Els EUA són diferents

Un article publicat avui a l’edició nord-americana del New York Times ha sumariat la situació actual al Quebec poc abans de les eleccions, a les quals per primera vegada en més de 20 anys, ningú, inclòs el Parti Quebecois, ha volgut parlar de la independència. És escaient comparar la reacció del Regne Federal del Canada davant les demandes quebequeses i els dos referèndums fallits (1980 i 1995, aquest darrer perdut per només 50.58%) amb la trista situació sense sortida previsible i l’ocupació policial patida i repressió amb empresonaments polítics a Catalunya. Els resultats són ben diferents

El moviment independentista quebequès té com el català una arrel molt profunda en allò que hom anomena angoixa cultural. Si hom no feia res, la llengua desapareixeria, els ciutadans perdrien la seva identitat i el Québec desapareixeria com a nació separada. Encara que tots els problemes nacionals són diferents en els detalls, en això sempre són idèntics.

No és difícil imaginar-se com els quebequesos veien el seu país fins als anys 70: la llengua francesa era gairebé insultada i ignorada com un dialecte de camperols (recorda algú el famós “Habla cristiano” dels temps del feixisme, equivalent en angles a “Speak White”, parla la llengua dels blancs); la llengua no es veia per molts carrers, els immigrants exigien aprendre l’anglès enlloc del francès, gent a Montréal o no sabien o es negaven a parlar francès, els periòdics en anglès eren preferits.

Finalment el 1977 el Parti Quebecois va guanyar les eleccions i va aprovar al seu Parlament immediatament la famosa Llei 101, sobre el règim lingüístic encara vigent: francès esdevindria la llengua del govern, dels tribunals, de les escoles i del comerç. Així mateix, sense qualificatius. La llei fou denunciada amb gran hostilitat i insults a gairebé tot l’estat canadenc i a l’estranger, però el Govern central no tenia autoritat per ficar-s´hi Com a Catalunya, moltes firmes comercials se’n van anar, sovint per sempre, del Québec. Sembla familiar? Allò que no ens és familiar del tot fou la resposta raonable i respectuosa del Govern Federal unionista, dirigit en aquells temps pel Premier Elliott Trudeau, pare de l’actual Justin, que també era quebequès i parlava l’anglès amb una mica d’accent. I entenia el problema i les arrels que tenia.

Trudeau pare va intentar explicar el problema i trobar reivindicacions culturals i polítiques on calia i es podia fer concessions i adaptar-se a una nova realitat. La majoria dels governs provincials no en volien saber res com a Espanya, però Trudeau va fer aprovar una nova Constitució Federal plena de possibilitats. Ell parlava clar contra la independència però ni insultava ni amenaçava ni feia ficar ningú a la presó i va fer concessions reals.

Avui en dia, a ningú se li acudiria derogar la famosa Llei 101, que ha esdevingut part integral de Québec. Molts ciutadans, probablement la gran majoria parlen bé o almenys es defensen amb l’Anglès i visiten sovint els webs en anglès per descarregar pel·lícules. Vaig seguir a la Tele la primera visita del Premier Justin Trudeau a la Casa Blanca. Va fer mig discurs en anglès i mig en francès al costat de Trump, que va haver d’usar la traducció automàtica. Els  periodistes canadencs van fer preguntes en les dues llengües. Fa poc un polític canadenc va declarar que renunciava a aspirar a la Presidència perquè no sabia prou francès. La llengua és no sols tolerada sinó oficial a tot el Canadà (hi ha fracòfons a molts llocs). La ràdio pública transmet programes en francès a tot el país. El govern quebequés ha rebut molt autogovern addicional, les finances han millorat, hi ha uns quants partits al parlament quebequès i ningú veu cap raó per demanar la independència, donat que han assolit gran part del que volien. La llei 101 no sols no era opressiva, sinó que va reafirmar la identitat del país i va crear una situació satisfactòria. L’angoixa cultural s’havia acabat, i l’estat ja no se’n preocupa. El Parti diu que no hi haurà cap altre referèndum fins almenys el 2022. La nació canadenca es va quedar tan tranquil·la com el Québec.

Com es compara això amb Catalunya, amb persecució judicial, presos polítics insults i amenaces feixistes pel carrer constants, limitacions de la llibertat d’expressió, exposició de la manca de judicatura  lliure i el ridícul a tot Europa?  A quants països europeus s’han posat en evidència acusacions falses de violència (venint de gent sovint molt violenta),  de cops d’estat (!), de voler destrossar Espanya, de trencar la Constitució, d’empresonament de polítics? El problema ve de molt lluny. El nostre problema es molt diferent del quebequès principalment perquè al Canada no hi havia ni Rajoys, ni Casados, ni Riveras. Potser és més fàcil d’entendre mirant el cas de Gibraltar. Québec no és diferent de Catalunya, però Espanya sí que és molt diferent del Canadà. Els espanyols ni entenen ni volen tolerar cap forma d’autodeterminació i demanen obediència, no pas sobirania popular.

Com negocia Espanya amb el Regne Unit sobre Gibraltar

Com negocien l’estat espanyol i el Regne Unit el futur de Gibraltar? L’únic problema és que Espanya es nega a tolerar cap mena d’autodeterminació. La llei, tant la seva vuitena Constitució actual com el Tratat d’Utrecht està sempre al seu costat. Els espanyols volen acabar amb el Gibraltar lliure i democràtic a l’esquena de la població, imposant un canvi de sobirania i de forma de govern acordats entre el Regne Unit i Espanya, sense que els gibraltarencs tinguin cap dret a expressar-se. En el segle XXI cap estat democràtic com el Regne Unit acceptaria aquest disbarat, i no es així com l’Imperi Britànic fou dissolt. Durant els anys d’Aznar Espanya va fer clar que no toleraria mai que un gibraltarenc segués a la taula de discussions. Durant els anys del PSOE, en un moment donat els espanyols van permetre a representants del govern local entrar a la sala i seure separats dels britànics, sense poder dir gran cosa ni decidir res. Mariano Rajoy va acabar amb aquest abús inconcebible i pretenent que l’afer afecta només E i el UK. Sempre parlen del tractat d’Utrecht firmat a primers del segle XVIII, quan encara hi havia monarquies absolutes i un món molt diferent. Diferent només per gent amb pensament democràtic, no pas per a tothom. A Gibraltar hi ha uns 35,000 residents, tots ciutadans britànics, vivint oficialment en un territori britànic d’ultramar, amb una forma d’autogovern govern molt democràtica que Espanya posaria en perill. El Regne Unit només ha retingut autoritat sobre Gibraltar en els afers estrangers i la defensa. La resta, sense excepcions és competència única final  i exclusiva del govern gibraltarenc. Es pensa algú que Espanya, el país de les semi-autonomies esquifides podria reconèixer això? Només Utrecht compta per tots els segles. Què més voldrien els Catalans!

Per segles, el govern britànic havia vist Gibraltar simplement com una base militar estratègica on vivien alguns civils sota l’autoritat de Londres i de l’exèrcit local. La Segona Guerra Mundial ho canviaria tot. Degut al perill transparent que Franco entrés a la Guerra com ell volia al costat de Hitler i estant indefensos contra atacs aeris nazis, les autoritats van manar l’evacuació obligatòria de tota la població civil a llocs exòtics, com el Marroc, Jamaica, Bermuda,… Acabada la guerra, els civils van ser repatriats però malament i massa poc a poc. Molts van pensar que això havia passat per culpa de no tenir autogovern i la política va entrar oficialment al Penyal. El RU els va atorgar des de Londres una mena de Constitució genèrica i un primer Parlament va obrir les portes. Espanya, horroritzada,  va formular explícitament les seves exigències basades en Utrecht. Van arribar a acordar una sobirania compartida amb el Regne Unit sense entrar en detalls. Els britànics, no obstant, van insistir en fer un referèndum al Penyal ignorant queixes i amenaces espanyoles. El projecte fou molt mal rebut perquè la gent sospitava que acabaria amb una invasió de Gibraltar i establiment d’una administració satèl·lit no elegida obeint ordres de Madrid. Hi hauria democracia, això sí, però amb el vot gibraltarenc com Catalunya diluït l’ocèan de l’Espanya centralista dominant. En 2002 el Referèndum va tenir lloc. Només un grapat petitet de ciutadans va votar a favor. La idea de la sobirania compartida havia mort, com hauria passat amb l’autogovern i la llibertat política. Els espanyols es van indignar, arribant a dir que el Referèndum era il·legal (!!!), violava els drets sacrosants d’Espanya i fins i tot de la Carta de les Nacions Unides. Oi que sona familiar? Les negociacions amb Londres es van concloure. Segons els britànics el Penyal podria declarar la independència si volia, però que ells no podrien fer res per evitar una annexió forçada a Espanya. Els gibraltarencs en 2006 van fer un altre referèndum constitucional, aquesta vegada per enfortir l’obligació de Londres de protegir el dret a l’autodeterminació local, que fou ratificat a Londres. Els votants i la Gran Bretanya hi van estar d’acord i el cas fou mes o menys arxivat. No se sent parlar gaire sobre negociacions i en qualsevol cas el Gobierno de Madrid, tant si és PP o PSOE s’oposarà sempre a qualsevol forma d’autodeterminació. Només volen parlar del Tractat d’Utrecht. I de la Constitució del 78. No som els únics.

I ara hem arribat al punt decisiu. Espanya no reconeix de fet cap forma de poder sorgit del poble, insistint que tothom ha de doblegar el genoll davant el govern  de tal forma que els Gibraltarencs no puguin fer res sinó obeir les ordres espanyoles “sense privilegis” per sempre més. I com ells sempre controlen les majories a Espanya, no hi ha cap perill que aquest i altres problemes puguin ser resolts democràticament

Opcions democràtiques

N’hi ha alguna a Catalunya? La història i l’actualitat demostren una Catalanofòbia forta amb immobilisme absolut per la major part de l’estat. A diferència de la majoria de nacions europees, a Espanya no ha existit mai un moviment democràtic o una revolució trimfant de base, que hagués reafirmat la sobirania popular. Hi ha hagut guerres al segles XIX i XX, revolucions i 8 o 9 Constitucions diferents, però hom no troba cap instància on un govern democràtic hagi pujat al poder de forma estable amb verdader suport popular. Sempre han acabat guanyant els poderosos capaços de controlar i manipular les opinions i els resultats electorals, on el  vot català queda diluït i marginat per ser sempre minoritari. I ens fan el sermó de sempre explicant que aquest mecanisme, vot manipulat i sense opcions que dura ja mes de tres segles, es la democràcia.

Reflexionant sobre l’experiència quebequesa, cal reconèixer que és la victòria electoral local de l’independentisme i la famosa llei 101 la que ha fet possible una evolució lliure i pacífica. L’autor de l’article mencionat al NYTimes ho diu explícitament: compareu com ha anat al Québec, on gairebé totes les aspiracions culturals i polítiques han estat ateses i com està anant a Catalunya on el Gobierno segueix retallant el poc autogovern que teníem. Pels carrers de Catalunya grups violents  afins a un cert partit, que utilitzen Catalunya i la Catalanofòbia tan esteses per Espanya com a un instrument per arribar al poder a Madrid, la política tant a Barcelona com a Madrid ha esdevingut un caos total i tothom en surt perjudicat. Quin futur tenim i quants patiments addicionals rebrem? Al Québec en canvi la gran majoria viuen contents. Canadà era diferent.

Durant la Transició per un moment va semblar com si alguna cosa havia canviat a Espanya, com si tot anés a ser resolt amb converses civilitzades. Però la Transició fou només un encobriment amb poca substancia que garantia la supervivència de la classe dirigent del règim franquista amb impunitat i per a nosaltres no significava gran cosa enllà d’il·lusions que acabarien en desengany. No era el resultat de cap moviment democràtic de base sinó un altre cop de força del poder centralista i el seu “ordeno y mando”

PSOE i PP

El PP representa la vella dreta reaccionària espanyola tradicional que ja existia al segle XIX, amb arrels fortíssimes i sense escrúpols. I el PSOE què? Podria o voldria resoldre el problema de les nacionalitats espanyoles irredemptes?

Cal mirar la història. El PSOE original de Iglesias era sens dubte un partit socialista d’esquerres defensant les capes més humils i indefenses de la població amb voluntat d’establir-hi un cert nivell de justícia social, sempre dintre del marc de l’espanyolisme més tronat. Queden referències del temps de la guerra civil. “España, antes roja que rota”. I que una dictadura militar no es tan dolenta, “perquè només dura uns anys, però que si Catalunya es feia independent, seria per sempre” Aquesta actitud trencava el caire suposadament democràtic del partit, que s’oposava frontalment, abans com ara, a qualsevol forma d’autodeterminació o politica al nivell de base. Només volien allò que els dirigents manaven. Alguns d’ells tenien bona voluntat a Madrid, però altres no en tenien gens ni mica i la gestió de la Segona República per aquest partit fou un desastre.

No era la primera deriva autoritària del partit. Increïblement, es va aliar amb el govern d’Alfonso XIII per formar i sostenir la Dictadura de Primo de Rivera pro Mussolini, a la qual alguns peixos grassos del PSOE van poder alimentar-se bé. El Partit sempre fou i es molt centralista. Perquè van suportar sense cap mena de criticisme o reticència tot el paquet anticatalà del PP? Amb el 155 i les detencions polítiques d’antics companys al Parlament sens dubte han creuat una línia roja que serà difícil d’oblidar. En l’actualitat el PSOE ha deixat de ser un partit d’esquerres dedicat a la millora econòmica i social de la classe treballadora. Ells diuen que fan política “progressista” però volen dir només mesures de caire general que estan be i ajuden alguna gent però no tenen ni la més remota possibilitat de canviar substancialment la condició de la classe treballadora. Se’ls veu com an club polític competint pel poder amb l’altre club de dretes del PP. Son instruments de la globalització i l’estil autoritari antidemocràtic i centralista de la història d’Espanya. Verdaderament el PPSOE viu i governa permanentment! No és  ni socialista ni obrer i veu la classe treballadora com una propietat personal que ells necessiten per pujar al poder.

Pel que fa a la Transició, caldria debatre si el PSOE simplement fou eviscerat i utilitzat per la Dreta que necessitava algú per mantenir sense perill l’aparença d’alternança al Gobierno, però en qualsevol cas tot el paquet Catalanofòbic havia quedat incorporat fins als nostres dies. Almenys per aquest costat, la discussió pacifica  que havia resolt el problema del Québec, seria impossible. El Partit simplement jugaria la carta anticatalana a les eleccions com feia el PP. On anirem? Si el problema de l’angoixa cultural no pot ser resolt, cada dia hi haurà més perills de convivència i fins i tot de violència, sense que això dugui enlloc. Els Catalans podem estar orgullosos d’haver evitat el perill de la violència oberta i les provocacions dels grups que ens voldrien fer creure que al país hi ha confrontacions. Hi ha diferent opinions com a tots els països quan els comicis s’acosten, però cap confrontació. Tant de bo que el nostre exemple sigui reconegut i que la gent que pateix abusos i amenaces pel carrer obtingui el reconeixement que mereix.

Joan Gil

Afegit: sobre el Sr Sánchez

El Presidente Sánchez acaba d’il·luminar la nació explicant que l’exili dels polítics Catalans elegits a països lliures europeus seria “com el Governador de Nova York fugint al Québec” Probablement si el Governador de NY declarés la independència, l’únic lloc on es podria refugiar seria un manicomi. Doncs miri, Sr Sánchez, durant la Revolució Americana els Articles de Confederació escrits per l’Assemblea Continental (fàcils de trobar a l’Internet) a l’article 2 establien que els tretze estats originals de l’Unió eren LLIURES, SOBIRANS i INDEPENDENTS (NY inclòs). Com que la Confederació funcionava malament, en 1787 van escriure la Constitució Federal en força, segons la qual i segons les Constitucions dels Estats membres, els Estats deixaven de ser independents però seguien essent lliures i sobirans, perquè exerceixen les seves atribucions de forma exclusiva sense que els Federals s’hi puguin ficar. Les competències estan clarament dividides. La sobirania és compartida però molt real. Els novaiorquesos són ciutadans orgullosos dels EUA sense queixes de la natura de les dels Catalans. Qualsevol demanda d’independència de l’Estat de NY faria riure com una bestiesa. I els nostres exiliats estan a països europeus que a diferència del Québec són independents. On veu aquest oportunista d’opinions variables de la Moncloa la semblança? Diu que és un doctor? Torna a demostrar la profundidat, ignorància i irracionalitat dels prejudicis anticatalans del PSOE

Tags: ?, Autodeterminacio, Catalunya, Espanyolisme, Gibraltar, Pedro Sánchez, PSOE, Quebec, Violència Política

La visita inesperada del President Puigdemont a Delémont, capital de la República i Cantó del Jura, com es diu oficialment el 26è membre sobirà de la Confederatio Helvetica (en llatí), nom oficial de Suïssa, (encara que de fet és només una Federació) m’ha despertat memòries de com va anar, perquè ja vaig viure a Berna, capital federal i del Cantó de Berna durant part de la crisi independentista del Jura, entre 1966 i 1976.

Cal explicar algunes coses sobre el Cantó de Berna. Històricament havia estat una República Aristocràtica dominada pels “Patricis” que ja no tenen cap poder però són sovint reconeguts i tenen cases grans. El Cantó era molt gran i una mica imperialista, potser com Castella, i li agradava prendre territoris. El règim dels patricis es va acabar amb l’ocupació militar de Berna per Napoleó, que per primera vegada va introduir una forma democràtica de govern que va esdevenir la de la nova Federació Suïssa amb capital a Berna.

El territori bernès és generalment de parla alemanya com la majoria dels suïssos però tenia i segueix tenint parts i ciutats bilingües o francòfones sota les muntanyes del Jura, que separen Suïssa de França. Hi ha una equivocació molt estesa: els suïsos de parla alemanya no parlen alemany si no és per necessitat, però l’entenen i el saben escriure perquè ho han après a l’escola. I per això va començar la guerra amb els francòfons del Jura.

Potser les coses han canviat una mica, però en els meus temps els Suïssos parlaven exclusivament allò que ells anomenen el “dialekt”. Per als lingüistes una llengua al territori alemany és simplement un dialecte quan tots els altres l’entenen, o una llengua diferent  quan no. Puc assegurar que ni els alemanys ni els austríacs entenen el dialekt, que per tant és una llengua estrangera com per exemple l’holandès. Tinc entès que aquest dialekt és una variant del Hochdeutsch Mitjà parlat per tot el Reich alemany abans de la Renaixença. Tothom, inclosos els nens petits, el parla exclusivament i els nens aprenen alemany verdader ( Hochdeutsch)  a l’escola com una llengua que cal entendre i escriure. Molta gent vella significantment anomena l’alemany “Schriftdeutsch”, la llengua d’escriure. Es parla a pocs llocs: als sermons a l’església, a les Universitats, alguna vegada a la ràdio o TV. La premsa també. A la feina em feia gràcia que les secretàries que escrivien tot el dia a màquina l’alemany, no el parlaven o ho feien malament i lenta i amb errors gramaticals pitjors que els meus. Però un verdader problema és que els altres suïssos de parla francesa o italiana, una minoria, tampoc l’entenen ni saben parlar el dialecte encara que gairebé tots coneixen els rudiments del Hochdeutsch acadèmic, i així és com va començar el drama del Jura.

A mí m‘hauria interessat aprendre el dialecte però en aquells temps era impossible per la falta de llibres i la varietat a les diferents ciutats. Alguna vegada els bernesos parlaven amb admiració i respecte d‘algun francòfon que l‘havia après, però molt poques vegades. Ara sembla que els lingüistes han fet feina. Veig a l‘internet que hi ha gramàtiques i vocabularis i fins i tot una Wikipedia en aquesta llengua alemànica. Per a mi, això seria nou i a mi em va faltar.

L‘incident de sortida va passar abans de la meva arribada. Els suïssos sovint formen govern seguint una anomenada “formula màgica“ que dona el govern i els ministres a gairebé tots els partits al Parlament proporcionalment als vots que han tingut. No cal mai negociar coalicions. Al Consell de Govern del Cantó hi havia per tant dos ministres (Räte) francòfons del territori Jura. La majoria de Consellers (que és com es diuen igual que a Catalunya) es posaven a parlar Dialect entre ells a les sessions com feien sempre però els jurassians no els entenien i van demanar que parlessin alemany, el Hochdeutsch que entenien bé, a la qual cosa es van negar. Els dos jurassians es van aixecar indignats i  van abandonar el Govern de Berna.  La guerra del Jura havia començat.

Quan jo vaig arribar a Berna, hi havia activitats ciutadanes com l’11 de setembre a Catalunya però també havien explotat bombes sense fer gaire mal i hi havia hagut topades violentes. A Suïssa!! Els cantons són entitats sobiranes i els Jurassians exigien la independència de Berna, no pas de la Confederació Helvètica on es viu molt bé. La reacció general del públic, inclosos els diaris bernesos i els companys a la Universitat era molt hostil i negativa (com la que patim a Catalunya) i hi havia alguna activitat policial.

Vaig patir un petit incident del que em vaig sortir bé. Els jurassians es queixaven de que la Universitat fos exclusivament alemanya. Prop nostre, al Sud, hi havia la Universitat de Freiburg/Fribourg (un cantó diferent) que era bilingual i tot el Cantó de Berna era oficialment bilingual, però nosaltres no. Un dia, fent classe, un estudiant em va interrompre per provocar, fent una pregunta en francès. Es va fer un silenci mortal a la classe, un auditori molt gran. Em vaig quedar tot sol, com Gary Cooper al film High Noon (“Solo ante el peligro”). En aquells temps, jo parlava el francès molt millor que ara. Vaig respondre en francès, resumint tot seguit la classe en alemany i no va passar res més. Vaig anar a explicar-li al Director. Li va semblar que com jo era estranger, havia fet bé d’esquivar l’incident, però va parlar de l’estudiant provocador amb ràbia i insults.

Durant el meu temps ja s’havia acabat el breu episodi de violència i probablement ja feien negociacions secretes. Només vaig pujar un cop a Delémont, però hi havia molta gent pel carrer i no vaig poder aparcar enlloc. Les muntanyes del Jura no són ni de bon troç tan altes o espectaculars com els Alps. Les carreteres feien molta pujada i em recordaven els Pirineus. A mí m’agradaven.

Vaig llegir sovint la literatura jurassiana que parlava molt de la història diferenciada de Berna i dels districtes del Jura. Jo la conclusió que en vaig treure és que el Jura havia estat part de França i robada per Berna als tractats internacionals de Viena i no  van pertànyer mai l’antiga Confederació Suïssa. A mí m’agrada molt la història que és important i serveix per entendre coses, però aquesta mena de problemes han de ser resolts per la voluntat dels ciutadans vius, que al Jura hi era.

La nova República i Cantó del Jura francòfona sortida de negociacions i de molts comicis es va quedar sense poder incorporar una part considerable del territori francòfon o bilingual, que segueix al Cantó de Berna i ara volen recuperar. Jo em recordo molt bé de la petita ciutat de Biel/Bienne al peu del Jura, on jo anava tan sovint a passejar o dinar els caps de setmana, seu d‘una indústria rellotgera considerable. Eren tots bilingües i tenien una història medieval complicadíssima. Fins i tot havien intentat feia segles formar un cantó propi separat. Biel/Bienne tenia només uns 50 tants milers de residents i hi ha havia gent que només parlava dialecte o francès. Com s’entenien a una població tan petita? No semblava preocupar a ningú. Van rebutjar per referèndum afegir-se al nou Jura.

Els jurassians van assolir la independència de Berna i la sobirania per referèndum en 1979 quan jo ja no hi era i evidentment han esdevingut amics de Catalunya, cosa que em plau molt. Voldria afegir només que els Suïssos en la seva Constitució federal i costums establerts veuen la llengua com un dret personal dels residents històrics. Quan a un cantó en temps de la fundació després de les guerres napoleòniques hi havia gent que parlava dos idiomes, el Govern i el Cantó van haver d’esdevenir bilinguals, oferir escoles en els dos idiomes i publicar lleis en les dues llengües. En canvi, no esperaven mai que un ciutadà hagués de ser bilingüe,  només el govern. Jo crec que el bilingüisme forçat només a una part del territori és un abús exclusivament espanyol. Les fronteres lingüístiques suïsses semblen fixades constitucionalment de forma radical i són intocables per migracions internes o externes. Una llengua, o l’altra llengua i en alguns llocs les dues. Per sempre més. Aconseguit per la voluntat d’acceptar diàleg sobre tot. Un pare no vol enviar els nens a l‘escola amb immersió lingüística del cantó on viuen? Sempre podien pagar de la butxaca una escola privada. Si la ciutat era bilingüe en canvi, sovint podia triar.

Joan Gil

Tags: Cató del Jura, Dialecte Suís, Referendum, Suïssa