29 maig 2018
Oposició al Congrés i el PSOE
No hi pot haver democràcia parlamentària sense oposició. Prou que ho saben els dictadors que guanyen eleccions amb el 90% dels vots o més. Per aconseguir que el sistema funcioni, l’oposició té certes obligacions que es poden i cal complir per mantenir el govern en ratlla i amb absoluta lleialtat al país.
Diguem el 155. Era un pas insòlit que mai havia tingut lloc i deixava moltes qüestions obertes, una de les coses que en qualsevol país normal haurien desfermat fortes discussions tant al Congrés com als diaris. No era acceptable que el cap nominal de l’oposició anés al President i anunciés suport incondicional d’ell i dels acòlits a Catalunya sense condicions ni preguntes, aliat amb el PP i amb C sense condicions ni crítica, partits que semblaven tan allunyats de la ideologia socialista. Era una aliança? Ho haurien hagut d’explicar.
Després a les sessions parlamentàries, la situació, el problema més greu del’estat per centúries, hauria hagut de ser discutida. Quant de temps duraria el 155? Què feia el Gobierno d’amagat? Es respectaven les lleis de Catalunya i la Constitució del 78? Què fa el Gobierno contra la violència anticatalana pel carrer? Es protegeix la llibertat de premsa? No és estrany que tots els diaris de Madrid parlin igual de Catalunya? Està la independència judicial essent respectada? Com veu Europa els presos polítics? Quan negociarà el Gobierno la convocatòria d’un Referèndum pactat com demanen en privat tant els polítics com els diaris europeus? Què pensa el Gobierno del ridícul de jutges espanyols a múltiple països europeus? Sobretot, una altra vegada, quins plans té per acabar. Volen que els Catalans no tornem a parlar la nostra llengua, com va exigir el Caudillo feixista per 40 anys sense èxit? Amb el 155 que no atorga al Gobierno ni la meitat del poder de la Dictadura?
Però el Sr Sánchez no ha fet res d’això. Ha preferit callar i seguir en silenci les directives del PP i Ciutadans. En un país normal en cas d’una disensió civil greu, tant el Gobierno com els intel·lectuals i el Cap d’estat haurien parlat de reconciliació, tolerància, discussió i respecte als co-ciutadans. Aquí el Gobierno minoritari critica i insulta els independentistes per no arribar al 50%, ajuda els que lluiten per crear una verdadera divisió pel carrer a Catalunya, predica la catalanofòbia i no té plans per tornar a la normalitat i salvar la reputació de l’estat.
I el Sr Sánchez, què fa? Puja el to anticatalà encara més per por de Ciutadans i convoca un vot de confiança sense haver-ne parlat primer amb els que necessita.
No hi ha cap polític amb classe i seny a Madrid?
Joan Gil
2 respostes
No n’hi ha cap, Joan. Cap polític amb una mica de talla. Tots són petits. Algun d’ells molt alt d’estatura però molt petit de senderi. Tenim una classe política cada cop pitjor. I a Catalunya tampoc ens lluïm gens ni mica..
Una abraçada, Joan.
A vegades em penso que ens convindria tenir mes populistes. Als EUA, el President Andrew Jackson fou un populista que ho va canviar tot i va acabar fundant el Partit Democrata. Els populistes a Italia van acabar amb el domini de la corrupta Democrazia Cristiana que era com el PP. Hi ha populistes de dreta i d’esquerra. Podemos va comencar com un moviment populista. Cal que tot canvii, o estem fotuts. Cal llencar els daus i provar sort. Certament el Sanchez es un dels homes mes mediocres i ineptes mai vistos a l’estat modern, potser pitjor que Rajoy. Perdona el teclat