10 maig 2018
La lliçó de la democràcia americana escrita pels carrers de Washington DC
Fa uns dies vaig anar a la capital federal a visitar la família i es va donar el cas que era també el temps del famós festival anual dels arbres cirerers florits japonesos que atrau turistes de tot el món. Els arbres florals estan alineats a la National Mall (entre el Congres i el Monolit de Washington) i al voltant del Tidal Bassin, on es troben els monuments mes importants als herois, a les fetes i batalles dels EUA. Vaig aprofitar l’oportunitat per mirar-me i fotografiar els escrits permanents que es veuen en públic pels carrers en lletres grans, considerats tan importants que els ciutadans els han de veure i recordar cada dia, i que tenen significat per a la Catalunya torturada dels nostres dies.
Potser algú dirà que el govern americà no ha estat sempre tan exemplar com les inscripcions farien pensar. Jo respondria que en un sentit la política es com la religió: hi ha hagut sempre més pecadors que sants, pero els principis no canvien i la gent acaba tornant-hi i fins i tot proselitzant. Per això estan escrits pel carrer, perquè ningú els oblidi.
A Constitution Avenue
Està escrit en lletres molt grans a la paret d’una institució pública al barri del govern prop de la Mall. Vet aquí que diu:
El Congrés no farà cap llei limitant l’establiment d’una religió o prohibint la seva pràctica, o limitant la llibertat d’expressió de la premsa o el dret del poble a reunir-se pacíficament i demanar del govern la resposta als seus greuges.
Cap jutge, cap periodista, cap ciutadà té el dret d’oblidar-ho. Abans de començar la Revolució en 1776, el Congrés Continental havia enviat a Londres un memorial de greuges (Impostos excessius, restriccions al comerç, govern autoritari sense representació local). Sa Majestat a Londres se’n va fotre sense molestar-se a respondre. Ho va pagar car.
El gran Thomas Jefferson
Tom Jefferson fou probablement l’home més important en la història de la nació, l’autor de la teoria política en què tot està basat. No era tan impressionant en vida com el monument fa creure. Fou un latifundista a Virginia i es va casar bé esdevenint potser l’home més ric de tot Virginia. Llegia molt i tenia molts llibres. Sabia de tot: era un escriptor, un estudiós, un intel·lectual, un arquitecte, un biòleg, un polític. Era una mica petit, no gaire simpàtic i parlava malament amb veu massa fina i només els que el coneixien el prenien seriosamlent. Es va ficar a comitès i impressionava sempre amb la seva comprensió, lògica i sentit comú. Aquell estiu de 1776 el Congres va decidir escriure la Declaració d’Independència i van donar l’encàrrec a John Adams, el més important desprès del General Washington. Adams no s’ho va pensar gaire i va passar en l’acte l’encàrrec a Tom Jefferson, que va escriure una obra mestra, dient que és evident que tots els homes naixem iguals (volia dir que no ens cal per res tenir reis ni aristòcrates), expressava sentiment per haver de trencar amb el Regne Unit no obstant els llaços i lligams explicant les raons. Jo no em perdo mai l’oportunitat de visitar l’Arxiu dels EUA on els originals de la Declaració (1776) i de la Constitució (1787) estan exposats (no deixen fer fotos) i hom veu com els nens d’escola i els grans s’ho miren amb la mateixa emoció. La revolució i la constitució havien donat drets a tothom, sense prohibir res.
En Tom havia estudiat texts polítics teòrics que ningú havia posat en força mai a cap país i els va adaptar a la nova realitat i esperit americans de forma meravellosa. El poder de l’estat sobre els drets que els individuals tenien el preocupava molt. No s’havia de permetre una reproducció de la monarquia. Va establir per primera vegada el principi de govern de la república per elecció secreta universal, que no existia enlloc, drets individuals a la llibertat fortíssims, la independència del poder judicial, els drets dels acusats que només han de sotmetre’s a judici quan un gran jurat civil ho mana, dret a ser jutjat per ciutadans iguals que l’acusat, fiscals i jutges generalment elegits pel poble que depenen administrativament del govern pero apliquen la llei independentment sense haver d’obeir-lo, dret d’apel·lació, respecte a les llibertats establertes per la Constitució. Tot això eren teories intel·lectuals que ningú havia posat en força.
Politicament, fou una mica marruller i truculent amb massa enemics, però al final va esdevenir President dels EUA i amb la compra inesperada de l’immens territori de Louisiana, que Napoleó acabava de prendre d’Espanya, va establir per sempre què esdevindrien els EUA.
Permeteu-me traduir que diu la cita de Jefferson que el lector si té bona vista veurà escrita a la paret a l’esquerra de la imatge:
No estic a favor de fer canvis freqüents en les lleis i constitucions, pero lleis i institucions han de seguir de prop el progrés de l’enteniment humà a mesura que esdevé més desenvolupat, mes il·luminat quan nous descobriments es fan, noves veritats són descobertes i els costums i opinions canvien amb el canvi de circumstàncies. Les institucions també han d’avençar per adaptar-se als temps. Demanar a un home que es posi el mateix abric que duia quan era un noi seria igual com voler que una societat civilitzada restes per sempre sota el règim d’ancestrals bàrbars.
El web del congres de Madrid ensenya que hi ha hagut a l’estat ja 8 Constitucions, ignorant la de la República Federal Española (Primera República), però cap va disfrutar de l’adhesió tan entusiàstica del Sr Rajoy Brey per la dubtosa constitució de 1978. Jo crec que Jefferson no hi hauria estat gens d’acord. Antecessors barbàrics? No m’estranyaria.
Parla Franklin Delano Roosevelt
El Emonument mes gran i espectacular al Tidal Basin és el de Jefferson, molt merescut, però al costat seu hom troba el del segon Roosevelt, antic governador de Nova York i paralitzat per la polio a una cadira de rodes, elegit 4 vegades President (ara els terminis estan limitats a 2), que va acabar amb la Gran Recessió i va morir deixant la II Guerra Mundial ja gairebé resolta. Era un aristòcrata amb pocs diners molt d’esquerres, creador de la Seguretat Social i molts drets, potser l’únic President progressiu que la nació ha tingut. Vet aquí la traducció
Hem de guardar escrupolosament els Drets Civils i les Llibertats Civils de tots els ciutadans, siguin qui siguin. Recordem que qualsevol opressió, qualsevol injustícia, qualsevol odi, és un atac a la nostra civilització.
No m’estranyaria que el Gobierno prohibís als ciutadans que llegeixen anglès venir aquí a veure coses tan subversives. Fa pensar massa en els nostres presos polítics.
Al Cementiri Militar Nacional d’Arlington
Està situat naturalment a la ciutat d’Arlington, estat de Virginia, prop del Pentàgon pero hi arriba el metro de Washington (com hi arriba també al Pentàgon).
Aquesta foto ensenya el mast original del vaixell Maine, enfonsat al port d’Havana després d’una explosió, cosa que va originar la guerra del 1898. Després de la desfeta d’Espanya, fou recuperat i arreglat pels estatunidencs i plantat a Arlington envoltat per les tombes dels mariners i soldats morts. Recordeu el Maine, deien sempre els diaris exigint la guerra per alliberar les restes de l’Imperi espanyol com Puerto Rico, Cuba i les Filipines.
Joan Gil
No hi ha resposta