El dilluns 15 de gener de 2018 l’avió del Papa Francesc aterrirà a Santiago de Xile. Quan la seva visita fou anunciada en novembre un grup emmascarat va atacar un autobús distribuint volants contra l’església i personalment contra en Francesc. Ara és pitjor: fa un dia desconeguts van explosionar tres bombes incendiàries a l’exterior d’esglésies amb octavilles denunciant en Francesc, els bisbes xilens i amenaçant de mort el Sant Pare. La policia va aconseguir trobar a temps i desactivar tres bombes més. Un volant enclòs anunciava que la propera bomba petaria a la casulla del Sant Pare. La Presidenta Bachelet va haver de sortir als mitjans demanant calma, respecte i solidaritat amb el Papa i ha hagut de mobilitzar forces de seguretat. Sobretot per la Missa que Francesc presidirà el dijous a Temuco, la capital dels indígenes Maputxe del sud (“Araucans” en temps colonials, inventat pels espanyols, és un nom que ara es considera insultant, encara que el nom oficial del territori es Araucaría). Hi hauran d’anar 4000 policies addicionals amb forces i equipaments especials.
(Afegit 16 Gener 2018: Al final el nombre total de bombes que van explotar a l‘exterior de parròquies va arribar a nou. La majoria va fer poc mal excepte les dues dipositades a esglésies al territori Maputxe on van quedar totalment destruïdes. Els Maputxes tenen una religió ancestral molt diferent)
Sabent que el Papa Francesc ha guanyat a pols una reputació d’home pacific, solidari i tolerant, ple de compassió pels pobres, pels refugiats i pels que pateixen, molt més que els seus predecessors, perquè està passant això? Precisament volia anar a visitar i dir Missa a Temaco per denunciar la misèria dels indígenes. Xile és un país majoritàriament catòlic, encara que el nombre de catòlics ha baixat darrerement.
Els volants que han aparegut amb les bombes semblen explicar-ho. L’hostilitat ve de tres direccions diferents, possiblement de tres grups independents. Primer, dels greuges no satisfets de la comunitat indígena dels Maputxes que segueixen queixant-se del tracte que reben i la política d‘assimilació cultural i econòmica; segon, la insatisfacció de sectors importants per la resposta de l’església romana i a casos escandalosos de pedofília i la negativa de l’església de castigar o fer responsables als bisbes; tercer dels grups que no volen tolerar els ensenyaments catòlics sobre matèries sexuals, sobretot els avortaments, contracepció, la homosexualitat i els transsexuals. Ara el Parlament xilè està a punt de discutir una llei sobre l’adjudicació de gènere i els transsexuals. Prudentment, la cambra ha ajornat el debat fins la marxa de Francesc.
Cal recordar que Francesc es va negar a reformar en res la doctrina sobre aquests assumptes, però va canviar molt la forma de tractar-los, acabant amb l’obsessió de certs clergues i ultraconservadors, per exemple, amb l’avortament, que en els temps del Papa Wojtyla semblava haver esdevingut la primera i més important preocupació de l’església. Amb en Francesc sembla ser la justícia social. I l’amenacen amb un assassinat? És un problema que s’ha vist molt. A vegades hi ha revoltes, revolucions i eleccions que porten al poder homes que han promès canviar-ho tot i acabar amb abusos, cosa sempre rebuda amb il·lusió i entusiasme pels seguidors, que es pensen que tot canviarà. Fàcil de dir i molt difícil de fer. La dreta no tolera que li canviïn el discurs i aturin la guerra abans d’assolir la victòria; l’esquerra es queixa que amb bones paraules no ha canviat res i que no es veu res a punt de canviar. Francesc només havia canviat el discurs i la forma de parlar, irritant els dos bàndols.
- El poble Maputxe
En els darrers anys tot el continent americà ha experimentat una revifalla molt gran dels moviments reivindicatius indígenes, encara no recuperats de l’explotació colonial, sovint encara en conflicte amb les autoritats estatals. Als EUA la posició política dels indígenes es cada dia més forta. Fa poc es van afegir a les organitzacions negres que exigien retirar d’espais públics estàtues de personatges i militars sudistes que havien lluitat per mantenir l’esclavatge, que han obtingut èxits molts grans. Els indígenes volen fer desaparèixer de llocs públics les estàtues de colonialistes europeus. Un dels seus recents objectius és la plaça de Colom a Manhattan amb una gran estàtua del navegador i esclavista dempeus sobre una columna al bell mig. Volien que la ciutat enviés l’estàtua a un museu i canviés el nom de la plaça. Al final, l’alcalde DiBlasio s’ha negat després de molt debat, però diu que posarà plaques i cartells informatius al voltant explicant la injustícia, genocidi i destrucció de la cultura i llengua patida per les diverses nacions indígenes que van sorgir de la colonització ibèrica. Els grups italians s’identifiquen molt amb Colom i el van salvar.
Els Maputxes són una nació important que ha defensat la seva cultura, personalitat, costums, les seves llengües, religió i economia dels espanyols en una guerra molt llarga (ells diuen 350 anys amb interrupcions) i finalment també dels governs de Xile i Argentina. Havien estat ramaders i agricultors fins que els invasors van desforestar el país i van haver de fer-se tots agricultors. En l’actualitat tenen queixes molt importants contra els agricultors i companyies de fusta, a mes de problemes amb escoles, opressió cultural, i detinguts polítics. (Sona familiar?)
Originalment els Maputxe estaven repartits pel nord i sud de Xile a més de parts d’Argentina, però ara estan concentrats al sud, amb capital a Temuco, uns 700 qm al sud de Santiago. També n’hi ha a l’Argentina. El nou govern de la República de Xile va trigar temps a preocupar-se d’ells i en va resultar una altra guerra molt dura.
I això que té a veure amb el Papa Francesc? El que sembla, és que els indígenes, no sempre Cristians, donen la culpa de la seva explotació, patiment i misèria a grups associats amb la jerarquia catòlica, de la qual Francesc és el cap nominal. Ha passat a molts altres llocs això també. Parlant i predicant amor, justícia social i tolerància està molt be, però no resol sempre els problemes. A més, sospito jo, dona als Maputxes una oportunitat per fer-se notar al mon.
Em va molestar que a Myanmar Francesc per cortesia envers els burmesos, es negués a usar la paraula Rohingya, cosa que negava fins i tot l’existència d’aquest poble tan malaurat. Em va recordar que en els anys 1940 i 50 la censura feixista prohibia escriure el nom Catalunya a cap diari, anomenant-la en canvi “Cuarta Región Militar” Ho van fer per molts anys. Qui vulgui, pot mirar els arxius dels diaris del temps i ho veurà.
2) La pederàstia
No és la primera vegada que el problema torna a sortir. A Xile hi va haver un problema molt greu amb un rector de parròquia anomenat Fernando Karadima, que tenia uns feligresos molt afluents i fou patrocinador de molts capellans i bisbes que va abusar cruelment nens per molts anys amb la ignorància culpable o indiferència de bisbes que haurien pogut aturar-lo i evitar-ho. Molts altres cases de pedofília clerical foren reconeguts. L’home fou dut a Roma i condemnat per un tribunal eclesiàstic a una vida de pregària i penitència en privat. Amb això als Vaticans curials els semblava que tot estava arreglat. Oblidaven que pedofília no és sols un pecat que ells tindrien dret a perdonar sinó un crim que perjudica molt i amarga la vida de les víctimes i que tots els culpables han de ser duts a la justícia i pagar indemnitzacions. Res d’això va passar. El Papa va fer Bisbe a un protegit i associat conegut del P Karadima, conegut per haver ignorat culpablement el cas, no obstant les protestes de la comunitat xilena. A l’ordenació episcopal els assistents van girar l’esquena a l’altar. Francesc ho va veure a un vídeo i un assistent li va sentir dir que eren tots “izquierdistas” A vegades dona la impressió que Francesc, com els predecessors, tampoc ha entès be el problema, que als EUA ja ha costat a l’Església uns dos mil milions de dòlars i molt desprestigi i desconfiança. En qualsevol cas, la Cúria no acceptarà mai que els bisbes tolerants i culpables puguin ser investigats o castigats i Francesc hi està d’acord. Per atenuar el problema creixent que tenia amb el seu bisbe, va oferir enviar-lo de sabbatical (vacances) a un altre lloc per dos o tres anys i tot quedaria arreglat. Es pensava de debò que amb un petit gest s’arreglava la cosa? No és pas això el que els Catòlics xilens volien.
3) Els ensenyaments sexuals de l’Església catòlica.
Fins i tot coneixent els efectes devastadors de les doctrines de Sant Agustí, un ex-llibertí, sobre el tema, hom troba difícil entendre l’obsessió malaltissa del Vaticà amb el tema, un que observant les regles de conducta personal, els clergues ni entenen ni estan qualificats per opinar. En qualsevol cas, la majoria d’humans ho veuen com un aspecte importantíssim de la psicologia i vida humanes, que no pot ser regulat a cops de decret i que probablement no importa a ningú més. En el conjunt de la moral i ètica no passa de ser només una de moltes coses, algunes de les quals podrien ser més importants i menys controvertides per a la comunitat.
Quan jo era petit, Pius XII tenia una mania prohibint absolutament i sense excepcions el divorci i en feia parlar molt as sermons. Prohibit, sense excepcions. Recordo al Col·legi una discussió sobre el drama d’un jutge catòlic obligat a presidir sobre un cas de divorci. Quina crueltat tan gran! Hi havia les “anulacions”, accessible sobretot a la gent rica i prominent. No han canviat mai la doctrina, però almenys ja no es passen el temps parlant-ne. Igualment, qualsevol forma de contacte sexual extramatrimonial sense excepcions era declarada pecaminosa. De fet, alguns teòlegs catòlics han dubtat que el matrimoni sigui un sagrament. On ho diu l’Evangeli?
Després van venir altres coses: Pius XII per sorpresa també va prohibir les esterilitzacions tant de dones com homes. I després tota mena de fecundacions o inseminacions artificials. Sota el franquisme com a conseqüència del Concordat del nacionalcatolicisme amb el Vaticà tots aquests decrets eren civilment obligatoris. Quan en aquell temps van sortir el primers anticonceptius farmacològics per dones, mal anomenats en aquells dies “anti-baby píndoles”, el Pastor Angelicus (que es com es deixava anomenar Pius XII) es va afanyar a prohibir-les. Tot això segueix als llibres a Roma.
En els temps moderns, l’Església segueix mantenint una opinió completament tancada sobre el cas tan complicat dels avortaments i els intents d’imposar la prohibició a tota la població de qualsevol o cap religió. No reconeixen cap excepció, ni tan sols per violació. En Wojtyla als EUA sembla haver triat bisbes disposats a iniciar campanyes polítiques per fer-los prohibir i era una de les coses que aparentment el preocupaven més. De fet molts bisbes feien el primer discurs a la nova diòcesi demanant una intensificació de la lluita contra avortaments. Van introduir un llenguatge absurd i incendiari: que maten bebès, que un fetus ja és un ésser humà amb plenitud de drets civils, que la vida s’inicia en el moment de la concepció (que no era de cap manera un ensenyament catòlic establert). Francesc va acabar amb aquesta obsessió sense tocar en res la prohibició, pensant que això satisfaria a tothom. Naturalment, no ha satisfet a ningú.
Igualment, com era d’esperar, s’han oposat també a les fecundacions in vitro, a la subrogació i a qualsevol altra cosa que vagi sortint. Pel que fa als homosexuals, com que això és una emoció, no és pecat ni s’hi pot fer res, mentre les víctimes acceptin el celibat absolut.
Moltes d’aquestes coses acaben ser violacions de drets individuals o causen resultats i conflictes socials ominosos i el poble acaba veient tot això com hipocresies, i acaben despertant ressentiment contra el cap de l’Església.
Naturalment, el Sant Pare serà aclamat per la gran majoria de xilens, fins i tot a la capital Maputxe, Tamuco, i complirà la seva missió abans de continuar cap a Perú. Però caldria reflexionar. No s’hi val sempre dir a la gent que s’han d’estimar i oblidar sense resoldre els problemes. Hi ha pel món més víctimes que victimistes.
Es veu que molts argentins estan ja de camí per avió, tren i cotxe creuant els Andes amb l’esperança de veure el seu compatriota. Francesc, que ha visitat tants països llatinoamericans fins ara s’ha negat a posar els peus a la seva Argentina natal, no obstant haver rebut ja dos Presidents argentins al Vaticà. Diuen que el problema és polític però no ho ha explicat mai.
Joan Gil
Afegit
El Sant Pare ja ha marxat cap a Perú, aquesta vegada no pas tan feliç com en altres ocasions. La premsa nota la defensa que va fer del Bisbe que havia fet possible i tolerat els abusos del P Karadima, dient irritat que no hi havia proves contra ell i que sense proves tot eren calúmnies. Després de dir “calumnia” va afegit “Queda claro?” I va girar l’esquena. Però algunes víctimes diuen que aquest bisbe va presenciar en persona els abusos de Karima i que hi ha acusacions contra un total de 80 capellans catòlics. S’han passat anys presentant proves. La gent sembla haver-s’ho pres malament. Es veu que la Cúria no tolerarà mai que un Bisbe sigui castigat.
Entre els Maputxes, abans de la seva arribada activistes van cremar una altra església catòlica, tres helicòpters, uns quants camions i una escola. Va dir Missa a una base militar que havia servit de centre de tortura durant el règim de Pinochet i que els indígenes afirmen que és territori robat a la seva nació. Al seu sermó Francesc va dir que la violència genera violència i que una causa justa perd legitimitat. Fins i tot la Presidenta Bachelet va demanar perdó pels mals tractes.
On s’havia ficat en Francesc! Li van interrompre el sermó fent sonar en to molt alt instruments musicals maputxes. Sembla que els mitjans internacionals han fet un seguiment mínim del cas. Els somriures i demanar perdó no ho arreglen tot
fora de la realitat; quan es fa efecte només per l’efecte i quan les emocions semblen desapropiades per la realitat o completament imaginades. La persona vulgar pot esdevenir, segons l’audiència una de dues coses: una persona mal educada, grollera, amenaçadora i antipàtica o un ximple que fa riure a tothom.
A mí aquesta senyora m’avorreix molt. Apart de repetir-se en tot, sembla que no pot obrir la boca sense sortir-se amb els xarnegos. Sens dubte aquest partit tan professional deu tenir grups de focus que identifiquen aquesta provocació com efectiva promovent divisió social i ressentiment. Miri, senyora: cap dels meus quatre avis eren catalans i tota la família de la meva mare parlava només castellà. I ningú, ningú, ningú els va dir mai que eren xarnegos. Els Catalans no volem saber res de l’ADN. Perquè el poble català s’enorgulleix de ser acollidor i oferir un futur millor a qui vingui a treballar com nosaltres perquè ho necessita i està assolint un futur millor per a ell i els seus fills. I els fills ja aprendran català i adoptaran les nostres tradicions i manera de ser, tot sense violència, en el seu propi interès i per voluntat pròpia.