04 des. 2017
Robert Mueller, el fiscal exemplar que ensorrarà Trump
Em sap greu que no tingui res groc per penjar, però tinc molt present el patiment i exemplaritat dels nostres detinguts polítics, ara encara tancats per la seva fidelitat al mandat d’un poble que té dret irrenunciable a exercir la sobirania. Els fiscals americans son molt diferents dels que hi ha a un altre país. Aquí els fiscals només apareixen en públic i parlen d’un cas concret, quan el cas ja està tancat. És un contrast molt gran amb l’home petit i calb de passat controversial que amenaçava en públic polítics elegits i parlava rient feliç de castigar brutalment a qualsevol que s’oposés al gobierno que a ell li agradava. Als EUA els 50 estats, tots definits per la llei i les seves Constitucions explícitament com a “lliures i sobirans“, gaudeixen competències exclusives definides per la Constitució federal que no poden ser suprimides.
Els fiscals estatals, com els jutges, són elegits directament pel poble en eleccions regulars. Sovint els partits locals intenten posar-se d’acord abans de l’elecció i ofereixen els mateixos candidats. Els jutges federals són nomenats pel President per tota la vida però han de presentar-se a un Comitè en públic, respondre preguntes i ser confirmats pel Senat. Quant als fiscals federals, no ho he sabut mai, però surten del Departament de Justícia. Gairebé tots han de dimitir quan canvia l’administració federal, almenys els Caps de Districte, que poden triar col·laboradors pel seu compte.
Un fiscal especial com Robert Mueller (que en alemany és Müller, però localment es pronuncia “Mòler”) és verdaderament especial perquè és nomenat pel Secretari de Justícia (Attorney General) amb l’objectiu de resoldre una qüestió espinosa amb ramificacions legals i polítiques perilloses. Si existís, hauria estat el remei perfecte pel conflicte català, i hauria contribuït a posar tothom al seu lloc decidint si algú havia trencat o no, basat en un estudi seriós i no en les opinions polítiques, esperança de carreres, i associacions de jutges i fiscals, ni en falsos informes i interpretacions de certs cossos de policia.
Recordant el President Richard Nixon
Richard Nixon, un polític astut i hàbil odiat sobretot per la seva conducta de la Guerra del Vietnam, va evitar la seva destitució inevitable dimitint. Ell havia manat una entrada il·legal per espiar documents a una oficina dels Demòcrates a l’edifici Watergate, a Washington DC. La raó estúpida era que es pensava que Fidel Castro estava col·laborant amb el seu poc memorable adversari electoral. No ho va perdre tot per haver manat això sinó per obstrucció de justícia. Per protegir els seus agents, va mentir, pagar suborns, amenaçar, abandonar i donar la culpa als seus amics. Ja no hi havia res a fer contra el fiscal especial nomenat, però el cop i l’error final fou l’inoblidable Saturday Night Massacre. Dient que un empleat seu no tenia dret a investigar-lo, va manar, no obstant haver estat advertit, al Fiscal General que destituís el Fiscal Especial, un home molt popular i encara recordat anomenat Archibald Cox. El Fiscal General va dimitir en l’acte negant-se a fer-ho. L’ordre va anar al seu substitut automàtic, que després de ser Attorney General per uns minuts també va dimitir. Els diaris van aturar les premses, la gent va començar a pagar atenció al costat de la ràdio i TV amb programes especials. El tercer o quart Attorney General que hi va haver aquella tarda, va acceptar destituir a Cox. Però la destitució imminent de Nixon ja no estava escrita a la paret, sinó als cels amb lletres lluminoses.
Robert Mueller
Mueller, antic director de la policia federal (FBI) fou el nomenament del Departament de Justícia per esbrinar la veritat i determinar responsabilitats en el cas de la intromissió electoral russa a favor de Donald Trump. La tria no podia haver estat millor. Mueller era un home conservatiu però amb un passat molt dedicat a la llei i la cerca de la veritat per damunt de tot, i gaudia el respecte dels dos partits. Va prendre el cas, va triar advocats molt brillants i coneguts per treballar amb ell i va aconseguir garantir absolutament el secret de les seves activitats, no obstant haver declarat ja dues vegades a un Comitè del Congrés a porta tancada.
Tècnicament Trump tindria el poder d’acomiadar-lo com va fer amb el seu successor a l’FBI, el Director Comey. Durant el famós escàndol Watergate dels anys 70, el President Richard Nixon ja amb l’esquena contra la paret i l’aigua fins els nassos, es va atrevir a fer fora el fiscal especial Archibald Fox, com era el seu dret. Poc temps després Nixon va haver de dimitir i pràcticament fugir a Califòrnia. No va acabar a la presó perquè el seu successor Ford el va perdonar. S’ho hauria de pensar molt el Sr Trump abans de prendre aquest pas.
La tècnica habitual dels fiscals
Amb tots els casos, els investigats al començament es fan un tip de riure amb les preguntes dels investigadors. Hi ha gent que coneix la veritat, però segur que mentiran en interès propi quan l’FBI es presenti a investigar. Tota l’acusació consistia en mentides i rumors impossibles de confirmar o desmentir dirien ells i els seus lletrats i calia deixar-ho córrer sense preocupar-se’n. No problem! Una mentideta i tot resolt. S’equivocaven. Hauran de pagar molt cares les mentides despreocupades inicials.
Naturalment costa molt saber de què havien parlat dues persones totes soles a un despatx o passetjant per un jardí mesos abans, però gairebé tothom es pensa ingènuament que el cas es pot resoldre responent a l’FBI que no havien parlat res en secret ni tan sols s’havien trobat mai amb l’Ambaixador rus. En aquests casos l’equip del fiscal no triga a trobar gent, memoràndums, factures, enregistraments secrets de telèfons per les agències d’espionatge, emails o fotos que proven que l’home investigat sí que s’havia entrevistat amb l’ambaixador en una data coneguda. El fiscal ja acabava d’enxampar el sospitós mentint, cosa que els innocents no fan. Resulta que la pena judicial per mentir a l’FBI són uns 10 o 15 anys de presó, però si l’acusat es decidís a explicar el contingut de la conversa, potser el fiscal, si s’ho creia, podria recomanar una reducció de la sentència. Fins i tot encara més si l’home pogués explicar alguna altra coseta d’interès que el fiscal encara no coneix, com per exemple quins comentaris van fer o Trump o un dels seus amics íntims La sentencia podria ser reduïda encara més. És senzill però no hi ha defensa. La primera vegada que l’FBI es presenta a visitar, tothom menteix sense entendre el perill. Amb cada pas i cada acusat nou que es gira contra Trump per salvar-se, el fiscal s’acosta més al Sr President, preparant la corda i el nus per penjar-lo.
Què havia passat amb Rússia durant la campanya electoral?
No se sabrà de segur fins que Mueller al final ho expliqui, però es poden resumir breument les hipòtesis creïbles que consideren i difonen els mitjans interessats, tot i advertint al lector que no estan confirmades i podrien ser falses o incompletes.
Ara fa més d’any tothom veia la Hillary com a guanyadora segura amb Trump fent el paper d’un playboy ximple i de mala reputació a Nova York aprofitant els seus 15 minuts de glòria abans de desaparèixer per sempre. Essent de la manera com eren tots els de la campanya, estaven disposats a acceptar ajut de qui fos. Van oferir ajudar primer els russos o va ser en Trump i el seu gang qui va preguntar primer? Potser la història ho dirà. També cal considerar els contactes bruts amb capitalistes russos que participaven en els negocis infernals de Manafort, un gran supermilionari que feia de Chairman de la campanya, rentant diners, fent d’agent rus sense informar el govern dels EUA, com mana la llei federal, no pagant impostos pels guanys il·legals, i molt mes. Mueller ja l’ha exposat per aquestes activitats fent-lo encausar per un gran jurat per tot això i està exposat a rebre molts anys de presidi; la fiscalia local ordinària que va prendre el cas demanava el seu empresonament immediat considerant que tenia avions i propietats per tot el món, però el jutge es va negar seguint el principi que encara no havia estat condemnat a res i tenia dret a ser un home lliure fins la sentència. (La jutge Lamela no sap res d’això) El dia que això es va fer públic, els advocats de Manafort ja van anunciar que col·laborarien incondicionalment amb Mueller sense explicar en què. El fiscal, ara ja amb un informador involuntari important s’acostava clarament a Trump. Manafort era el Director de la campanya i ara explicaria coses per reduir la sentència.
Molt recentment certs rumors originats a Wall Street van desfermar un breu pànic amb una caiguda modesta de la Borsa. Resultava que Mueller estava examinant els comptes bancaris de Trump i la seva família a la Deutsche Bank, una cosa gairebé d’amagar. Perquè? La sospita és que hi havia rentats de diners i pagaments i negocis lucratius associats amb Rússia i els tractes electorals. Serà veritat? Rentar diners és sempre independentment de l’objectiu un crim federal. Si és veritat Trump no pot ser perseguit per rentar diners com feia Manafort mentre sigui a la Casa Blanca si no és amb impeachment però pobre d’ell quan surti.
El tracte amb el Kremlin finalment activat de forma encara desconeguda, tenia dos components: primer, el Kremlin organitzaria una campanya informàtica forta per fer mal a la Hillary i crear amb falses notícies, canvis de tema, mitges veritats i revelacions, confusió, neguit i dubtes sobre tot (com està fent el PP a Catalunya) i segon, Rússia facilitaria a Trump materials i informacions verdaderes però molt brutes sobre la Hillary. Ella havia conspirat amb els capitostos demòcrates, violant el reglament del partit, per evitar la victòria gairebé segura a les primàries de Bernie Sanders, i sobretot els emails subministrats per Wikileaks (tots verdaders, però misteriosament difícils de trobar actualment) denunciaven una corrupció monstruosa en la forma com utilitzaven la seva Obra de Caritat anomenada Iniciativa Global, de fet un negoci per profit d’una parella Clinton escandalosament rica. Els donants de tot el món pagaven esperant accés directe primer a la Secretària d’Estat i al final a la futura Presidenta que es vantava de ser la dona més famosa del món. En l’actualitat els Clinton reben poques donacions o invitacions a donar conferències per honoraris de mig milió de dòlars. Pel que fa a Wikileaks està confirmat i és públic que la campanya de Clinton en un moment no especificat van rebre un email misteriós de font impossible de traçar donant un codi secret que permetia accedir a fitxers secrets encara no publicats de Wikileaks. Els trumpistes diuen que ho van ignorar intencionalment (perquè difondre informació privada americana robada és un crim). Però sembla que no van dir res a l’FBI.
I al final, el President Obama es va trobar en un compromís molt difícil per un home que es volia mantenir neutral i ser molt correcte. El CyberCommand nord-americà i la NRA van descobrir-ho tot i li van explicar tot, probablement abans de l’elecció. Com? Els de Trump en la seva imbecil·litat profunda es veu que no sabien que el Servei Secret americà enregistra totes les converses telefòniques de l’Ambaixada Russa i espia a certs diplomàtics. Què havia de fer el President Obama, sempre preocupat per ser correcte? Avisaria ell a Trump o la Clinton? N’hauria de parar en públic? Quines conseqüències tindria? No podent superar els seus dubtes angoixants, Obama va anunciar que els russos s’havien ficat a una cosa que no els importava fent activitats intolerables, sense citar Trump o la Hillary, i que imposava noves sancions molt més dures que les que ja hi havia. I oh horror tan horrorós, que ja no podia ser més horrorós de tan horrorós com era: segons alguns diuen hi ha indicis d’un contacte final entre la campanya de Trump i els delegats de Putin exigint que com a compensació pels seus esforços tan inesperadament exitosos, volien que Trump aixequés totes les sancions el moment que arribés a la Casa Blanca. Serà veritat? Un país estranger demanava pagament per un crim. En altres temps, n’hi haria hagut prou per declarar la guerra. El General Flynn sembla haver dit a un partner comercial que no es preocupés per les sancions perquè tan aviat com Trump entrés a la Casa Blanca anirien a la paperera.
Al començament d’aquest segment ja vaig advertir que Mueller, a diferència de certs fiscals alegres, amenaçadors i somrients que es veuen per TV a certs països dominats per un partit subdemocràtic, Mueller ni volia explicar res ni donava entrevistes ni tolerava filtracions, i que aquesta reconstrucció era hipotètica, però fa uns dies es va saber inevitablement que l’ex-general Michael Flynn, company, amic íntim i col·laborador de Trump, primer Conseller de Seguretat Nacional del nou règim, confrontat amb les proves de les seves mentides anteriors, havia decidit (poc espontàniament, sens dubte) col·laborar amb el Fiscal Mueller, no obstant juraments de fidelitat previs al vell amic i nou governant. En Trump des fa fa uns dies sí que a vegades sembla trasbalsat i ansiós, perquè a més de tot això, la seva destitució de mala manera del Director Comey de l’FBI després que aquest es negués a oferir-li fidelitat personal en un sopar secret, la seva exigència pública que l’FBI sota amenaça de destitució del Director de l’FBI tanqués la investigació contra els russos, les seves queixes que el seu fidelíssim Attorney General Sessions s’hagués apartat de la investigació (enlloc de quedar-s’hi per protegir) sense permís de Trump, són una obstrucció de justícia transparent que enviaria qualsevol ciutadà normal a una presó per anys. En dues ocasions anteriors ja fa anys, el Congrés havia declarat que obstrucció d’una investigació criminal justifica l’obertura d’un procés d’impeachment i destitució del President, el qual, un cop destronat, acabaria a més davant un jutge regular. I a la presó.
Homes poderosos
Sabem com va caure Richard Nixon al final, però en qualsevol cas, en aquest moment, com dit abans, ningú sap què acabarà escrivint en Mueller, ni quines lleis en concret havien violat els Trumpistes, ni què hauria de fer el Congrés, si és que hauria de fer alguna cosa. Trump ha anat perdent el suport dels parlamentaris republicans del Congrés federal, però encara no prous per destituir-lo, ni que ell acabés declarant-se fill de Satanàs. I els seus populistes que desfilen amb banderes nazis i volen fer fora els immigrants i sobretot els musulmans, i més val no preguntar pels negres, segueixen entusiasmats. És una mica com el pronòstic del temps. Diuen que farà bo però podria ploure. O nevar. Serà una caiguda presidencial (si té lloc al final) molt dura.
Ara fa dos dies Trump va escriure una verdadera burrada temerària a un twit: ell havia explicat després de destituir Flynn que era molt amic seu i un gran home però que ho havia hagut de fer perquè havia mentit al Vicepresident. Ara va escriure afegint una cosa nova: ho havia fet perquè Flynn havia mentit al Vice però també perquè HAVIA MENTIT a l’FBI. Ai, ai! La mentida provada de Flynn era que ningú havia tingut tractes amb els russos. Si el lector s’ho pensa, veurà que de fet Trump acabava de confessar per twit. Horroritzat, un dels seus advocats disposat a sacrificar-se com l’Anyell Pasqual, acaba de declarar en públic que en realitat el twit el va escriure ell i no el gran jefe. A les sis o set del matí des del dormitori de Trump. El twit estava molt mal escrit, com fa Trump sempre. No és sols que els advocats cars escriuen millor que Trump, és que no s’ha vist mai que un advocat famós fes una declaració pública implicant que el seu client era culpable.
I els Demòcrates, s’estan recuperant? No ho fan gens bé. Seguim sense saber quina plataforma política i electoral tenen i es contradiuen constantment, desorganitzats com sempre. Les eleccions estan nomes a 11 mesos. S’en sortiran? No volen en Bernie Sanders. De moment tenen una altra feina, que és protegir amb amenaces i advocats a Bill Clinton d’una humiliació final, una acusació que sembla credible, d’haver violat una dona en el significat literal de la paraula fa molts anys quan era irònicament Attorney General d’Arkansas. La premsa i la ràdio es neguen a parlar-ne i només surt sense detalls a llocs molt amagats. Sembla que la dona era una funcionària de la justícia fora de Little Rock que havia de presentar i discutir un document amb el Sr Fiscal General, que estava visitant la ciutat, el qual la va invitar a venir amb els papers a l’habitació d’un Hotel on estava. Després d’opinar sobre el document, el Sr Fiscal General va presentar una proposta molt diferent que la noia va rebutjar. El resultat fou una violació amb força. Ella ho va explicar l’endemà com a mínim a una persona, hi havia roba interior esgarrada i un llavi inflamat. S’ho van arreglar per fer-la callar. El termini per ficar Bill Clinton a la presó entre 10 i 15 anys ja va expirar fa molts anys.
Conclusió
Està empitjorant el món més que abans? Podria ser però al passat hi va haver molta violència, molts abusos, molta corrupció i crueltat. L’evolució humana des del regne animal cap a una entitat superior, amb seny, solidaritat, respecte, i amor a la democràcia, a la convivència i la pau, si és que està en marxa, per ara no ha arribat lluny.
Com a Catalans, recordant una altre vegada els homes que pateixen presó injusta en representació del poble que volia votar el 1O, cantant, fent castells, duent gegants i rient de cara a gent violenta, amb ancians que duien llàgrimes als ulls, i no van agredir guàrdies civils indefensos. Volien evitar qualsevol forma de violència exigint en canvi la democràcia i llibertat que no tenim, una lliçó molt gran de Catalunya al món, dura però esperançadora i no va passar desapercebuda. La popularitat d’una Catalunya prèviament desconeguda entre grups, gent i partits democràtics està pujant. Ara estem veient també onades de gent diferent, cridanera i amenaçadora, amb banderes feixistes, agressions i cridòria insultant, enviats per dos partits que ens odien, que cada dia se semblen més a la dreta populista tan temuda de l’Alternativa per Alemanya, de Marine LePen o del amics de Donald Trump a Carolina del Sud amb les creus gamades, odi i violència. Se n’ha adonat el Sr Juncker? Aquests aquí han aconseguit establir-se dintre de dos partits estatals existents, el PP i sobretot C enlloc de sortir al carrer sols (per ara) com fan a altres països. Prendran control de C? Només demostra la inestabilitat política sense sortida clara en què vivim, la inacció i incompetència i pensament simplista del gobierno Rajoy que ha durat tants anys amb la col·laboració del PSOE i la incapacitat del seu líder venjatiu que es pensa que pot acabar amb l’independentisme, destruir la nostra cultura i llengua i assimilar-nos amb mentides i violència. L’única cosa que ha assolit és obrir a porta als extremistes del passat. No té els mitjans i el temps que tenia el Franco i ni tan sols aquells ho van aconseguir en 40 anys d’opressió molt més brutal. En l’actualitat i sobretot el futur, el populisme nacionalista tan perillós i brutal de Ciutadans a qui més amenaça és a Rajoy i tota Espanya, per regal de Catalunya.
Els Catalans ho hem fet bé, hem adquirit molt bona imatge al món no obstant les mentides desvergonyides (fake news) dels populistes i extremistes, i seguim sent forts amb un futur. I els mitjans internacionals ens recorden i escriuen sobre nosaltres. I el nostre exemple serà seguit a molts llocs. A votar tothom.
Joan Gil
No hi ha resposta