Els EUA són diferents

Hi ha coses que desperten la memòria. A mi me l’ha despertat un mot horrible que em pensava que no tornaria a sentir o llegir mai més: sedició. Era aquesta l’acusació usual contra tots els que eren arrossegats davant dels tribunals franquistes, quan la llei era perversa i escrita contra el poble. Alguna vegada hi afegien càrregues de revolta armada o intents d’enderrocar el Gobierno, com si això hagués estat possible. Tot el que l’acusat havia fet era parlar o fer una reunió.

Jo visc als EUA des de fa molts anys, però llegeixo els diaris que surten a l’internet i em miro les notícies de TV3. Què podria afegir a les discussions actuals? No puc votar. Ho entenc tot bé? Potser podria escriure una història del Tancament de Caixes? No. He decidit que l’únic que puc fer és recitar aquí les meves memòries dels primers anys de la meva vida. Aquest apunt no és cap obra literària, perquè les memòries són aillades i poc coherents. La història té un començament però malauradament fins ara cap final, perquè aquella gent no se’n ha anat mai i segueixen tant al poder com els dos cossos que hi ha al Valle de los Caídos segueixen presents.

Em recordo de quan els noticiers de Ràdio Nacional parlaven del Cementiri encara anomenat Cuelgamuros, on el Dictador bastia la seva obra faraònica. La gran creu havia estat possible gràcies als càlculs del Generalíssimo que ningú més havia sabut fer. Alguna vegada parlaven del sant home feixista elegit com a Abat. Referint-se a ell feien una veu prima i baixeta dient en to gairebé musical “el Señor Abad de Santa Cruz del Valle de los Caídos”   Era sens dubte el famós Nacionalcatolicisme en acció.

La situació al món

Aquest paràgraf me’l trec de la magnífica biografia del dictador escrita per Preston. Quan jo vaig nàixer, la guerra s’havia acabat a l’estat però els alemanys seguien tirant endavant per Europa. El dictador hi volia entrar al costat dels dos altres amics que tant l’havien ajudat a Espanya per poder co-governar i de pas salvar el món, només que l’admirat Hitler no ho tenia gens clar. Va enviar Franco el seu ministre i cunyadíssim Serrano Súñer a Berlin però l’home va tornar amb la cua entre les cames. El dictador es va indignar i va anunciar que ja ho arreglaria ell en persona parlant amb el Führer

Però els alemanys havien tret una mala impressió del nostre Gran Feixista durant la guerra civil i els semblava que el seu exèrcit no valia res, el país estava massa empobrit i que aquest senyor que manava era massa difícil de tractar. A més exigia la conquesta de Gibraltar, entrar a la Guerra com un igual dels altres dosi rebre a més totes les colònies franceses del Nord d’Àfrica. Van arribar a firmar tots tres estats de l’Eix un document acceptant l’entrada de l’estat a la guerra, però els alemanys li van dictar condicions de nació ocupada quasi colonial, i de les colònies franceses o d’igualtat res de res. Al final Alemanya va acceptar prendre control de l’explotació de les mines d’elements durs rars a Galícia, necessaris per fabricar l’acer dur dels tancs que extreien presoners republicans i a més vagons carregats de blat per a l’exèrcit nazi mentre que espanyols patien fam. La meva família personalment no, sort que teníem, però la mare només servia a la taula coses essencials. I molta patata cada dia.

Parlant dels alemanys, com que a mí m’ha agradat sempre passejar a peu per la ciutat, vaig anar un dia a la Diagonal amb la intenció de veure el Palau de Pedralbes (que dissortadament no es veia des del carrer). En front de l’entrada hi havia una estela de formigó escrita en alemany recordant els aviadors alemanys que havien lluitat (bombardejat) als cels de Barcelona. Què feien aviadors estrangers venint aquí a matar Catalans? Hi vaig tornar anys després i havia desaparegut. En qualsevol cas, un avi meu, ja vell, havia mort d’una bomba a la Lactància de la Granvia on distribuia llet als nens petits i no li havien fet cap monument enlloc.

Per acabar el tema, jo em vaig casar a Salzburg amb una noia local. Després de la cerimònia, vam anar a un fotògraf. El propietari, un senyor gras i desagradable, va somriure sentint que jo era espanyol. Em va explicar amb quin orgull ell havia lluitat a Espanya amb la Legió Cóndor i quin gran home era el Caudillo. No va reeixir en amargar-me la festa tan feliç.

Memòries

Em recordo del primer dia a l’escola. Abans d’anar a classe, ens van formar al pati davant la bandera i vam saludar amb el braç en alt i alguns nois van cantar coses que no recordo. Les escoles estaven estrictament separades per gènere, com exigia l’església del Nacionalcatolicisme, que el Règim havia introduït. Vaig preguntar a un capellà si era veritat que durant la república nens i nenes anaven junts a l’escola i em va respondre que sí, que era una cosa diabòlica. En general, la responsabilitat era dels bisbes, cardenals i altres auxiliars del règim, que deixaven al dictador “entrar bajo palio a l’església” i “acercarse a la Sagrada Mesa” Els capellans senzills eren sovint diferents.

A la classe al final del dia en maig ens feien resar el Rosari. A mí m’agradava perquè entre les pregàries, el llibret inclouia una història diària exemplar breu que a mí m’agradava molt. En general explicava com gent havien estat en perill per culpa de “rojos” però que després de resar arribaven soldats del Glorioso Movimiento Nacional a salvar-los. Els “soldaditos de Franco”  sovint arreglaven les coses i salvaven el poble. M’han quedat molt a la memòria. A les monedes i bitllets de banc, el Dictador es feia anomenar “Caudillo por la Gracia de Dios”, com si Déu fes gràcies de mal gust com aquesta.

A mí em va agradar sempre fer teatre i vaig començar amb una obra només per nois del Cole (no hi havia dones a Roma) sobre un sant romà amb vestits de l’època, que m’ha quedat al cap. Només que ara reconec amb grandíssim horror que era antisemítica. Els nens no teníem enteniment i Déu ens perdonarà, perquè no era culpa nostra. No havíem triat res. A cada classe teníem una foto del Dictador i de Pius XII a la paret. Cap dels dos m’inspirava.

Tinc records d’alguns episodis de protesta, en forma de manifestacions contra la Policia, els anomenats “grissos” que les acabava a bufetades i amb aspersions d’aigua. Vaig participar en una sortint de la Universitat. Una altra fou de capellans senzills, que la pemsa va tractar de bonzos. De fet el Dret canònic estableix excomunicació com a càstig per atacar un sacerdot. També hi va haver bastants vagues. No es va aplicar mai però hi havia una llei donant la pena de mort per organitzar una vaga. Quan les vagues s’estenien, la Ràdio explicava que era degut a subversius estrangers i agents de la internacional. Anomenaven molt a agents sindicalistes anglesos. Es veu que aquesta misteriosa Internacional odiava a Espanya i venia a fer moltes coses dolentes. Tot plegat, tot eren les mentides antiespanyoles de sempre de la Internacional Socialista. A España teníem “la Paz de Franco” i no passava mai res.

Em recordo bé d’una escena de la memorable primera vaga de tramvies. Quin èxit tan gran va tenir. Veig encara un tramvia a la Ronda davant del Cole, amb vidres trencats, buit, excepte per dos policies grissos al darrera. I pel carrer, la gent caminava depressa sense mirar el vehicle. Segueixen tenint els Catalans d’avui el mateix coratge? Sí, ho estem veient.

Em costa creure que gairebé ningú recorda ell boicot internacional manat per les noves Nacions Unides a San Francisco contra l’estat, perquè el Caudillo era un Dictador feixista establert pels exèrcits de Hitler i Mussolini que havia enviat una Divisió a lluitar al costat dels alemanys a la URSS, prop de Leningrad (St Petersburg ara), que era tot veritat. Les sancions foren terribles… per al poble, no pas pel Gobierno. No es podia importar res, totes les fronteres excepte la portuguesa estaven tancades, els ambaixadors havien abandonat Madrid. I per poder menjar nosaltres rebíem una llibreta de cupons de racionament per anar a comprar. Com que el pare no fumava, bescanviava els cupons del tabac per coses de menjar. Una amiga del meu germà era filla de botiguers i ens reuníem tots feliçment a casa seva per enganxar els cupons amb una pega barata per poder donar-los al Gobierno i cobrar. El màxim que en trèiem de la botiguera era una llimonada. Per suplementar els cupons, gent espavilada va establir el sistema de l’estraperlo, duent menjar millor a casa per bons diners. El nostre estraperlista era un pagès de Corbera de Llobregat. L’únic cafè era el de la Guinea espanyola, que era molt dolent. El Gran Feixista i els seus acòlits s’ho van passar molt bé, mentre el poble va patir molt. I un dia, per celebrar la Guerra Freda i l’anticomunisme, el President Eisenhower dels EUA va aterrir a Madrid i va embraçar el Dictador anomenant-lo Sentinel·la d’Occident i moltes altres coses. Havíem patit per res. Tancant els ulls encara veig l’avió presidencial aterrint a Barajas en TVE en blanc i negre davant d’un Dictador feliç i somrient. Me’n recordo sempre que algú imposa sancions a països estrangers. Odien el Govern, però fan patir al poble. Pobres Cubans…

La Sisena Flota va començar a venir a abastir-se a Barcelona, cosa que va provocar un augment notable de la prostitució i baralles de bar. La policia militar ens semblava brutal i perillosa. Un any, quan jo ja era estudiant de medicina, van regalar al Clínic amb gran propaganda una pila d’instruments espatllats i antiquats que no servien de res. Tractaven el Règim amb menysteniment, però el suportaven sempre. El Dictador i els EUA van firmar un protocol secret que ningú va veure i era guardat al despatx privat del Dictador. Després de la seva mort, aquests papers que molts volien veure van desaparèixer i ningú els ha trobat o llegit. Diuen que la família els va fer desapatèixer.

A la ràdio no obstant que a Barcelona hi havia unes quinze estacions, el Règim obligava a totes les emissores del país a transmetre íntegrament el Diario Hablado de migdia i del vespre, amb la ració diària de mentides i falsedats, sermons propagandistes, records de la Guerra Civil i falsedats i insults contra la República. Cada dia igual, cada dia, cada dia. No feien excepcions. Era una mica bèstia escoltar 15 estacions transmetent exactament el mateix, però l’única excepció que van fer fou per la seva Ràdio Nacional de Barcelona que transmetia òperes en viu del Liceu. Enregistraven el Diario Hablado i el transmetien tan aviat com possible. Al començament el programa de notícies acabava amb els tres himnes del Movimiento: el Por Dios, por la Patria y el Rey dels Requetés carlistes, el Cara al Sol del Partit falangista i la Marxa dels Granaders (ara anomenada Marxa Reial). Un dia ho van deixar córrer.

Un cert esdeveniment el vaig veure al No+Do perquè a casa o no teníem o encara no hi havia TV. El Franco estava nomenant el Príncep Juan Carlos successor seu com a Rei davant les seves Cortes obedients i seia a una cadira molt gran, com un tro. I el Borbó va dir que la seva legitimitat no es derivava del seu naixement, sinó dels “Principios del 18 de Julio”, aniversari de la sublevació militar i feixista. Tots els Procuradores, dempeus, van ovacionar entusiasmats, mentre que el Gran Feixista feia un saltet a la cadira, com si hagués tingut un orgasme. O com si li haguessin donat una altra medalla d’or de fill adoptiu d’una ciutat, que ell feia fondre per quedar-se amb l’or i li feia molta il·lusió.

Els joiers principals de Madrid i Barcelona havien organitzat un sindicat per protegir-se dels atracs de la Egregia Dama Doña Carmen Polo de Franco, que es presentava a mirar joies i es feia regalar les que li agradaven.

La censura prèvia era molt fotuda. Al Cole teníem una revisteta de res per ex-alumnes i fins això calia dur al Gobierno Civil. Jo vaig actuar amb la famosa Agrupació Dramàtica de Barcelona dirigida per l’admirat Frederic Roda i vàrem estrenar al Palau de la Música una obra del teatre de l’absurd escrita per Baltasar Porcel anomenada “La Simbomba Fosca” Els actors vam rebre els quaderns amb el texte que ensenyava en vermell les marques de la censura. No en vam parlar mai, però tots havíem decidit ignorar-les i ningú ens va dir mai res. El pare d’en Roda era el Degà del Col·legi d’Advocats. Un vespre es va presentar al jutjat exigint la llibertat d’uns detinguts per raons polítiques. Els policies es van mofar d’ell i de la llei que invocava. Diu que hi ha lleis per protegir detinguts de la Brigada Social? Va morir al carrer gairebé en l’acte d’un atac al cor. Cap diari va poder explicar les circumstàncies. La veritat és que la llei no existia per a ells, no obstant què digués el Fuero de los Españoles, una mena de Constitució petita que tenien. Podien fer com volguessin. Com ara.

La meva mare, una gran senyora que no volia saber res de política, havia nascut a un poble petit que no vull anomenar, però està al cor més profund de Castella i hi vaig anar unes quantes vegades, cosa que em va permetre entendre millor com veien Catalunya. Hi havia un cert element d’admiració reluctant en les línies de “Catalán, de la piedra saca pan” o que sí que es vivia bé a Barcelona during la República, però la qüestió de la llengua era fatal. Ni volien, ni podien acceptar que preferíssim parlar  una altra llengua. En això, mirar de convèncer-los és en va. Encara que ja no s’usaven, alguns homes em van ensenyar les seves camises blaves falangistes. Deien sempre que no hi havia diners ni per comprar camises en els primers temps i per això l’havien acceptat. Un vellet més o menys de la família em va explicar en detall com de jove ell havia lluitat amb en Franco contra els treballadors en vaga de Casas Viejas, que van morir a trets tots. Deia que quina lliçó tan bona els havia donat en Franco i que els havien mort com rates perquè eren comunistes. Reia feliç explicant-lo. Alguna vegada li vaig comprar dolços, perquè era ja molt gran i els necessitava. No podia deixar el tema.

En els primers dies de l’anomenat “Glorioso Alzamiento Nacional” els feixistes del poble, estant a territori “nacional” com deien ells, van arreplegar el metge, el mestre, l’alcalde i un parell de progressius i els van matar a trets. Un dels assassins va lluir tota la vida un anell molt maco propietat d’una de les víctimes. Avui en dia sovint és difícil trobar les fosses amb aquesta mena d’enterraments però al poble en qüestió és fácil i ho sap tothom: és el lloc on el blat sempre creix més alt. Però es neguen a fer res. Un oncle meu durant la República havia estat militant de la UGT, cosa molt mal vista per la Dreta. Va tenir la sort d’estar a Barcelona durant l’Alzamiento i va salvar la vida. Un cop vell i jubilat, va decidir tornar al poble. Jo hi vaig haver d’anar a correcuita un dia perquè acabava de morir i ell verdaderament fou un bon home. El taüt com de costum estava a una taula de l’entrada de la casa envoltat d’un parell d’espelmes i els homes del poble, que ja tenia només menys de 300 residents, s’havien reunit a l’entrada per acompanyar-lo al cementiri. De sobte un home desconegut se’m va acostar i em va espetar “Tu tío era un hombre muy peligroso y debimos haberlo matado” Li vaig girar l’esquena sense voler respondre. No hi havia res a fer, encara que individualment la majoria eren gent agradable i treballadora i a uns quants m’els estimava. Hi ha molt bons castellans també. Per cert, em va explicar un local que per celebrar l’alliberació de l’Alcàzar de Toledo pel Caudillo, havien fet una gran manifestació a la capital de la província. A l’endavant havien fet marxar les vídues dels demòcrates morts… en roba interior. M’ho crec.

Em molesta molt quan la Tele o la gent que escriu a l’internet utilitza el mot feixista com un insult o un sinònim d´home violent o descerebrat. Així la generació nova nomes ignora el problema. De violents en el moment de pujar al poder en van ser molt, però no eren bojos o descerebrats. Els feixistes eren adversaris molt perillosos de totes les coses en què creiem. El feixisme es una teoria política molt complexa. A mi em van fer estudiar Formación del Espiritu Nacional o Formación Política des del primer grau com assignatura obligatòria fins al tercer any a la Universitat, amb exàmens. Els primers anys parlaven de la perversitat i corrupció dels Partits, i insistien que la Falange i el Movimiento eren de fet antipartits. I que era molt millor tenir un Jefe de Estado responsable davant Déu i la Història (que per cert ja l’han condemnat) que tenia al cap només el bé de la Nació. Hi hauria projectes de mobilització nacional de la joventut per resoldre problemes històrics, com la desforestació. Les Cortes consistien de Procuradores representant tres terços, família, municipis i sindicats, tots elegits pel Caudillo o els seus amics més servils. El sindicats serien verticals, incloent empresaris i treballadors perquè s’entenguessin en pau i acabar amb el dogma monstruoso de la lucha de clases. A mes, tornaven als insults i les mentides usuals contra la República i sobretot que els “rojos” cremaven esglésies i assassinaven monges. Després a  la Universitat la cosa es complicava amb interpretacions estúpides de la historia d’Espanya i el seu enyorat Imperi. També calia estudiar els punts normatius de la Falange escrits pel Jose Antonio: Tenemos voluntad de Imperio. La plenitud històrica de España es el Imperio. España volverá a buscar la gloria y la grandeza por las rutas del mar, deia un dels 29 punts. Jo també em recordo be d’una altra cosa atribuïda a un dels gloriosos feixistes del segle XX: Si el resultado de las urnas fuere peligrosamente contrario a los destinos de España, las relegaremos con el acero caliente de nuestras pistolas al último lugar del menosprecio.

Joan Gil

Tags: Feixisme, General Franco, Guerra civil, Referendum, República

Tots hem estat educats en el principi que els jutges són gent de seny, amb educació, independència i les millors intencions. Quan jo era jove, sota el franquisme, reflexionava sovint sobre si tenia l’obligació d’obeir les lleis feixistes opressives, o si obeir la llei és un principi que cal examinar o matissar. Molts jutges eren sovint del Glorioso Movimiento Nacional i em feien por. Creien ells en la llei? El cas del Dred Scott vs. Sandford , sentenciat pel Tribunal Suprem dels EUA en 1857  fa pensar molt. No és sols que fos fals, és que llegir la sentència posa malalt, és un ultratge, un insult i una traïció a la fe democràtica i sentit de la decència de la nació americana. Abraham Lincoln en va parlar molt. La sentència, que va produir una commoció, havia empès el país a la baixada que conduiria ràpidament a la Guerra Civil. Els Estats Units no van oblidar mai aquella vergonya ni han amagat mai res. Els nens estudien a l’escola el Dred Scott i s’hi can escrit molts llibres. Jo no he gosat mai parlar-ne amb un negre per por d’ofendre. Llegiu si us plau una reproducció d’un apunt original publicat el 25 de Juny de 2010 (sense il·lustracions):

==============================================

ROGER B. TANEY (1777-1864).
Roger Taney, Chief Justice of the U.S. Supreme Court, handing down his decision on the Dred Scott case, 1857. American illustration.

Molts Europeus menystenen la vàlua i originalitat dels principis de la Revolució Republicana de la que van nàixer la nació Americana i la seva Constitució, la més antiga del món. Una de les coses que la seva Constitució va introduir fou la independència de la judicatura i que els tribunals poguessin resoldre conflictes entre ciutadans i l’Estat. La idea ja s’havia defensat en llibres de filòsofs coneguts als cercles progressistes, però no s’havia aplicat mai. Els primers que en van sentir parlar només van riure: un jutge podrà donar ordres a l’Estat? Que vagin en compte, doncs, o acabaran a la presó! O pitjor! –Als EUA hi ha un Tribunal Suprem Federal a Washington i un altre Tribunal Suprem a la capital de cadascun dels 50 Estats. Però els jutges ni són infal·libles, ni, ai las, viuen fora de l’esfera del conflicte polític. Què fem, doncs, quan els jutges fallen i fan una barrabassada o es fiquen on no els importa? Ha passat molt, però el cas més notable  i amb més conseqüències que jo conec fou el de Dred Scott, que fou sentenciat pel  Tribunal Suprem Federal el 6 de Març de 1857.

L’esclau Dred Scott

L’infortunat Dred era un negre nascut en l’esclavatge domèstic en 1795. Era un bon home, molt hàbil i treballador, que sabia fer moltes coses. El seu amo el va vendre per $500 (més o menys 10.000  $ d’avui) a un metge cirurgià de l’exèrcit que estava obligat a canviar sovint de residència quan  li manaven. En general els esclaus no podien casar-se perquè no tenien la capacitat d’acceptar obligacions civils ni firmar contractes, però quan en Dred va trobar una esclava maca i simpàtica, el propietari d’aquesta els va deixar casar i va regalar la noia al propietari de Dred perquè estiguessin junts. Tots dos van tenir fills i filles (de fet en queden descendents avui en dia). Els desplaçaments del militar van incloure una estada a l’estat de Montana, que en aquell moment ja tenia prohibida l’esclavitud. Fixeu-vos en aquest detall, que va tenir molta cua. L’amo s’en va anar de Montana tot sol però en casar-se poc després a l’estat de Louisiana va escriure a Dred exigint-li que vingués amb la dona a servir-lo, cosa que la parella esclava fa fer. Anys després l’amo es va morir deixant els seus esclaus en propietat a la seva vídua. Aquesta senyora de moment tenia pocs diners, i va llogar en Dred a un negociant (o sigui que en Dred treballava i la seva mestressa cobrava el sou). En Dred, disgustat va intentar comprar la seva llibertat per $300 amb ajut dels fills del seu primer propietari, a la qual cosa la propietària es va negar. Li agradava rebre cada setmana el sou.

Als Tribunals, als Tribunals!

El conflicte quedava definit: amb l’ajut d’advocats abolicionistes, Dred Scott es querellaria contra la seva propietària demanant la llibertat. El cas es va fer famós immediatament i  va durar molts anys. De primer van anar als tribunals de l’Estat de Missouri, on vivien, afirmant simplement que durant la seva estada a un territori sense esclavatge de Montana, en Dred havia quedat automàticament emancipat. Van acabar al Tribunal Suprem de Missouri que va fallar contra Dred.  L’escalfament anava creixent al pais. Els advocats abolicionistes van decidir provar fortuna amb els Tribunals Federals amb una afirmació més complicada: en Dred Scott havia quedat alliberat durant la seva estada a un territori lliure i per tant havia esdevingut ciutadà dels EUA. Un ciutadà no podia ser reduït a l’esclavatge. Les jurisdiccions als EUA són exclusives, i qüestions de ciutadania són sempre federals.

Interferències: el cas cada dia es complica més

La que s’havia armat ja era molt grossa. En aquells moments el país estava ja molt dividit entre abolicionistes (representats pel Partit Republicà de Lincoln) i esclavistes (Partit Demòcrata del Sud). L’apel·lació  a aquest Tribunal Suprem fou temerària, gairebé suïcida. L’Alt Tribunal estava dominat per ultraconservadors (com ara), dos o tres dels quals eren propietaris d’esclaus. El Justícia en Cap, Roger Taney (adalt, a la foto) era un partidari ben conegut de l’esclavatge i dels estats del Sud. Tot havia d’acabar malament (però no necessàriament tan malament com va acabar).

Tots els diaris parlaven del cas però un que s’hi interessava molt (massa) era el President Buchanan, acabat d’elegir. L’home tenia el seu principi: no barallar-se mai amb ningú, ni dir què pensava en públic i mirar que els altres resolguessin els seus problemes tots sols. L’assumpte de l’esclavitud ell ni el tocaria (a diferència dels ciutadans, que no parlaven de res més). O sigui que es va posar a discutir en secret el cas de Dred amb el seu amic  Taney i va acabar enviant cartes a un altre justícia perquè canviés d’opinió. Tot això és tan horrorós, il·legal i intolerable que només de pensar-hi fa tremolar a qualsevol advocat. L’arma secreta del Sr President Buchanan seria que l’Alt Tribunal dictés una sentència tan ben feta que resoldria tot el problema de l’esclavitud per sempre més amb l’autoritat i el prestigi del Tribunal Suprem Federal. De fet el dia que Buchanan va prendre possessió, el Justícia Taney que administrava el jurament li va dir a l’orella que no es preocupés més, que el cas de Dred Scott anava pel bon camí i que hi hauria una sentència molt àmplia. Les sentències del Suprem cal acatar-les i tothom ho faria. Així de senzill ho veia el President Buchanan.

La sentència

El Tribunal va dictar la sentència amb una majoria de 6 a 2 amb una sola abstenció i en Taney va insistir que cada jutge havia d’escriure una opinió. Qui vulgui, trobarà totes les actes i sentència del cas a l’Internet però les diverses opinions se les haurien hagut d’estalviar com veurà qui segueixi llegint. El text és molt fort: lectors aprensius haurien de deixar-ho córrer.

Ni en Dred, ni cap Negre, ni cap Esclau, ni cap Africà són ni poden ser ciutadans

Amb això haurien pogut plegar. Com que al seu parer en Dred no era ciutadà dels EUA, evidentment no tenia dret a presentar una petició i no hi havia res més a discutir. Però no van acabar aquí: del que es tractava, no era resoldre aquest cas, sinó destrossar i ensorrar per sempre la causa abolicionista. La Constitució, van afegir pel seu compte, sense que sigui fàcil veure d’on s’ho van treure, veia “els negres com a éssers d’un ordre inferior, incapaç i indignes d’associar-se amb la raça blanca ni socialment ni políticament, i tan inferiors que no posseeixen cap dret que els blancs tinguin l’obligació de respectar” Que la Constitució els negava la ciutadania, no tenien dret a dir-ho perquè molts estats van permetre als negres votar durant la ratificació de la Constitució quan els Pares Fundadors encara vivien. Donen no obstant exemples de perquè els negres no poden tenir drets: “això donaria a les persones de la raça negra el dret d’entrar a qualsevol estat quan volguessin… tindrien la llibertat de parlar en públic o en privat  de les mateixes coses que els ciutadans,  podrien organitzar mítings en públic i posseir armes”  Intolerable, verdaderament. Quin acudit. Un dels justícies va afegir en la seva opinió separada que la recerca científica moderna havia demostrat que els blancs i els negres són dues espècies diferents i que per això Déu mateix havia posat els blancs i els negres a continents diferents (Europa i Àfrica).

Apart d’anular simplement un pacte aprovat pel Congrés que no els importava (en el què s’emparava en part la petició de Dred Scott) cosa que ningú havia demanat als Suprems de fer, van invocar una de les provisions més sagrades de la Constitució, la protecció i respecte de la propietat privada, per justificar l’esclavatge. Van dir que els esclaus són propietat privada i cap Estat té dret a separar un ciutadà de la seva propietat ni impedir-li disposar-ne com volgués. Com pot ser que una cosa et pertanyi a un estat i si creues una frontera ja no et pertanyi i si tornes al primer estat et torna a pertànyer? La degradació dels negres era total. Quedaven reduïts a articles de propietat personal.

I la gran final: qualsevol intent d’emancipar els esclaus seria un atentat contra la propietat privada i per tant inconstitucional. Quedava prohibit per tant que qualsevol estat o el Govern federal fessin res per eliminar l’esclavitud, identificada com un dret ciutadà. Hi hauria esclavitud per sempre! I acabava molt prop d’estendre-la per primera vegada per decisió judicial a TOTS els Estats i fer-la obligatòria, tant si volien com si no. Es van aturar a molt poca distància de fer-ho. Potser s´ho guardaven per la pròxima vegada

El President Buchanan estava content. El problema quedava resolt per sempre gràcies a la seva discreta intervenció.

Reacció

Potser els Jutges suprems es pensaven seriosament que amb aquesta sentència liquidarien per sempre el moviment abolicionista i que l’esclavitud duraria fins als nostres dies. De fet va enrabiar molta gent i es van sentir coses que a més d’un li semblaran familiars: el temps que havien trigat, la política, que eren incompetents, una conspiració política contra els Republicans abolicionistes, una denigració per a un tribunal que havia estat prestigiós, una ofensa a la voluntat popular, prepareu-vos a la lluita, estan posant a prova la vostra virilitat, deien els abolicionistes en editorials incendiaris. Per acabar-ho de complicar tot, la sentència va desfermar una crisi econòmica molt greu que va afectar molt els Estats del Nord però no els del Sud, convencent a molta gent que el Sud no necessitava el Nord per a res.

Però Abraham Lincoln ja estava a punt de començar la seva campanya. L’esclavitud s’havia d’acabar i si els estats del Sud no ho volien, aniria a la guerra. Ho deia així de clar. Coneix el lector un altre cas de guanyar una elecció prometent una Guerra Civil? I el bon Abe Lincoln esdevindria el President més astut i hàbil de la història de la República. El dia que fou elegit, molts estats del Sud van separar-se, fundant la Confederació rebel el dia que va prendre possessió. La Guerra esclataria setmanes després.

Final: Dred Scott esdevé al final un home lliure i mor

Tal com passa de vegades, el seu cas, tan seriós com havia estat, va acabar amb un número de pallassos. En Dred i la seva família van tornar a ser propietat de la vídua del metge militar. Aquesta senyora va decidir al final tornar a casar-se amb un polític local, que era un abolicionista convençut i militant. Sembla que la senyora s’havia descuidat d’explicar-li que ella era la propietària de l’esclau més famós de tota Amèrica. Un adversari polític membre de la mateixa cambra se’en va adonar i va posar el nou marit en un compromís. En un fit de ràbia, va manar a la seva dona que tornés Dred Scott al propietari original de franc, cosa que ella va fer. Els fills del propietari original el van emancipar immediatament.

En Dred, ja un home lliure, es va quedar a Saint Louis de Missouri treballant a un Hotel de maleter i retenint el sou que guanyava aquesta vegada. Era un home molt famós i esdevingué una gran atracció local per a l’hotel, però es va morir de tuberculosi set mesos després de la publicació de la sentència.

És difícil saber quins mèrits tenia aquest home o si entenia del tot de què anava la lluita entre abolicionistes i esclavistes que ell havia fet possible però avui en dia els ciutadans d’origen Africà i els lluitadors pels drets civils veneren el seu nom, que a més tots els nens d’escola coneixen. Jeu a una tomba molt maca a Saint Louis.

L’esclavitud s’acaba

Com tothom sap, Lincoln va liquidar l’esclavitud amb una Proclamació. Cal afegir que potser recordant el problema creat pels jutges, va publicar la Proclamació no com a President dels EUA sinó invocant els seus poders com a Comandant en Cap d’una nació en Estat de Guerra.  De fet no va poder abolir mai l’esclavitud a tota la nació, sinó, com un càstig,  selectivament només als Estats que s’havien separat de l’Unió i anaven essent reconquerits.

La solució final la va introduir el Congrés dels Estats Units poc després de la mort de Lincoln aprovant l’esmena XIII de la Constitució que Lincoln havia demanat: “…slavery shall not exist within the United States” I encara millor amb l’esmena XIV: “All persons born or naturalized in the USA are citizens of the US and of the State wherein they reside”

Dred Scott va acabar guanyant plenament.

JOANOT

Tags: Dred Scott, esclavatge, Esclavitud, Jutges, Lincoln, Tribunal Suprem dels EUA

Potser abans de respondre la pregunta caldria aclarir que és i com s’origina un huracà. Per cert, “Huracan” era el nom d’un déu maia molt  perillós, que va passar als indígenes ja desapareguts que vivien a Cuba i l’Hispaniola en la forma “Juracan”, que els invasors europeus van assumir. A l’esquerra a dalt, Irma, abaix Katrina

Hi ha huracans a molts llocs de l’Atlàntic i el Pacífic als dos hemisferis amb diferents noms, que designen el mateix. Al Carib es diuen huracans, al Pacífic Nord typhoons i al Pacífic Sud ciclons. En canvi el Monsoon, com un que fa uns dies potser va matar més de 100,000 persones a l´Índia, no és cap huracà, sinó un capgirament de la direcció del vent entre dues masses d’aigua de temperatura diferent, que causa sempre inundacions catastròfiques. Ara mateix tothom es preocupa per l’Irma, que amenaça la Florida, però al mateix temps Katia ha tocat terra a Mèxic i ningú sembla preocupar-se’n. I el José què farà? Mentre no vingui als EUA…

Hom paga molta atenció als huracans que venen als EUA i molt poca atenció als ciclons del sud-oest asiàtic que són els pitjors i més mortífers, no obstant que els mitjans rarament en parlen. En 1970 un cicló va matar uns 100,000 ciutadans de Bangla Desh, o potser molts més, no se sap. Els huracans presenten tres perills diferents: 1) el vent, associat amb la rotació central que recentment al Harvey prop de Houston, va arribar als 225 qm/hora; un vent així destrueix tot el que troba, però només a la costa, perquè perd força ràpidament damunt terra ferma. Diuen que a l’Irma acaben de mesurar 280 qm/hora, que seria un rècord, però els mesuraments són variables; 2) la pluja deguda als núvols arrossegats al voltant de l’huracà, que es queden a la terra després de la desaparició del cicló, com Harvey que va causar un desastre inundant tota la regió metropolitana de Houston; i finalment, 3) la pujada de nivell de l’oceà, que va causar tanta mort a Bangla Desh, un país a nivell molt baix i molt pla. Rebran molt amb l’escalfament climàtic. Diuen que l’aigua de mar podria pujar més de 10 m. En general passen les tres coses, però en proporcions variables.

Huracans no són cap exclusiva de la terra inhabitada per humans. A l’interior i centre de la terra, a molta profunditat, al contacte entre el ferro fos del centre i la capa que l’envolta, també n’hi ha d’huracans difícils d’imaginar i impossibles de veure, probablement perquè totes dues capes giren a diferent velocitat. I als planetes, sobretot a Saturn, es veuen huracans enormes i estables, que no semblen acabar mai. Demostren les lleis de Física en acció, que són universals.

Origen dels Huracans

Al Carib són sempre tropicals. La història, resumida, és la següent: Als tròpics, molt amunt, hi ha al cel una mena de catifa sub-tropical amb aire a pressió alta. El segon element que cal, és que es presenti a l’altura normal, sota la catifa, una tempesta comú tan forta que arribi a desorganitzar la catifa superior. La tempesta cau damunt l’aigua, que està calenta i s’energitza amb la calor, que sembla ser l’únic combustible que existeix. Tot seguit, la rotació de la terra intervé: la terra gira a molta velocitat, però no pas l’aire. Hi ha un principi de física que explica com aquesta fricció genera la rotació al centre de l’huracà, el remolí que es veu sempre i que sovint, quan gira engega o captura capes de núvols. L’ull central es forma perquè la calor de l’aigua crea columnes de vapor pujant enlaire que sostenen i augmenten els núvols perifèrics, (una mica com l’Ou com balla del Corpus a la Catedral) però no poden entrar al centre, del qual tots els núvols cauen i desapareixen esdevenint un forat buit, l’anomenat Ull (que pot arribar fàcilment a tenir un diàmetre de molts qm. Sandy, l´huracà monstre que va tocar Nova Jersey i Nova York fa pocs anys tenia un diàmetre que mesurava 1,800 qm, però 60 0 70 són més comuns. Dintre l’ull hi ha una pressió baixa negativa que és important determinant la força del cicló, com als tornados i pot aixecar objectes per l’aire com un aspirador. Els que hi han estat dintre i segueixen vius diuen que fa un temps fantàstic i asolellat, encara que sovint es queixen de sentir al pit la baixa pressió. Les pressions exteriors són una de les característiques més importants d’un huracà, i són responsables per la pujada de l’aigua de mar.

Cal recordar una altra vegada que el combustible de l’huracà és l’aigua calenta; per això afortunadament el centre s’afebleix moltíssim i es debilita ràpidament després de tocar terra. El que sí que queden són els núvols que l’huracà ha importat del Carib a la terra, de regal, a la seva perifèria, els quals es queden i descarreguen la pluja, formant una tempesta tropical que ja no és tan perillosa, però penetra a l’interior i sens dubte pot encara fer molt mal a llocs lluny de la costa per on va entrar.. I n’ha fet a molts llocs.

Vigilància i Recerca

Als Estats Units, mentre no la desfaci el Sr Trump, tenim la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Agency, http://www.noaa.gov, l’agència federal oceanogràfica, que té una secció encarregada de la vigilància i recerca d’huracans http://www.nhc.noaa.gov.) el National Hurricane Center. El problema és anar recollint informació sobre el que passa dintre l’huracà per poder predir on anirà, que segueix essent difícil i insegur, i és potser el problema mal resolt pitjor que queda. La força, en canvi, o sigui el mal que potencialment pot fer, és més fàcil de predir.

Hi ha vigilància contínua per satèl·lit per identificar-los i un sistema nou de balons atmosfèrics per saber-ne una mica més. Potser algun lector s’admirarà sentint que els estudis, quan el cas és prou important, els fan amb avions especials tripulats que volen a dintre o a través de l’huracà recollint informació. Sembla que els pilots tornen vius. Diuen que el lloc més important per saber on vol anar és la zona de contacte entre el remolí d’aire i la carpeta d’aire subtropical que té al damunt. Alguna vegada deixen anar proves dintre de la tempesta però es veu que per ara els drons no van prou bé. En qualsevol cas, el cicló més gran mai vist es va originar al Pacífic Sud, lluny de la costa i no va tocar terra mai.

Han intentat coses per “matar” a temps els huracans, però fou un fracàs i ara ho han deixat córrer. L’intent més famós fou l’administració de pols de sal de plata, que es pensaven que causaria un “sobre refredament” del vapor d’aigua. Dues vegades van aconseguir ficar l’agent dintre de l’huracà. La primera vegada va recular una mica però l’alegria es va esvair quan va tornar encara amb més força; la segona vegada va canviar de direcció tocant una ciutat encara més gran que no s’havia preparat. En l’actualitat aquests intents estan rebutjats perquè la base científica no era correcta. De fet, hi ha aigua “sobre-refredada” (vol dir a temperatures sota zero, però encara és líquida) dintre de tots els huracans. Caldrà investigar més però ningú té el futur molt clar.

Abaix, foto presa avui de José, a la dreta i Irma, a l´esquerra. Per estimar la mida, compareu amb l´illa de Cuba i la península de la Florida visibles a l´esquerra

Escalfament global

Hi ha molta gent que diu que la situació actual, tres huracans al mateix temps, un darrere l’altre, dos d’ells fortíssims i a mes a poc temps del desastre del Harvey a Texas, és un altre esdeveniment derivat de l’escalfament global. Vet aquí què diuen els especialistes:

La hipòtesi és atractiva i possible, però serà molt difícil provar que és correcta. La prova d’un canvi dependria d’estadístiques convincents, molt difícils en aquest cas degut a l’extraordinària variabilitat de totes les manifestacions i dades d’huracans. Per exemple, pot mesurar de diàmetre un parell de qm, o 60, o com queda dit una vegada 1,800. Irma tenia uns 500 qm. La velocitat de l’aire Al remolí és molt variable, n´hi ha que sobretot destrossen, altres que fan ploure i altres que fan pujar el nivell del mar.

Pel que fa a la freqüència, el rècord el té l’any 2,005 amb 15 huracans caribenys, però l’any 1983 només en va haver dos. La temporada comença al Juny, quan hi ha molts pocs huracans, però un any en va haver 8 o 9. Considerats tots els llocs als dos hemisferis on hi ha ciclons, se’n compten per la mitjana uns 87 per any, els pitjors sempre a l’Àsia. Què passa dintre segueix sense estar clar del tot. Amb aquesta mena de dades, costarà feina fer estadístiques. Hi ha no obstant l’observació que cada any pugen més cap al nord i que semblen ser més forts.

Hi ha arguments bons a favor: si el combustible del cicló és exclusivament la temperatura de l’aigua, sembla evident que un escalfament els hauria de promoure; igualment amb la disponibilitat de més aigua i el desenvolupament de més tempestes, dos factors perillosos.

JOAN GIL

Tags: CICLONS, Escalfament global, Estats Units, HURACANS, Recerca, TYPHOONS