Els EUA són diferents

La desventurada Jean McConville “desapareguda” per l’IRA Provisional el 7 Desembre 1972, segons diuen sota les ordres de Gerry Adams és una figura inoblidable, colpidora, que simbolitza l’horror de la guerra civil i la lletjor de l’odi desfermat, irracional, absolut. Jean era una viuda pobre de 37 anys d’edat, mare de deu criatures, protestant de naixement i convertida al catolicisme després de casar-se amb un catòlic. No es tracta d’intolerància religiosa sinó de política. Tots els ciutadans eren de la mateixa raça, sols que només podien ser identificats per tenir religions diferents i pel lloc on vivien. Els protestants volien seguir per sempre al Regne Unit dintre de l’estat britànic i amb monarquia. Els catòlics, en minoria, víctimes de discriminació, provocacions absurdes, violacions de drets civils, atur, violència i reduïts a ghettos urbans tancats, volien la unificació amb la República Irlandesa. Com que la Jean i el seu marit tenien molt pocs diners, els va semblar natural quedar-se a viure amb la mare, no obstant ser catòlics al mig d’un barri de Belfast protestant i per tant unionista. Els veïns protestants, en aquells temps terribles, poc abans de l’esclat de la guerra civil, (els Troubles), no ho van voler permetre. Amenaçats i boicotejats, els McConvilles van haver de marxar. Tràgicament, només van trobar pis a una urbanització massiva per a catòlics anomenada Divis Flats. Aquesta abominació arquitectònica, un malson producte d’un arquitecte que devia estar malament del cap, consistia en una torre central de 19 pisos (molt alta per Belfast) envoltada per un asterisc de blocs quadrangulars concèntrics de 4 pisos radiant en la perifèria i comunicats per túnels i balcons. Hi havia 850 apartaments, que vol dir milers de residents. Algú va dir que era un laberint de rates i aviat esdevindria la central i probablement la seu principal dels guerrillers de l’IRA. Les forces unionistes no van aconseguir desallotjar-los mai però van ocupar els dos pisos més alts del gratacels central, als que només gosaven arribar per helicòpter. Tenien franctiradors que disparaven contra l’IRA i a vegades llençaven granades i bombes. Els residents hi estaven avesats, però quina vida tan trista! La urbanització fou enderrocada fa anys, excepte per la torre.

La guerra civil, altrament coneguda com a The Troubles
Hi ha qui atribueix el començament a un absurd atac a trets d’un paramilitar unionista al carrer al davant dels Divis Flats, que va acabar en la mort d’un nen de 9 anys, esdevenint oficialment la primera de les 3,500 victimes que hi hauria. En realitat els anys 60 havien vist un augment gravíssim d’incidents i violència, cada dia més freqüents, sovint letals, i un empitjorament de la situació dels catòlics. En general els incidents començaven amb una provocació unionista seguida de revenja republicana. La tragèdia es mastegava. Molt dolenta fou la fundació d’un grup paramilitar unionista armat i violent. Aviat en va haver dos, que la policia semblava tolerar. S’accepta 1969 com el primer any dels Troubles, que és un criteri molt restrictiu.

La guerra contra els catòlics republicans per part dels unionistes fou conduïda pels paramilitars, la policia i l’exèrcit britànic que van començar amb una mà massa dura, empitjorant-lo tot.

La defensa dels republicans fou assumida per la IRA (Irish Republican Army) una organització secreta dels temps de la guerra de la independència. Havien canviat molt i ja rebutjaven la violència, preferint accions civils. Probablement no tenien gaire més d’un grapat de militants. Molts joves republicans a Belfast, en canvi, no veien cap alternativa a la violència i van decidir fundar la nova IRA Provisional i van obrir el front de la guerrilla urbana, amb trets, bombes i barricades. I aquí és on apareix Gerry Adams. L’IRA oficial semblava callar.

Adams, en l’actualitat president del partit republicà Sinn Féin i diputat parlamentari sempre reelegit d’un districte, és un senyor amb moltes penques que diu que ell no fou mai membre de la IRA. Els supervivents després de la Pau del Divendres Sant de 1999 expliquen que ell era el cap del districte IRA de Belfast i potser fins i tot el cap suprem de l’IRA Provisional (si n’hi havia). Hi ha una foto a l’enterrament d’un militant on se’l veu amb la boina negra que els servia d’uniforme, per no parlar de certes coses que va dir. Adams va regir l’IRA Provisional amb mà molt dura i sense contemplacions i ningú feia res que ell no hagués aprovat o manat. Provenia també d’una família de deu fills afiliada amb l’IRA per molts anys. Quan van veure quin paper anava assumint el fill, la família Adams va destruir totes les seves fotos. Per molts anys, els Unionistes el perseguien sense saber quina cara tenia. Adams riu d’aquella situació. Explica que per un carambolage un dia la policia va enxampar el seu gos. Creient que els conduiria a Adams, el van deixar anar tot sol amb un grup de policies armats seguint-lo. Al poc temps, Gerry Adams es va destapar també com a polític del Sinn Féin i va començar a parlar de negociacions, cosa que a qualsevol altre militant li hauria pogut costar la vida. Fins i tot els seus enemics reconeixen que sense ell probablement no s’hauria firmat mai el Tractat de Pau del Divendres Sant que va acabar (per ara) amb el conflicte. Una cosa notable es que no obstant la seva posició, no se sap que ell en persona hagués participat mai personalment en cap acte de violència.

Dolours Price
La Dolours, que va acabar esdevenint famosa, era una noia atractiva i ben educada. Explicava que de petita havia segut a les cames del pare escoltant bocabadada com l’home recordava amb entusiasme les seves lluites, tirotejos i bombardejos a Anglaterra durant la darrera guerra. Una tieta vivia amb ells. Anys enrere, quan estava preparant una bomba, li va explotar a la cara. Va perdre la visió i les dues mans. La tenien a casa com una heroïna venerada. La Dolours li encenia cigarretes perquè pogués fumar. Finalment, la mare havia estat membre del cos auxiliar de l’IRA, cuidant guerrillers ferits. Tant la Dolours com la seva germana Marian volien lluitar també, però al carrer amb armes, no pas al cos auxiliar. Quan va complir els 19 anys fou admesa a l’IRA com a voluntari. Sembla que va es va trobar alguna vegada amb Gerry Adams.

Les dues germanes foren un èxit molt gran. Eren atractives i ben vestides, sabien dir allò que cal, anaven amb una mini-faldilla, passaven barricades i controls per tot arreu i duien fusells amagats sota l’abric, armes de mà i bombes. Dolours Price va acabar organitzant i executant el memorable atac de bombes a Londres. Si algú s’hi interessa, està descrit al final. Tornem a la trista història de Jean McConville.

Com Jean va desaparèixer
La Jean va perdre aviat el marit, mort de càncer, que la va deixar amb deu nens i sense diners. El govern només li va concedir una pensió miserable pel llarg servei militar del difunt amb l’exèrcit britànic. No tenia prou diners per comprar vestits, i per això duia sempre amagat un imperdible per poder ajudar en cas de necessitat a qualsevol fill que s’estripés la roba. Per guanyar-se la vida s’oferia per fer qualsevol feina domèstica: rentar, fregar, cuinar, cuidar malalts, cosir, vigilar nens…qualsevol cosa. Treballava dia i nit.

Tenia un germà que a més de ser un unionista feroç, era un imbècil: es presentava a visitar-la als Flats duent al pit la banda taronja de l’unionisme. No sols l’haurien pogut matar per res, sinó que posava en un compromís la germana, que tothom sabia que havia nascut protestant. Les visites eren molt estranyes. Qui era aquest home?

I Jean era una dona bondadosa i de bon cor. En un incident que esdevindria famós, diuen que ella va sentir un home gemegant al passadís a l’altre banda de la porta. Va obrir i va trobar per terra un soldat unionista ferit. El va confortar i li va treure un coixí esperant que els seus arribessin a buscar-lo. L’endemà, una pintada va aparèixer a la paret: Brit lover un insult molt amenaçador! En temps de guerra, l’enemic no té dret a cap tracte humanitari. I la gent seguia traient conclusions i les sospites anaven creixent.

La Jean es permetia només un petit luxe: li agradava jugar al Bingo, on alguna vegada guanyava alguns centimets. Un mal dia, mentre estava jugant, se li va acostar un home desconegut dient que un fill seu acabava de patir un accident i que ell havia vingut a dur-la a l’hospital en cotxe. Esverada, la Jean el va seguir. La tragèdia havia començat.

Hores després una patrulla de la policia la va trobar sola i desorientada pel carrer, amb evidència d’haver patit mals tractes amb ferides i morats visibles per tota la cara. Es va negar a explicar què havia passat, però nosaltres ho sabem: l’IRA sospitava que era una espia unionista i que tenia una emissora de ràdio per comunicar-se (una cosa absurda i impossible per moltes raons, que el cap de l’escamot IRA responsable va seguir repetint després de la Pau del Divendres Sant fins la seva mort). L’havien estovat de valent i deien que la pobre dona va acabar confessant. Si no, haurien seguit apallissant-la.

Nou dies després, el 7 de Desembre del 72, la família estava celebrant que al final els havien donat un pis més gran sempre als Flats i acabaven de mudar-se. Jean havia enviat la filla més gran a comprar alguna cosa especial per menjar i ella acabava de prendre un bany. Aleshores van sentir una trucada a la porta i no era la filla.

A la porta hi havia dos homes de l’IRA (ells s’autoanomenaven voluntaris) i un grapat de persones vingudes a expressar suport comunitari a l’acció, alguns amb el cap amagat sota una mitja de nylon, altres amb la cara coberta, i altres que clarament eren veïns. En el fons, era una repetició del que li havia passat anys abans quan vivia entre protestants i la van fer fora. Venien a buscar-la. Jean es resistia a sortir i els nens van començar a cridar i lluitar amb els atacants. Aleshores un dels invasors va oferir al fill més gran que vingués amb ells per veure que no passava res. Tranquil·litzats, Jean i el noi van sortir voluntàriament del pis seguint els pistolers. Arribats al carrer, un dels homes va treure una pistola i prement el canó contra el cap del nen, li va manar fer-se fonedís. A través d’una escletxa a la paret, el fill va poder veure la mare per última vegada. A empentes, la van fer pujar a una camioneta VW.

Alguns voluntaris de l’IRA van fer declaracions anys després de la pau a un investigador del Boston College als EUA amb la condició que no es publiquessin durant la seva vida. Per això sabem que la Dolours estava encarregada de dur els “desapareguts” en cotxe a una casa segura a l’altre costat de la frontera, ja a la República, on l’organització executava els condemnats. Ella va explicar com havia dut la Jean al lloc i parlat amb ella pel camí, i que l’ordre segur que havia sortit de Gerry Adams.

Els nens es van quedar tots sols al pis, on van sobreviure un parell de mesos sense que les autoritats els rescatessin. Preguntes pel veïnat no servien de res. Ningú en sabia res. Segur que la Jean tornaria. Potser havia anat de viatge oblidant-se de dir-ho als nens. La policia no volia investigar res. Aviat tothom va començar a parlar del cas. Una versió pretenia que la Jean s’havia escapat amb un mariner que coneixia, abandonant els seus fills. La BBC es va presentar al pis a fer un reportatge de TV ensenyant al món fotos dels nens esparverats. Als pocs dies, un altre desconegut va trucar a la porta. Era un home que tornava els tres anells que tenia la Jean als dits i el seu portamonedes amb unes quantes monedes. Però l’home no sabia res de res. Un dels nois fou atacat amb un ganivet per altres estudiants a l’escola. Li van dir que ell no podia seguir parlant de la seva mare i que el cas estava tancat i que estava bé tal com estava. Els nanos van aconseguir sobreviure unes setmanes tots sols patint fam. Al final les autoritats els van treure i repartir intencionalment a llocs molt diferents. Un d’ells, a un internat catòlic, va patir un assalt sexual pels capellans pederastes que va acabar als tribunals i un altre va escapar per miracle del mateix a una altra institució.

Anys després: La càrrega dels fills
Els fills van poder reunir-se i van decidir lluitar per rehabilitar la mare i mirar de castigar els culpables. La seva mort no estava protegida per l’indult polític que va acabar els Troubles, perquè l’IRA negava responsabilitat i no havia entregat el cadàver, o sigui que tècnicament seria possible castigar el culpable si hi havia proves. Ho veien com un assassinat civil independent de la guerra.

Els fills es van trobar cara a cara amb el parlamentari Gerry Adams el qual seguia (i segueix) negant haver estat mai un voluntari de l’IRA. Al final, esgotat, Adams va acabar afegint en un llenguatge triat amb cura que, en cas que servís d’alguna cosa, ell demanava perdó per la mort de la seva mare. Després d’alguns anys, una font misteriosa va identificar el lloc de l’enterrament. El govern va assumir les despeses i tots els fills es van presentar a l’excavació, que va fallar i fou abandonada després d’un mes de treball sense trobar res.

L’Ombudsman de l’Ulster i el nou Parlament van conduir una investigació per saber si la Jean havia estat de fet una informant dels unionistes o no. La resposta fou negativa. Ni hi havia evidència escrita enlloc ni ningú podia recordar qui era ni havia tractat amb ella. Així i tot, l’IRA segueix repetint que la dona era una espia i no canviaran mai la seva opinió.

Final
El delator anònim probablement no volia enganyar sinó que s’havia equivocat perquè el cos estava enterrat molt a prop. Un dia, després d’una pluja molt forta, una parella de ciutadans que estava passejant va trobar restes humanes que havien sortit a la superfície molt a prop de la platja i van trucar la policia. Immediatament tothom va opinar que es tractava del cadàver de Jean McConville. Havia mort d’un tret al cap i tenia ossos trencats, prova de que havia patit tortura. La policia va aplegar tots els fills a la morgue i exposant les restes del vestit a una taula, va demanar que intentessin identificar-les. Però cap fill gosava acostar-se. Al final un d’ells va dir a un policia que mirés a veure si hi havia l’imperdible que ella sempre duia pel cas que un nen s’estripés un vestit. El policia va anar i va tornar dient que no l’havia trobat. Mentre els fills, molt agitats, seguien parlant entre ells i plorant, el policia va tornar a la taula i va girar la roba. Un moment després, es va acostar al grup. Duia un imperdible a la mà.

I Gerry Adams, què? Com dit abans, alguns voluntaris, entre ells la Dolours, ja morta, havien fet declaracions al Professor del Boston College, que la institució es negava en absolut a ensenyar, perquè havien assegurat que no ho farien fins després de molts anys. Però aquestes promeses no van impressionar gens als fiscals que volien llegir-les. Un jutge va manar donar una còpia a als fiscals del Regne Unit. Poc temps després, ara fa més o menys un any, Gerry Adams fou detingut i interrogat per sospita de ser responsable de l’assassinat de Jean. El senyor va passar quatre dies i nits a la presó i se’n va sortir lliure sense cap acusació per falta de proves. El seu partit, com veiem ara als diaris, cada dia és més fort i es veu que té un futur. Els protestants segueixen essent la majoria però cada dia neixen més nens catòlics, que esdevindran votants i giraran la truita.

Apèndix: Dolours Price i l’Atentat de Londres
El Març de 1973, encara influenciada per les històries del seu pare, Dolours insistia en treure la guerra de l’Ulster i portar-la a Anglaterra. Gerry Adams va convocar una reunió per parlar del projecte. El grup va votar per acceptar-lo. Aleshores Adams va notar que els participants podrien acabar penjats a la forca i que si algú preferia no participar-hi, podia anar-se’n, cosa que molts van fer. Un grup de deu voluntaris fou triat i la Dolours en seria el cap.

Cinc cotxes robats van ser duts a Dublín, on van ser pintats d’un altre color i equipats amb matrícules autèntiques també robades. Van ser enviats a Londres per ferry. Els terroristes, ja a Londres, van preparar i activar el temporitzador de les cinc bombes i els 5 cotxes van ser aparcats sense cridar l’atenció a llocs molt sensibles del centre. En aquells temps no hi havia els mitjans que veiem ara cada dia a la TV i al cinema però dos policies tots sols van fer bones observacions. El primer va notar que la matrícula d’un cotxe aparcat davant la policia no podia ser verdadera perquè era més vella que el model del cotxe. Van trobar i desactivar aquesta bomba a Scotland Yard, però no sabien quantes en quedaven. Aleshores va arribar la trucada de telèfon de IRA: hi hauria explosions en una hora, sortiu dels carrers. La policia va pensar correctament que el comando de l’IRA en aquells moments estava encara a Londres però intentant fugir i van manar literalment tancar la ciutat per atrapar-los. Però buscant què, on i amb quines fotos o descripcions? No coneixien ningú. La missió semblava impossible. No pas per un policia de l’aeroport de Heathrow que estava mirant passatgers a punt d’embarcar a un avió cap a Dublin. Li va cridar l’atenció una noia joveneta que semblava donar ordres a un grup d’homes grans i els va fer arrestar.

A la Comissaria van trobar un quadern de notes buit però on es podia veure encara la imatge calcada d’un circuit de bombes. On estaven els altres cotxes? Ni la Dolours ni la seva germana Marian ni ningú més en volien parlar. Els temporitzadors havien d’explotar a la 1:50, però això tampoc ho sabia la policia. La Dolours es mirava el rellotge. Quan van ser les 1:50 es va alçar i mirant als policies dempeus, va aixecar el puny en l’aire. Es van sentir en aquell moment dues explosions, una d’elles davant l’Old Bailey, el Palau de Justícia. Dos altres cotxes no van explotar. Hi va haver dos cents ferits i un home va morir, segons sembla d’un atac de cor. El desgavell i el pànic a Londres van ser memorables. Les dues germanes, condemnades i tancades a una presó anglesa van exigir ser traslladades al seu país, cosa que la Primera Ministra, la Sra Thatcher, no volia permetre. Les dues van declarar la vaga de fam i van acabar alimentades per força de manera molt violenta. Al bord de la mort i fent front a mala publicitat, el govern britànic va haver de cedir i traslladar les dones a Irlanda del Nord (Ulster). La Marian, la germana més jove, va morir al poc temps. La Dolours, en canvi, va arribar a ser alliberada després de la Pau del Divendres Sant i va esdevenir una enemiga del tractat de pau i de Gerry Adams. Va morir a un hospital psiquiàtric.

Joan Gil

NB. Degut al caire tan emocional i secret dels esdeveniments, i a la possibilitat de persecució criminal, hi ha versions adulterades dels detalls, però no de la línia general. Aquest apunt ha seguit la versió de l’article “Where the Bodies are Buried” de Patrick Radden Keefe, publicat al New Yorker el 16 de Març de 2015. Aquest article mereix crèdit perquè l’autor va poder parlar extensivament en persona amb els fills de Jean McConville i amb alguns antics voluntaris de l’IRA.
Per si algú no ho sabia, aquesta història demostra l’horror i la intractabilitat d’una guerra civil entre comunitats. Els adversaris estaven separats per una muralla d’odi, de memòries dolentes i per projectes polítics i socials incompatibles que afectarien el futur i la vida de tothom. Molts lectors potser veurien els republicans irlandesos amb simpatia com un poble discriminat a qui es negaven drets i oportunitats. El Tribunal de L’Haia ha declarat que una “desaparició” és un crim contra la Humanitat, perquè a més d’una execució extrajudicial ensorra la família per sempre en un infern de dubtes i falses esperances. Quan l’IRA fa desaparèixer una dona que podria haver estat innocent o ataca amb bombes una ciutat on els residents innocents no tenen la culpa de res, fa canviar això l’opinió que teníem sobre les raons i justificacions dels republicans? En aquest cas, no cal esforçar-se molt per veure que els altres encara eren pitjors. Quina posició ètica hauríem de prendre? Continuaríem afavorint els Republicans? Hi pensarem quan veiem a la TV actual documentaris sobre les salvatjades i crims dels adversaris?

Tags: gerry Adams, IRA, Jean McConville, North Ireland, ours Price, Ulster

Possiblement molts lectors saben que la judicatura vaticana recentment ha empresonat un Monsenyor de 55 anys d’origen espanyol anomenat Lucio Balda i imputat, sense poder arrestar-la una dona, Francesca Chaouqui, una jove advocada i publicista italiana filla de pare marroquí. L’acusació és que van revelar a la premsa secrets del Comitè pontifici Cosea (volums i més volums de documents) del que eren membres, cosa que inclou enregistraments electrònics directes del Sant Pare escridassant membres de la Cúria per haver pagat factures inflades per por d’incomodar algú !!! Els també imputats i fora de l’abast de la policia vaticana que van rebre piles de documentació i acaben de publicar-les en dos llibres acabats de sortit al Desembre 2015 es diuen Emiliano Fittipaldi (Avarizia: le charte che svelano. Ricchezza, Scandali e Segreti della Chiesa di Francesco) i Gianluigi Nuzzi (Merchants in the Temple: Inside Pope Francis’s Secret Battle against Corruption traduïda a l’anglès. Una cosa notable és que no obstant el disgust vaticà, ni la Cúria ni el Papa han negat res. Una crítica detallada dels dos llibres escrita per Tim Parks apareix al pròxim número de la gran revista London Review of Books que surt el 18 de febrer. Vet aquí com va anar i què diuen els dos llibres.

Avís inesperat al nou Papa
El 27 de juny de 2013, 3 mesos després de ser elegit, el Papa Francesc va rebre una carta esfereïdora de cinc auditors internacionals que havien intentat esbrinar com funcionava l’economia del petit estat vaticà: ingressos, pèrdues, negocis, obligacions… sobretot si guanyava o perdia diners el Vaticà. Això no té directament res a veure amb els escàndols del Banc Vaticà. Qui i com controla l’economia del petit estat? Quants diners tenia? No semblava una feina difícil, però va resultar impossible. “Sant Pare, la falta de claredat fa impossible determinar la situació econòmica del Vaticà” Explicaven que tot era un caos, que ningú manava ni sabia què feien els altres, que moltes coses eren sospitoses o perilloses i que en general la posició econòmica semblava deteriorar-se. A diferència dels seus darrers predecessors, Francesc és un administrador dur i competent que no dubta. Va cridar una conferència dels responsables principals del seu govern, però no pas per discutir: va anunciar que acabava d’anomenar un comitè de vuit persones triades per ell, gairebé tots estrangers i laics, sota el nom Cosea, els quals li presentarien recomanacions. El capellà espanyol i la Sra Chaouiqui n’eren membres.

Un dels llibres explica el problema de Francesc. Ell ho vol arreglar tot creant comitès i supervisors sota la seva autoritat, només que les temptacions són tan grans, que molts d’aquests òrgans no acaben essent models de virtut. I es barallen amb tothom. Molts creuen que això és afegir una altra capa de burocràcia incontrolable. No seria millor netejar el lloc i acomiadar la gent corrupta? Fàcil de dir, però d’on es treuen persones competents capaços d’assumir immediatament obligacions essencials? Qui els recomana? Un altre problema de Francesc, que és seu personal, és que tria col·laboradors i càrrecs malament. La Sra Chaouiqui va entrar recomanada per l’espanyol, però hom hauria pogut reconèixer fàcilment com era de perillosa: una dona de 30 anys, advocada, periodista, especialista en PR, amiga de molta gent famosa, sense experiència administrativa. Quines qualificacions tenia? I què pensar de les amistats que cultivava? Ai, ai. Ara el Vaticà ha publicat publicat emails entre ella i el Monsenyor espanyol de caire massa privat.

Les revelacions de Fittipaldi
Els dos llibres, tots dos molt ben documentats i basats en fitxers voluminosos, no es contradiuen en res, però fan paleses les personalitats diferents dels autors. Fittipaldi és un periodista investigador que explica en detall l’escàndol però des de fora, sense voler ficar-s’hi ni probablement voler ser part de res. Explica molts incidents separats, com anècdotes. En Nuzzi, l’altre autor té una visió intel·lectual més compromesa i preocupada i vol parlar de la lluita de Francesc, com si l’autor fos dolgut d’haver trobat a un lloc inesperat una cova de lladres i hipòcrites. Incidentalment, cap dels dos llibres aclareix si el Vaticà és riquíssim o està en la misèria.

Fittipaldi presenta un llistat, llarg però incomplet. Probablement la seva informació provenia de diferent fonts. Parla d’una trobada secreta amb dos clergues que li van presentar una pila enorme de documents confidencials sense explicar perquè ho feien. Volien que el món s’en assabentés de les despeses dels cardenals gastant fortunes en les decoracions luxurioses dels seus apartaments,sovint encarregant pintures d’ells; el desviament de donacions pels pobres a altres programes; l’interès de capellans i monges, que cobren sous sense impostos, en dipositar els estalvis en inversions igualment lliures d’impostos; que moltes organitzacions administratives semblen ignorar les lleis internacionals contra rentat de diners (sovint del comerç de drogues); nepotisme desvergonyit, donant càrrecs sense feina a parents i amics sense que hi hagi feina o una descripció d’obligacions i les coses que semblen pitjors: la utilització dels processos de canonització per fer-ne un negoci lucratiu i la utilització de botigues i serveis lliures d’impostos per defraudar impostos legítims de l’estat italià, venent quantitats extravagants i sospitoses de gasolina, cigarretes, begudes alcohòliques de qualitat, vestits i productes electrònics. I també inversions immenses en firmes i negocis sense responsabilitat social, com ara Exxon o Dow Industrial.

Fittipaldi afegeix casos, tots ells documentats. Un Monsenyor (que en general és un prelat privat) volia un pis més gran. Al seu costat vivia un pobre capellà vell i malalt. Durant una estada del veí a l’hospital, el Monsenyor va fer enderrocar una paret incorporant una habitació de l’altre pis. Un cert diplomàtic vaticà passava divises il·legals en una maleta diplomàtica per ficar-les a Suïssa. L’organització per la Propagació de la Fe, enlloc de propagar la fe, compra habitatges de luxe sovint llogats a membres de la Cúria, amics i parents a bon preu. Un grup de capellans a Salerno va rebre 2.3 milions del govern italià per construir un orfenat per nens pobres però amb els diners van construir un hotel. Un arquebisbe de Salerno va robar una suma considerable amb impunitat.
L’autor ha pogut establir que el Vaticà té un portafolis d’accions bursàtils valorades entre 8 i 9 mil milions. Les propietats immobiliàries inclouen 4 hospitals, moltes universitats i un nombre inimaginable de cases pel món, gairebé totes descaradament infravalorades per pagar pocs impostos.
Una cosa és verdaderament indignant. A Itàlia es pot escriure una marca a la declaració de la renda per donar 0.8% dels impostos pagats a una església, (gairebé sempre la catòlica), que diu que serveix per pagar ajut social al països pobres del Tercer Món. Però només un 23% fa això. La resta desapareix sense explicacions. Diuen simplement que si tenen deutes, cal pagar-les. L’Osservatore Romano és un diari mundialment famós, però només ven 1000 exemplars cada dia i ha de pagar 84 periodistes. La Radio Vaticans encara és més cara.

La font millor d’ingressos són sens dubte les botigues lliures d’impostos, que segons els tractats amb Itàlia haurien de servir sols residents vaticans amb targeta d’identitat, però en realitat tenen 41,000 clients. La farmàcia té els extraordinaris ingressos anuals de 40 milions € !!! Deu ser una de les més grans i lucratives del món. Les vendes de la botiga d’alcohol indiquen que els capellans i monges del Vaticà deuen estar contínuament intoxicats amb les begudes més cares. El nombre de cigarretes venudes sense impostos és alarmant. Potser tots els residents del Vaticà estan morint de les malalties del tabaquisme però estranya una mica que no es vegi fum pujant darrere el Vaticà.

Coses encara més difícils d’entendre: les canonitzacions i l’Obolo de San Pietro
L’arribada del Papa Wojtyla (Joan Pau II) va capgirar moltes coses. Wojtyla va animar les diferents comunitats del món a presentar nous candidats per ser declarats sants. Segons el sistema actual originat en 1588 per aprovar una beatificació cal demostrar un miracle, per una canonització dos, gairebé sempre cures miraculoses a creients fervorosos en el candidat difunt sense explicació mèdica possible. El cas ha de ser presentat i estudiat per un postulador, amb un enemic “advocat del dimoni” El procés ha de ser en llatí i cada cas exigeix la traducció de milers de pàgines a un, dos o tres idiomes. La iniciativa de Wojtyla fou molt exitosa: durant el seu Pontificat hi va haver 482 canonitzacions, aproximadament 25% de totes les canonitzacions des del segle XVI, exigint 964 miracles confirmats, sense comptar les beatificacions. Un problema és que les traduccions poden costar 16,000 i les publicacions obligatòries al voltant dels 52,000. Recentment, el viatge d’un investigador als EUA va ser pressupostat amb 13,000 €. Els serveis del postulador vaticà tampoc són gratuïts. El més actiu es diu Andrea Ambrosi i cobra sis figures per cas. A més la companyia editorial que publica obligatòriament els casos és propietat seva. Segons sembla, el Papa Francesc ja ha advertit molt seriosament a aquest senyor. El grup que proposa un candidat ha d’obrir un compte de crèdit satisfactori al Banc Vaticà abans de poder començar. En l’actualitat hi ha uns 3,000 casos esperant una decisió. Alguns ja estan pagats.

El Obolo de San Pietro, una mena de recollida de cèntims, serveix per assistir als pobres de tot el món. De debò? Anualment, es veu que l’església recull uns 78 milions, dels quals pocs van a gent pobre. El programa té un saldo bancari en l’actualitat de 378 milions, usats per cobrir el dèficit anual del Vaticà, que segons sembla passa dels 70 milions anuals.

El llibre de Nuzzi: el Via Crucis de Francesc
Via Crucis fou el títol original del llibre ara canviat per “Mercaders al Temple” La diferència fonamental entre els dos llibres és que Fittipaldi clarament reconeix la lluita del Papa però el seu èmfasi és l’avarícia i falta de morals que regnen. En canvi, Nuzzi vol parlar sobretot de l’esforç i la pressió patida per Francesc, que ell veu com un heroi. És evident que les revelacions no poden haver vingut sols del capellà espanyol i la dona, però Nuzzi és qui descriu millor la feina del malaurat comitè Cosea. El seu objectiu sembla voler entendre què fa el Sant Pare, quina tàctica segueix i quins plans ha fet, coses gens fàcils degut a la foscor i manca de comunicació.

No cal repetir les coses que Fittipaldi ja havia descrit, però Nuzzi afegeix detalls que sovint deixen entreveure la personalitat i problemes del Pontífex. Per repetir-ho, un dels molts problemes que té és que tria malament o desastrosament els seus col·laboradors. Seguint una recomanació principal del comitè i tenint en compte que ell no vol mai acomiadar gent sinó que prefereix crear òrgans superiors que vigilin, Francesc va crear un Super-ministeri de Finances. Inexplicablement, va nomenar pel nou càrrec el Cardenal Pell, Arquebisbe de Melbourne a Austràlia, un home carregat amb acusacions d’haver protegit capellans pederastes i acusat ell mateix de pedofília. Això pot ser veritat o no, però no hi havia ningú millor? Una consideració evident, és que un Arquebisbe acusat de pederàstia amb raó o sense ha de tenir a algun lloc un fitxer amb informació confidencial que es podria utilitzar per fer xantatge. Per acabar-ho d’arreglar, va fer venir amb ell un amic i col·laborador australià, a qui va assignar un pis pagat pel Vaticà (2,900 € al mes) un sou lliure d’impostos de 15,000 €/ mes i va pagar 47,000 € per un mobiliari. Hom veu els problemes de Francesc. Són tots iguals?

Un capítol mig còmic de l’arribada de Pell fou la carta que va rebre informant-lo dels seus drets com a nou ciutadà vaticà de rang alt: coses de menjar amb 15% de descompte; un màxim de 500 paquets de cigarretes (sempre lliures d’impostos) per mes, amb 20% de descompte pels primers 200; 20% per articles de vestir i un màxim de 400 litres de combustible per auto, els primers 100 de franc, els 300 següents al 15%.

En Nuzzi tria molts paràgrafs dels documents com a model d’adulació abjecta i servilisme barrejats amb obstrucció insuperable.

Conclusió
Una cosa evident és que no entenem del tot com ha anat. Sens dubte, les filtracions només poden venir d’individus en posicions molt altes que sabien fins a quin punt les revelacions farien mal a tothom. Perquè ho van fer? L’autor de la crítica de la London Review ofereix una sospita horrorosa, anguniosa: potser ho van fer perquè es pensaven que Francesc no aconseguiria canviar res i ells ja no podien aguantar. Cal recordar rel cas previ del majordom del Papa Benet que va veure a la taula del Papa dues cartes horroroses on dues figures molt prominents s’acusaven mútuament d’haver estafat 2 milions i de tota mena de brutícia. Incapaç d’esbrinar la veritat, Benet va dimitir. En qualsevol cas, el Papa, que no ha desmentit res, ha dit que els llibres no faran mal perquè ell ja ho sabia tot i que està treballant per canviar-ho. La repressió contra Mg Balda sembla massa dura, gairebé fora de caràcter per Francesc, refermant la sospita que hi ha coses que ni s’han dit ni entenem.

I al rerefons hi ha les idees reformistes de Francesc. Ell sembla que no tocaria mai la doctrina establerta, però sí que toca i molt els detalls de com es presenta i s’aplica. Increïblement va fer un discurs al Sínode de la Família on va parlar com de costum sense haver discutit res amb un grup, probablement molt conservador. Inesperadament es va sortir amb l’afirmació que molts matrimonis no són verdaders matrimonis i que la gent no s’hauria de passar la vida empresonat a un mal matrimoni i que capellans no haurien de jutjar si un matrimoni era vàlid o no, sinó que caldria acceptar una declaració conjunta dels dos explicant que el matrimoni era fals per per pronunciar l’anul·lament. Com tothom li hauria predit, va causar enorme confusió sobre què havia dit, a més e la ràbia dels conservadors i tampoc havia considerat com s’ho prendria l’estat italià que sens dubte voldria dir alguna cosa. I que potser hi haurà gent capaç de cremar-lo a una foguera com feien abans amb gent així. Serà el Vaticà un lloc on és millor no parlar i limitar-se a nedar amb la corrent?

Al lloc on visc puc veure algun canal de TV mexicà. La gent segueix amb perplexitat i entusiasme sense precedent els sermons i activitats de Francesc, sobretot com ell ha renyit en públic els polítics i els seus bisbes, com ha dit les veritats que els que manen preferien callar. No n’hi ha prou de condemnar les bandes de les drogues, cal fer més. Cal evitar l’emigració forçada per la misèria. A un país on els polítics i la gent que surt a la TV semblen físicament castellans de Madrid, la situació de la població majoritària indígena és un dels capítols greus i no resolts de la nació. Contra la voluntat de tothom va anar a Chiapas dient Missa amb lectures en les quatre llengües indígenes locals, que havien estat prohibides. I la rehabilitació del difunt Bisbe Ruiz, fundador de la teologia de l’alliberament índia, el qual John Pau II havia intentat destituir. El vaig veure ahir esgotat, baixant d’un helicòpter i deixant-se caure mig mort al seient del Popmobile, demanant que li donessin aigua. Diuen que només té un pulmó. Minuts després, ja estava dret saludant.

Unes hores abans, un periodista li havia preguntat qui és Jorge Bergoglio. Es va fer un silenci i ell no responia. El periodista, alarmat, va afegir que si l’havia ofès, demanava perdó. I el Papa va respondre: “No, no. Yo soy un pecador”

Joan Gil

Aquest dilluns va tenir lloc l’elecció primària a Iowa, un estat molt gran dedicat a l’agricultura i la ramaderia, els residents de la qual tenen l’anomenada, molt ben justificada, de ser molt religiosos, que en general vol dir ser membres d’una de les comunitats baptistes sovint integristes, que fan interpretacions literals de la Bíblia en la versió comú nord-americana (King James).

Jo no he sabut mai si les eleccions primàries són obligatòries o no, però tots els estats les fan. L’estat hi posa tota la maquinària electoral i els partits, no pas cap govern, decideixen com s’han de fer. A Iowa, els dos partits ho fan de forma molt diferent. Els Republicans de cada localitat reuneixen la seva gent a un local amb cadires, on tothom pot seguir discutint i al final fan seure i escriure a tots els participants el nom del candidat triat a un paper. Recullen aquests vots i els compten. Els Demòcrates ho fan de forma molt diferent. No sé exactament com ho fan ara, però fa un anys un parent meu hi va participar i m’ho va explicar. Els votants es reuneixen a un local buit molt gran, potser un magatzem agrícola o un gimnàs, en general sense cadires i formen grups per a cada un dels candidats on la gent tenen una estona per discutir, cridar i mirar de convèncer altres, si volen. Aleshores l’encarregat (no sé quin títol te) determina quins grups tenen el nombre suficient de partidaris manat per les regles. Els que no hi arriben són eliminats de l’elecció i els partidaris derrotats són lliures d’ajuntar-se a un altre grup (o tornar indignats a casa seva). Aleshores l’encarregat mana a la gent que s’agrupin: per exemple, els de la Sra Clinton, a la dreta, els de Bernie Sanders, a l’esquerra, uns altres al lloc que quedi. Quan això ja s’ha fet, la taula es mira els grups i decideix visualment qui té més votants i per tant ha guanyat. Si no està clar, manen que es quedin només els dos grups amb més vots, i els partidaris derrotats que s’uneixen a un dels dos grups que queden. Els votants poden tornar a discutir entre ells, si volen. Els grups es tornen a formar. En general, el cas queda resolt, però si no, la taula podria procedir a comptar la gent que hi ha a cada grup per veure quin candidat ha guanyat, però això és una mesura extrema. Durant la nit electoral els Dermocrates a diferència dels Republicans no donaven nombres de votants (perquè no en tenien) sinó equivalents. Diuen que durant els temps de la Revolució de 1776 (que és com els Americans anomenen sempre la seva Guerra de la Independència) és així com es feia i els EUA són sens dubte la democràcia participativa més vella del mon. I les urnes i les paperetes no van ser introduïdes fins mig segle XIX.

No sé si ja s’ha vist a Catalunya o no, però un dels darrers episodis de la sèrie The Good Wife es va passar l’hora fent burla dels Caucus d’Iowa, sobretot dels del partit demòcrata que acabo de descriure. (Caucus és el mateix nom que tenen els grups parlamentaris del Congrés). En canvi Showtime va fer un documentari molt més interessant que van ensenyar a unes quantes de les 10 o 12 cadenes que tenen parlant de com havia anat la campanya a Iowa

Un dels problemes principals a Iowa és com dirigir-se als integristes religiosos, perquè amb algunes excepcions el nombre de votants rarament arriba o passa del 5% (i això dóna a una minoria militant i motivada la possibilitat d’exercir una influència desproporcionada sobre qui pot ser elegit a l’elecció general al Novembre. Els candidats republicans guanyadors dels Caucus Iowesos rarament guanyen una elecció general, potser per aquest problema. Però hi ha molts altres problemes amb minories dures militants a les primàries, com per exemple els llibertaris del Tea Party, l’extrema dreta. Durant la campanya general, els candidats finals triats pels estats canviaran radicalment de llenguatge dirigint-se molt més als votants normals. Veureu la diferència. Qui ha dit mai que els polítics menteixen i diuen allò que la gent vol sentir? Ara a la pròxima primària a New Hampshire ja han canviat molt. Deu ser el clima.

Si el lector vol seguir llegint, oferiré algunes traduccions de declaracions fetes pels candidats publicades al NYTimes el dia abans dels Caucus. Personalment trobo que és una falta de respecte molt gran a la Religió. Els anomenats evangèlics acaben sempre parlant dels avortaments, dels homosexuals i del matrimoni gai, de la necessitat d’acabar amb l’assegurança de malaltia (Obamacare), dels musulmans, de la llibertat religiosa(que és el dret de la gent poderosa d’imposar les seves creences als empleats sota les seves ordres, cosa que el Tribunal Suprem sembla protegir:els rics tenen a usar els seus diners per expressar-se), la contracepció. Algun grup baptista defensa el principi que la prosperitat personal és una benedicció o premi diví a la virtut d’un home, mentre que la pobresa és un càstig.

TED CRUZ
que és un dels dos Senadors Federals per Texas i el guanyador dels Caucus republicans, es el gran heroi de la dreta religiosa. Tret dels seus partidaris, no té gaire bona reputació personal. Molts el veuen com un oportunista desconsiderat, cínic, fals i perillós i un provocador. Ell ha estat responsable de molts incidents lletjos al Senat, sobretot el bloqueig dels pressupostos federals. Sembla ser un home molt ambiciós, dominador i sense gaires escrúpols, allò que molta gent gent anomena un líder. Va nàixer al Canadà, fill d’un emigrant cubà i una mare americana, tots dos ciutadans dels EUA. Un home tan intel·ligent com agressiu i desconsiderat, va estudiar a les millors universitats. Al començament es va presentar com a hispà, malgrat no parlar en absolut la llengua, però després va veure que no li convenia i ara més aviat passa de llarg. Comença tots les al·locucions amb una pregària com si anés a fer un sermó, cobrint se la cara amb una ma. Els seus empleats també ho han de fer. Anem a les traduccions (considereu que totes les cites són serioses):
Del GOVERNADOR de TEXAS PERRY sobre CRUZ: Cruz es desperta cada matí i demana perdó a Déu, fins i tot abans d’esmorzar.
CRUZ, aconsellant passar les darreres hores abans dels Caucus pregant: Passeu un minut al dia dient “Pare, Deu, per favor, us prego. Continueu aquest despertar. Desperteu el cos de Crist per salvar aquesta nació de l’abisme”
Anuncis de TV l’acusaven de ser fals, perquè deia una cosa a Iowa i una altra a Nova York (que pels integristes veuen com Sodoma i Gomorra). Un altre l’acusava de donar a l’església només 1% enlloc de pagar 10% que mana la Bíblia.
CRUZ a un debat, parlant a un Pastor que demanava la pena de mort pels homosexuals: Volem un President que accepti Jesús com el seu rei.
CRUZ, parlant a un altre Pastor: un president que no comenci cada dia de genolls demanant guia a Deu, no mereix ser el comanant en cap del nostre país.

DONALD TRUMP
essent un narcisista greu, el playboy Trump és una figura molt coneguda a Nova York. Un home que ha desenvolupat tants terrenys i edificat tants gratacels a tantes ciutats no pot ser del tot un ximple, com ha demostrat moltes vegades, però ha fet moltes coses descarades i ningú el té per un sant. Les bestieses que diu, probablement se les ha estudiat a fons. Hom no el veu com un home particularment religiós, però a Iowa es va destapar com a un Cristià de conviccions fermes. El seu extremisme de dretes va guanyar posicions entre els molts integristes que el suportaven i va anar de poc que no guanyés la primària. A vegades, no obstant, s’empatolla perillosament quan parla de la Bíblia i de coses religioses. És com les banyes amagades del dimoni als Pastorets, que són difícils de cobrir.

MARC RUBIO
m´ha desenganyat bastant. Al començament semblava un candidat bo, que ho fa bé al Senat, potser amb massa poca experiència, perquè no havia tingut mai un càrrec executiu i jo el veia com a un home amb futur, més d’aquí 4 o 8 anys que ara. Personalment, sembla ser tan intel·ligent, agressiu i ambiciós com el seu enemic Cruz i està orgullós de ser d’origen cubà. A més, parla el castellà gairebé tan bé com l’anglès. La seva base de suport és el Tea Party i l’integrisme religiós, o sigui la dreta radical. Però té problemes, sobretot una falta d’atenció o indiferència excessiva quan parla de diners o els toca, com per exemple amb despeses de viatge. Uns periodistes van trobar una cosa molt rara. Fa uns anys tocava un sou legítim d’uns 200,000 $ i acabava de vendre una casa particular per més d’un milió. I en aquest moment va anar a un banc i va treure un préstec de 80,000 a interès alt. Perquè? Es va negar a explicar-ho, com és el seu dret. Que potser es un jugador amagat? O li cal pagar a un xantagista?
Mentia també sobre els seus pares, que no són emigrants anticastristes. Tots dos havien arribat als EUA abans de Castro. En Rubio va nàixer catòlic, es va fer mormó uns quants anys i ara és un baptista evangèlic, que cultiva molt la dreta religiosa. No fa gaire va tenir un problema perquè a una de les seves fotos lluïa unes botes que es venen a les botigues per 900 dòlars. Deixem-lo parlar:
RUBIO: El nostre objectiu és l’eternitat, poder existir al costat del Creador per tota l’eternitat. L’objectiu de la nostra vida es cooperar amb el pla de Déu.
(Responent a una pregunta durant debat, demanant que comentés sobre un article a la revista TIMES que deia que ell seria el salvador del Partit Republicà): Vull aclarir una cosa. Només n’hi ha un de Salvador i no sóc jo. És Jesucrist, que va baixar a la Terra i morir pels nostres pecats.

El Dr BEN CARSON
és un cirurgià neurològic pediàtric famós per una separació heroica que va fer de dos siamesos alemanys units al cap. Va tenir molt de mèrit professional i científic, però dissortadament les criatures no van poder viure com a gent normal. Un dels dos estava tan profundament retardat que no aprenia a caminar. També es molt narcisista amb idees de grandiositat. No tinc aquí cap cita però com a lector àvid de la Bíblia sovint afirma que en resposta a les seves pregàries Deu li envia senyals i li ha concedit favors, sobretot en la forma de revelacions durant el somni. Diu que una vegada no s’havia preparat per un examen crític i durant la nit en un somni una mà li va escriure a una pissarra les preguntes que farien, que ell va poder preparar i passar el test. Com a jovenet, en un atac de ràbia va apunyalar un altre noi, però gràcies a Déu (que és el que volia dir) el ganivet fou aturat pel cinyell i Carson va salvar el seu futur enlloc d’anar a la presó.

JEB BUSH
és el cas més extraordinari de les primàries Republicanes, perquè ell havia estat universalment considerat el guanyador segur contra els altres candidats descerebrats però inofensius i enlloc d’això s’ha anat ensorrant cada dia més. El seu pare i el seu germà, el primer i segon Presidents Bush van tenir un lligam molt fort amb els integristes, cosa que Jeb no ha estat capaç de repetir. Ell havia estat el protector i mestre del Senador Rubio, però veient com Rubio li passava al davant, va intentar atacs personals salvatges contra Rubio a les discussions, que li van sortir molt malament. Segueix fent campanya gràcies als milions que té a la campanya.

ELS DEMÒCRATES
Només un parell de paraules per felicitar tant a Bernie Sanders com a la Hillary Clinton per haver rebutjat el joc estúpid dels periodistes de preguntar coses personals i discussions sense mèrit, enlloc de confrontar els problemes importants del país.
El partit havia estat preocupat per la falta d’oposició a Hillary i va intentar que es presentés Elizabeth Warren, Senadora per Massachussets i hereva de Ted Kennedy. Evidentment, no podria guanyar però la idea era forçar els temes socials empenyent la Clinton cap a l’esquerra, lluny dels rics i poderosos amb qui combrega. La Warren es va negar però inesperadament el vell Bernie Sanders (74 anys)es va presentar per fer-ho. Ha deixat bocabadat a tothom. Jo crec que va ser en Bernie sobretot qui va marcar la línia, rebutjant visiblement molest qualsevol intent de voler parlar de coses absurdes, que és el que feien els Republicans. La Sra Clinton s’hi va afegir potser perquè les enquestes deien que és el que també volien els votants. Van parlar tots dos de la desigualtat en ingressos, dels drets de les dones i de les reformes en l’assegurança de malaltia amb l’estat esdevenint l’únic assegurador que molts defensem i com vol en Bernie però no la Sra Clinton. I de moltes altres coses que importen a ls ciutadans. El contrast amb les bestieses que s’escoltaven als debats i discursos Republicans era espectacular. Els Republicans només feien un xou. Com era d’esperar l’actriu Susan Sarandon, degana del moviment progressista més radical a Nova York i una dona que als 69 anys segueix tenint un aspecte fantàstic, es va afegir al carro de Bernie amb gran entusiasme. Un problema de Bernie és que sembla massa vell no obstant la seva agilitat, salut i energia. I quan parla sembla sempre com si estigués enfadat, escridassant algú. A més, viu a una regió on no hi ha gairebé negres i per tant no ha cultivat aquest grup, a diferència dels Clinton. Una sorpresa inesperada és fins quin punt Bernie atreu i entusiasme els joves. Acabi com acabi, jo ja li donaria una medalla. Teníem ganes de sentir un polític que parlés les veritats.

Per acabar, no tinc la cita literal de Hillary Clinton però preguntada si ella s’interessava per la religió, va respondre el mateix que molts pensem. Ella personalment diu que és metodista (una comunitat respectable, forta als EUA, però no pas al Sud), es té per Cristiana creient, i li causa perplexitat veure com s’utilitza el Cristianisme per dir coses tan dures, cruels i judgmentals, quan de fet la religió parla de pau, tolerància, amor, perdó i respecte als homes i demana obres de caritat.

Joan Gil

Tags: Caucus, Democrates, eleccions, Iowa, Republicans