Els EUA són diferents

Sorpresa
Ahir a la tarda estava passejant en el meu cotxet, passant per un des barris millors d’aquesta ciutat texana on visc. El carrer era preciós, un veritable jardí, verd als dos costats, no obstant trobar-se al mig de la ciutat, amb residències grans que gairebé quedaven amagades. M’havia perdut, però no em sabia greu ni volia posar en marxa el GPS. Estava escoltant, com gairebé sempre, l’emissió de la BBC, Ràdio 4, que rebo al cotxe gràcies al servei nord-americà de ràdio per satèl·lits. Sobtadament, i sense que s’ho esperes ningú, la BBC va interrompre el programa per anunciar que els EUA estaven a punt de restaurar relacions diplomàtiques amb Cuba i que el President Obama intentaria convèncer al Congrés perquè aixequés el boicot manat per la llei d’ençà de la Presidència de JFKennedy, fa més de 50 anys.

Vaig haver d’aturar el cotxe, no pas perquè tingui cap mena de lligam especial amb Cuba o amb els molts cubans que he conegut, sinó perquè em va venir a la memòria el record anguniós del boicot econòmic i polític de l’ONU contra l’Estat espanyol dictat perles joves Nacions Unides en acabar la Segona Guerra Mundial. Vam patir de debò, però no per tants anys com els Cubans. Si algú segueix els meus blocs, sabrà quina obsessió tinc amb els dates i noms precisos als que em refereixo. No pas aquesta vegada. Jo, un nen petit, acabava de veure aleshores a Barcelona, quan tot va començar, com deia un poeta austríac del temps de guerra, el llum del món i podria haver estat molt fàcilment que fos el darrer llum que veuria. Jo i tota la meva generació

Totes les memòries que em queden són de l’època tardana del boicot, que l’ONU deia que era per enderrocar l’últim dictador feixista imposat amb els canons i avions italians i alemanys que encara quedava. Es pensaven i fins i tot deien, que el patiment imposat als pobles ibèrics ens donaria l’empenta final per sublevar-nos i enderrocar el règim. Desgraciats! El Dictador s’ho passava molt bé al Pardo. Feia mítings parlant des de balcons a multituds rabioses i cridaneres, sovint vestides amb la camisa blava. Deia que Espanya és diferent, que la democràcia era cosa del passat, que el rellotge dels qui ho demanaven s’havia aturat en mala hora, insultava i calumniava els seus enemics. I el garrot vil seguia funcionant. Un dia, Air Force 1 va aterrar a Barajas davant les càmeres de TV (en blanc i negre), el President Eisenhower en va sortir somrient i va embraçar el Generalíssimo, que s’havia engreixat bastant durant el boicot. Eisenhower va acabar lloant molt al “Centinela de Occidente” i la seva suposada lluita exemplar contra el comunisme (que en aquell moment gairebé no existia a Espanya), única cosa que preocupava a Ike Eisenhower, l’altre Generalíssimo-Presidente, que era l’home que havia derrotat Hitler! I en veu baixa, molts Catalans van cridar Traïció! El boicot havia malferit un poble que vivia subjugat i ara els mateixos que ens havien fer patir guardonaven al nostre torturador.

De què em recordo del temps del boicot i del racionament amb cupons? Poca cosa, perquè jo era massa petit. Tanco els ulls i torno a veure les cues al forn per comprar barres de pa fosc, “moreno” que en deien, en quantitats limitades i cafè de la colònia africana,sovint barrejat amb xicòria que era molt dolent. Veig el meu pare, que no era fumador, bescanviant els seus cupons de tabac (també dolentíssim) per coses millors. Veig els veïns que venien patates al mercat i van fer misteriosament molts diners; em recordo de com guardàvem les closques d’ametlla per donar-les a un veí taxista que les necessitava per encendre el gasogen del seu cotxe (perquè era molt difícil trobar gasolina). Queda algú que sàpiga encara què era un gasogen? Era un cremador de fusta o carbó muntat darrere el portaequipatges que servia per fer anar cotxes sense gasolina. Se’l havien inventat els nazis. Teníem un pagès “estraperlista” que cada setmana venia per casa oferint talls de pollastre, conill, xai i verdures, que la mare sovint comprava, fins que la policia franquista el va enxampar al tren (i naturalment li van prendre el menjar que duia al sac). Segur que menjaven bé els policies que combatien l’estraperlo. Em recordo de les fortunes considerables que es van fer i del veí que treballava a “Abastos” que podia permetre’s fer vacances molt cares.

Gràcies, gràcies, Nacions Unides, per fer-nos la vida pitjor, com si perdre la guerra i la nostra llibertat no hagués estat prou. Us pensàveu de debò que poc després de la guerra civil faríem una revolució pel carrer amb vessament de sang com la dels Hungaressos anys després perquè disfrutèssiu veient la massacre a la vostra Tele els vespres i maleïnt el Comunisme tot i bevent whisky amb amics? Oi que n’és tant de maco veure com el poble lluita, vessa sang innocent i mor per la democràcia? Com al cinema, igual. No, amics difícils, no. Ni a Catalunya ni a Cuba. Guaiteu al Cel. Hi ha un llibre on està escrit des de fa temps com i quan tot s’acabarà. És evident que a Catalunya la Dictadura només es va acabar a mitges però Déu n’hi do per comparació, i espereu fin que tinguem un escó entre vosaltres al East Side de la meva estimada Nova York.

Cuba
Cuba era una mania dels polítics americans que no van saber mai com treure’s de sobre. M’ha fet gràcia llegir la descripció de la conversa telefònica crucial que tingué lloc entre Obama i Raúl ara fa uns dies. Obama va parlar i parlar i parlar fins que s’en va adonar. Va demanar perdó a Raúl per haver-li imposat un monòleg tan llarg. El Cubà va riure. No havia estat res. El seu germà Fidel va parlar una vegada per set hores sense interrupció. Com que ell veia l’Obama encara molt jove, potser superaria el rècord.

Majoritàriament els hispans què viuen als EUA són gent humil, sovint amb sang indígena, sense cap poder o influència. Els Cubans en són l’excepció. Essent com eren una classe dirigent ben educada i ben connectada fugint d’una revolució social que els havia desposseït, es van establir molt bé sobretot a Miami i en part a Nova Jersey i van aprendre aviat com influenciar la política i utilitzar bé per als seus objectius els diners que tenien. I van arribar a controlar molts vots electorals, una cosa que els polítics sempre entenen. I alguns pocs terroristes entre ells van acabar de completar i defensar l’status quo. La resta és història. Collant els cargols (com diuen ells) contra Castro & Co assegurava sempre als congressistes amics els vots i calers en temps electorals. Aquests emigrants actuant sens dubte unànimement van crear una situació on el cas contra Cuba no es podia ni discutir racionalment, una mica com passa en el cas d’Israel. I així és com van passar cinquanta-tants anys de misèria perduts per a tothom, fins i tot pels Americans, perquè no hi podien fer negocis com els Europeus ara fan ni vendre-hi productes alimentaris, farmacèutics o industrials. I els Cubans de Cuba eren els únics que patien. Potser caldria afegir que darrerament el boicot ja no era tan dur com abans i sí que els Americans podien vendre cosetes. El problema pitjor era la manca de relacions bancàries. És impossible importar o exportar sense intervenció, garanties i suport bancaris i mancant un acord, el sistema especial de contactes entre bancs que hi havia, funcionava tan malament que els forats estaven gairebé obliterats. Si alguna cosa acabava malament, sempre possible, una empresa nord-americana podria quebrar. L’Obama no té autoritat per eliminar del tot el boicot, però pot obrir més forats que a un formatge suís, sobretot als bancs, que ho esperen amb dèria. Cal tenir en compte que fins i tot els adversaris interns i honestos del règim s’oposaven al boicot que feia mal indiscriminadament a tothom. Eren només els fanàtics de Miami de la primera ona d’arribada, que ara ja són vells o han mort i estan essent substituïts per una nova generació, certament capitalista, de dretes i republicana, però què ho veu tot de manera molt diferent i voldria que els parents de l’illa visquessin decentment i poder visitar-los sense paperam quan volguessin. I algun dia ho faran amb la llibertat i democràcia per a l’illa que el boicot no va aconseguir. Només ha servit per fer patir i cultivar l’odi.

Jutjant la Revolució Cubana
No seré pas jo qui ho faci. La història i el poble cubà són els que ho han de fer. Naturalment, la repressió política i la negació de drets humans que encara tenen lloc no es poden acceptar ni perdonar. He vist moltes entrevistes amb castristes al poder a L’Havana. Ells no neguen mai que la gent haurien de tenir dret a parlar sense por i a viure en un règim democràtic,i que no el tenen ara ni es tolera, però afegeixen que al començament tothom allò que volia era justícia social, terra per cultivar, escoles per als nens, feina assegurada, medicina gratis, pensions als ancians. El règim ha donat al poble tot això que cap país llatí té, però si permetessin parlar i fer política als dissidents, tot això es perdria, perquè els EUA farien girar-se a la gent contra aquests guanys i que ho han intentat sovint. Les dues coses no es poden tenir al mateix temps abans de completar el desenvolupament, perquè els enemics se’n aprofitarien. Calia triar. Molts dictadors com en Franco, menteixen descaradament quan parlen del problema. Diuen que el seu règim és democràtic amb llibertats de tota mena, tant o més com els els EUA o el Regne Unit. El règim castrista, parlant del tema, ha estat sempre curiosament sincer: un país del tercer món que viu en la misèria no pot tenir al mateix temps llibertats com les dels països rics i desenvolupament amb justícia social. Calia triar una de les dues coses. Amb el temps i l’èxit social i econòmic, tot s’arreglaria. El dret a parlar i reunir-se no pot ser l’únic dret humà com es pensen els neoliberals i per als castristes nascuts a un país tan pobre, ni tan sols és el més important. Els homes també tenen un dret natural a menjar, poder anar als hospitals i educar els seus nens.

Em recordo sovint d’una biografia hostil de Fidel vista a una TV dels EUA. S’hi veia el cas tràgic d’un dels líders de la Revolució i amic de Fidel entristit perquè ell havia volgut sobretot llibertat, partits i un Parlament lliure i va entendre que no era això el que volia fer en Castro. Sentint-se enganyat, va dimitir de la Junta i va escriure una carta emocionada a Fidel explicant que ell es retirava de la política i no parlaria mai més en ningú i que li desitjava bona fortuna. En Castro va llegir la carta gairebé amb llàgrimes als ulls a una reunió de la Junta de Govern d’aquells temps i va preguntar què calia fer. La resposta la va espetar ben cruelment el Che Guevara: calia afusellar l’home immediatament. Alguns companys, esverats, van al·legar que l’antic company i lluitador no havia fet res i volia quedar-se a casa sense parlar amb ningú. El Che va respondre que eren molt ingenus, que aviat tots els enemics del règim anirien a casa d’ell a demanar-li que combatés el comunisme i els EUA l’explotarien i tots els projectes de la Revolució acabarien en res. Oi que el Castrisme lluitant a les muntanyes havia promès la justícia i no pas la premsa lliure? L’home no fou afusellat però va passar anys a la presó. Molt probablement l’escena era inventada però el cas és autèntic i resumeix molt bé la situació.

Quan jo era molt jove tenia certa simpatia per Fidel, que vaig superar durant l’any que vaig viure a Miami i vaig tenir l’oportunitat d’escoltar la seva ràdio i parlar amb els emigrants. Haurem d’esperar i veure com evolucionen els dos camps després de la desaparició dels germans Castro que tenen respectivament 87 i 84 abrils. Tant de debò sigui en pau.

El mèrit
El govern Nord-Americà ja fa temps que tenia motivacions racionals per acabar amb una situació tan absurda i desfavorable, i Obama ho pot resoldre ara només perquè ja no li queden eleccions. Altrament, sembla que Putin també ha ajudat molt. Els Cubans havien sobreviscut el boicot gràcies a les subvencions soviètiques, ja tan acabades com la URSS, però substituïdes pels diners i l’entusiasme del veneçolà Chávez. Fins i tot això sembla estar en perill ara perquè Maduro ja no té prou diners i per això en Putin ha ensumat negoci a l’illa. Es veu que està oferint a Cuba un tractat amb negocis, ajut tècnic generós, subvencions, gas, petroli i exploracions petrolieres que semblarien prometedores a les aigües territorials cubanes. Si el govern de Washington ho ignora, és que estan malament del cap. I els Cubans, tenint la tria, sempre preferirien iels EUA abans dels russos. Tot ha està madur per canviar. Obama ha analitzat la situació perfectament.

En aquest moment la premsa nord-americana atribueix l’èxit de les negociacions a dos diplomàtics importants del Vaticà, el Secretari d’Estat i l’antic representant a Cuba, actuant sota la direcció i amb l’impuls i determinació del Papa Francesc. Les negociacions secretes, també amb l’ajut utilíssim de la diplomàcia canadenca han durat 18 mesos. Considerant el poc temps que fa que Francesc va entrar al Vaticà, cal deduir que va començar a treballar en l’empresa immediatament. Els vells Cubans de Miami diuen que el Papa no s’hauria de ficar en política, però en Francesc no ho ha fet, perquè ara és com a l’Espanya de la meva primera infància: qui patia injustament i tenia fam era el poble i no pas els governants. Ben fet Francesc, us hem esperat per molts anys. Ens fèieu falta i heu trigat molt a venir. Diuen que vàreu anar a visitar Cuba quan només éreu Cardenal i que enteneu la situació molt be.

Qualsevol persona que conegui el sistema polític dels EUA dirà que no s’ha acabat res, que la verdadera lluita comença ara i ningú pot dir com acabarà. La llei establint el boicot fou feta fa molts anys i signada pel President Kennedy, i només el Congrés pot abolir-la. Però és que per gairebé seixanta anys no hi havia ni lluita. Només crueltat gratuïta. I ara hi haurà forats, cada dia més grans.

Joan Gil

Tags: Boicot, Cuba, EUA, Papa Francesc