Els EUA són diferents

L’Emmett Till era un noi de la raça negra nascut el 25 de juliol de 1941 a Chicago i mort assassinat als 14 anys al Delta del Mississippi el 28 d’agost de 1955. La seva mare era una dóna molt intel.ligent i educada, nascuda al Delta que vivia millor que molts altres negres a Chicago, Illinois, d’una feina d’oficina que havia trobat a la Força Aèria dels EUA. S’havia divorciat del pare, Louis Till, el qual es va enllistar de voluntari a la II Guerra Mundial, i va acabar condemnat a mort per un Consell de Guerra a Pisa (Itàlia) i executat. La mare va rebre una carta del Govern anunciant l’execució per raons de caràcter, sense cap mena d’explicació. Per qui s‘hi interessi, l’ex-marit havia violat tres dones italianes i a més assassinat una de les tres.
En Till va créixer feliçment prop de la mare i d’un nou pare. No tenia res d’extraordinari però era un noi simpàtic i divertit amb molts amics, que l’anomenaven “Bobo” i reien amb els seus acudits . Era molt tartamut, segons deien per culpa d’una pòlio que va patir de menut. Aquell fatal estiu de 1955, la família rebé la visita de l’oncle Mose Wright de la petita ciutat de Money al Delta del Mississippi. Era un parent que servia també de pastor lliure i predicador als negres locals. L’Emmett volia saber-ho tot del lloc d’on venia la seva mare i va voler anar-hi tot seguit aprofitant les vacances d’agost, agafant el mateix tren que l’oncle. La mare era molt reluctant però va acabar cedint, no sense explicar-li moltes coses sobre la realitat racista de l’estat de Mississippi. Si un blanc diu que l’has ofès, agenolla’t davant d’ell i demana perdó, fou una de les seves recomanacions. L’Emmett no en sabia res, perquè la ciutat de Chicago estava més o menys integrada.

Un incident fatal
Hom pot avisar un xicot de 14 anys tant com es vulgui i no serveix de res. L’Emmett aviat es va reunir amb altres nois negres de Money MI, als quals va començar a explicar que ell anava a una escola integrada i tenia una foto d’un grup d’estudiants biracials que ell deia que eren els seus amics. (No era veritat: l’Emmett havia anat sempre a una escola per a nens negres) Ensenyava una foto d’una noia blanca de colors impresa de les que es troben a l’interior de carteres o bosses noves, dient a tothom que era la seva nòvia i que, a més ja havia tingut relacions sexuals amb moltes blanques. Tenia, cal recordar-ho, 14 anys acabats de complir.
Hi havia al poble una petita botiga de queviures anomenada “Bryant’s Grocery and Meat Market“. Encara existeix avui en dia la ruïna d’aquest edifici, declarat un monument històric nacional. Darrere el mostrador hi van trobar la Sra Carolyn Bryant, la jove muller del propietari que tenia 21 anys. Els nois negres amb l’Emmett havien entrat a comprar llaminadures i goma de mastegar. No s’ha sabut mai com va anar exactament. Uns diuen que l’Emmett va xiular a la dóna com es feia pel carrer a dónes maques; segons altres com era tartamut quan es trobava en dificultats, a vegades xiulava i era només per recuperar aire i poder acabar la sentència; la dóna va dir que l’Emmett li havia agafat una mà i intentat de passar-li un braç pel cinyell, demanant una cita per sortir junts. La Sra Bryant, molt espantada davant d’un cas tan insòlit, ofesa i incapaç de veure-ho com una broma, va sortir corrents de la botiga cap al seu cotxe aparcat, del qual va treure una pistola carregada que hi duia sempre. Els nois també van apretar a córrer guiats per un xicot més gran que tenia por que el cas acabés en una desgràcia. De moment la cosa no va passar d’aquí perquè el marit estava fora del poble.

Cerca i captura
Quan en Ron Bryant, propietari de la botiga, va tornar, es va trobar amb la dificultat de trobar un noi que ningú semblava conèixer. Amb l’ajut del seu mig germà JW Milam, va començar a interrogar tots els negres que coneixia. Al final del segon dia, ja tenia una resposta: el jove tan impertinent era un visitant del predicador Mose Wright, a la casa del qual vivia. S’anomenava Emmett Till. A la matinada, els dos germans (i probablement algú més) van pujar a la camioneta d’en Ron Bryant i van anar a la casa dels Wright. El matrimoni Wright va quedar astorat i incapaç de dir o fer res en veure’ls aparèixer a aquelles hores. Els invasors blancs van exigir que sortís l’Emmerett Till. El noi dormia compartint el llit de dos cosins. El van fer vestir sense dir què volien, només que els havia d’acompanyar tot sol. Poc a poc els Wright (que no sabien res de l’incident a la botiga) van entendre de què anava. El predicador va intentar usar totes les capacitats dialèctiques que tenia (que eren considerables) i la seva muller va treure tots els bitllets de dòlars que havia estalviat i els va oferir als dos blancs si deixaven anar el seu estimat Emmett. No hi va haver res a fer. Els dos homes van treure l’Emmett, li van lligar les mans a l’esquena i el van fer pujar a l’espai de càrrega de la camioneta, cobrint-lo amb una lona. El Rvd Wright era impotent. Avisar la policia en aquell moment no serviria de res i encara podria ser perillós. Li tocava callar i aguantar.

La tortura
El martiri d’Emmett va durar unes tres o quatre hores i els detalls no són ni seran mai ben coneguts. El van portar a algun lloc tancat vora el riu Tallahatchie. En un moment donat, el noi va reconèixer que l’estaven matant i, deixant de parlar amb els racistes que l’havien capturat, començà a recitar pregàries de la Bíblia i va poder morir dignament. L’estudi forènsic fet amb els seus ossos anys després documenta les pitjors ferides. Tenia fractures a un fèmur, als peus i mans, als húmers, tantes fractures al crani que estava deformat, costelles i (tal com ensenyen les fotos del temps) un dels ulls del noi estava penjant d’un nervi davant la cara. No li van deixar un centímetre sa. Les lesions de teixits tous, sense participació d’un os, no van quedar documentades enlloc.
Després d’aquest tracte els dos homes (el marit i el seu germà, probablement amb algú més, mai identificat) van carregar el cos a la camioneta i van tornar a la botiga, on aviat s’hi van ajuntar altres homes a més de la muller suposadament ultratjada. Després d’una discussió absurda sobre si el xicot estava mort o no, li van disparar amb una escopeta de perdigons al cap, damunt de l’ull i van decidir que el millor seria llençar-lo al riu. Van tornar al lloc de l’atac i a una fàbrica abandonada van trobar una mena de ventilador molt gran que van lligar amb filferro de punxes al coll del noi abans de llençar-lo a l’aigua, on romandria per tres dies. Qualsevol metge forense podria explicar que aquest tracte, una duplicació constant durant hores de ferides greus completament innecessàries constitueix sempre una prova d’odi extrem, set de revenja. Durant els temps de l’esclavatge legal, gairebé tots els propietaris havien cohabitat amb les esclaves negres i per això la majoria de negres americans són mestissos. Però en canvi, les relacions entre blanques i homes negres seguien essent un tema tabú, i estaven protegides per una línia de separació roja. No es podia ni parlar del tema.

Abans del procés contra els germans
El pastor Wright va denunciar la desaparició del seu nebot al Sheriff el segon dia. Aquest policia, ja d’edat avençada, es va declarar indignat i, sense entendre què havia passat de debò va declarar que buscaria al jove Till i als segrestradors i que el pes de la llei, etc, etc.
Al tercer dia uns civils van descobrir el cadàver a l’aigua. Els lligams al ventilador que li penjava del coll eren febles i mal fets i s’havien trencat. L’aparença del mort era esfereïdora, degut en part als mals tractes i en part als tres dies a l’aigua. Era impossible identificar-lo. Al final la dóna del pastor Wright va fer una identificació basada en un anell amb les inicials LT del pare del nen difunt i en algun vestit que es podia reconèixer. La mare a Chicago va exigir que li enviessin el cadàver. Mentretant el Sheriff havia començat a sentir coses i versions i rumors i va canviar la seva opinió amb una altra hipòtesi: l’Emmet Till no estava mort. S’havia escapat i estava amagat per venjar-se dels botiguers i probablement treure’n diners. El cadàver no es podia identificar i l’anell no volia dir res. Els diaris van publicar difamacions contra l’Emmett, la seva mare i els seus oncles, exaltant molt en canvi la virtut de la Sra Bryant,la botiguera a l’arrel del desastre. Deien que el dia abans de la troballa del mort, un cadàver havia estat robat d’una mortuòria a un altre poble. I ara encara en Till, un criminal, s’amagava per sotmetre els Bryants a xantatge! Aquestes opinions es van estendre i foren acceptades per tothom, juntament amb tota mena de mentides i falsedats, fins i tot per algun negre esverat per un incident tan incomprensible com perillós.

El procés
Els dos mig-germans van ser processats al palau de justícia del comtat responent a les acusacions d’assassinat. Com que els jurats eren tots locals, blancs i ben triats, ningú hi veia problemes. El procés és no obstant memorable. La llei, allò que certs governants diuen que cal sempre respectar cegament o si no s’acaba l’estat de dret, prohibia als negres testificar contra blancs. Però com que no hi havia testimonis blancs i la víctima era un nen, van deixar parlar a l’oncle, el Reverend Moses Wright. Aquí els racistes havien caigut víctimes de la seva propaganda. Es pensaven seriosament que els negres tenien un cervell inferior, incapaç d’entendre coses complicades i matisos i que no podien parlar bé. El testimoni de Wright (mort ara fa tres setmanes a Chicago) fou una sensació. Ell va explicar clarament amb veu ferma i en bon anglès, descrivint-ho tot perfectament, el rapte, les emocions i l’angoixa de la família, l’alegria i l’amor del jove Emmett. Es va fer un silenci angoixós a la sala. Tots els periodistes en van parlar i aquest testimoni va canviar moltes coses.
Però la sentència fou innocent de tots els càrrecs! Per al jurat, en Till vivia i estava sens dubte amagat per poder fer xantatge. Els jurats van demanar perdó per haver trigat 64 minuts per rendre una sentència tan fàcil. És que primer havien de prendre refrescos perquè feia molta calor. Diuen que a vegades es bevia cervesa a la sala i que hi havia espectadors que duien una pistola ben visiblement.
Com és sabut, als EUA existeix la prohibició de la “double jeopardy”, el perill doble. Si algú és declarat innocent d’un crim per un jurat, no pot ser jutjat una altra vegada. És per això mateix que pocs mesos després els germans, ja absolts del crim, van acceptat 4000 dòlars per confessar els fets a dues revistes, és a dir el crim, descrivint com tot havia anat i perquè ho havien fet.
Els dos germans van marxar del poble, es van divorciar i van morir encara joves. La virtuosa botiguera es va tornar a casar amb el nom canviat, ha sortit a la TV pública americana i potser encara viu.

La mare Till
Aquesta dona tan ferma té tot el mèrit per la publicitat que ella va saber donar a la pèrdua del seu fill, que esdevingué el centre de la seva existència i va acabar per marcar el començament de la lluita de debò pels drets civils dels negres. Va fer dur el cadàver a Chicago, on el va fer vetllar en un taüt obert, perquè tothom veiés què havien fet els racistes del Delta. Hi va haver cues per entrar a la funerària i tots els diaris locals en van parlar. I va fer conferencies a tot arreu i va publicar escrits i distribuir fotos del taüt obert (que encara existeix i serà exposat al nou museu del poble negre americà en construcció a la Mall de Washington DC). Els seus esforços no foren en va. Ja a tot el Sud el moviment en defensa dels drets civils s’estava organitzant i aquest cas i els seus detalls van servir d’encenall per fer entendre a molts americans de què anava, si algú es pensava que uns ciutadans protegits per la Constitució havien d’aguantar aquest tracte per sempre.
En Martin L King, encara poc conegut en aquell temps, fou un home extraordinari, no sols per les seves dots oratòries sinó sobretot pel seu lideratge, la capacitat d’organitzar les comunitats presents a les seves esglésies negres i sobretot el seny de saber quan tocava fer-ho. Havia descobert molt jove la doctrina de la desobediència civil pacífica de Ghandi que és invencible quan es fa per una causa justa i va aconseguir fer-ho entendre als seus seguidors, gent que sovint no tenia cap educació. La llei no estava mai al costat seu, però la justícia i els drets humans sí. Sobretot, violència mai!
En els temps de l’horror d’Emmett Till, en King ja tenia perfectament organitzada la vaga d’autobusos de la ciutat de Montgomery, perquè la llei estatal prohibia als negres seure a l’endevant dels autobusos. Després de molts dubtes, en King havia triat per donar el tret de sortida a la Rosa Parks, una dóna reconeguda com una seguidora intel.ligent i fidel, de caràcter, valentia i conviccions ferms.
Deia ella que quan va veure com se li acostava el xòfer del bus, sens dubte per mirar de treure-la d’on seia i enviar-la al darrere, sabent tot allò que se li acostava, prement les dents, la Rosa Parks digué: PER TU, EMMETT TILL!

JOANOT

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS