Els EUA són diferents

Tant als EUA com ara a Madrid les anomenades eleccions primàries serveixen el propòsit de permetre als ciutadans triar el propi candidat i reduir la influència dels aparatchnik del partit, que es volen interposar sempre entre l’interès del país i el candidat i posen la lleialtat al partit (i els seus interessos materials) molt per damunt de lleialtat a l’elector i la seva nació. Però això es pot combatre de formes molt diferents, i les anomenades “primàries” a Madrid són massa diferents de les nord-americanes per permetre l’ús del mateix nom. Es podrien anomenar selecció interna, o vot de preferències, o enquesta interna, però no primàries.

Diferències

A Madrid el vot estava limitat als militants del PSM, una agrupació similar al PSC a casa, els quals probablament paguen una quota. Als EUA el votant, quan s’inscriu per rebre la seva targeta de votant, ha de declarar si ell és Demòcrata, Republicà o Independent. Pot canviar l’afiliació tant com vulgui si és que vol, però ha d’estar escrita a la targeta. Per descomptat no cal pagar res ni compromet el ciutadà a res. Les primàries cal celebrar-les obligatòriament a qualsevol demarcació on hi hagi càrrecs elegits sempre que es presenti més d’un candidat. Això en principi inclou a Nova York els jutges de jurisdicció ordinària que són elegits de les llistes de partits (encara que en general s’ha arreglat per fer possible que tots els partits recomanin el mateix candidat a jutge, fent-ho aparèixer menys polític).

I sobretot cal recordar que l’elecció general és sempre directa, amb un sol representant per cada districte, com es fa al Regne Unit, i no pas proporcional com a l’Estat espanyol Això ho canvia tot. L’única diferència entre el candidat triat a Madrid i els altres de la llista és que aquest, si guanyés, se suposa que esdevindria el Cap de Govern. Altrament es fa difícil entendre perquè només ell és triat i no pas els altres membres de la llista ni la posició a la llista dictada pel Partit. A Suïssa que també té un sistema proporcional amb llistes de partit, els votants, el dia del vot general, tenen el dret de canviar a mà l’ordre dels candidats a la llista, cosa que la primària madrilenya no preveu. Si es fes a Catalunya per exemple, els votants del PSOE podrien decidir si el Ministre Corbacho ha de ser tercer o vintè a la llista. La petita primària de Madrid no permet aquesta possibilitat. Si el guanyador a Madrid no guanya el càrrec de president, els seus diputats sens dubte obeiran al Partit que els ha triat i no pas a ell. Què ha guanyat el votant primari?

Què fa el diputat local americà?

Els diputats individuals per districte dels EUA són gent molt útil per als ciutadans. Al Parlament es passen la vida mirant d’atreure diners públics i avantatges per al seu districte. Tenen una oficina on donen informació i a vegades accepten queixes o iniciatives dels ciutadans i les presenten a autoritats superiors. Són responsables per les lleis particulars per posar remei a una injustíciapatida per una sola o per poques persones. Per exemple, hom no pot querellar-se contra el Govern sense rebre permís previ amb una llei particular. Sobretot, quan voten un projecte de llei, han de tenir molt en compte els sentiments dels seus votants, cosa que per exemple no es permet als diputats estatals del PSC quan voten a Madrid. I sovint el ciutadà necessita el seu diputat per coses com treure invitacions a certs actes, o per obtenir un subsidi o per entrar a West Point. El teu diputat és verdaderament teu. Els de Madrid segueixen sent només del PSOE

Que com és que hi hagi més d’un candidat? El partit sempre fa una tria, d’un home o dóna completament lleials al partit. Si hom es vol ficar en política, el millor camí és tenir relacions familiars o donar molts diners al Partit. Altrament cal anar a les oficines locals del Partit i oferir-se per treballar de franc fent coses com organitzar assemblees, trucar al telèfon, demanar firmes pel carrer, etc. Aleshores si hi ha sort, el nouvingut acaba essent presentat a certa gent i si fa bondat i és útil i lleial, potser algun dia li deixaran presentar-se de candidat a alguna coseta. Per qui s´hi ‘interessi un article al New Yorker sobre l’ascens metòdicament planejat d’Obama a Chicago publicat fa uns dos anys ho explica claríssimament. Aquest senyor havia estudiat a fons com es fa.

De tant en tant, hi ha candidatures insurrectes que es presenten a la primària per fotre el Partit. Cal només tenir un nombre de firmes. Jo he firmat pel carrer més d’una vegada. Perquè no? Sempre és millor tenir tria que no tenir-ne. Alguna vegada la baralla és molt forta i acaba costant molts diners, tants com si fos l’elecció de debò. Ara fa unes setmanes els Republicans de Nova York van tenir dues baralles molt dures (que el Partit va perdre). Però els polítics professionals entenen bé el fair play. Qui guanyi la primària comptarà (gairebé sempre) amb el suport del Partit. I al guanyador/a  ja se li acudirà que val més reconciliar-se i fer-se petons amb el partit. Altres vegades, la lluita és alguna ximpleria o una insurrecció d’algú que no sabia o podia conduir una campanya i el vot passa desapercebut excepte pels aparatchniks que hi envien prou gent a votar. El porcentatge de vots en aquests cassos és petitíssim, molt menys de 1%, però la primària és vàlida. I quan no hi ha oposició al candidat oficial del partit, evidentment no hi ha primària.

Les primàries estan sempre regulades per llei estatal i se celebren en dates diferents a cada estat. Hi ha diferències molt considerables d’Estat a Estat. A alguns, com Nova York, el sistema està tancat: si la teva targeta de votant diu que ets demòcrata, només pots votar pels demòcrates, però a altres llocs, és obert i el votant pot entrar al Col·legi i triar per la primària de quin partit vol votar. Fins i tot n´hi ha on el votant pot votar a les columnes de tots dos partits. A més hi ha sempre gent que voldria revisar-lo tot. Per exemple a Califòrnia parlen dèliminar l’afiliació a un partit, permetre votar individualment el candidat que es vulgui i després fer el vot general entre els dos candidats amb més vots, tant si són dels dos partits o del mateix (!!), o sigui entre dos demòcrates o dos republicans si aquests eren els que tenien més seguici.

Els terminis de les cambres baixes tant la Federal com les dels Estats, només són dos anys. Sembla poc, però alñ començament de la República n’era un només. El primer any, el nou diputat encara no ha entès que ha tocat el punt final de la seva carrera i en general es triga més d’un any per entendre com funcionen les coses. No és pas presentant raons a la cambra com es guanyen les disputes, sinó a porta tancada. Si un diputat s’ha portat bé amb els ciutadans del districte i és popular i no s’ha embolicat a cap història de corrupció, gairebé sempre serà reelegit sigui quin sigui el seu partit. Es important recordar-ho, perquè això vol dir que de fet només un nombre petit d’escons s’han de renovar cada dos anys, cosa que enrellenteix molt el procés d’ascens i davallada dels dos partits, molt més que en països amb vot proporcional, on un gran dalt avall és sempre possible.

RESUM

El vot madrileny és molt diferent de les primàries americanes per les raons següents:

1) Els votants americans no són militants sinó simpatitzants registrats.

2) El vot americà afecta més perquè les eleccions són directes. Amb eleccions proporcionals, la importància és molt dubtosa i caldria una adaptació molt difícil

3) Als EUA el procés és públic, regulat i financiat per lleis estatals i el Govern paga totes les despeses

Valdria la pena organitzar eleccions verdaderament primàries? Sense eleccions directes, no serveixen de gran cosa.

Que és l’opinió del vostre

JOANOT

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS