Els EUA són diferents

L’hivern del nostre discontent una de les cites més famoses de Shakespeare (Richard III) verdaderament ha arribat. Ara a molta gent li sembla que el dimarts proper, dia 2 de Novembre, l’Obama rebrà una batacada forta a les urnes. Els progressius americans estan pansits i es neguen a bellugar-se (els drets civils han empitjorat, fins i tot comparats amb l’era Bush; la guerra d’Iraq segueix i n’hi ha una de nova a l’Afganistan, gràcies a Déu hi ha una llei de l’Assegurança Mèdica, però està mal feta; el govern hat regalat diners als bancs i grans empreses com si fossin llaminadures, les festes a la Casa Blanca són com balls de gran luxe a la cort, el Sr President menteix, Guantanamo segueix existint, cap presoner ha estat dut a la justícia civil, ha fracassat a Palestina, les relacions amb els musulmans han empitjorat, hi ha un atur molt gran, la gent perd cases, els sous baixen o almenys no pugen… Per això ja en teníem prou amb en Bush. Una vegada ens vas enganyar, però ara prou.

Els Republicans, en canvi, estan vivint una fase exaltada de revifalla mesiànica, sobretot gràcies a la injecció d’entusisasme i fervor religiós atribuïda al moviment de l’anomenat “Tea Party” que enlloc de fer promeses concretes i tenir una plataforma, parla èpicament de refer Amèrica, de tornar al país que existia quan es va fundat, de reinterpretar la Constitrució, acabar amb el dèficit dels pressupostos, tallar els impostos, oficialitzar la Religió i reconèixer quie els EUA són un país cristià, reduir el tamany de l’Estat, acabar amb la immigració i canviar-ho tot, tot, tot, amb entusiasme, pregant cada dia… Els historiadors menteixen i ens amaguen la realitat del país. Volem tornar als pares fundadors del Segle XVIII i que tot torni a ser com llavors

Canvi, canvi, ens prometen sempre. Però qui són aquests? Sovint la premsa espanyola en parla com una forma de Dreta Extrema, cosa que sens dubte recorda a tothom el feixisme. Però són una cosa molt diferent. No se semblen en res al feixisme. El feixisme vol un estat gran i poderós, el Tea Party, vol afeblir i reduir l’Estat a un mínim, els feixistes parlaven de grans empreses nacionals al servei de l’interés col.lectiu, el Tea Party menysté cap forma d’interés colectiu o servei a la comunitat i predica sols capitalisme absolutament lliure, sense regulacions ni intervencions estatals, ni obligacions envers ningú. Els feixistes tenien certes principis ètics i aquests en tenen de molt diferents.

Es impossible sumaritzar què creuen el militants (suposant que tinguin creences comuns, que és suposar molt) però en canvi hom pot seguir els orígens de la gent que ha influenciat el moviment. La Sarah Palin seguríssim que tot això no ho entén, però cobra de 70.000 a 100.000 $ per cada presentació pública.

Els llibertaris

Si algú és familiar amb els llibres erudits que parlen d’aquestes coses, ja sabrà que no es posen d’acord mai en res. Jo voldria recalcar aquí només els lligams poderosos entre els pensadors llibertaris i els anarquistes, amb els que en algun moment s’haurien identificat. De fet els llibertaris més prominents en el Tea Party han fet seus i repetit per escrit molts dels elements bàsics del paradís utòpic de l’anarquisme:

1: Reducció de l’Estat a un mínim (o eliminació, si fos possible)

2: Reducció de la força policial a un mínim

3: Individualisme i llibertat personal absoluta

4: Eliminació de la coerció com a eina d’interacció social en totes les seves formes (cosa que segons els llibertaris moderns només vol dir que mai s´ha d’INICIAR l’ús de força, sinó que cal reservar-la per quan l’altre hagi començat)

5: Acceptar en principi només governs locals

6: Acceptar la propietat individual com un dret sacrosant

Hi ha no obstant dos grups molt diferents de llibertaris: els de dreta i els d’esquerres, i aquí és on les diferències es fan paleses. Els llibertaris d’esquerres tenen una agenda social considerable que afavoriria la classe treballadora, mentre que els de dretes són partidaris del capatalisme desenfrenat. Segons ells, l’home exitós aconsegueix ple desenvolupament en un món on ell pot fer amb els seus diners com vulgui. Així es crea innovació i progrés i un marc social benestant i un estat dels afers excel.lent, on la societat prospera i resol tots els seus problemes. Per exemple per combatre l’atur, cal reduir o suprimir els impostos i aleshores els rics poden investir, créixer, emplear treballadors adicionals i pagar millors sous. Els impostos i les regulacions només fan mal a l’economia.

Els llibertaris de dretes s’oposen a tots els programes de benestar social, a la Seguretat Social, l’Assegurança de Malaltia i la Beneficència perquè cal financiar-ho amb impostos que ells veuen com un robatori il.legítim. No són despietats: quan tot funciona bé, els rics són generosos i fan obres de caritat, però no se´ls pot exigir res.

Tea Party

Sembla dificilíssim esbrinar d’on ha sortit el nom. Evidentment vol invocar la memòria d’un episodi històric dels anys de la Revolució contra la monarquia, quan els ciutadans de Boston van triar cremar vaixells carregats de te al port de Boston ans que pagar impostos, al crit de : “No volem tassació sense representació” (No hi havia representats d’Amèrica al Parlament anglès que havia aprovat el nou impost). La primera vegada que vaig sentir el nom TEA Party, em van assegurar que era un acrònim per “Taxed Enough Already”. Els Americans avui en dia paguen els impostos més baixos de qualsevol país industriañitzat, però fins i tot poc és massa per als llibertaris.

Una influència memorable: L’escriptora Ayn Rand

Tothom a Amèrica coneix el seu nom i fins i tot el d’algun dels seus personatges, el famós John Galt, sobretot), molta gent està llegint i rellegint les seves dues novel.les més conegudes: “Atlas Shrugged” (Atlas arronsà les espatlles) i “The Fountainhead” (El Manantial). La raó és que per molts anys les Juntes Escolars, considerant que aquests llibres contenien els principis més admirables de la personalitat americana, els van fer de lectura obligatòria i que després de la Bíblia, són els llibres més venuts als EUA, encara que ningú enm sàpiga res a Europa.

Cal saber, per entendre el cas del tot, que Ayn Rand havia nascut i crescut a Sant Petersburg, on va viure i pair molt malament la Revolució Boltxevic, de la qual parla sovint a les seves obres sense anomenar-la mai. Profundament hostil al Comunisme, va desenvolupar una teoria totalment contrària que incloïa elements de l’Anarquisme, tan odiat pels Comunistes. El principi de la Sra Rand era claríssim: La virtut principal que un home ha de tenir és l’individualisme, que ella sovint equalitzava sense por amb l’egoisme, font de tota activitat i tot progrés. Rebutjava amb horror i gairebé fàstic visceral qualsevol forma de col.lectivisme o servei a la comunitat. A les seves novel´les, quan surt un personatge que diu que es vol dedicar al servei públic o a una causa humanitària, és expulsat de l’habitació amb insults. No tolerava Ayn Rand l’idealisme, del què tant parlaven els comunistes. Individualisme i servir l’interés propi com a font de prosperitat i dret inalienable. La paraula “regalar” havia de quedar prohibida.

Les dues obres citades són llarguíssimes i descriuen l’ensorrament de tota l ‘economia mundial quan tots els estats del món han quedat “col.lectivitzats” i han esdevingut estats populars, però no escriu mai la paraula comunisme o socialisme que tant odiava. A mi personalment m’interessaven molt certes descripcions de com una fàbrica col.lectivitzada s’ensorra sense propietari i tothom perd la feina. Sens dubte ho havia vist durant la Revolució Soviètica.

Ayn Rand va venir de jove als EUA. Adminava molt els films de Cecil B deMille i va intentar trobar feina al seu estudi però no la van prendre. Desesperada va sortir al carrer i va topar de nassos amb el Sr de Mille que li va trobar una feina en persona. Amb el temps va esdevenir una escriptora de cinema i de novel.les en anglês, al mateix temps que encetava un moviment filosòfic anoment “Objectivisme” que exigia creure només en les coses que hom podia veure, negava la religió, exigia no tolerar mai un conflicte entre la raó pròpia i la consciència. Durant els anys McCarthy va donar testimoni contra els comunistes i animar el Comitè d’Activitats Unamericanes, cosa que va irritar a molta gent. Potser no surt tant com hauria de sortir als llibres de Literatura Americana, escrits per professors.

Ja va morir fa molts anys, però els seus llibres se segueixen venent i aquesta gent de la nova Dreta la veuen ara com un heroi nacional.

Penseu-hi si els del Te guanyen molts escons: egoïsme com a primera virtut i motor del món, rebuig de les dedicacions a causes, rebuig de ‘estat de benestar, religió pública, rebuig dels impostos,… Probablement a Catalunya tot això sona impossible, però si les coses els van bé, ja aviat els veurem arribar i allò que diuen es podria escampar pel món, com s´ha escampat ara per Amèrica.

Caldrà anar amb compte

JOANOT

Tags: General 1

Beisbol

El beisbol és l’esport americà per excel.lència, ja des de fa més d’un segle, i Babe Ruth, afectuosament anomenat el “Babe” o mes sovint el “Bambino” és el jugador més famós de tots els temps, una verdadera figura “Folk” ja fa temps barrejada amb l’essència del poble americà, conegut per tots els ciutadans i nens del país. Sense ell, l’esport seria molt diferent. De fet, abans de Ruth el beisbol era un esport conegut; ara es l’esport nacional

http://blogs.avui.cat/joanot/files/2010/10/455px-Babe_Ruth21.jpg

Quan el Babe va començar, el beisbol s’estava morint d’avorriment. Era un joc lent, de posicions i estratègia que no duraria gaire. En Ruth el va transformar en un joc agressiu, ràpid amb molts punts com vol el públic. Els rècords establerts per ell ja foren superats fa temps però la seva memòria no n’ha patit gens. Els seus records personals són memòries i relíquies sacrosantes de preu incalculable. En futbol, no s’ha vist mai res semblant. Conegut per la seva vitalitat, eficacia, energia i excessos, hom pot creure qualsevol cosa que es digui d’ell. Aixi es com va acabar essent un fantasma venjatiu al Yankee Stadium del Bronx.

Babe Ruth
George Herman Ruth vingué al món i als EUA a la ciutat de Baltimore, estat de Maryland, l’any 1895, primer fill d’un matrimoni d’immigrants alemanys molt pobres que no van aixecar mai el cap. A l’edat de 7 anys, els pares el van ficar a un orfanatge catòlic, on va crèixer fins que algú es va adonar de la seva habilitat jugant a beisbol. Després d’algunes vicissituds es va trobar als Boston Red Sox, on va demostrar de sobres la seva qualitat extraordinaria. Aleshores, però…

La perdició dels RS estava escrita. Dues generations de Bostonians pagarien el preu pel sacrilegi que van cometre.

La infàmia
El propietari dels Red Sox va vendre en Babe als Yankees, cosa que el jove Babe va interpretar com un insult personal.

Que ningú s’estranyi si un dia un nen torna de l’escola dient que el professor d’història ha explicat que la venda d’Alaska per Russia als EUA fou el negoci més absurd i desigual de tots els temps… amb l’excepció de la venda de Babe Ruth, el Bambino, als Yankees. Hi ha pocs Americans que no sàpiguen de que va.

Hi ha hagut investigació universitària per esbrinar les verdaderes causes d’aquesta tragèdia. Al començament tothom deia que el propietari necessitava diners perque els havia perdut amb la financiació d’una certa revista musical que va fracassar. Però resulta que la revista en qüestió fou estrenada cinc anys després de l’incident. Aleshores els especialistes van concloure que el Bambino, poc conegut per la seva diplomàcia potser havia alçat la veu demanant massa dòlars. En l’actualitat científics han descobert que de fet el propietari si que havia investit en un musical malhaurat d’un nom similar al que abans es citava, que es va estrenar l’any del traspàs tan desventurat. Res d’aixo serviria d’excusa acceptable

La maledicció del Bambino
El Babe es va declarar ofès, sobretot perquè en aquells moments els Yankees eren un equip moribund que jugava a un petit camp llogat. Però el Babe va crèixer i florir molt a Nova York. Gràcies a ell i als jugadors extraordinaris i llegendaris que els Yankees van contractar, els Yankees van esdevenir i són encara l’equip de beisbol millor, més ric i poderós del món. El Babe és commemorat (recordeu-lo per més avall) amb una placa de bronze al costat del camp de joc, dintre l’estadi.

Però el Babe va jurar que els RS la pagarien cara. Els va maleir dient que no aconseguirien mai derrotar els Yankees als playoffs i entrar a la World Series (la sèrie final del campionat entre els campions de l’American i la National League, que es juga cada tardor, com ara). Tant els RS com els Yankees juguen a l’American, o sigui que cal passar per damunt dels Yankees per arribar a la World Series, cosa que els els Red Sox trobarien impossible per mes de 80 anys, fins fa molt poc. Així de poderós és el Bambino!

Perquè el Babe esdevingué tan famós? Era el seu caràcter, la seva efervescència amistosa, la seva simplicitat, la seva camaraderia i respecte als altres jugadors,  el seu amor als nens i als febles. Un cop es va presentar torrat a jugar. Li van voler prohibir l’entrada però ell va insistir i va fer una actuació memorable. Va visitar un nen molt malalt i li va prometre i complir que faria dos Home Runs (quadrangulars, en diuen els portorriquenys) en el seu honor. La seva anèctoda més memorable és que un cop quan batejava va assenyalar al pitcher descaradament que la pròxima seria un Home Run i fins i tot per on sortiria la pilota (una cosa impossible de predir, per molt bo que hom sigui).  Un altre cop va llençar la pilota no sols més enllà de la barrera sinó per damunt de la tribuna al carrer, cosa que ningú més ha aconseugit fer fins ara.

En la seva vida privada era com calia esperar. Estava casat però empaitava totes les faldilles que veia a prop i amb prohibició d’alcohol o sense, bevia molt.

Simpàtic com era, no va oblidar mai la seva maledicció i fins i tot després de la mort va seguir barrant els Red Sox de la World Series.

Tardor de 2003 . Miracle a l’Estadi dels Yankees.
Vuitanta anys sense guanyar la competició. Imagineu que el Barça no pogués guanyar la lliga o el campeonat d’Europa per vuitanta-tants anys seguits, perquè guanyava sempre el Madrid. I no és que els RS fossin un equip feble. Ben al contrari foren sovint un equip fantàstic que ho guanyava tot menys els playoffs contra els Yankees, on la maledicció de Babe Ruth els ho impedia.

Mentretant els Yankees esdevenien l’equip més fort del món. Fins ara han jugat la World Series 40 vegades i guanyat 29. I els BS res de res de res. Quina lliçó!!

Però l’any 2003 les coses només anaven bé a mitges i els RS tenien un equip fenomenal. Com tantes altres vegades, el playoff pel campionat de l’American League va tenir lloc a set partits entre els Yankees i els Red Sox de Boston.
Els Yankees trontollaven contra un equip superior. Van aconseguir arribar al setè partit, empatats a tres guanys i tres derrotes contra els RS. La confrontació final, el setè i darrer partit tindria lloc al Yankee Stadium, als sud del Bronx. El guanyador aniria a la Word Series. El cor dels bostonians bategava amb força. Finalment! Avui no ens ho impedira ni el Bambino, deien, pobrets.

L’inning final
Cal dir que els novaiorquesos ho veien també negre. L’equip tenia massa problemes. El Babe està enterrat a un gran cementiri a Queens. Molta gent hi va encara en peregrinació a visitar l’enterrament i dipositar-hi flors. Mentre la final tan perillosa s’acostava, els novaiorquesos van dipositar la seva fe en la protecció i promesa del Sant Bambino. Tothom va començar a parlar-ne. No, el Babe no abandonaria la seva ciutat.

Les flors van proliferar damunt la tomba i les pregaries es repetien. Els diaris en publicaven fotos i s’unien a la invocació del sant fantasma protector. A moltes botigues, la foto del gran home va aparèixer a l’aparador. El Babe va esdevenir el tòpic general de conversació a la ciutat, a la TV local, als diaris. El Babe els salvaria !!!! Visca el Bambino!!!!

El dia fatal va arribar. Al camp de joc, les coses no anaven bé. Gens bé. Preocupadissims , alguns locutors van fer notar que si el Babe no feia alguna cosa aviat… Però l’esperit benvolent no feia res i el desastre s’acostava. Els Yankees van entrar al darrer Inning perdent 5-2 . Es dificil pero tres carreres en principi es poden superar, nomes que en aquest cas  els bostonians eren massa forts.

Apoteosi
No se sap qui va cometre el gran error, però probablement fou un locutor de Boston que no savia el que deia. Mentre els bostonians ja encenien els puros, bevien cervesa i preparaven la desfilada a Boston, algú va burlar-se del Babe. Aquesta vegada, ho, ho, ho, ni el Babe us pot salvar. On està el vostre Babe?

Bogeria, imprudència! Perquè parla la gent de coses que no entenen? Com pot gosar algú provocar forces misterioses que controlen la nostra existència? L’esperit flotant del Babe va veure el patiment i les cares músties dels afeccionats i va decidir intervenir.

Al començament del darrer inning, la placa metàl.lica honrant el Babe es va il.luminar misteriosament, emitint un llum verd. Era el senyal a l’atac general cap a la victòria. Els jugadors Yankees semblaven posseits: ho feien tot. Un hit, un altre, un altre, bases robades, home run… Eren com un exèrcit celestial lluitant per una causa divina.

Jo havia canviat d’emissora perquè havia perdut la fe quan un locutor va dir una cosa inimaginable: que potser els espectadors preferirien canviar d’estació per veure què passava al Bronx, que ells no podien transmetre.

Al Bronx, tots els assistents estaven dempeus, afònics de tant cridar. Els cartells invocant l’ajut del Babe onejaven per l’aire. Fins i tot Giuliani i l’alcalde Bloomberg estaven ballant i cridant. Cal dir que l’alcalde Bloomberg es un senyor de seny que no s’excita gairebe mai i no se l’ha vist ballar i cridar mai mes.

5-2, 5-3, 5-4, 5-5, 5-6 i els Yankees acabaven de guanyar davant d’uns Red Sox impotents, aixafats. El llum verd, vam veure tots a la TV es va apagar. L’alcalde va declarar que l’estadi havia viscut un moment històric. Els bostonians es mossegaven els llavis de ràbia i alguns ploraven. Una altra vehgada! Els jugadors Yankees estaven per terra cridant d’alegria. La maledicció del Bambino vivia.

El Babe al final perdona
Més de vuitanta anys sense titol havien estat un càstig molt fort! Al capdavall, en Ruth era catòlic i estava disposat a perdonar, però no quan jugaven contra els seus Yankees.

L’any següent els Yankees, vivint una fase dolenta, no van arribar a la final. Els Red Sox sí que hi van arribar. Al final van aconseguir entrar a la World Series i van guanyar el campionat de la Lliga Americana i la World Series.

Les escenes d’alegria a Boston aquell any van ser indescriptibles. Havia plogut despres de mes de 80 anys de sequera. Cap persona vivent ho havia conegut. Un periodista va recordar que el seu avi morí feia molts anys somiant en una victòria dels seus Red Sox.

Somrient, des del cel, el gran Babe Ruth s’ho va mirar perdonant. Tot per la gloria de l’esport america.

Ara que, aixo si, els Boston Red Sox s’ho pensen molt abans de vendre jugadors.

Saluts

Joanot

Tant als EUA com ara a Madrid les anomenades eleccions primàries serveixen el propòsit de permetre als ciutadans triar el propi candidat i reduir la influència dels aparatchnik del partit, que es volen interposar sempre entre l’interès del país i el candidat i posen la lleialtat al partit (i els seus interessos materials) molt per damunt de lleialtat a l’elector i la seva nació. Però això es pot combatre de formes molt diferents, i les anomenades “primàries” a Madrid són massa diferents de les nord-americanes per permetre l’ús del mateix nom. Es podrien anomenar selecció interna, o vot de preferències, o enquesta interna, però no primàries.

Diferències

A Madrid el vot estava limitat als militants del PSM, una agrupació similar al PSC a casa, els quals probablament paguen una quota. Als EUA el votant, quan s’inscriu per rebre la seva targeta de votant, ha de declarar si ell és Demòcrata, Republicà o Independent. Pot canviar l’afiliació tant com vulgui si és que vol, però ha d’estar escrita a la targeta. Per descomptat no cal pagar res ni compromet el ciutadà a res. Les primàries cal celebrar-les obligatòriament a qualsevol demarcació on hi hagi càrrecs elegits sempre que es presenti més d’un candidat. Això en principi inclou a Nova York els jutges de jurisdicció ordinària que són elegits de les llistes de partits (encara que en general s’ha arreglat per fer possible que tots els partits recomanin el mateix candidat a jutge, fent-ho aparèixer menys polític).

I sobretot cal recordar que l’elecció general és sempre directa, amb un sol representant per cada districte, com es fa al Regne Unit, i no pas proporcional com a l’Estat espanyol Això ho canvia tot. L’única diferència entre el candidat triat a Madrid i els altres de la llista és que aquest, si guanyés, se suposa que esdevindria el Cap de Govern. Altrament es fa difícil entendre perquè només ell és triat i no pas els altres membres de la llista ni la posició a la llista dictada pel Partit. A Suïssa que també té un sistema proporcional amb llistes de partit, els votants, el dia del vot general, tenen el dret de canviar a mà l’ordre dels candidats a la llista, cosa que la primària madrilenya no preveu. Si es fes a Catalunya per exemple, els votants del PSOE podrien decidir si el Ministre Corbacho ha de ser tercer o vintè a la llista. La petita primària de Madrid no permet aquesta possibilitat. Si el guanyador a Madrid no guanya el càrrec de president, els seus diputats sens dubte obeiran al Partit que els ha triat i no pas a ell. Què ha guanyat el votant primari?

Què fa el diputat local americà?

Els diputats individuals per districte dels EUA són gent molt útil per als ciutadans. Al Parlament es passen la vida mirant d’atreure diners públics i avantatges per al seu districte. Tenen una oficina on donen informació i a vegades accepten queixes o iniciatives dels ciutadans i les presenten a autoritats superiors. Són responsables per les lleis particulars per posar remei a una injustíciapatida per una sola o per poques persones. Per exemple, hom no pot querellar-se contra el Govern sense rebre permís previ amb una llei particular. Sobretot, quan voten un projecte de llei, han de tenir molt en compte els sentiments dels seus votants, cosa que per exemple no es permet als diputats estatals del PSC quan voten a Madrid. I sovint el ciutadà necessita el seu diputat per coses com treure invitacions a certs actes, o per obtenir un subsidi o per entrar a West Point. El teu diputat és verdaderament teu. Els de Madrid segueixen sent només del PSOE

Que com és que hi hagi més d’un candidat? El partit sempre fa una tria, d’un home o dóna completament lleials al partit. Si hom es vol ficar en política, el millor camí és tenir relacions familiars o donar molts diners al Partit. Altrament cal anar a les oficines locals del Partit i oferir-se per treballar de franc fent coses com organitzar assemblees, trucar al telèfon, demanar firmes pel carrer, etc. Aleshores si hi ha sort, el nouvingut acaba essent presentat a certa gent i si fa bondat i és útil i lleial, potser algun dia li deixaran presentar-se de candidat a alguna coseta. Per qui s´hi ‘interessi un article al New Yorker sobre l’ascens metòdicament planejat d’Obama a Chicago publicat fa uns dos anys ho explica claríssimament. Aquest senyor havia estudiat a fons com es fa.

De tant en tant, hi ha candidatures insurrectes que es presenten a la primària per fotre el Partit. Cal només tenir un nombre de firmes. Jo he firmat pel carrer més d’una vegada. Perquè no? Sempre és millor tenir tria que no tenir-ne. Alguna vegada la baralla és molt forta i acaba costant molts diners, tants com si fos l’elecció de debò. Ara fa unes setmanes els Republicans de Nova York van tenir dues baralles molt dures (que el Partit va perdre). Però els polítics professionals entenen bé el fair play. Qui guanyi la primària comptarà (gairebé sempre) amb el suport del Partit. I al guanyador/a  ja se li acudirà que val més reconciliar-se i fer-se petons amb el partit. Altres vegades, la lluita és alguna ximpleria o una insurrecció d’algú que no sabia o podia conduir una campanya i el vot passa desapercebut excepte pels aparatchniks que hi envien prou gent a votar. El porcentatge de vots en aquests cassos és petitíssim, molt menys de 1%, però la primària és vàlida. I quan no hi ha oposició al candidat oficial del partit, evidentment no hi ha primària.

Les primàries estan sempre regulades per llei estatal i se celebren en dates diferents a cada estat. Hi ha diferències molt considerables d’Estat a Estat. A alguns, com Nova York, el sistema està tancat: si la teva targeta de votant diu que ets demòcrata, només pots votar pels demòcrates, però a altres llocs, és obert i el votant pot entrar al Col·legi i triar per la primària de quin partit vol votar. Fins i tot n´hi ha on el votant pot votar a les columnes de tots dos partits. A més hi ha sempre gent que voldria revisar-lo tot. Per exemple a Califòrnia parlen dèliminar l’afiliació a un partit, permetre votar individualment el candidat que es vulgui i després fer el vot general entre els dos candidats amb més vots, tant si són dels dos partits o del mateix (!!), o sigui entre dos demòcrates o dos republicans si aquests eren els que tenien més seguici.

Els terminis de les cambres baixes tant la Federal com les dels Estats, només són dos anys. Sembla poc, però alñ començament de la República n’era un només. El primer any, el nou diputat encara no ha entès que ha tocat el punt final de la seva carrera i en general es triga més d’un any per entendre com funcionen les coses. No és pas presentant raons a la cambra com es guanyen les disputes, sinó a porta tancada. Si un diputat s’ha portat bé amb els ciutadans del districte i és popular i no s’ha embolicat a cap història de corrupció, gairebé sempre serà reelegit sigui quin sigui el seu partit. Es important recordar-ho, perquè això vol dir que de fet només un nombre petit d’escons s’han de renovar cada dos anys, cosa que enrellenteix molt el procés d’ascens i davallada dels dos partits, molt més que en països amb vot proporcional, on un gran dalt avall és sempre possible.

RESUM

El vot madrileny és molt diferent de les primàries americanes per les raons següents:

1) Els votants americans no són militants sinó simpatitzants registrats.

2) El vot americà afecta més perquè les eleccions són directes. Amb eleccions proporcionals, la importància és molt dubtosa i caldria una adaptació molt difícil

3) Als EUA el procés és públic, regulat i financiat per lleis estatals i el Govern paga totes les despeses

Valdria la pena organitzar eleccions verdaderament primàries? Sense eleccions directes, no serveixen de gran cosa.

Que és l’opinió del vostre

JOANOT