Els EUA són diferents

Si veniu a Manhattan reconeixereu fàcilment el gratacels de Citibank al carrer 53 entre Lexington i la Tercera. És molt alt (279 m), té 120.000 m2 de superfície útil repartits en 59 pisos, però sobretot tothom el reconeix perquè la part de dalt, enlloc de ser plana està construïda en un angle de 45 graus. Que perquè? Quan s’estava projectant l’edifici a algun ambientalista aficionat se li va acudir que s’hi podrien posar miralls amb generadors solars d’electricitat. Bona idea, però impossible de realitzar: la posició fixa de la torre ho impideix. Però es veu que a algú li va fer gràcia i aixi es va quedar.

Deixant de banda l’antiga Mesopotàmia, els gratacels són una invenció novaiorquesa. Amb ells nasqué la necessitat d’una nova professió, la dels enginyers estructurals, experts en certes tècniques de la construcció, que havien de calcular la resistència del suport estructural perque el projecte dures mil anys i trobar solucions a problemes especials. William LeMessurier, mort fa pocs anys, era un dels enginyers més importants i originals del país, potser del món. Al disseny de la torre Citibank hi va introduir una sèrie d’innovacions, sobretot el bloc de granit muntat sobre articulacions de metall al cim de l’edifici per limitar-ne les oscil.lacions causades pel vent.

Errors! Fuig, quina paraula tan esfereïdora quan hom va al metge. Però no hi ha cap professional que no s’hagi equivocat mai. A vegades els professionals, per evitar la possibilitat de patinar, treballen en equip, confiant que algú se n’adoni a temps. Però tots som humans i un dia o altre…

Llegiu si us plau la història de la pífia memorable del gran LeMessurier, amb quina energia i determinació ho va resoldre en secret i com al final ho va confessar tot a un article publicat a un dels NewYorkers de maig de 1995, seguit d’una conferència magistral al Massachusetts Institute de Technology. El món va tractar el gran mestre amb benevolència i tothom va riure i el va felicitar. Ell fou un gran mestre de l’enginyeria de la construccio, pero es per una crisi ridicula que tothom coneix el seu nom. O potser mes que per la crisi, per la forma genial com la va resoldre.

Un estudiant impertinent exposa el mestre
Un dia a la tardor de 1979, els estudiants d’enginyeria de la gran Universitat de Princeton havien vingut a visitar l’oficina del famós LeM a fer pràctiques. Un d’ells va demanar si podia veure els càlculs de la torre Citibank, acabada d’obrir. Sí home, no faltaria més, els tinc per separat a aquest ordinador.
Una estona després, l’estudiant se li va tornar a acostar. És que no trobava una cosa que volia veure. Ell i el seu pare tenien un bot i eren molt afeccionats a la vela. Considerant l’angle de 45 graus de la superficie de la torre adalt de tot, era evident que la situació a la punxa de l’edifici era com si fos un veler i que no trobava a l’ordinador com s’havia tractat això.

Poc a poc en LeM es va posar vermell, morat, pàl.lid. Doncs mira, no se li havia acudit. El problema no tenia res d’insignificant. Juntament amb els vents horizontals, un vent huracanat tocant de front a 70 milles/hora (uns 100 qm/hora) sobre la superf’icie inclinada de 45 graus faria doblegar l’edifici entre els pisos 14 i 15. De fet, contràriament al que es pensa la gent, un huracà arriba a NY cada 55 anys i velocitats del vent de més de 70 s’han mesurat. I la primera temporada dels huracans s’acostava. No hi havia temps a perdre.

En LeMessurier vol assassinar una companyia de la construccio
De moment, en LeM no va veure ra’o per preocupar-se gaire. Per anar segur que l’edifici pogués resistir qualsevol problema inesperat que es pogués presentar, ell havia inclos especificacions perque la torre toleres dues vegades l’stress màxim que calia esperar. El problema de la vela augmentaria l’stress nomes en 40%, considerablement menys que el 100% cautelar previst, o sigui que no passava res. Una de les seves previsions cabdals era que les bigues d’acer enlloc de ser collades amb cargols, havien de ser soldades en profunditat, cosa que doblava la sea resistencia… Ai, ai.

En LeM va trucar la companyia constructora a Pittsburgh: oi que vàreu soldar les bigues? Silenci

Doncs no senyor, sí que em sap greu. És que soldar és molt car i es dificil trobar tants soldadors competents i els nostres arquitectes van opinar que era una redundància inútil i que ens podíem estalviar els dòlars. O sigui que vam collar les bigues amb cargols molt forts.

El món de LeM s’acabava d’ensorrar. Era l’hora negra del shock i la desesperacio. El primer huracà que arribés li doblaria l’edifici en dos (semblant al cas esdevingut anys després amb el WTC). I la temporada dels huracans estava a un parell de mesos. Calia tenir bons nervis. El rellotge estava en marxa: tic, tac, tic, tac…. 

A ca l’asseguradora
En LeM va acceptar plenament la seva responsabilitat i estava disposat a fer tot allò que calgués. El primer pas era parlar amb l’assegurança professional. L’agent era un antic amic de LeM, fins ara sempre content de veure’l. Quan va entendre el problema, va fer una escena histèrica. Estava arruinat per sempre. La seva família es moriria de fam. El cas sortiria a tots els diaris del món. Hi hauria milers de morts.

Apa, maco. El que cal és resoldre el cas, no pas fer teatre.

A ca’l banquer
En LeM va voler parlar immediatament amb el CEO, el conseller delegat i cap suprem de Citibank. Va decidir dir-li la veritat i proposar i discutir el remei. No obstant la seva personalitat i les seves afirmacions que es tractava d’una emergència va resultar que era dificilíssim parlar amb aquest gran senyor. Potser tindria deu minuts a la tardor… I ara!
Al final es van trobar. El banquer va resultar ser un senyor molt agradable.  Escoltant de què anava, es va posar a riure. Cal explicar que la seva oficina no estava pas al gratacels. Va acceptar el pla de recuperació. Els pisos 15 i 16 es buidarien i bigues d’acer de reforçament per evitar el doblec es ficarien a l’edifici i es soldarien. Els dos pisos serien despres reconstruïts. El banquer només va exigir que li paguessin les despeses de buidar i reocupar els dos pisos però va garantir,com a premi a la sinceritat, que Citibank no es querellaria. Ni en parlaria amb ningu.

Buscant bigues d’acer per tot Amèrica
Com queda dit abans, el pla d’acció era comprar bigues i usar-les per a enfortir els pisos amenaçats. I calia afanyar-se perquè la temporada dels huracans s’acostava.

Sembla que hauria de ser fàcil de fer, però el primer problema era trobar les bigues. En general, si hom necessita bigues d’acer de certa mida, cal encarregar-les amb anticipació. Miraculosament en LeM va trobar un negociant a San Francisco que les tenia magatzemades. Però el problema no estava resolt. Calia transportar-les a Nova York, que està a la Costa Atlàntica i no Pacífica com San Francisco. Molt lluny.
El transport de costa a costa normalment es fa per vaixell grans, a través del Canal de Panamà.

Ni en broma!, digué en LeM. Això trigaria de quatre a sis setmanes i la temporada dels huracans estava a punt de començar. Al final ho van resoldre amb una caravana especial de camions amples i als pocs dies increiblement l’acer va arribar a NY.

Ensurt, esglai, terror, èxtasi i pau amb victoria final
Les obres van començar en l’acte. No obstant estar obert i en servei, un exèrcit de treballadors i soldadors amb equipaments i grues van prendre possessió de l’edifici, que altrament va seguir obert. Treballaven nomes als dos pisos en questio. Una cosa curiosa és que l’operació, tan aparatosa i conduida amb maquines sorolloses en vista de tothom no sembla haver cridat l’atenció de ningú i ningu va demanar explicacions. Un miracle va ajudar l’enginyer: tots els periodistes de Nova York estaven de vaga, un episodi memorable que va durar mesos i que no s’ha repetit mai. El NYT per exemple no va anunciar mai la mort de Joan Pau I ni l’eleccio de Wojtyla per succeir-lo. Altrament, sense vaga molts periodistes haurien ficat els nasos preguntant que havia passat i algu els hi hauria explicat.

S’havia acabat tot? Estava tot resolt? Ai no, encara faltava la més grossa. Havien començat les obres tan depressa com van poder, però a les sis setmanes, quan encara no havien fet gaire via, la ràdio i televisió van transmetre les notícies pitjors, les informacions més aterradores: l’huracà Ella s’estava acostant en línia recta a NY.

Aquí es podrien escoltar diferent opinions sobre què hauria calgut fer. Si haguéssin anat a informar l’alcalde i la policia, sens dubte haurien fet públic el problem, s’haurien manat certes evacuacions, hi hauria hagut terror (i teatre) a la ciutat i les querelles judicials i els especials de TV haurien durat fins avui.

En LeM va decidir callar. Un altre cop, el seny i l’instint el van salvar. L’huracà va canviar d’intencions (com passa sovint), va girar a la dreta i va desaparèixer a l’Atlàntic Nord. La ciutat només va rebre una tempesta tropical amb vents molt més lents que 100 qph.

I després d’aquest episodi tan terrible, va quedar clar que el gran LeM havia donat un exemple inoblidable de lideratge, de nervis d’acer, i de seny. Perque ell ho savia es va decidir a publicar el cas i donar els detalls abans de la seva mort. Admirada, tota la professio el va aclamar i ja ningu es va mofar d’ell.

Està clar que era ell qui havia causat la crisi. Però els homes no podem ser perfectes. En la meva experiencia, en gairebe tots els errors professionals dels que he tingut coneixement, es tractava de verdaderes bestieses inconcebibles i impossibles d’entendre, i rarament de casos dificils on costa desenvolupar una opinio.  L’Einstein fou famós pels errors que cometia en públic amb fòrmules matemàtiques. Diuen que a vegades els seus deixables, avergonyits seien en silenci i no gosaven dir-li res. Ningú és millor. La funcio del cervell huma segueix essent un misteri.

I si us passegeu per Manhattan, us ho asseguro, no tingueu cap por que un gratacels s’ensorri damunt el vostre cap. No ha passat mai… encara.

JOANOT

¨La teva família havia viscut a Espanya per moltes generacions?”

Això m’ho va preguntar un dia un bon amic i company a la feina. Hi penso perquè avui és el Rosh Hashanna, el primer dia del setè mes del calendari hebreu, la festa de Primer d’Any. Li he desitjat bones festes a molts amics. El dia 18 serà la festa del Yom Kippur, la solemnitat més gran de l’any.

Els jueus són gent molt especial per a mi. De petit al Cole un capellà em va dir que podria ser perillós fer-se amic de persones que no són cristianes. Si li hagués fet cas, m’hauria perdut moltes coses i la meva vida hauria estat molt diferent. Es dona el cas que tots els meus mestres i superiors i després els meus companys han estat jueus. El judaisme és una religió, una filosofia, un estil de vida. Contràriament a tants prejudicis que corren pel món, hi ha jueus de tota mena. Tanco els ulls i tots els meus amics d’aquesta religió desfilen davant els meus ulls: un que no volia que ningú en parlés, un altre que es va escapar d’Alemanya als 14 anys amb una germana petita abandonat a la bona voluntat d’altres i que és un tros de pa, sempre disposat a ajudar, incapaç de fer mal; una altra, una Gran Dama i una universitària d’extraordinària educació que de nena va estar a un ghetto on no la deixaven anar a a l’escola perquè estava marcada per morir (i quan va poder anar-hi anys després, la mestra va intentar convèncer-la que el seu verdader pare era Stalin i no el que tenia a casa); hi havia aquell fill d’una família de quatre fills on només hi havia hagut diners per un passatge i haven fet un sorteig per veure qui venia a Amèrica; un altre senyor molt més perillós que la majoria de serps verinoses i finalment veig entre els memorables un que s’estimava massa els diners i un que tenia molta influència. Potser hauria d’anomenar els veïns que tenen marcada amb les escriptures l’entrada del pis a la meva escala. Rics, pobres, bona gent, mala gent, pocasoltes i homes de gran seny…Podreu trobar-hi de tot.

Judaisme avui

Molta gent parla d’altres religions, però pocs les entenen, o encara pitjor, accentuen les similaritats sense entendre les diferències, fent un diàleg seriós o una convivència positiva impossible.

Per als jueus, la religió és una part de la seva nacionalitat, que no és veritat entre nosaltres. Un català pot tenir qualsevol religió o cap, un jueu no. Dissortadament, a vegades sembla que parlant del món dels altres, els jueus es confonen en aquest punt i perceben un lligam excessiu o inexistent entre la nacionalitat dels europeus  i la religió cristiana. N´hi ha per exemple que acusen els Cristians de ser culpables de l’Holocaust. Hitler era alemany, els alemanys són cristians, ergo els cristians són responsables. Igualment no distingeixen bé ni entenen les diferències entre catòlics i les diferents esglésies protestants.

Però pocs catalans entenen que avui en dia el judaisme està dividit en tres corrents o tradicions diferents: els ortodoxos, els conservadors i els reformats  i totes les sinagogues pertanyen a una d’aquestes denominacions. Al diferència del cas entre els catòlics i protestants, la teologia i la doctrina són essencialment les mateixes pels tres grups. Allò que els separa és amb quina severitat cal interpretar la llei. Pels ortodoxos, cada dia més nombrosos però en minoria, la llei és rígida i cal obeir cegament i literal totes les seves prescripcions i prohibicions; pels altres dos, la llei és més aviat un indicatiu del camí, una guia, no pas una cosa que demani l’obediència estricta i estan menys inclinats de portar disputes sobre qualsevol cosa al Consell  local de Rabins, com fan els Ortodoxos.

Bíblia i Tanakh, Pentateuc i Torah

Els jueus estan orgullosos de tenir testimonis escrits de totes les èpoques, però hi ha forats. Un d’ells és el dels temps de l’Imperi Romà i es llegeixen els Evangelis amb curiositat. El Sanedrí? Què devia ser això? La religió jueva amb sacerdots hereditaris de la tribu de Leví (la gent que es diuen Cohen, Kohn, Conn, Kahane o similar) tal com es practicava abans de la destrucció del segon temple i la diàspora amb sacrificis d’animals no existeix. Fou substituïda per l’anomenat Judaisme Rabínic que tenim ara. Una sorpresa inesperada és que els Jueus actuals són de fet els successors dels Fariseus dels Evangelis. Totes les altres denominacions van desaparèixer durant la Diàspora. Jo crec, no obstant, que els Fariseus van tenir mala premsa als Evangelis.

Pel que fa als Cohens, a les sinagogues ortodoxes sovint se´ls demana que beneeixin la comunitat fent el famós signe amb la ma que Mr Spock va immortalitzar a la serie StarTrek desitjant prosperitat i llarga vida. L´actor, Leonard Nimoy, explica que ho va veure sovint a la Sinagoga on el portaven de nen.

La comunitat a la Sinagoga està dirigida pel Rabí (sovint una dona en els nostres dies),  que és un mestre, no pas un sacerdot. Una altra personalitat és el Cantor, que fa el que fan tots els cantants a les cerimònies i també a les festes, quan algú els paga. Quan els nens arriben a certa edat, fan un Bar Mitzvah, una festa molt gran on el nou Jueu puja al Santuari i canta un fragment de la Torah en hebreu. Ara el mateix existeix per a les nenes però es diu Bat Mitzvah.

En principi les Bíblies jueva i cristiana són gairebé idèntiques pel que fa respecte a l’Antic Testament (una cosa que es pot considerar gairebé miraculosa). La doctrina jueva té dues fonts que despleguen l’acord o aliança entre Déu i el Poble Israelià. Les fonts són la Bíblia, que els jueus prefereixen anomenar Tanakh i el Talmud que des de temps immemorials recull els escrits i interpretacions de la llei fetes per escolars rabínics famosos. La part més sagrada del Tanakh és el Pentateuc, anomenat Torah, una còpia del qual està sempre al santuari durant els serveis. La Torah fou revelada per Déu i escrita per Moisès sota inspiració divina.

Filosofia i ètica

Corren pel món concepcions molt diferents de què és i de què mana la moral. Hi ha gent que es pensa que les conviccions personals del que és bo i dolent haurien de ser les mateixes per a tothom i les religions sovint demanen exclusivisme. Aquestes coses acaben al bell mig de baralles i disputes entre gent diferent perquè a tots els participants els sembla que les seves creences són evidents, manades per Déu i no poden ser discutides.

Mirem per exemple el cas de la revenja i les represàlies. Un jueu probablement us diria que és una reacció completament natural i justa. Si algú t’ha fet mal tens dret a donar-li una lliçó. El comand evangèlic d’oferir l’altra galta és impossible d’entendre i sembla simplement il·lògic.

Un altre exemple és el cas de la visió del món i els seus plaers. Un jueu no pot entendre perquè l’església catòlica diu que vivim a una vall de llàgrimes, que hem nascut per patir i ajudar-nos mútuament, que vivim envoltats per perills, que el món és dolent i perillós i que tots som pecadors i que podrem ser castigats amb l’Infern. Els jueus aprenen que haver nascut al món és fantàstic i que cal disfrutar i treure de la vida tant com es pugui. Si hi ha patiment alguna cosa ha anat malament. Sobre la vida després de la mort, a les escriptures jueves no hi ha revelacions.

El judaisme avalua molt la vida humana que cal protegir a qualsevol preu. És per això que hi ha tants metges jueus? En qualsevol cas l’humanisme té arrels fortíssimes a aquesta religió.

La política

Un tema molt difícil. Els grups de pressió jueva que, quan es tracta d’Israel tenen a les seves mans el vot dels Congressistes contínuament afirmen que ells són els jueus. No és veritat. Sols representen alguns jueus. Representen amb tots els seus diners només els sectors més extremistes i radicals de la dreta de la societat israeliana, per no dir els més violents. L’afecció envers Israel i la seva existència sí que és universal entre pràcticament tos els jueus, però pel que fa a la situació a Palestina molts jueus,tradicionalment un poble progressiu, ho veuen amb horror. La partició i els dos Estats no estarien malament. Han intentat trobar la seva veu més d’una vegada però la superioritat en diners i mitjans de la dreta és aclaparadora.

Per acabar, els Sepharadim

Una vegada vaig entrar a l’oficina d’on treballava i una nova secretària em va dirigir la paraula. “Què és espanyol vostè? No li hauria de dirigir la paraula, perquè vostès ens van expulsar del nostre país” Jo? No pas els Catalans, li vaig explicar, que tenim sort d’estar vius encara.

És curiós que el nacionalisme espanyol vegi els Sefardites amb orgull i satisfacció (!?). Els primers jueus a Amèrica foren Jueus sefardites del Brasil. Van fundar la sinagoga més antiga de Nova York i a finals de S XIX van construir sinagogues, seguint la moda del temps, en estil Mudèjar, que cridava molt l’atenció. En l’actualitat els sefardites novaiorquesos estan completament integrats amb els asquenazites que van arribar massivament durant i després de la Guerra Mundial, però en queden molts.

Els espanyols semblen creure que tots els Sefardites són d’origen espanyol que no és veritat. Els jueus del Marroc, dels Balcans i de Turquia sí que en són però no es coneix cap connexió entre la Península i els jueus àrabs, sobre tot del Jemen (els anomenats Mizrakhis o Orientals) que practiquen la religió seguint en tot el ritu dels sefardites, una cosa que no s’entén fàcilment. En qualsevol cas,caldria parlar de jueus de ritu espanyol, no de jueus espanyols. Aquest ritu és molt diferent del dels jueus alemanys (asquenazites) que és majoritari al món.

La llengua que encara parlen alguns pocs sefardites es diu Ladino. I els catalans què? Amb l’expulsió vàrem perdre molts milers de bons catalans.  Aquests catalans van seguir utilitzant la llengua catalanica (oficialment judeocatalà) per segles, però com tantes coses al món, ja fa temps que es va acabar. Els darrers documents estaven a un museu de Sarajevo, Bòsnia, abans de la guerra

En qualsevol cas, Bones Festes de Cap d’Any a tothom! Tant de bo tots els lectors estiguin inscrits al llibre de la vida per un any més de felicitat.

JOANOT