Els EUA són diferents

Aquest matí com sempre he obert la porta del pis per recollir el NY Times. A la capçalera s´hi veia la data ben clarament: “Sunday, July 18,2010” Serà possible? Una altra vegada? Però cap diari i cap web català en parlen. Se´n recordarà la gent o no? Jo sí. Durant els anys de la meva vida que haurien hagut de ser els millors, era la “Fiesta Nacional”, l’aniversari de l'”Alzamiento Nacional”. Ja em perdonareu pel castellà: hi ha coses tan alienes a Catalunya i el seu espirit que no es poden traduir. Sembla que els joves ni en saben res ni en volen parlar, cosa que  deixa una mica frustrats als que ho vam haver d’aguantar amb impotència per tants anys. Es parla de la memòria històrica quan ja és massa tard per recordar ni tan sols de què va la memòria històrica. Una vegada a un mercadet de monedes pel carrer vaig preguntar a un xicot venedor que si tenia monedes de la República Espanyola. Em va respondre que quina república, que no hi havia hagut mai cap república a Espanya. Així va tot.

Recordar coses és legítim? Hi ha opinions diverses. L’escriptora llibertària Ayn Rand deia que parlar de coses velles és sempre una condescendència absurda i inútil, un signe de feblesa i impotència. Però tota la gent gran en som de febles i impotents.

Aquest dia no és famós sols per l’aniversari del famós Alzamiento Nacional: també és el dia quan en Bahamontes esdevingué el primer espanyol a guanyar el Tour de França. Al Diario Hablado de Radio Nacional que tranmetien obligatòriament totes les emissores de radio de l’Estat van aclarir, abans d’engegar el sermó politic de sempre de les festes del règim (de com el Caudillo Providencial i el Glorioso Movimiento Nacional ens van salvar, i de les calúmnies i difamacions escampades pels masons i la Internacional Socialista, les cremades d’esglèsies durant la república i el covard assassinat del protomàrtir José Calvo Sotelo). Al final afegien que “este 18 de Julio, el de Bahamontes, no habría sido posible sin aquel otro 18 de Julio” Jo crec que hauria guanyat el Tour abans, perquè era molt bo.

Coses que passen pel cap

Jo no podria escriure mai un llibre de memòries perquè no sabria posar-les en forma consistent i progressiva i aniria saltant d’un lloc a l’altre.

Encara em veig anant a un petit poble de Castilla la Vieja al començament dels anys 60′ a enterrar un oncle que s’acabava de morir als vuitanta-tants. S´hi havia retirat després de jubilar-se. Em constava que havia estat militant de la UGT, el sindicat socialista i votant del PSOE republicà (molt diferent del d’ara). I que al poble era famós per haver dut la seva mare en una cadira a votar pel Front Popular el 1936, però ja feia molts anys d’això. El mort amb el taüt estaven exposats damunt una taula a una sala darrere la porta principal. Els homes del poble s´hi apleguen quan arriba l’hora, alguns a dintre, alters a fora. Un home desconegut ja gran del poble se m’acosta i m’espeta sense cap meva d’introducció: “Tu tio era un hombre muy peligroso y tendríamos que haberlo fusilado” Això, trenta anys després de la Guerra. Miro qui hi ha més. Veig una mena de cosí remot que és l’Alcalde i Jefe Local del Movimiento. Potser podria parlar amb ell i queixar-me del ximple? No, més valia deixar-ho córrer. Al poc temps una altra cosina assenyala un camp: allí és on jeuen les restes dels assassinats aquell 18 de Julio tan famós: el mestre, el metge, un cap de sindicat… L’alcalde d’un poble veí va dur per molts anys orgullosament un anell pres a un dels executats. Tothom diu que al lloc de l’enterrament el blat creix més alt. Però ningú vol desenterrar els morts. Fins ara. No volen parlar-ne.

Visita a la comissaria

Rebo una ordre per presentar-me a la comissaria de policia. Perquè? M’han elegit membre de la junta d’una associació d’alumnes del meu Cole. Això ha de ser aprovat per les autoritats polítiques. Em rep un home jove assegut davant una màquina d’escriure molt vella. De quin partit era el meu pare durant la República? Home, no m’ho va dir mai però era un senyor que no es ficava en res. Que si tinc un permís d’armes de foc? Ai, no senyor, no m’espanti ara. I jo quines opinions polítiques tinc? No tinc cap intenció d’explicar-li. La resposta estandard és que no em fico en política. Tot va tan bé al país amb el Règim que no hi ha cap necessitat. Que si tinc un certificat d’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional? Es clar que sí. Vaig anar a la delegació local i me’n van donar un que em feia falta per treure el títol de batxillerat i després un altre cop per matricular-me a la Facultat. En aquells temps, tots teníem el certificat d’adhesió al Movimiento. Que havia estat a la presó? No. Encara l’home era ben educat i no em va parlar de tu.

La pintura a l’oli del Caudillo

A la Facultat els estudiants no teníem res de res. Treballàvem com si estiguéssim al tercer món. Però això sí: al Paranimf hi havia una gran pintura del Caudillo, feta pel seu pintor oficial que se n’aprofitava per cobrar molt. A vegades organitzàvem sessions teatrals o literàries a alguna aula. Un dia en fem una amb tres poetes distingits. Un d’ells en Juan Goytisolo, un altre en Pere Quart. De sobte hi ha excitació a la sala. Se senten passes i veus a l’exterior. S’acaba de descobrir que el famós retrat ha desaparegut. El Degà està cridant tan excitat que la policia l’ha de calmar. A la porta de l’aula apareix un amic, en Joan S (que era un militant molt d’esquerres) que s’ho va mirar tot per un moment somrient i després va desaparèixer per reaparèixer a París, en seguretat. La foto del quadre va sortir a moltes revistes obreres prohibides.

El degà era un catedràtic amb el que jo havia estudiat. Fa uns anys durant una vaga estudiantil es va encarar amb la classe i els va dir amb cara d’energumen “Vosotros sois los hijos de los vencidos” Si noi, sort teníem que ell volgués perdre el temps ensenyant-nos coses. I ell era un aprofitat molt gran. Gairebé tots els professors del temps eren castellans i afiliats amb el Movimiento o a vegades amb l’Opus.

I em veig parlant amb un dels meus millors amics, que era el delegat (elegit) de la Facultat quan el van deixar sortir de la Comissaria a la Via Laietana després d’una redada. Quina alegria. La meva mare va obrir una ampolla de cava.

Cursos i conferències

Es van donar molts cursos sobre la història de Catalunya i el darrer estatut. Era perillós donar-los i era perillós assistir-hi. Sempre hi havia algun d’ells prenent notes. Jo estava amb un grup teatral que va organitzar un curset sobre Bertolt Brecht I em van demanar que jo presentés la Mutter Courage. Vaig arribar al lloc i se´m va presentar un senyor ensenyant-me la placa de policia que em va preguntar pel meu nom i adreça, que es va apuntar a un bloc. Va seure al primer rengle, fent notes de tot allò que jo anava dient. No el vaig tornar a veure mai més. Hi ha gent que no entenen què vol dir estar enfrontats amb l’Estat i tot el seu poder i el terror que produeix.

Un curset al que vaig aprendre molt fou el donat pel Sr. Coll i Alentorn a un Col·legi de Jesuïtes. Un di vaig arribar-hi i gent a l’exterior em van explicar que no es podia entrar i el curset s’havia acabat I en Coll estava detingut degut a la situació (que ningú no em volia explicar) Quina situació seria? Era l’episodi del Cant de la Senyera al Palau de la Música, del qual, com que no se´n parlava als diaris, jo no en sabia res. Pocs dies o setmanes després es va sentit dir que en Pujol havia estat torturat gairebé fins morir-se (que gràcies a Déu era una exageració) i que li havien dut l’Extrema Unció a la Comissaria on el tenien. Em vaig aplegar amb un grup molt gran davant l’Arquebisbat, perquè anessin a protegir-lo.

Jo em guanyava alguns diners treballant al temps lliure a una clínica privada. Hi havia oportunitat de trobar-se amb molta gent fina, per exemple amb el Cap de Policia que era un baró de debò i hi tenia una filla. Era un senyor simpàtic. Als pocs dies hi va haver una manifestació d’estudiants. Vam sortir de la Universitat caminant cap a la Via Laietana. La gent pel carrer ens mirava amb por i miraven d’allunyar-se, la policia es mantenia a distància perquè de moment érem masses per carregar. Veig un policia d’uniform que es fica a les files de manifestants donant empentes i dirigint-se a crits als manifestants, a vegades donant bufetades. Es el Sr Baró, el Cap de la Policia de la Ciutat. Ens trobem cara a cara. Se´m mira. M’ha reconegut. Tira endavant sense dir-me res. Quan el torno a veure a la clínica dies després em saluda molt amablement com de costum. I la manifestació? Fou dissolta amb aigua tenyida de roig. Jo em vaig escapar. Després em trobo un altre policia del poble castellà que ha vingut a casa a saludar-nos. Diu que els estudiants són tots uns covards que en lloc de lluitar com homes quan topen amb la policia, fugen corrents enlloc de plantar-se i lluitar. Deu estar de broma. I ve a casa a dir-m´ho això?

Trobo a la bústia de casa volants convocant a un aplec de protesta. Per distribuir, naturalment (cosa que vaig fer) No diu qui me´ls ha portat. He sospitat sempre un nom però no li vaig voler preguntar si era ell o no.

Alt nivell

Un bon amic de l’escola és capellà I dirigeix un gran cole fora de Barcelona. Em diu que un dia va oferir aixopluc a membres del Parlament de Catalunya, que vivia I treballava en l’ombra. Quan ja estaven reunits, es va veure que cotxes de la policia s’estaven arreplegant a l’exterior. L’escola estava ben triada perquè tenia moltes sortides i quan els policies van arribar a la sala d’actes, tothom s’havia fet fonedís. Els policies estaven molt enrabiats. Un d’ells va venir a veure el meu amic l’endemà. “Ya no tenemos miedo de los curas. Hemos interrogado y metido en la cárcel a muchos” El meu amic va respondre que les provisions del Concordat entre el règim i la Santa Seu el protegien. Va telefonar desseguida el Cardenal que li va respondre que sí que el protegien, només que els del règim no en feien cas. Que si serviria de consol molt gran quan estigués tancat a la presó, i que de fet ja n´hi havia molts de capellans.

Pel món

Trec un estipendi per passar l’estiu a una escola de traductors de Munic. Vull aprofitar per anar a Viena, que esdevindrà aviat la meva ciutat preferida. Vaig a la Unió d’Estudiants a la Universitat a veure si em donen una habitació a una llar d’estudiants barata a Viena. Em demanen els papers. Només tinc una targeta del SEU (Sindicato Español Universitario). Diuen que no, que això és una organització feixista no representativa. Tenen molta raó però jo què volen que hi faci? M’expliquen que no em poden reconèixer però que hi ha una altra cosa que podria fer. No els entenc. Acabo a un hotel de mala mort a Viena.

Surto a passejar. No em puc entendre amb ningú. Al final, asseguts a una taula a la terrassa d’un cafè molt elegant veig dos senyors que parlen castellà entre ells. M’aturo I els dic que és difícil sentir llengües ibèriques a Viena. Un dels senyors respon amb veu clara i serena: “‘Es que soy el embajador”

Saluts

Joanot, el 18 de juliol

Falta només una hora per la gran manifestació. La comunitat catalana a Nova York també ha preparat una trobada i un seguiment per ràdio i televisió. Jo no hi seré però encara que en general no em sembli oportú parlar de política posat que visc molt lluny i els daltabaixos polítics només m’afecten emocionalment però no em toquen mai la butxaca, aquesta vegada m’ha calgut trobar una forma d’afegir-m’hi.

Als que vam perdre els anys millors i més alegres sota la dictadura franquista sense que ningú ens hagi demanat mai perdó, no cal explicar-nos que la llei pot ser injusta. L’Estat té la força de fer-la complir, però no el dret de fer-ho i tothom  pot seguir la seva consciència i rebutjar-la. L’Estat mana com ha de ser la llei. Els cels ins inspiren a cercar la Justícia.

Recordem que la Constitució moderna més vella i exitosa del món fou la dels EUA, per la que tots els ciutadans americans senten una devoció sense límits. És així perquè fou escrita per crear un marc de convivència acceptable per tots i no, com l’espanyola del 78, per mantenir la supremacia d’una cultura i la submissió de dues nacions petites que tenen el dret sacrosant a la llibertat i al respecte. Veiem ben clar el fracàs de la política ingènua del peix al cove que pretenia que amb un raig de petits progressos freqüents seria possible arribar a resoldre per les bones i amb seny i raons el nostre conflicte. Al cove avui en dia només trobem les sardinetes d’una descentralització purament administrativa i compartida obligatòriament  per indiferents; en canvi la tonyina i el bacallà se´ls han quedat ells. I ells vigilen, no ens estimen, no volen res de nosaltres sinó els diners i no ho volen. Aquest aspecte de la política centralista ibèrica és igual ara com abans de la Transició. O pitjor encara perquè està més ben feta.

Des de Nova York, una abraçada

JOANOT

A la ciutat de Nova York l’esdeveniment esportiu actual de Sud-Àfrica, afavorit i embellit per la bona actuació de l’equip de futbol dels EUA, el Campionat Mundial, ha tingut un ressò extraordinari i sorprenent, almenys a Nova York. La situació del futbol americà sense ser brillant no està gens malament ara. No és comparable amb cap dels tres esports nacionals, tots tres americans de naixement (football, beisbol i bàsquet)  però aquest esport anglès ja té molts addictes: hi ha una Lliga Major de Soccer (que va seguir jugant malgrat Sud-Àfrica i moltes de petitetes, que sovint surten a la Tele ara que hi ha tants canals esportius, i sobre tot ha esdevingut molt popular a les escoles tant elementals com a les High Schools, sobretot com a esport per a les nenes.

Dintre de la terminologia americana, fins i tot ha nascut un nou terme per definir l’experiència de la vida feliç als suburbis: la “soccer mom”. És la dóna casada que viu a una casa molt maca amb herba al davant i al darrera i el cap de setmana duu els seus fills i filles en un gran cotxe a jugar o a veure partits de futbol escolar i es queda per animar-los i fer conversa amb altres soccer moms. Prop de casa meva hi ha la botiga majorista d’equipament més important de Nova York. Pengen sempre a l’exterior fotos molt grans de jugadors del Barça i el lema Més que un club (sense traduir, potser perquè no saben com fer-ho). I un dia l’hivern passat vaig veure pel carrer una senyora que portava per la cadeneta un gos vestit amb una samarreta del Barça amb escut. Les del R Madrid no van bé perquè semblen roba interior i no són vistoses.

Actitud Nacional: la Dreta Republicana diu NO!

M’he animat a escriure aquest apunt després de llegir un breu article al New Yorker que acaba de sortir escrit per l´Hendrik Hertzberg. Aquest periodista de gran luxe, un home amb un domini fabulós de la llengua anglesa, és l’editor en cap del New Yorker, la revista oficial de tota la intel·lectualitat nord-americana que ven un 3 milions d’exemplars cada setmana. Parlant del tema, se´n recorda de coses que gairebé tothom ha oblidat. Quan els EUA s’estaven presentant per obtenir la World Cup que jo crec que era el 1998, hi va haver un polític conegut, anomenat Jack Kemp, que va arribar a ser candidat a la Presidència, el qual va lliurar a la Cambra de Representants un discurs exigint que no es permetés a la World Cup venir al país. Deia que el soccer era un representant del Socialisme Europeu, i per tant antiamericà, mentre que el Football era el capitalisme democràtic. Sembla mentida les coses que arriben a dir els polítics. La sospita existeix i la mateixa gent que diu que l’assegurança de malaltia és la introducció del socio-comunisme als EUA, fan notar que l’Obama s’interessa massa pel soccer.

En Gordon Liddy, si algú encara s’en recorda fou un dels conspiradors que van anar a la presó pel Watergate durant els anys de Nixon. Aquest senyor va esdevenir després de ser alliberat, una personalitat a la ràdio conservadora. Un dia va explicar als americans l’origen del soccer. L’havien introduït als  EUA els hispans, els quals no són sinó indis que van ser obligats a aprendre una llengua europea. I aquests indis, abans d’arribar la civilització ja jugaven a soccer, però amb els caps del enemics vençuts. La historieta és una barreja curiosa de coses verdaderes mal interpretades, però s´ho va creure molta gent.

En qualsevol cas, molts conservadors militants segueixen expressant hostilitat contra el soccer, que veuen com una atracció forastera i antiamericana, importada d’Europa… com la majoria de ciutadans, fa notar el Sr Hertzberg. En qualsevol cas aquest any el canal Disney ESPN ha transmès tots els partits des de Sud-Àfrica i molts bars han anunciat els partits a l’exterior per atreure clients, com fan amb els esports més americans.

Tot plegat, es una promoció i un signe segur de l’avenç del socialisme als EUA.

Els jugadors del Barça fan patir

He sintonitzat alguna vegada aquest canal ESPN durant les retransmissions. Durant l’any també es poden veure els partits del Barça, tant en anglès com en una altra llengua per a immigrants nous. El que faig és escolat simultàniament  en Puyal per l’Internet (encara que no estigui mai sincronitzat). Poc a poc he arribat a reconèixer les cares i la figura de molts jugadors i fins i tot em consta quants € guanyen i quant costen a l’afició més d’enrabiades i desencís.

Em sap greu veure´ls ara vestits amb altres equipatges engrescats en exercicis nacionalistes desenfrenats de països que ni són els meus  ni m’interessen. Això també passa amb els del Madrid. Com és possible? Els equips són organitzacions privades que viuen del públic, les federacions són organitzacions privades i no obstant els governs s´hi fiquen, decideixen qui pot o no pot tenir una selecció nacional, ignoren la voluntat popular dels qui paguen, defineixen objectius nacionalistes propis i sobretot no sols utilitzen els serveis d’aquests prínceps de l’esport de franc i per força, sinó que a més els exposen a lesions greus. Això s´ha d’aguantar? No es podria anar a algun Tribunal Constitucional a queixar-se?

El Campionat dels Empassadors de Hot Dogs

És una cosa que se celebra cada any el dia de la festa nacional, el 4 de Juliol a Coney Island, a Brooklyn. Paren un taulat prop de la casa original de Nathan´s la companyia a la què s’atribueix l’èxit i difusió del hot dog (però no la seva invenció, atribuïda a a un carnisser alemany de prop de Chicago). La competició anual consisteix en veure qui es pot empassar més hot dogs en 10 minuts. És un esport com qualsevol altre i per això aquest any el canal esportiu ESPN va decidir transmetre´l en viu.

Els participants no són tan grassons com hom podria pensar-se. Fins ara hi havia un gran mestre americà, un verdader Messi de l’especialitat, que tenia un gran rècord de 68 i guanyava el premi de $20,000 cada any. Però el 2009 es va despenjar del no res un xicot japonès desconegut i molt prim que se´n va empassar 70 com si res. Té un bloc en japonès i molts seguidors. Per sort aquest any no hi era (o això s´ho pensava l’ESPN) però de sobte es va presentar cridant i fent empentes al gran campió americà. Resulta que la Federació que dirigeix el concurs i proveeix els àrbitres i els contractes havia exigit que tots els participants havien de firmar un contracte exclusiu que els prohibiria treballar fora dels partits oficials d’aquesta federació. El japonès s’hi va negar i no el van deixar entrar. Sense motivació, el campió americà només va poder empassar-se´n 54, una actuació molt fluixa. Però com que va guanyar la bossa de $10,000,es va quedar tranquil. Fins l’any proper…

Això sí, la vida a Coney Island va seguir normalment

Ben cordialment

JOANOT