Els EUA són diferents

Molts Europeus menystenen la vàlua i originalitat dels principis de la Revolució Republicana de la que van nàixer la nació Americana i la seva Constitució, la més antiga del món. Una de les coses que la seva Constitució va introduir fou la independència de la judicatura i que els tribunals poguessin resoldre conflictes entre ciutadans i l’Estat. Els primers que en van sentir parlar només van riure: un jutge podrà donar ordres a l’Estat? Que vagin en compte, doncs, o acabaran a la presó! O pitjor! Avui, en canvi, totes les entitats polítiques tenen alguna mena de Tribunal Suprem i la seva autoritat és respectada. Als EUA hi ha un Tribunal Suprem Federal a Washington i un altre Tribunal Suprem a la capital de cadascun dels 50 Estats. Però els jutges ni són infal·libles, ni, ai las, viuen fora de l’esfera del conflicte polític. Què fem, doncs, quan els jutges fallen i fan una barrabassada o es fiquen on no els importa? Ha passat molt, però el cas més notable  i amb més conseqüències que jo conec fou el de Dred Scott, que fou sentenciat pel  Tribunal Suprem Federal el 6 de Març de 1856.

Hi ha països que amaguen les seves vergonyes, però no pas els Americans: tots els nens d’escola aprenen qui fou Dred Scott i què va passar en aquell memorable cas que pràcticament va desfermar la Guerra Civil.

L’esclau Dred Scott

L’infortunat Dred era un negre nascut en l’esclavatge domèstic el 1795. Era un bon home, molt hàbil, que sabia fer moltes coses. El seu amo el va vendre per $500 (més o menys 10.000 E d’avui) a un metge cirurgià de l’exèrcit que estava a obligat a canviar sovint de residència quan  li manaven. En general els esclaus no podien casar-se perquè no tenien la capacitat d’acceptar obligacions civils ni firmar contractes, però quan en Dred va trobar una esclava maca i simpàtica, el propietari d’aquesta els va deixar casar i va regalar la noia al propietari de Dred perquè estiguessin junts. Tots dos van tenir fills i filles (De fet queden descendents avui en dia). Els desplaçaments del militar van incloure una estada a Montana, que en aquell moment ja tenia prohibida l’esclavitud. L’amo se´n va anar de Montana tot sol però en casar-se a Louisiana va escriure a Dred exigint-li que vingués amb la dona, cosa que la parella esclava fa fer. Anys després l’amo es va morir deixant els seus esclaus en propietat a la seva vídua. Aquesta senyora de moment tenia pocs diners, i va llogar en Dred a un negociant (o sigui que en Dred treballava i la seva mestressa cobrava el sou). En Dred, disgustat va intentar comprar la seva llibertat per $300 amb ajut dels fills del seu primer propietari, a la qual cosa la propietària es va negar.

Als Tribunals, als Tribunals!

El conflicte quedava definit: amb l’ajut d’advocats abolicionistes, Dred Scott es querellaria contra la seva propietària demanant la llibertat. El cas es va fer famós immediatament i  va durar molts anys. De primer van anar als tribunals de l’Estat de Missouri, on vivien, afirmant simplement que durant la seva estada a un territori lliure d’esclavatge, en Dred havia quedat automàticament emancipat. Van acabar al Tribunal Suprem de Missouri que va fallar contra Dred.  Els seus advocats van decidir provar fortuna amb els Tribunals Federals amb una afirmació més complicada: en Dred Scott havia quedat alliberat durant la seva estada a un territori lliure i per tant havia esdevingut ciutadà dels EUA. Un ciutadà no podia ser reduït a l’esclavitud.

Interferències: el cas cada dia es complica més

La que s’havia armat ja era molt grossa. En aquells moments el país estava ja molt dividit entre abolicionistes (representats pel Partit Demòcrata) i esclavistes (Partit Republicà, que havia estat fundat pel propòsit d’acabar amb l’esclavitud). L’apel·lació  a aquest Tribunal fou temerària, gairebé suïcida . L’Alt Tribunal estava dominat per ultraconservadors (com ara), dos o tres dels quals eren propietaris d’esclaus. El Justícia en Cap, Roger Taney era un partidari ben conegut de l’esclavitud i dels estats del Sud. Tot havia d’acabar malament (però no necessàriament tan malament com va acabar).

Tots els diaris parlaven del cas però un que s’hi interessava molt (massa) era el President Buchanan, acabat d’elegir. L’home tenia el seu principi: no barallar-se mai amb ningú, ni dir què pensava en públic i mirar que els altres resolguessin els seus problemes tots sols. L’assumpte de l’esclavitud ell ni el tocaria (a diferència dels ciutadans, que no parlaven de res més). O sigui que es va posar a discutir el cas de Dred amb el seu amic  Taney i va acabar enviant cartes a un altre justícia perquè canviés d’opinió. Tot això és tan horrorós, il·legal i intolerable que només de pensar-hi fa tremolar a qualsevol advocat. L’arma secreta del Sr President seria que l’Alt Tribunal dictés una sentència tan ben feta que resoldria tot el problema de l’esclavitud per sempre amb l’autoritat i el prestigi del Tribunal Suprem Federal. De fet el dia que Buchanan va prendre possessió, el Justícia Taney que administrava el jurament li va dir a l’orella que no es preocupés més, que el cas de Dred Scott anava pel bon camí i que hi hauria una sentència molt àmplia. Les sentències del Suprem cal acatar-les i tothom ho faria. Així de senzill ho veia el President Buchanan.

La sentència

El Tribunal va dictar la sentència amb una majoria de 6 a 2 amb una sola abstenció i en Taney va insistir que cada jutge havia d’escriure una opinió. Qui vulgui, trobarà totes les actes i sentència del cas a l’Internet però les diverses opinions se les haurien hagut d’estalviar com veurà qui segueixi llegint. El text és molt fort: lectors aprensius haurien de deixar-ho córrer.

Ni en Dred, ni cap Negre, ni cap Esclau, ni cap Africà són ni poden ser ciutadans

Amb això haurien pogut plegar. Com que al seu parer en Dred no era ciutadà dels EUA, evidentment no tenia dret a presentar una petició i no hi havia res a discutir. Però no van acabar aquí: la Constitució, van afegir pel seu compte, veia “els negres com a éssers d’un ordre inferior, incapaç i indignes d’associar-se amb la raça blanca ni socialment ni políticament, i tan inferiors que no posseeixen cap dret que els blancs tinguin l’obligació de respectar” Que la Constitució, els negava la ciutadania, no tenien dret a dir-ho perquè molts estats van permetre als negres votar durant la ratificació de la Constitució quan els Pares Fundadors encara vivien. Donen exemples de perquè els negres no poden tenir drets: “això donaria a les persones de la raça negra el dret d’entrar qualsevol estat quan volguessin… tindrien la llibertat de parlar en públic o en privat  de les mateixes coses que els ciutadans,  podrien organitzar mítings en públic i posseir armes”  Intolerable, verdaderament. Quin acudit. Un dels justícies va afegir que la recerca científica moderna havia demostrat que els blancs i els negres són dues espècies diferents i que per això Déu mateix havia posat els blancs i els negres a continents diferents (Europa i Àfrica).

Apart d’anular un pacte aprovat pel Congrés (en el què s’emparava en part la petició de Dred Scott) cosa que ningú havia demanat als Suprems de fer, van invocar una de les provisions més sagrades de la Constitució, la protecció i respecte de la propietat privada, per justificar l’esclavatge. Van dir que els esclaus són propietat privada i cap Estat té dret a separar un ciutadà de la seva propietat ni impedir-li disposar-ne com volgués. Com pot ser que una cosa et pertanyi a un estat i si creues una frontera ja no et pertanyi i si tornes al primer estat et torna a pertànyer? La degradació dels negres era total. Quedaven reduïts a articles de propietat personal.

I la gran final: qualsevol intent d’emancipar els esclaus seria un atentat contra la propietat privada i per tant inconstitucional. Quedava prohibit per tant que qualsevol estat o el Govern federal fessin res per eliminar l’esclavitud, identificada com un dret ciutadà. Hi hauria esclavitud per sempre! I acabava molt prop d’estendre-la per primera vegada per decisió judicial a TOTS els Estats i fer-la obligatòria, tant si volien com si no. Es van aturar a molt poca distància de fer-ho. Potser s´ho guardaven per la pròxima vegada

Reacció

És difícil imaginar que els Jutges es pensaven seriosament que amb aquesta sentència liquidarien per sempre el moviment abolicionista i que l’esclavitud duraria fins als nostres dies. De fet va enrabiar molta gent i es van sentir coses que a més d’un li semblaran familiars: el temps que havien trigat, que eren incompetents, una conspiració política contra els Republicans abolicionistes, una denigració per a un tribunal que havia estat prestigiós, una ofensa a la voluntat popular, prepareu-vos a la lluita, estan posant a prova la vostra virilitat, deien els abolicionistes en editorials incendiaris. Per acabar-ho de complicar tot, la sentència va desfermar una crisi econòmica molt greu que va afectar molt els Estats del Nord però no els del Sud, convencent a molta gent que el Sud no necessitava el Nord per a res.

Però Lincoln ja estava a punt de començar la seva campanya. L’esclavitud s’havia d’acabar i si els estats del Sud no ho volien, aniria a la guerra. I el bon Abe Lincoln esdevindria el President més astut i hàbil de la història de la República.

Final: Dred Scott

Com tantes coses a aquest país, el seu cas, tan seriós com havia estat, va acabar amb un número de pallassos. En Dred i la seva família van tornar a ser propietat de la vídua del metge militar. Aquesta senyora va decidir al final tornar a casar-se amb un polític local, que era un abolicionista convençut i militant. Sembla que la senyora s’havia descuidat d’explicar-li que ella era la propietària de l’esclau més famós de tota Amèrica. Un adversari polític se´n va adonar i va posar el nou marit en un compromís. En un fit de ràbia, va manar a la seva dona que tornés Dred Scott al propietari original de franc, cosa que ella va fer. Els fills del propietari original el van emancipar immediatament. En Dred es va quedar a Saint Louis de Missouri treballant a un Hotel de maleter. Esdevingué una gran atracció local però es va morir de tuberculosi set mesos després de la sentència.

És difícil saber quins mèrits tenia aquest home o si entenia del tot de què anava però avui en dia els ciutadans d’origen Africà i els lluitadors pels drets civils veneren el seu nom, que a més tots els nens d’escola coneixen. Jeu a una tomba molt maca a Saint Louis.

L’esclavitud s’acaba

Tothom sap que Lincoln va liquidar l’esclavitud amb una Proclamació. Cal afegir que potser recordant el problema creat pels jutges, va publicar la Proclamació no com a President dels EUA sinó invocant els seus poders com a Comandant en Cap d’una nació en Estat de Guerra.  Potser també no mereix tot el crèdit que rep perquè de fet no va abolir mai l’esclavitud a tota la nació, sinó, com un càstig,  selectivament només als Estats que s’havien separat de l’Unió i anaven essent reconquerits.

La solució final la va introduir el Congrés dels Estats Units després de la mort de Lincoln aprovant l’Esmena XIII de la Constitució “…slavery shall not exist within the United States” I encara millor amb l’Esmena XIV: “All persons born or naturalized in the USA are citizens of the US and of the State wherein they reside”

Dred Scott al final va guanyar plenament.

JOANOT

Memòries

El passat! Qui pogués tornar-hi! Era un temps meravellós. Tot era diferent. La gent eren amables i dignes de confiança. El tràfic estava millor. La gent no robava. Els amics eren per tota la vida. Es vivia molt millor. I sobre tot  tots érem molt més joves. Els psicòlegs parlen de l´”optimisme de la memòria”, que ens fa recordar les experiències bones del passat i oblidar les dolentes. Recordar pot ser una bona manera de passar l’estona. En general, els temps passats van ser molt dolents, però gràcies a l’optimisme de la memòria  és possible embellir-los. I anant per aquest camí arribarem al punt quan fins i tot la West Side era un lloc interessant. Fa cinquanta anys jo no hi hauria anat, perquè hi havia massa perill.

Clinton, el Midwest Business District

Quanta gent que han visitat breument la ciutat de Nova York s’han preguntat on estava la West Side! Tothom hi ha estat molt aprop, perquè era la part de Manhattan a l’oest de Times Square, una franja de terreny molt gran que s’estendria de Nord a Sud des del Lincoln Center fins a Soho  i a l’Oest fins al riu Hudson. El nom oficial d’aquest barri que inclou el Centre de Convencions Javits és Clinton, per un parc anomenat en honor d’un personatge de la Revolució Americana.

La West Side fou en el seu dia un barri d’immigrants pobres Irlandesos, que vivien com podien a habitatges molt dolents i carrers poc controlats per la Policia. Juntament amb els també famosos “Five Corners” era el lloc de Manhattan on la misèria era més gran i el crim més alt. La major part de gent associa la Màfia amb els Italians, però els Irlandesos també van tenir molt crim organitzat i la West Side era el seu territori. La situació era particularment perillosa a dos edificis de pisos, que eren com si fos un territori estranger.

El nom “Hell’s Kitchen”, que ha sortit a tantes obres literàries i a tants films, segueix en ús a Nova York. Ningú sap exactament d’on va sortir un nom tan original. Hi ha qui l’atribueix a un policia que amb un company estava observant (sense fer res) un aldarull que tenia lloc a poca distància. El company jove va comentar “Això és com l’infern!”. El policia més veterà respongué: “No, no. A l’infern hi ha un clima agradable. Això és la cuina de l’infern!”  Originalment limitat als edificis dolents, aviat el nom s’estengué a tota la West Side i no s’ha perdut mai perquè sembla divertit.

En qualsevol cas, la ciutat insisteix que l’únic nom oficial del districte és Clinton.

Regne del terror abans de la fi del barri

Amb els Irlandesos la cosa anava malament, però va empitjorar molt amb l’arribada al barri de grups de porto-riquenys, que aviat van formar les seves colles (“gangs” en Anglès, “pandillas” en Porto-riqueny). Les lluites amb les colles irlandeses era inevitable i va córrer la sang. Hi va haver un assassinat de quatre xicots portorriquenys i moltes altres coses i crim que s’exportava a tota la ciutat. Els periodistes tenien por d’anar-hi. Evidentment la situació descrita a la West Side Story era molt real.

Tot això s’havia d’acabar i la ciutat va recórrer al seu mètode predilecte de resoldre aquesta mena de conflictes: enderrocament i urbanització.

La part pitjor de Hell’s Kitchen era el lloc on s’aixeca en els nostres dies el Lincoln Center (seu de l’Òpera Metropolitana, la City Opera, el Fisher Hall, l’Alice Tully Hall, dos teatres comercials i la mundialment famosa Escola Juillard de música). De fet durant la filmació  les obres d’enderrocament i construcció del Lincoln Center ja estaven en marxa i van haver d’evitar-les.

Avui en dia

Clinton és un barri avorrit, generalment lleig i amb pocs atractius. Els transports públics estan malament, una cosa poc comú a Nova York, però en connexió amb una urbanització massiva, ara estan allargant la línia 7 del metro de Queens.

L’única atracció que hi ha són els estudis de televisió tant el principal de la CBS com els d’enregistrament de molts programes com el de David Leterman i el de la Daily Show de Jon Stewart, un programa de sàtira política molt conegut. També s´hi pot trobar l’estudi d’enregistrament de SONY d’on han sortit tants CDs famosos. I per la proximitat de Broadway, hi viuen molts actors famosos. Una altra indústria pròspera és la venda d’automòblis de luxe. Passant-hi es veuen sempre homes vestits amb camises blanques i corbata (cosa difícil de trobar) asseguts a taules. Deu ser un uniform. I també hi ha l’entrada al Lincoln Tunnel.

El barri està millorant contínuament sobretot per la existència de tant terreny per urbanitzar. No es fa més maco, però més gran i més gran. Molt més gran. I més alt.

Recordant el gran Leonard Bernstein

Evidentment la partitura de West Side Story, magnífica com és, no és de bon tros la cosa millor que Bernstein va fer a la seva vida. Va néixer a Massachusetts el 1918 al si d’una família immigrant jueva russa i després d’anar a Harvard es va instal·lar a Manhattan per tota la vida.  Fou un pianista i director d’orquestra clàssic extraordinari que va atansar tota la glòria i fama que la professió ofereix. De fet fou el primer músic americà que va arribar a tenir fama mundial. Fou el Director dels Filharmònics de Nova York, dels Filharmònics de Viena, del Covent Garden. Diuen que la seva ambició era escriure òperes però no havia nascut per això. Va produir una opereta, el “Candide” basada en la novel·la de Voltaire que encara se sent a moltes cases d’òpera. I al final el 1958 va compondre la West Side Story que és l’obra mestra americana del gènere i li va fer guanyar molts diners.

Vivia a un edifici famós, el “Dakota” que aboca Central Park. A aquest edifici hi han viscut molta gent famosa: Boris Karloff, Rudolf Nureyev i a la seva porta morí assassinat el Beatle Jack Lennon. Bernstein fou un home militant d’esquerres, sempre disposat a ajudar les causes progressives i amb un fitxer al FBI d’un metre de gruix. Després de la Guerra Mundial, quan tot el món odiava els alemanys i austríacs per la catàstrofe que havien causat, ell va anar a Viena a dirigir i es va presentar a la TV vestit amb la famosa xaqueta verda dels austríacs, invitant-los a refer-se i recordar el seu passat artístic gloriós. Un aspecte trist de la seva vida va ser causat per l’evidència que els rumors sobre les seves inclinacions homosexuals podrien haver ofegat el començament de la seva carrera. Tal com li van aconsellar va casar-se per les aparences i només es va separar de la seva muller poc abans de la seva mort el 1990.

Salut com sempre

JOANOT

Una violació de drets humans i civils, així és com els militants de la comunitat gay veuen la prohibició del casament. Potser sí que n’és però és evident que a aquest país encara hi ha molta resistència, molta més que a Europa. La dreta radical ha fet de l’oposició al casament gay un tema emblemàtic, gairebé una bandera. Voler una cosa ferventment no significa necessàriament que s´hi tingui dret. Ni tan sols l’Obama afavoreix aquests matrimonis, i pocs demòcrates ho fan. Es tracta evidentment d’una qüestió social, un tema difícil i la majoria dels ciutadans es neguen a veure-ho com un dret civil i és evident que només es resoldrà si la majoria canvia la seva opinió.  La meva intenció avui és descriure la situació legal actual i fer-vos sabedors d’un judici que està a punt d’acabar-se a un Tribunal Federal a San Francisco, que podria canviar totalment els termes del conflicte.

Fins ara, el matrimoni gay ha estat sempre un problema dels Estats

El col·lectiu homosexual va decidir fa temps confrontar el problema a nivell d’Estats individuals on els semblava que hi havia suport i obtenir una legalització per intervenció dels jutges estatals (no federals) afirmant sempre que el text de les Constitucions locals que sempre estableixen la igualtat dels ciutadans i el dret al casament s´ha d’interpretar en el sentit que permeten el casament d’homosexuals, que altrament quedarien discriminats. Han anat d’un Estat a l’altre plantejant el problema i han obtingut èxits notables. De fet, actualment hi ha 5 estats i el Districte de Colúmbia (Washington DC) als quals el casament gay s’ha pogut introduir per via judicial. A altres ha fallat. En qualsevol cas, la població s´ho ha mirat amb recel, si no amb hostilitat oberta.

Perquè no provar a un Tribunal Federal, afirmant que la Constitució Federal ho exigeix, en el qual cas el matrimoni gay quedaria legalitzat d’un cop a tota la nació? La resposta és diàfana: perquè tenien i segueixen tenint por dels jutges tan conservadors i reaccionaris del Tribunal Suprem Federal actual. La història està plena de sentències horroroses d’aquest tribunal, per exemple amb l’esclavatge i els drets dels negres. Amb el temps, s’han anat corregint bé però suprimir una sentència triga molts anys. Si entreveiessin una sentència dolenta en contra, no hi hauria res a fer pels pròxims 20 o 30 anys.  O sigui que més val seguir treballant als Estats que exposar-se a un disgust greu i prematur amb els Federals. Com veurem no tothom hi està d’acord.

La sentència del Tribunal Suprem de Nova Jersey

Potser algú es pregunta com és que la majoria d’Estats, no obstant ser tots sobirans, tenen lleis i Constitucions tan semblants? La resposta és una certa organització legal independent, formada per professors de dret prominents, jutges i advocats, que manté fitxers detallats sobre tots els problemes legals d’actualitat, comparant les lleis vigents als Estats, presentant les consideracions que s’han fet i oferint recomanacions. Quan el parlament d’un estat debat algun problema, els funcionaris que escriuen les lleis obtenen i estudien el dossier de l’organització sobre la matèria.

El Tribunal Suprem de l’Estat de Nova Jersey, malgrat la mala anomenada del territori té la reputació de ser el millor en qüestions familiars i sovint altres estats esperen una sentència seva definint la solució per escriure lleis escaients.

Al final els Suprems de Jersey van rebre la petició de declarar els matrimonis gays legals a Nova Jersey. Per a mi personalment el seu dictamen fou un model de sentit comú, posant la resolució on hauria d’estar, amb els ciutadans i el Parlament, sense expressar una opinió pròpia sobre el fons.

La Constitució actual de NJ no és gaire vella. Fou aprovada fa potser 40 o 50 anys però és evident que els autors no tenien cap intenció de legalitzar els (o prohibir) matrimonis gays, que era una cosa inconcebible en aquells dies. Si el Tribunal decidís a favor dels gays, el que faria seria escriure una llei nova independentment de la voluntat popular i fora de l’abast del poble. Això no és la funció dels jutges i ningú ho vol. Si els gays no estaven d’acord amb la situació actual, podien mirar d’influenciar el sentiment popular, fins que els afavorís majoritàriament.

No obstant els Srs Jutges van estar completament d’acord en què els homosexuals vivint en una relació estable estaven subjectes a discriminacions intolerables, i aquestes sí que violaven l’esperit i la lletra de la Constitució i s’havien de corregir. Per tant, van donar un termini d’unes setmanes al Parlament de Trenton per fer una de dues coses: O aprovar el matrimoni gay o aprovar una unió legal que els donés els mateixos drets. Aquesta resolució ha tingut molta influència sobre legisladors d’altres estats. El parlament de Nova Jersey es va negar en dues ocasions, sota gran pressió popular a legalitzar els matrimonis, però van introduir la unió legal, la qual dissortadament no atorga els mateixos drets com els que tenen els casats. L’ordre judicial no es va complir del tot.

El cas extraordinari de San Francisco: serà possible?!

Aquí entren en acció dos advocats molt importants, poderosos i coneguts anomenats  Theodore Olson (Republicà) i David Boies (Demòcrata). Potser algú amb molt bona memòria s’en recorda d’ells. Era l’any 2000 i a la Florida hi havia un cacau electoral sobre si George W Bush o Al Gore havien estat elegits President. El cas fou portat al Tribunal Suprem Federal, on els candidats foren representats pels senyors Olson i Boies. Com tothom sap va guanyar Olson i el seu candidat esdevingué President dels EUA.

Resulta que la idea fou de l’Olson, ja un home de certa edat, però en Boies s’hi va afegir immediatament. Anirien a un jutge Federal i afirmarien que la negativa d’autoritzar casaments gays a Califòrnia introduïda per l’èxit de la Proposició 9, violava les disposicions de l’Esmena XIV de la Constitució federal que tracta de drets civils: (“…no State shall deny to any person within his jurisdiction the equal protection of the laws”).

Van trobar una parella masculina que s’hi avenia i van presentar la demanda en el seu nom.

El cas fou vist amb horror pel col·lectiu gay, que com explicat abans no volia anar als Tribunals Federals de cap manera i que ara veu els seus esforços en perill, amb la possibilitat d’una prohibició absoluta a tot el país. Els Srs Olson i Boies no hi estaven d’acord i estaven convençuts que guanyarien.

Avui dimecres comencen els arguments finals. Seria massa llarg però la vista ha estat d’allò més interessant, amb una presentació molt clara i completa de tots els problemes i consideracions en el cas. El jutge que els va tocar sembla ser  favorable a la petició. De fet avui va demanar als advocats que en els arguments finals parlessin del significat de “choice” (lliure elecció) i de si al seu parer la Proposició 8 que va prohibir el matrimoni gay a Califòrnia era un intent d’imposar idees de moral majoritàries a tota la població.

Ja veurem què passa. No falta gaire. El jutge pot triar sentenciar en contra o a favor de la petició de forma que s’estendria a tot el país o podria dir també que parla només per als californians. Si perden l’Estat sens dubte recorrerà al Tribunal Federal del Districte  i segons com acabi al Tribunal Suprem. I aleshores veurem si és veritat que els Srs Justícies Suprems estan a favor o en contra, però contra la seva resolució no hi haurà altre recurs que escriure una nova Esmena constitucional (que para ara seria impossible). Cal afegir que els Justícies no tenen cap obligació d’acceptar tots els casos que se´ls presenten i que de fet en rebutgen la meitat. Però a mí em sembla que aquest cas no el rebutjarien.

Saluts

JOANOT

Continuï Llegint »

És que coneix algú un sol país al món on els ciutadans no estiguin preocupats per la immigració? No serien els EUA en cap cas. La gent en parla, s’excita, crida, amenaça… fins que al final rep algú.

El problema naturalment no és mai la immigració, sinó la immigració il·legal” . Els legals sempre hem estat bons per al país. És només de nosaltres que hom parla quan es diu que els EUA són terra d’immigrants. Entre els legals hi ha molts cervells, gent molt educada sense costar res als contribuents dels EUA, sovint professors universitaris, metges destacats, gent amb coneixement tècnic especial, també gent que ja tenen família establerta i que en qualsevol cas venen disposats a lluitar i a treballar per aconseguir el famós somni americà de la casa pròpia amb jardinet, els cotxes i els dos nens i les celebracions anuals de Thanksgiving.

Què cal dir dels altres? ‘Es culpa nostra que a Amèrica Central o Equador no puguin viure i hem de pagar pels seus problemes que no hem causat? En qualsevol cas no podem admetre tothom que no pugui viure com cal a casa seva i a nosaltres ningú ens ha regalat res. Individualment són bona gent, sovint simpàtics i treballadors però col·lectivament  fan augmentar la delinqüència, no tenen cap assegurança, necessiten tractaments hospitalaris gratis, escola pels nens, fan baixar els sous dels locals, empitjoren la manca d´habitatges. I sovint no entenen la llengua local. Prou, diuen molts ciutadans. Això s´ha d’acabar. Que és molt fàcil de dir. Per això cal recórrer a les mesures dures i prou contemplacions. Als bars després de beure els bourbons s’acaben així moltes discussions al final del vespre. En el fons, es pensa molta gent, el món no és tan complicat. Però sí que n’és

Racial Profiling

És un problema que per ara sembla que només ha estat reconegut als EUA. Hi ha algú a casa que no hagi sentit dir mai que els gitanos són lladres? Per descomptat que històricament molts gitanos han estat lladres, però imagineu-vos un home treballador i honrat de raça gitana que viu barrejat a una comunitat blanca. Que la gent que l’envolten el tinguin per lladre ja és prou dolent però les coses es compliquen molt quan també s´ho pensa la policia i cada vegada que el veuen pel carrer l’aturen i l’escorcollen per veure si duu coses robades. I això li passa avui i ahir i demà, i una altra vegada. I què pot fer? Se sent humiliat, insultat, amargat. Potser li neguen augments de sou o promocions per ser un lladre. Què pot fer? Pintar-se la cara? Potser els seus nens s’avergonyeixen d’ell.

El cas a Upper Saddle River (Nova Jersey)

Bergen County és el districte de Nova Jersey directament a través del riu Hudson, cosa que indica que és de fet un suburbi gran de la ciutat. Hi ha de tot, perquè és molt gran: aquí viuen els portorriquenys que van ser mig expulsats de Manhattan, els japonesos, moltes classes mitjanes que entren cada dia a treballar a la ciutat amb cotxe, bus o tren, algun pagès (ben pocs), moltes zones comercials enormes, i també  zones residencials per la gent riquíssima.

Upper Saddle River és un d’aquests municipis especials, fet famós sobretot perquè esdevingué la residència final de l’Ex-President Nixon. Vivint relativament prop, jo hi vaig anar unes quantes vegades a passejar-m’hi amb el cotxe. A llocs amagats que calia buscar, hi havia cases grans com palaus, i jardins que semblaven parcs amb una riera i ponts, i una residència tenia un petit hipòdrom , de piscina i canxes de tenis particulars a tot arreu, jardins molt macos i arbres forals que floreixen en primavera.

Doncs diuen que un bon dia a un senyor de la raça negra se li va a acudir anar al barri, aparcar el cotxe i posar-se a fer el jogging tot sol pels carrers, tot i admirant el panorama. La policia local el va agafar. Fou detingut i dut a la comissaria per ser interrogat. Hi va haver un escàndol molt gran i al final el senyor jogger va acabar cobrant una indemnització ben forta del municipi.

Racial Profiling a la ciutat

La policia té sempre les seves raons. Si parleu amb ells us diran que són molt conscients del problema i els sap greu, que entre ells hi ha molts negres que són racistes i fan el mateix. Però qualsevol persona d’una minoria no blanca (diguem negres o hispans) que vivia a la ciutat fa uns trenta anys us explicarà que era impossible sortir al carrer a certes hores sense ser aturat, escorcollat en públic i interrogat per la policia. Igual si el ciutadà tenia un bon cotxe. I anant per l’autopista el més probable és que fos aturat i castigat per qualsevol infracció. Tot això per culpa de no ser blanc.

Al final, els estats, les ciutats grans i fins i tot els federals van començar a introduir lleis contra el Profiling. Per molestar un ciutadà pel carrer, no n´hi havia prou que fos hispà o negre o totes dues coses: calia tenir també altres raons per sospitar que havia comès un crim. I així estem. O estàvem fins que als legisladors de l’Estat d’Arizona s’els va acudir legalitzar el racial profiling.

Amadou Diallo

Aquest jove tan infeliç era un immigrant mig legal de la Guinea que tenia 22 anys i provenia d’una bona família de prominència local al seu país. Tècnicament era un estudiant però es guanyava els diners venent coses diverses pel carrer al carrer 14 i tenia un habitatge a un barri pobre del Bronx.

Aquell 4 de febrer de 1999 un incident tràgic acabaria de desacreditar i enfosquir l’obra de l’alcalde Rudy Giuliani. No totes les fonts expliquen el cas igual pero el seguent sembla ben establert:

L’Amadou acabava de tornar d’esmorzar o de dinar i com que el temps era bo, se li va acudir en mala hora quedar-se a la porta de casa al carrer prenent la fresca. Un cotxe amb quatre homes mal vestits i d’aspecte amenaçador van sortir i es van dirigir a ell  a bon pas. No hi havia forma que en Diallo ho sabes però els homes eren policies de la Unitat de Crim de Carrer (desbandada en l’acte després de l’incident). es van sentir raons diferents: la policia va afirmar que es van pensar que se semblava a la descripció d’un violador que anava molt buscat. Altres van dir que se li van acostar demanant que els venes marihuana, cosa que ell no havia fet mai. En qualsevol cas Amadou Diallo va intentar  córrer cap a l’escala. Es va girar, ficant-se les mans a la butxaca i es va treure un objecte que als policies els va semblar metal·lic però era una cartera o un encenedor. Els quatre agents van obrir foc en l’acte, disparant 41 trets (!!!), dels quals 19 van tocar el pobre home, que caigué mort en l’acte. La víctima anava desarmat, naturalment. Evident el ser un jove negre i donar la impressió que no estava fent res, li van costar la vida. Els quatre policies van ser jutjats i absolts, però van abandonar el cos.

Arizona, país meravellós de jubilats

El 60% dels ciutadans d’Arizona són de la raça blanca i estan majoritàriament a favor de la nova llei (igual que el Senador McCain). 40% són hispans d’origen mexicà, alguns immigrats, altres d’arrels fortes i antigues al territori i hi estan en contra per raons evidents. La llei prescriu que cada vegada que la policia sospita un individu de ser un  il·legal, té autoritat per aturar-lo i interrogar-lo. Si el sospitós i no pot presentar en l’acte prova de ser un resident legal, pot ser dur a la comissaria i la Policia Federal d’Immigració seria notificada per que el deportin. Els Federals ja han contestat que gràcies però que no acceptaran cap denúncia d’aquestes i el President Obama ha denunciat la llei com un cas claríssim de racial profiling que ell troba intiolerable. Com sospitaria res la Policia si no fos perquè el sospitós és mexicà? Es violen els drets civils no sols dels immigrants, sinó també dels ciutadans americans d’aspecte i origen mexicà.

Com està la cosa ara?

Com que la majoria de ciutadans blancs d’Arizona (i probablement dels EUA) hi estan a favor, la llei entrarà en vigor el proper 1 de Juliol.  Aquí no hi ha Tribunals Constitucionals però els Federals estan considerant anar a un Jutge Federal a mirar d’invalidar la llei, però tots els experts que han publicat als diaris principals ho veuen molt difícil. En canvi dintre Arizona hi ha associacions civils i alguna ciutat que ja han presentat un plet als jutjats contra el Govern afirmant que la llei viola la Constitució d’Arizona que estableix la igualtat de tots els ciutadans i posa en perill l’harmonia i convivència racial que gaudeixen en l’actualitat. Ja veurem.

UTAH, l’estat dels Mormons, fa de  “Copycat”

Els Mormons han tingut sempre problemes amb els negres, encara que de moment viuen en pau. Al seu Llibre de Mormó, revelat per un Àngel al Profeta Smith al segle XIX,  ja diu que Déu va castigar Hafet, fill d’Adam pintant la cara de negre a tots els seus descendents. Molt mal començament, perquè si és Déu mateix qui va castigar els negres…  Ara que com que això no podia ser, el seu president que també és un profeta i rep revelacions divines, ja va aclarir que aquest text no vol dir el que diu.

De “copycats” (gent que copien qualsevol cosa) n´hi ha hagut sempre i ara Utah ja ha aprovat una llei d’immigració idèntica a la d’Arizona. Els arguments són els mateixos, però els mormons n’afegeixen un altre: la seva irritació creixent per l’ús d’una certa llengua estrangera que fan els immigrants. Hi ha llocs on no es poden fer entendre, i hi ha cartells pel carrer i publicacions i això l’estat no ho ha tingut mai i ells són americans i parlen només l’anglès americà i no tolerarien mai res més. És evident que els immigrants legals no tenim aquest problema i parlem tots l’Anglès (amb mal accent però en general ens entenen però els il·legals són gent humil de poca educació, sovint parlant llengües indígenes que tenen poca capacitat de parlar l’anglès amb fluència. Hom comentaria que és així sovint amb els immigrants però que a l’escola tothom aprèn anglès. Però dient això es toca un altre problema, perquè la majoria de xenòfobs anti-il·legals no volen que aquests fiklls d’immigrants vagin a l’escola que és molt cara. Jo trobo esgarrifós que es negui l’escolarització a nens per la raó que sigui però es veu que la vida és dura.

Seguiu l’afer, que segur que no s’ha acabat

Adéu-siau

JOANOT