Els EUA són diferents

Ciutadans determinats a fer tot allò que calgui

Això de que cal prendre responsabilitat i no tolerar mai res que estigui malament ho aprenen tots els nens Americans a l´escola. Passen moltes coses dolentes al món perquè la gent s´ho mira sense bellugar un dit per covardia. Un home de bé ha d’estar disposat a tot, a lluitar, a defensar l´honor de la pàtria, els nens i les vídues, a fer d’ heroi sense excuses, disposat a jugar-s´ho tot de sobte pel bé comú.  Però seny és una cosa que només coneixem els Catalans. Determinació i bones intencions sense supervisió, experiència i coneixement de causa… fa por només de pensar-hi. De fet, si alguna vegada esteu prop d’un grup d’Americans que s’han posat a fer bestieses, poseu-vos a córrer  tan de pressa com pogueu. Si no us ho creieu, permeteu-me explicar-vos una història verdadera poc coneguda, que hauria estat digna d’una de les pel·lícules dels Germans Marx, un joc obra de tres col·lectius ximples, un més incompetent que l’altre. La història ha esdevingut popular recentment gràcies al llibre d’un historiador de Harvard anomenat Stealing Lincoln’s Body, publicat el 2007. Acompanyeu-me si us plau a la ciutat de Chicago  l’any 1876 i prepareu-vos a riure.

Cal enterrar el gran Lincoln

L’Abraham Lincoln, heroi nacional, salvador de la pàtria, emancipador dels esclaus, reunificador de la Unió, fou el President més important i admirat de la història del país i aquest any celebrem el seu 200è aniversari. Era un home de principis  sòlids. No era cap angelet, sinó un adversari temible amb una astúcia i una habilitat política poc comuns. Home d’orígens molt modestos, mai va esdevenir arrogant. Estava dotat d’una llengua esmolada d’acer que el feia un orador admirable i dominava l’anglès com potser cap altre President (fins Obama).

Morí assassinat al Districte de Colòmbia. El desig de la família era enterrar-lo al Cementiri d’Oak Ridge a Springfield, Illinois, una ciutat modesta on no havia nascut però on havia treballat i viscut per molts anys. Springfield era i segueix essent la Capital de l’Estat d’Illinois i en Lincoln, com l’Obama havia estat membre del Parlament estatal .

Els Americans tenien i segueixen tenint en els nostres dies la mania d’embalsamar tots els cadàvers, cosa que surt molt cara i no sap sempre de què serveix: Diuen que van començar a fer-ho durant la Guerra Civil, per enviar a casa els difunts i li va agradar a tothom perquè dona temps a fer venir tota la família i tots els amics a visitar el mort, etc. En qualsevol cas en Lincoln havia de ser embalsamat no sols per costum sinó també perquè se´l van endur per tren i els trens eren lents i calia exhibir-lo entre altres llocs a Nova York, Chicago i finalment a Springfield. Tot va anar molt bé. El cos fou dipositat a un mausoleu provisional que estava lliure esperant que li construïssin un monument final damunt un turó que al final no quedaria enllestit fins al 1901. Van anomenar un home local molt patriòtic guardià de la tomba. Fixeu-vos en el nom, que era John Carroll Power, perquè tornarà a sortir.

Els Falsificadors de Dòlars

En Lincoln havia estat preocupat per la qüestió dels falsificadors de moneda que estaven basats a Chicago, en aquell temps  capital industrial del país, i va fundar el Servei Secret per empaitar-los (no pas per protegir el President, com també fan ara). El cap de la colla de falsificadors més important era un home anomenat Big Jim Kinealy, que tenia al damunt la càrrega feixuga d´haver de pensar per tots els seus criminals associats. El Servei Secret els va propinar un cop terrible i un disgust molt gran amb l’arrest del seu gravador, que fou tancat a la presó per molts anys. El cop era fatal, perquè no hi havia cap altre gravador de qualitat i s´havia acabat imprimir dolars falsos. Kinealy trobava la situació intolerable. Era impossible treure el seu home de la presó, o sigui que va concebre la idea de robar el cos sacrosant del gran Lincoln i amagar-lo fins que el govern alliberés el gravador com a rescat. A tothom li va semblar que la idea era fantàstica i no podia fallar.

El Primer Intent acaba amb una Imprudència

El problema del cap Kinealy era que ningú de la seva colla havia robat mai cap cadaver i que no coneixia Springfield. Va triar dos dels seus criminals més intel·ligents i els va enviar a Springfield amb diners per estudiar com es podria fer . Els dos homes van anar al barri de pitjor anomenada de Springfield i van obrir allò que avui es diu un local “d’alterne” amb un bar i un saló de ball.

Els homes van anar al cementiri i es van posar en contacte amb el guardià, el qual innocentment els va explicar tot: que no hi havia policia, quan hi havia visitants, que la cripta només tenia una tanca de barres de ferro des de la que es veia el sarcòfag de marbre, i cap altra porta  i en general tot allò que els bandits volien saber.

Però l’intent no va arribar enlloc perquè en un moment d’entusiasme, un dels dos malvats ho va revelar tot a una prostituta local, la qual va procedir a explicar-ho a tothom, inclòs el cap de policia local, que també era client. En vista de l’escàndol que va seguir, els dos homes van decidir tancar el local i desaparèixer. Les autoritats en canvi no en van fer cas, perquè li va semblar a tothom que el projecte era massa absurd. S’ho pensaven, pobrets.

A la llar dels conspiradors: el bar de mala reputació “The Hub” (294 West Madison, Chicago)

En Kinealy, que fins aleshores no vivia a Chicago va decidir anar en persona al Hub, del què era propietari en part i organitzar el sacrilegi en persona. Va triar dos homes, un d’ells el propietari principal i taverner del Hub, que era un criminal sinistre digne de Dickens el qual hi aniria amb dos homes més, un dels quals era un borratxo gens de fiar. Però tenien el problema que cap d’ells havia robat mai un cadàver.

Aquí és on entra el primer snitch conegut de la història dels EUA, en Lewis Swigles, agent del Servei Secret i conegut a certs ambients per l’àlias “Jim Morrissey”. Ara a totes les pel·lícules americanes surt sempre un snitch: un criminal de segona que informa a la policia a canvi de pagaments i també de certa impunitat. La idea fou un invent genial del primer cap del Servei Secret a Chicago. En Swigles fou despatxat al Hub perquè s´havia ensumat que hi havia falsificadors de moneda. Del projecte de robatori en canvi no en sabia res ningú fins aquell moment.

Hi ha vegades que una persona té sort i dóna un cop. Vet aquí que en Swigles va encetar una conversa amb el sinistre propietari del bar, Terrence Mulen amb el propòsit d’identificar-se i establir les seves credencials, quins crims havia comès, quant de temps havia estat a la presó i coses així. A en Mulen li queia la baba de satisfacció. Aquesta era la mena de clients que ell volia per al seu establiment. Al final va preguntar de què vivia en aquell moment. A en Swigles se li va acudir respondre que robava cosos humans per vendre´ls als Hospitals i estudiants de Medicina.

Aquí cal fer una pausa per explicar que en aquell moment robar cadàvers (tots embalsamats, recordeu) era molt corrent i que a l’Estat d’Illinois no hi havia cap llei que ho prohibís, encara que era perillós perquè moltes famílies pagaven guàrdies armats per protegir els seus difunts. En Swigles va triar la resposta perquè semblava escaient i sinistra però no havia robat mai cap tomba.

El taverner va somriure feliç. Coneixia un senyor que pagava bé i precisament estava buscant un lladre de tombes. Li va presentar els conspiradors. Aleshores en Swigles també va sentir-se feliç. I el Servei Secret aviat també. Molt bo, aquest Swigles.

Com s´ho veia el Servei Secret

Un lector ingenu que no coneix el món potser es pensaria que ara el Servei Secret procediria a arrestar tots aquests criminals i acabar amb el projecte (i amb la banda de falsificadors). No era tan fàcil. En primer lloc voler robar un cadàver, ni que fos el d’en Lincoln, no era cap crim. Potser els podrien arrestar per voler destruir el mausoleu però si anaven a un jutge amb aquesta acusació, el jutge imposaria una multa i prou.

El SS va prendre una resolució fatal: els deixarien tirar endavant i els enxamparien in fraganti, al cementiri

El Pla madura

Amb l’arribada de Swigles, el cap de la banda ja ho tenia tot arreglat: tres homes anirien amb en Swigles per tren a  Springfield, on els esperaria un carro amb cavalls (el carreter per cert seria un segon policia trobat per en Swigles, portant el total de l’expedició a tres lladres i dos policies). Robarien el cos la nit del 7 de Novembre de 1876, que era una nit electoral quan la gent estaria votant o esperant notícies de qui seria el nou President i se l’emportarien amb el carro a unes dunes de sorra a l’Estat veí d’Indiana, on l’enterrarien. Aleshores (fixeu-vos bé, que té gràcia) el cap de la banda mateix aniria a veure el Governador a demanar-li $200.000 d’or (cap falsificació) i la llibertat del gravador pres a canvi d’indicar on estava amagat el cos de Lincoln que es podria recuperar. Per demostrar que l’home era un missatger en contacte amb els profanadors, deixarien a la tomba un fragment d’una pàgina de diari i ell es presentaria amb la resta de la pàgina. Aquest pla verdaderament tenia totes les probabilitats de reeixir.

La pàgina en qüestió la va contribuir en Swigles i en van trencar un fragment, tots plegats bevent amb gran alegria. La resta de la pàgina fou amagada dintre d’un bust de Lincoln que presidia la taverna del Hub. Hi va haver rialles d’anticipació.

El Servei Secret va decidir que uns quants agents s’amagarien a una cripta propera abans que els criminals arribessin i que quan estiguessin dintre, en Swigles donaria un senyal amb un encenall i cridaria Wash!  Els policies amagats sortirien i tots serien arrestats.

A l’Oak Ridge Cementiri de Springfield, la nit del 7.XI.1876

La nit era fosca. Dintre el cementiri, entre els monuments funeraris quatre ombres criminals trontollaven cap a la tomba del gran Lincoln. Els seus perfils a vegades es podien veure contrastats contra la lluna. El vent bufava i es veien llampecs al cel. Llops ululaven. Ocellots negres volaven per l’aire. La policia estava amagada, disposada a tot. Sacrilegi i tragèdia es mastegaven en l’aire.

Els lladres van arribar davant la porta de barres de ferro que tancava l’accés al tresor que buscaven. Tallar la cadena era massa difícil, o sigui que havien decidit rebentar el cadenat. Un dels bandits duia unes tenalles tallaferros però se li van trencar. No havia passat res, perquè l´home també tenia una llima. Amb la llima es podria  també obrir només que trigaria temps i faria soroll… i els policies amagats patirien molt. El cadenat al final va saltar.

Van entrar dintre la cripta. En aquell moment, l’espia Swigles hauria hagut de donar el senyal però es que li havien encomanat la feina d’aguantar l’única llanterna que tenien i si ell sortia es quedarien a les fosques. Els homes van procedir a aixecar la llosa de marbre que cobria el sarcòfag. Era molt pesada i van patir. Al final va caure a terra fent un soroll considerable que potser va espantar els policies amagats. Sort que no hi havia ningú mes al cementiri (fora dels policies s’entén). Aleshores ja només calia extraure el taüt i obrir la tapa. No tan de presa. Resulta que el taüt era metàl·lic i cabia exactament, o sigui que pels costats no es podien ficar ni les mans ni cap instrument. Un cop molt dur després de tanta feina. No hi havia forma de treure´l.

Els bandits van decidir fer saltar la paret de marbre anterior del sarcòfag amb la inscripció al difunt per millorar l’accés. Aquesta vegada sí que van reeixir. Van aixecar el taüt i van exposar part de la mòmia.

En aquell moment en Swigles finalment va veure una oportunitat per fer el senyal. Va sortir fora, va encendre un llumí i va cridar Wash! abans d’apretar a córrer i desaparèixer de l’escena.

Els policies van sortir corrents cap a la cripta presidencial… on no van trobar ningú. La raó era evident: els lladres havien treballat per hores, estaven cansats i havent aconseguit un progrés substancial, havien sortit fora a refrescar-se. Van observar els policies corrent cap a la cripta oberta des d’un llocs segur i van decidir que dissortadament calia tocar el dos.

Els policies van començar una cerca del cementiri a les fosques i sense guia. El cap del grup va veure una ombra sospitosa i va disparar les dues pistoles que duia. L’ombra va respondre al foc. Quan el tiroteig es va acabar, gràcies a Déu  ningú estava ferit, perquè eren dos policies. Els bandits havien desaparegut. El cos de Lincoln seguia a la cripta però havia estat profanat. Tothom s’havia cobert de glòria.

Els lladres havien quedat separats de l’espia Swigles, el qual seguien sense identificar com a membre del Servei Secret. Haurien hagut de tenir por que en Swigles estigués en mans de la policia i cantés. Si els quedava només una mica de seny, no s’haurien hagut d’acostar per res a la taverna, però de substància gris al cervell en tenien ben poca.

En Swigles evidentment havia tornat al Hub a veure què passava o si sentia dir alguna cosa. Al poc temps es van presentar tots els membres de la banda. Quina alegria tornar-se a trobar en llibertat! Es van abraçar, van beure whisky, van cantar i celebrar. Van fer una festa espontània tan gran que quan la policia es va presentar a interrompre-la  i se´ls va endur emmanillats, van seguir cantant.

El Procés Judicial

La premsa estava preocupada amb l’elecció presidencial perquè els recomptes van durar tres mesos i se´n va parlar relativament poc del cas. Van ser portats tots a judici. En Robert Lincoln, fill del difunt, es va presentar a Chicago i va pagar els advocats més cars a veure is es podia escarmentar la colla. No va tenir gaire èxit. Tres dels lladres van ser condemnats a un any per violar propietat federal però intentar robar el cadàver no era cap crim. El cap de la banda se´n va sortir absolt.

El Sr. John Carroll  Power, custodi de la tomba, entra en acció.

L’incident no s’havia acabat.

L’endemà de la profanació, Mr Power, un gran patriota, un adorador de Lincoln i la seva memòria, es va mirar el sarcòfag amb horror més que indignació. El cos del Salvador de la Pàtria exposat i tocat per mans criminals. I això tornaria a passar una i altra vegada perquè el mausoleu final trigaria anys fins que estigués fet. Calia prendre acció.

S’hava decidit portar el cadàver a una segona cripta provisional, més gran i una mica més protegida i van refer el sarcòfag de marbre.

Abans que poguessin ficar-hi la caixa amb el cos, el custodi Power fa robar la mòmia, posant-la una altra caixa. El taüt que fou baixat al sarcòfag estaria buit.

El Sr. Power havia decidit enterrar d’amagat en Lincoln a un lloc secret on ningú el pogués trobar i, evidentment, sense que ningú ho sabés. Es veu que va triar un racó amagat de la cripta. Hi ha qui diu que se´l va endur al sòtan de casa seva, però sembla que no és veritat. La seva intenció era excavar una tomba al terra de dos metros de profunditat , com és costum als EUA, però no va poder perquè la taula d’aigua era massa alta a tot arreu on provava. Al final va posar la caixa, colgada molt superficialment, a un racó i la va cobrir  de trossos de fusta i escombraries per dissimular. Així es passaria el Gran President dos o tres anys, cobert d’escombraries.

En Power no havia previst com passa el temps i com eren de lentes les obres de la nova tomba. Li va semblar que ja no podia carregar amb el pes del seu secret i tenia por de morir-se i que el President fos perdut per sempre més.  Va parlar en privat i va convocar a una reunió secreta un grup selecte de senyors de Springfield, tots patriotes dedicats als EUA i la memòria de Lincoln, als que va explicar la situació. El grup va prendre el nom de Lincoln Guard of Honor i van jurar guardar el secret i protegir les despulles de Lincoln amb la seva vida i llibertat (si calia, nomes).

L’amagatall sota les escombraries s’havia d’acabar. Amb l’ajut dels homes, van trobar al final un lloc on la taula d’aigua era baixa i en Lincoln fou enterrat a dos metros de profunditat. Pels propers vint anys, els visitants i pelegrins pagarien les seves reverències a un mausoleu buit. Sempre hi havia gent que preguntava si en Lincoln estava de debo al mausoleu, pero els locals ho negaven tot.

Un incident final va posar a prova el seny i la devoció dels membres de la Guard of Honor. Mary Todd Lincoln la vídua una mica boja del President va morir expressant el desig de jeure al costat del marit. Fou efectivament enterrada amb una certa pompa, però els guardians es van quedar preocupats. No estava bé, perquè la dona ara mateix no estava al costat del seu marit com havia volgut. Calia intervenir.

I sí, sí: van robar també el cos de la Mary i la van enterrar efectivament al lloc secret al costat de l’Abraham. Tots dos estaven segurs. Tan segurs que es va quedar al lloc secret més de vint anys.

Abans del trasllat al monument final, on Lincoln està enterrat en els nostres dies, el fill Robert es va assabentar de tot. Molt indignat va decidir que sabia com aconseguir que deixessin els seus pares en pau: va fer excavar una tomba molt profunda, a la que va fer ficar cement reforçat amb acer. Després que el cos fos reconegut per testimonis, el taüt va ser baixat i cobert amb dos metros de ciment amb acer. Ara segur que ningú tornarà a profanar el cos.

Diuen no obstant que hi ha fantasmes de Lincoln a molts llocs: la Casa Blanca, el cementiri, el Capitoli de Springfield, una residència seva … Tot això passa quan algú viola el descans d’un difunt.

JOANOT

Tags: Chicago, EUA, General, Història, Lincoln, Springfeld

Alerta Roja: Una Dent en Perill!

Perdoneu-me, si algun dentista es llegeix això i troba que jo tradueixo malament els noms que ell usaria. En qualsevol cas un dia que semblava normal vaig notar movent-se a la boca una corona (o pont, o com es digui en català) que s´havia caigut. Tinc un dentista al barri que sempre presumeix de tenir metges i jugadors de beisbol i gent important de Wall Street entre els seus pacients i hi vaig anar tot seguit a que me la tornés a enganxar. Era d’or i no era qüestió de llançar-la a les escombraries. Ah, no potser, em va respondre l’home fent cara tràgica. No es pot perquè la desmineralització ha fet estralls i hi ha polpa al descobert i vostè pot tenir una infecció d’anaerobis amb un abscés i una sepsis i pot perdre la dent i qui sap. Li cal un root canal treatment (tractament d’obertura de les arrels, o com es digui en català) fet d’urgència o la dent està perduda.

Terroritzat, instintivament em toco la cartera. Encara la tinc, però ja em fa mal. Ara sí que he rebut. Salvi la meva dent, doctor, al preu que sigui, que me l’estimo molt. A més, afegeix cruelment, una dent implantada costa com a mínim $5000 i l’assegurança no paga res. Apa, doncs, li dic, a perforar el canal ara mateix. L’home es mira una radiografia i belluga el cap. Ell en sap molt de fer canals a arrels, però en aquest cas és massa perillós i tindria por de trencar la dent. Però em recomanarà el millor endodentista de Nova York. Què ho fa a bon preu aquest senyor, vull preguntar. Quina pregunta tan ximple! No la faig.

L’extraordinària adreça de l’endodentista

777 WEST 57th Street! Gairebé la reconec. A l’edifici hi ha la botiga de vendes principal de Steinway & Sons, la famosa companyia de pianos americana fundada fa uns 160 anys per un immigrant alemany anomenat Steinweg.  Al davant, a l’altre costat del carrer, es troba Carnegie Hall amb les seves tres sales. L’auditori principal, l’Stern Hall té la segona acústica millor del món (el campionat va a una sala japonesa). La gent que valora l’acústica no aniria mai ni a l’Avery Fisher Hall ni a l’Alice Tully Hall, que ni se li acosten. Construïda originalment com un negoci pel super milionari del S.XIX Andrew Carnegie i inaugurada en persona pel gran Piotr Txaikòvski, es va deteriorar, va esdevenir un cinema, la volien enderrocar. Havia estat la llar de la Filarmònica de Nova York i els propietaris l´hi volien vendre, però els amos dels Filarmònics van decidir que Carnegie Hall era massa vell i decrèpit, preferint construir l’Avery Fisher Hall al nou Lincoln Center. Un crim molt gran, però ara Carnegie Hall vola gloriosament amb grans programes diaris, la millor sala d’una ciutat on tan sovint es poden sentir els millors intèrprets del món

Dintre un edifici “Beaux Arts”

L’arquitectura d’estil “Beaux Arts” és tan novaiorquesa com el modernisme és barceloní, encara que no de la mateixa categoria. Els edificis són de ciment gris, amb arcs neogòtics, portes grans, detalls de bronze i adorns inesperats, sovint fastuosos.

Entro a la casa. A la dreta hi ha una finestra interior enorme, a través de la qual veig la sala principal de vendes de Steinway, que també es veu des del carrer, però no tan bé. És rodona, amb un gran piano de cua al mig, amb rajoles lluents, amb grans pintures d’oli a les parets, voltat circularment per les taules dels venedors, sempre molt ben vestits, cares, netes i ben ordenades i seients antiquats de luxe. El lloc sembla tan exclusiu que gairebé em faria por entrar-hi, de por que em llancessin els gossos. Aquesta imatge de gran luxe és part de la seva tècnica de vendes.

Steinway & Sons fou fundada a un taller a Queens, prop de l’East River on encara segueix la fàbrica principal, encara que en tenen una altra a Hamburg.  Hi ha una estació de metro que es deu Steinway. Fan els pianos millors a mà. Curiosament ningú sembla saber de què depèn la qualitat d’un piano. Els fan tots igual i alguns surten magnífics i altres són bunyols acústics.

Expliquen els que hi entenen que gairebé tots els clients d’Steinway entren explicant la mateixa història. Jo a vegades toco el piano haver tingut mai temps d’aprendre de debò i ara acabo de comprar una casa amb més espai i en voldria un. Els seus costen massa dòlars, o sigui que en vull un d’usat però vinc només a molestar-los… Sí, senyor, sí, encantats, no cal que digui res més. Prengui´s tot el temps que vulgui, que per això estem aquí. I així el pobre client innocent és conduit a un espai condicionat i animat a provar de tocar un piano. Gairebé ningú ha sentit un piano a un tal espai. La víctima incauta s’emociona i queda aclaparada. Aleshores, mentre el client tremola , un altre empleat observa quant en sap de tocar i se li acosta a a ajudar. Que voldria tocar una partitura (triada al seu nivell, està clar)? Que vol que li ensenyi alguna cosa? I el client ja no s’escapa. A vegades si el client és bo, li deixen fer un concert privat per als amics i familiars a una sala petita de concerts que tenen.

L’endodentista heroic

És un senyor agradabilíssim. Arriba al mateix temps que jo. Entrem junts al despatx. Està molt bé. Té uns quaranta-tants. Em diu que se n’anirà aviat a un altre edifici perquè l’administració apuja el lloguer al doble. L’home parla molt. Parla massa. M’explica que és professor a les dues escoles dentals de Nova York. Que ja sap que el meu cas és molt difícil però que ell té molt bons instruments i tot s’arreglarà. La dent serà salvada. Sí, doctor, confio en vostè… Salvi-la. Sento com el cor em batega.

Des de la saleta de tractaments es veu el carrer 57th amb Carnegie Hall a l’altre costat. El dentista engega una música clàssica que toca massa forta. No li dic res. Potser treballa millor i l’ajudara a salvar-me la dent en perill de mort.

S´ho mira tot. Tenim sort que és un premolar només amb tres arrels. Vol fer l’anestèsia. Molta sort tenim, sobretot jo. Li dic que no m’injecti adrenalina que la tolero malament. No problem! Ara que després, cada vegada que em queixo em diu que és perquè no m´he deixat posar adrenalina a l’anestèsic.

M’explica tot el procediment. Que ho fa amb tots els clients o és que a mí em té ràbia? Diu que l’objectiu és obrir un canal als tres canals per posar-hi dintre suports sobre els quals es pugui muntar la corona. En el proces matara el nervi. Ai! Usa moltíssims instruments que substitueix constantment. Té coses rares damunt la taula. Crida l’assistenta que no ve i s’emprenya però sense fer res. Si no la necessitava, perquè l’ha cridat?

L´home parla i parla. M’ha posat una goma entre les dents perquè no pugui respondre. De sobte diu que li agrada molt la música de Prokofiev que estan tocant. S’equivoca. La música és d’una òpera de Txaikovski. En Txaikovski, el mateix que va inaugurar Carnegie Hall. Una vegada vaig veure el gran Valery Gergiev dirigint-la

*****   *****   *****

Valery Gergiev

Hi ha qui retreu a Gergiev que és un gran amic de Putin i que ell també és un dictador. Home, els músics antics també eren amics dels czars i kaisers del temps.

Jo he vist moltes vegades en Gergiev, potser prop de quinze, a  llocs diferents. És sens dubte un gran director, un dels millors del nostre temps, però és una mica difícil de predir. Hi ha dies que és fabulós i hi ha dies que n´hi ha per llogar-hi cadires. En general sembla un home agradable. La relacio entre el director i els músics és molt complicades i emocionals. Hi ha hagut sublevacions i vagues de músics, però en Gergiev en general se´n surt bé.

Hi ha biografies que diuen que va néixer a Moscou però la majoria diuen que com els seus pares ell era d’Ossètia del Nord, que sempre ha estat dintre de Rússia. Un dels complexes de la seva vida ‘es que de petit la mamà el va voler fer entrar al Conservatori de la capital d’Ossètia (de nom impossible de recordar) i no el van prendre dient que no tenia aptituds. Sí que en té d’aptituds. Al final va poder estudiar a St Petersburg on un gran director el va apadrinar i la seva carrera va començar.

Quan es va acabar la Guerra Freda, ell ja estava molt ben establert a Rússia (fent pocs diners, està clar) quan  va descobrir les possibilitats de venir als EUA i anar a Europa Occidental i va organitzar una campanya propagandística molt ben feta amb articles a revistes de gran circulació i entrevistes a la tele. La novetat era molt gran perquè ningú sabia res dels russos però ell era bo i s’ho mereixia. Destacava per les òperes russes, sobretot les de Prokòfiev, que ell adora, però li agradava moltíssim l’òpera italiana. Encara que a vegades… Deixem-ho córrer.

Entre els seus grans mèrits, quan era director de l’anomenat Kirov (un cap del Partit Comunista de Leningrad assassinat per ordres de Stalin), que ara és el Teatre Mariinsky, va descobrir l’Anna Netrebko. Diuen que la noia feia feines fregant el terra al Mariinsky però no és veritat. L’Anna, ara pràcticament la primera soprano del món, era una estudiant de cant que guanyava algun ruble fent feines diverses auxiliars al teatre, fins que en Valery la va descobrir.

Els músics que han tocat amb ell fan comentaris curiosos sobre la forma com dirigeix, que jo mateix també he observat tant al Carnegie Hall (on recordo un Romeo and Julia de Prokofiev fenomenal)  com a l’Òpera Metropolitana (la “Met”). Un dia fa dos anys per intercessió miraculosa de Sant Jordi i altres sants catalans, la Met em va donar una butaca a la primera fila de platea per veure la Mazeppa com si jo fos un supermilionari i em vaig passar tres hores assegut a un pam de nassos d’ell. L’home salta i balla molt. A vegades sembla trist o emocionat. Té un bastó molt petitet que a vegades llança per terra continuant amb la mà nua o encara més estrany dirigint amb un dit només. L’auricular (el dit petit) el fa servir molt i el pot bellugar a una velocitat extraordinària. Jo he provat i no puc. És entretingut mirar-lo fent el ballet.

*****    *****    *****

El dentista em va despertar. La música seguia tocant però ja no era el Txaikovski. S’estava queixant que li havia mossegat dos dits. Quina cosa tan terrible. Si hagués pogut parlar hauria demanat perdó perquè encara no havia mossegat ningú. Això que el vaig mossegar abans que em digués que pensava cobrar-me $3600, del quals l’assegurança amb sort em tornaria uns $900. En efectiu o targeta de crèdit els volia.

Després va començar a preguntar-me si no vull anar després de tres hores al lloc que no s’anomena (decorat en l’estil Beaux Arts de l’edifici) No gràcies. Després d’una estona torna a preguntar. ‘Es que ja portem m’es de tres hores treballant, diu. A la tercera vegada li contesto que hi vagi si ha d’anar-hi cada tres hores i que em deixi tranquil, que jo no. Així ho fa. Em recupero una mica.

Una hora després m’ensenya orgullosament una placa radiogràfica amb tres filferros dintre els tres canals. I que consti que només ha trencat la dent a un lloc petitet que ni es veu. Em consta. Gràcies a Déu!  M’ho miro. Està bé, gràcies. L’home se sent poc apreciat, potser insultat. Cosa que em recorda el gran pianista i conductor Daniel Barenboim

*****    *****     ******

En Daniel Barenboim va néixer a Buenos Aires el 1942 i  té tres passaport: l’argentí, l’israelià i per alguna raó que no entenc fins i tot l’espanyol, als quals recentment va afegir un passaport palestí com a símbol del seu suport a una pau justa entre israelians i palestins.  Es un dels músics més importants del nostre temps. En l’actualitat és el Director de l’Òpera de l’Estat Alemany a Unter den Linden (a l’antic Berlin oriental) i sovint treu l’orquestra titular de passeig pel món amb el nom de “Deutsche Staatskapelle” En Barenboim ve a Nova York sovint. Segueix essent un dels millors pianistes i fa series tocant totes les sonates de Beethoven al Carnegie Hall amb un piano especial que posa Steinway & Sons. Sobretot la Staatskapelle toca també a Carnegie Hall 3 0 4 dies a l’any.

Perquè me l’ha recordat el dentista? En Barenboim és més aviat petit i una miqueta grassó i té un sentit de l’humor llegendari, com vam veure tots per Nadal durant el Concert del Nou Any a Viena, que va dirigir. Doncs un dia, acabava de dirigir un Concerto per violí extraordinari amb un solista relativament nou. A l’acabar els espectadors vam aplaudir entusiàsticament però el xicot violinista va fer teatre. Es volia retirar, fent com si no fos digne. Aleshores en Barenboim se li va acostar pel darrere i li va clavar una empenta amb les dues mans enviant-lo  a saludar al prosceni. No vam poder contenir les rialles, però el que més es divertia era en Barenboim. Aleshores va ser ell qui va haver de saludar i ho va fer. Després d’una ronda de saluts amb el braç esquerre va fer al públic el senyal que ja n´hi havia prou, tots a casa, i amb el dret als músics que sortissin. I se´n va anar.

La Sra Barenboim: la tragèdia de Jacqueline DuPré

La gran cellista Jacqueline DuPré havia nascut el 1945 i es va casar amb en Barenboim a l’edat de 23 anys, quan la qualitat de la seva música ja havia estat notada al món. Potser algú va viure la seva història a la pel·licula anglesa “The DuPré Sisters”. Quan en Barenboim en va sentir parlar, només va comentar que podien haver esperat fins a la seva mort.

Jacqueline DuPré fou probablement la millor cellista que ha existit mai, sens dubte en la mateixa categoria que el nostre Pau Casals. El cello és un instrument estúpid que gairebé ningú vol tocar i no sols pel pes i les mides. Si em perdoneu, a l’orquestra només sembla com si fes de música de fons. Però en les mans de Jacqueline esdevenia un miracle. Ella tenia una tècnica que no s’ha vist mai més. Sota els seus dits l’instrument tenia matissos i expressava emocions. Queden uns quants enregistraments d’ella, que se segueixen venent i molts afeccionats col·leccionen. Jo en tinc un, nomes.

La Jacqueline i en Daniel formaven part d’un cercle de músics joves amics que sona gairebé inconcebible, com si fos una fantasia: ells dos, Itzhak Perlman, Zubin Mehta, Pinchas Zuckerman. En Barenboim amb el seu sentit de l´humor en deia la “Kosher Nostra” (Kosher és el menjar ritual jueu i en aquest cas vol dir Cosa Nostra, la màfia) .

La Jacqueline va durar poc. Cruelment va començar a sentir coses rares als dits que no es movien com ella volia. Li van diagnosticar  la Múltiple Esclerosi, es va quedar incapacitada i va morir  el 1983. En Barenboim va acabar vivint amb la seva dona actual i va tenir dos fills, però no es va voler mai divorciar mentre la Jacqueline visques.

*****        *****      ******

Sis hores va durar! Vaig haver de valorar una altra placa, que que tampoc em va agradar, però gràcies als nostres sacrificis i col·laboració, la dent fou salvada. Abans d’anar-me em torna a expressar admiracio que pogues resistir sis hores sense haver d’anar enlloc. Quina mania!

La dent salvada  viu en l’actualitat feliçment sota una corona nova.

JOANOT