Els EUA són diferents

La Insularitat de qui es creu fort

Fa unes setmanes, abans d’atorgar el Premi Nobel de Literatura, el secretari suec de l’acadèmia va declarar a un periodista que un americà no podria guanyar mai el premi degut a la insularitat del país i la manca de traduccions. Al seu parer, els EUA no participaven en el moviment cultural literari mundial.

En part és veritat, però els Europeus tampoc no saben gran cosa de la vida cultural americana. Els Americans amb les seves  llibreries enormes com el Barnes & Noble, el Borders, etc i les biblioteques a tot arreu probablement venen més llibres i llegeixen més per capita que qualsevol altre país.   Es fàcil anar a una editorial i queixar-se del nombre limitat de traduccions. Respondrien que ja ho han provat i que les traduccions es venen malament i que el seu públic només vol llegir obres americanes que tractin dels problemes americans. Un altre cas d’unilateralisme? O de grandesa?

És complicat. Caldria afegir que el país és molt gran i que les obres americanes són molt conegudes a Àsia, a la Xina i l’Índia. Un ciutadà podria pensar que el mon inclou nomes la diversitat dels residents, que es molt gran. En qualsevol cas és fals que els americans visquem allunyats de les preocupacions culturals del nostre temps, només que a Europa en sabeu poc. En suport ‘aquesta afirmació, voldria explicar el cas de l’estrena més recent a ‘Òpera Metropolitana de Nova York, que a Europa només s’ha vist a Londres.

La Met estrena nou Director General

Per molts anys el Director de la Met fou en Joseph Volpe, un home habilíssim i molt treballador que era famós per la tria d’artistes per als seus repartiments i que amb els diners que tenia posava a l’escena els millors cantants del món per cada paper. Però era un senyor una mica antiquat, acostumat al món dels vellets en salut precària i diners, vestits de fosc que sostenien generosament la institució , els quals s’estimaven coses maques i decorats i llums espectaculars però sense experiments ni agosaraments de cap mena.

Va anar bé per molts anys però al final el nombre d’assistents va començar a declinar. En Volpe no tolerava que ningú vingués a espantar els seus donants milionaris, tots ells republicans. Els vellets benestants s’anaven morint i no eren substituïts. Al final, l’any passat la Junta va anomenar Director General en Peter Gelb, un home molt diferent, nou i ple d’idees innovadores. Les cantants grasses s’havien acabat: a l’escenari tothom ha de fer goig. (Que no se senti al·ludida cap soprano famosa catalana) Hi ha molts cantants bons amb pes escaient que saben actuar. Cada vegada que comana una nova escenificació, en Gelb contracta directors i escenògrafs nous, sovint de Broadway o fins i tot de Hollywood. L’òpera ha d’esdevenir un espectacle grandiós, de masses. També ha encetat l’era electrònica, amb un canal de ràdio per satèl·lit  i vendes de música i DVD per l’Internet. Una nova època!

El compositor John Adams

L’únic gènere musical autènticament americà és el jazz que no està malament. Però com qualsevol habitual de les sales de concert i d’òpera us explicarà, hi ha molts compositors, nadius i immigrants que fan música de qualitat, tradicional i experimental que es coneix poc a Europa.

Als EUA hi ha una casa d’òpera, la de San Francisco que des de fa anys disposa de donacions filantròpiques  i federals per promoure la producció d’òperes americanes i ho han fet amb moltíssim d’èxit. Paguen al compositor perquè pugui treballar sense preocupacions i gairebé sempre estrenen a San Francisco, portant l’obra després a llocs com Santa Fe, Houston, Chicago i potser fins i tot Londres. Rarament una d’aquestes obres arribava a la City Opera de Nova York però pràcticament mai a la Met.

San Francisco es únic promovent temes americans d’actualitat. A mi em va agradar molt el “Dead Man Walking” (la monja que atén un condemnat a mort) una nova opera que va seguir la trama del film de la Susan Sarandon i Sean Penn.

En John Adams és considerat el millor compositor americà vivent. Les seves òperes inclouen el “Nixon a Xina” sobre el famós viatge de Nixon i la contraposició de cultures, “Klinghoffer” sobre la captura del vaixell Achille Lauro per una banda de terroristes palestins i l’assassinat d’un vell home jueu en una cadira de rodes que fou llençat a l’aigua, que tractava del terrorisme, les religions i conflictes i arguments insolubles. “Estava mirant el sostre i sobtadament vaig veure el cel” era sobre el gran terratrèmol de Los Angeles el 1993 . “La transmigració de les ànimes” tractava de l’atentat de 11 Setembre. Els seus punts de vista són els d’un intel·lectual progressista, escèptic, que es fa preguntes sobre tot i es preocupa pel genere huma.

El Dr. Oppenheimer

La seva obra mestra és el “Doctor Atòmic” que ens explica els darrers dos mesos de Robert Oppenheimer a Los Alamos i escenifica l’explosió de la bomba atòmica aquella nit tan tràgica del 15 al 16 de juliol de 1945. El llibret és escrit per Peter Sellars, probablement el millor director de teatre i escenògraf del món, només que dissortadament es va  barallar amb el Sr Peter Gelb i com que els diners no comptaven, la Met va encarregar una nova escenificació a Petty Woolstock una Directora britànica menys coneguda que no havia dirigit mai una òpera (quina estrena, noi!). El text no és inventat. Gairebé tots els arguments i informació estan trets de documents fets públics. Les paraules posades a la boca d’Oppenheimer (anomenat “Oppie” algunes vegades), d’Edward Teller (pare més tard de la bomba d’hidrogen), dels físics dissidents i del General Groves  les van pronunciar els actors originals de la tragèdia.

Katty és la muller alcohòlica d’Oppenheimer. Tant ella com el seu marit són personatges intel·lectuals, amb lligams amb als partits comunistes legals i tolerats de l’època que tenen fe en el projecte però viuen torturats per les conseqüències tant imprevisibles com previsibles. El projecte l’havien començat per protegir-se dels nazis alemanys, però ara es parla d’utilitzar la bomba contra japonesos, que és molt diferent. Hi ha dubtes. L’Oppenheimer, un home molt erudit,  llegeix la poesia de John Donne, un clàssic anglès del S.XVII. El seu sonet “Batter my heart, three-personed God” esdevé una ària molt maca però també va servir per donar el nom al “Trinity site” el lloc de l’explosió al Nou Mèxic (que per cert es pot visitar). També llegeix el poema èpic hindú Bhagavad Gita i de fet Vishnu, la deessa de la destrucció apareix en un moment i el cor en canta algunes línies. La seva muller Kitty en canvi llegeix Baudelaire i canta una ària d’un poema escrit per la poetessa progressiva americana de primers del S.XX Muriel Rukeyser. La tragèdia està en l’aire, es mastega. Guerrers indis amb els vestits i màscares de les tribus “pueblo” locals apareixen. Un esdeveniment molt greu s’acosta.

Jo personalment no he vist mai enlloc res comparable a l’escena final del compte enrere abans de l’explosió que produiria angoixa a l’espectador més resistent. Dura 10 minuts interminables, marcat per un so de “boom” creixent electronic que surt dels altaveus acompanyat de música atonal o amb melodia, un cor frenètic, rellotges i crits de nadons. Els treballadors del projecte estan arrenglats davant el prosceni (la bomba està evidentment dintre l’auditori) en silenci, amb ulleres fosques, astorats. Una parelleta s’abraça, tan esfereïda com l’espectador. Evidentment representen la humanitat que no sap què passarà, com acabarà tot.

L’Adams explica que va dubtar molt amb el tractament de l’explosió. En aquesta era d’espectacles visuals extraordinaris i Star Wars qualsevol efecte practicable a l’escena només faria riure el públic. Em diuen que a San Francisco l’obra acabava en sec un segon abans de l’explosió. A Nova York no. Hi ha un moviment orquestral alt, angoixant. Les muntanyes del rerefons s’obren exposant signes misteriosos. Ningú no sap què ha passat. No hi ha cap erupció d’entusiasme. El general Groves es treu les ulleres i es frega la cara. L’Oppenheimer s’ho mira des del darrere sense dir res.

I aleshores pels altaveus se sent la veu feble d’una dona parlant en japonès: “Aigua, porteu aigua, necessitem ajut, aigua, aigua…”

W, un Polític Fracassat

El President George W Bush, popularment conegut com a W (“Dubya” enlloc de “Doble U”, com en diuen els Novayorquesos en el seu dialect)  està ensorrat i ha esdevingut un dels homes més odiats del país. Les enquestes són ben clares: no arriben al 30% el que estan estan a favor d’ell, el candidat demòcrata Obama tortura en McCain amb anuncis televisius que el comparen amb W, la Sra Palin acaba de declarar que la impopularitat de W és un dels seus pitjors problemes. No el van deixar ni parlar a la Convenció Republicana. Ja ningu va a visitar Crawford, on esta el seu Ranch i les botigues de records han hagut de plegar. Totes les enquestes pronostiquen un ensorrament gairebé catastròfic del Partit Republicà (Grand Old Party -GOP-, com se´n diu oficialment) el proper 4 de Novembre.

Qui és doncs aquest home, en W? Abans de la guerra de l’Iraq, la seva popularitat arribava als 80% . Es fàcil insultar-lo ara. Els que viviu a Europa li retraieu la guerra, el militarisme, l’unilateralisme i teniu molta raó.Però i els Americans? La guerra, les mentides, el fanatisme religiós creixent, el desenvolupament de l’Estat policial, la pèrdua de moltes llibertats civils, la vergonya per Guantánamo, un dèficit fiscal catasstròfic a diferència del superàvit que va deixar en Clinton, la vergonya per la mala gestió del relleu de l´huracà Kathrine, quan als deu dies de la desgràcia encara hi havia cadàvers sense enterrar pels carrers i un Hospital amb pacients es va quedar sense aprovisionaments per més d’una setmana, la pèrdua de protecció pel consumidor per falta de funcionaris, la caiguda imparable del nivell de vida de la classe mitjana americana, el desenvolupament d’una oligarquia adinerada cada dia més agressiva i perillosa, corrupció massiva però legal a les altes esferes de govern, pèrdua de llocs de treball i ara al final els grans focs artificials d’un desastre financer i econòmic inconcebible que s’està estenent pel món. Molta gent ha mort, però Ossama bin Laden que va planejar l’atac de les Torres Bessones segueix viu i lliure i fent el mateix. Caram, Sr W, quin èxit! El pitjor President de la història, diu molta gent.

Però la qüestió de qui és aquest personatge i com va arribar al poder no està resolta. I tindria interès saber-ho, si més no, perquè no es repetís mai. Hollywood ens ha oferit una interpretació biogràfica.

W, la Pel.lícula

El conegut Director Oliver Stone va anar a Yale al College el mateix any que en Dubya però no se sap si el va conèixer o no. En aquest film, fa un esforç per presentar-nos els orígens i la personalitat de W, al mateix temps que el seu fracàs com a President. L´Stone havia fet fa anys una pel.lícula sobre Richard Nixon interpretada per Anthony Hopkins on ens ensenyava la imatge d’un President tormentat, però la seva darrera obra “W” ens presenta un President que és tot el contrari: un home bonvivant i indiferent, sense motivacions o ideologia sencera, dominador i víctima d’un conflicte familiar amb el seu pare, el primer President George Bush (anomenat “Poppy”)  que el menysté, se sent decebut per en W i prefereix sempre el seu germà Jeb.

El film comença amb una imatge colpidora: en W tot sol a l’estadi de bèisbol dels Rangers, del que fou manager. Se sent una ovació. En W vol saludar, però l’estadi està buit. A l´home se’l veu atemorit, desconcertat.

L’obra consisteix d’escenes que salten d’una època a l’altra. El públic estarà interessat en les escenes del Consell de Seguretat Nacional que debat, prepara i engega la guerra fatal per assabentar-se després de que no hi havia armes de destrucció massiva. Després de cada sessió, en W fa pregar a tots els assistents.

La descripció no és cap fantasia, sinó que presenta gràficament l’essència de tot el que ja se sap. Una interpretació breu però fantàstica és la del gran actor Richard Dreyfuss com a Vicepresident Dick Cheney, l’home dolent, que fa una defensa aterridora de la necessitat d’anar a la guerra o si no, confrontar-se amb la fi del món civilitzat… i la pèrdua del control dels territoris petroliers de l’Iraq i l’Iran. L’argumentació de Colin Powell contra la guerra és colpidora. En Bush apareix com un home dominant però superficial. Durant la primera guerra de l’Iraq es va empipar molt que el seu pare no anés fins a Bagdad i ara vol acabar la feina. No s’ inventa les armes de destrucció massiva però està disposat a creure totes les coses que li diuen quan li convenen. Si no li convenen, es molesta molt.

Barrejat amb això veiem escenes de la seva joventut com a playboy alcohòlic (potser usuari de cocaine), dropo i inútil, vist amb fàstic pel seu pare. Poppy Bush és un gran senyor, descendent d’una família aristocràtica de Texas, un home seriós i treballador amb càrrecs molt importants. Comencem veient a W durant el rite d’iniciació a una confraria de Yale, quan és víctima de tota mena d’abusos i insults abans de ser admès. Poppy es queixa de les males notes. En W juga a football i després d’una gamberrada a Nova Jersey el fiquen a la presó. Com sempre i sempre més, Poppy ha de fer trucades i treure´l. En W ho fa tot malament. Abandona o és fotut fora de totes les feines que Poppy li troba. Promet casar-se amb una noia que no és escaient. Poppy ho arregla tot, com sempre i parla només amb admiració del seu fill modèlic Jeb que aviat arribarà a Governador de la Florida i potser, qui sap, a President! En Jeb és un fill com cal, en W és un borratxo inútil.

En W és una personalitat agradabilíssima, simpàtic i irresistible amb dones (com la Laura) i triomfa a les festes, caient per terra emborratxat. El pare no el pot aguantar. Quan ja està casat amb la Laura, Poppy es presenta per President i invita en W a la campanya, perquè no fa res. En aquell moment ell troba les connexions que utilitzarà després. Però després de l’elecció en Karl Rove li retreu que malgrat la seva edat (ja més de 40) no ha fet res en tota la seva vida (“you have done shit”).

Fent el “jogging” pel bosc en Bush, igual que Sant Pau, cau per terra il.luminat i sent la veu de Déu que el crida a la religió. En W va a visitar un pastor famós, es declara un cristià evangèlic “born again” i abandona l’alcohol.

Oliver Stone el martiritza: el fa anar per la pantalla en roba interior, l’ensenya posant-se els pantalons i fins i tot (oh horror suprem!) assegut a la trona, parlant amb la Laura que està al llit a través de la porta oberta del bany. Durant l’escena en W utilitza paper. Persones sensibles no haurien de mirar.  Es evident que l’Oliver Stone no s’estima gens l’antic company de College.

Enmig de la sorpresa i perplexitat general, en W anuncia que vol fer-se elegir Governador de Texas. El seu pare no hi està gens d’acord. Hauria de ser primer en Jeb que és elegit a la Florida i en aquest moment no pot presentar-se encara. La Barbara sempre se´l mira amb fàstic i menyspreu. Però en W incomprensiblement és elegit primer Governador i després President, mentre que en Jeb només fa una carrera relativament modesta, essent elegit més tard Governador.

Cap al final de la pel.lícula en W té un malson: El Poppy se li apareix a l’Oficina Oval (seu simbòlica del poder a la Casa Blanca) i li retreu que ha destruït el bon nom i la reputació de la família, que s´havia guanyat amb treball dur durant 200 anys i que a diferència de Jeb l´ha desenganyat. Així es queda el President W… esperant el crash econòmic de postres.

Reflexions Finals

Aquí ho teniu: fins al 40 anys un playboy inútil, alcohòlic, fill dúna família poderosa, voltat de dones, malgastant els diners de la família, traient males notes,  un home de tracte agradabilíssim (un “charmer” en anglès), anant de festa en festa, barallant-se amb el pare, fracassant en tot, que un dia anuncia que s’ha convertit al cristianisme evangèlic, renuncia a la mala vida, es fa elegir Governador i dues vegades President dels Estats Units. Vet-aquí en Bush fill.

Oi que n´hi per fer-se´n creus?  L’Oliver Stone ens descriu W com un home buit, sense res al cap, amb idees fixes absurdes, autoritari, amb una religió poc sincera, que secretament segueix bevent alcohol, un ximple i un poca-solta com diríem en català.

Pot ser veritat això? Jo m’en recordo almenys d’una persona que vaig trobar que semblava externament molt similar al W, un desgraciat que només rebia insults i comentaris despectius sobre la seva intel·ligència i que no obstant va pujar i pujar i va arribar a una posició molt desitjable.

I en Franco? Va durar 40 anys. Ningú admirava el seu seny i capacitat.

Sembla que els que arriben al poder i s´hi aguanten tenen alguna cosa que els guia i els fa pujar i els ajuda a mantenir´s-hi. En anglès la paraula que els descriu és “cunning” que és de mal traduïr. No és pas el nostre “seny” perquè és pejorativa. potser “astúcia” barrejada amb una mica d'”enginy”.  El “cunning”, el saber com es fan certes coses, com es poden influenciar i dominar les persones que troben,  no té res a veure amb la intel·ligència convencional i s’hauria d’estudiar en detall als llibres de psicologia per saber en què consisteix.

Què cal fer quan es topa amb un? Com aturar-lo? Com protegir-se d’ell? Els Estats Units no van saber fer-ho fa quatre anys quan van tenir l’oportunitat. Són perillosos.

W, un Polític Fracassat

El President George W Bush, popularment conegut com a W (“Dubya” enlloc de “Doble U”, com en diuen els Novayorquesos en el seu dialect)  està ensorrat i ha esdevingut un dels homes més odiats del país. Les enquestes són ben clares: no arriben al 30% el que estan estan a favor d’ell, el candidat demòcrata Obama tortura en McCain amb anuncis televisius que el comparen amb W, la Sra Palin acaba de declarar que la impopularitat de W és un dels seus pitjors problemes. No el van deixar ni parlar a la Convenció Republicana. Ja ningu va a visitar Crawford, on esta el seu Ranch i les botigues de records han hagut de plegar. Totes les enquestes pronostiquen un ensorrament gairebé catastròfic del Partit Republicà (Grand Old Party -GOP-, com se´n diu oficialment) el proper 4 de Novembre.

Qui és doncs aquest home, en W? Abans de la guerra de l’Iraq, la seva popularitat arribava als 80% . Es fàcil insultar-lo ara. Els que viviu a Europa li retraieu la guerra, el militarisme, l’unilateralisme i teniu molta raó.Però i els Americans? La guerra, les mentides, el fanatisme religiós creixent, el desenvolupament de l’Estat policial, la pèrdua de moltes llibertats civils, la vergonya per Guantánamo, un dèficit fiscal catasstròfic a diferència del superàvit que va deixar en Clinton, la vergonya per la mala gestió del relleu de l´huracà Kathrine, quan als deu dies de la desgràcia encara hi havia cadàvers sense enterrar pels carrers i un Hospital amb pacients es va quedar sense aprovisionaments per més d’una setmana, la pèrdua de protecció pel consumidor per falta de funcionaris, la caiguda imparable del nivell de vida de la classe mitjana americana, el desenvolupament d’una oligarquia adinerada cada dia més agressiva i perillosa, corrupció massiva però legal a les altes esferes de govern, pèrdua de llocs de treball i ara al final els grans focs artificials d’un desastre financer i econòmic inconcebible que s’està estenent pel món. Molta gent ha mort, però Ossama bin Laden que va planejar l’atac de les Torres Bessones segueix viu i lliure i fent el mateix. Caram, Sr W, quin èxit! El pitjor President de la història, diu molta gent.

Però la qüestió de qui és aquest personatge i com va arribar al poder no està resolta. I tindria interès saber-ho, si més no, perquè no es repetís mai. Hollywood ens ha oferit una interpretació biogràfica.

W, la Pel.lícula

El conegut Director Oliver Stone va anar a Yale al College el mateix any que en Dubya però no se sap si el va conèixer o no. En aquest film, fa un esforç per presentar-nos els orígens i la personalitat de W, al mateix temps que el seu fracàs com a President. L´Stone havia fet fa anys una pel.lícula sobre Richard Nixon interpretada per Anthony Hopkins on ens ensenyava la imatge d’un President tormentat, però la seva darrera obra “W” ens presenta un President que és tot el contrari: un home bonvivant i indiferent, sense motivacions o ideologia sencera, dominador i víctima d’un conflicte familiar amb el seu pare, el primer President George Bush (anomenat “Poppy”)  que el menysté, se sent decebut per en W i prefereix sempre el seu germà Jeb.

El film comença amb una imatge colpidora: en W tot sol a l’estadi de bèisbol dels Rangers, del que fou manager. Se sent una ovació. En W vol saludar, però l’estadi està buit. A l´home se’l veu atemorit, desconcertat.

L’obra consisteix d’escenes que salten d’una època a l’altra. El públic estarà interessat en les escenes del Consell de Seguretat Nacional que debat, prepara i engega la guerra fatal per assabentar-se després de que no hi havia armes de destrucció massiva. Després de cada sessió, en W fa pregar a tots els assistents.

La descripció no és cap fantasia, sinó que presenta gràficament l’essència de tot el que ja se sap. Una interpretació breu però fantàstica és la del gran actor Richard Dreyfuss com a Vicepresident Dick Cheney, l’home dolent, que fa una defensa aterridora de la necessitat d’anar a la guerra o si no, confrontar-se amb la fi del món civilitzat… i la pèrdua del control dels territoris petroliers de l’Iraq i l’Iran. L’argumentació de Colin Powell contra la guerra és colpidora. En Bush apareix com un home dominant però superficial. Durant la primera guerra de l’Iraq es va empipar molt que el seu pare no anés fins a Bagdad i ara vol acabar la feina. No s’ inventa les armes de destrucció massiva però està disposat a creure totes les coses que li diuen quan li convenen. Si no li convenen, es molesta molt.

Barrejat amb això veiem escenes de la seva joventut com a playboy alcohòlic (potser usuari de cocaine), dropo i inútil, vist amb fàstic pel seu pare. Poppy Bush és un gran senyor, descendent d’una família aristocràtica de Texas, un home seriós i treballador amb càrrecs molt importants. Comencem veient a W durant el rite d’iniciació a una confraria de Yale, quan és víctima de tota mena d’abusos i insults abans de ser admès. Poppy es queixa de les males notes. En W juga a football i després d’una gamberrada a Nova Jersey el fiquen a la presó. Com sempre i sempre més, Poppy ha de fer trucades i treure´l. En W ho fa tot malament. Abandona o és fotut fora de totes les feines que Poppy li troba. Promet casar-se amb una noia que no és escaient. Poppy ho arregla tot, com sempre i parla només amb admiració del seu fill modèlic Jeb que aviat arribarà a Governador de la Florida i potser, qui sap, a President! En Jeb és un fill com cal, en W és un borratxo inútil.

En W és una personalitat agradabilíssima, simpàtic i irresistible amb dones (com la Laura) i triomfa a les festes, caient per terra emborratxat. El pare no el pot aguantar. Quan ja està casat amb la Laura, Poppy es presenta per President i invita en W a la campanya, perquè no fa res. En aquell moment ell troba les connexions que utilitzarà després. Però després de l’elecció en Karl Rove li retreu que malgrat la seva edat (ja més de 40) no ha fet res en tota la seva vida (“you have done shit”).

Fent el “jogging” pel bosc en Bush, igual que Sant Pau, cau per terra il.luminat i sent la veu de Déu que el crida a la religió. En W va a visitar un pastor famós, es declara un cristià evangèlic “born again” i abandona l’alcohol.

Oliver Stone el martiritza: el fa anar per la pantalla en roba interior, l’ensenya posant-se els pantalons i fins i tot (oh horror suprem!) assegut a la trona, parlant amb la Laura que està al llit a través de la porta oberta del bany. Durant l’escena en W utilitza paper. Persones sensibles no haurien de mirar.  Es evident que l’Oliver Stone no s’estima gens l’antic company de College.

Enmig de la sorpresa i perplexitat general, en W anuncia que vol fer-se elegir Governador de Texas. El seu pare no hi està gens d’acord. Hauria de ser primer en Jeb que és elegit a la Florida i en aquest moment no pot presentar-se encara. La Barbara sempre se´l mira amb fàstic i menyspreu. Però en W incomprensiblement és elegit primer Governador i després President, mentre que en Jeb només fa una carrera relativament modesta, essent elegit més tard Governador.

Cap al final de la pel.lícula en W té un malson: El Poppy se li apareix a l’Oficina Oval (seu simbòlica del poder a la Casa Blanca) i li retreu que ha destruït el bon nom i la reputació de la família, que s´havia guanyat amb treball dur durant 200 anys i que a diferència de Jeb l´ha desenganyat. Així es queda el President W… esperant el crash econòmic de postres.

Reflexions Finals

Aquí ho teniu: fins al 40 anys un playboy inútil, alcohòlic, fill dúna família poderosa, voltat de dones, malgastant els diners de la família, traient males notes,  un home de tracte agradabilíssim (un “charmer” en anglès), anant de festa en festa, barallant-se amb el pare, fracassant en tot, que un dia anuncia que s’ha convertit al cristianisme evangèlic, renuncia a la mala vida, es fa elegir Governador i dues vegades President dels Estats Units. Vet-aquí en Bush fill.

Oi que n´hi per fer-se´n creus?  L’Oliver Stone ens descriu W com un home buit, sense res al cap, amb idees fixes absurdes, autoritari, amb una religió poc sincera, que secretament segueix bevent alcohol, un ximple i un poca-solta com diríem en català.

Pot ser veritat això? Jo m’en recordo almenys d’una persona que vaig trobar que semblava externament molt similar al W, un desgraciat que només rebia insults i comentaris despectius sobre la seva intel·ligència i que no obstant va pujar i pujar i va arribar a una posició molt desitjable.

I en Franco? Va durar 40 anys. Ningú admirava el seu seny i capacitat.

Sembla que els que arriben al poder i s´hi aguanten tenen alguna cosa que els guia i els fa pujar i els ajuda a mantenir´s-hi. En anglès la paraula que els descriu és “cunning” que és de mal traduïr. No és pas el nostre “seny” perquè és pejorativa. potser “astúcia” barrejada amb una mica d'”enginy”.  El “cunning”, el saber com es fan certes coses, com es poden influenciar i dominar les persones que troben,  no té res a veure amb la intel·ligència convencional i s’hauria d’estudiar en detall als llibres de psicologia per saber en què consisteix.

Què cal fer quan es topa amb un? Com aturar-lo? Com protegir-se d’ell? Els Estats Units no van saber fer-ho fa quatre anys quan van tenir l’oportunitat. Són perillosos.

Jo no sóc un humorista, però trobo que hi ha moltes coses que fan riure pel món i les explico. Les petites anècdotes que exposo a continuació són autèntiques (l’última potser una mica exagerada) i les he viscut de debò. Podrien aquestes coses haver passat a Barcelona? Jo no sé.

La Cafeteria a la Feina

Al lloc on em guanyo la vida tenim una cafeteria molt gran i jo hi vaig  a dinar. A migdia, entre les 12 i quarts de dues està molt plena i gairebé sempre cal compartir la taula, sovint amb gent desconeguda.

Vaig decidir seure al costat de dues senyoretes joves que evidentment es coneixien bé i estaven xerrant entre elles. Una de les dues parlava molt més que l’altra i va seguir parlant tan tranquil.la ignorant la meva presència.

Aquesta noia ens estava fent saber que tenia una relació molt difícil amb un jove metge que s’havia barallat amb la seva companyona prèvia, també de la mateixa professió. I aquesta predecessora de la professió mèdica havia exercit i encara estava exercint una influència sinistra sobre el seu amic i seguia dominant-lo malgrat haver trencat amb ell. Dolenta com era el seguia trucant cada dia no pas per mirar de fer les paus, sinó per torturar-lo pretenent interessar-se per ell i dient que volia seguir essent una bona amiga. I quan el xicot al final la va excloure de trucar pel telèfon cel.lular, ella va seguir molestant-lo  amb e-mails.

Sentint això, la segona senyoreta a la taula va sospirar amb horror. Jo també, però vaig seguir menjant. L’altra va tirar endavant amb les confessions:  que sanglotant el noi li confessava tot plorant als seus braços que la donota el tenia completament dominat i se li havia ficat al cor i no se la podia treure ni oblidar. I que als matins, al llit, ell  l’abraçava fortament  demanant-li que el perdonés, però que no era capaç d’oblidar l’altra i havia pensat en ella tota la nit. La senyoreta que només estava escoltant va preguntar que si s’havia enamorat de l’infeliç. No, respongué la benefactora, no pas encara, però em podria enamorar fàcilment: un jove de tan bon parer, metge, la família està bé, el seu cor està trencat i jo l’entenc…

Jo, per desgràcia, dino poc, i arribant a a aquest punt malgrat tenir llàgrimes als ulls ja havia acabat de menjar la meva plata i vaig veure que hi havia gent buscant seients i me’n vaig anar. Potser hauria hagut de preguntar alguna coseta considerant que aquesta dona estava disposada a compartir tantes coses interessants.

Ho escric pensant que potser el Sr Benet i Jornet llegirà aquest bloc i s’interessarà per l’argument. Si vol, li donaré l’adreça de la feina. Aquest gènere s’anomena en anglès soap operas (“culebrons”). Que algú potser es pensava que aquestes coses no passen? A Nova York passa de tot.

Telèfon sinistre

La feina a vegades és una mica avorrida. Tinc una oficina per a mi tot sol i deixo gairebé sempre la porta oberta. A l’exterior hi ha una intersecció de dos passadissos i a la paret hi ha penjat un d’aquests telèfons interiors que només serveixen per trucar un altre telèfon a la casa. Un dia, vaig veure un home jove en uniform blau dels que fan la neteja que estava marcant un número. Tot seguit va començar a parlar en una llengua diferent de l’anglès que entenc però no vull identificar llevat de dir que és una llengua importantíssima, que seria la segona en nombre de parlants al mon si no fos pel xinès (no sé si mandarí o cantonès) i que ara traduiré:

-“Hola, mama, com estàs? … Jo també estic molt bé… Que vols que ens trobem al parc per dinar? …  Molt bé, molt bé… Ara que et volia dir una cosa. Te´n recordes d’aquella noia morena, maca amb la que sortia? … Sí, mamà, sí, molt bona noia era. Doncs mira, et volia dir que la policia m’ha vingut a veure i no sé perquè sembla que es pensen que jo l’he matat. Ja m’havien dit que està morta, però mamà, oi que saps que jo no ho faria mai això?… Està clar… Així quedem pel dinar? T’he comprat un préssec gran, dels que tant t’agraden…”

Apa, Sr. Benet, animi´s que això és veritat.  No he sabut mai el final de l’història. Probablement ja s’havia acabat.

A Brighton Beach

Probablement algun lector haurà vist Brighton Beach a la tele o a les pel.lícules. És el barri rus de Nova York, al final de dues línies de metro, a Brooklyn, molt, però molt lluny de Manhattan. El metro triga si fa o no fa una hora. Potser perque és un metro molt vell.

A mí m’agraden molt aquests barris anomenats “ètnics”. Tot està escrit en ciríl·lic i pel carrer la gent d’una certa edat parlen només rus o anglès amb un accent fort. Les botigues, més aviat barates revelen el gust rus, que a mí em sembla cursi i  molt dolent. A la llibreria algun cop venen traduccions a l’anglès, però sobretot compro CDs de música clàssica que només estan tocats en rus, però no parlats com tots els DVDs.

Encara que s’ha parlat molt de Brighton Beach i els seus russos, la gent sovint no s’adona que és un barri de russos jueus, un dels pocs llocs on es pot anar de compres per Nadal i els carrers estan plens de gent. Hi va haver on moment durant la guerra freda quan, enmig d’acusacions d’antisemitisme, els russos, encara comunistes, van començar a repartir visats de sortida a tots els jueus que ho demanaven. Molts enlloc d’anar-se´n a Israel van preferir venir als EUA i n’hi havia que es van establir a Brighton Beach.

El barri està molt a prop de Coney Island, llar legendària del primer parc d’atraccions del món i lloc de naixement del hot dog. S´hi arriba o per metro o caminant per un “boardwalk” de fusta damunt la sorra de la platja, que és magnífic. Però quedem-nos a Brighton Beach.

Ignorant les venedores de menjars estranys descrits en rus que hi ha pel carrer em fico a una botiga econòmica molt gran d’aquestes que venen de tot, des de articles per a la cuina i TVs barats a vestits, tots restes de serie. El propietari és un senyor que fa la caixa  darrera una taula molt alta al fons de la botiga. Duu al cap una kippa negra molt gran i esta assegut tan alt que ho deu veure tot. (A Nova York la “kippa” es diu sempre “yarmulke”, en yiddish)

L’anglès mal parlat no crida l’atenció a ningú a Nova York; veig un senyor ja d’una certa edat que intenta obtenir explicacions sobre un article d’un venedor. Dissortadament, el venedor no el pot entendre. Jo tampoc. Després d’una estona, l’empleat, acostumat a la situació pregunta “Que és rus vostè?” “No, sóc albanès” contesta el client. El dependent reflexiona, s´ho pensa i té un acudit: “Que parlen espanyol els albanesos?” La resposta és despietada i seca: “No”. El venedor arronsa les espatlles. Ja ho ha provat tot.

He de confessar que escrivint aquesta pàgina de tant en tant he de mirar a un diccionari Català-Anglès Larousse que em vaig comprar al carrer Pelai durant una visita per veure com es diu en català una paraula anglesa. Ja em veig algun dia a les Rambles preguntant: “Do Catalans speak English?” I em contesten: “No, Sir, only Spanish”

Una Cursa Perillosa

Ja ho sap tothom que els carrers són perillosos per moltes raons, però a mi em preocupen els cotxes de nens tan grans que hi ha per tot arreu. Quan et venen dos de cara, un al costat de l’altre, són com si fossin tancs. Has de saltar i sortir-te del seu camí, o si no t’atropellen. Avui tornava a peu de la feina quan vaig topar amb tres dones amb cotxet i nen petit que havien format un cercle a la vorera parlant animadament entre elles i ignoraven els vianants. Vaig haver de saltar a la calçada, on un autobús gran i amenaçador se´m va acostar intentant enxampar-me. No hi ha dret. Quan vas a peu has d’aguantar de tot a Manhattan. Les mares parlaven entre elles, però què feien els menuts entretant? Què també s’entretenien entre ells o s’estaven asseguts avorrits sense poder fer res ni veure res? Quines mares tan desconsiderades! Això dels “baby carriages” no m’ha agradat mai gens.

Un diumenge a la tarda jo caminava per un barri mirant-me les cases típiques de primers del segle XX amb quatre pisos, escales d’escap en cas de foc al davant i escaletes de pedra per entrar-hi. Sovint gent seu als graons i fumen o parlen l’un amb l’altre o telefonen. Telefonar. Es una altra cosa que em molesta perquè la gent que telefonen no fan cas de res. Un dia a les escales del metro, va faltar poc perquè em tiressin per terra. A vegades conto quanta gent dels que em venen de cara pel carrer estan telefonant, que els reconec perquè sembla com si parlessin tots sols i miro de calcular mentalment  el seu percentatge comparat amb els que no ho fan. Hi ha vegades que els del mòbil guanyen.

Així va començar tot aquell diumenge per la tarda que hauria pogut esdevenir tràgic.  Al davant meu hi havia una “nanny” (el diccionari pretén  que se´n diu “mainadera” en català, però no m’ho crec) de la raça negra, una dona gruixuda i muscular, empenyent un cotxe de nens amb un menut dintre. Es veu molt pel carrer, perquè moltes mares que o treballen o no es volen molestar lloguen nannies per cuidar els nens i portar-los de passeig a prendre el sol. La vorera era relativament estreta i el cotxet prenia massa espai, però allò que em va molestar és que la nanny estava fent una trucada. Vaig decidir adelantar-la.

Però la nanny en qüestió, no es volia deixar passar i em bloquejava el camí. “Perdoni´m” vaig dir amablement. Com a tota resposta, la dona va penjar, va ficar-se l’aparell a la butxaca, va fer una mica d’espai a la seva dreta… i va accelerar.

Vaig decidir que aquesta a mi no em guanyaria mai. Vaig apretar el pas, però hi havia perill. El sòl estava mal asfaltat amb forats per culpa d’una obra. Veia com les rodes del cotxet giraven vertiginosament, entrant i sortint dels sots, amunt i avall. El nen que no entenia el perill, feia “Pua, pua” i reia. Vaig accelerar més, però la dona era forta. Estava a punt de passar-la perquè els bots del cotxet  frenaven la meva adversària molt però vaig veure davant meu un cartell avisant d’un perill. Instintivament, vaig frenar però la nanny es veu que no sabia llegir i se’n va aprofitar per adelantar. En qualsevol cas, l’avís de perill era només pels que entressin a l’obra del costat. Vam sortir de la zona de l’obra amb lleuger avantatge de la dona i la criatura. La pista ja estava lliure. Tira endavant a tota velocitat, vaig pensar. Ara o mai. Gairebé la vaig passar abans d’arribar a la cantonada. Però en aquell moment una senyora embarassada va aparèixer sense avís per la dreta, venint del carrer de la cruïlla. Catapum!

No li vaig dir a ningú que sóc català.

Tags: Nova York. Soap operas. Vida diaria