Com votem als Estats Units

14, novembre de 2014 per Joanot

Vaig poder votar per primera vegada en la meva vida després de nacionalitzar-me als EUA. Quina il·lusió tan gran! Quantes vegades havia llegit amb enveja als diaris els reportatges de països on els ciutadans havien aconseguit canviar el seu destí a les urnes de vot! Quan jo creixia d’això no n’hi havia a casa. Les explicacions de qüestions polítiques es trobaven al Cole a l’assignatura de Formació de l’Esperit Nacional, obligatòria, amb exàmens finals des de Pàrvuls fins al tercer any de Llicenciatura a la Universitat. Era molt millor, deien aquells, tenir un Caudillo, responsable només davant de Déu i de la Història, que partits polítics i eleccions. Com podria tenir el vot d’un analfabet la mateixa vàlua com el d’un Professor d’Universitat? De fet, jo ja havia estat Professor d’Universitat als Estats Units molt abans de votar. Em sembla que els feixistes sobrevaloraven el seny(sinó la intel·ligència) d’alguns Professors d’Universitat. La prova és que hi havia a les nostres Unis en aquells temps molts professors feixistes i de l’Opus. I que seria absurd, afegien, voler resoldre amb un vot la qüestió de l’existència de Déu. Calia, doncs, demanar al Generalíssimo que es pronunciés sobre aquest i altres dogmes de fe d’una per totes les vegades? Potser ficaria a la presó a tots els no-creients.

Mentre tant, ja vaig aprendre que les urnes, malgrat totes les seves imperfeccions, són absolutament el camí únic i legítim per arribar al poder, per adquirir el dret de manar a tota una nació, i tot això només per un període limitat de temps. Però també caldria fer notar que, encara que les eleccions universals i secretes siguin la primera, més indispensable i més absoluta condició per establir legitimat, no són l’única. La gent del PP haurien d’entendre que l’acció de govern per ser legítima ha d’estar dirigida al benestar de la nació i no als desigs llunàtics dels governants que menystenen la seva oposició i el diàleg i les opinions populars i els drets de les minories. N’hi ha que es pensen seriosament que guanyar una elecció i tenir majoria absoluta els dona el dret a fer i dictar les lleis que vulguin i que qualsevol cosa que facin, ara com en els temps del Generalíssimo és legal. Però això deixem-ho per un altre dia.

Votem cada dos anys segons les lleis dels Estats
Cap de les dues Cambres del Congrés Federal, ni el Senat ni els Representants ha estat mai dissolta d’ençà de la fundació de la República fa més de 250 anys. Els mandats duren fins al 31 de desembre a mitjanit, i els nous diputats juren el càrrec en els primers dies de Gener. Hi ha per tant sempre setmanes entre el nou Parlament i el vell, anomenat temps de l’ànec moribund (“lame-duck”) perquè no pot ni cridar, ni volar, ni fer res, però encara té tota l’autoritat per qualsevol cosa que calgui. El President, sobretot si acaba de perdre la majoria, sempre intenta a la desesperada fer aprovar alguna llei durant aquestes setmanes tan doloroses de l’ànec. Els membres de la Cambra de Representants són elegits només per dos anys; els del Senat per sis, però en aquesta cambra sempre de forma escalonada. Al Senat, doncs, cada dos anys es renova individualment un terç. Les reemplaçaments es fan al gener, sense que la Cambra quedi mai dissolta. Hi ha a Catalunya qui s’indigna si algú vol renovar el Parlament als dos anys. Els Americans ho fan sense problemes des de fa segles.

Tots els 50 estats tenen l’obligació de substituir o reelegir els membres de la delegació de l’Estat a Washington, cosa que la majoria d’estats fan el primer dimarts de novembre els anys parells, amb poques excepcions, que no he entès mai perquè. Les lleis electorals, no obstant, sempre són les pròpies de cadascun dels Estats en tot: requisits, quines màquines s’utilitzen (avui en dia sovint electròniques), format de les paperetes, horaris d’apertura. Absolutament tot, excepte el dret individual de votar que és intocable i protegit pels federals. No hi ha dia de refredament abans de votar sense campanya com passa a Catalunya i en general l’única cosa prohibida és fer propaganda a l’interior dels col·legis durant el vot i fins a cent peus de l’entrada. Cada dia hi ha més estats que a més concedeixen el dret de començar a votar amb dies d’anticipació. Aquí a Texas comencem una setmana sencera abans de la data oficial. Jo per exemple vaig anar a votar a un dels 4 o 5 locals que tenia per triar el dimecres abans de la data oficial i va estar molt bé perquè hi havia poca gent i el temps fou magnífic, mentre que el dimarts, la data oficial, feia molt de fred amb ventades i xàfecs. Aquest sistema està molt bé i promou la participació, sobre tot de gent d’edat, ciutadans malalts o discapacitats i ames de casa. No entenc perquè no es fa a Europa. Em va anar molt bé que a la Mesa tinguessin temps, perquè era la primera vegada per a mi a Texas, tot era completament diferent de Nova York i vaig haver de demanar que un senyor de la Mesa vingués a explicar-m’ho i a respondre preguntes.

Què és un “Gerrymander”? Sort que no en pot haver a Catalunya
És una desgràcia electoral que el Tribunal Federal Suprem no ha volgut aturar mai. Potser també, per altre banda, és la contribució més original a la ciència electoral del segle passat. Els districtes electorals del Senat són els Estats individuals (dos Senadors per Estat) i no es poden canviar ni manipular però en canvi els districtes de la Cambra dels Representants no poden estar fixats per sempre perquè el nombre d’escons a la Cambra de Representants sí que és fixe, com sabem molt bé els qui hem passat l’examen de ciutadania (són més de 400) mentre que el nombre de ciutadans que en tria cada un ha de ser variable per necessitat. Això obre la porta a un abús que no se’ls va acudir mai als Pares Fundadors i per tant no està prohibit a la Constitució. Al país no va bé equiparar els districtes electorals amb les “counties”, com semblaria natural. Vet aquí què se li va acudir a un polític. Hi havia fa més d’un segle a l’Estat de Massachussets un Governador anomenat Gerry, una mica brut i truculent. Instintivament, però amb moltíssima raó va veure que la majoria de vots era sovint la mateixa en eleccions consecutives als petits districtes on vivia la gent i que els resultats electorals només variaven quan el tipus de residents variava. Els districtes electorals han de ser revisats sempre per l’Assemblea de cada Estat cada deu anys, després del Cens federal obligatori, i aquest era el moment de formar nous districtes configurats d’una manera que permetés esbrinar per endavant els resultats del vot. Està clar que els votants no estaven agrupats per partits (diguem de la Granvia a Diputació Republicans i de Diputació a Aragó Demòcrates) però el districte es pot configurar, irregularment si es vol, de forma per exemple que un petit barri demòcrata quedi tancat dintre d’un precinte Republicà de tal manera que els vots demòcrates quedin diluïts i desapareixen sense comptar per res. En un extrem, es pot arribar, manipulant la forma del districte, a un resultat al qual encara que el 60% de votants siguin republicans contra 40% de demòcrates, els elegits sempre siguin diputats republicans i mai cap de demòcrata. És un joc brut, però no està prohibit enlloc La forma del districte a un mapa pot fer riure. L’original del Governador Gerry fou anomenada Gerrymander per un diari perquè verdaderament un dels districtes se semblava a un llangardaix (salamander). El nom, fet en burla sintetitzant el nom del governador amb la forma d’un llangardaix segueix en plena força. Del que es tracta doncs és de guanyar les eleccions a l’Assemblea estatal cada cop que hi ha una revisió dels Districtes per convertir tot l’estat en un agregat de Gerrymanders. Els especialistes poden determinar avui en dia amb certesa la intenció de vot probable de cada barri basant-se en coses com nivell d’ingressos, educació, resultats anteriors, religió, etc. Amb això ja es poden dissenyar els Gerrymanders i la victòria electoral d’un partit està assegurada per deu anys, fins al pròxim cens. Els Tribunals Federals, el Suprem inclòs, no han tingut cap entusiasme per enderrocar el sistema, tot i reconeixent la fal·làcia. La darrera setmana van arribar al Suprem dues queixes contra dos Estats del Sud, un d’ells Alabama perquè és evident que els Gerrymanders en aquest cas serveixen per reduir el nombre de negres a la delegació estatal a Washington. Els lletrats dels Estat no ho negaran per res, sinó que simplement argumentaran que els seus Estats són lliures i sobirans, i poden fer com vulguin i que això els pares fundadors així ho volien.

Un cas memorable va tenir lloc fa un parell d’anys a l’Assemblea de l’Estat de Texas, sempre Republicana. Els dissenyadors de la majoria republicana havien format Gerrymanders electorals molt desvergonyits a tot Texas que pràcticament garantien la supremacia republicana a aquest Estat i la seva delegació a Washington DC durant els propers deu anys i molt probablement més enllà. Els Demòcrates no podien fer-hi res. Les repetides queixes a tribunals no havien dut mai a un prohibició, sinó només a canvis i ajustaments modestos. Però segons la Constitució de l’Estat de Texas, per aprovar aquesta mena de lleis calia tenir a la sala un quòrum (un mínim de legisladors). Els demòcrates van decidir boicotejar la sessió quedant-se a casa. L’speaker va reaccionar manant al Sargent d’Armes del cos que busqués, arrestés i arrossegués per força a la sala als parlamentaris en vaga. No s’havia acabat res. Els demòcrates van formar una caravana de cotxes dirigint-se a la frontera de Texas més pròxima, que era la de Nou Mèxic, on el partit ja havia reservat cambres a un Motel fora del territori texà. Enmig de les rialles de tota la nació, aquesta situació de fuga parlamentària va durar moltes setmanes fins que al final es va mig arreglar, no gaire bé. La delegació texana a la Cambra de Representants federal segueix incloent molts pocs demòcrates.

Evidentment, caldria distingir entre les coses que estan prohibides i les que estan només malament i demostren abús i mala fe. A Madrid es veu que no ho sap ningú, però hi ha moltes coses perfectament legals que la gent decent no fa.

Present i futur
A Washington hi ha moltes coses amagades no pas a les lleis sinó al reglament de les dues cambres que ho compliquen tot. Cada senador té per exemple el dret de boicotejar amb un sol vot personal qualsevol mesura amb la què no pugui viure i que l’enrabiï. Ho poden fer només rarament, o queden exposats a la ràbia dels companys, que li podrien prendre el privilegi o castigar-lo durament, però en general si el senador és un home de bona reputació es respectaria el seu dret al boicot. El darrer cas que jo puc recordar és el de Lieberman, l’ex Vice-Presidencial candidat d’Al Gore. Amb grans esforços, Obama havia reeixit a convincer la majoria que encara tenia de muntar en part l’assegurança de malaltia no amb companyies privades sinó amb Medicare, l’assegurança federal actualment limitada als ancians que és més barata i funciona força bé. Amb ràbia, la prima dona Kleinerman va convocar la premsa i va anunciar el seu boicot personal a tot la llei si Medicare s’obria a la gent més jove com Obama pretenia. I la cosa es va acabar. Potser les companyies privades van saber com agrair l’esforç de Lieberman (que tant de mal està fent), ja al final de la seva carrera i prop de la jubilacio.

Curiosament, la majoria al Senat no són 50 vots dels 100 que hi ha al Senat, sinó 60. El que passa és que només amb 50 (més el vot del vice-president que en fa 51) no es pot interrompre cap filibuster, el dret de seguir debatent per temps indefinit fins que els espònsors es cansen i resulta que en cal 60 per tancar el debat i forçar un vot final. Ara que els senyors senadors com que sovint són vellets s’ho han fet molt fàcil, han fet adaptacions del seu reglament permetent que el debat sigui purament nominal: n’hi ha prou amb declarar obert el filibuster sense haver d’aixecar-se i parlar, només mirant el rellotge des del seu escó confortable. Després ja se’n poden anar a la cafeteria a beure cafè amb llet mentre duri el “debat” tan nominal i es pugui votar o no votar. Aquesta i moltes altres mesures amagades al reglament fan la vida dels Senadors fàcil i porta els ciutadans i periodistes a la desesperació. I la cambra a la inèrcia total. I els debats són purament nominals sense que ningú s’hagi d’avorrir escoltant arguments ximples. L’orador parla davant una sala buida a les càmeres d’una de les xarxes públiques de TV que gairebé ningú es mira (i té prohibit ensenyar que la cambra està buida)

Les eleccions són sempre per districtes individuals, mai amb llistes de partits. En qualsevol cas, el vot a la cambra legislativa és sempre lliure, mai obligatori seguint ordres del partit però un que no vulgui obeir els consells del seu lideratge s’exposa a represàlies greus, sovint equivalents a la pèrdua de l’escó. Només cal negar-li ajuts per trobar els milions que cal gastar per fer-se reelegir. Està clar que sempre queda el recurs de la corrupció, acceptant dinerets a canvi del suport entusiàstic a certes lleis. Però també és veritat que hi ha gent innocent i honrada.

En general, els parlamentaris que es presenten a l’elecció següent són molt sovint reelegits, cosa que dilueix molt les possibilitats de renovació. Diguem que un Estat té 40 escons a Washington i que d’aquests 25 són demòcrates. D’aquests 25, 20 seran probablement reelegits amb molt poc esforç i molt poca campanya electoral. Dels 5 que queden, dos no es presenten a la reelecció però probablement seran substituïts per gent del mateix partit. Els 3 restants són escons oberts de debò, de fet els únics que estan en competició a l’Estat. En aquest cas, és evident que la baralla no s’estén a 25 escons sinó exclusivament als 5 que són lliures i sobretot als tres en contenció i aquests rebran milions i milions en ajut material per pagar anuncis a la TV i presentacions en viu de Clinton i companyia a rallis i mítings. Als altres districtes, el votant notarà poc de l’elecció. Evidentment, els termes d’aquesta batalla electoral són completament diferents dels que coneixem a Europa. De què serveix comptar el nombre total de vots

En Resum: Eleccions? Sí, per descomptat, sempre, o si no no hi ha legitimitat de cap mena. Totes les alternatives són pitjors. N’hi ha prou amb eleccions? No. El vot és una condició absoluta, però insuficient! Cal considerar les intencions, ideologia, capacitats i habilitats realístiques i història dels participants. Ai dels pobres que van vessar llàgrimes el dia del primer vot durant la transició del Feixisme i es pensaven que amb el vot tot havia quedat arreglat. A vegades me’n recordo i jo també voldria plorar

Joan Gil

Els Musulmans del Califat de Còrdova i els antics Gihadistes

21, setembre de 2014 per Joanot

Els musulmans van creuar l’Estret de Gibraltar l’any de gràcia de 711 i en vuit anys van esborrar l’antic regne visigòtic peninsular i ocupar tota la península. Si no haguessin vingut, potser estaríem tots plegats parlant l’alemany (com sens dubte feia el Comte Guifré el Pilós) encara que també vivien molts llatins al país. Al poc temps de la invasió es va presentar a Ibèria (anomenada Al-Àndalus pels nous propietaris) un home anomenat Abd-er-Rahman afirmant ser un príncep fill de l’últim Califa de Damasc i cap de la dinastia Umayyad, descedent directa del Profeta, acabada d’assassinar per usurpadors de la casa dels Abbasides, que ara regnava il·legítimament a Damasc. La pretensió d’Abd-er-Rahman, que deia haver escapat tot sol de la massacre a la capital musulmana fou acceptada, i l’home, tant si era un príncep com un impostor, esdevingué Emir en 756, establint la seva capital a Còrdova. L’Imperi musulmà va quedar dividit en dos, però el Califat (la successió del Profeta, que representava la unió entre el poder espiritual i terrenal, com fa el Papat per als Cristians) de moment va quedar només a Damasc.

Naixement i mort del Califat enmig d’ones de gihadistes

Un Emir, Abd-er-Rahman III, va topar en 756 amb invasors egipcis que havien gosat establir un Califat al Cairo. Després d’eliminar-los, l’Emir de Còrdova va pensar que essent ell un Ummayad, tenia tot el dret d’autoproclamar-se Califa i així ho va fer. El Califat cordovès, protector de les arts i la ciència, duraria fins al 1031, i el món musulmà va quedar dividit en dos. L’home més notable que Còrdova va produir fou el gran general i polític Al-Mansur, que feia amb impunitat raids robant allò que volia dels regnes cristians. Dissortadament, entre altres coses, va cremar la ciutat de Barcelona, per l’única vegada en la Història. Sense voler esdevenir ni Emir ni Califa es va emparar de tot el poder material i polític d’Al-Àndalus que va intentar passar també als seus fills. Els seus successors, no obstant, van ser incapaços de salvar el Califat, destruït per conspiracions i lluites internes i aviat convertit en una trencadissa de petits regnes taifes, incapaços de resistir l’empenta des Cristians. Però a l’Àfrica quedaven molts gihadistes.

Els Almoràvits
Els Almoràvits havien fundat un imperi molt pietós nord-africà amb capital a la ciutat de Marraqueix, del nom de la qual es deriva el del Marroc. Quan Alfons VI de Castella va conquerir la ciutat i el regne de Tulaytula (Toledo), el seu rei va escriure a Marraqueix demnant auxili. El devot emperador Yusuf ibn Taixfun va accedir, arribant a establir-se a Còrdova i derrotant decisivament als Castellans. Teòricament només havia vingut a ajudar, però li va semblar que els ciutadans taifes no eren prou devots i se semblaven massa als cristians. Una referència diu que els musulmans locals es negaven a fer de policia religiosa i que els almoràvits es van veure obligats a pagar Cristians Mosàrabs per vigilar que la Sharia fos observada en públic. Els almoràvits aviat van ocupar militarment tots els regnes taifes (als Països Catalans van eliminar els successors del Cid al Regne de València trencant el somni castellà d’un port mediterrani). Finalment van cometre l’error de prendre també el Regne de Saragossa. Aquesta ciutat està molt al Nord i prop dels Pirineus, i tant al Papa Inocenci com a molts europeus, el perill d’una nova invasió musulmana d’Europa s’els va fer palès. El Papa va predicar una mena de Croada i el rei aragonès Alfons I el Batallador, en aquells moments sobirà de tots els estats cristians peninsulars excepte Catalunya, va assetjar i conquerir la ciutat el 1118, afegint-la a Aragó i no pas a Castella com els castellans volien.

Els Almohades
La vida a Al-Àndalus era tan agradable que afeblia la religiositat dels invasors. Algú va escriure al Califa Almohade, un poble molt més religiós que els Almoràvits, d’origen berbere, que acabava d’establir-se a Marraquesh tot i conquerint un gran imperi nord-africà, que els Almoràvits deixaven als porquets viure amb es ciutadans als pobles i que permetien a les dones passejar-se amb la cara descoberta. El Califa no va voler sentir res més i va creuar l’estret de Gibraltar. Semblaven a punt d’empassar-se tots els regnes Cristians, quan una coalició més o menys dirigida pel nostre Pere el Catòlic, els va aturar a la batalla de les Navas de Tolosa. Els Almohades no van traslladar mai la seva capital a la península, establint només un centre administratiu a Sevilla enlloc de Còrdova.

Vet aquí, doncs, que els gihadistes de diferents nacionalitats i tipus foren els responsables de la extraordària duració de la Guerra de la Reconquesta d’uns 800 anys, fent-la potser la més llarga de la història. Els musulmans no l’han oblidat mai. En una de les seves darreres entrevistes en Bin Laden va dir que Palestina no acabaria igual que Al-Àndalus. I el mes de Març proppassat, aquests gihadistes tan agressius de l’Estat Musulmà, o com es diguin, van publicar un mapa de les seves ambicions territorials que incloia plenament tota la Península Ibèrica. Igualment un video de reclutament d’un militant europeu que parlava l’Anglès amb fort accent Portuguès es referia a l’alliberament inevitable de Portugal pel bé de la Humanitat. El presentador fou identificat pels serveis secrets britànics com a un Portuguès gihadista conegut. Caldrà començar a preocupar-se de tot això?

Les guerres diferents que volen fer ara
Lluny queden els temps que van seguir la fi de la Guerra Freda, quan ens prometíem una pau llarga amb prosperitat i la supremacia de la llei estesa per tota la terra. Quin desengany tan terrible! El que estem veient a vegades sembla medieval i molt pitjor que molts episodis de la Guerra Mundial. Quants refugiats a quants països! Quin odi ètnic i religiós! Quantes ciutats destruïdes! Quanta fam i quanta mort de civils innocents!

Com pot ser que parlin amb indiferència de “dany col·lateral” referint-se a ciutadans innocents? Des de quan hi ha “guerres humanitàries”? Les Nacions Unides foren fundades per evitar guerres. Com és que ara n’aproven i les anomenen “legals”? Perquè no tornen a fer bloqueigs d´armes o de diners o tancament de fronteres enlloc d’anar-hi amb armes i matar encara més gent?

Ara fa un parell d’anys, quan van començar a utilitzar drones contra grups suposats de ser terroristes el famós programa de la CBS “60 Minutes” va ensenyar un centre de control a Nevada. Un home es mirava l’escena a monitors, apretava els butons, estudiava el resultat, pujava al cotxe i se n’anava à casa a sopar amb la dona i els fills. I quan s’equivocaven? Deien sempre que farien una investigació però els errors són inevitables. Està clar, coses inevitables no es poden evitar i no cal preocupar-se’n massa. I aquell senyor que premia el butons com si fos un joc electrònic tenia dret a pair el seu sopar en pau.

El President Obama parla molt de la guerra. Potser en memòria del seu Premi Nobel de la Pau a vegades concedeix medalles no sols per guerres actuals sinó a vegades per injustícies oblidades durant la guerra del Vietnam o, l’altre dia, una dels temps de la Guerra Civil. Ho fa sempre explicant al públic amb tots els detalls la feta gloriosa del guardonat i tots els detalls de la situació militar associada i el nombre i noms de morts. Es veu que la guerra l’interessa i potser el fascina o el commou. Al començament de la Guerra d’Afganistan anava a la base militar a Delaware on aterrien els avions amb els cadàvers i s’ho mirava en silenci, a vegades pregant. Jo voldria saber què pensava. Potser s’absolvia ell mateix de tota culpa. Si podia. Dona la impressió de viure perdut a un labirint impenetrable de complicacions, sense saber què fer ni on anar. Es contradiu, anuncia coses que no estan aprovades, planteja als aliats coses que aquests no volen fer. Anuncia línies roges que després es salta tranquil·lament. S´ha empatollat sense necessitat a Rússia. Es creu que pot obtenir tot el que vulgui fent un discurs ben fet que convenç. No sap on va, quins objectius concrets té ni quant de temps durarà allò que vol fer. Se´l veu com un nàufrag despistat, mirant de navegar per escenes inescrutables de la història del món, confiant en el seu destí.

Ara diu que augmentarà els atacs aeris però, això sí, sense posar “botes americanes al sòl” com ell i els seus amics diuen sempre. Ho canvia tot això? Han resolt el problema dels innocents? És la guerra des de l’aire més humanitària i innocent que la guerra amb canons i baionetes? Jo ho dubto. Què senten els soldats que hi participen sense exposar-se a res? No trobeu terribles aquests dubtes? Com vol participar a una guerra entre multiples bàndols amb objectius i aliances tan diferents? Poden els turcs ajudar als kurds iraquians mentre que ells mateixos tracten els kurds de Turquia de terroristes? I els àrabs sunnis voldran ajudar els xies? I els Saudis, no començaran a atacar enemics seus que estiguin aliats amb els EUA?

Però sobretot i damunt de tot, quin és exactament l’objectiu d’aquesta nova guerra i quan es podrà declarar acabada?
Si no s’en volen preocupar i respondre a aquestes preguntes, voldria que es recordessin de la Guerra de Reconquesta dels 800 anys, de les intervencions de tants partits i de tants gihadistes diferents, amb una o dues semi-croades internacionals. Que pensin, abans de declarar la guerra, en la dificultat en terminar-la i la crueltat i el patiment que van tenir lloc. Els verdades herois són els qui fan la pau i no la guerra.

Joan Gil

Aldarulls, Policia, Llei i Constitució

23, agost de 2014 per Joanot

Ferguson és un suburbi, fins ara poc conegut, de la gran ciutat de St Louis, a l’Estat de Missouri, que ha produït una de les sorpreses més desagradables d’aquest estiu als EUA: aldarulls racials. El cas no ha estat mai aclarit del tot. Sembla que un jove negre de 18 anys havia robat una caixa de “cigarilos”, una mena de cigars barats d’una botiga. Va fer una empenta al propietari que el volia aturar i diuen que duia un ganivet (cosa disputada, com gairebé tot). Una estona després un policia va topar amb dos xicots negres que anaven pel mig de la carretera molestant els automobilistes. Va intentar arrestar un dels dos, però va acabar matant a trets l’altre jove, que sembla ser el lladre de la caixa de cigars, el qual el policia diu que va reconèixer per la descripció a la ràdio. L’autòpsia va demostrar sis forats de bala, quatre al braç i dos al crani, indicant que la víctima tenia el cap ajupit, intentant defensar-se. No estava armat. Tot seguit, molts peatons van procedir a prendre fotos del cadàver que semblava abandonat pel carrer en una posició lletja i desagradable, cobert de sang i exposat a la curiositat pública. Va seguir una explosió d’indignació amb aldarulls de la població negra (Ferguson és una ciutat mixta). La policia, molt arrogant, va respondre amb una exhibició absurda de força gairebé militar, amb vehicles cuirassats, fusells d’assalt, cascos d’acer i gas lacrimògen, per no parlar de les detencions en massa. Era l’Ordeno y Mando, que els catalans coneixem tan bé. Després de molts incidents, fins i tot el President i el Fiscal General federal (que també és negre) van haver d’intervenir.

Es tracta verdaderament d’un incident racial? Sí, però no del tot. Els bons ciutadans blancs de St Louis no tenen cap reputació de ser racistes i els periodistes diuen que estan molt astorats. Els únics que en són semblen ser els policies, que sens dubte actuen a Ferguson com a molts llocs, amb prejudici contra els ciutadans negres. Del verdader problem, no en parla ningú. Els negres pateixen desmesuradament dels problemes econòmics del país. Són ells els qui no troben feina, perden l’orgull vivint de la beneficència i no veuen cap futur millor. En un grup així sempre hi ha un augment de la delinqüència i un gran nombre de conflictes amb la policia, que acaba developant una actitud hostil de sospita constant, amb detencions freqüents i arbitràries, que violen els drets civils dels negres. El problema és social, econòmic i polític i és absurd (i opressiu, sens dubte) pensar que es pugui resoldre amb repressió policial. Se sembla una mica al vell problema dels gitanos a l’Estat.

En una societat feliç on les coses funcionen bé, si és que n’hi ha, la policia hauria de ser un membre estimat de la societat. No volem ser robats, ni patir agressions, ni resoldre els nostres conflictes a cops de puny i per això necessitem policies. Però hem donat a la policia una força i autoritat sobre nosaltres i un poder extraordinari, que els policies poden utilitzar bé o malament. Em tornen a la memòria els agents grisos de la Policia franquista de la meva infantesa a Barcelona. Aquells no eren membres de la nostra comunitat, sinó enemics i ocupants que castigaven per parlar la nostra llengua i contínuament demostraven el menysteniment de la ciutadania amb insults i mals tractes contra els que no hi havia recurs. A diferència del cas actual a Ferguson, aquells ho tenien tot al seu costat: lleis injustes, el Fuero de los Españoles, jutges regulars i especials, la premsa. Aquí almenys res d’això passa. Fins i tot el govern central ha intervingut i hem escoltat moltes discussions crítiques. I el policia que va disparar serà castigat. I la Constitució Federal és l’esperança de tothom.

Això ens porta a un problema molt greu que tenim. Què cal fer quan el govern, la policia, la seva llei i fins i tot certs articles de la Constitució no són membres de la nostra comunitat o de la nostra nació i estan escrits amb hostilitat contra el nostre poble per suprimir drets que teníem abans que ells neixessin i que són ben nostres. Els que volen evitar que aconseguim allò que és nostre i ens volen oprimir criden que cal obeir la llei, cosa que és senzilla i fácil d’entendre però està contra nosaltres i ens perjudica sempre. Hi ha lleis escrites contra les aspiracions i drets naturals d’un poble i de molts ciutadans. Què cal fer? És molt ingenu pensar que una minoria tingui els mitjans democràtics per canviar la llei ni cap govern té el dret de diluir la minoria dintre d’un grup més gran sempre hostil a les aspiracions minoritàries.

Una Constitució justa i tots els seus articles han de ser un SÒL que permeti la convivència i resolució pacífica dintre del marc democràtic de tots els nostres conflictes, un lloc on podem créixer, aspirar i viure en pau, però MAI un sostre per limitar les aspiracions dels ciutadans, majories i minories que viuen a l’Estat.

Moralment, el cas està clar: lleis injustes són un ultratge, una vergonya i un escarni a la democràcia i fins i tot la religió i ningú té cap obligació d’obeir-les. El problema és que la policia al servei del govern té el poder d’imposar-les per força, ara com en el temps del franquisme. I així és com un bon ciutadà, membre d’una minoria, acaba entre l’espasa i la paret. Caldria en aquests casos tenir bons líders. On els trobarem?

Joan Gil

La tragèdia de Palestina i les seves causes

31, juliol de 2014 per Joanot
  • Lydda fou fins tres dies al juliol de 1948 una tranquil·la ciutat agrícola o potser un poble àrab a Palestina. La guerra entre jueus i àrabs acabava d’esclatar immediatament després de la partició del país per les Nacions Unides entre les dues comunitats. Una unitat militar israeliana va entrar al poble. Més de 300 civils musulmans van ser morts, la resta aplegats i expulsats. Les cases foren destruïdes i els terrenys agrícoles abandonats sense cap mena de compensació. Fou una neteja ètnica. La població va entendre bé la lliçó i el missatge: després de molts segles els calia abandonar les llars i fugir. Altrament si els musulmans salvaven la vida, acabarien a un camp de refugiats…on els seus descendents segueixen vivint avui en dia, sense que el món se’n preocupi gaire. Tenen no obstant una agència de les Nacions Unides només per a ells per mantenir-los vius. Pel que fa a Lydda, no és gens difícil de trobar al mapa. Ara es diu Lod i és el lloc on està situat l’aeroport internacional de Tel Aviv. Però el problema que va conduir a aquell desastre no es va resoldre mai i ha resultat en més de 60 anys en desastres guerres, destrosses i crueltats indescriptibles fins al dia d’avui. No té sentit parlar de les tragèdies individualment, volent arbitrar si aquest o aquell tenia la raó en aquest o aquell cas, o qui dels dos ha començat perquè el problema de fons és sempre el mateix i és d’això que caldria parlar. Els colons jueus van crear un país nou a una terra que no estava buida i ningú va fer res, potser amb l’excepció d’unes febles Nacions Unides, per resoldre la tragèdia dels palestins. No s’hi val dir que no es pot fer res. Hi ha sempre solucions polítiques a tots els problemes polítics. A vegades millor, a vegades pitjor, però sempre es pot fer alguna cosa que serveixi a tothom.

    Fa molts anys…
    Després del Primer Congrés Sionista, el fundador Theodor Herzl va enviar una delegació de tres rabís a Palestina a veure com estava el terreny. Van escriure en un estil molt jueu dues frases que sumaritzaven llavors i segueixen sumaritzant la situació ara perfectament: “La núvia és molt maca, però dissortadament ja està casada”. Llegim sovint quina influència l’Holocaust tingué en el naixement d’Israel. Estrictament no és veritat que en tingues cap, perquè el Sionisme ha justificat sempre el seu dret a ocupar la terra exclusivament amb es lligams històrics i bíblics del poble d’Israel amb Palestina i ho van escriure aixi i van ser fundats molt abans que l’Holocaust arribes. Molts sionistes eren molt progressius i somniaven en un estat perfecte, exemplar per a tot el món. Especialment, el moviment de la vida col.lectiva als Kibbutz, avui en dia mig abandonats va influenciar molts jueus. Ara bé: la situació al món va canviar i l’Holocaust tingué un efecte molt gran en el públic americà, particularment evident després del descobriment dels camps d’exterminació nazis.

    El govern dels EUA havia rebutjat sempre la Declaració (britànica) de Balfour, que promovia la immigració jueva a Palestina. El President Roosevelt defensava una actitud equidistant entre les comunitats jueves i musulmanes a Palestina, cosa que va ser la política oficial dels EUA per molts anys. Sens dubte l’Administració Americana, considerant com estaven les coses, sobretot el subministre energètic en aquells temps, temia un efecte negatiu sobre la disponibilitat del petroli. En Truman també va seguir per anys aquesta línia. Una gran agrupació jueva antisionista americana, veient el desastre que podia tenir lloc, defensava una expulsió amb indemnitzacions dels musulmans. Finalment Truman va canviar dramàticament la seva posició esdevenint el primer President que va reconèixer la independència d’Israel. Sens dubte, la qüestió de l’Holocaust va pesar molt, encara que no tenia res a veuré amb els àrabs.

    Les Nacions Unides van dividir el país en tres, una part pels àrabs, una altra pels jueus i Jerusalem com a una mena de territori internacional obert multinacional. Els àrabs en la primera de moltes decisions unilaterals catastròfiques que prendrien, ho van rebutjar, mentre que els colons jueus acceptaven amb entusiasme. L’endemà de la partició unitats àrabs armades van atacar els colons jueus però eren molt dèbils, desorganitzades i mal armades, contràriament als jueus que havien après moltes coses de la Guerra Mundial. L’exèrcit jueu pràcticament les va esborrar del mapa en pocs dies. Aleshores en una segona fase cinc països àrabs es van mobilitzar atacant Israel des de diferent fronteres. Una unitat britànica, la Legió Àrab va lluitar amb ells, però només al territori atorgat per les NU als musulmans, cosa que va estalviar als àrabs una calamitat i humiliació encara pitjors. Els àrabs, mal armats, mal dirigits, embolicats en intrigues polítiques, baralles internes i maquinacions, foren derrotats clarament. Així i tot, Egipte, sense que hom entengui perquè, es va quedar amb tota Gaza i els Jordans van incorporar a la seva monarquia mig Jerusalem i tota Transjordània, més o menys el territori palestí dels nostres dies. La guerra va acabar amb la delimitació d’una línia de frontera “verda”, la demarcació de l’armistici que els EUA i molts altres (però no pas la poderosa Dreta israeliana) voldrien en un tractat de pau com a frontera definitiva. En canvi de la frontera de les NU no en vol saber res ningú, sobretot la idea de voler transformar Jerusalem en una ciutat internacional lliure.

    Arribant als temps actuals
    Sobre el paper, la superioritat tant territorial com pel nombre d’habitants dels àrabs sobre Israel semblava immensa però era en realitat inexistent degut a desorganització, dictadures, falta de patronatges, abusos i desavinenteses internes degudes als diferents règims. Els israelians van començar a demanar dels patrons americans diners i armes per “restaurar l’equilibri” suposadament perdut a la guerra. Amb l’ajut dels EUA els Israelians hi van reeixir plenament. Aviat Israel va esdevenir una superpotència amb un exèrcit de classe mundial invencible, amb tot pagat i de fet mantingut pels EUA. Jo afegiria que també el pais es van inclina fortament cap a la dreta i cap al militarisme, abandonant els somnis progressistes que els van motivar al moment del naixement del nou Estat. Originalment, Israel estava governat pel Labor Party al que pertanyien tots els fundadors de l’Estat, però en els nostres dies pràcticament només ha sobreviscut la Dreta, curiosament fragmentada però sempre radical. Potser molts ciutadans també han canviat i esdevingut més durs. L’únic diari progressista es el Haaretz, que es pot llegir de franc a l´internet, on el lector trobara opinions diferents de la propaganda oficial. Altrament de les polítiques esquerranes i progressives dels fundadors, queden sobretot les memòries.

    Pel que fa a la seva resistència dintre la política interior nord-americana, a Europa no sembla entendre ningú com funciona. Hi ha gent absurda (o potser antisemita de debò) que diuen que els jueus controlen tota la política americana pel món, cosa tan ridícula com impossible. L’única cosa que sens dubte controlen és la política americana a l’orient mig que els afecta, generalment a través d’organitzacions com la l’AIPAC, que al capdavall es una organització nord-americana legal i pública (podeu visitar el seu web). És impossible deixar d´admirar l’habilitat extraordinària d’aquests grups i la dedicació dels que la dirigeixen. L’AIPAC no és cap lobby perquè ni distribueix ni ofereix directament diners. Han aconseguit que tots els candidats a un càrrec federal es presentin a una entrevista explicant les seves opinions respecte a Israel i el món àrab i en general així s’acaba sovint la cosa. Que les respostes no els agraden? Per fer-se elegir a qualsevol càrrec als EUA cal finançar una campanya que costa molts milions de dòlars. El candidat imprudent amb opinions poc favorables trobarà totes les fonts d’ingressos en les que confiava tancades i seques. Si és un senyor amb closca molt dura, podria ser que fins i tot apareguessin al seu districte persones fent campanya contra ell amb acusacions d’antisemitisme i histories o historietes fosques o brutes de la seva vida anterior exposades i sortint al llum. I aquest candidat no sortirà elegit. Ja ho van demostrar almenys en dues ocasions i no els cal tornar a fer-ho. Torno a notar que això no té res d´il·legal ni amagat i que podeu visitar el seu web que és ben public. Representa un ús molt astut i hàbil de les peculiaritats de la política electoral nord-americana. Qui vulgui pot intentar-ho.

    En l’actualitat no obstant, el govern israelià ha triat seguir una línia de confrontacions directes amb el govern dels EUA. Quan Ariel Sharon era President, Israel va envair Gaza amb un exèrcit per raons similars a les actuals. El President Bush, espantat per la violència, va manar en públic i per la TV a Sharon que es retirés de Gaza. En Sharon es va negar, posant Bush en un compromís perquè no havia passat mai i l’incident era public. Els EUA paguen anualment quantitats enormes de diners a Israel. En Bush va repetir la seva ordre per segona vegada amb el mateix resultat. I ho va haver de deixar córrer davant l’actitud de Sharon. En Netanyahu ha fet coses semblants sobre tot amb les colònies al West Bank, la construcció de les quals sovint fa accelerar desafiant directament queixes nord-americanes, cosa que tant en Kerry com l’Obama han notat sovint. A més hi ha l’assumpte d’Iran, on Israel insistia en que els EUA ataquessin per aire destruint les fàbriques nuclears. Ara, en canvi, sembla que els americans volen fer pinya amb Iran i permetre’ls un ús limitat de l’energia nuclear, cosa que enrabia molt el govern de Tel Aviv. A mes els ministres israelians parlen de Kerry en públic en un to ofensiu, o francament insultant. Netanyahu juga amb foc.

    RESUM
    Al món passen desgràcies molt difícils de resoldre. Algunes són el resultat de forces naturals (els anomenats “Actes de Déu”, com es diu als EUA) i altres de problemes i accions humanes. Per altra banda ni la religió catòlica ni la moral cívica ens permeten jutjar a ningú. Jo hi estic molt d’acord i no vull jutjar. Sobre el sionisme hi ha hagut sempre moltes opinions, tant favorables com desfavorables i dintre de cadascuna d’aquests opinions, hi ha aspectes que es veuen de certes formes variables segons els temps i la gent que en parla. Al començament el Sionisme era un moviment molt progressiu, però darrerament ha esdevingut m conservatiu cosa que ha resultat en canvis sensibles de política. De fet, el Sr Netanyahu ha esdevingut un polític extraordinàriament popular i admirat a l´interior i les crítiques contra la seva política cada dia més febles. El públic israelià està amb ell.

    Jo el què veig malament és que hi hagi qui pretengui jutjar el problema basant-se en el darrer esdeveniment acabat de veure als diaris o l´internet. Tenen els Israelians dret a defensar-se o no? Més d’un lector quedarà sorprès de sentir dir que la resposta és un NO contundent, que Israel en aquest cas no té cap dret a defensar-se perquè ni la llei internacional ni les NU atorguen aquest dret a una nació ocupant contra una nació ocupada que, segons les lleis internacionals i les NU tindria en canvi molts drets a defensar-se contínuament tant com pugui sobretot del blocatge permanent dintre d´un territori minúscul que de fet es un galliner. Igual amb la negació de productes essencials i la protecció de civils. Però no es amb aquests legalismes com es pot resoldre el problema. El que cal és tornar a les arrels i mirar de trobar una solució acceptable als interessos de tots els participants o de totes les víctimes, desterrant l´odi i la mala fe i restaurant l´esperança en un futur millor, ara cruelment perduda. I mentre que no s’hi arribi, haurem de seguir posant-nos malalts cada vegada que les notícies ensenyin fotos de Palestina. Prou, per amor de Déu. Prou

    Joan

  • Quan els immigrants estrangers són 57,000 nens tots sols

    15, juliol de 2014 per Joanot

    Molts ens recordem del dia feliç quan va esdevenir clar que la Guerra Freda s’havia acabat. Una nova era de pau, desarmament, rebaixa d’impostos, democràcia i respecte als drets humans havia començat. Quin desengany tan gran! Només cal llegir els titulars dels diaris o les pàgines web: Afganistan, Iraq, Síria, Palestina, tensió social creixent, injustícia econòmica, indiferència als canvis ambientals, desastres nuclears, aiguats…
    No sé si la premsa ibèrica ha explicat bé l’horror de la tragèdia dels nens centroamericans enviats tots sols en mans de criminals a provar d’entrar als EUA. Surten del seu país amb despeses pagades amb els darrers estalvis dels pares a intentar l’entrada il.legal als EUA, separats per sempre més dels progenitors, en un intent de resultat molt incert, en perill de mort, testimonis vivents dels horrors i injustícies del país on van nàixer. Això passa de debò? I tant, només que, comprensiblement, pocs en volen parlar.

    Precedents
    Els EUA són una nació immigrant a excepció dels indígenes que són nacions separades. Aquí estem molts per demostrar-ho però això no vol dir que no hi hagi hagut mai problemes entre nativistes i els acabars d’arribar. La llei actual d’immigració (i que consti que n’hi ha hagut moltes) no està bé perquè la immigració il.legal, descontrolada, segueix existint i les circumstàncies han canviat molt. Diuen que crea problemes i costa diners, cosa que té com a menys dos costats. Per una banda, cal tenir més hospitals, molts immigrants necessiten ajuts econòmics, hi ha certes formes de crim dutes pels estrangers, calen més escoles, n’hi ha que no aprenen l’anglès; però també venen disposats a treballar, n’hi ha que són gent ja educada, professionals, gent disposada a prendre les feines pitjors. La cara més visible del problema són els immigrants hispans, però coses semblants passen amb els xinesos, indis, països en guerra, filipins, europeus orientals,… La resstència contra la situació ve sobretot de la Dreta Republicana anti-Obama (no obstant que sota Obama el volum de la deportació i lluita contra il.legals han augmentat molt).

    La immigració és de competència exclusiva federal però, si volen, molts Estats poden sucar-hi tomàquet amb lleis, prohibicions i detencions. A mí m’ha molestat sempre que hom tracti de “nazis” tan fàcilment als adversaris polítics, però el govern i parlament de l’Estat d’Alabama s’ho mereixien. Segons la seva llei anti-hispànica, en gran part i gràcies a Déu anul.lada per jutges, la policia tenia el dret i l’obligació d’aturar gent pel carrer (molts hispans no són blancs del tot) i demanar els papers provant que eren ciutadans. Si no els duien, podien ser arrestats en l’acte i posats a la llista de deportació. Era allò de sortir a comprar llet i no saber si hom tornaria a casa o no. Hi havia limitacions serioses amb l’habitatge i a més els estrangers perdrien el dret a l’assistència mèdica i els nens no podrien anar a l’escola. Al segle XXI…

    L’Administració Obama ha proposat una nova llei que ningú sembla haver llegit però segons els diaris està força bé, només que els Republicans en l’actualitat s’oposen a absolutament qualsevol cosa que el Govern Obama intenti fer, sigui com sigui. Això ha creat molt mala llet i ja no es pot creure res del que els polítics diuen. Obama es defensa i en principi té raó perquè veu com els seus mandats s’acaben sense que hagi pogut fer ni canviar res al país, fora de la llei de salut pública, però tampoc cal pensar-se que el Sr Obama sigui cap angelet i les discussions que fan són agres, amb mala fe i amb moltes mentides, algunes d’elles grotesques. L’altre dia un senador republicà exigia a crits certes mesures que ja estaven incloses al projecte de llei, que ell ni havia llegit. No fa res!!! Hi ha programes de ràdio que diuen bestieses encara pitjors. Avui he sentit dir que l’organització de defensa de drets civils dels mexicans americans es diu “La Raza” perquè són racistes com el KKK i volen assassinar blancs. Així van moltes coses. La gent hauria de llegir diaris seriosos i veure o escoltar bons programes, però no ho fan.

    La crisi dels 57,000 nens immigrants per any
    Els Republicans diuen sempre que la frontera, que mesura milers de qm de llargària, no està protegida. Poques coses al món són tan falses. La meva família va anar fa uns mesos a un gran Parc Estatal meravellós situat al llarg de la frontera. Semblava com si fos una zona sota ocupació militar amb muralles dobles, reixes, armes i gent uniformada a tot arreu. A més, a les carreteres interiors pròximes aturaven i escorcollaven a fons cotxes amb famílies dintre i hi havia torres de vigilància amb homes armats, helicòpters i avions. No hi havia forma de queixar-se de res a ningú. No obstant els Republicans criden cada dia que Obama hauria de posar totes les Guàrdies Nacionals a la frontera. Quan els Govern federal respon que s’ho estudiaria i potser es podria fer en part però que és molt complicat i car i afebleix les reserves de soldats per guerres exteriors, els Republicans es posen a cridar una altra vegada que Obama es nega tancar la frontera, que es podria fer fàcilment mobilitzant la Guàrdia Nacional. Qualsevol bestiesa s’hi val, mentre es pugui repetir en veu alta i sigui massa complicada per ser entesa fàcilment.

    Fa uns anys, durant l’Administració republicana de Bush, certes organitzacions van denunciar que els nens enxampats per la policia de fronteres quedaven exposats a molts perills, sobretot d’explotació sexual i esclavització. I van passar una llei força bona i ben intencionada per evitar-ho, la qual, ai las, està a l’arrel de la present crisi. Feta la llei, feta la trampa. Podríem afegir, feta la llei, feta la mala interpretació i l’abús per treure’n diners. Diuen que les parets de l’infern estan cobertes amb diplomes premiant bones intencions.

    Llei fatal
    Els coyotes com en general s’anomenen els contrabandistes que venen els seus serveis a un preu caríssim i guanyen molts diners explotant la misèria dels desesperats que es volen jugar (i sovint perden) la vida mirant d’entrar als EUA van veure com en vista de l’enduriment de la vigilància a la frontera, els seus ingressos anaven minvant. Calia pensar en alguna altra cosa. La van trobar: la llei de protecció als menors estrangers.

    Aquesta llei estipulava un tractament diferenciat per als ciutadans de països amb frontera comú (els mexicans), els menors dels quals simplement serian rebutjats sense investigació i enviats a puntades de peu a Mèxic perquè se les arreglessin. En canvi, els menors de tots els altres països del món sense fronteres comuns tindrien dret a ser retinguts i presentats a un jutge d’immigració amb advocats pagats pel govern, que hauria d’estudiar el cas individualment. En principi, estava molt bé. Els nens en qüestió, si tenien familiars, quedarien en custòdia de la família esperant la deliberació judicial, altrament quedarien sota la custòdia del govern federal

    Encara que de primer no ho sembli, era la solució perfecta per millorar els ingressos dels coyotes. Els mexicans de debò quedaven fora del negoci completament perquè els policies (que per cert dominen els accents i saben determinar si un nen o una persona adulta és mexicà o no) enviaven nens mexicans a casa seva. En canvi, el mètode era perfecte per als països centroamericans i de fet, en l’actualitat, gairebé tots els menors immigrants venen de tres països, sobretot Honduras però també El Salvador i Guatemala. Curiosament Nicaragua no està a la llista. Diguin com vulguin de Daniel Ortega i de la pobresa i la seva corrupció i la de la seva muller, a Nicaragua hi ha poc crim i en surten pocs immigrants il.legals. En qualsevol cas, els EUA paguen anuncis contra l’enviament d nens sense acompanyar per tota Amèrica Central, explicant com pot acabar en el millor cas.

    Perquè i Com?
    Va molt fàcilment. Els coyotes, ara ja agents de viatge quasi legítims, prenen càrrec dels nens d’una família desesperada, els transporten gairebé sempre legalment fins a la frontera nord-americana i creuen per algun lloc tranquil. Quan la policia d’immigració es presenta, ja a dintre el territori americà, l’acomanyant dels menors anuncia que amb ell que facin com vulguin però que els nens demanen refugi emparats en a llei de la què hem parlat. Penseu com vulgueu, els policies han jurat obeir la llei i no tenen cap tria. Resulta que en el dia d’avui hi ha exactament 253 jutges d’immigració ocupant-se d’aquests casos, que arriben als 375.000. Dividiu 375.000 per 253 i veureu què passa. El resultat és que els coyotes han guanyat als EUA i legalment! Resulta a més que en els darrers 12 mesos han arribat 57.000 nous nens!! Sembla que els coyotes cobren uns $5.000 o mésper nen transportat, que ningú entén com poden pagar els pares. Vol multiplicar algun lector? És per això que costa tant resoldre el problema. Cada dia hi ha més coyotes que riuen com mai havien rigut. Han fotut als EUA! Què passarà amb el temps? Sens dubte a Washington acabaran canviant la llei, però per ara els temps d’espera arriben a un mínim de 4 a 6 anys. Els nens creixen i moltes coses passen. Probablement no seran deportats mai. Hi compten.

    Resulta que Mèxic acaba de signar un tractat amb Honduras i Guatemala garantint el pas legal per la República Mexicana dels trens i autobusos transportant nens fins la frontera. Treient foc pels caixals i parlant d’una declaració de guerra, autoritats nord-americanes han advertit que ells no garanteixen que els nens es puguin quedar, i que és irresponsable fer gastar els diners als pares, que sovint arriben a vendre’s la casa. En qualsevol cas, és una explotació brutal i molt desvergonyida de la bona fe de voler protegir nens indefensos, amb finalitats que probablement són criminals. Vet aquí un cas on nens són tractats com bestiar. Personalment jo crec que molts advocats felicitarien a qui sigui que ha tingut l’acudit. Però burlar-se dels EUA deu ser molt perillós. Molts tindrien por de fer-ho. No tothom té els recursos de Snowden.

    Allò que debò és trist és pensar en la motivació dels pares, sobretot a Honduras, freqüentment anomenada la capital del crim del món. El país té el porcentatge d’assassinats per capita més alt del món i la població viu en el terror. Enviar nens, en algun cas de 4 o 5 anys, fins a 12 o 13 anys, tots sols amb desconeguts en un viatge més que perillós sense protecció ni supervisió? Quins pares són capaços de fer una cosa així? On aniran a parar? Per quants anys? En mans de qui? Fa angúnia només de pensar en una cosa així. Com està de malament el món.

    Reaccions
    I els polítics, com s’ho prenen? Malament. Diuen de tot. Hi ha, gràcies a Déu qui veu la tragèdia humana i la verdadera causa,i fa propostes raonables. Hi ha qui es queixa del retràs de a nova llei d’estrangeria. Hi ha qui va a les llars de refugi i surt dient bestieses: que costen massa diners, que estan millor que a casa seva, que són il.legals que es volen ficar per cobrar de la beneficència i anar de franc a l’escola, que molts són teenagers que no parlen l’anglès i només volen viure de la beneficència. L’Obama volia establir un centre de recepció a Dallas, una ciutat petroliera riquíssima. Al començament tothom deia que sí, pobres nens, pobrets, però ara ja resulta que costaria massa i hi hauria problemes i cal pensar-s’ho molt. Obama ha demanat fons d’emergència però també hi ha afegit a veure si es colaven parts de la llei atascada al Congrés.

    Potser, com deia un altre, es cremaran tots al foc de l’infern.

    Joan Gil

    Happy Fourth! (Bon 4 de Juliol), com diem aquí

    5, juliol de 2014 per Joanot

    Què celebrem avui?
    La festa del Quatre de Juliol, aniversari de la revolució dels colonistes angloparlants contra la Monarquia Britànica que va acabar en la Independència, ha tornat com cada any. La festa nacional es commemora de moltes maneres. Molts diaris imprimeixen a tota plana i algunes emissores de ràdio llegeixen íntegrament la Declaració tal com fou signada pels compromissaris de totes les províncies nord-americanes a la ciutat de Filadèlfia el 4 de Juliol de 1776. A altres llocs hom fa concerts públics i al vespre sempre es disparen focs artificials. Oficialment era la revolució contra un Rei que feia pagar impostos, espoliava i negava drets fonamentals. En realitat aquell moviment introduiria al món per primera vegada, encara imperfectament si voleu, la noció de llibertat política, la crítica i protecció contra el poder excessiu d l’Estat, la democràcia i govern legitimat pel vot universal, dintre dels límits imposats per la tecnologia del temps. Tot això fou assumit anys després per la Revolució Francesa. La legitimitat ja no cauria com els desastres bíblics “per la gràcia de Déu”, una blasfèmia que usava el Caudillo Franco, ni pel dret de conquesta. Potser no hem aconseguit encara tenir una democràcia perfecta però la FE en la possibilitat d’atansar-la no s’ha perdut mai malgrat tots els desenganys. Té això alguna cosa a veure amb Catalunya? Més del que sembla perquè a diferencia de moltes colònies sud-americanes, no es va lluitar primàriament per la independència sinó per la llibertat i la justícia i perquè els Nord-americans, a diferència de tantes nacions desventurades que hem vist fracassar recentment a les places públiques després d’un sacrifici tan heroic com inútil del seu jovent, tindrien com a líders al seu servei un grup extraordinari d´homes elegits, de lletres i de seny, disposats a definir i posar en marxa els seus objectius. Eren gent que van saber interpretar i explicar als Anericans com al món què volia dir democràcia. Els podria comparar algú amb certs polítics catalans contemporanis? On tenim els Pares Fundadors que tanta falta ens fan? En això no ens semblem gens als líders americans del 1776. I els britànics també van aprendre la lliçó. Ni el Canada, ni Austràlia, ni Nova Zelanda ni l’Índia van haver de lluitar per guanyar la llibertat. I al final, fins i tot els britànics van desitjar, i van rebre, la llibertat per a ells mateixos.

    La desfilada
    Al barri de la ciutat de Fort Worth, TEXAS, prop de la Universitat, on tant jo com la família vivim, el dia 4 al matí es da sempre una petita desfilada familiar per tothom que vulgui participar-hi o mirar-se-la. Les meves nétes hi van amb les bicicletes guarnides amb estrelles, cintes i betes de colors i banderetes que aquí no són cap símbol de nacionalisme sinó d’alegria. La néta més gran es va tornar a trobar una granota molt petita que es deixa agafar i sembla viure al jardí del darrere (el “backyard”). Se la va ficar a una butxaca però aviat ens fa saber en crits indignats (jo usaré el el llenguatge fi que escau a la festivitat) que la bèstia havia buidat desconsiderament la seva bufeta dintre la butxaca. La seva mare la fa sortir de moment de la casa i tornar al jardí per si de cas. Jo la consolo, pobre nena, explicant que a diferència d’ella, la granota no està ben educada perquè no pot anar a una escola tan bona com la que té ella. Per un moment estic a punt d’afegir “com passa amb moltes minories” però m’ho guardo per a mí. Potser a altres estats seia una burla legitima, però els Texans són molt reaccionaris però no semblen tan xenòfobs com altres. La nena no queda convençuda. A vegades em penso que no entén el meu humor.

    La desfilada és sempre molt maca de veure. És sobretot pels nens, però els grans també per un dia recuperem la innocència perduda i ens ho passem bé. Estic assegut a una cadireta portàtil de platja que poso donant l’esquena a una petita riera urbana canalitzada però la majoria de la gent jeuen tirats per la gespa. Jo faré d’espectador. Tothom va vestit de pícnic, potser en preparació del dinar de hot dogs i hamburgers cuinats sobre foc de carbó al backyard o al parc que ens espera a tots d’aquí a una estona.

    La marxa, com de costum a tot arreu és oberta per un camió dels bombers, que passa tocant les sirenes, pintat de groc amb un parell de bombers voluntaris d’uniforme, rebuts pel públic amb grans aplaudiments. El cos de la manifestació consisteix en nens i famílies senceres, alguns vestits amb roba patriòtica o duent barrets de copa amb estrelles. Molts llencen caramels als espectadors. Una senyora una mica grassona mexicana en recull un i me’l ofereix amb un somriure molt temptador. Home, no, que sóc vell i això no em convé. La senyora torna a riure però no respon. La seva obra de caritat pel dia ha quedat frustrada. Potser he fet malament. De tant saludar, els braços em fan mal.

    Acabades les famílies, arriben els cotxes esportius i macos, sobretot els descapotables. Tothom que en té un ve a ensenyar-lo i vangloriar-s’en. Als seients dintre dels cotxes s’hi han ficat tants homes i dones i nens com caben. També llencen per l’aire llaminadures, molt més cares que les dels peatons. La senyora grassa també n’enxampa una però se la queda per a ella tot sola. Li cal més disciplina o se seguirà engreixant. Els conductors són gairebé sempre senyors amb barret de copa guarnit amb les barres i estrelles.

    Una sorpresa molt gran és un soldat de la Guàrdia Nacional de Texas, que de fet és un exèrcit al servei de l’Estat que el govern federal pot prendre quan li falta gent per fer guerres. Tant com es burlen a M. d’un exèrcit català! A Nova York la Guàrdia es deia oficialment “Exèrcit de l’Estat de Nova York” i té aviació i vaixells de guerra. L’home va uniformat sense armes però li han deixat treure del dipòsit un camió enorme de la Guàrdia Nacional, pintat de color verd, que ell ha carregat de tants nens com ha pogut. Les rodes són gairebé tan altes com jo. Deu servir per ficar-se dintre de l’aigua o pel fang. És rebut també amb aplaudiments. Un espectador pregunta cridant quant li costa omplir el tanc de gasolina. Una mica molest, el soldat respon que els fan rebaixes. Finalment apareixen els cotxes antics. Hi ha molta gent que en col·lecciona i no falten mai a aquestes festes. Curiós és el cas d’un cotxe Ford com els que surten a les pel·lis dels bandits Bonnie i Clyde. Va marxant amb impuls propi, però cada dos per tres el motor s’atura i al conductor li costa tornar a posar-lo en marxa. Aleshores, invariablement joves espectadors salten a a carretera i fan empentes fins que el cotxe es torna a posar en marxa, enmig dels aplaudiments de tothom. El deu conèixer tothom al barri. El veig desaparèixer. Al final un cotxe de la Policia tanca la processó. He de riure cada vegada que veig un dels cotxes de patrulla perquè molts duen un petit lleopard pintat a la porta. Un lleopard? A què ve això? Diuen que després de la Guerra Civil, Fort Worth, una ciutat del Sud que havia viscut de vendre carn als exèrcits, va quedar arruïnada i gairebé va desaparèixer del mapa. Segons un diari, la població va arribar a caure per sota dels 50 residents. Un periodista famós que escrivia per un diari de Dallas va venir a veure què passava i va escriure que la ciutat estava tan deserta, que va veure un lleopard dormint a la polseguera al carrer davant del jutjat de la County. Potser la bèstia devia estar cansada per haver vingut de molt lluny perquè verdaderament de lleopards n’hi ha pocs al continent. En qualsevol cas, la policia va adoptar el lleopard com a símbol. Probablement van copiar la imatge, que sembla noucentista, d’algun llibre. De tigres i elefants per ara només se n’han observat al zoo. Si algun rei jubilat que no té res més a fer està buscant elefants per matar-los, que no vinguí aquí perquè ens estimem molt els que tenim al nostre parc.

    Reflexions
    Va ser una festa maca, innocent i divertida que va exposar un dels molts costats bons i el sentit de l’humor i la vida familiar del poble americà. I què en diem quan la comparem amb la nostra trista commemoració del 11 de Setembre de 1714? Hom podria dir que ela Americans poden celebrar llur victòria mentre que nosaltres bevem cava amb neules recordant amb tristor la nostra desfeta, els segles que van seguir plens d’humiliació i sense llibertat, la nostra defensa heroica i gairebé increïble mde la llengua que parlem, cosa de la què hauríem d’estar encara més orgullosos. Els Americans van trencar la cadena que els lligava a una monarquia més llunyana, però també molt més tolerant i menys violenta contra els seus ciutadans que l’espanyola. Ela Anglesos havien descobert que era més segur, civilitzat i lucratiu explotar que oprimir.

    Serà això només? No tenen aquestes festes sempre un rerefons social i econòmic? No sé si “sempre” és el mot més escaient, però “sovint” estaria ben triat. Als rics i poderosos, que són dues categories molt semblants, els cauen sempre engrunes de la taula on mengen, que diuen els conservadors que representen un mecanisme fonamental de l´economia i són la clau del benestar. El President Reagan parlava d´un degoteig des de la taula dels rics que per mecanismes meravellosos enriquia, feia feliços als pobres i greixava els mecanismes de l´economia. Apujant els impostos als rics ho faria tot malbé, acabant amb les engrunes i deixant els pobres sense menjar. Que aquesta senyora tan rica es compri un abric de pell, que jo gràcies a això potser podré comprar mitjons calents i se’n aprofitaran tant les indústries dels abrics de luxe com la dels mitjons. Hi ha molta gent de dretes, fins i tot als EUA que creuen molt en l’efecte beneficial d’aquestes engrunes celestials, similars al manà del poble hebreu, impossibles de mesurar, sempre tan delicioses i nutritives. Ells no les han hagut de tastar mai, però els seus criats diuen sempre que a aquestes engrunes ho devem tot. Si fem bondat potser ens deixaran parlar la nostra llengua en família i treure feines que ells no necessitin pels seus amics. Si no fem bondat… ai, més val no parlar-ne, però hi ha coses que no es poden tolerar.
    Hi ha altres països on la casta governant no ha estat d´aquesta manera. Engrunes tirades per terra? Al voltant de la taula? Ai no, de cap manera. Cal esperar que aixequin la taula i recollir-les amb cura amb un ganivet i posar-les a plats nets i augmentar-les si les coses van bé, fins i tot en forma de pa amb una mica de tall afegit si n’ha sobrat prou. I quan els poderosos saben fer-ho bé tot això, el poble està sempre content i no demana res més. Dues maneres de fer molt diferents. Aquí només hem conegut la pitjor de les dues. Potser per això hi ha qui plora cada 11 de Setembre enlloc de beure cava. O es compra una marca de cava amarg.

    Bon i Feliç Quatre de Juliol a tothom. Allò que avui hem celebrat no té res a veure amb la política ni amb guerres actuals o recents que potser amoïnen a més d’un ciutadà català. No és un dia per parlar del Vietnam, de la Guerra Freda, dels telèfons vigilats, de les guerres de l’Orient mig, de les armes de destrucció massiva de l’Irak. Els pares fundadors dels EUA no en sabien res de tot això. Mentre a la nostra Península llavors patíem dels primers estralls causats per la dominació borbònica, aquells homenots ja parlaven de llibertat, democràcia, protecció contra els abusos de poder de l’Estat, de drets civils, de les eleccions amb sufragi universal com única forma de donar legitimitat al govern. Res d’això ha canviat i segueix essent l’esperança de tots els oprimits, a aquest país i a la resta del món, sobretot dels que ara fa tan poc, a diferència dels EUA es van sacrificar sense arribar a trobar dintre la seva Revolució qui els guiés i sabés fundar un nou Estat. No cal perdre l’esperança, perquè el 4 de Juliol torna cada any, us asseguro.

    Joan Gil

    Els nostres fills passejaran en barca per les Rambles

    7, juny de 2014 per Joanot

    Pocs lectors ho saben, però la República de Kiribati és un estat independent amb escó a les Nacions Unides, situat al Pacífic, a mig camí entre Hawaii i Austràlia, amb 103,000 ciutadans i unes 32 illes, gairebé totes atols inhabitables o poc habitables. La capital és South Tarawa, una ciutat construïda sobre diverses illes unides per ponts, coneguda perquè una de les pitjors batalles per terra entre els EUA i Japó durant la II Guerra Mundial hi tingué lloc. Sobre les mides de la superfície hi ha diferents opinions segons els criteris, i potser arribaria als 800 qm2, però la distància entre les dues illes més extremes arriba a uns 3,900 qm (3-4 dies en vaixell o 2-3 hores per avió)

    El que segueix està tret de la declaració a les autoritats de Nova Zelanda d’un ciutadà que hi havia demanat asil. Ell vivia a la capital prop de l’oceà en una casa construïda damunt un mur de contenció de l´aigua marítima. L’aigua potable calia treure-la a a ma d’un pou o era subministrada pel govern. No hi havia cap tractament d’aigües residuals ni serveis higiènics. La població havia augmentat en els darrers temps (un problema que estava esdevenint greu degut a la pèrdua constant de terreny habitable), cosa que sovint conduïa a baralles, violència i fins i tot assassinats en la lluita pels recursos cada dia mes escadussers. La superfície del terreny quedava submergida durant les marees altes, alguna vegada arribant als 3 peus (un metre) de profunditat. El pous d’aigua dolça havien esdevingut salats. L’aigua salada havia destruït les collites, les palmeres i els arbres. La muralla marítima havia de ser reparada contínuament per evitar una desgràcia. L’aigua potable ja era insuficient. El govern no sabia com resoldre els problemes.

    Les Nacions Unides ja han predit que Kiribati (i no les Malvines com es pensa molta gent) serà la primera nació que desapareixerà sota l’aigua degut a l’escalfament mundial. El govern havia intentat comprar d’amagat la meitat d’una de les illes de la República veïna de Fiji, per repoblar-la amb els seus desventurats ciutadans però el negoci no va anar enlloc. El President va anunciar que els seus conciutadans no tenien altre remei que demanar asil a Nova Zelanda i Austràlia, que per ara no estan gens entusiasmades amb la perspectiva, sobretot Austràlia. Ens pot passar això a Barcelona? Potser caldria parlar-ne i preparar-se fent ja estudis preliminars, com fan ja moltes altres ciutats. Es aixo el que vull dir amb aquest apunt. Caldrà molt de temps per acostumar-se a la idea.

    El desglaç

    Hi ha molts científics que se’n preocupen i avisen però els estudis i les projeccions són molt difícils i sempre poden passar coses inesperades, però per ara la situació està així:

    Els dos llocs del món on el desglaç és més amenaçador són Groenlàndia i l’Antàrtic. A tots dos llocs i molts més hi ha proves contundents del perill. A Groenlàndia n’estan molt contents (!!!!) perquè la descongelació ja ha exposat molts terrenys amb potencial agrícola i possiblement mines de matèries primes cares que es podrien explotar. Els nadius hi veuen un increment de  les possibilitats realistes d’esdevenir un estat independent amb recursos econòmics suficients, cosa que fins ara ha estat impossible. La resta del món, en canvi, veurà pujar el nivell del mar. La catàstrofe final seria el desglaç de l’Antàrtic, que faria pujar el nivell de l’aigua per metros, però ni la nostra ni la propera generació se n’han de preocupar amb urgència. Fins ara el nivell de l’aigua ha pujat globalment si fa o no fa un centímetre. El procés comença  lentament però s’accelera ràpidament i es calcula que arribarà a un metre d’aquí a finals de segle. Finals de segle XXI només? Hi ha gent viva que ho veurà.

    El món és rodó, cosa que té conseqüències.

    La pujada del nivell de l’aigua no és homogènia degut a la geometria del globus terraqüi, els vents del jet set i la rotació de la terra. Sembla probable que sigui la gent al Sud-est asiàtic els qui acabaran patint més. A més l’augment del volum d’aigua líquida als oceans resulta necessàriament en un augment el volum d’aigua evaporada als núvols i per tant de la pluja. Ja hem vist darrerament els resultats d’aiguats i riades a llocs on no havia passat mai. Altres països, en canvi, comencen a esdevenir deserts. Una nació que ja ha patit moltíssim sota aquest règim d’aiguats constants deguts a la pluja i a la pujada simultània del nivell oceànic afectant un paisatge molt pla és Bengladesh. Aviat en sentirem parlar més perquè el govern cada dia té més dificultats confrontant la situació.

    Coses Inesperades

    Al Segle XVII, durant la Guerra dels Segadors (encara que jo no ho he vist mai mencionat  a cap llibre d’història ibèric) el 1640 i en els anys següents va tenir lloc al món una petita Era Glacial, visible sobretot al Nord d’Europa però notada a tot el món amb extensió notable de les glaceres i depòsits de neu i gel. Les causes semblen ser conegudes: l’activitat d’un nombre insòlit de volcans pel món que van vomitar cendra i enfosquir la radiació solar refredant el planeta i també simultàniament l’activació de les taques solars. No cal esperar que torni a passar.

    Què es pot fer?

    Jo diria que caldria començar a pensar.  Resulta que ha estat molt fàcil trobar experts capaços d’anar pel món donant consells i examinant el problema a certes ciutats: Parlo de la gent que s’ocupen dels dics marítims als Països Baixos, que son els qui més hi entenen en l’actualitat van pel món fent diners i explicant alternatives. Poc abans d’acabar el seu mandat, l’ex alcalde Bloomberg de Nova York va encomanar un estudi de les possibilitats de protegir realísticament i a un preu acceptable la ciutat de Nova York, envoltada d’una  costa marítima de llargària molt considerable.

    A tothom se li acut que la defensa millor seria un dic o mur de contenció marítim com el que tenen els neerlandesos. Això està molt bé però sovint seria una obra faraònica de finançament impossible. Cal reservar els murs per a certs llocs però combinar-los amb altres defenses. Amb imaginació s’arriba a la conclusió que és possible compartir el nostre habitatge amb l’aigua.

    Entre les coses que s’anomenen hi ha l’aculturació de certes plantes que absorbeixen molt l’aigua. Un altre, sobretot a llocs on la marea és fluixa i arriba lentament, com ara la Mediterrània, seria un sistema de fossars grans que recullen l’aigua i es buiden automàticament al mar. Finalment, una xarxa d’illes artificials elevades lligades per ponts i carreteres. I a mesura que s’hi pensi, nous mètodes seran trobats.

    Recordant George W Bush

    Quan algú li volia parlar de les conseqüències de l’escalfament mundial, l’inefable Bush responia feliçment que ell esperaria fins que hi hagués proves. En tenim ara? Jo diria que sí, però molts republicans segueixen dient que no i que tot són invencions de l’extrema esquerra per fer gastar diners al govern i augmentar el preu del combustible. Els famosos germans Koch, els supermilionaris que financen les branques més extremistes del Partit Republicà i guanyen els seus milers de milions amb el petroli, no volen regulacions per evitar la producció de CO2, causa principal de l’escalfament (que és una qüestió separada dels efectes sobre la salut i cal discutir en termes molt diferents). I els Koch en els seus anuncis televisius constants i en la veu dels candidats al Congrés que ells han comprat, segueixen expressant dubtes. Es una cosa curiosa: hom pot tenir centenars de científics de les millors universitats denunciant un problema important per a tot el món i tot el que cal per crear problemes és posar un ximple davant un micròfon o una càmera de TV parlant de coses que no entén i ja es pot concloure que hi ha diferències d’opinió i que hom no pot creure el que diuen els científics perquè són tots d’esquerres.

    El meu consell seria que si encara no en saben, els caldria aprendre a nedar aviat.

    JOAN GIL

     

     

     

    La pena de mort als EUA

    1, maig de 2014 per Joanot

    El 29 d’abril tot el país va tornar a parlar de la pena de mort degut a un desastre durant una execució a l’estat d’Oklahoma, que és profundament religiós, conservador i partidari de la llei i d’ordre. Dos homes negres havien de ser ajusticiats.

    El primer havia ferit d’un tret una dona molt jove i a continuació l’havia fet enterrar viva. Els adversaris de la pena de mort havien muntat una lluita ferotge basada en els medicaments obtinguts per a l’execució, perquè l’estat que cada dia trobava més difícil comprar-los degut a l’obstrucció de les companyies farmacèutiques, es negava a dir d’on havien sortit. Van arribar al Tribunal Suprem federal, que va donar la raó a l’estat i les dues execucions van tirar endavant, amb trenta minuts de diferència, amb productes químics obtinguts de font desconeguda. Però la primera execució va acabar molt malament i la segona fou suspesa pel governador per quinze dies. El condemnat va rebre a primera injecció de midazolam, un producte de la família del valium o xanax, però més fort i perillós, usat legítimament pels anestesistes, sobretot per intervencions quirúrgiques breus. Seria interessant saber com el van adquirir, perquè no es pot vendre si no és amb una prescripció d’un metge registrat amb un número a la DEA (drug enforcement administration) i el boicot de les farmacèutiques és molt efectiu. L’home va semblar perdre el coneixement, i van passar a injectar-li dues substàncies més, el pancurium bromide que paralitza la respiració i el clorur de potassi (ClK) que atura el cor. S’espera que l’acusat sigui inconscient en rebre la segona i tercera injecció, que altrament serien una tortura. Però de sobte la víctima, que tothom es pensava que estava dormit, va començar a bellugar- se i queixar-se, arribant a cridar “Oh, man!”, respirant molt malament i de forma forçada. Els botxins van suposar que l’agulla s’havia sortit de la vena i van intentar arreglar-lo, sense aconseguir-lo. Després de minuts d’angoixa i crits dels testimonis que ho veien tot per una finestra (premsa, funcionaris, parents de la víctima i del reu), va semblar que el condemnat volia aixecar-se del llit on estava lligat i els botxins van tancar la cortina perquè ningú veiés res més. No se sap bé què més va passar però als 43 minuts del drama l’home fou declarat mort d’un atac de cor (o de la injecció de ClK, diria jo). Què haurien hagut de fer? Potser dur-lo a l’hospital? Escanyar-lo? Era la segona vegada que això passava, però aquest cas fou de llarg el pitjor, farà parlar i reflexionar a molta gent, i probablement acabarà al davant de molts jutges.

    Cap a els anys 70, el poble americà va començar a girar cap a la dreta i es va endurir molt demanant càstigs severs contra tots els criminals, sobretot contra els negociants de drogues, empresonament per molts anys o mort. La pena de mort havia existit sempre a tots els estats amb l’excepció de Michigan (ciutat principal Detroit), el qual des del dia que va establir l’autogovern a primers del segle XIX es va pronunciar orgullosament contra aquest càstig. Lliure i sobirà com tots els altres estats de la Unió, Michigan va escriure la prohibició d’execucions sense excepcions a la seva Constitució , on segueix. Es van haver de barallar un cop amb el Govern federal, que contra la voluntat de l’Estat hi va executar un home segons les lleis federals. Ara això ja seria impossible. Els federals si volen fer una execució, han de traslladar els reus de mort a estats on les execucions siguin legals i acceptar el protocol local. Per exemple, encara que puguin condemnar  a mort algun terrorista a Nova York, cosa que no serà gens fàcil i ja més d’un jurat ha rebutjat, hauran de fer l’execució a un altre estat.

    L’entusiasme per les execucions ha disminuït molt actualment i a molts estats les execucions han estat abolides. Per exemple a Nova York i a Nova Jersey no obstant la llei que es va promulgar als anys 90 no fou executat ningú abans de ser abolida, a Connecticut només un. En total 32 estats tenen actualment la pena de mort. Els més actius són la Florida i Texas, però cal tenir en compte la seva població. Els codis penal i civil són exclusivament de competència estatal però els federals i l’exercit també imposen la pena de mort, els federals per coses com el terrorisme, la traïció, l’assassinat de polítics importants,…  L’exèrcit acaba de condemnar a mort el musulmà que fa un any va assassinar a trets uns vint militars a una base a Texas.

    Els grups que lluiten en contra s´han apuntat molt d’èxit combatent i limitant el nombre d’execucions al país. Sobretot ells es van adonar que era intolerable que la culpabilitat i la sentència de mort s’establissin a la mateixa fase del mateix procés. En general tots els defensors presenten testimonis que declaren que l’acusat era bon noi i ajudava a la gent i era un bon fill, i que va patir molt de petit,… Això serveix molt en processos per robatoris o petits crims perquè acaba fent pena als jurats però en el cas d’un judici per assassinat és absurd.  Podria ser un home innocent d’un assassinat perquè havia patit mals tractes de petit? Aquests advocats van arribar al tribunal suprem demanant que les dues coses s’havien d’escoltar per separat en dues fases. A la primera només s´havia de decidir si l’acusat era culpable o no, però a la segona, en general vista pel mateix jutge i el mateix jurat, calia discutir les circumstàncies, el caràcter dels participants i la història del cas abans d’imposar o no la sentència de mort o la d’empresonament. sempre després d’haver establert la culpabilitat. Els suprems van estar d’acord i ara això és obligatori. Quan el temps de la fase de sentència del procés arriba, els advocats de l’organització viatgen on sigui i saben com es fa. Han salvat molta gent d’una execució. Però no és això sol. El Projecte Innocència fent proves d’ADN ha tret de la cel.la dels condemnats a mort 141 reus! Fa uns dos anys el governador d’Illinois es va espantar quan uns quants casos van ser trobats a les seves presons i va anular totes les execucions i va fer derogar la llei. Apart d’això, que és molt,  hi ha tota mena de problemes amb racisme, inequitat, confessions falses, malalties mentals, edat juvenil,advocats gratuïts incompetents. I les execucions, considerat tot, acaben essent massa cares i prenen massa temps al personal de la justícia.

    Una altra cosa que el Tribunal Suprem federal va prohibir van ser les sentències de mort automàtiques: si has fet això, reps la sentència de mort sense discussions. Així i tot als Estats on existeix, hi ha coses que sempre acaben així, sobretot l’assassinat d’un policia o d’un testimoni innocent d’un crim per evitar que parli. Hi ha també alguns crims diferents que a alguns Estats poden ser castigats amb la pena de mort, sobretot actes sexuals especialment contra nens, quan són repetits o van acompanyats de violència. En canvi, el famós dret d’estrangers de ser visitats pel seu Cònsul no serveix de res, perquè el Govern federal no té cap autoritat per donar ordres als estats sobirans en matèries de la seva jurisdicció exclusiva (si no és que la sentència de mort és federal, cosa molt rara), i els estats no tenen relacions exteriors ni es preocupen del que pensi cap nació estrangera.

    Mètodes d’execució

    Si algú es deixa impressionar fàcilment, és millor que no llegeixi el que segueix, però descric un problema molt greu que el públic no sembla conèixer. La gent viuen enganyats sobre la crueltat i el barbarisme de les execucions i sovint hem vist als cinemas coses que són falses i que endolcien situacions que són molt àcides.

    Històricament, les execucions antigues eren per afusellament (a l’exèrcit, sobretot), cosa relativament humana i ràpida o per penjament. La teoria del penjament és que trenca el coll i provoca la mort immediata, cosa que pot passar si el condemnat té sort, però no és freqüent. Si la víctima no és prou pesada o és molt muscular, el la columna vertebral del coll no es trenca i l’home morirà poc a poc d’asfíxia, amb els ulls sortint-se, color blau, llengua fora, esfínters relaxats i sacsejant tot el cos. El famós mètode soviètic del tret al cap, no s’ha practicat mai a Amèrica. Jo em recordaria de l’execució a Moscou del sinistre Beria, cap de la policia estalinista, ell mateix un criminal monstruós.  Quan va arribar el moment li van enviar a la cel.la un general de l’Exèrcit Roig amb una pistola a matar-lo. El garrot i la decapitació tampoc s’han utilitzat a aquest país.

    La cadira elèctrica, suposadament més humana, fou inventada a Nova York en 1890 i estrenada dos anys després. En aquell temps en Tomàs Edison havia fundat General Electric i subministrava corrent contínua mentre que els seus adversaris comercials de Westinghouse enviaven a la xarxa corrent alterna. Com que la cadira anava amb electricitat alterna, Edison va intentar anomenar-la cadira Westinghouse. Algú deu haver vist execucions a la pantalla, on el reu s’estira en rebre l’electricitat i mor.  Això voldria ell. Hi ha una contracció de tots els músculs, els ulls salten sovint de les òrbites i pengen davant la cara, tots els orificis naturals s’obren, hi ha convulsions, es formen cremadures de tercer grau (s’arriba a veure l’os) i el cos s’escalfa tant que no es pot tocar. En algun cas, el cos i els seus vestits han pres foc. Sense parlar d’olors que només se senten a la cuina. Aquest mètode fou declarat inhumà i cruel pel Tribunal Suprem i declarat inconstitucional.

    La cambra de gas, o sigui la mort per administració de cianur  fou proposada el 1924. La primera vegada van intentar matar el condemnat cobrint la porta de la seva cel.la  i totes les sortides amb plàstic o goma  deixant anar el gas dintre. Va fallar i aleshores van inventar les cambres. El reu seia lligat al mig d’una cambra petita de metall  a una cadira, amb una finestra per on miraven els testimonis, i el botxí obria remotament un contenidor que deixava caure una sal de cianur sòlida a una mena de galleda d’aigua, on el verí es descomposava alliberant el gas. Després de l’execució, els guàrdies havien d’entrar a la cambra amb màscares de gas. Es deia sempre que això  era un mètode molt humà, però el reu mor d’asfíxia, perquè pot seguir respirant però el cianur es lliga amb les cèl.lules roges de la sang i el fa incapaç d’assimilar l´0xígen exterior. Fa anys, un advocat defensor es va posar d’acord amb un reu que si patia durant l’execució, mouria el cap (única cosa que podia fer lligat a la cadira). Diuen que va bellugar molt el cap.

    Fa molts pocs anys l’estat d’Oklahoma es va inventar el mètode suposadament humanitari de les tres injeccions, que fou utilitzat per primera vegada a Texas i ara ha estat adoptat com a mètode únic d’execució pels 32 estats justiciers. La farmàcia central de les presons de l’estat havia de comprar dels venedors habituals les tres substàncies anomenades al començament, pentotal, pancurium i ClK que s’injectarien una darrera l’altre. Totes les organitzacions mèdiques van condemnar el procediment advertint que qualsevol metge que hi participés seria severament disciplinat. L’Associació d’Anestesistes va amenaçar amb sancions duríssimes a qualsevol membre que hi participés. Aleshores els Estats van provar amb els veterinaris (!!!) que saben fer infusions i no estan tan directament compromesos amb mantenir la vida humana. Van rebre la mateixa resposta indignada de l’associació professional.

    El sistema a vegades anava bé i a vegades no, perquè no sempre és fàcil ficar agulles a les venes i al final moltes injeccions acabaven sent intramusculars i el condemnat no perdia el coneixement. El verdader problema es va declarar quan el govern del Regne Unit primer i de la Unió Europea després van prohibir l’exportació de pentotal (fet per una companyia danesa i una altra italiana) als EUA, amenaçant amb càstigs severs  a qualsevol companyia que gosés fer-ho. L’única companyia americana que també en feia en vista de la situació va decidir també plegar. En treien pocs diners i massa problemes. Aleshores els Estats van intentar obtenir el pentotal de fonts secretes, cosa que va provocar molts processos legals dels activistes. Substàncies secretes comprades de fonts desconegudes? Cap tribunal ho toleraria. Aleshores van intentar substituir el pentotal amb Propofol, un anestèsic usat freqüentment (que va matar en Michael Jackson), que és utilitzat legítimament pels anestesistes. L’estat de Missouri en va obtenir un paquet però la companyia europea que el fa es va posar histèrica i els va obligar a tornar-lo. Així i tot, el Propofol s’ha utilitzat en almenys en una o dues execucions, i ells sabran d’on el van treure. En vista d’aquests problemes, alguns estats han executat gent només amb una o dues injeccions, enlloc de tres. Finalment, el desastre d’ahir a Oklahoma fou causat probablement per una dosi insuficient de Midazolam, el darrer producte trobat pels botxins, que es pot comprar bastant fàcilment i amb discreció als Estats Units. Com el propofol, és un medicament legítim que cal comprar amb una recepta. S´ha provat amb èxit en un parell d’execucions. De tots els anestèsics assajats, aquest és el que probablement podria tenir més èxit, si és que aquest mot es pot utilitzar en el context. No el poden comprar legítimament, però en aquest món hi ha gent per tot. Sense mencionar les fonts índies o xineses.

    Cal dir que sense els esforços dels advocats americans i voluntaris que lluiten contra aquest barbarisme, de tot això explicat aquí no en sabríem res. Sens dubte trobaran formes d’explotar aquest tràgic incident d’ahir en un ambient polític i social que s’està girant clarament contra la pena de mort. Avui he vist a la tele una enquesta feta ràpidament a Texas. En vista del que ha passat a Oklahoma, estaríeu disposat a abolir la pena de mort? Un 82% del públic ha respost que no. Texas és Texas i els texans són com són en molts aspectes.  Pero probablement n’haurem de parlar molt encara. Ja les execucions han disminuït molt. S’acabaran aviat?

    I al Fiscal General de l’Estat d’Oklahoma que haurà de defensar el seu govern davant dels tribunals de l’estat i probablement dels federals, em plau desitjar-li molt mala sort.

     

    Per qui s´hi interessi, hi ha una web interessantíssima d’una organització contra la pena de mort que és facil de visitar. Tenen algunes traduccions al castellà     

    http://www.deathpenaltyinfo.org

    JOAN GIL

     

     

     

     

     

    El Cas del Sobiranisme del Québec: un Resum

    12, abril de 2014 per Joanot

    706px-Québec_Canada.svg_-150x150El meu tema avui és escaient, perquè ja fa temps que penso que la pressió estrangera acabarà amb el nihilisme del Sr Rajoy. El seu Gobierno no autoritzarà el referèndum però obrirà negociacions sobre la tercera via dintre del marc del cafè per a tots, que sens dubte ens desenganyaran i enrabiaran molt, però esdevindran el futur  pròxim i cal preparar-se.

    Permeteu-me oferir un resum bastant fidel de l’excel·lent article de Wikipèdia “Québec souvereign nationalism”, escrit sens dubte per un acadèmic honest i neutral anònim, que és la millor font d’informació que he pogut trobar sobre el cas i també es pot llegir en francès. Hi he afegit alguna memòria personal meva de poca importància. Els independentistes quebequesos s’han comparat sempre amb Catalunya i el Tibet. Que el lector decideixi si nosaltres ens hem de comparar amb ells.

    Una nota final: les divisions territorials dintre d’un estat tenen diferents noms a diferents països: a Alemanya i Austria hi ha Länder, a l’Est d’Europa Repúbliques, a Suïssa Cantons, als EUA Estats. Però en anglès d’Anglaterra l’única designació acceptada és Províncies, que és descriptiu però ni ofensiu ni menystenidor. Els australians i americans ho van canviar a Estats, però els canadencs no ho han fet mai. El que segueix és la història dels esforços sobiranistes dels francòfons de la Província del Québec, que no ha tingut mai cap altre nom.

    El “Dominion” del Canadà

    A finals del S.XVIII, havent perdut una guerra, França va haver de cedir tots els seus territoris colonials americans amb residents al Regne Unit, que els va vincular als que ja tenia. Molts anys després, en 1868 els territoris es van federar formant el Dominion del Canadà, encara depenent de Londres però amb autonomia considerable. La colònia seria angloparlant, amb els francòfons reduïts a una minoria en vies d’extinció.  Poc a poc, com els EUA a l’altre costat de la frontera, el Dominion va créixer cap a l’Oest fins arribar a l’Oceà Pacífic i al Pol Nord i el nombre de províncies va augmentar. Per descomptat, els francòfons foren ignorats pel Canadà. L´”hivern del nostre descontent” com va escriure en Shakespeare, va nàixer aquell any a la Província del Québec i no ha acabat mai.

    En 1931 finalment el Parlament Britànic va aprovar l’Acta de la Nord-Amèrica Britànica amb la qual Canadà va guanyar amb petitíssimes limitacions i sense haver de lluitar, la Independència, immediatament reconeguda pels EUA i pel món. Cal notar, no obstant, que aquesta Acta reconeixia explícitament el dret de qualsevol Província a declarar la Independència després de fer-ho aprovar per referèndum. Diuen que això era necessari perquè no hi havia altra forma de què els francòfons aprovessin la independència. És una clàusula que en Rajoy deia que no existeix en cap Constitució. Quan Canadà va finalment arribar a escriure una Constitució canadenca en 1982, el Regne Unit va aprovar immediatament una nova Acta del Canadà que deia que tots els lligams legals quedaven tallats i que ja us les arreglareu. Les relacions entre els dos països segueixen han estat sempre molt amistoses i Canadà segueix essent una monarquia nominalment dirigida per l’estimada Elizabeth II, representada a Ottawa per un Governador General elegit pel poble.

    De l’agitació pel carrer al Parti Québecois de Levesque

    El francès es parla a tot el Québec i a algunes parts de la Província de New Brunswick. A més hi ha gent francòfona a molts altres llocs canadencs, sobretot ciutats grans. El moviment de resistència contra els anglos establerts a la província i per tant contra el Canadà va anar creixent des del primer dia. Hi van haver diferents organitzacions radicals que no eren partits. Feien desobediència pacífica, algun atac violent, manifestacions i sabotatge. Va costar feina lliurar-se de la gent violenta, que no tenien cap lloc a ocupar ni feien res de bo.

    Al final l’ex ministre Canadenc René Levesque va aparèixer a l’escena. Era allò que voldríem els Catalans: un progressiu moderat, un home de seny i de gran sentit polític i coneixement de l’Estat, un orador convencent i un polític respectat i estimat. Era un verdader líder! Va fundar una agrupació pròpia que va atreure molts nacionalistes descontents. Quedaven dues organitzacions importants separades de Levesque, que aviat van començar a ensorrar-se degut a la competició enlluernadora. Una es va fondre amb Levesque i l’altre es va dissoldre. El Parti Québecois, un partit unitari, acabava de nàixer i aviat va guanyar electoralment prou pes i representació per parlar amb el govern central. En Levesque exigia la independència amb el suport probable de la gran majoria de québecois francòfons. Me’n recordo molt d’un dels seus arguments: que els molts immigrants arribats a Montréal de tot el món només aprenien anglès i que la fi de la llengua i la cultura franceses semblava inevitable si tot seguia igual. El partit havia identificat la llengua amb la nacionalitat, amb la cultura i l´essència nacional, com fem tant els catalans com els castellans.

    Els mitjans catalans parlen amb molta simpatia del Canadà, una lloança merescuda si es refereixen només al govern federal, molt més amistós i tolerant que l’espanyol, però en canvi entre el poble canadenc hi ha va haver molta hostilitat contra les pretensions del Québec, que ha anat empitjorant amb els anys. És la “quebecophòbia”, com diríem nosaltres. Una vegada el parlament provincial de Winnipeg fou l’únic que va rebutjar la ratificació d’una llei que oficialitzava el francès a tota la federació, malgrat els molts francòfons que hi ha a Manitoba, que s’ho van prendre com una bufetada i no tenien res a veure amb el Québec.

    El referèndum de 1980 i l’Associació fallida entre els estats sobirans de Québec i Canadà

    Dintre de la legalitat contundent de l’Acta Britànica de Nord-Amèrica, el Parti Q. va convocar un referèndum limitat a la Província molt semblant al Català  d’ara per establir la sobirania. Contràriament al que va dir la premsa espanyola i de gairebé tot el món, la pregunta no era si el Québec havia de declarar la independència o no, sinó autoritzar al govern de la província a negociar amb Canadà un estatut especial d’associació amb sobirania (potser confederal seria el mot que jo triaria) on la província acceptaria en principi la legislació canadenca però reservant-se el dret d’anular les lleis que els semblés oportú, una exigència cabdal. A més el Québec esdevindria una entitat diferent i separada que en el llenguatge comú de l’època volia dir que serien una altra nació. El referèndum fou perdut pels québequesos per una majoria considerable de més del 60%, tant per part dels anglos com dels francòfons. Segons sembla tant els desenganyats independentistes com els qui no volien canviar res van fer pinya. Al poc temps el Parti Q , no obstant tot, va guanyar la majoria absoluta al seu parlament i durant més de deu anys va governar sense tornar a parlar de la independència. Calia reflexionar.

    La Constitució Canadenca i el pintoresc Pierre Trudeau

    Tinc  memòries de Pierre Trudeau, el Primer Ministre canadenc d’origen quebequés (a diferència d’Espanya, n’hi ha hagut uns quants). Era un polític divertit, que parlava molt bé, un playboy sempre ben vestit i un governant molt hàbil i capaç de protegir i promoure  els seus interessos pro-canadencs, sobretot ensorrant el separatisme de sa terra natal. A vegades sortia als diaris per les relacions entre sa muller i un director-cantant d’una banda de música molt conegut, cosa que li esqueia perfectament. Un cop els periodistes van enxampar la senyora un vespre a un hotel lluny de la capital amb el cantant. Quan al final en Trudeau va plegar, va fer dos tombs per la rotunda de la casa de govern conduint un cotxe descapotable petit agitant un braç per l’aire aplaudit pels seus subordinats que havien sortit a l’exterior a acomiadar-lo. Quina escena. Però fem enrere fins l’any 1982.

    En Trudeau no va poder aturar el Referèndum però se li va acudir dir que ell no toleraria mai la independència, que per cert ningú estava demanant en aquell vot. Sens dubte la seva campanya contra la demanda va contribuir al resultat negatiu, però tal com havia promès es va posar a treballar en una verdadera Constitució federal que ell es pensava ingènuament que satisfaria als seus antics compatriotes. La Constitució fou aprovada en 1982 pel Parlament central gràcies a un esforç titànic de Trudeau però havia de ser ratificada per tots els parlaments provincials.

    Els Quebequesos, indignats, van rebutjar immediatament i per primera vegada la nova Constitució i, si aquest escriptor ho entén bé, cosa que no és gens segura, sembla que segueixen anant per l’Acta de la Nord Amèrica-Britànica. Potser algú podria aclarir aquest detall.

    En Trudeau va seguir lluitant però va plegar el 1984. El seu successor Mulroney va convocar dramàticament tots els Primers Ministres provincials a una conferència tancada al públic a Meech Lake, on va intentar introduir a la Constitució moltes de les  coses que els quebequesos havien exigit, sobretot que ells constituïen una societat diferent amb certes coses protegides. Segons sembla uns quants Primers Ministres se li van anar de la taula i la ratificació pels Parlaments provincials fou un fracàs. En Trudeau ja havia patit molt per fer aprovar la Constitució tal com estava als parlamentaris federals (havia hagut de lluitar durant tota “la nit dels ganivets” escridassant a tot pulmó adversaris al parlament d’Ottawa)  i amb aquest final de la trobada no quedava res a fer. En canvi,  la Carta dels Drets i Llibertats que feia del francès una llengua oficial a tota la Federació Canadenca va anar bé excepte com queda dit al Winnipeg, que s’ho va prendre a l’extremenya. La hostilitat popular contra el Québec i contra els francòfons va créixer molt en aquells anys. Trobarem els Catalans algú a Espanya disposat a fer el mateix per nosaltres?

    Quan el General  Charles de Gaulle va anar a Montréal abans del primer referèndum se li va acudir declarar en public que ensumava la mateixa olor com a França abans de ser alliberada dels nazis pel seu exèrcit. Un periòdic de Madrid va escriure que “els generals vells haurien de retirar-se a temps” i el règim va empresonar el Director, i multar el diari tan fortament que va haver de plegar. Amb el Caudillo no es feien bromes. En els nostres dies, no obstant, el President Sarkozy va condemnar el moviment separatista del Québec. Els temps canvien. Els generals ja no hi son.

    El segon Referèndum de 1995

    Durant tots els anys de les activitats de Trudeau i els seus successors, el Parti Q. es va dedicar a governar sense voler parlar de l’assumpte. Encara que no s’havien separat del seu Estat, les coses econòmiques van anar malament. Moltes companyies, entre elles dues grans multinacionals, se’n van anar i els ingressos van caure perillosament. Fins i tot molts retreuen al Québec la caiguda vertiginosa del dòlar canadenc en aquells temps (molt recuperat en l’actualitat). Una picabaralla inesperada amb el Govern federal tingué lloc quan el Parlament del Québec es va tornar a negar per segona vegada a ratificar la Constitució federal de 1982. En peu de guerra, el Parti Québecois, no obstant l’emergència perillosa a la província de formacions anti-sobiranistes que aglutinaven molta gent cansada de seguir escoltant el mateix sense que passés res, va convocar el segon referèndum que aquesta vegada sí que clarament demanava la independència total sense lligams al Canadà.

    Va anar de molt poc. Va ser gairebé un empat: prop del 50%, però guanyant els Nos per decimals. Les opinions i porcentatges dels anglos i dels francòfons van tornar a ser similars.

    Aquí s’acaba la història, per ara. Tot ha quedat sense resoldre, tant al Québec com a Catalunya, com a Escòcia i com al Tibet, que diuen ells. Nou anys després del segon vot, el Parti Q. acaba de patir fa uns dies un daltabaix electoral molt greu. Ahir un editorialista del Pais escrivia gratuïtament que això fou degut al cansament dels ciutadans amb el separatisme; sens dubte quan el seu PSOE i la seva agrupació regional catalana aviat pateixin una puntada de peu similar al lloc on l’esquena canvia de nom, serà degut al fracàs de l’estat de les autonomies.

    És fàcil parlar del futur, però com deia un professor meu “el futur, exactament, no el coneix ningú” He d’acabar amb aquest signe per triplicat, com demana la burocràcia:                                                                                              ???

    El vostre

    Joan Gil

    La deflació als EUA i la Gran Depressió

    5, abril de 2014 per Joanot

    Durant els anys de la Gran Depressió, en un moment donat la deflació, la caiguda imparable de preus, va representar una amenaça greu a l’economia dels EUA. La Casa Blanca, ja dirigida pel gran Franklin D. Roosevelt, aviat se’n va haver de preocupar. No era fàcil trobar una solució. Al final a algú se li va acudir comprar or, cosa que reduiria (en aquells temps, quan el patró d’or de la moneda encara existia) la quantitat de diners en circulació. Aquesta proposta va desfermar una guerra interna terrible dintre l’Administració nord-americana, entre partidaris i enemics de la compra d’or, que no es volien posar d’acord. Al final el President Roosevelt se’n va cansar, va acomiadar l’adversari principal de la compra i va manar que el programa comencés. L’or que va comprar està guardat a Fort Knox i ningú sap si això va servir de res o no.

    El programa estava administrat pel Secretari del Tresor, el qual anava a esmorzar el primer dimarts del mes amb el President (cosa que agradava molt a Roosevelt, un aristòcrata de naixement molt acostumat a les trobades socials) i rebia instruccions: quant or comprar i a quin preu. Evidentment per poder comprar calia oferir un preu més alt i això també ho decidia el President.

    Hi havia a Washington un xicot molt jove i prometedor de bona família que amb el temps esdevindria un economista important. Les seves relacions li van aconseguir una feina d’intern al despatx del Secretari del Tresor, amb el qual va desenvolupar una bona relació. El Secretari li va encarregar que s’ocupés, sota la seva direcció personal, del paperam i els llibres de les compres d’or.

    Un dia, el xicot va rebre la sorpresa més gran de la seva vida. El Secretari li va dir que no podia anar la setmana vinent a esmorzar amb el President  perquè havia de sortir de viatge i que volia que hi anés ell en el seu lloc i que després donés totes les ordres que calia per complir. El jove gairebé va patir un atac de cor. Seuria cara a cara amb el Cap Executiu! Ell es pensava que al final tindria l’oportunitat de veure els mecanismes de funció de l’Estat en marxa i podria entendre com es prenien les decisions més importants.

    El Secretari ho havia deixat tot arreglat. El jove es va presentar a la Casa Blanca i efectivament el van conduir al menjador, on estava el President, sempre en cadira de rodes. Després de saludar, el President es va dirigir a un senyor desconegut que també hi era i tots dos van començar a parlar. El nostre jove no entenia de què anava, però les dues autoritats no deien res de l’or. L’esmorzar es va acabar i en Roosevelt se’n volia anar sense  haver parlat per res amb el noi. Quan ho va veure, el nostre amic va protestar aturant-lo. I de l’or què, Sr President? En comprem més o no? Es tractava de milions de dòlars.

    En Roosevelt, que cal saber que era un home una mica bromista i de bon humor, se’l va mirar somrient, va encendre una de les famoses cigarretes i va mirar al cel. Doncs sí, seguirem comprant or, la quantitat de sempre, va dir. I a quin preu?, volia saber el jove encara. El President es va fregar la cara amb perplexitat i va respondre “Onze cèntims” (per damunt del preu del dia, que eren llavors molts més diners que ara). El noi va respirar a fons. Ell volia saber perquè 11 cèntims? Quines consideracions, quins anàlisis s’havien fet? En Roosevelt encara va somriure més. Després de pensar-s’ho una mica respongué: “És que l’onze és el dia de l’aniversari de la meva tieta preferida i el número que a ella li agrada més” I s’en va anar.

    ================

    Una historieta més recent de Henry Kissinger, el famós (i odiat o menyspreat) Conseller de Seguretat Nacional de Nixon, després Secretari d’Estat.

    La història, també verdadera, la va publicar un jove que va esdevenir amb el temps  un periodista famós i havia estat un intern a l’oficina de Kissinger (al qual, com que era un jueu alemany, hi havia qui li deia “Super-Kraut”.  Va fer pocs amics. No sé si algú ha vist l’òpera de J Adams “Nixon in China”. Al tercer acte, en Kissiger després d’haver fet  de clown durant dos actes, surt de l’escena cantant “He d’anar a la comuna”).

    El futur periodista un dia va rebre una carta del govern soviètic tramesa pel President Nixon amb instruccions de respondre. El noi no havia vist en tota la seva vida cap paper tan important, perquè era una proposta secreta de desarmament nuclear, cosa que va ser per molts anys un dels temes recurrents i principals de la Guerra Freda. En retrospecció, hom diria que als soviètics els hauria interessat un desarmament, perquè la carrera d’armaments era massa cara, però el govern americà no en va voler saber res mai. L’intern es va presentar molt excitat a l’oficina de Kissinger amb la carta. El senyor se la va llegir lentament i s’ho va pensar un moment. I tu què en dius?, va preguntar al xicot, que va començar a recitar alguns dels principis polítics de la Guerra Freda. En Kissinger el va interrompre. Ja veig que saps de què va. Prepara’m l’esborrany d’una resposta i porta-me’l.

    L’intern va començar a treballar en l’esborrany a la desesperada, preparant documents i fitxers en suport, una altra vegada creient que ara veuria els mecanismes secrets de planificació a llarg termini, deliberació i respostes de la nació. Va tornar uns dies després amb l’esborrany a Kissinger, el qual s’ho va llegir atentament i va fer unes correccions en presència del xicot. Després li va tornar a donar “Està molt ben escrit. Porta’l a les secretàries perquè ho escriguin com cal i el firmaré”

    Una altra proposta de desarmament parcial havia fallit després de rebre seriosa consideració com potser van dir els diaris.

    Podria passar això a Can Rajoy?

    JOAN GIL