Com reclutar un gihadista

16, gener de 2015 per Joanot

Sempre m’ha costat entendre com és possible que joves nascuts a països democràtics i rics com els EUA, el Regne Unit, Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, envoltats pel benestar econòmic i en possessió de llibertats considerables, cases, autos, educació, viatges i possibilitats, un dia donin l’esquena als seus pares i se’n vagin a l’Orient Mig a dormir en coves per terra, viure en la misèria i matar gent. No tinc cap fe que el Govern ens ho expliqui. Els que manen volen tenir el dret de presentar i descriure els seus adversaris, abans que ho puguin fer ells mateixos. El llenguatge es poder. Cal recordar com els governs del germans bessons PSOE i PP parlaven sempre dels membres d’ETA, usant adjectius triats per ells, mai referint-se o permetent parlar de la seva motivació.

Hi ha qui diu que els gihadistes són simplement fanàtics religiosos. Evidentment en són, però d’on surt això? És una explicació sucicient? La majoria de descripcions de casos als mitjans de comunicació comencen dient que el nou fanàtic no s’havia interessat mai per religió abans de ser reclutat. He conegut gent amb obsessions religioses malaltisses, però no volien mai fer violència ni haurien anat a fer cap guerra. El que fan aquests joves gihadistes és tan extrem i perillós, que em sembla necessari trobar una explicació addicional racional. Han costat moltes vides. Han posat a molta gent en perill, inclosos els creients normals musulmans que s’ho estan passant molt malament i han de patir insults, amenaces, intervencions i vigilàncies p.olicials humiliants i discriminacions.

Altres diuen que el gihadisme islamista és el resultat de condicions soci-econòmiques i racistes desfavorables que els no blancs pateixen als països occidentals, un argument que sempre atreu molt als intel·lectuals d’esquerra. Sens dubte sí que a vegades passa, però no és una explicació satisfactòria. Moltes figures destacades del fonamentalisme àrab i els seus financers i protectors són gent molt rica. No vull dir sols els Saudites, però l’actual cap d’Al-Qaeda, Zawahiri, és un metge pediatra, nascut a una família egípcia poderosa i els Bin Ladens segueixen essent propietaris d’una companyia de construcció àrab molt gran. L’Osama bin Laden al començament de la tragèdia que vivim fa anys tenia una fortuna personal d’uns 20 milions de $. Pel que fa a la situació dels immigrants musulmans als EUA, col·lectivament no se’ls veu malament ni estan tancats a barris dolents com passa ara els negres o hispans. Sens dubte n’hi ha de pobres i desesperançats però n’hi ha també que són fills de pares rics i tenen feines molt bones i no obstant els joves a vegades decideixen anar-se’n a lluitar a Síria. Són sovint com els xinesos americans. N’hi ha de tota mena però en general no es queixen.

Una entrevista a la National Public Radio que ho explica tot
Als EUA tenim una cadena no comercial d’emissores de ràdio i TV que viu de donatius dels oients i ha aconseguit (amb molta feina!) mantenir-se independent del govern. Fa els butlletins de noticies millors del país. Té audiències enormes sobretot en cotxe a l’hora punxa. Els Republicans han intentat destrossar-los moltes vegades per la mania que són d’esquerres. Si això fos veritat, jo crec que no tindrien l’audiència que tenen. El poble té mes seny que els polítics. L’organització molts lligams amb la BBC, de la qual transmeten unes quantes hores de programa al dia. Si algú vol practicar l’anglès americà i guanyar una visió del país diferent del que es veu a les pel·lícules, us recomano que hi aneu per una estona de streaming (npr.org).

Una introducció molt llarga per acabar dient que escric aquest apunt gracies a una entrevista de la NPR que vaig escoltar ahir amb un antic gihadista americà, ara penedit. Acaba de publicar un llibre. Jo vaig trobar il·luminant moltes coses que va explicar i voldria repetir alguna de les seves proposicions. Em va aclarir moltes coses difícils d’entendre.

Compte, els reclutadors busquen joves de sang musulmana
Els reclutadors intenten infiltrar sense cridar l’atenció grups de joves musulmans. Al començament d’una immigració, els membres d’un grup nacional o religiós als EUA sovint prefereixen viure junts i mirar d’ajudar-se mútuament. Els seus fills, en canvi, voldran marxar, barrejar-se, casar-se amb qui vulguin i esdevenir americans com tothom. Els pescadors islamistes no es presenten mai com a gent religiosa i fan tot allò que els adolescents joves sempre fan: beure cervesa, mirar de tenir un cotxe especial, sortir i ballar amb noies, mirar fotos de biquinis, iniciar-se en la vida adulta, seguir grups musicals. Si poc a poc el dimoni amagat ha aconseguit guanyar la confiança d’algú, poden començar a parlar seriosament. Com està de malament el món, diuen sempre. I tant, tothom està d’acord. A Catalunya igual.

El món fals i mentider on vivim
Hi ha coses que pels Americans són importants, quasi sagrades. Mireu per exemple la llibertat d’expressió. Però hi ha algú que es cregui que tothom pot parlar i dir el que vol?, pregunta el reclutador. No, si ets un ciutadà, tens família i vols tenir una feina has d´anar amb compte amb el que dius. Hi ha moltes coses que tothom sap que no es poden dir ni escriure. Els diaris mai ho expliquen tot i sovint menteixen. I al final, resulta que som els musulmans els que mai podem dir res, pero tothom ens pot insultar.

La democràcia, dieu? Que no heu vist com són de mentiders els polítics? El cas tan horrible de la presó d’Abu Graib i les imatges de la destrucció d’habitatges amb morts de civils de la guerra semblen haver influenciat i afectat molt tota la població musulmana. I la corrupció pertot arreu, i les mentides per treure diners i ser reelegits. I l’espionatge del govern? Què poden esperar els joves? Com és que les companyies destrueixin el planeta on vivim? Qui es queda amb el diner dels impostos? Quan sents una conferència de premsa pots predir exactament què diran. No tenen vergonya. En canvi, dels verdaders problemes ni parlen. I la gent pateix i es mor de fam. La moral ha desaparegut. Les dones son tractades com si fossin un munt de carn, i no les mares dels nostres fills. No tenen cap intenció de complir les promeses que fan. Vivim envoltats per misèria, violència i mentides. Res és com sembla ser. Aquest món es intolerable. I dels Palestins, que? Perquè hi ha tanta gent que està pels Israelians i no fan res quan maten els nens i dones palestins com si fossin rates? Les coses no poden seguir d’aquesta manera. I perquè nomes es veuen als cinemes i a la tele escenes de guerra on els musulmans dolents son morts pels bons?

Si aquestes converses van per bon camí, i el candidat està d’acord i l’idealisme, les ganes de canviar el món del jovent han quedat exposades, interpretades i redirigides. Si a més resulta que el nou musulmà ha patit discriminació personal i és pobre i pateix per culpa de condicions soci-econòmiques dolentes, encara millor!

I la pregunta final arriba: Estàs disposat a fer alguna cosa per canviar-ho tot això i establir un ordre millor basat en la verdadera religió seguint principis establerts ja fa segles per la voluntat divina on tots serem iguals convivint en pau i justícia segons la llei sharía?

De fet, han creat la imatge d’un món futur millor que ha acceptat la religió com a base de tot i solució de tots els problemes i han invitat un jove a la lluita armada per aconseguir-ho. En el fons, la situació se sembla molt al cas dels joves de tot el món que fa anys van sortir a les places públiques queixant-se del tracte que rebien, indignats, només que aquests respectaven els principis de la societat on vivim, no sabien què fer ni tenien lideratge i per això van desaparèixer aviat sense aconseguir res. En canvi els gihadistes troben el camí tot seguit en l’islamisme, que ofereix un lideratge tan perillós com efectiu, amb diners i mitjans efectius i preparat a tot. Vist així, el moviment resulta ser un corrent revolucionari originat a l’Orient no gaire diferent d’altres.I la religió probablement no els importa tant com l’intent de reformar el món usant la seva religió com el patró de canvi.

Perquè la religió musulmana?
Els que promouen aquesta interpretació de l’univers occidental capitalista, desacomplexat, llibertí on vivim com un món fals i odiós que cal destruir, haurien pogut tenir una altra religió o cap? Molts autors han notat que la religió musulmana, fundada per un home que probablement no tenia gaire educació formal, és, comparada amb el cristianisme i el judaisme, una religió molt senzilla i fàcil d’entendre amb teologia, prohibicions i demandes clares i fàcils de seguir. Com totes les religions, dona als creients la pau, seguretat i felicitat d’un que sap que està seguint la voluntat de Déu i que per tant no pot fer res de dolent. Ho han dit moltes vegades tots els que han estudiat l’extraordinària incorporació en només vuit anys de tota la península ibèrica al món musulmà al començament de la guerra de reconquesta. Va ser possible degut a la conversió en massa dels llatins, visigots i tribus alemanyes a la religió musulmana. La civilització visigoda ja era decadent i inferior a la cultura romana que la precedia i la monarquia visigoda no feia res pels súbdits sinó crear guerres i violència i fer patir fam a tothom. Els àrabs van ser vistos com una civilització superior alliberadora arribada a restablir pau i ordre… sempre seguint les normes musulmanes. Estat i Religió havien de fusionar-se i esdevenir el mateix. Si esteu farts d’aguantar un estat dolent i mal organitzat, feu-vos musulmans i accepteu el paquet de política, religió i estat inseparables que ofereixen. Fa mil anys igual com avui.

La pregunta inevitable: És la religió musulmana intrínsecament violenta?
Els qui coneixem alguna coseta de la història i la realitat musulmana actual, amb exemples aterridors com Afganistan, Síria, Iraq, Iemen i altres no tenim més remei que preguntar-ho, per cruel que ens sembli. Recordo sempre una companyona a la feina que no duia vel però es tancava una hora cada divendres per fer les seves pregàries, una amiga entranyable, una professional molt competent, una mare de família amb fills. Si algú li preguntés si la seva religió és violenta, potser es posaria a plorar. Ja em va dir espontàniament una vegada que l’Islam és una religió que no tolera la mort d’inocents. Però la pregunta és completament legítima i li van presentar al senyor gihadista penedit que vaig escoltar ahir a la ràdio. Va donar la millor resposta que jo he sentit mai i que val per totes les religions.

La resposta és emfàticament NO. Perquè no? Perquè els musulmans simplement no ho volen. Els musulmans tenen dret de fer de la seva religió com vulguin, i avui en dia la immensa majoria NO volen que la seva religió sigui violenta.I per això no n’és

Trobo que el senyor tenia tota la raó del món. Una religió és sempre (tant si la jerarquia s’hi oposa com si no) allò que els seus creients volen i necessiten. Totes les religions tenen un llibre que diuen que segueixen, però només es parla de certes coses de les moltes que estan escrites i no d’altres i a vegades l’èmfasi canvia amb el temps. L’Alcorà té un problema considerable amb l’esclavatge humà, que vol regular enlloc de prohibir. I què passa amb les prohibicions rituals i amb el menjar del llibre Levític de la Bíblia que els jueus ortodoxos segueixen considerant d’observància estricta obligatòria i els cristians en canvi antiquades i vàlides només en temps passats? El llibre es el mateix però els cristians no acceptarien mai seguir les normes levítiques. Altres parts del llibre en canvi es citen molt i diuen que son inviolables. Qui ho decideix? PI són les dones en certs temps verdaderament impures i han de prendre un bany ritual per netejar-se? Hom podria escriure un llistat llarguíssim de coses que els cristians no accepten surtin d’on surtin. I la jerarquia catòlica deu haver notat com s’han pres els creients les obsessions i prohibicions sexuals que van intentar imposar amb tan poc èxit. Ara com abans i sempre hi ha hagut una tria d’interpretacions.

I no, com la majoria de cristians i de jueus, la majoria de musulmans no volen ni guerres ni violència. I la seva voluntat acabara imposant-se.

Joan Gil

Quan les lleis són il·legals

2, gener de 2015 per Joanot

Un altre cop cal recordar l’exemple de MLK

D’aquí uns dies, els Nord-americans celebrarem la festa annual de Martin Luther King (MLK), un dels herois legítims nacionals d’aquesta terra.A més estem veient als cinemes una pel·lícula sobre el cas de la marxa a Selma. En aquells temps els negres vivien sotmesos a les LLEIS racistes del Sud, col·lectivament designades “Jim Crow laws”, escrites i aprovades després de la Guerra Civil per substituir l’antic “Codi dels Negres” del temps de l’esclavatge. El racisme no era una qüestió de prejudicis individuals. Ni l’Estat, ni el Govern elegit ni els ciutadans del Sud en volien saber res, ni discutir, ni acceptar, ni tolerar la igualtat de les races. La Constitució diu que podem viure en llibertat, però sense igualtat per a tothom és impossible i ningú viu lliure. MLK i la seva gent no podien obtenir els seus drets perquè la llei no ho permetia. Un Tribunal Federal Suprem del Segle XIX havia dictaminat (de forma sacrílega) que Déu mateix havia separat els blancs dels negres, posant els uns a Europa i els altres a Àfrica. El negre tenia una intel·ligència inferior. Vivien millor i estaven millor cuidats essent esclaus a Amèrica que restant a l’Àfrica. Havien tingut sort de ser duts per força als EUA. Ni necessitaven ni sabrien utilitzar els mateixos drets que tenen els blancs. I més val que no pregunti ningú per quina raó la majoria de negres americans són mestissos enlloc de negres de pura sang com els Africans.

Ha vist algun lector un nadó negre? Jo molts. Se semblen molt als blancs i alguna vegada no es poden ni distingir com a negres. Criden quan tenen fam o els fa mal la panxa, s’estimen molt la mare i beuen llet. No s’hi veu gaire diferència. Canvia això quan creixen? La discriminació no era un problema negre, sinó del poble americà que havia oblidat qui era i havia perdut el camí.

Hi ha qui veu en MLK només com un predicador extraordinari. Però era molt més. MLK era un organitzador fantàstic i un polític i líder molt hàbil, constant i realista. S’ho pensava molt abans de manar fer res, perquè entenia bé que ell i la seva gent se la jugaven cada vegada que sortien al carrer perquè trencaven la llei. No crec que hi hagi cap foto, però a vegades me l’imagino comunicant a la seva gent que degut a la situació havia arribat l’hora de sortir al carrer. Ell aniria sempre al capdavant, exposant com tothom la seva integritat física, la poca llibertat que tenia, potser la vida que més d’un va perdre. I em pregunto, d’on treia aquell home just la força per donar questa ordre? Ho feia amb llàgrimes als ulls? Li tremolava la veu?. Afegia que passés el que passés, ningú MAI i en cap cas hauria de recórrer a la violència! Ajupiu el cap, deixeu-vos colpejar i tireu endavant, que és així només com guanyarem, deia als seus! Va guanyar al final i la llei va ser canviada, i ja no queden a Amèrica lleis racistes. Potser una curiositat que voldria fer notar a molts advocats és que la Constitució Federal i els jutges federals, que literalment haurien hagut de protegir als discriminats, van servir de ben poca cosa en aquell temps. Una altra lliçó que cal recordar. No va fer cap falta canviar la Constitució. En va haver prou interpretant-la millor.

Viena
Una de les coses més terribles que han passat en política, és que hi ha hagut circumstàncies quan homes de bona fe decideixen prendre les armes contra el seu propi Estat al costat d’una potència estrangera. El Nazisme alemany dels anys 30 i 40, que havia trepitjat totes les línies roges, fou un d’aquests casos. Willi Brandt, alcalde del Berlin bloquejat i després Canceller federal va tornar a la seva terra amb un passaport norueg i l’uniform d’aquests ocupants. I molts recordem encara el Canceller Federal austríac Bruno Kreisky, tantes vegades reelegit, el primer governant jueu de la postguerra. I hi ha fotos de l’actriu Marlene Dietrich entretenint soldats americans. Diuen que va voler entrar a Alemanya amb les primeres tropes que ho van aconseguir.

Part de la meva família, que no es immigrant sinó austríaca de socarrell, no viu a Viena, però jo no perdo l’oportunitat d’anar-hi perquè després de Barcelona i ai las, abans de Nova York, la sento com si fos la meva segona pàtria cultural. I sovint segueixo llegint a l’Internet després de l’Avui i l’Ara un o dos diaris vienesos per seguir com van les coses. El millor és Der Standard Ara fa uns anys vaig decidir finalment anar a visitar el Judenplatz, a la ciutat vella, on acabaven d’inaugurar un Monument al poble jueu a la plaça davant del que quedava de l’antiga Sinagoga, al sòtan d’una de les cases de la Judenplatz. Anant-hi a peu, a poca distància vaig passar davant del solar mai reconstruït on havia estat la central de la SS vienesa. No em vaig poder estalviar un somriure llegint la placa de bronzo que han posat al davant: Volien construir un Imperi que duraria mil anys, però de la seva tirania no queden ni les cendres. Ben escrit! Un text contundent, ple de ràbia i odi continguts. Entenc bé que és ingenu i infantívol voler translladar-se a un temps passat i fer-lo acabar amb un desenllaç millor.Em venen a la memòria tots els parents de la meva muller que van haver de morir i vàrem perdre per menys que res, per una causa falsa i criminal, i per haver de caure en un uniform estúpid que els van obligar a portar sense ser ni tan sols el de la seva pàtria. Els franquistes en deien de tot això “el esfuerzo histórico de la juventud alemana” Estaran ells colgats sota les cendres de la seu de l’Staats Sicherheit? Perquè no veiem per escrit coses tan ben dites a Catalunya? Potser perquè la Dictadura només ha estat pintada a l’exterior perquè no pugui ser reconeguda, però mai enderrocada.

Als graons al davant de la casa de ciment i pedra sòlids amb portes sempre tancades al centre de la plaça que vol representar la llar destruïda del poble jueu austríac, un grup de nois i noies, evidentment jueus, seuen escoltant un rabí cobert amb la yarmulke (o kippa) que els explica: com que els que vivien dintre foren assassinats, no sabrem mai què volien dir ni quins llibres i tradicions tenien. Tot seguit entro a les runes de l’antiga Sinagoga principal, que era antiga. Després de tants anys a Nova York, no aprenc res que no conegués, però veig que l’entrada em dona dret a visitar sense tornar a pagar el nou Museu Jueu inaugurat feia poc (ara en canvi ja fa anys) a un dels molts antics palaus de l’aristocràcia imperial que queden a la ciutat. Això sí que volia veure-ho.

El museu estava fet de forma molt intel·ligent i no pas simplement dedicat a l’Holocaust amb pintades emocionals desconsolades com passa a tants museus americans. Del que es tractava sobretot era d’ensenyar als visitants qui era i que havia significat per al país i la cultura austríaca el poble jueu. En aquell temps l’exhibició monogràfica que tenien era sobretot de l’activitat jueva a la indústria de l’entreteniment. Prou que sé que això és important i que gairebé tots els artistes d’aquest gènere tan exitòs eren jueus i em recordo de les Revistes Vieneses que es van veure al Paral·lel per molts anys dirigides per un senyors que parlaven a la ràdio amb un accent alemany terrible, que devien ser austríacs (i probablement jueus escapats). Però jo sóc més aviat afeccionat a la música clàssica (on els jueus foren i segueixen essent igual de bons). Torno a topar amb els nois i noies que havia vist seient a l’entrada de la casa tancada del Judenplatz i ara estan examinant amb el rabí objectes de cult trets de les vitrines. M’alegra veure’ls. Han tornat i se senten a casa. Parlen alemany sense accent estranger però reconec veus americanes. Malgrat tot, tornen a començar.

I així, parlant d’aquest Museu arribo al lloc més emocionant i important, que és la meva motivació per escriure aquest apunt.

Una sala, que sembla la darrera, acaba inesperadament en una porta molt gran, tancada. Però un cartell invita a passar. L’obro. Al darrere hi ha una petita cambra completament fosca, sense res. El missatge és colpidor, impossible d’ignorar. L’Anschluß havia arribat! Els nazis acabaven de prendre possessió d’Àustria. La foscor s’estenia a l’anomenat “Ostmark” del Reich. Els feixistes liquidarien totes les coses bones dignes de preservació que hi havia al país per convertir-lo en una província d’un Règim repugnant, nascut només per fer mal. I torno a imaginar-me allò que no vaig veure mai: el meu sogre, un funcionari municipal insignificant sense interessos polítics abatut en 1942 per un franctirador de l’Exèrcit Roig prop del Riu Don, que probablement estava defensant la llibertat de la seva terra. Li devien donar un medalla. Va aconseguir que una certa nena, que esdevindria important en la meva vida i que ja tenia un avi a un Camp de Concentració degut al seu activisme catòlic, hauria de viure sense pare i en algun moment la seva mare, una dona molt treballadora, no podria garantir el menjar a la taula en aquella postguerra. La foscor estava molt ben triada.

Obro la segona porta de la cambra pel segon cop d’efecte. Davant del visitant, apareix una foto enorme de la façana de la Staatsoper (Opera de l’Estat), símbol d’una cultura gloriosa, llar original d’un art i música accessible a tots els homes i patrimoni de la humanitat, escarnida i coberta de cartells, banderes i altra porqueria nazi. Ara sí que entren ganes de plorar de debò. O potser de sentir ràbia per la impotència. I així arribem al meu tema d’avui.

La darrera sala estava dedicada a la persecució de ciutadans jueus després de l’Annexió alemanya. El tema era tractat amb cartes i comunicacions del govern nazi muntades a la paret (llegeixo molt bé l’alemany, potser les han traduït ara). Cartes anunciant que degut a les LLEIS del REICH que havien entrat en vigor localment en seguici de l’Anschluß, un jueu no podia llogar o posseir apartaments, ni podia ser membre de la Universitat, ni ocupar certs càrrecs, ni posseir obres d’art, col·leccions científiques o artístiques notables, que passarien a ser propietat de l’Estat. Un dels recipients era Sigmund Freud (que com que era tan famós al final va aconseguir enviar a Londres i salvar les seves col·leccions; al seu pis, que es pot visitar, queden molts pocs mobles o objectes originals). I al costat d’aquestes notificacions governamentals hi havia les cartes escrites per les víctimes demanant auxili: professors eminents, músics famosos, autors escrivint desesperats demanant protecció a amics i coneguts alemanys amb influència, tots explicant que no havien fet res dolent i ho estaven perdent tot i es trobaven amenaçats. Les respostes que van rebre per correu, deien sense excepció el mateix: que sí, que els sabia molt greu i mirarien de fer quelcom per ajudar, ara que calia recordar sempre que ERA la LLEI, i la LLEI és la LLEI en l’Estat de Dret i CAL OBEIR LA LLEI. Es veu que els bons ciutadans, quan les lleis del Reich, totes elles, per cert, promulgades legalment, ho manen, tenien l’obligació d’obeir, deixar-se desnonar, robar i perdre la feina, enlloc de PLANTAR CARA a la LLEI, denunciant-la i desobeint-la, com farien anys després Ghandi i MLK. Ho escric només per defensar el principi afegint que la repressió feixista com la franquista eren tan brutal i sense escrúpols, que no és segur que aquests mètodes haguessin reeixit.

Amnesty International
Aquesta institució admirable, els adhesius de la qual he dut al meu cotxe més d’una vegada, nasqué durant la Guerra Freda però va comprendre immediatament que no podia limitar-se a lluitar per les víctimes de règims comunistes, sinó que havia de aixoplogar el dret a la llibertat d’expressió i d’associació de tots els homes de qualsevol ideologia. Moltes vegades rebien comunicacions de ciutadans que havien format comitès d’acció a favor de certs detinguts o torturats amb afinitat ideològica. Malgrat la gran simpatia i comprensió d’Amnesty International, no tenien més remei que advertir als sol·licitants que aquests casos eren molt complicats perquè, gairebé sempre, la víctima HAVIA VIOLAT la LLEI vigent del seu país i un jutge perfectament ordinari havia imposat la sentència exigida per la llei. Els homes només tenim només la llei, de justícia només n’hi ha al Cel. Els que vam haver d’aguantar el franquisme, això ho entenem perfectament. Si tingués tractes amb ell, potser m’agradaria preguntar al Sr Pujol perquè el van ficar a la presó. Estic segur que havia violat la llei del Caudillo. Aquests que diuen que cal sempre obeir incondicionalment la llei, haurien d’afegir que parlen només de lleis justes i es pensen absurdament que totes les lleis en són. Diguem que un cert Parlament aprova lleis per poder quedar-se injustament amb un territori que es vol independitzar (com va passar a Argèlia, Angola, Moçambic i molts altres que no em plau anomenar; segons la potència propietària, ja eren ciutadans de la metròpoli iguals a tothom i n’haurien d’estar orgullosos). Es pensen que pel sol fet de ser aprovada per un parlament, encara que sigui elegit, una llei arbitrària i injusta pensada amb la mala intenció de prohibir l’exercici de drets fundamentals, esdevé justa i cal obeir-la i crea el dret d’empresonar a qui s’hi oposi. En realitat, els responsables de tals lleis es fan culpables d’un ultratge, han trencat el jurament de servir al seu poble, i entren a formar part del grup poc il·lustre de Hitler, Franco, Mussolini, els racistes del Sud dels EUA i molts altres que hi ha hagut i segueix havent pel món. Aquesta gent, per molt elegits que siguin, tenen el mateix dret de fer això que tindria Sant Pere o un bisbe de decidir qui entra al Cel.

És poc freqüent parlar-ne a Europa, però l’Estat era un concepte amenaçador que preocupava molt als pares fundadors d’Amèrica. Alliberant-se de l’estat monàrquic britànic, els Fundadors no havien tingut més remei que crear un nou Estat nord-americà.Ells creien profundament en la llibertat individual com a bé suprem i temien molt l’Estat, que podria intentar escanyar-la o suprimir-la i que en qualsevol cas era més poderós que els ciutadans. Van escriure una Constitució per tal d’evitar que l’estat pogués dominar arbitràriament als individus. Però, a diferència dels nostres drets individuals que el Cel ens ha donat (i no pas la Transició, un lider o algun partit polític), l’Estat, encara que sigui necessari, no és una entitat natural sinó artificial a la qual hem donat, suposadament de forma voluntària, un poder que ens ha de preocupar sempre. L’Estat i la seva Constitució, si volen ser legítims, han de ser el sòl sobre el qual les llibertats creixen, mai un sostre que les limiti. La Constitució dels EUA ha complert i per això té el suport entusiàstic i incondicional del seu poble. Les Constitucions d’altres països en canvi que proclamen que certes coses legítimes que volen milions de ciutadans estan prohibides,… Deixem-ho per un altre dia.

PS Al drama d’Albert Camus Calígula es veu com aquest Emperador (sens dubte un existencialista com Camus, que vol ensenyar l’absurditat de les coses en què els seus súbdits creuen tot i entenent que li costarà la vida) torna de l’amagatall on havia estat meditant després de la mort sobtada de la seva germana i amant estimadíssima. El diguem-ne Ministre de Finances de l’Imperi Romà el saluda entusiasmat: “Gràcies a Déu que heu tornat, perquè la caixa esta buida, la situació és desesperada i cal preocupar-se’n” “I això és important de debò?”, pregunta el jove emperador. “Que si es important dieu? És la cosa més important que hi ha al món!” respon el Ministre. L’Emperador s’ho pensa una estona. “Si és tan important, hauré de fer una LLEI per salvar l’Imperi. Mano que l’Estat esdevingui immediatament l’hereu únic i absolut de tots els ciutadans romans que morin” I afegeix “Si et falten diners, pots començar a fer matar tants rics com calgui fins que el problema estigui resolt” L’escena té base històrica i la llei era vàlida. Van complir la LLEI els Romans? No sé, no sé. Les lleis de Hitler i Franco sí que les van complir molts. Molts que volien viure tranquils i sense por fins i tot trobaven que eren justes i promulgades pel bé comú.

Desitjo Bon Any 2015 a tothom. Que ens porti la Llibertat i la unitat que cal per aconseguir-la.

Joan Gil

Memòria del Boicot de l’ONU contra Espanya

19, desembre de 2014 per Joanot

Sorpresa
Ahir a la tarda estava passejant en el meu cotxet, passant per un des barris millors d’aquesta ciutat texana on visc. El carrer era preciós, un veritable jardí, verd als dos costats, no obstant trobar-se al mig de la ciutat, amb residències grans que gairebé quedaven amagades. M’havia perdut, però no em sabia greu ni volia posar en marxa el GPS. Estava escoltant, com gairebé sempre, l’emissió de la BBC, Ràdio 4, que rebo al cotxe gràcies al servei nord-americà de ràdio per satèl·lits. Sobtadament, i sense que s’ho esperes ningú, la BBC va interrompre el programa per anunciar que els EUA estaven a punt de restaurar relacions diplomàtiques amb Cuba i que el President Obama intentaria convèncer al Congrés perquè aixequés el boicot manat per la llei d’ençà de la Presidència de JFKennedy, fa més de 50 anys.

Vaig haver d’aturar el cotxe, no pas perquè tingui cap mena de lligam especial amb Cuba o amb els molts cubans que he conegut, sinó perquè em va venir a la memòria el record anguniós del boicot econòmic i polític de l’ONU contra l’Estat espanyol dictat perles joves Nacions Unides en acabar la Segona Guerra Mundial. Vam patir de debò, però no per tants anys com els Cubans. Si algú segueix els meus blocs, sabrà quina obsessió tinc amb els dates i noms precisos als que em refereixo. No pas aquesta vegada. Jo, un nen petit, acabava de veure aleshores a Barcelona, quan tot va començar, com deia un poeta austríac del temps de guerra, el llum del món i podria haver estat molt fàcilment que fos el darrer llum que veuria. Jo i tota la meva generació

Totes les memòries que em queden són de l’època tardana del boicot, que l’ONU deia que era per enderrocar l’últim dictador feixista imposat amb els canons i avions italians i alemanys que encara quedava. Es pensaven i fins i tot deien, que el patiment imposat als pobles ibèrics ens donaria l’empenta final per sublevar-nos i enderrocar el règim. Desgraciats! El Dictador s’ho passava molt bé al Pardo. Feia mítings parlant des de balcons a multituds rabioses i cridaneres, sovint vestides amb la camisa blava. Deia que Espanya és diferent, que la democràcia era cosa del passat, que el rellotge dels qui ho demanaven s’havia aturat en mala hora, insultava i calumniava els seus enemics. I el garrot vil seguia funcionant. Un dia, Air Force 1 va aterrar a Barajas davant les càmeres de TV (en blanc i negre), el President Eisenhower en va sortir somrient i va embraçar el Generalíssimo, que s’havia engreixat bastant durant el boicot. Eisenhower va acabar lloant molt al “Centinela de Occidente” i la seva suposada lluita exemplar contra el comunisme (que en aquell moment gairebé no existia a Espanya), única cosa que preocupava a Ike Eisenhower, l’altre Generalíssimo-Presidente, que era l’home que havia derrotat Hitler! I en veu baixa, molts Catalans van cridar Traïció! El boicot havia malferit un poble que vivia subjugat i ara els mateixos que ens havien fer patir guardonaven al nostre torturador.

De què em recordo del temps del boicot i del racionament amb cupons? Poca cosa, perquè jo era massa petit. Tanco els ulls i torno a veure les cues al forn per comprar barres de pa fosc, “moreno” que en deien, en quantitats limitades i cafè de la colònia africana,sovint barrejat amb xicòria que era molt dolent. Veig el meu pare, que no era fumador, bescanviant els seus cupons de tabac (també dolentíssim) per coses millors. Veig els veïns que venien patates al mercat i van fer misteriosament molts diners; em recordo de com guardàvem les closques d’ametlla per donar-les a un veí taxista que les necessitava per encendre el gasogen del seu cotxe (perquè era molt difícil trobar gasolina). Queda algú que sàpiga encara què era un gasogen? Era un cremador de fusta o carbó muntat darrere el portaequipatges que servia per fer anar cotxes sense gasolina. Se’l havien inventat els nazis. Teníem un pagès “estraperlista” que cada setmana venia per casa oferint talls de pollastre, conill, xai i verdures, que la mare sovint comprava, fins que la policia franquista el va enxampar al tren (i naturalment li van prendre el menjar que duia al sac). Segur que menjaven bé els policies que combatien l’estraperlo. Em recordo de les fortunes considerables que es van fer i del veí que treballava a “Abastos” que podia permetre’s fer vacances molt cares.

Gràcies, gràcies, Nacions Unides, per fer-nos la vida pitjor, com si perdre la guerra i la nostra llibertat no hagués estat prou. Us pensàveu de debò que poc després de la guerra civil faríem una revolució pel carrer amb vessament de sang com la dels Hungaressos anys després perquè disfrutèssiu veient la massacre a la vostra Tele els vespres i maleïnt el Comunisme tot i bevent whisky amb amics? Oi que n’és tant de maco veure com el poble lluita, vessa sang innocent i mor per la democràcia? Com al cinema, igual. No, amics difícils, no. Ni a Catalunya ni a Cuba. Guaiteu al Cel. Hi ha un llibre on està escrit des de fa temps com i quan tot s’acabarà. És evident que a Catalunya la Dictadura només es va acabar a mitges però Déu n’hi do per comparació, i espereu fin que tinguem un escó entre vosaltres al East Side de la meva estimada Nova York.

Cuba
Cuba era una mania dels polítics americans que no van saber mai com treure’s de sobre. M’ha fet gràcia llegir la descripció de la conversa telefònica crucial que tingué lloc entre Obama i Raúl ara fa uns dies. Obama va parlar i parlar i parlar fins que s’en va adonar. Va demanar perdó a Raúl per haver-li imposat un monòleg tan llarg. El Cubà va riure. No havia estat res. El seu germà Fidel va parlar una vegada per set hores sense interrupció. Com que ell veia l’Obama encara molt jove, potser superaria el rècord.

Majoritàriament els hispans què viuen als EUA són gent humil, sovint amb sang indígena, sense cap poder o influència. Els Cubans en són l’excepció. Essent com eren una classe dirigent ben educada i ben connectada fugint d’una revolució social que els havia desposseït, es van establir molt bé sobretot a Miami i en part a Nova Jersey i van aprendre aviat com influenciar la política i utilitzar bé per als seus objectius els diners que tenien. I van arribar a controlar molts vots electorals, una cosa que els polítics sempre entenen. I alguns pocs terroristes entre ells van acabar de completar i defensar l’status quo. La resta és història. Collant els cargols (com diuen ells) contra Castro & Co assegurava sempre als congressistes amics els vots i calers en temps electorals. Aquests emigrants actuant sens dubte unànimement van crear una situació on el cas contra Cuba no es podia ni discutir racionalment, una mica com passa en el cas d’Israel. I així és com van passar cinquanta-tants anys de misèria perduts per a tothom, fins i tot pels Americans, perquè no hi podien fer negocis com els Europeus ara fan ni vendre-hi productes alimentaris, farmacèutics o industrials. I els Cubans de Cuba eren els únics que patien. Potser caldria afegir que darrerament el boicot ja no era tan dur com abans i sí que els Americans podien vendre cosetes. El problema pitjor era la manca de relacions bancàries. És impossible importar o exportar sense intervenció, garanties i suport bancaris i mancant un acord, el sistema especial de contactes entre bancs que hi havia, funcionava tan malament que els forats estaven gairebé obliterats. Si alguna cosa acabava malament, sempre possible, una empresa nord-americana podria quebrar. L’Obama no té autoritat per eliminar del tot el boicot, però pot obrir més forats que a un formatge suís, sobretot als bancs, que ho esperen amb dèria. Cal tenir en compte que fins i tot els adversaris interns i honestos del règim s’oposaven al boicot que feia mal indiscriminadament a tothom. Eren només els fanàtics de Miami de la primera ona d’arribada, que ara ja són vells o han mort i estan essent substituïts per una nova generació, certament capitalista, de dretes i republicana, però què ho veu tot de manera molt diferent i voldria que els parents de l’illa visquessin decentment i poder visitar-los sense paperam quan volguessin. I algun dia ho faran amb la llibertat i democràcia per a l’illa que el boicot no va aconseguir. Només ha servit per fer patir i cultivar l’odi.

Jutjant la Revolució Cubana
No seré pas jo qui ho faci. La història i el poble cubà són els que ho han de fer. Naturalment, la repressió política i la negació de drets humans que encara tenen lloc no es poden acceptar ni perdonar. He vist moltes entrevistes amb castristes al poder a L’Havana. Ells no neguen mai que la gent haurien de tenir dret a parlar sense por i a viure en un règim democràtic,i que no el tenen ara ni es tolera, però afegeixen que al començament tothom allò que volia era justícia social, terra per cultivar, escoles per als nens, feina assegurada, medicina gratis, pensions als ancians. El règim ha donat al poble tot això que cap país llatí té, però si permetessin parlar i fer política als dissidents, tot això es perdria, perquè els EUA farien girar-se a la gent contra aquests guanys i que ho han intentat sovint. Les dues coses no es poden tenir al mateix temps abans de completar el desenvolupament, perquè els enemics se’n aprofitarien. Calia triar. Molts dictadors com en Franco, menteixen descaradament quan parlen del problema. Diuen que el seu règim és democràtic amb llibertats de tota mena, tant o més com els els EUA o el Regne Unit. El règim castrista, parlant del tema, ha estat sempre curiosament sincer: un país del tercer món que viu en la misèria no pot tenir al mateix temps llibertats com les dels països rics i desenvolupament amb justícia social. Calia triar una de les dues coses. Amb el temps i l’èxit social i econòmic, tot s’arreglaria. El dret a parlar i reunir-se no pot ser l’únic dret humà com es pensen els neoliberals i per als castristes nascuts a un país tan pobre, ni tan sols és el més important. Els homes també tenen un dret natural a menjar, poder anar als hospitals i educar els seus nens.

Em recordo sovint d’una biografia hostil de Fidel vista a una TV dels EUA. S’hi veia el cas tràgic d’un dels líders de la Revolució i amic de Fidel entristit perquè ell havia volgut sobretot llibertat, partits i un Parlament lliure i va entendre que no era això el que volia fer en Castro. Sentint-se enganyat, va dimitir de la Junta i va escriure una carta emocionada a Fidel explicant que ell es retirava de la política i no parlaria mai més en ningú i que li desitjava bona fortuna. En Castro va llegir la carta gairebé amb llàgrimes als ulls a una reunió de la Junta de Govern d’aquells temps i va preguntar què calia fer. La resposta la va espetar ben cruelment el Che Guevara: calia afusellar l’home immediatament. Alguns companys, esverats, van al·legar que l’antic company i lluitador no havia fet res i volia quedar-se a casa sense parlar amb ningú. El Che va respondre que eren molt ingenus, que aviat tots els enemics del règim anirien a casa d’ell a demanar-li que combatés el comunisme i els EUA l’explotarien i tots els projectes de la Revolució acabarien en res. Oi que el Castrisme lluitant a les muntanyes havia promès la justícia i no pas la premsa lliure? L’home no fou afusellat però va passar anys a la presó. Molt probablement l’escena era inventada però el cas és autèntic i resumeix molt bé la situació.

Quan jo era molt jove tenia certa simpatia per Fidel, que vaig superar durant l’any que vaig viure a Miami i vaig tenir l’oportunitat d’escoltar la seva ràdio i parlar amb els emigrants. Haurem d’esperar i veure com evolucionen els dos camps després de la desaparició dels germans Castro que tenen respectivament 87 i 84 abrils. Tant de debò sigui en pau.

El mèrit
El govern Nord-Americà ja fa temps que tenia motivacions racionals per acabar amb una situació tan absurda i desfavorable, i Obama ho pot resoldre ara només perquè ja no li queden eleccions. Altrament, sembla que Putin també ha ajudat molt. Els Cubans havien sobreviscut el boicot gràcies a les subvencions soviètiques, ja tan acabades com la URSS, però substituïdes pels diners i l’entusiasme del veneçolà Chávez. Fins i tot això sembla estar en perill ara perquè Maduro ja no té prou diners i per això en Putin ha ensumat negoci a l’illa. Es veu que està oferint a Cuba un tractat amb negocis, ajut tècnic generós, subvencions, gas, petroli i exploracions petrolieres que semblarien prometedores a les aigües territorials cubanes. Si el govern de Washington ho ignora, és que estan malament del cap. I els Cubans, tenint la tria, sempre preferirien iels EUA abans dels russos. Tot ha està madur per canviar. Obama ha analitzat la situació perfectament.

En aquest moment la premsa nord-americana atribueix l’èxit de les negociacions a dos diplomàtics importants del Vaticà, el Secretari d’Estat i l’antic representant a Cuba, actuant sota la direcció i amb l’impuls i determinació del Papa Francesc. Les negociacions secretes, també amb l’ajut utilíssim de la diplomàcia canadenca han durat 18 mesos. Considerant el poc temps que fa que Francesc va entrar al Vaticà, cal deduir que va començar a treballar en l’empresa immediatament. Els vells Cubans de Miami diuen que el Papa no s’hauria de ficar en política, però en Francesc no ho ha fet, perquè ara és com a l’Espanya de la meva primera infància: qui patia injustament i tenia fam era el poble i no pas els governants. Ben fet Francesc, us hem esperat per molts anys. Ens fèieu falta i heu trigat molt a venir. Diuen que vàreu anar a visitar Cuba quan només éreu Cardenal i que enteneu la situació molt be.

Qualsevol persona que conegui el sistema polític dels EUA dirà que no s’ha acabat res, que la verdadera lluita comença ara i ningú pot dir com acabarà. La llei establint el boicot fou feta fa molts anys i signada pel President Kennedy, i només el Congrés pot abolir-la. Però és que per gairebé seixanta anys no hi havia ni lluita. Només crueltat gratuïta. I ara hi haurà forats, cada dia més grans.

Joan Gil

Com votem als Estats Units

14, novembre de 2014 per Joanot

Vaig poder votar per primera vegada en la meva vida després de nacionalitzar-me als EUA. Quina il·lusió tan gran! Quantes vegades havia llegit amb enveja als diaris els reportatges de països on els ciutadans havien aconseguit canviar el seu destí a les urnes de vot! Quan jo creixia d’això no n’hi havia a casa. Les explicacions de qüestions polítiques es trobaven al Cole a l’assignatura de Formació de l’Esperit Nacional, obligatòria, amb exàmens finals des de Pàrvuls fins al tercer any de Llicenciatura a la Universitat. Era molt millor, deien aquells, tenir un Caudillo, responsable només davant de Déu i de la Història, que partits polítics i eleccions. Com podria tenir el vot d’un analfabet la mateixa vàlua com el d’un Professor d’Universitat? De fet, jo ja havia estat Professor d’Universitat als Estats Units molt abans de votar. Em sembla que els feixistes sobrevaloraven el seny(sinó la intel·ligència) d’alguns Professors d’Universitat. La prova és que hi havia a les nostres Unis en aquells temps molts professors feixistes i de l’Opus. I que seria absurd, afegien, voler resoldre amb un vot la qüestió de l’existència de Déu. Calia, doncs, demanar al Generalíssimo que es pronunciés sobre aquest i altres dogmes de fe d’una per totes les vegades? Potser ficaria a la presó a tots els no-creients.

Mentre tant, ja vaig aprendre que les urnes, malgrat totes les seves imperfeccions, són absolutament el camí únic i legítim per arribar al poder, per adquirir el dret de manar a tota una nació, i tot això només per un període limitat de temps. Però també caldria fer notar que, encara que les eleccions universals i secretes siguin la primera, més indispensable i més absoluta condició per establir legitimat, no són l’única. La gent del PP haurien d’entendre que l’acció de govern per ser legítima ha d’estar dirigida al benestar de la nació i no als desigs llunàtics dels governants que menystenen la seva oposició i el diàleg i les opinions populars i els drets de les minories. N’hi ha que es pensen seriosament que guanyar una elecció i tenir majoria absoluta els dona el dret a fer i dictar les lleis que vulguin i que qualsevol cosa que facin, ara com en els temps del Generalíssimo és legal. Però això deixem-ho per un altre dia.

Votem cada dos anys segons les lleis dels Estats
Cap de les dues Cambres del Congrés Federal, ni el Senat ni els Representants ha estat mai dissolta d’ençà de la fundació de la República fa més de 250 anys. Els mandats duren fins al 31 de desembre a mitjanit, i els nous diputats juren el càrrec en els primers dies de Gener. Hi ha per tant sempre setmanes entre el nou Parlament i el vell, anomenat temps de l’ànec moribund (“lame-duck”) perquè no pot ni cridar, ni volar, ni fer res, però encara té tota l’autoritat per qualsevol cosa que calgui. El President, sobretot si acaba de perdre la majoria, sempre intenta a la desesperada fer aprovar alguna llei durant aquestes setmanes tan doloroses de l’ànec. Els membres de la Cambra de Representants són elegits només per dos anys; els del Senat per sis, però en aquesta cambra sempre de forma escalonada. Al Senat, doncs, cada dos anys es renova individualment un terç. Les reemplaçaments es fan al gener, sense que la Cambra quedi mai dissolta. Hi ha a Catalunya qui s’indigna si algú vol renovar el Parlament als dos anys. Els Americans ho fan sense problemes des de fa segles.

Tots els 50 estats tenen l’obligació de substituir o reelegir els membres de la delegació de l’Estat a Washington, cosa que la majoria d’estats fan el primer dimarts de novembre els anys parells, amb poques excepcions, que no he entès mai perquè. Les lleis electorals, no obstant, sempre són les pròpies de cadascun dels Estats en tot: requisits, quines màquines s’utilitzen (avui en dia sovint electròniques), format de les paperetes, horaris d’apertura. Absolutament tot, excepte el dret individual de votar que és intocable i protegit pels federals. No hi ha dia de refredament abans de votar sense campanya com passa a Catalunya i en general l’única cosa prohibida és fer propaganda a l’interior dels col·legis durant el vot i fins a cent peus de l’entrada. Cada dia hi ha més estats que a més concedeixen el dret de començar a votar amb dies d’anticipació. Aquí a Texas comencem una setmana sencera abans de la data oficial. Jo per exemple vaig anar a votar a un dels 4 o 5 locals que tenia per triar el dimecres abans de la data oficial i va estar molt bé perquè hi havia poca gent i el temps fou magnífic, mentre que el dimarts, la data oficial, feia molt de fred amb ventades i xàfecs. Aquest sistema està molt bé i promou la participació, sobre tot de gent d’edat, ciutadans malalts o discapacitats i ames de casa. No entenc perquè no es fa a Europa. Em va anar molt bé que a la Mesa tinguessin temps, perquè era la primera vegada per a mi a Texas, tot era completament diferent de Nova York i vaig haver de demanar que un senyor de la Mesa vingués a explicar-m’ho i a respondre preguntes.

Què és un “Gerrymander”? Sort que no en pot haver a Catalunya
És una desgràcia electoral que el Tribunal Federal Suprem no ha volgut aturar mai. Potser també, per altre banda, és la contribució més original a la ciència electoral del segle passat. Els districtes electorals del Senat són els Estats individuals (dos Senadors per Estat) i no es poden canviar ni manipular però en canvi els districtes de la Cambra dels Representants no poden estar fixats per sempre perquè el nombre d’escons a la Cambra de Representants sí que és fixe, com sabem molt bé els qui hem passat l’examen de ciutadania (són més de 400) mentre que el nombre de ciutadans que en tria cada un ha de ser variable per necessitat. Això obre la porta a un abús que no se’ls va acudir mai als Pares Fundadors i per tant no està prohibit a la Constitució. Al país no va bé equiparar els districtes electorals amb les “counties”, com semblaria natural. Vet aquí què se li va acudir a un polític. Hi havia fa més d’un segle a l’Estat de Massachussets un Governador anomenat Gerry, una mica brut i truculent. Instintivament, però amb moltíssima raó va veure que la majoria de vots era sovint la mateixa en eleccions consecutives als petits districtes on vivia la gent i que els resultats electorals només variaven quan el tipus de residents variava. Els districtes electorals han de ser revisats sempre per l’Assemblea de cada Estat cada deu anys, després del Cens federal obligatori, i aquest era el moment de formar nous districtes configurats d’una manera que permetés esbrinar per endavant els resultats del vot. Està clar que els votants no estaven agrupats per partits (diguem de la Granvia a Diputació Republicans i de Diputació a Aragó Demòcrates) però el districte es pot configurar, irregularment si es vol, de forma per exemple que un petit barri demòcrata quedi tancat dintre d’un precinte Republicà de tal manera que els vots demòcrates quedin diluïts i desapareixen sense comptar per res. En un extrem, es pot arribar, manipulant la forma del districte, a un resultat al qual encara que el 60% de votants siguin republicans contra 40% de demòcrates, els elegits sempre siguin diputats republicans i mai cap de demòcrata. És un joc brut, però no està prohibit enlloc La forma del districte a un mapa pot fer riure. L’original del Governador Gerry fou anomenada Gerrymander per un diari perquè verdaderament un dels districtes se semblava a un llangardaix (salamander). El nom, fet en burla sintetitzant el nom del governador amb la forma d’un llangardaix segueix en plena força. Del que es tracta doncs és de guanyar les eleccions a l’Assemblea estatal cada cop que hi ha una revisió dels Districtes per convertir tot l’estat en un agregat de Gerrymanders. Els especialistes poden determinar avui en dia amb certesa la intenció de vot probable de cada barri basant-se en coses com nivell d’ingressos, educació, resultats anteriors, religió, etc. Amb això ja es poden dissenyar els Gerrymanders i la victòria electoral d’un partit està assegurada per deu anys, fins al pròxim cens. Els Tribunals Federals, el Suprem inclòs, no han tingut cap entusiasme per enderrocar el sistema, tot i reconeixent la fal·làcia. La darrera setmana van arribar al Suprem dues queixes contra dos Estats del Sud, un d’ells Alabama perquè és evident que els Gerrymanders en aquest cas serveixen per reduir el nombre de negres a la delegació estatal a Washington. Els lletrats dels Estat no ho negaran per res, sinó que simplement argumentaran que els seus Estats són lliures i sobirans, i poden fer com vulguin i que això els pares fundadors així ho volien.

Un cas memorable va tenir lloc fa un parell d’anys a l’Assemblea de l’Estat de Texas, sempre Republicana. Els dissenyadors de la majoria republicana havien format Gerrymanders electorals molt desvergonyits a tot Texas que pràcticament garantien la supremacia republicana a aquest Estat i la seva delegació a Washington DC durant els propers deu anys i molt probablement més enllà. Els Demòcrates no podien fer-hi res. Les repetides queixes a tribunals no havien dut mai a un prohibició, sinó només a canvis i ajustaments modestos. Però segons la Constitució de l’Estat de Texas, per aprovar aquesta mena de lleis calia tenir a la sala un quòrum (un mínim de legisladors). Els demòcrates van decidir boicotejar la sessió quedant-se a casa. L’speaker va reaccionar manant al Sargent d’Armes del cos que busqués, arrestés i arrossegués per força a la sala als parlamentaris en vaga. No s’havia acabat res. Els demòcrates van formar una caravana de cotxes dirigint-se a la frontera de Texas més pròxima, que era la de Nou Mèxic, on el partit ja havia reservat cambres a un Motel fora del territori texà. Enmig de les rialles de tota la nació, aquesta situació de fuga parlamentària va durar moltes setmanes fins que al final es va mig arreglar, no gaire bé. La delegació texana a la Cambra de Representants federal segueix incloent molts pocs demòcrates.

Evidentment, caldria distingir entre les coses que estan prohibides i les que estan només malament i demostren abús i mala fe. A Madrid es veu que no ho sap ningú, però hi ha moltes coses perfectament legals que la gent decent no fa.

Present i futur
A Washington hi ha moltes coses amagades no pas a les lleis sinó al reglament de les dues cambres que ho compliquen tot. Cada senador té per exemple el dret de boicotejar amb un sol vot personal qualsevol mesura amb la què no pugui viure i que l’enrabiï. Ho poden fer només rarament, o queden exposats a la ràbia dels companys, que li podrien prendre el privilegi o castigar-lo durament, però en general si el senador és un home de bona reputació es respectaria el seu dret al boicot. El darrer cas que jo puc recordar és el de Lieberman, l’ex Vice-Presidencial candidat d’Al Gore. Amb grans esforços, Obama havia reeixit a convincer la majoria que encara tenia de muntar en part l’assegurança de malaltia no amb companyies privades sinó amb Medicare, l’assegurança federal actualment limitada als ancians que és més barata i funciona força bé. Amb ràbia, la prima dona Kleinerman va convocar la premsa i va anunciar el seu boicot personal a tot la llei si Medicare s’obria a la gent més jove com Obama pretenia. I la cosa es va acabar. Potser les companyies privades van saber com agrair l’esforç de Lieberman (que tant de mal està fent), ja al final de la seva carrera i prop de la jubilacio.

Curiosament, la majoria al Senat no són 50 vots dels 100 que hi ha al Senat, sinó 60. El que passa és que només amb 50 (més el vot del vice-president que en fa 51) no es pot interrompre cap filibuster, el dret de seguir debatent per temps indefinit fins que els espònsors es cansen i resulta que en cal 60 per tancar el debat i forçar un vot final. Ara que els senyors senadors com que sovint són vellets s’ho han fet molt fàcil, han fet adaptacions del seu reglament permetent que el debat sigui purament nominal: n’hi ha prou amb declarar obert el filibuster sense haver d’aixecar-se i parlar, només mirant el rellotge des del seu escó confortable. Després ja se’n poden anar a la cafeteria a beure cafè amb llet mentre duri el “debat” tan nominal i es pugui votar o no votar. Aquesta i moltes altres mesures amagades al reglament fan la vida dels Senadors fàcil i porta els ciutadans i periodistes a la desesperació. I la cambra a la inèrcia total. I els debats són purament nominals sense que ningú s’hagi d’avorrir escoltant arguments ximples. L’orador parla davant una sala buida a les càmeres d’una de les xarxes públiques de TV que gairebé ningú es mira (i té prohibit ensenyar que la cambra està buida)

Les eleccions són sempre per districtes individuals, mai amb llistes de partits. En qualsevol cas, el vot a la cambra legislativa és sempre lliure, mai obligatori seguint ordres del partit però un que no vulgui obeir els consells del seu lideratge s’exposa a represàlies greus, sovint equivalents a la pèrdua de l’escó. Només cal negar-li ajuts per trobar els milions que cal gastar per fer-se reelegir. Està clar que sempre queda el recurs de la corrupció, acceptant dinerets a canvi del suport entusiàstic a certes lleis. Però també és veritat que hi ha gent innocent i honrada.

En general, els parlamentaris que es presenten a l’elecció següent són molt sovint reelegits, cosa que dilueix molt les possibilitats de renovació. Diguem que un Estat té 40 escons a Washington i que d’aquests 25 són demòcrates. D’aquests 25, 20 seran probablement reelegits amb molt poc esforç i molt poca campanya electoral. Dels 5 que queden, dos no es presenten a la reelecció però probablement seran substituïts per gent del mateix partit. Els 3 restants són escons oberts de debò, de fet els únics que estan en competició a l’Estat. En aquest cas, és evident que la baralla no s’estén a 25 escons sinó exclusivament als 5 que són lliures i sobretot als tres en contenció i aquests rebran milions i milions en ajut material per pagar anuncis a la TV i presentacions en viu de Clinton i companyia a rallis i mítings. Als altres districtes, el votant notarà poc de l’elecció. Evidentment, els termes d’aquesta batalla electoral són completament diferents dels que coneixem a Europa. De què serveix comptar el nombre total de vots

En Resum: Eleccions? Sí, per descomptat, sempre, o si no no hi ha legitimitat de cap mena. Totes les alternatives són pitjors. N’hi ha prou amb eleccions? No. El vot és una condició absoluta, però insuficient! Cal considerar les intencions, ideologia, capacitats i habilitats realístiques i història dels participants. Ai dels pobres que van vessar llàgrimes el dia del primer vot durant la transició del Feixisme i es pensaven que amb el vot tot havia quedat arreglat. A vegades me’n recordo i jo també voldria plorar

Joan Gil

Els Musulmans del Califat de Còrdova i els antics Gihadistes

21, setembre de 2014 per Joanot

Els musulmans van creuar l’Estret de Gibraltar l’any de gràcia de 711 i en vuit anys van esborrar l’antic regne visigòtic peninsular i ocupar tota la península. Si no haguessin vingut, potser estaríem tots plegats parlant l’alemany (com sens dubte feia el Comte Guifré el Pilós) encara que també vivien molts llatins al país. Al poc temps de la invasió es va presentar a Ibèria (anomenada Al-Àndalus pels nous propietaris) un home anomenat Abd-er-Rahman afirmant ser un príncep fill de l’últim Califa de Damasc i cap de la dinastia Umayyad, descedent directa del Profeta, acabada d’assassinar per usurpadors de la casa dels Abbasides, que ara regnava il·legítimament a Damasc. La pretensió d’Abd-er-Rahman, que deia haver escapat tot sol de la massacre a la capital musulmana fou acceptada, i l’home, tant si era un príncep com un impostor, esdevingué Emir en 756, establint la seva capital a Còrdova. L’Imperi musulmà va quedar dividit en dos, però el Califat (la successió del Profeta, que representava la unió entre el poder espiritual i terrenal, com fa el Papat per als Cristians) de moment va quedar només a Damasc.

Naixement i mort del Califat enmig d’ones de gihadistes

Un Emir, Abd-er-Rahman III, va topar en 756 amb invasors egipcis que havien gosat establir un Califat al Cairo. Després d’eliminar-los, l’Emir de Còrdova va pensar que essent ell un Ummayad, tenia tot el dret d’autoproclamar-se Califa i així ho va fer. El Califat cordovès, protector de les arts i la ciència, duraria fins al 1031, i el món musulmà va quedar dividit en dos. L’home més notable que Còrdova va produir fou el gran general i polític Al-Mansur, que feia amb impunitat raids robant allò que volia dels regnes cristians. Dissortadament, entre altres coses, va cremar la ciutat de Barcelona, per l’única vegada en la Història. Sense voler esdevenir ni Emir ni Califa es va emparar de tot el poder material i polític d’Al-Àndalus que va intentar passar també als seus fills. Els seus successors, no obstant, van ser incapaços de salvar el Califat, destruït per conspiracions i lluites internes i aviat convertit en una trencadissa de petits regnes taifes, incapaços de resistir l’empenta des Cristians. Però a l’Àfrica quedaven molts gihadistes.

Els Almoràvits
Els Almoràvits havien fundat un imperi molt pietós nord-africà amb capital a la ciutat de Marraqueix, del nom de la qual es deriva el del Marroc. Quan Alfons VI de Castella va conquerir la ciutat i el regne de Tulaytula (Toledo), el seu rei va escriure a Marraqueix demnant auxili. El devot emperador Yusuf ibn Taixfun va accedir, arribant a establir-se a Còrdova i derrotant decisivament als Castellans. Teòricament només havia vingut a ajudar, però li va semblar que els ciutadans taifes no eren prou devots i se semblaven massa als cristians. Una referència diu que els musulmans locals es negaven a fer de policia religiosa i que els almoràvits es van veure obligats a pagar Cristians Mosàrabs per vigilar que la Sharia fos observada en públic. Els almoràvits aviat van ocupar militarment tots els regnes taifes (als Països Catalans van eliminar els successors del Cid al Regne de València trencant el somni castellà d’un port mediterrani). Finalment van cometre l’error de prendre també el Regne de Saragossa. Aquesta ciutat està molt al Nord i prop dels Pirineus, i tant al Papa Inocenci com a molts europeus, el perill d’una nova invasió musulmana d’Europa s’els va fer palès. El Papa va predicar una mena de Croada i el rei aragonès Alfons I el Batallador, en aquells moments sobirà de tots els estats cristians peninsulars excepte Catalunya, va assetjar i conquerir la ciutat el 1118, afegint-la a Aragó i no pas a Castella com els castellans volien.

Els Almohades
La vida a Al-Àndalus era tan agradable que afeblia la religiositat dels invasors. Algú va escriure al Califa Almohade, un poble molt més religiós que els Almoràvits, d’origen berbere, que acabava d’establir-se a Marraquesh tot i conquerint un gran imperi nord-africà, que els Almoràvits deixaven als porquets viure amb es ciutadans als pobles i que permetien a les dones passejar-se amb la cara descoberta. El Califa no va voler sentir res més i va creuar l’estret de Gibraltar. Semblaven a punt d’empassar-se tots els regnes Cristians, quan una coalició més o menys dirigida pel nostre Pere el Catòlic, els va aturar a la batalla de les Navas de Tolosa. Els Almohades no van traslladar mai la seva capital a la península, establint només un centre administratiu a Sevilla enlloc de Còrdova.

Vet aquí, doncs, que els gihadistes de diferents nacionalitats i tipus foren els responsables de la extraordària duració de la Guerra de la Reconquesta d’uns 800 anys, fent-la potser la més llarga de la història. Els musulmans no l’han oblidat mai. En una de les seves darreres entrevistes en Bin Laden va dir que Palestina no acabaria igual que Al-Àndalus. I el mes de Març proppassat, aquests gihadistes tan agressius de l’Estat Musulmà, o com es diguin, van publicar un mapa de les seves ambicions territorials que incloia plenament tota la Península Ibèrica. Igualment un video de reclutament d’un militant europeu que parlava l’Anglès amb fort accent Portuguès es referia a l’alliberament inevitable de Portugal pel bé de la Humanitat. El presentador fou identificat pels serveis secrets britànics com a un Portuguès gihadista conegut. Caldrà començar a preocupar-se de tot això?

Les guerres diferents que volen fer ara
Lluny queden els temps que van seguir la fi de la Guerra Freda, quan ens prometíem una pau llarga amb prosperitat i la supremacia de la llei estesa per tota la terra. Quin desengany tan terrible! El que estem veient a vegades sembla medieval i molt pitjor que molts episodis de la Guerra Mundial. Quants refugiats a quants països! Quin odi ètnic i religiós! Quantes ciutats destruïdes! Quanta fam i quanta mort de civils innocents!

Com pot ser que parlin amb indiferència de “dany col·lateral” referint-se a ciutadans innocents? Des de quan hi ha “guerres humanitàries”? Les Nacions Unides foren fundades per evitar guerres. Com és que ara n’aproven i les anomenen “legals”? Perquè no tornen a fer bloqueigs d´armes o de diners o tancament de fronteres enlloc d’anar-hi amb armes i matar encara més gent?

Ara fa un parell d’anys, quan van començar a utilitzar drones contra grups suposats de ser terroristes el famós programa de la CBS “60 Minutes” va ensenyar un centre de control a Nevada. Un home es mirava l’escena a monitors, apretava els butons, estudiava el resultat, pujava al cotxe i se n’anava à casa a sopar amb la dona i els fills. I quan s’equivocaven? Deien sempre que farien una investigació però els errors són inevitables. Està clar, coses inevitables no es poden evitar i no cal preocupar-se’n massa. I aquell senyor que premia el butons com si fos un joc electrònic tenia dret a pair el seu sopar en pau.

El President Obama parla molt de la guerra. Potser en memòria del seu Premi Nobel de la Pau a vegades concedeix medalles no sols per guerres actuals sinó a vegades per injustícies oblidades durant la guerra del Vietnam o, l’altre dia, una dels temps de la Guerra Civil. Ho fa sempre explicant al públic amb tots els detalls la feta gloriosa del guardonat i tots els detalls de la situació militar associada i el nombre i noms de morts. Es veu que la guerra l’interessa i potser el fascina o el commou. Al començament de la Guerra d’Afganistan anava a la base militar a Delaware on aterrien els avions amb els cadàvers i s’ho mirava en silenci, a vegades pregant. Jo voldria saber què pensava. Potser s’absolvia ell mateix de tota culpa. Si podia. Dona la impressió de viure perdut a un labirint impenetrable de complicacions, sense saber què fer ni on anar. Es contradiu, anuncia coses que no estan aprovades, planteja als aliats coses que aquests no volen fer. Anuncia línies roges que després es salta tranquil·lament. S´ha empatollat sense necessitat a Rússia. Es creu que pot obtenir tot el que vulgui fent un discurs ben fet que convenç. No sap on va, quins objectius concrets té ni quant de temps durarà allò que vol fer. Se´l veu com un nàufrag despistat, mirant de navegar per escenes inescrutables de la història del món, confiant en el seu destí.

Ara diu que augmentarà els atacs aeris però, això sí, sense posar “botes americanes al sòl” com ell i els seus amics diuen sempre. Ho canvia tot això? Han resolt el problema dels innocents? És la guerra des de l’aire més humanitària i innocent que la guerra amb canons i baionetes? Jo ho dubto. Què senten els soldats que hi participen sense exposar-se a res? No trobeu terribles aquests dubtes? Com vol participar a una guerra entre multiples bàndols amb objectius i aliances tan diferents? Poden els turcs ajudar als kurds iraquians mentre que ells mateixos tracten els kurds de Turquia de terroristes? I els àrabs sunnis voldran ajudar els xies? I els Saudis, no començaran a atacar enemics seus que estiguin aliats amb els EUA?

Però sobretot i damunt de tot, quin és exactament l’objectiu d’aquesta nova guerra i quan es podrà declarar acabada?
Si no s’en volen preocupar i respondre a aquestes preguntes, voldria que es recordessin de la Guerra de Reconquesta dels 800 anys, de les intervencions de tants partits i de tants gihadistes diferents, amb una o dues semi-croades internacionals. Que pensin, abans de declarar la guerra, en la dificultat en terminar-la i la crueltat i el patiment que van tenir lloc. Els verdades herois són els qui fan la pau i no la guerra.

Joan Gil

Aldarulls, Policia, Llei i Constitució

23, agost de 2014 per Joanot

Ferguson és un suburbi, fins ara poc conegut, de la gran ciutat de St Louis, a l’Estat de Missouri, que ha produït una de les sorpreses més desagradables d’aquest estiu als EUA: aldarulls racials. El cas no ha estat mai aclarit del tot. Sembla que un jove negre de 18 anys havia robat una caixa de “cigarilos”, una mena de cigars barats d’una botiga. Va fer una empenta al propietari que el volia aturar i diuen que duia un ganivet (cosa disputada, com gairebé tot). Una estona després un policia va topar amb dos xicots negres que anaven pel mig de la carretera molestant els automobilistes. Va intentar arrestar un dels dos, però va acabar matant a trets l’altre jove, que sembla ser el lladre de la caixa de cigars, el qual el policia diu que va reconèixer per la descripció a la ràdio. L’autòpsia va demostrar sis forats de bala, quatre al braç i dos al crani, indicant que la víctima tenia el cap ajupit, intentant defensar-se. No estava armat. Tot seguit, molts peatons van procedir a prendre fotos del cadàver que semblava abandonat pel carrer en una posició lletja i desagradable, cobert de sang i exposat a la curiositat pública. Va seguir una explosió d’indignació amb aldarulls de la població negra (Ferguson és una ciutat mixta). La policia, molt arrogant, va respondre amb una exhibició absurda de força gairebé militar, amb vehicles cuirassats, fusells d’assalt, cascos d’acer i gas lacrimògen, per no parlar de les detencions en massa. Era l’Ordeno y Mando, que els catalans coneixem tan bé. Després de molts incidents, fins i tot el President i el Fiscal General federal (que també és negre) van haver d’intervenir.

Es tracta verdaderament d’un incident racial? Sí, però no del tot. Els bons ciutadans blancs de St Louis no tenen cap reputació de ser racistes i els periodistes diuen que estan molt astorats. Els únics que en són semblen ser els policies, que sens dubte actuen a Ferguson com a molts llocs, amb prejudici contra els ciutadans negres. Del verdader problem, no en parla ningú. Els negres pateixen desmesuradament dels problemes econòmics del país. Són ells els qui no troben feina, perden l’orgull vivint de la beneficència i no veuen cap futur millor. En un grup així sempre hi ha un augment de la delinqüència i un gran nombre de conflictes amb la policia, que acaba developant una actitud hostil de sospita constant, amb detencions freqüents i arbitràries, que violen els drets civils dels negres. El problema és social, econòmic i polític i és absurd (i opressiu, sens dubte) pensar que es pugui resoldre amb repressió policial. Se sembla una mica al vell problema dels gitanos a l’Estat.

En una societat feliç on les coses funcionen bé, si és que n’hi ha, la policia hauria de ser un membre estimat de la societat. No volem ser robats, ni patir agressions, ni resoldre els nostres conflictes a cops de puny i per això necessitem policies. Però hem donat a la policia una força i autoritat sobre nosaltres i un poder extraordinari, que els policies poden utilitzar bé o malament. Em tornen a la memòria els agents grisos de la Policia franquista de la meva infantesa a Barcelona. Aquells no eren membres de la nostra comunitat, sinó enemics i ocupants que castigaven per parlar la nostra llengua i contínuament demostraven el menysteniment de la ciutadania amb insults i mals tractes contra els que no hi havia recurs. A diferència del cas actual a Ferguson, aquells ho tenien tot al seu costat: lleis injustes, el Fuero de los Españoles, jutges regulars i especials, la premsa. Aquí almenys res d’això passa. Fins i tot el govern central ha intervingut i hem escoltat moltes discussions crítiques. I el policia que va disparar serà castigat. I la Constitució Federal és l’esperança de tothom.

Això ens porta a un problema molt greu que tenim. Què cal fer quan el govern, la policia, la seva llei i fins i tot certs articles de la Constitució no són membres de la nostra comunitat o de la nostra nació i estan escrits amb hostilitat contra el nostre poble per suprimir drets que teníem abans que ells neixessin i que són ben nostres. Els que volen evitar que aconseguim allò que és nostre i ens volen oprimir criden que cal obeir la llei, cosa que és senzilla i fácil d’entendre però està contra nosaltres i ens perjudica sempre. Hi ha lleis escrites contra les aspiracions i drets naturals d’un poble i de molts ciutadans. Què cal fer? És molt ingenu pensar que una minoria tingui els mitjans democràtics per canviar la llei ni cap govern té el dret de diluir la minoria dintre d’un grup més gran sempre hostil a les aspiracions minoritàries.

Una Constitució justa i tots els seus articles han de ser un SÒL que permeti la convivència i resolució pacífica dintre del marc democràtic de tots els nostres conflictes, un lloc on podem créixer, aspirar i viure en pau, però MAI un sostre per limitar les aspiracions dels ciutadans, majories i minories que viuen a l’Estat.

Moralment, el cas està clar: lleis injustes són un ultratge, una vergonya i un escarni a la democràcia i fins i tot la religió i ningú té cap obligació d’obeir-les. El problema és que la policia al servei del govern té el poder d’imposar-les per força, ara com en el temps del franquisme. I així és com un bon ciutadà, membre d’una minoria, acaba entre l’espasa i la paret. Caldria en aquests casos tenir bons líders. On els trobarem?

Joan Gil

La tragèdia de Palestina i les seves causes

31, juliol de 2014 per Joanot
  • Lydda fou fins tres dies al juliol de 1948 una tranquil·la ciutat agrícola o potser un poble àrab a Palestina. La guerra entre jueus i àrabs acabava d’esclatar immediatament després de la partició del país per les Nacions Unides entre les dues comunitats. Una unitat militar israeliana va entrar al poble. Més de 300 civils musulmans van ser morts, la resta aplegats i expulsats. Les cases foren destruïdes i els terrenys agrícoles abandonats sense cap mena de compensació. Fou una neteja ètnica. La població va entendre bé la lliçó i el missatge: després de molts segles els calia abandonar les llars i fugir. Altrament si els musulmans salvaven la vida, acabarien a un camp de refugiats…on els seus descendents segueixen vivint avui en dia, sense que el món se’n preocupi gaire. Tenen no obstant una agència de les Nacions Unides només per a ells per mantenir-los vius. Pel que fa a Lydda, no és gens difícil de trobar al mapa. Ara es diu Lod i és el lloc on està situat l’aeroport internacional de Tel Aviv. Però el problema que va conduir a aquell desastre no es va resoldre mai i ha resultat en més de 60 anys en desastres guerres, destrosses i crueltats indescriptibles fins al dia d’avui. No té sentit parlar de les tragèdies individualment, volent arbitrar si aquest o aquell tenia la raó en aquest o aquell cas, o qui dels dos ha començat perquè el problema de fons és sempre el mateix i és d’això que caldria parlar. Els colons jueus van crear un país nou a una terra que no estava buida i ningú va fer res, potser amb l’excepció d’unes febles Nacions Unides, per resoldre la tragèdia dels palestins. No s’hi val dir que no es pot fer res. Hi ha sempre solucions polítiques a tots els problemes polítics. A vegades millor, a vegades pitjor, però sempre es pot fer alguna cosa que serveixi a tothom.

    Fa molts anys…
    Després del Primer Congrés Sionista, el fundador Theodor Herzl va enviar una delegació de tres rabís a Palestina a veure com estava el terreny. Van escriure en un estil molt jueu dues frases que sumaritzaven llavors i segueixen sumaritzant la situació ara perfectament: “La núvia és molt maca, però dissortadament ja està casada”. Llegim sovint quina influència l’Holocaust tingué en el naixement d’Israel. Estrictament no és veritat que en tingues cap, perquè el Sionisme ha justificat sempre el seu dret a ocupar la terra exclusivament amb es lligams històrics i bíblics del poble d’Israel amb Palestina i ho van escriure aixi i van ser fundats molt abans que l’Holocaust arribes. Molts sionistes eren molt progressius i somniaven en un estat perfecte, exemplar per a tot el món. Especialment, el moviment de la vida col.lectiva als Kibbutz, avui en dia mig abandonats va influenciar molts jueus. Ara bé: la situació al món va canviar i l’Holocaust tingué un efecte molt gran en el públic americà, particularment evident després del descobriment dels camps d’exterminació nazis.

    El govern dels EUA havia rebutjat sempre la Declaració (britànica) de Balfour, que promovia la immigració jueva a Palestina. El President Roosevelt defensava una actitud equidistant entre les comunitats jueves i musulmanes a Palestina, cosa que va ser la política oficial dels EUA per molts anys. Sens dubte l’Administració Americana, considerant com estaven les coses, sobretot el subministre energètic en aquells temps, temia un efecte negatiu sobre la disponibilitat del petroli. En Truman també va seguir per anys aquesta línia. Una gran agrupació jueva antisionista americana, veient el desastre que podia tenir lloc, defensava una expulsió amb indemnitzacions dels musulmans. Finalment Truman va canviar dramàticament la seva posició esdevenint el primer President que va reconèixer la independència d’Israel. Sens dubte, la qüestió de l’Holocaust va pesar molt, encara que no tenia res a veuré amb els àrabs.

    Les Nacions Unides van dividir el país en tres, una part pels àrabs, una altra pels jueus i Jerusalem com a una mena de territori internacional obert multinacional. Els àrabs en la primera de moltes decisions unilaterals catastròfiques que prendrien, ho van rebutjar, mentre que els colons jueus acceptaven amb entusiasme. L’endemà de la partició unitats àrabs armades van atacar els colons jueus però eren molt dèbils, desorganitzades i mal armades, contràriament als jueus que havien après moltes coses de la Guerra Mundial. L’exèrcit jueu pràcticament les va esborrar del mapa en pocs dies. Aleshores en una segona fase cinc països àrabs es van mobilitzar atacant Israel des de diferent fronteres. Una unitat britànica, la Legió Àrab va lluitar amb ells, però només al territori atorgat per les NU als musulmans, cosa que va estalviar als àrabs una calamitat i humiliació encara pitjors. Els àrabs, mal armats, mal dirigits, embolicats en intrigues polítiques, baralles internes i maquinacions, foren derrotats clarament. Així i tot, Egipte, sense que hom entengui perquè, es va quedar amb tota Gaza i els Jordans van incorporar a la seva monarquia mig Jerusalem i tota Transjordània, més o menys el territori palestí dels nostres dies. La guerra va acabar amb la delimitació d’una línia de frontera “verda”, la demarcació de l’armistici que els EUA i molts altres (però no pas la poderosa Dreta israeliana) voldrien en un tractat de pau com a frontera definitiva. En canvi de la frontera de les NU no en vol saber res ningú, sobretot la idea de voler transformar Jerusalem en una ciutat internacional lliure.

    Arribant als temps actuals
    Sobre el paper, la superioritat tant territorial com pel nombre d’habitants dels àrabs sobre Israel semblava immensa però era en realitat inexistent degut a desorganització, dictadures, falta de patronatges, abusos i desavinenteses internes degudes als diferents règims. Els israelians van començar a demanar dels patrons americans diners i armes per “restaurar l’equilibri” suposadament perdut a la guerra. Amb l’ajut dels EUA els Israelians hi van reeixir plenament. Aviat Israel va esdevenir una superpotència amb un exèrcit de classe mundial invencible, amb tot pagat i de fet mantingut pels EUA. Jo afegiria que també el pais es van inclina fortament cap a la dreta i cap al militarisme, abandonant els somnis progressistes que els van motivar al moment del naixement del nou Estat. Originalment, Israel estava governat pel Labor Party al que pertanyien tots els fundadors de l’Estat, però en els nostres dies pràcticament només ha sobreviscut la Dreta, curiosament fragmentada però sempre radical. Potser molts ciutadans també han canviat i esdevingut més durs. L’únic diari progressista es el Haaretz, que es pot llegir de franc a l´internet, on el lector trobara opinions diferents de la propaganda oficial. Altrament de les polítiques esquerranes i progressives dels fundadors, queden sobretot les memòries.

    Pel que fa a la seva resistència dintre la política interior nord-americana, a Europa no sembla entendre ningú com funciona. Hi ha gent absurda (o potser antisemita de debò) que diuen que els jueus controlen tota la política americana pel món, cosa tan ridícula com impossible. L’única cosa que sens dubte controlen és la política americana a l’orient mig que els afecta, generalment a través d’organitzacions com la l’AIPAC, que al capdavall es una organització nord-americana legal i pública (podeu visitar el seu web). És impossible deixar d´admirar l’habilitat extraordinària d’aquests grups i la dedicació dels que la dirigeixen. L’AIPAC no és cap lobby perquè ni distribueix ni ofereix directament diners. Han aconseguit que tots els candidats a un càrrec federal es presentin a una entrevista explicant les seves opinions respecte a Israel i el món àrab i en general així s’acaba sovint la cosa. Que les respostes no els agraden? Per fer-se elegir a qualsevol càrrec als EUA cal finançar una campanya que costa molts milions de dòlars. El candidat imprudent amb opinions poc favorables trobarà totes les fonts d’ingressos en les que confiava tancades i seques. Si és un senyor amb closca molt dura, podria ser que fins i tot apareguessin al seu districte persones fent campanya contra ell amb acusacions d’antisemitisme i histories o historietes fosques o brutes de la seva vida anterior exposades i sortint al llum. I aquest candidat no sortirà elegit. Ja ho van demostrar almenys en dues ocasions i no els cal tornar a fer-ho. Torno a notar que això no té res d´il·legal ni amagat i que podeu visitar el seu web que és ben public. Representa un ús molt astut i hàbil de les peculiaritats de la política electoral nord-americana. Qui vulgui pot intentar-ho.

    En l’actualitat no obstant, el govern israelià ha triat seguir una línia de confrontacions directes amb el govern dels EUA. Quan Ariel Sharon era President, Israel va envair Gaza amb un exèrcit per raons similars a les actuals. El President Bush, espantat per la violència, va manar en públic i per la TV a Sharon que es retirés de Gaza. En Sharon es va negar, posant Bush en un compromís perquè no havia passat mai i l’incident era public. Els EUA paguen anualment quantitats enormes de diners a Israel. En Bush va repetir la seva ordre per segona vegada amb el mateix resultat. I ho va haver de deixar córrer davant l’actitud de Sharon. En Netanyahu ha fet coses semblants sobre tot amb les colònies al West Bank, la construcció de les quals sovint fa accelerar desafiant directament queixes nord-americanes, cosa que tant en Kerry com l’Obama han notat sovint. A més hi ha l’assumpte d’Iran, on Israel insistia en que els EUA ataquessin per aire destruint les fàbriques nuclears. Ara, en canvi, sembla que els americans volen fer pinya amb Iran i permetre’ls un ús limitat de l’energia nuclear, cosa que enrabia molt el govern de Tel Aviv. A mes els ministres israelians parlen de Kerry en públic en un to ofensiu, o francament insultant. Netanyahu juga amb foc.

    RESUM
    Al món passen desgràcies molt difícils de resoldre. Algunes són el resultat de forces naturals (els anomenats “Actes de Déu”, com es diu als EUA) i altres de problemes i accions humanes. Per altra banda ni la religió catòlica ni la moral cívica ens permeten jutjar a ningú. Jo hi estic molt d’acord i no vull jutjar. Sobre el sionisme hi ha hagut sempre moltes opinions, tant favorables com desfavorables i dintre de cadascuna d’aquests opinions, hi ha aspectes que es veuen de certes formes variables segons els temps i la gent que en parla. Al començament el Sionisme era un moviment molt progressiu, però darrerament ha esdevingut m conservatiu cosa que ha resultat en canvis sensibles de política. De fet, el Sr Netanyahu ha esdevingut un polític extraordinàriament popular i admirat a l´interior i les crítiques contra la seva política cada dia més febles. El públic israelià està amb ell.

    Jo el què veig malament és que hi hagi qui pretengui jutjar el problema basant-se en el darrer esdeveniment acabat de veure als diaris o l´internet. Tenen els Israelians dret a defensar-se o no? Més d’un lector quedarà sorprès de sentir dir que la resposta és un NO contundent, que Israel en aquest cas no té cap dret a defensar-se perquè ni la llei internacional ni les NU atorguen aquest dret a una nació ocupant contra una nació ocupada que, segons les lleis internacionals i les NU tindria en canvi molts drets a defensar-se contínuament tant com pugui sobretot del blocatge permanent dintre d´un territori minúscul que de fet es un galliner. Igual amb la negació de productes essencials i la protecció de civils. Però no es amb aquests legalismes com es pot resoldre el problema. El que cal és tornar a les arrels i mirar de trobar una solució acceptable als interessos de tots els participants o de totes les víctimes, desterrant l´odi i la mala fe i restaurant l´esperança en un futur millor, ara cruelment perduda. I mentre que no s’hi arribi, haurem de seguir posant-nos malalts cada vegada que les notícies ensenyin fotos de Palestina. Prou, per amor de Déu. Prou

    Joan

  • Quan els immigrants estrangers són 57,000 nens tots sols

    15, juliol de 2014 per Joanot

    Molts ens recordem del dia feliç quan va esdevenir clar que la Guerra Freda s’havia acabat. Una nova era de pau, desarmament, rebaixa d’impostos, democràcia i respecte als drets humans havia començat. Quin desengany tan gran! Només cal llegir els titulars dels diaris o les pàgines web: Afganistan, Iraq, Síria, Palestina, tensió social creixent, injustícia econòmica, indiferència als canvis ambientals, desastres nuclears, aiguats…
    No sé si la premsa ibèrica ha explicat bé l’horror de la tragèdia dels nens centroamericans enviats tots sols en mans de criminals a provar d’entrar als EUA. Surten del seu país amb despeses pagades amb els darrers estalvis dels pares a intentar l’entrada il.legal als EUA, separats per sempre més dels progenitors, en un intent de resultat molt incert, en perill de mort, testimonis vivents dels horrors i injustícies del país on van nàixer. Això passa de debò? I tant, només que, comprensiblement, pocs en volen parlar.

    Precedents
    Els EUA són una nació immigrant a excepció dels indígenes que són nacions separades. Aquí estem molts per demostrar-ho però això no vol dir que no hi hagi hagut mai problemes entre nativistes i els acabars d’arribar. La llei actual d’immigració (i que consti que n’hi ha hagut moltes) no està bé perquè la immigració il.legal, descontrolada, segueix existint i les circumstàncies han canviat molt. Diuen que crea problemes i costa diners, cosa que té com a menys dos costats. Per una banda, cal tenir més hospitals, molts immigrants necessiten ajuts econòmics, hi ha certes formes de crim dutes pels estrangers, calen més escoles, n’hi ha que no aprenen l’anglès; però també venen disposats a treballar, n’hi ha que són gent ja educada, professionals, gent disposada a prendre les feines pitjors. La cara més visible del problema són els immigrants hispans, però coses semblants passen amb els xinesos, indis, països en guerra, filipins, europeus orientals,… La resstència contra la situació ve sobretot de la Dreta Republicana anti-Obama (no obstant que sota Obama el volum de la deportació i lluita contra il.legals han augmentat molt).

    La immigració és de competència exclusiva federal però, si volen, molts Estats poden sucar-hi tomàquet amb lleis, prohibicions i detencions. A mí m’ha molestat sempre que hom tracti de “nazis” tan fàcilment als adversaris polítics, però el govern i parlament de l’Estat d’Alabama s’ho mereixien. Segons la seva llei anti-hispànica, en gran part i gràcies a Déu anul.lada per jutges, la policia tenia el dret i l’obligació d’aturar gent pel carrer (molts hispans no són blancs del tot) i demanar els papers provant que eren ciutadans. Si no els duien, podien ser arrestats en l’acte i posats a la llista de deportació. Era allò de sortir a comprar llet i no saber si hom tornaria a casa o no. Hi havia limitacions serioses amb l’habitatge i a més els estrangers perdrien el dret a l’assistència mèdica i els nens no podrien anar a l’escola. Al segle XXI…

    L’Administració Obama ha proposat una nova llei que ningú sembla haver llegit però segons els diaris està força bé, només que els Republicans en l’actualitat s’oposen a absolutament qualsevol cosa que el Govern Obama intenti fer, sigui com sigui. Això ha creat molt mala llet i ja no es pot creure res del que els polítics diuen. Obama es defensa i en principi té raó perquè veu com els seus mandats s’acaben sense que hagi pogut fer ni canviar res al país, fora de la llei de salut pública, però tampoc cal pensar-se que el Sr Obama sigui cap angelet i les discussions que fan són agres, amb mala fe i amb moltes mentides, algunes d’elles grotesques. L’altre dia un senador republicà exigia a crits certes mesures que ja estaven incloses al projecte de llei, que ell ni havia llegit. No fa res!!! Hi ha programes de ràdio que diuen bestieses encara pitjors. Avui he sentit dir que l’organització de defensa de drets civils dels mexicans americans es diu “La Raza” perquè són racistes com el KKK i volen assassinar blancs. Així van moltes coses. La gent hauria de llegir diaris seriosos i veure o escoltar bons programes, però no ho fan.

    La crisi dels 57,000 nens immigrants per any
    Els Republicans diuen sempre que la frontera, que mesura milers de qm de llargària, no està protegida. Poques coses al món són tan falses. La meva família va anar fa uns mesos a un gran Parc Estatal meravellós situat al llarg de la frontera. Semblava com si fos una zona sota ocupació militar amb muralles dobles, reixes, armes i gent uniformada a tot arreu. A més, a les carreteres interiors pròximes aturaven i escorcollaven a fons cotxes amb famílies dintre i hi havia torres de vigilància amb homes armats, helicòpters i avions. No hi havia forma de queixar-se de res a ningú. No obstant els Republicans criden cada dia que Obama hauria de posar totes les Guàrdies Nacionals a la frontera. Quan els Govern federal respon que s’ho estudiaria i potser es podria fer en part però que és molt complicat i car i afebleix les reserves de soldats per guerres exteriors, els Republicans es posen a cridar una altra vegada que Obama es nega tancar la frontera, que es podria fer fàcilment mobilitzant la Guàrdia Nacional. Qualsevol bestiesa s’hi val, mentre es pugui repetir en veu alta i sigui massa complicada per ser entesa fàcilment.

    Fa uns anys, durant l’Administració republicana de Bush, certes organitzacions van denunciar que els nens enxampats per la policia de fronteres quedaven exposats a molts perills, sobretot d’explotació sexual i esclavització. I van passar una llei força bona i ben intencionada per evitar-ho, la qual, ai las, està a l’arrel de la present crisi. Feta la llei, feta la trampa. Podríem afegir, feta la llei, feta la mala interpretació i l’abús per treure’n diners. Diuen que les parets de l’infern estan cobertes amb diplomes premiant bones intencions.

    Llei fatal
    Els coyotes com en general s’anomenen els contrabandistes que venen els seus serveis a un preu caríssim i guanyen molts diners explotant la misèria dels desesperats que es volen jugar (i sovint perden) la vida mirant d’entrar als EUA van veure com en vista de l’enduriment de la vigilància a la frontera, els seus ingressos anaven minvant. Calia pensar en alguna altra cosa. La van trobar: la llei de protecció als menors estrangers.

    Aquesta llei estipulava un tractament diferenciat per als ciutadans de països amb frontera comú (els mexicans), els menors dels quals simplement serian rebutjats sense investigació i enviats a puntades de peu a Mèxic perquè se les arreglessin. En canvi, els menors de tots els altres països del món sense fronteres comuns tindrien dret a ser retinguts i presentats a un jutge d’immigració amb advocats pagats pel govern, que hauria d’estudiar el cas individualment. En principi, estava molt bé. Els nens en qüestió, si tenien familiars, quedarien en custòdia de la família esperant la deliberació judicial, altrament quedarien sota la custòdia del govern federal

    Encara que de primer no ho sembli, era la solució perfecta per millorar els ingressos dels coyotes. Els mexicans de debò quedaven fora del negoci completament perquè els policies (que per cert dominen els accents i saben determinar si un nen o una persona adulta és mexicà o no) enviaven nens mexicans a casa seva. En canvi, el mètode era perfecte per als països centroamericans i de fet, en l’actualitat, gairebé tots els menors immigrants venen de tres països, sobretot Honduras però també El Salvador i Guatemala. Curiosament Nicaragua no està a la llista. Diguin com vulguin de Daniel Ortega i de la pobresa i la seva corrupció i la de la seva muller, a Nicaragua hi ha poc crim i en surten pocs immigrants il.legals. En qualsevol cas, els EUA paguen anuncis contra l’enviament d nens sense acompanyar per tota Amèrica Central, explicant com pot acabar en el millor cas.

    Perquè i Com?
    Va molt fàcilment. Els coyotes, ara ja agents de viatge quasi legítims, prenen càrrec dels nens d’una família desesperada, els transporten gairebé sempre legalment fins a la frontera nord-americana i creuen per algun lloc tranquil. Quan la policia d’immigració es presenta, ja a dintre el territori americà, l’acomanyant dels menors anuncia que amb ell que facin com vulguin però que els nens demanen refugi emparats en a llei de la què hem parlat. Penseu com vulgueu, els policies han jurat obeir la llei i no tenen cap tria. Resulta que en el dia d’avui hi ha exactament 253 jutges d’immigració ocupant-se d’aquests casos, que arriben als 375.000. Dividiu 375.000 per 253 i veureu què passa. El resultat és que els coyotes han guanyat als EUA i legalment! Resulta a més que en els darrers 12 mesos han arribat 57.000 nous nens!! Sembla que els coyotes cobren uns $5.000 o mésper nen transportat, que ningú entén com poden pagar els pares. Vol multiplicar algun lector? És per això que costa tant resoldre el problema. Cada dia hi ha més coyotes que riuen com mai havien rigut. Han fotut als EUA! Què passarà amb el temps? Sens dubte a Washington acabaran canviant la llei, però per ara els temps d’espera arriben a un mínim de 4 a 6 anys. Els nens creixen i moltes coses passen. Probablement no seran deportats mai. Hi compten.

    Resulta que Mèxic acaba de signar un tractat amb Honduras i Guatemala garantint el pas legal per la República Mexicana dels trens i autobusos transportant nens fins la frontera. Treient foc pels caixals i parlant d’una declaració de guerra, autoritats nord-americanes han advertit que ells no garanteixen que els nens es puguin quedar, i que és irresponsable fer gastar els diners als pares, que sovint arriben a vendre’s la casa. En qualsevol cas, és una explotació brutal i molt desvergonyida de la bona fe de voler protegir nens indefensos, amb finalitats que probablement són criminals. Vet aquí un cas on nens són tractats com bestiar. Personalment jo crec que molts advocats felicitarien a qui sigui que ha tingut l’acudit. Però burlar-se dels EUA deu ser molt perillós. Molts tindrien por de fer-ho. No tothom té els recursos de Snowden.

    Allò que debò és trist és pensar en la motivació dels pares, sobretot a Honduras, freqüentment anomenada la capital del crim del món. El país té el porcentatge d’assassinats per capita més alt del món i la població viu en el terror. Enviar nens, en algun cas de 4 o 5 anys, fins a 12 o 13 anys, tots sols amb desconeguts en un viatge més que perillós sense protecció ni supervisió? Quins pares són capaços de fer una cosa així? On aniran a parar? Per quants anys? En mans de qui? Fa angúnia només de pensar en una cosa així. Com està de malament el món.

    Reaccions
    I els polítics, com s’ho prenen? Malament. Diuen de tot. Hi ha, gràcies a Déu qui veu la tragèdia humana i la verdadera causa,i fa propostes raonables. Hi ha qui es queixa del retràs de a nova llei d’estrangeria. Hi ha qui va a les llars de refugi i surt dient bestieses: que costen massa diners, que estan millor que a casa seva, que són il.legals que es volen ficar per cobrar de la beneficència i anar de franc a l’escola, que molts són teenagers que no parlen l’anglès i només volen viure de la beneficència. L’Obama volia establir un centre de recepció a Dallas, una ciutat petroliera riquíssima. Al començament tothom deia que sí, pobres nens, pobrets, però ara ja resulta que costaria massa i hi hauria problemes i cal pensar-s’ho molt. Obama ha demanat fons d’emergència però també hi ha afegit a veure si es colaven parts de la llei atascada al Congrés.

    Potser, com deia un altre, es cremaran tots al foc de l’infern.

    Joan Gil

    Happy Fourth! (Bon 4 de Juliol), com diem aquí

    5, juliol de 2014 per Joanot

    Què celebrem avui?
    La festa del Quatre de Juliol, aniversari de la revolució dels colonistes angloparlants contra la Monarquia Britànica que va acabar en la Independència, ha tornat com cada any. La festa nacional es commemora de moltes maneres. Molts diaris imprimeixen a tota plana i algunes emissores de ràdio llegeixen íntegrament la Declaració tal com fou signada pels compromissaris de totes les províncies nord-americanes a la ciutat de Filadèlfia el 4 de Juliol de 1776. A altres llocs hom fa concerts públics i al vespre sempre es disparen focs artificials. Oficialment era la revolució contra un Rei que feia pagar impostos, espoliava i negava drets fonamentals. En realitat aquell moviment introduiria al món per primera vegada, encara imperfectament si voleu, la noció de llibertat política, la crítica i protecció contra el poder excessiu d l’Estat, la democràcia i govern legitimat pel vot universal, dintre dels límits imposats per la tecnologia del temps. Tot això fou assumit anys després per la Revolució Francesa. La legitimitat ja no cauria com els desastres bíblics “per la gràcia de Déu”, una blasfèmia que usava el Caudillo Franco, ni pel dret de conquesta. Potser no hem aconseguit encara tenir una democràcia perfecta però la FE en la possibilitat d’atansar-la no s’ha perdut mai malgrat tots els desenganys. Té això alguna cosa a veure amb Catalunya? Més del que sembla perquè a diferencia de moltes colònies sud-americanes, no es va lluitar primàriament per la independència sinó per la llibertat i la justícia i perquè els Nord-americans, a diferència de tantes nacions desventurades que hem vist fracassar recentment a les places públiques després d’un sacrifici tan heroic com inútil del seu jovent, tindrien com a líders al seu servei un grup extraordinari d´homes elegits, de lletres i de seny, disposats a definir i posar en marxa els seus objectius. Eren gent que van saber interpretar i explicar als Anericans com al món què volia dir democràcia. Els podria comparar algú amb certs polítics catalans contemporanis? On tenim els Pares Fundadors que tanta falta ens fan? En això no ens semblem gens als líders americans del 1776. I els britànics també van aprendre la lliçó. Ni el Canada, ni Austràlia, ni Nova Zelanda ni l’Índia van haver de lluitar per guanyar la llibertat. I al final, fins i tot els britànics van desitjar, i van rebre, la llibertat per a ells mateixos.

    La desfilada
    Al barri de la ciutat de Fort Worth, TEXAS, prop de la Universitat, on tant jo com la família vivim, el dia 4 al matí es da sempre una petita desfilada familiar per tothom que vulgui participar-hi o mirar-se-la. Les meves nétes hi van amb les bicicletes guarnides amb estrelles, cintes i betes de colors i banderetes que aquí no són cap símbol de nacionalisme sinó d’alegria. La néta més gran es va tornar a trobar una granota molt petita que es deixa agafar i sembla viure al jardí del darrere (el “backyard”). Se la va ficar a una butxaca però aviat ens fa saber en crits indignats (jo usaré el el llenguatge fi que escau a la festivitat) que la bèstia havia buidat desconsiderament la seva bufeta dintre la butxaca. La seva mare la fa sortir de moment de la casa i tornar al jardí per si de cas. Jo la consolo, pobre nena, explicant que a diferència d’ella, la granota no està ben educada perquè no pot anar a una escola tan bona com la que té ella. Per un moment estic a punt d’afegir “com passa amb moltes minories” però m’ho guardo per a mí. Potser a altres estats seia una burla legitima, però els Texans són molt reaccionaris però no semblen tan xenòfobs com altres. La nena no queda convençuda. A vegades em penso que no entén el meu humor.

    La desfilada és sempre molt maca de veure. És sobretot pels nens, però els grans també per un dia recuperem la innocència perduda i ens ho passem bé. Estic assegut a una cadireta portàtil de platja que poso donant l’esquena a una petita riera urbana canalitzada però la majoria de la gent jeuen tirats per la gespa. Jo faré d’espectador. Tothom va vestit de pícnic, potser en preparació del dinar de hot dogs i hamburgers cuinats sobre foc de carbó al backyard o al parc que ens espera a tots d’aquí a una estona.

    La marxa, com de costum a tot arreu és oberta per un camió dels bombers, que passa tocant les sirenes, pintat de groc amb un parell de bombers voluntaris d’uniforme, rebuts pel públic amb grans aplaudiments. El cos de la manifestació consisteix en nens i famílies senceres, alguns vestits amb roba patriòtica o duent barrets de copa amb estrelles. Molts llencen caramels als espectadors. Una senyora una mica grassona mexicana en recull un i me’l ofereix amb un somriure molt temptador. Home, no, que sóc vell i això no em convé. La senyora torna a riure però no respon. La seva obra de caritat pel dia ha quedat frustrada. Potser he fet malament. De tant saludar, els braços em fan mal.

    Acabades les famílies, arriben els cotxes esportius i macos, sobretot els descapotables. Tothom que en té un ve a ensenyar-lo i vangloriar-s’en. Als seients dintre dels cotxes s’hi han ficat tants homes i dones i nens com caben. També llencen per l’aire llaminadures, molt més cares que les dels peatons. La senyora grassa també n’enxampa una però se la queda per a ella tot sola. Li cal més disciplina o se seguirà engreixant. Els conductors són gairebé sempre senyors amb barret de copa guarnit amb les barres i estrelles.

    Una sorpresa molt gran és un soldat de la Guàrdia Nacional de Texas, que de fet és un exèrcit al servei de l’Estat que el govern federal pot prendre quan li falta gent per fer guerres. Tant com es burlen a M. d’un exèrcit català! A Nova York la Guàrdia es deia oficialment “Exèrcit de l’Estat de Nova York” i té aviació i vaixells de guerra. L’home va uniformat sense armes però li han deixat treure del dipòsit un camió enorme de la Guàrdia Nacional, pintat de color verd, que ell ha carregat de tants nens com ha pogut. Les rodes són gairebé tan altes com jo. Deu servir per ficar-se dintre de l’aigua o pel fang. És rebut també amb aplaudiments. Un espectador pregunta cridant quant li costa omplir el tanc de gasolina. Una mica molest, el soldat respon que els fan rebaixes. Finalment apareixen els cotxes antics. Hi ha molta gent que en col·lecciona i no falten mai a aquestes festes. Curiós és el cas d’un cotxe Ford com els que surten a les pel·lis dels bandits Bonnie i Clyde. Va marxant amb impuls propi, però cada dos per tres el motor s’atura i al conductor li costa tornar a posar-lo en marxa. Aleshores, invariablement joves espectadors salten a a carretera i fan empentes fins que el cotxe es torna a posar en marxa, enmig dels aplaudiments de tothom. El deu conèixer tothom al barri. El veig desaparèixer. Al final un cotxe de la Policia tanca la processó. He de riure cada vegada que veig un dels cotxes de patrulla perquè molts duen un petit lleopard pintat a la porta. Un lleopard? A què ve això? Diuen que després de la Guerra Civil, Fort Worth, una ciutat del Sud que havia viscut de vendre carn als exèrcits, va quedar arruïnada i gairebé va desaparèixer del mapa. Segons un diari, la població va arribar a caure per sota dels 50 residents. Un periodista famós que escrivia per un diari de Dallas va venir a veure què passava i va escriure que la ciutat estava tan deserta, que va veure un lleopard dormint a la polseguera al carrer davant del jutjat de la County. Potser la bèstia devia estar cansada per haver vingut de molt lluny perquè verdaderament de lleopards n’hi ha pocs al continent. En qualsevol cas, la policia va adoptar el lleopard com a símbol. Probablement van copiar la imatge, que sembla noucentista, d’algun llibre. De tigres i elefants per ara només se n’han observat al zoo. Si algun rei jubilat que no té res més a fer està buscant elefants per matar-los, que no vinguí aquí perquè ens estimem molt els que tenim al nostre parc.

    Reflexions
    Va ser una festa maca, innocent i divertida que va exposar un dels molts costats bons i el sentit de l’humor i la vida familiar del poble americà. I què en diem quan la comparem amb la nostra trista commemoració del 11 de Setembre de 1714? Hom podria dir que ela Americans poden celebrar llur victòria mentre que nosaltres bevem cava amb neules recordant amb tristor la nostra desfeta, els segles que van seguir plens d’humiliació i sense llibertat, la nostra defensa heroica i gairebé increïble mde la llengua que parlem, cosa de la què hauríem d’estar encara més orgullosos. Els Americans van trencar la cadena que els lligava a una monarquia més llunyana, però també molt més tolerant i menys violenta contra els seus ciutadans que l’espanyola. Ela Anglesos havien descobert que era més segur, civilitzat i lucratiu explotar que oprimir.

    Serà això només? No tenen aquestes festes sempre un rerefons social i econòmic? No sé si “sempre” és el mot més escaient, però “sovint” estaria ben triat. Als rics i poderosos, que són dues categories molt semblants, els cauen sempre engrunes de la taula on mengen, que diuen els conservadors que representen un mecanisme fonamental de l´economia i són la clau del benestar. El President Reagan parlava d´un degoteig des de la taula dels rics que per mecanismes meravellosos enriquia, feia feliços als pobres i greixava els mecanismes de l´economia. Apujant els impostos als rics ho faria tot malbé, acabant amb les engrunes i deixant els pobres sense menjar. Que aquesta senyora tan rica es compri un abric de pell, que jo gràcies a això potser podré comprar mitjons calents i se’n aprofitaran tant les indústries dels abrics de luxe com la dels mitjons. Hi ha molta gent de dretes, fins i tot als EUA que creuen molt en l’efecte beneficial d’aquestes engrunes celestials, similars al manà del poble hebreu, impossibles de mesurar, sempre tan delicioses i nutritives. Ells no les han hagut de tastar mai, però els seus criats diuen sempre que a aquestes engrunes ho devem tot. Si fem bondat potser ens deixaran parlar la nostra llengua en família i treure feines que ells no necessitin pels seus amics. Si no fem bondat… ai, més val no parlar-ne, però hi ha coses que no es poden tolerar.
    Hi ha altres països on la casta governant no ha estat d´aquesta manera. Engrunes tirades per terra? Al voltant de la taula? Ai no, de cap manera. Cal esperar que aixequin la taula i recollir-les amb cura amb un ganivet i posar-les a plats nets i augmentar-les si les coses van bé, fins i tot en forma de pa amb una mica de tall afegit si n’ha sobrat prou. I quan els poderosos saben fer-ho bé tot això, el poble està sempre content i no demana res més. Dues maneres de fer molt diferents. Aquí només hem conegut la pitjor de les dues. Potser per això hi ha qui plora cada 11 de Setembre enlloc de beure cava. O es compra una marca de cava amarg.

    Bon i Feliç Quatre de Juliol a tothom. Allò que avui hem celebrat no té res a veure amb la política ni amb guerres actuals o recents que potser amoïnen a més d’un ciutadà català. No és un dia per parlar del Vietnam, de la Guerra Freda, dels telèfons vigilats, de les guerres de l’Orient mig, de les armes de destrucció massiva de l’Irak. Els pares fundadors dels EUA no en sabien res de tot això. Mentre a la nostra Península llavors patíem dels primers estralls causats per la dominació borbònica, aquells homenots ja parlaven de llibertat, democràcia, protecció contra els abusos de poder de l’Estat, de drets civils, de les eleccions amb sufragi universal com única forma de donar legitimitat al govern. Res d’això ha canviat i segueix essent l’esperança de tots els oprimits, a aquest país i a la resta del món, sobretot dels que ara fa tan poc, a diferència dels EUA es van sacrificar sense arribar a trobar dintre la seva Revolució qui els guiés i sabés fundar un nou Estat. No cal perdre l’esperança, perquè el 4 de Juliol torna cada any, us asseguro.

    Joan Gil

    Els nostres fills passejaran en barca per les Rambles

    7, juny de 2014 per Joanot

    Pocs lectors ho saben, però la República de Kiribati és un estat independent amb escó a les Nacions Unides, situat al Pacífic, a mig camí entre Hawaii i Austràlia, amb 103,000 ciutadans i unes 32 illes, gairebé totes atols inhabitables o poc habitables. La capital és South Tarawa, una ciutat construïda sobre diverses illes unides per ponts, coneguda perquè una de les pitjors batalles per terra entre els EUA i Japó durant la II Guerra Mundial hi tingué lloc. Sobre les mides de la superfície hi ha diferents opinions segons els criteris, i potser arribaria als 800 qm2, però la distància entre les dues illes més extremes arriba a uns 3,900 qm (3-4 dies en vaixell o 2-3 hores per avió)

    El que segueix està tret de la declaració a les autoritats de Nova Zelanda d’un ciutadà que hi havia demanat asil. Ell vivia a la capital prop de l’oceà en una casa construïda damunt un mur de contenció de l´aigua marítima. L’aigua potable calia treure-la a a ma d’un pou o era subministrada pel govern. No hi havia cap tractament d’aigües residuals ni serveis higiènics. La població havia augmentat en els darrers temps (un problema que estava esdevenint greu degut a la pèrdua constant de terreny habitable), cosa que sovint conduïa a baralles, violència i fins i tot assassinats en la lluita pels recursos cada dia mes escadussers. La superfície del terreny quedava submergida durant les marees altes, alguna vegada arribant als 3 peus (un metre) de profunditat. El pous d’aigua dolça havien esdevingut salats. L’aigua salada havia destruït les collites, les palmeres i els arbres. La muralla marítima havia de ser reparada contínuament per evitar una desgràcia. L’aigua potable ja era insuficient. El govern no sabia com resoldre els problemes.

    Les Nacions Unides ja han predit que Kiribati (i no les Malvines com es pensa molta gent) serà la primera nació que desapareixerà sota l’aigua degut a l’escalfament mundial. El govern havia intentat comprar d’amagat la meitat d’una de les illes de la República veïna de Fiji, per repoblar-la amb els seus desventurats ciutadans però el negoci no va anar enlloc. El President va anunciar que els seus conciutadans no tenien altre remei que demanar asil a Nova Zelanda i Austràlia, que per ara no estan gens entusiasmades amb la perspectiva, sobretot Austràlia. Ens pot passar això a Barcelona? Potser caldria parlar-ne i preparar-se fent ja estudis preliminars, com fan ja moltes altres ciutats. Es aixo el que vull dir amb aquest apunt. Caldrà molt de temps per acostumar-se a la idea.

    El desglaç

    Hi ha molts científics que se’n preocupen i avisen però els estudis i les projeccions són molt difícils i sempre poden passar coses inesperades, però per ara la situació està així:

    Els dos llocs del món on el desglaç és més amenaçador són Groenlàndia i l’Antàrtic. A tots dos llocs i molts més hi ha proves contundents del perill. A Groenlàndia n’estan molt contents (!!!!) perquè la descongelació ja ha exposat molts terrenys amb potencial agrícola i possiblement mines de matèries primes cares que es podrien explotar. Els nadius hi veuen un increment de  les possibilitats realistes d’esdevenir un estat independent amb recursos econòmics suficients, cosa que fins ara ha estat impossible. La resta del món, en canvi, veurà pujar el nivell del mar. La catàstrofe final seria el desglaç de l’Antàrtic, que faria pujar el nivell de l’aigua per metros, però ni la nostra ni la propera generació se n’han de preocupar amb urgència. Fins ara el nivell de l’aigua ha pujat globalment si fa o no fa un centímetre. El procés comença  lentament però s’accelera ràpidament i es calcula que arribarà a un metre d’aquí a finals de segle. Finals de segle XXI només? Hi ha gent viva que ho veurà.

    El món és rodó, cosa que té conseqüències.

    La pujada del nivell de l’aigua no és homogènia degut a la geometria del globus terraqüi, els vents del jet set i la rotació de la terra. Sembla probable que sigui la gent al Sud-est asiàtic els qui acabaran patint més. A més l’augment del volum d’aigua líquida als oceans resulta necessàriament en un augment el volum d’aigua evaporada als núvols i per tant de la pluja. Ja hem vist darrerament els resultats d’aiguats i riades a llocs on no havia passat mai. Altres països, en canvi, comencen a esdevenir deserts. Una nació que ja ha patit moltíssim sota aquest règim d’aiguats constants deguts a la pluja i a la pujada simultània del nivell oceànic afectant un paisatge molt pla és Bengladesh. Aviat en sentirem parlar més perquè el govern cada dia té més dificultats confrontant la situació.

    Coses Inesperades

    Al Segle XVII, durant la Guerra dels Segadors (encara que jo no ho he vist mai mencionat  a cap llibre d’història ibèric) el 1640 i en els anys següents va tenir lloc al món una petita Era Glacial, visible sobretot al Nord d’Europa però notada a tot el món amb extensió notable de les glaceres i depòsits de neu i gel. Les causes semblen ser conegudes: l’activitat d’un nombre insòlit de volcans pel món que van vomitar cendra i enfosquir la radiació solar refredant el planeta i també simultàniament l’activació de les taques solars. No cal esperar que torni a passar.

    Què es pot fer?

    Jo diria que caldria començar a pensar.  Resulta que ha estat molt fàcil trobar experts capaços d’anar pel món donant consells i examinant el problema a certes ciutats: Parlo de la gent que s’ocupen dels dics marítims als Països Baixos, que son els qui més hi entenen en l’actualitat van pel món fent diners i explicant alternatives. Poc abans d’acabar el seu mandat, l’ex alcalde Bloomberg de Nova York va encomanar un estudi de les possibilitats de protegir realísticament i a un preu acceptable la ciutat de Nova York, envoltada d’una  costa marítima de llargària molt considerable.

    A tothom se li acut que la defensa millor seria un dic o mur de contenció marítim com el que tenen els neerlandesos. Això està molt bé però sovint seria una obra faraònica de finançament impossible. Cal reservar els murs per a certs llocs però combinar-los amb altres defenses. Amb imaginació s’arriba a la conclusió que és possible compartir el nostre habitatge amb l’aigua.

    Entre les coses que s’anomenen hi ha l’aculturació de certes plantes que absorbeixen molt l’aigua. Un altre, sobretot a llocs on la marea és fluixa i arriba lentament, com ara la Mediterrània, seria un sistema de fossars grans que recullen l’aigua i es buiden automàticament al mar. Finalment, una xarxa d’illes artificials elevades lligades per ponts i carreteres. I a mesura que s’hi pensi, nous mètodes seran trobats.

    Recordant George W Bush

    Quan algú li volia parlar de les conseqüències de l’escalfament mundial, l’inefable Bush responia feliçment que ell esperaria fins que hi hagués proves. En tenim ara? Jo diria que sí, però molts republicans segueixen dient que no i que tot són invencions de l’extrema esquerra per fer gastar diners al govern i augmentar el preu del combustible. Els famosos germans Koch, els supermilionaris que financen les branques més extremistes del Partit Republicà i guanyen els seus milers de milions amb el petroli, no volen regulacions per evitar la producció de CO2, causa principal de l’escalfament (que és una qüestió separada dels efectes sobre la salut i cal discutir en termes molt diferents). I els Koch en els seus anuncis televisius constants i en la veu dels candidats al Congrés que ells han comprat, segueixen expressant dubtes. Es una cosa curiosa: hom pot tenir centenars de científics de les millors universitats denunciant un problema important per a tot el món i tot el que cal per crear problemes és posar un ximple davant un micròfon o una càmera de TV parlant de coses que no entén i ja es pot concloure que hi ha diferències d’opinió i que hom no pot creure el que diuen els científics perquè són tots d’esquerres.

    El meu consell seria que si encara no en saben, els caldria aprendre a nedar aviat.

    JOAN GIL