15 jul 2014

Quan els immigrants estrangers són 57,000 nens tots sols

Classificat com a General

Molts ens recordem del dia feliç quan va esdevenir clar que la Guerra Freda s’havia acabat. Una nova era de pau, desarmament, rebaixa d’impostos, democràcia i respecte als drets humans havia començat. Quin desengany tan gran! Només cal llegir els titulars dels diaris o les pàgines web: Afganistan, Iraq, Síria, Palestina, tensió social creixent, injustícia econòmica, indiferència als canvis ambientals, desastres nuclears, aiguats…
No sé si la premsa ibèrica ha explicat bé l’horror de la tragèdia dels nens centroamericans enviats tots sols en mans de criminals a provar d’entrar als EUA. Surten del seu país amb despeses pagades amb els darrers estalvis dels pares a intentar l’entrada il.legal als EUA, separats per sempre més dels progenitors, en un intent de resultat molt incert, en perill de mort, testimonis vivents dels horrors i injustícies del país on van nàixer. Això passa de debò? I tant, només que, comprensiblement, pocs en volen parlar.

Precedents
Els EUA són una nació immigrant a excepció dels indígenes que són nacions separades. Aquí estem molts per demostrar-ho però això no vol dir que no hi hagi hagut mai problemes entre nativistes i els acabars d’arribar. La llei actual d’immigració (i que consti que n’hi ha hagut moltes) no està bé perquè la immigració il.legal, descontrolada, segueix existint i les circumstàncies han canviat molt. Diuen que crea problemes i costa diners, cosa que té com a menys dos costats. Per una banda, cal tenir més hospitals, molts immigrants necessiten ajuts econòmics, hi ha certes formes de crim dutes pels estrangers, calen més escoles, n’hi ha que no aprenen l’anglès; però també venen disposats a treballar, n’hi ha que són gent ja educada, professionals, gent disposada a prendre les feines pitjors. La cara més visible del problema són els immigrants hispans, però coses semblants passen amb els xinesos, indis, països en guerra, filipins, europeus orientals,… La resstència contra la situació ve sobretot de la Dreta Republicana anti-Obama (no obstant que sota Obama el volum de la deportació i lluita contra il.legals han augmentat molt).

La immigració és de competència exclusiva federal però, si volen, molts Estats poden sucar-hi tomàquet amb lleis, prohibicions i detencions. A mí m’ha molestat sempre que hom tracti de “nazis” tan fàcilment als adversaris polítics, però el govern i parlament de l’Estat d’Alabama s’ho mereixien. Segons la seva llei anti-hispànica, en gran part i gràcies a Déu anul.lada per jutges, la policia tenia el dret i l’obligació d’aturar gent pel carrer (molts hispans no són blancs del tot) i demanar els papers provant que eren ciutadans. Si no els duien, podien ser arrestats en l’acte i posats a la llista de deportació. Era allò de sortir a comprar llet i no saber si hom tornaria a casa o no. Hi havia limitacions serioses amb l’habitatge i a més els estrangers perdrien el dret a l’assistència mèdica i els nens no podrien anar a l’escola. Al segle XXI…

L’Administració Obama ha proposat una nova llei que ningú sembla haver llegit però segons els diaris està força bé, només que els Republicans en l’actualitat s’oposen a absolutament qualsevol cosa que el Govern Obama intenti fer, sigui com sigui. Això ha creat molt mala llet i ja no es pot creure res del que els polítics diuen. Obama es defensa i en principi té raó perquè veu com els seus mandats s’acaben sense que hagi pogut fer ni canviar res al país, fora de la llei de salut pública, però tampoc cal pensar-se que el Sr Obama sigui cap angelet i les discussions que fan són agres, amb mala fe i amb moltes mentides, algunes d’elles grotesques. L’altre dia un senador republicà exigia a crits certes mesures que ja estaven incloses al projecte de llei, que ell ni havia llegit. No fa res!!! Hi ha programes de ràdio que diuen bestieses encara pitjors. Avui he sentit dir que l’organització de defensa de drets civils dels mexicans americans es diu “La Raza” perquè són racistes com el KKK i volen assassinar blancs. Així van moltes coses. La gent hauria de llegir diaris seriosos i veure o escoltar bons programes, però no ho fan.

La crisi dels 57,000 nens immigrants per any
Els Republicans diuen sempre que la frontera, que mesura milers de qm de llargària, no està protegida. Poques coses al món són tan falses. La meva família va anar fa uns mesos a un gran Parc Estatal meravellós situat al llarg de la frontera. Semblava com si fos una zona sota ocupació militar amb muralles dobles, reixes, armes i gent uniformada a tot arreu. A més, a les carreteres interiors pròximes aturaven i escorcollaven a fons cotxes amb famílies dintre i hi havia torres de vigilància amb homes armats, helicòpters i avions. No hi havia forma de queixar-se de res a ningú. No obstant els Republicans criden cada dia que Obama hauria de posar totes les Guàrdies Nacionals a la frontera. Quan els Govern federal respon que s’ho estudiaria i potser es podria fer en part però que és molt complicat i car i afebleix les reserves de soldats per guerres exteriors, els Republicans es posen a cridar una altra vegada que Obama es nega tancar la frontera, que es podria fer fàcilment mobilitzant la Guàrdia Nacional. Qualsevol bestiesa s’hi val, mentre es pugui repetir en veu alta i sigui massa complicada per ser entesa fàcilment.

Fa uns anys, durant l’Administració republicana de Bush, certes organitzacions van denunciar que els nens enxampats per la policia de fronteres quedaven exposats a molts perills, sobretot d’explotació sexual i esclavització. I van passar una llei força bona i ben intencionada per evitar-ho, la qual, ai las, està a l’arrel de la present crisi. Feta la llei, feta la trampa. Podríem afegir, feta la llei, feta la mala interpretació i l’abús per treure’n diners. Diuen que les parets de l’infern estan cobertes amb diplomes premiant bones intencions.

Llei fatal
Els coyotes com en general s’anomenen els contrabandistes que venen els seus serveis a un preu caríssim i guanyen molts diners explotant la misèria dels desesperats que es volen jugar (i sovint perden) la vida mirant d’entrar als EUA van veure com en vista de l’enduriment de la vigilància a la frontera, els seus ingressos anaven minvant. Calia pensar en alguna altra cosa. La van trobar: la llei de protecció als menors estrangers.

Aquesta llei estipulava un tractament diferenciat per als ciutadans de països amb frontera comú (els mexicans), els menors dels quals simplement serian rebutjats sense investigació i enviats a puntades de peu a Mèxic perquè se les arreglessin. En canvi, els menors de tots els altres països del món sense fronteres comuns tindrien dret a ser retinguts i presentats a un jutge d’immigració amb advocats pagats pel govern, que hauria d’estudiar el cas individualment. En principi, estava molt bé. Els nens en qüestió, si tenien familiars, quedarien en custòdia de la família esperant la deliberació judicial, altrament quedarien sota la custòdia del govern federal

Encara que de primer no ho sembli, era la solució perfecta per millorar els ingressos dels coyotes. Els mexicans de debò quedaven fora del negoci completament perquè els policies (que per cert dominen els accents i saben determinar si un nen o una persona adulta és mexicà o no) enviaven nens mexicans a casa seva. En canvi, el mètode era perfecte per als països centroamericans i de fet, en l’actualitat, gairebé tots els menors immigrants venen de tres països, sobretot Honduras però també El Salvador i Guatemala. Curiosament Nicaragua no està a la llista. Diguin com vulguin de Daniel Ortega i de la pobresa i la seva corrupció i la de la seva muller, a Nicaragua hi ha poc crim i en surten pocs immigrants il.legals. En qualsevol cas, els EUA paguen anuncis contra l’enviament d nens sense acompanyar per tota Amèrica Central, explicant com pot acabar en el millor cas.

Perquè i Com?
Va molt fàcilment. Els coyotes, ara ja agents de viatge quasi legítims, prenen càrrec dels nens d’una família desesperada, els transporten gairebé sempre legalment fins a la frontera nord-americana i creuen per algun lloc tranquil. Quan la policia d’immigració es presenta, ja a dintre el territori americà, l’acomanyant dels menors anuncia que amb ell que facin com vulguin però que els nens demanen refugi emparats en a llei de la què hem parlat. Penseu com vulgueu, els policies han jurat obeir la llei i no tenen cap tria. Resulta que en el dia d’avui hi ha exactament 253 jutges d’immigració ocupant-se d’aquests casos, que arriben als 375.000. Dividiu 375.000 per 253 i veureu què passa. El resultat és que els coyotes han guanyat als EUA i legalment! Resulta a més que en els darrers 12 mesos han arribat 57.000 nous nens!! Sembla que els coyotes cobren uns $5.000 o mésper nen transportat, que ningú entén com poden pagar els pares. Vol multiplicar algun lector? És per això que costa tant resoldre el problema. Cada dia hi ha més coyotes que riuen com mai havien rigut. Han fotut als EUA! Què passarà amb el temps? Sens dubte a Washington acabaran canviant la llei, però per ara els temps d’espera arriben a un mínim de 4 a 6 anys. Els nens creixen i moltes coses passen. Probablement no seran deportats mai. Hi compten.

Resulta que Mèxic acaba de signar un tractat amb Honduras i Guatemala garantint el pas legal per la República Mexicana dels trens i autobusos transportant nens fins la frontera. Treient foc pels caixals i parlant d’una declaració de guerra, autoritats nord-americanes han advertit que ells no garanteixen que els nens es puguin quedar, i que és irresponsable fer gastar els diners als pares, que sovint arriben a vendre’s la casa. En qualsevol cas, és una explotació brutal i molt desvergonyida de la bona fe de voler protegir nens indefensos, amb finalitats que probablement són criminals. Vet aquí un cas on nens són tractats com bestiar. Personalment jo crec que molts advocats felicitarien a qui sigui que ha tingut l’acudit. Però burlar-se dels EUA deu ser molt perillós. Molts tindrien por de fer-ho. No tothom té els recursos de Snowden.

Allò que debò és trist és pensar en la motivació dels pares, sobretot a Honduras, freqüentment anomenada la capital del crim del món. El país té el porcentatge d’assassinats per capita més alt del món i la població viu en el terror. Enviar nens, en algun cas de 4 o 5 anys, fins a 12 o 13 anys, tots sols amb desconeguts en un viatge més que perillós sense protecció ni supervisió? Quins pares són capaços de fer una cosa així? On aniran a parar? Per quants anys? En mans de qui? Fa angúnia només de pensar en una cosa així. Com està de malament el món.

Reaccions
I els polítics, com s’ho prenen? Malament. Diuen de tot. Hi ha, gràcies a Déu qui veu la tragèdia humana i la verdadera causa,i fa propostes raonables. Hi ha qui es queixa del retràs de a nova llei d’estrangeria. Hi ha qui va a les llars de refugi i surt dient bestieses: que costen massa diners, que estan millor que a casa seva, que són il.legals que es volen ficar per cobrar de la beneficència i anar de franc a l’escola, que molts són teenagers que no parlen l’anglès i només volen viure de la beneficència. L’Obama volia establir un centre de recepció a Dallas, una ciutat petroliera riquíssima. Al començament tothom deia que sí, pobres nens, pobrets, però ara ja resulta que costaria massa i hi hauria problemes i cal pensar-s’ho molt. Obama ha demanat fons d’emergència però també hi ha afegit a veure si es colaven parts de la llei atascada al Congrés.

Potser, com deia un altre, es cremaran tots al foc de l’infern.

Joan Gil

Desactiva els comentaris

05 jul 2014

Happy Fourth! (Bon 4 de Juliol), com diem aquí

Classificat com a General

Què celebrem avui?
La festa del Quatre de Juliol, aniversari de la revolució dels colonistes angloparlants contra la Monarquia Britànica que va acabar en la Independència, ha tornat com cada any. La festa nacional es commemora de moltes maneres. Molts diaris imprimeixen a tota plana i algunes emissores de ràdio llegeixen íntegrament la Declaració tal com fou signada pels compromissaris de totes les províncies nord-americanes a la ciutat de Filadèlfia el 4 de Juliol de 1776. A altres llocs hom fa concerts públics i al vespre sempre es disparen focs artificials. Oficialment era la revolució contra un Rei que feia pagar impostos, espoliava i negava drets fonamentals. En realitat aquell moviment introduiria al món per primera vegada, encara imperfectament si voleu, la noció de llibertat política, la crítica i protecció contra el poder excessiu d l’Estat, la democràcia i govern legitimat pel vot universal, dintre dels límits imposats per la tecnologia del temps. Tot això fou assumit anys després per la Revolució Francesa. La legitimitat ja no cauria com els desastres bíblics “per la gràcia de Déu”, una blasfèmia que usava el Caudillo Franco, ni pel dret de conquesta. Potser no hem aconseguit encara tenir una democràcia perfecta però la FE en la possibilitat d’atansar-la no s’ha perdut mai malgrat tots els desenganys. Té això alguna cosa a veure amb Catalunya? Més del que sembla perquè a diferencia de moltes colònies sud-americanes, no es va lluitar primàriament per la independència sinó per la llibertat i la justícia i perquè els Nord-americans, a diferència de tantes nacions desventurades que hem vist fracassar recentment a les places públiques després d’un sacrifici tan heroic com inútil del seu jovent, tindrien com a líders al seu servei un grup extraordinari d´homes elegits, de lletres i de seny, disposats a definir i posar en marxa els seus objectius. Eren gent que van saber interpretar i explicar als Anericans com al món què volia dir democràcia. Els podria comparar algú amb certs polítics catalans contemporanis? On tenim els Pares Fundadors que tanta falta ens fan? En això no ens semblem gens als líders americans del 1776. I els britànics també van aprendre la lliçó. Ni el Canada, ni Austràlia, ni Nova Zelanda ni l’Índia van haver de lluitar per guanyar la llibertat. I al final, fins i tot els britànics van desitjar, i van rebre, la llibertat per a ells mateixos.

La desfilada
Al barri de la ciutat de Fort Worth, TEXAS, prop de la Universitat, on tant jo com la família vivim, el dia 4 al matí es da sempre una petita desfilada familiar per tothom que vulgui participar-hi o mirar-se-la. Les meves nétes hi van amb les bicicletes guarnides amb estrelles, cintes i betes de colors i banderetes que aquí no són cap símbol de nacionalisme sinó d’alegria. La néta més gran es va tornar a trobar una granota molt petita que es deixa agafar i sembla viure al jardí del darrere (el “backyard”). Se la va ficar a una butxaca però aviat ens fa saber en crits indignats (jo usaré el el llenguatge fi que escau a la festivitat) que la bèstia havia buidat desconsiderament la seva bufeta dintre la butxaca. La seva mare la fa sortir de moment de la casa i tornar al jardí per si de cas. Jo la consolo, pobre nena, explicant que a diferència d’ella, la granota no està ben educada perquè no pot anar a una escola tan bona com la que té ella. Per un moment estic a punt d’afegir “com passa amb moltes minories” però m’ho guardo per a mí. Potser a altres estats seia una burla legitima, però els Texans són molt reaccionaris però no semblen tan xenòfobs com altres. La nena no queda convençuda. A vegades em penso que no entén el meu humor.

La desfilada és sempre molt maca de veure. És sobretot pels nens, però els grans també per un dia recuperem la innocència perduda i ens ho passem bé. Estic assegut a una cadireta portàtil de platja que poso donant l’esquena a una petita riera urbana canalitzada però la majoria de la gent jeuen tirats per la gespa. Jo faré d’espectador. Tothom va vestit de pícnic, potser en preparació del dinar de hot dogs i hamburgers cuinats sobre foc de carbó al backyard o al parc que ens espera a tots d’aquí a una estona.

La marxa, com de costum a tot arreu és oberta per un camió dels bombers, que passa tocant les sirenes, pintat de groc amb un parell de bombers voluntaris d’uniforme, rebuts pel públic amb grans aplaudiments. El cos de la manifestació consisteix en nens i famílies senceres, alguns vestits amb roba patriòtica o duent barrets de copa amb estrelles. Molts llencen caramels als espectadors. Una senyora una mica grassona mexicana en recull un i me’l ofereix amb un somriure molt temptador. Home, no, que sóc vell i això no em convé. La senyora torna a riure però no respon. La seva obra de caritat pel dia ha quedat frustrada. Potser he fet malament. De tant saludar, els braços em fan mal.

Acabades les famílies, arriben els cotxes esportius i macos, sobretot els descapotables. Tothom que en té un ve a ensenyar-lo i vangloriar-s’en. Als seients dintre dels cotxes s’hi han ficat tants homes i dones i nens com caben. També llencen per l’aire llaminadures, molt més cares que les dels peatons. La senyora grassa també n’enxampa una però se la queda per a ella tot sola. Li cal més disciplina o se seguirà engreixant. Els conductors són gairebé sempre senyors amb barret de copa guarnit amb les barres i estrelles.

Una sorpresa molt gran és un soldat de la Guàrdia Nacional de Texas, que de fet és un exèrcit al servei de l’Estat que el govern federal pot prendre quan li falta gent per fer guerres. Tant com es burlen a M. d’un exèrcit català! A Nova York la Guàrdia es deia oficialment “Exèrcit de l’Estat de Nova York” i té aviació i vaixells de guerra. L’home va uniformat sense armes però li han deixat treure del dipòsit un camió enorme de la Guàrdia Nacional, pintat de color verd, que ell ha carregat de tants nens com ha pogut. Les rodes són gairebé tan altes com jo. Deu servir per ficar-se dintre de l’aigua o pel fang. És rebut també amb aplaudiments. Un espectador pregunta cridant quant li costa omplir el tanc de gasolina. Una mica molest, el soldat respon que els fan rebaixes. Finalment apareixen els cotxes antics. Hi ha molta gent que en col·lecciona i no falten mai a aquestes festes. Curiós és el cas d’un cotxe Ford com els que surten a les pel·lis dels bandits Bonnie i Clyde. Va marxant amb impuls propi, però cada dos per tres el motor s’atura i al conductor li costa tornar a posar-lo en marxa. Aleshores, invariablement joves espectadors salten a a carretera i fan empentes fins que el cotxe es torna a posar en marxa, enmig dels aplaudiments de tothom. El deu conèixer tothom al barri. El veig desaparèixer. Al final un cotxe de la Policia tanca la processó. He de riure cada vegada que veig un dels cotxes de patrulla perquè molts duen un petit lleopard pintat a la porta. Un lleopard? A què ve això? Diuen que després de la Guerra Civil, Fort Worth, una ciutat del Sud que havia viscut de vendre carn als exèrcits, va quedar arruïnada i gairebé va desaparèixer del mapa. Segons un diari, la població va arribar a caure per sota dels 50 residents. Un periodista famós que escrivia per un diari de Dallas va venir a veure què passava i va escriure que la ciutat estava tan deserta, que va veure un lleopard dormint a la polseguera al carrer davant del jutjat de la County. Potser la bèstia devia estar cansada per haver vingut de molt lluny perquè verdaderament de lleopards n’hi ha pocs al continent. En qualsevol cas, la policia va adoptar el lleopard com a símbol. Probablement van copiar la imatge, que sembla noucentista, d’algun llibre. De tigres i elefants per ara només se n’han observat al zoo. Si algun rei jubilat que no té res més a fer està buscant elefants per matar-los, que no vinguí aquí perquè ens estimem molt els que tenim al nostre parc.

Reflexions
Va ser una festa maca, innocent i divertida que va exposar un dels molts costats bons i el sentit de l’humor i la vida familiar del poble americà. I què en diem quan la comparem amb la nostra trista commemoració del 11 de Setembre de 1714? Hom podria dir que ela Americans poden celebrar llur victòria mentre que nosaltres bevem cava amb neules recordant amb tristor la nostra desfeta, els segles que van seguir plens d’humiliació i sense llibertat, la nostra defensa heroica i gairebé increïble mde la llengua que parlem, cosa de la què hauríem d’estar encara més orgullosos. Els Americans van trencar la cadena que els lligava a una monarquia més llunyana, però també molt més tolerant i menys violenta contra els seus ciutadans que l’espanyola. Ela Anglesos havien descobert que era més segur, civilitzat i lucratiu explotar que oprimir.

Serà això només? No tenen aquestes festes sempre un rerefons social i econòmic? No sé si “sempre” és el mot més escaient, però “sovint” estaria ben triat. Als rics i poderosos, que són dues categories molt semblants, els cauen sempre engrunes de la taula on mengen, que diuen els conservadors que representen un mecanisme fonamental de l´economia i són la clau del benestar. El President Reagan parlava d´un degoteig des de la taula dels rics que per mecanismes meravellosos enriquia, feia feliços als pobres i greixava els mecanismes de l´economia. Apujant els impostos als rics ho faria tot malbé, acabant amb les engrunes i deixant els pobres sense menjar. Que aquesta senyora tan rica es compri un abric de pell, que jo gràcies a això potser podré comprar mitjons calents i se’n aprofitaran tant les indústries dels abrics de luxe com la dels mitjons. Hi ha molta gent de dretes, fins i tot als EUA que creuen molt en l’efecte beneficial d’aquestes engrunes celestials, similars al manà del poble hebreu, impossibles de mesurar, sempre tan delicioses i nutritives. Ells no les han hagut de tastar mai, però els seus criats diuen sempre que a aquestes engrunes ho devem tot. Si fem bondat potser ens deixaran parlar la nostra llengua en família i treure feines que ells no necessitin pels seus amics. Si no fem bondat… ai, més val no parlar-ne, però hi ha coses que no es poden tolerar.
Hi ha altres països on la casta governant no ha estat d´aquesta manera. Engrunes tirades per terra? Al voltant de la taula? Ai no, de cap manera. Cal esperar que aixequin la taula i recollir-les amb cura amb un ganivet i posar-les a plats nets i augmentar-les si les coses van bé, fins i tot en forma de pa amb una mica de tall afegit si n’ha sobrat prou. I quan els poderosos saben fer-ho bé tot això, el poble està sempre content i no demana res més. Dues maneres de fer molt diferents. Aquí només hem conegut la pitjor de les dues. Potser per això hi ha qui plora cada 11 de Setembre enlloc de beure cava. O es compra una marca de cava amarg.

Bon i Feliç Quatre de Juliol a tothom. Allò que avui hem celebrat no té res a veure amb la política ni amb guerres actuals o recents que potser amoïnen a més d’un ciutadà català. No és un dia per parlar del Vietnam, de la Guerra Freda, dels telèfons vigilats, de les guerres de l’Orient mig, de les armes de destrucció massiva de l’Irak. Els pares fundadors dels EUA no en sabien res de tot això. Mentre a la nostra Península llavors patíem dels primers estralls causats per la dominació borbònica, aquells homenots ja parlaven de llibertat, democràcia, protecció contra els abusos de poder de l’Estat, de drets civils, de les eleccions amb sufragi universal com única forma de donar legitimitat al govern. Res d’això ha canviat i segueix essent l’esperança de tots els oprimits, a aquest país i a la resta del món, sobretot dels que ara fa tan poc, a diferència dels EUA es van sacrificar sense arribar a trobar dintre la seva Revolució qui els guiés i sabés fundar un nou Estat. No cal perdre l’esperança, perquè el 4 de Juliol torna cada any, us asseguro.

Joan Gil

2 respostes

07 jun 2014

Els nostres fills passejaran en barca per les Rambles

Classificat com a General

Pocs lectors ho saben, però la República de Kiribati és un estat independent amb escó a les Nacions Unides, situat al Pacífic, a mig camí entre Hawaii i Austràlia, amb 103,000 ciutadans i unes 32 illes, gairebé totes atols inhabitables o poc habitables. La capital és South Tarawa, una ciutat construïda sobre diverses illes unides per ponts, coneguda perquè una de les pitjors batalles per terra entre els EUA i Japó durant la II Guerra Mundial hi tingué lloc. Sobre les mides de la superfície hi ha diferents opinions segons els criteris, i potser arribaria als 800 qm2, però la distància entre les dues illes més extremes arriba a uns 3,900 qm (3-4 dies en vaixell o 2-3 hores per avió)

El que segueix està tret de la declaració a les autoritats de Nova Zelanda d’un ciutadà que hi havia demanat asil. Ell vivia a la capital prop de l’oceà en una casa construïda damunt un mur de contenció de l´aigua marítima. L’aigua potable calia treure-la a a ma d’un pou o era subministrada pel govern. No hi havia cap tractament d’aigües residuals ni serveis higiènics. La població havia augmentat en els darrers temps (un problema que estava esdevenint greu degut a la pèrdua constant de terreny habitable), cosa que sovint conduïa a baralles, violència i fins i tot assassinats en la lluita pels recursos cada dia mes escadussers. La superfície del terreny quedava submergida durant les marees altes, alguna vegada arribant als 3 peus (un metre) de profunditat. El pous d’aigua dolça havien esdevingut salats. L’aigua salada havia destruït les collites, les palmeres i els arbres. La muralla marítima havia de ser reparada contínuament per evitar una desgràcia. L’aigua potable ja era insuficient. El govern no sabia com resoldre els problemes.

Les Nacions Unides ja han predit que Kiribati (i no les Malvines com es pensa molta gent) serà la primera nació que desapareixerà sota l’aigua degut a l’escalfament mundial. El govern havia intentat comprar d’amagat la meitat d’una de les illes de la República veïna de Fiji, per repoblar-la amb els seus desventurats ciutadans però el negoci no va anar enlloc. El President va anunciar que els seus conciutadans no tenien altre remei que demanar asil a Nova Zelanda i Austràlia, que per ara no estan gens entusiasmades amb la perspectiva, sobretot Austràlia. Ens pot passar això a Barcelona? Potser caldria parlar-ne i preparar-se fent ja estudis preliminars, com fan ja moltes altres ciutats. Es aixo el que vull dir amb aquest apunt. Caldrà molt de temps per acostumar-se a la idea.

El desglaç

Hi ha molts científics que se’n preocupen i avisen però els estudis i les projeccions són molt difícils i sempre poden passar coses inesperades, però per ara la situació està així:

Els dos llocs del món on el desglaç és més amenaçador són Groenlàndia i l’Antàrtic. A tots dos llocs i molts més hi ha proves contundents del perill. A Groenlàndia n’estan molt contents (!!!!) perquè la descongelació ja ha exposat molts terrenys amb potencial agrícola i possiblement mines de matèries primes cares que es podrien explotar. Els nadius hi veuen un increment de  les possibilitats realistes d’esdevenir un estat independent amb recursos econòmics suficients, cosa que fins ara ha estat impossible. La resta del món, en canvi, veurà pujar el nivell del mar. La catàstrofe final seria el desglaç de l’Antàrtic, que faria pujar el nivell de l’aigua per metros, però ni la nostra ni la propera generació se n’han de preocupar amb urgència. Fins ara el nivell de l’aigua ha pujat globalment si fa o no fa un centímetre. El procés comença  lentament però s’accelera ràpidament i es calcula que arribarà a un metre d’aquí a finals de segle. Finals de segle XXI només? Hi ha gent viva que ho veurà.

El món és rodó, cosa que té conseqüències.

La pujada del nivell de l’aigua no és homogènia degut a la geometria del globus terraqüi, els vents del jet set i la rotació de la terra. Sembla probable que sigui la gent al Sud-est asiàtic els qui acabaran patint més. A més l’augment del volum d’aigua líquida als oceans resulta necessàriament en un augment el volum d’aigua evaporada als núvols i per tant de la pluja. Ja hem vist darrerament els resultats d’aiguats i riades a llocs on no havia passat mai. Altres països, en canvi, comencen a esdevenir deserts. Una nació que ja ha patit moltíssim sota aquest règim d’aiguats constants deguts a la pluja i a la pujada simultània del nivell oceànic afectant un paisatge molt pla és Bengladesh. Aviat en sentirem parlar més perquè el govern cada dia té més dificultats confrontant la situació.

Coses Inesperades

Al Segle XVII, durant la Guerra dels Segadors (encara que jo no ho he vist mai mencionat  a cap llibre d’història ibèric) el 1640 i en els anys següents va tenir lloc al món una petita Era Glacial, visible sobretot al Nord d’Europa però notada a tot el món amb extensió notable de les glaceres i depòsits de neu i gel. Les causes semblen ser conegudes: l’activitat d’un nombre insòlit de volcans pel món que van vomitar cendra i enfosquir la radiació solar refredant el planeta i també simultàniament l’activació de les taques solars. No cal esperar que torni a passar.

Què es pot fer?

Jo diria que caldria començar a pensar.  Resulta que ha estat molt fàcil trobar experts capaços d’anar pel món donant consells i examinant el problema a certes ciutats: Parlo de la gent que s’ocupen dels dics marítims als Països Baixos, que son els qui més hi entenen en l’actualitat van pel món fent diners i explicant alternatives. Poc abans d’acabar el seu mandat, l’ex alcalde Bloomberg de Nova York va encomanar un estudi de les possibilitats de protegir realísticament i a un preu acceptable la ciutat de Nova York, envoltada d’una  costa marítima de llargària molt considerable.

A tothom se li acut que la defensa millor seria un dic o mur de contenció marítim com el que tenen els neerlandesos. Això està molt bé però sovint seria una obra faraònica de finançament impossible. Cal reservar els murs per a certs llocs però combinar-los amb altres defenses. Amb imaginació s’arriba a la conclusió que és possible compartir el nostre habitatge amb l’aigua.

Entre les coses que s’anomenen hi ha l’aculturació de certes plantes que absorbeixen molt l’aigua. Un altre, sobretot a llocs on la marea és fluixa i arriba lentament, com ara la Mediterrània, seria un sistema de fossars grans que recullen l’aigua i es buiden automàticament al mar. Finalment, una xarxa d’illes artificials elevades lligades per ponts i carreteres. I a mesura que s’hi pensi, nous mètodes seran trobats.

Recordant George W Bush

Quan algú li volia parlar de les conseqüències de l’escalfament mundial, l’inefable Bush responia feliçment que ell esperaria fins que hi hagués proves. En tenim ara? Jo diria que sí, però molts republicans segueixen dient que no i que tot són invencions de l’extrema esquerra per fer gastar diners al govern i augmentar el preu del combustible. Els famosos germans Koch, els supermilionaris que financen les branques més extremistes del Partit Republicà i guanyen els seus milers de milions amb el petroli, no volen regulacions per evitar la producció de CO2, causa principal de l’escalfament (que és una qüestió separada dels efectes sobre la salut i cal discutir en termes molt diferents). I els Koch en els seus anuncis televisius constants i en la veu dels candidats al Congrés que ells han comprat, segueixen expressant dubtes. Es una cosa curiosa: hom pot tenir centenars de científics de les millors universitats denunciant un problema important per a tot el món i tot el que cal per crear problemes és posar un ximple davant un micròfon o una càmera de TV parlant de coses que no entén i ja es pot concloure que hi ha diferències d’opinió i que hom no pot creure el que diuen els científics perquè són tots d’esquerres.

El meu consell seria que si encara no en saben, els caldria aprendre a nedar aviat.

JOAN GIL

 

 

 

2 respostes

01 mai 2014

La pena de mort als EUA

Classificat com a General

El 29 d’abril tot el país va tornar a parlar de la pena de mort degut a un desastre durant una execució a l’estat d’Oklahoma, que és profundament religiós, conservador i partidari de la llei i d’ordre. Dos homes negres havien de ser ajusticiats.

El primer havia ferit d’un tret una dona molt jove i a continuació l’havia fet enterrar viva. Els adversaris de la pena de mort havien muntat una lluita ferotge basada en els medicaments obtinguts per a l’execució, perquè l’estat que cada dia trobava més difícil comprar-los degut a l’obstrucció de les companyies farmacèutiques, es negava a dir d’on havien sortit. Van arribar al Tribunal Suprem federal, que va donar la raó a l’estat i les dues execucions van tirar endavant, amb trenta minuts de diferència, amb productes químics obtinguts de font desconeguda. Però la primera execució va acabar molt malament i la segona fou suspesa pel governador per quinze dies. El condemnat va rebre a primera injecció de midazolam, un producte de la família del valium o xanax, però més fort i perillós, usat legítimament pels anestesistes, sobretot per intervencions quirúrgiques breus. Seria interessant saber com el van adquirir, perquè no es pot vendre si no és amb una prescripció d’un metge registrat amb un número a la DEA (drug enforcement administration) i el boicot de les farmacèutiques és molt efectiu. L’home va semblar perdre el coneixement, i van passar a injectar-li dues substàncies més, el pancurium bromide que paralitza la respiració i el clorur de potassi (ClK) que atura el cor. S’espera que l’acusat sigui inconscient en rebre la segona i tercera injecció, que altrament serien una tortura. Però de sobte la víctima, que tothom es pensava que estava dormit, va començar a bellugar- se i queixar-se, arribant a cridar “Oh, man!”, respirant molt malament i de forma forçada. Els botxins van suposar que l’agulla s’havia sortit de la vena i van intentar arreglar-lo, sense aconseguir-lo. Després de minuts d’angoixa i crits dels testimonis que ho veien tot per una finestra (premsa, funcionaris, parents de la víctima i del reu), va semblar que el condemnat volia aixecar-se del llit on estava lligat i els botxins van tancar la cortina perquè ningú veiés res més. No se sap bé què més va passar però als 43 minuts del drama l’home fou declarat mort d’un atac de cor (o de la injecció de ClK, diria jo). Què haurien hagut de fer? Potser dur-lo a l’hospital? Escanyar-lo? Era la segona vegada que això passava, però aquest cas fou de llarg el pitjor, farà parlar i reflexionar a molta gent, i probablement acabarà al davant de molts jutges.

Cap a els anys 70, el poble americà va començar a girar cap a la dreta i es va endurir molt demanant càstigs severs contra tots els criminals, sobretot contra els negociants de drogues, empresonament per molts anys o mort. La pena de mort havia existit sempre a tots els estats amb l’excepció de Michigan (ciutat principal Detroit), el qual des del dia que va establir l’autogovern a primers del segle XIX es va pronunciar orgullosament contra aquest càstig. Lliure i sobirà com tots els altres estats de la Unió, Michigan va escriure la prohibició d’execucions sense excepcions a la seva Constitució , on segueix. Es van haver de barallar un cop amb el Govern federal, que contra la voluntat de l’Estat hi va executar un home segons les lleis federals. Ara això ja seria impossible. Els federals si volen fer una execució, han de traslladar els reus de mort a estats on les execucions siguin legals i acceptar el protocol local. Per exemple, encara que puguin condemnar  a mort algun terrorista a Nova York, cosa que no serà gens fàcil i ja més d’un jurat ha rebutjat, hauran de fer l’execució a un altre estat.

L’entusiasme per les execucions ha disminuït molt actualment i a molts estats les execucions han estat abolides. Per exemple a Nova York i a Nova Jersey no obstant la llei que es va promulgar als anys 90 no fou executat ningú abans de ser abolida, a Connecticut només un. En total 32 estats tenen actualment la pena de mort. Els més actius són la Florida i Texas, però cal tenir en compte la seva població. Els codis penal i civil són exclusivament de competència estatal però els federals i l’exercit també imposen la pena de mort, els federals per coses com el terrorisme, la traïció, l’assassinat de polítics importants,…  L’exèrcit acaba de condemnar a mort el musulmà que fa un any va assassinar a trets uns vint militars a una base a Texas.

Els grups que lluiten en contra s´han apuntat molt d’èxit combatent i limitant el nombre d’execucions al país. Sobretot ells es van adonar que era intolerable que la culpabilitat i la sentència de mort s’establissin a la mateixa fase del mateix procés. En general tots els defensors presenten testimonis que declaren que l’acusat era bon noi i ajudava a la gent i era un bon fill, i que va patir molt de petit,… Això serveix molt en processos per robatoris o petits crims perquè acaba fent pena als jurats però en el cas d’un judici per assassinat és absurd.  Podria ser un home innocent d’un assassinat perquè havia patit mals tractes de petit? Aquests advocats van arribar al tribunal suprem demanant que les dues coses s’havien d’escoltar per separat en dues fases. A la primera només s´havia de decidir si l’acusat era culpable o no, però a la segona, en general vista pel mateix jutge i el mateix jurat, calia discutir les circumstàncies, el caràcter dels participants i la història del cas abans d’imposar o no la sentència de mort o la d’empresonament. sempre després d’haver establert la culpabilitat. Els suprems van estar d’acord i ara això és obligatori. Quan el temps de la fase de sentència del procés arriba, els advocats de l’organització viatgen on sigui i saben com es fa. Han salvat molta gent d’una execució. Però no és això sol. El Projecte Innocència fent proves d’ADN ha tret de la cel.la dels condemnats a mort 141 reus! Fa uns dos anys el governador d’Illinois es va espantar quan uns quants casos van ser trobats a les seves presons i va anular totes les execucions i va fer derogar la llei. Apart d’això, que és molt,  hi ha tota mena de problemes amb racisme, inequitat, confessions falses, malalties mentals, edat juvenil,advocats gratuïts incompetents. I les execucions, considerat tot, acaben essent massa cares i prenen massa temps al personal de la justícia.

Una altra cosa que el Tribunal Suprem federal va prohibir van ser les sentències de mort automàtiques: si has fet això, reps la sentència de mort sense discussions. Així i tot als Estats on existeix, hi ha coses que sempre acaben així, sobretot l’assassinat d’un policia o d’un testimoni innocent d’un crim per evitar que parli. Hi ha també alguns crims diferents que a alguns Estats poden ser castigats amb la pena de mort, sobretot actes sexuals especialment contra nens, quan són repetits o van acompanyats de violència. En canvi, el famós dret d’estrangers de ser visitats pel seu Cònsul no serveix de res, perquè el Govern federal no té cap autoritat per donar ordres als estats sobirans en matèries de la seva jurisdicció exclusiva (si no és que la sentència de mort és federal, cosa molt rara), i els estats no tenen relacions exteriors ni es preocupen del que pensi cap nació estrangera.

Mètodes d’execució

Si algú es deixa impressionar fàcilment, és millor que no llegeixi el que segueix, però descric un problema molt greu que el públic no sembla conèixer. La gent viuen enganyats sobre la crueltat i el barbarisme de les execucions i sovint hem vist als cinemas coses que són falses i que endolcien situacions que són molt àcides.

Històricament, les execucions antigues eren per afusellament (a l’exèrcit, sobretot), cosa relativament humana i ràpida o per penjament. La teoria del penjament és que trenca el coll i provoca la mort immediata, cosa que pot passar si el condemnat té sort, però no és freqüent. Si la víctima no és prou pesada o és molt muscular, el la columna vertebral del coll no es trenca i l’home morirà poc a poc d’asfíxia, amb els ulls sortint-se, color blau, llengua fora, esfínters relaxats i sacsejant tot el cos. El famós mètode soviètic del tret al cap, no s’ha practicat mai a Amèrica. Jo em recordaria de l’execució a Moscou del sinistre Beria, cap de la policia estalinista, ell mateix un criminal monstruós.  Quan va arribar el moment li van enviar a la cel.la un general de l’Exèrcit Roig amb una pistola a matar-lo. El garrot i la decapitació tampoc s’han utilitzat a aquest país.

La cadira elèctrica, suposadament més humana, fou inventada a Nova York en 1890 i estrenada dos anys després. En aquell temps en Tomàs Edison havia fundat General Electric i subministrava corrent contínua mentre que els seus adversaris comercials de Westinghouse enviaven a la xarxa corrent alterna. Com que la cadira anava amb electricitat alterna, Edison va intentar anomenar-la cadira Westinghouse. Algú deu haver vist execucions a la pantalla, on el reu s’estira en rebre l’electricitat i mor.  Això voldria ell. Hi ha una contracció de tots els músculs, els ulls salten sovint de les òrbites i pengen davant la cara, tots els orificis naturals s’obren, hi ha convulsions, es formen cremadures de tercer grau (s’arriba a veure l’os) i el cos s’escalfa tant que no es pot tocar. En algun cas, el cos i els seus vestits han pres foc. Sense parlar d’olors que només se senten a la cuina. Aquest mètode fou declarat inhumà i cruel pel Tribunal Suprem i declarat inconstitucional.

La cambra de gas, o sigui la mort per administració de cianur  fou proposada el 1924. La primera vegada van intentar matar el condemnat cobrint la porta de la seva cel.la  i totes les sortides amb plàstic o goma  deixant anar el gas dintre. Va fallar i aleshores van inventar les cambres. El reu seia lligat al mig d’una cambra petita de metall  a una cadira, amb una finestra per on miraven els testimonis, i el botxí obria remotament un contenidor que deixava caure una sal de cianur sòlida a una mena de galleda d’aigua, on el verí es descomposava alliberant el gas. Després de l’execució, els guàrdies havien d’entrar a la cambra amb màscares de gas. Es deia sempre que això  era un mètode molt humà, però el reu mor d’asfíxia, perquè pot seguir respirant però el cianur es lliga amb les cèl.lules roges de la sang i el fa incapaç d’assimilar l´0xígen exterior. Fa anys, un advocat defensor es va posar d’acord amb un reu que si patia durant l’execució, mouria el cap (única cosa que podia fer lligat a la cadira). Diuen que va bellugar molt el cap.

Fa molts pocs anys l’estat d’Oklahoma es va inventar el mètode suposadament humanitari de les tres injeccions, que fou utilitzat per primera vegada a Texas i ara ha estat adoptat com a mètode únic d’execució pels 32 estats justiciers. La farmàcia central de les presons de l’estat havia de comprar dels venedors habituals les tres substàncies anomenades al començament, pentotal, pancurium i ClK que s’injectarien una darrera l’altre. Totes les organitzacions mèdiques van condemnar el procediment advertint que qualsevol metge que hi participés seria severament disciplinat. L’Associació d’Anestesistes va amenaçar amb sancions duríssimes a qualsevol membre que hi participés. Aleshores els Estats van provar amb els veterinaris (!!!) que saben fer infusions i no estan tan directament compromesos amb mantenir la vida humana. Van rebre la mateixa resposta indignada de l’associació professional.

El sistema a vegades anava bé i a vegades no, perquè no sempre és fàcil ficar agulles a les venes i al final moltes injeccions acabaven sent intramusculars i el condemnat no perdia el coneixement. El verdader problema es va declarar quan el govern del Regne Unit primer i de la Unió Europea després van prohibir l’exportació de pentotal (fet per una companyia danesa i una altra italiana) als EUA, amenaçant amb càstigs severs  a qualsevol companyia que gosés fer-ho. L’única companyia americana que també en feia en vista de la situació va decidir també plegar. En treien pocs diners i massa problemes. Aleshores els Estats van intentar obtenir el pentotal de fonts secretes, cosa que va provocar molts processos legals dels activistes. Substàncies secretes comprades de fonts desconegudes? Cap tribunal ho toleraria. Aleshores van intentar substituir el pentotal amb Propofol, un anestèsic usat freqüentment (que va matar en Michael Jackson), que és utilitzat legítimament pels anestesistes. L’estat de Missouri en va obtenir un paquet però la companyia europea que el fa es va posar histèrica i els va obligar a tornar-lo. Així i tot, el Propofol s’ha utilitzat en almenys en una o dues execucions, i ells sabran d’on el van treure. En vista d’aquests problemes, alguns estats han executat gent només amb una o dues injeccions, enlloc de tres. Finalment, el desastre d’ahir a Oklahoma fou causat probablement per una dosi insuficient de Midazolam, el darrer producte trobat pels botxins, que es pot comprar bastant fàcilment i amb discreció als Estats Units. Com el propofol, és un medicament legítim que cal comprar amb una recepta. S´ha provat amb èxit en un parell d’execucions. De tots els anestèsics assajats, aquest és el que probablement podria tenir més èxit, si és que aquest mot es pot utilitzar en el context. No el poden comprar legítimament, però en aquest món hi ha gent per tot. Sense mencionar les fonts índies o xineses.

Cal dir que sense els esforços dels advocats americans i voluntaris que lluiten contra aquest barbarisme, de tot això explicat aquí no en sabríem res. Sens dubte trobaran formes d’explotar aquest tràgic incident d’ahir en un ambient polític i social que s’està girant clarament contra la pena de mort. Avui he vist a la tele una enquesta feta ràpidament a Texas. En vista del que ha passat a Oklahoma, estaríeu disposat a abolir la pena de mort? Un 82% del públic ha respost que no. Texas és Texas i els texans són com són en molts aspectes.  Pero probablement n’haurem de parlar molt encara. Ja les execucions han disminuït molt. S’acabaran aviat?

I al Fiscal General de l’Estat d’Oklahoma que haurà de defensar el seu govern davant dels tribunals de l’estat i probablement dels federals, em plau desitjar-li molt mala sort.

 

Per qui s´hi interessi, hi ha una web interessantíssima d’una organització contra la pena de mort que és facil de visitar. Tenen algunes traduccions al castellà     

http://www.deathpenaltyinfo.org

JOAN GIL

 

 

 

 

 

6 respostes

12 abr 2014

El Cas del Sobiranisme del Québec: un Resum

Classificat com a General

706px-Québec_Canada.svg_-150x150El meu tema avui és escaient, perquè ja fa temps que penso que la pressió estrangera acabarà amb el nihilisme del Sr Rajoy. El seu Gobierno no autoritzarà el referèndum però obrirà negociacions sobre la tercera via dintre del marc del cafè per a tots, que sens dubte ens desenganyaran i enrabiaran molt, però esdevindran el futur  pròxim i cal preparar-se.

Permeteu-me oferir un resum bastant fidel de l’excel·lent article de Wikipèdia “Québec souvereign nationalism”, escrit sens dubte per un acadèmic honest i neutral anònim, que és la millor font d’informació que he pogut trobar sobre el cas i també es pot llegir en francès. Hi he afegit alguna memòria personal meva de poca importància. Els independentistes quebequesos s’han comparat sempre amb Catalunya i el Tibet. Que el lector decideixi si nosaltres ens hem de comparar amb ells.

Una nota final: les divisions territorials dintre d’un estat tenen diferents noms a diferents països: a Alemanya i Austria hi ha Länder, a l’Est d’Europa Repúbliques, a Suïssa Cantons, als EUA Estats. Però en anglès d’Anglaterra l’única designació acceptada és Províncies, que és descriptiu però ni ofensiu ni menystenidor. Els australians i americans ho van canviar a Estats, però els canadencs no ho han fet mai. El que segueix és la història dels esforços sobiranistes dels francòfons de la Província del Québec, que no ha tingut mai cap altre nom.

El “Dominion” del Canadà

A finals del S.XVIII, havent perdut una guerra, França va haver de cedir tots els seus territoris colonials americans amb residents al Regne Unit, que els va vincular als que ja tenia. Molts anys després, en 1868 els territoris es van federar formant el Dominion del Canadà, encara depenent de Londres però amb autonomia considerable. La colònia seria angloparlant, amb els francòfons reduïts a una minoria en vies d’extinció.  Poc a poc, com els EUA a l’altre costat de la frontera, el Dominion va créixer cap a l’Oest fins arribar a l’Oceà Pacífic i al Pol Nord i el nombre de províncies va augmentar. Per descomptat, els francòfons foren ignorats pel Canadà. L´”hivern del nostre descontent” com va escriure en Shakespeare, va nàixer aquell any a la Província del Québec i no ha acabat mai.

En 1931 finalment el Parlament Britànic va aprovar l’Acta de la Nord-Amèrica Britànica amb la qual Canadà va guanyar amb petitíssimes limitacions i sense haver de lluitar, la Independència, immediatament reconeguda pels EUA i pel món. Cal notar, no obstant, que aquesta Acta reconeixia explícitament el dret de qualsevol Província a declarar la Independència després de fer-ho aprovar per referèndum. Diuen que això era necessari perquè no hi havia altra forma de què els francòfons aprovessin la independència. És una clàusula que en Rajoy deia que no existeix en cap Constitució. Quan Canadà va finalment arribar a escriure una Constitució canadenca en 1982, el Regne Unit va aprovar immediatament una nova Acta del Canadà que deia que tots els lligams legals quedaven tallats i que ja us les arreglareu. Les relacions entre els dos països segueixen han estat sempre molt amistoses i Canadà segueix essent una monarquia nominalment dirigida per l’estimada Elizabeth II, representada a Ottawa per un Governador General elegit pel poble.

De l’agitació pel carrer al Parti Québecois de Levesque

El francès es parla a tot el Québec i a algunes parts de la Província de New Brunswick. A més hi ha gent francòfona a molts altres llocs canadencs, sobretot ciutats grans. El moviment de resistència contra els anglos establerts a la província i per tant contra el Canadà va anar creixent des del primer dia. Hi van haver diferents organitzacions radicals que no eren partits. Feien desobediència pacífica, algun atac violent, manifestacions i sabotatge. Va costar feina lliurar-se de la gent violenta, que no tenien cap lloc a ocupar ni feien res de bo.

Al final l’ex ministre Canadenc René Levesque va aparèixer a l’escena. Era allò que voldríem els Catalans: un progressiu moderat, un home de seny i de gran sentit polític i coneixement de l’Estat, un orador convencent i un polític respectat i estimat. Era un verdader líder! Va fundar una agrupació pròpia que va atreure molts nacionalistes descontents. Quedaven dues organitzacions importants separades de Levesque, que aviat van començar a ensorrar-se degut a la competició enlluernadora. Una es va fondre amb Levesque i l’altre es va dissoldre. El Parti Québecois, un partit unitari, acabava de nàixer i aviat va guanyar electoralment prou pes i representació per parlar amb el govern central. En Levesque exigia la independència amb el suport probable de la gran majoria de québecois francòfons. Me’n recordo molt d’un dels seus arguments: que els molts immigrants arribats a Montréal de tot el món només aprenien anglès i que la fi de la llengua i la cultura franceses semblava inevitable si tot seguia igual. El partit havia identificat la llengua amb la nacionalitat, amb la cultura i l´essència nacional, com fem tant els catalans com els castellans.

Els mitjans catalans parlen amb molta simpatia del Canadà, una lloança merescuda si es refereixen només al govern federal, molt més amistós i tolerant que l’espanyol, però en canvi entre el poble canadenc hi ha va haver molta hostilitat contra les pretensions del Québec, que ha anat empitjorant amb els anys. És la “quebecophòbia”, com diríem nosaltres. Una vegada el parlament provincial de Winnipeg fou l’únic que va rebutjar la ratificació d’una llei que oficialitzava el francès a tota la federació, malgrat els molts francòfons que hi ha a Manitoba, que s’ho van prendre com una bufetada i no tenien res a veure amb el Québec.

El referèndum de 1980 i l’Associació fallida entre els estats sobirans de Québec i Canadà

Dintre de la legalitat contundent de l’Acta Britànica de Nord-Amèrica, el Parti Q. va convocar un referèndum limitat a la Província molt semblant al Català  d’ara per establir la sobirania. Contràriament al que va dir la premsa espanyola i de gairebé tot el món, la pregunta no era si el Québec havia de declarar la independència o no, sinó autoritzar al govern de la província a negociar amb Canadà un estatut especial d’associació amb sobirania (potser confederal seria el mot que jo triaria) on la província acceptaria en principi la legislació canadenca però reservant-se el dret d’anular les lleis que els semblés oportú, una exigència cabdal. A més el Québec esdevindria una entitat diferent i separada que en el llenguatge comú de l’època volia dir que serien una altra nació. El referèndum fou perdut pels québequesos per una majoria considerable de més del 60%, tant per part dels anglos com dels francòfons. Segons sembla tant els desenganyats independentistes com els qui no volien canviar res van fer pinya. Al poc temps el Parti Q , no obstant tot, va guanyar la majoria absoluta al seu parlament i durant més de deu anys va governar sense tornar a parlar de la independència. Calia reflexionar.

La Constitució Canadenca i el pintoresc Pierre Trudeau

Tinc  memòries de Pierre Trudeau, el Primer Ministre canadenc d’origen quebequés (a diferència d’Espanya, n’hi ha hagut uns quants). Era un polític divertit, que parlava molt bé, un playboy sempre ben vestit i un governant molt hàbil i capaç de protegir i promoure  els seus interessos pro-canadencs, sobretot ensorrant el separatisme de sa terra natal. A vegades sortia als diaris per les relacions entre sa muller i un director-cantant d’una banda de música molt conegut, cosa que li esqueia perfectament. Un cop els periodistes van enxampar la senyora un vespre a un hotel lluny de la capital amb el cantant. Quan al final en Trudeau va plegar, va fer dos tombs per la rotunda de la casa de govern conduint un cotxe descapotable petit agitant un braç per l’aire aplaudit pels seus subordinats que havien sortit a l’exterior a acomiadar-lo. Quina escena. Però fem enrere fins l’any 1982.

En Trudeau no va poder aturar el Referèndum però se li va acudir dir que ell no toleraria mai la independència, que per cert ningú estava demanant en aquell vot. Sens dubte la seva campanya contra la demanda va contribuir al resultat negatiu, però tal com havia promès es va posar a treballar en una verdadera Constitució federal que ell es pensava ingènuament que satisfaria als seus antics compatriotes. La Constitució fou aprovada en 1982 pel Parlament central gràcies a un esforç titànic de Trudeau però havia de ser ratificada per tots els parlaments provincials.

Els Quebequesos, indignats, van rebutjar immediatament i per primera vegada la nova Constitució i, si aquest escriptor ho entén bé, cosa que no és gens segura, sembla que segueixen anant per l’Acta de la Nord Amèrica-Britànica. Potser algú podria aclarir aquest detall.

En Trudeau va seguir lluitant però va plegar el 1984. El seu successor Mulroney va convocar dramàticament tots els Primers Ministres provincials a una conferència tancada al públic a Meech Lake, on va intentar introduir a la Constitució moltes de les  coses que els quebequesos havien exigit, sobretot que ells constituïen una societat diferent amb certes coses protegides. Segons sembla uns quants Primers Ministres se li van anar de la taula i la ratificació pels Parlaments provincials fou un fracàs. En Trudeau ja havia patit molt per fer aprovar la Constitució tal com estava als parlamentaris federals (havia hagut de lluitar durant tota “la nit dels ganivets” escridassant a tot pulmó adversaris al parlament d’Ottawa)  i amb aquest final de la trobada no quedava res a fer. En canvi,  la Carta dels Drets i Llibertats que feia del francès una llengua oficial a tota la Federació Canadenca va anar bé excepte com queda dit al Winnipeg, que s’ho va prendre a l’extremenya. La hostilitat popular contra el Québec i contra els francòfons va créixer molt en aquells anys. Trobarem els Catalans algú a Espanya disposat a fer el mateix per nosaltres?

Quan el General  Charles de Gaulle va anar a Montréal abans del primer referèndum se li va acudir declarar en public que ensumava la mateixa olor com a França abans de ser alliberada dels nazis pel seu exèrcit. Un periòdic de Madrid va escriure que “els generals vells haurien de retirar-se a temps” i el règim va empresonar el Director, i multar el diari tan fortament que va haver de plegar. Amb el Caudillo no es feien bromes. En els nostres dies, no obstant, el President Sarkozy va condemnar el moviment separatista del Québec. Els temps canvien. Els generals ja no hi son.

El segon Referèndum de 1995

Durant tots els anys de les activitats de Trudeau i els seus successors, el Parti Q. es va dedicar a governar sense voler parlar de l’assumpte. Encara que no s’havien separat del seu Estat, les coses econòmiques van anar malament. Moltes companyies, entre elles dues grans multinacionals, se’n van anar i els ingressos van caure perillosament. Fins i tot molts retreuen al Québec la caiguda vertiginosa del dòlar canadenc en aquells temps (molt recuperat en l’actualitat). Una picabaralla inesperada amb el Govern federal tingué lloc quan el Parlament del Québec es va tornar a negar per segona vegada a ratificar la Constitució federal de 1982. En peu de guerra, el Parti Québecois, no obstant l’emergència perillosa a la província de formacions anti-sobiranistes que aglutinaven molta gent cansada de seguir escoltant el mateix sense que passés res, va convocar el segon referèndum que aquesta vegada sí que clarament demanava la independència total sense lligams al Canadà.

Va anar de molt poc. Va ser gairebé un empat: prop del 50%, però guanyant els Nos per decimals. Les opinions i porcentatges dels anglos i dels francòfons van tornar a ser similars.

Aquí s’acaba la història, per ara. Tot ha quedat sense resoldre, tant al Québec com a Catalunya, com a Escòcia i com al Tibet, que diuen ells. Nou anys després del segon vot, el Parti Q. acaba de patir fa uns dies un daltabaix electoral molt greu. Ahir un editorialista del Pais escrivia gratuïtament que això fou degut al cansament dels ciutadans amb el separatisme; sens dubte quan el seu PSOE i la seva agrupació regional catalana aviat pateixin una puntada de peu similar al lloc on l’esquena canvia de nom, serà degut al fracàs de l’estat de les autonomies.

És fàcil parlar del futur, però com deia un professor meu “el futur, exactament, no el coneix ningú” He d’acabar amb aquest signe per triplicat, com demana la burocràcia:                                                                                              ???

El vostre

Joan Gil

Desactiva els comentaris

05 abr 2014

La deflació als EUA i la Gran Depressió

Classificat com a General

Durant els anys de la Gran Depressió, en un moment donat la deflació, la caiguda imparable de preus, va representar una amenaça greu a l’economia dels EUA. La Casa Blanca, ja dirigida pel gran Franklin D. Roosevelt, aviat se’n va haver de preocupar. No era fàcil trobar una solució. Al final a algú se li va acudir comprar or, cosa que reduiria (en aquells temps, quan el patró d’or de la moneda encara existia) la quantitat de diners en circulació. Aquesta proposta va desfermar una guerra interna terrible dintre l’Administració nord-americana, entre partidaris i enemics de la compra d’or, que no es volien posar d’acord. Al final el President Roosevelt se’n va cansar, va acomiadar l’adversari principal de la compra i va manar que el programa comencés. L’or que va comprar està guardat a Fort Knox i ningú sap si això va servir de res o no.

El programa estava administrat pel Secretari del Tresor, el qual anava a esmorzar el primer dimarts del mes amb el President (cosa que agradava molt a Roosevelt, un aristòcrata de naixement molt acostumat a les trobades socials) i rebia instruccions: quant or comprar i a quin preu. Evidentment per poder comprar calia oferir un preu més alt i això també ho decidia el President.

Hi havia a Washington un xicot molt jove i prometedor de bona família que amb el temps esdevindria un economista important. Les seves relacions li van aconseguir una feina d’intern al despatx del Secretari del Tresor, amb el qual va desenvolupar una bona relació. El Secretari li va encarregar que s’ocupés, sota la seva direcció personal, del paperam i els llibres de les compres d’or.

Un dia, el xicot va rebre la sorpresa més gran de la seva vida. El Secretari li va dir que no podia anar la setmana vinent a esmorzar amb el President  perquè havia de sortir de viatge i que volia que hi anés ell en el seu lloc i que després donés totes les ordres que calia per complir. El jove gairebé va patir un atac de cor. Seuria cara a cara amb el Cap Executiu! Ell es pensava que al final tindria l’oportunitat de veure els mecanismes de funció de l’Estat en marxa i podria entendre com es prenien les decisions més importants.

El Secretari ho havia deixat tot arreglat. El jove es va presentar a la Casa Blanca i efectivament el van conduir al menjador, on estava el President, sempre en cadira de rodes. Després de saludar, el President es va dirigir a un senyor desconegut que també hi era i tots dos van començar a parlar. El nostre jove no entenia de què anava, però les dues autoritats no deien res de l’or. L’esmorzar es va acabar i en Roosevelt se’n volia anar sense  haver parlat per res amb el noi. Quan ho va veure, el nostre amic va protestar aturant-lo. I de l’or què, Sr President? En comprem més o no? Es tractava de milions de dòlars.

En Roosevelt, que cal saber que era un home una mica bromista i de bon humor, se’l va mirar somrient, va encendre una de les famoses cigarretes i va mirar al cel. Doncs sí, seguirem comprant or, la quantitat de sempre, va dir. I a quin preu?, volia saber el jove encara. El President es va fregar la cara amb perplexitat i va respondre “Onze cèntims” (per damunt del preu del dia, que eren llavors molts més diners que ara). El noi va respirar a fons. Ell volia saber perquè 11 cèntims? Quines consideracions, quins anàlisis s’havien fet? En Roosevelt encara va somriure més. Després de pensar-s’ho una mica respongué: “És que l’onze és el dia de l’aniversari de la meva tieta preferida i el número que a ella li agrada més” I s’en va anar.

================

Una historieta més recent de Henry Kissinger, el famós (i odiat o menyspreat) Conseller de Seguretat Nacional de Nixon, després Secretari d’Estat.

La història, també verdadera, la va publicar un jove que va esdevenir amb el temps  un periodista famós i havia estat un intern a l’oficina de Kissinger (al qual, com que era un jueu alemany, hi havia qui li deia “Super-Kraut”.  Va fer pocs amics. No sé si algú ha vist l’òpera de J Adams “Nixon in China”. Al tercer acte, en Kissiger després d’haver fet  de clown durant dos actes, surt de l’escena cantant “He d’anar a la comuna”).

El futur periodista un dia va rebre una carta del govern soviètic tramesa pel President Nixon amb instruccions de respondre. El noi no havia vist en tota la seva vida cap paper tan important, perquè era una proposta secreta de desarmament nuclear, cosa que va ser per molts anys un dels temes recurrents i principals de la Guerra Freda. En retrospecció, hom diria que als soviètics els hauria interessat un desarmament, perquè la carrera d’armaments era massa cara, però el govern americà no en va voler saber res mai. L’intern es va presentar molt excitat a l’oficina de Kissinger amb la carta. El senyor se la va llegir lentament i s’ho va pensar un moment. I tu què en dius?, va preguntar al xicot, que va començar a recitar alguns dels principis polítics de la Guerra Freda. En Kissinger el va interrompre. Ja veig que saps de què va. Prepara’m l’esborrany d’una resposta i porta-me’l.

L’intern va començar a treballar en l’esborrany a la desesperada, preparant documents i fitxers en suport, una altra vegada creient que ara veuria els mecanismes secrets de planificació a llarg termini, deliberació i respostes de la nació. Va tornar uns dies després amb l’esborrany a Kissinger, el qual s’ho va llegir atentament i va fer unes correccions en presència del xicot. Després li va tornar a donar “Està molt ben escrit. Porta’l a les secretàries perquè ho escriguin com cal i el firmaré”

Una altra proposta de desarmament parcial havia fallit després de rebre seriosa consideració com potser van dir els diaris.

Podria passar això a Can Rajoy?

JOAN GIL

Desactiva els comentaris

11 mar 2014

El Cas Complicat de la República Autònoma de Crimea

Classificat com a General

Hi ha hagut moltes guerres a la península de Crimea (pronunciat en anglès Craimía) que fou un dia part de l’Imperi Romà. La majoria de problemes van estar relacionats amb els diferents Imperis de la regió amb pretensions: l’imperi Otomà, l’imperi Rus, l’imperi Britànic, l’imperi Francès de Napoleó III, el Tercer Reich, l’imperi Soviètic.

Comencem la narració al segle XV: els Tàtars (no “Tàrtars”) eren un poble mongòlic que havia fundat un Regne (Khanat) independent a Crimea i fou forçat a declarar-se tributari de l’Imperi Otomà. De fet ells parlen una llengua túrquica. Quin aspecte físic tenen? Jo només conec un sol tàtar que fos famós a tot el món, un actor nord-americà ja difunt, Charles Bronson, que era fill d’un tàtar polonès i una mare lituana. Però tots els tàtars que hem vist recentment apart de no ser rossos, tenen la mateixa aparença que els russos i ucraïnesos. Les diferències són de religió, de llengua i d’història col.lectiva.

Com es guanyaven la vida els tàtars crimeans entre els segles XV i XVIII? Cal saber-ho per entendre una de les primeres causes d’odi ancestral amb els russos: capturaven homes amb raids militars a la feble Rússia, venent-los com esclaus a l’Imperi Otomà i als països àrabs. Els russos diuen que tot plegat van vendre uns dos milions d’esclaus russos. En un raid famós, en van capturar 20,000.

La Guerra de Crimea

Al final del segle XVIII tot això es va acabar perquè l’imperi Rus, que començava ser perillosament expansionista, va conquerir Crimea. I l’imperi Otomà cada dia s’afeblia més, fins que va esclatar la guerra de Crimea de 1853-1856, una de les grans sensacions periodístiques d’Europa al S XIX. Fou una mena de guerra mundial. Preguntant per la causa d’una conflagració que va costar tant als russos com als aliats (Regne Unit, França, Imperi Otomà i Sardenya-Piemont) un quart de milió d’homes per bàndol, hom rep una resposta absurda: tot va passar per defensar si les claus dels llocs sants cristians a Palestina les haurien de tenir els ortodoxos o els catòlics. La veritat fou molt diferent: els occidentals volien impedir que Rússia donés un cop de mort als Otomans, ocupant i incorporant l’est otomà d’Europa (Sèrbia, Romania, la navegació al Danubi) com ja havien fet amb Finlàndia, Polònia i els Països Bàltics, i tota la costa del Mar Negre. La guerra va començar amb la invasió pels russos de Romania i la destrucció de tota la flota otomana. Aleshores els aliats Occidentals van declarar la guerra contra Rússia desembarcant a Crimea. La tragèdia duraria uns tres anys, vistos per tots els participants com a un temps heroic. Els diaris europeus ho seguien tot amb dèria però trigaven dies a rebre notícies. Aleshores els francesos van instal.lar un fil telegràfic en territori otomà i els anglesos van produir un cable submarí fins a territori ocupat a Crimea. Les notícies van començar a arribar en hores. A una batalla es va produir la immortal càrrega de la cavalleria lleugera britànica. Degut a una confusió, la brigada va interpretar una ordre com si manés atacar frontalment una posició russa inexpugnable. Van morir més de la meitat i no va servir de res, sinó per ser recordats. L’acció principal fou el setge de Sebastopol, on estava (com ara) tota la flota de guerra russa. Aquest setge va durar un any. Al final els russos es van haver de retirar enfonsant tots els vaixells de guerra i volant per l’aire totes les defenses de la ciutat. Rússia va demanar la pau, que es va firmar a Paris. L’Imperi Otomà sobreviuria d’esma encara uns vint anys, Romania seguiria igual però la navegació pel Danubi seria obert a tothom.

Mig segle després, Crimea va veure el final de la Guerra Civil entre comunistes i blancs. Aquests darrers es van refugiar a Crimea per fer-hi el darrer acte de resistència fútil. L’Exèrcit Roig victoriós en va enxampar i executar uns 50,000, que van morir afusellats

La Guerra Mundial

Els Nazis van desembarcar també a Crimea, conquerint-la gairebé completament, excepte pels partisans a les muntanyes. Un cop vençuts els alemanys, els habitants Tàtars, sempre mal avinguts amb els russos, foren declarats per Stalin traïdors i col·laboradors amb el Nazisme i col·lectivament castigats amb el desterrament a l’Àsia Central (1944). Amb el temps van ser exonerats de l’acusació de traicio i col·laboracionisme però no van poder tornar a Crimea fins al final de la URSS (1991) quan de sobte es van presentar de tornada a la península uns 160,000, esdevenint més del 12% de la població total, anunciant que tornaven a casa. Com s’ho van prendre els russos que ja hi eren?

I al final de la Guerra Mundial, Stalin, Churchill i Roosevelt reunits a un palau tsarista de Ialta, van repartir Europa entre la URSS i el món occidental. Diuen que en Roosevelt no pagava atenció a les paraules de Stalin. Patia d’una tensió sanguínia altíssima, que en aquell temps no es podia tractar, i, ja al bord de la mort, patia absències, mals de cap i problemes de concentració.

Els Nostres Dies

Lenin havia decretat que la ciutat amb platja de Ialta a Crimea seria el lloc reservat a la classe treballadora russa per fer vacances.No s’hi admetien visitants estrangers atrets pel bon clima i platges. Però incomprensiblement en 1954 el Primer Ministre soviètic Nikita Khruschtxev, que era un ucraïnés de naixement (i famós per haver estat el Comissari Polític de l’Exèrcit Roig a Stalingrad, i perquè després fou ell qui va manar la repressió tan brutal de la Revolució Hongaresa i Alemanya i va enviar míssils nuclears a Cuba, va decidir que per celebrar el 300è aniversari de la incorporació d’Ucraïna a Rússia, ell regalava a la seva pàtria la península de clima tan agradable de Crimea, que passava de la República Federativa Soviètica Russa a la Ucraniana. Aquest canvi, molt mal rebut a Crimea, va tenir poca importància mentre la URSS existia, però va esdevenir un problema molt greu després de la seva dissolució, perquè tota la flota soviètica estava a Crimea, a Sebastopol, i hi havia moltes armes atòmiques. La pressió occidental va liquidar els míssils nuclears però el problema de Crimea era intractable i el nou govern rus de Ieltsin feble i incompetent. Els ucraïnesos s’ho havien pres seriosament que Crimea era seva i van escriure a la seva Constitució que qualsevol canvi territorial havia de ser aprovat per tots els ucraïnesos (als espanyols es veu que no se’ls va acudir mai posar-ho per escrit). Sebastopol, on estava la flota russa amb dressanes,  esdevenia una ciutat de règim especial, fora del marc d’autoritat del govern crimeà. Els russos estan ara construint una base marítima diferent al territori rus, però encara trigarà molts anys i és massa petita.

A Crimea els russos, que eren el 58% (amb 12% Tàtars, la resta ucraïnesos excepte per alguns cosacs), estaven molt disgustats i van votar un Parlament que s’ho va prendre molt a la valenta. Van escriure una Constitució el 1992 que, com el nostre desventurat Estatut, donava atribucions molt grans a la República de Crimea i no mencionava per res a Ucraïna  (al final hi van incloure una menció) i  va crear la posició de President enlloc de Primer Ministre. Els governs nacionalistes de Kiev, sempre en majoria al Parlament estatal, s’ho van prendre molt malament. Van acabar anul·lant la Constitució del 92 i després d’un període amb una Constitució provisional absurda, en van aprovar una altra molt més modesta el 1995 que està en força actualment. Durant aquest període, molta russos demanaven que Crimea seguís l’exemple dels antics territoris georgians d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, declarant la independència però amb relacions especials i íntimes amb la nova Rússia, que jo crec que serà com acabara la crisi actual. Pero de moment el Parlament de Crimea ha votat per ser annexionat a Rússia i en Putin s’ha contradit en public sobre aquest afer, que evidentment ell no esperava.

La situació era estable. Durant la crisi a Kiev, la majoria de manifestacions pro-revolucionàries a Crimea eren els Tàtars musulmans que, comprensiblement, veurien molt malament una República independent russa i de fet van tornar a casa quan Crimea era ucraïnesa. Darrerament sembla que un grup feixistoide rus de caps pelats va anar per certes ciutats marcant amb una creu russa les portes de les cases on viuen els Tàtars, com havien fet els Stalinistes durant la neteja ètnica del 1944. Els cosacs, sempre pro-russos que són majoritàriament policies o militars, també semblen molestar als Tàtars. Pel que fa als russos, la declaració de guerra  que va disparar l’agitació per fer un referèndum fou l’abolició post-revolucionària de la Llei Ucraïnesa de Llengües, que garantia els drets lingüístics dels russos (una decisió vetada pel nou president de l’estat), el primer dia després de la fugida de Iakunovitx i les notícies d’accions policials contra els russo-parlants de l’Est del país. Ucraïna és un estat unitari amb la sola República Autònoma de Crimea (com la Catalunya de la República espanyola) on la majoria de residents vol marxar-se des de sempre, no sols pels actes de Putin.

Putin queda sorprès

El NY Times informa, sense que ho negui ningú que Putin fou agafat per sorpresa pel triomf de la  revolució de la Plaça Mardan a Kiev. Cap dels seus serveis l’havia avisat o ho havia previst. Ell ja havia aconsellat a Ianukòvitx deixar que la protesta prengués el seu rumb que la gent ja es  cansaria i aleshores ell podria usar la televisió per mostrar al món participants ultres i desagradables ben triats que confessarien ser feixistes i nazis que odien els russos per culpa de a II Guerra Mundial (que es veu que en Putin s’ho creu de debò). En Putin, antic director de la KGB, es un mestre de la manipulació. Completament desorientat, en Putin enlloc de cridar la gent responsable que hi ha probablement al Kreml, va convocar els seus amics més íntims (i aduladors) a una conferència d’on van sortir les mesures militars que es coneixen.  La reacció fou massa dura i desproporcionada, sense considerar les conseqüències i ara veurem com se’n surt. S’hauria d’avergonyir de voler resoldre un problema ètnic amb mitjans militars.

No compareu Crimea amb Catalunya!

En això el President Mas tenia tota la raó. El President Obama digué davant les càmeres que el referèndum anunciat pel Parlament crimeà era il.legal i inconstitucional. Ai senyor! També s’ho podia haver pensat més perquè la Constitució de l’estat Ucraïnès fou escrita especialment contra Crimea i aixo no s’hi val. (La Constitució espanyola fou escrita també en part  per frenar les aspiracions catalanes de sempre)

Les diferències entre nosaltres i ells són notables. Primer, la demanda per una annexió a Rússia,  és vella, i té algun suport racional, però no fou espontània, sinó desfermada per una intervenció militar russa i el vot va tenir lloc sota els fusells de l’ocupació. Segon, el termini d’un parell de setmanes donat per una consulta sobre un tema tan important és intolerable. Tercer, a la Crimea hi ha un problema ètnic amb tres grups de població (amb tres idiomes i dues o potser tres religions). Aquests grups viuen en un estat de tensioi recel considerables. Les ètnies haurien de ser consultades per separat i rebre garanties. Gràcies a Déu no tenim res semblant a Catalunya. I quart, aquí és el Govern central qui no vol negociar, però a Crimea són els russos els qui no volen. A l’inrevés.

No sé perquè, els diaris han traduït falsament la segona pregunta proposada pel referèndum, com si simplement preguntés si els ciutadans es volen quedar a Ucraïna. Vet aquí el text real:

“Estaríeu d’acord amb la restauració de la Constitució de 1992 i mantenir Crimea com a part d’Ucraïna”?

És com si a nosaltres ens preguntessin si voldríem restaurar íntegrament l’Estatut que vam aprovar i fou destruït en tres estadis consecutius a la Moncloa, a les Cortes espanyoles i al Tribunal Constitucional d’Espanya. Cosa que ningú ha oferit, ni oferirà

JOAN GIL 

 

 

 

 

 

 

Una resposta fins a ara

05 mar 2014

Entre la UE i la Unió Eurasiàtica: la tria d’ Ucraïna

Classificat com a General

Ja poc a poc hom va analitzant seriosament la tragèdia ucraïnesa i les seves causes immediates. Sembla que el dictador corrupte Ianukòvitx havia reconegut la situació crítica en què es trobaven les seves finances i s’havia dirigit demanant ajut a l’EU, cosa a la què la Unió va respondre  amb l’oferta d’una associació (com podríem tenir els Catalans si no podem ser membres titulars). Pel que fa respecte a la subvenció, no he pogut trobar enlloc explicacions. El seu poble va saludar aquesta iniciativa, veient-hi la fi del seu patiment, corrupció i misèria. És fàcil entendre’ls i simpatitzar, però potser eren massa optimistes. Podria realísticament Ucraïna esdevenir un país feliç amb prestacions socials com ara Alemanya o França? Somniar no està prohibit.

En aquest moment el President Putin va començar a torçar el braç de Ianukòvitx amb l’ajut dels seus amics de parla russa  al Parlament. Diuen que la majoria d’ucraïnesos són bilinguals. Deixeu córrer l’UE, deia ell, i veniu a afegir-vos a l’Unió Euroasiàtica, que probablement s’iniciarà el 2015 i s’estendrà (com la USSR, que Putin sembla enyorar) des de l’Ucraïna fins al Pacífic. Per endolçar el canvi, el riquíssim Putin sens dubte generosament oferia 20 mil milions de $ a la caixa ucraïnesa i una rebaixa considerable en el preu del gas, cosa importantíssima per al país. En aquest moment per exemple, l’Obama només està oferint 1,000 milions i cap gas barat. Amb tan pocs dòlars els ucraïnesos s’ho passarien pitjor que els grecs i els espanyols recentment.

I què serà la Unió Euroasiàtica del Sr Putin, sinó una nova USSR? La idea prové d’un pensador rus, autor de treballs de ciència política, en particular del llibre fatal “Les Fundacions de la Geopolítica” (1997), anomenat Aleksander Dugin, un admirador del famós pensador feixista alemany Carl Schmitt. En Dugin no parla mai de democràcia. La seva tradició és l’estat poderós i autoritari, cosa compartida per molts a la regió, i defensa la tesi que cal mirar enrere sense prejudicis als temps de Hitler i Stalin, trobar-hi i copiar les moltes coses bones que van fer, i rebutjar les dolentes. La gent de la meva edat no podem sentir una cosa així sense botar de la cadira. Perquè es pensa que una d’aquestes dues coses és possible sense l’altre? Hem sentit dir moltes vegades que Hitler va construir les autopistes, que en Mussolini va fer anar el trens a temps i fins i tot el Franco Bahamonde potser va fer alguna cosa bona, encara que jo no sabria dir quina. La meva resposta és que en els nostres dies homes  lliures vivint en democràcies construeixen autopistes millors i fan anar molt bé els trens. I trien pacíficament governants, que bons o dolents, corruptes o no, competents o inútils, no són ni criminals ni assassins com Hitler i Stalin.

L’aplicació i desenvolupament d’aquesta unió vinent sembla dependre d’un antic comunista, ara tornat feixista descarat i cap del Partit de la Pàtria, que es belluga tranquil.lament pel Kremlin com a conseller de Putin, i es diu Sergei Glazyev (llibre: “Genocide: Rússia i el Nou Ordre Mundial”) que explica com en el moment de l’ensorrament de la USSR tot el món va conspirar contra la mare Rússia causant un genocidi econòmic i polític. El seu partit, ara prohibit per haver advocat l’odi racial i haver demanat l’expulsió de tots jueus, és recordat per un famós anunci de TV electoral: es veien a la pantalla uns homes de color menjant talls de meló a un lloc de Moscou, llençant les closques per terra i enpastifant el lloc. I una veu exigia: “Manteniu Rússia neta votant per nosaltres!” Un home com aquest disfruta de la confiança de Putin. Per llogar-hi cadires.

Hi ha un element de la propaganda actual putinesca que jo trobo odiós. Els russos insisteixen que els ucraïnesos que van sortir de casa seva per lluitar a la Maidan i el govern que se’n ha derivat, són tots nazis i feixistes. Ho diuen igual com tants peperos que també tracten els catalans de nazis. I això de què ve? Que jo sàpiga tots els observadors independents han assenyalat el caire amplíssim ideològic de la gent que va sortir al carrer a jugar-se la vida a Kiev (Kyiv en ucraïnés). Hi era tothom, tota la societat. Tenien tots en comú només que estaven farts dels governs que patien i de les seves condicions de vida i compartien una visió massa superficial i injustificada de la UE, que ells veien com si fossin els tres Reis Mags. És cert que hi havia verdaders feixistes, com a Berlin, Paris, Madrid i sobretot a Can Putin, però anomenar-los col.lectivament Nazis i Feixistes com en Putin i els seus continuament repeteixen, és un ultratge gratuït que no fa sinó exposar la mala fe de certa gent.  Jo no crec que la crisi internacional acabi malament. En el fons, afavoreixis qui vulguis, no es pot tenir simpatia amb ningú, si no és pel malastruc poble ucraïnés. Com els participants als moviments populars recents, per exemple l’Occupy New York, en treuran poc. Arribaran governs votats només per un sector dels manifestants i no els agradaran, tornarà la corrupció i sobretot hi ha un problema econòmic desastrós que no desapareixerà fàcilment. Els EUA i l’UE dictaran la política interior. Tot plegat, l’alegria que potser ara senten serà una mica com la que hi va haver aquí durant l’anomenada Transición, quan la gent cel.lebraven la fi pacífica del Règim i no la qualitat de les reformes oferides des de dalt.

(Seguirà: La península de Crimea)

Joan Gil

3 respostes

25 feb 2014

“Billy the Kid” el pistoler de l’Oest que volia ser honrat i no el van deixar

Classificat com a General

William McCarty, (23.11.1869-14.07.1881) anomenat Billy the Kid per la premsa sensacionalista del temps i per les novel·les d’aventures gràfiques que es venien per un dime, o sigui 10 cèntims, nasqué a Nova York de pare desconegut i mare irlandesa acabada d’arribar. Segons el testimoni unànime de tots els que el van conèixer, era un xicot ros, d’ulls blaus, alt però de constitució feble, molt simpàtic i sociable, treballador,  fidel als seus amics i bromista, amb un gran carisma. No s’interessava gaire pels diners sinó era per comprar bales i afinar la punteria. Fou detingut per primera vegada als 15 anys per robar un formatge quan tenia fam i morí abatut pel famós Sheriff Pat Garrett  quan en tenia només 21. Va viure al territori (encara no estat) de Nou Mèxic, acabat de capturar de Mèxic pels EUA  i va esdevenir un cowboy, pistoler, jugador, lladre de bous i de cavalls i assassí. Els diaris deien que va matar més de vint persones, però en realitat no van passar de vuit, i sempre per necessitat. Sobre la seva vida Hollywood ha fet uns 15 films, hi ha hagut 5 o 6 sèries de TV (una d’elles molt recent de la TV pública americana PBS, que seguiré aquí bastant fidelment) s’han escrit molts llibres, hi ha hagut tesis doctorals i fins i tot un congrés d’historiadors.

Potser algun lector es preguntarà a què ve tot això per un criminal? Van passar coses molt complicades que denuncien problemes de la colonització pels Anglos d’una terra que havia estat mexicana fins feia poc i les fallides escandaloses de la llei i el sistema de justícia d’aquells temps. En Billy el Jove (o potser Billy el Noi, però certament NO Billy el Nen) ha esdevingut allò que als EUA s’anomena un folk hero, una figura folklòrica, que vol dir una persona que sense tenir verdader significat històric, va capturar per alguna raó la imaginació del poble americà i és recordat amb interès i simpatia.

La mare McCarty

La Catherine McCarty havia arribat fugint de la fam a Irlanda i fou una dona notable, de molta empenta, sempre alegre i divertida, interessada en aventures, que va exercir una influència decisiva en la infància desgraciada de Billy. Terminada la guerra civil, veient que a Nova York no anava enlloc, va decidir marxar com tants altres cap a l’Oest sense home, sola amb els dos fills (en Billy tenia un germà del que no se sap res). Va anar a parar a molts lloc diferents a l’Oest, encara buit d’Anglos però juntament amb el fillet Billy va desenvolupar un gran interès i simpatia pels mexicans que hi vivien. Anaven tots dos junts als locals mexicans a beure, riure i ballar amb els locals . En Billy, encara un nen d’uns deu anys va aprendre la llengua sense accent, esdevenint bilingual i fou plenament  acceptat per la comunitat mexicana a tot arreu.  A diferència de la majoria d’Anglos rossos com ell, ell entenia i respectava els mexicans i la seva vida familiar i cultural i tenia un caràcter molt agradable. Això li salvaria la vida sovint, perquè durant els seus anys de fugitiu seria benvingut a amagar-se quan calia a qualsevol llar mexicana sense por de ser traït. I moltes señoritas li volien fer companyia.

La mare Catherine al final es va casar i va anar a establir-se a Silver City, una ciutat minera ja al Nou Mèxic. El padrastre era un home molt treballador que no es va preocupar gaire de la família, però el seu fou un dels tres noms diferents que Billy va arribar a usar. Una desgràcia molt gran s’acostava: el pare i sobretot la mare van morir quan en Billy tenia 15 anys, deixant-lo tot sol al món i sense un cèntim. De primer va treballar a una fonda, on va estar content i fou ben tractat però el negoci es va arruïnar. Al poc temps esdevindria un fugitiu de la llei. Poc temps després de ser arrestat per robar menjar, els policies el van trobar en possessió d’articles robats per un home que vivia a la mateixa fonda que ell, que havien estat apropiats d’una bugaderia xinesa. Aquest cop el sheriff el va tancar però no el va poder dur a la  presència del jutge (que sens dubte l’hauria deixat anar) perquè com que n’hi havia tan pocs, aquell jutge estava fent rotacions per la regió i potser tornaria a Silver City en un parell de mesos. En Billy va decidir que això era intolerable. El van deixar sortir de la cel.la per fer una necessitat i ell, prim com era, va entrar a una llar apagada i es  va fugar escalant la ximenèia per dintre. En Billy a partir d’aquest moment als 15 anys ja seria un fugitiu fins la mort.Billy the Kid corrected.jpg

Breument al territori d’Arizona

La mala sort l’acompanyava. En Billy va trobar feina d’aprenent de cowboy però esquifit com era no podia fer feines dures com els altres i va acabar fent de cuiner i de noi per tot. A aquell camp vivia un escocès amb qui es va fer molt amic. Aquell home li ensenyaria com es fa per robar bous, com es venen i quant es podia guanyar. Ara ja en Billy va anar de debò pel mal camí. Al poble on vivia hi havia un ferrer, un home molt fort que es divertia insultant i humiliant en públic a Billy, que no tenia força per defensar-se. Un dia a un  Saloon l’home va començar a colpejar en Billy que va caure per terra. El ferrer se li va tirar al damunt clavant-li cops de puny com martellades a la cara. Ningú va fer res per defensar-lo. En Billy va treure la pistola i va tirar des de terra, ferint l’atacant de mort a l’estomac. Ara ja havia esdevingut un pistoler i un assassí. Es va fugar tornant a Nou Mèxic.

La guerra de Lincoln County fa famós al cowboy Billy

En Billy va organitzar un grup de bandits per primera vegada i van començar a robar bous i cavalls. A més, ell havia esdevingut un jugador de cartes molt bo i també hi guanyava diners. Buscat o no, podia entrar als pobles a divertir-se o jugar sense preocupar-se de res. No era encara ben conegut. La guerra de Lincoln County, a punt d’esclatar, el faria famós. Abans d’això va tenir una mala topada amb un Apache Comanchero. En Billy va perdre la confrontació i l’indi li va robar el cavall deixant-lo al mig del desert sense menjar ni aigua. En Billy va haver de caminar molts quilòmetres fins arribar més mort que viu a una granja on una família el va recollir com si fos un fill i li van regalar un cavall abans d’anar-se’n. Sempre era el mateix: en Billy era un jove simpàtic, ben educat, de tracte molt agradable. Tothom que el coneixia l’estimava.

La situació al districte (“county”) de Lincoln havia estat claríssima: hi havia dos homes blancs, irlandesos de naixement, que eren propietaris i tenien el monopoli de tot el comerç al districte, des de la ramaderia fins a la botiga més petita. Tots dos vivien a una casa molt gran a les afores i tothom anomenava aquest sistema (de fet un monopoli criminal violent, com una mena d’organització de gàngsters) la CASA.  Això potser no preocuparia a un home com Billy però de sobte va aparèixer al Districte un competidor, un anglès riquíssim anomenat Tunstall, associat amb l’advocat McSween, un home que coneixia la llei i se les sabia totes. Van començar a competir amb la Casa. Per acabar d’arreglar-ho, els de la Casa eren irlandesos de socarrell i odiaven qualsevol anglès. En Tunstall era un home pacífic però no ingenu i va començar a contractar cowboys que sabessin disparar bé, entre ells en Billy.

Un mal dia, en Tunstall anava cavalcant tot sol quan va topar amb el Sheriff Bredy i els seus homes, de fet tots pistolers a les ordres de la Casa, que el van assassinar, a ell i el seu cavall. A més molt innecessàriament van violar les despulles del finat arreglant els dos cossos com si en Tunstall i el cavall estiguessin fent una migdiada a l’ombra.

La reacció del soci McSween i dels cowboys empleats per Tunstall, que aviat van prendre el nom de Reguladors, és fàcil d’imaginar. Els cowboys-pistolers deien que en Tunstall era un bon home que els tractava i pagava bé. L’advocat McSween va intentar arreglar-lo legalment. Va aconseguir fer als Reguladors diputats de Sheriff temporals i els va enviar a la Casa a arrestar els criminals. En van enxampar dos dient que els volien dur a la presó, només que hi van arribar dissortadament morts perquè havien intentat fugir (?).  La guerra a mort entre la Casa i els Reguladors havia esclatat.

En un moment donat, en Billy que sense ser ni un dirigent ni el cap dels Reguladors estava esdevenint el més famós del grup, potser per la seva joventut i personalitat, sembla que va organitzar un grup de pistolers que van anar al poble a matar el Sheriff Bredy el qual, com queda dit, era un bandoler corrupte al servei de la Casa. L’home sortia a passejar cada matí pel carrer principal amb un guardaespatlles i així el van enxampar els Reguladors de Billy, que van matar a trets a Bredy i el seu diputat.  Ja els diaris americans, sobretot la Gaseta de Las Vegas (un poble de Nou Mèxic), que es va inventar el nom Billy the Kid i el famós Sun de Nova York no parlaven de res més i en Billy va començar a aparèixer a les novel·les gràfiques que ell mateix havia llegit tant. Al poc temps qualsevol semblança de llei i ordre havia desaparegut i el Districte es va ensorrar en un caos total. Antigues enemistats, odi entre Indis i Anglos, tot es va desfermar i va acabar en un caos total entre trets i assassinats freqüents. Va arribar la Cavalleria de l’exèrcit federal a restablir l’ordre i els Reguladors van fer el disbarat de disparar contra els soldats, que van tornar amb reforçaments. Al final hi va haver un assalt massiu contra els Reguladors que va acabar amb la mort de McSween, l’incendi de la seva casa i botiga i la desfeta total dels Reguladors. En Billy va fugir.

A Washington en tenen prou

Sembla mentida que el President dels Estats Units clavi un puny a la taula per una cosa que passa a una County  perduda i tan llunyana com Lincoln County, però així va ser. El President Grant ja en va tenir prou i va enviar un dels seus generals de la Guerra Civil, Lew Wallace, de Governador a Santa Fe de Nou Mèxic (que encara no tenia autogovern). El General Wallace va presentar desseguida a la Lincoln County, on a lluita ja s’havia acabat però no li va agradar gens que la Casa després de la seva victòria hagués restaurat el monopoli total de tot i va manar encausar gent pel que havia passat. De moment un Gran Jurat (un grup de ciutadans) va encausar Billy the Kid per l’assassinat del Sheriff Bredy, cosa sens dubte injusta, perquè va ser tot un grup i el tal Sheriff era en realitat un bandit. El nou Governador es va girar contra la Casa demanant proves per ficar a la presó els dos propietaris. Això seria molt difícil per falta de testimonis però al final, oh sorpresa, en Billy es va oferir a anar a Lincoln i participar al judici, testificant contra els amos de la Casa. Es va entrevistar amb el Governador a un lloc convingut duent una pistola i una carabina a les mans, cosa que no va agradar gens al General. En Billy demanava a canvi només l’indult incondicional que molts altres havien rebut i a ell li havia estat negat, només perquè s’havia fet tan famós. El Governador va acceptar sense intenció de complir amb l’indult. Almenys un dels propietaris de la Casa fou condemnat. El Governador se’n va anar dient al seu fiscal que absolgués a en Billy però l’home es va negar a fer-ho. En Billy va escriure un total de cinc vegades al Governador recordant-li la seva promesa, però el general mai va respondre i feia comentaris despectius. En Billy va tornar a la seva anterior vida de lladre de bestiar i jugador, ara ja organitzant colles de bandits importants

Billy demostra el seu coratge i menysteniment del perill de mort

Ara cal que el lector s’imagini un Saloon de l’Oest com els que es veuen a les pel·lícules, ple de cowboys bevent whisky, amb pistoles al cinyell i jugant a les cartes. Potser fins i tot algú toca el piano i hi ha dones amb vestits descotats. A la barra hi havia un home local que ja havia begut massa i estava parlant molt fort. “Jo no tinc por de Billy the Kid ni de ningú. Si me’l trobo, el mataré en l’acte.” A poques passes d’ell,  en Billy en persona, no reconegut, s’ho escoltava . Què hauria de fer? La moral i els costums del temps semblaven exigir que desafiés l’home a un duel, o el podrien prendre per covard, però matar un home torrat no seria cap glòria ni estava bé.

[Nota que cal llegir per entendre què va fer en Billy. Resulta que les armes semiautomàtiques dels pistolers de l'Oest eren perilloses perquè no tenien cap mecanisme de seguretat. Al tambor hi havia lloc per a sis bales, però si hom l'omplia, el martell de percussió activat pel gallet havia de descansar damunt un cartutx viu, cosa intolerable per perillosa. El que feien era deixar buida una de les sis cambres del tambor i posar el martell descansant dintre d'aquesta posició buida sense contacte amb un cartutx. Prement el gallet, el tambor es giraria posant una bala en posició de ser disparada]

En Billy, sense identificar-se, va encetar una conversa amistosa amb l’infortunat provocador. Li va dir que tenia una pistola especial molt maca i li va demanar que li deixés veure. L’home li va deixar la pistola. En Billy la va admirar molt i quan l’individu no guaitava, li va girar el tambor una posició cap a l’esquerra. Un moment després es va identificar i va preguntar a l’home si volia alguna cosa. De moment, no, va respondre, potser espantat. En Billy li va girar l’esquena marxant cap a la porta del Saloon, quan va sentir al darrere seu el click d’un martell caient sobre un compartiment buit. El desgraciat havia intentat matar-lo per l’esquena. Ara sí que en Billy es va girar i el va matar d’un sol tret.

En Billy, en perill de ser penjat,  riu i es mofa de tothom

Ara és quan File:Pat Garrett2.jpgapareix el famós Pat Garrett. Ell i en Billy es coneixien molt bé perquè en Garrett, un antic caçador de buffalos (quan encara n’hi havia) es guanyava de vida com a barista a un Saloon freqüentat per Bill. Hi ha qui diu que eren molt amics, però no està gens clar. Només eren coneguts. Al final en Garrett es va presentar a l’elecció de Sheriff de Lincoln County i va guanyar. Amb això i amb els 500 $ que el Governador oferia per enxampar en Billy, viu o mort, en Garrett havia esdevingut el seu enemic principal.

Al final, en Garrett amb una posse (grup d’homes armats organitzat pel Sheriff per perseguir o detenir un bandit) va sorprendre en Billy i tot el seu grup a una casa abandonada i els va encerclar. Els lladres no tenien queviures ni aigua i feia molta calor i la casa no tenia sinó una sola sortida. Es van rendir i en Bill, únic home encausat per actes violents durant la guerra, fou conduit a la presó per ser jutjat. Al jove se’l veia molt tranquil exhibint el carisma habitual. Volia parlar amb tots els periodistes que el seguien i va donar una entrevista a a Gaseta de Las Vegas que tants articles sobre ell havia escrit. Billy va tornar a enviar cartes al governador exigint l’indult, que el General no es dignà mai respondre, malgrat que fins a cert punt tenia raó. En Billy fou jutjat per l’assassinat del Sheriff Bredy, cosa bastant injusta, i condemnat a ser penjat. El Sheriff Garrett i dos diputats de confiança seus se’n van endur el Kid de tornada a Lincoln per penjar-lo en un mes. No seria així.

Una escapada memorable

File:LincolnNM Jail and Courthouse.jpgLa cel·la que es pot visitar si aneu a Lincoln, estava al tercer pis de l’edifici administratiu del Districte (la Courthouse). Com passava sovint amb les cases espanyoles a la regió, les escales estaven fora. A les cel.les no hi havia allò que ara s’anomena el lavabo, sinó que calia sortir a una casona exterior amb un forat al sòl. Un dia, en Garrett estava fora del poble però havia deixat els seus dos homes encarregats de guardar en Billy. Arribat el migdia, un dels dos se’n anava a dinar a un restaurant a l’altre costat del carrer. En aquell moment, Billy va anunciar al guàrdia que havia quedat tot sol, que havia de fer una necessitat i l’home, sense adonar-se del perill, li va posar les manilles a les mans i els peus i van baixar tots dos a la caseta en qüestió. De tornada en Billy que s’havia tret les manilles i estava pujant encara  l’escala pel damunt del carceller, es va girar fent-li un cop molt fort al cap, i de pas li va prendre la pistola, disparant i matant-lo en l’acte. El seu cos va caure voltant per l’escala. Quedava naturalment el problema del segon policia que seguia dinant molt aprop i que sens dubte hauria sentit el tret. En Billy va prendre un fusell carregat que hi havia a l’oficina i es va instal·lar a la finestra. Tal com esperava, el segon carceller va aparèixer preparat a tot a la porta del restaurant. En Billy cridà “Hola, Bob” i va disparar una sola vegada. Solucionat aquest problema, hi havia la necessitat de lliurar-se de les cadenes i manilles al peus, cosa que li va costar una hora de feina amb una destral. Després va sortir, va buscar molt tranquil un cavall saludant a tothom i se’n va anar cantant i molt poc a poc. El cavall va tornar tot sol al poble l’endemà.

 Una noia li costa la vida

En vista de les circumstàncies, costa feina entendre perquè en Billy no es va escapar a Mèxic en aquell moment. Ell parlava la llengua, coneixia i entenia els mexicans que l’estimaven, ningú l’hauria trobat mai. La sort que havia tingut sempre se li podria acabar. Tenia, que se sàpiga, una sola raó per quedar-se al Nou Mèxic, que es deia Paulita Maxwell. La Paulita i el seu germà Pedro eren els fills d’un home ja difunt, que havia estat una mena de cacic i propietari de tot el poble de Fort Sumner, també a Nou Mèxic. Com que eren rics, vivien còmodament a la casa més gran del poble, on hi havia prou espai pel Kid. El jove estava des de feia temps molt engrescat amb  la Paulita i tan cegat per la passió, que no se’n va adonar mai de com era de perillós el seu germà Pedro, el “cunyat” ric que no aprovava les relacions entre la Paulita i un pistoler fugitiu de la justícia. Resulta a més que en Pedro també coneixia personalment el Sheriff Pat Garrett.

En Garrett, un home hàbil i prudent, va rebre el primer missatge de Pedro denunciant on estava en Billy al poc temps de l’escapada memorable. S’ho va prendre amb calma i molta caució. Van seguir altres missatges. En Garrett va trigar temps a respondre però després d’uns tres o quatre mesos va formar una  posse  amb uns quants diputats i va sortir cap a Fort Sumner. Va entrar al poble quan ja era fosc i sense deixar-se veure va anar en silenci a la casa dels Maxwell. No va atacar, sinó que va entrar ell tot sol a la casa amb una pistola carregada. En aquells temps no hi havia gaire coses per fer llum, i la casa estava a les fosques. Garrett va aconseguir trobar-se amb en Pedro i tots dos es van retirar a la seva cambra, on el Sheriff va seure al llit. El Kid, segons sembla estava fora i va tornar amb un ganivet a la mà, buscant el camí de la cuina per tallar i menjar alguna cosa. Va haver de passar per la cambra de Pedro i per un moment, quan va passar davant de la finestra, la llum de la lluna el va il·luminar. Sembla que el Kid va veure alguna cosa a l’ombra i va preguntar “Quién es?” En Pedro, esgarrifat per l’aparició tan inesperada, va dir a Garrett “Es él!” El Sheriff va disparar dos trets a molt poca distància. El primer va acabar amb la vida de Billy the Kid.

El poble sencer es va despertar en sentir la notícia. Van treure el cos de can Maxwell i el van dur al fuster que feia de funerària. El van rentar i vestir i li van fer una vetlla de tanta solemnitat com van poder amb cants i plors. A l’endemà fou enterrat i la tomba encara pot ser visitada pels turistes. Li faltaven cinc mesos per complir els 22 anys. En Garrett tenia molta por que la gent veiés el seu acte com una covardia,  matant a les fosques i sense avís un home que no va poder defensar-se. Amb l’ajut d’un escriptor “negre” va escriure un llibre, el primer de molts que van seguir, defensant-se. El llibre no obstant és curiosament objectiu i  informatiu i aclareix moltes coses que altrament no sabríem . La vàlua turística d’aquesta història és molt gran per una regió que segueix sent pobre. En qualsevol cas, el cementiri de l’enterrament fou destruït completament per una riada. Anys després, una senyora anciana va identificar un lloc dient que és allí on estava enterrat el Kid i li van reconstruir una tomba nova amb marcador. No se sap si hi ha alguna cosa a sota o no, però els turistes fan fotos i no se’n preocupen.

Notes

1) Hi ha moltes versions similars però diferents de gairebé tots els incidents descrits. En particular hi ha tres versions més o menys dignes de crèdit de la mort de Billy a mans del Sheriff Garrett. La que jo he descrit és la que va ensenyar la Televisió Pública americana, que sembla la més probable. En qualsevol cas totes les versions descriuen un tiroteig dintre la casa i completament a les fosques.

2) La traducció “Billy el Nen o el Niño” és inacceptable. En anglès vell, un “kid” només és una cabra petitona, però el llenguatge dialectal dels EUA accepta referir-se afectuosament als fills i nens en general com a “kids”. Em recordo no obstant haver sentit dir a una escriptora a la ràdio que com que ella no era cap cabra no tenia kids sinó children. Que s’ho faci com vulgui però l’ús volent dir nen al menys als EUA és universal. Però cal saber que té altres significats. Si algú us presenta el seu kid brother, cal entendre que es refereix al seu germà més jove, encara que passi dels seixanta anys. I també s’usa freqüentment  que per referir-se afectuosament a xicots joves sigui a casa, a la feina o a la  família que semblen prometedors i de companyia agradable, o estimats. El terme es sempre amistós. En aquest cas l’única traducció possible seria “Billy el Jove”

3) En Pat Garrett no es va poder lliurar mai de l’acusació d’haver assassinat en Billy a traició i sense avís. A més tenia mal caràcter. Va perdre moltes eleccions a Sheriff i a polític al nou estat de Nou Mèxic, al final va resoldre un crim famós, fou elegit Sheriff de Santa Ana County i va esdevenir amic del President Theodore Roosevelt, que el va anomenar cap de la Duana de El Paso. Al final en Roosevelt es va barallar amb ell i el va abandonar. Al poc temps Garrett morí als cinquanta tants anys assassinat d’un tret en una disputa amb el llogater d’un terreny de seu  que hi havia ficat cabres, cosa que Garrett considerava intolerable. Ja sabeu que les cabres tenen “kids” Fou la revenja de Billy the Kid?

Joan Gil

 

 

 

 

Desactiva els comentaris

31 gen 2014

Olimpíades, Sotxi, Circàssia, Cosacs i Memòria d’un Genocidi

Classificat com a General

Un dia fa uns anys el notable esportista Vladímir Putin, Zar Autòcrata de totes les Rússies, va baixar per la magnífica pista d’esquí de Krasnaya Polyana, a 60 qm de Sotxi i en va quedar entusiasmat. Seria un lloc magnífic per a uns Jocs Olímpics d’Hivern, costin el que costin, li va semblar, i amb ell no és fàcil discutir. Pels diners no cal preocupar-se.

El Caucas fou l’escena de manta Guerra duríssima entre Rússia d’un costat i les nacions indígenes, predominantment musulmanes, ajudades per l’Imperi Otomà, i pels imperialistes Britànics i Francesos, de l’altre. Tothom volia quedar-se amb el Caucas i al final van guanyar els Russos. La tragèdia començà durant el regnat de Pere el Gran al segle XVIII i la primera etapa va concloure amb una incorporació parcial de l’Oest de la regió a l´Imperi, separada dels Caucasians independents per una Línia Caucasiana impassable basada en fortificacions de muntanyes impenetrables.

En 1817 la Rússia Imperial va tornar a sentir el mossec i les pessigolles del seu destí gloriós i amb l’ajut de la Cavalleria Cosaca (veieu més abaix) va atacar la primera nació encara lliure trobada en el seu camí, anomenada mentre existia Circàssia (0 Cherkessia o Adyghe), amb capital històrica a Sotxi. Aquest cop ho van fer millor: van entrar amb la Marina de Guerra pel Mar Negre, establint forts a la costa i atacant els Circassians des de la costa, per darrere de la Línia Caucasiana,  amb terreny més pla. Tots les nacions indígenes de la regió (Chechen, Ossètia, Abkhàzia, Ingushetia, Dagestan), a més dels turcs (que per cert van recomanar la Guerra Santa) i les dues potències europees van venir al seu ajut per fer la guitza als Russos, que fou en va però la guerra va durar malgrat tot quaranta tants anys, fins al 1864. Al final els Circassians es van haver de retre i ho van fer al peu de la magnífica Krasnaya Polyana, actualment seu dels esdeveniments olímpics alpins, sobretot el descens. A aquell lloc meravellós es van reunir en una gran desfilada els exèrcits russos victoriosos de tots els fronts i en una cerimònia religiosa sens dubte blasfema van agrair la victòria sobre els infidels al Déu dels Cristians Ortodoxos, van acceptar la rendició de totes les tribus locals i la desaparició del mapa de Circàssia. En l’acte tots els Circassians van ser deportats i expulsats del seu país i desterrats a diferents llocs de l’Imperi Otomà tan acollidor, a viure amb els germans musulmans. Diuen que uns 600.000 van marxar directament de Krasnaya Polyana cap als vaixells que els esperaven a Sotxi però que uns 500.000 van morir pel camí degut als mals tractes. Del total de Circassians, un 10% es van pronunciar lleials al Zar i es van poder quedar. Encara hi són com a una petita minoria entre russos ètnics mentre que els compatriotes a l’exili remot mantenen una identitat diferenciada amb lligams al país. L’any passat van presentar a un Festival un film sobre un problema de convivència entre Circassians i Àrabs a una ciutat del Líban. Vet aquí que el primer gran genocidi de l’època moderna s’havia perpetrat a Krasnaya Polyana. Hi pensaran els esquiadors que descenguin sobre els esquis a 100qm/hora? En Putin segur que se’n recorda i probablement ho va fer a propòsit. I tots els altres musulmans del Caucas també ho aprenen a l’escola i veuen la tria del lloc com una provocació que cal combatre, un cas similar al de Palestina. I els altres o no en sabem res o ho veiem com un problema molt perillós.

Memòria dels Circassians

No es van deixar mai conquerir  pels Otomans i van romandre una nació lliure fins al genocidi de Krasnaya Polyana. Oi que ningú a l’Occident havia sentit parlar mai de Circàssia? Fou un genocidi molt ben fet. Tant els russos imperials com els comunistes van canviar molts noms locals per esborrar Circàssia i la seva memòria del mapa. Els Circassians havien tingut una llengua i una religió pròpia seva, que segons sembla alguns encara practiquen però degut al contacte amb els navegants  Genovesos molts van esdevenir catòlics i hi va haver correspondència entre el Sant Pare i un rei Circassià. En els nostres dies, els que queden són molt majoritàriament musulmans. Vivien en pobles escampats per les muntanyes i eren com tots els Caucasians genets molt hàbils i guerrers temuts agrupats en tribus o clans que ho administraven tot.

Els Cosacs de Sotxi

Hi va haver un temps quan els guerrers Cosacs, sempre muntats a cavall, eren molt populars. Se’n parla molt a la literatura russa i jo me’n recordo d’un film americà on el famós actor Kirk Douglas  (ell mateix fill de jueus ucraïnesos) feia de Cosac estil Walt Disney, però ningú es molestava a explicar qui o què són. Els Cosacs són o agricultors o guerrers mercenaris que han lluitat per diferents nacions, però sobretot per l’exèrcit imperial rus. El seu paper en les conquestes de Sibèria i del Caucas fou decisiu i està ben recordat. En temps més recents, però, van tenir un problema molt gran amb els Comunistes, perquè a la guerra civil que va tenir lloc breument després de la instal·lació del nou règim, se’ls va acudir en mala hora fer costat a l’Exèrcit Blanc. Com a càstig, els Comunistes els van negar feines militars i els van reduir a guanyar-se la vida fent de camperols. Els Cosacs tenen un llenguatge propi però en canvi no semblen haver tingut mai un territori propi. El que feien és fer seguir a tota la família darrere l’exèrcit durant les seves campanyes per acabar establint-se al final en poblats separats als territoris nous acabats de conquerir. El resultat d’aquest procediment és que en els nostres dies viuen escampats en un territori enorme. Això vol dir també que a Sotxi hi ha Cosacs en els nostres dies, perquè ells van ajudar molt a conquerir el Caucas.

Què pot fer l’Estat modern amb gent així, nascuts per fer la guerra a cavall? Molt senzill: faran de policies. Al Sotxi normal fora de l’Olimpíada es veu que és el que fan. Un periodista del New Yorker explica com els va veure en acció. Un  jovenet al volant, probablement un xic torrat havia causat un accident i tenia por de sortir del cotxe perquè estava envoltat de gent hostil que cridaven i amenaçaven. Dos policies Cosacs van arribar (en motocicleta, no pas a cavall). Van començar per extreure el conductor per la finestra de l’auto i llançar-lo per terra, seguit d’un apallissament brutal amb els punys i els peus, fins que una ambulància se’l va poder endur. Diuen que la policia era sempre així sota els Comunistes, perquè tothom veia els policies com a representants d’un estat totpoderós amb el que no hi havia diàleg.

Els Jocs Olímpics

Els 51 mil milions de dòlars que costen marcarà el rècord absolut de preu. Els Jocs de Beijing només en van costar 44. El pressupost original foren 12 mil milions, menys de la quarta part del preu final. Es veu que en Putin no es preocupa gaire d’aquests detalls.

Diuen que els jocs tenen lloc a Sotxi, però de fet cap competició tindrà lloc a Sotxi. De primer, és una ciutat subtropical i fa massa calor: la temperatura diària mitjana a aquesta ciutat d’estiueig al mes de Febrer són 8,3 graus Celsius, que és la més alta enregistrada a qualsevol Olimpíada d’Hivern. Com que Putin no s’està de res, ha fet construir trens en totes direccions entre Moscou, Sotxi i tots els llocs Olímpics i dormitoris. Ja se sap que els trens a les zones muntanyoses són molt cars. El lloc del genocidi, Krasnaya Polyana, queda a 60 qm.

Seguretat

Un dels protagonistes més importants dels Jocs serà la seguretat. S’ho han pres molt seriosament, com cal:  hi haurà un verdader exèrcit de 80.000 homes protegint els atletes i visitants. Cal recordar que la memòria del genocidi d’un país musulmà amb mig milió de morts és molt viva i que tots els territoris, sobretot Chechen, amb guerres actives o recents estan a menys d’un dia de cotxe des de Sotxi. Altrament dit, hi ha molta gent molt perillosa que s’ho han pres molt malament i veuen aquests Jocs com una provocació al seu territori. Se sap que han donat ordres a tots els militants de fer qualsevol cosa que puguin a Sotxi. No serà fàcil, sens dubte i confiem que no puguin fer res. No ens podríem haver estalviat aquest problema? Hi havia altres ciutats que volien els Jocs.

Tot plegat un caprici car i perillós del Sr Putin

JOANOT

 

 

 

Desactiva els comentaris

« Següents - Anteriors »