11 mar 2014

El Cas Complicat de la República Autònoma de Crimea

Classificat com a General

Hi ha hagut moltes guerres a la península de Crimea (pronunciat en anglès Craimía) que fou un dia part de l’Imperi Romà. La majoria de problemes van estar relacionats amb els diferents Imperis de la regió amb pretensions: l’imperi Otomà, l’imperi Rus, l’imperi Britànic, l’imperi Francès de Napoleó III, el Tercer Reich, l’imperi Soviètic.

Comencem la narració al segle XV: els Tàtars (no “Tàrtars”) eren un poble mongòlic que havia fundat un Regne (Khanat) independent a Crimea i fou forçat a declarar-se tributari de l’Imperi Otomà. De fet ells parlen una llengua túrquica. Quin aspecte físic tenen? Jo només conec un sol tàtar que fos famós a tot el món, un actor nord-americà ja difunt, Charles Bronson, que era fill d’un tàtar polonès i una mare lituana. Però tots els tàtars que hem vist recentment apart de no ser rossos, tenen la mateixa aparença que els russos i ucraïnesos. Les diferències són de religió, de llengua i d’història col.lectiva.

Com es guanyaven la vida els tàtars crimeans entre els segles XV i XVIII? Cal saber-ho per entendre una de les primeres causes d’odi ancestral amb els russos: capturaven homes amb raids militars a la feble Rússia, venent-los com esclaus a l’Imperi Otomà i als països àrabs. Els russos diuen que tot plegat van vendre uns dos milions d’esclaus russos. En un raid famós, en van capturar 20,000.

La Guerra de Crimea

Al final del segle XVIII tot això es va acabar perquè l’imperi Rus, que començava ser perillosament expansionista, va conquerir Crimea. I l’imperi Otomà cada dia s’afeblia més, fins que va esclatar la guerra de Crimea de 1853-1856, una de les grans sensacions periodístiques d’Europa al S XIX. Fou una mena de guerra mundial. Preguntant per la causa d’una conflagració que va costar tant als russos com als aliats (Regne Unit, França, Imperi Otomà i Sardenya-Piemont) un quart de milió d’homes per bàndol, hom rep una resposta absurda: tot va passar per defensar si les claus dels llocs sants cristians a Palestina les haurien de tenir els ortodoxos o els catòlics. La veritat fou molt diferent: els occidentals volien impedir que Rússia donés un cop de mort als Otomans, ocupant i incorporant l’est otomà d’Europa (Sèrbia, Romania, la navegació al Danubi) com ja havien fet amb Finlàndia, Polònia i els Països Bàltics, i tota la costa del Mar Negre. La guerra va començar amb la invasió pels russos de Romania i la destrucció de tota la flota otomana. Aleshores els aliats Occidentals van declarar la guerra contra Rússia desembarcant a Crimea. La tragèdia duraria uns tres anys, vistos per tots els participants com a un temps heroic. Els diaris europeus ho seguien tot amb dèria però trigaven dies a rebre notícies. Aleshores els francesos van instal.lar un fil telegràfic en territori otomà i els anglesos van produir un cable submarí fins a territori ocupat a Crimea. Les notícies van començar a arribar en hores. A una batalla es va produir la immortal càrrega de la cavalleria lleugera britànica. Degut a una confusió, la brigada va interpretar una ordre com si manés atacar frontalment una posició russa inexpugnable. Van morir més de la meitat i no va servir de res, sinó per ser recordats. L’acció principal fou el setge de Sebastopol, on estava (com ara) tota la flota de guerra russa. Aquest setge va durar un any. Al final els russos es van haver de retirar enfonsant tots els vaixells de guerra i volant per l’aire totes les defenses de la ciutat. Rússia va demanar la pau, que es va firmar a Paris. L’Imperi Otomà sobreviuria d’esma encara uns vint anys, Romania seguiria igual però la navegació pel Danubi seria obert a tothom.

Mig segle després, Crimea va veure el final de la Guerra Civil entre comunistes i blancs. Aquests darrers es van refugiar a Crimea per fer-hi el darrer acte de resistència fútil. L’Exèrcit Roig victoriós en va enxampar i executar uns 50,000, que van morir afusellats

La Guerra Mundial

Els Nazis van desembarcar també a Crimea, conquerint-la gairebé completament, excepte pels partisans a les muntanyes. Un cop vençuts els alemanys, els habitants Tàtars, sempre mal avinguts amb els russos, foren declarats per Stalin traïdors i col·laboradors amb el Nazisme i col·lectivament castigats amb el desterrament a l’Àsia Central (1944). Amb el temps van ser exonerats de l’acusació de traicio i col·laboracionisme però no van poder tornar a Crimea fins al final de la URSS (1991) quan de sobte es van presentar de tornada a la península uns 160,000, esdevenint més del 12% de la població total, anunciant que tornaven a casa. Com s’ho van prendre els russos que ja hi eren?

I al final de la Guerra Mundial, Stalin, Churchill i Roosevelt reunits a un palau tsarista de Ialta, van repartir Europa entre la URSS i el món occidental. Diuen que en Roosevelt no pagava atenció a les paraules de Stalin. Patia d’una tensió sanguínia altíssima, que en aquell temps no es podia tractar, i, ja al bord de la mort, patia absències, mals de cap i problemes de concentració.

Els Nostres Dies

Lenin havia decretat que la ciutat amb platja de Ialta a Crimea seria el lloc reservat a la classe treballadora russa per fer vacances.No s’hi admetien visitants estrangers atrets pel bon clima i platges. Però incomprensiblement en 1954 el Primer Ministre soviètic Nikita Khruschtxev, que era un ucraïnés de naixement (i famós per haver estat el Comissari Polític de l’Exèrcit Roig a Stalingrad, i perquè després fou ell qui va manar la repressió tan brutal de la Revolució Hongaresa i Alemanya i va enviar míssils nuclears a Cuba, va decidir que per celebrar el 300è aniversari de la incorporació d’Ucraïna a Rússia, ell regalava a la seva pàtria la península de clima tan agradable de Crimea, que passava de la República Federativa Soviètica Russa a la Ucraniana. Aquest canvi, molt mal rebut a Crimea, va tenir poca importància mentre la URSS existia, però va esdevenir un problema molt greu després de la seva dissolució, perquè tota la flota soviètica estava a Crimea, a Sebastopol, i hi havia moltes armes atòmiques. La pressió occidental va liquidar els míssils nuclears però el problema de Crimea era intractable i el nou govern rus de Ieltsin feble i incompetent. Els ucraïnesos s’ho havien pres seriosament que Crimea era seva i van escriure a la seva Constitució que qualsevol canvi territorial havia de ser aprovat per tots els ucraïnesos (als espanyols es veu que no se’ls va acudir mai posar-ho per escrit). Sebastopol, on estava la flota russa amb dressanes,  esdevenia una ciutat de règim especial, fora del marc d’autoritat del govern crimeà. Els russos estan ara construint una base marítima diferent al territori rus, però encara trigarà molts anys i és massa petita.

A Crimea els russos, que eren el 58% (amb 12% Tàtars, la resta ucraïnesos excepte per alguns cosacs), estaven molt disgustats i van votar un Parlament que s’ho va prendre molt a la valenta. Van escriure una Constitució el 1992 que, com el nostre desventurat Estatut, donava atribucions molt grans a la República de Crimea i no mencionava per res a Ucraïna  (al final hi van incloure una menció) i  va crear la posició de President enlloc de Primer Ministre. Els governs nacionalistes de Kiev, sempre en majoria al Parlament estatal, s’ho van prendre molt malament. Van acabar anul·lant la Constitució del 92 i després d’un període amb una Constitució provisional absurda, en van aprovar una altra molt més modesta el 1995 que està en força actualment. Durant aquest període, molta russos demanaven que Crimea seguís l’exemple dels antics territoris georgians d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, declarant la independència però amb relacions especials i íntimes amb la nova Rússia, que jo crec que serà com acabara la crisi actual. Pero de moment el Parlament de Crimea ha votat per ser annexionat a Rússia i en Putin s’ha contradit en public sobre aquest afer, que evidentment ell no esperava.

La situació era estable. Durant la crisi a Kiev, la majoria de manifestacions pro-revolucionàries a Crimea eren els Tàtars musulmans que, comprensiblement, veurien molt malament una República independent russa i de fet van tornar a casa quan Crimea era ucraïnesa. Darrerament sembla que un grup feixistoide rus de caps pelats va anar per certes ciutats marcant amb una creu russa les portes de les cases on viuen els Tàtars, com havien fet els Stalinistes durant la neteja ètnica del 1944. Els cosacs, sempre pro-russos que són majoritàriament policies o militars, també semblen molestar als Tàtars. Pel que fa als russos, la declaració de guerra  que va disparar l’agitació per fer un referèndum fou l’abolició post-revolucionària de la Llei Ucraïnesa de Llengües, que garantia els drets lingüístics dels russos (una decisió vetada pel nou president de l’estat), el primer dia després de la fugida de Iakunovitx i les notícies d’accions policials contra els russo-parlants de l’Est del país. Ucraïna és un estat unitari amb la sola República Autònoma de Crimea (com la Catalunya de la República espanyola) on la majoria de residents vol marxar-se des de sempre, no sols pels actes de Putin.

Putin queda sorprès

El NY Times informa, sense que ho negui ningú que Putin fou agafat per sorpresa pel triomf de la  revolució de la Plaça Mardan a Kiev. Cap dels seus serveis l’havia avisat o ho havia previst. Ell ja havia aconsellat a Ianukòvitx deixar que la protesta prengués el seu rumb que la gent ja es  cansaria i aleshores ell podria usar la televisió per mostrar al món participants ultres i desagradables ben triats que confessarien ser feixistes i nazis que odien els russos per culpa de a II Guerra Mundial (que es veu que en Putin s’ho creu de debò). En Putin, antic director de la KGB, es un mestre de la manipulació. Completament desorientat, en Putin enlloc de cridar la gent responsable que hi ha probablement al Kreml, va convocar els seus amics més íntims (i aduladors) a una conferència d’on van sortir les mesures militars que es coneixen.  La reacció fou massa dura i desproporcionada, sense considerar les conseqüències i ara veurem com se’n surt. S’hauria d’avergonyir de voler resoldre un problema ètnic amb mitjans militars.

No compareu Crimea amb Catalunya!

En això el President Mas tenia tota la raó. El President Obama digué davant les càmeres que el referèndum anunciat pel Parlament crimeà era il.legal i inconstitucional. Ai senyor! També s’ho podia haver pensat més perquè la Constitució de l’estat Ucraïnès fou escrita especialment contra Crimea i aixo no s’hi val. (La Constitució espanyola fou escrita també en part  per frenar les aspiracions catalanes de sempre)

Les diferències entre nosaltres i ells són notables. Primer, la demanda per una annexió a Rússia,  és vella, i té algun suport racional, però no fou espontània, sinó desfermada per una intervenció militar russa i el vot va tenir lloc sota els fusells de l’ocupació. Segon, el termini d’un parell de setmanes donat per una consulta sobre un tema tan important és intolerable. Tercer, a la Crimea hi ha un problema ètnic amb tres grups de població (amb tres idiomes i dues o potser tres religions). Aquests grups viuen en un estat de tensioi recel considerables. Les ètnies haurien de ser consultades per separat i rebre garanties. Gràcies a Déu no tenim res semblant a Catalunya. I quart, aquí és el Govern central qui no vol negociar, però a Crimea són els russos els qui no volen. A l’inrevés.

No sé perquè, els diaris han traduït falsament la segona pregunta proposada pel referèndum, com si simplement preguntés si els ciutadans es volen quedar a Ucraïna. Vet aquí el text real:

“Estaríeu d’acord amb la restauració de la Constitució de 1992 i mantenir Crimea com a part d’Ucraïna”?

És com si a nosaltres ens preguntessin si voldríem restaurar íntegrament l’Estatut que vam aprovar i fou destruït en tres estadis consecutius a la Moncloa, a les Cortes espanyoles i al Tribunal Constitucional d’Espanya. Cosa que ningú ha oferit, ni oferirà

JOAN GIL 

 

 

 

 

 

 

Una resposta fins a ara

05 mar 2014

Entre la UE i la Unió Eurasiàtica: la tria d’ Ucraïna

Classificat com a General

Ja poc a poc hom va analitzant seriosament la tragèdia ucraïnesa i les seves causes immediates. Sembla que el dictador corrupte Ianukòvitx havia reconegut la situació crítica en què es trobaven les seves finances i s’havia dirigit demanant ajut a l’EU, cosa a la què la Unió va respondre  amb l’oferta d’una associació (com podríem tenir els Catalans si no podem ser membres titulars). Pel que fa respecte a la subvenció, no he pogut trobar enlloc explicacions. El seu poble va saludar aquesta iniciativa, veient-hi la fi del seu patiment, corrupció i misèria. És fàcil entendre’ls i simpatitzar, però potser eren massa optimistes. Podria realísticament Ucraïna esdevenir un país feliç amb prestacions socials com ara Alemanya o França? Somniar no està prohibit.

En aquest moment el President Putin va començar a torçar el braç de Ianukòvitx amb l’ajut dels seus amics de parla russa  al Parlament. Diuen que la majoria d’ucraïnesos són bilinguals. Deixeu córrer l’UE, deia ell, i veniu a afegir-vos a l’Unió Euroasiàtica, que probablement s’iniciarà el 2015 i s’estendrà (com la USSR, que Putin sembla enyorar) des de l’Ucraïna fins al Pacífic. Per endolçar el canvi, el riquíssim Putin sens dubte generosament oferia 20 mil milions de $ a la caixa ucraïnesa i una rebaixa considerable en el preu del gas, cosa importantíssima per al país. En aquest moment per exemple, l’Obama només està oferint 1,000 milions i cap gas barat. Amb tan pocs dòlars els ucraïnesos s’ho passarien pitjor que els grecs i els espanyols recentment.

I què serà la Unió Euroasiàtica del Sr Putin, sinó una nova USSR? La idea prové d’un pensador rus, autor de treballs de ciència política, en particular del llibre fatal “Les Fundacions de la Geopolítica” (1997), anomenat Aleksander Dugin, un admirador del famós pensador feixista alemany Carl Schmitt. En Dugin no parla mai de democràcia. La seva tradició és l’estat poderós i autoritari, cosa compartida per molts a la regió, i defensa la tesi que cal mirar enrere sense prejudicis als temps de Hitler i Stalin, trobar-hi i copiar les moltes coses bones que van fer, i rebutjar les dolentes. La gent de la meva edat no podem sentir una cosa així sense botar de la cadira. Perquè es pensa que una d’aquestes dues coses és possible sense l’altre? Hem sentit dir moltes vegades que Hitler va construir les autopistes, que en Mussolini va fer anar el trens a temps i fins i tot el Franco Bahamonde potser va fer alguna cosa bona, encara que jo no sabria dir quina. La meva resposta és que en els nostres dies homes  lliures vivint en democràcies construeixen autopistes millors i fan anar molt bé els trens. I trien pacíficament governants, que bons o dolents, corruptes o no, competents o inútils, no són ni criminals ni assassins com Hitler i Stalin.

L’aplicació i desenvolupament d’aquesta unió vinent sembla dependre d’un antic comunista, ara tornat feixista descarat i cap del Partit de la Pàtria, que es belluga tranquil.lament pel Kremlin com a conseller de Putin, i es diu Sergei Glazyev (llibre: “Genocide: Rússia i el Nou Ordre Mundial”) que explica com en el moment de l’ensorrament de la USSR tot el món va conspirar contra la mare Rússia causant un genocidi econòmic i polític. El seu partit, ara prohibit per haver advocat l’odi racial i haver demanat l’expulsió de tots jueus, és recordat per un famós anunci de TV electoral: es veien a la pantalla uns homes de color menjant talls de meló a un lloc de Moscou, llençant les closques per terra i enpastifant el lloc. I una veu exigia: “Manteniu Rússia neta votant per nosaltres!” Un home com aquest disfruta de la confiança de Putin. Per llogar-hi cadires.

Hi ha un element de la propaganda actual putinesca que jo trobo odiós. Els russos insisteixen que els ucraïnesos que van sortir de casa seva per lluitar a la Maidan i el govern que se’n ha derivat, són tots nazis i feixistes. Ho diuen igual com tants peperos que també tracten els catalans de nazis. I això de què ve? Que jo sàpiga tots els observadors independents han assenyalat el caire amplíssim ideològic de la gent que va sortir al carrer a jugar-se la vida a Kiev (Kyiv en ucraïnés). Hi era tothom, tota la societat. Tenien tots en comú només que estaven farts dels governs que patien i de les seves condicions de vida i compartien una visió massa superficial i injustificada de la UE, que ells veien com si fossin els tres Reis Mags. És cert que hi havia verdaders feixistes, com a Berlin, Paris, Madrid i sobretot a Can Putin, però anomenar-los col.lectivament Nazis i Feixistes com en Putin i els seus continuament repeteixen, és un ultratge gratuït que no fa sinó exposar la mala fe de certa gent.  Jo no crec que la crisi internacional acabi malament. En el fons, afavoreixis qui vulguis, no es pot tenir simpatia amb ningú, si no és pel malastruc poble ucraïnés. Com els participants als moviments populars recents, per exemple l’Occupy New York, en treuran poc. Arribaran governs votats només per un sector dels manifestants i no els agradaran, tornarà la corrupció i sobretot hi ha un problema econòmic desastrós que no desapareixerà fàcilment. Els EUA i l’UE dictaran la política interior. Tot plegat, l’alegria que potser ara senten serà una mica com la que hi va haver aquí durant l’anomenada Transición, quan la gent cel.lebraven la fi pacífica del Règim i no la qualitat de les reformes oferides des de dalt.

(Seguirà: La península de Crimea)

Joan Gil

3 respostes

25 feb 2014

“Billy the Kid” el pistoler de l’Oest que volia ser honrat i no el van deixar

Classificat com a General

William McCarty, (23.11.1869-14.07.1881) anomenat Billy the Kid per la premsa sensacionalista del temps i per les novel·les d’aventures gràfiques que es venien per un dime, o sigui 10 cèntims, nasqué a Nova York de pare desconegut i mare irlandesa acabada d’arribar. Segons el testimoni unànime de tots els que el van conèixer, era un xicot ros, d’ulls blaus, alt però de constitució feble, molt simpàtic i sociable, treballador,  fidel als seus amics i bromista, amb un gran carisma. No s’interessava gaire pels diners sinó era per comprar bales i afinar la punteria. Fou detingut per primera vegada als 15 anys per robar un formatge quan tenia fam i morí abatut pel famós Sheriff Pat Garrett  quan en tenia només 21. Va viure al territori (encara no estat) de Nou Mèxic, acabat de capturar de Mèxic pels EUA  i va esdevenir un cowboy, pistoler, jugador, lladre de bous i de cavalls i assassí. Els diaris deien que va matar més de vint persones, però en realitat no van passar de vuit, i sempre per necessitat. Sobre la seva vida Hollywood ha fet uns 15 films, hi ha hagut 5 o 6 sèries de TV (una d’elles molt recent de la TV pública americana PBS, que seguiré aquí bastant fidelment) s’han escrit molts llibres, hi ha hagut tesis doctorals i fins i tot un congrés d’historiadors.

Potser algun lector es preguntarà a què ve tot això per un criminal? Van passar coses molt complicades que denuncien problemes de la colonització pels Anglos d’una terra que havia estat mexicana fins feia poc i les fallides escandaloses de la llei i el sistema de justícia d’aquells temps. En Billy el Jove (o potser Billy el Noi, però certament NO Billy el Nen) ha esdevingut allò que als EUA s’anomena un folk hero, una figura folklòrica, que vol dir una persona que sense tenir verdader significat històric, va capturar per alguna raó la imaginació del poble americà i és recordat amb interès i simpatia.

La mare McCarty

La Catherine McCarty havia arribat fugint de la fam a Irlanda i fou una dona notable, de molta empenta, sempre alegre i divertida, interessada en aventures, que va exercir una influència decisiva en la infància desgraciada de Billy. Terminada la guerra civil, veient que a Nova York no anava enlloc, va decidir marxar com tants altres cap a l’Oest sense home, sola amb els dos fills (en Billy tenia un germà del que no se sap res). Va anar a parar a molts lloc diferents a l’Oest, encara buit d’Anglos però juntament amb el fillet Billy va desenvolupar un gran interès i simpatia pels mexicans que hi vivien. Anaven tots dos junts als locals mexicans a beure, riure i ballar amb els locals . En Billy, encara un nen d’uns deu anys va aprendre la llengua sense accent, esdevenint bilingual i fou plenament  acceptat per la comunitat mexicana a tot arreu.  A diferència de la majoria d’Anglos rossos com ell, ell entenia i respectava els mexicans i la seva vida familiar i cultural i tenia un caràcter molt agradable. Això li salvaria la vida sovint, perquè durant els seus anys de fugitiu seria benvingut a amagar-se quan calia a qualsevol llar mexicana sense por de ser traït. I moltes señoritas li volien fer companyia.

La mare Catherine al final es va casar i va anar a establir-se a Silver City, una ciutat minera ja al Nou Mèxic. El padrastre era un home molt treballador que no es va preocupar gaire de la família, però el seu fou un dels tres noms diferents que Billy va arribar a usar. Una desgràcia molt gran s’acostava: el pare i sobretot la mare van morir quan en Billy tenia 15 anys, deixant-lo tot sol al món i sense un cèntim. De primer va treballar a una fonda, on va estar content i fou ben tractat però el negoci es va arruïnar. Al poc temps esdevindria un fugitiu de la llei. Poc temps després de ser arrestat per robar menjar, els policies el van trobar en possessió d’articles robats per un home que vivia a la mateixa fonda que ell, que havien estat apropiats d’una bugaderia xinesa. Aquest cop el sheriff el va tancar però no el va poder dur a la  presència del jutge (que sens dubte l’hauria deixat anar) perquè com que n’hi havia tan pocs, aquell jutge estava fent rotacions per la regió i potser tornaria a Silver City en un parell de mesos. En Billy va decidir que això era intolerable. El van deixar sortir de la cel.la per fer una necessitat i ell, prim com era, va entrar a una llar apagada i es  va fugar escalant la ximenèia per dintre. En Billy a partir d’aquest moment als 15 anys ja seria un fugitiu fins la mort.Billy the Kid corrected.jpg

Breument al territori d’Arizona

La mala sort l’acompanyava. En Billy va trobar feina d’aprenent de cowboy però esquifit com era no podia fer feines dures com els altres i va acabar fent de cuiner i de noi per tot. A aquell camp vivia un escocès amb qui es va fer molt amic. Aquell home li ensenyaria com es fa per robar bous, com es venen i quant es podia guanyar. Ara ja en Billy va anar de debò pel mal camí. Al poble on vivia hi havia un ferrer, un home molt fort que es divertia insultant i humiliant en públic a Billy, que no tenia força per defensar-se. Un dia a un  Saloon l’home va començar a colpejar en Billy que va caure per terra. El ferrer se li va tirar al damunt clavant-li cops de puny com martellades a la cara. Ningú va fer res per defensar-lo. En Billy va treure la pistola i va tirar des de terra, ferint l’atacant de mort a l’estomac. Ara ja havia esdevingut un pistoler i un assassí. Es va fugar tornant a Nou Mèxic.

La guerra de Lincoln County fa famós al cowboy Billy

En Billy va organitzar un grup de bandits per primera vegada i van començar a robar bous i cavalls. A més, ell havia esdevingut un jugador de cartes molt bo i també hi guanyava diners. Buscat o no, podia entrar als pobles a divertir-se o jugar sense preocupar-se de res. No era encara ben conegut. La guerra de Lincoln County, a punt d’esclatar, el faria famós. Abans d’això va tenir una mala topada amb un Apache Comanchero. En Billy va perdre la confrontació i l’indi li va robar el cavall deixant-lo al mig del desert sense menjar ni aigua. En Billy va haver de caminar molts quilòmetres fins arribar més mort que viu a una granja on una família el va recollir com si fos un fill i li van regalar un cavall abans d’anar-se’n. Sempre era el mateix: en Billy era un jove simpàtic, ben educat, de tracte molt agradable. Tothom que el coneixia l’estimava.

La situació al districte (“county”) de Lincoln havia estat claríssima: hi havia dos homes blancs, irlandesos de naixement, que eren propietaris i tenien el monopoli de tot el comerç al districte, des de la ramaderia fins a la botiga més petita. Tots dos vivien a una casa molt gran a les afores i tothom anomenava aquest sistema (de fet un monopoli criminal violent, com una mena d’organització de gàngsters) la CASA.  Això potser no preocuparia a un home com Billy però de sobte va aparèixer al Districte un competidor, un anglès riquíssim anomenat Tunstall, associat amb l’advocat McSween, un home que coneixia la llei i se les sabia totes. Van començar a competir amb la Casa. Per acabar d’arreglar-ho, els de la Casa eren irlandesos de socarrell i odiaven qualsevol anglès. En Tunstall era un home pacífic però no ingenu i va començar a contractar cowboys que sabessin disparar bé, entre ells en Billy.

Un mal dia, en Tunstall anava cavalcant tot sol quan va topar amb el Sheriff Bredy i els seus homes, de fet tots pistolers a les ordres de la Casa, que el van assassinar, a ell i el seu cavall. A més molt innecessàriament van violar les despulles del finat arreglant els dos cossos com si en Tunstall i el cavall estiguessin fent una migdiada a l’ombra.

La reacció del soci McSween i dels cowboys empleats per Tunstall, que aviat van prendre el nom de Reguladors, és fàcil d’imaginar. Els cowboys-pistolers deien que en Tunstall era un bon home que els tractava i pagava bé. L’advocat McSween va intentar arreglar-lo legalment. Va aconseguir fer als Reguladors diputats de Sheriff temporals i els va enviar a la Casa a arrestar els criminals. En van enxampar dos dient que els volien dur a la presó, només que hi van arribar dissortadament morts perquè havien intentat fugir (?).  La guerra a mort entre la Casa i els Reguladors havia esclatat.

En un moment donat, en Billy que sense ser ni un dirigent ni el cap dels Reguladors estava esdevenint el més famós del grup, potser per la seva joventut i personalitat, sembla que va organitzar un grup de pistolers que van anar al poble a matar el Sheriff Bredy el qual, com queda dit, era un bandoler corrupte al servei de la Casa. L’home sortia a passejar cada matí pel carrer principal amb un guardaespatlles i així el van enxampar els Reguladors de Billy, que van matar a trets a Bredy i el seu diputat.  Ja els diaris americans, sobretot la Gaseta de Las Vegas (un poble de Nou Mèxic), que es va inventar el nom Billy the Kid i el famós Sun de Nova York no parlaven de res més i en Billy va començar a aparèixer a les novel·les gràfiques que ell mateix havia llegit tant. Al poc temps qualsevol semblança de llei i ordre havia desaparegut i el Districte es va ensorrar en un caos total. Antigues enemistats, odi entre Indis i Anglos, tot es va desfermar i va acabar en un caos total entre trets i assassinats freqüents. Va arribar la Cavalleria de l’exèrcit federal a restablir l’ordre i els Reguladors van fer el disbarat de disparar contra els soldats, que van tornar amb reforçaments. Al final hi va haver un assalt massiu contra els Reguladors que va acabar amb la mort de McSween, l’incendi de la seva casa i botiga i la desfeta total dels Reguladors. En Billy va fugir.

A Washington en tenen prou

Sembla mentida que el President dels Estats Units clavi un puny a la taula per una cosa que passa a una County  perduda i tan llunyana com Lincoln County, però així va ser. El President Grant ja en va tenir prou i va enviar un dels seus generals de la Guerra Civil, Lew Wallace, de Governador a Santa Fe de Nou Mèxic (que encara no tenia autogovern). El General Wallace va presentar desseguida a la Lincoln County, on a lluita ja s’havia acabat però no li va agradar gens que la Casa després de la seva victòria hagués restaurat el monopoli total de tot i va manar encausar gent pel que havia passat. De moment un Gran Jurat (un grup de ciutadans) va encausar Billy the Kid per l’assassinat del Sheriff Bredy, cosa sens dubte injusta, perquè va ser tot un grup i el tal Sheriff era en realitat un bandit. El nou Governador es va girar contra la Casa demanant proves per ficar a la presó els dos propietaris. Això seria molt difícil per falta de testimonis però al final, oh sorpresa, en Billy es va oferir a anar a Lincoln i participar al judici, testificant contra els amos de la Casa. Es va entrevistar amb el Governador a un lloc convingut duent una pistola i una carabina a les mans, cosa que no va agradar gens al General. En Billy demanava a canvi només l’indult incondicional que molts altres havien rebut i a ell li havia estat negat, només perquè s’havia fet tan famós. El Governador va acceptar sense intenció de complir amb l’indult. Almenys un dels propietaris de la Casa fou condemnat. El Governador se’n va anar dient al seu fiscal que absolgués a en Billy però l’home es va negar a fer-ho. En Billy va escriure un total de cinc vegades al Governador recordant-li la seva promesa, però el general mai va respondre i feia comentaris despectius. En Billy va tornar a la seva anterior vida de lladre de bestiar i jugador, ara ja organitzant colles de bandits importants

Billy demostra el seu coratge i menysteniment del perill de mort

Ara cal que el lector s’imagini un Saloon de l’Oest com els que es veuen a les pel·lícules, ple de cowboys bevent whisky, amb pistoles al cinyell i jugant a les cartes. Potser fins i tot algú toca el piano i hi ha dones amb vestits descotats. A la barra hi havia un home local que ja havia begut massa i estava parlant molt fort. “Jo no tinc por de Billy the Kid ni de ningú. Si me’l trobo, el mataré en l’acte.” A poques passes d’ell,  en Billy en persona, no reconegut, s’ho escoltava . Què hauria de fer? La moral i els costums del temps semblaven exigir que desafiés l’home a un duel, o el podrien prendre per covard, però matar un home torrat no seria cap glòria ni estava bé.

[Nota que cal llegir per entendre què va fer en Billy. Resulta que les armes semiautomàtiques dels pistolers de l'Oest eren perilloses perquè no tenien cap mecanisme de seguretat. Al tambor hi havia lloc per a sis bales, però si hom l'omplia, el martell de percussió activat pel gallet havia de descansar damunt un cartutx viu, cosa intolerable per perillosa. El que feien era deixar buida una de les sis cambres del tambor i posar el martell descansant dintre d'aquesta posició buida sense contacte amb un cartutx. Prement el gallet, el tambor es giraria posant una bala en posició de ser disparada]

En Billy, sense identificar-se, va encetar una conversa amistosa amb l’infortunat provocador. Li va dir que tenia una pistola especial molt maca i li va demanar que li deixés veure. L’home li va deixar la pistola. En Billy la va admirar molt i quan l’individu no guaitava, li va girar el tambor una posició cap a l’esquerra. Un moment després es va identificar i va preguntar a l’home si volia alguna cosa. De moment, no, va respondre, potser espantat. En Billy li va girar l’esquena marxant cap a la porta del Saloon, quan va sentir al darrere seu el click d’un martell caient sobre un compartiment buit. El desgraciat havia intentat matar-lo per l’esquena. Ara sí que en Billy es va girar i el va matar d’un sol tret.

En Billy, en perill de ser penjat,  riu i es mofa de tothom

Ara és quan File:Pat Garrett2.jpgapareix el famós Pat Garrett. Ell i en Billy es coneixien molt bé perquè en Garrett, un antic caçador de buffalos (quan encara n’hi havia) es guanyava de vida com a barista a un Saloon freqüentat per Bill. Hi ha qui diu que eren molt amics, però no està gens clar. Només eren coneguts. Al final en Garrett es va presentar a l’elecció de Sheriff de Lincoln County i va guanyar. Amb això i amb els 500 $ que el Governador oferia per enxampar en Billy, viu o mort, en Garrett havia esdevingut el seu enemic principal.

Al final, en Garrett amb una posse (grup d’homes armats organitzat pel Sheriff per perseguir o detenir un bandit) va sorprendre en Billy i tot el seu grup a una casa abandonada i els va encerclar. Els lladres no tenien queviures ni aigua i feia molta calor i la casa no tenia sinó una sola sortida. Es van rendir i en Bill, únic home encausat per actes violents durant la guerra, fou conduit a la presó per ser jutjat. Al jove se’l veia molt tranquil exhibint el carisma habitual. Volia parlar amb tots els periodistes que el seguien i va donar una entrevista a a Gaseta de Las Vegas que tants articles sobre ell havia escrit. Billy va tornar a enviar cartes al governador exigint l’indult, que el General no es dignà mai respondre, malgrat que fins a cert punt tenia raó. En Billy fou jutjat per l’assassinat del Sheriff Bredy, cosa bastant injusta, i condemnat a ser penjat. El Sheriff Garrett i dos diputats de confiança seus se’n van endur el Kid de tornada a Lincoln per penjar-lo en un mes. No seria així.

Una escapada memorable

File:LincolnNM Jail and Courthouse.jpgLa cel·la que es pot visitar si aneu a Lincoln, estava al tercer pis de l’edifici administratiu del Districte (la Courthouse). Com passava sovint amb les cases espanyoles a la regió, les escales estaven fora. A les cel.les no hi havia allò que ara s’anomena el lavabo, sinó que calia sortir a una casona exterior amb un forat al sòl. Un dia, en Garrett estava fora del poble però havia deixat els seus dos homes encarregats de guardar en Billy. Arribat el migdia, un dels dos se’n anava a dinar a un restaurant a l’altre costat del carrer. En aquell moment, Billy va anunciar al guàrdia que havia quedat tot sol, que havia de fer una necessitat i l’home, sense adonar-se del perill, li va posar les manilles a les mans i els peus i van baixar tots dos a la caseta en qüestió. De tornada en Billy que s’havia tret les manilles i estava pujant encara  l’escala pel damunt del carceller, es va girar fent-li un cop molt fort al cap, i de pas li va prendre la pistola, disparant i matant-lo en l’acte. El seu cos va caure voltant per l’escala. Quedava naturalment el problema del segon policia que seguia dinant molt aprop i que sens dubte hauria sentit el tret. En Billy va prendre un fusell carregat que hi havia a l’oficina i es va instal·lar a la finestra. Tal com esperava, el segon carceller va aparèixer preparat a tot a la porta del restaurant. En Billy cridà “Hola, Bob” i va disparar una sola vegada. Solucionat aquest problema, hi havia la necessitat de lliurar-se de les cadenes i manilles al peus, cosa que li va costar una hora de feina amb una destral. Després va sortir, va buscar molt tranquil un cavall saludant a tothom i se’n va anar cantant i molt poc a poc. El cavall va tornar tot sol al poble l’endemà.

 Una noia li costa la vida

En vista de les circumstàncies, costa feina entendre perquè en Billy no es va escapar a Mèxic en aquell moment. Ell parlava la llengua, coneixia i entenia els mexicans que l’estimaven, ningú l’hauria trobat mai. La sort que havia tingut sempre se li podria acabar. Tenia, que se sàpiga, una sola raó per quedar-se al Nou Mèxic, que es deia Paulita Maxwell. La Paulita i el seu germà Pedro eren els fills d’un home ja difunt, que havia estat una mena de cacic i propietari de tot el poble de Fort Sumner, també a Nou Mèxic. Com que eren rics, vivien còmodament a la casa més gran del poble, on hi havia prou espai pel Kid. El jove estava des de feia temps molt engrescat amb  la Paulita i tan cegat per la passió, que no se’n va adonar mai de com era de perillós el seu germà Pedro, el “cunyat” ric que no aprovava les relacions entre la Paulita i un pistoler fugitiu de la justícia. Resulta a més que en Pedro també coneixia personalment el Sheriff Pat Garrett.

En Garrett, un home hàbil i prudent, va rebre el primer missatge de Pedro denunciant on estava en Billy al poc temps de l’escapada memorable. S’ho va prendre amb calma i molta caució. Van seguir altres missatges. En Garrett va trigar temps a respondre però després d’uns tres o quatre mesos va formar una  posse  amb uns quants diputats i va sortir cap a Fort Sumner. Va entrar al poble quan ja era fosc i sense deixar-se veure va anar en silenci a la casa dels Maxwell. No va atacar, sinó que va entrar ell tot sol a la casa amb una pistola carregada. En aquells temps no hi havia gaire coses per fer llum, i la casa estava a les fosques. Garrett va aconseguir trobar-se amb en Pedro i tots dos es van retirar a la seva cambra, on el Sheriff va seure al llit. El Kid, segons sembla estava fora i va tornar amb un ganivet a la mà, buscant el camí de la cuina per tallar i menjar alguna cosa. Va haver de passar per la cambra de Pedro i per un moment, quan va passar davant de la finestra, la llum de la lluna el va il·luminar. Sembla que el Kid va veure alguna cosa a l’ombra i va preguntar “Quién es?” En Pedro, esgarrifat per l’aparició tan inesperada, va dir a Garrett “Es él!” El Sheriff va disparar dos trets a molt poca distància. El primer va acabar amb la vida de Billy the Kid.

El poble sencer es va despertar en sentir la notícia. Van treure el cos de can Maxwell i el van dur al fuster que feia de funerària. El van rentar i vestir i li van fer una vetlla de tanta solemnitat com van poder amb cants i plors. A l’endemà fou enterrat i la tomba encara pot ser visitada pels turistes. Li faltaven cinc mesos per complir els 22 anys. En Garrett tenia molta por que la gent veiés el seu acte com una covardia,  matant a les fosques i sense avís un home que no va poder defensar-se. Amb l’ajut d’un escriptor “negre” va escriure un llibre, el primer de molts que van seguir, defensant-se. El llibre no obstant és curiosament objectiu i  informatiu i aclareix moltes coses que altrament no sabríem . La vàlua turística d’aquesta història és molt gran per una regió que segueix sent pobre. En qualsevol cas, el cementiri de l’enterrament fou destruït completament per una riada. Anys després, una senyora anciana va identificar un lloc dient que és allí on estava enterrat el Kid i li van reconstruir una tomba nova amb marcador. No se sap si hi ha alguna cosa a sota o no, però els turistes fan fotos i no se’n preocupen.

Notes

1) Hi ha moltes versions similars però diferents de gairebé tots els incidents descrits. En particular hi ha tres versions més o menys dignes de crèdit de la mort de Billy a mans del Sheriff Garrett. La que jo he descrit és la que va ensenyar la Televisió Pública americana, que sembla la més probable. En qualsevol cas totes les versions descriuen un tiroteig dintre la casa i completament a les fosques.

2) La traducció “Billy el Nen o el Niño” és inacceptable. En anglès vell, un “kid” només és una cabra petitona, però el llenguatge dialectal dels EUA accepta referir-se afectuosament als fills i nens en general com a “kids”. Em recordo no obstant haver sentit dir a una escriptora a la ràdio que com que ella no era cap cabra no tenia kids sinó children. Que s’ho faci com vulgui però l’ús volent dir nen al menys als EUA és universal. Però cal saber que té altres significats. Si algú us presenta el seu kid brother, cal entendre que es refereix al seu germà més jove, encara que passi dels seixanta anys. I també s’usa freqüentment  que per referir-se afectuosament a xicots joves sigui a casa, a la feina o a la  família que semblen prometedors i de companyia agradable, o estimats. El terme es sempre amistós. En aquest cas l’única traducció possible seria “Billy el Jove”

3) En Pat Garrett no es va poder lliurar mai de l’acusació d’haver assassinat en Billy a traició i sense avís. A més tenia mal caràcter. Va perdre moltes eleccions a Sheriff i a polític al nou estat de Nou Mèxic, al final va resoldre un crim famós, fou elegit Sheriff de Santa Ana County i va esdevenir amic del President Theodore Roosevelt, que el va anomenar cap de la Duana de El Paso. Al final en Roosevelt es va barallar amb ell i el va abandonar. Al poc temps Garrett morí als cinquanta tants anys assassinat d’un tret en una disputa amb el llogater d’un terreny de seu  que hi havia ficat cabres, cosa que Garrett considerava intolerable. Ja sabeu que les cabres tenen “kids” Fou la revenja de Billy the Kid?

Joan Gil

 

 

 

 

Desactiva els comentaris

31 gen 2014

Olimpíades, Sotxi, Circàssia, Cosacs i Memòria d’un Genocidi

Classificat com a General

Un dia fa uns anys el notable esportista Vladímir Putin, Zar Autòcrata de totes les Rússies, va baixar per la magnífica pista d’esquí de Krasnaya Polyana, a 60 qm de Sotxi i en va quedar entusiasmat. Seria un lloc magnífic per a uns Jocs Olímpics d’Hivern, costin el que costin, li va semblar, i amb ell no és fàcil discutir. Pels diners no cal preocupar-se.

El Caucas fou l’escena de manta Guerra duríssima entre Rússia d’un costat i les nacions indígenes, predominantment musulmanes, ajudades per l’Imperi Otomà, i pels imperialistes Britànics i Francesos, de l’altre. Tothom volia quedar-se amb el Caucas i al final van guanyar els Russos. La tragèdia començà durant el regnat de Pere el Gran al segle XVIII i la primera etapa va concloure amb una incorporació parcial de l’Oest de la regió a l´Imperi, separada dels Caucasians independents per una Línia Caucasiana impassable basada en fortificacions de muntanyes impenetrables.

En 1817 la Rússia Imperial va tornar a sentir el mossec i les pessigolles del seu destí gloriós i amb l’ajut de la Cavalleria Cosaca (veieu més abaix) va atacar la primera nació encara lliure trobada en el seu camí, anomenada mentre existia Circàssia (0 Cherkessia o Adyghe), amb capital històrica a Sotxi. Aquest cop ho van fer millor: van entrar amb la Marina de Guerra pel Mar Negre, establint forts a la costa i atacant els Circassians des de la costa, per darrere de la Línia Caucasiana,  amb terreny més pla. Tots les nacions indígenes de la regió (Chechen, Ossètia, Abkhàzia, Ingushetia, Dagestan), a més dels turcs (que per cert van recomanar la Guerra Santa) i les dues potències europees van venir al seu ajut per fer la guitza als Russos, que fou en va però la guerra va durar malgrat tot quaranta tants anys, fins al 1864. Al final els Circassians es van haver de retre i ho van fer al peu de la magnífica Krasnaya Polyana, actualment seu dels esdeveniments olímpics alpins, sobretot el descens. A aquell lloc meravellós es van reunir en una gran desfilada els exèrcits russos victoriosos de tots els fronts i en una cerimònia religiosa sens dubte blasfema van agrair la victòria sobre els infidels al Déu dels Cristians Ortodoxos, van acceptar la rendició de totes les tribus locals i la desaparició del mapa de Circàssia. En l’acte tots els Circassians van ser deportats i expulsats del seu país i desterrats a diferents llocs de l’Imperi Otomà tan acollidor, a viure amb els germans musulmans. Diuen que uns 600.000 van marxar directament de Krasnaya Polyana cap als vaixells que els esperaven a Sotxi però que uns 500.000 van morir pel camí degut als mals tractes. Del total de Circassians, un 10% es van pronunciar lleials al Zar i es van poder quedar. Encara hi són com a una petita minoria entre russos ètnics mentre que els compatriotes a l’exili remot mantenen una identitat diferenciada amb lligams al país. L’any passat van presentar a un Festival un film sobre un problema de convivència entre Circassians i Àrabs a una ciutat del Líban. Vet aquí que el primer gran genocidi de l’època moderna s’havia perpetrat a Krasnaya Polyana. Hi pensaran els esquiadors que descenguin sobre els esquis a 100qm/hora? En Putin segur que se’n recorda i probablement ho va fer a propòsit. I tots els altres musulmans del Caucas també ho aprenen a l’escola i veuen la tria del lloc com una provocació que cal combatre, un cas similar al de Palestina. I els altres o no en sabem res o ho veiem com un problema molt perillós.

Memòria dels Circassians

No es van deixar mai conquerir  pels Otomans i van romandre una nació lliure fins al genocidi de Krasnaya Polyana. Oi que ningú a l’Occident havia sentit parlar mai de Circàssia? Fou un genocidi molt ben fet. Tant els russos imperials com els comunistes van canviar molts noms locals per esborrar Circàssia i la seva memòria del mapa. Els Circassians havien tingut una llengua i una religió pròpia seva, que segons sembla alguns encara practiquen però degut al contacte amb els navegants  Genovesos molts van esdevenir catòlics i hi va haver correspondència entre el Sant Pare i un rei Circassià. En els nostres dies, els que queden són molt majoritàriament musulmans. Vivien en pobles escampats per les muntanyes i eren com tots els Caucasians genets molt hàbils i guerrers temuts agrupats en tribus o clans que ho administraven tot.

Els Cosacs de Sotxi

Hi va haver un temps quan els guerrers Cosacs, sempre muntats a cavall, eren molt populars. Se’n parla molt a la literatura russa i jo me’n recordo d’un film americà on el famós actor Kirk Douglas  (ell mateix fill de jueus ucraïnesos) feia de Cosac estil Walt Disney, però ningú es molestava a explicar qui o què són. Els Cosacs són o agricultors o guerrers mercenaris que han lluitat per diferents nacions, però sobretot per l’exèrcit imperial rus. El seu paper en les conquestes de Sibèria i del Caucas fou decisiu i està ben recordat. En temps més recents, però, van tenir un problema molt gran amb els Comunistes, perquè a la guerra civil que va tenir lloc breument després de la instal·lació del nou règim, se’ls va acudir en mala hora fer costat a l’Exèrcit Blanc. Com a càstig, els Comunistes els van negar feines militars i els van reduir a guanyar-se la vida fent de camperols. Els Cosacs tenen un llenguatge propi però en canvi no semblen haver tingut mai un territori propi. El que feien és fer seguir a tota la família darrere l’exèrcit durant les seves campanyes per acabar establint-se al final en poblats separats als territoris nous acabats de conquerir. El resultat d’aquest procediment és que en els nostres dies viuen escampats en un territori enorme. Això vol dir també que a Sotxi hi ha Cosacs en els nostres dies, perquè ells van ajudar molt a conquerir el Caucas.

Què pot fer l’Estat modern amb gent així, nascuts per fer la guerra a cavall? Molt senzill: faran de policies. Al Sotxi normal fora de l’Olimpíada es veu que és el que fan. Un periodista del New Yorker explica com els va veure en acció. Un  jovenet al volant, probablement un xic torrat havia causat un accident i tenia por de sortir del cotxe perquè estava envoltat de gent hostil que cridaven i amenaçaven. Dos policies Cosacs van arribar (en motocicleta, no pas a cavall). Van començar per extreure el conductor per la finestra de l’auto i llançar-lo per terra, seguit d’un apallissament brutal amb els punys i els peus, fins que una ambulància se’l va poder endur. Diuen que la policia era sempre així sota els Comunistes, perquè tothom veia els policies com a representants d’un estat totpoderós amb el que no hi havia diàleg.

Els Jocs Olímpics

Els 51 mil milions de dòlars que costen marcarà el rècord absolut de preu. Els Jocs de Beijing només en van costar 44. El pressupost original foren 12 mil milions, menys de la quarta part del preu final. Es veu que en Putin no es preocupa gaire d’aquests detalls.

Diuen que els jocs tenen lloc a Sotxi, però de fet cap competició tindrà lloc a Sotxi. De primer, és una ciutat subtropical i fa massa calor: la temperatura diària mitjana a aquesta ciutat d’estiueig al mes de Febrer són 8,3 graus Celsius, que és la més alta enregistrada a qualsevol Olimpíada d’Hivern. Com que Putin no s’està de res, ha fet construir trens en totes direccions entre Moscou, Sotxi i tots els llocs Olímpics i dormitoris. Ja se sap que els trens a les zones muntanyoses són molt cars. El lloc del genocidi, Krasnaya Polyana, queda a 60 qm.

Seguretat

Un dels protagonistes més importants dels Jocs serà la seguretat. S’ho han pres molt seriosament, com cal:  hi haurà un verdader exèrcit de 80.000 homes protegint els atletes i visitants. Cal recordar que la memòria del genocidi d’un país musulmà amb mig milió de morts és molt viva i que tots els territoris, sobretot Chechen, amb guerres actives o recents estan a menys d’un dia de cotxe des de Sotxi. Altrament dit, hi ha molta gent molt perillosa que s’ho han pres molt malament i veuen aquests Jocs com una provocació al seu territori. Se sap que han donat ordres a tots els militants de fer qualsevol cosa que puguin a Sotxi. No serà fàcil, sens dubte i confiem que no puguin fer res. No ens podríem haver estalviat aquest problema? Hi havia altres ciutats que volien els Jocs.

Tot plegat un caprici car i perillós del Sr Putin

JOANOT

 

 

 

Desactiva els comentaris

13 gen 2014

Després d’haver evitat un avortament

Classificat com a General

Un ciutadà circulava pels carrers d’un barri pobre de Fort Worth quan va veure un nen d’uns 2-3 anys caminant tot sol pel centre del carrer  L’home va trucar la policia i un cotxe patrulla es va presentar. Als policies  els va semblar que la pobre criatura estava massa bruta i semblava mal alimentada i van decidir trucar l’Agència de Protecció de Menors. Les inspectores d’aquesta agència, que té molta autoritat, són dones d’edat madura que ho saben i entenen tot sobre la vida familiar entre la gent humil. El primer que van fer, fou canviar el panyal, cosa que probablement no s’havia fet en 2 o 3 dies. Dintre hi havia insectes i escarabats. Mentre tant, els policies  ja havien trobat la mare. Era una prostituta adicta a les drogues. Va explicar que ella tenia quatre nens i que havia sortit al matí amb la canalla a prendre la fresca i es veu que s’havia descuidat un a fora. Les agents de Protecció de Menors li van prendre en l’acte els quatre nens i se’ls van endur. Això ho vaig veure pocs dies abans de Nadal a una tele local. I ara què passarà? Les agents presentaran el cas a un Jutge de Família, demanant que el jutge cancel.li la potestat paterna de la mare i entregui els quatre nens a la custòdia de l’Estat. Si està d’acord, com que no hi ha orfanatges, l’agència donarà els nens a una “foster mother”, una dona que a canvi d’un modest pagament, s’encarrega dels nens. No és fàcil de suggerir alternatives, però el sistema funciona malament (amb tantes excepcions com volgueu). Els nens dintre el sistema reben un tractament similar als residents d’una pensió. Tenen vestits, una mica de menjar a la taula, a vegades van a l’escola, on no aprenen res, però ningú els estima ni es preocupa d’ells ni vol escoltar els seus problemes,  i ho aprenen tot pel carrer. En general, creixen amargats i amb resentiments contra tothom. La majoria acaben a les capes ínfimes de la societat, potser treballant de peons, o es fan criminals i acaben a la presó.

Un altre cas que no he pogut oblidar: quan vaig arribar als EUA fa molts anys encara quedaven alguns edificis equipats amb un incinerador de brossa (ara prohibit per raons de contaminació ambiental). Una noia molt joveneta acabava de donar llum a un bebé i, acabat l’embaràs volia reprendre la vida alegre i despreocupada d’abans. Els seus amics li van organitzar una festa de retorn i ella va pensar que buscaria un cangur i hi aniria. Però no va trobar ningú i ja li havien dit que no es pot deixar tot sol un nen petit. Desesperada, va llançar el nadó a l’incinerador i va anar a la festa.

En el contexte d’avortaments, hom parla sovint dels perills d’una terminació d’embaràs feta per avortadors incompetents. Quan jo era estudiant, tots els metges del servei havien diagnosticat una dona ingressada com a víctima d’un mal avortament. Vaig parlar amb ella unes quantes vegades. Tenia quatre fills ja, un pis massa petit i molts pocs diners però negava en absolut estar embarassada ni haver tingut un avortament. En els temps de la dictadura, això es castigava molt durament, i per això la malalta va seguir negant-ho fins la mort, que no va trigar gaire a arribar. Vaig anar a la Secció forense de la sala d’autòpsies del Clínic perquè jo no em volia creure que fos un avortament. Sí que n’era! El metge forense ens va ensenyar una matriu completament destroçada per algun instrument groller no identificat. Ens va dir que no recordava cap avortament tan mal fet com aquell.

Aquí als EUA els grups del complexe político-religiós de l’extrema dreta, sempre obsessionats per l’avortament, repeteixen continuament que la vida comença el moment de la concepció. Quan s’havia acabat? La vida a la Terra és una propietat que  es va originar un cop per tots fa molts milions d’anys i s’ha anat transmetent de pares a fills. Fins ara ningú ha aconseguit crear vida ni és fàcil entendre de què depén.

Tres històries verdaderes per recordar que amb el neixement d’una criatura no s’ha acabat res, sinó que un procés llarguíssim que canvia la vida dels pares i imposa continues obligacions, acaba de començar. Els éssers humans necessitem molts anys abans d’arribar a ser capaços de viure tots sols. Naixem amb un cervell que no passa del 10% del d’un adult  i seguim sent indefensos i irresponsables fins ser declarats adults uns 18 anys després. Seria interessant demanar a una mare un llistat de les coses que ha hagut de fer per educar els seus fills i els sacrificis que ha hagut de fer. I tot això es fa de bon grat si els pares estimen al nen, si l’han acceptat, fins i tot si l’han volgut. I jo em pregunto si les dones que consideren un avortament estan disposades i tenen una posició que els permeti acceptar aquesta responsabilitat tan gran i de tant significat social. Es pot creure que ho faran bé? S’estimaran el nen? O el faran créixer en un infern? Cal considerar la indefensió total dels nens contra mals tractes. Hi va haver recentment a l’estat espanyol un govern que es preocupava molt de la violència familiar, però només parlava de les dones. Potser es pensaven que els homes que maltracten dones no fan res als nens.

És evident que el propòsit primari dels instints i activitats sexuals és la reproducció. Potser pels nostres avantpassats i pels Neanderthals era l’únic objectiu però els homes moderns som éssers molt complicats amb estructures emocionals i intel.lectuals molt complexes que tenim una visió molt més àmplia, que sense negar la funció reproductiva, tampoc hi està sempre lligada. La gent que es nega a reconèixer això, no veuen la desproporció entre un encontre de poca importància i l’obligació d’estimar i educar un fill, patir per ell, ajudar-lo a l’escola i gastar molts diners pels pròxims 18 anys.

JOANOT 

 

2 respostes

20 des 2013

El Cap de la Nació Zulu AJ Lutuli, un Nobel oblidat

Classificat com a General

Amb motiu de la mort de Nelson Mandela, no he sentit  a ningú parlar del seu predecessor com a President del Congrés Nacional Africà (ANC en anglès), Albert John Lutuli, guardonat amb el Premi Nobel de la Pau de 1960. L’home s’ho hauria merescut. Era un Zulu,  fill de predicadors cristians, que es va distingir com a mestre (la seva ocupació primària) i sindicalista. Va guanyar tant respecte que el consell de la nació Zulu li va oferir el comand suprem, que ell va acceptar després de pensar-s’ho per dos anys. Anys després, fou destituit pel Govern de l’Apartheid. Nascut a Zimbabwe (Rhodesia en aquells temps) va viure sempre a Sud-Africa. Molt afectat pel tractament que rebien els negres indígenes, que en aquell temps abans de l’Apartheid era degut sobretot a les lleis de propietat de la terra (els indígenes eren el 80% de la població però només tenien dret al 7.3 % de la terra), va esdevenir un dels primers presidents de l’ANC. Va rebre el Nobel per ser un dirigent que va haver de defensar amb mètodes pacífics drets fonamentals de la seva gent contra el seu propi Govern.

Lutuli es va declarar un deixeble de Mohatmas Ghandi i va instituir un programa de Desobediència Civil Pacífica contra l’Apartheid, un cop el sistema fou introduït. L’Apartheid consistia de moltes lleis i disposicions separades, però Lutuli i el seu ANC en van triar sis que semblaven particularment ofensives. Una d’elles era que hi havia portes separades per negres i blancs; en Lutuli enviaria tota una manifestació a ficar-se per la porta reservada als blancs. Igualment, enviaria gent als llocs prohibits pels negres, etc. La policia i els polítics cada dia estaven més enrabiats. Cal recordar que en aquesta lluita només són pacífics els manifestants: el govern i els seus agents sempre es tornen violents.

Així és com un dia arribà la massacre horrible de Sharpeville, descrita a l’apunt anterior. Estava prohibit als negres entrar a certs llocs, les ciutats blanques sobretot, sense dur un document d’identitat que donava la policia. Una manifestació de 4 o 5,000 negres cantant es va dirigir a un d’aquests llocs prohibits sense cap mena de papers i van marxar cap a la comissaria de policia a veure si els detenien. Prop de la seu de la policia, s’hi van afegir potser 7 o 8,000 més negres, tots sense papers. En aquell moment va aparèixer el tanc de la policia envoltat d’agents i sense dir res van obrir foc amb fusells de repetició matant 69 persones, moltes d’elles amb un tret a l’esquena i ferint 187.  L’incident fou filmat i va horroritzar el món. El càstic, naturalment, fou contra els negres. l’ANC fou prohibit, en Lutuli destituit de tots els càrrecs! Tots els activistes coneguts foren empresonats i torturats. Els africans no van oblidar mai i molts anys després Nelson Mandela va triar Sharpeville per signar la nova Constitució

Fou després de Sharpeville que Mandela decidí fundar la branca militar de l’ANC. Sota la seva direcció personal van arribar a posar tres bombes a Johannesburg, sense víctimes. El primer grup de guerrers fou arrestat per la policia amb ajut de la CIA a una granja on treballaven amagats. Era propietat de l’ANC, però com que els negres no podien tenir propietats figurava de propietari un home blanc del Partit Comunista. La branca militar va seguir creixent i prosperant amb Mandela a la presó. Van fer molts atacs a Sud-Àfrica, però sobretot van anar a Angola i Moçambic i a Zimbabwe a lluitar al costat dels negres contra els colons blancs, al costat dels Cubans que Fidel Castro havia enviat, aprenent de tothom. Quan en Mandela va sortir de la presó, un exèrcit negre ben organitzat estava a Angola preparat a envair Sud-Àfrica. El perill de guerra civil era transparent. Cal agrair a Mandela que no va passar res.

Potser l’altre cas de fracàs de mètods pacífics contra un govern incivilitzat fou la sublevació dels nens estudiants d’escola del suburbi negre de Soweto. Era una qüestió lingüística al començament. Els holandesos foren els primers invasors blancs, després reduits pels anglesos que eren més civilitzats. Els nois negres es negaven a estudiar Afrikaans que era obligatori i veien sempre l’Anglès com la llengua de l’alliberació. Com de costum la sublevació esdevingué violenta i s’hi va afegir tot el ANC i va acabar amb més dirigents a l’illa Robben. En Mandela ja tenia amb ell els dirigents de les repressions de Sharpeville   i de Soweto. La presó esdevindria una mena d’Universitat Mandela. Per cert, avui en dia la República Sud-africana reconeix oficialment dues llengües blanques i nou llengües bantús. I els espanyols es queixen de nosaltres….

===========

A mi el tema de la Resistència Civil Pacífica de Ghandi, de Lutuli, de ML King sempre m’ha interessat molt perquè és una sublevació del poble contra l’estat totpoderós, que pretén representar-los però fa el contrari degut a deficiències constitucionals o lleis injustes. En Ghandi, que per cert era un Indi també sudafricà, va lluitar contra el Regne Unit, un país molt imperialista però també civilitzat i amb tradició democràtica i probablement per això va poder guanyar; en MLK estava contra el blancs racistes del Sud que eren molt incivilitats i perillosos, però tenia al darrere seu la resta del poble americà i el Govern Federal, que no van voler tolerar el racisme al seu país; Lutuli fou derrotat completament per la salvatjada de Sharpeville. Fins i tot Mandela li va girar l’esquena.

Passarà això a Catalunya algun dia? No sé i preferiria que Déu no ho volgués perquè la repressió sempre és violenta. Només els lluitadors són pacífics i si comencen, cal que sàpiguen què els pot passar. Si guanyen o no, a mí m’ha semblat sempre que depén sobretot de la natura i el caràcter de l’adversari.

JOANOT 

Desactiva els comentaris

10 des 2013

Nelson, el lleó atrapat que va dormir ben despert

Classificat com a General

Nelson Mandela ja ha anat a ocupar el lloc que legítimament  li pertany al costat de Mohatmas Ghandi i Martin Luther King i esdevé el tercer home de color que va haver de lluitar contra la crueltat i barbàrie de que es capaç la raça blanca. Tres homes molt admirats, però ben poc imitats que van demostrar que no hi ha cap obligació d’obeir lleis injustes i opressives ni necessitat de combatre-les amb violència. El camí i el martiri de tots tres fou molt diferent. Dels tres, Nelson serà sempre el més influencial i probablement rellevant per al món modern, potser fins i tot per als Catalans. La vida natural de Nelson Mandela ja s’havia acabat el passat juny quan a l’edat de 95 anys, incapaç de moure’s i pensar i tornar a fruir de la vida com els homes volem, els metges i la família van faltar el respecte degut al seu cos sense esperit ni esperança de recuperació i li van negar la mort natural que es mereixia. Com acaba de dir l’Arquebisbe Tutu, Mandela fou un regal del cel. Tenen molta raó els que ara ballen i canten enlloc de plorar, celebrant la seva vida. Ell faria sens dubte el mateix.

Els Inicis

El seu pare, que tenia quatre dones, era el cap principal de la seva tribu (en diuen “clan”) però va morir jove i Mandela, que va aprendre l’anglès d’adolescent, va créixer amb un oncle que va governar enlloc del pare mort. D’aquest home ell va aprendre una cosa fundamental: governar no és sols manar, cridar i donar ordres, sinó parlar i escoltar buscant sempre el consens i la pau. No ho oblidaria mai.

Va anar a estudiar Dret a la Universitat, on va conèixer membres del Congrés Nacional Africà que havia esdevingut l’organització única lluitant en tots els fronts per l’alliberació del poble negre sotmès a la crueltat de l´Apartheid i la repressió. Nelson es va destacar aviat pel seu lideratge, lucidesa i habilitat oratòria. Així i tot, no anava pel bon camí perquè el Congrés volia restaurar la supremacia negra contra els blancs, que haurien de ser expulsats del país o quedar reduïts a la impotència. Una trobada pel carrer completaria la seva formació política. Descriu el biògraf una escena gairebé còmica: un dels líders del Partit Comunista Sud–africà estava a casa seva mirant per la finestra quan el va reconèixer passant pel carrer i va sortir corrent  a presentar-se i parlar amb ell. De les converses amb el grup comunista, Mandela va treure per sempre més la noció d’un futur on negres i blancs s’embraçarien en germanor compartint la pàtria comú africana. Aquesta noció cabdal l’inspiraria fins al final de la seva vida. Però ai las, eren els anys de a Guerra Freda i Mandela va quedar marcat com un terrible i perillós comunista, una qualificació que la premsa del règim feixista de Franco va cultivar amb entusiasme.

Apartheid vol dir odi

Els blancs minoritaris de Sud Àfrica tenien durant la guerra mundial un règim filonazi odiós, opressiu, undemocràtic i violent que veia amb por o recel la immensa majoria negra i estava determinat a mantenir–la subjugada. El país vivia econòmicament millor que molts gràcies en part a les mines d’or i les de diamants que els garantien un virtual monopoli mundial.

Un mal dia en 1948 van proclamar l’Apartheid, la separació oficial de blancs i negres sense pretensió d’igualtat. Algú es pensarà que això ha passat a altres llocs, que és veritat, però no va tenir enlloc la radicalitat, bestialitat i salvatgisme de Sud-Àfrica. La separació i les prohibicions als negres eren constants i extremes, sempre humiliants. La policia blanca era incompetent però sadista i barbàrica més enllà de la imaginació. Les escenes d’horror van pogut ser preservades per sempre gràcies a l’heroisme de molts periodistes i càmera-men i les hem tornat a veure aquests dies amb el mateix horror. Són difícils de mirar. Eren éssers humans aquells policies salvatges que disparaven sense provocació, trencaven ossos, torturaven, arrossegaven cossos pel carrer i sempre reien? Sens dubte hi havia blancs que protestaven, però no gosaven alçar la veu.

Un Mandela horroritzat abandona el pacifisme

Un incident gravíssim, una massacre filmada en detall que produeix angoixa de veure, va agitar molt els ànims a tot el món. Una manifestació pacífica i desarmada avençava cantant i ballant com sempre per la carretera, quan un vehicle cuirassat com un tanc, envoltat per policies amb rifles va aparèixer al davant seu. No hi havia encara per sort els fusells d´assalt dels nostres dies. Els agents blancs van obrir foc sense més. Hi va haver prop de setanta morts i gairebé 200 ferits. El món va començar a pagar atenció.

Un altre incident esgarrifós fou el del “Cavall de Troia” igualment filmat per càmera– men temeraris de la cadena CBS nord americana. Un camió civil carregat amb caixes de metall altes s’anava  obrint el pas lentament dintre d´una manifestació negra a un centre urbà, completament envoltat per manifestants  que no se’n preocupaven. Quan el camió va arribar al centre de la multitud, de sobte uns sis policies armats amb fusells que estaven amagats dintre de les caixes es van aixecar rient per la sorpresa i amb fusells van obrir foc contra els desgraciats negres a poquíssima distància. Era com disparar contra ànecs de cartró a la fira. Potser li van concedir a algú una medalla per la idea. Sense veure-ho, l’escena no es pot creure. Sembla una pel.lícula molt dolenta. Els agents de l’Apartheid eren inhumans. Altres films ensenyen cotxes de la policia avençant lentament pels carrers buits de Sowetho i disparant cegament contra les parets de barraques de fusta i llaunes. Es deixaven filmar. No temien res ni tenien escrúpols. Feien escarni del món.

Després de la massacre, en Mandela, que fins aquell moment havia dirigit només accions de desobediència civil estil Martin Luther King, va dir prou, declarant davant d’una càmera que en vista d’aquells crims, la política del pacifisme no es podia continuar i ell fundaria la branca militar del Congrés Nacional Africà. La majoria de les seves accions militars van ser sabotatges i no se sap que vessés sang, però sens dubte planejava una guerrilla a l’estil de Fidel Castro com ell mateix va dir. Des d’aquell moment, esdevingué un terrorista i comunista certificat. La policia el va enxampar pel carrer, segons se sospita, gràcies a un informant de la CIA. El seu procés judicial és famós pel discurs d’autodefensa que Mandela va pronunciar en defensa de la llibertat i la democràcia, per la que estava disposat a morir, una peça política admirable, digna de ser estudiada encara. El volien condemnar a mort però al final va treure empresonament per vida amb treballs forçats.

Winnie

Nelson i la seva estimada segona muller Winnie tenien dues filles molt joves. Un cop deportat el marit a l’illa Robben, Winnie va esdevenir una lluitadora ferotge pel seu missatge i llibertat. La policia se li va tirar al damunt. Fou arrestada, maltractada, empresonada però ningú la podia fer callar. Al final fou exiliada per força a l’estranger per uns anys. D’aquest temps es conserva una carta esfereïdora d’una filleta a Nelson: els nostres pares estan a la presó, per a nosaltres no hi ha festes, ni regals, ni jocs i estem soles. Perquè no podem ser com altres? Els fills no havien triat res i haurien volgut una vida normal.

Winnie va tornar de l’exili i es va establir com una figura molt important dintre del Congrés, sempre en contacte amb el marit, sobretot per carta i fent de portaveu de Mandela. Al final es va complicar la vida amb la tortura i l’assassinat d’un xicot acusat de ser un informant que era un futbolista a una organització dirigida per ella i després l’assassinat del metge del noi. Va donar en persona una pistola i 8,000 $ a un hit man. També va apropiar diners que no eren seus. I va tenir aventures sexuals mentre Nelson seguia tancat. Molts anys després fou jutjada i se’n va sortir amb una sentència suspesa. Winnie havia estat una heroïna nacional autèntica que havia evolucionat malament com tants altres alliberadors han fet. Nelson va haver de divorciar-la però mai va renegar d’ella. L’havia estimat de debò. Ell no oblidava mai. Winnie segueix  essent diputada al Parlament en els nostres dies i és membre del Comitè Central del Congrés

El poble dels Estats Units, contra l’Apartheid i per Mandela

Molts europeus jutgen Amèrica pels seus governants i la seva política exterior de govern, que ni aquí ni enlloc són el millor que tenim al país, però ignoren l’enorme potencial progressiu del poble immigrant que va venir a treballar, viure amb a família i, sense cap ideologia, creu fermament en la llibertat i democràcia per a tots. Ai de qui els desperti!  Ja feia molts anys que el tema sud-africà preocupava i feia molt de neguit. Poc a poc un moviment de boicot es va posar en marxa, exigint la liquidació de totes les accions de companyies que feien negoci amb un règim tan feixistoide i violent, i es va estendre per Europa. Poc a poc, corporacions públiques i universitats s’hi van afegir però la resistència fou molt gran. Es guanyaven molts diners a aquell país llunyà. Els sud-africans se’n burlaven. L’única cosa que els molestava era el boicot esportiu que no permetia als seus equips sortir del país ni anar a les Olimpíades.

Però després de la victòria de MLK en la guerra pels drets civils al sud, el moviment va créixer. Un dia un grup va organitzar una demostració de desobediència civil davant l’Ambaixada de Sud-Àfrica i molts participants van ser breument detinguts. Fou com un xoc elèctric. Els actes de desobediència civil es van escampar com el foc. Poc a poc, tothom que es respectava, inclosos polítics volien ser arrestats per la policia cridant contra l’Apartheid. Hi va haver un total d’uns 150,000 detinguts en total, sense morts o ncidents greus, molts d’ells gent poderosa i artistes ben coneguts.

I, oh miracle! El Congrés Republicà (!!!) va escriure i aprovar una llei de boicot i desinvestiment duríssima contra Sud-Àfrica. El Sr. President Reagan s’hi va oposar amb desesperació. Ell només sabia que els de l’Apartheid eren anticomunistes i Mandela era un terrorista. Deia que amb temps i una canya tot s´arreglaria. Va arribar a fer un discurs televisat demanant que el poble aturés el seu propi Senat i va vetar la llei. Però el poble americà s’havia sublevat. El veto fou anul·lat en segona lectura i la llei va entrar en força.

Aquell dia el règim africà va quedar ferit de mort i va entrar en una llarga i dura agonia que va durar uns quatre anys. L’hora de Mandela s’acostava.

Sortint de Robben i de la presó

Què pot fer un ancià de setanta-tants anys després de 27 anys d’empresonament? Nelson s’havia endurit. Era una versió quasi perfecta de l’home que havia entrat, ara disciplinat i fixat en l’objectiu únic d’alliberar el seu poble. El Congrés havia estat com tots els moviments d’alliberació un partit radical socialista a l’estil de Castro, i tenia la nacionalització de les mines com a objectiu principal. Però Nelson tot això ja ho havia deixat córrer. Només volia llibertat i democràcia i estava disposat a reconciliar-se amb els blancs. El cel i els anys li  havien regalat un somriure meravellós i tenia un dot natural per la política. I havia entès que calia perdonar per poder seguir vivint en pau. No tenia cap altre objectiu.

En 1990 el règim, dirigit ara el President FW. DeKlerk va decidir obrir negociacions amb Mandela. El cas sembla estrany. Negociar amb un presidiari septuagenari famós que havia passat tants anys lluny del món? La idea que aquells desgraciats tenien era convertir-lo en un titella que servís per calmar els negres sota la direcció blanca. El van treure de la cel.la i li van donar una casa amb una piscina i li van enviar una caixa d’ampolles de vi. Així de malament el coneixien. Però seguia empresonat.

Després d’uns mesos, DeKlerk es va presentar al seu Parlament declarant que l’interès nacional exigia l’alliberació immediata i incondicional de Nelson Mandela. L’endemà Nelson i Winnie van sortir agafats de la mà rient, puny en l’alt, per la porta principal de la presó i el món va cridar un gran hurra!

Però no s’havia arreglat res. Els blancs sentint-se traïts pel seu Govern, abandonats a un terrorista i espantats esmolaven els ganivets i preparaven les pistoles per defensar- se. I els negres feien el mateix, veient acostar-se l’hora de l’ansiada revenja. Calia un miracle per evitar la guerra civil.

1990-1994. L’era pre-constitucional a Pretòria, Capital de la Nació

Al film Invictus ensenyen una caravana de cotxes negres duent en Mandela a la propera ciutat de Pretòria. No va ser així. Un film contemporani ensenya a Nelson i Winnie asseguts als seients de darrere d’un petit Toyota vell i brut, amb un xòfer i un home de seguretat al davant. Sense descansar, Nelson va anar a l’ajuntament i des de les escales va parlar al poble, blanc i negre, congregat a l’exterior. No el coneixia ningú. Els blancs havien estat enganyats sobre qui era i el temien. La seva obertura, la primera en públic, fou digna d’ell… i fins i tot de Shakespeare. “Saluts a tothom! He vingut a dur-vos la pau, la llibertat, la democràcia i la reconciliació” Com a mínim va aconseguir intrigar molta gent. Potser sí que aniria bé? Amb un discurs no s’arregla res.

L’endemà va anar a una conferència de premsa. Només entrar a una sala, sobtadament va topar de nassos amb el President FW DeKlerk, l’encarnació de Satanàs, el cap odiat de l’enemic racista, un dictador. Si mireu el film, potser reconeixereu, com jo,  per una fracció d’un segon dubte, ràbia, potser odi a la cara de Mandela. Però en una exhibició d’autocontrol extraordinari, el vellet lluint el seu famós somriure meravellós va encaixar cordialment amb DeKlerk, l’home que acabaria treballant per a ell com a Vice-President i que no havia estat mai un dels homes durs del règim. En l´actualitat en DeKlerk diu que van acabar fent-se amics i que Mandela fou el fill més gran de la nació de tots els temps. A la sala hi havia tots els periodistes de l’apartheid que havien passat anys exigint mà dura contra ell i tots els negres, insultant, amenaçant i calumniant a ell i al Congrés. Mandela va anar directament al grup saludant cordialment i fent bromes. Fins i tot parlava una mica d’Afrikaans (holandès) com molts blancs. Va ser en aquell moment que alguns van començar a creure en ell. Però tot eren paraules.

DeKlerk i els seus encara es pensaven que podrien mantenir-se al poder en alguna forma modificada i seguien provocant i perseguint al Congrés. Ara molts negres estaven armats i la violència augmentava cada dia i ja es cantava la guerra civil. Un Mandela exasperat va confrontar una manifestació negra. “Si algú de vosaltres té una pistola o un ganivet esmolat, llenceu-los al mar ara mateix! No és el camí” fou el seu consell. Parlava molt clar.

En Clinton a vegades diu coses inesperades de les que ningú més pot o vol parlar. Se sabia molt bé que els blancs de l´Apartheid havien desenvolupat amb ajut israelià un programa nuclear absurd però perillosíssim, i havien arribat a fer explotar amb èxit una bomba, potser seva, potser israeliana. Què en volien fer de les bombes atòmiques? Tenien un petit arsenal que segons sembla en Clinton va poder fer destruir completament l’any 1991 amb la cooperació plena de DeKlerk. El problema fou resolt, encara que a molts ens sembla que Israel hauria de donar explicacions.

DeKlerk va entendre que l’Apartheid s’havia d’acabar i va convocar un referèndum per abolir-lo. Només van poder votar els blancs però el 60% van triar l’abolició. Finalment, després de 48 anys horribles que no havien aconseguit pau i tranquil.litat per a ningú, sinó tot el contrari, tot canviaria.

En aquell moment el Premi Nobel de la Pau fou concedit a Mandela i DeKlerk. Sembla que al final DeKlerk, emocionat,  va veure el llum. Va posar-se a treballar amb Mandela, que també era un advocat, escrivint una nova Constitució inspirada en la Constitució americana i les lleis fonamentals britàniques amb l’afegit de les lleis de drets civils i llibertat individual més progressives del món, encara un exemple a seguir. Tant debò copiem aquestes disposicions a Catalunya algun dia.

I el 1994 tots els negres i blancs van votar junts pel nou President del nou règim sota la nova Constitució, sovint amb llàgrimes als ulls i abraçades i càntics. Ja no hi havia perill de guerra i el President Mandela  havia esdevingut Madiba (un títol honorífic  màxim del seu clan que és absurd voler traduir). Nelson havia entrat a la glòria, però no era ni perfecte ni un sant. Ell ja deia que només era un pecador que seguia lluitant… A la família li semblava que els havia abandonat. Un vespre, ja President, va voler fer un petó a la filla més jove abans de retirar-se. Inesperadament, la dona li va girar la cara dient amb ràbia “Tu sí que deus ser el pare d’una nació, però no has estat mai el meu pare”

La “Truth and Reconciliation Commission” (Comitè per la Veritat i la Reconciliació)

Aquesta fou una de les obres mestres del President Mandela per assolir una pau estable i tancar per sempre un passat horrible. Aquesta comissió, nominalment presidida per l’Arquebisbe Tutu tenia l’encàrrec d’identificar víctimes del terror i donar als ciutadans la possibilitat d’explicar-ho en públic, de cridar i acusar. Igualment els torturadors i criminals de l ‘Apartheid  tingueren l’oportunitat de presentar-se, confessar i obtenir així el perdó. La comissió es va reunir en públic per primera vegada a Cape Town en 1996. Una cadena local de TV va transmetre la primera sessió pública i després Noruega va pagar per la transmissió per ràdio de la resta. Van tenir un problema molt gran per les diferents llengües que parlaven els indígenes i les dues dels blancs.  Notable fou el testimoni de DeKlerk. Amb el cap cot, va demanar perdó per l’Apartheid i per tots els crims de règim. Tothom que es va presentar rebé una amnistia sense càstig. També es va haver de presentar Winnie Mandela, que era culpable de moltes coses lletges, per no parlar d’un trist discurs que va fer un dia en mala hora. L’Arquebisbe la va invitar a demanar perdó però ella, orgullosa i combativa com sempre va donar una resposta gens clara. El grup va fer moltes recomanacions que foren incorporades a la llei. Noteu la diferència entre això i l’amnistia cega de la transició espanyola, que només va fer callar les víctimes innocents i va regalar immunitats sense contrapartida. L’exemple Sudafricà ja ha estat copiat manta vegada, com alternativa necessària i superior al sistema de Nüremberg o a l’espanyolada de la transició. Naturalment, hi va haver detractors però la majoria pensa que fou una de les victòries i lliçons més grans del Lleó de Robben Island. En general, el poble no vol sang, però cal deixar parlar i escoltar i al final les víctimes tanquen el capítol, porten flors al cementiri, ploren i resumeixen la vida! Perquè ja ho han fet tot i el rellotge no pot fer marxa enrere. Madiba va fer molts gestos com aquest i ho entenia millor que ningú. Sud-Àfrica viu i és un país lliure multiracial (el “rainbow”, en deia Nelson) on més de dues races viuen juntes. Si no, com ells diuen, ara seria un país com Afganistan o Síria.

Fou Mandela un bon President?

Mandela tenia, a més del somriure, una habilitat política, habilitat social i un autocontrol extraordinaris. No tenia sinó un sol objectiu en la seva vida i el va assolir plenament contra l’opinió de tothom. El seu nom esdevingué un símbol per democràcia, llibertat i resolució pacífica de conflictes intractables. Però apart d’això, va governar bé?

En Mandela no era un tecnòcrata i hi havia coses que no entenia. A més el seu primer gabinet era una coalició de gent blanca i negra de diferent faccions que semblaven odiar-se mútuament. La seva pitjor fallida fou que no va entendre el perill i la gravetat del SIDA, cosa que el ximple que el va succeir de President encara va empitjorar. Les escoles públiques i l’economia el van fer patir molt. La política exterior, fora de la defensa dels seus principis, li era un misteri. Va tenir una topada pública amb el President Bush per seguir defensant Castro. “Els seus enemics no són els meus. Els enemics de vostè no són enemics meus.” Als negres va regalar la llibertat i la dignitat però no va poder fer gran cosa  per millorar el seu nivell de vida. Tenia ja prop de 80 anys i no va voler servir un segon mandat, al revés de tants alliberadors pel món que s’han instal.lat al poder per sempre. Avui en dia, el país pateix de corrupció i mal govern i mala economia i desesperança. En sortiran, com tants altres països

La feina de Nelson, però, estava molt ben feta. Ara el lleó pot dormir.

 

JOANOT 

 

3 respostes

23 nov 2013

Mort a Dallas

Classificat com a General

En aquells dies, fa cinquanta anys, Dallas era una ciutat poc popular, sudista i encara sense reformar, racista, plena de prejudicis. Què en treia el President Kennedy de voler anar-hi? Avui en dia és molt diferent. Dallas, juntament amb les dues ciutats satèl.lits de Fort Worth (on jo visc) i Denton, totes dues lligads a la metròpoli per trens de rodalies i per moltíssimes autopistes, és molt diferent i ha esdevingut la capital indiscutida de Texas del Nord. En part la millora és deguda als dipòsits subterranis immensos de gas natural amb els ingressos derivats, a un plan hidrològic extraordinari digne d’Aràbia Saudita que ha convertit el desert en un paradís urbà verd amb arbres, flors, parcs, llacs i habitatges magnífics. Fins i tot hi viu el poc estimat George W Bush (el seu pare, també presidencial, en canvi viu a Houston, que és la ciutat més gran de Texas però està molt lluny). Fort Worth (700 o 800,000 residents) no és Dallas però es mereixeria més respecte i reconeixement del que rep. En JFK hi va passar la darrera nit. El seu assassí Lee Harvey Oswald hi està enterrat. I la nova superlínia aèria acabada de fundar per l’AAA estarà basada a Fort Worth i no a Dallas com ha dit tota la premsa del món. No hi ha dret.

La pregunta que plantejava al començament és fàcil de respondre. En JFK va venir a Texas del Nord perquè s’acostaven les eleccions i ell es preocupava amb raó. Es llegien i s’escoltaven moltes mostres d’hostilitat i insults contra ell, sovint amenaçadors i violents.  El Vicepresident Johnson (d’Austin, Capital de l’Estat de Texas) li assegurava que guanyaria molt amb el viatge i que també hi havia texans que se l’estimaven i l’admiraven de debò (No pas ell)

Els germans Kennedy i també Lady Jacqueline, la Primera Dama, s’havien beneficiat d’una propaganda extraordinària de les seves persones practicada conjuntament de forma habilíssima (tots ells tres persones ben atractives i molt educades, ben vestides i agradables, intel.ligents sens dubte), del curiós accent de JFK i de la seva imatge i estil oratori en general. Sens dubte JFK fou un President important, però fou ell també un gran President? O només un Playboy ric de  l’Alta Societat que sabia fer molt de teatre? Va guanyar o perdre el país amb la pujada al poder de Lyndon Johnson? Molts periodistes tracten en JFK de gran home sense oferir cap detall en suport d’aquesta opinió.  Vet aquí les tres àrees principals de a seva gestió que jo destacaria:

1)  Sense dret, ni raó, ni justícia, ni necessitat ni seny va encetar la Guerra fatal del Vietnam. Al final, 25,000 soldats americans i moltíssims més militars i civils vietnamites moririen. Va fer destituir i probablement assassinar el President Diem, que se li hava sublevat i va crear una tragèdia als EUA que va enterbolir el mandat dels seus successors Johnson i Nixon. Els drets civils de molts ciutadans van ser violats. Hi hagué molts ferits i algun mort civil. Els ciutadans es van radicalitzar i l’odi es va escampar per tot el país. Al final, fou la primera gran desfeta nordamericana en segles. I avui en dia, els EUA manté relacions poítiques i econòmiques excel.lents amb el Vietnam comunista! probablement gràcies al patrocini del Senador John McCain, símbol del patiment sense objectiu ni benefici. Què en va treure, Sr President?

2) Els cas tan perillós dels 13 dies crítics de la crisi de Cuba i els missils nuclears soviètics a l’illa de Fidel Castro tingué lloc durant el mandat de JFK. Aquí sí que cal donar a JFK un premi d’honor. Els missils soviètics enviats per Khrustxev eren inacceptables, naturalment, i calia fer-los treure. Però com? El líder soviètic ja havia semblat divertir-se fent el boig més d’una vegada i aquesta provocació tan absurda podria ser-ne la prova final en el sentit més estricte de la araula “final”. La majoria de caps militars i consellers presidencials americans eren anticomunistes rabiosos que volien bombardejar els missils soviètics a Cuba. Aquest atac hauria desfermat una confrontació suïcida impossible de guanyar amb la URSS, que podria haver dut el món  fàcilment un holocaust nuclear, i potser si haguessin guanyat ni jo estaria escrivint aquí ara ni els lectors estarien llegint res. En JFK va aconseguir fer callar a tothom i va analitzar la situació fredament. Al final va aconseguir la retirada dels missils a canvi només de la retirada de les bases de missils americanes a Turquia que estaven també a la frontera soviètica però que amb l’abast limitat dels missils d’aquells anys importaven poc. Ni JFK ni el seu germà acceptarien el joc de “Dare” (atreviment) contra les armes soviètiques a veure qui perdia els nervis abans. Els nens americans a tot el país (i probablement a la URSS) ja estaven aprenent del mestre com calia protegir-se de les bombes atòmiques i els refugis ja nuclears s’estaven omplint de queviures en llaunes i aigua. I en JFK i en Khruitxov van dir NO a la guerra. El món no havia  viscut mai en un perill similar. Valia l’incident de Cuba la destrucció del món? JFK va imposar en aquell moment tant el seu lideratge com el seu seny. Per la resolució d’aquest incident, en JFK rep cent punts. Nikita Khrutxov fou destituït de tots els seus càrrecs al poc temps. Jo li hauria pintat a més les orelles de Mickey Mouse a la calba… I potser l’hauria tancat a un manicomi.

3) En JFK va perdre o rebutjar l’oportunitat d’esdevenir l’heroi dels drets civils dels ciutadans negres americans. El lector que s’hi interessi pot trobar a un apunt meu recent la història de Martin Luther King i la Gran Marxa sobre Washington per Jobs i Drets Civils, que tingué lloc pocs mesos abans del magnicidi. La resposta del Govern fou un xic absurda, si no plenament ridícula, fortificant la capital per por que la marxa intentés enderrocar el Govern dels EUA. I ara, Sr Kennedy! Quines coses de pensar! Al President, el moviment pels drets civils i en Martin Luther King no li feien cap gràcia però amb el sentit comú que sens dubte tenia per la política, JFK havia arribat a la conclusió que no hi havia més remei que negociar amb ells degut a la força, el nombre de negres, la raó i les raons que tenien.  Aquesta conclusió fou una victòria immensa per Martin Luther King i per la Desobediència Civil Pacífica, que havia pogut derrotar una altra vegada com abans a l’Índia lleis abusives, inhumanes i injustes sense necessitat de recórrer a la violència. El govern se sentia obligat contra ka seva voluntat a negociar amb ells i el seu exèrcit pacífic victoriós. I per això el President Kennedy va rebre els dirigents de la marxa prometent una Llei de Drets Civils que acabaria amb la discriminació racial. Però no va donar detalls i no estava gens clar que estigués disposat a anar a torçar braços al Congrés per aconseguir una bona llei.  Retrospectivament, les seves interaccions amb el Congrés no li van sortir mai gens bé i en aquest cas a més la confrontació havia de ser (i va ser al final) molt dura. Els congressistes no es deixaven impressionar per la propaganda del famós Camelot ni per la bellesa indiscutible de la primera parella.

Al final, els Drets Civils van esdevenir el clam a la glòria, ben merescuda, del seu successor Lyndon Johnson. En Johnson va patir al poc temps d’un infart de miocardi del que es va recuperar bé. En JFK no ho hauria ni volgut ni pogut fer igual.

********************************************************************************

Com és de terrible un magnicidi. Quina commoció produeix! Aquell dia, em diuen que totes les botigues van tancar espontàniament. I hi havia colles de gent que atacaven les  que encara estaven obertes. I altres anaven cridant pel carrer enlairant  banderes americanes. Apart i més enllà de la violència i el vessament de sang, sempre indignes de la nissaga humana, hi ha l’aspecte polític de la violació dels drets de la nació. Qui era un jove desequilibrat per decidir tot sol sense discussions i imposar a tothom la seva voluntat de canviar el destí d’una nació tan gran i poderosa? Era una figura fosca i perillosa d’intencions inescrutables que s’havia alçat tot sol contra la seva pàtria, la seva constitució i tots i cadascun dels seus conciutadans. Només així es pot entendre la ràbia i la desesperació d’aquell dia ara fa 50 anys.

JOANOT

 

2 respostes

19 nov 2013

Tres Mexicans “il.legals” i el Sr Navarro de ca’l PSOE

Classificat com a General

Fa poc vaig haver d’anar en persona a fer una gestió a una oficina del Govern de Texas.  Hi havia poca gent, cosa ben poc comú.  A l’aparcament vaig veure tres Mexicans (dos homes i una dona) que sortien d’un cotxe vell i estartalit. L’home més gran duia un barret negre i un bigoti espès; el més jove era un veritable indígena, fort, de pèl negre i pell fosca i anava en una camisa blanca mig cordada. Qualsevol Americà els hauria identificat “il-legals” o “wetbacks” (que es van  mullar quan van entrar al país pel Rio Grande). Ara que jo sempre m’he preguntat com pot ser “il.legal” un ésser humà? I com pot ser “il.legítim” un nen? Però el que jo volia explicar avui és que aquests tres havien entrat a l’oficina unes passes davant meu. Hi havia a l’interior senyals bilinguals indicant que calia formar una cua a certa distància del mostrador de la recepcionista (per no poder sentir de què es parlava), momés que jo estava badant com sempre i enlloc de formar cua darrere els mexicans, me’n vaig anar directament al mostrador. Com reaccionen els Catalans quan algú, ni que sigui un vellet com jo, es cola descaradament? Més val ni preguntar, però quan em vaig girar a disculpar-me, els tres Mexicans m’estaven guaitant amb els ulls fixos, sense dir res, ni tan sols parlant entre ells. Vaig intentar disculpar-me dient alguna coseta en anglès i fins i tot en mexicà però no em van respondre ni tan sols amb un moviment del cap. Em va costar, però al final els vaig entendre. Estaven dient que per favor no digués res ni em queixés, perquè no era culpa seva ni ells havien fet res. Així de trista podia ser la vida d’un il.legal. Passés el que passés, ells no tindrien mai raó i més valia que no es queixessin o encara podrien rebre o ser deportats. Callar i aguantar era sempre la millor opció. La raó, la llei, la justícia, la democràcia, la llibertat eren paraules buides amb poc significat. El SrNavarro, representant i líder màxim del PSOE a Catalunya em va recordar diafanament aquest incident perquè ell va descriure als Catalans com a criatures subordinades que si ens trobessim en la situació d’aquells desventurats Mexicans, que com tants indígenes i alguns Catalans ni tan sols parlaven bé l’espanyol,  faríem el mateix. El Sr Navarro, que pocs dies abans havia vessat llàgrimes d’emoció en esbrinar-se que els barons del seu partit, que poc abans l’insultaven, l’havien perdonat i readmès dintre el si de la lluita incondicional per la mare pàtria espanyola i el seu Estat, que pel PSOE i els altres partits estatals són com Déu i el Sant Pare per als Jesuïtes. Les llàgrimes adelantades ja a les que es vessaran després de la pròxima elecció, semblen haver inspirat la resolució ferma i transparent del seu Consell Nacional (nacional, provincial, autonòmic, subservient?) per escrit: el seu partit no acceptaria mai qualsevol vot no aprovat prèviament pel Govern d ‘Espanya, sigui qui sigui. Fixeu-vos bé: mani qui mani al seu Estat, tant si és el PSOE de Rubalcaba o el de qualsevol adversari, o la Rosa Diez o els comunistes o la LOPE o l’Opus una altra vegada, o Rajoy, els Catalans com qualsevol altre poble oprimit sense drets teníem l’obligació d’ajupir-nos, creure, callar i seguir treballant obedientment pel benestar econòmic de l’Estat suprem. I ell mateix i els seus acòlits? Jo no passo de politòleg aficionat però tant els Partits antigament socialistes com la dreta incivilitzada estil PP tenen en comú una fe en l’estat fort i totpoderós estil stalinista o hitlerià, al que els subjectes s’han de sotmetre sense qüestions pel bé comú a l’Estat. Ens pensàvem que els temps havien canviat però el Sr Navarro ens hi ha tornat a portar, enlairant amb llàgrimes  la bandera de la seva prioritat absoluta. Abans de qualsevol ideologia, del socialisme, de la religió, abans de tot, obediència total i cega a l’estat, mani qui mani. Els qui manan no seran mai els Catalans perquè som i serem sempre una minoria. L’Estat totpoderós del PSOE i del PP no ens permetrà a nosaltres Catalans mai recuperar la llibertat i votar per controlar el nostre destí. No cal que ens fem il.lusions. Mai, mai, mai, ni ara ni mai si depén de Navarro i el seu PSOE. 

 

Joanot

 

 

 

 

 

 

 

Desactiva els comentaris

08 oct 2013

II. L’Era de Martin Luther King. Algunes històries ben conegudes del Moviment pels Drets Civils

El terror de la Resistència Civil Pacífica
La Resistència o Desobediència Civil Pacífica contra injustícies i abusos de poder del Govern ja s’ha utilitzat a molts llocs per molts grups, però els noms de Ghandi i MLK són els que més sovint se senten i es citen donant legitimitat als moviments d’alliberació que aquells grans pro-homes van dirigir amb tant d’èxit. Ara parlem d’en MLK que a diferència de M. Ghandi i de tants altres va establir un lligam molt fort entre el seu moviment i els principis no-violents del Cristianisme, que la seva Església sovint ha oblidat.

Es mereixia en MLK l’anomenada que té o era simplement un predicador sense significat o importància polítiques? Quelcom que es pregunti això de debò no ha entès mai que és la Desobediència Civil Pacífica. I sobretot no ha entès mai el terror i el coratge que impliquen la confrontació amb el poder del Govern, les lleis injustes i la  policia. En MLK ho entenia perfectament i va aconseguir ensenyar-ho a una minoria de ciutadans negres als quals es negava tot excepte una vida miserable plena de patiment i humiliacions i que sentien una inclinació natural a l’ús de la violència com a única solució assequible.

Quan es parla de desobediència pacífica, cal entendre que només són els ciutadans agreujats els qui renuncien a l’ús de la violència, no pas als governs que l’aplicaran  amb gran determinació arribant sense dubtar als atacs físics el carrer, l’empresonament i sentències de presó sense oblidar per res els paramilitars que sempre surten al costat del govern i podrien anar molt més lluny. Ja el jutge Garzón ho va dir ben clarament una vegada: la desobediència pacífica és il·legal. N’és segons sembla, sempre, en tots els països i en totes les circumstàncies. En MLK es trobà sovint a la presó i fou maltractat. Els seus seguidors havien d’estar preparats a rebre el mateix tracte.

Les lleis anomenades de Jim Crow (1876-1956)
Era un paquet de lleis establint la segregació racial de jure (legalment) a totes els estats de l’antiga Confederació vençuda a la Guerra Civil. El seu propòsit era substituir el Black Code que havia existit abans de l’emancipació dels esclaus negres i que definia, sense tenir cap pretensió d’igualtat racial, el tracte que havien de rebre els negres lliures. Les lleis de Jim Crow, en canvi, establien dintre de la llei el principi “iguals però separats”, que era una burla de l’exigència constitucional d’igualtat per a tots. Els negres van veure establerta i legalitzada una segregació que els limitava a llocs profundament desiguals i a rebre serveis de mala qualitat. Cal entendre que la segregació al Sud no era el resultat de mals tractes dels ciutadans blancs sinó de la llei que la manava i que els tribunals federals no els podien trencar perquè era una qüestió interna dels estats fora de la jurisdicció federal.

Una cosa poc coneguda era d’on venia el nom Jim Crow pel que aquestes lleis eren universalment conegudes. Ningú n’està segur però sembla que era el nom utilitzat a l’escenari per un actor popular que sortia amb la cara pintada de negre i parlant amb l’accent dels negres. El nom va acabar essent un termini derogatori per a negres. Lleis de Jim Crow volia dir les lleis dels negres.

És per això que en MLK va haver de recórrer a la Desobediència Legal Pacífica: els racistes que martiritzaven conciutadans amb la segregació complien amb la llei a tots el estats del Sud. Els advocats i els jutges no hi podien fer res i la policia estava sempre contra les víctimes. Quina responsabilitat la d’un home que té el poder d’acceptar en nom propi i dels seus seguidors arriscar per a tothom la integritat física, l’empresonament i, sens dubte, fins i tot la mort d’algun participant!

El Boicot dels Autobusos de Montgomery (Desembre 1955-Desembre 1956)

Les organitzacions pels drets civil havien anat sovint als tribunals i havien guanyat sempre, només que els advocats i els jutges sempre trobaven forats per limitar la validesa de les sentències de tal forma que res canvies. No obstant, seguien provant. Les lleis municipals de Montgomery no manaven explícitament la segregació als busos, però autoritzaven als conductors a posar-la en efecte com si tinguessin l’autoritat de policies, que era el mateix però marejava la perdiu quan hi havia queixes. Tots els passatgers pujaven al bus i pagaven per la porta d’endavant. Els blancs seien començant prop del conductor. Els negres en canvi eren obligats a baixar i tornar a pujar per la porta de darrere i començaven a omplir els seients començant pel darrere. En principi, la cosa es quedava així si no hi havia prou passatgers per omplir els seients blancs, però el conductor posava una mena de senyal de fusta separant els seients blancs dels negres. Si a una parada posterior pujaven més blancs que negres, el conductor s’aixecava i movia el separador de fusta cap a endarrere, manant a qualsevol negre assegut davant de la nova posició del separador que s’aixequés. És això precisament el que va passar amb la Rosa Parks, que fou detinguda per negar-se a aixecar-se i deixar el seient a un home blanc, quan el conductor havia mogut el marcador de fusta al darrere seu.

La Rosa era una costurera de professió, iniciada en l’activisme pel seu marit, un barber, que en el moment de l’incident era la secretària d’en ED Nixon, el vell lluitador i director del capítol local del NCAAP i d’un sindicat negre, a mes de ser secretària del capítol, i experta en la investigació de violacions sexuals d’origen racial, i que acabava d’assistir a un curset sobre la desobediència civil pacífica. No cal afegir que el descontent sobre la segregació als busos estava molt estes entre els negres i que tothom demanava acció. En resposta, els dirigents locals de la organització ja estaven organitzant un boicot massiu als autobusos. La NCAAP, nou mesos abans, al mes de març, ja havia estat a punt d’organitzar una protesta massiva de suport a una altra dona, una noia de 15 anys, que havia fet el mateix i havia acabat emmanillada i mal tractada per la policia. En Nixon ho va haver d’aturar tot en el darrer moment quan es va descobrir que la noia estava embarassada. En aquells temps, aquesta noia quedava exposada a tota mena d’insults i calúmnies, o sigui que van preferir deixar-ho córrer. Quan ho va fer la Rosa Parks, en Nixon i tots els seus literalment van saltar d’alegria. Era la dona perfecta, mes digna de confiança i probablement ja n’havia parlat amb la gent del capítol.

Perquè ho va fer la Rosa? Aquell dia havia sortit molt cansada després d’un dia de feina fent vestits però sobretot perquè va reconèixer el conductor que la volia treure del seient. Era el mateix que un temps abans l’havia fet baixar del bus després de pagar per tornar a entrar pel darrere… i va engegar intencionalment l’autobús sense donar-li temps a pujar i deixant-la pel terra. I també va invocar la memòria de l’Emmett Till  (veieu l’apunt fa dos mesos), el noi assassinat per fer una broma a una dona blanca casada.

Fou condemnada a una multa de 10$ i a pagar pel judici 4 més, però tota la NCAAP i totes les organitzacions civils van sortir a la seva defensa. I molta gent blanca i llunyana va escoltar i va sentir explicar que era el Jim Crow i al final, després de tot un any de boicot el Suprem Federal va prohibir la segregació. Per cert, els taxistes negres havien rebaixat el preu a 10 cèntims per persona durant la vaga, però la ciutat va intentar multar a qui fos que demanés menys de 45 cèntims. El capitalisme ha de tenir límits.

En Nixon, un home respectat i prestigiós, però ja molt vell, va fer anomenar en Martin L King director del boicot i amb el temps successor seu. I va fer caure la primera llei de Jim Crow, la primera en els temps del fantàstic i imaginari Equal but Separated. La resta cauria durant la presidència de Johnson amb la la Llei Federal de Drets Civils, després de la Marxa de 200-300,000 persones, el 75% negres sobre Washington, el 28 d’Agost de 1963.

El “counter”(barra) del Restaurant dels Magatzems Woolworth a Greensboro, North Carolina (Febrer 1960)
Greensboro és una ciutat tranquil·la i agradable a North Carolina que tenia un Woolworth gran. Als EUA aquesta botiga venia articles barats i com moltes altres botigues (en part fins al dia d’avui) tenia una barra amb servei de begudes i menjar ràpid barat. Igualment la ciutat tenia una Universitat poc gloriosa, ja integrada, la North Carolina Agricultural & Technical State University. Com a moltes altres Unis, els estudiants del primer any havien de viure a una cambra del recinte en companyia d’altres. Entre aquests estudiants n’hi havia tres, tots negres, companys de dormitori, altrament desconeguts pel mon que sovint es passaven els vespres discutint la situació i la qüestió tan difícil dels  Drets Civils i de la Resistència Pacífica com a eina de lluita invencible. I un dia es van dir: ens passem els vespres parlant sense fer res i això no està gens bé. I així és com un dia de febrer al 1960, a la tarda es van presentar tots tres al mostrador de Can Woolworth al lloc reservat per als clients blancs i tot seient i somrient van demanar tres cafès. Ho van resistir tot: empentes, discussions, insults, precs de les empleades negres, preguntes de la policia, però no van cedir. Els seguidors de la NCAAP no en sabien res i van trigar dies a afegir-se: en MLK era molt prudent amb gent desconeguda.

Poc a poc s’en va començar a parlar. Els 3  xicots se n’anaven a casa quan tancaven la botiga i hi tornaven l’endemà quan s’obrien les portes fent sempre el mateix. Seien a les cadires i esperaven el cafè. Els espectadors, al principi estudiants, s’apilaven a l’exterior, mirant per les finestres: primer un parell, després 20, el segon dia 90, el tercer dia 200. I la policia no va fer res. Poc a poc l’epidèmia es va estendre. La direcció de Woolworth al final va invitar tots els empleats negres a venir a la secció blanca a prendre’s un cafetó gratis. La guerra dels somriures s’havia acabat. Altres botigues, altres ciutats i altres estats van seguir l’exemple. S’en va parlar per tot el món i va acabar amb la segregació per les bones a molts restaurants. Fou un exemple espontani magnífic de desobediència civil pacífica, perquè la segregació, no cal oblidar-ho, era la llei del país.

La Victòria Final (o no?)
Les lleis de Jim Crow que feien de la segregació i la humiliació diària de milions de ciutadans americans una rutina havien durat  87 anys. I des de la guerra pacífica encetada per la Rosa Parks i els seus amics van transcórrer 8 anys de lluita dura i sovint sagnant. I cal recordar que el problema ni havia començat amb la Rosa Parks ni es va acabar amb la Llei Federal de Drets Civils.

Contràriament al que molts es pensen, la Gran Marxa sobre Washington per Jobs i Llibertat (sic) del 28 d’agost de 1963 no fou organitzada pel Martin Luther King sinó per un grup de vells sindicalistes, sovint d’afiliació comunista embolicats durant tota la marxa, degut a la manca de lidership en una sèrie de baralles gairebé còmiques per tot, als quals les organitzacions de drets civils, en MLK inclòs, es van afegir.
El President era en Jack Kennedy que s’ho veia molt malament i va intentar dissuadir-los amb l’argument que ell tenia la tercera via, la d’escriure una nova llei de drets civils que ho resoldria tot i que la llei no es podia trencar, un argument que els participants ja havien sentit molt sovint. El President era completament indiferent als arguments racials i socials i la història que li presentaven. Va negociar amb ells, no obstant, explicant als col·laboradors que reconeixia que els negres havien aconseguit organitzar-se en una força política considerable amb la que li calia negociar. I a més, això sí que podria fer riure, tant ell com el FBI d’Edgar Hoover tenien por que els manifestants intentessin un assalt violent contra el govern federal. Per en Hoover, tots eren comunistes buscant una oportunitat per enderrocar el govern dels EUA. Així és com va fer ocupar la ciutat per milers de policies i 3000 soldats federals amb equipaments militars pesants (tancs) al voltant de la ciutat en estat d’alerta. Els hospitals havien estat buidats per poder acollir les víctimes possibles, les operacions anul.lades i reserves de sang acumulades. I no va passar res de res de res, naturalment.
En Kennedy es va mirar les presentacions, actuacions musicals i discursos per la TV amb admiració. No va jutjar favorablement els moviments presents, però va alabar molt les habilitats i mètods d’en MLK. Poc temps després va rebre a l’Oficina Oval els organitzadors i els va prometre una Llei de Dret Civils, de la que no va saber donar detalls. Però seria en Lyndon Johnson qui al final la va dur a terme. Sens cap dubte molt millor de com hauria fet en Kennedy.

S’havien guanyat grans batalles, però a ningú li va semblar que la guerra estava acabada. El mateix es pot repetir avui. I demà. Fins quan?

Saluts

JOANOT

Una resposta fins a ara

« Següents - Anteriors »