31 gen 2014

Olimpíades, Sotxi, Circàssia, Cosacs i Memòria d’un Genocidi

Classificat com a General

Un dia fa uns anys el notable esportista Vladímir Putin, Zar Autòcrata de totes les Rússies, va baixar per la magnífica pista d’esquí de Krasnaya Polyana, a 60 qm de Sotxi i en va quedar entusiasmat. Seria un lloc magnífic per a uns Jocs Olímpics d’Hivern, costin el que costin, li va semblar, i amb ell no és fàcil discutir. Pels diners no cal preocupar-se.

El Caucas fou l’escena de manta Guerra duríssima entre Rússia d’un costat i les nacions indígenes, predominantment musulmanes, ajudades per l’Imperi Otomà, i pels imperialistes Britànics i Francesos, de l’altre. Tothom volia quedar-se amb el Caucas i al final van guanyar els Russos. La tragèdia començà durant el regnat de Pere el Gran al segle XVIII i la primera etapa va concloure amb una incorporació parcial de l’Oest de la regió a l´Imperi, separada dels Caucasians independents per una Línia Caucasiana impassable basada en fortificacions de muntanyes impenetrables.

En 1817 la Rússia Imperial va tornar a sentir el mossec i les pessigolles del seu destí gloriós i amb l’ajut de la Cavalleria Cosaca (veieu més abaix) va atacar la primera nació encara lliure trobada en el seu camí, anomenada mentre existia Circàssia (0 Cherkessia o Adyghe), amb capital històrica a Sotxi. Aquest cop ho van fer millor: van entrar amb la Marina de Guerra pel Mar Negre, establint forts a la costa i atacant els Circassians des de la costa, per darrere de la Línia Caucasiana,  amb terreny més pla. Tots les nacions indígenes de la regió (Chechen, Ossètia, Abkhàzia, Ingushetia, Dagestan), a més dels turcs (que per cert van recomanar la Guerra Santa) i les dues potències europees van venir al seu ajut per fer la guitza als Russos, que fou en va però la guerra va durar malgrat tot quaranta tants anys, fins al 1864. Al final els Circassians es van haver de retre i ho van fer al peu de la magnífica Krasnaya Polyana, actualment seu dels esdeveniments olímpics alpins, sobretot el descens. A aquell lloc meravellós es van reunir en una gran desfilada els exèrcits russos victoriosos de tots els fronts i en una cerimònia religiosa sens dubte blasfema van agrair la victòria sobre els infidels al Déu dels Cristians Ortodoxos, van acceptar la rendició de totes les tribus locals i la desaparició del mapa de Circàssia. En l’acte tots els Circassians van ser deportats i expulsats del seu país i desterrats a diferents llocs de l’Imperi Otomà tan acollidor, a viure amb els germans musulmans. Diuen que uns 600.000 van marxar directament de Krasnaya Polyana cap als vaixells que els esperaven a Sotxi però que uns 500.000 van morir pel camí degut als mals tractes. Del total de Circassians, un 10% es van pronunciar lleials al Zar i es van poder quedar. Encara hi són com a una petita minoria entre russos ètnics mentre que els compatriotes a l’exili remot mantenen una identitat diferenciada amb lligams al país. L’any passat van presentar a un Festival un film sobre un problema de convivència entre Circassians i Àrabs a una ciutat del Líban. Vet aquí que el primer gran genocidi de l’època moderna s’havia perpetrat a Krasnaya Polyana. Hi pensaran els esquiadors que descenguin sobre els esquis a 100qm/hora? En Putin segur que se’n recorda i probablement ho va fer a propòsit. I tots els altres musulmans del Caucas també ho aprenen a l’escola i veuen la tria del lloc com una provocació que cal combatre, un cas similar al de Palestina. I els altres o no en sabem res o ho veiem com un problema molt perillós.

Memòria dels Circassians

No es van deixar mai conquerir  pels Otomans i van romandre una nació lliure fins al genocidi de Krasnaya Polyana. Oi que ningú a l’Occident havia sentit parlar mai de Circàssia? Fou un genocidi molt ben fet. Tant els russos imperials com els comunistes van canviar molts noms locals per esborrar Circàssia i la seva memòria del mapa. Els Circassians havien tingut una llengua i una religió pròpia seva, que segons sembla alguns encara practiquen però degut al contacte amb els navegants  Genovesos molts van esdevenir catòlics i hi va haver correspondència entre el Sant Pare i un rei Circassià. En els nostres dies, els que queden són molt majoritàriament musulmans. Vivien en pobles escampats per les muntanyes i eren com tots els Caucasians genets molt hàbils i guerrers temuts agrupats en tribus o clans que ho administraven tot.

Els Cosacs de Sotxi

Hi va haver un temps quan els guerrers Cosacs, sempre muntats a cavall, eren molt populars. Se’n parla molt a la literatura russa i jo me’n recordo d’un film americà on el famós actor Kirk Douglas  (ell mateix fill de jueus ucraïnesos) feia de Cosac estil Walt Disney, però ningú es molestava a explicar qui o què són. Els Cosacs són o agricultors o guerrers mercenaris que han lluitat per diferents nacions, però sobretot per l’exèrcit imperial rus. El seu paper en les conquestes de Sibèria i del Caucas fou decisiu i està ben recordat. En temps més recents, però, van tenir un problema molt gran amb els Comunistes, perquè a la guerra civil que va tenir lloc breument després de la instal·lació del nou règim, se’ls va acudir en mala hora fer costat a l’Exèrcit Blanc. Com a càstig, els Comunistes els van negar feines militars i els van reduir a guanyar-se la vida fent de camperols. Els Cosacs tenen un llenguatge propi però en canvi no semblen haver tingut mai un territori propi. El que feien és fer seguir a tota la família darrere l’exèrcit durant les seves campanyes per acabar establint-se al final en poblats separats als territoris nous acabats de conquerir. El resultat d’aquest procediment és que en els nostres dies viuen escampats en un territori enorme. Això vol dir també que a Sotxi hi ha Cosacs en els nostres dies, perquè ells van ajudar molt a conquerir el Caucas.

Què pot fer l’Estat modern amb gent així, nascuts per fer la guerra a cavall? Molt senzill: faran de policies. Al Sotxi normal fora de l’Olimpíada es veu que és el que fan. Un periodista del New Yorker explica com els va veure en acció. Un  jovenet al volant, probablement un xic torrat havia causat un accident i tenia por de sortir del cotxe perquè estava envoltat de gent hostil que cridaven i amenaçaven. Dos policies Cosacs van arribar (en motocicleta, no pas a cavall). Van començar per extreure el conductor per la finestra de l’auto i llançar-lo per terra, seguit d’un apallissament brutal amb els punys i els peus, fins que una ambulància se’l va poder endur. Diuen que la policia era sempre així sota els Comunistes, perquè tothom veia els policies com a representants d’un estat totpoderós amb el que no hi havia diàleg.

Els Jocs Olímpics

Els 51 mil milions de dòlars que costen marcarà el rècord absolut de preu. Els Jocs de Beijing només en van costar 44. El pressupost original foren 12 mil milions, menys de la quarta part del preu final. Es veu que en Putin no es preocupa gaire d’aquests detalls.

Diuen que els jocs tenen lloc a Sotxi, però de fet cap competició tindrà lloc a Sotxi. De primer, és una ciutat subtropical i fa massa calor: la temperatura diària mitjana a aquesta ciutat d’estiueig al mes de Febrer són 8,3 graus Celsius, que és la més alta enregistrada a qualsevol Olimpíada d’Hivern. Com que Putin no s’està de res, ha fet construir trens en totes direccions entre Moscou, Sotxi i tots els llocs Olímpics i dormitoris. Ja se sap que els trens a les zones muntanyoses són molt cars. El lloc del genocidi, Krasnaya Polyana, queda a 60 qm.

Seguretat

Un dels protagonistes més importants dels Jocs serà la seguretat. S’ho han pres molt seriosament, com cal:  hi haurà un verdader exèrcit de 80.000 homes protegint els atletes i visitants. Cal recordar que la memòria del genocidi d’un país musulmà amb mig milió de morts és molt viva i que tots els territoris, sobretot Chechen, amb guerres actives o recents estan a menys d’un dia de cotxe des de Sotxi. Altrament dit, hi ha molta gent molt perillosa que s’ho han pres molt malament i veuen aquests Jocs com una provocació al seu territori. Se sap que han donat ordres a tots els militants de fer qualsevol cosa que puguin a Sotxi. No serà fàcil, sens dubte i confiem que no puguin fer res. No ens podríem haver estalviat aquest problema? Hi havia altres ciutats que volien els Jocs.

Tot plegat un caprici car i perillós del Sr Putin

JOANOT

 

 

 

Desactiva els comentaris

13 gen 2014

Després d’haver evitat un avortament

Classificat com a General

Un ciutadà circulava pels carrers d’un barri pobre de Fort Worth quan va veure un nen d’uns 2-3 anys caminant tot sol pel centre del carrer  L’home va trucar la policia i un cotxe patrulla es va presentar. Als policies  els va semblar que la pobre criatura estava massa bruta i semblava mal alimentada i van decidir trucar l’Agència de Protecció de Menors. Les inspectores d’aquesta agència, que té molta autoritat, són dones d’edat madura que ho saben i entenen tot sobre la vida familiar entre la gent humil. El primer que van fer, fou canviar el panyal, cosa que probablement no s’havia fet en 2 o 3 dies. Dintre hi havia insectes i escarabats. Mentre tant, els policies  ja havien trobat la mare. Era una prostituta adicta a les drogues. Va explicar que ella tenia quatre nens i que havia sortit al matí amb la canalla a prendre la fresca i es veu que s’havia descuidat un a fora. Les agents de Protecció de Menors li van prendre en l’acte els quatre nens i se’ls van endur. Això ho vaig veure pocs dies abans de Nadal a una tele local. I ara què passarà? Les agents presentaran el cas a un Jutge de Família, demanant que el jutge cancel.li la potestat paterna de la mare i entregui els quatre nens a la custòdia de l’Estat. Si està d’acord, com que no hi ha orfanatges, l’agència donarà els nens a una “foster mother”, una dona que a canvi d’un modest pagament, s’encarrega dels nens. No és fàcil de suggerir alternatives, però el sistema funciona malament (amb tantes excepcions com volgueu). Els nens dintre el sistema reben un tractament similar als residents d’una pensió. Tenen vestits, una mica de menjar a la taula, a vegades van a l’escola, on no aprenen res, però ningú els estima ni es preocupa d’ells ni vol escoltar els seus problemes,  i ho aprenen tot pel carrer. En general, creixen amargats i amb resentiments contra tothom. La majoria acaben a les capes ínfimes de la societat, potser treballant de peons, o es fan criminals i acaben a la presó.

Un altre cas que no he pogut oblidar: quan vaig arribar als EUA fa molts anys encara quedaven alguns edificis equipats amb un incinerador de brossa (ara prohibit per raons de contaminació ambiental). Una noia molt joveneta acabava de donar llum a un bebé i, acabat l’embaràs volia reprendre la vida alegre i despreocupada d’abans. Els seus amics li van organitzar una festa de retorn i ella va pensar que buscaria un cangur i hi aniria. Però no va trobar ningú i ja li havien dit que no es pot deixar tot sol un nen petit. Desesperada, va llançar el nadó a l’incinerador i va anar a la festa.

En el contexte d’avortaments, hom parla sovint dels perills d’una terminació d’embaràs feta per avortadors incompetents. Quan jo era estudiant, tots els metges del servei havien diagnosticat una dona ingressada com a víctima d’un mal avortament. Vaig parlar amb ella unes quantes vegades. Tenia quatre fills ja, un pis massa petit i molts pocs diners però negava en absolut estar embarassada ni haver tingut un avortament. En els temps de la dictadura, això es castigava molt durament, i per això la malalta va seguir negant-ho fins la mort, que no va trigar gaire a arribar. Vaig anar a la Secció forense de la sala d’autòpsies del Clínic perquè jo no em volia creure que fos un avortament. Sí que n’era! El metge forense ens va ensenyar una matriu completament destroçada per algun instrument groller no identificat. Ens va dir que no recordava cap avortament tan mal fet com aquell.

Aquí als EUA els grups del complexe político-religiós de l’extrema dreta, sempre obsessionats per l’avortament, repeteixen continuament que la vida comença el moment de la concepció. Quan s’havia acabat? La vida a la Terra és una propietat que  es va originar un cop per tots fa molts milions d’anys i s’ha anat transmetent de pares a fills. Fins ara ningú ha aconseguit crear vida ni és fàcil entendre de què depén.

Tres històries verdaderes per recordar que amb el neixement d’una criatura no s’ha acabat res, sinó que un procés llarguíssim que canvia la vida dels pares i imposa continues obligacions, acaba de començar. Els éssers humans necessitem molts anys abans d’arribar a ser capaços de viure tots sols. Naixem amb un cervell que no passa del 10% del d’un adult  i seguim sent indefensos i irresponsables fins ser declarats adults uns 18 anys després. Seria interessant demanar a una mare un llistat de les coses que ha hagut de fer per educar els seus fills i els sacrificis que ha hagut de fer. I tot això es fa de bon grat si els pares estimen al nen, si l’han acceptat, fins i tot si l’han volgut. I jo em pregunto si les dones que consideren un avortament estan disposades i tenen una posició que els permeti acceptar aquesta responsabilitat tan gran i de tant significat social. Es pot creure que ho faran bé? S’estimaran el nen? O el faran créixer en un infern? Cal considerar la indefensió total dels nens contra mals tractes. Hi va haver recentment a l’estat espanyol un govern que es preocupava molt de la violència familiar, però només parlava de les dones. Potser es pensaven que els homes que maltracten dones no fan res als nens.

És evident que el propòsit primari dels instints i activitats sexuals és la reproducció. Potser pels nostres avantpassats i pels Neanderthals era l’únic objectiu però els homes moderns som éssers molt complicats amb estructures emocionals i intel.lectuals molt complexes que tenim una visió molt més àmplia, que sense negar la funció reproductiva, tampoc hi està sempre lligada. La gent que es nega a reconèixer això, no veuen la desproporció entre un encontre de poca importància i l’obligació d’estimar i educar un fill, patir per ell, ajudar-lo a l’escola i gastar molts diners pels pròxims 18 anys.

JOANOT 

 

2 respostes

20 des 2013

El Cap de la Nació Zulu AJ Lutuli, un Nobel oblidat

Classificat com a General

Amb motiu de la mort de Nelson Mandela, no he sentit  a ningú parlar del seu predecessor com a President del Congrés Nacional Africà (ANC en anglès), Albert John Lutuli, guardonat amb el Premi Nobel de la Pau de 1960. L’home s’ho hauria merescut. Era un Zulu,  fill de predicadors cristians, que es va distingir com a mestre (la seva ocupació primària) i sindicalista. Va guanyar tant respecte que el consell de la nació Zulu li va oferir el comand suprem, que ell va acceptar després de pensar-s’ho per dos anys. Anys després, fou destituit pel Govern de l’Apartheid. Nascut a Zimbabwe (Rhodesia en aquells temps) va viure sempre a Sud-Africa. Molt afectat pel tractament que rebien els negres indígenes, que en aquell temps abans de l’Apartheid era degut sobretot a les lleis de propietat de la terra (els indígenes eren el 80% de la població però només tenien dret al 7.3 % de la terra), va esdevenir un dels primers presidents de l’ANC. Va rebre el Nobel per ser un dirigent que va haver de defensar amb mètodes pacífics drets fonamentals de la seva gent contra el seu propi Govern.

Lutuli es va declarar un deixeble de Mohatmas Ghandi i va instituir un programa de Desobediència Civil Pacífica contra l’Apartheid, un cop el sistema fou introduït. L’Apartheid consistia de moltes lleis i disposicions separades, però Lutuli i el seu ANC en van triar sis que semblaven particularment ofensives. Una d’elles era que hi havia portes separades per negres i blancs; en Lutuli enviaria tota una manifestació a ficar-se per la porta reservada als blancs. Igualment, enviaria gent als llocs prohibits pels negres, etc. La policia i els polítics cada dia estaven més enrabiats. Cal recordar que en aquesta lluita només són pacífics els manifestants: el govern i els seus agents sempre es tornen violents.

Així és com un dia arribà la massacre horrible de Sharpeville, descrita a l’apunt anterior. Estava prohibit als negres entrar a certs llocs, les ciutats blanques sobretot, sense dur un document d’identitat que donava la policia. Una manifestació de 4 o 5,000 negres cantant es va dirigir a un d’aquests llocs prohibits sense cap mena de papers i van marxar cap a la comissaria de policia a veure si els detenien. Prop de la seu de la policia, s’hi van afegir potser 7 o 8,000 més negres, tots sense papers. En aquell moment va aparèixer el tanc de la policia envoltat d’agents i sense dir res van obrir foc amb fusells de repetició matant 69 persones, moltes d’elles amb un tret a l’esquena i ferint 187.  L’incident fou filmat i va horroritzar el món. El càstic, naturalment, fou contra els negres. l’ANC fou prohibit, en Lutuli destituit de tots els càrrecs! Tots els activistes coneguts foren empresonats i torturats. Els africans no van oblidar mai i molts anys després Nelson Mandela va triar Sharpeville per signar la nova Constitució

Fou després de Sharpeville que Mandela decidí fundar la branca militar de l’ANC. Sota la seva direcció personal van arribar a posar tres bombes a Johannesburg, sense víctimes. El primer grup de guerrers fou arrestat per la policia amb ajut de la CIA a una granja on treballaven amagats. Era propietat de l’ANC, però com que els negres no podien tenir propietats figurava de propietari un home blanc del Partit Comunista. La branca militar va seguir creixent i prosperant amb Mandela a la presó. Van fer molts atacs a Sud-Àfrica, però sobretot van anar a Angola i Moçambic i a Zimbabwe a lluitar al costat dels negres contra els colons blancs, al costat dels Cubans que Fidel Castro havia enviat, aprenent de tothom. Quan en Mandela va sortir de la presó, un exèrcit negre ben organitzat estava a Angola preparat a envair Sud-Àfrica. El perill de guerra civil era transparent. Cal agrair a Mandela que no va passar res.

Potser l’altre cas de fracàs de mètods pacífics contra un govern incivilitzat fou la sublevació dels nens estudiants d’escola del suburbi negre de Soweto. Era una qüestió lingüística al començament. Els holandesos foren els primers invasors blancs, després reduits pels anglesos que eren més civilitzats. Els nois negres es negaven a estudiar Afrikaans que era obligatori i veien sempre l’Anglès com la llengua de l’alliberació. Com de costum la sublevació esdevingué violenta i s’hi va afegir tot el ANC i va acabar amb més dirigents a l’illa Robben. En Mandela ja tenia amb ell els dirigents de les repressions de Sharpeville   i de Soweto. La presó esdevindria una mena d’Universitat Mandela. Per cert, avui en dia la República Sud-africana reconeix oficialment dues llengües blanques i nou llengües bantús. I els espanyols es queixen de nosaltres….

===========

A mi el tema de la Resistència Civil Pacífica de Ghandi, de Lutuli, de ML King sempre m’ha interessat molt perquè és una sublevació del poble contra l’estat totpoderós, que pretén representar-los però fa el contrari degut a deficiències constitucionals o lleis injustes. En Ghandi, que per cert era un Indi també sudafricà, va lluitar contra el Regne Unit, un país molt imperialista però també civilitzat i amb tradició democràtica i probablement per això va poder guanyar; en MLK estava contra el blancs racistes del Sud que eren molt incivilitats i perillosos, però tenia al darrere seu la resta del poble americà i el Govern Federal, que no van voler tolerar el racisme al seu país; Lutuli fou derrotat completament per la salvatjada de Sharpeville. Fins i tot Mandela li va girar l’esquena.

Passarà això a Catalunya algun dia? No sé i preferiria que Déu no ho volgués perquè la repressió sempre és violenta. Només els lluitadors són pacífics i si comencen, cal que sàpiguen què els pot passar. Si guanyen o no, a mí m’ha semblat sempre que depén sobretot de la natura i el caràcter de l’adversari.

JOANOT 

Desactiva els comentaris

10 des 2013

Nelson, el lleó atrapat que va dormir ben despert

Classificat com a General

Nelson Mandela ja ha anat a ocupar el lloc que legítimament  li pertany al costat de Mohatmas Ghandi i Martin Luther King i esdevé el tercer home de color que va haver de lluitar contra la crueltat i barbàrie de que es capaç la raça blanca. Tres homes molt admirats, però ben poc imitats que van demostrar que no hi ha cap obligació d’obeir lleis injustes i opressives ni necessitat de combatre-les amb violència. El camí i el martiri de tots tres fou molt diferent. Dels tres, Nelson serà sempre el més influencial i probablement rellevant per al món modern, potser fins i tot per als Catalans. La vida natural de Nelson Mandela ja s’havia acabat el passat juny quan a l’edat de 95 anys, incapaç de moure’s i pensar i tornar a fruir de la vida com els homes volem, els metges i la família van faltar el respecte degut al seu cos sense esperit ni esperança de recuperació i li van negar la mort natural que es mereixia. Com acaba de dir l’Arquebisbe Tutu, Mandela fou un regal del cel. Tenen molta raó els que ara ballen i canten enlloc de plorar, celebrant la seva vida. Ell faria sens dubte el mateix.

Els Inicis

El seu pare, que tenia quatre dones, era el cap principal de la seva tribu (en diuen “clan”) però va morir jove i Mandela, que va aprendre l’anglès d’adolescent, va créixer amb un oncle que va governar enlloc del pare mort. D’aquest home ell va aprendre una cosa fundamental: governar no és sols manar, cridar i donar ordres, sinó parlar i escoltar buscant sempre el consens i la pau. No ho oblidaria mai.

Va anar a estudiar Dret a la Universitat, on va conèixer membres del Congrés Nacional Africà que havia esdevingut l’organització única lluitant en tots els fronts per l’alliberació del poble negre sotmès a la crueltat de l´Apartheid i la repressió. Nelson es va destacar aviat pel seu lideratge, lucidesa i habilitat oratòria. Així i tot, no anava pel bon camí perquè el Congrés volia restaurar la supremacia negra contra els blancs, que haurien de ser expulsats del país o quedar reduïts a la impotència. Una trobada pel carrer completaria la seva formació política. Descriu el biògraf una escena gairebé còmica: un dels líders del Partit Comunista Sud–africà estava a casa seva mirant per la finestra quan el va reconèixer passant pel carrer i va sortir corrent  a presentar-se i parlar amb ell. De les converses amb el grup comunista, Mandela va treure per sempre més la noció d’un futur on negres i blancs s’embraçarien en germanor compartint la pàtria comú africana. Aquesta noció cabdal l’inspiraria fins al final de la seva vida. Però ai las, eren els anys de a Guerra Freda i Mandela va quedar marcat com un terrible i perillós comunista, una qualificació que la premsa del règim feixista de Franco va cultivar amb entusiasme.

Apartheid vol dir odi

Els blancs minoritaris de Sud Àfrica tenien durant la guerra mundial un règim filonazi odiós, opressiu, undemocràtic i violent que veia amb por o recel la immensa majoria negra i estava determinat a mantenir–la subjugada. El país vivia econòmicament millor que molts gràcies en part a les mines d’or i les de diamants que els garantien un virtual monopoli mundial.

Un mal dia en 1948 van proclamar l’Apartheid, la separació oficial de blancs i negres sense pretensió d’igualtat. Algú es pensarà que això ha passat a altres llocs, que és veritat, però no va tenir enlloc la radicalitat, bestialitat i salvatgisme de Sud-Àfrica. La separació i les prohibicions als negres eren constants i extremes, sempre humiliants. La policia blanca era incompetent però sadista i barbàrica més enllà de la imaginació. Les escenes d’horror van pogut ser preservades per sempre gràcies a l’heroisme de molts periodistes i càmera-men i les hem tornat a veure aquests dies amb el mateix horror. Són difícils de mirar. Eren éssers humans aquells policies salvatges que disparaven sense provocació, trencaven ossos, torturaven, arrossegaven cossos pel carrer i sempre reien? Sens dubte hi havia blancs que protestaven, però no gosaven alçar la veu.

Un Mandela horroritzat abandona el pacifisme

Un incident gravíssim, una massacre filmada en detall que produeix angoixa de veure, va agitar molt els ànims a tot el món. Una manifestació pacífica i desarmada avençava cantant i ballant com sempre per la carretera, quan un vehicle cuirassat com un tanc, envoltat per policies amb rifles va aparèixer al davant seu. No hi havia encara per sort els fusells d´assalt dels nostres dies. Els agents blancs van obrir foc sense més. Hi va haver prop de setanta morts i gairebé 200 ferits. El món va començar a pagar atenció.

Un altre incident esgarrifós fou el del “Cavall de Troia” igualment filmat per càmera– men temeraris de la cadena CBS nord americana. Un camió civil carregat amb caixes de metall altes s’anava  obrint el pas lentament dintre d´una manifestació negra a un centre urbà, completament envoltat per manifestants  que no se’n preocupaven. Quan el camió va arribar al centre de la multitud, de sobte uns sis policies armats amb fusells que estaven amagats dintre de les caixes es van aixecar rient per la sorpresa i amb fusells van obrir foc contra els desgraciats negres a poquíssima distància. Era com disparar contra ànecs de cartró a la fira. Potser li van concedir a algú una medalla per la idea. Sense veure-ho, l’escena no es pot creure. Sembla una pel.lícula molt dolenta. Els agents de l’Apartheid eren inhumans. Altres films ensenyen cotxes de la policia avençant lentament pels carrers buits de Sowetho i disparant cegament contra les parets de barraques de fusta i llaunes. Es deixaven filmar. No temien res ni tenien escrúpols. Feien escarni del món.

Després de la massacre, en Mandela, que fins aquell moment havia dirigit només accions de desobediència civil estil Martin Luther King, va dir prou, declarant davant d’una càmera que en vista d’aquells crims, la política del pacifisme no es podia continuar i ell fundaria la branca militar del Congrés Nacional Africà. La majoria de les seves accions militars van ser sabotatges i no se sap que vessés sang, però sens dubte planejava una guerrilla a l’estil de Fidel Castro com ell mateix va dir. Des d’aquell moment, esdevingué un terrorista i comunista certificat. La policia el va enxampar pel carrer, segons se sospita, gràcies a un informant de la CIA. El seu procés judicial és famós pel discurs d’autodefensa que Mandela va pronunciar en defensa de la llibertat i la democràcia, per la que estava disposat a morir, una peça política admirable, digna de ser estudiada encara. El volien condemnar a mort però al final va treure empresonament per vida amb treballs forçats.

Winnie

Nelson i la seva estimada segona muller Winnie tenien dues filles molt joves. Un cop deportat el marit a l’illa Robben, Winnie va esdevenir una lluitadora ferotge pel seu missatge i llibertat. La policia se li va tirar al damunt. Fou arrestada, maltractada, empresonada però ningú la podia fer callar. Al final fou exiliada per força a l’estranger per uns anys. D’aquest temps es conserva una carta esfereïdora d’una filleta a Nelson: els nostres pares estan a la presó, per a nosaltres no hi ha festes, ni regals, ni jocs i estem soles. Perquè no podem ser com altres? Els fills no havien triat res i haurien volgut una vida normal.

Winnie va tornar de l’exili i es va establir com una figura molt important dintre del Congrés, sempre en contacte amb el marit, sobretot per carta i fent de portaveu de Mandela. Al final es va complicar la vida amb la tortura i l’assassinat d’un xicot acusat de ser un informant que era un futbolista a una organització dirigida per ella i després l’assassinat del metge del noi. Va donar en persona una pistola i 8,000 $ a un hit man. També va apropiar diners que no eren seus. I va tenir aventures sexuals mentre Nelson seguia tancat. Molts anys després fou jutjada i se’n va sortir amb una sentència suspesa. Winnie havia estat una heroïna nacional autèntica que havia evolucionat malament com tants altres alliberadors han fet. Nelson va haver de divorciar-la però mai va renegar d’ella. L’havia estimat de debò. Ell no oblidava mai. Winnie segueix  essent diputada al Parlament en els nostres dies i és membre del Comitè Central del Congrés

El poble dels Estats Units, contra l’Apartheid i per Mandela

Molts europeus jutgen Amèrica pels seus governants i la seva política exterior de govern, que ni aquí ni enlloc són el millor que tenim al país, però ignoren l’enorme potencial progressiu del poble immigrant que va venir a treballar, viure amb a família i, sense cap ideologia, creu fermament en la llibertat i democràcia per a tots. Ai de qui els desperti!  Ja feia molts anys que el tema sud-africà preocupava i feia molt de neguit. Poc a poc un moviment de boicot es va posar en marxa, exigint la liquidació de totes les accions de companyies que feien negoci amb un règim tan feixistoide i violent, i es va estendre per Europa. Poc a poc, corporacions públiques i universitats s’hi van afegir però la resistència fou molt gran. Es guanyaven molts diners a aquell país llunyà. Els sud-africans se’n burlaven. L’única cosa que els molestava era el boicot esportiu que no permetia als seus equips sortir del país ni anar a les Olimpíades.

Però després de la victòria de MLK en la guerra pels drets civils al sud, el moviment va créixer. Un dia un grup va organitzar una demostració de desobediència civil davant l’Ambaixada de Sud-Àfrica i molts participants van ser breument detinguts. Fou com un xoc elèctric. Els actes de desobediència civil es van escampar com el foc. Poc a poc, tothom que es respectava, inclosos polítics volien ser arrestats per la policia cridant contra l’Apartheid. Hi va haver un total d’uns 150,000 detinguts en total, sense morts o ncidents greus, molts d’ells gent poderosa i artistes ben coneguts.

I, oh miracle! El Congrés Republicà (!!!) va escriure i aprovar una llei de boicot i desinvestiment duríssima contra Sud-Àfrica. El Sr. President Reagan s’hi va oposar amb desesperació. Ell només sabia que els de l’Apartheid eren anticomunistes i Mandela era un terrorista. Deia que amb temps i una canya tot s´arreglaria. Va arribar a fer un discurs televisat demanant que el poble aturés el seu propi Senat i va vetar la llei. Però el poble americà s’havia sublevat. El veto fou anul·lat en segona lectura i la llei va entrar en força.

Aquell dia el règim africà va quedar ferit de mort i va entrar en una llarga i dura agonia que va durar uns quatre anys. L’hora de Mandela s’acostava.

Sortint de Robben i de la presó

Què pot fer un ancià de setanta-tants anys després de 27 anys d’empresonament? Nelson s’havia endurit. Era una versió quasi perfecta de l’home que havia entrat, ara disciplinat i fixat en l’objectiu únic d’alliberar el seu poble. El Congrés havia estat com tots els moviments d’alliberació un partit radical socialista a l’estil de Castro, i tenia la nacionalització de les mines com a objectiu principal. Però Nelson tot això ja ho havia deixat córrer. Només volia llibertat i democràcia i estava disposat a reconciliar-se amb els blancs. El cel i els anys li  havien regalat un somriure meravellós i tenia un dot natural per la política. I havia entès que calia perdonar per poder seguir vivint en pau. No tenia cap altre objectiu.

En 1990 el règim, dirigit ara el President FW. DeKlerk va decidir obrir negociacions amb Mandela. El cas sembla estrany. Negociar amb un presidiari septuagenari famós que havia passat tants anys lluny del món? La idea que aquells desgraciats tenien era convertir-lo en un titella que servís per calmar els negres sota la direcció blanca. El van treure de la cel.la i li van donar una casa amb una piscina i li van enviar una caixa d’ampolles de vi. Així de malament el coneixien. Però seguia empresonat.

Després d’uns mesos, DeKlerk es va presentar al seu Parlament declarant que l’interès nacional exigia l’alliberació immediata i incondicional de Nelson Mandela. L’endemà Nelson i Winnie van sortir agafats de la mà rient, puny en l’alt, per la porta principal de la presó i el món va cridar un gran hurra!

Però no s’havia arreglat res. Els blancs sentint-se traïts pel seu Govern, abandonats a un terrorista i espantats esmolaven els ganivets i preparaven les pistoles per defensar- se. I els negres feien el mateix, veient acostar-se l’hora de l’ansiada revenja. Calia un miracle per evitar la guerra civil.

1990-1994. L’era pre-constitucional a Pretòria, Capital de la Nació

Al film Invictus ensenyen una caravana de cotxes negres duent en Mandela a la propera ciutat de Pretòria. No va ser així. Un film contemporani ensenya a Nelson i Winnie asseguts als seients de darrere d’un petit Toyota vell i brut, amb un xòfer i un home de seguretat al davant. Sense descansar, Nelson va anar a l’ajuntament i des de les escales va parlar al poble, blanc i negre, congregat a l’exterior. No el coneixia ningú. Els blancs havien estat enganyats sobre qui era i el temien. La seva obertura, la primera en públic, fou digna d’ell… i fins i tot de Shakespeare. “Saluts a tothom! He vingut a dur-vos la pau, la llibertat, la democràcia i la reconciliació” Com a mínim va aconseguir intrigar molta gent. Potser sí que aniria bé? Amb un discurs no s’arregla res.

L’endemà va anar a una conferència de premsa. Només entrar a una sala, sobtadament va topar de nassos amb el President FW DeKlerk, l’encarnació de Satanàs, el cap odiat de l’enemic racista, un dictador. Si mireu el film, potser reconeixereu, com jo,  per una fracció d’un segon dubte, ràbia, potser odi a la cara de Mandela. Però en una exhibició d’autocontrol extraordinari, el vellet lluint el seu famós somriure meravellós va encaixar cordialment amb DeKlerk, l’home que acabaria treballant per a ell com a Vice-President i que no havia estat mai un dels homes durs del règim. En l´actualitat en DeKlerk diu que van acabar fent-se amics i que Mandela fou el fill més gran de la nació de tots els temps. A la sala hi havia tots els periodistes de l’apartheid que havien passat anys exigint mà dura contra ell i tots els negres, insultant, amenaçant i calumniant a ell i al Congrés. Mandela va anar directament al grup saludant cordialment i fent bromes. Fins i tot parlava una mica d’Afrikaans (holandès) com molts blancs. Va ser en aquell moment que alguns van començar a creure en ell. Però tot eren paraules.

DeKlerk i els seus encara es pensaven que podrien mantenir-se al poder en alguna forma modificada i seguien provocant i perseguint al Congrés. Ara molts negres estaven armats i la violència augmentava cada dia i ja es cantava la guerra civil. Un Mandela exasperat va confrontar una manifestació negra. “Si algú de vosaltres té una pistola o un ganivet esmolat, llenceu-los al mar ara mateix! No és el camí” fou el seu consell. Parlava molt clar.

En Clinton a vegades diu coses inesperades de les que ningú més pot o vol parlar. Se sabia molt bé que els blancs de l´Apartheid havien desenvolupat amb ajut israelià un programa nuclear absurd però perillosíssim, i havien arribat a fer explotar amb èxit una bomba, potser seva, potser israeliana. Què en volien fer de les bombes atòmiques? Tenien un petit arsenal que segons sembla en Clinton va poder fer destruir completament l’any 1991 amb la cooperació plena de DeKlerk. El problema fou resolt, encara que a molts ens sembla que Israel hauria de donar explicacions.

DeKlerk va entendre que l’Apartheid s’havia d’acabar i va convocar un referèndum per abolir-lo. Només van poder votar els blancs però el 60% van triar l’abolició. Finalment, després de 48 anys horribles que no havien aconseguit pau i tranquil.litat per a ningú, sinó tot el contrari, tot canviaria.

En aquell moment el Premi Nobel de la Pau fou concedit a Mandela i DeKlerk. Sembla que al final DeKlerk, emocionat,  va veure el llum. Va posar-se a treballar amb Mandela, que també era un advocat, escrivint una nova Constitució inspirada en la Constitució americana i les lleis fonamentals britàniques amb l’afegit de les lleis de drets civils i llibertat individual més progressives del món, encara un exemple a seguir. Tant debò copiem aquestes disposicions a Catalunya algun dia.

I el 1994 tots els negres i blancs van votar junts pel nou President del nou règim sota la nova Constitució, sovint amb llàgrimes als ulls i abraçades i càntics. Ja no hi havia perill de guerra i el President Mandela  havia esdevingut Madiba (un títol honorífic  màxim del seu clan que és absurd voler traduir). Nelson havia entrat a la glòria, però no era ni perfecte ni un sant. Ell ja deia que només era un pecador que seguia lluitant… A la família li semblava que els havia abandonat. Un vespre, ja President, va voler fer un petó a la filla més jove abans de retirar-se. Inesperadament, la dona li va girar la cara dient amb ràbia “Tu sí que deus ser el pare d’una nació, però no has estat mai el meu pare”

La “Truth and Reconciliation Commission” (Comitè per la Veritat i la Reconciliació)

Aquesta fou una de les obres mestres del President Mandela per assolir una pau estable i tancar per sempre un passat horrible. Aquesta comissió, nominalment presidida per l’Arquebisbe Tutu tenia l’encàrrec d’identificar víctimes del terror i donar als ciutadans la possibilitat d’explicar-ho en públic, de cridar i acusar. Igualment els torturadors i criminals de l ‘Apartheid  tingueren l’oportunitat de presentar-se, confessar i obtenir així el perdó. La comissió es va reunir en públic per primera vegada a Cape Town en 1996. Una cadena local de TV va transmetre la primera sessió pública i després Noruega va pagar per la transmissió per ràdio de la resta. Van tenir un problema molt gran per les diferents llengües que parlaven els indígenes i les dues dels blancs.  Notable fou el testimoni de DeKlerk. Amb el cap cot, va demanar perdó per l’Apartheid i per tots els crims de règim. Tothom que es va presentar rebé una amnistia sense càstig. També es va haver de presentar Winnie Mandela, que era culpable de moltes coses lletges, per no parlar d’un trist discurs que va fer un dia en mala hora. L’Arquebisbe la va invitar a demanar perdó però ella, orgullosa i combativa com sempre va donar una resposta gens clara. El grup va fer moltes recomanacions que foren incorporades a la llei. Noteu la diferència entre això i l’amnistia cega de la transició espanyola, que només va fer callar les víctimes innocents i va regalar immunitats sense contrapartida. L’exemple Sudafricà ja ha estat copiat manta vegada, com alternativa necessària i superior al sistema de Nüremberg o a l’espanyolada de la transició. Naturalment, hi va haver detractors però la majoria pensa que fou una de les victòries i lliçons més grans del Lleó de Robben Island. En general, el poble no vol sang, però cal deixar parlar i escoltar i al final les víctimes tanquen el capítol, porten flors al cementiri, ploren i resumeixen la vida! Perquè ja ho han fet tot i el rellotge no pot fer marxa enrere. Madiba va fer molts gestos com aquest i ho entenia millor que ningú. Sud-Àfrica viu i és un país lliure multiracial (el “rainbow”, en deia Nelson) on més de dues races viuen juntes. Si no, com ells diuen, ara seria un país com Afganistan o Síria.

Fou Mandela un bon President?

Mandela tenia, a més del somriure, una habilitat política, habilitat social i un autocontrol extraordinaris. No tenia sinó un sol objectiu en la seva vida i el va assolir plenament contra l’opinió de tothom. El seu nom esdevingué un símbol per democràcia, llibertat i resolució pacífica de conflictes intractables. Però apart d’això, va governar bé?

En Mandela no era un tecnòcrata i hi havia coses que no entenia. A més el seu primer gabinet era una coalició de gent blanca i negra de diferent faccions que semblaven odiar-se mútuament. La seva pitjor fallida fou que no va entendre el perill i la gravetat del SIDA, cosa que el ximple que el va succeir de President encara va empitjorar. Les escoles públiques i l’economia el van fer patir molt. La política exterior, fora de la defensa dels seus principis, li era un misteri. Va tenir una topada pública amb el President Bush per seguir defensant Castro. “Els seus enemics no són els meus. Els enemics de vostè no són enemics meus.” Als negres va regalar la llibertat i la dignitat però no va poder fer gran cosa  per millorar el seu nivell de vida. Tenia ja prop de 80 anys i no va voler servir un segon mandat, al revés de tants alliberadors pel món que s’han instal.lat al poder per sempre. Avui en dia, el país pateix de corrupció i mal govern i mala economia i desesperança. En sortiran, com tants altres països

La feina de Nelson, però, estava molt ben feta. Ara el lleó pot dormir.

 

JOANOT 

 

3 respostes

23 nov 2013

Mort a Dallas

Classificat com a General

En aquells dies, fa cinquanta anys, Dallas era una ciutat poc popular, sudista i encara sense reformar, racista, plena de prejudicis. Què en treia el President Kennedy de voler anar-hi? Avui en dia és molt diferent. Dallas, juntament amb les dues ciutats satèl.lits de Fort Worth (on jo visc) i Denton, totes dues lligads a la metròpoli per trens de rodalies i per moltíssimes autopistes, és molt diferent i ha esdevingut la capital indiscutida de Texas del Nord. En part la millora és deguda als dipòsits subterranis immensos de gas natural amb els ingressos derivats, a un plan hidrològic extraordinari digne d’Aràbia Saudita que ha convertit el desert en un paradís urbà verd amb arbres, flors, parcs, llacs i habitatges magnífics. Fins i tot hi viu el poc estimat George W Bush (el seu pare, també presidencial, en canvi viu a Houston, que és la ciutat més gran de Texas però està molt lluny). Fort Worth (700 o 800,000 residents) no és Dallas però es mereixeria més respecte i reconeixement del que rep. En JFK hi va passar la darrera nit. El seu assassí Lee Harvey Oswald hi està enterrat. I la nova superlínia aèria acabada de fundar per l’AAA estarà basada a Fort Worth i no a Dallas com ha dit tota la premsa del món. No hi ha dret.

La pregunta que plantejava al començament és fàcil de respondre. En JFK va venir a Texas del Nord perquè s’acostaven les eleccions i ell es preocupava amb raó. Es llegien i s’escoltaven moltes mostres d’hostilitat i insults contra ell, sovint amenaçadors i violents.  El Vicepresident Johnson (d’Austin, Capital de l’Estat de Texas) li assegurava que guanyaria molt amb el viatge i que també hi havia texans que se l’estimaven i l’admiraven de debò (No pas ell)

Els germans Kennedy i també Lady Jacqueline, la Primera Dama, s’havien beneficiat d’una propaganda extraordinària de les seves persones practicada conjuntament de forma habilíssima (tots ells tres persones ben atractives i molt educades, ben vestides i agradables, intel.ligents sens dubte), del curiós accent de JFK i de la seva imatge i estil oratori en general. Sens dubte JFK fou un President important, però fou ell també un gran President? O només un Playboy ric de  l’Alta Societat que sabia fer molt de teatre? Va guanyar o perdre el país amb la pujada al poder de Lyndon Johnson? Molts periodistes tracten en JFK de gran home sense oferir cap detall en suport d’aquesta opinió.  Vet aquí les tres àrees principals de a seva gestió que jo destacaria:

1)  Sense dret, ni raó, ni justícia, ni necessitat ni seny va encetar la Guerra fatal del Vietnam. Al final, 25,000 soldats americans i moltíssims més militars i civils vietnamites moririen. Va fer destituir i probablement assassinar el President Diem, que se li hava sublevat i va crear una tragèdia als EUA que va enterbolir el mandat dels seus successors Johnson i Nixon. Els drets civils de molts ciutadans van ser violats. Hi hagué molts ferits i algun mort civil. Els ciutadans es van radicalitzar i l’odi es va escampar per tot el país. Al final, fou la primera gran desfeta nordamericana en segles. I avui en dia, els EUA manté relacions poítiques i econòmiques excel.lents amb el Vietnam comunista! probablement gràcies al patrocini del Senador John McCain, símbol del patiment sense objectiu ni benefici. Què en va treure, Sr President?

2) Els cas tan perillós dels 13 dies crítics de la crisi de Cuba i els missils nuclears soviètics a l’illa de Fidel Castro tingué lloc durant el mandat de JFK. Aquí sí que cal donar a JFK un premi d’honor. Els missils soviètics enviats per Khrustxev eren inacceptables, naturalment, i calia fer-los treure. Però com? El líder soviètic ja havia semblat divertir-se fent el boig més d’una vegada i aquesta provocació tan absurda podria ser-ne la prova final en el sentit més estricte de la araula “final”. La majoria de caps militars i consellers presidencials americans eren anticomunistes rabiosos que volien bombardejar els missils soviètics a Cuba. Aquest atac hauria desfermat una confrontació suïcida impossible de guanyar amb la URSS, que podria haver dut el món  fàcilment un holocaust nuclear, i potser si haguessin guanyat ni jo estaria escrivint aquí ara ni els lectors estarien llegint res. En JFK va aconseguir fer callar a tothom i va analitzar la situació fredament. Al final va aconseguir la retirada dels missils a canvi només de la retirada de les bases de missils americanes a Turquia que estaven també a la frontera soviètica però que amb l’abast limitat dels missils d’aquells anys importaven poc. Ni JFK ni el seu germà acceptarien el joc de “Dare” (atreviment) contra les armes soviètiques a veure qui perdia els nervis abans. Els nens americans a tot el país (i probablement a la URSS) ja estaven aprenent del mestre com calia protegir-se de les bombes atòmiques i els refugis ja nuclears s’estaven omplint de queviures en llaunes i aigua. I en JFK i en Khruitxov van dir NO a la guerra. El món no havia  viscut mai en un perill similar. Valia l’incident de Cuba la destrucció del món? JFK va imposar en aquell moment tant el seu lideratge com el seu seny. Per la resolució d’aquest incident, en JFK rep cent punts. Nikita Khrutxov fou destituït de tots els seus càrrecs al poc temps. Jo li hauria pintat a més les orelles de Mickey Mouse a la calba… I potser l’hauria tancat a un manicomi.

3) En JFK va perdre o rebutjar l’oportunitat d’esdevenir l’heroi dels drets civils dels ciutadans negres americans. El lector que s’hi interessi pot trobar a un apunt meu recent la història de Martin Luther King i la Gran Marxa sobre Washington per Jobs i Drets Civils, que tingué lloc pocs mesos abans del magnicidi. La resposta del Govern fou un xic absurda, si no plenament ridícula, fortificant la capital per por que la marxa intentés enderrocar el Govern dels EUA. I ara, Sr Kennedy! Quines coses de pensar! Al President, el moviment pels drets civils i en Martin Luther King no li feien cap gràcia però amb el sentit comú que sens dubte tenia per la política, JFK havia arribat a la conclusió que no hi havia més remei que negociar amb ells degut a la força, el nombre de negres, la raó i les raons que tenien.  Aquesta conclusió fou una victòria immensa per Martin Luther King i per la Desobediència Civil Pacífica, que havia pogut derrotar una altra vegada com abans a l’Índia lleis abusives, inhumanes i injustes sense necessitat de recórrer a la violència. El govern se sentia obligat contra ka seva voluntat a negociar amb ells i el seu exèrcit pacífic victoriós. I per això el President Kennedy va rebre els dirigents de la marxa prometent una Llei de Drets Civils que acabaria amb la discriminació racial. Però no va donar detalls i no estava gens clar que estigués disposat a anar a torçar braços al Congrés per aconseguir una bona llei.  Retrospectivament, les seves interaccions amb el Congrés no li van sortir mai gens bé i en aquest cas a més la confrontació havia de ser (i va ser al final) molt dura. Els congressistes no es deixaven impressionar per la propaganda del famós Camelot ni per la bellesa indiscutible de la primera parella.

Al final, els Drets Civils van esdevenir el clam a la glòria, ben merescuda, del seu successor Lyndon Johnson. En Johnson va patir al poc temps d’un infart de miocardi del que es va recuperar bé. En JFK no ho hauria ni volgut ni pogut fer igual.

********************************************************************************

Com és de terrible un magnicidi. Quina commoció produeix! Aquell dia, em diuen que totes les botigues van tancar espontàniament. I hi havia colles de gent que atacaven les  que encara estaven obertes. I altres anaven cridant pel carrer enlairant  banderes americanes. Apart i més enllà de la violència i el vessament de sang, sempre indignes de la nissaga humana, hi ha l’aspecte polític de la violació dels drets de la nació. Qui era un jove desequilibrat per decidir tot sol sense discussions i imposar a tothom la seva voluntat de canviar el destí d’una nació tan gran i poderosa? Era una figura fosca i perillosa d’intencions inescrutables que s’havia alçat tot sol contra la seva pàtria, la seva constitució i tots i cadascun dels seus conciutadans. Només així es pot entendre la ràbia i la desesperació d’aquell dia ara fa 50 anys.

JOANOT

 

2 respostes

19 nov 2013

Tres Mexicans “il.legals” i el Sr Navarro de ca’l PSOE

Classificat com a General

Fa poc vaig haver d’anar en persona a fer una gestió a una oficina del Govern de Texas.  Hi havia poca gent, cosa ben poc comú.  A l’aparcament vaig veure tres Mexicans (dos homes i una dona) que sortien d’un cotxe vell i estartalit. L’home més gran duia un barret negre i un bigoti espès; el més jove era un veritable indígena, fort, de pèl negre i pell fosca i anava en una camisa blanca mig cordada. Qualsevol Americà els hauria identificat “il-legals” o “wetbacks” (que es van  mullar quan van entrar al país pel Rio Grande). Ara que jo sempre m’he preguntat com pot ser “il.legal” un ésser humà? I com pot ser “il.legítim” un nen? Però el que jo volia explicar avui és que aquests tres havien entrat a l’oficina unes passes davant meu. Hi havia a l’interior senyals bilinguals indicant que calia formar una cua a certa distància del mostrador de la recepcionista (per no poder sentir de què es parlava), momés que jo estava badant com sempre i enlloc de formar cua darrere els mexicans, me’n vaig anar directament al mostrador. Com reaccionen els Catalans quan algú, ni que sigui un vellet com jo, es cola descaradament? Més val ni preguntar, però quan em vaig girar a disculpar-me, els tres Mexicans m’estaven guaitant amb els ulls fixos, sense dir res, ni tan sols parlant entre ells. Vaig intentar disculpar-me dient alguna coseta en anglès i fins i tot en mexicà però no em van respondre ni tan sols amb un moviment del cap. Em va costar, però al final els vaig entendre. Estaven dient que per favor no digués res ni em queixés, perquè no era culpa seva ni ells havien fet res. Així de trista podia ser la vida d’un il.legal. Passés el que passés, ells no tindrien mai raó i més valia que no es queixessin o encara podrien rebre o ser deportats. Callar i aguantar era sempre la millor opció. La raó, la llei, la justícia, la democràcia, la llibertat eren paraules buides amb poc significat. El SrNavarro, representant i líder màxim del PSOE a Catalunya em va recordar diafanament aquest incident perquè ell va descriure als Catalans com a criatures subordinades que si ens trobessim en la situació d’aquells desventurats Mexicans, que com tants indígenes i alguns Catalans ni tan sols parlaven bé l’espanyol,  faríem el mateix. El Sr Navarro, que pocs dies abans havia vessat llàgrimes d’emoció en esbrinar-se que els barons del seu partit, que poc abans l’insultaven, l’havien perdonat i readmès dintre el si de la lluita incondicional per la mare pàtria espanyola i el seu Estat, que pel PSOE i els altres partits estatals són com Déu i el Sant Pare per als Jesuïtes. Les llàgrimes adelantades ja a les que es vessaran després de la pròxima elecció, semblen haver inspirat la resolució ferma i transparent del seu Consell Nacional (nacional, provincial, autonòmic, subservient?) per escrit: el seu partit no acceptaria mai qualsevol vot no aprovat prèviament pel Govern d ‘Espanya, sigui qui sigui. Fixeu-vos bé: mani qui mani al seu Estat, tant si és el PSOE de Rubalcaba o el de qualsevol adversari, o la Rosa Diez o els comunistes o la LOPE o l’Opus una altra vegada, o Rajoy, els Catalans com qualsevol altre poble oprimit sense drets teníem l’obligació d’ajupir-nos, creure, callar i seguir treballant obedientment pel benestar econòmic de l’Estat suprem. I ell mateix i els seus acòlits? Jo no passo de politòleg aficionat però tant els Partits antigament socialistes com la dreta incivilitzada estil PP tenen en comú una fe en l’estat fort i totpoderós estil stalinista o hitlerià, al que els subjectes s’han de sotmetre sense qüestions pel bé comú a l’Estat. Ens pensàvem que els temps havien canviat però el Sr Navarro ens hi ha tornat a portar, enlairant amb llàgrimes  la bandera de la seva prioritat absoluta. Abans de qualsevol ideologia, del socialisme, de la religió, abans de tot, obediència total i cega a l’estat, mani qui mani. Els qui manan no seran mai els Catalans perquè som i serem sempre una minoria. L’Estat totpoderós del PSOE i del PP no ens permetrà a nosaltres Catalans mai recuperar la llibertat i votar per controlar el nostre destí. No cal que ens fem il.lusions. Mai, mai, mai, ni ara ni mai si depén de Navarro i el seu PSOE. 

 

Joanot

 

 

 

 

 

 

 

Desactiva els comentaris

08 oct 2013

II. L’Era de Martin Luther King. Algunes històries ben conegudes del Moviment pels Drets Civils

El terror de la Resistència Civil Pacífica
La Resistència o Desobediència Civil Pacífica contra injustícies i abusos de poder del Govern ja s’ha utilitzat a molts llocs per molts grups, però els noms de Ghandi i MLK són els que més sovint se senten i es citen donant legitimitat als moviments d’alliberació que aquells grans pro-homes van dirigir amb tant d’èxit. Ara parlem d’en MLK que a diferència de M. Ghandi i de tants altres va establir un lligam molt fort entre el seu moviment i els principis no-violents del Cristianisme, que la seva Església sovint ha oblidat.

Es mereixia en MLK l’anomenada que té o era simplement un predicador sense significat o importància polítiques? Quelcom que es pregunti això de debò no ha entès mai que és la Desobediència Civil Pacífica. I sobretot no ha entès mai el terror i el coratge que impliquen la confrontació amb el poder del Govern, les lleis injustes i la  policia. En MLK ho entenia perfectament i va aconseguir ensenyar-ho a una minoria de ciutadans negres als quals es negava tot excepte una vida miserable plena de patiment i humiliacions i que sentien una inclinació natural a l’ús de la violència com a única solució assequible.

Quan es parla de desobediència pacífica, cal entendre que només són els ciutadans agreujats els qui renuncien a l’ús de la violència, no pas als governs que l’aplicaran  amb gran determinació arribant sense dubtar als atacs físics el carrer, l’empresonament i sentències de presó sense oblidar per res els paramilitars que sempre surten al costat del govern i podrien anar molt més lluny. Ja el jutge Garzón ho va dir ben clarament una vegada: la desobediència pacífica és il·legal. N’és segons sembla, sempre, en tots els països i en totes les circumstàncies. En MLK es trobà sovint a la presó i fou maltractat. Els seus seguidors havien d’estar preparats a rebre el mateix tracte.

Les lleis anomenades de Jim Crow (1876-1956)
Era un paquet de lleis establint la segregació racial de jure (legalment) a totes els estats de l’antiga Confederació vençuda a la Guerra Civil. El seu propòsit era substituir el Black Code que havia existit abans de l’emancipació dels esclaus negres i que definia, sense tenir cap pretensió d’igualtat racial, el tracte que havien de rebre els negres lliures. Les lleis de Jim Crow, en canvi, establien dintre de la llei el principi “iguals però separats”, que era una burla de l’exigència constitucional d’igualtat per a tots. Els negres van veure establerta i legalitzada una segregació que els limitava a llocs profundament desiguals i a rebre serveis de mala qualitat. Cal entendre que la segregació al Sud no era el resultat de mals tractes dels ciutadans blancs sinó de la llei que la manava i que els tribunals federals no els podien trencar perquè era una qüestió interna dels estats fora de la jurisdicció federal.

Una cosa poc coneguda era d’on venia el nom Jim Crow pel que aquestes lleis eren universalment conegudes. Ningú n’està segur però sembla que era el nom utilitzat a l’escenari per un actor popular que sortia amb la cara pintada de negre i parlant amb l’accent dels negres. El nom va acabar essent un termini derogatori per a negres. Lleis de Jim Crow volia dir les lleis dels negres.

És per això que en MLK va haver de recórrer a la Desobediència Legal Pacífica: els racistes que martiritzaven conciutadans amb la segregació complien amb la llei a tots el estats del Sud. Els advocats i els jutges no hi podien fer res i la policia estava sempre contra les víctimes. Quina responsabilitat la d’un home que té el poder d’acceptar en nom propi i dels seus seguidors arriscar per a tothom la integritat física, l’empresonament i, sens dubte, fins i tot la mort d’algun participant!

El Boicot dels Autobusos de Montgomery (Desembre 1955-Desembre 1956)

Les organitzacions pels drets civil havien anat sovint als tribunals i havien guanyat sempre, només que els advocats i els jutges sempre trobaven forats per limitar la validesa de les sentències de tal forma que res canvies. No obstant, seguien provant. Les lleis municipals de Montgomery no manaven explícitament la segregació als busos, però autoritzaven als conductors a posar-la en efecte com si tinguessin l’autoritat de policies, que era el mateix però marejava la perdiu quan hi havia queixes. Tots els passatgers pujaven al bus i pagaven per la porta d’endavant. Els blancs seien començant prop del conductor. Els negres en canvi eren obligats a baixar i tornar a pujar per la porta de darrere i començaven a omplir els seients començant pel darrere. En principi, la cosa es quedava així si no hi havia prou passatgers per omplir els seients blancs, però el conductor posava una mena de senyal de fusta separant els seients blancs dels negres. Si a una parada posterior pujaven més blancs que negres, el conductor s’aixecava i movia el separador de fusta cap a endarrere, manant a qualsevol negre assegut davant de la nova posició del separador que s’aixequés. És això precisament el que va passar amb la Rosa Parks, que fou detinguda per negar-se a aixecar-se i deixar el seient a un home blanc, quan el conductor havia mogut el marcador de fusta al darrere seu.

La Rosa era una costurera de professió, iniciada en l’activisme pel seu marit, un barber, que en el moment de l’incident era la secretària d’en ED Nixon, el vell lluitador i director del capítol local del NCAAP i d’un sindicat negre, a mes de ser secretària del capítol, i experta en la investigació de violacions sexuals d’origen racial, i que acabava d’assistir a un curset sobre la desobediència civil pacífica. No cal afegir que el descontent sobre la segregació als busos estava molt estes entre els negres i que tothom demanava acció. En resposta, els dirigents locals de la organització ja estaven organitzant un boicot massiu als autobusos. La NCAAP, nou mesos abans, al mes de març, ja havia estat a punt d’organitzar una protesta massiva de suport a una altra dona, una noia de 15 anys, que havia fet el mateix i havia acabat emmanillada i mal tractada per la policia. En Nixon ho va haver d’aturar tot en el darrer moment quan es va descobrir que la noia estava embarassada. En aquells temps, aquesta noia quedava exposada a tota mena d’insults i calúmnies, o sigui que van preferir deixar-ho córrer. Quan ho va fer la Rosa Parks, en Nixon i tots els seus literalment van saltar d’alegria. Era la dona perfecta, mes digna de confiança i probablement ja n’havia parlat amb la gent del capítol.

Perquè ho va fer la Rosa? Aquell dia havia sortit molt cansada després d’un dia de feina fent vestits però sobretot perquè va reconèixer el conductor que la volia treure del seient. Era el mateix que un temps abans l’havia fet baixar del bus després de pagar per tornar a entrar pel darrere… i va engegar intencionalment l’autobús sense donar-li temps a pujar i deixant-la pel terra. I també va invocar la memòria de l’Emmett Till  (veieu l’apunt fa dos mesos), el noi assassinat per fer una broma a una dona blanca casada.

Fou condemnada a una multa de 10$ i a pagar pel judici 4 més, però tota la NCAAP i totes les organitzacions civils van sortir a la seva defensa. I molta gent blanca i llunyana va escoltar i va sentir explicar que era el Jim Crow i al final, després de tot un any de boicot el Suprem Federal va prohibir la segregació. Per cert, els taxistes negres havien rebaixat el preu a 10 cèntims per persona durant la vaga, però la ciutat va intentar multar a qui fos que demanés menys de 45 cèntims. El capitalisme ha de tenir límits.

En Nixon, un home respectat i prestigiós, però ja molt vell, va fer anomenar en Martin L King director del boicot i amb el temps successor seu. I va fer caure la primera llei de Jim Crow, la primera en els temps del fantàstic i imaginari Equal but Separated. La resta cauria durant la presidència de Johnson amb la la Llei Federal de Drets Civils, després de la Marxa de 200-300,000 persones, el 75% negres sobre Washington, el 28 d’Agost de 1963.

El “counter”(barra) del Restaurant dels Magatzems Woolworth a Greensboro, North Carolina (Febrer 1960)
Greensboro és una ciutat tranquil·la i agradable a North Carolina que tenia un Woolworth gran. Als EUA aquesta botiga venia articles barats i com moltes altres botigues (en part fins al dia d’avui) tenia una barra amb servei de begudes i menjar ràpid barat. Igualment la ciutat tenia una Universitat poc gloriosa, ja integrada, la North Carolina Agricultural & Technical State University. Com a moltes altres Unis, els estudiants del primer any havien de viure a una cambra del recinte en companyia d’altres. Entre aquests estudiants n’hi havia tres, tots negres, companys de dormitori, altrament desconeguts pel mon que sovint es passaven els vespres discutint la situació i la qüestió tan difícil dels  Drets Civils i de la Resistència Pacífica com a eina de lluita invencible. I un dia es van dir: ens passem els vespres parlant sense fer res i això no està gens bé. I així és com un dia de febrer al 1960, a la tarda es van presentar tots tres al mostrador de Can Woolworth al lloc reservat per als clients blancs i tot seient i somrient van demanar tres cafès. Ho van resistir tot: empentes, discussions, insults, precs de les empleades negres, preguntes de la policia, però no van cedir. Els seguidors de la NCAAP no en sabien res i van trigar dies a afegir-se: en MLK era molt prudent amb gent desconeguda.

Poc a poc s’en va començar a parlar. Els 3  xicots se n’anaven a casa quan tancaven la botiga i hi tornaven l’endemà quan s’obrien les portes fent sempre el mateix. Seien a les cadires i esperaven el cafè. Els espectadors, al principi estudiants, s’apilaven a l’exterior, mirant per les finestres: primer un parell, després 20, el segon dia 90, el tercer dia 200. I la policia no va fer res. Poc a poc l’epidèmia es va estendre. La direcció de Woolworth al final va invitar tots els empleats negres a venir a la secció blanca a prendre’s un cafetó gratis. La guerra dels somriures s’havia acabat. Altres botigues, altres ciutats i altres estats van seguir l’exemple. S’en va parlar per tot el món i va acabar amb la segregació per les bones a molts restaurants. Fou un exemple espontani magnífic de desobediència civil pacífica, perquè la segregació, no cal oblidar-ho, era la llei del país.

La Victòria Final (o no?)
Les lleis de Jim Crow que feien de la segregació i la humiliació diària de milions de ciutadans americans una rutina havien durat  87 anys. I des de la guerra pacífica encetada per la Rosa Parks i els seus amics van transcórrer 8 anys de lluita dura i sovint sagnant. I cal recordar que el problema ni havia començat amb la Rosa Parks ni es va acabar amb la Llei Federal de Drets Civils.

Contràriament al que molts es pensen, la Gran Marxa sobre Washington per Jobs i Llibertat (sic) del 28 d’agost de 1963 no fou organitzada pel Martin Luther King sinó per un grup de vells sindicalistes, sovint d’afiliació comunista embolicats durant tota la marxa, degut a la manca de lidership en una sèrie de baralles gairebé còmiques per tot, als quals les organitzacions de drets civils, en MLK inclòs, es van afegir.
El President era en Jack Kennedy que s’ho veia molt malament i va intentar dissuadir-los amb l’argument que ell tenia la tercera via, la d’escriure una nova llei de drets civils que ho resoldria tot i que la llei no es podia trencar, un argument que els participants ja havien sentit molt sovint. El President era completament indiferent als arguments racials i socials i la història que li presentaven. Va negociar amb ells, no obstant, explicant als col·laboradors que reconeixia que els negres havien aconseguit organitzar-se en una força política considerable amb la que li calia negociar. I a més, això sí que podria fer riure, tant ell com el FBI d’Edgar Hoover tenien por que els manifestants intentessin un assalt violent contra el govern federal. Per en Hoover, tots eren comunistes buscant una oportunitat per enderrocar el govern dels EUA. Així és com va fer ocupar la ciutat per milers de policies i 3000 soldats federals amb equipaments militars pesants (tancs) al voltant de la ciutat en estat d’alerta. Els hospitals havien estat buidats per poder acollir les víctimes possibles, les operacions anul.lades i reserves de sang acumulades. I no va passar res de res de res, naturalment.
En Kennedy es va mirar les presentacions, actuacions musicals i discursos per la TV amb admiració. No va jutjar favorablement els moviments presents, però va alabar molt les habilitats i mètods d’en MLK. Poc temps després va rebre a l’Oficina Oval els organitzadors i els va prometre una Llei de Dret Civils, de la que no va saber donar detalls. Però seria en Lyndon Johnson qui al final la va dur a terme. Sens cap dubte molt millor de com hauria fet en Kennedy.

S’havien guanyat grans batalles, però a ningú li va semblar que la guerra estava acabada. El mateix es pot repetir avui. I demà. Fins quan?

Saluts

JOANOT

Una resposta fins a ara

04 set 2013

I. L’Era de Martin Luther King. Històries poc conegudes

Classificat com a General

Un gran sermó escrit només en part:  Coses que poden passar
Fa 50 anys  al final de la Marxa sobre Washington Martin Luther King va pronunciar l’immortal sermó “I have a Dream.” Va llegir la major part del discurs, escrit sens dubte per ell mateix però revisat moltes vegades amb l’ajut dels seus col·laboradors (tres atapeïts fulls de format EUA mecanografiats a un sol espai). Buscar el “I have a Dream” al manuscrit és un exercici en futilitat: no hi és. En aquella ocasió memorable, un xicot negre voluntari, que amb el temps acabaria essent una estrella de la NBA naixent, va gairebé aconseguir preguntar al gran home al final del discurs si es podia quedar amb els papers, que en MLK semblava estar a punt d’abandonar. Abans que el gran home pogués respondre, una tempesta de crits i abraçades entusiàstiques el va envoltar i se’l va endur abans de poder donar resposta. El noi es va ficar els papers a la butxaca i després a casa els va usar per marcar pàgines d’un llibre que estava llegint sense preocupar-se’n més. Quinze anys després se’n va recordar i va re-descobrir els papers que ara exhibeix a visitants i és l’única versió original coneguda del sermó. Li han ofert milions pels tres fulls però l’home, ja vell i ben acomodat, diu que ni en broma. Canviem de tema per un moment.

Orígens immediats
Un contingut freqüent dels meus apunts són històries o historietes nord-americanes verdaderes però poc o gens conegudes a Catalunya. Han passat moltes coses bones a aquest país que també és la meva terra. És el lloc on he passat més anys de la meva vida. Una pel·lícula molt recent, “The Butler,” que intenta reconstruir com fou el món sota el pes dels anys de lluita per la igualtat racial comença referint-se al meu darrer tema, la tortura d’Emmett Till. El Director fins i tot ensenya per mig segon la coberta d’un diari de l’època amb una foto gran del taüt amb el cadàver mutilat del noi, que marca el començament verdader de la lluita.Aixo d’ensenyar coses tan breument ho fan perquè les veiem sense veure-les. La tensió racial d’aquells anys venia amb perill de mort. Poques vegades s’ha vist una discòrdia social interior tan violenta. Caldria anar a l’Alemanya d’abans de la guerra.
L’esclavitud o esclavatge per descomptat ha estat sempre un crim condemnat per qualsevol humà amb rectitud i consciencia, però poques vegades ha estat tan dolent com fou al Sud dels EUA. Per definició un esclau és un ser humà que té l’obligació de treballar pel seu propietari en les condicions que el propietari dicti i no pot exigir res ni anar-se’n si vol. Però ningú diu que un esclau hagi de viure sota les condicions inhumanes imposades als negres del Sud. Llegiu literatura clàssica, comèdies o història romanes i gregues antigues i hi trobareu esclaus o esclaves que són verdaders membres i amics íntims de la família, sovint estimats, en control de tot a la casa de l’amo, de la cuina, de l’educació dels fills, de les finances, de les compres. En temps de l’emperador Claudi, dos esclaus grecs  van governar de fet l’imperi. A les Índies els indígenes assignats a una encomienda eren sens dubte esclaus però tenien certs drets i podien casar-se i descansar els diumenges. No podien ser venuts i separats dels fills o la dóna, violats o morts a cops com si fossin bestiar. El poble del Sud en canvi, maco i cavallerós com sembla als films de Hollywood amb l´accent deliciós que hi posen, sotmetia els esclaus a un tracte cruel insòlit que, com deia el Catecisme vell, clamava venjança a Déu. I al final de l’esclavatge, una guerra civil i tot el segle següent no van arreglar res. I sense un home providencial com en MLK, s’hauria vessat molta sang.

Crec seriosament que la majoria de Catalans no han entès qui fou en Martin Luther King o, encara pitjor, es pensen que era una figura que va lluitar només pel problema negre de la segregació i sabia fer discursos macos (que sí que en sabia, i molt). El seu missatge, els seus anàlisis, la seva moral, la crida per la justícia social, el pacifisme, la solidaritat amb els blancs pobres, la seva fe en la democràcia radical de base col·lectiva, l’oposició a la guerra de Vietnam, els principis de la seva religió i la fermesa extraordinària del seu caràcter van fer la seva lluita i els seus principis tan importants per als negres, com per als blancs, àrabs o xinesos. I no obstant sovint passen desapercebuts. Potser no és tan important com en Ghandi, perquè fou el segon, no pas el primer, però molts van patir i morir invocant el seu nom a Tienanmen Square, als Països Bàltics, als Balcans, a l’Àfrica. Germanor, sempre germanor (mai revenja negra), res de partits ni de contactes amb polítics (les intencions dels quals no es coneixen però dels que sempre cal sospitar el pitjor), tret de quan no hi havia altre remei, i sobretot, com cal repetir contínuament, un MAI absolut i incondicional a la violència com a eina en la resolució de problemes. Sense excepcions. La religió cristiana baptista lliure era un aliat i un complement perfecte. Hi ha un episodi a la seva vida que sempre m’ha pres l’alè. Durant la vaga dels autobusos a Montgomery, que ell havia organitzat i dirigia, una bomba va explotar a la seva casa. Va anar de ben poc que la seva dóna i una filleta molt estimada de cinc anys se’n sortissin amb la vida. Al poc temps, els seus seguidors, astorats, van començar a aplegar-se a l’exterior de la casa, cridant i plorant de ràbia. MLK va sortir i va parlar més serenament que mai: “Vull que estimeu els vostres enemics“, digué. I van acabar tots plegats cantant una cançó espiritual negra. Neixen homes així encara? Acabava de sintetitzar el cristianisme amb la desobediència civil pacífica i la lluita per la justícia, cosa que en Ghandi no podia fer.

La llegenda de Mahàlia
En aquest bloc jo no explico històries inventades. Això de la Mahàlia, va passar de debò o no? No se sabrà mai però la Wikipèdia americana ho dona per segur!

Potser hauria d’introduir aquí la Mahàlia Jackson, una contralto negra amb veu meravellosa nascuda a Nova Orleans, la millor cantant de Gospel negre de tots els temps. Quanta gent sap què és el gènere Gospel (literalment evangeli)? Torneu en esperit al segle XVII a visitar els esclaus negres, patint sota la feina tan dura i separats de l’Àfrica solejada on van nàixer i on havien viscut en llibertat. Molts ja estaven convertits al Cristianisme baptista, que tant els consolava, però la llei, expressió no de la set de justícia sinó escrita per tal de servir als interessos dels propietaris, prohibia reunions de més de tres negres  sense que els deixessin expressar-se, cantar o ballar com els agrada fer. Els blancs potser anaven a escoltar el sermó per agrair a Deu els esclaus que posseïen. En algun moment a algun lloc van començar a tocar música i escoltar lectures bíbliques, sobretot textos de St Pau invitant-los a obeir, estimar i treballar pels seus amos. A partir d’aquí el gènere va anar millorant i canviant, esdevenint uns col·lecció de cançons, no sempre religioses, que parlaven del patiment i els anhels del poble sotmès. La Mahàlia, que tenia una veu molt forta, molt alta i bon coneixement de la música, apart de ser una lluitadora molt entusiasta pels Drets Civils va aprendre molt de Tom Dorsey. Va esdevenir una figura amb un programa regular de TV i va fer una pel·lícula amb la Lana Turner, amb anomenada internacional. Em penso que va morir durant un concert a Europa però per qui s’hi interessi és fàcil trobar enregistraments, com jo recomanaria. La Mahàlia va cantar el dia del I have a Dream i estava prop de MLK durant el sermó. Vull dir que sabem que hi era de debò en persona i no pas un angelet disfressat enviat pels Cels per salvar en MLK d’un fracàs i donar-li la glòria (que jo sàpiga)

El discurs no va començar bé. Estava naturalment ben escrit però parlava de la història d’Amèrica i de Lincoln i era un xic avorrit per gent amb poca cultura. No tothom el seguia. El públic era impacient. Potser li havien fallat els instints al Dr King. Evidentment en MLK notava que estava en perill de fracassar. I aleshores la veu de Mahàlia va sonar clarament a les orelles de molta gent a la plataforma així mateix, com un comand del Totpoderós:

Martin, parla’ls del teu somni!

I la resta és història. És veritat o no? Com cadascú vulgui! Li van preguntar una vegada a MLK com havia anat. El Dream en diferent versions consistia en unes sentències que ell havia ja utilitzat algunes vegades als seus sermons al Sud, potser sense l´èxit delirant  d’aquell dia. Ell prou que volia  ficar-les al discurs, però els seus amics i consellers que l’ajudaven amb el text de l’esdeveniment li havien dit que no, perquè al seu parer tot el material per aquell discurs tan important havia de ser nou. I com va gosar improvisar? És que cal tenir molts d’allò que no es diu. Home, ell era fill, nét i besnét de predicadors i ja havia improvisat força bé moltes vegades…

Jo personalment em quedo amb la llegenda de la Mahòlia. S´ho mereixia

Un ésser humà no pot ser perfecte
Deu estar escrit a algun lloc que un home no pot ser perfecte, perquè no seria un home. En MLK va arribar a dominar l’ús de la paraula com pocs, com pot testificar qualsevol que hagi sentit els seus enregistraments, però és difícil explicar com ho feia. El seu mètode estava  adaptat de molts predicadors, sols que ell ho feia millor. Sovint, com els altres, utilitzava cites literals de la Bíblia, dels Pares Fundadors d’Amèrica, d’escriptors i fins i tot feia cites erudites que sabia explicar. Tenia un Doctorat en Teologia. No ho feia d’amagat perquè eren fàcils d’identificar i d’ús comú però ell les interpretava, les posava en context i al seu lloc, en treia lliçons, a vegades les modificava com ningú més sabia fer. De fet, qualsevol expert identificaria  fàcilment cites d’escriptors importants i de la Bíblia parlant d’un somni on l´escriptor veia justícia i felicitat al món. Ningú ho va fer tan bé i a un lloc tan escaient com en MLK.

En canvi, escrivia malament. Parlar (o predicar) i escriure són coses diferents. Va publicar algun llibre, sempre ajudat per un dels escriptors sovint anomenats “negres” (No ho dic per ofendre ningú). Una vegada va escridassar un per haver canviat el text d’un sermó seu: “Tu potser escrius millor que jo, però jo parlo molt millor que tu“, li va dir.

Anava sempre amb cura de no escriure res del que s’hauria de penedir, com han fet tants homes, però en una carta escrita des de la presó de Birmingham, Alabama, gairebé va perdre el timó, queixant-se de la indiferència als valors morals i al patiment injust dels negres al Sud. El que deia era una mica com alguns jueus que es queixen que Pius XII no denunciés l´Holocaust. A ell li semblava que qualsevol cristià hauria de rebutjar la discriminació, violència i segregació racial que patien els negres al Sud i que hauria de rebre ajut dels catòlics i protestants blancs. No va ser així i el van deixar tot sol. En canvi, més d’un rabí jueu i les seves congregacions van posar-se al seu costat incondicional. L’Església Catòlica, tan cristiana com sempre també en això es va cobrir… de glòria. En aquells temps els Prínceps de l´Església, vestits de seda, estaven ocupats denunciant el divorci i l´esterilització voluntària de les dónes amb finalitats contraceptives, dos pecats molt greus que posaven en perill la institució del matrimoni. (Ara en parlen poc). Va acabar la famosa missiva de la presó afegint que aquells que avui el menystenien i es negaven a parlar amb ell, es veurien obligats algun dia a negociar amb gent violenta i no creient. Era veritat, però potser hauria estat millor guardar-s’ho per un altre dia.

El seu pacifisme era profund, i autèntic, però una vegada… Tres treballadors del seu moviment havien estat assassinats a una petita ciutat del Sud anomenada Philadelphia i els cadàvers no es podien trobar. (Una història interessant seria què va fer el FBI per trobar-los però avui no toca). En MLK hi va anar i va començar a parlar a un grup de periodistes i ciutadans a les escales del jutjat: “Potser els assassins estan prop de nosaltres“, digué. I una veu odiosa al costat seu el va interrompre: “No saps com estan de prop“. En MLK es va girar atacant el que havia parlat. Fou l’únic cas conegut. Ningú li va retreure, però no estava bé.

Tots vivim dintre una casa amb les portes tancades o que es poden tancar, i hi ha coses que només els més íntims, potser la muller, coneixen. Malgrat estar casat amb quatre fills, en MLK no va poder controlar mai el seu apetit sexual desordenat. Aquesta inclinació ja s’havia fet palesa en la seva joventut al College. Com  a estudiant postgrau, increïblement, va mantenir un llarg i complicat afer amb una dona blanca, un assumpte perillosíssim en aquells temps. Veieu sinó en l’apunt previ el cas tràgic d’Emmett Till. La dona es va negar a trencar la relació per molt de temps, creant un problema considerable, que li podia haver costat un disgust. En aquell temps el FBI estava dirigit per un home sens dubte competent però molt malvolent anomenat Edgar J Hoover, també vist a les pantalles recentment. Tenia la mania que tothom 1) era un comunista amagat i 2) tenia secrets sexuals perversos. Potser s’ho pensava perquè ell era un homosexual, cosa que en aquell temps calia amagar perquè era considerada una perversitat, sovint il·legal, i vivia amb un home al que havia anomenat Sotsdirector del FBI i cobrava un sou molt bo del govern federal (cosa que fins i tot avui en dia li costaria un disgust). Hoover mantenia arxius secrets  (corrupció, passat, dónes) amb la vida d’homes importants als EUA, cosa que feia por a molta gent poderosa. Qui sigui sense pecat, que llenci la primera pedra. En Hoover no era exactament un home sense pecat, però era perfectament capaç de llençar el primer i tots els subseqüents rocs… i podria sortir-se’n. Diuen que tenia el seu arxiu secretíssim amagat al dormitori. Diuen també que després de la seva mort sobtada, el President Johnson va aconseguir fer-se amb i destruir l’arxiu, però no se sap de segur.

L’arxiu a més de mostrar tots els intents que van durar anys de provar que en MLK era un comunista ateu, subversiu i perillosíssim recollia tots els seus nombrosos afers extramatrimonials. En Hoover va intentar usar aquest material contra MLK. És molt fosc com va anar i en tots els relats de l’incident hi ha elements d’especulació. Sembla que  en Hoover va anar al President JF Kennedy o al seu germanet Bobby, que l’odiaven a mort però li tenien por. El President JFK era ell mateix un playboy amb hàbits i necessitats sexuals malaltisses. No obstant estar casat amb una dóna com Jacqueline Kennedy, empaitava de forma gairebé pública i un xic repugnant a totes les actrius de Hollywood que podia enxampar, alguna vegada al cotxe oficial. La Shirley Maclaine en particular explicava que fou gairebé violada al cotxe davant els ulls aterrorits dels agents del Servei Secret, que havien jurat defensar la llei. Mantenia un annexe a l’oficina oval, a la qual el Servei Secret no permetia l’entrada a Jacqueline i feia dur a la Casa Blanca prostitutes (que era i segueix essent il·legal al Districte de Colúmbia). Alguna vegada va sortir a un passadís prop de l’oficina oval vestit només amb una tovallola. Li va faltar poc per caure en un embolic molt perillós amb una call girl argentina que li va oferir en Frank Sinatra, la qual al mateix temps era l’amant regular de Sancana, cap de la Màfia de Chicago (cosa que en Sinatra es va descuidar d’explicar, probablement). La noia en questio era una de les dues que treballaven al bar propietat de Sinatra a Las Vegas i que estaven reservades per a clients importantíssims. En JFK era en aquells temps un senador federal a punt d’encetar  la campanya presidencial. A aquest senyor president amb tanta historia la idea d’exposar a Martin L King en públic i a la premsa només per alguna escapadeta de res li semblava malament. I ara! Va engegar en Hoover a fer punyetes.

En Hoover, enrabiat va decidir apropar-se a ML King en persona, el qual ja sabia des de feia molt temps que el FBI l’espiava. El Sr Director del FBI va exposar una sèrie de demandes que ell tenia per afeblir i apaivagar el Moviment de Drets Civils amb els comunistes imaginaris que hi havia en aquells temps per tot arreu. Si no les complia, Hoover personalment enviaria el dossier a la Sra King (!!!)  Xantatge del Govern Federal! Ho fan encara? Qui sap

L’Edgar J Hoover, no havent obtingut res d’un home amb un defecte però de gran integritat, va enviar el sobre a la Sra Coretta King. No va passar res. Les mullers d’homes que són així en general ho saben perfectament, hi han pensat molt, han considerat moltes coses i ja han decidit què volen fer. En Hoover, malgrat el seu poder no va gosar mai filtrar el cas a periodistes de confiança. Punt final.

La segona part tractarà del President Kennedy i les seves opinions del Moviment pels Drets Civils. O sigui que fins aviat.

Joanot

3 respostes

18 ago 2013

L’Assassinat d’Emmett Till i el Moviment Americà dels Drets Civils

Classificat com a General

L’Emmett Till era un noi de la raça negra nascut el 25 de juliol de 1941 a Chicago i mort assassinat als 14 anys al Delta del Mississippi el 28 d’agost de 1955. La seva mare era una dóna molt intel.ligent i educada, nascuda al Delta que vivia millor que molts altres negres a Chicago, Illinois, d’una feina d’oficina que havia trobat a la Força Aèria dels EUA. S’havia divorciat del pare, Louis Till, el qual es va enllistar de voluntari a la II Guerra Mundial, i va acabar condemnat a mort per un Consell de Guerra a Pisa (Itàlia) i executat. La mare va rebre una carta del Govern anunciant l’execució per raons de caràcter, sense cap mena d’explicació. Per qui sFile:Emmett Till.jpg‘hi interessi, l’ex-marit havia violat tres dones italianes i a més assassinat una de les tres.
En Till va créixer feliçment prop de la mare i d’un nou pare. No tenia res d’extraordinari però era un noi simpàtic i divertit amb molts amics, que l’anomenaven “Bobo” i reien amb els seus acudits . Era molt tartamut, segons deien per culpa d’una pòlio que va patir de menut. Aquell fatal estiu de 1955, la família rebé la visita de l’oncle Mose Wright de la petita ciutat de Money al Delta del Mississippi. Era un parent que servia també de pastor lliure i predicador als negres locals. L’Emmett volia saber-ho tot del lloc d’on venia la seva mare i va voler anar-hi tot seguit aprofitant les vacances d’agost, agafant el mateix tren que l’oncle. La mare era molt reluctant però va acabar cedint, no sense explicar-li moltes coses sobre la realitat racista de l’estat de Mississippi. Si un blanc diu que l’has ofès, agenolla’t davant d’ell i demana perdó, fou una de les seves recomanacions. L’Emmett no en sabia res, perquè la ciutat de Chicago estava més o menys integrada.

Un incident fatal
Hom pot avisar un xicot de 14 anys tant com es vulgui i no serveix de res. L’Emmett aviat es va reunir amb altres nois negres de Money MI, als quals va començar a explicar que ell anava a una escola integrada i tenia una foto d’un grup d’estudiants biracials que ell deia que eren els seus amics. (No era veritat: l’Emmett havia anat sempre a una escola per a nens negres) Ensenyava una foto d’una noia blanca de colors impresa de les que es troben a l’interior de carteres o bosses noves, dient a tothom que era la seva nòvia i que, a més ja havia tingut relacions sexuals amb moltes blanques. Tenia, cal recordar-ho, 14 anys acabats de complir.
Hi havia al poble una petita botiga de queviures anomenada “Bryant’s Grocery and Meat Market“. Encara existeix avui en dia la ruïna d’aquest edifici, declarat un monument històric nacional. Darrere el mostrador hi van trobar la Sra Carolyn Bryant, la jove muller del propietari que tenia 21 anys. Els nois negres amb l’Emmett havien entrat a comprar llaminadures i goma de mastegar. No s’ha sabut mai com va anar exactament. Uns diuen que l’Emmett va xiular a la dóna com es feia pel carrer a dónes maques; segons altres com era tartamut quan es trobava en dificultats, a vegades xiulava i era només per recuperar aire i poder acabar la sentència; la dóna va dir que l’Emmett li havia agafat una mà i intentat de passar-li un braç pel cinyell, demanant una cita per sortir junts. La Sra Bryant, molt espantada davant d’un cas tan insòlit, ofesa i incapaç de veure-ho com una broma, va sortir corrents de la botiga cap al seu cotxe aparcat, del qual va treure una pistola carregada que hi duia sempre. Els nois també van apretar a córrer guiats per un xicot més gran que tenia por que el cas acabés en una desgràcia. De moment la cosa no va passar d’aquí perquè el marit estava fora del poble.

Cerca i captura
Quan en Ron Bryant, propietari de la botiga, va tornar, es va trobar amb la dificultat de trobar un noi que ningú semblava conèixer. Amb l’ajut del seu mig germà JW Milam, va començar a interrogar tots els negres que coneixia. Al final del segon dia, ja tenia una resposta: el jove tan impertinent era un visitant del predicador Mose Wright, a la casa del qual vivia. S’anomenava Emmett Till. A la matinada, els dos germans (i probablement algú més) van pujar a la camioneta d’en Ron Bryant i van anar a la casa dels Wright. El matrimoni Wright va quedar astorat i incapaç de dir o fer res en veure’ls aparèixer a aquelles hores. Els invasors blancs van exigir que sortís l’Emmerett Till. El noi dormia compartint el llit de dos cosins. El van fer vestir sense dir què volien, només que els havia d’acompanyar tot sol. Poc a poc els Wright (que no sabien res de l’incident a la botiga) van entendre de què anava. El predicador va intentar usar totes les capacitats dialèctiques que tenia (que eren considerables) i la seva muller va treure tots els bitllets de dòlars que havia estalviat i els va oferir als dos blancs si deixaven anar el seu estimat Emmett. No hi va haver res a fer. Els dos homes van treure l’Emmett, li van lligar les mans a l’esquena i el van fer pujar a l’espai de càrrega de la camioneta, cobrint-lo amb una lona. El Rvd Wright era impotent. Avisar la policia en aquell moment no serviria de res i encara podria ser perillós. Li tocava callar i aguantar.

La tortura
El martiri d’Emmett va durar unes tres o quatre hores i els detalls no són ni seran mai ben coneguts. El van portar a algun lloc tancat vora el riu Tallahatchie. En un moment donat, el noi va reconèixer que l’estaven matant i, deixant de parlar amb els racistes que l’havien capturat, començà a recitar pregàries de la Bíblia i va poder morir dignament. L’estudi forènsic fet amb els seus ossos anys després documenta les pitjors ferides. Tenia fractures a un fèmur, als peus i mans, als húmers, tantes fractures al crani que estava deformat, costelles i (tal com ensenyen les fotos del temps) un dels ulls del noi estava penjant d’un nervi davant la cara. No li van deixar un centímetre sa. Les lesions de teixits tous, sense participació d’un os, no van quedar documentades enlloc.
Després d’aquest tracte els dos homes (el marit i el seu germà, probablement amb algú més, mai identificat) van carregar el cos a la camioneta i van tornar a la botiga, on aviat s’hi van ajuntar altres homes a més de la muller suposadament ultratjada. Després d’una discussió absurda sobre si el xicot estava mort o no, li van disparar amb una escopeta de perdigons al cap, damunt de l’ull i van decidir que el millor seria llençar-lo al riu. Van tornar al lloc de l’atac i a una fàbrica abandonada van trobar una mena de ventilador molt gran que van lligar amb filferro de punxes al coll del noi abans de llençar-lo a l’aigua, on romandria per tres dies. Qualsevol metge forense podria explicar que aquest tracte, una duplicació constant durant hores de ferides greus completament innecessàries constitueix sempre una prova d’odi extrem, set de revenja. Durant els temps de l’esclavatge legal, gairebé tots els propietaris havien cohabitat amb les esclaves negres i per això la majoria de negres americans són mestissos. Però en canvi, les relacions entre blanques i homes negres seguien essent un tema tabú, i estaven protegides per una línia de separació roja. No es podia ni parlar del tema.

Abans del procés contra els germans
El pastor Wright va denunciar la desaparició del seu nebot al Sheriff el segon dia. Aquest policia, ja d’edat avençada, es va declarar indignat i, sense entendre què havia passat de debò va declarar que buscaria al jove Till i als segrestradors i que el pes de la llei, etc, etc.
Al tercer dia uns civils van descobrir el cadàver a l’aigua. Els lligams al ventilador que li penjava del coll eren febles i mal fets i s’havien trencat. L’aparença del mort era esfereïdora, degut en part als mals tractes i en part als tres dies a l’aigua. Era impossible identificar-lo. Al final la dóna del pastor Wright va fer una identificació basada en un anell amb les inicials LT del pare del nen difunt i en algun vestit que es podia reconèixer. La mare a Chicago va exigir que li enviessin el cadàver. Mentretant el Sheriff havia començat a sentir coses i versions i rumors i va canviar la seva opinió amb una altra hipòtesi: l’Emmet Till no estava mort. S’havia escapat i estava amagat per venjar-se dels botiguers i probablement treure’n diners. El cadàver no es podia identificar i l’anell no volia dir res. Els diaris van publicar difamacions contra l’Emmett, la seva mare i els seus oncles, exaltant molt en canvi la virtut de la Sra Bryant,la botiguera a l’arrel del desastre. Deien que el dia abans de la troballa del mort, un cadàver havia estat robat d’una mortuòria a un altre poble. I ara encara en Till, un criminal, s’amagava per sotmetre els Bryants a xantatge! Aquestes opinions es van estendre i foren acceptades per tothom, juntament amb tota mena de mentides i falsedats, fins i tot per algun negre esverat per un incident tan incomprensible com perillós.

El procés
Els dos mig-germans van ser processats al palau de justícia del comtat responent a les acusacions d’assassinat. Com que els jurats eren tots locals, blancs i ben triats, ningú hi veia problemes. El procés és no obstant memorable. La llei, allò que certs governants diuen que cal sempre respectar cegament o si no s’acaba l’estat de dret, prohibia als negres testificar contra blancs. Però com que no hi havia testimonis blancs i la víctima era un nen, van deixar parlar a l’oncle, el Reverend Moses Wright. Aquí els racistes havien caigut víctimes de la seva propaganda. Es pensaven seriosament que els negres tenien un cervell inferior, incapaç d’entendre coses complicades i matisos i que no podien parlar bé. El testimoni de Wright (mort ara fa tres setmanes a Chicago) fou una sensació. Ell va explicar clarament amb veu ferma i en bon anglès, descrivint-ho tot perfectament, el rapte, les emocions i l’angoixa de la família, l’alegria i l’amor del jove Emmett. Es va fer un silenci angoixós a la sala. Tots els periodistes en van parlar i aquest testimoni va canviar moltes coses.
Però la sentència fou innocent de tots els càrrecs! Per al jurat, en Till vivia i estava sens dubte amagat per poder fer xantatge. Els jurats van demanar perdó per haver trigat 64 minuts per rendre una sentència tan fàcil. És que primer havien de prendre refrescos perquè feia molta calor. Diuen que a vegades es bevia cervesa a la sala i que hi havia espectadors que duien una pistola ben visiblement.
Com és sabut, als EUA existeix la prohibició de la “double jeopardy”, el perill doble. Si algú és declarat innocent d’un crim per un jurat, no pot ser jutjat una altra vegada. És per això mateix que pocs mesos després els germans, ja absolts del crim, van acceptat 4000 dòlars per confessar els fets a dues revistes, és a dir el crim, descrivint com tot havia anat i perquè ho havien fet.
Els dos germans van marxar del poble, es van divorciar i van morir encara joves. La virtuosa botiguera es va tornar a casar amb el nom canviat, ha sortit a la TV pública americana i potser encara viu.

La mare Till
Aquesta dona tan ferma té tot el mèrit per la publicitat que ella va saber donar a la pèrdua del seu fill, que esdevingué el centre de la seva existència i va acabar per marcar el començament de la lluita de debò pels drets civils dels negres. Va fer dur el cadàver a Chicago, on el va fer vetllar en un taüt obert, perquè tothom veiés què havien fet els racistes del Delta. Hi va haver cues per entrar a la funerària i tots els diaris locals en van parlar. I va fer conferencies a tot arreu i va publicar escrits i distribuir fotos del taüt obert (que encara existeix i serà exposat al nou museu del poble negre americà en construcció a la Mall de Washington DC). Els seus esforços no foren en va. Ja a tot el Sud el moviment en defensa dels drets civils s’estava organitzant i aquest cas i els seus detalls van servir d’encenall per fer entendre a molts americans de què anava, si algú es pensava que uns ciutadans protegits per la Constitució havien d’aguantar aquest tracte per sempre.
En Martin L King, encara poc conegut en aquell temps, fou un home extraordinari, no sols per les seves dots oratòries sinó sobretot pel seu lideratge, la capacitat d’organitzar les comunitats presents a les seves esglésies negres i sobretot el seny de saber quan tocava fer-ho. Havia descobert molt jove la doctrina de la desobediència civil pacífica de Ghandi que és invencible quan es fa per una causa justa i va aconseguir fer-ho entendre als seus seguidors, gent que sovint no tenia cap educació. La llei no estava mai al costat seu, però la justícia i els drets humans sí. Sobretot, violència mai!
En els temps de l’horror d’Emmett Till, en King ja tenia perfectament organitzada la vaga d’autobusos de la ciutat de Montgomery, perquè la llei estatal prohibia als negres seure a l’endevant dels autobusos. Després de molts dubtes, en King havia triat per donar el tret de sortida a la Rosa Parks, una dóna reconeguda com una seguidora intel.ligent i fidel, de caràcter, valentia i conviccions ferms.
Deia ella que quan va veure com se li acostava el xòfer del bus, sens dubte per mirar de treure-la d’on seia i enviar-la al darrere, sabent tot allò que se li acostava, prement les dents, la Rosa Parks digué: PER TU, EMMETT TILL!

JOANOT

Desactiva els comentaris

05 jul 2013

València Mon Amour, Terra d’Ibers

Classificat com a General

Jo, com la llengua valenciana, també sóc mes aviat antic. Al voltant dels 1890′ els meus avis van marxar de Castellnou, ara anomenat Castellnovo perquè nomes s’hi parla castellà, un petit poble d’origen molt àrab malgrat un castell romà situat a la comarca de l’Alta Palància, a la vista de Sogorb. Els avis encara parlaven valencià però ara ja no ho fa ningú malgrat unes restes arqueològiques que podrien ser molt bé iberes. Els ancestres no hi van tornar més. Van marxar perquè a finals del S.XIX, com ara, era més fàcil guanyar-se modestament la vida a Barcelona que a l’Alta Palància i també, perquè no dir-ho, per la germanor que ha existit sempre entre els pobles català i valencià. No era com anar a l’estranger.
Vistes les similituds entre Catalunya i el País Valencià i la bona economia que en general existeix a ambdós ja de petit m’estranyava que no hi hagués lligams oficials, que la primera autopista entre les dues capitals la van construir  tard, que les comunicacions per tren eren tan dolentes, les marítimes inexistents i a l’escola València no s’explicava diferent de qualsevol altra província insignificant de la gloriosa Espanya. Després de la mort del Dictador, un polític de Madrid ho va explicar a un periodista: Mira, és que els valencians i els catalans se semblen massa, tenen peles tots dos, parlen la mateixa llengua, són molt treballadors i algun dia podrien fer pinya contra Espanya. La raó del govern central per boicotejar tots els lligams dintre els Països Catalans era por, nua i freda. El que no havia passat és que un partit votat pels valencians participés en els insults més frenètics i odiosos de l’anticatalanisme, un virus del centralisme espanyol. Perquè ho faran això els PPeros valencians? Què en treuen ells? Que els diuen a Madrid? Voldria saber-ho. Que potser cobren per qualsevol iniciativa local anti-catalana exitosa? I, trist com és, una darrera pregunta: perquè ho toleren els votants valencians?
Dues generacions nascudes a Barcelona i encara em miro a l’internet les fotos de Castellnou i penso que és el meu poble perquè sense la determinació dels avis el meu pare i jo hi hauríem nascut. I és precisament per això que algunes de les coses que el PP fa per desfer els meus lligams familiars em fan angúnia. De segur que hi ha gent ferma que diuen que no val la pena amoïnar-se’n. Els PPeros encenen i atien un foc que només pren mentre el segueixin atiant, però tot sol es mor tan aviat com queda oblidat. Cal riure només.

Però fins a cert punt, hom voldria sempre veure els dirigents lliurement elegits del país com a gent educada, amb aprenentatge i educació, nomes bones intencions i assessorament superiors incapaços de fer bestieses com si no haguessin anat a l’escola elemental. Ho compararia amb el sentiment d’una persona que veu com els seus pares o germans han fet una ximpleria i s’han posat en ridícul en públic  exposats a un càstig or intervenció policial o a que tothom es mofi d’ells. És fàcil dir que els germans o cosins són grans, que ja se les arreglaran i que a tu no t’ha de venir a emprenyar ningú. Però, però… en el fons cou sempre i fa mal.

Considerem la bestiesa de dir que la llengua valenciana és d’origen ibèric al segle VI abans de Crist i que han enviat una carta signada i aprovada pel Parlament per a la Reial Acadèmia de la Llengua a Madrid per fer retirar del diccionari oficial (com diu ara) que el valencià és una variant del català. Jo em pregunto: perquè la Reial Acadèmia i no pas els editors d’Enciclopèdies i llibres de text que diuen el mateix? No van afegir (perquè no en sabien res probablement) que el valencià és la variant catalana oriental del sud. Com reaccionarà l’RAL en rebre aquest escrit? Essent a Madrid sempre és difícil de predir, però que jo sàpiga, la RAL és una institució científica seriosa i honesta. No ha ser condemnada només perquè no és dels nostres. El cas els deu haver posat en un compromís. Normalment, en un cas sensible i preocupant d’aquesta natura algú amb ma esquerra pren el telèfon, parla discretament amb ells i la carta és retirada. La retirarien els peperos? No se, Déu n’hi do la perseverança que tenen.

Si els de la RAL no entenen aquesta llengua tan antiga i venerable, sempre hi ha traductors a alguns dels ministeris. Se les donen d’erudits. Pretenen que la seva opinió, un disbarat complet de l’A a la Z, és compartida per filòlegs i científics, que jo voldria veure en un debat públic amb científics de debò. Saben ells que la llengua ibera que potser parlava la Dama d’Elx fins ara no ha pogut mai ser ben desxifrada? Només hi ha classificacions dels signes alfabètics i identificacions d’inscripcions funeràries i noms gràcies a alguna inscripció militar llatina bilingual, sense que la llengua o llengües hagin pogut ser estudiades clarament per falta d’un text bilingual avençat. La comunicació que la llengua ibera de fet és valencià (arcaic, potser) si es confirmés seria una de les descobertes filològiques més importants dels darrers segles. Felicitats, Fabra. Sou l’orgull de totes les modestes províncies de la Comunitat. Caldria afegir, no obstant, que a València hi ha poques inscripcions comparades amb les que hi ha a Catalunya. Diguem que el ibero-valencià potser era una variant de l’ibero-català.

Com era el món al segle VI abans de Crist?  Molt diferent. Com es que no ho expliquen? Roma era una petita monarquia en una ciutat-estat, que ni tan sols somniava en esdevenir un Imperi. Les destrals de pedra ja no estaven de moda però hi havia productes industrials: els etruscs propers als romans per exemple feien pots molt macos. A Espanya arribarien els segles pròxims moltes llengües tant locals com imperials, mentre que el valencià sobrevivia calladament entre els universitaris i erudits espanyols.

Vaig començar pensant que en el fons el tema és avorrit i no serveix de res. Ara veig que això no és veritat del tot. Si hom troba filòlegs seriosos i de bon humor a la UE, se’ls podria passar la carta com a un dYocument governamental important (que n’és), jurant que és veritat i invitant-los a fer-ne el que vulguin. Aleshores sí que riuríem tots plegats i fortament. Fins i tot m’imagino alguns dels pròcers científics davant nostre vestits en calçotets rosa, nas pintat de vermell, cabells verds i ulleres de savi. Jo recomanaria fins i tot triar al començament un grup alemany per allò del sentit de l’humor.

Joanot

Desactiva els comentaris

« Següents - Anteriors »