Apaivagant el missatge del Papa Francesc als EUA

octubre 3rd, 2015

Kim Davis, la dona provinciana i fervent seguidora d’una secta religiosa més o menys de la denominació Baptista del Sud, ara als titulars, és el “clerk” de Rowan County a l’estat de Kentucky. El clerk  d’un districte o municipi és un càrrec administratiu, no polític. Una aproximació seria traduir el títol com cap de l’administració o a un lloc petit potser cap de l’oficina. La Sra Davis s’ha fet famosa per negar-se a aprovar llicències de matrimoni a homosexuals desitjosos de contraure matrimoni dient que fer-ho violaria la seva Llibertat Religiosa. Dos demandants la van dur a la presència d’un jutge que va determinar que el clerk només aplica la llei, però no pot canviar-la o substituir-la i li va manar donar el certificat. Altres empleats seus van dir que estaven disposats a firmar en lloc seu, però ella també ho va prohibir dient que la seva firma estava impresa al formulari i que el casament gay violaria la llei de Déu. El jutge la va empresonar per 5 dies per desobediència. Molts polítics es van posar al seu costat i sens dubte molts sectors de la població també. Al final, l’oficina va començar a donar les llicències firmades per altres empleats.

La llibertat religiosa de l’extrema dreta nord-americana

Des de fa algun temps, la dreta radical republicana, petita però molt vocal, ben organitzada i rica, va descobrir que els temes culturals i religiosos són molt més útils i fàcils de vendre al públic votant que els problemes verdaderament polítics. Exemples: guerra a mort als avortaments, a la teoria de l’evolució (que deixen ensenyar a l’escola només com una alternativa al creacionisme) i a la homosexualitat. El seu públic està encantat de discutir aquestes coses enlloc de la pobresa o les guerres i han fet decidir moltes eleccions a favor dels Republicans. Defensen el dret de qualsevol persona a negar-se a fer o dir coses que estan contra la seva fe, com els farmacèutics que es neguen a vendre anticonceptius o medicines que causen l’avortament, o (fixeu-vos aquí) un empresari que nega a les seves empleades que l’assegurança de malaltia que l’empresa ofereix pagui per contraceptius, cosa que violaria la seva llibertat religiosa. I el Tribunal Federal Suprem què diu? En el cas dels farmacèutics i empresaris (inclosa l’Església Catòlica) ha donat sempre suport a aquesta llibertat religiosa, que dona als rics i poderosos el dret de violar els drets i les decisions personals dels empleats i clients. És la llibertat religiosa que sembla una legalització de la intolerància i el fanatisme, quan són els poderosos que ho fan, mentre que la llibertat dels sotmesos no es reconeix. L’oposició al matrimoni gay és l’exemple més recent d’expansió del concepte de llibertat religiosa, que és un concepte cada dia més central en la ideologia i programari del Partit Republicà. La invocació de la motivació religiosa permet entrar a matèries ja legislades sense perill. La Sra Davis ha esdevingut un heroi i model a seguir.

I el Sant Pare rep i anima aquesta dona a la Nunciatura Apostòlica de Washington? No sembla lògic. Com ha anat?

La visita del Papa Francesc als EUA

Tres Papes anteriors ja havien vingut als EUA. Les seves visites tingueren ressò però no conseqüència. S’en van tornar a Roma i la visita fou aviat oblidada. No seria així amb Francesc. El seu missatge sobre els problemes socials, les guerres i la injustícia no s’havia sentit a Amèrica d’ençà del President Johnson fa més de 50 anys. I el problema de la caiguda dels sous, abús de poder dels empresaris, un sou mínim federal que obliga a demanar ajut a la beneficència (WalMart ensenyava fins fa poc als treballadors com demanar ajut al Govern per suplementar un sou insuficient), abús dels horaris canviats només amb hores d’avís sota amenaça de comiat (Starbucks ho fa molt), manca de representació sindical i un cinisme dels polítics que ignoren les veus dels qui pateixen, manca de temps lliure després d’un part i moltes altres coses que els poderosos prefereixen ignorar. Però el Sant Pare va anar al Congrés a parlar pels que no semblen tenir veu i a protestar contra les guerres i contra la destrucció del medi ambient i l’escalfament. I per un moment, va semblar que el poble i fins i tot algun polític (pocs) l’escoltaven. Francesc té un problema seriós amb l’anglès. En aquest idioma ha de llegir textos preparats però l’accent i pronunciació són fatals. A la TV li posaven subtítols i va haver de fer totes les reunions religioses en llengua argentina. Però el seu missatge es va sentir molt forçament.

El Nunci Apostòlic li fa una mala passada

Qui va tenir la culpa de fer a Francesc trobar-se (molt probablement sense saber qui era) amb la Sra Davis? Als EUA tothom la coneix, però probablement no a Roma. Ella parla sempre de llibertat religiosa i d’objecció de consciència que sembla molt bé quan no se sap què vol dir, però probablement al Vaticà no en sabien res.

La trobada no fou anunciada, però als pocs dies l’advocat de la Sra Davis va donar una reunió de premsa anunciant que en Francesc l’havia rebut en privat i aprovat els seus actes contra l’homosexualitat. El Vaticà ho nega radicalment. La senyora sí que hi era a la Nunciatura però el Papa només la va saludar de passada dintre la Nunciatura de Washington en un grup, regalant un rosari com feia amb tothom sense animar-la a res (i  sense saber qui era). L’única audiència privada que va donar fou un antic estudiant seu de quan ensenyava a una escola jesuita, que és gay i es va presentar amb el seu company de molts anys. Van xerrar una estona tot sols. El dia abans un periodista li havia preguntat si ell aplicava el tema de l’objecció legítima de consciència (que el Cardenal Bergoglio havia defensat moltes vegades) al cas de la Sra Davis. El Papa va respondre que no es recordava de tots els casos d’objecció de consciència que havia conegut. Evidentment no en sabia res.

I qui havia convidat aquesta dona?

Un periodista vaticà, indignat, ho va explicar en l’acte: el famós Nunci Apostòlic, i Arquebisbe d’Ulpiana Carlo Maria Vigonò

Qui era el Nunci Vigonò?

Havia estat una de les figures més fosques i controversista de la Cúria Vaticana. Després d’una carrera imparable, el Papa Benet XVI el va nomenar Secretari de l’òrgan de Govern del Vaticà, esdevenint de fet el Nr 2 de la Cúria, on immediatament es va encarregar de vigilar el Banc Vaticà, ja denunciat pels Italians com a niu de corrupció i participant en el rentat de diners il·legals i amb grans comptes individuals de propietari desconegut. Innocentment Benet XVI, un home sense cap experiència com administrador, li va encarregar la reforma del banc Vaticà. Vigonò va acceptar encantat. Hi hauria oportunitats.

I aquí s’embolica la troca fins arribar a la dimissió inesperada de Benet XVI. Els enemics de Vigonò dirigits pel Secretari d’Estat Bertone el van acusar d’haver estafat 2.5 milions d’euros en una trama fosca de dos fons d’inversió italians. Vigonò va protestar vigorosament. Era tot a l’inrevés: ell havia trobat i denunciat la corrupció i els robatoris i ara els seus enemics el volien destruir amb calúmnies acusant-lo del que feien ells. Va escriure cartes acusatòries amb aquest contingut a Benet XVI i al Cardenal Bertone. Què ha de fer un pobre Sant Pare tancat al Vaticà a qui tothom explica el que vol i calla també el que vol? I com esbrinar qui tenia raó? Al final Benet XVI va nomenar Vigonò Nunci als EUA per treure-se’l de sobre i va deixar Bertone al seu càrrec. En aquell moment el seu majordom va veure i copiar les cartes de Vigonò al Papa i a Bertone i les va passar a un periodista que les va publicar. Desesperat per l’escàndol i les revelacions, Benet va dimitir. No sabia a qui creure. Tothom li deia mentides.

I en Vigonò es va establir feliçment a Washington. Pot creure algú que un Ambaixador en aquesta situació no examinaria amb un microscopi les persones  invitades a trobar-se en privat amb el Papa? I que ni ell ni cap empleat sabia res d’un cas que per un mes havia aparegut diàriament a la premsa, ràdio i TV?  L’Arquebisbe haurà d’explicar millor com va anar (i salvar-se de la destitució) Però els efectes de la trobada (augmentat per les mentides de l’advocat de Kim Davis que presentaven al Papa com un paladí de la Llibertat Religiosa i l’objecció de consciència contra els gays) han estat fatals. Ha despertat sense fundacions  la ràbia i hostilitat de moltes comunitats i enfosquit el missatge de Francesc.

Entenent millor a Francesc

Aquest Papa és de llarg la figura més atractiva vista al Vaticà en generacions. El problema entenent-lo és que ningú en sabia res abans de pujar al Pontificat a l’edat de 74 anys. Qui era aquest home? Cal preguntar a Buenos Aires, i molts periodistes ho han fet.

Els seus col·laboradors diuen que en privat com en públic havia estat sempre un home bondadós i respectuós, que expressava compassió amb sinceritat i vivia humilment per convicció i no per fer teatre. Però no cal equivocar-se: era també un administrador dur, molt ordenat i sistemàtic, a qui no es podien explicar històries. És l’home perfecte per domesticar la Cúria. Doctrinalment, ell comparteix plenament tota la doctrina catòlica sobre qüestions sexuals i el celibat al sacerdoci, i ningú pot esperar canvis en aquest terreny. Hi ha una cosa curiosa: la seva darrera marxa de Buenos Aires cap a Roma, quan potser la seva conducta el va trair. Un Cardenal que va a Roma pel consistori potser podria estar-s’hi un mes, però el Cardenal Bergoglio va resoldre o revisar a fons meticulosament tots els afers pendents, deixant sumaris i notes i assegurant-se que tots els rebuts estaven pagats. Va parlar individualment amb tots els col·laboradors. I, una mica absurdament, va preguntar a un jove que estava visitant temporalment, quins plans tenia per la seva carrera! Sabia el senyor Cardenal-Arquebisbe quelcom que no deia? Sembla que sí. S’havia acomiadat com cal, sense deixar problemes a la taula.

La llei canònica imposa el secret més absolut sobre els esdeveniments, arguments i baralles al Consistori per elegir un nou Papa, però la Cúria sempre sap coses. Fa poc un periodista americà va aconseguir introduir-se al Vaticà observant les Residències dels personatges coneguts per fora i alguna vegada per dintre, arribant a parlar amb alguns curials prominents i demanant informacions, cosa que jo crec que ningú havia aconseguit mai, i va publicar un llarg article al New Yorker, la revista oficial dels intel·lectuals novaiorquesos i probablement americans. Probablement aviat publicarà un llibre. Es veu que el Consistori per nomenar un successor a Joan Pau II, va acabar amb un aldarull, amb tots els Cardenals no europeus cridant contra els Italians i la Cúria, de la que estaven verdaderament tips i tenien la majoria de vots. Diuen que a la primera votació, ja va sortir el Cardenal Bergoglio, el qual va rebutjar, dient que el temps per canviar res no havia arribat. A la segona votació, va sortir Joseph Ratzinger, que va acceptar i esdevenir Benet XVI. Havent sentit parlar de l’escàndol de Vigodò i/o Bertone i el cas del majordom espia, al segon Consistori després de la jubilació de Benet,  el Cardenal Bergoglio sabia que l’hora d’un reformista ja havia arribat. Quan se’n va anar de Buenos Aires, es va acomiadar de tothom amb la seva cortesia i bonhomia naturals.

Joan Gil

 

Política o manipulació de l’opinió pública?

setembre 20th, 2015

Hi ha gent que es queixa de certes coses que els polítics diuen en una campanya que semblen infravalorar la intel·ligència del poble votant. És que mentides, simplificacions, amenaces i interpretacions deshonestes serveixen d’alguna cosa? Als EUA hi ha un grup enorme d’especialistes en Public Relations que es guanyen la vida dirigint i influenciant l’opinió pública en l’interès de qui els pagui . Una de les seves característiques és la falta d’escrúpols. En les darrers dies hem vist diaris seriosos i altres mitjans repetint cegament coses com que tots els bancs abandonarien Catalunya (a quin país ha passat això?), exagerant comentaris diplomàtics de rutina interpretats com a suport entusiàstic, amenaçant que el Barça només podria jugar contra equips de tercera i altres afirmacions poc probables que a més ignoren la motivació econòmica, que és sovint l’únic argument guanyador. Pregunteu als banquers el dilluns pròxim. Com va tot als EUA que també s’acosten a una elecció? Millor, pitjor o igual? El problema és que en saben molt.

Els candidats Republicans a la Presidència dels EU: Donald Trump

Fa uns dies, la CNN va triar 12 dels 16 candidats actuals al ticket republicà per la successió d’Obama i els va facilitar  tres hores de disputa pública que es van  mirar voluntàriament uns 30 milions  d’espectadors. Els més destacats d’entre ells van dir coses memorables. Alguns han arribat al lloc on són a les enquestes degut a frustració del públic amb la classe política, una mica com els votants SYRIZA o del Podemos, només que en el cas dels Republicans n’hi ha molts que són una mena de llibertaris religiosos, aficionats a les armes de foc, molt de dretes. Deixo de banda avui als Demòcrates on està passant una cosa semblant en l’altre direcció suportant el Senador auto-anomenat socialista Bernie Sanders i ensorrant la Sra Clinton. Fa uns mesos, tothom donava per fet que ticket final consistiria de Jeb Bush contra la Hillary i que Bush guanyaria. En aquest moment, tots dos candidats estan en perill, però de cap manera eliminats. Tornem als 12 republicans.

El més exitós de moment és Donald Trump, el pallasso que ha fet tants milions en la construcció, els casinos i també com a figura principal a un programa de TV molt popular, un verdader novaiorquès de pel·lícula, valorat variablement a NY entre clown divertit o desagradable. Ara l’estan descobrint tots els Americans i de moment els fa gràcia. Va aconseguint votants possibles amb vulgaritats, crueltats i generalitzacions (totes les coses són blanques o negres), insultant els immigrants mexicans que tracta de violadors i terroristes potencials als qui no agrada treballar i ridiculitzant les dones. Va espetar bastant clarament a una periodista de FOX que potser estaria tenint la regla, cosa tan grollera que els mitjans gairebé no van gosaven reproduir. Però va agradar a molta gent, que van riure… Ha fet moltes coses pagades de la seva butxaca en públic. Una d’elles fou l’assumpte de la partida de naixement d’Obama que, segons ell era un musulmà amagat i havia nascut a l’estranger sense ser fill d’un ciutadà (en el qual cas no tindria dret de ser President) amb una partida de naixement falsa. La Casa Blanca va acabar publicant la versió abreujada del document, però en Trump deia que ell volia la versió llarga de la inscripció. El governador de Hawaii es va atipar de seguir rebent milers de sol·licituds de còpies llargues del certificat i va acabar penjant-lo de franc a l’Internet.  Així i tot, hi ha encara molta gent que ho segueix repetint, i en Trump no va recular.

Durant la disputa dels candidats a la CNN, un home al públic es va aixecar i va començar a parlar donant per segur que Obama era un musulmà secret, nascut a l’estranger. Enlloc de corregir-lo, en Trump  va escoltar atentament fent que sí amb el cap. Tota la premsa seriosa li ha retret aquest incident, però en Trump segueix tranquil. Quan la gent vol sentir una cosa, es pot mentir amb impunitat, com saben mol be els polítics de carrera. A un sector del poble li agraden les intrigues i els escàndols sucosos i no es preocupa per sentir argumentats racionals. Ser víctima d’una falsedat o difamació és un problema greu, sovint impossible d’arreglar. Els seus partidaris  seguiran repetint que Obama es un musulmà amagat nascut a Kènia de pare estranger.

Tristíssim sobretot va ser el seu llarg comentari afirmant que les vacunes causen autisme, una qüestió que totes les autoritats sanitàries han denegat enèrgicament,  i que fou el resultat d’un frau científic cínic d’un home que volia fer carrera amb una mentida construïda amb falses dades. Aquesta afirmació ha causat brots epidèmics de malalties de la infància ja desaparegudes i  també ha posat en perill  molts adults que no es poden vacunar per raons mèdiques. La ciència i les conseqüències, no obstant, no preocupen al multimilionari. Va explicar que un amic seu havia tingut un nen molt maco que després d’una vacunació va tenir una febre i al poc temps va esdevenir autístic. Això demostra que les vacunes causen autisme, segons ell, un disbarat absurd i intolerable, que no obstant cal tolerar. Ningú pot fer callar a un candidat.

Els altres candidats

Hi ha algú que conegui el Dr Ben Carson, per ara segon candidat pel nombre de vots que treuria a la primària? Fins ara no s’havia ficat mai en política i només el coneixien a casa seva. És un negre, un cirurgià pediàtric notable que fa uns anys aconseguí separar dos germans siamesos units pel cap, cosa tan difícil que ningú més gosava fer. En entrevistes, on cal reconèixer que parla molt bé i fa bon efecte, ell diu que està contra la teoria de l’evolució, que afavoreix el creacionisme, com diu la Bíblia, i que voldria criminalitzar qualsevol forma d’avortament i desfer la nova llei d’assegurança contra la malaltia (milions de gent pobre en patirien les conseqüències). Sobre les vacunes, ell diu que són els pares els únics que poden decidir. A la disputa, es va expressar contra la immigració, un perill per la seguretat nacional (encara que no hi ha ni un sol cas conegut d’islamistes arribats per aquest camí), i va exigir la fortificació i construcció d’una muralla doble amb espai al mig per cotxes militars al llarg de tota la frontera mexicana, que son uns tres mil qm (inclou muntanyes i rius). Sobre les guerres a l’Orient mig, si els EUA s’hi fiquen, haurien de fer-ho amb tota la força militar que tenen, sense límits, enlloc de limitar-se a bombardeigs, com fa l’Obama. Sempre es refereix als immigrants il·legals mexicans, que pràcticament en l’actualitat han baixat a zero degut a les millores econòmiques al país, canvis fronterers i tractats amb Mèxic. Gairebé tots els immigrants actuals són centreamericans, sobretot d’Hondures i El Salvador, on molts principis de l’estat de dret ja no funcionen.

El Senador cubà Marc Rubio també estava per la muralla i contra els avortaments. Cal reconèixer que parla bé  l’anglès nord-americà sense cap mena d’accent, té habilitat política considerable, un atractiu personal  i podria esdevenir un candidat. O podria esdevenir un si no fos tan jove. Molts cubans són molt de dretes. No acabarà la carrera aquí.

La Sra Carly Fiorina, que segons els periodistes és qui va guanyar el debat, és una antiga consellera delegada de Hewlett Packard, destituïda de mala manera pel seu estil autoritari, decisions agosarades i mals resultats. En el fons, és l’única que semblava saber de què parlava, sobre tot en política estrangera,  que és on els polítics americans diuen més barbaritats. Va exigir coses com defenses antinuclears reforçades a Polònia, reactivació de la Sisena Flota, manobres militars als Països Bàltics i lluita contra Putin. Dissortadament, el President Obama fa temps  que ha manat i fet realitat totes aquestes coses. Es veu que no ho sabia. L’haurien d’haver avisat.

Ted Cruz, al qual certs espanyols falsament identifiquen com a hispà, cosa que probablement el molesta (va nàixer al Canadà fill d’un ciutadà americà d’origen cubà i no sap parlar ni una paraula de castellà) va exigir la cancel·lació del tractat nuclear amb Iran, que significaria la destrucció segura d’Israel i exigeix guerra sense límits a qui s’oposi als EUA. Aquest senador federal per Texas és famòs per les barbaritats extremistes de dreta que diu i poca gent fora de Texas el pren seriosament.

I tots van parlar contra l’anomenat Obamacare, l’assegurança de malaltia obligatòria, que caldria eliminar sense ser substituïda per res. La Cambra de Representants a Washington va votar unes 10 o 12 vegades per derrogar-la, sabent que no tindria cap efecte. Diuen que ha destruit la Medicina nord-americana i que, un poc eliminada, tot s’arreglarà tot sol.  I tots exigeixen aturar les subvencions a Planned Parenthood, que ofereix assistència i tractaments ginecològics,  incloent  avortament, a milions de dones pobres.

Problemes que van oblidar

Amb només tres hores i dotze persones que es barallaven per tenir la paraula i pel privilegi de liderar el món, Catalunya inclosa,no van poder parlar del tot. Per exemple, es van descuidar l’escalfament global, l’atur, la caiguda dels ingressos de la classe treballadora, el sou mínim, com sortir de les guerres islàmiques, com millorar la infraestructura que s’està ensorrant, com ajudar els països pobres… i algunes altres cosetes. Qui sigui elegit ja se les arreglara.

Joan Gil

 

 

Corrupció? Què vol dir “corrupció”?

setembre 7th, 2015

Ha sentit algú un cap de policia prometent al públic que ell acabarà amb tots els robatoris, carteristes, assassinats, violència domèstica i violacions de les lleis del tràfic?  Segur que no, però ens cal tenir una bona policia i bones lleis i mirar de fer el que es pot. La lluita serà interminable considerant que la corrupció és el segon pecat més antic del món.  La paraula  “corrupció” s’usa sovint per llançar rocs contra adversaris polítics com es llegeix a molts fòrums contra Catalunya, sense considerar l’extraordinari i superior grau de corrupció present a tantes jurisdiccions espanyoles, sobretot en mans de la Dreta, com ara el cas Gürtel, o el recent cas municipal pel què el President Rajoy va demanar perdó als ciutadans.

Potser caldria afegir que el poble  votant ha demostrat sempre  molta tolerància amb governants coneguts com a corruptes. Sembla que molts votants s’ho prenen com una cosa inevitable i només es preocupen per la seva butxaca i el seu benestar, com és lògic. Els que utilitzen corrupció com un projectil electoral gairebé sempre perden el temps.

Com es defineix corrupció? He trobat a la Biblioteca llibres acadèmics que exploren el tema, però al final m’he quedat amb l’article “corruption” de la Wikipèdia americana en anglès, que ho explica tot molt bé i recomano als interessats. Estudiant el problema, em recordo d’un famós incident al Tribunal Suprem dels EUA. Un advocat estava defensant una queixa d’una llei estatal contra la pornografia i deia coses com que cal anar als museus i mirar l’art i la dificultat en decidir què és o no és pornografia. Un dels justícies el va interrompre: “Jo tampoc sé què és la pornografia, però la reconec quan la veig”, va dir. Es pot dir igual de la corrupció?

Definicions diverses

No, hi ha bones definicions. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no s’ho pren gaire seriosament. Parlant primer del significat literari, que  és la degradació d’una paraula per donar-li un altre significat més dolent (que no interessa aquí), diu en segon lloc: “que accepta suborns, que no actua segons justícia.” La Wikipèdia ofereix tota una plana de títols de diccionaris i articles que en parlen i ho fa molt millor. No hi ha cap definició universalment acceptada i conclou que “corrupció és abús de poder atorgat o de càrrec per benefici personal” Abús de poder sembla ser el punt central. Un economista diu que “corrupció és una acció secreta  pel benefici del corrupte, l’altre persona o de tots dos, que acaba resultant en accions sobre les quals el corrupte té autoritat” Un representant del World Bank afegeix la noció de “corrupció legal” en la qual el poder és abusat dintre dels límits de la llei, altrament dit, membres d’un govern fent lleis per la seva protecció, objectius il·legítims o benefici personal. Diu Amnesty International que gairebé tots els dissidents contra dictadures han violat la llei local. Passa molt al tercer món però aquí és quan arribem també a l’estil de govern del PP, que fa lleis intolerables i adverteix sempre als adversaris que estan trencant la llei i fins i tot la Constitució. Es pensen que la Llei són ells. La Llei sóc jo, semblen dir.

Formes de Corrupció

Primer, tenim la petita corrupció, tan freqüent pel món. En general es tracta d’acceptar regals o diners o “enxufes” per fer alguna cosa no permesa o accelerar els tràmits sota el control del funcionari corrupte. Són sobretot la gent mal pagada que ho fa, però hi ha excepcions i cal admetre que és sempre perillós.

Segon, hi ha la gran corrupció, quan l’intercanvi de beneficis es fa als nivells més alts del govern, com durant la dictadura del Caudillo Franco o ara fa poc com va passar amb el president de Guatemala. Però si ens poséssim a donar exemples, no acabaríem mai. Als EUA probablement hi ha poca corrupció a nivell dels governs, però sí que surten casos a la premsa regularment, sobretot a nivell municipal. Històricament l’escàndol més gran en la història del país fou el cas del Teapot Dome, on es van concedir llicències d’explotació petroliera a un terreny federal protegit. Trobo que la gent es preocupen molt d’això als Estats Units i que és molt perillós estendre la mà oberta. Potser tots els polítics tenen por d’un agent del FBI amb un enregistrador amagat sota la camisa, que es una de les millors proteccions que hi ha contra abusos de poder. Corrupció en un càrrec públic, tant si és elegit com si no, queda sempre en mans de la justícia federal (FBI, jutges i presons federals) perquè és una forma d’opressió oficial que viola drets constitucionals.

Tercer, hi ha la corrupció de sistema quan el problema és que hi ha incentius per la corrupció sense cap protecció. Per entendre-ho, parlem per exemple d’algunes parròquies que recullen diners a la  plata i ho deixen en mans d’uns quants poc dignes de confiança o a llocs sense protecció ni garanties de seguretat. Però aquest exemple tracta de coses molt petites. Un problema verdader i greu que va amargar moltes vides fou el dels estats comunistes, avui en dia encara existent a molts dels antics països. La burocràcia era tan feixuga i lenta i l’organització de tot tan subjecte a controls, que per obtenir qualsevol cosa, o fer un tràmit, o trobar feina, calia sempre pagar diners a una persona darrere una taula o finestreta. Altrament, no es podia viure. Era una mena de corrupció oficial. Em recordo que tots els visitants i fugitius de l’Est sempre ho explicaven.

Sectors on hi ha corrupció

Durant períodes electorals, com ara, hi ha sempre gent que vol utilitzar la corrupció política contra un altre, cosa sovint injusta i simplement caldria rebutjar-ho, perquè li passa a tothom. Després tenim la corrupció policial, freqüent en àrees com el tràfic i la prostitució. Cal recordar la Mafia (que no s’ha acabat mai) i la gent que paguen per fer desaparèixer proves. La corrupció judicial, quan passa, que és rar, causa sempre un gran commoció. L’ensenyament, on hi ha estudiants disposats a pagar per treure bones notes o graus. Els sindicats han estat sempre un problema i no sols els Teamsters als EUA. Treballen en sectors soci-econòmics dèbils, on la gent es pensa que és així com es fan les coses.

Resultats obtinguts amb suborns

Abús de la discreció: un jutge o un governant poden autoritzar o prohibir coses sense donar explicacions en l’exercici de la seva autoritat, com diguem un jutge imposant sentències o un funcionari de duanes mirant en una altra direcció.

Favoritisme i nepotisme (inclosos amics i família) donant beques o càrrecs a gent incompetent.

Una altra cosa que caldria discutir és que a vegades hi ha corrupció sense participació del govern, simplement entre empreses privades i ciutadans o altres companyies que sovint acaben fent pagaments secrets dels quals els accionistes o propietaris no en sabran mai res. I en el cas de les multinacionals, pagaments a líders estrangers que a casa seva no gosarien mai fer. Hi ha un llibre nou que diu que per molts anys la ITT (en aquells temps propietària de la Telefònica) pagava al Generalissimo Franco l’equivalent en diners actuals d’uns 5500 Euros mensuals per tenir-lo content. Que jo sàpiga els EUA són l’únic país al món actualment  amb una llei prohibint i castigant el pagament de suborns a governs estrangers (Foreign Corrupt Practices Act, 1977). A cap país europeu existeix res semblant i a molts estats fins i tot es pot declarar el pagament com una despesa necessària de la companyia (encara que als Països Baixos per exemple cal identificar quina persona ha rebut el suborn, cosa que naturalment ningú vol fer)

I els polítics retirats?

A molts ens sembla que és una irregularitat que no hauríem d’acceptar però totalment legal. Un polític intel·ligent no acceptarà suborns però durant el seu mandat farà amistat amb molta gent poderosa, entendrà a fons l’engranatge del govern i l’estat i sabrà moltes coses que poca gent saben.  Aquests coneixements en mans d’un polític famós el fan molt atractiu a certes empreses grans quan ja està retirat i és lliure. Hi ha tantíssims exemples que costa fer un sumari. Són gairebé tots els ex-primer ministres, no sols el Sr Gonzàlez. És que aquests senyors s’han anat preparant per obtenir  una jubilació feliç durant el seu temps al poder? Només ells i la seva consciència ho saben. Però ni hi ha, ni probablement hi haurà mai, lleis en contra. No ho permeteran.

Parlant de bones jubilacions als EUA és impossible ignorar el President Clinton. Va sortir de la Casa Blanca sense un cèntim a la butxaca i amb deutes de milions degut als advocats que el van haver de defensar contra acusacions i l’intent republicà de destitució. Ara diuen que ell i la seva muller tenen uns 90 milions de $. En Bill fou un cas molt especial. Tant ell com la seva Hillary tenien i segueixen tenint una de les cares més dures mai vistes a aquest país. Com a governador d’Arkansas va intentar l’especulació il·legal anomenada Whitewater on només es va salvar de la presó perquè el seu company va preferir anar a la presó sense comprometre’l, mentre el bufet d’advocats on treballava la Hillary feia una fortuna. S ‘ho va fer perdonar tot perquè a més del seu atractiu personal, va tenir la sort de presidir sobre un període de prosperitat extraordinària i era un home amb habilitats polítiques gairebé genials que guanyava totes les baralles. El pitjor i més repugnant que va fer fou un indult incondicional a un multimilionari brut fugitiu de la llei i amagat, atorgat el darrer dia del seu govern abans de sortir de la Casa Blanca. Aquest senyor va tornar feliçment als EUA on segueix vivint en pau i llibertat. Tot gràcies a l’ajut fet a Bill Clinton durant les seves hores més difícils.

I a Catalunya, què?

Jutjant per les publicacions, que són tot el que conec, , no he sentit dir mai encara que ningú s’hagi embutxacat diners pel 3%, ni ningú ha parlat dels beneficis obtinguts per la companyia constructora (si n’hi havia) o sigui que a mi em sembla ser un cas de finançament irregular d’un partit. Podria ser il·legal, però jo em reservaria opinió fins saber com es financen els altres partits. És allò de llençar la primera pedra o tapar la boca.

El cas del President Pujol és més difícil d’entendre. La gent de família rica veuen el món de forma diferent de com el veiem els que no en som. Als EUA els rics s’enrabien molt quan es parla dels impostos de successió perquè diuen que ells ja van pagar impostos quan van guanyar la fortuna. En diuen la Death Tax, l’impost de la mort. Van aconseguir fer-los desaparèixer completament i en l’actualitat han tornat però només per quantitats pel damunt dels 5.5 milions de dòlars. Em consta que el Sr Pujol va confessar una evasió d’impostos de successió, cosa que no és un acte de govern, sinó un assumpte privat. S’exposa a un càstig per aquesta violació però no hi veig corrupció o abús de poder (que és el mateix) enlloc. Hi ha diaris i webs a Madrid que diuen i repeteixen coses horribles, que a mi em semblen difamatòries. Ha dit alguna font responsable que el Sr Pujol es va enriquir amb guanys relacionats amb el seu exercici de poder? Això i coses pitjors ha escrit la Catalanofòbia. Quan es tracta de Catalunya, tot s’hi val. Jo simplement voldria que algú ho expliqués millor. I si no poden fer-ho, que es callessin.

Joan Gil

 

 

 

 

Plorant amb Síria

agost 25th, 2015

Si encara visqués a Nova York, estic segur que em trobaria amb el matrimoni sirià que tan bé coneixia per lamentar amb ells la destrucció i dispersió de la seva nació. Eren Cristians ortodoxos, tots dos metges i acomodats, i no em van voler explicar mai quina llengua parlaven entre ells. He vist als llibres que molts Cristians parlen el Siriac, un dialecte Arameu. En qualsevol cas, l’amiga S. es va entusiasmar veient aquella pel·lícula recent on Jesús parlava l’Arameu a la pantalla. És la meva llengua, deia ella. Tenien un país meravellós, bressol de la nostra civilització, de l’alfabet, i de dues de les tres religions monoteistes i l’han perdut. Trets de les seves llars, arruïnats i empobrits, perseguits per bàndols criminals, els sirians han iniciat sovint a peu, amb nens i sense equipatge el camí de Turquia cap a Alemanya o Suècia, on ningú els vol i ningú entendrà la seva llengua ni reconeixerà els seus estudis. De camí estan posant en prova la bonhomia i humanitat de països menys desafortunats però pobres, han creat tensions polítiques a la Unió Europea que la posen en perill perquè no els saben resoldre i han despertat moviments feixistoides. Segur que molts han mort pel camí. Li sembla a algú que això pot acabar bé? Els occidentals en principi creiem que no hem de jutjar ningú. Però jutjar i entendre són dues coses molt diferents, i si no entenem perquè aquestes coses passen, podríem acabar repetint-les.

Síria al començament de la civilització

Fa uns 10,000 anys la nostra història hi va començar. Al territori ara anomenat Síria durant l’Edat del Bronze van aparèixer per primera vegada la ramaderia i l’agricultura i s’han trobat proves del primer desenvolupament de sistemes de rec. Les primeres ciutats fortificades i els imperis militars associats amb elles van aparèixer més aviat al nord i sud de l’Iraq veí entre el Tigris i l’Eufrates, els dos famosos rius, però en qualsevol cas Damasc amb uns 5,000 anys és una de les ciutats més antigues del món.

El territori sirià fou el bressol dels pobles semítics que per tants segles competirien amb els indoeuropeus (nosaltres) per la supremacia. Els àrabs són semites.    Avui en dia només els jueus s’autodenominen semites, però aquesta fou una gran família de nacions històriques. Jo em recordo sempre dels fenicis (originalment del Líban) i les seves colònies cartagineses (incloent les Balears i Cadis). Hi ha espanyols que ens anomenen “fenicis”. Volen dir en realitat “jueus” i es pensen que és un insult. Els fenicis van inventar l’alfabet i l’escriptura fonètica, la navegació i el comerç i el vidre. Durant l’edat de Bronze la gran llengua Aramea, primer idioma amb vocació mundial, es va formar i, increïblement, se segueix parlant. De fet la majoria de texts bíblics que coneixem van ser escrits primàriament en Arameu, així com el Talmud de Babilònia, llibre fonamental dels jueus sefardites, escrit segons sembla en una variant Aramea antiga dificilíssima d’entendre. L’hebreu també fou una variant de l’Arameu, abandonada després  de   pocs segles, que sobreviuria només en la litúrgia jueva i ha renascut recentment a Israel. En temps de Jesucrist, a Palestina, part de Síria, s´hi parlava Arameu i Grec koiné.

I de religions? La religió hebrea no podria haver sorgit enlloc més i fou el primer culte dirigit a un Déu benvolent interessat en nosaltres i en la justícia, que no havia existit mai. I el Cristianisme? Encara més. Palestina era una part de Síria però molts apòstols, sobretot a l’església de Jerusalem volien fer del Cristianisme només un corrent jueu i es limitaven a predicar a les colònies jueves disperses per la Mediterrània. Però St Pau va caure del cavall i es va convertir prop de la ciutat síria d’Antioquia (ara en territori turc) i des d’Antioquia va començar a predicar i dirigir una religió nova, independent de la nació i de qualsevol poder polític-militar i oberta a tothom. La tercera gran religió monoteista, la Musulmana, no va nàixer a Síria però hi està ara ben establerta amb nutrides representacions de la Sunna i del Xiisme. Cal recordar que Damasc fou la capital de tot l’imperi àrab sota la dinastia dels Ummayads, successors del Profeta, la família probable d’Abd Er Raman I, fundador d’Al-Àndalus.

Síria no es transforma en una nació moderna i el petit Líban apareix

Seria molt avorrit descriure aquí els avatars històrics  al territori siri, sempre ocupada un darrere l’altre per tots els imperis locals i mediterranis, mai lliure i independent. Fa pena pensar en els nens d’escola aprenet història a Síria. La llengua Aramea, el gran tresor cultural, utilitzat  fins i tot  a l’immens Imperi Persa (que hauria estat ingovernable si no hagués declarat l’Arameu llengua oficial) fou desbancada com a llengua comú per l’arribada i conquestes d’Alexandre el Gran, que hi va imposar el dialecte grec que ell parlava anomenat koiné. L’Evangeli i tots els texts científics i literaris del temps foren escrits en grec koiné que va ser la llengua franca de la cultura i el comerç fins l’arribada del Llatí (i l’Anglès ara). Durant la Primera Guerra Mundial, el Regne Unit va prendre als turcs gairebé tot el món àrab, però, arribada la pau, França també va voler ficar-hi cullera com a nou poder colonial i els britànics els van cedir Síria (per civilitzar-la, es pensaven) sota un mandat de les Societat de Nacions acabada de fundar. França, que va haver de separar Palestina i tornar-la als britànics, ho va fer molt, però molt malament i el caos polític derivat no acabaria mai. Durant milers d’anys, Síria havia estat només una joia cobejada, mai un país independent. Un rei hachemita va prendre control, però va haver de fugir per canviar de país i tornar com a rei de l’Iraq. La seva família al final es va quedar amb Jordània, on encara regnen.

Perquè és el Líban un país independent de Síria?

No sembla ser fàcil d’explicar. Abans els historiadors deien que fou una invenció francesa. Al país hi ha una comunitat cristiana, els Maronites, que havia estat part de l’esglèsia oriental ortodoxa excomunicada per Roma però durant les Croades van decidir fer-se catòlics i així han quedat. Sembla que a França els feia il·lusió deixar un país amb catòlics al cor d’Aràbia, per minoritaris que fossin. Els libanesos ho neguen i fan palès que hi va haver patriotes lluitant per la llibertat del nou país. En qualsevol cas, els polítics libanesos ho van fer bastant bé creant un estat força pròsper i mig democràtic, on Beirut esdevingué el París de l’Orient. El seu secret fou la creació de 18 grups religiosos semi-independents amb membres obligatoris registrats sense separació entre església i estat: els membres de cada religió tenien lleis separades que seguien els seus preceptes religiosos sense molestar els altres, com petits estats compartint el mateix territori en un marc laic i tolerant però ignorant-se mutuament. Al final la tragèdia palestina i els atacs israelians ho van espatllar tot. Ara mateix ja fa un any que no hi ha Cap d’Estat i la caixa pública és insolvent. Síria ha estat sempre el Big Brother, que anava bé fins que, ja en temps de l’actual President sirià Bashir al-Assad, van fer assassinar al Primer Ministre.

Síria després de la Segona Guerra Mundial i la pujada al poder de la família Assad

Síria és un dels membres fundadors de l’ONU actual, però altrament els va costar molt estabilitzar-se enmig d’un caos grandiós causat sobretot per les moltes religions i manca d’experiència or desitjos democràtics, lligats amb tendències violentes, interessos estrangers i grups irresponsables. Durant la Dictadura franquista els catalans somniàvem amb la democràcia i la llibertat, però a Síria, com a l’Iraq, tenien altres esperances i preocupacions i massa tradicions violentes. El partit Baath va nàixer com un partit panarabista i socialista laic, aviat separat en dues branques, la iraquiana de Saddam Hussein i la siriana de la dinastia dels Assad. Molt absurdament, els baathistes aspiraven a fer-se comunistes, cosa poc escaient o raonable quan la majoria de la població no volia saber res del laïcisme i somniava amb la imposició de la Xaria. En qualsevol cas, la Unió Soviètica i ara Rússia es van fer amics i encara en són. El partit va abolir el Parlament decidint fer lleis dintre el partit per decret i la Constitució era paper mullat. Van patir molt pel conflicte palestí, com tothom a la regió, sobretot després del Setembre Negre.

Al final en 1970 el Capità de l’exèrcit Hafez al-Assad, pare de l’actual cap d’estat sirià, va prendre el poder per trenta anys fins la seva mort en 2000. Naturalment, Hafez era un dictador perillós que governava amb l’exèrcit gràcies al suport de la seva secta xiïta  Alawita, originària del nord del Líban i dels iranians. Sense ser Alawita no hi havia forma de treure res ni rebre un càrrec, però els Sunnites molt nombrosos seguien patint en silenci. Assad gaudia el suport no sols dels seus Alawites, sinó també de tots els Xiïtes i dels Cristians. Cal donar crèdit a Assad pare per certes coses: per primera vegada hi va va haver estat de dret i govern constitucional i va establir una societat laica amb drets civils per les dones i respecte a totes les religions. El mateix va ser el cas amb Saddam Hussein a l’Iraq veí, el qual no obstant a diferencia d’Assad governava amb els Sunnites i oprimia el Xiisme i els dos mig partits Baath s’odiaven a mort. En resum, Saddam i Hafez eren molt similars i governaven els seus paisos en un marc inestable,  laic i tolerant que per la regió, eren progressiu, només que Saddam era un Sunnita que oprimia els Xiïtes, a l’inrevés d’Assad. Tots dos, sobretot Saddam, eren dictadors desagradables, però podrien haver dit com Lluís XIV “darrere meu, el diluvi” i destituir-los sense tenir preparada una successió ben pensada i amb suport popular, era una bogeria gairebé criminal.

Hafez es va complicar molt la vida ficant-se al conflicte entre l’Iraq i l’Iran (atiat pels EUA que van engrescar a Saddam Hussein) on només podia rebre. Va patir un atac molt greu dels Germans Musulmans sunnites de l’Egipte, ja seguidors de la ideologia gihadista. Hafez va guanyar i va fer executar molta gent, alguns diuen 10,000 persones, altres 40,000. Els Germans Musulmans van perdre, però la llavor de l’islamisme ja va quedar plantada i regada. Per sempre més, evidentment.

A Hafez al-Assad li semblava natural que el poble volgués elegir unàniment com a líder el seu fill després de la seva mort. Va triar i preparar per la successió el seu primer fill, el qual es va matar en un accident de cotxe. Va haver d’acomiadar un altre fill per incompetent i ja només li quedava el jove Bashir, l’actual president, un intel·lectual moderat i poc interessat en política que havia estudiat la carrera de medicina a Damasc i vivia a Londres especialitzant-se en Oftalmologia. Diuen que no s’havien estimat gaire. Va haver de tornar de Londres a correcuita i el pare, ja malalt, va començar a explicar-li coses a la desesperada. Hafez va morir el 2000 quan Bashir només tenia 34 anys, menys dels 40 exigits per la Constitució que va haver de ser reformada per evitar la pèrdua d’un senyor tan intel·ligent i ben preparat.

En Bashir fou ben rebut al començament i va esdevenir popular, resultant ser molt més tolerant que el seu pare. Diuen que anava al cinema i es passejava pel carrer a peu amb la muller i una petita escorta. Aleshores el Primer Ministre libanès fou assassinat i tothom va acusar el règim sirià. L’ordre va sortir de l’entorn de Bashir, però probablement d’un parent per interessos financers. També va patir un bombardeig israelià poc entès. I al final va arribar la Primavera Àrab i el seu tro va trontollar. I Bashir va ensenyar al món un costat molt violent i perillós de la seva personalitat que tenia amagat i la guerra civil, crueltat extrema i un horror espantós van començar a escampar-se per tot el país.

Evolució

Com queda dit, es pot esbrinar la veritat sense necessitat de jutjar, i val la pena fer-ho. Donaré la paraula al famós milionari G. Soros: el règim d’Assad estava perdut quan el President Obama, molt vacil·lant va començar a ajudar de forma amagada alguns grups sunnites. Entenent que els EUA no enviarien tropes en cap cas, Bassir, desesperat i contra la paret, obtingué in extremis ajut militar de Rússia i de l’Iran, els amics de sempre i  va  girar la truita. Ultratjats per la intervenció iraniana, els Saudites van activar, finançar i engegar els gihadistes d’ISIL (Estat Islàmic) a Síria i a l’Iraq. Ultratjats també, els Iranians van respondre llençant els Houtis (xiïtes) a la conquesta del Iemen, situat als nassos i rereguàrdia dels Saudites, els quals van reaccionar amb el salvatgisme freqüent a la regió. L’aliança actual transparent entre Aràbia Saudita i els Gihadistes de l’Estat Islàmic és un pacte infernal entre gent que s’odien a mort.

I ara les columnes humanes van de camí a Suècia, tot l’Orient Mig està en flames i ningú veu el final.

I hi ha qui recorda els grupets de Neocons que aconsellaven al President George W Bush a la Casa Blanca. Era l’hora d’actuar! Acabada la Unió Soviètica, Amèrica era lliure d’imposar la dominació i solució militar amb democràcia a tots els conflictes del món, però sobretot al món àrab (ara s’ha acabat, però això els Republicans ho van anar dient per deu anys). I en Saddam Hussein era un malvat amagant armes de destrucció massiva i l’exèrcit americà seria rebut a Bagdad amb flors i música com una força alliberadora portadora de la democràcia i d’un temps nou. Tot canviaria.

I en això sí que van tenir raó.

Joan Gil

Sayyid Qutb, pare de la ideologia islamista

agost 5th, 2015

Els lectors no n’han sentit parlar mai? Hi ha qui es pensa que Qutb fou el fundador dels Germans Musulmans a l’Egipte, que no és veritat: aquest escriptor tan radical, en l’actualitat rebutjat pel seu antic moviment, fou el membre amb més influencia, més reconegut i de més conseqüència del Germans Musulmans. Els seus llibres, en particular “Milestones” (Fites o Mollons en català) van constituir i són acceptades per tot el moviment com a les fundacions morals, polítiques i religioses de l’Islamisme. És impossible entendre aquest moviment sense llegir-lo perquè Qutb en va escriure el full de ruta. Per altra banda, si algun lector s’excita o indigna fàcilment, seria millor que no llegís aquest apunt. Hi ha coses que… Ho escric perquè em sembla una necessitat entendre el món i saber interpretar les coses que passen.

El món on Sayyid Qutb va nàixer

Nasqué el 1906 a un poble egipci sota el domini colonial britànic i va anar a una escola britànica. Semblava un nen prometedor de bona família amb interessos literaris, poètics i religiosos notables i va acabar fent-se mestre d’escola. Nascut sota dominació colonial, va estudiar el passat i la història de l’Imperi àrab. Aràbia havia estat una gran nació, vivint i il·luminant el món des del marc feliç creat per la Xaria, la llei alcorànica. L’imperi musulmà s’estenia per tot el món, des d’Àsia Central a la frontera francesa i va produir els savis i els artistes més grans del món en aquells temps. Els seus exèrcits i la seva tecnologia eren temuts i dominaven el món.

Què en quedava ara de tot això? La nació àrab havia estat conquerida primer per l’Imperi Otomà i ara pels Anglesos, els quals l’havien esquarterat en països artificials com Síria, Jordània, Pakistan, Iraq i molts més. Aquests països eren incapaços de promoure la unitat àrab i estaven dominats per dirigents i reis corruptes que ho controlaven tot i s’embutxacaven l’or i el petroli que eren el regal de Déu als musulmans, mentre perseguien als verdaders musulmans. Hi havia fins i tot estats absurdament laics on Religió i Estat existien mig separats, cosa que era una blasfèmia. Egipte era en aquells temps també una monarquia inventada que Qutb ajudaria a enderrocar. Seria possible encara restaurar aquell món feliç ara perdut?  A Qutb i als Germans Musulmans els semblava que valia la pena començar a lluitar per aconseguir-ho. Però hi hauria un conflicte molt gran entre la tradició i el modernisme. L’escriptor es va quedar amb la tradició i va condemnar el modernisme.

Era correcte pensar d’aquesta manera? L’Imperi Turc Otomà s’estava dissolvent en aquells moments i els països creats pel colonialisme encara estaven en vies de formació. En qualsevol cas, els Catalans ens recordem sempre de 1714. Deu passar molt això d’enyorar el passat.

Una estada fatal als EUA

El mestre d’escola Qutb ja era conegut a l’ambient de l’ensenyament públic i ja tenia més de 40 anys quan va rebre el 1950 una beca per venir als EUA a estudiar els problemes de les escoles. Tant debò no hagués vingut mai! En dos anys va estudiar a Washington DC, a Stanford University prop de San Francisco i sobretot a Greeley, a l’estat de Colorado, on hi ha una Escola de Mestres estatal de bona reputació. En Qutb ens explica en detall a un llibre com va anar.

Jo vaig viure per un temps a Colorado i no hi ha cap altre lloc on un estranger pugui ser millor tractat i rebut. Greeley és un poble conservador ple d’esglésies, on en aquells temps no hi havia cap bar ni cap cinema. La gent no poden ser més afables i acollidors; es barallarien pel privilegi de poder ajudar un visitant amb problemes i oferirien taula i sostre a qualsevol persona que ho necessités. Veient l’egipci molt sol, algú el va invitar a la reunió social per estudiants que un pastor protestant oferia els dissabtes. Feien jocs, discussions, lectures i al final acabaven sempre fent un ball. Li van dir que el pastor l’acceptaria encara que fos musulmà. Qutb va explicar a un llibre què va veure: L’escena del ball li va semblar infernal. Hi va veure noies mig despullades tocant-se amb homes, retorçant-se i ballant al so d’una música horrible, estrident i escandalosa que l’espantava. I el pitjor de tot: el Pastor, que pretenia ser un servidor de Déu no sols ho tolerava tot, sinó que a més seia ell mateix a tocar música en un petit orgue per aquesta indecència tan horrorosa!

Evidentment, Qutb no aprovava cap mena de música estrident i és curios que dediqués pàgines senceres a arremetre contra el jazz, que és l’únic estil musical genuïnament nord-americà en existència, com si fos una obra diabòlica. Acaba dient que per entendre aquesta música, cal escoltar una peça cantada perquè les notes altes demostren clarament fins a quin punt el soroll es inharmònic i intolerable i fa mal a les orelles.

Els Estats Units evidentment no li van agradar

Qutb  ja havia desenvolupat el seu principi més bàsic que va mantenir i divulgar tota la seva vida:  L’Islam ja NO existia i la comunitat musulmana estava extinta des de feia segles, havent caigut en una Godless Ignorance (ignorància sense Déu). Amb això, encara que no ho va voler aclarir mai, de fet declarava als musulmans, diguem-ne oficials, com infidels que no mereixen més respecte que els occidentals i de fet l’Islam que els oficials representen havia de ser reconquerit amb la Gihad, si calia. Prou que sentim parlar cada dia de bombes matant civils a l’Orient Mig. És cruel i absurd anar en els nostres dies a una de les mosques a l’Occident a queixar-se dels Islamistes i odiar aquesta religió, com si tinguessin la culpa de res.

L’autor va escriure una caracterització grollera de la dona americana, la seva forma de vestir i els seus costums sexuals i socials que prefereixo no repetir aquí perquè la trobo insultant. Només voldria afegir que explica seriosament una cosa que atribueix a una dona americana. Li va dir que sexe és una funció biològica que no cal complicar amb consideracions morals. Els cavalls i els bous fan el que han de fer, es reprodueixen i tot va bé i no se’n preocupen. Aquesta cita tan extraordinària ha cridat l’atenció a molta gent que fan notar que ni tan sols als anys 70 durant la revolució sexual, no hi va haver cap font, llibre o article nord-americans coneguts  que escriguessin una cosa semblant. L’autor hauria d’explicar millor d’on s’ho va treure abans de certificar que és una actitud nordamericana. En Qutb no es va casar mai no obstant dir que en tenia ganes perquè no va trobar mai una dona “amb la puresa moral i la discreció” que ell esperava. Es veu que cap dona egípcia hauria estat digna d’ell. Qutb va expressar indignació contra les lleis americanes del divorci, que per ell eren absurdament restrictives. Una dona havia de tenir dret a divorciar-se contra la voluntat del marit? I ara!

Qubt es va posicionar radicalment contra qualsevol forma de democràcia, no obstant que altres musulmans noten que l’Alcorà va establir la Shura, una mena de parlament, cosa molt progressiva al segle VIII.  Per a Qutb la democràcia és una mentida per enganyar la gent, cobrir la corrupció i continuar l’opressió i dominació dels musulmans. Per tenir un bon govern, l’única cosa que cal fer és donar el poder a polítics que entenguin l’Alcorà i prou. Estava contra totes les formes d’imperialisme, colonialisme o nacionalisme, perquè només servien per continuar la submissió dels musulmans. Creia en un antisemitisme verdaderament extrem. Estava contra qualsevol forma de socialisme o capitalisme perquè Islam prohibeix cobrar interès. Els partits socialistes europeus només eren còpies burdes del comunisme que demostraven la bancarrota d’occident. Els occidentals eren gent malvada i corrupta. Una qüestió interessant: pot un musulmà de debò anar a una escola a aprendre ciència o tecnologia d’infidels? De moment sí, però a la llarga caldrà tenir prou savis musulmans perquè no faci falta.

La restauració de l’Islam verdader s’obtindria per dos camins: conversions i eliminació de les estructures actuals ignorants de Déu (volia dir guerra contra estats musulmans). Una Gihad ofensiva seria l’única forma d’eliminar aquest estat d’afers no sols de la terra musulmana sinó de tot el món (!!!)

I sobretot i per damunt de tot: tota la humanitat hauria d’acceptar la llei sagrada de la Xaria oberta a tothom i vàlida a tot arreu que ho hauria de regular tot i portaria felicitat i harmonia al món. En Qutb tenia també una vena poètica. Al final de la seva desgraciada visita als EUA va pujar a una muntanya prop de San Francisco i emocionat per la bellesa del paisatge, es va sentir posseïdor de l’harmonia que l’obra de Déu i la Xaria durien aviat al món i la humanitat.

La fi de Sayyid Qutb

La monarquia ridícula que havia deixat el Regne Unit a l’Egipte fou enderrocada per un grup de militars dirigits pel que esdevindria un polític famós, Gamal Abdel Nasser, futur president-dictador d’Egipte per molts anys i figura mundial inoblidable del temps de la Guerra Freda, a la qual Nasser va mirar sempre de jugar la carta soviètica contra els EUA. Nasser havia estat un admirador molt gran de Qutb i dels Germans Musulmans… fins que va pujar al poder. Per molt temps, s’havia trobat gairebé cada dia amb Qutb, discutint el futur estat islàmic,  la reunificació d’Aràbia i el paper de la Xaria. Molt indignat, Qutb va reconèixer que el nou govern de Nasser sí que abraçava el Panarabisme proposant federacions amb Síria, Jordània i l’Iraq (que van ser un fracàs total) però no volia saber res d’un estat confessional islàmic. Per evitar la ruptura inevitable amb un home tan prominent, Nasser va oferir al seu antic amic qualsevol post de govern que volgués (Educació, per exemple), però en Qutb creia de debò el que deia i no hi havia res a fer quan les seves doctrines eren ignorades. Al poc temps Qubt fou empresonat enmig d’una gran persecució dels Germans Musulmans desfermada per Nasser. Després d’uns 5 anys molt durs, les condicions d’empresonament van millorar i va poder tornar a escriure, produint de fet en aquest moment la majoria dels seus 24 llibres, entre ells 30 volums de comentaris sobre l’Alcorà. I és també a la presó on va escriure Milestones, anomenada abans. No havia canviat gens. Als 10 anys fou alliberat per pressió del govern de l’Iraq però es va tornar a complicar la vida immediatament, fou detingut un altre cop i aquesta vegada va morir penjat a la forca. Per poder seguir participant en la política egípcia, els Germans Musulmans van haver de renegar de la doctrina

Una cosa bona que va deixar

Sense ell, el gran escriptor egipci Naguib Mahfouz, guanyador d’un Premi Nobel de Literatura  i una de les grans figures literàries mundials del segle XX, no hauria estat r econegut. No era cap mena d’Islamista i,  ja vell, fou gairebé assassinat per una bomba. La seva obra està traduida i, quan treballava a  una casa editora , la famosa Jackie Kennedy va editar una traducció d’una de les seves millors novel·les als EUA. En van fer una pel·lícula.

El lligam Islamista

Dir que Qutb és l’autor de la ideologia Gihadista no és cap especulació, sinó un fet reconegut per tothom que ha estudiat el fenomen islamista. Després del seu empresonament, un clèric que era germà seu va difondre molt efectivament tota la ideologia avui anomenada oficialment Qutbisme. Un dels seus deixebles destacats fou un metge egipci anomenat Zawahiri, per anys segon en comand de Qaida i en l’actualitat successor d’Osama bin Laden com a cap suprem de Qaida. Aviat Zawahiri va descriure els Germans Musulmans i els escrits de Qutb al seu company bin Laden, el qual per un temps es va instal·lar a Cairo assistint cada dia als sermons del segon Qutb. Aquesta teoria polític-religiosa fou oficialment acceptada i difosa per Qaida. Probablement, també és compartida ara per l’Estat Islàmic i, pel que es pot llegir a vegades al NY Times, sembla ser allò que els nous reclutes aprenen per Internet tant a Europa com als EUA.

I sabent tot això, li sembla a algun lector que la religió musulmana en té la culpa?  Sort que tenen si poden salvar la vida.  Es podrà resoldre el problema?

Joan Gil

 

 

 

Els Gihadistes i la Separació entre Església i Estat

juliol 25th, 2015

Els mitjans ens recorden cada dia de la tragèdia civil i militar que continua cada dia a l’Orient Mig i que ha arribat fins casa nostra, preocupant la nostra població civil i el nostre govern. Què ens expliquen dels islamistes? Denunciar els culpables com  terroristes és correcte però no explica res ni ensenya un camí que potser algun dia pogués conduir a millorar o resoldre el conflicte. Jo penso sempre que la Reconquesta d’Al-Àndalus (Península Ibèrica en àrab) pels regnes cristians va durar 800 anys degut a la invasió successiva de dues nacions gihadistes nord-africanes, el Almoràvits i els Almohades. Tornem a anar pel mateix camí? Aquest apunt intenta presentar la diferència central de com nosaltres veiem les relacions entre estat i religió i de quina forma tan diferent les veuen ells. Molta gent diu falsament que els islamistes són fanàtics religiosos, una cosa rarament confirmada per la gent que ha parlat amb ells o n’ha conegut algun. I a les mosques d’occident hi ha creients  musulmans molt devots que no pensen en posar bombes, ni els imams ni la majoria en volen saber res. Recordo que dos dels terroristes culpables de la destrucció de les Torres Bessones havien passat el seu darrer vespre a un local nocturn bevent alcohol. Quina és la verdadera motivació? Cal mirar enrere per entendre-ho.

Les religions en l’antiguitat

A l’aura de la nostra civilització, cada estat i cada nació tenien una religió pròpia d’ells amb déus propis i limitada al seu poble. Això encara s’observa a moltes tribus aïllades que queden pel món. Aquestes religions no es limitaven a oferir un culte sinó que invariablement contenien prescripcions i lleis de natura tant individual com col·lectiva que eren la seva legislació i legitimació i formaven una part inseparable de la personalitat, història, esperances i tradicions de la nació, tant com avui en dia una bandera, un himne o un idioma. Tant si un ciutadà era religiós com si no, una apostasia era inimaginable perquè hauria representat una traïció al seu poble. Proselitisme als estrangers seria una cosa absurda i ningú podia renegar de la religió. Amb certa lògica, alguns països musulmans castiguen l’apostasia amb la pena de mort.

Quan hi havia guerres, els déus hi participaven sempre i protegien al seu poble. El país perdedor, sovint esclavitzat i deportat, també perdia els ses déus, que eren més febles que els del poble vencedor i quedaven destruïts i oblidats. Els Romans tenien una actitud oberta poc comú: ja van apropiar-se dels déus grecs al començament de la seva expansió i després van seguir acceptant com a seus molts déus estrangers que anaven trobant.

El Cristianisme és diferent

La religió cristiana predicada per Sant Pau va diferir de totes les religions anteriors en un punt completament original que esdevindria fonamental: declarava ser universal, afirmava que tots els homes de qualsevol nació, raça, edat o gènere lliures o esclaus, eren iguals i podien ser convertits i acceptats a la nova religió que  no quedaria exclusivament vinculada a cap nació ni a cap autoritat. Això no s´havia sentit dir mai. Per deixar-ho encara més clar, l’Evangeli posa aquesta declaració inconfusible a la boca de Jesucrist: al Cèsar allò que és del Cèsar, a Déu allò que és de Déu. No hi podia haver cap discussió: església i estat eren coses diferents que havien de quedar separades. No ho havia dit ningú abans i era un canvi fonamental que poc a poc en el curs dels segles les societats civils i en el nostres dies la legislació  i constitució de la majoria de països d’arrels cristianes va anar incorporant i en els nostres dies és un principi intocable i suportat per tothom.

Naturalment a l’Església hi ha hagut sempre més pecadors que sants i les coses no han anat sempre com haurien d’haver anat. La història conté molts crims i abusos, guerres, persecucions, clericalisme, corrupció, imposicions, antisemitisme, etc. A Espanya cal recordar el tractament dels indis americans i la Inquisició, i més recentment el nacionalcatolicisme de Franco (Com deia el No+Do “el Caudillo Franco y la egregia dama Doña Carmen Polo de Franco  entraron en el Templo bajo palio y se acercaron a la Sagrada Mesa”). Al democràtic Regne Unit el monarca és el cap de l’església anglicana. I cal parlar d’Andorra? Diuen que el Papa Francesc vol acabar amb el Bisbe-Copríncep. Contradiccions, contradiccions! N’hi ha hagut i n’hi haurà sempre, perquè només som humans. Però el principi és molt sòlid i ho sobreviurà tot.

Minories a l’estat no-confesional

Tornant al tema principal, cal pensar ara en les minories no cristianes que viuen a països que han establert fermament la separació de religió i estat, diguem per exemple a casa nostra, els Musulmans i els Jueus, que als estats propis, no separen església i estat. Com s’ho prenen? En general en els nostres dies molt bé, abans potser era diferent. N’estan contents i són paladins entusiastes del laïcisme i la llibertat de religió, però tenen sempre un problema que no es pot resoldre: que el llibre en què creuen,tant la Bíblia com l’Alcorà, conté normes i lleis que s’haurien d’aplicar a la societat, cosa que és sovint impossible al lloc on viuen com minories. Sempre hi ha incidents, que en general són modestos i es poden arreglar amb bona voluntat. A Nova York els ultraortodoxos que viuen  certs barris intenten que l’ajuntament mani certes regles que no agraden a tothom (tranquil·litat els dissabtes, espais on es pogués empènyer cotxes d’infants els dissabtes, evitar aparadors amb temes sexuals explícits, etc). I altres prefereixen anar al país on no són cap minoria i poden aplicar plenament les seves creences tal com estan escrites al seu Llibre en l’organització i lleis de la societat civil.

I els musulmans? Terrible com sona i difícil d’entendre com és, hi ha una minoria que, rebutjant totalment el sistema democràtic, veu el poble musulmà, que té memòries lluminoses d’un passat imperial gloriós i d’una ciència, una literatura i un art que il·luminaven el món, ara dominat, oprimit i subjecte a abusos per una civilització falsa i perversa, cegada pels diners,i la corrupció i les obsessions sexuals i falta de respecte a les dones, que ha destruït la seva integritat territorial i l’ha fragmentat en països artificials en les mans de polítics i reis tribals que pretenen posseir l’or i el petroli patrimoni de tot el poble àrab. I que creuen que es pot lluitar per tornar-hi. Que aspiren a restaurar un món feliç i just on el desenvolupament humà seria  possible gràcies a la implantació de la Xaria com va passar al segle VIII.

Els qui veuen les coses així, són sempre petits grups que eviten parlar amb els imams o la religió musulmana oficial on no serien acceptats mai. Depenen molt per a la seva coordinació i aprenentatge d’Internet. Obama va dir l’altre dia que els imams havien de combatre aquesta actitud. Tant de bo poguessin! És ridícul dir als predicadors d’una altra religió què  haurien de predicar a les mosques però en aquest cas, els islamistes no volen saber res d’ells i no s’interessen per la religió individual tant com pel sistema social polític  i econòmic descrits a l’Alcorà que esdevindria possible només acceptant i fent respectar plenament la Xaria en un món on església i estat no queden separats.

J. Gil

Recordant Srebernica: Vint Anys Després

juliol 10th, 2015

La ràdio em recorda de l’aniversari de la tragèdia pitjor del drama de la desintegració de Iugoslàvia. Això va poder passar a l’ Europa civilitzada de finals del segle XX? Com que probablement molta gent ha oblidat com va anar, em permeto reproduir una part lleugerament modificada d’un apunt originalment publicat el 30 de Maig de 2011. En el temps transcorregut, molts dels culpables van ser capturats i duts al Tribunal de Den Haag. En Mladic es va morir a la presó. I ara que hi ha tanta immigració tràgica, cal no oblidar que aquestes coses poden passar.

Radko Mladic

…era un militar iugoslau de carrera nascut a un poble bosnià serbi. Després d’anys fent una carrera normal a l’exèrcit iugoslau, li va semblar que la presència de tants musulmans a la seva terra era una tragèdia històrica i un abús intolerable resultant del temps de dominació turca que calia resoldre. Els moros ni eren compatriotes ni tenien drets ni probablement eren éssers humans. Curiosament parlaven un llenguatge molt semblant al seu serbi-croata i fora d’algunes dones, anaven vestits igual que ell i no se´ls podia distingir sinó per la religió i el nom. Però eren l’enemic.

Srebrenica, el 6 de juliol de 1995

Cal entendre que els serbis bosnians viuen a la perifèria de la nova República acabada de fundar de Bòsnia-Hercegovina, com dues cireres pegades per la cua o una V a l’inrevés, amb dues cames amples tant a l’Est com a l’Oest però connectades només per una petita franja de terreny a la punxa de la V, que és el territori on encara està Srebrenica. I on gairebé només vivien Bosniaks de religió musulmana. Quan la pau al nou estat de Bòsnia es va trencar, el problema per a la nova Republika Srspka que Mladic servia amb ajut de Belgrad era molt clar. Per mantenir la unitat territorial dels serbis bosnians calia assegurar per al poble serbi tota l’àrea de Srebrenica, o sinó les dues meitats, els costats de la V, quedarien separades (com Palestina i Gaza) i la Republika no tindria credibilitat ni continuïtat territorial. El problema era real i ha passat a molts llocs. Sens dubte s’hauria pogut tractar de forma civilitzada.  Els nous responsables serbis van respondre amb la infame Directiva 7 del Govern serbi-bosnià  manant al seu flamant exèrcit fer allò que calgués per assegurar que Srebrenica persistiria com a territori serbi, no bosniak. La neteja ètnica havia començat. En Mladic va comentar que no era tan fàcil desplaçar i substituir gent com els polítics volien i va advertir en privat que allò que demanaven acabaria en genocidi.

I tant. Però Mladic va complir ordres i les seves paraules el condemnen. Un soldat decent i de carrera, ha de cometre genocidi si li manen? Contra els veïns de tota la vida?

Els serbis van començar a atacar pobles bosniaks. Venien de nit, miraven d’espantar tothom, disparaven, calaven foc les cases, mataven el bestiar i algunes persones de tant en tant i desapareixen. Les violacions de dones també eren un mitjà molt efectiu d’espantar gent. L’endemà igual, el dia següent més encara… Els Bosniaks aterrits ja en traurien les conseqüències i retornarien  a l’Imperi Otomà, que era on estaven a casa, deixant-ho tot als serbis. Cada dia tot anava pitjor i cada dia hi havia més assassinats de civils i més violència. Aquests “turcs” del territori, al començament uns 50.000, que segons el govern de la Republika Szrspa hi vivien sense cap dret, ja feia tants segles que havien sortit de Turquia, que ni sabien on anar, ni coneixen ningú a Turquia, ni parlaven turc. Per altra banda, el govern bosniak també tenia un exèrcit, que era feble, sense lideratge i amb poques armes i molt pocs militars de carrera. I hi havia guerra. La Divisió 28 de la nova República bosniak fou assignada a protegir Srebrenica. En realitat, no tenien res per protegir ningú.

Les Nacions Unides van dir prou… sense fer res. El territori de Srebrenica, al començament d´uns 900 quilòmetres quadrats fou declarat territori protegit i desmilitaritzat i un destacament holandès hi va anar a protegir els civils. Molts capitostos internacionals també van anar a la ciutat garantint-ne la seguretat. Però ningú volia complir i els Cascs Blaus holandesos tenien prohibit intervenir. Com ho veien a Nova York?  El territori ni estava protegit ni desmilitaritzat. Què havien anat a fer els cascs blaus holandesos, doncs?

Després d’unes negociacions absurdes, l’exèrcit serbi va decidir avençar a l’interior del territori en disputa. Un per un, van anar prenent totes les posicions holandeses al sud sense disparar ni un sol tret. La població aterrida, que entenia molt bé de què anava, va fugir en massa cap al nord als voltants de Srebrenica, però els serbis van seguir avançant. No hi havia res, ni provisions, ni gaire aigua, ni esperança. Tenien entre ells la feble unitat de l’exèrcit bosniak que esdevindria tràgica, la Divisió 28. Però no els servia de res. Ni, a diferència de Mladic, eren gaire bons soldats. I molts soldats ni estaven armats ni tenien uniformes. Els holandesos es van retirar sense fer res enmig de la desesperació dels civils.

Els  bosniaks van entendre clarament el perill de mort. Els serbis s´havien presentat reforçats amb una unitat feixistoide de fanàtics, els Escorpins (nom ben triat) i segons sembla una unitat grega voluntària de mentalitat similar. Volien intencionalment terroritzar i fer fugir la gent. I com ho feien! El foc i els assassinats més cruels i desvergonyits es repetien. Van aparèixer piles de cadàvers, hi va haver les primeres violacions de dones en públic per grups de soldats. Hi ha la famosa història del soldat serbi que s’havia molestat perquè un nadó plorava massa fort. La mare no va poder fer-lo callar, i el soldat es va acostar i amb un ganivet va tallar el coll del nen i es va posar a riure. Un soldat holandès s’ho va mirar petrificat sense dir ni fer res. Eren sers humans els membres de l’exèrcit de la Republika Srspka? O s ‘havien escapat de l’infern?

I la comunitat internacional va callar. Les NU havien declarat Srebernica refugi segur però no van fer res perquè ho fos. Un avió de les NU va bombardejar uns tancs serbis però el temps es va empitjorar i van plegar. Perfecte. El món no en volia sentir parlar i els serbis de Mladic tenien via lliure. En aquell moment hi havia uns 25.000 civils a l’enclave “protegit.” Hom es pot imaginar el terror. Els suïcidis de musulmans van començar i esdevenir un dels incidents més constants i pertorbadors de la tragèdia. Els empresonaments i els mal tractes es van estendre. La gent corria embogida d’un racó a l’altre, com ratolins a una trampa.

La columna

Aquí cal parlar finalment de la Divisió Bosniana 23, que gairebé no tenia res i no podia pensar en lluitar frontalment contra els serbis. No es rendiren mai perquè ja estava clar què feien amb els presoners. Els serbis els havien motivat: els presoners sense excepció eren maltractats, vexats i morts d’un tret al clatell. Molts preferien mirar de morir amb dignitat.Gairebé sense oficials professionals van decidir que perduts com estaven, intentarien aplegar tots els civils, formant una columna i mirarien de trencar el setge fugint cap a Tuzla, on estava la central del cos del seu exèrcit, que era un lloc molt segur. Però arribar a aquest port de salvació seria molt difícil. Només provarien de fer-ho els homes i els joves. Era impossible prendre les dones i els nens

Semblava una bogeria. Tuzla estava a 55 quilòmetres. La calor i el sol de justícia eren intolerables, no hi havia ni menjar ni aigua, poques municions, poca sanitat, la caminada seria a través de muntanyes aspres i poc accessibles, els serbis els podien estar esperant a tot arreu, havien minat el camí i durant el setge havien bastit fortificacions fortes que no es podien passar. Però l’alternativa era encara pitjor o sigui que els bosniaks van tirar endavant..

Es van organitzar força bé. Hi hauria comunicacions, un escamot antimines, sanitaris i soldats amb armes al davant de cada grup, els civils dividits en grups. Van decidir que només prendrien els homes i joves confiant que els serbis no matarien les dones.

Inesperadament es van posar en marxa el 10 de Juliol a mitjanit sortint del nord de Srebrenica.  Consistia d’uns 5.000 soldats nominals (molts sense armes) i més de 10 o 15.000 civils amb vint-i-tantes dones i alguns nens. Diuen que la columna tenia  12-15 qm de longitud. Amb aquesta decisió van agafar per sorpresa els serbis que no s´ho esperaven, per lògic que aquest pas era. Seria un episodi èpic, irreal. Pels serbis, una cacera de rates, o com diuen els Americans, una pesca de peixos a l’estany o una caça d’ànecs. Jo crec que ni a la Guerra Mundial havia passat una cosa així.

Hi havia un general serbi que estava molt a favor dels gasos de guerra. Al poc de sortir, un núvol groc va aparèixer damunt la columna de fugitius. Aviat els bosniaks van desenvolupar signes d’al·lucinacions, visions i deliris. A tot arreu hi havia paranys, emboscades, foc d’artilleria, malentesos. Sovint els serbis oferien coses a grups de fugitius: rendiu-vos i no passarà res, sereu presoners de guerra, us canviarem pels nostres, us enviarem nosaltres mateixos a Tulza. Tothom que s´ho va creure fou assassinat gairebé en l’acte. Fou durant aquests episodis que Mladic va exhibir davant la TV els seus intents de pacificació. Va fer distribuir xocolata d’una cistella a nens pels seus soldats (ho he tornat a veure a la TV). Va prometre que no passaria res, que se separarien i que tot acabaria molt millor per a tothom. En algun cas, van utilitzar camions abandonats i cartells i uniforms de les NU per donar falsa confiança. Mladic va arribar a beure licor i brindar amb els presoners. Va demostrar un cinisme i una mala fe extraordinaris.

La marxa era un malson: calor, fam, indefensió. Aviat van topar amb una línia sèrbia fortificada darrere una carretera asfaltada i no hi havia forma de passar.  Però la desesperació en aquests casos ajuda molt. Dos germans havien robat un walkie-talkie serbi i van aconseguir comunicar-se amb l’exèrcit bosniak a l’altre costat, que  va identificar un forat per on es podia passar. Una altra vegada la meitat de la columna va quedar copada i milers de fugitius van ser fets presoners (i després duts a Srebrenica i assassinats). Van aconseguir prendre als serbis alguns canons pesants. Van arribar a la darrera línia sèrbia, molt ben bastida, amb tres línies de trinxeres paral·leles, una darrere l’altra. S´hi van llençar a la desesperada i en van passar dues. A la tercera els serbis van fer figa i declarar que deixarien passar els civils. Era el 16 de juliol i semblava impossible que ningú seguís viu. Els serbis van obrir un passadís a travès de la seva fortificació entre les 4 i les 8 del vespre, pel qual van passar més de 5.000 homes del contingent bosniak, els que quedaven del dels 20.000 originals, la majoria civils. A l’altra banda hi havia Tuzla i la seguretat. Aquests pocs havien reeixit.

Deixant de banda les consideracions morals i humanitàries, l’actuació sèrbia fou completament absurda i motivada per emocions irracionals. Perquè no van deixar simplement escapar la columna? Era el que ells volien. I amb presoners vius en aquell moment, haurien pogut negociar obtenint molts avantatges i concessions fins i tot de les NU tan covards i indecises.

Caldria afegir que hi va haver tres o quatre intents separats per grups més petits de defugir la trampa. Algú va tenir sort, altres no.

No queden ni testimonis

Es veu que l’entrada dels supervivents a Tuzla fou un espectacle i un esdeveniment tan memorable com tràgic, però gairebé no hi havia periodistes ni testimonis a la ciutat ni les NU en volien saber res. Els fugitius eren com espectres, esquelets vivents, com fantasmes, morts vivents, despullats, amb peus sagnants, molts víctimes encara d’ al·lucinacions pel gas i la calor, tot plegat uns 5.000. Però els homes eren víctimes de l’horror i el patiment. Irracionalment alguns van començar a disparar contra els amics i companys d’odissea i van continuar els suïcidis. Molts no sabien qui eren ni on estaven. Els soldats de la 28ena retreien als membres del Cos de l’exèrcit de Tuzla covardia i falta d’acció. Tot plegat una situació dolenta, impossible d’entendre o controlar, un gran perill que alguns no van sobreviure. Uns quants líders de la 28, que al capdavall havien reeixit en salvar 5.000 dels 20.000 homes van perdre la vida ja entre els seus. Una organització sanitària va haver de buscar tranquil·litzants on van poder per calmar els supervivents. Mireu la pàgina web en anglès de la ciutat de Tuzla: es queixen de la “massacre” de 30 residents en una altra ocasió a mans dels serbis, però de l’arribada dels 5.000 no volen parlar.

Alguns cineastes locals han intentat explicar la història, però definitivament ningú en vol sentir res. Es massa fort. Al final, resulta que després de tant patiment, els bosniaks es van quedar sense herois canonitzables.

I ara és quan el genocidi va començar de debò a Srebrenica.  Fou aleshores quan els soldats serbis van començar a matar sistemàticament els homes i joves que s’havien quedat enrere o havien estat capturats. L’article de la Wikipèdia americana sobre la massacre, un verdader llibre,  ho explica tot en detall: la crueltat i propòsit, els llocs. No fou, com en tantes altres circumstàncies,  una absurditat o un accident resultant d’algun fanàtic incontrolat: l’exèrcit havia donat l’ordre, va supervisar l’operació i Mladic pot dir ara com vulgui. Durant dies i dies els soldats no van fer res més que matar i enterrar. Van caure uns 8.300 homes, alguna dona, molts noiets de menys de 18 anys i alguns nens, fins i tot nadons mentre les dones ultratjades eren traslladades d’un lloc a l’altre i subjectes a un espectacle odiós de violació, vexacions i humiliació. Els forenses han identificat fins ara unes 6.000 víctimes gràcies al ADN, que han pogut ser enterrades amb el seu nom.

Final

Probablement, malgrat totes les seves deficiències, el Tribunal de Crims de Guerra de  Den Haag seguint el model de Nürenberg és un dels pocs avenços de la civilització en els darrers anys. No hi haurà cap impunitat pels poderosos, que són els qui més culpa tenen. Els familiars de Mladic diuen que és injust, que ell no havia donat cap ordre, que la guerra sempre és cruel. Potser si, però no tant. Molts serbis es van declarar solidaris amb Mladic, dient que fou víctima de l’odi i prejudici anti-serbi que hi ha pel món. Els morts jeuen dintre de la terra.

Joan Gil

L’Estado Libre Asociado a punt de declarar-se insolvent

juliol 2nd, 2015

La tragèdia dels ciutadans de Grècia fa plorar però almenys, per una vegada, és una crisi que no té res a veure amb els EUA. Va agafar a gairebé tothom de sorpresa quan la darrera setmana el Senyor Governador de Puerto Rico en una entrevista de premsa va deixar caure que el deute de  PR està en un forat d’uns 73,000 milions de dòlars i que ja no pot pagar. PR no pot demanar préstecs a l’estranger i la majoria del deute està en forma d’obligacions exemptes d’impostos federals o estatals repartides entre fons d’inversió (per exemple comptes de jubilació) i particulars als EUA. Què farà el govern federal? Aquestes obligacions estan per terra i no en poden emetre cap més.

No és difícil entendre perquè ha passat. PR al final de la II Guerra Mundial estava en una situació desesperada i els governs tant de PR dirigit pel famós governador Luis Muñoz Marín (veieu més abaix) com dels EUA van designar un plan econòmic molt generós anomenat Bootstrap, una paraula molt americana impossible de traduir  que els hispans van batejar “Manos a la Obra” (Bootstrap és literalment l’acte de tibar dels màrgens d’una bota en direcció al genoll per col·locar el peu al fons; jo ho traduiria en aquest cas per “empenta”). El Bootstrap va durar dels 50 fins als anys 70 i fou un gran èxit fent de PR l’economia més forta de tota la Llatinoamèrica d’aquell temps. La llei americana fou extraordinàriament generosa, abolint pràcticament tots els impostos federals i garantint entrada lliure a la Unió sense aranzels de tots els productes manufacturats a PR. Era com traslladar una fàbrica a Bengladesh o les Filipines i poder vendre als EUA sense pagar impostos i amb transports barats. I tant que moltes companyies es van instal·lar a PR! Però als anys 70 les coses havien canviat i el Congrés americà va decidir que la feina del Bootstrap ja estava acabada i van abolir tots els privilegis fiscals. Els que havien vingut, se’n van anar sense haver establert ni deixar-hi res. Queda no obstant una indústria farmacèutica considerable. I PR va entrar en un procés lent d’agonia que ara està arribant a la seva fi.

“Estado Libre Asociado”? Voleu dir Commonwealth!

Puerto Rico ha estat sempre d’ençà de la seva alliberació del domini colonial espanyol un Territori No-Incorporat dels EUA. En el curs de la seva història els EUA han pres possessió de territoris on de moment no hi havia prou ciutadans per formar un nou Estat (com Colorado, las Dakotes, Louisiana, Kansas, i molts altres) o on hi vivia gent sense interès o possibilitats d’esdevenir ciutadans americans (com Puerto Rico, Illes Virgin, Illes del Pacífic, etc) que altres països anomenarien colònies. La majoria de territoris americans es van pronunciar sobirans (amb sobirania compartida amb la Unió, però igual). Encara que molts estats avui en dia accepten fer referèndums, la Constitució Federal escrita al segle XVIII no en preveu cap a nivell federal (ni s’havien inventat ni es podrien haver fet) i la sobirania i incorporació a la Unió només poden ser reconegudes pel Congrés. I què passa amb Puerto Rico?

La Llei Foraker de 1900 va atorgar a PR un modest grau d’organització interna i autonomia i la Llei Jones de 1917 el va definir com a “Territori No -Incorporat”, cosa que segueix plenament en força com a classificació amb finalitats polítiques i legals i serà la raó que obligarà a Obama a intervenir en la bancarrota. Per altra banda, aquesta classificació única i mal definida ha estat i segueix estant un dels temes més difícils de les discussions polítiques internes a Puerto Rico. De fet la qualificació fa de PR una colònia. El President Truman el dia de la festa nacional americana de 1950 va firmar una llei rebatejant l’illa Commonwealth of Puerto Rico, paraula que vol dir simplement Comunitat, enlloc de Territori com abans, però sense canviar la classificació o estatus com a Territori No-Incorporat. Això segueix en força. Sobretot, aquesta Llei Truman permetia a Puerto Rico escriure una Constitució (sense que això pogués resultar en sobirania o independència). Aquesta autorització fou simplement una llei nord-americana, no un acte de sobirania popular, i el Congrés podria suspendre la Constitució i Autonomia en qualsevol moment, si se li acudís un disbarat semblant.

Als anys 50 hi havia a l’illa una agitació independentista considerable que va resultar en atacs violents i assassinats  (com un intent d’assassinat al President Truman i un tiroteig dintre la Cambra de Representants) i per altra banda el Comitè de Descolonització de les Nacions Unides posava els americans contra la paret i calia fer alguna cosa. Els incidents entre el FBI i la població esdevenien cada dia més freqüents.

La Constitució de la Commonwealth of Puerto Rico.

El govern americà va reconèixer que convenia concedir un nivell limitat d’autogovern que canviés les relacions amb les autoritats americanes i sens dubte ho van saber fer molt bé. Es van fixar encertadament en Luis Muñoz Marín, President del Senat porto-riqueny impotent que hi havia  a l’illa des de feia anys. En Muñoz havia estat un independentista tota la seva carrera però el van convèncer que si PR es declarava independent, esdevindria una altra illa comunista i que això no ho acceptarien mai i insistir-hi només resultaria en vessament de sang i més misèria. En canvi, desenvolupant l’associació amb els EUA, hi hauria un autogovern molt considerable protegit per una constitució i que sobretot hi hauria l’ajut econòmic molt considerable del bootstrap amb millora del nivell de vida i  Muñoz segur que podria seguir de Governador. Què diu Sr Muñoz? Es fa dels nostres o què?

Muñoz va convocar una assemblea constituent per aprovar (en teoria per escriure) la constitució, amb gran irritació i desengany dels independentistes que se sentien traïts, i es van negar a presentar candidats. L’original havia de ser en anglès o altrament el Congrés americà no l’aprovaria mai. Discretament el Departament d’Estat de Washington va indicar a Muñoz que ells en sabien molt d’escriure constitucions i que estaven disposats a ajudar. Muñoz va acceptar la imposició demanant no obstant que fos ell (era advocat) qui la traduís a l’espanyol i la va anant introduint capítol per capítol dirigint la discussió a l’assemblea constituent. El cop mestre de Muñoz Marín fou l’assumpte de la traducció del nom oficial  “Commonwealth of Puerto Rico” i fou ell qui es va inventar (sense canviar res, només per fer callar els adversaris independentistes) el títol grandiós de “Estado Libre Asociado.” A Washington li van respondre que si això feia feliç a la gent, endavant, però que l’únic nom vàlid que ells reconeixerien era Commonwealth. I així es va quedar. La Constitució fou aprovada per referèndum i atorgada pel Congrés nord-americà al poble porto-riqueny. El breu debat al Capitoli de Washington només va canviar dues coses. No obstant, no passa de ser una llei interior dels EUA

Tanta il·lusió com això de l'”Estado Libre Asociado” sembla fer a certs catalanistes partidaris de la Tercera Via, potser els interessaria saber que noms i títols no volen dir res si no venen acompanyats d’una definició i explicació detallada i que a un restaurant un nom interessant d’un menjar no diu de què està fet ni garanteix que ens agradi.

Altrament la constitució porto-riquenya està bé i demostra la generositat nord-americana. Se sembla molt a les Constitucions dels 50 Estats membres de la Unió, que comparteixen moltes coses, traient certs passatges. Estableix clarament la supremacia de la Constitució dels EUA però intel·ligentment no exigeix adhesió a la Constitució americana sinó a l’esperit d’aquella Constitució, cosa que qualsevol home demòcrata a la terra respectaria. I estableix que la justícia havia de ser exclusivament local, sense poder apel·lar mai al Tribunal Suprem dels EUA.

Què és un “nacional” dels EUA?

Els porto-riquenys tenen equips esportius propis, poden fer moltes coses pel seu compte i jo crec que tenen molt més autogovern que Catalunya. El govern americà té una curiosa solució lingüística sobre el tractament dels nadius dels territoris. Diu que no són ciutadans dels EUA sinó “nacionals” i per tant ni paguen impostos federals ni participen en les eleccions presidencials o al congrés, al que només envien representants sense vot. També hi ha duanes quan venen de visita als EUA. En canvi, tenen el dret absolut de ser representats per les ambaixades i consolats americans pel món i poden, si volen, emigrar al territori dels EUA sense cap mena de tràmits ni autoritzacions, esdevenint ciutadans el moment que trepitgen per primera vegada sòl americà, tenint dret al vot i a ser elegits sense formalitats. Visiteu qualsevol museu americà sobre la immigració i no hi trobareu mai res sobre els porto-riquenys que legalment, no eren immigrants. Respecte a les llengües, la constitució porto-riquenya només diu que adopta totes dues cultures. L’espanyol està sens dubte arrelat però l’anglès el saben parlar gaire tots, (probablement una mica menys que els catalans parlant castellà), amb accent nord-americà. I als EUA hi ha gent per tot, però al govern federal no se li ha acudit mai, ni fa cap falta, dir a la gent quina llengua han de parlar. I és transparent que tothom necessita l’anglès.

I Puerto Rico segueix essent la Commonwealth of Puerto Rico, un territori organitzat, però no-incorporat dels EUA

Joan Gil

Afegit 1: Diuen que el govern de Puerto Rico està ja demanant permís per declarar-se en bancarrota. He escrit a l’apunt que la Casa Blanca haurà de fer alguna cosa però un amic m’ha comentat que probablement no. Hi ha hagut ja algun estat i sobretot moltes ciutats que han hagut de suspendre pagaments, la darrera Detroit (que ja se n’ha sortit). Als 70 la gran ciutat de Nova York va fer bancarrota total. En tots aquests casos, el Govern federal s’ha negat a fer res. En el cas de Nova York, hom atribueix al President Ford una vulgaritat (“Drop dead!”). El procediment que hauran de seguir és anar a un jutge, que nomenarà un comitè d’homes de negre que prendran tot el poder dels polítics elegits, tallaran les despeses tant com calgui i negociaran amb els propietaris de les obligacions sota l’autoritat del jutge. La gent-patirà molt,però al final tot s’arreglarà

Afegit 2: Ja hem sentit les primeres reaccions de Washington, relativament amistoses dels Demòcrates i amenaçadores dels Republicans. De rescats federals, ni en broma. Obama voldria deixar declarar l’anomenat Capítol 11, el govern de PR  aniria a un jutge amb un plan de reorganització i pagaments negociats, quedant protegit de moment dels deutes vells, mentre que deutes nous (per poder tirant endavant) tindrien prioritat i podrien ser pagats abans que els vells. Si el jutge no creu en el plan de reorganització, només queda la bancarrota i els homes de negre prenent el poder. La desesperació a PR és tan gran, que ja hi ha una fugida massiva de residents cap als EUA, aquest cop molt més a Miami i Philadelphia que a Nova York. Diuen que el 70% dels ciutadans podria anar-se’n gairebé immediatament.

Afegit 3: Que n’és de trist ser pobre! Ahir dilluns es van reunir a NY amb els acreedors i no en va sortir res. No tenen cap plan per sortir-se’n. I sí: la majoria d’obligacions estan garantides per la Commonwealth. La Casa Blanca calla i no ha donat permís per anar a un jutge. I al Congrés, com de costum, hi ha veus desagradables exigint un Comitè Federal per prendre control immediatament (els homes de negre). I s’ha sabut una cosa nova: resulta que la sequera a l’illa ja és tan greu que hi ha restriccions d’aigua diàries fins i tot a les residències. La causa? Els darrers anys no han tingut diners per drenar i aprofundir els llacs. Per tot això, tothom vol anar-se a la Florida. Com deiem abans, és molt trist ser pobre!

Marihuana als EUA: la situació

juny 22nd, 2015

Els estats nord-americans són absolutament sobirans amb autoritat sobre tot llevat de les poques coses que la Constitució Federal reserva a Washington. No comparteixen jurisdicció: ho decideix tot l’un o l’altre de forma final. I és per això que l’embolic amb la marihuana existeix. Els EUA que generalment rebutgen adherir-se a lleis internacionals van acceptar fa molt de temps la classificació de la WHO per substàncies restringides, assignant marihuana a la classe I, reservada per a substàncies com la heroina sens cap ús legal, prohibint de fet qualsevol possessió o utilització de la marihuana, recerca mèdica inclosa. La legislació sobre medicines és clarament una atribució federal, però els estats no veuen que la marihuana sigui un medicament i ja molts (potser uns 14) l’han legalitzat, la majoria per finalitats mèdiques (que sovint són una burla) i altres, començant amb Colorado, també per objectius recreacionals. Això ha creat un conflicte entre els federals i la policia estatal. Fa anys, policies a Califòrnia van plantar cotxes davant d’un edifici bloquejant els federals que volien fer un raid d’un negoci que a Califòrnia era legal. Tots dos combatents tenen por d’anar al Tribunal Federal Suprem. Conscient de la pressió política sembla que la Casa Blanca ha manat als seus agents deixar-ho córrer, però la prohibició segueix en força. Aquest apunt sumaritza uns quants fets coneguts d’interès.

La ciència

El fum de la planta conté, com el de tabac, moltes substàncies químiques d’efectes desconeguts, però l’únic element efectiu responsable pels efectes es diu tetrahidrocabinol, sovint anomenat TCH. Des de fa anys una forma sintètica molt efectiva existeix com a medicament perfectament legal i pot ser receptada per metges. Jo he preguntat dues vegades a oncologistes i m’han respost sempre que només va bé quan el malalt havia fumat marihuana abans de caure malalt, altrament és inefectiu. Vol dir que si algú ho necessita mèdicament, el metge ho pot receptar sense comprar ni fumar coses il·legals.

El TCH és efectiu perquè activa receptors presents a l’exterior de moltes cèl·lules del cervell. Jo comparo els receptors al butons d’un ascensor. Només cal prémer un (diguem una molècula de TCH arribant prop d’una cèl·lula) i l’ascensor tanca dues portes, posa en marxa el motor evitant sotracs, atèn usuaris a altres pisos, atura el motor i obre les dues portes. Sovint li deixo fer a un nét meu molt petit. La resposta és complicada però per posar-ho en marxa només cal tocar un botó i el meu nét sap fer-ho molt bé. No totes, sinó sols algunes cel·lules nervoses tenen aquest receptor, i els efectes de prendre TCH reflecteixen el potencial d’aquestes cèl·lules. Vet aquí un llistat de les coses que els usuaris de marihuana experimenten.

* Sentits alterats, sobre tot veure els colors més brillants

*Pèrdua del sentit del temps

*Canvi de l’estat d’ànim, sobretot més deprimit, altres vegades més alegre o trist

*Dificultats fent certs moviments amb el cos (potser caminant)

*Dificultats pensant i resolvent problemes

*Pèrdua de memòria (sovint no recorda res d’aquesta activitat)

*Alteracions de l’apetit

*Sovint insensibilitat al dolor.

*Augment de la freqüència cardíaca, sovint doblant el número de batecs del cor (cosa que sovint causa angoixa i pot desfermar un infart)

*Al·lucinacions

*Paranoia (desconfiança excessiva dels altres)

*Si el fumador té una malaltia mental, empitjorament

Respecte al pulmó, hi ha la qüestió dels efectes a llarg temps com passa amb el tabac, que es fan palesos als vint-i-tants anys. El fum de marihuana conté més òxid de carboni i més quitrà que les cigarretes de tabac i no es veu perquè els efectes haurien de ser diferents (càncer de pumó i gola, bronquitis, enfisema, atacs de cor, ateriosclerosi, càncer de bufeta urinària i moltes altres condicions que ja han costat milions de morts al món).

Jo tinc poca inclinació a dir a la gent què han de fer, però sense coneixement no hi ha llibertat. Que cadascú estudïi la paleta d’efectes descrita més amunt i que prengui la decisió decidint si paga la pena o no.

Una cosa sobretot està molt ben estudiada i provada tant en animals com en adolescents humans: el cervell dels nens i dels adolescents deixa de desenvolupar-se normalment. El cervell dels nadons està molt poc desenvolupat. Fins als anys vint més o menys les cèl·lules nervoses es multipliquen augmentant en nombre i desenvolupen milions de connexions. Els menors exposats a marihuana pateixen de defectes greus, canvien la personalitat i no són normals. De fet és una renúncia de l’adolescent a ser com hauria pogut ser.

Els efectes sobre la salut

La marihuana ha estat utilitzada per certes formes de medicina popular per anys, potser segles. Probablement hauria calgut estudiar fa temps si té efectes útils, però degut a la classificació com a substància de la classe I, això s’ha pogut fer només a l’estranger. Aquí, fins ara, es podria haver presentat la policia federal a tancar el laboratori i arrestar els investigadors. Afirmacions populars sobre cures miraculoses han de ser preses amb reserva i no és possible que cap autoritat s’ho prengui seriosament. En primer lloc la gent parla de casos que no han vist personalment i poden existir o no, després hi ha molts casos d’histèria col·lectiva (gent per exemple que diuen veure la verge i resulta en pelegrinacions en massa, o bolets amb efectes meravellosos, o cures pel càncer). Però el problema principal és allò que al món dels experiments clínics es diu l’efecte placebo. Aproximadament la meitat de la gent que estan apuntats a un experiment d’un medicament nou per tractar una malaltia, reben pastilles que semblen igual que el medicament però que només contenen sucre i si l’estudi és cec ningú, ni els metges ni els malalts han de saber quin malalt rep el medicament i quin rep el placebo. El codi no es trenca fins al final de l’estudi. Doncs bé, comparats amb els malalts no tractats i fora de l’estudi, els malalts que reben el placebo sempre milloren, sovint considerablement i cal fer estadístiques per estar segur que no milloren més que no pas amb la medicina. Això vol dir que el nostre cervell és molt poderós. N’hi ha prou de creure que t’estan ajudant i ja et sents millor.

Hi ha casos on autoritats mèdiques raonables sí que sospiten que la marihuana podria tenir un efecte favorable (tot i recordant, com escrit abans, l’efecte placebo):

1) Glaucoma, una malaltia de la cambra anterior de l’ull, que pot produir la ceguera parcial o fins i tot total

2) Al SIDA, control de les nàusees i millora de l’apetit per recuperar el pes perdut. També control de la nàusea durant quimioteràpia

3) En certs casos d’epilèpsia greu, fins i tot en nens, millora i control del nombre de convulsions

4) Múltiple esclerosi, on podria controlar els espasms musculars

Sobre la cura del càncer, no gran cosa, però llegeixo al National Geographic que un grup al Regne Unit ha afegit TCH a un còctel de 3 o 4 agents en el tractament d’un tumor cerebral que per ara no té cura. No es coneixen encara els resultats.

Si aquestes sospites es poguessin confirmar, seria un resultat magnífic per millorar les condicions de vida miserables dels malalts. Però a aquests malalts no els caldria fumar ni prendre cap oli de marihuana, sinó que un cop identificats els receptors escaients, alguna firma farmacèutica se sortirà amb un producte sintètic millor, que vendran, com de costum, a un preu extravagant.

El negoci

S’hi ha muntat al voltant del conreu i venda de marihuana i els seus productes un negoci amb moltíssims diners que, als estats permissius, sobretot Califòrnia i Colorado, ha resultant en conreus gegants, altament automàtics i moderns, amb relativament pocs productors petits i barats. Hi ha problemes: en aquests temps de sequera i baralles per l’aigua, marihuana per crèixer en necessita molta. Pitjor encara és el problema dels bancs i dels diners en efectiu. En un temps quan tothom treballa amb diners de plàstic, aquests comerciants han d’exigir efectiu. La raó són els bancs, que es neguen a acceptar els seus diners o processar targetes de crèdit. La raó és transparent: un banc pot ser llicenciat pels federals o per l’estat on treballa, i gairebé tothom s’estima més una carta federal. Com que el negoci per als federals és il·legal, acceptar els diners podria ser vist com un crim federal i els bancs no en volen saber res. Els negocis tenen piles de bitllets de banc, que no poden dipositar. A més, molts es pregunten quant temps trigarà abans que el crim organitzat i els negociants de narcòtics, que estan acostumats als diners en metàl·lic i al blanqueig de capitals, s’hi fiquin a fons. Són molts diners!

Final

En una cosa, els partidaris entusiàstics de la marihuana lliure tenen raó: a diferència del que passa amb la morfina o la cocaina, els usuaris de marihuana pateixen poques morts de dosi excessiva. Això passa perquè al centre respiratori del cervell que ens fa respirar tots sols, desperts o adormits, no hi ha receptors per TCH, però n’hi ha molts per les altre drogues com l’heroina o morfina que causen un atur respiratori. D’això molts en treuen la conseqüència completament absurda que la marihuana és inofensiva. És un non-sequitur. Causa menys morts per OD, i això és tot.

Diuen que la marihuana no és més perillosa que el tabac. Però tampoc és menys perillosa i probablement és més addictiva. La gent que vigilen i protegeixen la salut pública són lents i sempre escèptics. I no es deixen impresionar per moviments polítics o crides emocionals. Podran evitar que marihuana esdevingui aviat un problema tan gran i tan mortífer com el tabac?

Joan Gil

“Catalonia” als EUA i a la Unió Europea

juny 9th, 2015

Confesso que d’ençà que hi ha Internet al món llegeixo (o miro almenys) el portal de l’ABC de Madrid. M’ha semblat sempre que val la pena llegir qualsevol cosa escrita i que és molt important entendre els altres. No em deixo enrabiar mai i més d’una vegada m’han fet riure. Però a les meves lectures hi he reconegut un tret que sembla fonamental en la personalitat espanyola: que els agrada viure d’il·lusions que no toquen la realitat. Víctimes de la seva propaganda, sovint s’ho creuen. Els redactors de l’ABC, com els ministres espanyols diuen coses absurdes, les repeteixen i tornen a repetir fins que al final decideixen que són veritat i que tothom les ha acceptat. Un exemple constant: els comentaris i declaracions dels corresponsals de l’ABC als EUA. No fa gaire, un periodista va afirmar al portal web que segons certes enquestes, la popularitat de Ronaldo als EUA ja havia superat la de Messi. Quina imaginació! Messi, un jove fotogènic, d’aspecte agradable i somriure fàcil, és probablement l’únic futbolista del món verdaderament popular als EUA. Des de fa anys, la seva foto apareix sovint a anuncis i reportatges. L’Obama va dir una vegada en broma a un grup de periodistes que ell (jugant al bàsquet) no era cap Messi. Tots els diaris importants en parlen. Jo no dubto que els afeccionats al soccer americans, que ja n’hi ha molts, sobre tot entre els hispans, coneguin en Ronaldo, però no gaire més.

Una altra bestiesa gairebé inconcebible, és dir que els EUA podrien declarar la llengua espanyola oficial. No ho han fet ni amb l’anglès. Disbarats d’aquesta magnitud se senten només rarament. Com és que ningú respon  mai en aquests casos a les amenaces buides, invencions, petulància i manies de grandesa de Madrid?

Lliçó d’Anglès: “Catalan” o “Catalonian”?

Tots els Catalans, parlant l’Anglès, ens anomenem Catalans  i això ens ha perjudicat sempre perquè la gent de nivell educatiu baix o mitjà no associen aquest gentilici amb Catalonia, com probablement farien si ens anomenéssim Catalonians. En Anglès no hi ha cap acadèmia de la llengua però els dos diccionaris autoritaris, l’Oxford al Regne Unit i el Webster als EUA, accepten totes dues formes. Degut al meu accent, em pregunten sovint d’on sóc. Jo sempre responc que vaig nàixer a Catalonia. Sentint-ho,  sovint fan una cara de perplexitat. Aclareixo que C és un estat al NE de la Península Ibèrica i que jo sóc de Barcelona. Ah, Espanya! Per fer una gràcia, intenten dir un parell de mots en castellà apresos a l’escola fa molts anys,  la qual cosa sempre tallo explicant que els Catalans parlem i preferim una altra llengua. Si la persona té un nivell universitari o molta educació sovint farà un gest de complicitat, volent dir que ja entén de que va, però la majoria de gent per ara no entenen. En general el govern americà més aviat simpatitza amb nosaltres. Llegiu si no, el resum d’història espanyola de la Llibreria del Congrés o de la CIA. Entenen bé els problemes diferencials que tenim. La gent que mana, en canvi, per ara no en saben res, però si arribés el cas, serien aquests els llocs on trobarien informació.

Sens cap dubte, Barcelona i Catalonia no atansen un nivell comparable de prestigi i és una llàstima. La Barcelona del franquisme era una ciutat gris i trista que no entusiasmava. Com oblidar com el personatge principal de La Nàusea de Sartre sent la nàusea per primera vegada passejant per la Rambla de Barcelona! La percepció de la nostra ciutat ha canviat dramàticament en els darrers anys i no és fàcil entendre perquè. Factors evidents serien l’arquitectura de Gaudí, l’Olimpíada, els èxits repetits del Barça, el seny publicitari de l’Ajuntament, la pel·lícula de Woody Allen. Sigui com sigui, avui en dia Barcelona és una ciutat amb prestigi extraordinari que cap altre lloc d’Espanya comparteix. Surt sovint als anuncis de televisió de molts productes, és una destinació molt anomenada a sèries de televisió i films. Quan jo vivia a NY, pràcticament tots els meus amics l’havien visitat. Allò de París, Londres i Barcelona ja no feia riure. En canvi, tots els turistes, si hi havien estat, parlaven de Madrid amb irritació.

Catalonia és molt més coneguda que abans i de tant en tant, es poden llegir bons articles al NYTimes i altres revistes sobre nosaltres, però no tant com caldria. Els jugadors del Barça són sovint els Catalans (malgrat que de fet pocs en són). D’Espanya ja no es parla com abans, quan la gent la identificava amb el menjar i els costums mexicans però no ha arribat mai a un nivell alt de prestigi comparable amb el de Barcelona ni amb el d’altres països europeus. La situació queda ben sumariada a l’encontre fallit (però enregistrat en vídeo) de Mariano Rajoy amb el President Obama a una trobada dels 20. Rajoy, veient l’emperador assegut tot sol a una cambra, s’hi va acostar a fer conversa i va intentar tocar amb la mà la seva espatlla. El President, visiblement irritat, es va aixecar dient que ja aniria més tard a la recepció. Aquesta és la situació del govern espanyol al món en l’actualitat. Que no és com l’ABC es pensa.

La qüestió de la permanència de Catalunya a la UE

M’és difícil entendre perquè els diaris i la premsa no rebaten amb més energia les amenaces tan absurdes com simplistes d’expulsió de Catalunya en cas d’una DUI. Tampoc entenc que la Unió toleri ser utilitzada per fer por en una qüestió de política interior que per ara no els afecta. Val la pena parlar-ne perquè evidentment els espanyolistes han aconseguit espantar el sector econòmic i financer del país que no voldria sortir-se’n. Troben els espanyols al Tractat Constitucional de la Unió una sola sentència que sembla amenaçar Catalunya i ja està. Cas clos. Ja no es pot ni parlar-ne. Com en el cas de l’intent de fer-se amic de l’Obama, el Sr Rajoy sembla sobreestimar el seu poder, estatus i influència als òrgans de la Unió. Si la DUI es produís, vol dir això que la Unió aplicaria aquest rengle de text sense preguntar a Espanya perquè no ha negociat abans, confiant enlloc que la Unió li resoldria un problema intern com ell vol?  Probablement en privat ja tots els que tenen pes li han dit que cal negociar i ell els ignora. Ha considerat Espanya que la Unió perdria més de set milions de ciutadans amb bona economia i les pèrdues que això representaria? Tot perquè el Sr Rajoy no vol negociar. El Presidente es troba en una posició molt fluixa.

Molta gent ja han notat que el govern de la Unió no és gens democràtic i és ridícul creure que tots els membres són iguals i tenen la mateixa influència. Com van anar les admissions sense discussions dels països de l’òrbita comunista després de l’esfondrament de l’estat soviètic? És que no van ser admesos simplement per la pressió nord-americana amb el suport de l’eix Berlin-Paris? Hi va haver un sol vot en contra? I ara qui fa les negociacions amb la Turquia, Sèrbia, Macedònia, etc? Quines opinions té el govern espanyol sobre la matèria? Pregunten pel sentiment popular d’algú? Es pensa el Sr Rajoy que pot ficar-hi cullera? O que algú s’interessa per les seves opinions? O que ell pot trucar a Brussel·les i fer expulsar a Catalunya simplement fent una referència a la famosa frase triada per ell?

Preguntant a la UE

Quan el govern PP va introduir aquest argument de la possible expulsió de Catalunya, tant ells com els representants de Catalunya es van dirigir a personalitats triades per les seves relacions amistoses, dient que sí o que no. Al final el Gobierno central va declarar en triomf que faria que la Unió expulsés a Catalunya (fent la seva feina bruta de franc i sota les seves ordres). Però tot això només eren les opinions individuals de polítics i els espanyols es van guardar molt d’anar a l’administració de Brussel·les i demanar un peritatge oficial als seus experts, que hauria pogut ser molt diferent. Per cert, el govern britànic tampoc ho va voler fer amb Escòcia, probablement per les mateixes raons. Per por que sortís malament. Considerem dos punts:

1) Aquesta clàusula d’expulsió no s’ha utilitzat mai i caldria aprovar i introduir instruccions sobre la seva implementació (en català, caldria que els poders reals clavessin un cop de puny a la taula i expliquessin què vol dir)

2) És evident que la pèrdua de Catalunya, si es produís,  perjudicaria la Unió i per tant cal mirar d’evitar-la o resoldre-la immediatament. Es podria evitar l’expulsió, o readmetre-la amb un procediment accelerat o en el pitjor cas firmar un tractat d’associació lliure com ara Suïssa o Noruega. En cap cas deixar-la anar.

La UE no acceptaria un dany econòmic simplement perquè Espanya no vol negociar. Pel que fa a l’Euro, ara estem veient la feina que fan a Frankfurt per evitar que un soci tan problemàtic com Grècia se’n surti. Voldrien els de Frankfurt acceptar la pèrdua de Catalunya perquè Rajoy ho exigeix?

En resum, sense ser gaire més que un país petit, la nostra posició al món es molt millor del que la gent es pensa. Caldria perdre els complexes i respondre en veu alta i amb arguments contundents a les amenaces gratuïtes. Catalunya es quedarà dintre la UE passi el que passi i en algun dia poc llunyà el nostre representant seurà al costat del d’Espanya al Consell de Ministres. I a menys que hi hagi reformes, tots dos seguiran tenint molt poca autoritat. No, Srs de l’ABC. El món no és ben bé com vosaltres i el PP us penseu.

Saluts

Joan Gil: