Vivint a Fort Worth, prop de Dallas

Un pou d´extraccio de gas a Fort Worth

Un pou d´extracció de gas a Fort Worth

Estàtua noucentista al lloc on la Pantera fou vista fent la migdiada originalment després de la Guerra Civil davant la Courthouse del Comtat de Tarrant

Estàtua noucentista al lloc on la Pantera fou vista fent la migdiada originalment després de la Guerra Civil davant la Courthouse del Comtat de Tarrant

IMG_1453

 

Un nét meu admirant el Downtown de Fort Worth des del meu balcó

Un nét meu admirant el Downtown de Fort Worth des del meu balcó

Ja fa prop de tres anys que vaig deixar Nova York i visc a Fort Worth, ciutat que molts Americans coneixen només perquè l’aeroport principal es diu

Dallas-Fort Worth (DFW). Tenim moltes autopistes connectant FW amb Dallas i tenim un tren suburbà que funciona molt bé. Hom no pot dir que FW sigui un suburbi de Dallas, que està (segons on hom vulgui anar) a unes 30 o 35 milles. Per cotxe hom triga com a mínim uns 50 minuts (i com a màxim moltes hores). És més complicat que simplement tractar FW de suburbi. Dallas presideix com a cap visible una comunitat inventada pel Servei Federal d’Estadística i anomenada Metroplex. La nostra regió havia estat coneguda sempre com Texas del Nord, una zona molt rica amb grans jaciments de gas natural, molts bancs i multinacionals. El Metroplex és enorme, com mitja Catalunya i van decidir inventar-se el nom Metroplex, que fa més impressió,i està presidit per Dallas al bell mig. El Metroplex té més de set milions de residents, Dallas només un milió dos cents mil i Fort Worth per ara sols vuit cents mil però està creixent molt ràpidament. La resta viu a altres ciutats. No obstant els pocs residents, Dallas té una skyline impressionant i un tràfic odiós i desorganitzat i està mal protegida contra els desbordaments del riu Trinity. La nostra Skyline, com ensenya la foto al damunt, és molt mes modesta i el Downtown molt més avorrit, amb poques botigues, però no cal anar-hi. Anuncien molt una Plaça anomenada Sundance Square, amb petits sortidors d’aigua perquè els nens hi juguin que jo trobo kitsch. També hi ha un mural amb vaques horrorós.

Una cosa inesperada que crida l’atenció als visitants es l’existència d’interseccions, entrades i sortides d’autopistes extraordinàriament espectaculars, a vegades amb 7 o 8 pisos, que semblen verdaders gratacels altíssims. La pendent és molt gran, fa molta por d’equivocar-se i les corbes són molt fortes. Els carrils en direcció oposada passen molt a prop, a una altura lleugerament diferent i sembla emocionant com un parc d’atraccions. En qualsevol cas, les muntanyes russes del parc “Six Flags” son visibles al costat de l’autopista principal entre FW i Dallas i hom no pot estalviar-se la comparació.

La ciutat de Fort Worth és immensa, ben organitzada i molt ben protegida contra inundacions. La gent de Dallas sovint ens menyspreen i es pensen que no som res i demanen crèdit per coses que són nostres. No heu sentit dir mai que American Airlines, l’aerolínia més gran del món està a Dallas? Doncs no: la trobareu a FW. Em recordo d’una sèrie televisiva recent ambientada a Dallas. Una noia amb pocs diners demanava veure cases a una amiga que treballava facilitant habitatges de lloguer. L’amiga, veient el petit pressupost disponible, responia indignada: És que vols que t’ensenyi cases a Fort Worth? Vinga,  senyora, que ja voldria vostè viure tan bé com nosaltres!

Tenim unes quantes multinacionals. I la nit abans del seu assassinat, el President John F Kennedy va aterrir a un aeroport de FW amb la Jackie i va dormir a un Hotel que encara existeix a Main Street. L’endemà va volar de FW al Love Field de Dallas (que és com volar de Badalona a Barcelona) i va fer un passejada triomfal electoralista en cotxe descobert per Dallas. Només venia a demanar vots i deixar-se veure amb la Jackie, una dona molt popular. Fou assassinat quan el seu cotxe ja sortia de Dallas. El seu assassí jau a un cementiri de FW.

Coses més actuals? Als EUA hi ha dues fàbriques federals per imprimir tots els bitllets de dòlar. Una està a Washington DC i l’altre aquí. Vaig visitar la nostra l’altre dia. Em van ensenyar una pila de paquets al costat de la maquinària i em van assegurar que estava veient mil milions de dòlars. Només veient. No fan pagar per entrar, però no em van donar res de record, ni una mostra del producte. Oferien a la botiga de records els bitllets de dos dòlars, que són difícils de trobar, a bon preu.

Hi ha moltes bases militars a la ciutat i una tradició militarista forta. Tenim aquí la fàbrica que produeix tots els avions de les sèries F, inclòs el famós model F35, l’arma més cara en la història del país, un avió que vola a  1.8 mach i és invisible al radar. Diu que els vendran a 300 milions la peça, potser amb rebaixes per als països de l’OTAN. Quin progrés tan gran!  No és cap secret. Els diaris locals en parlen i ofereixen feina. Jo em vaig acostar a veure de lluny el lloc i em van desorganitzar el navegador Google que tinc al cotxe. No es poden fer bromes amb aquesta gent i tenen molta tecnologia. Ni tan sols m´havia acostat a la porta.

El lloc més turístic de la ciutat és l’ Stockyard, poblat per bous, bars-restaurant i cowboys en uniform i a cavall (sense pistola). La ciutat fa molts anys abans de trobar el gas, havia esdevingut un centre principal en el subministre de bous per alimentar  la població americana. Cal saber que gràcies a això la ciutat és un nus ferroviari molt important per trens de càrrega. Hi ha gent que es pensa que no hi ha trens als EUA. Hi ha una xarxa molt considerable que és propietat de les companyies de trens de mercaderies que es neguen a acceptar trens de passatgers i estableixen que aquests s’han d’aturar sempre que un tren de càrrega necessiti la via. Voldria algú establir un TGV entre Dallas i Houston (com entre Los Angeles i San Francisco, o Washington i Nova York), però hi ha molts adversaris. El país no té tants diners com Espanya.

El negoci de vendre bous es va ensorrar catastròficament al final de la Guerra Civil perquè durant la contesa havien venut només a l’exèrcit Confederat. Com que no quedava feina, la població  va caure a uns 200 residents. Un periodista famós de Dallas va venir a veure què passava i se li va acudir escriure que havia vist una pantera (!) dormint a la pols davant la casa de govern de la nostra Tarrant County. El lector deu saber que no hi ha panteres ni a Texas ni enlloc als EUA. La cosa va fer gràcia i va esdevenir famosa. Hi ha dues escultures de panteres noucentistes al lloc de l’observació i la policia du una pantera pintada a l’escut. A vegades FW s’anomena la Ciutat de la Pantera i molts equips esportius d’escoles s’anomenen Panteres.

La ciutat ja està construint un projecte faraònic desviant a un lloc el riu per crear tocant al downtown una illa artificial amb habitatges d’alta densitat, un llac, canals com a Venècia, un estadi petit de bèisbol, una marina i botigues per peatons (que són una espècie gairebé desconeguda a Texas). Us imagineu el nom de la futura illa? Segur que sí: Illa de la Pantera.

Arribem a una cosa rara que potser sorprendrà a molts lectors. FW i algunes altres ciutats del Metroplex estan damunt de la bossa de gas natural més gran de la nació. Molts residents cobren royalties de la companyia que explota el gas sota els seus jardins. Com a conseqüència els pous d’extracció estan repartits dintre del casc urbà per tot arreu. Prop de casa n’he trobat cinc, un d’ells el de les fotos (al costat d’una residència d’avis), però la companyia diu que n’hi ha 350 (!!!!). Potser us interessaran les fotos. No hi treballa ningú ni fan soroll, ni pudor. Es veuen uns tubs de ferro sortint de terra, uns quants tancs rodons de magatzematge i pantalles de sol per obtenir electricitat per a l’ordinador. Estan sempre a una mena de jardí  envoltat per una xarxa metàl·lica. No són ni macos ni lletjos però no molesten ningú. Tothom els accepta i diuen que no hi ha perill.

Jo crec que aquí a FW no cal fer fracking per obrir un pou, i no hem patit gaires molèsties, però a una altra ciutat del Metroplex anomenada Azle sí que es veu que feia falta i es van enregistrar més de 500 petits terratrèmols, alguns causant problemes estructurals a les cases. També molestaven la maquinària, el soroll i la polseguera prop de les finestres dels dormitoris. La gent en va parlar molt però ja no en parla ningú i els pous estan en marxa. I paguen dinerets.

Considereu que es tracta de gas, no de petroli.  Curiosament, l’ús domèstic del gas a la ciutat és molt limitat i tot funciona amb electricitat. Com diu el refrany, a ca’l ferrer cullera de pal. Els propietaris expliquen que gràcies al nostre gas, les centrals elèctriques de Texas ja no cremen carbó. Sens dubte, el gas és més net, pero segueix produint CO2 i encara que millori el problema, no el resol. A més diuen que també exporten molt de gas a Mèxic, que sembla que té molt petroli però poc metà.

Una part molt gran de la ciutat al sud-oest  sobretot és una verdadera ciutat jardí molt verda, amb grans cases molt maques i jardins amb flors. Els carrers importants van envoltats per parcs enormes molt ben cuidats amb gespa, arbres i flors i gràcies al riu Trinity i les vies de tren a vegades es circula en cotxe per qms pel centre sense interseccions. Altres parts de la ciutat són com la resta de Texas. En general estan bé però hi ha carrers que no estan igual de bé.

Tenim molts barris mexicans i de restaurants i tavernes mexicanes n’hi ha per tot arreu. Hi havia hagut històricament poca població negra, però després de l’huracà Katrina a Nova Orleans, molts negres se’n van anar de Louisiana refugiant-se a Houston i no hi van voler tornar. Per ara, hi ha feina per a tothom. També Dallas fou un centre d’acollida per a vietnamites fugitius després d’aquella guerra tan terrible. Segueixen tenint dos canals de TV en llengua vietnamita.

I em deixo pel final la raó per la que visc aquí: la Texas Christian University, TCU. Veient el nom d’aquesta gran universitat algú a Catalunya es pensaria que és una entitat religiosa, que no és veritat. Moltes universitats americanes velles (Harvard, Brown, Columbia, Chicago, etc) van ser fundades per comunitats religioses sobretot baptistes que necessitaven instrucció pels seus ministres. La majoria van acabar canviant el nom i són laiques però a llocs tan conservadors com Texas no hi va haver forma. En canvi, hi ha universitats confessionals molt religioses com ara Baylor que no ho ensenyen al nom. Recordem també les universitats jesuites. En qualsevol cas TCU (com la Southern Methodist University SMU de Dallas, on està la llibreria del President George W Bush) és una institució laica on dos membres de la meva família són professors titulars de Literatura Anglesa. En aquest moment (2016) la matrícula anual costa prop de 33,000 dòlars, la gran tragèdia de la que parlava Bernie Sanders. Però sorprenentment, hi ha bufetades per entrar. Es poden permetre triar cada any entre molts milers de sol·licitants de tota la nació i fins i tot en part de l’estranger, que hi volen estudiar. Com s’ho fa la gent per pagar? Hi ha molts milionaris aquí. Els ciutadans no somnien amb tenir fills genials o intel·lectuals a Harvard o Stanford: ells prefereixen que tinguin una bona educació a TCU i prenguin el negoci familiar. Quins objectius millors pot tenir un home senzill?

(Aquest apunt és disponible també com a una pàgina)

Adéu-siau

Joan

Publicat dins de Dallas, Dolar, Fort Worth, Gas natural, TCU, Trens Americans | 1 comentari

Votant per Internet: l’experiència als EUA

Els Catalans de l’exterior ho tenim molt difícil per poder exercir el nostre dret al vot si el procés exigeix presentar-se personalment en algun moment a un Consolat de l’estat. En el meu cas, em caldria anar a Los Angeles, a uns milers de qm. El problema de la registració pel vot en absència, els 50 estats incorporats a la Unió americana ho han resolt oferint com a mesura alternativa la distribució de credencials i instruccions per Internet. Cal anar a un web, registrar-se i hom rep al telèfon, tablet o ordinador tots els papers que fan falta i no s’entén perquè a Espanya no es fa. Ara bé: l’acte de votar és molt diferent de registrar-se i aquí sí que hi ha problemes sobretot per qüestions de seguretat.

Quan les lleis diferents no importen
Un cas memorable que il·lustra el problema? Autoritzar el vot per internet als residents al país no s’ha plantejat mai, només pels residents a l’exterior. Recordem l’anunci del Districte de Columbia (que vol dir la capital, Washington DC) que l’any 2010 volien autoritzar el vot al web electoral de tots els absents d’ultramar. Al·leluia! La companyia nord-americana principal venent sistemes de votació per Internet es diu http://www.EveryoneCounts.com per si algú desitja llegir la defensa d’un futur inescapable. Curiosament són sempre els tècnics, enginyers i programadors els qui diuen que és impossible fer el vot amb garanties.  Un aspecte molt complicat que no es discuteix aquí pero és fonamental, és que autoritats independents haurien de tenir l’oportunitat de fer recomptes i verificar els resultats, que és molt més díficil de fer que de dir.

Tornem al DC de l’any 2010. L’agència que dirigia el vot, visiblement irritada per l’oposició a la novetat que no volia callar, va desafiar a tots els hackers del país a sabotejar amb impunitat i sense por de càstig el seu sistema de vot, protegit pel mateix sistema d’encriptació usat per l’exèrcit en temps de guerra (volien dir per exemple per evitar que un coet es girés a mig vol i anés a una base americana). La satisfacció arrogant dels wahingtonesos no va durar gaire: 47 hores després especialistes de la gloriosa Universitat de Michigan van publicar al web propi els llistats dels e-mails i vot de tots els votants, a més de canviar el vot de tothom.  Ho van deixar córrer de moment.

Recomano a qui es vulgui informar seriosament el web http://www.verifiedvoting.com. En resum, el problema, fins i tot tret el perill de hacking, és la impossibilitat de garantir l’anonimat del votant i evitar que li canviïn el vot, que identifiquin al votant o que facin votar a gent difunta o indiferent. Als EUA hi ha 8200 jurisdiccions diferents, masses per causar un problema, però és un argument absurd: qualsevol expert explicarà que hi ha uns pocs districtes claus que decideixen el resultat. El cas més recordat fou el resultat a la Florida de la lluita presidencial entre George W Bush i Al Gore, decidida per un grapat de vots. A qualsevol vot, els experts poden predir quins districtes seran decisius.

Situació actual del vot per Internet als EUA
Cal recordar que les 13 províncies sota domini colonial britànic que per no voler aguantar més els impostos injusts i l’explotació de la monarquia britànica van fer la revolució del 1776 amb una DUI, havien esdevingut després de guanyar la Guerra Revolucionària 13 estats lliures i sobirans, cosa que Gran Bretanya va reconèixer al tractat de pau.  La Constitució que van firmar al final reconeixia i mantenia la plena sobirania dels estats, que sense que quedés abolida. La passaven a compartir amb la nova Unió dels EUA, la qual només tindria autoritat sobre un nombre limitat de coses i altrament havia de respectar l’autoritat final dels estats en gairebé tot sense cap dret de tocar-la (que és com seguim).

Degut a això els sistemes, maquinàries i procediments a cada estat són molt diferents. A Nova York, com a la majoria d’estats, cal només presentar per poder votar la targeta de votant i la Mesa no pot demanar cap altre document d’identitat. A molts estats republicans (17 dels 50), en canvi, exigeixen ensenyar un permís de conduir amb foto (la identificació universal) o un passaport. Ho fan per limitar el nombre de votants negres o hispans (que per raons difícils d’explicar, sovint no en tenen i moltes vegades voten pels demòcrates). Un altre problema és l’afiliació amb un dels partits: la targeta de votant té escrit sempre si ets demòcrata, republicà o independent. Això és important per les primàries. Només deixen votar per un partit, naturalment, però aquí a Texas, com a uns quants estats, la Mesa pregunta simplement per quin dels dos partits vols votar; a Nova York en canvi només deixen votar pel partit escrit a la targeta de votant i és difícil i triga temps canviar-ho.

Després hi ha la qüestió de registrar-se per votar el mateix dia del vot, que 11 estats permeten i els altres no. Finalment, a alguns estats hi ha molts locals oberts dies abans per fer possibles els vots adelantats i a altres com Arizona hi ha molt pocs locals i cues interminables. Potser a algun lector, sobretot si es considera espanyol, li semblaria que caldria unificar la legislació, però perquè i a favor de qui? El país és molt gran i aquestes diferències estan protegides per la Constitució federal, que dona drets però no prohibeix res. Si a algun ciutadà no li va bé, pot escriure als seus representants demanant que ho canviïn.

Tornant a la qüestió de si caldria autoritzar el vot per Internet, hom s’ha preguntat si això augmentaria el nombre de votants, que seria molt desitjable. A una elecció pel Congrés, la millor participació són 39 o 40% i a una elecció presidencial molt disputada potser es pot arribar als 55%. Les enquestes mostren que gairebé 40% dels ciutadans estarien disposats a votar per Internet, només que quan el dia arribi, hi haurà molts avisos i articles als mitjans en contra que podrien fer desistir.

La registració de votants d’ultramar o molt llunyans com queda dit, sí que es pot resoldre sempre per Internet a tots els estats i no s´han trobat dificultats. Els ciutadans residents no s’han de registrar perquè tenen (si l’han demanat) una targeta de votant. En canvi, el problema mal resolt és oferir garanties acceptables per deixar votar a un web per l’internet. Hom ha proposat tres alternatives disponibles a la gent que s’ha registrat per Internet: 1) enviar el vot per e-mail com un fitxer annex ; 2) enviar un FAX; i 3) votar a un web.

En el cas dels fitxers annexes, el perill que s’hi fiqui un virus fa tremolar. I els FAX, algun empleat els ha de manipular. En qualsevol cas, els estats que ho accepten adverteixen a l’usuari que malgrat els esforços que fan, l’estat no pot garantir el dret a l’anonimat. Si l’usuari tria l’opció, ha d’acceptar el perill de perdre l’anonimat

Queda el vot a un web. Només dos estats, Alaska i Alabama tots sols ofereixen recentment aquesta opció reservada per a residents a l’estranger. En principi la mesura està pensada per afavorir el vot dels militars ara que n´hi ha tants a les guerres i a les bases estrangeres. No se sap res de com va. Molts creuen que el nombre de votants és massa petit perquè valgui la pena jugar-s’hi anar a la presó per fer una manipulació que no serveix de res.

Cal saber que qualsevol manipulació d’un vot és un crim sota la jurisdicció federal investigat pel FBI i adjudicat per un jutge federal i que la justícia federal és dura. Molts insisteixen que el sistema per votar hauria de ser sempre segur al 100% o altrament no pot ser acceptat, però hi ha molt poques coses al món que siguin tan segures. Es podria provar. Hi ha diners per pagar especialistes en encriptació i en seguretat. El dret al vot i el sistema de govern estan molt arrelats al cor dels ciutadans i són absolutament centrals. La moneda i l’exèrcit semblen estar ben protegits.

Parlant d’Estònia
Des del 2005 Estònia permet a tots els ciutadans per primer cop al món triar si prefereixen votar per l’Internet o en persona a un local. Diuen que estan contents però quan el resultat és molt ajustat, invariablement hi ha qui diu, tant si és veritat com si no, que la part del vot per l’Internet ha estat manipulada. El web identified més amunt de ¨verified voting¨ conté una declaració molt clara sobre el problema.

El sistema és atractiu perquè donen un termini de dies per votar i fins i tot permeten canviar el vot fins el dia del vot final. Amb el buscador de Google és fàcil trobar crítiques, gairebé sempre d’especialistes, que són sempre els qui estan més en contra. Es veu que només la gent senzilla hi creu. Els adversaris diuen que no hi ha forma de protegir la identitat dels votants, que seria possible plantar còmplices nocius a l’interior del sistema o manipular el resultat fins i tot des de l’estranger. I que tots els ordinadors s’espatllen. Això si que es veritat.

Joan Gil

Publicat dins de General, Internet vot, Residents exteriors, Vot EUA, Vot per Internet, Vots federals | Comentaris tancats a Votant per Internet: l’experiència als EUA

El Virus Zika: coses que convé conèixer

El virus Zika era conegut als viròlegs com una de moltes causes virals de malalties lleugeres (n’hi ha moltes) de poca importància trobat a Àfrica, Sud-est Asiàtic i illes dels Pacífic des de mig Segle XX. Era propagat per dues especies del mosquit Aedes, un dels molts virus coneguts dels que no calia preocupar-se fins que el 2015 sobtadament es va declarar una epidèmia associada amb malformacions congènites al Brasil, que aviat es va estendre a molts altres països, on va resultar causava malformacions rares però molt greus als fills de dones afectades. Se sap que la malaltia és transmesa per dues varietats de l’Aedes, un mosquit que només pot viure a països tropicals o subtropicals i per tant no arribarà directament per exemple ni a Catalunya ni la resta d’Espanya. Als EUA el mosquit només existeix per ara a Puerto Rico i les Illes Verge i a les colònies del Pacífic però probablement arribarà a l’estiu a alguns llocs del Sud. El problema no obstant és que en els nostres dies a tot arreu hi ha malalts que s’han infectat durant una visita i també perquè com la SIDA es transmet sexualment i probablement també per transfusions.

La infecció a un home sovint ni tan sols és diagnosticada perquè sembla un refredat: febre, erupció a la pell,
ulls vermells, dolors a les articulacions. Si un home infectat manté relacions sexuals hauria de seguir les mateixes recomanacions que es fan per la SIDA, sobretot ús d’un condó. A les dones en principi igual, només que si la dona està embarassada hi ha perill de malformacions que naturalment espanta molt, no sols per microcefàlia (un cervell i cap mal desenvolupats que molt probablement causarà deficiències intel·lectuals) sinó altres problemes neurològics diversos que aniran sortint. Afortunadament això passa en casos rars. A Puerto Rico hi va haver un sol cas fins ara i la mare va triar un avortament electiu al segon trimestre després de veure l’ultrasò. Al continent nord-americà, acaba de nàixer un nadó a termini malformat a Nova Jersey. La mare havia visitat un país infectat.

Cal saber també que el problema afecta desproporcionadament la gent pobre perquè a casa no estan ben protegits contra els mosquits: sovint no tenen ni malles a les finestres ni aire condicionat.

L’única forma de combatre l’epidèmia és fer desaparèixer un dels Aedes mosquits que la transmeten exclusivament

La Salut Pública aprèn una lliçó molt dura
Deu fer uns vint o trenta anys quan els diaris locals de Nova York van reportar que una malaltia neurològica estranya havia aparegut a Queens. Aviat la causa fou identificada: era el Virus del Nil (East Nile Virus en anglès), una malaltia desconeguda als EUA transmesa per mosquits, només que Queens és on està l’aeroport JFK que rep vols diaris de tot el món. La Salut Pública s’ho va prendre molt seriosament. Havien identificat el perill molt aviat i es van posar a treballar. Dia i nit van començar a fumigar insecticides a tota l’aigua estancada a Queens. La població civil es va sublevar dient que els insecticides farien mal als nens, però els de la Salut Pública no volien afluixar. L’estiu es va acabar i també van acabar els nous casos. Havien guanyat al risc d’emmetzinar tots els nens del barri, tot per una malaltia que semblava tan poc important? Un any després, a l’estiu el virus va reaparèixer a un territori molt més gran que Queens. Van tornar a fumigar i van tornar a fracassar. Des de fa molts anys el virus del Nil és endèmic a tots els estats de la Unió. Hi ha hagut milers de casos, seqüeles i alguna mort. Fou una humiliació terrible pels que havien reconegut el perill i intentat protegir la ciutadania.

Anys després la Salut Pública va aconseguir amagar als diaris que hi havia una epidèmia de febre Dengue a Key West (anomenada Cayo Hueso sota la dominació colonial, l’illa al sud de Miami més pròxima a L’Havana). Hi viu poca gent, però ja tenien uns 83 casos confirmats. Aquesta vegada ja se sabia molt més sobre el mosquit Aedes. Tothom sap que surt de l’ou a aigües estancades però la gent es pensava falsament que viu a l’exterior. En realitat els mosquits Aedes busquen casa immediatament i estan disposats a passar el grapat de dies que viuen a l’interior d’un habitatge i fumigar a l’exterior com havien fet a Queens no serveix de res. Aquesta vegada un verdader exèrcit d’homes de la Salut Pública es va presentar a Key West amb mapes detallats. Es van concentrar a un punt de la costa i van avençar lentament casa per casa entrant a cada habitatge i buscant aigua estancada a les cuines, als patis, als testos amb plantes, a la comuna, als pneumàtics vells, a llocs que a ningú se li havia acudit. A les dues setmanes l’epidèmia ja era memòria. La Salut Pública havia aquesta vegada guanyat la guerra. Però això es pot fer a tot arreu?

Què fan els mosquits Aedes?
Cal entendre com infecten. Només les femelles piquen, mai els mascles. La raó és que les femelles necessiten les proteïnes de la sang per poder fer ous. La primera vegada que piquen, no passa res però si la víctima estava infectada, el virus penetra al mosquit i el virus, empassat, entra aviat a la circulació de l’insecte instal·lant-se aviat a les glàndules salivals. Quan la femella pica per segona vegada, aquesta vegada sí que infecta la víctima amb la saliva. Evidentment no tothom picat desenvoluparà la infecció i poques dones embarassades tenen fills malformats, però això sí que pot passar i és una amenaça terrible i molt real. Hi ha altres formes de combatre els mosquits, com xarxes a les finestres, aerosols, locions, etc. Els laboratoris d’investigació consideren altres coses per interferir amb el cicle dels mosquits, com lliurar versions de mascles amb ADN alterat.

Com se sap que el virus és responsable per les malformacions?
En aquest cas, se li va acudir a molta gent immediatament, però la història de la medicina ens ensenya molts casos quan tothom creia i veia molt clars i estaven convençuts, que van acabar sent identificat com falsos. Cal tenir proves. Per això hi ha una branca de la Salut Pública que es diu Epidemiologia i estudia la relació entre el medi ambiental i la salut humana. No sé perquè a Catalunya hi ha qui es pensa que els epidemiòlegs són metges que estudien malalties infeccioses (!!!!) que no és veritat. Pocs epidemiòlegs són metges i mai tracten malalts. S’ocupen entre altres coses d’esbrinar les causes i forma de transmissió de malalties infeccioses, però també de la medicina del treball o les malalties dels miners o l’amiant i coses similars. El que fan és establir amb proves una relació certa de causa i efecte entre un problema ambiental i una malaltia. Donen diplomes a les Escoles de Salut Pública a nivell de College, de Masters o de Doctorat. Treballen sobretot amb entrevistes, fan estudies de cartes mèdiques, dades complexes i sobretot estadístiques molt complicades.

Tornant a les malformacions causades pel Zika, en aquest cas van decidir fer allò que ells anomenen un “estudi de casos”. Per aquest propòsit van decidir anar a Colòmbia i reclutar per l’estudi unes 3,000 dones embarassades del grup en perill d’estar infectat. Aquestes participants (la gent de la Salut Pública només treballen amb subjectes informats afiliats voluntàriament com exigeix la llei nord-americana) van ser entrevistades. La Salut Pública sempre té entrevistadors professionals que saben com fer-ho sense molestar, i van seguir observant cada cas anotant totes les coses que anaven passant i els metges trobaven. I calia esperar que aquestes dones donessin llum o terminessin l’embaràs per veure si els seus nadons eren normals o no.

El pròxim pas era comparar el nombre de malformacions al grup registrat amb el nombre de malformacions de causa desconeguda a la població general de control (que és molt difícil de triar) que no estava en perill conegut. Si no hi ha cap diferència, queda demostrat que el virus no fa res i el cas queda tancat. Però en el cas del Zika sí que hi havia una diferència. Així i tot, el problema podria tenir una altra causa ambiental encara desconeguda. Per acabar l’estudi, calia comparar al grup estudiat les malformacions entre les dones del grup que resultaven estar infectades amb les malformacions entre dones que no estaven infectades i fer les estadístiques per veure si la diferència era significant o un resultat de la casualitat. I ara sí que hi havia proves.

Com queda dit, la majoria d’infeccions del Zika són banals i sense conseqüències, però hi ha no sols el perill de malformacions fetals diverses (relativament petit però molt preocupant) sinó també de casos com la Síndrome de Guillain-Barré que avui en general es pot superar però sovint acaba a la Unitat de Cures Intensives d’un hospital i podria deixar seqüeles. I algunes altres coses rares, com el porto-riqueny mort recentment d’una púrpura trombocitopènica, una reacció immunològica contra els trombòcits de la sang i algunes altres coses dolentes que encara se segueixen estudiant. Sovint, fer vacunes contra un virus es difícil. No en tenim cap contra el SIDA. Hi ha molt pocs antibiòtics bons contra virus. Verdaderament, ja teníem prou problemes sense aquest virus i ens ha deixat una situació que no sabem si podrà ser resolta o si es quedarà amb nosaltres per sempre.

Qui vulgui informar-se sobre qualsevol problema relacionat amb Zika pot visitar la web del Center for Disease Control d’Atlanta a Georgia, (CDC.gov), la central del servei de salut pública federal.

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari

Puerto Rico, maltractat pel Congrés

Estat d’afers
Vull tornar a parlar del cas de Puerto Rico perquè per primera vegada, ahir el candidat demòcrata insurgent Bernie Sanders va dir que la llei de PR presentada al Congrés seria injusta i ho empitjoraria tot. És la primera vegada que algú en parla. Com fou explicat a aquest bloc en dues ocasions anteriors, el problema és que el govern de Puerto Rico és insolvent, incapaç de re-pagar 73 mil milions de $ en deutes i que encara que ja han deixat de pagar almenys dues vegades (perquè sembla que si ho fessin no tindrien prous diners per garantir el manteniment dels serveis públics i pagar sous), el 1 de juliol hi ha un venciment enorme que afectaria creditors dels EUA. Puerto Rico, sens dubte sota pressió els darrers anys per poder vendre obligacions de seguretat dubtosa, havia establert un sistema de prioritats una mica insòlit que ho està complicant tot. No hi ha dubtes que la culpa la té una classe política inepta i molt probablement una corrupció que aviat serà investigada i tindrà conseqüències.

Evidentment, el govern nord-americà ha d’intervenir. La llei dels EUA defineix Puerto Rico oficialment com a un “territori no-incorporat“, que vol dir territori no incorporat a la Unió com a Estat. L’únic nom oficial del país és “Commonwealth of Puerto Rico”. L’illa obtingué un autogovern generós (que els Catalans no tenim) basat en les clàusules apropiades de les constitucions dels 50 estats, que són bastant semblants. La Constitució federal dels EUA conté no obstant una clàusula sobre els territoris no-incorporats (que altres països prefereixen anomenar “colònies“) dient que si cal, a aquests territoris el Congrés pot fer el que calgui. Això exactament és el que estan a punt de fer, no obstant les queixes i protestes de l’illa. Per fer la humiliació pitjor, la nova llei (si és aprovada per les dues cambres del Congrés com tothom espera) estableix que la nova llei no està limitada a PR, sinó que en cas de necessitat s’aplicaria a qualsevol altre territori no-incorporat: Guam, Samoa, les Illes Verge Americanes i les Marianas del Nord.

Bloqueig republicà a la Cambra de Representants
Els republicans no parlen dels hispans de forma tan insultant com Donald Trump, però l’actitud és la mateixa. Van dir des del primer dia, que PR se les havia d’arreglar tot sol com va fer Grècia i que els illencs només volien fer trucs per triar qui cobra i qui no (parlen del problema curiós de les prioritats del deute, creat efectivament pel govern de PR). El cas va caure dintre la jurisdicció del Comitè de Recursos Naturals de la Cambra de Representants dominat per ells, i la Casa Blanca també es va afegir a les negociacions. L’Speaker Paul Ryan (que fins ara no ha aconseguit fer aprovar cap llei) molt emprenyat pel bloqueig Republicà es va posar a fer cops de puny a la taula i va manar la seva gent treballar conjuntament amb els Demòcrates. El comitè va rebre i escoltar el representant de PR (“resident comissioner“, que és el membre elegit de la Cambra sense vot i també representants dels creditors. Al final el dimecres passat van dipositar a la Cambra un projecte de llei finalitzat que podria ser votat tan aviat com els representants acabin d’estudiar-lo. Haurà de ser aprovat per majoria absoluta per tota la Cambra i tot el Senat per separat, i els parlamentaris podrien fer canvis, però sens dubte esdevindrà la llei.

El projecte de llei
De fet anul·la i ignora parts importants de la Constitució de PR que queda en part en paper mullat i torna a posar l’illa sota un règim colonial. Quin poder té un que no té cap accès als diners? Hi ha coses malvolents, per exemple l’ordre de retallar el sou mínim que cobren molts treballadors (molt més baix que el sou mínim federal als EUA), cosa que el President Obama va denunciar però va acabar acceptant. Igualment la recent llei porto-riquenya establint un moratori que permetia aplaçar els pagaments quedarà derogada per ordres de Washington.

Hi haurà una nova Junta de set supervisors (“els homes de negre“) basada a Washington i nomenada pel President Obama, només un dels quals haurà de ser resident de Puerto Rico, amb autoritat, poder directe i absolut d’execució i d’investigació i negociació sobre tots els assumptes financers. Com la llei diu explícitament, aquest grup executiu estarà completament fora i per damunt de l’autoritat del govern i del Parlament de PR. La nova Junta seguirà en funcions per temps indefinit i quedarà dissolta automàticament només el dia que PR aconsegueixi vendre obligacions al mercat lliure, cosa que trigarà un temps considerable. Seguirà existint l’autogovern de PR?

Els creditors podran negociar la reducció del deute (acceptant cèntims pel dòlar) si no hi ha més remei i després de votar acceptant-ho, però la decisió final la prendran tots sols els set homes negres, els quals podrien imposar tot allò que els semblés oportú. A més tindran el dret de demanar i llegir documents de l’arxiu i govern de PR i podrien posar gent en mans de la justícia per corrupció, violació de la llei i abús de poder. (Una de les provisions justes de la llei.) I estudiaran les causes del desastre i perquè hi ha tantes coses que no funcionen a l’illa.

Diuen que un dels problemes durant la negociació de la llei era que els Republicans ja preveuen la possibilitat (potser caldria dir-ne probabilitat) que els Demòcrates reguanyin la majoria al Senat al novembre (però no a la Cambra) i no volien que ningú pogués millorar les condicions. Quan tenen mania a algú, tenen mania a algú.

Com a “nacionals” i no pas ciutadans, mentre visquin a l’illa els porto-riquenys no paguen impostos federals, però els impostos de PR són molt més alts i ofereixen pitjors prestacions socials i de beneficència. És la raó principal, (apart de la qüestió de la llengua que també és un problema que molts no volen acceptar), adduïda pels polítics nord-americans per rebutjar la incorporació de PR com estat, que els EUA quedarien obligats a assumir una càrrega monstruosa de la seguretat social i la beneficència de l’illa. El perill comunista que van citar fa molts anys per instal·lar l’autogovern ja ha desaparegut, però tampoc sembla que a Washington hagin aparegut partidaris de concedir la independència. Puerto Rico ja ha votat alguna vegada per canviar el règim, però ha estat sempre ignorat pel Congrés. El privilegi més gran atorgat pels EUA és el dret d’immigrar al continent sense permís ni limitacions i rebre la ciutadania el mateix dia que arriben. Ja ho estan fent milions de PRiquenys anant sobretot a la Florida.

Com acabarà? Aprendrà algú una lliçó? Aquesta nova llei es molt punitiva pero no ofereix cap mena d´ajut econòmic, ni cap plan per millorar l’economia. El futur imminent dels porto-riquenys serà molt dur. Tan negre com els set homes de Washington. I segur que els mitjans espanyols que cantaven tan feliços el règim oficial de l´Estado Libre Asociado i el progrés imaginari de la seva llengua als EUA tampoc semblen dir res. S’interessen més per la llengua que per la gent que la parla.

Joan Gil

Publicat dins de Congrés dels EUA, General, Obama, Puerto Rico, Republicans | Comentaris tancats a Puerto Rico, maltractat pel Congrés

Eleccions: comparant els sistemes dels EUA i l’estat espanyol

Els EUA tenen una Constitució aprovada el 17 Setembre 1786 (fa gairebé 230 anys) que ha estat modificada amb algunes esmenes però és l’orgull més gran del poble americà i segueix dominant fermament sense dissidència la vida política. A diferència d’altres constitucions. Va tenir un èxit sense precedents o comparació. Establí per primera vegada al món un govern legitimat exclusivament per eleccions populars, universals i secretes i sobretot va establir també per primera vegada la separació de poder entre les tres branques diferents de govern: executiva, legislativa i judicial, una qüestió que fins aquell moment sols alguns pensadors havien discutit. Igualment va deixar clar el principi cabdal que disputes entre aquestes branques havien de ser resoltes per un jutge (i no a trets o pel carrer, per exemple).

Però com a Catalans en aquest moment de la nostra història, potser ens interessaria més una cosa que no hi està escrita però dominava les discussions secretes que van tenir els diputats de l’Assemblea constituent que la va escriure. La nació en aquell moment era un agregat amorf de 13 ex-províncies ara ja esdevingudes nacions sobiranes, que s’havien sublevat contra la corona. A diferència de Sud-Amèrica, la Revolució nord-americana (sempre significantment anomenada Revolució, rarament guerra d’independència) no fou un moviment nacionalista, sinó un alçament contra un govern monàrquic anglès mig totalitari que violava els drets civils dels colons, els explotava econòmicament amb impostos injustos i es negava a negociar res. De fet la Declaració de la Independència expressa sentiment per haver estat forçats a fer una DUI. Austràlia i el Canadà i alguns altres van preferir seguir de moment dintre l’Imperi Britànic i els va anar bé.

Un cop alliberats els nous 13 estats, què havien de fer? El problema va conduir a una sèrie de discussions notabilíssimes sobre la natura, els límits i els perills pels ciutadans derivats del poder de l’estat, que tots els pares fundadors temien. Com és que a un país lliure l’estat pugui arrestar o executar ciutadans o confiscar propietats? El problema més gran era la repartició de poder entre els Estats i la nova Unió, un problema conegut a la història com a Federalisme. Només veien clar que convenia tenir una sola política exterior i una sola defensa (i un servei de correus probablement). En totes les altres coses, els nous Estats s’ho volien fer tots sols.

La revolució es va fer en 1776 però la Constitució actual no va aparèixer fins 1786. El primer intent fallit de Constitució que va durar 10 anys (i molta gent no en sap res) fou una Confederació que atorgava gairebé tot el poder als Estats i creava allò que semblava una Unió de caràcter voluntari depenent més de la bona voluntat dels Estats que de la llei (qui vulgui, trobarà fàcilment a l’internet el text de la Constitució Confederal oblidada). Era una verdadera orgia llibertària. Va fer feliç a molta gent però era un verdader desastre. Hi va haver petites guerres frontereres, ningú pagava impostos a la Confederació, i els Estats anul·laven totes les lleis confederals que volien. S’havia d’acabar. I van convocar una Assemblea constituent per tornar a començar fent-ho millor. Aquí és on els pares fundadors es van lluir de debò definint un sistema de sobirania igual però compartida entre els estats i la nova Unió. Eren gent que evidentment no es fiaven del nou govern, que veien amb por i preocupació el poder que l’estat adquiria sobre els ciutadans i van establir molts sistemes de “checks and balances” ben protegits que amb la breu excepció de la Guerra Civil (causada pel problema de l’esclavatge que els pares fundadors havien preferit ignorar) ens ha dut 230 anys de pau i estabilitat. I hegemonia.

Les eleccions federals obligatòries
El govern dels Estats Units (com diuen els ciutadans, que prefereixen referir-se entre ells al seu país com als Estats Units usant rarament la paraula federal o central per diferenciar-lo de l’estat on viuen) mana que els estats enviïn representants a Washington elegits o renovats cada dos anys i cada quatre quan es tracta d’un nou President, respectant els principis sacrosants de vot lliure, universal i secret. Altrament cada estat és lliure de fer-ho com vulgui en tots els detalls com ara districtes, màquines de votar, horaris i organització. Només que l’elecció ha de tenir lloc (o acabar-se) cada primer dimarts del mes de novembre cada segon any (els anys parells). El sistema no ha fallat mai en els darrers 230 anys, i no hi ha hagut mai cancel·lacions o anul·laments. I les baralles les ha resolt sempre un jutge.

El Congrés dels EUA és bicameral (com tots els Estats menys un). La Cambra Baixa és la Cambra de Representants, on els Diputats representen ciutadans directament. La duració del mandat és de dos anys només, que sembla poc en comparació amb els parlaments europeus, però en els temps de la fundació dels EUA i fins primers del segle XX molts càrrecs eren elegits només per un any. La Cambra no pot ser dissolta ni ha intentat mai ningú fer-ho. El termini i la legislatura expiren la mitjanit del 31 de desembre cada dos anys i els nous representants presten jurament els primers dies de gener. La data de l’elecció serà sempre per llei federal el primer dimarts de novembre.

El Senat, amb el mateix poder que la Cambra de Representants (però amb atribucions exclusives en certs assumptes com nomenaments) representa els Estats. De Senadors dels EUA, n’hi ha dos per cada Estat. Els terminis dels Senadors són de sis anys i cada dos anys cal renovar la tercera part, que vol dir que el Senat ha estat en sessió permanent des de fa 230 anys i ningú té el poder de dissoldre’l.

El cas de l’elecció presidencial és curiós perquè no és una elecció directa sinó una elecció d’un cos electoral. Hi ha molta gent a qui no agrada i preferiria una elecció directa del nou President però hi ha moltes coses a dir des del punt de vista del federalisme. Quins candidats es preocuparien d’anar a estats petits com Rhode Island o Nou Mèxic? En canvi, els candidats només farien campanya a llocs com Califòrnia, Texas, Illinois o Nova York. Fa dos segles els electors es reunien en persona (ara ho fan per correu només) i hi va haver moltes baralles i alguna bufetada. En l’actualitat, el Vicepresident sortint que és el cap del Senat, llegeix les comunicacions dels electors i proclama els nous President i Vicepresident. Per correu no hi ha mai discussions o bufetades. A més l’any 1786 hauria estat impossible fer una elecció directa. El vot amb paperetes que sí que ho permetria, no fou introduït fins el segle XIX. Es va escampar pel món amb el curiós nom de sistema australià. Al segle XVIII en general les eleccions es feien per Caucus, assemblees locals de ciutadans on es votava alçant el braç o per aclamació.

Millores recents
Jo en nomenaria dues. Les màquines de votar electròniques van ser introduïdes per molts estats després de la catàstrofe electoral del recompte de vots amb targetes IBM a la Florida per resoldre l’elecció entre George W Bush i Albert Gore, que va fallar el Tribunal Suprem a favor de Bush. Al començament hi va haver problemes de seguretat amb els ordinadors (els venedors s’entretenien demostrant com era de fàcil ficar-se als sistemes comercials dels adversaris) i també amb sistemes electrònics tan complicats o delicats que el públic no els entenia. A diferència d’Europa hi ha eleccions de jutges de totes les branques, caps de policia i molts altres càrrecs que semblen interminables. I els ordinadors no podien donar cap rebut perquè immediatament algú oferiria diners a canvi de vots. A més, a la majoria d’eleccions el contingut de la pantalla es massa llarg i difícil d’entendre, plena amb noms de gent desconeguda que no ha fet campanya. Però sens dubte aquests instruments són el futur. Potser algun dia deixaran votar des de casa. Els vots més importants sempre s’ensenyen al capdamunt de la pantalla.

L’altra millora és el vot anticipat. Els locals han de tancar el primer dimarts de novembre al vespre, però poden obrir quan cada estat vulgui. Aquí a Texas (on deixen votar al local del teu districte que vulguis) alguns locals obren durant dies feiners dues setmanes abans del dimarts, altres durant dos caps de setmana consecutius o coses similars. Això va molt bé per augmentar la participació, evitar cues i vots d’absència, i estalviar el problema del mal temps. S’hauria de fer a tot arreu. A Nova York encara només deixaven votar el dimarts i calia anar a la Mesa que t’havien donat. No entenc perquè ningú a Europa ha recullit una idea tan lògica.

L’estat amb el sistema més original i probablement prometedor és Oregon. Han abolit els locals electorals i les Meses. El que fan és enviar per correu a cada votant registrat una butlleta de paper amb un sobre. La butlleta és de la mena on només cal fer creus i els ordinadors poden llegir el vot. El ciutadà pot omplir-la a casa i dipositar el sobre amb el vot a una mena de bústies especials ben marcades que posen pel carrer a llocs cèntrics. Aquests dipositoris estan disponibles uns quants dies però es retiren el famós dimarts al vespre. Que jo sàpiga, la població està molt contenta amb el sistema i tenen porcentatges de vot elevats

Eleccions de diputats individuals, no de partits
Els Congressistes tenen cadascú un cos electoral i un territori individuals i han de trobar el balanç entre servir als seus electors, que el coneixen personalment i es poden dirigir a ell o amenaçar-lo, o fer campanya contra ell, i servir el partit. I un cop a Washington, el Caucus o fracció parlamentària de cada partit al Congrés sempre intentarà dirigir el vot, cosa que molts diputats rebutgen. En general, el cap del grup dels diputats del partit ha d’anar fent trucades de telèfon i mirar de convèncer, recollint vots individuals abans d’exposar-se a presentar una llei o resolució que els seus diputats no accepten i fer el ridícul. El sistema té els seus problemes (els diners que costa i els desigs dels donants) però evita que els representats acabin sent titelles que reben ordres sense veu o autoritat, a vegades obligats a votar contra els interessos del país que els ha elegit com passa a Madrid. Com hem vist tantes vegades que passava amb el PSC.

Les primàries
Les primàries, a diferència de l’elecció al Congrés, són un assumpte privat dels partits que es resol com ells volen, de forma diferent a cada lloc. Potser les primàries no són el paradís democràtic que molta gent es pensa perquè els partits troben sempre una forma de manipular-les. La Sra Clinton podria donar una conferència sobre el tema. Sobretot, la baixa o baixíssima participació electoral (en eleccions locals) permet manipulacions massa fàcilment mobilitzant un petit grup. Als EUA una participació del 40% a les generals és considerada molt alta. A moltes primàries purament locals podria descendre als decimals. Un vegada a Nova York se´m va acudir anar a votar a unes primàries gairebé desconegudes pel públic i ignorades pels diaris i recordo amb quina curiositat em van mirar els funcionaris avorrits de les Meses. Probablement volien saber qui era jo. I sobretot, qui m’havia enviat. Cal reconèixer però que hi ha hagut molts candidats que han aconseguit fer saltar tot l’aparell directiu del partit. Com ara Trump a cals Republicans i gairebé Bernie Sanders a cals Demòcrates. I com alguns candidats independents han aconseguit a certes demarcacions. Però es molt difícil perquè els dirigents del partit tenen molts diners i més connexions.

Joan Gil

Publicat dins de Congres America, Estats Americans, EUA, General, Referendum, Tribunal Suprem dels EUA, Vots federals | Comentaris tancats a Eleccions: comparant els sistemes dels EUA i l’estat espanyol

El Cinco de Mayo, els Mexicans de Texas i el General Prim

Doncs no: el Cinco de Mayo no és ni ha estat mai la festa nacional del nostre país veí, que se celebra el dia de la Independència al mes de Setembre. Avui tanquen les escoles i fan festes populars desenvolupades espontàniament, però ni tan sols és festa oficial a la majoria del territori federal. En certa manera als EUA se celebra més que a Mèxic gràcies als esforços polítics i socials de molts col·lectius representant el poble mexicà dels EUA sobretot a Califòrnia. A Texas tothom explicarà als visitants que alguns mexicans van firmar la declaració d’independència contra Mèxic i van lluitar a la guerra contra el General-Dictador-President Santa Ana que va seguir. Fins i tot alguns van morir a El Àlamo amb els patriotes Texans. I els Texans, a més de la barbacoa viuen dedicadíssims als restaurants mexicans que hi ha a tot arreu, sobretot als tacos, que són gairebé un menjar texà nacional. Tenentaqueries a tot arreu. De fet la cuina anomenada mexicana pel món és allò que els mexicans anomenen cocina norteña, originada a Texas i Nou Mèxic. Em consta que els Mexicans han tingut problemes i patit discriminació, però estan més respectats i viuen millor a Texas que a molts altres estats.

Què va passar el 5 de Maig de 1862
Va tenir lloc la batalla de Puebla. Mèxic havia patit greus commocions després de la independència. L’ordre social amb terratinents i oligarques religiosos que havia deixat Espanya era una vergonya i un desastre inacceptable. Un heroi nacional fou elegit President de la nova nació: Benito Juárez, un indígena zapoteca de pura sang natural d’Oaxaca. Juàrez, un liberal sincer i convençut, va veure que era impossible pagar els deutes exteriors i va suspendre els pagaments a l’estranger. A Europa això no va agradar gens. Els països pobres han d’aprendre que cal retornar els préstecs o si no és un robatori i un espoli. (Igual com va fer recentment la Sra Merkel amb Grècia i Espanya i els EUA fan ara amb Puerto Rico). Un cos expedicionari conjunt, espanyol manat pel General Prim, britànic i sobretot francès va desembarcar a Veracruz a donar una lliçó als Mexicans.

El que segueix és molt rocambolesc, però ho vist escrit a llibres mexicans i probablement és veritat. El lector és lliure de creure-ho o no.
Un matí, el General Prim va anar a esmorzar i es va trobar sota el tovalló una carta personal firmada pel President Benito Juárez. “Vostè, Senyor General, li espetava, a Espanya diu que és liberal i progressiu, i ara ve al meu país a fer una marranada i matar gent. No podem pagar allò que demaneu”. El Català s’ho va pensar una mica i va escriure una resposta. La va deixar a la taula sota el mateix tovalló, d’on va desaparèixer immediatament. Potser, si és veritat, es podria considerar una contribució catalana a la fundació del servei de correus mexicà. Al poc temps tant en Prim com el general britànic van concloure que Napoleó III de França havia mentit descaradament i que ell només volia posar un titella d’emperador i convertir Mèxic en una colònia. Prim va manar, pel seu compte i sense demanar permís al govern d’Isabel II, la retirada de Mèxic sense disparar un tret i els britànics van fer el mateix. Un exèrcit francès d’uns 8,000 homes, ben armat i professional, es va enfrontar a l’exèrcit mexicà manat pel General Ignacio Zaragoza, un Texà de naixement en càrrec d’uns 2,000 homes mal entrenats i amb poques armes. La victòria total mexicana, gairebé miraculosa, és allò que celebrem avui.

Els francesos, no obstant, determinats a construir un imperi colonial, van continuar la guerra, rebent reforçaments i arribant a prendre la capital, on van posar al tro l’Emperador titella Maximilià d’Àustria. Duraria només tres anys abans de morir afusellat i el gran Juárez va entrar a la Ciutat de Mèxic victoriós i en triomf. No va voler esdevenir un Dictador. Havia succeït en preservar la llibertat del seu país contra forces molt superiors i s’havia fet elegit sempre constitucionalment. Hom pot veure la seva foto penjada a la paret de totes les ambaixades i edificis oficials mexicans i van canviar el nom de la ciutat on s’havia refugiat en els pitjors moments a Ciudad Juárez.

Evidentment la gran victòria de Puebla (sense el General Prim, afortunadament) no va servir de gran cosa, però va demostrar que Mèxic sabia defensar-se.

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a El Cinco de Mayo, els Mexicans de Texas i el General Prim

El Congrés es nega a resoldre el drama de Puerto Rico

Els espanyols parlen amb gran entusiasme i afecte de Puerto Rico. Jo no sé si és que se l’estimen o no, però ho fan perquè hi veuen molt absurdament una entrada de la seva llengua a la potència hegemònica. La idea és una verdadera ximpleria. En canvi, mentre s’hi viu un cataclisme econòmic sense precedents i la població es veu obligada a emigrar a la Florida, i si no i resta a l’illa tria quedar-se exposada a patir misèria, en canvi no en parlen gaire. Ara fa més o menys un any el Governador García Padilla va anunciar que l’illa tenia un forat d’uns 43 mil milions, que ja ningú li comprava obligacions i que no podien pagar. I que de fet tenien problemes garantint la continuació dels serveis públics, per no parlar de les coses que seguien funcionant malament. I de la pèrdua d’indústries i de l’atur que obliga a l’emigració com passava una generació abans.

Els espanyols segueixen repetint que com a Estado Libre Asociado, un títol que es pensen que vol dir alguna cosa, té un estatus especial que li permet fer negociacionsamb els EUA gairebé com iguals. Qui vulgui pot llegir el meu sumari històric publicat fa poc el 4 d’abril, (només cal entrar la paraula Puerto Rico a la finestreta de recerca; alguns poden simplement mirar més abaix). Puerto Rico és oficialment un territori no-incorporat (volent dir que no és un estat membre de la Unió) com ara Guam, les Marianas o les Illes Verge (voldria afegir les Illes Marshalls o Palau que diuen ser independents però fa riure dir-ho) i això és el nom que els EUA donen a les colònies. L’únic nom oficial que tenen és Commonwealth of Puerto Rico, fixat per llei americana en 1950.

Si el primer Governador nadiu Muñoz Marín o el poble porto-riqueny van intentar o poder negociar per res el nivell d’autogovern com es pensa tanta gent a Espanya (i fins i tot Catalunya) a mí no em consta, no ho he llegit enlloc i ho dubto. L’autogovern fou una concessió originada a Washington durant l’administració Eisenhower per acabar amb l’independentisme, acabar amb els disturbis i aturar el perill que l’illa esdevingués comunista com Cuba. La Constitució que de cap manera inclou sobirania fou escrita per advocats del Departament d’Estat, traduïda per Muñoz Marín i confirmada per una Assemblea Constituent nominal. Els funcionaris nord-americans havien rebut instruccions d’atorgar autogovern i ho van fer, com era molt lògic, mirant les constitucions dels 50 estats membres de la Unió, tots ells lliures i amb sobirania compartida amb la Unió, i treient i adaptant totes les disposicions aplicables considerant que Puerto Rico no esdevindria ni membre de la Unió ni sobirà. Per exemple els PR no juraven obediència a la Constitució Americana, sinó al seu esperit llibertari i democràtic, que és molt diferent. La nova Constitució de PR dissortadament no va donar bons governants al país, però va atorgar gairebé tantes llibertats personals i internes com tenim els ciutadans americans, cosa molt diferent de la situació sota la monarquia espanyola. Els Catalans no hi arriben ni de lluny. No haurien de pagar impostos federals ni podrien enviar representants amb vot a Washington ni triar el President, però adquirien el dret d’emigrar als EUA sense restriccions quan i com volguessin i ser tractats com ciutadans des de l’arribada.

Pel que fa al famós Estado Libre Asociado, cal recordar que Muñoz Marín es veia assediat pels independentistes que havien boicotejat l’Assemblea Constituent i aquesta traducció de Commonwealth que no volia dir res, i ha estat sempre un tema de discussió a Puerto Rico i evidentment a Espanya, els va fer molt de mal. Muñoz fou sempre un polític molt hàbil. Els governants saben aprofitar la confussió popular. No vol dir res. Puerto Rico segueix essent una colònia.

Estat de la Bancarrota
La conducta obstruccionista de la Cambra de Representants i la seva indiferència vers PR són difícils d’entendre i cruels. La disposició 11 de la llei de bancarrotes americana diu que una companyia en suspensió de pagaments pot anar a un jutge amb un plan de reorganització. Si el jutge queda convençut que el plan pot succeir, atorga la protecció de la llei. Querelles judicials dels creditors contra el deutor queden prohibides i la companyia pot negociar la reducció del deute (vol dir pagar cèntims per cada dòlar nominal) i pot sol·licitar nous prèstecs que seran repagats amb prioritat sobre els anteriors. Molts se n’han sortit, com per exemple recentment la ciutat de Detroit, ara ja lliure de deutes. PR va demanar permís per fer el mateix però el Congrés ho va probibir dient que era un truc per no pagar i estafar els creditors i triar quins creditors cobrarien i quins no. Parlen sovint en aquest to dels hispans. PR va anar al Tribunal Suprem a queixar-se. Li van respondre que ells tampoc ho entenien, però que dissortadament el Congrés és el dipositari i titular de la sobirania nord-americana i que no tenien cap recurs.

El Departament del Tresor, el representant sense vot de PR al Congrés, el Comitè responsable i fins i tot l’Speaker i Cap del Republicans Ryan s’han passat mesos intentant fer aprovar amb urgència una llei resolvent la situació en termes molt durs, sobretot l’anomenament d’un Comitè d’Homes Negres basat a Washington amb autoritat absoluta sobre totes les qüestions econòmiques, autogovern o no. I no hi forma. Els congressistes republicans es neguen a votar repetint sempre el que queda dit. És el que han fet els darrers dos anys: negar-se amb insults a aprovar qualsevol llei que vingués d’Obama i aprovant lleis sabent que Obama les havia de votar. Per això els seus votants afavoreixen Trump. El poble pateix del “Winter of our Discontent” (Shakespeare a Ricard III). Amb tota la raó. Només que no hi cap líder millor.

La situació actual
El govern de PR ja no ha pagat alguna vegada. Diuen que tenen dret a continuar oferint serveis públics. El primer problema greu fou avui (era el 1 de Maig però ha quedat el 2, perquè era diumenge) on han deixat de pagar 422 milions. El Parlament de l’illa havia aprovat un moratori autoritzant el govern a no pagar. Els diners haurien anat a les institucions que paguen pensions als ancians. Segur que se les arreglaran, però el pròxim problem és molt més greu. El 1 de Juliol han de pagar uns 2 mil milions, aquest cop als mercats americans. Per poder vendre el deute, ai las, havien promès prioritat absoluta garantida per la seva Constitució. Què manarà un jutge quan els creditors hi vagin a demanar els 2,000 milions que PR ni té ni pot pagar?

He vist l’al·locució del Governador García Padilla queixant-se amargament de l’actitud del Congrés i repetint que ell no havia demanat cap ajut o pagament (cosa que hauria estat completament en va) sinó simplement el dret de negociar. Però el Congrés diu que ja se les arreglaran i es defensaran dels processos legals inevitables. Diuen que si acceptessin la reducció dels deutes, l’estat d’Illinois que té un problema similar voldria fer el mateix. Què potser acabaran desnonant l’edifici del Parlament o la residència del governador? Ni així cobririen el forat.

El Zika
No és el tema, però evidentment no ajuda. Tenen ja milers de casos i acaben d’informar de la primera mort al país i als EUA. Era un home que va patir una reacció autoimmune contra els trombocits, cosa molt infreqüent. Hi ha unes 200 o 300 dones (parlo de memòria) infectades que estan embarassades. Unes 20 ja han tingut fillets completament normals. El virus està a punt d’entrar al sud dels EUA.
Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a El Congrés es nega a resoldre el drama de Puerto Rico

Txernòbil i la seguretat de les plantes nuclears

Fa trenta anys del desastre de Txernòbil, tan greu que va espantar pel món, però molts dels que en parlen no entenen què va passar i ni el Govern ni les companyies d’energia interessades semblen tenir cap interès en explicar com va anar, perquè, ni si el problema està resolt. No cal dir que aquestes centrals són tècnicament molt complicades però això no vol dir que no es pugui explicar en paraules senzilles el problema de forma comprensible per a la majoria, que hi hauria d’estar molt interessada. Els metges han après a parlar amb els malalts. Hi ha hagut ja un nombre modest però considerable d’accidents nuclears amb víctimes i resultats cruels que no està limitat als tres desastres més coneguts. Per trobar un llistat exhaustiu només cal anar a l’article de la Wikipedia “International Nuclear Event Scale” de la Comissió Internacional de l’Energia Atòmica.

El perill central i tendó d’Aquiles: la refrigeració d’emergència
Totes les centrals energètiques produeixen calor, el qual serveix per generar vapor que mou una turbina i genera electricitat. El problema tècnic més gran que hi ha és controlar en tot moment la temperatura del reactor. El problema és tan seriós com difícil i es troba al centre de totes les mesures de seguretat. Si la refrigeració cessa en un període brevíssim que és difícil de trobar explicat però sembla ser un temps al voltant d’uns 15 o 20 segons (per exemple per culpa d’un desastre), el sistema immediatament dóna l’ordre SCRAM per aturar en l’acte la reacció nuclear. Dissortadament això no vol dir que la refrigeració ja no es necessiti. Al contrari, ha de seguir per un mínim d’un o dos anys. Si la refrigeració d’emergència falla, la temperatura puja ràpidament resultant en la fusió del reactor, una explosió i, si la muralla de contenció no aconsegueix evitar-ho, l’alliberació de materials radioactius a l’exterior. El procés s’anomena “meltdown” i sovint acaba fent un forat al sòl a més de destruir l’edifici. El pitjor problema pel públic, és sens dubte la sortida de radioactivitat a l’exterior, que ni a Txernòbil ni a Fukushima ha pogut ser aturada fins el dia d’avui no obstant els anys. Això, que semblava impossible, va passar el Març de 1979 a Three Mile Island a Harrisburg, capital de l’estat de Pennsylvania als EUA, l’Abril de 1986 a Txernòbil, una petita localitat prop de la ciutat de Pripiat a la Ucraïna i el Març de 2011 a Fukushima Daiischi al Japó, relativament prop de Tokio.

No és difícil entendre el problema posat per la necessitat de continuar la refrigeració en cas d’un desastre. És la caiguda de la xarxa elèctrica que alimenta la central com a resultat sovint inevitable del desastre. Enginyers moderns saben designar sistemes de circulació que no poden fallar i si les bombes normals s’aturen, hi ha sempre un segon sistema de reserva operat per dièsel capaç de prendre el control gairebé instantàniament. I aquí rau el problema pitjor de tota la indústria nuclear: amb dièsel o no, cap màquina i cap sistema de control funciona sense electricitat i en cas d’un desastre la central queda sovint desenganxada de la xarxa elèctrica i el sistema d’emergència falla. I el reactor s’escalfa i causa un meltdown, que no es pot aturar. Fins ara les piles elèctriques no estat mai prou poderoses per emmagatzemar tanta electricitat com caldria. A molts ens queda la memòria d’un grup de treballadors heroics a Fukushima estenent un cable elèctric una gran distància des d’una xarxa activa cap a la central destruïda en temps rècord. Era massa tard i l’esforç tan gran no va servir de res. A Fukushima el terratrèmol inicial va causar una destrossa considerable a tres reactors (a més de les piscines d’aigua al sostre on guarden, per falta d’un lloc millor, els cilindres vells radioactius gastats), on les bombes de refrigeració normals es van aturar. Les bombes d’emergència van fallar a dos de tres reactors, però a un dels tres, el sistema dièsel de reserva es va activar tot sol normalitzant un dels reactors i produint prou electricitat per reactivar les bombes d’un segon reactor, que també va quedar controlat. El tercer seguia sense refrigeració i en perill però potser els tècnics haurien aconseguit controlar-lo. No ho sabrem mai perquè en aquell moment el tsunami va arribar i la central no tenia defenses en contra, cosa inconcebible però verdadera que els propietaris no han sabut explicar. El tsunami va destruir tots els sistemes de refrigeració i els tres reactors van entrar en meltdown, causant una explosio ab incendi i una gran catàstrofe quan la muralla de contenció també va quedar enderrocada, permetent la sortida de radiació. I cinc anys després, la tragèdia continua.

La muralla de contenció (containment wall)
És una defensa imprescindible, però caríssima. Delimita un recinte protegit i està feta de capes alternatives d’acer dur i formigó que diuen que podria resistir qualsevol explosiu, potser fins i tot una petita bomba atòmica. Normalment no fa res i en molts llocs probablement no serà necessitada mai. La teoria és que si tot falla i el meltdown té lloc, la radioactivitat no sortirà a l’exterior. Dissortadament a Txernòbil no n’hi havia cap, perquè al govern soviètic li semblava massa cara. A Three Mile Island sí que n’hi havia i va evitar un desastre molt pitjor. La ciutat de Harrisburg, capital de l’estat fou evacuada per prevenció. Només hi ha haver una escapada de radioactivitat a l’aire, dels efectes de la qual no sabem res. Jo vivia a 100 milles del reactor i recordo l’humor d’una emissora de ràdio que va aguantar transmetent des de Harrisburg no obstant l’evacuació. Deien coses com “La temperatura actual, mil graus i pujant! El sol, molt fort. El cel brillant i lluminós” Hi ha gent que no perd mai l’humor. A Fukushima, la muralla va resistir bé el terratrèmol però fou destrossada pel tsunami.

Resum: què va passar a Three Mile Island
En principi és fàcil d’explicar: una vàlvula inesperada, probablement innecessària que connectava el sistema de refrigeració amb una càmera amb buit, buidant en cas de ser oberta els tubs de líquid refrigerador, es va obrir. La refrigeració era impossible perquè les bombes no tenien cap refrigerant. Era la matinada amb un equip poc preparat que no van entendre què passava. Va resultar que cap d’ells havia entès les explicacions del fabricant i que no sabien què era la vàlvula ni podien interpretar què passava. Estaven substituint cilindres radioactius gastats al reactor, on ja havien ignorat altres mesures de seguretat, cosa que va empitjorar la situació. Desesperats, els treballadors de guàrdia, sense entendre res, van intentar cridar per telèfon superiors amb més coneixement, però van trigar unes tres hores abans que es presentés al lloc un enginyer capacitat per prendre control i dirigir l’operació de salvament. Hi va haver un verdader meltdown, el primer de la indústria, però com queda dit la muralla de contenció va aguantar i salvar el dia. Un suspens molt gran per a la direcció tècnica. Qui diu que els humans no fallen?

Resum del cas Fukushima
Aquesta central estava a un territori on els terratrèmols i els tsunamis (l’ona d’aigua altíssima que entra a terra firma degut a un terratrèmol sota el pis oceànic) eren freqüents. La protecció contra terratrèmols estava bé i va aguantar relativament l’embranzida del terratrèmol, amb el qual les conseqüències haurien estat limitades, però no obstant estar tan prop de l’ocèan, no tenia cap defensa contra tsunamis. Perquè gastar tants diners en una cosa que no servirà mai de res? La companyia elèctrica havia rebut moltes protestes per això i per deficiències que van ignorar. Les conseqüències les patirien altres. Un detall interessant és que en un moment van arribar a preveure l’evacuació total de Tokio! Seria important publicar els plans d’evacuació al voltant de centrals nuclears. Voluntàriament, no ho expliquen mai.

Resum de Txernòbil
La guerra freda fou sovint irracional i dirigida més a atiar problemes que a resoldre’ls. Fonts occidentals havien avisat que les centrals soviètiques eren perilloses. A Àustria hi havia una queixa contra una central situada a Txecoslovàquia però massa prop de Viena. Un dels problemes més evidents era que els soviètics no construïen muralles de contenció, sens dubte pel preu extravagant. Hi havia la memòria d’un desastre nuclear mal estudiat en 1957 al voltant de la base militar de Kistlyn que va forçar l’evacuació de 22 petites ciutats. Però sembla absurd gastar tants diners en una cosa que no serviria mai de res (a diferència per exemple de les armes nuclears).

Els físics i enginyers que treballaven a les centrals ho sabien millor que ningú. El verdader problema era naturalment el sistema de refrigeració d’emergència, que veien que no estava ben resolt i preocupava. Les bombes que continuarien el refredament del reactor durant una emergència greu eren naturalment dièsel només que trigaven uns 60 o 70 segons per activar-se. Sembla ràpid, però no pas per aturar un meltdown que segons diuen podria començar als 15 segons. Els enginyers locals van desenvolupar un projecte basat en la creació d’una mena de cascada d’aigua que activaria instantàniament una dinamo generant suficient electricitat per fer funcionar les bombes gràcies simplement a la força de gravetat. Havien discutit el projecte fatal amb experts i consultants que l’havien aprovat. Van construir el sistema i van intentar provar-lo tres vegades. En aquest moment, sentit comú i prudència elemental, considerant el perill, hauria manat suspendre el projecte i convocar un altre grup d’experts per modificar-lo o suspendre’l per sempre. Enlloc d’això, afirmaven tenir un mètode seguríssim per activar la refrigeració d’emergència. (Llegiu si us interessa l’afegit al final). I van posar Txernòbil al mapa. És sempre commovedor veure la gent que en el servei de la seva comunitat van exposar-se voluntàriament i acceptar no el perill sinó la mort segura. Particularment emocionant és la memòria dels aviadors que van volar a poca altura sobre la central deixant caure aigua sobre l’edifici en flames i dels bombers que van acostar-se a peu a la central ja destruïda i incendiada. Diuen que ningú els va explicar la situació, però és que algú no sabia què hi havia a l’edifici?

Una emissora de tele ahir va difondre una còpia enregistrada del missatge a la població de Pripiat manant l’evacuació immediata (abandonament de fet) que, segons l’ordre d’evacuació seria només per tres dies. Acabava recordant als ciutadans que havien d’apagar el llum i tancar les aixetes abans d’anar-se’n. Si no ho haguessin fet, els llums seguirien encesos trenta anys després.

Comentari final
Evidentment el problema energètic lligat a l’escalfament global és un dels més greus i difícils que pateix la humanitat i no sabem què fer i molts governs i gent poderosa es neguen a fer res. Com que no sembla que estigui a punt de ser resolt, caldria interessar-se més per la seguretat de les centrals que tenim, donat que ningú està disposat a viure sense electricitat. I caldria exigir més explicacions dels perills i sobre què fan per protegir-nos. Acaben sempre dient que protegir-se millor per coses que no passaran mai acabaria doblant el preu que paguem. Jo crec que els residents de Pripiat i de Fukushima ho haurien acceptat. Per no dir res dels morts.

Afegit
Acabo de llegir a una revista una descripció detallada dels darrers moments de Txernòbil que van conduir al desastre. Com a Three Mile Island, la causa torna a apuntar a treballadors nocturns amb experiència i coneixements insufficients. Els tècnics pretenien que havien desenvolupat un sistema perfecte i més segur per canviar de refrigeració normal a refrigeració d’emergència i ho volien demostrar aprofitant que els cilindres amb l’urani estaven gastats i calia replaçar-los. Incomprensiblement, van encarregar fer el canvi a l’equip nocturn, que no tenia prou experiència. Van començar aturant el sistema que controlava les bombes d’emergència, cosa que fa por només de pensar-hi, però que era el propòsit de la demostració. Aleshores van anar al reactor i per raons que no en sé prou per entendre van empènyer els cilindres d’urani profundament cap a l’interior, massa al fons com sembla. Van veure amb horror com l’activitat del reactor quèia fins al punt de no produir prou electricitat per mantenir l’activitat de les bombes de refrigeració normals. Recordem que la refrigeració d’emergència estava desconnectada. Hauria estat el moment de plegar i cridar una autoritat, com molts treballadors volien, però un supervisor va manar tirar endavant. Van intentar recol·locar els cilindres en la posició original, però el reactor no va respondre com esperaven i van acabar buidant els tubs de refrigeració de líquid. Ja molt espantats van practicar l’SCRAM, l’atur immediate de la reacció nuclear. Massa tard i sense refrigeració. La primera explosió ja molt greu va precedir en minuts la segona, desastrosa. Milers van morir, cents de milers es posarien molt malalts. Curiosament i contràriament a allò que molts lectors podrien pensar, els reactors de la central que no van ser afectats van seguir en operació fins l’any 2000. Els treballadors cobraven sou triple i no expliquen quants anys van viure. La zona fou tancada però uns centenars de persones hi van tornar i fins i tot mengen productes agrícoles crescuts localment.
I els propietaris de les centrals actuals poden garantir que els treballadors en saben prou, i no passarà com a TMI o Txernòbil? Tots dos van ser el resultat predominant d’errors humans. El famós Simpson treballa a una central nuclear.

Joan Gil

Publicat dins de Atòmic Energy, Fukushima, General, Nuclear safety, Pripiat, Three Mile Island, Txernòbil | Comentaris tancats a Txernòbil i la seguretat de les plantes nuclears

El Barça, el cervell humà, i els “slumps”, una associació que pot fallar

Qualsevol aficionat a l’esport nord-americà sap què és un “slump”. La paraula no és fàcil de traduir. En principi vol dir “declivi” però en el sentit de crisi inesperada, de marxa enrere. “Slumps” passen alguna vegada a tots els esports i probablement a tots els atletes individuals. Hom assumeix que un slump és una cosa temporal que passarà, com un sot inesperat a la carretera, cosa que no sempre és veritat. Un equip que ho guanyava tot, ara perd tots els partits; un atleta invencible ara no pot batre ni tan sols un principiant. Tot això són exemples d’slumps. No se’n sap mai la causa ni quant temps duraran ni són fàcils de resoldre. El problema està sempre al cervell, la famosa “ment”. Qualsevol activitat física demana una coordinació i concentració total del cervell i a vegades el cervell falla i no hi ha res a fer, i sovint el problema s’escampa sortint del cap d’un sol responsable fins tocar a tots els companys. Quan una peça essencial cau, totes les peces cauen.

Perquè passa això? Diguem que un jugador pateix una crisi a la família i de sobte ja no pot marcar gols. On està la lògica? Com es diagnostica i què es pot fer? O imaginem que un jugador que guanya deu milions, s’enrabia perquè el govern i els jutges li volen prendre dos milions que ha guanyat ell tot sol i fins i tot l’amenacen a ell i als seus parents amb la presó. Val la pena seguir treballant per res en un món així?

Hi ha una sèrie televisiva de la cadena americana Showtime anomenada “Billions” que sembla explicar-ho. El tema és una confrontació a mort entre el propietari d’un Fons d’Inversió dels anomenats “Voltors” i el Fiscal federal de NY Sud que el vol ficar a la presó per lladre i estafador. La sèrie que ja ha acabat la primera temporada amb un empat entre tots dos, sembla molt ben informada i revela coses poc conegudes. Una d’elles és que el fons d’inversió emplea un psiquiatra (una dona en aquest cas) per fer regularment l’anàlisi psicològic i oferir suport als membres amb més responsabilitat de l’equip d’inversors. Així eviten slumps i si algú hi cau, rep una psicoteràpia senzilla de suport per ajudar-lo a sortir-se’n. El “malalt” aprèn a identificar i formular el problema que l’està cremant per dintre, a vegades a casa, a vegades amb els companys de feina, o amb la llei o amb el cap de la secció o de la companyia. No trobarà ell mateix sempre una resolució (sovint impossible, sobretot si el problema és a la feina) però serà capaç d’identificar una adaptació racional per sortir-se’n. Al final, el psiquiatra l’acomiadarà a l’americana dient-li que gràcies a la psicoteràpia ha esdevingut un tigre invencible i que ja pot sortir a lluir-se i ensenyar al món tot el que ell pot fer. Potser alguna vegada fins i tot fa tocar per l’altaveu alguna marxa triomfal patriòtica. Perquè un metge psiquiatra i no un psicoterapeuta que seria més barat? Pel la garantia del secret mèdic, que fa que un metge no pugui en cap cas trair els seus pacients explicant res a la companyia ni pot compartir els secrets que ell coneix. Els empleats disfruten dels serveis d’un analista privat, confidencial i individual, fàcilment assequible. A la sèrie diuen que un psiquiatra especialitzat en això, professional i competent, és molt buscat i que les companyies paguen molt bé. Deu ser veritat. Naturalment si l’slump afecta a tot un equip (que ha notat la defallida d’un membre clau i potser no en coneix cap explicació) el problema és molt més difícil i no expliquen què cal fer. Potser en Luis Enrique ho sap.

Jo crec que és veritat que aquests analistes existeixen com ensenya Showtime. Tothom que fa esports coneix la importància de la concentració amb el cervell, sense la qual ningú pot destacar. Diguem que un usuari té a casa coses com un impressor, altaveus, una mouse, USB, etc, tants jocs electrònics com vulgueu. Però sense ordinador tot això no serveix de res i el cervell humà, un ordinador poderosíssim, està molt exposat a atacs emocionals contra els quals se sent indefens. Pensem en una persona que pren la bici o es llença a l’aigua, sense por, sabent que domina aquestes dues situacions, i tot va bé. Però si té por, podria prendre mal.

Hi ha molts exemples de slumps. Vet aquí dos exemples de slumps individuals incurables que van acabar amb carreres molt exitoses:

Monica Seles
Fou una tenista, Nr 1 del món en 1992 i 1993, que semblava invencible. Havia destronat la Steffi Graf i anava de camí a esdevenir una de les millors jugadores de tots els temps quan un home malalt del cap va tallar en sec la seva carrera. A casa la miràvem sempre quan sortia a la TV. Encara la veig a la pista, balancejant-se una mica ajupida amb les cames obertes i un somriure gairebé de burla a la cara, com si digués a l’adversària “Llença’m la pilota i ja veuràs que et passarà.” La noia tenia una disciplina i capacitat de concentració extraordinàries. Quan deia que podia fer quelcom, ho aconseguia sempre per difícil que fos.

La Monica Seles era una hongaresa ètnica (ara, ja una dona madura, ha recuperat aquesta nacionalitat). Havia nascut a Novi Sad (Sèrbia) i va ser ciutadana de la difunta Iugoslàvia gairebé durant tota la seva carrera. Ara està també nacionalitzada als EUA. Havia guanyat un French Open a la tendra edat de 16 anys i va esdevenir Nr 1 del món quan encara tenia només 19 anys. En total durant la seva breu carrera havia guanyat 9 Grand Slams (les competicions més importants). Va desallotjar de la cimera la gran tenista alemanya Steffi Graf. I aquest fou el seu gran problema.

Steffi Graf havia guanyat involuntàriament el cor d’un home malalt del cap que la seguia per tot arreu i que patia veient com Steffi no podia plantar cara a la Seles, que ja era acceptada com la millor. Així i tot, els empresaris es fregaven les mans veient una rivalitat entre les dues dones que podria durar molts anys i ser molt lucrativa. Potser a algú li semblaria que el cas és comú i vulgar, simplement un senyor rebutjat per la dona que ell s’estima, cosa que passa sovint, s’arregla tot sol i no té gaire importància. Però hi ha alguns pocs casos on l’home, que podria patir esquizofrènia pot esdevenir un perill greu. És evident que acostar-se a parlar amb una persona tan famosa com la Sra Graf era probablement impossible i que cartes o telefonades serien interceptades per alguna secretària que respondria enviant una foto. Però aquests malalts es pensen que la dona desitjada els correspon, tot i avisant que de moment li és impossible reunir-se amb ell perquè està vigilada però que vol continuar i aprofundir la relació. Es pensava ell que havia desenvolupat un sistema secret de comunicacions amb l’estimada fent senyals des de la pista i usant certes paraules a entrevistes que només eren per a ell. I un mal dia a Hamburg aquest home va saltar a la pista amb un ganivet i va apunyalar la Monica Seles a l’esquena. Fou arrestat immediatament i presentat a un jutge, però només va rebre tractament psiquiàtric sense anar a la presó. La supremacia de la Seles, en canvi, va acabar. Ell havia guanyat.

Monica Seles va viure apartada de la llum pública per dos anys. La ferida era seriosa però no va amenaçar la seva vida ni va causar injúries permanents. No es reconeixia cap problema físic que pogués acabar amb la carrera. En canvi, emocionalment va quedar destrossada. Molt espantada al començament, fou diagnosticada al poc temps amb la síndrome de l’stress post-traumàtic (com molts soldats que tornen de la guerra) que va haver de ser tractada. Era molt jove encara. Va tornar a la competició gairebé als tres anys de l’atac i aviat esdevingué clar que ja no era la mateixa. La ferida no havia deixat cap seqüela física però ja no jugava com abans i havia perdut la seguretat i confiança. Va guanyar algun torneig però la carrera va acabar amb poca glòria. Un slump del que no hi va haver escap.

Eldrick (Tiger) Woods
Tiger Woods és un nord-americà de raça molt barrejada (negre americà, tailandès, xinès) que ja molt jove d’estudiant havia cridat l’atenció amb els seus èxits com a jugador de golf. Un cop esdevingut professional va guanyar tot seguit, entre altres, el Masters de Geòrgia i fou aviat proclamat per la premsa aduladora el millor golfista de tots els temps. Els periodistes van escriure amb un entusiasme extraordinari (potser un xic exagerat) i Tiger obtingué immediatament contractes comercials per molts milions, esdevenint un dels esportistes més rics i millor pagats dels EUA. La carrera anava molt bé, però va tenir mala sort patint lesions serioses que requerien cirurgia ortopèdica.

La seva bona sort es va acabar el Novembre 1997. Estava casat i tenia fills amb una dona noruega rossa, molt atractiva, la qual un dia es va atipar de les escapades sexuals contínues de Tiger. Hi va haver una baralla molt seriosa. Segons sembla (no hi ha testimonis) en un moment donat la dona va amenaçar en Tiger amb un bastó de golf. L’home es va retirar, fugint i tancant-se al seu auto, però la dona enrabiada el va perseguir trencant amb el pal el vidre d’una finestra de darrere de l’auto intentant fer-lo sortir. El cotxe es va posar en marxa i va topar contra un sortidor d’aigua pública, causant una inundació, fent molt soroll i despertant els veïns, que van trucar la policia. No hi va haver forma d’aturar l’escàndol i els articles de premsa aquesta vegada foren molt hostils. Tots els patrocinadors comercials li van tallar en l’acte els contractes i tots els pagaments publicitaris, mentre un seguit de dones, algunes de mala reputació, donaven entrevistes descrivint les seves relacions amb Tiger de forma poc amistosa. L’esportista va decidir desaparèixer de la vista pública. La seva dona el va divorciar.

Quan va tornar, era evident que havia caigut a un slump molt greu, perdent cada vegada que jugava. La premsa que el va crear, ara gaudia explicant com Tiger ho perdia tot i com ja no era ningú. Exageraven. Sense arribar a recuperar la categoria anterior, el 2012 va tornar breument a ser el Nr 1 del món, però va haver de plegar per un nou problema a l’esquena que va necessitar cirurgia. Es va recuperar i va tornar a jugar golf, aquesta vegada ja molt malament. De fet algunes competicions ja no el volen deixar jugar perquè els seus resultats semblen massa baixos per participar a aquesta categoria. I la premsa segueix burlant-se d’ell. Primer el van cuidar i engreixar com un porquet i ara el fiquen a l’escorxador. L’slump l’ha ensorrat segons sembla per sempre.

Joan Gil

Publicat dins de Barcelona FC, General, Monica Serles, psdiquiatria, slump, Steffi Graf | 1 comentari

La tragèdia econòmica de Puerto Rico

Parlant de Puerto Rico, els espanyols semblen interessar-se només per la llengua dels nadius que ells veuen amb molt més entusiasme que la nostra que no sembla ser igual d’important i ha gosat coexistir per segles. Es pensen, absurdament, que l’espanyol parlat a aquest territori juntament amb els milions d’immigrants pobres, legals i il·legals que viuen als EUA, els obrirà la porta a entrar en triomf a la potència hegemònica i fer tot el país bilingüe. Fins i tot hi ha qui voldria proclamar l’espanyol oficial, cosa que no s´ha fet mai ni amb l’Anglès, una proposició tan ridícula que fa riure. Molts preferim interessar-nos per la vida, lluita i patiment de Puerto Rico i de tots els hispans. El nostre inoblidable Pau Casals, un dels millors cel·listes de tots els temps, era fill de mare porto-riquenya. La seva família havia lluitat per la llibertat i independència de l’illa. Un parent havia mort executat per les autoritats colonials. Establerta al Vendrell per raons familiars, aquesta dona es va identificar immediatament amb el nacionalisme català, com va fer sempre el seu fill Pau. Arribat l’exili, Casals va triar establir-se a Puerto Rico, pàtria de la seva mare, evitant qualsevol tracte amb el franquisme.

Avui en dia, la mala gestió dels politics porto-riquenys, les picabaralles polítiques contínues, la corrupció i l’absència evident d’una classe dirigent han empès el país al bord d’un desastre. Un membre de l’administració Obama els ho va advertir recentment: estan prop d’entrar a una espiral de la mort (així mateix) sense cap possibilitat ni avals per repagar el deute en aquest moment, amb contracció econòmica, absència total d’inversions estrangeres i emigració massiva als EUA que els deixa sense base fiscal i sense prou treballadors per recuperar-se. El Congrés Nord-americà hauria hagut d’intervenir ja fa temps, però la constel·lació ideològica republicana radical ha anat endarrerint la discussió fins que hi ha hagut raó per témer un desastre per molts fons de pensions americans el proper 1 de Juliol. La situació actual és la següent: el Banc que fa d’Hisenda a PR té en l’actualitat a la caixa un total de només 562 milions de $ en efectiu i això és tot. El 1 de Maig han de pagar 422 milions, però si ho fessin es quedarien sense poder pagar els sous ni mantenir els serveis públics ni les pensions. Sobretot: el 1 de Juliol venidor haurien de pagar un altre deute de 2,000 milions (!!!). Al final, els Congressistes de Washington han entès que sí que potser cal fer alguna cosa. Veient que la llei federal triga i no arriba, el Parlament de l’illa ha proclamat unilateralment un moratori al deute, que ningú sap si és legal o no i vol dir que els bancs hauran d’esperar. No s´hi veuen gaires alternatives.

La Cambra de Representants i l’Speaker Paul Ryan
El nou Speaker (President) de la Cambra Baixa i Cap de l’oposició és Paul Ryan, un llibertari de dretes i un home de grans dots personals amb molts amics. El problema és que no sembla haver-se fet amb el control de la cambra i ja mesos després del seu accés al càrrec encara no ha aconseguit fer aprovar pels seus coreligionaris republicans indomtables cap llei important. Ara sembla que amb el cas de Puerto Rico finalment ho aconseguirà. Els representants de PR havien demanat que el Congrés els autoritzés a servir-se del Capítol 11 de la Llei Americana de bancarrotes, utilitzada recentment per Detroit. Això hauria permès, sota la supervisió d’un jutge, renegociar els deutes fent un plan sense consultar amb els creditors i prohibint querelles legals mentre el procés estigués en marxa i atorgant a nous creditors garanties que nous préstecs serien re pagats abans que els vells. El Congrés s’hi va negar sense donar explicacions, potser d’esma, per hostilitat. Ara es tracta d’escriure una nova llei per renegociar els deutes i tornar a equilibrar el pressupost.

Un dels darrers apunts previs fa dues setmanes havia descrit com l’Speaker i el Departament del Tresor havien sotmès a la Cambra de Representants un projecte de llei duríssim, que entre altres coses preveia establir un Comitè Federal de 5 homes amb poder gairebé absolut sobre les finances de l’illa. Davant els crits de protesta de PR i els seus representants i les constants acusacions de Colonialisme, el comitè que prepara la llei a la Cambra de Representants (el Natural Resources Committee) ha afluixat una mica. Ara el Comitè de Supervisors Federal tindrà almenys 7 membres i potser més, si cal i la seva autoritat ha estat reduïda una mica. Hi ha sens dubte violacions de la Constitució de PR, però el Congrés té dret legal a fer-ho i no hi ha cap recurs legal contra les seves decisions. El Comitè de Supervisors Federal quedaria automàticament dissolt el dia que PR aconsegueixi vendre obligacions a un mercat lliure.

Un problema greu es el de l’anomenat cramdown, una paraula molt americana que vol dir més o menys reducció sota pressió. Vol dir el dret de pagar menys del valor nominal del deute, diguem per exemple 50 cèntims per cada dòlar. Els ultraconservadors s’hi neguen absolutament perquè tenen por que algun estat amb problemes seriosos com ara Illinois demani el mateix i que els porto-riquenys ho vulguin abusar per no pagar. Els experts diuen que sense “cramdown” no hi ha res a fer. Altrament només el Comitè de Supervisors podria decidir quin dels dos bàndols pot anar a un jutge o ha de callar, que evitaria que el Govern de PR intenti arreglar-se amb algun creditor contra els interessos dels altres.

I com acabarà? I quins plans hi ha per revifar l’economia? Molt em temo que no n’hi hagi cap. I que quedarà de l’autogovern de la Commonwealth?

El projecte de llei encara no esta sotmès a la Cambra i en consideració de la urgència es preveu que hauria d’estar finalitzat potser el dijous venidor. En aquell moment la Cambra de Representants el discutirà i votarà sobre si acceptar-lo o rebutjar-lo. Si la llei és aprovada, passarà al Senat on hi haurà una nova discussió i un vot. Si el text és canviat, cal enviar la llei a una Comissió de Mediació que proposarà un text nou i les dues cambres tornaran a votar. Si la llei és aprovada, el President Obama la podrà firmar. I els porto-riquenys sabran què els espera.

Joan Gil

Publicat dins de Bancarrota, Deutes, Puerto Rico | Comentaris tancats a La tragèdia econòmica de Puerto Rico