Tot un any i l’elecció que ha d’acabar malament

Hi ha gent que es pensa que les barbaritats, abusos i grolleries que hem hagut d’aguantar mig estabornits de fàstic durant la llarguíssima campanya són únics. De fet coses inaguantables han passat molt en la història del país, que ha sabut ignorar-les i tirar endavant. Sempre em ve al cap la famosa Convenció Demòcrata a Cleveland (com la que va nomenar Trump) de 1920. Hauria hagut de guanyar el Governador de Nova York Al Smith, home progressiu i catòlic. Arribat a Cleveland, va resultar que un candidat del Ku Klux Klan tenia igual de vots i no volia cedir. Van arribar a celebrar 104 vots fins que al final tots dos es van retirar, triant un home desconegut que va perdre la general. Van preguntar a Franklin Roosevelt, que feia de floor manager de Smith si era difícil organitzar tants vots. ¨Només els primers cent¨, va respondre.

Els dos candidats principals segueixen fent campanya, però molts estats tenen vot anticipat (a Texas van obrir els locals dues setmanes abans i a altres estats tres setmanes abans) i ja hem votat prop de 30 milions. Diuen que el vot anticipat aquest any podria passar del 50%. La participació ha estat sorprenent. Als estats atlàntics com Nova York, Nova Jersey, o Virgínia, en canvi, com a Espanya, es neguen a acceptar vots anticipats, tan bons com són. Curiosament, alguns estats, pocs, permeten als votants tornar al local, cancel·lar el primer vot i tornar-ho a fer, però ho fan poca gent. Texas ha promès que cinc minuts després de tancar els locals, a les 7:05PM, publicaran el resultat del vot anticipat. Ja veurem.

El seguici de Trump
Tots els professionals donen a Hillary per guanyadora, però ningú considera un guany de Trump impossible. El que és més extraordinari és la natura dels seus seguidors: la classe treballadora blanca, que normalment a Europa demanaria concessions socials. Aquests ciutadans fa anys eren descrits universalment com una classe privilegiada, amb feina abundant, segura i molt ben pagada, envejada a tot el món. I ara? Ho han perdut tot: hi ha poca feina, mal pagada, avorrida, insegura, les fàbriques se’n van anar a Mèxic o la Xina, es miren els immigrants com a gent que els perjudica, no poden pagar ni les assegurances, ni l’hipoteca i no veuen a Washington ningú que els defensi. Trump els ha trobat i parla com fan ells, sovint amb certes vulgaritats difícils de traduir i trenca el llenguatge “correcte” però indiferent dels polítics i els treballadors volen un home fort que planti cara i ho posi tot a la taula, i acabarà amb la globalització i obrirà una discussió sobre les coses intocables, com per exemple la política militar. Amb Trump fins la mort! Ningú més ha entès el seu patiment. Potser algun lector pensarà en els orígens del feixisme. Qui sap. En canvi, Trump ha perdut moltes clienteles habituals dels Republicans, com ara els residents de suburbis amb bons habitatges,

Els seguidors de Hillary
Hillary Clinton té seguidors, sovint poc entusiasmats, entre tots els sectors socials amb la possible excepció dels treballadors blancs. La falta d’entusiasme és molt generalitzada i li podria fer mal el dimarts. Notable sobretot és el desinterés dels negres, clientela segura de Bill Clinton.

Aquesta senyora ha fet la seva carrera a l’ombra del seu marit, un home que pot vantar-se d’haver estat el polític més hàbil del seu temps, organitzador i dirigent d’un grup electoral invencible, però també un home d’honradesa dubtosa i pocs escrúpols. Per a ell, no es tracta de saber quines serien les exigències ètiques o morals d’un problema, sinó de saber com fer-ho per resoldre el cas.

Jo vaig perdre aquesta senyora quan va decidir gràcies a la maquinària del marit fer-se elegir senadora per Nova York. No havia viscut mai a l’estat, no coneixia ningú, ni havia estat mai elegida a res. Imagina’t, Senadora dels EUA per Nova York! Aviat vam veure com ho feia. Era una dona falsa i mentidera, molt ambiciosa, secretiva i autoritària. Treia totes les seves opinions d’enquestes de l’opinió pública i no parlava mai sense consultar amb els experts que l’envoltaven. El seu mètode privat era sempre reunir-se en secret amb els adversaris i negociar-ho tot sense preocupar-se de què havia dit abans.

Ara hem pogut llegir gràcies a les revelacions de hackers la diferència entre les coses que diu en públic i en privat. Cal distingir, explicava ella a Goldman Sacks, entre la personalitat pública i la privada. Un banc li va pagar $900.000 per una conferència i Goldman Sacks unes quantes vegades 350.000. Ara parla contra els tractats comercials, però va dir un cop a Goldman Sachs que ella somiava que mig hemisferi tingués comerç lliure i que totes les fronteres estiguessin obertes. Ella ofereix sempre allò que l’audiència vol sentir.

La Iniciativa Global de Bill, Hillary i Chelsea
L’obra de caritat dels Clinton va tenir sempre molt bona premsa: aigua neta i medicines pels africans pobres, assistència mèdica, ajut a l’Haití… Parlaven molt d´Haití, fins que va sortir ara en els emails fets públics que la gent a Haití els odia a mort pel que van fer. El problema que tenen ara els Clintons són els emails publicats pels hackers, molts d’ells trobats i enviats a Wikileaks per hackers russos per emprenyar. Veuen com la demanda de diners a milionaris inicials anava lligada amb contractes i invitacions profitoses pels Clintons i la mateixa assistenta personal de Hillary al Departament d’Estat era la mateixa que parlava amb els milionaris donants (!!!!) que molt probablement demanaven favors. La Chelsea sembla que a més de pensar que un cert empleat robava diners, denunciava la copulació d’interessos personals amb donacions. Un cert empleat contestava amb un text que jo traduiria lliurement com “Doncs què et pensaves, maca?” Per caritat no ho feien.

De gran importància fou la sublevació inesperada, però lògica, dels progressius, joves i dones militants darrere Bernie Sanders. Inesperadament, aquest vellet irresistible, amb poca veu, gairebé desconegut i amb maneres, que ni tan sols era demòcrata, va començar a viatjar arrasant amb auditoris plens i manifestacions i un estil i una educació i un respecte i amor a la veritat que podien enorgullir a tot el país i a tota la gent educada. Molt probablement tenia la majoria primària i era un home amb pocs enemics, molta habilitat, i seny. Va perdre perquè la Hillary tenia els super-delegats, gent triada pels barons del partit sense vot popular. Gairebé tots havien firmat per ella. Molt indignats, els entusiastes van crear el “Bernie or bust” moviment (o Bernie o tot a la…) En Bernie va acabar fent campanya per la Hillary i possiblement molts ex-partidaris votaran per ella. I si no, pels tercer partits, els Verds de Jill Stein o els Llibertaris de Gary Johnson, que no obstant, no tenen cap possibilitat de guanyar.

Final
Com tothom pensa, molt probablement el dimarts la Hillary guanyarà. No obstant, té un futur molt dolent pel davant. Els Republicans se l´han jurat. Diuen que, com van fer amb el marit i amb Obama, la investigaran a fons, li negaran absolutament tot i li faran, com al Bill, un impeachment. La seva única esperança seria recuper el dimarts la majoria al Senat, que és possible i probable o la Cambra de Representants, que ho té molt negre. Seran 4 anys dificilíssims. L’única cosa que el President controla són la política exterior i les guerres. Ho veig molt perillós.

Actualització (05/11/2016) Ahir divendres al vespre es va saber que ja 38 milions de ciutadans (seria la població d’Espanya) havíem votat per anticipat. És una gran sorpresa considerant que alguns estats encara no ho permeten. Tothom deia que anirien pocs, però estem veient el contrari. El dimarts no és el dia del vot, sinó el dia quan es tanquen les urnes.
Acabo de llegir a la nova edició del New Yorker (7 Novembre) un editorial d’Amy Davidson sobre el cas tan horrible de les revelacions de WikiLeaks oferides per hackers russos (en Trump els va invitar en un debat a fer la sarau a la Hillary. Poc es pensava…) El cas de corrupció i abús de posició oficial de la Fundació Clinton (Iniciativa Global) al meu parer acabarà amb una investigació congressional i amb l’ensorrament de la maquinària Clinton. Mal pronòstic per la nova Presidenta.
Alguns emails ensenyen clarament el lligam íntim entre els donatius i el negoci privat dels Clintons: demandes del govern saudita que la Secretària d’Estat vagi a una reunió, o si no estarien el perill els 12 milions que volien donar; empleats demanant als donants que invitin un de la família a fer una conferència o algun negoci. Però el que és gravíssim és una correspondència entre Chelsea Clinton i un antic empleat clau, anomenat Doug Band, en 2011. La Chelsea era una mica innocent i per protegir la reputació dels pares exigia que separessin les activitats de la Fundació de les demandes de negoci particular i acusava Band de conflictes d’interès i de robar diners perquè té una companyia que cobra de la Fundació i va a les reunions públiques a demanar negoci. La resposta indignada de Band, que jo crec que pagarà molt cara, és esfereidora. Band reconeix que sí que fa “hustling” (activitat forta) però principalment pel benefici personal dels Clintons, demanant conferències ben pagades i certs contractes. Ell anomena tot això “Bill Clinton, Inc”. Sobre el cas que ella anomena, potser ella no sabia que el seu papà n’havia tret cinquanta milions i que tothom a la Fundació, té conflictes d’interès. Encara pitjor que el Bill Clinton, Inc (literalment en anglès) ell afegeix “EVERYONE TAKES, EVERYONE”. A un altre email, un empleat sentint parlar del email privat de la Hillary a la casa seva, s’admira “És que s’ha tornat boja?” Un altre diu que aquesta dona es nega a explicar res o demanar perdó i que té un instint “cryptonita”(la roca perillosa del planeta de Superman)

Com acabarà? Jo recordo el cas del Watergate que va forçar la dimissió de Nixon. El cas era conegut des de mesos abans de l’elecció que Nixon va guanyar de forma aclaparadora, però el problema es va posar en marxa després de l’elecció.

Actualització 2: Dilluns 7. Només un dia i tot s’haurà acabat. Caldrà celebrar-ho. Una cadena de TV ha anunciat que ja més de 40 milions hem votat per anticipat. Un senyor del govern de Texas ha anunciat que espera que el 75% dels texans ho facin. Efectivament, dos coneguts m’han dit que hi havia cua. A veure si d’aquí dos anys ja ho fan tots els estats. També sembla veritat que per primera vegada en la història els mexicans van a votar en massa. Els llatins no volien fer-ho, perquè provenien de països americans on cal estar mal cap per esperar res (de bo) del govern i no volien saber res de política. Però els militants els han anat repetint els insults i amenaces de Trump i sembla que els han convençut. A quin ximple se li acut insultar grups i totes les dones abans d’una elecció?

Joan Gil

Publicat dins de Donald Trump, General, Hillary Clinton, Vot adelantat | 2s comentaris

Cites literals de Donald Trump

“No hi ha res que jo m’estimi més que les dones, però són molt diferents de com la gent es pensa. Són molt pitjors que els homes, molt més agressives i, renoi, poden ser molt llestes”

“En sé molt de guerres. He fet moltes guerres pròpies meves. Fins a cert punt, m’estimo guerres. Però només quan guanyem”

“Si Hillary Clinton no pot satisfer el seu marit, com es pensa que podria satisfer Amèrica?”

“(Parlant del Senador John McCain) No és cap heroi de guerra. Diu que és un heroi de guerra perquè fou capturat, OK. Em sap greu dir-ho. Un heroi perquè fou capturat, OK? Prefereixo gent que no van ser capturats”

“(Per acabar amb) els terroristes, heu de carregar-vos les seves famílies. Quan diuen que ells no es preocupen per la seva vida, heu de matar les famílies. Ja sé que hi ha una cosa anomenada la Convenció de Ginebra. Ens n’haurem de sortir”

“(Els xinesos a la Plaça de Tian An Men) gairebé ho van fotre tot. Van ser horribles, molt dolents, però ho van resoldre amb força. Això demostra el poder de la força”

“Acabaré amb les Zones on estan prohibides les armes de foc a les escoles i -naturalment- a les bases militars. Firmaré el meu primer dia, OK? El primer dia. S’han acabat les zones amb armes de foc prohibides.”

“La dona es pensava de debò que està bé que un bebé es posi a plorar quan jo estic parlant. És OK. Hi ha gent que no entenen res. És OK”

“Amb el nuclear, vull dir el poder, la devastació és per a mi molt importantant”

“(Sobre els Musulmans que viuen als EUA) Estan conspirant. Continuen conspirant i ja fa temps que ho fan i tothom ho sap”

“Tant si l’estimen com si l’odien, en Donald Trump és un home que sap què vol i lluita per obtenir-lo, sense reserves. Les dones troben això tan excitant com els seus diners”

“(Després de guanyar el Caucus de Nevada) Hem guanyat gràcies a la gent poc educada. M’estimo molt la gent poc educada”

“ISIS està honorant el President Obama. Obama és el fundador d’ISIS. És el fundador d’ISIS, OK? És el fundador. Va fundar ISIS. I el co-fundador fou la corrupta Hillary. (crooked Hillary, com repeteix sempre)”

“Aquesta merda tan cara de l’escalfament global s’ha d’acabar. El nostre planeta s’està congelant, amb temperatures molt baixes de rècord. Els nostres científics de l’escalfament estan atrapats al gel. Neva a Texas i Louisiana, temperatures baixes rècord a tot arreu. L’escalfament és una burla molt cara!”

“El concepte de l’escalfament fou inventat pels Xinesos perquè els Americans deixin de ser competitius. He rebut guardons ambientals. Sé moltes coses sobre canvi climàtic”

“El meu costat més maco és que sóc tan ric”

“(Ivanka) té molt bona figura. Si no fos el seu pare, m’agradaria sortir amb ella. Està molt bé, saps, si jo no estigués casat feliçment i no fos el seu pare…”

“Demanaré perdó en el futur, en el cas improbable que m’hagi equivocat”

“Els meus dits són llargs i molt macos, igual que, com ha estat documentat, altres parts del meu cos”

Traduït de la London Review of Books, octubre 2016

Joan Gil

Publicat dins de Donald Trump, eleccions EUA, General | 1 comentari

Comparant les “Primàries” de Catalunya amb les dels EUA

Sembla que molts ciutadans a Catalunya estan enlluernats amb la idea de triar candidats abans de l’elecció a una primària, cosa que sembla una elevació del nostre modest però real nivell de democràcia. Sens dubte el cas té molt a veure amb el seguiment que la premsa fa de les espectaculars i caríssimes primàries nord-americanes. De fet els politicòlegs americans us dirien que un avantatge del sistema és que fa possible que moviments insurreccionals contra la direcció del partit a qualsevol nivell,
local, estatal o federal, tinguin una real oportunitat d’imposar-se contra la voluntat de la direcció, aristocràcia i maquinària del partit. Això és sempre difícil i car, però ha passat ara mateix amb l’espectacular insurrecció dels joves, feministes i progressius del Partit Demòcrata sota Bernie Sanders que va estar a punt de guanyar contra el partit oficial, que ja fa temps havia triat una candidata tan compromesa i desprestigiada com Hillary Clinton. A cal’s Republicans hi ha hagut també una insurrecció de la classe treballadora blanca, farta de patir i ser ignorada, de la caiguda del seu nivell de vida i de la indiferència dels poderosos, la que va triar Donald Trump contra la voluntat explícita de tot el Partit. Els treballadors blancs havien decidit sacsejar el sistema. L’exercici va durar un any i va costar milers de milions i mireu el resultat: haurem de triar un de dos candidats menyspreats, odiats i rebutjats per la gran majoria. Un és pitjor que l’altre. Molts votants es quedaran a casa fastiguejats. És un sistema que s’hauria de copiar?

La llei és molt diferent
Cal considerar que gairebé tota la regulació legal de les eleccions i lleis electorals són una competència EXCLUSIVA dels estats, que són, com han estat sempre, lliures i sobirans amb molts drets exclusius, i per tant no es pot imposar cap sistema unificat. Vots adelantats (a molts estats els locals de vot ja estan oberts), màquines, qualificacions dels candidats, credencials, tria de les meses, i pràcticament tot és diferent a cadascun dels 50 estats. Per això, les condicions i el mecanisme varien molt. Cal també tenir en compte que els Americans no voten mai llistes de partit sinó exclusivament candidatures
individuals i que l’autoritat del partit sobre els funcionaris elegits és bastant limitada, molt sota el nivell dels partits catalans. El sistema de primàries seguides d’eleccions directes s’estén a molts càrrecs que a Catalunya no són elegits, com jutges, caps de policia, fiscals (inclòs sempre el ministre de justícia de l’estat) i molts més. Cada estat decideix si un vot primari és necessari o no. Quan només hi ha un sol candidat, no es fa primària (com passa sovint amb la legislatura de l’estat).

Una qüestió interessant és quina relació tenen els candidats amb el partit. És possible que la maquinària del partit acabi imposant-se als candidats rebels? Si, sobretot pels diners. El partit disposa de connexions, llistes de petits donants amistosos, amistats i comptes corrents secrets que es poden posar o no posar a la disposició dels candidats per la campanya, si fan bondat. Res d’això es il·legal. En el cas de les presidencials, tant la Sra Clinton com el Donald s’han hagut de passar molt temps pidolant diners i assistint a festes on cal pagar milers de $ per deixar entrar el públic amb la possibilitat de parlar i fotografiar-se amb els candidats. I molts sospitem que per treure milions de certes personalitats, cal prometre coses, una situació molt amenaçadora que si que es il·legal pero molt difícil de provar. Com és que la Hillary cobra un quart de milió per donar una hora de conferència a Goldman Sachs?. La Hillary va obtenir moltíssims milions durant la campanya però clarament va despertar moltes sospites que ella no ha aconseguit esvair.
Un altre mecanisme per mantenir la submissió del candidat al partit, és precisament amenaçar-lo amb presentar candidats contra ell a les pròximes primàries. El partit sempre té prou gent per firmar tantes nominacions i peticions com facin falta en temps rècord, cosa sovint molt difícil per a candidats hostils. Com es troben 10000 firmes en un mes?
I hi ha coses pitjors, com ha demostrat la Hillary: El Partit Demòcrata accepta naturalment delegats que hagin guanyat democràticament les primàries, com vol la democràcia, però a més als qui manen els sembla que gent de mèrit i certs barons poderosos amb tant mèrit i dedicació són mereixedors de reconeixement especial i tenen dret a ser “superdelegats” no elegits sinó directament nomenats pel Partit sense donar explicacions. Així és com la Hillary va guanyar: probablement Bernie Sanders va treure més vots i delegats que la Hillary, però ella va guanyar la nominació gràcies als superdelegats, no votats per ningú sinó pels prohomes demòcrates, que es van agenollar davant seu gràcies a les arts polítiques del marit Bill, i tenien molts més vots que Bernie a la Convenció.

O sigui que les Primàries no sempre protegeixen contra les maquinacions del partit. Com es pot comparar això amb res que passi a Catalunya? És molt ingenu creure que la direcció d’un partit està disposada a sotmetre’s a la voluntat dels seus votants i cedir. Pobrets, ni tan sols entenen què és bo per ells. Els Mags no els portaran joguines.

L’afiliació al partit
Aquí hi ha també una diferència molt gran entre els Americans i els Europeus. Els partits americans no tenen llistats de membres, ni cobren quotes, ni donen carnets o targetes d’identitat, ni poden admetre o expulsar a ningú. En aquest país tots els ciutadans poden votar, però per poder fer-ho primer han de registrar-se com a votants seguint el procediment exigit per cada estat. Quan els estrangers es nacionalitzen, a la sortida del local on han prestat jurament, posen sempre una taula amb formularis per sol·licitar la inscripció com a votant, i també recullen els formularis omplerts. Una de les preguntes que cal respondre és amb quin partit t’identifiques i donen tres opcions: demòcrata, republicà o independent. Tinc entès que la majoria de votants trien “independent”. L’únic ús d’aquesta identificació és el dret a participar a les primàries del partit triat i els independents no voten. Ara bé: lliures i sobirans com són, hi ha estats que fan primàries “tancades” on hom només pot votar per l’afiliació triada (com Nova York) i hi ha estats “oberts” com Texas on pregunten a la mesa quan arribes per quin partit vols votar. En aquest cas l’afiliació a la targeta de votant no serveix de res. Un altre detall poc conegut és que hi ha estats on és molt fàcil canviar l’afiliació i altres com Nova York, on és dificilíssim i fer-ho pot trigar mesos, com acaba de passar a un amic meu a Buffalo.

Qüestions en discussió
Un problema molt seriós de les primàries és que degut a la poca participació de votants obren la possibilitat de manipulació a grups petits però apassionats que s’imposen amb relativament pocs vots a una majoria indiferent. Aquest ha estat recentment el problema dels Republicans on una minoria radical obsessionada no amb els problemes reals de la gent amb els avortaments, els homosexuals, els lavabos per transsexuals, el matrimoni gay i l’odi contra Obama i la llei de l’assegurança obligatòria contra malaltia, ja fa anys que imposa els seus candidats i els fa elegir, enmig de la indiferència total de la majoria. La gent només entenen què han fet després de l’elecció i sovint ni tan sols això. Els responsables republicans no han estat capaços de frenar aquesta marxa cap a l’extremisme de dreta i el partit està ja molt dominat per una colla estrafolària que sovint guanya. Però el nombre de votants a les primàries no augmenta i es difícil fer entendre coses a la gent. Alguna vegada a Nova York el percentatge de votants a unes primàries locals podria ser només uns decimals. No obstant, l’efecte és espectacular i el resultat acaba essent que el poble no troba bons noms a la papereta el dia de l’elecció general.

Cal recordar que no obstant el soroll i èxit de les primàries a Amèrica, al final els candidats guanyadors de les primàries no passen mai de ser una petita minoria de la població, que podria tenir majoritàriament gustos molt diferents i es queda sense haver pogut parlar. Podria ser (com passa ara sens dubte) que la majoria hauria preferit algú que no està a la butlleta. Hi ha molts ciutadans millors a la Unió. En l’elecció presidencial actual, molta gent està molt enfadada pels dos candidats bastant indignes i molts ens estem decantant pels tercers partits, molt poc coneguts però existents, sobretot el Partit Llibertari de Gary Johnson o el Partit Verd de Jill Stein, que aquest any tindran molts més votants que de costum. El sistema de les primàries ens ha gastat una broma molt desagradable.

Recordant que el vot americà és sempre per individus i no per una llista de partit, hi ha discussions serioses sobre com evitar el problema. Hi ha qui afavoreix el sistema del “ranking”: un punt per a candidat A, dos punts per a B i tres punts per C. El qui tregui més punts guanya. Que jo sàpiga els matemàtics fan sempre objeccions greus que jo no he entès mai i diuen que el problema és massa complicat. Altres proposen que simplement caldria permetre a cada votant triar tants candidats com li semblin acceptables sense ranking i comptar qui ha tret més vots. És senzill i sembla que hauria de funcionar bé tancant el pas a minories activistes i fanàtics. Potser caldria pensar-hi quan es tracta de triar per exemple un Secretari General del partit.

Resum: Les primàries representen un esforç notable i meritori però molt car per treure el poder polític de les mans d’una elit (com per exemple els “barons” de cert partit) i obrir la porta a verdadera participació popular en el govern del país. La idea és molt bona i atractiva i funciona en general bé però dóna resultats de qualitat variable. La manipulació electoral per una minoria activista és el perill més notable però a més, inevitablement els partits restableixen formes d’exercir la seva influència i control.

Afegit: L’amenaça de l’Internet
El cas del Stuxnet, el virus nord-americà-israelià-britànic que va aturar les centrífugues d’urani iranianes fa uns anys ha fet palès que és completament impossible protegir-se de hackers. Com a repressàlia, els iranians van fer sis atacs greus contra els EUA, un d’ells prenent control d’un dic de central hidroelèctrica que els hauria permès causar una inundació si haguessin volgut. No hi va haver cap repressàlia. Els EUA com Rússia, Xina, Iran, Corea del Nord i algú més poden envair altres països amb impunitat i no hi ha repressàlies per por de contra-repressàlies i ningú sap que fer. Ahir mateix vam patir l’atac contra Dyn, la firma que tradueix les adreces d’Internet que usem en números causant un incident gravíssim, perquè els hackers ho van fer utilitzant instruments connectats per gent innocent, com càmeres, accessoris, controls d’edificis, etc, els quals van començar a disparar sol·licituds de servei de Dyn des de milers de llocs gràcies a un virus fins causar per hores el col·lapse total dels ordinadors de Dyn. Ningú sap què fer. I els russos continuen fent públics documents secrets de la Hillary, molts perjudicials, intervenint en la campanya. Pot esdevenir pitjor encara? Sí que pot, durant les eleccions.

En l’actualitat, gairebé tots els estats permeten la registració individual com votant per l’internet, però, amb l’excepció d’Alaska, no pas l’exercici del vot. Ara bé: 31 dels 50 estats sí que permeten als militars (milions de persones) votar per internet, enlloc d’haver de fer-ho per correu com fins ara. Això, dissortadament, obre un forat en la seguretat que ningú sap com tapar. Què caldrà fer si hi ha un hack el dia de l’elecció? No hi ha ni lleis ni defensa coneguda.

Joan Gil

Publicat dins de eleccions, EUA politics, Hackers, internet i vot, Primàries | Envia un comentari

El 12 d’octubre als EUA i la muralla

Aquest aniversari, celebrat el dilluns més pròxim, fa anys que és una festa federal. En aquest país el govern central no pot manar observar festes com passa a altres països. Els correus i les oficines federals estan tancades però altres han de treballar.
Hi ha estats i municipis i fins i tot companyies que accepten certes festes i altres que no. És un país lliure. A Nova York, els Italians han adoptat la festa, rebatejada Columbus Day, com a dia de la immigració italiana, tan important els segles XIX i XX, i fan una gran desfilada a Manhattan. A la resta del país, poc a poc la commemoració ha esdevingut una festa dels indígenes nord-americans i també un record de la seva tragèdia, un tema sempre popular a tot el país. Com fem els Catalans, els indígenes (que no són indis com absurdament es pensaven els Castellans), celebren i memorialitzen el dia del gran desastre. Si no fos per aquest nou vessant cap als indígenes, la festa del 12 Octubre molt probablement hauria estat suprimida. A Mèxic ja fa molts anys que el dia es commemora amb una gran festa indígena al Zócalo, al centre de la Ciutat i si hom té un passaport espanyol, és aconsellable no dir-ho a ningú.

Història ridícula d’una muralla fallida i molt cara
El Sr Trump presenta el seu acudit de construir una muralla doble en llarg dels aproximadament 3,2 mil qm de frontera entre els EUA i Mèxic, a través de rius, llacs, cadenes de muntanyes impassables, terres de conreu, deserts i moltes més coses. Curiosament, ningú li recorda que els partits polítics es van posar d’acord l’any 2,006 durant el regne del gran George W Bush i van aprovar una llei donant els diners per començar aquesta obra d’art. Excedint pressupostos, creant incidents vergonyosos i patiment humà, per no parlar dels morts, el projecte va arribar a construir uns centenars de qm en una muralla doble amb carretera al mig que qui vulgui pot admirar tant a l’extrem Est (Texas) com a l’Oest (Califòrnia) amb breus segments addicionals al mig. En general la muralla està feta d’una mena de formigó armat, pintada de marró. Amb una profunditat d’uns 2 m sota terra per evitar els túnels, té una alçada d’uns 5 o 6 m i està coronada per filferro amb punxes. Volia ser una mena de nova muralla de Xina.

Fallides? No cabrien a aquest apunt. Vet aquí algunes: 1) a Texas la frontera és el Rio Grande, que és molt ondulant i la muralla seria massa llarga i lletja seguint els meandres; van decidir construir-la en línia recta, deixant territoris americans amb un camp de beisbol i un altre de golf entre la muralla i Mèxic; 2) es van adonar que un segment llarg havia estat construït metros dintre de territori mexicà i van haver d’enderrocar-lo i tornar a començar amb un cost de gairebé mil milions; 3) a un lloc no es van adonar que les defenses contra inundació d’un poble mexicà creuaven la frontera, causant un verdader desastre civil amb les primeres pluges; 4) moltes organitzacions van denunciar la pèrdua de recursos naturals a moltes espècies d’animals que no podien creuar; 5) alguns propietaris van quedar separats de parts del ranxo i moltes famílies separades. Sobretot el preu i les queixes anaven pujant més i més fins que al final el 2010, ja sota el comand de Barack Obama, el Congrés en va tenir prou i va acabar amb el projecte. La queixa pitjor? La muralla havia fet mal a molta gent però no havia resolt res. El nombre d’entrades il·legals als EUA seguia essent el mateix.

Vaig veure a un reportatge un grup de Coyotes (els guies mexicans que per diners ensenyen com creuar) rient i mofant-se de la muralla. Deien que els Americans poden fer com vulguin, però un home sempre trobarà una forma de combatre màquines. Un coyote es va deixar filmar assegut burlant-se damunt d’una muralla. Seguia essent fàcil excavar túnels i fer saltar certs llocs de la muralla. Les bandes de narcos seguien entrant i sortint com si res. El negoci anava bé: a preu cobraven $1800 per passar. Un coyote va ensenyar com es pot amagar un home sota els seients als cotxes de luxe o SUVs grans, però ell demanava $5000 pel servei. Els més pobres podien oferir-se a carregar una motxilla plena d’estupefaents i dur-la pels túnels dels narcos, confiant que la policia americana no els enxampés. Però aquesta gent no ajudaven un cop als EUA, i els immigrants quedaven abandonats a un lloc desèrtic ple de policies i guardes, a més d’un grup de voluntaris armats d’extrema dreta molt perillosos. Tècnicament, ells només poden notificar les autoritats quan troben un il·legal, però van armats i sovint es troben morts. Molts que ho havien sobreviscut tot, acabaven deportats al país d’origen, havent perdut els diners i exposat la seva vida i llibertat per no res.

Qui són els il·legals?
Curiosament, Trump i el seu partit segueixen afirmant que els homes (i algunes dones amb nens petits) són immigrants econòmics, no pas fugitius polítics, que venen a guanyar diners i que entre ells hi ha criminals, violadors i terroristes islàmics. No hi ha cap prova de res d’això i tots els periodistes i totes les organitzacions diuen coses molt diferents.

Fan notar que no són fugitius de cap guerra o dictadura. Avui en dia degut a moltes millores laborals a Mèxic i gràcies al petroli, hi ha molt pocs mexicans travessant la frontera. Els nous immigrants són centre-americans fugint del desastre econòmic, polític i social de països com El Salvador, Hondures i Guatemala, de fet estats fallits i violents, amb poca autoritat policial. Vaig veure com preguntaven a un home d’aquests països perquè s’exposava a un perill tan gran. Venia a fer diners? Amb amargura l’home responia que ell era jove, tenia una muller i fills, i que volia feina i ningú li en volia donar. Quina altra cosa podia fer? A Amèrica sí que es troba feina. Perquè el volien aturar?

Aquesta gent emprenen una caminada gairebé èpica en llarg dels 2 o 3 mil qm de costa Atlàntica de Mèxic. Utilitzen trens de càrrega que han de prendre en marxa i per sobreviure depenen de la compassió i ajut de la població civil mexicana que pateix veient la desfilada i les històries d’horror que es produeixen. Què passa quan el peu rellisca pujant a un tren cisterna en marxa? O l’immigrant mor esclafat o perd un peu o un braç. Els films ensenyant la situació toquen a fons totes les tecles de la sensibilitat i misericòrdia humana: un jove amb un peu agafat a la cama per la pell a un lloc sense assistència mèdica demanant a crits que algú expliqui a la seva família que havia fracassat però moria pensant en ells; el grup d’homes adults que es posen a plorar quan un grup benèfic els dona arròs bullit i aigua i comencen a recitar les coses que han après a l’església; el perill constant de bandes de lladres i el perill de la policia mexicana que, seguint els acords entre Obama i Mèxic els repatriarà per força, identificant-los per l’accent.

Els violadors i criminals que anomena en Trump no es troben fàcilment. Aquesta desfilada de desgraciats i morts de fam que ho posen tot en perill amb la il·lusió de poder suportar la dona i els fills ja dura molts anys i rarament acaba bé. És un desengany molt gran que el món segueixi decidit a ignorar-lo encara que sigui comparable al desastre de l’orient mig que cada dia veiem a les notícies de TV.

I s’equivoquen greument els que es pensen que aquests casos de migració massiva s’acabaran aviat quan s’acabin certs conflictes. De fet molts especialistes prediuen que l’escalfament climàtic causarà un moviment migratori enorme des de certs territoris cap al nord, que ningú sabria com tractar. Diuen que potser és la Sibèria el territori que s’hauria de preocupar més. En Putin no es lliurarà.

Joan Gil

Publicat dins de 1, Central Amèrica, Congrés dels EUA, Crisi econòmica, Estats Americans, EUA, General, Hispans, Immigració, MEXICANS, Rescuers | Envia un comentari

Recordant el PSOE de la postguerra

La defenestració de Pedro Sánchez aquest cap de setmana m’ha recordat episodis del meu jovent. La meva línia materna és castellana en el sentit estricte de la paraula, provenint d’un poble que no vull anomenar situat al centre d’allò que a les escoles franquistes es deia Castilla la Vieja, un país d’història gloriosa amb gran arrelament del feixisme. Un cosí em va ensenyar gairebé avergonyit la seva Camisa Azul, uniform de la Falange. Va explicar que en aquells temps tristos la necessitat era tan gran, que tothom hauria acceptat una peça de vestir gratis. I un amic personal dels pares escrivia cartes en un paper que deia a la capçalera Alcalde y Jefe Local del Glorioso Movimiento Nacional. En “aquel 18 de Julio” que esdevindria tan tristament famós van aplegar a un camp fora del poble el metge, el mestre i altres intel·lectuals indesitjables i els van matar llençant els cadàvers a una fossa. Tothom coneix el lloc. Jo em vaig negar a anar-hi mai. El lloc és fàcil de reconèixer perquè diuen que el blat que creix al damunt és més alt i verd i maco que als altres llocs, però no intenteu obrir el lloc i dur les víctimes al cementiri, com s’hauria fet a qualsevol país democràtic.

Una de les memòries més horribles i angunioses de la meva joventut quan tenia 21 o 22 anys es va originar quan vaig tornar pel enterrament del meu oncle F. L’oncle que jo coneixia era un bon home, un treballador ferroviari jubilat que durant la República havia estat militant, no del PSOE sinó de la UGT. Era famós perquè essent un home fort el dia del vot per al Front Popular va dur la seva mare en una cadira a votar. El 18 de julio va tenir sort perquè estava a Barcelona, altrament hauria acabat al lloc on el blat creix tan verd. El dia de l’enterrament als anys 60, els homes del poble, com era costum, estàvem a l’entrada de la casa amb el taüt damunt una taula. De sobte un home desconegut que no he pogut oblidar mai se’m va acostar i em va espetar: “Tu tío era un hombre muy peligroso y debíamos haberlo matado” Això gairebé 30 anys després de la guerra. Vaig aprendre què era la famosa Espanya negra, que no era cap invenció i vaig entendre què és l’odi. Hi ha gent que es pensa que es pot resoldre parlant. Vaig intentar prendre una de les quatre cantonades de la caixa a la meva espatlla, però un grup d’homes al darrere meu em van treure a empentes i un altre prengué el meu lloc. Jo no era un d’ells.

A París
Per uns anys i per raons molt personals anava tan sovint com podia a París. Un dia, sense que jo hagi esbrinat mai perquè ni com havia anat se’m va acostar un xicot espanyol jove que era un militant del PSOE exiliat i evidentment em volia reclutar. Ell tenia alguna relació amb el servei de notícies d’ona curta de la ORTF, la ràdio oficial francesa, la més hostil al règim feixista de tota l’Europa occidental. Vaig passar tot un dia amb ell. Em va donar tota mena de llibres i follets que no em deixava llegir perquè volia que escoltés el seu discurs polític, i entengués com la seva estimada havia estat tancada pel règim a un manicomi perquè lluitava contra el règim. Fins i tot em va invitar a anar al Cinema a veure una pel·lícula de la Brigitte Bardot, que estava prohibida a Espanya.

L’home, francament, em va fer pena. Era com un predicador religiós posseïdor de la veritat. I de Catalunya, què? Durant la guerra el PSOE havia estat hostil al nostre país. Deien al final que una dictadura militar acaba sempre després d’uns anys, mentre que la independència catalana seria per sempre. Però jo no m’hauria afiliat mai a un partit, perquè partits tenen objectius i per complir-los imposen disciplina, manen coses irracionals i ensenyen com cal pensar. El cas trist dels diputats de PSC obligats a Madrid a votar contra els interessos catalans (la LOAPA, sobretot!) en són un exemple. També en aquell temps a la Facultat un company molt admirat, que va acabar fugant-se a França, em va voler obrir les portes del PSUC subterrani i també vaig rebutjar.

A Tolosa del Llenguadoc, a l’exili
El PSOE exiliat tenia la seu a Tolosa amb la tolerància molt clara del govern de França. Jo feia teatre amb un grup d’estudiants derivat de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i un any vam fer una gira europea representant “Los Cuernos de Don Friolera”, una peça molt irreverent i anti-militar de Valle Inclán. Vam acabar fent una funció a Tolosa. Algú ingènuament va invitar el Consulat Espanyol, però ja ens van explicar que si aquests venien, cap altre espanyol vindria. El Cap del partit era en Rodolfo Llopis, un ex-ministre i cap del govern espanyol en l’exili, que era del País Valencià. Jo vaig intentar saber si en Llopis vindria a veure’ns o no, però ningú en volia parlar.

Després de mantenir la bandera ben alta i patir a l’exili, En Llopis va acabar malament, defenestrat com en Sánchez per un grup de tres militants de l’interior dirigit per un jove advocat andalús anomenat Felipe González. Aquests senyors es van alçar exitosament contra el PSOE històric, que seguia defensant una ideologia radical que Felipe ja no compartia. Els dos PSOEs enfrontats volien usar el símbol històric del PSOE i van anar a la Internacional socialista perquè arbitrés. Felipe i els seus es van quedar amb la rosa i el puny, mentre que Llopis esdevenia el cap d’un partit socialista radical marginal. Llopis, originari del País Valencià, va sobreviure el Dictador i es va presentar de candidat al Senat, patint una desfeta amarga. Se´n va tornar a morir a França.

A l’Alemanya Federal, en el món feliç i pròsper de Helmut Schmidt i Willy Brandt
El Canceller Willy Brandt, el lluitador ant-nazi que havia tornat a Alemanya en l’uniform de soldat de Noruega, una potència ocupant, va invitar Europa a acceptar i tolerar la gent que havia sortit de la Transició contra l’escepticisme de molts demòcrates. Ell i el seu amic, també canceller, Helmut Schmidt, van descobrir i adoptar políticament l’advocat andalús Felipe, amb qui es van reunir sovint explicant-li coses que encara el jove no havia entès. Marxisme com el PSOE històric? I ara! Això pels comunistes. Prou d’ideologies. Contra l’admissió a l’OTAN? Una bestiesa. Tu vols que el teu parit arribi al poder i que el teu país esdevingui ric i poderós? Doncs per tot això hi ha un club, que és l’OTAN i el Mercat Comú i si vols entrar-hi, cal pagar la quota d’entrada. L’OTAN militarista? No diguis ximpleries: no hi haurà cap guerra i els membres en trauran moltes coses.
El jove advocat Felipe va quedar convençut i ho va acceptar tot. El PSOE esdevindria un partit neoliberal, nominalment d’esquerres però disposat a fer allò que els membres del club vulguin i molt similar al PP, que necessita un pàrtner digne de confiança per fer l’alternança. Socialista encara?

Joan Gil

Publicat dins de catalunya, Espanya, Exili, General, PSOE, Socialisme, Willy Brandt | Envia un comentari

“Antigona in Ferguson”, el final digne d’una tragèdia nord-americana

Hi ha encara qui es recordi de la tragèdia que va començar a Ferguson, un suburbi de St.Louis a l’estat de Missouri? Les primeres notícies van dir que un policia havia mort a trets un jove negre desarmat, cosa que va desfermar aldarulls racials molt greus entre la policia i la població negra, reportats pels diaris, la ràdio i TV de tot el món. Particularment odiós fou que la policia va permetre deixar el mort per terra exposat a les fotos i curiositat populars per 4 hores, i és per això que el drama va recordar la tragèdia grega Antígona, escrita per Sòfocles fa uns 2.500 anys, considerada per molts com una de les obres mestres de la cultura occidental no sols per la seva perfecció estètica sinó la profunditat (i actualitat!) del tema i pels arguments que tant Antígona com el rei Creon presenten, que eren perfectament vàlids. Antígona es queixa que el rei ha prohibit enterrar el cos del seu germá. L’Antígona original ha inspirat i ha estat copiada per molts autors, entre ells el nostre gran Salvador Espriu.

Com de costum, acabat el sensacionalisme, no hi ha hagut seguiment i probablement ningú sap com va acabar. Fa pena, perquè caldria saber-ho i treure´n les lliçons. El problema dels tirotejos amb morts extrajudicials que els EUA pateixen en l’actualitat, (uns mil casos per any, gairebé sempre contra gent dolenta i perillosa) és un problema molt real, complexe, vell i complicat. El que ha canviat és que avui en dia sempre hi ha algú amb un iPhone disposat a fer un vídeo per penjar-lo a la xarxa, i que els policies mateixos duen càmeres personals a l’uniform, coses que han canviat totalment la dinàmica del conflicte i potser algun dia ajudaran a resoldre’l. Però jo voldria parlar aquí només de la tragèdia de Ferguson, advertint als lectors que els casos són molt diferents, que han de ser estudiats per separat i és millor no generalitzar res.

Com va acabar el judici contra el policia que va matar al jove negre?
Fàcil de dir: amb l’absolució total i rehabilitació del policia, un professional amb gran experiència, sense prejudicis racistes, que havia actuat dintre la llei i segons les seves instruccions. Vet aquí què havia passat. El jove que acabaria essent la víctima era un home sense feina (perquè no n’hi havia per negres) que una poca estona abans havia robat una caixa barata de cigarretes d’una botiga amenaçant el botiguer amb un ganivet. El policia en qüestió havia sentit per rádio la descripció del cas i buscava el culpable pel carrer, quan el va trobar al mig d’un carrer principal, aturant el tràfic amb un amic i molestant la gent. Al policia li va semblar que era el delinqüent que ell buscava, va aturar el cotxe i va baixar, tot sol encara, a detenir-lo. El jove era molt alt i fort, sens dubte superior al policia i enlloc d’obeir, va plantar cara acostant-se a l’agent de forma amenaçadora, no obstant els avisos i ordres que estava rebent. Una cosa que un policia no pot fer és retirar-se i fugir davant d’un home que segons havia sentit estava armat, podria estar drogat i estava causant un problema de tràfic amb perill per a ciutadans innocents, que un policia té l’obligació de protegir. Potser hauria hagut de dur un Tàser o esperar reforçaments enlloc d’acostar-se tot sol, però no tenia res d’això i va disparar, matant el jove en l’acte. El jurat li va donar la raó.

I els Federals, què van fer?
Molta gent a Catalunya no entén que els estats americans són sobirans, responsables exclusivament per gairebé totes les qüestions comuns, inclòs el dret civil i criminal. Ningú a Washington tenia poder per tocar el judici criminal contra el policia. Ara bé: s’havien fet al·legacions que la ciutat sistemàticament violava els drets civils de la població negra i això sí que era una violació de drets garantits per la Constitució Federal i el Fiscal General va manar una investigació a fons de la ciutat. Van trobar que l’ajuntament, a més de discriminar en moltes coses, operava un sistema de multes i demandes de pagaments, tot de forma perfectament legal a la ciutat, que de fet era una extorsió criminal aplicada només als negres, per la que molts funcionaris i alguns polítics foren castigats i acomiadats. Les lleis municipals eren perverses i malintencionades. Ara, han tornat a començar una nova vida en un nou sistema i probablement molta gent va aprendre coses.

La comparació amb Antígona
Se li va acudir a un autor conegut de Broadway, el qual va modificar el text per adaptar-lo, tot i respectant la duresa dels arguments, a la tragèdia de Ferguson, va contractar quatre actors negres professionals ben coneguts i va organitzar dues funcions llegides, una a la High School on havia anat la víctima, una altra davant dels policies i familiars. A les tragèdies gregues sempre hi ha un cor, i l’autor en va crear dos: un el dels negres oprimits queixant-se de la seva sort i tractament, un altre dels policies lamentant la seva impotència, la seva por de les armes que tothom tenia, i l’obligació d’obeir les ordres que rebien. Tots dos cantaven en l’estil de la cançó negra espiritual. Sobretot, em va impressionar veure els nois i noies escoltant amb els ulls oberts els arguments i raons d’Antígona i del rei amb paraules escrites fa 2500 anys que descrivien perfectament la situació, parlant d’un conflicte real mai resolt: com el rei defensava llei i ordre imposades pels seus policies i amenaçava amb l’ensorrament de l’estat i la societat si la gent desobeia la llei. Antígona, al contrari deia que damunt la llei del rei, hi havia els drets humans, la justícia, la humanitat, les lleis de Déu i que la insistència del rei en defensar una llei cruel i injusta estava dividint i destruint la seva societat.

La trama d’Antígona
L’Antígona de Sòfocles no es pot entendre sense conèixer els antecedents. Un antic rei de Tebes acabava de tenir un fillet amb la seva reina Jocasta, quan un oracle del déu Apol·lo li va fer saber que el nadó el mataria. El rei va abandonar el nadó despullat al bosc, no gosant matar-lo. Fou salvat i educat com un fill propi per gent que no en sabien res. El rei innocentment havia fet possible el compliment de l’oracle: el jove Èdip, ignorant el seu origen, va arribar a Tebes, va matar el seu pare i es va casar amb la seva mare Jocasta, esdevenint el rei. Tingueren tres fills de l’incest desconegut: Antígona i dos nois. Quan Èdip havent entès la veritat morí desesperat, els dos fills el van succeir, posant-se d’acord en alternar-se al poder: cadascun regnaria per un any. No obstant, un cop rei, el germà gran va trencar el pacte i el germà jove va haver de fugir per salvar la vida, tornant poc després al capdavant d’un exèrcit a recuperar el poder. El conflicte s’acabà quan els dos germans lluiten i es maten mútuament. Un amic del germà gran anomenat Creon puja al tro i dóna un gran funeral al seu amic, manant en canvi (i aquí comença la tragèdia) que el cos del germà més jove no pugui ser enterrat, sinó que quedarà abandonat per terra fora de la ciutat.

La tragèdia comença quan Antígona retreu a Creon la seva ordre inhumana i cruel. Sense ser enterrat, l’esperit del germà hauria de quedar-se a la terra per sempre més sense poder baixar en pau al Hades. Creon respon que allò que ell mana és la llei tant si està bé com si s’equivoca i cal obeir. Prou. Antígona li recorda el mal que està fent i la primacia de la llei dels déus i la humanitat. Al final, ella sola desobeeix al rei cobrint el cos del germà amb terra. Creon com a càstig, la fa tancar viva a una tomba. Al poc temps, per pressió de l’amant d’Antígona, el rei es penedeix i va a treure-la de la cripta. Però Antígona s’ha suïcidat.

Així s’acaba. Sòfocles va entendre que el problema de la supremacia incondicional de la llei sobre la decència i la justícia, no es podia resoldre. Ni a Tebes, ni a Ferguson, ni probablement a Catalunya.

Joan Gil

Publicat dins de Aldarulls racials, Antígona, Discriminació racial, Èdip, ferguson, Sòfocles, Tebes | Envia un comentari

El President Obama i la Immigració

Ara fa vuit anys uns EUA i fins i tot una humanitat que ansiava un món millor van admirar un home negre sortit gairebé del no res que feia discursos meravellosos en un anglès magnífic i ens oferia esperances d’una vida i un futur millors, en pau i justícia. Molts ens vam afegir a la festa veient-t’hi, sense cap raó, el renaixement de l’esquerra nord-americana i Obama va guanyar el Premi Nòbel de la Pau. Vuit anys després Obama es retira a fer diners enmig de l’odi descarnat de tota la Dreta que boicoteja tots els seus projectes i jura desfer tot allò que ell ha fet, i el menysteniment d’amant desenganyat de tota l’esquerra que el veu com un traïdor (manifestat clarament en l’increïble èxit de Bernie Sanders i en el moviment de la joventut contra la candidata sense principis, ambiciosa, mentidera i oportunista que Obama afavoreix). Aquest apunt parla només de l’actuació presidencial en el cas de la immigració.

El Deporter-in-Chief: 2.5 milions de deportats
Ja fa algun temps dels 2.5 milions de deportats fins ara: segur que passarà dels tres milions quan plegui. Es tracta de més deportacions que les manades per tots els altres Presidents anteriors d’ençà que hi ha estadístiques. Hi ha certa inconseqüència amb allò que fa, com si es tractés de casos separats on cal clavar llenya o somriure segons el cas, enlloc de tenir una línia basada en principis i moralitat

La Immigració il·legal actual
Tots els Republicans criden que la frontera mexicana està desprotegida amb pas massiu d’immigrants mexicans perillosos. De què parlen? La frontera i les carreteres pròximes semblen ocupades militarment per milers de guardes armats fins als dents amb tota mena de maquinàries electròniques, i hi ha muralles dobles altíssimes a les costes texana i californiana. Creuar és dificilíssim, molt perillós i avui en dia ho fan molts pocs mexicans, cosa que sembla associada amb les millores econòmiques que el petroli ha portat a Mèxic. La majoria d’il·legals són centre-americans d’Honduras, Guatemala i El Salvador, països en la misèria on llei i ordre s’han ensorrat i els habitants viuen exposats a la brutalitat extrema de bandes criminals d’assassins que actuen amb impunitat, portant els residents pobres al bord de la desesperació.

Curiosament, el país allunyat d’aquest desastre és la Nicaragua de l’ex revolucionari Sandinista Daniel Ortega. No obstant les acusacions constants de corrupció grandiosa, i abús del poder per part de la seva muller i col·laboradora i de l’embolic amb el nou Canal xinès que diu diu que vol construir (s’ho creuen poca gent), Nicaragua, a diferència de tots els veíns, no contribueix cap emigració il·legal als EUA.

El Camí als EUA
És molt difícil i cal tenir resistència per poder descriure com va. Apart de rars articles de periodistes aventurers, la millor font d’informació són els films de grups progressius locals sovint produïts amb diners d’universitats americanes o del govern de Nova York, que amb sort HBO o certs cinemes ensenyen. Comencem amb una família a Honduras, capital mundial del crim. L’activitat de les bandes criminals és incontrol·lable. Sovint després d’un assassinat tornen per més i escarneixen les víctimes impotents i acaben robant-ho tot. Desesperats, molts pares i mares intenten enviar el fill, fins i tot sol, amb els estalvis que tenen, a algún relatiu o amic que viu als EUA.

El Camí Tradicional
Creuar la frontera mexicana del sud no és cap problema i els emigrants (jo en diria fugitius) intenten pujar per la costa atlàntica fins a la frontera dels EUA, que són milers de qm. Hi ha diferents possibilitats: el sostre i vagons de trens mexicans de càrrega, comptant amb la benvolència del personal, camps de refugiats, organitzacions benèfiques que donen aigua i menjar, autobusos, sempre amagant-se de la policia federal mexicana que els tornaria al seu país (distingeixen els accents). Problema greu? Les bandes de lladres que esperen a cada cantonada, capturant les dones o nenes que desapareixen per sempre (molt poques dones arriben als EUA; sovint intenten passar per homes) robant els diners en efectiu, apallissant o matant a qui es queixi. Si arriben vius a la frontera: què passa? Sembla que malgrat tots els esforços nord-americans, queden coyotes que saben com creuar, ara ja amb molts sacrificis i grans perills, però demanen molts diners i els hondurencs els han perdut pel camí. Hi ha un altre recurs: gent que els ofereix creuar de franc sempre que cadascú dugui a l’esquena una motxilla plena de… Ja sabem de què. Si la policia americana els enxampa, aniran a la presó per molts anys. Aquesta gent sovint tenen túnels. Un cop dintre els EUA els prenen les motxilles que carreguen a un cotxe i sovint els deixen abandonats a peu en un lloc desconegut. Hi ha bandes que capturen aquests immigrants, sobretot els nens i els treuen el número de telèfon dels parents on volen anar, els quals rebran una telefonada exigint un rescat o si no matarien el presoner. I en Trump encara els vol fer més mal?
Els residents i agricultors legals de la frontera es queixen de moltes coses. No és terrible haver de recullir gent morta o malferida i haver d’enterrar-los o dur-los a un hospital? La policia no ajuda amb aquestes coses i els residents locals són els que ho han de fer. També hi ha organitzacions nativistas amb homes que disparen a matar amb fusells d’alta precisió. I no recullen els morts.

El camí de la droga als EUA
Les bandes de drogues sempre busquen formes de fer encara més dòlars i van ensumar un negoci explotant el terror i angúnia dels pares que volien enviar nens als EUA, oferint, a preu considerable, una mena d’agència de viatges de la frontera mexicana amb Amèrica Central a l’interior dels EUA més enllà de la frontera aprofitant els seus vehicles, grups armats i túnels. Qui voldria confiar un nen jove a la custòdia d’un grup criminal? Tot depèn de com desesperats els pares estiguin. Un cop creuada la frontera, els nens que només parlen llengües indígenes o el dialecte castellà regional haurien de trucar el número que tenen o han après de memòria perquè els familiars vinguin a buscar-los, però i si algú els deté i els roba el número? Els relatius rebran una trucada amb amenaces exigint un rescat. Al final la policia d’immigració enxampa gairebé sempre a tots aquests nens i hi ha presons federals desagradables sobretot si hi ha mare. Segons la llei, els EUA no poden repatriar un menor sense ordre judicial (que acaben obtenint). El govern Obama en 2015 va deportar 200,000 centre-americans immigrants al país d’origen. Un esforç tan car i tan perillós que no va servir de res.
Curiosament, els EUA han enviat gent i diners a fer coses que no havien fet mai: anuncis a la ràdio i TV locals avisant dels perills i la inutil·litat i organitzacions i programes socials per afeblir les bandes criminals. Gairebé tots els joves hondurencs en són membres o sigui que és impossible empresonar-los. Han tingut molt d’èxit subvencionant esports i partits de futbol. Ara juguen al futbol enlloc d’assassinar i robar. La criminalitat enorme d’Honduras ha caigut en picat.

La contribució del President Obama
El govern americà ha subscrit un tractat amb el govern federal mexicà: la policia mexicana actuant a tot el territori nacional aturarà i retornarà al país d’origen tots els il·legals centre-americans de camí a la frontera nord-americans. Va molt bé, és el mateix que ha fet la UE amb Erdogan contra els fugitius siris. Els nombre d’immigrants il·legals que arriben vius a la frontera també ha caigut en picat.

El poder presidencial, el Congrés i el Tribunal Suprem
No cal oblidar que els EUA són una nació d’immigrants. Hem tingut històricament moviments nativistes anti-immigrants que mai han triomfat. Les víctimes haurien estat els pares o avis dels americans actuals. D’una forma o altre, els immigrants som tots.

Ja en 2014 el Congrés va rebutjar per prejudicis anti-obamistes una de les reformes millor preparades i més racionals del projecte de llei sotmès per l’administració que volia esdevenir la nova Llei d’Immigració i s’ha negat ni tan sols a considerar cap altre dels projectes presidencials. No, no, no i no. Digues com vulguis, la resposta és sempre no. Bye, Obama. Amb tu, res.

En aquesta situació, Obama va decidir amb l’ajut dels seus advocats que podia invocar els seus poders executius per imposar una ordre que acabaria amb el perill i la por de deportació d’il·legals molt decents que han treballat i pagat impostos per anys i tenen fills nascuts aquí que són menors d’edat però ciutadans dels EUA i són uns quatre milions, tan útils i treballadors com els nadius. L’ordre executiva (una mena de Decreto-Ley nord-americà) fou ben rebuda pels Demòcrates i els progressius, molt malament pels Republicans que afirmaven que excedia la seva autoritat constitucional envaint privilegis del Congrés. 26 estats (n’hi ha 50) amb govern republicà dirigits per Texas va presentar la querella contra el President al Tribunal Federal del Districte, situat a Louisiana, que Obama va guanyar però fou seguit per una apel·lació al Tribunal Federal Suprem, on els Republicans van guanyar. Obama havia excedit la seva autoritat i la directiva quedava suprimida.

Joan Gil

Publicat dins de Amèrica Central, Congres America, Congrés dels EUA, Constitucio Federal, EUA, ill·legal, Immigració | Envia un comentari

Teresa de Calcutta i la mort

La canonització de Teresa, servidora dels més desemparats i destacada per l’amor i caritat envers la gent que vivia en la misèria i acabaven morint tots sols i sense atenció pel carrer a la ciutat de Calcutta, que és com es deia abans Kolkata, fa pensar en allò del que pocs volen pensar: la mort. Hi ha molta gent que no volen sentir-ne parlar, cosa molt il·lògica, perquè la mort és inevitable. Si algú ho prefereix, és el moment de sortir del blog i tornar al Barça. A més de celebrar la memòria de Teresa, és també el moment de reflexionar sobre el que ella feia i probablement les Missioneres de Caritat que ella va fundar, segueixen fent.

Hospicis als EUA
No sé res de com està organitzat a Catalunya, però als EUA quan el metge decideix que ja no hi ha res a fer i el pacient morirà dintre de quatre mesos, pot demanar ingressar-lo a un Hospici, i les assegurances, inclòs el Medicare, l’assegurança federal dels séniors de més de 65 anys, ho accepten i paguen. Alguns Hospicis són verdaders hospitals, però altres plans permeten als pacients quedar-se a casa amb visitadors entrenats. A vegades tractar la família és la part més difícil de la situació i cal saber com fer-ho.

L’Hospici té metges i infermeres, està regulat pel govern i ja no administra als pacients cap tractament dirigit a la causa de la malaltia, cosa que faria patir inútilment i ja no serveix de res. El tractament es limita a combatre el dolor i patiment, millorant la qualitat de vida de la recta final. Però també tenen gent que saben parlar i escoltar. Aquí és quan hom recorda Teresa.

Sa o malalt, tothom té problemes per dintre i hi ha molta gent que no pot parlar de res important amb la família. Això esdevé important quan el final s’acosta.

La paraula “Espiritualitat” entre Catalans es refereix sempre a la religió, però també té un significat més ampli: espiritualitat és la preocupació per coses immaterials, com diguem el significat de la vida i la mort, perquè hem nascut, la raó de viure, els lligams humans, la justícia… Sovint cal parlar d’algunes d’aquestes coses que preocupen a molts malalts i la família no farà. La religió i les pregàries naturalment estan incloses, si el malalt ho vol.

Hi ha llistats publicats de les coses que preocupen més: vergonya i penediment per alguna cosa, preocupacions econòmiques causades per la malaltia i la mort imminents, falta de previsió pel futur, explotació i mals tractes rebuts, esperances sense base realista, desitjos de reconciliació, custòdia d’un menor, baralles familiars que no s’han pogut reconduir, coses sense acabar, incidents i separació d’un familiar, projectes frustrats. Evidentment el terapeuta no podrà resoldre res d’això, però pot ajudar a recordar el passat sense ràbia, amb serenitat i realisme i treure’n conseqüències que permeten restaurar la pau interior. Pel que es refereix a la situació mèdica, hi ha pacients que volen saber exactament què passarà (cosa que cal discutir sobretot amb la família que no entén el sistema) i hi ha pacients que en volen saber res. Tot s’ha de respectar.

Cal reconèixer que aquesta feina tan emocional “crema” molt als terapeutes i consellers, que sovint es veuen obligats a plegar per protegir la seva sanitat emocional.

Tornant als carrers de Kolkata
Religiós o no, seria molt difícil negar reconeixement a l’obra humanitària i la solidaritat i respecte a la condició humana demostrades per Teresa i està bé que sigui honorada i recordada, cosa que no exclou certes consideracions crítiques sobre la seva forma d’actuar.

L’orde de les seves Missioneres està estesa per molts països del món i no tinc dubtes que fan el que han de fer de formes diferents segons on treballin. Em voldria limitar a la seva institució original que segueix admetent visites i estades temporals de voluntaris a la ciutat de Kolkata. Qui vulgui, pot informar-se i apuntar-se l’Internet. Mentre que la majoria de visitants en surten colpits i convençuts, hi ha qui critica alguns aspectes i han triat parlar-ne.

El desig i el plan de Teresa era clar i contundent: ajudar als pobres i desemparats a morir amb dignitat i redimir-los en aquell temps final del mal tracte que la societat i el sistema de castes havia imposat. Donava Amor a desconeguts, sovint d’altres religions, que s’estaven morint al carrer tots sols sense assistència, com si fossin animals. Esdevenia la seva darrera família que aquesta vegada l’estimaria i el cuidaria abans d’acomiadar-lo.

Però estem al segle XXI i cal reconèixer que el sistema ha produït una institució mèdica que hauria de complir certs mínims i estar subjecta a inspeccions i lleis. Però no és així com funciona.Algun visitant ha criticat les condicions higièniques, la manca d’instruments que no són separats i protegits com cal, les agulles d’injecció utilitzades per més d’un pacient, la manca i els límits excessius d’assistència mèdica, la falta de mesures protectores. De fet, la Institució que visiten els voluntaris ha esdevingut un museu de la pobresa i misèria humanes, enlloc de ser una denúncia lluitant pels drets dels pobres en una situació tan dura com inevitable. L’humanitarisme de Teresa no incloïa elements de crítica o millora social. Un visitant explica que havia vist com les monges netejaven i banyaven un home en una banyera, però els escalfadors d’aigua eren insuficients i les monges acabaven omplint la banyera amb aigua freda. El visitant, esverat, els va oferir que sabria com obtenir ajut per comprar escalfadors millors, però una monja li va respondre que no, que ho feien tot com Jesús voldria. Sense ser important o representatiu, aquest cas simbolitza la situació. El que caldria seria una institució amb participació de metges i infermeres a l’estil dels Hospicis occidentals. I la caritat, dedicació i treball de les monges seguirien essent necessàries i no farien nosa.

La qüestió dels diners
Avui en dia, l’orde fundat per la Mare Teresa és molt gran i admirat i rep donacions molt importants de tot el món administrades des del Vaticà. No se’n sap res. Tristament és molt difícil fer entendre a les monges, que haurien de saber- ho tot sobre la misèria humana, que el perill de corrupció és tan gran dintre les obres de caritat com entre els polítics. Un dia o altre, un senyor o senyora acaben decidint que amb la feina tan important que fan i els milions que troben, també es mereixerien alguna recompensa. Ha passat moltes, moltes vegades i seria fàcil trobar exemples i el secretisme de la Cúria Vaticana és perillosíssim. No se sap res ni ensenyen comptes.
Si no canvien i no es fan públics, que Déu els protegeixi.

La qüestió dels miracles

La llei canònica vigent exigeix un miracle atribuït a la intercessió del difunt per a la beatificació i un altre després de la beatificació per a la canonització que ha rebut avui Teresa de Calcutta. El segon miracle de la Mare Teresa és controvertit. Es tracta de la curació d’un càncer a una dona índia. Algun metge va dir que no era cap tumor maligne sinó un quist i que havia estat eliminat pel tractament mèdic. El marit es va manifestar en suport d’aquesta interpretació. L’Església diu sempre que hi ha investigacions profundes abans d’acceptar el miracle, però resulta que quan consulten un expert independent no pregunten mai si hi ha un miracle, sinó si hi ha una explicació natural de la curació. És molt diferent. Els metges podrien escriure llibres amb coses que han passat o ells han vist i ningú pot entendre. Ara el marit ja s’ha corregit i diu que sí que era un miracle. No seria més digne canonitzar, quan cal, sobre la base de què un home o dona candidats han dit i fet en vida? La Mare Teresa en tindria prou.

Joan Gil

Publicat dins de Calcutta, espiritualitat, hospici, Mare Teresa, mort | 2s comentaris

Quan van intentar robar el cos del President Lincoln

L’estiu, ai las, s’està acabant però encara en tenim per uns dies. Potser algú voldria entretenir-se llegint els disbarats monumentals, gairebé còmics, associats amb l’intent de robatori de la mòmia de l’heroi nacional Abraham Lincoln. La història originalment publicada a aquest blog el 25 maig 2009 és totalment autèntica.

===================================================================
Cal enterrar el gran Lincoln

L’Abraham Lincoln, heroi nacional, salvador de la pàtria, emancipador dels esclaus, l’home que va refer la Unió en la seva imatge, fou el President més important i admirat de la història del país. No era cap angelet, sinó un adversari temible amb una astúcia i una habilitat política poc comuns, però sempre fidel als seus ideals. Home d’orígens molt modestos, estava dotat d’una llengua privilegiada que el feia un orador admirable i dominava l’anglès com potser cap altre President (fins Obama). Però Lincoln escrivia els seus discursos, Obama té professionals que ho fan per ell.

Morí assassinat al Districte de Colòmbia. El desig de la família era enterrar-lo al Cementiri d’Oak Ridge a Springfield, Illinois, una ciutat modesta on no havia nascut però on havia treballat i viscut per molts anys. Springfield era i segueix essent la Capital de l’Estat d’Illinois i Lincoln, com Obama, havia estat membre del Parlament estatal .

Els Americans tenien i segueixen tenint en els nostres dies la mania, absurda i cara, d’embalsamar tots els cadàvers. Diuen que van començar a fer-ho durant la Guerra Civil, per enviar a casa els difunts i li va agradar a tothom perquè dóna temps a fer venir tota la família i tots els amics a visitar el mort. En qualsevol cas en Lincoln havia de ser embalsamat no sols per costum sinó també perquè se’l van endur per tren i els trens eren lents i calia exhibir-lo entre altres llocs a Nova York, Chicago i finalment a Springfield. Tot va anar molt bé. El cos fou dipositat a un mausoleu provisional a Springfield que estava lliure esperant que li construïssin un monument final damunt un turó. Van nomenar un home local molt patriòtic guardià de la tomba. Fixeu-vos en el nom, que era John Carroll Power, perquè al final tornarà a sortir.

Els Falsificadors de Dòlars

Lincoln havia estat preocupat per la qüestió dels falsificadors de moneda que estaven basats a Chicago, en aquell temps capital industrial del país, i va fundar el Servei Secret per empaitar-los (no pas per protegir el President, com també fan ara). El cap de la colla de falsificadors més important era un home anomenat Big Jim Kinealy, que tenia al damunt la càrrega feixuga d’haver de pensar. El Servei Secret els va propinar un cop terrible i un disgust molt gran amb l’arrest del seu gravador de bitllets, que fou tancat a la presó per molts anys. El cop era fatal, perquè no hi havia cap altre gravador de qualitat i s´havia acabat imprimir dòlars falsos. Kinealy trobava la situació intolerable i a més estava perdent diners. Com que era impossible treure el seu home de la presó, va concebre la idea de fer xantatge a l’estat: volia robar el cos sacrosant del gran Lincoln i amagar-lo fins que el govern alliberés el gravador com a rescat. A tothom li va semblar que la idea era fantàstica i no podia fallar. Seriosament.

El primer intent acaba per culpa d’una imprudència

El problema del cap Kinealy era que ningú de la seva colla havia robat mai cap cadàver i que no coneixia Springfield. Va triar dos dels seus criminals més intel·ligents i els va enviar a Springfield amb diners per estudiar com es podria fer . Els dos homes van anar al barri de pitjor anomenada de Springfield i van obrir allò que avui es diu un local “d’altern” amb un bar i un saló de ball.

Els homes van anar al cementiri i es van posar en contacte amb el guardià, el qual innocentment els va explicar tot: que no hi havia policia, a quines hores hi havia visitants, que la cripta només tenia una tanca de barres de ferro des de la que es veia el sarcòfag de marbre, i cap altra porta i en general tot allò que els bandits volien saber.

Però l’intent no va arribar enlloc perquè en un moment d’entusiasme, un dels dos malvats ho va revelar tot a una prostituta local, la qual va procedir a explicar-ho a tothom, inclòs el cap de policia, que també era client seu. Veient l’enrenou que va seguir, els dos homes van decidir tancar el local i desaparèixer. Les autoritats en canvi no en van fer cas, perquè li va semblar a tothom que el projecte era massa absurd. S’ho pensaven.

A la llar dels conspiradors: el bar de mala reputació “The Hub” (294 West Madison, Chicago)

En Kinealy, que fins aleshores no havia viscut a Chicago va decidir anar en persona al Hub, del què era propietari en part i organitzar el sacrilegi en persona. Va triar dos homes, un d’ells el propietari principal i taverner del Hub, que era un criminal sinistre digne de Dickens, el qual hi aniria a fer la barbaritat amb dos homes més, un dels quals un borratxo gens de fiar. Però tenien el problema que cap d’ells havia robat mai un cadàver i no sabien com es feia.

Aquí és on entra el primer snitch conegut de la història dels EUA, en Lewis Swigles, agent del Servei Secret i conegut a certs ambients per l’àlias “Jim Morrissey“. Ara a totes les pel·lícules americanes surt sempre un snitch: un criminal de segona que informa a la policia a canvi de pagaments i també de certa impunitat. La idea fou un invent genial del primer cap del Servei Secret a Chicago. En Swigles, un agent del Servei Secret, fou despatxat al Hub perquè s´havia ensumat que hi havia falsificadors de moneda. Del projecte de robatori en canvi no en sabia res ningú fins aquell moment.

Vet aquí que en Swigles va encetar una conversa amb el sinistre propietari del bar, Terrence Mulen amb el propòsit d’identificar-se com a criminal professional i establir les seves credencials, quins crims havia comès, quant de temps havia estat a la presó i coses així. A en Mulen li quèia la baba de satisfacció. Aquesta era la mena de clients que ell volia per al seu establiment. Al final va preguntar de què vivia en aquell moment. A en Swigles se li va acudir respondre que robava cossos humans per vendre´ls als Hospitals i estudiants de Medicina.

Aquí cal fer una pausa per explicar que en aquell moment robar cadàvers (tots embalsamats, recordeu) era molt corrent i que a l’Estat d’Illinois no hi havia cap llei que ho prohibís. Era perillós perquè moltes famílies pagaven guàrdies armats per protegir els seus difunts. En Swigles va triar la resposta perquè semblava escaient i sinistra però no havia robat mai cap tomba.

El taverner va somriure feliç. Coneixia un senyor que pagava bé i precisament estava buscant un lladre de tombes. Li va presentar els conspiradors. Aleshores en Swigles també va sentir-se feliç. I el Servei Secret aviat també.

Com s´ho veia el Servei Secret

Un lector ingenu que no coneix el món potser es pensaria que ara el Servei Secret procediria a arrestar tots aquests criminals i acabar amb el projecte (i amb la banda de falsificadors). No era tan fàcil. En primer lloc voler robar un cadàver, ni que fos el d’en Lincoln, no era cap crim. Potser els podrien arrestar per voler destruir el mausoleu, però si anaven a un jutge amb aquesta acusació, el jutge imposaria una multa i prou.

El SS va prendre una resolució fatal: els deixarien tirar endavant i els enxamparien in fraganti, al cementiri

El Pla madura

Amb l’arribada de Swigles, el cap de la banda ja ho tenia tot arreglat: tres homes anirien amb en Swigles per tren a Springfield, on els esperaria un carro amb cavalls (el carreter per cert seria un segon policia trobat per en Swigles, portant el total de l’expedició a tres lladres i dos policies). Robarien el cos la nit del 7 de Novembre de 1876, que era una nit electoral quan la gent estaria votant o esperant notícies de qui seria el nou President i se l’emportarien amb el carro a unes dunes de sorra a l’Estat veí d’Indiana, on l’enterrarien. Aleshores (fixeu-vos bé, que té gràcia) el cap de la banda mateix aniria a veure el Governador a demanar-li $200.000 d’or (cap falsificació) i la llibertat del gravador pres a canvi d’indicar on estava amagat el cos de Lincoln que es podria recuperar. Per demostrar que l’home era un missatger en contacte amb els profanadors, deixarien a la tomba un fragment d’una pàgina de diari i ell es presentaria amb la resta de la pàgina. Es pensava que aquest pla ridícul tenia totes les probabilitats de reeixir.

La pàgina en qüestió la va contribuir en Swigles i en van trencar un fragment tots plegats, bevent amb gran alegria. La resta de la pàgina fou amagada dintre d’un bust de Lincoln que presidia la taverna del Hub. Hi va haver rialles d’anticipació.

El Servei Secret va decidir que uns quants agents s’amagarien a una cripta propera abans que els criminals arribessin i que quan estiguessin dintre, en Swigles donaria un senyal amb un encenall i cridaria Wash! Els policies amagats sortirien i tots serien arrestats.

A l’Oak Ridge Cementiri de Springfield, la nit del de 7 de novembre de 1876

La nit era fosca. Dintre el cementiri, entre els monuments funeraris quatre ombres criminals trontollaven cap a la tomba del gran Lincoln. Els seus perfils a vegades es podien veure contrastats contra la lluna. El vent bufava i es veien llampecs al cel. Llops ululaven. Ocellots negres volaven per l’aire. La policia estava amagada, disposada a tot. Sacrilegi i tragèdia es mastegaven en l’aire.

Els lladres van arribar davant la porta de barres de ferro que tancava l’accés al tresor que buscaven. Tallar la cadena era massa difícil, o sigui que havien decidit rebentar el cadenat. Un dels bandits duia unes tenalles tallaferros però se li van trencar. No havia passat res, perquè l´home també duia una llima. Amb la llima es podria també obrir només que trigaria temps i faria soroll… i els policies amagats patirien molt. El cadenat al final va saltar.

Van entrar dintre la cripta. En aquell moment, l’espia Swigles hauria hagut de sortir i donar el senyal però li havien encomanat la feina d’aguantar l’única llanterna que tenien i si ell sortia es quedarien a les fosques. Els homes van procedir a aixecar la llosa de marbre que cobria el sarcòfag. Era molt pesada i van patir. Al final va caure a terra fent un soroll considerable que potser va espantar els policies amagats. Sort que no hi havia ningú mes al cementiri (fora dels policies s’entén). Aleshores ja només calia extraure el taüt i obrir la tapa. No tan de presa. Resulta que el taüt era metàl·lic i cabia exactament, o sigui que pels costats no es podien ficar ni les mans ni cap instrument. Un cop molt dur després de tanta feina. No hi havia forma de treure´l.

Els bandits van decidir fer saltar la paret de marbre anterior del sarcòfag amb la inscripció al difunt per millorar l’accés. Aquesta vegada sí que van reeixir. Van aixecar el taüt i van exposar part de la mòmia.

En aquell moment en Swigles finalment va veure una oportunitat per sortir i fer el senyal. Va sortir fora, va encendre un llumí i finalment va cridar Wash! abans d’anar-se corrent i desaparèixer de l’escena.

Els policies van sortir corrent cap a la cripta presidencial… on no van trobar ningú. La raó era evident: els lladres havien treballat per hores, estaven cansats i havent aconseguit un progrés substancial, havien sortit fora com Swigles a refrescar-se. Van observar els policies acostant-se a la cripta oberta des d’un lloc segur i van decidir que dissortadament calia tocar el dos.

Els policies van començar una cerca del cementiri a les fosques i sense guia. El cap del grup va veure una ombra sospitosa i va disparar les dues pistoles que duia. L’ombra va respondre al foc. Quan el tiroteig es va acabar, gràcies a Déu ningú estava ferit, perquè els tiradors eren dos policies. Els bandits havien desaparegut. El cos de Lincoln seguia a la cripta però havia estat profanat. Tothom s’havia cobert de glòria.

Els lladres havien quedat separats de l’espia Swigles, al qual seguien sense identificar com a membre del Servei Secret. Probablement tenien por que en Swigles estigués en mans de la policia i cantés. Quina alegria veure’l en llibertat. Si haguessin tingut només un xic de seny, no s’haurien hagut d’acostar per res a la taverna, però de substància gris al cervell en tenien ben poca.

En Swigles evidentment havia tornat al Hub a veure què passava o si sentia dir alguna cosa. Al poc temps es van presentar tots els membres de la banda. Quina alegria tornar-se a trobar! Es van abraçar, van beure whisky, van cantar i celebrar. Van fer una festa espontània tan gran que quan la policia avisada per Swigles es va presentar a interrompre-la i se´ls va endur emmanillats, van seguir cantant.

El Procés Judicial

La premsa estava preocupada amb l’elecció presidencial perquè els recomptes van durar tres mesos i hom va parlar relativament poc del cas. els falsificadors van ser portats a judici. En Robert Lincoln, fill del difunt, es va presentar a Chicago i va pagar els advocats més cars a veure is es podia escarmentar la colla. No va tenir gaire èxit. Tres dels lladres van ser condemnats a un any per violar propietat federal però intentar robar el cadàver no era cap crim. El cap de la banda se´n va sortir absolt.

El Sr. John Carroll Power, custodi de la tomba, entra inesperadament en acció.

L’incident no s’havia acabat.

L’endemà de la profanació, Mr Power, un gran patriota, un adorador de Lincoln i la seva memòria, es va mirar el sarcòfag amb horror més que indignació. El cos del Salvador de la Pàtria exposat i tocat per mans criminals! I això tornaria a passar una i altra vegada perquè el mausoleu final trigaria anys fins que estigués fet. Calia prendre acció.

Hom havia decidit portar el cadàver a una segona cripta provisional, més gran i una mica més protegida i van refer el sarcòfag de marbre.

Abans que poguessin ficar-hi la caixa amb el cos, el custodi Power va robar tot sol la venerablement mòmia, ficant-la a una altra caixa. El taüt que fou baixat al sarcòfag estaria buit.

El Sr. Power havia decidit enterrar d’amagat en Lincoln a un lloc secret on ningú el pogués trobar i, evidentment, sense que ningú ho sabés. Es veu que va triar un racó amagat de la cripta. Hi ha qui diu que se´l va endur al celler de casa seva, però sembla que no és veritat. La seva intenció era excavar una tomba a terra dintre el mausoleu de dos metros de profunditat , com és costum als EUA, però no va poder perquè la taula d’aigua era massa alta a tot arreu on provava. Al final va posar la caixa, coberta a un racó molt superficialment per trossos de fusta i escombraries per dissimular. Així es passaria el Gran President dos o tres anys, cobert d’escombraries i per terra.

En Power no havia previst com passa el temps i com eren de lentes les obres de la nova tomba. Li va semblar que ja no podia carregar amb el pes del seu secret i tenia por de morir-se i que el President fos perdut per sempre més. Va parlar en privat i va convocar a una reunió secreta un grup selecte de senyors de Springfield, tots patriotes dedicats als EUA i la memòria de Lincoln, als que va explicar la situació. El grup va prendre el nom de Lincoln Guard of Honor i van jurar guardar el secret i protegir les despulles de Lincoln amb la seva vida i llibertat (si calia, només).

L’amagatall sota les escombraries s’havia d’acabar. Amb l’ajut dels homes, van trobar al final un lloc on la taula d’aigua era baixa i en Lincoln fou enterrat a dos metros de profunditat. Pels propers vint anys, els visitants i pelegrins pagarien les seves reverències a un mausoleu buit. Sempre hi havia gent que preguntava si en Lincoln estava de debò al mausoleu, però els locals ho negaven tot.

Un incident final va posar a prova el seny i la devoció dels membres de la Guard of Honor. Mary Todd Lincoln, la vídua boja del President va morir expressant el desig de jeure al costat del marit. Fou efectivament enterrada amb una certa pompa, però els guardians es van quedar preocupats. No estava bé, perquè la difunta ara mateix no estava al costat del seu marit com havia volgut. Calia intervenir.

I sí, sí: van robar també el cos de la Mary i la van enterrar efectivament al lloc secret al costat de l’Abraham. Tots dos estaven segurs. Tan segurs que es va quedar al lloc secret més de vint anys.

Abans del trasllat de les despulles al monument final, on Lincoln està enterrat en els nostres dies, el fill Robert es va assabentar de tot. Molt indignat, va decidir que sabia com aconseguir que deixessin els seus pares en pau: va fer excavar una tomba molt profunda, que va omplir amb cement reforçat amb acer. Després que el cos fos reconegut per testimonis, el taüt va ser baixat i cobert com queda dit amb dos metros de ciment amb acer. Ara segur que ningú tornarà a profanar el cos.

Diuen no obstant que hi ha fantasmes de Lincoln a molts llocs: la Casa Blanca, el cementiri, el Capitoli de Springfield, a una residència seva …

JOANOT</strong

Publicat dins de EUA, Falsificadors, General, Lincoln, Robatory de tombes, Springfield | Envia un comentari

El poble nord-americà que va fer una Fuenteovejuna, eliminant un home dolent

Els EUA son un país que accentua la llibertat i drets individuals per damunt de les necessitats del col·lectiu. Són els Americans capaços d’ajuntar-se per eliminar un home intolerable? Per ajudar a passar l’estiu, ofereixo una historia verdadera publicada a aquest blog originalment el 4/3/2011
===============================================================================================

Quien mató al Comendador?
Fuenteovejuna, Señor!
Y quién es Fuenteovejuna?
Todos a una!

Probablement, cap lector ha sentit mai parlar de Skidmore (Missouri). És molt natural. Al darrer cens de 2010, aquesta petita ciutat agrícola al nord de St Louis comptava 342 residents. Però no era un d’aquests pobles on no passa mai res. La primera cosa digna de menció és que fou la residència final del famós bandit Jesse James. Potser algú va veure la pel·lícula i se’n recorda que en Jesse fou assassinat per l’esquena per un còmplice quan estava enfilat a una cadira penjant un quadre a la paret. Però ja fa més d’un segle d’això. Fa 30 anys va tornar a passar una altra de molt grossa.
Acompanyeu-me, si us plau, a Skidmore (Missouri), a la fi de l’any 1980 a veure com va anar.

Ken Rex McElroy, un mal home
Era el rufià del poble i tothom li tenia por. Quan arribava a qualsevol lloc, molts ciutadans preferien allunyar-se per evitar topades. Era un home de quaranta-tants anys, veí del poble des de sempre, divorciat amb nens i una segona dona, bevedor, blasfem, violent, lladre, violador, pederasta, amenaçador, groller, mentider. Aquests eren els atributs d’un dolent de pel·lícula, que no tenia amics i era odiat per tothom.

La llista de barrabassades era interminable: havia molestat a totes les noies i dones del poble, en algun cas havent arribat a la violació; tenia 10 fills extramatrimonials amb diverses dones, algunes menors d’edat; sovint s’entretenia disparant armes de foc sense raó a llocs perillosos; havia calat foc a alguns edificis; havia fet malbé equipaments agrícoles i màquines; havia apallissat a molta gent, era arrestat però sempre sortia als pocs dies; havia rebentat festes; feia soroll els vespres, havia perseguit a gent que li plantava cara, els robava i havia amenaçat amb una escopeta. Després de molts anys d’aguantar, la ciutadania ja no podia més. En total aquest individu fou detingut i processat 22 vegades i va ser sempre absolt per falta de testimonis. Tothom li tenia por.

El Sheriff

Aquest és qui tenia tota la culpa per no haver sabut fer res que fos efectiu. Sembla que els ciutadans tenen dret a ser protegits i això fallava. Ell havia detingut el bully manta vegada, però com queda dit, no hi havia mai proves o testimonis i encara el denunciant podia acabar rebent una altra vegada. El Sheriff sempre explicava molt bé a tothom que calia respectar la llei i que a vegades no es podia fer res. Parlava amb el malefactor, que no servia de res, i feia callar als que es queixaven. Proves, proves, doneu-me proves com exigeix la llei. Si hi ha problemes, paciència però no preneu la justícia en les vostres mans. Parleu amb ell i ja veureu com al final tot s’arreglarà. Però no s’arreglava. El Sheriff dormia tranquil. Els ciutadans no

L’incident final. Fins aquí hem arribat!

Va passar el Desembre de 1980. Com que el poble era petit i els pagesos gairebé sempre tenen menjar, només hi havia una sola botiga de queviures al poble i el propietari era un home vellet molt estimat i respectat de 70 anys. Un dia aquest propietari va observar com una nena volia endur-se una llaminadura sense pagar i hi va haver una escena, que en el primer moment no semblava gran cosa. Aquests casos passen sovint, però la culpable era una de les filletes d’en Ken Rex McElroy. El papà s´ho va prendre molt malament i es va declarar insultat. Es va presentar a la botiga amb una escopeta carregada. Hi ha haver una lluita amb crits i empentes i l’escopeta es va disparar ferint el botiguer al coll. Això encara no havia passat mai i la ràbia va començar a bullir al cor dels ciutadans

Com és natural, el dolent fou arrestat pel Sheriff i conduït a la presència del jutjat del districte. Aquesta vegada en Ken Rex rebria de valent i aniria a la presó per molts anys, perquè hi havia testimonis. Això s’ho pensava tothom.

S’equivocaven. Fou jutjat i pronunciat culpable aquesta vegada per primer cop però com que era la primera vegada i no tenia precedents i el botiguer s’havia recuperat, el jutge li va imposar una sentència suspesa i el va deixar anar. No se sap si li va fer un petonet també.

Ràbia, fúria, indignació!!! I ara què fem, senyor Sheriff?

Tenir paciència i sobretot respectar la llei. Era el gener de 1981 i el bandit estava a punt de tornar al poble. El Sheriff va convocar tots els homes a una sala de conferències i va parlar amb ells. Cal tenir paciència i seny. I va ensenyar als participants una sèrie de trucs i mètodes que podrien usar si es trobaven amb l’individu. Mentre tinguessin paciència, tot s’arreglaria.

El Sheriff va veure moviment i agitació a certes parts de l’auditori. Un home havia anunciat que en Ken Rex ja havia tornat i acabava de ser vist al poble. L’enrenou i l’agitació eren visibles. Ser Sheriff és molt difícil perquè hi ha gent que no el respecten. Ofès, el senyor va sortir del local per tornar a la seva oficina a ocupar-se de coses més importants. Ja se les arreglarien, que és com va acabar passant

Pum, pum, pum!

Un parell d’hores després el policia seguia al despatx. Ningú el va trucar. Ell va sentir els trets assegut a la taula. Sospirant, es va preguntar quina nova bestiesa hauria fet en McElroy. Va prendre el cotxe i va anar en la direcció d’on havien sortit els trets. No li va costar gaire trobar el lloc. Era a una cantonada, davant d’una taverna. La camioneta de McElroy estava aparcada, ell mateix estava per terra enmig d’una bassa de sang, mort a trets, la seva muller agenollada al costat cridant.

Però allò que de debò era estrany, és que el lloc del crim estava envoltat d’uns seixanta residents del poble, que s’ho miraven tot en silenci. Semblaven mes interessats en el Sheriff que en el mort i no deien res ni semblaven excitats. Què ha passat aquí? Qui ha disparat? On estan les armes? Què heu vist? preguntava el policia.

No hem vist res, no sabem res, no hem vist cap arma de foc, responien. Quan sonaven els trets, jo estava mirant en una altra direcció i no vaig veure res. I jo vaig arribar després del tiroteig. Em sap greu però no el podem ajudar. Pregunti a qui vulgui.

Això no acabarà així. Us donaré una lliçó fins que apreneu a respectar la llei. Una llei que no havia pogut fer res per acabar amb el suplici dels ciutadans de Skidmore durant anys i anys.

El món descobreix Skidmore MO

Amb aquest final sí que es va armar una de molt grossa. Es van presentar al poble periodistes i càmeres de TV de tota la República i de molts països del món. Hi va haver una pel·lícula per a la tele, comentaris editorials a tot arreu i s’en va parlar molt. Molta gent al país creu que les coses són o blanques o negres. El famós President George W Bush sempre deia que ell tenia claredat moral, volent dir que sabia distingir entre el be i el mal. Quan li volien explicar una cosa complicada, sempre tallava l’interlocutor: digues simplement quins són els nostres amics i quins són els nostres enemics. No hi ha res que sigui complicat. Els tons grisos no han estat mai populars. La fallida de la llei i del Sheriff que no va protegir els ciutadans era claríssima, però tenien el dret de matar a trets en Ken Rex McElroy en públic davant de la seva família com si fos un gos rabiós? Ni el fiscal, ni la policia de l’estat ni al final l’FBI ho acceptaven. Els ciutadans no poden imposar la pena de mort ni encara menys executar-la. Els linxaments estaven prohibits

Finalment, la llei es mobilitza

Després de tants anys de dir a la gent que tinguessin paciència, que tot acabaria bé, d’absoldre repetidament un criminal incorregible sense fer res, ara si que volien castigar a qui el va matar. Va resultar que la víctima, si se’n pot dir, va morir amb trets disparats per dues armes que no van ser trobades mai, o sigui que hi havia almenys dos botxins. Al primer moment, la muller de la víctima, que ho havia vist tot de molt a prop, va identificar imprudentment un dels dos assassins, un home del poble que s’havia barallat amb el mort més d’una vegada. Tothom dóna per fet que era un dels tiradors. Però resulta que dos ciutadans de bona reputació van jurar que aquest home havia estat caçant amb ells tot el dia o sigui que de matar a ningú, res. Se’n va sortir de la investigació sense ser acusat i fa uns anys va morir en pau a casa seva. El segon culpable no va ser identificat mai. La vídua, que es va tornar a casar amb un home millor, encara viu però no diu una paraula ni que la matin.

Pel que fa a la investigació, de primer va provar el Sheriff, perquè la policia americana sempre és local. Quan fou evident que no se’n sortiria, va cridar a la policia estatal de Missouri que té més gent i recursos, però aquests també van topar amb la muralla del silenci. És curiós amb quina constància van intentar enxampar els culpables. Perquè no ho feien abans?

Com que no volien plegar de cap manera, desesperats van trucar l’FBI. En principi l’FBI, que és la policia federal no té cap jurisdicció en un crim d’aquesta natura, que ha de ser resolt només per l’Estat, però és que ells tenen molts més recursos. I aquesta agència gairebé sempre està disposada a ajudar qualsevol policia local que els hi demani simplement per l’interès del govern central en fer complir la llei a tot arreu.

Els agents federals van arribar i van interrogar a tothom. Van reduir el nombre de persones al lloc de l’assassinat de 60 a 32, creant confusió. Durant setmanes van emprenyar a tothom al poble, però com en l’obra de Lope de Vega, ningú va cantar. Al final van anar al fiscal del districte presentant un informe que segons ells permetria obrir un procés. El fiscal s´ho va mirar, s’ho va estudiar i no va voler fer-ho. Al seu parer, l’acció judicial fallaria i els ànims s’escalfarien massa.

Era la fi. Els ciutadans de Skidmore havien guanyat una pau que seguirien gaudint per anys.

Coses que passen a aquesta ciutat tan sinistra

Tothom parla encara del bandit Jesse James, com es va amagar i morir al poble. Però al final tot s’oblida. Hi ha coses que passen… i tornen a passar… i una altra vegada.

L’any 2001 la ciutat fou commoguda per un cas de desaparició d’un jove, que havia dit a un amic que necessitava prendre els cables de connexió per a bateries de cotxe que tenia al garatge. No va tornar a ser vist mai. Els cables no hi eren… però als pocs dies van reaparèixer misteriosament al lloc on el desaparegut els guardava. Es veu que hi havia vigilància. El cas no s’ha aclarit mai.

I el 2004 encara fou pitjor. Una dona embogida per la pèrdua d’un fill va assaltar a casa seva una altra dona embarassada i tot seguit li va obrir la panxa i va desaparèixer amb la criatura. Aquest cas sí que es va resoldre. La mare no viu, però el nen sí i està essent educat pels avis mentre la dolenta està a la presó. Es veu que hi ha alguns crims que sí que es resolen . De tant en tant.

Per allò que diuen que un Català que es cuidi pot durar molts anys, de moment jo potser preferiria no anar a visitar Skidmore.

Dues Notes
Resulta que en realitat la casa on va morir Jesse James no estava a Skidmore sinó a un poble veí més gran nomenat Saint Joseph. Han preservat l’edifici tornant-lo en un Museu on es veu un forat de bala a una paret. Diuen que ajuda molt al turisme.
El cas tan horrorós de la dona, sens dubte malalta del cap, que va assassinar una altra senyora encinta fent-li una cesàrea i endunt-se la filleta a casa, és complicat. Resulta que casa seva, on va mantenir el nadó robat uns dies, estava no a Missouri sinó a l’estat de Kansas. Com que el crim afectava dos estats diferents, la jurisdicció federal va prendre el cas, i un jurat federal va imposar la pena de mort. La dona segueix encara tancada a la Death Row d’un presidi i ha perdut totes les peticions. Resulta no obstant que la Unió rarament executa a ningú i fa molts anys de la darrera vegada que van matar una dona. Diuen que estan a punt de prendre una decisió.

JOANOT

Publicat dins de General, Justicia col.lectiva, Skidmore | Envia un comentari