La Policia Belga i el cas de Marc Dutroux

Amb motiu de la desgràcia recent a la ciutat de Brussel·les, alguns comentaristes han fet referències negatives a la competència de la policia belga. Sigui com sigui, és impossible oblidar el cas esgarrifós de Marc Dutroux entre 1995 i 1996. Potser algun lector no sap qui era (o és, perquè segueix molt viu), però tots els belgues se’n recorden. Molts Valons que tenien el mateix nom van anar a un jutge a canviar-lo. Dutroux era un psicòpata criminal, un home tan cruel com malvat, al final condemnat a la seva ciutat per sis violacions de nenes petites seguides per captura i tortura, quatre d’elles assassinades, per l’assassinat d’un còmplice, tràfic de drogues, robatori de cotxes i actes similars no especificats als països central europeus on venia els cotxes robats. Com la majoria de gent amb la seva condició, era una persona d’intel·ligència poc comú, amb una audàcia i falta de vergonya que el feien invencible. Amb la seva burla (o més ben dit escarnide la policia impotent que el perseguia, va aconseguir aterrir la població local, desfermar una crisi social amenaçadora (amb una manifestació de 200,000 ciutadans a Brussel·les) amb histèria col·lectiva i premsa boja i va destruir la carrera de ministres i autoritats.

A la ciutat de Charleroi
Charleroi (“Carles Rei”), anomenada així en honor de Carles II, darrer rei de la casa d’Àustria espanyola, fou al segle XIX una ciutat industrial negra (pel carbó que usaven les fàbriques) al cor de Valònia, 50 qm al sud de Brussel·les, que va patir molt al segle XX per la guerra i per l’ensorrament de la indústria pesada. En l’actualitat té certa nomenada negativa pel crim i l’atur que hi ha. En Dutroux era un electricista amb cinc fills, des de sempre un criminal de carrera, que havia començat amb petits delictes contra la propietat, sovint castigats per la llei amb clemència i comprensió extraordinàries. Va cometre els seus crims en dues sèries separades per una breu estada a la presó. Amb la complicitat de la seva dona, va començar a raptar i violar nenes (cinc en aquella primera vegada). La policia el va enxampar i fou condemnat a tretze anys i mig, però fou alliberat per bona conducta després de només tres anys (!!!). Els psicòpates saben fer de bons minyons quan cal.

Acabat de sortir de la presó, va anar a veure immediatament un psiquiatra, que el va declarar incapacitat per raó de malaltia mental. Això li va donar dret a una pensió vitalícia del govern, que li permetria fer una segona carrera criminal amb tranquil·litat i amb una pensió. A més, va obtenir repetidament de l’oficina del psiquiatra receptes per medicaments que ell utilitzaria per estabornir les víctimes. Al mateix temps, va ampliar les seves activitats com a lladre i exportador d’autos de luxe i negociant de drogues. Tot va anar molt bé. Guanyava tants diners que va comprar set cases a les quals cometria molts dels seus crims i enterraria les víctimes. Preparant-se per la segona ronda de raptes de nenes menors, va excavar al seu soterrani una masmorra diminuta (2.4x1x2.6 metres) accessible per una porta disfressada d’estanteria, on tancaria, i de fet va tancar, les presoneres.

En total va raptar aquesta segona vegada després de sortir de la presó i cobrant una pensió en una mica més d’un any sis nenes (entre vuit i divuit anys) quatre d’elles assassinades després de patir maltractes sexuals, sovint enregistrats en vídeos pornogràfics que possiblement van circular comercialment.

Dues nenes de vuit anys van passar molt de temps tancades a la masmorra, potser un any. En Dutroux va sortir de viatge encarregant a la dona que alimentés les presoneres, però ella no ho va fer dient que entrar a la masmorra li feia por. Les nenes van morir de fam i foren enterrades al jardí d’una de les cases. Dutroux tenia un segon còmplice, a més de la dona, a qui pagava amb drogues, cosa molt estranya perquè els psicòpates criminals en general són solitaris. Després d’enterrar les dues nenes, en Dutroux va enxampar el còmplice, i després de sotmetre’l a humiliacions sexuals el va enterrar viu. Una altra vegada va raptar dues noies i com que la masmorra,tan petita, ja estava ocupada per víctimes anteriors, les va encadenar a un llit del dormitori amb ajut i tolerància de la dona.

El 9 d’agost de 1999 va perpetrar el seu darrer rapte. La seva carrera s’acostava al final i aquesta última noia seria violada però alliberada en vida.

En aquell moment l’agitació social, la campanya de premsa i les queixes contra la policia eren ja greus i amenaçadores. La policia havia reaccionat a la situació creant reforçaments, comitès i forces especials. Fou això que va conduir a la detenció? Continuació més abaix.

Les fallides escandaloses de la policia
És verdaderament incomprensible amb majúscules que la policia no interrogués a Dutroux com a sospitós principal des del primer dia. Hi ha raptes de nenes petites a una ciutat on viu un home que havia estat a la presó fins feia poc temps per raptar-ne i violar cinc, i la policia no el considera sospitós? I no el vigilen dia i nit? És veritat que durant aquell temps fou detingut per tres mesos, però va ser per la seva participació al robatori i transport de cotxes de luxe, no pas pels raptes. Durant aquest temps, van escorcollar dues vegades la casa on encara tenia dues nenes de 8 o 9 anys empresonades i no les van trobar. El soterrani era un lloc brut, desordenat i fosc, però una paret era d’un blanc immaculat, acabada de fer i la policia no es va pensar res. No van trobar cap evidència del robatori de cotxes de luxe, del que l’acusaven. Havien contractat un manyà del barri per ajudar, el qual va informar que havia sentit crits de nenes al soterrani, però no sabia d’on venien. Ni així. Els policies van respondre que s’equivocava, que era soroll del carrer. A la sala d’estar hi havia tots els vídeos sexuals d’ell i els còmplices tant violant les pobres criatures com fins i tot construint la masmorra i els policies no s’hi van interessar. La policia va explicar que van ignorar els vídeos perquè no tenien cap reproductor a la comissaria. Segur que en Dutroux va riure.

La mare de Dutroux, una mestra d’escola divorciada, va enviar dues cartes a la policia afirmant que el seu fill tenia víctimes vives amagades a la casa. Les van ignorar. Devia ser una baralla de família. Deu ser duríssim veure com un fill esdevé un monstre. Encara pitjor i més increïble: Dutroux havia oferit diners a un informant de la policia si l’ajudava a excavar la masmorra. I la policia se’n va assabentar sense fer res.

Però la fallida pitjor, fou l’assumpte de les càmeres vídeo de vigilància que havien muntat davant la casa (per veure si hi duia cotxes robats). Durant el temps d’aquesta vigilància, Dutroux va raptar i dur a la casa en qüestió dues noies petites i la policia no se’n va adonar. Perquè? Resulta que les càmeres només estaven programades per funcionar de dia (de les 8 del matí a les 6 de la tarda) i el rapte va tenir lloc al vespre quan ja era fosc.

L’arrest
Hi ha diferents versions de com Dutroux fou desemmascarat i detingut al final sota immensa pressió popular, de la premsa i dels polítics. Com era d’esperar, algunes versions de les autoritats van ser embellides per quedar bé. Aquest apunt seguirà una versió detallada, molt digna de crèdit, publicada a una revista nord-americana de prestigi. Vet aquí:

A la policia treballava un detectiu que no era gens apreciat. Era un home ja madur, sòlid però antiquat en els seus mètodes, poc brillant i amb pocs amics. Ningú el prenia seriosament i no li donaven feines de responsabilitat. Aquell dia que seria històric, no obstant l’agitació a la ciutat, li havien manat només dur uns documents i fer una gestió a un altre edifici de la ciutat. L’home va sortir a fer-ho. No ho sabia ningú, però estava a punt d’identificar i detenir tot sol el criminal més buscat d’Europa.

De camí, el detectiu va passar prop d’un parc. Havent treballat molt al carrer, sabia que a aquest lloc s’hi reunien nois i noies del barri per passar l’estona i que sovint veien o sentien dir coses que la policia no sabia. Va veure un xicot amb una bicicleta que ell coneixia i li va preguntar si havia vist darrerament quelcom d’interès. Potser sí, fou la resposta. Un dia abans, el noi estava al parc amb amics quan va notar una camioneta blanca que feia tombs al voltant del parc molt poc a poc. El policia sabia que alguns testimonis havien parlat d’una camioneta blanca misteriosa, mai identificada. Què va fer el noi? Havia pujat a la bici i seguit la camioneta fins que el conductor se’n va adonar i va donar gas desapareixent per un carrer lateral. El policia va comentar que això havia estat massa perillós i no ho hauria hagut de fer. Però i la matrícula? Havia vist la matrícula? El noi sí que s’havia apuntat una matrícula però era incompleta. Li faltaven un parell de números.

El policia va identificar fàcilment una matrícula d’una camioneta blanca que contenia els números i lletres que havia rebut i va veure el nom i l’adreça del propietari. Va anar a mirar la casa a aquesta adreça. La camioneta estava aparcada a l’exterior. Enlloc de trucar a la porta de la casa, va anar a parlar amb veïns. Qui vivia a aquella casa? Gent poc amistosa que no volien visites i no parlaven amb ningú ni deixaven entrar visitants a la casa, li van dir.

El policia va trucar l’oficina demanant que li enviessin els dos policies d’uniforme que hi havia al barri, perquè volia entrar a una casa. Així va ser. Dutroux en persona va obrir la porta als tres agents. Aquest cop no hi havia escapatori. La darrera víctima estava al soterrani, encara viva. Ducroux només va preguntar rient que com és que havien trigat tant?

Ducroux torna a embolicar la troca
El primer problema, va ser que tots els diaris demanaven una foto del criminal i la policia es negava per respecte a la seva intimitat. La baralla va durar dies. A la presó, Dutroux va declarar que ell només era un membre insignificant d’una vasta conspiració de pederastes i pornògrafs amb la complicitat d’alts càrrecs, crim organitzat, jutges i polítics. Va tenir èxit, potser perquè a la gent li agrada sentir aquestes coses. La premsa, la histèria col·lectiva, el sensacionalisme i la incompetència policial farien la resta. Un jutge en llàgrimes va confessar en públic com un dia, amagat al cotxe, es va haver de protegir de morir assassinat a trets per forces sinistres que no volien que exposés la veritat. Era un senyor amb molta imaginació. Un altre jutge fou remogut del cas. Imagineu-vos amb quin interès van ser rebudes aquestes declaracions. Les manifestacions contra la conjura van tornar al carrer. Al final una comissió parlamentària seriosa a Brussel·les ho va aclarir tot: no hi havia cap conspiració, sinó un criminal en solitari. Tot era inventat i teatre. Si el ridícul pogués matar! Però el drama havia durat massa. Dutroux no va poder ser jutjat fins set anys i mig després.

Dutroux encara mou la cua
L’ajuntament de Charleroi va decidir expropiar la casa on l’home havia viscut, enderrocar-la i fer-hi un petit parc amb un memorial a les víctimes. La llei deia que el propietari tenia el dret de venir a mirar-s’ho abans de l’expropiació i Dutroux va invocar aquest dret. A ell ningú li negava res. Enmig de gran indignació popular, l’home va tornar en triomf al barri acompanyat d’una escorta policial que semblava gairebé que l’estava protegint i obeint mentre que ell ho dirigia tot.

I encara en va fer una altra de més grossa. Un policia armat tot sol el duia al jutjat a fer un tràmit davant un jutge i Dutroux ni tan sols anava emmanillat. El detingut va assaltar el policia, li va robar la pistola i va fugir. Seria una altra gran sensació. La policia amb una certa exageració va sonar una gran alerta que va resultar en la mobilització de tota la policia de Bèlgica, de Luxemburg i fins i tot d’alguns Länder alemanys. Dutroux fou arrestat a les poques hores. Els ministres federals de Justícia, de l’Interior i el Cap de Policia van haver de dimitir. Per por que els advocats defensors el poguessin fer sortir de la presó degut al retràs del judici, el van fer jutjar i condemnar ràpidament a la presó per haver amenaçat i atacat un policia i per haver fugit, deixant l’acusació principal per més tard, cosa legal però poc corrent. Al procés final, van incloure violacions i altres crims comesos (probablement) a Hongria o Txecoslovàquia, sense detalls. El jurat va deliberar tres dies.

I si algú va aviat de visita a Bèlgica, seria millor evitar Charleroi. Marc Dutroux té 61 anys i està acabant de complir la sentència. Està a punt de ser alliberat. La seva muller, ara divorciada, ja fa anys que va sortir. El segon còmplice dissortadament havia mort assassinat per Dutroux.

Joan Gil

Publicat dins de General | 2s comentaris

La trista situació de Puerto Rico

Ahir els diaris espanyols van parlar amb gran entusiasme del Congrés de la Llengua Espanyola celebrat a aquesta illa de Puerto Rico, amb un interès i entusiasme que no semblen sentir per la nostra llengua. Però el més probable és que els ciutadans de la martiritzada illa en aquest moment estiguin més preocupats per la desastrosa situació econòmica, la bancarrota, l’atur gairebé total, els deutes impagables del govern i l’emigració massiva de ciutadans desesperats als EUA. No tinc cap número, però diuen que en poc temps la població ha caigut més del 50%.

Fa generacions, els porto-riquenys anaven a Nova York, però ara prefereixen el sud de la Florida. La població a Puerto Rico s’està minvant molt dolorosament. Fins als anys 70, PR tenia la millor economia llatinoamericana. Què ha passat? En aquest cas es fàcil d’explicar. Els anys 50 el Congrés nord-americà actuant dintre del programa Manos a la Obra (en anglès Bootstrap) havia atorgat a l’illa privilegis fiscals extraordinaris i molt efectius. En aquells temps, les multinacionals ja havien descobert que hom pot traslladar fàbriques al tercer món per produir a preus més baixos. Perquè no a PR? L’illa estava a prop dels EUA, no tenia problemes polítics perillosos i a PR (això no ho ha negat ningú mai) hi ha una força treballadora abundant, bona, competent, disciplinada que fins i tot parla l’anglès i accepta sous baixos. Moltes companyies s’hi van instal·lar i de sobte hi havia feina i diners per a tothom.

Els anys 70, tot havia canviat i a Washington necessitaven diners. Van considerar que PR ja no necessitava cap ajut després de 20 anys d’exempció fiscal i el Congrés van revocar l’exemptció d’impostos. Poc a poc totes les companyies multinacionals van plegar veles i se’n van anar com havien arribat, sense deixar res. Una llarga agonia del declivi que està culminant ara havia començat. Un govern arruinat ja no pot seguir oferint tots els serveis públics i les pensions dels ancians ja no són segures. El suministre d’aigua va molt malament. I la Salut Pública anuncia un desastre imminent amb l’epidèmia del virus Zika. Hom es preguntaria perquè PR no havia aconseguit desenvolupar durant els anys de les vaques grasses una indústria local, diguem-ne normal o turística que pogués alimentar la gent i evitar que se’n haguessin d’anar a la Florida per poder menjar?

El problema està en mans sobretot del Senat nord-americà, dominat per una colla de Republicans fanàtics. Fins ara no han volgut fer res. N’hi ha que a vegades en parlen a la TV. Un deia que per arreglar-ho caldria incorporar PR com a Estat a la Unió; altres diuen el contrari: caldria fer-los independents i enviar-los a… Ja se sap què volen dir. PR té un representant elegit però sense vot a la Cambra de Representants federal que ha treballat amb l’Administració Obama i alguns demòcrates per trobar una solució. Fins ara, la majoria republicana ho ha bloquejat tot amb comentaris sovint insultants i el menysteniment anti-hispà que semblen sentir. Ja veurem com acaba. Alguna cosa han de fer. A la campanya electoral per President, fins ara cap candidat n’ha parlat. PR no ha pintat mai res als EUA. PR ja ha fet oficialment fallida amb certes obligacions però al Juliol vencen deutes majors que seria catastròfic deixar de pagar. Com Catalunya, PR no pot sol·licitar diners als organismes internacionals, ni es veu fàcilment quines garanties podrien oferir.

Al Juliol de 2015 vaig publicar una història detallada de la situació política a Puerto Rico i el seu origen. Si algú no te res a fer durant la Setmana Santa, voldria oferir-la per llegir-la o rellegir-la (amb alguns canvis). En qualsevol cas Bones Pascues a tothom!

$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$

Afegit d’última hora (25/març/2016) Acabem de conèixer que l’Speaker de la Cambra de Representants i Cap dels Republicans Paul Ryan, un comitè congressional i el Departament del Tresor (Hisenda) acaben de sotmetre al Congrés un projecte de llei amb un pla conjunt per resoldre el drama, i que no sembla probable que agradi gens als porto-riquenys perquè ignora moltes demandes del govern de PR. Imposarà un Comitè de Cinc Membres elegits pel President Obama, dels quals només dos hauran de ser residents de l’illa i que s’establirà a Washington i a San Juan. Resulta que la Constitució dels EUA té una clàusula territorial que permet al Congrés manar allò que calgui sense límits. Molts porto-riquenys ho anomenen colonialisme i jo crec que ningú ho nega. Un territori és una colònia. PR va fallar fa poc davant del Tribunal Federal Suprem, on demanava que se li concedís el Capítol 9 de la llei que regula bancarrotes i que el Congrés li havia prohibit. Els suprems van respondre que no entenien la prohibició del Congrés dels EUA, però que PR no tenia cap recurs contra la seva autoritat. El comitè tindrà poder d’examinar totes les branques del govern per estalviar diners, i intentarà restructurar els deutes i balancejar un presupost. I si no poden, faran tot allò que calgui fer, que vol dir retallar serveis públics i feina del govern on faci falta. Un cop complertes les condicions, estaran protegits contra querelles judicials. A Washington estan preocupats per les dades del sistema de pensions que són una burla per absurdament baixes i la Companyia d’Electricitat que cobra preus horrorosos i perd diners i ningú sembla saber perquè. I pel suministre d’aigua. I que ningú sap què fer amb l’epidèmia de Zika que inevitablement s’acosta (probablement hauran d’acabar pagant els EUA perquè el perill és per tothom) I per moltes altres coses, que hom podria interpretar com una fallida de l’autogovern. Des de fa anys anaven arrossegant un dèficit que cada any era més gran fins el moment on ja no podien pagar i o tenien plans per arreglar-ho. I encara que la llei final estigui una mica millor que aquesta proposta de llei, jo crec que del Comitè dels Cinc Homes Negres amb poder il·limitat no se salven. En canvi, no hi haurà ajut econòmic ni probablement cap plan per millorar la situació econòmica al futur. I que el somni que va començar fa més de seixanta anys patirà un entrebanc.

================================

Sobre l’Estado Libre Asociado

El Senyor Governador de Puerto Rico en una entrevista de premsa al Juliol de 2015 va deixar caure que el deute de PR ha caigut en un forat d’uns 73,000 milions de dòlars i que ja no pot pagar. PR no pot demanar préstecs a l’estranger i la majoria del deute està en forma d’obligacions exemptes d’impostos federals o estatals repartides entre fons d’inversió (per exemple comptes de jubilació) i particulars als EUA. Què farà el govern federal? Aquestes obligacions estan per terra i no en poden emetre cap més.

No és difícil entendre perquè ha passat. PR al final de la II Guerra Mundial estava en una situació desesperada i els governs tant de PR dirigit pel famós governador Luis Muñoz Marín (veieu més abaix) com dels EUA van designar un plan econòmic molt generós anomenat Bootstrap, una paraula molt americana impossible de traduir que els hispans van batejar “Manos a la Obra” (Bootstrap és literalment l’acte de tibar dels màrgens d’una bota en direcció al genoll per col·locar el peu al fons). El Bootstrap va durar dels 50 fins als anys 70 i fou un gran èxit fent de PR l’economia més forta de tota la Llatinoamèrica d’aquell temps. La llei americana fou extraordinàriament generosa, abolint pràcticament tots els impostos federals i garantint entrada lliure a la Unió sense aranzels de tots els productes manufacturats a PR. Era com traslladar una fàbrica a Bengladesh o les Filipines i poder vendre als EUA sense pagar impostos i amb transports barats. I tant que moltes companyies es van instal·lar a PR! Però als anys 70 les coses havien canviat i el Congrés americà va decidir que la feina del Bootstrap ja estava acabada i van abolir tots els privilegis fiscals. Els que havien vingut, se’n van anar sense haver establert ni deixar-hi res. Queda no obstant una indústria farmacèutica considerable. I PR va entrar en un procés lent d’agonia que ara està arribant a la seva fi.

“Estado Libre Asociado”? Voleu dir Commonwealth!

Puerto Rico ha estat sempre d’ençà de la seva alliberació del domini colonial espanyol un Territori No-Incorporat a la Unió dels EUA, com per exemple Guam, les Marianas, o les Illes Virgin nord-americanes. En el curs de la seva història els EUA han pres possessió de territoris on de moment no hi havia prou ciutadans per formar un nou Estat (com Colorado, Tennessee, las Dakotes, Louisiana, Kansas, i molts altres) o on hi vivia gent sense interès o possibilitats d’esdevenir ciutadans americans (com Puerto Rico) que altres països anomenarien colònies. La majoria de territoris americans es van autoproclamar sobirans (amb sobirania compartida amb la Unió, però igual) i van ser admesos com a membres amb igualtat de drets a la Unió. Els darrers, números 49 i 50 foren Alaska i Hawai. Encara que molts estats avui en dia accepten fer referèndums, la Constitució Federal escrita al segle XVIII no en preveu cap a nivell federal (ni s’havien inventat ni es podrien haver fet) i problemes de sobirania i incorporació a la Unió només passen pel Senat, titular final de la sobirania dels EUA. I què passa amb Puerto Rico?

La Llei Foraker de 1900 va atorgar a PR un modest grau d’organització interna i autonomia ja superior a les que la monarquia espanyola havia concedit, i la Llei Jones de 1917 el va definir com a “Territori No-Incorporat”, cosa que segueix plenament en força com a classificació amb finalitats polítiques i legals i serà la raó que obligarà a intervenir en la bancarrota. Per altra banda, aquesta classificació única i mal definida ha estat i segueix estant un dels temes més problemàtics de les discussions polítiques internes a Puerto Rico. De fet la qualificació fa de PR una colònia. El President Truman el dia de la festa nacional americana de 1950 va firmar una llei rebatejant l’illa Commonwealth of Puerto Rico, paraula que vol dir simplement Comunitat política i és un títol compartit per uns pocs estats, com ara Massachusetts i Virgínia, enlloc de Territori com abans, però sense canviar la classificació o estatus com a Territori No-Incorporat. Això segueix en força. Sobretot, aquesta Llei Truman permetia a Puerto Rico escriure una Constitució amb autonomia (sense que això pogués resultar en sobirania o independència). Aquesta autorització fou simplement una llei nord-americana, no un acte de sobirania popular, i el Congrés podria suspendre la Constitució i Autonomia en qualsevol moment, si se li acudís un disbarat semblant.

Als anys 50 hi havia a l’illa una agitació independentista considerable que va resultar en atacs violents i assassinats (com un intent d’assassinat al President Truman i un tiroteig dintre la Cambra de Representants) i per altra banda el Comitè de Descolonització de les Nacions Unides posava els americans contra la paret i calia fer alguna cosa. Els incidents entre el FBI i la població esdevenien cada dia més freqüents. El govern federal no s’ho va prendre a l’espanyola sinó que va buscar una solució negociada.

La Constitució de la Commonwealth of Puerto Rico.

El govern americà va reconèixer que convenia concedir un nivell limitat d’autogovern que canviés les relacions amb les autoritats americanes i sens dubte ho van saber fer molt bé. Es van fixar encertadament en Luis Muñoz Marín, President del Senat porto-riqueny impotent que hi havia a l’illa des de feia anys. En Muñoz havia estat un independentista tota la seva carrera però el van convèncer que si PR es declarava independent, esdevindria una altra illa comunista (eren els temps de la Guerra Freda) i que això no ho acceptarien mai i insistir-hi només resultaria en vessament de sang i més misèria. En canvi, desenvolupant l’associació amb els EUA, hi hauria immediatament un autogovern molt considerable protegit per una constitució i que sobretot hi hauria l’ajut econòmic del bootstrap amb millora del nivell de vida i Muñoz fou anomenat primer Governador nadiu de l’illa i segur que podria fer-se elegir de Governador més tard. Què diu Sr. Muñoz? Es fa dels nostres o què?

Muñoz va convocar una assemblea constituent per aprovar (en teoria per escriure) la constitució, amb gran irritació i desengany dels independentistes que se sentien traïts, i es van negar a presentar candidats. L’original havia de ser en anglès o altrament el Congrés americà no l’aprovaria mai. Discretament el Departament d’Estat de Washington va indicar a Muñoz que ells en sabien molt d’escriure constitucions i que estaven disposats a ajudar. Muñoz va acceptar la imposició demanant no obstant que fos ell (era advocat) qui la traduís a l’espanyol i la va anant introduint capítol per capítol dirigint la discussió a l’assemblea constituent. El cop mestre de Muñoz Marín fou l’assumpte de la traducció del nom oficial “Commonwealth of Puerto Rico” i fou ell qui es va inventar (sense canviar res, només per fer callar els adversaris independentistes) el títol grandiós de “Estado Libre Asociado.” i va demanar permís a Washington per utilitzar-lo a la versió castellana. A Washington li van respondre que si això feia feliç a la gent, endavant, però que l’únic nom vàlid que ells reconeixerien era l’anglès, Commonwealth. I així es va quedar. La Constitució fou aprovada per referèndum i atorgada pel Congrés nord-americà al poble porto-riqueny. El breu debat al Capitoli de Washington només va canviar dues coses. No obstant, no passa de ser una llei interior dels EUA. Aquesta Constitució està molt bé i és molt generosa. Ja la voldríem per nosaltres els Catalans.

Tanta il·lusió com això de l'”Estado Libre Asociado” sembla fer a certs catalanistes partidaris de la Tercera Via, potser els interessaria saber que noms i títols no volen dir res si no venen acompanyats d’una definició i explicació detallada. L’autogovern de Puerto Rico està bé no pas pel ridícul incident amb aquest títol que no és oficial i ningú sap què vol dir, sinó perquè els funcionaris nord-americans del Departament d’Estat, verdaders autors de la Constitució, no es podien imaginar l’autogovern i la llibertat interna de l’illa de cap manera diferent de les llibertats que gaudeixen els seus propis estats. No hi va haver negociacions serioses sobre el nivell d’autogovern, com les que hem hagut de patir a Catalunya. Ningú a Washington hauria tret res de retallar l’autogovern. Per moltes crítiques que es facin a la política exterior dels EUA, aquesta nació té un vessant profundament democràtic i llibertari que no es pot ignorar i que sovint aflora a la superfície.

La constitució porto-riquenya està bé i no posa en cap perill la unitat de l’Estat com diuen sempre els espanyols quan volem aprofundir l’autogovern. Se sembla molt a les Constitucions dels 50 Estats membres de la Unió, que comparteixen moltes coses, tret de certs temes. Estableix clarament la supremacia de la Constitució dels EUA però intel·ligentment no exigeix adhesió a la Constitució americana (posat que no estan incorporats a la Unió) sinó a l’esperit d’aquella Constitució, cosa que qualsevol home demòcrata a la terra respectaria. I estableix que la justícia havia de ser exclusivament local, sense poder apel·lar mai al Tribunal Suprem dels EUA.

Què és un “nacional” dels EUA?

Els porto-riquenys tenen equips esportius propis, poden fer moltes coses pel seu compte i sens dubte, tot i ser una colònia, tenen molt més autogovern que Catalunya. La llei americana ha introduït una curiosa solució lingüística al tractament dels nadius dels territoris. Diu que no són ciutadans dels EUA sinó “nacionals” i per tant ni paguen impostos federals ni participen en les eleccions presidencials o al congrés, al que només envien representants sense vot. També han de passar duanes quan venen de visita als EUA. En canvi, se’ls donen passaports dels EUA, tenen el dret absolut de ser representats per les ambaixades i consolats americans pel món i poden, si volen, emigrar al territori dels EUA sense cap mena de tràmits ni autoritzacions, esdevenint ciutadans amb plenitud de drets el moment que trepitgen per primera vegada sòl americà, tenint dret al vot i a ser elegits sense formalitats. Visiteu qualsevol museu americà sobre la immigració i no hi trobareu mai res sobre els porto-riquenys que legalment, no han estat mai immigrants. Respecte a les llengües, la constitució porto-riquenya només diu que adopta totes dues cultures. L’espanyol està sens dubte arrelat però l’anglès el saben parlar gaire tots, (probablement una mica menys que els catalans parlant castellà), amb accent nord-americà. I als EUA hi ha gent per tot, però al govern federal no se li ha acudit mai, ni fa cap falta, dir a la gent quina llengua han de parlar. I és transparent que tothom necessita l’anglès. Una administració nacionalista porto-riquenya fa uns anys va intentar fer la llengua espanyola oficial, cosa immediatament guardonada pels espanyols entusiasmats amb un premi. La llei fou abrogada gairebé immediatament.

I Puerto Rico segueix essent la Commonwealth of Puerto Rico, un territori organitzat, però no-incorporat dels EUA

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a La trista situació de Puerto Rico

La lluita de les dones als EUA

Voldria començar amb una de les dites més famoses de la molt famosa heroïna feminista Gloria Steinem, que per cert ja ha complert els 80 anys i segueix donant entrevistes: “Les dones tenen una tria: o són feministes o són masoquistes” Si algú s’hi interessa pot trobar fàcilment (llegint anglès) informacions sobre la lluita històrica des de finals del segle XIX fins arribar a l’esmena constitucional de 1920 que establia el dret de les dones a votar i ser elegides. Ara sembla remot, inimaginable, però això va arribar a Europa i naturalment a l’Estat molt més tard que als EUA. Fins i tot a Suïssa les dones només van començar a votar els anys 70. Els historiadors expliquen que el problema sovint va sortir del concepte de matrimoni sorgit de les lleis familiars, que establien la parella com a una unitat sota l’autoritat absoluta marital. Als EUA per molts anys les dones solteres no podien tenir comptes bancaris, ni llogar habitatges, ni tenir targetes de crèdit i patien limitacions considerables amb herències i propietats. I quan buscaven feina, podien topar amb preguntes fatals sobre les obligacions familiars. Algunes d’aquestes limitacions segueixen en força a certs països musulmans, sobretot si són wahhabites. I jo recordo que quan jo era petit, a Catalunya les dones també s’havien de cobrir el cap i havien de dur faldilles que cobrissin els genolls i mànegues fins el colze, i si no, no podien entrar a cap església.

Les Lleis de Drets Civils
El President Johnson va aconseguir fer aprovar pel seu Congrés, tan hostil contra ell com ara contra Obama, les memorables lleis de drets civils per acabar amb la segregació racial, cosa que Kennedy probablement no hauria aconseguit mai. Es tractava principalment de reconèixer els drets de la població negra, cosa rebuda amb hostilitat extrema per certs parlamentaris del Sud. Al final, en un dels títols, hi havia un llistat de les minories que quedaven protegides sota la nova llei: la discriminació per raça, edat, religió, origen nacional, salut etc quedava prohibida. Però no deia res de les dones, i va anar de poc que es quedessin fora. Un senador ximple, representant del Sud ho va evitar. Cegat per la fúria, va insistir que s’afegís al llistat la discriminació per raó de gènere. Perquè? Per mofar-se, perquè tothom que ho llegís entendria com era de ridícul i absurd tot el títol i tot el llistat de gent protegida. S’equivocava.

El problema dels fills
Hi havia en els dies que van seguir una dona amb set fills casada amb un alcohòlic poc treballador que no posava el pa a la taula. La dona havia de treballar de cambrera a un restaurant barat i se les passava molt morades. Algú li va dir que una companyia de la indústria de la defensa prop d’on vivia buscava treballadors i que pagaven bé. La dona es va presentar a l’oficina a sol·licitar feina. Li van preguntar si tenia fills petits. Sí, dos o tres encara eren petits. Doncs ho sentien molt, però no podien prendre-la. Va insistir en omplir una sol·licitació, però ni això van acceptar perquè no la voldrien en cap cas. Tornada a casa, la pobre dona molt enrabiada i sense pensar-s’ho gens, va escriure una carta de protesta al President Johnson. I quina sorpresa! La resposta vingué del Departament de Justícia Federal dient-li que tenia tota la raó. Per querellar-se necessitava un advocat personal però el cos legal del Departament quedava a la seva disposició. La raó era precisament la Llei de Drets Civils. La dona va prendre un advocat de drets civils i es va querellar. Va perdre en primera instància i també en apel·lació. Als jutges els semblava que les restriccions eren raonables. Però la llei com estava escrita deia quelcom diferent i com tothom esperava van acabar al Tribunal Suprem Federal que li va donar la raó. Moltes coses van canviar en aquell moment. De sobte, tenir fills ja no podria ser un problema sense solució.

La lluita fracassada per l’esmena constitucional dels drets iguals
Fou un episodi una mica trist però que partia d’un principi equivocat que no anava enlloc: la comparació amb els drets dels homes que veia la situació de les dones simplement com un greuge comparatiu. Deien que volien tots els mateixos drets que els homes gaudien. Oi que sona bé? Però era absurd. Per ser veritat, hauria calgut que homes i dones tinguessin les mateixes funcions i responsabilitats, mentre que tothom pot assenyalar diferències entre la funció social i personalitat d’homes i dones. Si eren diferents, podrien ser necessàries i acceptables lleis diferents. De fet, la classe obrera es va alçar gairebé unànimement en contra: les treballadores casades que eren esposes i mares necessitaven protecció que l’esmena semblava excloure. I tothom que en sentia parlar, se sortia amb bromes i xistes pujats de to i exemples grotescs. Al final fou un moviment conservador femení que es va carregar l’intent. El text de l’esmena, que el Senat dels EUA, sota pressió, va acabar aprovant pels 2/3 de majoria necessaris deia “La igualtat de drets sota la llei no serà negada ni retallada degut al gènere” Però per canviar la Constitució, l’esmena hauria hagut de ser ratificada també per 2/3 dels parlaments estatals. No hi van arribar i l’esmena va morir per sempre.

Un Justícia del Tribunal Suprem Federal canta les quaranta
Els feministes gairebé sempre perdien al Suprem i sempre utilitzaven l’argument ridícul que volien tenir els mateixos drets que tenen els homes. Al final, un dia, un dels Jutges que acabaven de tombar un cas, els hi va explicar en una opinió separada que va escriure. En llenguatge simplificat, ell va dir que a la Constitució hi havia un principi present en tot el text que ho inspirava tot: el dret sacrosant a la “privacy” (una paraula que vol dir molt més que el català “intimitat”). La privacy envolta completament cadascun dels ciutadans amb drets inalienables que ningú pot tocar. Un nadó arriba al món, obre els ulls i respira. I diu que pren possessió de tots els seus drets atorgats per la Constitució i que ningú li pot negar res dient que és una dona. Aquest punt de vista era molt diferent de repetir que volien el mateix que els homes tenen i els feministes finalment en van prendre notícia. El camí que semblava tancat havia quedat ben obert per guanyar reivindicacions. Els Jutges Suprems, seriosos com són, no van poder estalviar-se burletes quan els feministes van tornar la pròxima vegada. I ja no dieu que les dones són iguals als homes? No hem trobat enlloc la comparació amb els homes. Us ho heu descuidat? I ara ja no ho repetireu mai més? preguntaven ses senyories. No. Seria l’argument de la “privacy” que aviat guanyaria la victòria enorme, gairebé inimaginable del Roe vs Wade en l’assumpte dels avortaments.

Roe vs Wade
El Tribunal Suprem no va escriure opinions sobre la natura o implicacions morals de l’avortament, que no eren un problema seu, ni el van recomanar ni de fet el van legalitzar: només va prohibir que els diferent estats el prohibissin. Un cop acceptat el principi intocable de la privacy atorgada per la Constitució a tots els ciutadans i ciutadanes, el cas era clar: una dona queda embarassada i ha de triar una de dues opcions: o continuar l’embaràs o interrompre’l. Una de les dues coses ha de passar. I la dona és l’única que pot decidir. No es pot tolerar que el govern o l’estat decideixin per ella, encara menys quan hi ha perill a la vida o salut de la mare. Des del punt de vista del pensament llibertari, fermament introduït als EUA, el cas és igualment contundent: quan l’avortament és legal ningú pot ser obligat a fer res que no vulgui; quan està prohibit, en canvi, el govern mana a la dona seguir embarassada i tenir un fill. Si hi ha un problema moral, no l’ha de resoldre cap polític.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a La lluita de les dones als EUA

A Irlanda del Nord: Recordant l’Assassinat de Jean McConville

La desventurada Jean McConville “desapareguda” per l’IRA Provisional el 7 Desembre 1972, segons diuen sota les ordres de Gerry Adams és una figura inoblidable, colpidora, que simbolitza l’horror de la guerra civil i la lletjor de l’odi desfermat, irracional, absolut. Jean era una viuda pobre de 37 anys d’edat, mare de deu criatures, protestant de naixement i convertida al catolicisme després de casar-se amb un catòlic. No es tracta d’intolerància religiosa sinó de política. Tots els ciutadans eren de la mateixa raça, sols que només podien ser identificats per tenir religions diferents i pel lloc on vivien. Els protestants volien seguir per sempre al Regne Unit dintre de l’estat britànic i amb monarquia. Els catòlics, en minoria, víctimes de discriminació, provocacions absurdes, violacions de drets civils, atur, violència i reduïts a ghettos urbans tancats, volien la unificació amb la República Irlandesa. Com que la Jean i el seu marit tenien molt pocs diners, els va semblar natural quedar-se a viure amb la mare, no obstant ser catòlics al mig d’un barri de Belfast protestant i per tant unionista. Els veïns protestants, en aquells temps terribles, poc abans de l’esclat de la guerra civil, (els Troubles), no ho van voler permetre. Amenaçats i boicotejats, els McConvilles van haver de marxar. Tràgicament, només van trobar pis a una urbanització massiva per a catòlics anomenada Divis Flats. Aquesta abominació arquitectònica, un malson producte d’un arquitecte que devia estar malament del cap, consistia en una torre central de 19 pisos (molt alta per Belfast) envoltada per un asterisc de blocs quadrangulars concèntrics de 4 pisos radiant en la perifèria i comunicats per túnels i balcons. Hi havia 850 apartaments, que vol dir milers de residents. Algú va dir que era un laberint de rates i aviat esdevindria la central i probablement la seu principal dels guerrillers de l’IRA. Les forces unionistes no van aconseguir desallotjar-los mai però van ocupar els dos pisos més alts del gratacels central, als que només gosaven arribar per helicòpter. Tenien franctiradors que disparaven contra l’IRA i a vegades llençaven granades i bombes. Els residents hi estaven avesats, però quina vida tan trista! La urbanització fou enderrocada fa anys, excepte per la torre.

La guerra civil, altrament coneguda com a The Troubles
Hi ha qui atribueix el començament a un absurd atac a trets d’un paramilitar unionista al carrer al davant dels Divis Flats, que va acabar en la mort d’un nen de 9 anys, esdevenint oficialment la primera de les 3,500 victimes que hi hauria. En realitat els anys 60 havien vist un augment gravíssim d’incidents i violència, cada dia més freqüents, sovint letals, i un empitjorament de la situació dels catòlics. En general els incidents començaven amb una provocació unionista seguida de revenja republicana. La tragèdia es mastegava. Molt dolenta fou la fundació d’un grup paramilitar unionista armat i violent. Aviat en va haver dos, que la policia semblava tolerar. S’accepta 1969 com el primer any dels Troubles, que és un criteri molt restrictiu.

La guerra contra els catòlics republicans per part dels unionistes fou conduïda pels paramilitars, la policia i l’exèrcit britànic que van començar amb una mà massa dura, empitjorant-lo tot.

La defensa dels republicans fou assumida per la IRA (Irish Republican Army) una organització secreta dels temps de la guerra de la independència. Havien canviat molt i ja rebutjaven la violència, preferint accions civils. Probablement no tenien gaire més d’un grapat de militants. Molts joves republicans a Belfast, en canvi, no veien cap alternativa a la violència i van decidir fundar la nova IRA Provisional i van obrir el front de la guerrilla urbana, amb trets, bombes i barricades. I aquí és on apareix Gerry Adams. L’IRA oficial semblava callar.

Adams, en l’actualitat president del partit republicà Sinn Féin i diputat parlamentari sempre reelegit d’un districte, és un senyor amb moltes penques que diu que ell no fou mai membre de la IRA. Els supervivents després de la Pau del Divendres Sant de 1999 expliquen que ell era el cap del districte IRA de Belfast i potser fins i tot el cap suprem de l’IRA Provisional (si n’hi havia). Hi ha una foto a l’enterrament d’un militant on se’l veu amb la boina negra que els servia d’uniforme, per no parlar de certes coses que va dir. Adams va regir l’IRA Provisional amb mà molt dura i sense contemplacions i ningú feia res que ell no hagués aprovat o manat. Provenia també d’una família de deu fills afiliada amb l’IRA per molts anys. Quan van veure quin paper anava assumint el fill, la família Adams va destruir totes les seves fotos. Per molts anys, els Unionistes el perseguien sense saber quina cara tenia. Adams riu d’aquella situació. Explica que per un carambolage un dia la policia va enxampar el seu gos. Creient que els conduiria a Adams, el van deixar anar tot sol amb un grup de policies armats seguint-lo. Al poc temps, Gerry Adams es va destapar també com a polític del Sinn Féin i va començar a parlar de negociacions, cosa que a qualsevol altre militant li hauria pogut costar la vida. Fins i tot els seus enemics reconeixen que sense ell probablement no s’hauria firmat mai el Tractat de Pau del Divendres Sant que va acabar (per ara) amb el conflicte. Una cosa notable es que no obstant la seva posició, no se sap que ell en persona hagués participat mai personalment en cap acte de violència.

Dolours Price
La Dolours, que va acabar esdevenint famosa, era una noia atractiva i ben educada. Explicava que de petita havia segut a les cames del pare escoltant bocabadada com l’home recordava amb entusiasme les seves lluites, tirotejos i bombardejos a Anglaterra durant la darrera guerra. Una tieta vivia amb ells. Anys enrere, quan estava preparant una bomba, li va explotar a la cara. Va perdre la visió i les dues mans. La tenien a casa com una heroïna venerada. La Dolours li encenia cigarretes perquè pogués fumar. Finalment, la mare havia estat membre del cos auxiliar de l’IRA, cuidant guerrillers ferits. Tant la Dolours com la seva germana Marian volien lluitar també, però al carrer amb armes, no pas al cos auxiliar. Quan va complir els 19 anys fou admesa a l’IRA com a voluntari. Sembla que va es va trobar alguna vegada amb Gerry Adams.

Les dues germanes foren un èxit molt gran. Eren atractives i ben vestides, sabien dir allò que cal, anaven amb una mini-faldilla, passaven barricades i controls per tot arreu i duien fusells amagats sota l’abric, armes de mà i bombes. Dolours Price va acabar organitzant i executant el memorable atac de bombes a Londres. Si algú s’hi interessa, està descrit al final. Tornem a la trista història de Jean McConville.

Com Jean va desaparèixer
La Jean va perdre aviat el marit, mort de càncer, que la va deixar amb deu nens i sense diners. El govern només li va concedir una pensió miserable pel llarg servei militar del difunt amb l’exèrcit britànic. No tenia prou diners per comprar vestits, i per això duia sempre amagat un imperdible per poder ajudar en cas de necessitat a qualsevol fill que s’estripés la roba. Per guanyar-se la vida s’oferia per fer qualsevol feina domèstica: rentar, fregar, cuinar, cuidar malalts, cosir, vigilar nens…qualsevol cosa. Treballava dia i nit.

Tenia un germà que a més de ser un unionista feroç, era un imbècil: es presentava a visitar-la als Flats duent al pit la banda taronja de l’unionisme. No sols l’haurien pogut matar per res, sinó que posava en un compromís la germana, que tothom sabia que havia nascut protestant. Les visites eren molt estranyes. Qui era aquest home?

I Jean era una dona bondadosa i de bon cor. En un incident que esdevindria famós, diuen que ella va sentir un home gemegant al passadís a l’altre banda de la porta. Va obrir i va trobar per terra un soldat unionista ferit. El va confortar i li va treure un coixí esperant que els seus arribessin a buscar-lo. L’endemà, una pintada va aparèixer a la paret: Brit lover un insult molt amenaçador! En temps de guerra, l’enemic no té dret a cap tracte humanitari. I la gent seguia traient conclusions i les sospites anaven creixent.

La Jean es permetia només un petit luxe: li agradava jugar al Bingo, on alguna vegada guanyava alguns centimets. Un mal dia, mentre estava jugant, se li va acostar un home desconegut dient que un fill seu acabava de patir un accident i que ell havia vingut a dur-la a l’hospital en cotxe. Esverada, la Jean el va seguir. La tragèdia havia començat.

Hores després una patrulla de la policia la va trobar sola i desorientada pel carrer, amb evidència d’haver patit mals tractes amb ferides i morats visibles per tota la cara. Es va negar a explicar què havia passat, però nosaltres ho sabem: l’IRA sospitava que era una espia unionista i que tenia una emissora de ràdio per comunicar-se (una cosa absurda i impossible per moltes raons, que el cap de l’escamot IRA responsable va seguir repetint després de la Pau del Divendres Sant fins la seva mort). L’havien estovat de valent i deien que la pobre dona va acabar confessant. Si no, haurien seguit apallissant-la.

Nou dies després, el 7 de Desembre del 72, la família estava celebrant que al final els havien donat un pis més gran sempre als Flats i acabaven de mudar-se. Jean havia enviat la filla més gran a comprar alguna cosa especial per menjar i ella acabava de prendre un bany. Aleshores van sentir una trucada a la porta i no era la filla.

A la porta hi havia dos homes de l’IRA (ells s’autoanomenaven voluntaris) i un grapat de persones vingudes a expressar suport comunitari a l’acció, alguns amb el cap amagat sota una mitja de nylon, altres amb la cara coberta, i altres que clarament eren veïns. En el fons, era una repetició del que li havia passat anys abans quan vivia entre protestants i la van fer fora. Venien a buscar-la. Jean es resistia a sortir i els nens van començar a cridar i lluitar amb els atacants. Aleshores un dels invasors va oferir al fill més gran que vingués amb ells per veure que no passava res. Tranquil·litzats, Jean i el noi van sortir voluntàriament del pis seguint els pistolers. Arribats al carrer, un dels homes va treure una pistola i prement el canó contra el cap del nen, li va manar fer-se fonedís. A través d’una escletxa a la paret, el fill va poder veure la mare per última vegada. A empentes, la van fer pujar a una camioneta VW.

Alguns voluntaris de l’IRA van fer declaracions anys després de la pau a un investigador del Boston College als EUA amb la condició que no es publiquessin durant la seva vida. Per això sabem que la Dolours estava encarregada de dur els “desapareguts” en cotxe a una casa segura a l’altre costat de la frontera, ja a la República, on l’organització executava els condemnats. Ella va explicar com havia dut la Jean al lloc i parlat amb ella pel camí, i que l’ordre segur que havia sortit de Gerry Adams.

Els nens es van quedar tots sols al pis, on van sobreviure un parell de mesos sense que les autoritats els rescatessin. Preguntes pel veïnat no servien de res. Ningú en sabia res. Segur que la Jean tornaria. Potser havia anat de viatge oblidant-se de dir-ho als nens. La policia no volia investigar res. Aviat tothom va començar a parlar del cas. Una versió pretenia que la Jean s’havia escapat amb un mariner que coneixia, abandonant els seus fills. La BBC es va presentar al pis a fer un reportatge de TV ensenyant al món fotos dels nens esparverats. Als pocs dies, un altre desconegut va trucar a la porta. Era un home que tornava els tres anells que tenia la Jean als dits i el seu portamonedes amb unes quantes monedes. Però l’home no sabia res de res. Un dels nois fou atacat amb un ganivet per altres estudiants a l’escola. Li van dir que ell no podia seguir parlant de la seva mare i que el cas estava tancat i que estava bé tal com estava. Els nanos van aconseguir sobreviure unes setmanes tots sols patint fam. Al final les autoritats els van treure i repartir intencionalment a llocs molt diferents. Un d’ells, a un internat catòlic, va patir un assalt sexual pels capellans pederastes que va acabar als tribunals i un altre va escapar per miracle del mateix a una altra institució.

Anys després: La càrrega dels fills
Els fills van poder reunir-se i van decidir lluitar per rehabilitar la mare i mirar de castigar els culpables. La seva mort no estava protegida per l’indult polític que va acabar els Troubles, perquè l’IRA negava responsabilitat i no havia entregat el cadàver, o sigui que tècnicament seria possible castigar el culpable si hi havia proves. Ho veien com un assassinat civil independent de la guerra.

Els fills es van trobar cara a cara amb el parlamentari Gerry Adams el qual seguia (i segueix) negant haver estat mai un voluntari de l’IRA. Al final, esgotat, Adams va acabar afegint en un llenguatge triat amb cura que, en cas que servís d’alguna cosa, ell demanava perdó per la mort de la seva mare. Després d’alguns anys, una font misteriosa va identificar el lloc de l’enterrament. El govern va assumir les despeses i tots els fills es van presentar a l’excavació, que va fallar i fou abandonada després d’un mes de treball sense trobar res.

L’Ombudsman de l’Ulster i el nou Parlament van conduir una investigació per saber si la Jean havia estat de fet una informant dels unionistes o no. La resposta fou negativa. Ni hi havia evidència escrita enlloc ni ningú podia recordar qui era ni havia tractat amb ella. Així i tot, l’IRA segueix repetint que la dona era una espia i no canviaran mai la seva opinió.

Final
El delator anònim probablement no volia enganyar sinó que s’havia equivocat perquè el cos estava enterrat molt a prop. Un dia, després d’una pluja molt forta, una parella de ciutadans que estava passejant va trobar restes humanes que havien sortit a la superfície molt a prop de la platja i van trucar la policia. Immediatament tothom va opinar que es tractava del cadàver de Jean McConville. Havia mort d’un tret al cap i tenia ossos trencats, prova de que havia patit tortura. La policia va aplegar tots els fills a la morgue i exposant les restes del vestit a una taula, va demanar que intentessin identificar-les. Però cap fill gosava acostar-se. Al final un d’ells va dir a un policia que mirés a veure si hi havia l’imperdible que ella sempre duia pel cas que un nen s’estripés un vestit. El policia va anar i va tornar dient que no l’havia trobat. Mentre els fills, molt agitats, seguien parlant entre ells i plorant, el policia va tornar a la taula i va girar la roba. Un moment després, es va acostar al grup. Duia un imperdible a la mà.

I Gerry Adams, què? Com dit abans, alguns voluntaris, entre ells la Dolours, ja morta, havien fet declaracions al Professor del Boston College, que la institució es negava en absolut a ensenyar, perquè havien assegurat que no ho farien fins després de molts anys. Però aquestes promeses no van impressionar gens als fiscals que volien llegir-les. Un jutge va manar donar una còpia a als fiscals del Regne Unit. Poc temps després, ara fa més o menys un any, Gerry Adams fou detingut i interrogat per sospita de ser responsable de l’assassinat de Jean. El senyor va passar quatre dies i nits a la presó i se’n va sortir lliure sense cap acusació per falta de proves. El seu partit, com veiem ara als diaris, cada dia és més fort i es veu que té un futur. Els protestants segueixen essent la majoria però cada dia neixen més nens catòlics, que esdevindran votants i giraran la truita.

Apèndix: Dolours Price i l’Atentat de Londres
El Març de 1973, encara influenciada per les històries del seu pare, Dolours insistia en treure la guerra de l’Ulster i portar-la a Anglaterra. Gerry Adams va convocar una reunió per parlar del projecte. El grup va votar per acceptar-lo. Aleshores Adams va notar que els participants podrien acabar penjats a la forca i que si algú preferia no participar-hi, podia anar-se’n, cosa que molts van fer. Un grup de deu voluntaris fou triat i la Dolours en seria el cap.

Cinc cotxes robats van ser duts a Dublín, on van ser pintats d’un altre color i equipats amb matrícules autèntiques també robades. Van ser enviats a Londres per ferry. Els terroristes, ja a Londres, van preparar i activar el temporitzador de les cinc bombes i els 5 cotxes van ser aparcats sense cridar l’atenció a llocs molt sensibles del centre. En aquells temps no hi havia els mitjans que veiem ara cada dia a la TV i al cinema però dos policies tots sols van fer bones observacions. El primer va notar que la matrícula d’un cotxe aparcat davant la policia no podia ser verdadera perquè era més vella que el model del cotxe. Van trobar i desactivar aquesta bomba a Scotland Yard, però no sabien quantes en quedaven. Aleshores va arribar la trucada de telèfon de IRA: hi hauria explosions en una hora, sortiu dels carrers. La policia va pensar correctament que el comando de l’IRA en aquells moments estava encara a Londres però intentant fugir i van manar literalment tancar la ciutat per atrapar-los. Però buscant què, on i amb quines fotos o descripcions? No coneixien ningú. La missió semblava impossible. No pas per un policia de l’aeroport de Heathrow que estava mirant passatgers a punt d’embarcar a un avió cap a Dublin. Li va cridar l’atenció una noia joveneta que semblava donar ordres a un grup d’homes grans i els va fer arrestar.

A la Comissaria van trobar un quadern de notes buit però on es podia veure encara la imatge calcada d’un circuit de bombes. On estaven els altres cotxes? Ni la Dolours ni la seva germana Marian ni ningú més en volien parlar. Els temporitzadors havien d’explotar a la 1:50, però això tampoc ho sabia la policia. La Dolours es mirava el rellotge. Quan van ser les 1:50 es va alçar i mirant als policies dempeus, va aixecar el puny en l’aire. Es van sentir en aquell moment dues explosions, una d’elles davant l’Old Bailey, el Palau de Justícia. Dos altres cotxes no van explotar. Hi va haver dos cents ferits i un home va morir, segons sembla d’un atac de cor. El desgavell i el pànic a Londres van ser memorables. Les dues germanes, condemnades i tancades a una presó anglesa van exigir ser traslladades al seu país, cosa que la Primera Ministra, la Sra Thatcher, no volia permetre. Les dues van declarar la vaga de fam i van acabar alimentades per força de manera molt violenta. Al bord de la mort i fent front a mala publicitat, el govern britànic va haver de cedir i traslladar les dones a Irlanda del Nord (Ulster). La Marian, la germana més jove, va morir al poc temps. La Dolours, en canvi, va arribar a ser alliberada després de la Pau del Divendres Sant i va esdevenir una enemiga del tractat de pau i de Gerry Adams. Va morir a un hospital psiquiàtric.

Joan Gil

NB. Degut al caire tan emocional i secret dels esdeveniments, i a la possibilitat de persecució criminal, hi ha versions adulterades dels detalls, però no de la línia general. Aquest apunt ha seguit la versió de l’article “Where the Bodies are Buried” de Patrick Radden Keefe, publicat al New Yorker el 16 de Març de 2015. Aquest article mereix crèdit perquè l’autor va poder parlar extensivament en persona amb els fills de Jean McConville i amb alguns antics voluntaris de l’IRA.
Per si algú no ho sabia, aquesta història demostra l’horror i la intractabilitat d’una guerra civil entre comunitats. Els adversaris estaven separats per una muralla d’odi, de memòries dolentes i per projectes polítics i socials incompatibles que afectarien el futur i la vida de tothom. Molts lectors potser veurien els republicans irlandesos amb simpatia com un poble discriminat a qui es negaven drets i oportunitats. El Tribunal de L’Haia ha declarat que una “desaparició” és un crim contra la Humanitat, perquè a més d’una execució extrajudicial ensorra la família per sempre en un infern de dubtes i falses esperances. Quan l’IRA fa desaparèixer una dona que podria haver estat innocent o ataca amb bombes una ciutat on els residents innocents no tenen la culpa de res, fa canviar això l’opinió que teníem sobre les raons i justificacions dels republicans? En aquest cas, no cal esforçar-se molt per veure que els altres encara eren pitjors. Quina posició ètica hauríem de prendre? Continuaríem afavorint els Republicans? Hi pensarem quan veiem a la TV actual documentaris sobre les salvatjades i crims dels adversaris?

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a A Irlanda del Nord: Recordant l’Assassinat de Jean McConville

Revelacions: Francesc contra la Cúria Vaticana

Possiblement molts lectors saben que la judicatura vaticana recentment ha empresonat un Monsenyor de 55 anys d’origen espanyol anomenat Lucio Balda i imputat, sense poder arrestar-la una dona, Francesca Chaouqui, una jove advocada i publicista italiana filla de pare marroquí. L’acusació és que van revelar a la premsa secrets del Comitè pontifici Cosea (volums i més volums de documents) del que eren membres, cosa que inclou enregistraments electrònics directes del Sant Pare escridassant membres de la Cúria per haver pagat factures inflades per por d’incomodar algú !!! Els també imputats i fora de l’abast de la policia vaticana que van rebre piles de documentació i acaben de publicar-les en dos llibres acabats de sortit al Desembre 2015 es diuen Emiliano Fittipaldi (Avarizia: le charte che svelano. Ricchezza, Scandali e Segreti della Chiesa di Francesco) i Gianluigi Nuzzi (Merchants in the Temple: Inside Pope Francis’s Secret Battle against Corruption traduïda a l’anglès. Una cosa notable és que no obstant el disgust vaticà, ni la Cúria ni el Papa han negat res. Una crítica detallada dels dos llibres escrita per Tim Parks apareix al pròxim número de la gran revista London Review of Books que surt el 18 de febrer. Vet aquí com va anar i què diuen els dos llibres.

Avís inesperat al nou Papa
El 27 de juny de 2013, 3 mesos després de ser elegit, el Papa Francesc va rebre una carta esfereïdora de cinc auditors internacionals que havien intentat esbrinar com funcionava l’economia del petit estat vaticà: ingressos, pèrdues, negocis, obligacions… sobretot si guanyava o perdia diners el Vaticà. Això no té directament res a veure amb els escàndols del Banc Vaticà. Qui i com controla l’economia del petit estat? Quants diners tenia? No semblava una feina difícil, però va resultar impossible. “Sant Pare, la falta de claredat fa impossible determinar la situació econòmica del Vaticà” Explicaven que tot era un caos, que ningú manava ni sabia què feien els altres, que moltes coses eren sospitoses o perilloses i que en general la posició econòmica semblava deteriorar-se. A diferència dels seus darrers predecessors, Francesc és un administrador dur i competent que no dubta. Va cridar una conferència dels responsables principals del seu govern, però no pas per discutir: va anunciar que acabava d’anomenar un comitè de vuit persones triades per ell, gairebé tots estrangers i laics, sota el nom Cosea, els quals li presentarien recomanacions. El capellà espanyol i la Sra Chaouiqui n’eren membres.

Un dels llibres explica el problema de Francesc. Ell ho vol arreglar tot creant comitès i supervisors sota la seva autoritat, només que les temptacions són tan grans, que molts d’aquests òrgans no acaben essent models de virtut. I es barallen amb tothom. Molts creuen que això és afegir una altra capa de burocràcia incontrolable. No seria millor netejar el lloc i acomiadar la gent corrupta? Fàcil de dir, però d’on es treuen persones competents capaços d’assumir immediatament obligacions essencials? Qui els recomana? Un altre problema de Francesc, que és seu personal, és que tria col·laboradors i càrrecs malament. La Sra Chaouiqui va entrar recomanada per l’espanyol, però hom hauria pogut reconèixer fàcilment com era de perillosa: una dona de 30 anys, advocada, periodista, especialista en PR, amiga de molta gent famosa, sense experiència administrativa. Quines qualificacions tenia? I què pensar de les amistats que cultivava? Ai, ai. Ara el Vaticà ha publicat publicat emails entre ella i el Monsenyor espanyol de caire massa privat.

Les revelacions de Fittipaldi
Els dos llibres, tots dos molt ben documentats i basats en fitxers voluminosos, no es contradiuen en res, però fan paleses les personalitats diferents dels autors. Fittipaldi és un periodista investigador que explica en detall l’escàndol però des de fora, sense voler ficar-s’hi ni probablement voler ser part de res. Explica molts incidents separats, com anècdotes. En Nuzzi, l’altre autor té una visió intel·lectual més compromesa i preocupada i vol parlar de la lluita de Francesc, com si l’autor fos dolgut d’haver trobat a un lloc inesperat una cova de lladres i hipòcrites. Incidentalment, cap dels dos llibres aclareix si el Vaticà és riquíssim o està en la misèria.

Fittipaldi presenta un llistat, llarg però incomplet. Probablement la seva informació provenia de diferent fonts. Parla d’una trobada secreta amb dos clergues que li van presentar una pila enorme de documents confidencials sense explicar perquè ho feien. Volien que el món s’en assabentés de les despeses dels cardenals gastant fortunes en les decoracions luxurioses dels seus apartaments,sovint encarregant pintures d’ells; el desviament de donacions pels pobres a altres programes; l’interès de capellans i monges, que cobren sous sense impostos, en dipositar els estalvis en inversions igualment lliures d’impostos; que moltes organitzacions administratives semblen ignorar les lleis internacionals contra rentat de diners (sovint del comerç de drogues); nepotisme desvergonyit, donant càrrecs sense feina a parents i amics sense que hi hagi feina o una descripció d’obligacions i les coses que semblen pitjors: la utilització dels processos de canonització per fer-ne un negoci lucratiu i la utilització de botigues i serveis lliures d’impostos per defraudar impostos legítims de l’estat italià, venent quantitats extravagants i sospitoses de gasolina, cigarretes, begudes alcohòliques de qualitat, vestits i productes electrònics. I també inversions immenses en firmes i negocis sense responsabilitat social, com ara Exxon o Dow Industrial.

Fittipaldi afegeix casos, tots ells documentats. Un Monsenyor (que en general és un prelat privat) volia un pis més gran. Al seu costat vivia un pobre capellà vell i malalt. Durant una estada del veí a l’hospital, el Monsenyor va fer enderrocar una paret incorporant una habitació de l’altre pis. Un cert diplomàtic vaticà passava divises il·legals en una maleta diplomàtica per ficar-les a Suïssa. L’organització per la Propagació de la Fe, enlloc de propagar la fe, compra habitatges de luxe sovint llogats a membres de la Cúria, amics i parents a bon preu. Un grup de capellans a Salerno va rebre 2.3 milions del govern italià per construir un orfenat per nens pobres però amb els diners van construir un hotel. Un arquebisbe de Salerno va robar una suma considerable amb impunitat.
L’autor ha pogut establir que el Vaticà té un portafolis d’accions bursàtils valorades entre 8 i 9 mil milions. Les propietats immobiliàries inclouen 4 hospitals, moltes universitats i un nombre inimaginable de cases pel món, gairebé totes descaradament infravalorades per pagar pocs impostos.
Una cosa és verdaderament indignant. A Itàlia es pot escriure una marca a la declaració de la renda per donar 0.8% dels impostos pagats a una església, (gairebé sempre la catòlica), que diu que serveix per pagar ajut social al països pobres del Tercer Món. Però només un 23% fa això. La resta desapareix sense explicacions. Diuen simplement que si tenen deutes, cal pagar-les. L’Osservatore Romano és un diari mundialment famós, però només ven 1000 exemplars cada dia i ha de pagar 84 periodistes. La Radio Vaticans encara és més cara.

La font millor d’ingressos són sens dubte les botigues lliures d’impostos, que segons els tractats amb Itàlia haurien de servir sols residents vaticans amb targeta d’identitat, però en realitat tenen 41,000 clients. La farmàcia té els extraordinaris ingressos anuals de 40 milions € !!! Deu ser una de les més grans i lucratives del món. Les vendes de la botiga d’alcohol indiquen que els capellans i monges del Vaticà deuen estar contínuament intoxicats amb les begudes més cares. El nombre de cigarretes venudes sense impostos és alarmant. Potser tots els residents del Vaticà estan morint de les malalties del tabaquisme però estranya una mica que no es vegi fum pujant darrere el Vaticà.

Coses encara més difícils d’entendre: les canonitzacions i l’Obolo de San Pietro
L’arribada del Papa Wojtyla (Joan Pau II) va capgirar moltes coses. Wojtyla va animar les diferents comunitats del món a presentar nous candidats per ser declarats sants. Segons el sistema actual originat en 1588 per aprovar una beatificació cal demostrar un miracle, per una canonització dos, gairebé sempre cures miraculoses a creients fervorosos en el candidat difunt sense explicació mèdica possible. El cas ha de ser presentat i estudiat per un postulador, amb un enemic “advocat del dimoni” El procés ha de ser en llatí i cada cas exigeix la traducció de milers de pàgines a un, dos o tres idiomes. La iniciativa de Wojtyla fou molt exitosa: durant el seu Pontificat hi va haver 482 canonitzacions, aproximadament 25% de totes les canonitzacions des del segle XVI, exigint 964 miracles confirmats, sense comptar les beatificacions. Un problema és que les traduccions poden costar 16,000 i les publicacions obligatòries al voltant dels 52,000. Recentment, el viatge d’un investigador als EUA va ser pressupostat amb 13,000 €. Els serveis del postulador vaticà tampoc són gratuïts. El més actiu es diu Andrea Ambrosi i cobra sis figures per cas. A més la companyia editorial que publica obligatòriament els casos és propietat seva. Segons sembla, el Papa Francesc ja ha advertit molt seriosament a aquest senyor. El grup que proposa un candidat ha d’obrir un compte de crèdit satisfactori al Banc Vaticà abans de poder començar. En l’actualitat hi ha uns 3,000 casos esperant una decisió. Alguns ja estan pagats.

El Obolo de San Pietro, una mena de recollida de cèntims, serveix per assistir als pobres de tot el món. De debò? Anualment, es veu que l’església recull uns 78 milions, dels quals pocs van a gent pobre. El programa té un saldo bancari en l’actualitat de 378 milions, usats per cobrir el dèficit anual del Vaticà, que segons sembla passa dels 70 milions anuals.

El llibre de Nuzzi: el Via Crucis de Francesc
Via Crucis fou el títol original del llibre ara canviat per “Mercaders al Temple” La diferència fonamental entre els dos llibres és que Fittipaldi clarament reconeix la lluita del Papa però el seu èmfasi és l’avarícia i falta de morals que regnen. En canvi, Nuzzi vol parlar sobretot de l’esforç i la pressió patida per Francesc, que ell veu com un heroi. És evident que les revelacions no poden haver vingut sols del capellà espanyol i la dona, però Nuzzi és qui descriu millor la feina del malaurat comitè Cosea. El seu objectiu sembla voler entendre què fa el Sant Pare, quina tàctica segueix i quins plans ha fet, coses gens fàcils degut a la foscor i manca de comunicació.

No cal repetir les coses que Fittipaldi ja havia descrit, però Nuzzi afegeix detalls que sovint deixen entreveure la personalitat i problemes del Pontífex. Per repetir-ho, un dels molts problemes que té és que tria malament o desastrosament els seus col·laboradors. Seguint una recomanació principal del comitè i tenint en compte que ell no vol mai acomiadar gent sinó que prefereix crear òrgans superiors que vigilin, Francesc va crear un Super-ministeri de Finances. Inexplicablement, va nomenar pel nou càrrec el Cardenal Pell, Arquebisbe de Melbourne a Austràlia, un home carregat amb acusacions d’haver protegit capellans pederastes i acusat ell mateix de pedofília. Això pot ser veritat o no, però no hi havia ningú millor? Una consideració evident, és que un Arquebisbe acusat de pederàstia amb raó o sense ha de tenir a algun lloc un fitxer amb informació confidencial que es podria utilitzar per fer xantatge. Per acabar-ho d’arreglar, va fer venir amb ell un amic i col·laborador australià, a qui va assignar un pis pagat pel Vaticà (2,900 € al mes) un sou lliure d’impostos de 15,000 €/ mes i va pagar 47,000 € per un mobiliari. Hom veu els problemes de Francesc. Són tots iguals?

Un capítol mig còmic de l’arribada de Pell fou la carta que va rebre informant-lo dels seus drets com a nou ciutadà vaticà de rang alt: coses de menjar amb 15% de descompte; un màxim de 500 paquets de cigarretes (sempre lliures d’impostos) per mes, amb 20% de descompte pels primers 200; 20% per articles de vestir i un màxim de 400 litres de combustible per auto, els primers 100 de franc, els 300 següents al 15%.

En Nuzzi tria molts paràgrafs dels documents com a model d’adulació abjecta i servilisme barrejats amb obstrucció insuperable.

Conclusió
Una cosa evident és que no entenem del tot com ha anat. Sens dubte, les filtracions només poden venir d’individus en posicions molt altes que sabien fins a quin punt les revelacions farien mal a tothom. Perquè ho van fer? L’autor de la crítica de la London Review ofereix una sospita horrorosa, anguniosa: potser ho van fer perquè es pensaven que Francesc no aconseguiria canviar res i ells ja no podien aguantar. Cal recordar rel cas previ del majordom del Papa Benet que va veure a la taula del Papa dues cartes horroroses on dues figures molt prominents s’acusaven mútuament d’haver estafat 2 milions i de tota mena de brutícia. Incapaç d’esbrinar la veritat, Benet va dimitir. En qualsevol cas, el Papa, que no ha desmentit res, ha dit que els llibres no faran mal perquè ell ja ho sabia tot i que està treballant per canviar-ho. La repressió contra Mg Balda sembla massa dura, gairebé fora de caràcter per Francesc, refermant la sospita que hi ha coses que ni s’han dit ni entenem.

I al rerefons hi ha les idees reformistes de Francesc. Ell sembla que no tocaria mai la doctrina establerta, però sí que toca i molt els detalls de com es presenta i s’aplica. Increïblement va fer un discurs al Sínode de la Família on va parlar com de costum sense haver discutit res amb un grup, probablement molt conservador. Inesperadament es va sortir amb l’afirmació que molts matrimonis no són verdaders matrimonis i que la gent no s’hauria de passar la vida empresonat a un mal matrimoni i que capellans no haurien de jutjar si un matrimoni era vàlid o no, sinó que caldria acceptar una declaració conjunta dels dos explicant que el matrimoni era fals per per pronunciar l’anul·lament. Com tothom li hauria predit, va causar enorme confusió sobre què havia dit, a més e la ràbia dels conservadors i tampoc havia considerat com s’ho prendria l’estat italià que sens dubte voldria dir alguna cosa. I que potser hi haurà gent capaç de cremar-lo a una foguera com feien abans amb gent així. Serà el Vaticà un lloc on és millor no parlar i limitar-se a nedar amb la corrent?

Al lloc on visc puc veure algun canal de TV mexicà. La gent segueix amb perplexitat i entusiasme sense precedent els sermons i activitats de Francesc, sobretot com ell ha renyit en públic els polítics i els seus bisbes, com ha dit les veritats que els que manen preferien callar. No n’hi ha prou de condemnar les bandes de les drogues, cal fer més. Cal evitar l’emigració forçada per la misèria. A un país on els polítics i la gent que surt a la TV semblen físicament castellans de Madrid, la situació de la població majoritària indígena és un dels capítols greus i no resolts de la nació. Contra la voluntat de tothom va anar a Chiapas dient Missa amb lectures en les quatre llengües indígenes locals, que havien estat prohibides. I la rehabilitació del difunt Bisbe Ruiz, fundador de la teologia de l’alliberament índia, el qual John Pau II havia intentat destituir. El vaig veure ahir esgotat, baixant d’un helicòpter i deixant-se caure mig mort al seient del Popmobile, demanant que li donessin aigua. Diuen que només té un pulmó. Minuts després, ja estava dret saludant.

Unes hores abans, un periodista li havia preguntat qui és Jorge Bergoglio. Es va fer un silenci i ell no responia. El periodista, alarmat, va afegir que si l’havia ofès, demanava perdó. I el Papa va respondre: “No, no. Yo soy un pecador”

Joan Gil

Publicat dins de General | 3s comentaris

Guerra Santa a l’Estat de Iowa

Aquest dilluns va tenir lloc l’elecció primària a Iowa, un estat molt gran dedicat a l’agricultura i la ramaderia, els residents de la qual tenen l’anomenada, molt ben justificada, de ser molt religiosos, que en general vol dir ser membres d’una de les comunitats baptistes sovint integristes, que fan interpretacions literals de la Bíblia en la versió comú nord-americana (King James).

Jo no he sabut mai si les eleccions primàries són obligatòries o no, però tots els estats les fan. L’estat hi posa tota la maquinària electoral i els partits, no pas cap govern, decideixen com s’han de fer. A Iowa, els dos partits ho fan de forma molt diferent. Els Republicans de cada localitat reuneixen la seva gent a un local amb cadires, on tothom pot seguir discutint i al final fan seure i escriure a tots els participants el nom del candidat triat a un paper. Recullen aquests vots i els compten. Els Demòcrates ho fan de forma molt diferent. No sé exactament com ho fan ara, però fa un anys un parent meu hi va participar i m’ho va explicar. Els votants es reuneixen a un local buit molt gran, potser un magatzem agrícola o un gimnàs, en general sense cadires i formen grups per a cada un dels candidats on la gent tenen una estona per discutir, cridar i mirar de convèncer altres, si volen. Aleshores l’encarregat (no sé quin títol te) determina quins grups tenen el nombre suficient de partidaris manat per les regles. Els que no hi arriben són eliminats de l’elecció i els partidaris derrotats són lliures d’ajuntar-se a un altre grup (o tornar indignats a casa seva). Aleshores l’encarregat mana a la gent que s’agrupin: per exemple, els de la Sra Clinton, a la dreta, els de Bernie Sanders, a l’esquerra, uns altres al lloc que quedi. Quan això ja s’ha fet, la taula es mira els grups i decideix visualment qui té més votants i per tant ha guanyat. Si no està clar, manen que es quedin només els dos grups amb més vots, i els partidaris derrotats que s’uneixen a un dels dos grups que queden. Els votants poden tornar a discutir entre ells, si volen. Els grups es tornen a formar. En general, el cas queda resolt, però si no, la taula podria procedir a comptar la gent que hi ha a cada grup per veure quin candidat ha guanyat, però això és una mesura extrema. Durant la nit electoral els Dermocrates a diferència dels Republicans no donaven nombres de votants (perquè no en tenien) sinó equivalents. Diuen que durant els temps de la Revolució de 1776 (que és com els Americans anomenen sempre la seva Guerra de la Independència) és així com es feia i els EUA són sens dubte la democràcia participativa més vella del mon. I les urnes i les paperetes no van ser introduïdes fins mig segle XIX.

No sé si ja s’ha vist a Catalunya o no, però un dels darrers episodis de la sèrie The Good Wife es va passar l’hora fent burla dels Caucus d’Iowa, sobretot dels del partit demòcrata que acabo de descriure. (Caucus és el mateix nom que tenen els grups parlamentaris del Congrés). En canvi Showtime va fer un documentari molt més interessant que van ensenyar a unes quantes de les 10 o 12 cadenes que tenen parlant de com havia anat la campanya a Iowa

Un dels problemes principals a Iowa és com dirigir-se als integristes religiosos, perquè amb algunes excepcions el nombre de votants rarament arriba o passa del 5% (i això dóna a una minoria militant i motivada la possibilitat d’exercir una influència desproporcionada sobre qui pot ser elegit a l’elecció general al Novembre. Els candidats republicans guanyadors dels Caucus Iowesos rarament guanyen una elecció general, potser per aquest problema. Però hi ha molts altres problemes amb minories dures militants a les primàries, com per exemple els llibertaris del Tea Party, l’extrema dreta. Durant la campanya general, els candidats finals triats pels estats canviaran radicalment de llenguatge dirigint-se molt més als votants normals. Veureu la diferència. Qui ha dit mai que els polítics menteixen i diuen allò que la gent vol sentir? Ara a la pròxima primària a New Hampshire ja han canviat molt. Deu ser el clima.

Si el lector vol seguir llegint, oferiré algunes traduccions de declaracions fetes pels candidats publicades al NYTimes el dia abans dels Caucus. Personalment trobo que és una falta de respecte molt gran a la Religió. Els anomenats evangèlics acaben sempre parlant dels avortaments, dels homosexuals i del matrimoni gai, de la necessitat d’acabar amb l’assegurança de malaltia (Obamacare), dels musulmans, de la llibertat religiosa(que és el dret de la gent poderosa d’imposar les seves creences als empleats sota les seves ordres, cosa que el Tribunal Suprem sembla protegir:els rics tenen a usar els seus diners per expressar-se), la contracepció. Algun grup baptista defensa el principi que la prosperitat personal és una benedicció o premi diví a la virtut d’un home, mentre que la pobresa és un càstig.

TED CRUZ
que és un dels dos Senadors Federals per Texas i el guanyador dels Caucus republicans, es el gran heroi de la dreta religiosa. Tret dels seus partidaris, no té gaire bona reputació personal. Molts el veuen com un oportunista desconsiderat, cínic, fals i perillós i un provocador. Ell ha estat responsable de molts incidents lletjos al Senat, sobretot el bloqueig dels pressupostos federals. Sembla ser un home molt ambiciós, dominador i sense gaires escrúpols, allò que molta gent gent anomena un líder. Va nàixer al Canadà, fill d’un emigrant cubà i una mare americana, tots dos ciutadans dels EUA. Un home tan intel·ligent com agressiu i desconsiderat, va estudiar a les millors universitats. Al començament es va presentar com a hispà, malgrat no parlar en absolut la llengua, però després va veure que no li convenia i ara més aviat passa de llarg. Comença tots les al·locucions amb una pregària com si anés a fer un sermó, cobrint se la cara amb una ma. Els seus empleats també ho han de fer. Anem a les traduccions (considereu que totes les cites són serioses):
Del GOVERNADOR de TEXAS PERRY sobre CRUZ: Cruz es desperta cada matí i demana perdó a Déu, fins i tot abans d’esmorzar.
CRUZ, aconsellant passar les darreres hores abans dels Caucus pregant: Passeu un minut al dia dient “Pare, Deu, per favor, us prego. Continueu aquest despertar. Desperteu el cos de Crist per salvar aquesta nació de l’abisme”
Anuncis de TV l’acusaven de ser fals, perquè deia una cosa a Iowa i una altra a Nova York (que pels integristes veuen com Sodoma i Gomorra). Un altre l’acusava de donar a l’església només 1% enlloc de pagar 10% que mana la Bíblia.
CRUZ a un debat, parlant a un Pastor que demanava la pena de mort pels homosexuals: Volem un President que accepti Jesús com el seu rei.
CRUZ, parlant a un altre Pastor: un president que no comenci cada dia de genolls demanant guia a Deu, no mereix ser el comanant en cap del nostre país.

DONALD TRUMP
essent un narcisista greu, el playboy Trump és una figura molt coneguda a Nova York. Un home que ha desenvolupat tants terrenys i edificat tants gratacels a tantes ciutats no pot ser del tot un ximple, com ha demostrat moltes vegades, però ha fet moltes coses descarades i ningú el té per un sant. Les bestieses que diu, probablement se les ha estudiat a fons. Hom no el veu com un home particularment religiós, però a Iowa es va destapar com a un Cristià de conviccions fermes. El seu extremisme de dretes va guanyar posicions entre els molts integristes que el suportaven i va anar de poc que no guanyés la primària. A vegades, no obstant, s’empatolla perillosament quan parla de la Bíblia i de coses religioses. És com les banyes amagades del dimoni als Pastorets, que són difícils de cobrir.

MARC RUBIO
m´ha desenganyat bastant. Al començament semblava un candidat bo, que ho fa bé al Senat, potser amb massa poca experiència, perquè no havia tingut mai un càrrec executiu i jo el veia com a un home amb futur, més d’aquí 4 o 8 anys que ara. Personalment, sembla ser tan intel·ligent, agressiu i ambiciós com el seu enemic Cruz i està orgullós de ser d’origen cubà. A més, parla el castellà gairebé tan bé com l’anglès. La seva base de suport és el Tea Party i l’integrisme religiós, o sigui la dreta radical. Però té problemes, sobretot una falta d’atenció o indiferència excessiva quan parla de diners o els toca, com per exemple amb despeses de viatge. Uns periodistes van trobar una cosa molt rara. Fa uns anys tocava un sou legítim d’uns 200,000 $ i acabava de vendre una casa particular per més d’un milió. I en aquest moment va anar a un banc i va treure un préstec de 80,000 a interès alt. Perquè? Es va negar a explicar-ho, com és el seu dret. Que potser es un jugador amagat? O li cal pagar a un xantagista?
Mentia també sobre els seus pares, que no són emigrants anticastristes. Tots dos havien arribat als EUA abans de Castro. En Rubio va nàixer catòlic, es va fer mormó uns quants anys i ara és un baptista evangèlic, que cultiva molt la dreta religiosa. No fa gaire va tenir un problema perquè a una de les seves fotos lluïa unes botes que es venen a les botigues per 900 dòlars. Deixem-lo parlar:
RUBIO: El nostre objectiu és l’eternitat, poder existir al costat del Creador per tota l’eternitat. L’objectiu de la nostra vida es cooperar amb el pla de Déu.
(Responent a una pregunta durant debat, demanant que comentés sobre un article a la revista TIMES que deia que ell seria el salvador del Partit Republicà): Vull aclarir una cosa. Només n’hi ha un de Salvador i no sóc jo. És Jesucrist, que va baixar a la Terra i morir pels nostres pecats.

El Dr BEN CARSON
és un cirurgià neurològic pediàtric famós per una separació heroica que va fer de dos siamesos alemanys units al cap. Va tenir molt de mèrit professional i científic, però dissortadament les criatures no van poder viure com a gent normal. Un dels dos estava tan profundament retardat que no aprenia a caminar. També es molt narcisista amb idees de grandiositat. No tinc aquí cap cita però com a lector àvid de la Bíblia sovint afirma que en resposta a les seves pregàries Deu li envia senyals i li ha concedit favors, sobretot en la forma de revelacions durant el somni. Diu que una vegada no s’havia preparat per un examen crític i durant la nit en un somni una mà li va escriure a una pissarra les preguntes que farien, que ell va poder preparar i passar el test. Com a jovenet, en un atac de ràbia va apunyalar un altre noi, però gràcies a Déu (que és el que volia dir) el ganivet fou aturat pel cinyell i Carson va salvar el seu futur enlloc d’anar a la presó.

JEB BUSH
és el cas més extraordinari de les primàries Republicanes, perquè ell havia estat universalment considerat el guanyador segur contra els altres candidats descerebrats però inofensius i enlloc d’això s’ha anat ensorrant cada dia més. El seu pare i el seu germà, el primer i segon Presidents Bush van tenir un lligam molt fort amb els integristes, cosa que Jeb no ha estat capaç de repetir. Ell havia estat el protector i mestre del Senador Rubio, però veient com Rubio li passava al davant, va intentar atacs personals salvatges contra Rubio a les discussions, que li van sortir molt malament. Segueix fent campanya gràcies als milions que té a la campanya.

ELS DEMÒCRATES
Només un parell de paraules per felicitar tant a Bernie Sanders com a la Hillary Clinton per haver rebutjat el joc estúpid dels periodistes de preguntar coses personals i discussions sense mèrit, enlloc de confrontar els problemes importants del país.
El partit havia estat preocupat per la falta d’oposició a Hillary i va intentar que es presentés Elizabeth Warren, Senadora per Massachussets i hereva de Ted Kennedy. Evidentment, no podria guanyar però la idea era forçar els temes socials empenyent la Clinton cap a l’esquerra, lluny dels rics i poderosos amb qui combrega. La Warren es va negar però inesperadament el vell Bernie Sanders (74 anys)es va presentar per fer-ho. Ha deixat bocabadat a tothom. Jo crec que va ser en Bernie sobretot qui va marcar la línia, rebutjant visiblement molest qualsevol intent de voler parlar de coses absurdes, que és el que feien els Republicans. La Sra Clinton s’hi va afegir potser perquè les enquestes deien que és el que també volien els votants. Van parlar tots dos de la desigualtat en ingressos, dels drets de les dones i de les reformes en l’assegurança de malaltia amb l’estat esdevenint l’únic assegurador que molts defensem i com vol en Bernie però no la Sra Clinton. I de moltes altres coses que importen a ls ciutadans. El contrast amb les bestieses que s’escoltaven als debats i discursos Republicans era espectacular. Els Republicans només feien un xou. Com era d’esperar l’actriu Susan Sarandon, degana del moviment progressista més radical a Nova York i una dona que als 69 anys segueix tenint un aspecte fantàstic, es va afegir al carro de Bernie amb gran entusiasme. Un problema de Bernie és que sembla massa vell no obstant la seva agilitat, salut i energia. I quan parla sembla sempre com si estigués enfadat, escridassant algú. A més, viu a una regió on no hi ha gairebé negres i per tant no ha cultivat aquest grup, a diferència dels Clinton. Una sorpresa inesperada és fins quin punt Bernie atreu i entusiasme els joves. Acabi com acabi, jo ja li donaria una medalla. Teníem ganes de sentir un polític que parlés les veritats.

Per acabar, no tinc la cita literal de Hillary Clinton però preguntada si ella s’interessava per la religió, va respondre el mateix que molts pensem. Ella personalment diu que és metodista (una comunitat respectable, forta als EUA, però no pas al Sud), es té per Cristiana creient, i li causa perplexitat veure com s’utilitza el Cristianisme per dir coses tan dures, cruels i judgmentals, quan de fet la religió parla de pau, tolerància, amor, perdó i respecte als homes i demana obres de caritat.

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a Guerra Santa a l’Estat de Iowa

Mort de la Inoblidable Mestra Christa McAuliffe el 28 Gener 1985

ChristaMcAuliffeAhir va fer 30 anys i tots els diaris i molts programes de TV americans ho van commemorar. Tothom recorda què estava fent quan es va conèixer la notícia: el transbordador espacial de la NASA Challenger havia explotat als pocs segons després de despegar i els set tripulants van perecer. Potser a Europa ningú va entendre perquè la notícia va estremir tant al poble americà. Em recordo que en aquell temps jo tenia empleat al laboratori un estudiant. El vaig veure acostar-se i li vaig espetar que el transbordador havia explotat i que la mestra d’escola havia mort. Em va mirar als ulls com si jo estigués boig i va sacsejar el cap enrere en horror. Me’l vaig trobar vint anys després i la primera cosa que em va dir és que recordava aquell moment. Voldria explicar perquè aquella tragèdia ens va fer patir tant a tots. Va ser per la mestra d’escola Christa McAuliffe, sens dubte.

Recordant la Guerra Freda
L’anomenada Guerra Freda no va ser mai freda. Molta gent als dos bàndols va patir i perdre la vida i els ciutadans vivien creient en la propaganda, sovint falsa, que els governs anaven explicant o amagant. Ara que s’ha acabat, ja es pot parlar lliurement de coses que aleshores eren tabú sense exposar-se a retribucions d’origen ideològic. El programa espacial soviètic fou sempre (i probablement segueix essent a Rússia ara) superior a l’americà. Els astronautes (dits cosmonautes a l’URSS) es van haver de jugar la vida en aventures molt valentes però temeràries i uns 13 americans la van perdre. I els homes de l’Apollo XIII de camí a la Lluna es van salvar pels pèls. El problema era doble: tots els coets i transbordadors eren meravelles tècniques amb parts i instruments sovint desenvolupats i construïts especialment pel transbordador contenint elements que no s’havien utilitzat industrialment mai i ningú sabia de segur com funcionarien. Pràcticament cada transbordador era desmuntat després de cada retorn a la Terra i reconstruït com si fos nou amb tecnologia acabada de desenvolupar. Amb molta raó, els soviètics, com els xinesos en els nostres dies, no van voler enviar mai homes a la Lluna, una temeritat molt espectacular i apreciada pel públic que no era necessària. El vehicle robòtic automàtic soviètic va fer bona feina i dur a la Terra tants rocs lunars com els americans. Els russos van arribar a construir un transbordador similar al Challenger completament automàtic que va volar i aterrir amb èxit sense tripulants una sola vegada (que els americans ni tan sols havien intentat fer) però no servia de res i era caríssim. I el segon problema era la pressió política: s’exigien èxits espectaculars per demostrar la superioritat tècnica de l’occident. A vegades la situació feia ignorar problemes als tècnics.

En algun moment l’Administració de Ronald Reagan va decidir que estaria bé i tindria interès simbòlic posar una mestra d’escola a l’espai i ensenyar-ho a tot el món.

Sharon Christa Corrigan McAuliffe (“Christa”)
Van anunciar el programa i 11,000 mestres s’hi van presentar. La guanyadora havia de sotmetre’s a un any d’entrenament, tenir molt bona salut, saber fer certs experiments de Física que li encarregarien fer i sobretot donar dues classes des de l’espai que moltíssims estudiants americans seguirien per televisió en directe. La tria fou perfecta. La Christa, una dona a punt de complir els 40 (la NASA només considera gent d’edat madura) era un verdader somni, una candidata ideal.

La Christa tenia un Masters en educació i va treballar per anys a una High School (una mena de Batxillerat, obligatori a tots els EUA). Ensenyava Ciències Socials, que vol dir Història, Geografia, Economia… a una High School a Concord, estat de New Hamphshire a Nova Anglaterra. Tenia dos fills i s’havia casat amb el “sweetheart,” el nòvio, que havia tingut a la High School quan hi anava ella mateixa, cosa que els Americans sempre valoren molt bé. Els que ho han fet sempre ho mencionen al Resum i ho diuen a tothom. La Christa sempre havia estat entusiasmada per la NASA i l’aventura espacial. Parlava d’ensenyar i donava classe amb un entusiasme sincer i contagiós. Queia bé a tothom que la tractava. La van invitar a molts programes televisius, on el públic la rebia i l’aplaudia amb entusiasme. Va parlar a moltes escoles, en viu i per cable. Era exactament allò que qualsevol nen espera trobar a la classe en tornar de vacances. La seva sinceritat i efectivitat eren colpidores. Per una vegada, la NASA ho havia encertat. La Christa esdevingué famosa i tot estava preparat per les dues classes des de l’espai que ella donaria als nens americans. A més d’ensenyar el transbordador, ella volia parlar de les estrelles i els planetes i ensenyaria com són d’importants la física i la tecnologia. La mestra que havia acabat segona i va ser reduïda a suplent, es va fer molt amiga seva. Al final, aquesta segona mestra va esdevenir una astronauta oficial i va arribar a volar en una missió anys després. Però el programa per a mestres s’acabaria aquell dia tràgic.

El desastre arriba
Perquè va passar? Pel fred i perquè certes anelles que haurien hagut de tancar hermèticament cambres de propulsió que contenen gas a pressió altíssima quan s’encenen els motors no havien estat mai provades en el món real abans de posar-les a un lloc crític al Challenger. Cap Kennedy (o Canaveral) té un clima bo, generalment càlid, però aquella nit de gener havia gelat i al moment de despegar feia 36 graus Fahrenheit, uns 2 Celsius i les anelles en qüestió no s’havien descongelat. Rumors diuen que un tècnic ho havia sospitat i el van fer callar. Podria ser. Tothom estava il·lusionat.

Les càmeres de TV van ensenyar com els astronautes sortien alegres de l’edifici on s’havien vestit. Anaven en fila índia, molt depresa (gairebé tots els astronautes són militars, sovint pilots de proves avessats a jugar-se la vida), un darrere l’altre, per ordre de jerarquia amb el capità primer. Un dels pilots era una dona (gairebé mai en posen més d’una, per evitar que les dones es creguin que són iguals). La Christa, tan entusiasmada com sempre, fou la darrera en sortir. Als EUA fa temps hi havia el costum arrelat que els nens portessin a l’escola una poma per menjar si tenien fam i sovint en duien una altra per regalar al mestre. Un dels empleats va tenir el detall d’oferir una poma gran, vermella, molt maca a la Christa, que la va acceptar rient i va dur visiblement a la mà mentre feia les seves darreres passes a la terra. No sabem si li van permetre ficar-la al Challenger o no.

Com de costum quan hi ha un llançament, Cap Kennedy estava ple de visitants amb prismàtics, que eren els invitats i familiars dels astronautes i molts polítics i gent famosa. A fora, de lluny, visitants sense invitació també podien observar-ho tot. Moltes cadenes de TV transmetien en directe i sobretot milers de nens estaven a l’escola mirant a les pantalles de televisió.

El transbordador explotaria en plena vista dels invitats. Les càmeres d’alguna cadena, es van girar cap als espectadors, on hi havia gent movent-se sense destinació amb la boca oberta. Què ha passat? Què vol dir això? On és el transbordador? I ningú volia respondre ni dir la veritat.

El desastre tingué lloc 72 segons després de la ignició. La nació i molts nens d’escola van veure esgarrifats com el transbordador explotava en moltes direccions. Després d’un segons de silenci, el comentador de la NASA va dir lentament “Obviously, a major malfunction” i la transmissió es va acabar.

Seria interessant saber què van explicar els mestres als milers de nens que acabaven de testimoniar en viu la mort d’una mestra. Els pròxims dies, consellers i psicòlegs van haver d’anar a les escoles a parlar de la mort. Les restes del Challenger van quedar escampades a un corredor sobre terra i una mica sobre aigua, de molt més de mil o dos mil quilòmetres. Avions, helicòpters, satèl·lits i guàrdies nacionals van buscar a la desesperada i van recuperar moltes coses, però probablement la major part dels taüts enterrats eren buits. No en van voler parlar mai.

El President Reagan parla
A les poques hores, el President Reagan va haver de fer un breu discurs a la ràdio i televisió des de l’Oficina Oval de la Casa Blanca. No podria haver ignorat la situació. Tota la nació estava en dol i s’havia posat a plorar.
Els Presidents tenen sempre un equip de redactors per escriure discursos i declaracions. Reagan probablement ja patia de l’Alzheimer, però com actor professional, seguia llegint molt bé i la breu al·locució fou una de les millors mai escoltades a la Casa Blanca. Al final, Reagan va llegir lentament el nom complet de tots els morts i va acabar dient que havien pujat a veure la cara de Déu.

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | 3s comentaris

El Comte Guifré el Pilós i la Papessa Joana. Coses de quan Carlemany va alliberar Barcelona.

Era el segle XIX i les noves velles nacionalitats europees, suprimides per segles, s’estaven despertant i sublevant. Els historiadors van haver d’escorcollar vells documents i llibres d’història a la recerca dels herois que, sense saber-ne res amb la seva lluita i sacrifici havien fet possibles les nacions que es despertaven. Els cavallers medievals van tornar a la vida, i aixecant-se dels seus freds sarcòfags de pedre a les esglésies, van tornar a muntar el cavall i van cavalcar pels carrers d’Europa proclamant el dia de la justícia històrica que les nacions oprimides exigien. Fou Guifré el Pilós, fundador del Casal de Barcelona, un d’aquests?

No, Guifré mereix ser recordat, no pas com a fundador de Catalunya, que aniria massa lluny, sinó com a organitzador del territori de la Marca Hispànica fundada per l’Imperi carolingi per tal de protegir Europa dels Sarraïns que dominaven la Península Ibèrica. I la Marca, diferent en tot dels estats de la Reconquesta espanyola, fou un predecessor legítim i directe de Catalunya i un testimoni de la devoció i caràcter europeus del país que ara voldríem vindicar.

Fundació de la Marca Hispànica
Corrien els darrers anys del segle 8è. Barcelona era una ciutat musulmana sota la llei Xaria, poblada per una barreja de visigots, bascos, francs, moros, jueus i llatins sotmesa a un Wali (governador musulmà, que alguns tradueixen malament com a rei per la quasi independència del càrrec). La ciutat havia profitat d’un paper prominent durant el període del regne visigòtic liquidat pels musulmans, tenia una muralla excepcionalment sòlida i un bon port de mar i estava a un lloc maco i fàcil de defensar. Però el Wali era un traidor que va enviar ambaixadors a la cort de Carlemany a Aachen (Aquisgran) demanant ajut per rebel·lar-se i lluitar contra el Califat de Còrdova i la dinastia Omeia que regnava a Al-Àndalus (Ibèria musulmana). A Carlemany, a punt de ser coronat Emperador del nou Sagrat Imperi Romà de la Nació Alemanya, la idea li va agradar. Carlemany fou un gran organitzador del territori immens i poc poblat sobre el que regnava i havia establert un sistema de Marques, territoris tampó dirigits per militars i situats a les fronteres perilloses. La frontera ibèrica n’era molt de perillosa. Els musulmans ja havien intentat mig segle abans entrar a Europa i marxar cap a Roma, cosa que ningú havia oblidat. L’emperador Carlemany respongué al Wali que sí que voldria fer-se amic seu i que havia decidit enviar a Barcelona un exèrcit manat pel seu estimat fill i futur emperador Lluís el Pietós. Molt innocentment, poser algú s’havia pensat que seria possible treure els musulmans de la península. Els exèrcits sarraïns eren molt més poderosos que els cristians en aquells temps. Caldria afegir que els musulmans no van tenir prou gent per repoblar el territori i que al voltant dels Pirineus molts Visigots havien fundat comtats cristians, com diguem a Girona o Besalú.

Quan Lluís va arribar a Barcelona es va trobar amb una sorpresa: el Wali s’ho havia repensat i ara volia lluitar pels Omeias i Còrdova contra l’Imperi carolingi. Lluís va decidir que les muralles eren massa fortes per un assalt i va establir un setge de llarga duració tallant els suministres de menjar i fins i tot aigua. Haver de patir fam va indignar als barcelonins que es van sublevar contra el Wali que en tenia la culpa i el van empresonar i lliurar a l’exèrcit imperial, obrint les portes de la ciutat. Lluís el Pietós hi va fer una entrada triomfal l’any 801. La Barcelona alliberada no tornaria a ser musulmana (fins al segle XXI almenys) i Lluís va triar un noble Franc del seu seguici i confiança anomenat Berà com a primer Comte de Barcelona. Va quedar clar que Barcelona seria el centre polític i militar de la nova Marca imperial amb autoritat sobre tots els comtats de la regió.

Evidentment als carolingis no els semblava que amb la conquesta de Barcelona n’hi havia prou i van aconseguir afegir-hi els comtats pirinencs aragonesos i els bascos del Ducat de Bascònia que hi havia a Pamplona. Això tancava efectivament la península als Pirineus. Dissortadament, però, la successió de Carlemany fou un gran desastre acabant amb la separació de França i Alemanya i afeblint molt l’autoritat imperial. Els bascos, sempre desitjosos de romandre lliures, aviat es van despenjar de la unió. Potser algun lector va aprendre a l’escola que l’èpica francesa La Chanson de Roland descriu la desfeta catastròfica de les tropes imperials a Roncesvalles a mans dels bascos.

Qui era Guifré el Pilós
En sabem moltes coses. Guifré era un Visigot (no pas un Franc com Carlemany) i era membre de la dinastia dels Bil·lònids, una família poderosa visigòtica que havia produit molts comtes. En aquell moment, no obstant ser Visigots, estaven al servei incondicional de l’emperador Franc carolingi. La llengua internacional i escrita era exclusivament el llatí però la gent parlava a casa ja dialectes vulgars que amb els segles esdevindrien les llengües modernes. Què parlava en Guifré? Els Visigots havien introduit un dialecte alemany diferent del dels Francs de Carlemany (que segueix essent una de les tres llengües oficials que els nens de Luxenburg han d’aprendre a l’escola), però els llibres diuen que els Visigots ja estaven molt assimilats a la cultura llatina. Ens quedarem sense saber què parlava el Comte Guifré.

I això de Pilós d’on va sortir? Hauria estat Guifré un avi del President Puigdemont? Només en sabem alguna cosa per un rengle a una Crònica dels Comtes de Barcelona escrita pels monjos de Ripoll. Diu que el jove Guifré va presenciar l’assassinat del seu pare Sunifred I per un militar Franc. El pare era un comte. Segons sembla un Franc va ofendre al pare tocant-li la barba, un insult horrorós intolerable i Sunifred va reaccionar matant o intentant matar a l’agressor, com era molt natural, però un altre Franc s’hi va ficar i va matar a Sunifred. En Guifré, no obstant ser un noi, va haver de venjar el seu pare i va haver de fugir desapareixent a Flandes per un llarg temps. Anys després va tornar d’amagat al Llenguadoc però la seva mare el va reconèixer en l’acte “per tenir pèls a llocs on els homes en general no en tenen” La mare ho devia saber. No queden retrats de Guifré i el misteri no s’aclarirà mai.

Guifré esdevé Comte de Barcelona
El món de l’Edat Mitjana era molt violent. Comte no era cap títol aristocràtic sinó el nom del governador d’un districte, de fet un funcionari imperial triat, nomenat i destituit per l’emperador. Quan un comte dominava alguns comtats, esdevenia un Duc, un títol que molts Comtes de Barcelona van usar. El títol més escaient hauria estat Marquès, que volia dir governador d’una Marca i els Comtes de Barcelona també usaven, però no va tenir èxit.
O potser no agradava als historiadors.

Vet aquí que el Comte de Barcelona, Bernat de Gòtia com el Wali que l’havia precedit una generació abans, es va sublevar contra l’Imperi. Gòtia sembla voler dir Catalunya. En Guifré es va declarar amic i servidor fidel del Rei/Emperador carolingi i va organitzar un exèrcit que va derrotar decissivament a Bernat. Com a premi l’emperador Carles el Calb va fer a Guifré comte de Barcelona i poc a poc la nostra història va anar començant.

Inesperadament, la Papessa Joana apareix a Troyes el 878 i confirma el títol de Guifré
L’Església catòlica, en aquell moment hàbilment dirigida pel Papa Joan VIII, va convocar un Concili a la ciutat de Troyes, que fou co-presidit pel Pontífex i l’Emperador Carles el Calb. Van decidir una sèrie de coses interessants, sobretot que un bisbe no podia ser deposat sense demanar permís a Roma, però també va ratificar qüestions polítiques. Cal recordar que el Papa conjuntament amb l’Emperador era qui en principi nomenava reis, nobles i fins i tot emperadors. El cas de la sublevació de Bernat de Gòtia, comte de Barcelona, fou presentat i discutit al Concili. El Papa va procedir a destituir formalment Bernat i confirmar l’anomenament de Guifré, la seva família i els seus amics, tancant així l’episodi.

I la Joana què? Resulta que el Papa Joan VIII era un senyor molt delicat, ben vestit, de maneres fines i francament afeminat, molt diferent dels guerrers ferotgesj masclistes del temps. La sospita que Sa Santedat era de fet una dona disfressada, la Joana, es va estendre. Amb el temps certes versions modificades de la llegenda van dir que la Joana va ser una dona disfressada elegida a un Cònclave i va regnar després de Joan VIII i que el seu pontificat fou esborrat dels arxius perquè ningú en sabés res. Jo crec que hi hauria una altra explicació molt més probable de les observacions, però la Papessa Joana va entrar a la història i jo he vist més d’un article recent parlant-ne. Fins i tot Joana ha esdevingut una icona feminista. Haver de disfressar-se d’home per poder fer de Papa, sembla mentida. La història és naturalment un disbarat, però sempre hi ha qui troba aquestes històries interessants.

La fi de Guifré
El Comte es va guanyar el seu pas a la història gràcies a la repoblació i gairebé refundació de Vic, creant així un territori ben lligat, políticament organitzat amb un exèrcit i que s’estenia des de Barcelona fins a Tolosa. Però, ai las, els moros el vigilaven preocupats.

La Marca patia de dos perills especials, que eren al sud la ciutat de Tortosa i a l’oest la de Lleida, totes dues essent places enemigues militarment molt fortes. El Wali de Lleida en particular, havia manat fer una fortificació extraordinària de les muralles, que va molestar molt als cristians que se sentien amenaçats. Al final Guifré va organitzar un exèrcit i es va presentar davant les muralles de Lleida. La batalla acabà amb un desastre esgarrifós per als soldats cristians que foren massacrats. En Guifré va poder fugir. Uns mesos després el fill del Wali, encara enrabiat per l’atac de Guifré al seu senyor pare, es va acostar a Barcelona dirigint un exèrcit temible. Guifré fou ferit de mort a la batalla i morí als pocs dies a Barcelona. Fou una revenja lleidatana terrible.

Catalunya neix i el Comte Borrell fa la primera DUI
Als carolingis els agradava molt fer assemblees de comtes i nobles. Els futurs catalans no s’hi trobaven a gust, perquè en aquells temps, els alemanys i francesos només parlaven del perill víking (els víkings havien atacat Paris pujant pel riu Seine i ja ocupaven mitja Gran Bretanya). No volien pensar en res més. Però a Barcelona, el problema no eren els víkings sinó els musulmans i ningú en volia saber res. La successió de Carlemany, com queda dit, fou un desastre molt gran i tant l’imperi, ara limitat a Alemanya, amb el nou regne de França ja separat i independent va perdre poder. Evidentment era França qui havia succedit Alemanya com a titular de la sobirania sobre la Marca Hispànica. Molts comtes, com en Guifré, van introduir per primera vegada el principi de la successió hereditària pels fills, que de fet els feia independents. A l’antic Imperi Romà això no havia existit.

Però el Casal de Barcelona va mantenir per alguna generació la comèdia de demanar la benedicció reial o imperial quan hi havia una successió. Fins que va arribar Borrell II, que personalment firmava sempre “Duc de Gòthia” a més de Marquès i Comte, enlloc de dir res de la Marca Hispànica. Gòthia sembla haver estat el primer nom de Catalunya i ja l’havien utilitzat alguns musulmans. Tenia un dret incontestable a usar aquests títols. Al començament del seu regnat, Borrell, que no era cap general famós, ja havia patit un raid d’un exèrcit musulmà, però en 985 el gran general i dictador cordovès Al-Mansur estava pujant cap a Catalunya i amenaçant greument. Borrell es va dirigir als dos reis que hi havia a França en aquell moment, Lotari i sobretot Hug Capet. Sembla que aquests dos volien ajudar però els seus nobles es van plantar i no van voler enviar cap ajut. El Rei Hug va respondre per carta que volia que Borrell es presentés a una reunió de nobles que li rendirien homenatge confirmant la seva submissió a la sobirania del rei. Borrell tenia altres preocupacions. El 987 el cabdill invencible Al-Mansur va entrar a sang i foc a Barcelona, incendiant la ciutat, i matant o esclavitzant els residents. Molt indignat, diuen que Borrell va escriure a França trencant la seva lleialtat feudal (no sé si la carta s’ha trobat). No servia de res ser part de França o de l’imperi. En aquell dia, Catalunya va nàixer i esdevenir un estat lliure. Borrell II acabava de fer la primera DUI, contra França.

Però teòricament, Catalunya sobre el paper seguia essent el territori francès de la Marca Hispànica, mai dissolta, i per això legalísticament ni el Papa ni l’Emperador van voler o poder atorgar mai la condició de Regne a Catalunya. Uns dos segles després, Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona i Príncep d’Aragó, que havia rebutjat la corona reial aragonesa que tenia la seva muller Peronella, va morir sobtadament al nord d’Itàlia, de camí a visitar l’Emperador Barbarossa. Potser volia demanar el reconeixement de Catalunya com a Reialme. Qui sap.

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a El Comte Guifré el Pilós i la Papessa Joana. Coses de quan Carlemany va alliberar Barcelona.

Sobrevivint Tornados a Texas

Waurika_Oklahoma_Tornado_Back_and_Front
Un tornado (altrament anomenat twister o cicló) és un cilindre de vent sovint comparat a un embut, despenjat d’un núvol del tipus cúmul, que gira violentament a gran velocitat i després de tocar terra es desplaça endavant també a velocitat molt alta causant una gran destrossa i creant perills de mort. La família de nou tornados que va aparèixer per Sant Esteve damunt l’enorme zona metropolitana de Dallas (anomenada pel Servei Federal d’Estadística Metroplex o Texas del Nord) on jo visc va matar 11 persones a Texas i 9 més als estats veïns. Algun barri fou literalment escombrat. A l’interior de l’embut hi ha pressió baixa que actua com una aspiradora aixecant objectes per l’aire i transportant-los. Hi ha fotos una mica insòlites ensenyant una vaca i una camioneta volant per l’aire. Pot haver passat. Qui sap.Seymour_Texas_Tornado
Als EUA tenim una “tornado alley”, un carreró d’on surten la majoria de tornados entre els mesos de Maig i Juliol, però a Texas hi pot haver algun tornado tots els mesos de l’any, encara que en general els de Desembre no tenen la força i brutalitat que acabem de veure. Diuen que la culpa la té el Niño extraordinari d’enguany i probablement no l’escalfament ambiental. Cal afegir que tornados s’han vist a tots els països del món excepte a l’Antàrtida, i que el país que més pateix pels ciclons és Bengla Desh, on hi ha centenars de morts cada any. El nom prové de l’època colonial i es una deformació popular mal pronunciada de tronado, que fa segles volia dia tempesta amb trons. Efectivament, els tornados es despengen sempre d’una tempesta forta que du de tot (vent, pluja, trons, llamps, pedregades i neu). Aquesta tempesta és la font dels tornados i els embolica totalment.

Protegint-se
Els sistemes d’alerta que tenim i els espais buits que encara hi ha a Texas són la raó que en general, comparat amb els temps antics, tinguem poques víctimes mortals. El Servei Meteorològic vigila les tempestes que sovint creuen el país en diagonal des del Pacífic fins Chicago i Nova York ja pot reconèixer el perill que es formin tornados i els estadis preliminars amenaçadors. Hi ha tres nivells d’avisos al públic. El primer és simplement una alerta. El perill existeix i s’aconsella que la gent se’n vagi de descampats i s’acosti a llocs de refugi i que vagi escoltant la ràdio. En general la ràdio i sobretot la TV ensenya un cartell amb l’avís i un so especial molt desagradable a través de la pantalla. El segon nivell ja és l’avís. Ara sí que ja cal prendre-s’ho seriosament. En general la TV interromp els programes i l’home del temps apareix ensenyant els núvols perillosos i sobretot buscant i identificant els embuts que es veuen sortint de la perifèria del núvol. Qualsevol d’aquests pot estirar-se fins tocar terra i esdevenir un tornado. Els ciutadans s’ho haurien de prendre seriosament i activar el pla familiar que tothom hauria de tenir. Finalment l’advertència mes temuda, el tercer i final avís, pot arribar. Un o uns quants tornados ja han estat identificats i semblen venir en línia recta a la teva ciutat. A la pel·lícula TWISTER amb Helen Hunt diuen que quan es fa aquest avís només queden 3 minuts per escapar-se, però a l’únic cas que vaig viure personalment a Fort Worth fa un any donaven una finestra de perill d’un quart d’hora. La situació era sens dubte aterridora. El meu iPhone va començar a emetre sorolls fortíssims utilitzant evidentment el meu GPS i vaig sentir udolant les sirenes de la ciutat. Feia por i no sense raó. Alguns tornados han arribat a destruir edificis alts. Al final en el meu cas, un tornado fluix va tocar terra a un poble més petit al nord i només va destruir un teulat. La vida normal es va restablir. Fins la pròxima vegada. Fou no obstant una aventura. Aquest dia de Sant Esteve, en canvi, molts texans no van tenir tanta sort.

Una vegada un grup d’empleats d’una televisió local va intentar fer el mateix que fan els actors de TWISTER, que és empaitar un tornado per fer fotos, cosa que ara ja s’ha vist molt però per molt temps es tenia per impossible degut al perill. Sobtadament el tornado es va girar en la seva direcció. La majoria de tornados es mouen per terra potser a 50 or 60 qm/hora però n’hi ha hagut mesurats a molt més de 100 qm/hora, o sigui que fugir no té res de fàcil. Els de la TV es van amagar sota un pont i van salvar la vida. Aleshores van començar a publicar que quan s’acosta un tornado i no hi ha cap refugi el millor és amagar-se sota un pont. Els experts, indignats, fan notar que aquesta gent van tenir molta sort, perquè els ponts són llocs particularment perillosos que cal evitar a qualsevol preu degut a una interacció també difícil d’explicar entre rotació i trajecte longitudinal pel pont. Així i tot hi ha gent que ho segueix recomanant. El lloc més segur és sempre un refugi subterrani, com el que tenen moltes granges als territoris agrícoles. Si no n’hi ha, el millor és aplanar-se contra la paret mes allunyada del punt d’arribada del tornado i mirant en la seva direcció. Una pregària també podria ajudar. Però no se sap mai, perquè els efectes del tornado són una mica llunàtics. Pot destruir completament una casa sense tocar la que està al costat. No es pot perdre mai l’esperança.

Origen dels tornados
Fins feia poc, el servei meteorològic exigia per identificar un tornado que una persona digna de crèdit hagués vist l’embut tocant terra, cosa difícil sempre sobre tot als vespres, excepte quan hi ha llamps. Avui en dia amb el radar poden veure fins i tot l’inici de les rotacions a l’interior d’un núvol abans que l’embut toqui terra esdevenint un tornado. Cal saber, no obstant que molt poques rotacions acaben formant un tornado. Com de costum, el problema comença quan una massa d’aire calenta i humida que està pujant, topa amb aire fred que està baixant. La qüestió que sembla més fàcil de respondre és què causa el el moviment rotatori. Cal recordar, encara que no no ens n’adonem que la terra està rotant contínuament a velocitat molt considerable. El núvol, en canvi, no és part de la terra i és una massa inert, subjecta a l’anomenat efecte Coriolis que sempre la pot fer girar contra el sentit de les agulles del rellotge a l’hemisferi nord i a l’inrevés al sud. Però ni això és senzill, perquè l’efecte Coriolis és evident en grans tornados però no en els petits ni potser als núvols on comença la rotació. En aquest cas, els científics invoquen l’efecte Bernouilli, que és molt més difícil d’entendre. (I ai las, d’explicar)
La intensitat dels tornados es classifica entre F0 i F5. Els que van tocar North Texas el dia de St Esteve eren F4, que sempre són molt perillosos, com van demostrar clarament. El tornado F5 més greu mai identificat als EUA és anomenat el Tri-State Tornado i va tocar terra el Març de 1925. Es va arrossegar pel sòl per 352 qm destruint tot al seu pas, va durar 3.5 hores (que vol dir que es movia per terra a més de 100 qm hora) i va causar la mort de 695 ciutadans.

Una altra cosa interessant és la velocitat del vent rotatiu de la paret, que és el que gira i que probablement és l’element més destructiu i perillós del tornado. Normalment als F baixos no passa gaire de 50 o 60 qm hora, però fa alguns anys a l’anomenat Tornado del Bridge Creek-Moore, també un dels F5 pitjors de la història, es van mesurar 480 qm/hora. Ara caldria afegir un !!!!! ben gros en lletres de color, perquè aquesta és la velocitat màxima espontània de causes naturals mai mesurada a la superfície de la terra. Els físics que s’hi interessen, diuen que teòricament el vent rotant podria arribar a atansar la velocitat del so, cosa que fins ara no s’ha observat.

Finalment l’obertura de la sortida de l’embut, que es allò que s’arrossega per terra també es molt variable. Sovint són uns 100 metros, com un camp de futbol però s’han arribat a mesurar 2-3 quilòmetres. Hi ha molta variabilitat en tot i res és previsible amb seguretat, cosa que dificulta molt les preparacions defensives. Poc coneguda és la intensitat del, diguem-ne, buit (pressió baixa com a una aspiradora) a l’interior de l’embut que fa pujar objectes per l’aire i que intuïtivament sembla molt perillosa. No es pot mesurar fàcilment. No, pocs bous o camionetes poden pujar en l’aire, però si que hi ha hagut molts desplaçaments de coses pesants.

Les fotos encloses són preses del domini públic de la Wikipedia

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | 2s comentaris

Desenganyat pels debats electorals

Abans els que vivim lluny no podíem seguir les campanyes electorals, però gràcies a l’internet ara sí que podem, encara que ja no ens deixin votar tan fàcilment com abans. Vaig trobar el debat amb insults entre Rajoy i Sànchez desagradable i lleig, com un picabaralles entre dos representants d’un món ja passat, que fou un mal aprenentatge de democràcia, un període gris a mig camí entre la foscor del feixisme i la lluminosat de les nostres esperances frustrades. El debat entre els partits catalans fou mol diferent, però tampoc em va agradar.

La Sra Terribes va anunciar que ella volia un debat entre els candidats i en va treure un debat a mitges. Els participants van defensar i contrastar els seus punts programàtics, però (si em permeteu especular) no van fer canviar cap opinió ni van resoldre els conflictes frontals i les incompatibilitats que existeixen. Això hauria hagut de ser l’objectiu d’un verdader debat.

I jo em pregunto si hi havia algú que sapigués alguna cosa de resolució de conflictes (potser el Conseller Homs fou l’excepció) ni de com tractar posicions inacceptables. Diguem per exemple que un imam musulmà s’acosta a un capellà catòlic i li espeta que Al·là és l’únic Déu i la religió musulmana l’única verdadera. Com s’ho prendria el capellà? Malament, de segur encara que, per miracle o casualitat, internament una veu li digués que l’imam podria tenir raó. Però ell fou iniciat en el catolicisme pels seus pares i va aprendre aquesta religió a l’escola. Va estudiar una carrera al seminari treballant molt. La seva família i tots els seus amics sabien qui era. El seu càrrec li garanteix una existència segura i si es fes musulmà ho perdria tot. Molts feligresos li confien els seus problemes. Acceptar allò que l’imam demana destrossaria la seva vida i tacaria de negre el seu passat. Ara imagineu que quan respon que no, l’imam el comença a insultar tractant-lo de mentider, hipòcrita, aprofitat, potser corrupte. Poden aquests dos entrar a un debat com voldria la Sra Terribes? Hi ha el precedent de la disputació de Barcelona sobre si el Cristianisme o el Judaisme són la verdadera religió en temps de Jaume I. No fou un incident maco.

Com que no conec personalment a cap dels participants d’ahir, he d’acceptar que tots creuen tant en allò que defensen com el capellà del meu exemple i que no podrien canviar fàcilment les seves posicions. Perquè haurien de canviar d’opinió quan altres comencen a escridassar-los i mig insultar-los? Qualsevol persona que entengui com intentar resoldre conflictes (que sovint és impossible) us diria que cal posar-se en les sabates de l’adversari i estudiar com ha format les seves opinions i en quines influències estan basades, quines conseqüències tem, per quines línies roges se sent amenaçat. I un cop aclarit, és quan hi pot haver debat. Cal recórrer amb ell el camí que ha seguit l’adversari per formar la seva opinió i ensenyar-li les sortides alternatives bones per a tothom que ell podria acceptar sense perdre o posar en perill la seva posició.

En el cas de Catalunya, potser enlloc de fer crits i declarar la guerra política, es podria presentar la sobirania com a punt final lògic i en interès de tothom a un problema que ha durat tres segles i ha fet molt de mal. Després d’enterrar la destral guerrera, podríem tots tenir un futur millor en amistat i germanor com entre fills que han abandonat la llar, però separats. També em sembla curiós que ningú s’adreci a la pretensió absurda que tot el poble espanyol tindria el poder de dictar-nos el futur en un referèndum estatal. Dissoldre i fer perdre el poder d’una minoria dissolvent-la en un altre col·lectiu on no podrà ser mai majoritària, s’ha intentat moltes vegades i ha estat sempre rebutjat fent reconèixer els drets de minories present a moltes lleis internacionals. Com és que ningú parla de minories nacionals a l’estat? Hi ha molts exemples a Europa. Jo ho vaig sentir per primera vegada quan era nen durant la Guerra d’Independència d’Algéria, on els francesos pretenien que tots els algerians de les dues religions eren ciutadans francesos i que la Constitució (que DeGaulle va canviar per dolenta) prohibia la independència. I que tots els que creiem en l’estat de dret som tan constitucionalistes com els del PP, però que això no vol dir que hàgim de suportar una Constitució que és dolenta i està escrita amb la intenció de frustrar les nostres aspiracions. I que la legitimitat i el desig i intenció de servir a TOTA la població (enlloc del contrari oprimint i frustrant un sector) són condicions per acceptar una llei com legítima. Els que vam viure el franquisme sabem què és una llei il·legítima. I podem reconèixer-la. Els que tant parlen d’obeir la llei, digui el que digui, estan mossegant la poma del paradís, com l’àvia Eva.

Feliç vot. I exerciu el dret dels ciutadans pensant en els molts que ara com en els temps de la Dictadura no podem fer-ho.

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | 2s comentaris