Dient la veritat als poderosos: la dona que es va queixar a Hitler de l’Holocaust

El cim del Niu de l'Àguila, el mirador d'esbarjo hitlerià, accessible al públic des del Centre de Documentació. La carretera conduint a l'ascensor final és visible a l'esquerra

El cim del Niu de l’Àguila, el mirador d’esbarjo hitlerià, accessible al públic des del Centre de Documentació. La carretera conduint a l’ascensor final és visible a l’esquerra

Hi ha molts turistes que visiten Salzburg, però pocs van al lloc on estava el Berghof (casa de muntanya), la residència principal del Führer, aquí nomenat AH. Cal prendre un auto, creuar la frontera alemanya amb Baviera per una carretera secundària cap a Berchtesgaden, pujar per una carretera alpina meravellosa fins arribar a un edifici onejant la bandera de l’orgullós estat lliure de Baviera: és el Memorial Històric bavarès amb un museu i un centre de documentació i informació erigit al lloc on havia estat el Berghof, un edifici tan gran com lleig amb una terrassa sobre l’aparcament a l’entrada. De la seu hitleriana no queda res, excepte els subterranis, encara intactes, que es poden visitar. La primera brigada americana que hi va arribar, va calar foc a l’edifici. Després una brigada d’enginyers ho va arrasar tot.

Només es va salvar de la destrucció el famós Niu de l’Àguila (Kehlsteinhaus), la caseta construïda al cim d’una muntanya de prop de 2,000 m, accessible només a l’estiu per una carretera molt espectacular (oberta només per autobusos oficials) muntanya boja, el regal del Partit a Hitler pel seu 50è aniversari. Com que és impossible arribar per carretera a un cim tan petit, a l’aparcament hi ha un ascensor que puja més de 100 m. Un regal molt bo, pagat pel poble alemany! Resulta que al Führer no li va agradar mai, però hi va fer pujar molts visitants i va esdevenir famós. Avui en dia dintre la casa hi ha un restaurant obert al públic i molts turistes hi van. La vista és fabulosa, però com sap molta gent, la visibilitat als Alps és molt dubtosa. Hi ha gent que es pensa que AH vivia al lloc, una cosa absurda. És petit i accessible només uns quants mesos. Vivia més abaix, al Berghof.

Obersalzberg
Al lloc hi havia un poble d’aquest nom que agradava molt al jove AH, el qual hi passava vacances i hi convocava reunions. Va pagar malament l’hospitalitat. Arribat al poder va comprar al preu que va voler amb amenaces i xantatge tot el poble amb església i tot, el va enderrocar i s’hi va construir el Berghof, on ell viuria amb Eva Braun i la seva cort molt mes sovint que a Berlin. Al costat hi havia la caserna de la Companyia d’Acompanyament, la seva escorta militar quan anava de viatge, i als voltants va permetre que els seus capitostos més notables hi construïssin petites casones. Excepte els subterranis, no queda res, però cal visitar el museu del Centre de Documentació. A més, hi ha al costat mateix la sortida d’una pista d’esquiar molt maca

Tenien moltes coses, velles fotos i entrevistes amb vídeo de gent que ho van viure tot, però jo el que no puc oblidar és un dels pocs papers exposats oficials que queden al lloc: és un document de l’oficina del Führer manant el començament del programa d’eutanàsia que va costar la vida a uns 200,000 minusvàlids. Com de costum, no està firmat per AH, que escrivia poquíssim, sinó per un assistent descrivint una entrevista al despatx del Führer amb certs oficials, on es va decidir allò. Hi ha una petita firma d’un desconegut a la part alts esquerra amb un segell validant l’autenticitat.
Era una ordre executiva (un Real Decreto a Espanya).

Amb el programa que va conduir a l’extermini de milions de jueus europeus, probablement va anar igual. A AH no li agradava escriure. El seu famós Mein Kampf, un llibre molt desorganitzat i mal escrit, fou dictat a companys empresonats com ell, probablement Rudolf Hess, sobretot. AH va expressar moltes vegades la seva febre antisemítica, malaltissa i irracional, i no hi cap dubte que el projecte exterminador va venir d’ell en persona, però no hi ha en canvi papers traçant-lo directament a ell, simplement perquè només donava ordres verbals.

Glòria a l’única persona a Alemanya que va gosar anar al Berghof a retreure-li.

Cara a cara: L’aventura de Henriette Von Schirach

Ho sabem gràcies a la secretària personal de Hitler que va presenciar la confrontació i pel vídeo d’una entrevista que Henriette va donar a la BBC, que he vist dues vegades.

Henriette era la filla d’un fotògraf que fou un dels primers militants nazis a Múnic i AH anava freqüentment a la casa a sopar i fins i tot a tocar el piano, òpera sobretot. El va conèixer quan era una nena de 9 anys i en AH li parlava de Tu, mentre que ella el va tractar sempre de Vostè i fou una de les poquíssimes persones que l’anomenaven Herr Hitler enlloc de Mein Führer com tothom. Era una noia atractiva que fins i tot va acabar sortint amb ell unes quantes vegades, no obstant la gran diferència d’edat, uns 30 anys. Al final es va casar amb Baldur Von Schirach, cap de la Joventut Hitleriana i després governador de Viena que fou condemnat a 20 anys de presó a Nüremberg. La Henriette es va divorciar.

El destí va dur la Henriette a Amsterdam durant l’ocupació alemanya, on va presenciar des de la finestra de l’hotel una escena esgarrifosa, de soldats i policies colpejant de mala manera, maltractant i empenyent un grup de jueus per fer-los pujar a trens de mercaderies. Va baixar a preguntar què era tot allò i li van explicar. Aleshores, deia ella, un soldat alemany també indignat, va afegir que tot estava molt malament i que serviria només per fer més enemics contra Alemanya. I que la pròxima vegada que anés al Berghof, que li expliqués al Führer. Sí, home…

Henriette va fer exactament això. Arribada a Múnic, va trucar al Berghof demanant una entrevista privada a AH, que li fou concedida. El Sr Hitler, com ella deia, la va rebre a la seva oficina, no pas en privat sinó envoltat d’assistents i la secretària. Què volia?

Henriette va començar dient que havia vist una cosa que estava malament i que estava segur que ell no en sabia res i per això volia cridar la seva atenció i va descriure l’escena d’Amsterdam. El color de la cara del Führer va canviar i va respondre sarcàsticament que ja veia que ella era una dona molt sentimental. Henriette va tirar endavant i la conversa va pujar de to i degenerar, amb el Führer molt enrabiat i cridant a tot pulmó. A la BBC, Henriette va descriure com va acabar:
“Sr Hitler, això que vostè fa està malament i no ho hauria de fer”
Cada dia perdo al front 10,000 dels meus millors soldats, mentre que la gent als camps de concentració segueix vivint i això està alterant el balanç biològic europeu”

Ni la Henriette ni el seu marit van ser invitats mai més al Berghof, però en Baldur va mantenir la seva posició a Viena, on va continuar perseguint els jueus locals, fins al final.

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

El nou Vicepresident Mike Pence i la política de la “llibertat religiosa”

Els vicepresidents no pinten res… excepte quan el President es queda incapacitat o mor. Mike Pence no obstant els cabells blancs només té 57 anys, mentre que el més conegut Donald Trump ha complert els 70 i en tindrà 74 al final del mandat. Jo desitjo llarga vida i felicitat a tothom (la supervivència dels EUA em preocupa més; addicionalment, ja en tinc més de 74) però és evident que cal considerar la possibilitat d’una successió. Comencem per dir que Mike Pence és un home molt religiós, fill d’irlandesos catòlics però membre d’una comunitat baptista, com tants americans. Tant quan era un comentarista de ràdio com després de Congressista i Governador, ell deia sempre que era “primer cristià, segon conservador i tercer republicà”

Els Baptistes
La comunitat és sens dubte una branca protestant radical perfectament respectable. Semblen ser una revifada de l’Anabaptisme perquè rebutgen radicalment el bateig de nens. Només els adults creients poden ser batejats per immersió total després de fer una confessió pública de fe en Jesucrist i la Bíblia. La fundació s’atribueix a John Smyth, un anglès predicador separatista (vol dir de la nova església anglicana) domiciliat a Amsterdam, que creia que l’església oficial no era prou protestant. Els Baptistes van arribar molt aviat al segle XVII a Amèrica. Mentre que la majoria de pares fundadors de la nostra República eren anglicans (episcopalians, com es diuen ara) la comunitat baptista es va estendre, es va fer i segueix essent fortíssima als EUA avui en dia.

No és fàcil resumir en què creuen perquè no tenen cap catecisme normatiu excepte la Bíblia, sempre en la traducció anglesa anomenada de King James, en la que creuen literalment i són lliures d’interpretar. Tenen comunitats locals molt independents, que accepten la Teologia baptista, sovint regides per Diaques i un Consell d’Ancians que tria els nous predicadors, però cap capellà. Parlant de la comunitat político-religiosa tan forta i aparent al país, hom es refereix sempre als Baptistes. Fa anys van tenir una escissió que va acabar formant el grup dels Baptistes del Sud, que deien que l’esclavatge està descrit sense condemna a la Bíblia i també segueixen sent molt forts al Sud.

Pel que fa respecte a l’interpretació literal de la Bíblia, amb tot el respecte, jo diria que molts llibres de l’escriptura foren escrits originalment en llengües molt difícils de traduir, com l’arameu idioma probablement original del Pentateuc, el grec koiné i la Vulgata llatina i que la interpretació literal d’un text traduït manta vegada en cadena com aquest, ha de ser per força molt problemàtica. Un traductor professional actual patiria molt i s’exposaria a insults, amenaces i a articles crítics llargs. Oficialment l’Església Catòlica només reconeix la infal·libilitat dels temes purament religiosos, no dels continguts històrics o científics que s’hi troben, cosa absolutament lògica.

Mike Pence: biografia d’un fanàtic
Va viure, entretenir, representar al Congrés i governar sempre a l’estat d’Indiana, on segueix essent governador fins finals de Desembre. Nascut dintre una família catòlica, es va fer baptista i va esdevenir advocat. El seu caràcter és bo i agradable, no obstant les opinions tan extremes que sosté. És sempre amable, escolta i deixa parlar, negocia (sense cedir) i fou molt respectat al Congrés no obstant ser membre destacat del Tea Party i va entrar a fons a la direcció del Partit Republicà, que potser és la raó de la seva tria com a Vicepresident.

Va exercir d’advocat però es va fer famós com a comentarista molt destacat i exitós de ràdio, on era un conservador extrem però dolç i suau, que deixava parlar i no cridava ni insultava mai com la majoria dels seus col·legues fan. Després de dos fracassos, va aconseguir ser elegit a la Cambra federal de Representants tres vegades seguides, sempre fidel a les seves tres prioritats de sempre: religió, conservadorisme, republicanisme. Després fou elegit dues vegades governador d’Indiana. I ara, el lector ja sap què ha passat.

Ideologia i Acció de Govern d’un idealog
El seu èxit principal com a governador fou que va fer pressupostos estatals equilibrats sense dèficit, reduint o acabant amb el deute públic. Aquí és on els Republicans i tota la Dreta criden entusiasmats “My Hero!”

L’any 1990, molt aviat, va usar durant una campanya electoral per congressista un anunci amb la imatge d’un àrab grotesc i amenaçador manipulant el petroli. Ha emprès una lluita que potser algú anomenaria fanàtica contra els avortaments, una obsessió molt gran de la dreta. Gràcies al Tribunal Suprem no es poden prohibir, però els adversaris escriuen lleis regulatòries absurdes fent-los difícils, cars o impossibles. En Pence fou un dels més destacats en aquest moviment que molts estats religiosos comparteixen. Va intentar fer una llei manant que els fetus tinguessin funeral i fossin enterrats com adults, va intentar tancar Planned Parenthood, el servei caritatiu ginecològic per a dones pobres, va ajuntar-se als que exigien condicions impossibles per llicenciar clíniques (calia equipar-les com si fossin petits hospitals), obligació d’anar dues vegades al metge, obtenir permís dels pares i un informe psiquiàtric, veure fotos en color de fetus avortats, prohibir avortaments deguts a malformacions o gènere del fetus, prohibició de subvencions o pagaments d’assegurança per avortaments. Cal explicar que sempre es refereixen a un fetus com a “baby” i diuen que des del moment de la concepció té un dret constitucional a la vida. La majoria de clíniques que feien avortaments van haver de tancar. Per ara, els tribunals federals no han prohibit moltes d’aquestes coses, però la guerra amb els feministes continua. Ja veurem qui acaba guanyant, que no és gens clar. Hi ha molts estats amb una sola clínica a tot l’estat i de fet a molts llocs l’avortament és pràcticament impossible. El preu oficial total de la intervenció a una clínica de Planned Parenthood, són $1,000, però la dona pot trobar sovint subvencions, donacions i rebaixes, i acaba sent $300 o 400. En canvi, a la majoria d’estats l’assegurança no paga.

Pence es va fer famós pel seu suport i definició del nou concepte de “llibertat religiosa”. En el seu sentit tradicional, llibertat religiosa és un dels principis fonamentals de la religió baptista i tothom hi està a favor, però ara vol dir una cosa diferent: és el dret individual de rebutjar o ignorar lleis i drets quan estan en conflicte amb les creences religioses dels que estan al poder. Per exemple, sabent que la majoria d’americans obtenen assegurança de malaltia de l’empresa on treballen, un propietari, sovint un milionari, té dret a no voler pagar per comprar contraceptius o medicaments legals i segurs per avortar a les seves dones empleades. L’església catòlica s’hi ha afegit entusiàsticament i el Tribunal Suprem ja ho ha permès. És la llibertat dels amos i poderosos, no pas de les treballadores. Cal afegir, no obstant, que Obama va trobar una drecera legal i un xic complicada per acabar obtenint medicaments pagats per fer això. No em consta com funciona.

Una altra aplicació de la nova llibertat religiosa és la guerra contra els homosexuals i sobretot els casaments gais. Ha intentar fer aprovar lleis permetent negar serveis o complir obligacions afectant gais al·legant llibertat religiosa, com negar serveis a homosexuals als restaurants o floristes o negar-se a casar o fins i tot escriure llicències de matrimoni. L’objectiu final és molt evident: crear un escenari on els empleats del registre civil es puguin negar a deixar casar ningú al·ludint llibertat religiosa personal, no obstant la legalitat d’allò que ells combaten. Pence en persona va dir a un programa de televisió nacional que si ell estava a un restaurant i veia com servien a una parella gai, s’aixecaria i marxaria per no tornar-hi mai més. Això acabarà aviat al Tribunal Suprem. És trist pensant en els milers o milions de persones que han mort o estan morint a l’Orient Mig per confessar o tenir una certa religió diferent. Quin abús de la frase “llibertat religiosa”!

Un tema nou, tan profundament estúpid com feridor, és la guerra de l’ús de WC públics o escolars pels que han canviat de sexe. Volen obligar-los a fer servir els vàters del sexe original. Això ha desfermat a moltes escoles baralles intolerables entre nens, que probablement ni tan sols entenen el problema, incloïnt els pares.

Sobre les escoles, ha fet moltes coses difícils d’explicar a una audiència Catalana, sobretot afavorint les escoles privades a l’esquena de les públiques. Caldrien massa explications pels qui no entenen el sistema.

I la història del creacionisme, volent que el món fou creat literalment per Déu en set dies? Hi ha molta gent a Europa que no es volen creure que això passi de debò, però la dreta radical insisteix en fer aprendre el creacionisme com alternativa als relats científics, com la teoria de l’evolució, als llibres i classes escolars. Una cita de Pence: “Algun dia els científics se n’adonaran” Ens quedem esperant. L’autor del Gènesi va escriure les coses sobre el món com ell i la seva cultura (i no pas Déu) les entenien.

La darrera fi de setmana, Pence fou escridassat a Broadway al teatre on feien el “Hamilton”, una versió musical seriosa i irònica però lleugera de la història d’aquest pare fundador, que té molt èxit actualment. Els intèrprets són gairebé tots negres o latinos. Al final, quan Pence ja estava al pasadís sortint, el repartiment en ple va formar en línia a l’escenari. Veient que ja marxava, un actor negre abans de llegir un manifest descrivint la por i neguit de les minories i exigint protecció,es va dirigir a Pence demanant que els escoltés per cortesia. En Pence, fidel al seu caràcter, es va aturar i aguantà en silenci dempeus
la tirada de l’actor. L’escena fou Pence pur.

Ara imagineu-vos, estimats lectors, que aquest senyor esdevingués President. Una raó inesperada per desitjar llarga vida a Trump!

M’havia descuidat felicitar pel Thanksgiving, la festa joiosa i una mica triomfalista dels emigrants que havien arribat a la nova nació amb les mans a la butxaca i la cartera buida, però van acabar creant la nació més forta i rica del món. De de debò, Happy Thanksgiving to Everybody!

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

Pronunciant TRUMP i PRIEBUS en català

Per acabar amb el misteri i ajudar als qui no s’interessen pels problemes de pronunciació que tenen els estrangers amb l’anglès, vet aquí la solució:
La pronunciació catalana que s’acosta més a l’original és sens dubte TROMP, amb O, no pas A. Ara bé: les vocals són sempre diferents i constitueixen el problema més greu dels accents i falsa pronunciació. Per mirar d’arreglar-ho, jo recomanaria pronunciar la O, però fent-ho obrint la boca més del que l’obrim normalment els catalans per dir O.
Crec que el signe fonètic és [o].

Per cert, Trump acaba de nomenar el que serà el seu futur chief of staff, que a Europa probablement seria anomenat el Ministre de la Presidència i potser encara més, perquè és el segon home a l’executiu nord-americà. (El Vicepresident no pinta res). El terrible nom: REINCE PRIEBUS. Ja hi ha fins i tot webs amb la seva pròpia veu explicant la pronunciació. En català aproximadament seria RÀINS PRÍBUS que és sorprenentment fàcil. Potser a la ràdio en faran versions originals i creatives.

Regles de pronunciació
De fet, la veritat és que desgraciadament pels Professors i estudiants no n’hi ha cap. Tot està regulat pel costum i la voluntat popular.

Les llengües europees, català inclòs, tenen regles de pronunciació generalment segures: hom llegeix un mot desconegut i gairebé sempre sap exactament com pronunciar-lo. No pas en anglès. Els professors donen guies aproximades, però la regla suprema és el poble. Llegiu un llibre de fonètica: “Pronunciació correcta és la de les persones que localment tenen l’anomenada de pronunciar bé”. Per descomptat els diccionaris normatius (als EUA el Merriam-Webster, però sobretot el gloriós Diccionari Oxford llarg, que molta gent respecta com autoritat suprema, ensenyen en parèntesi les pronunciacions acceptades, però usant dissortadament els signes fonètics internacionals, que no tothom pot llegir). Els diccionaris senzills com el que el lector deu tenir a la taula, en canvi sovint usen alfabet corrent, que és més fàcil però fals, només una aproximació. La veritat final és que per estar segur cal preguntar a un que en sàpiga i que cal mirar sempre la pronuncia ió que diu el diccionari.Jo voldria saber, perquè les emissores de ràdio i TV enlloc de malpronunciar no fan abans una trucada a l’adjunt cultural del Consolat Americà més pròxim? Estic segur que respondria.

El cas mig tràgic de “OO”
Hi ha llibres que diuen que es pronuncia U. És una informació molt incompleta, sovint falsa. “OO” té cinc pronunciacions reconegudes, 2 o 3 freqüents i altres rares. “U” és sens dubte la més freqüent, només que arriba a les orelles en dues versions que en anglès són molt diferents: una “u” molt llarga (moon, food) i una altra molt breu com una estampida (book, good, cook) que no es poden confondre si hom vol ser entès.

En altres casos, “oo” es pronuncia com una “o” molt llarga seguida d’una R breu: floor, door, poor. Em recordo amb horror de “l’Standard and PUR” radiofònic i televisiu absurd que encara ens segueix martiritzant les orelles. Es diu “POOO(r)”, en cap cas PUR.

La pitjor “oo” és la dels dos mots sempre usats com exemple: blood, flood. Seguríssim que no és ni Blut (que seria alemany) ni Flud. Els Nord-americans pronuncien bastant clarament una A, més o menys com “Blat” i “Flad” però he trobat webs que ho fan d’una forma molt més difícil amb una vocal que és impossible de reproduir en català, però se sembla sempre bastant a l’A, que seria la millor aproximació.

Finalment, per gent instruïda, hi ha les paraules tècniques com “Coordinate o Cooperate” que es pronuncien com ho fem nosaltres.

Un cas curiós que potser molts estrangers no entenen, és el de la paraula “route” (ruta o carretera). Hi ha americans que diuen “rut” i altres que prefereixen “raut” com jo. Tots tenim raó. Estin segur que a Espanya no es toleraria mai.

I com ho ha de saber tot això un pobre català? Doncs estudiant, llegint amb cura el diccionari i preguntant. Quan jo estudiava alemany em recordo que degut a l’arbitrarietat dels gèneres en la llengua calia sempre aprendre una paraula nova precedida de l’article que correspon, “der, die, das” (com per exemple, “el lluna, la sol, lo nen”). Amb l’anglès per sort no hi ha gèneres, però cal estudiar i aprendre la pronunciació de cada paraula. Amb el temps, l’estranger, com els nens americans, desenvolupa una mena d’intuició analògica per reconèixer la pronunciació de certs grups de lletres.

I amb els noms propis?
Això sí que pot ser un problema considerable. Pel que fa al primer nom, els registres civils americans ho permeten absolutament tot, fins i tot noms inventats i faltes d’ortografia intencionals o apòstrofs (com fan a vegades els negres) excepte noms polítics o obscens que prohibeixen per protegir el nadó. A més, fa un segle, els funciionaris d’immigració americanitzaven a l’arribada cognoms estrangers que trobaven massa difícils, però ara ja no ho deixen fer i els estrangers de tot el món segueixen arribant. El principi és que cal respectar la pronunciació triada pel titular. Quan l’immigrant es nacionalitza, si vol deixen canviar el nom. Quan el NYTimes publica un nom estrany, hi escriuen al costat entre parèntesi una transcripció fonètica en alfabet comú.

Què fa un ciutadà americà quan topa amb una paraula que no sap pronunciar? Ho vaig preguntar a dos companys universitaris, persones molt educades. Van respondre tots dos el mateix (després de mirar insegurament amb els ulls tota l’habitació, per veure si hi havia algú que en sabés més). En un cas així, intenten recordar una paraula similar que coneguin i n’adopten la pronunciació.

Els Anglesos i els Americans
Jo saludo entusiàsticament els anglesos per no haver canviat mai el nom d’Anglès a Britànic com han fet altres (Castellà-Espanyol) i haver creat pel món la llengua franca més poderosa. I han tolerat les llengües gaèl·liques d’origen celta encara parlades. Un problema per a estudiants estrangers és que parlen en moltes variants i dialectes, que per a mi almenys poden ser difícils d’entendre. Us imagineu un estranger confrontat amb el castellà que parlen andalusos o extremenys? És aquest dialecte allò que els estrangers haurien d’aprendre? Les persones poc educades i humils són sempre el problema pitjor. A mí m’interessen personalment les primeres pel·lícules que Alfred Hitchcock va fer al Regne Unit abans de venir als EUA i en tinc bones còpies però confesso que la llengua parlada em fa patir.

Els Americans parlen allò que clarament és un dialecte anglès que ara s’està estenent pel món com a nova Llengua Franca, com abans fa segles el llatí, el grec koinè i L’arameu. La nova llengua franca no és l’anglès d’Anglaterra sinó el dialecte nord-americà. Considerant el tamany del país i la varietat dels residents, és verdaderament extraordinari que hagi aconseguit mantenir la unitat lingüística que té. Els nens aprenen a l’escola que l’anglès és l’element central que lliga i cementa aquesta nació d’emigrants. Potser, diu algú, no hi hauria EUA sense llengua anglesa i veuen el cas potser més intensament que els catalans parlant de la a llengua. Això no vol dir que no hi hagi accents i variants regionals que no són cap problema. Un cas una mica diferent és el dialecte que alguns grups d’Afro-Americans parlen a certs barris negres, que no és sempre fàcil d’entendre per estrangers. Recorda el lector la famosa sèrie televisiva The Wire que estava ambientada sobretot en barris negres a Baltimore? Jo personalment necessitava els subtítols, però els Americans nadius més o menys ho entenien. Acabo de veure el primer episodi d’una nova sèrie televisiva que ensenya les vides de dues dones negres grans i ben educades a una ciutat. Al començament una de les dues es presenta com a nova mestre a una classe de nens negres i fa un petit discurs d’entrada en la línia habitual d’aquestes coses fins que una nena l’interromp: “I vostè perquè parla com una dona blanca?” Ho recordaré. Sens dubte s’entenien perfectament. Els presentadors de ràdio i TV parlen sempre amb l’accent dels estats centrals americans, ben acceptat per tothom. I l’assessor lingüista és una oficina importantíssima.

Però d’Anglès només n’hi ha un i val molt la pena estudiar-lo, ara com demà.

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Partits i “populistes”

Què deu ser un populista? Jo crec que són els ciutadans votants que estan tips i no es deixen dominar pels barons i aristòcrates dels partits amb els seus programes intocables, línies vermelles, pretensions de lideratge, compromisos i decisions cíniques, interessos i esperances d’assolir el poder. Els populistes són la gent amb problemes que els partits ignoren i es neguen a resoldre. Hi ha un altre nom més escaient per ells: votants demòcrates. Com qualsevol home lliure, els votants poden triar bé o equivocar-se. Jo crec que amb Trump s’han equivocat, però jo els entenc perfectament i em sembla que hem d’intentar fer-ne el millor que podem i sobretot mirar de guarir la divisió social greu i perillosa que s’ha fet palesa als EUA. El “populisme”fou una expressió d’una cosa que no tenim dret a ignorar: el descontent greu i la desesperació de la classe treballadora industrial i dels treballadors agrícoles, que no veuen llum al final del túnel. Enlloc de tractar dels problemes, el polítics parlaven sempre dels avortaments, els homosexuals, allò que els republicans anomenen “llibertat religiosa” (que és el contrari), dels jutges al Tribunal suprem, de suprimir l’assegurança de malaltia… I de com posar menjar a la taula i pagar la hipoteca i fer estudiar els meus fills a un College, què?

Les enquestes
Dia darrere dia ens deien com anaven les coses: sense excepcions o dissidències: avui la Hillary guanyava per sis punts, demà per vuit, demà passat només per tres. Una companyia es va inventar els percentatges de probabilitat, que sempre afavorien la Sra Clinton però no excloïen mai la victòria del Sr Trump. Aquests no podien fallar mai, però respecte als que donaven punts no es van equivocar del tot perquè la Hillary va guanyar en nombre de vots. Va perdre només pel sistema del col·legi electoral.

Com és el Col·legi electoral?
Reflecteix el caire federal i la sobirania dels estats. Cada estat tria un mínim de tres electors i un màxim igual a la delegació total de diputats al Congrés de Washington que és proporcional a la població. Els compromissaris tenen l’obligació de votar pel seu candidat, però històricament hi ha només un sol es va negar a fer-ho i els jutges li van donar la raó. El col·legi electoral vota un dilluns en desembre i els resultats s’envien al Vicepresident en funcions, el qual llegeix el resultat i proclama els nous President i Vicepresident en una sessió pública del Senat.

Recordant Bernie Sanders
Aquest vellet admirable i inesperat, vestit sempre amb trajos trets d’un gran magatzem i mal pentinat, un model de correcció i respecte, va tocar un darrere l’altre tots els problemes principals del país i inesperadament obtingué un seguit enorme de votants joves i progressistes (populistes sens dubte) fora de l’ocèan dels barons i homes forts del partit. S’espera que els delegats de les primàries siguin triats per la minoria de partidaris que es pren la molèstia de votar, però el partit havia nomenat un nombre extraordinari de “superdelegats” no elegits, tots ells donant una majoria imbatible a la Clinton. I no en va haver prou: els emails oferits pels hackers russos a Wikileaks demostraven com la Presidenta del partit, trencant el reglament, es corresponia i ajudava financialment i tàctica l’equip dels Clintons. El resultat ha estat un ensorrament brutal del partit: no tindran ni President, ni el Senat (que haurien hagut de guanyar) ni la Cambra de Representants. Ni res. I l’assegurança de malaltia serà suprimida, tots els nous jutges del Suprem seran reaccionaris, el dret a l’avortament probablement suprimit i qui sap què més. Felicitats en nom del poble nord-americà.

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Tot un any i l’elecció que ha d’acabar malament

Hi ha gent que es pensa que les barbaritats, abusos i grolleries que hem hagut d’aguantar mig estabornits de fàstic durant la llarguíssima campanya són únics. De fet coses inaguantables han passat molt en la història del país, que ha sabut ignorar-les i tirar endavant. Sempre em ve al cap la famosa Convenció Demòcrata a Cleveland (com la que va nomenar Trump) de 1920. Hauria hagut de guanyar el Governador de Nova York Al Smith, home progressiu i catòlic. Arribat a Cleveland, va resultar que un candidat del Ku Klux Klan tenia igual de vots i no volia cedir. Van arribar a celebrar 104 vots fins que al final tots dos es van retirar, triant un home desconegut que va perdre la general. Van preguntar a Franklin Roosevelt, que feia de floor manager de Smith si era difícil organitzar tants vots. ¨Només els primers cent¨, va respondre.

Els dos candidats principals segueixen fent campanya, però molts estats tenen vot anticipat (a Texas van obrir els locals dues setmanes abans i a altres estats tres setmanes abans) i ja hem votat prop de 30 milions. Diuen que el vot anticipat aquest any podria passar del 50%. La participació ha estat sorprenent. Als estats atlàntics com Nova York, Nova Jersey, o Virgínia, en canvi, com a Espanya, es neguen a acceptar vots anticipats, tan bons com són. Curiosament, alguns estats, pocs, permeten als votants tornar al local, cancel·lar el primer vot i tornar-ho a fer, però ho fan poca gent. Texas ha promès que cinc minuts després de tancar els locals, a les 7:05PM, publicaran el resultat del vot anticipat. Ja veurem.

El seguici de Trump
Tots els professionals donen a Hillary per guanyadora, però ningú considera un guany de Trump impossible. El que és més extraordinari és la natura dels seus seguidors: la classe treballadora blanca, que normalment a Europa demanaria concessions socials. Aquests ciutadans fa anys eren descrits universalment com una classe privilegiada, amb feina abundant, segura i molt ben pagada, envejada a tot el món. I ara? Ho han perdut tot: hi ha poca feina, mal pagada, avorrida, insegura, les fàbriques se’n van anar a Mèxic o la Xina, es miren els immigrants com a gent que els perjudica, no poden pagar ni les assegurances, ni l’hipoteca i no veuen a Washington ningú que els defensi. Trump els ha trobat i parla com fan ells, sovint amb certes vulgaritats difícils de traduir i trenca el llenguatge “correcte” però indiferent dels polítics i els treballadors volen un home fort que planti cara i ho posi tot a la taula, i acabarà amb la globalització i obrirà una discussió sobre les coses intocables, com per exemple la política militar. Amb Trump fins la mort! Ningú més ha entès el seu patiment. Potser algun lector pensarà en els orígens del feixisme. Qui sap. En canvi, Trump ha perdut moltes clienteles habituals dels Republicans, com ara els residents de suburbis amb bons habitatges,

Els seguidors de Hillary
Hillary Clinton té seguidors, sovint poc entusiasmats, entre tots els sectors socials amb la possible excepció dels treballadors blancs. La falta d’entusiasme és molt generalitzada i li podria fer mal el dimarts. Notable sobretot és el desinterés dels negres, clientela segura de Bill Clinton.

Aquesta senyora ha fet la seva carrera a l’ombra del seu marit, un home que pot vantar-se d’haver estat el polític més hàbil del seu temps, organitzador i dirigent d’un grup electoral invencible, però també un home d’honradesa dubtosa i pocs escrúpols. Per a ell, no es tracta de saber quines serien les exigències ètiques o morals d’un problema, sinó de saber com fer-ho per resoldre el cas.

Jo vaig perdre aquesta senyora quan va decidir gràcies a la maquinària del marit fer-se elegir senadora per Nova York. No havia viscut mai a l’estat, no coneixia ningú, ni havia estat mai elegida a res. Imagina’t, Senadora dels EUA per Nova York! Aviat vam veure com ho feia. Era una dona falsa i mentidera, molt ambiciosa, secretiva i autoritària. Treia totes les seves opinions d’enquestes de l’opinió pública i no parlava mai sense consultar amb els experts que l’envoltaven. El seu mètode privat era sempre reunir-se en secret amb els adversaris i negociar-ho tot sense preocupar-se de què havia dit abans.

Ara hem pogut llegir gràcies a les revelacions de hackers la diferència entre les coses que diu en públic i en privat. Cal distingir, explicava ella a Goldman Sacks, entre la personalitat pública i la privada. Un banc li va pagar $900.000 per una conferència i Goldman Sacks unes quantes vegades 350.000. Ara parla contra els tractats comercials, però va dir un cop a Goldman Sachs que ella somiava que mig hemisferi tingués comerç lliure i que totes les fronteres estiguessin obertes. Ella ofereix sempre allò que l’audiència vol sentir.

La Iniciativa Global de Bill, Hillary i Chelsea
L’obra de caritat dels Clinton va tenir sempre molt bona premsa: aigua neta i medicines pels africans pobres, assistència mèdica, ajut a l’Haití… Parlaven molt d´Haití, fins que va sortir ara en els emails fets públics que la gent a Haití els odia a mort pel que van fer. El problema que tenen ara els Clintons són els emails publicats pels hackers, molts d’ells trobats i enviats a Wikileaks per hackers russos per emprenyar. Veuen com la demanda de diners a milionaris inicials anava lligada amb contractes i invitacions profitoses pels Clintons i la mateixa assistenta personal de Hillary al Departament d’Estat era la mateixa que parlava amb els milionaris donants (!!!!) que molt probablement demanaven favors. La Chelsea sembla que a més de pensar que un cert empleat robava diners, denunciava la copulació d’interessos personals amb donacions. Un cert empleat contestava amb un text que jo traduiria lliurement com “Doncs què et pensaves, maca?” Per caritat no ho feien.

De gran importància fou la sublevació inesperada, però lògica, dels progressius, joves i dones militants darrere Bernie Sanders. Inesperadament, aquest vellet irresistible, amb poca veu, gairebé desconegut i amb maneres, que ni tan sols era demòcrata, va començar a viatjar arrasant amb auditoris plens i manifestacions i un estil i una educació i un respecte i amor a la veritat que podien enorgullir a tot el país i a tota la gent educada. Molt probablement tenia la majoria primària i era un home amb pocs enemics, molta habilitat, i seny. Va perdre perquè la Hillary tenia els super-delegats, gent triada pels barons del partit sense vot popular. Gairebé tots havien firmat per ella. Molt indignats, els entusiastes van crear el “Bernie or bust” moviment (o Bernie o tot a la…) En Bernie va acabar fent campanya per la Hillary i possiblement molts ex-partidaris votaran per ella. I si no, pels tercer partits, els Verds de Jill Stein o els Llibertaris de Gary Johnson, que no obstant, no tenen cap possibilitat de guanyar.

Final
Com tothom pensa, molt probablement el dimarts la Hillary guanyarà. No obstant, té un futur molt dolent pel davant. Els Republicans se l´han jurat. Diuen que, com van fer amb el marit i amb Obama, la investigaran a fons, li negaran absolutament tot i li faran, com al Bill, un impeachment. La seva única esperança seria recuper el dimarts la majoria al Senat, que és possible i probable o la Cambra de Representants, que ho té molt negre. Seran 4 anys dificilíssims. L’única cosa que el President controla són la política exterior i les guerres. Ho veig molt perillós.

Actualització (05/11/2016) Ahir divendres al vespre es va saber que ja 38 milions de ciutadans (seria la població d’Espanya) havíem votat per anticipat. És una gran sorpresa considerant que alguns estats encara no ho permeten. Tothom deia que anirien pocs, però estem veient el contrari. El dimarts no és el dia del vot, sinó el dia quan es tanquen les urnes.
Acabo de llegir a la nova edició del New Yorker (7 Novembre) un editorial d’Amy Davidson sobre el cas tan horrible de les revelacions de WikiLeaks oferides per hackers russos (en Trump els va invitar en un debat a fer la sarau a la Hillary. Poc es pensava…) El cas de corrupció i abús de posició oficial de la Fundació Clinton (Iniciativa Global) al meu parer acabarà amb una investigació congressional i amb l’ensorrament de la maquinària Clinton. Mal pronòstic per la nova Presidenta.
Alguns emails ensenyen clarament el lligam íntim entre els donatius i el negoci privat dels Clintons: demandes del govern saudita que la Secretària d’Estat vagi a una reunió, o si no estarien el perill els 12 milions que volien donar; empleats demanant als donants que invitin un de la família a fer una conferència o algun negoci. Però el que és gravíssim és una correspondència entre Chelsea Clinton i un antic empleat clau, anomenat Doug Band, en 2011. La Chelsea era una mica innocent i per protegir la reputació dels pares exigia que separessin les activitats de la Fundació de les demandes de negoci particular i acusava Band de conflictes d’interès i de robar diners perquè té una companyia que cobra de la Fundació i va a les reunions públiques a demanar negoci. La resposta indignada de Band, que jo crec que pagarà molt cara, és esfereidora. Band reconeix que sí que fa “hustling” (activitat forta) però principalment pel benefici personal dels Clintons, demanant conferències ben pagades i certs contractes. Ell anomena tot això “Bill Clinton, Inc”. Sobre el cas que ella anomena, potser ella no sabia que el seu papà n’havia tret cinquanta milions i que tothom a la Fundació, té conflictes d’interès. Encara pitjor que el Bill Clinton, Inc (literalment en anglès) ell afegeix “EVERYONE TAKES, EVERYONE”. A un altre email, un empleat sentint parlar del email privat de la Hillary a la casa seva, s’admira “És que s’ha tornat boja?” Un altre diu que aquesta dona es nega a explicar res o demanar perdó i que té un instint “cryptonita”(la roca perillosa del planeta de Superman)

Com acabarà? Jo recordo el cas del Watergate que va forçar la dimissió de Nixon. El cas era conegut des de mesos abans de l’elecció que Nixon va guanyar de forma aclaparadora, però el problema es va posar en marxa després de l’elecció.

Actualització 2: Dilluns 7. Només un dia i tot s’haurà acabat. Caldrà celebrar-ho. Una cadena de TV ha anunciat que ja més de 40 milions hem votat per anticipat. Un senyor del govern de Texas ha anunciat que espera que el 75% dels texans ho facin. Efectivament, dos coneguts m’han dit que hi havia cua. A veure si d’aquí dos anys ja ho fan tots els estats. També sembla veritat que per primera vegada en la història els mexicans van a votar en massa. Els llatins no volien fer-ho, perquè provenien de països americans on cal estar mal cap per esperar res (de bo) del govern i no volien saber res de política. Però els militants els han anat repetint els insults i amenaces de Trump i sembla que els han convençut. A quin ximple se li acut insultar grups i totes les dones abans d’una elecció?

Joan Gil

Publicat dins de Donald Trump, General, Hillary Clinton, Vot adelantat | 2s comentaris

Cites literals de Donald Trump

“No hi ha res que jo m’estimi més que les dones, però són molt diferents de com la gent es pensa. Són molt pitjors que els homes, molt més agressives i, renoi, poden ser molt llestes”

“En sé molt de guerres. He fet moltes guerres pròpies meves. Fins a cert punt, m’estimo guerres. Però només quan guanyem”

“Si Hillary Clinton no pot satisfer el seu marit, com es pensa que podria satisfer Amèrica?”

“(Parlant del Senador John McCain) No és cap heroi de guerra. Diu que és un heroi de guerra perquè fou capturat, OK. Em sap greu dir-ho. Un heroi perquè fou capturat, OK? Prefereixo gent que no van ser capturats”

“(Per acabar amb) els terroristes, heu de carregar-vos les seves famílies. Quan diuen que ells no es preocupen per la seva vida, heu de matar les famílies. Ja sé que hi ha una cosa anomenada la Convenció de Ginebra. Ens n’haurem de sortir”

“(Els xinesos a la Plaça de Tian An Men) gairebé ho van fotre tot. Van ser horribles, molt dolents, però ho van resoldre amb força. Això demostra el poder de la força”

“Acabaré amb les Zones on estan prohibides les armes de foc a les escoles i -naturalment- a les bases militars. Firmaré el meu primer dia, OK? El primer dia. S’han acabat les zones amb armes de foc prohibides.”

“La dona es pensava de debò que està bé que un bebé es posi a plorar quan jo estic parlant. És OK. Hi ha gent que no entenen res. És OK”

“Amb el nuclear, vull dir el poder, la devastació és per a mi molt importantant”

“(Sobre els Musulmans que viuen als EUA) Estan conspirant. Continuen conspirant i ja fa temps que ho fan i tothom ho sap”

“Tant si l’estimen com si l’odien, en Donald Trump és un home que sap què vol i lluita per obtenir-lo, sense reserves. Les dones troben això tan excitant com els seus diners”

“(Després de guanyar el Caucus de Nevada) Hem guanyat gràcies a la gent poc educada. M’estimo molt la gent poc educada”

“ISIS està honorant el President Obama. Obama és el fundador d’ISIS. És el fundador d’ISIS, OK? És el fundador. Va fundar ISIS. I el co-fundador fou la corrupta Hillary. (crooked Hillary, com repeteix sempre)”

“Aquesta merda tan cara de l’escalfament global s’ha d’acabar. El nostre planeta s’està congelant, amb temperatures molt baixes de rècord. Els nostres científics de l’escalfament estan atrapats al gel. Neva a Texas i Louisiana, temperatures baixes rècord a tot arreu. L’escalfament és una burla molt cara!”

“El concepte de l’escalfament fou inventat pels Xinesos perquè els Americans deixin de ser competitius. He rebut guardons ambientals. Sé moltes coses sobre canvi climàtic”

“El meu costat més maco és que sóc tan ric”

“(Ivanka) té molt bona figura. Si no fos el seu pare, m’agradaria sortir amb ella. Està molt bé, saps, si jo no estigués casat feliçment i no fos el seu pare…”

“Demanaré perdó en el futur, en el cas improbable que m’hagi equivocat”

“Els meus dits són llargs i molt macos, igual que, com ha estat documentat, altres parts del meu cos”

Traduït de la London Review of Books, octubre 2016

Joan Gil

Publicat dins de Donald Trump, eleccions EUA, General | Envia un comentari

Comparant les “Primàries” de Catalunya amb les dels EUA

Sembla que molts ciutadans a Catalunya estan enlluernats amb la idea de triar candidats abans de l’elecció a una primària, cosa que sembla una elevació del nostre modest però real nivell de democràcia. Sens dubte el cas té molt a veure amb el seguiment que la premsa fa de les espectaculars i caríssimes primàries nord-americanes. De fet els politicòlegs americans us dirien que un avantatge del sistema és que fa possible que moviments insurreccionals contra la direcció del partit a qualsevol nivell,
local, estatal o federal, tinguin una real oportunitat d’imposar-se contra la voluntat de la direcció, aristocràcia i maquinària del partit. Això és sempre difícil i car, però ha passat ara mateix amb l’espectacular insurrecció dels joves, feministes i progressius del Partit Demòcrata sota Bernie Sanders que va estar a punt de guanyar contra el partit oficial, que ja fa temps havia triat una candidata tan compromesa i desprestigiada com Hillary Clinton. A cal’s Republicans hi ha hagut també una insurrecció de la classe treballadora blanca, farta de patir i ser ignorada, de la caiguda del seu nivell de vida i de la indiferència dels poderosos, la que va triar Donald Trump contra la voluntat explícita de tot el Partit. Els treballadors blancs havien decidit sacsejar el sistema. L’exercici va durar un any i va costar milers de milions i mireu el resultat: haurem de triar un de dos candidats menyspreats, odiats i rebutjats per la gran majoria. Un és pitjor que l’altre. Molts votants es quedaran a casa fastiguejats. És un sistema que s’hauria de copiar?

La llei és molt diferent
Cal considerar que gairebé tota la regulació legal de les eleccions i lleis electorals són una competència EXCLUSIVA dels estats, que són, com han estat sempre, lliures i sobirans amb molts drets exclusius, i per tant no es pot imposar cap sistema unificat. Vots adelantats (a molts estats els locals de vot ja estan oberts), màquines, qualificacions dels candidats, credencials, tria de les meses, i pràcticament tot és diferent a cadascun dels 50 estats. Per això, les condicions i el mecanisme varien molt. Cal també tenir en compte que els Americans no voten mai llistes de partit sinó exclusivament candidatures
individuals i que l’autoritat del partit sobre els funcionaris elegits és bastant limitada, molt sota el nivell dels partits catalans. El sistema de primàries seguides d’eleccions directes s’estén a molts càrrecs que a Catalunya no són elegits, com jutges, caps de policia, fiscals (inclòs sempre el ministre de justícia de l’estat) i molts més. Cada estat decideix si un vot primari és necessari o no. Quan només hi ha un sol candidat, no es fa primària (com passa sovint amb la legislatura de l’estat).

Una qüestió interessant és quina relació tenen els candidats amb el partit. És possible que la maquinària del partit acabi imposant-se als candidats rebels? Si, sobretot pels diners. El partit disposa de connexions, llistes de petits donants amistosos, amistats i comptes corrents secrets que es poden posar o no posar a la disposició dels candidats per la campanya, si fan bondat. Res d’això es il·legal. En el cas de les presidencials, tant la Sra Clinton com el Donald s’han hagut de passar molt temps pidolant diners i assistint a festes on cal pagar milers de $ per deixar entrar el públic amb la possibilitat de parlar i fotografiar-se amb els candidats. I molts sospitem que per treure milions de certes personalitats, cal prometre coses, una situació molt amenaçadora que si que es il·legal pero molt difícil de provar. Com és que la Hillary cobra un quart de milió per donar una hora de conferència a Goldman Sachs?. La Hillary va obtenir moltíssims milions durant la campanya però clarament va despertar moltes sospites que ella no ha aconseguit esvair.
Un altre mecanisme per mantenir la submissió del candidat al partit, és precisament amenaçar-lo amb presentar candidats contra ell a les pròximes primàries. El partit sempre té prou gent per firmar tantes nominacions i peticions com facin falta en temps rècord, cosa sovint molt difícil per a candidats hostils. Com es troben 10000 firmes en un mes?
I hi ha coses pitjors, com ha demostrat la Hillary: El Partit Demòcrata accepta naturalment delegats que hagin guanyat democràticament les primàries, com vol la democràcia, però a més als qui manen els sembla que gent de mèrit i certs barons poderosos amb tant mèrit i dedicació són mereixedors de reconeixement especial i tenen dret a ser “superdelegats” no elegits sinó directament nomenats pel Partit sense donar explicacions. Així és com la Hillary va guanyar: probablement Bernie Sanders va treure més vots i delegats que la Hillary, però ella va guanyar la nominació gràcies als superdelegats, no votats per ningú sinó pels prohomes demòcrates, que es van agenollar davant seu gràcies a les arts polítiques del marit Bill, i tenien molts més vots que Bernie a la Convenció.

O sigui que les Primàries no sempre protegeixen contra les maquinacions del partit. Com es pot comparar això amb res que passi a Catalunya? És molt ingenu creure que la direcció d’un partit està disposada a sotmetre’s a la voluntat dels seus votants i cedir. Pobrets, ni tan sols entenen què és bo per ells. Els Mags no els portaran joguines.

L’afiliació al partit
Aquí hi ha també una diferència molt gran entre els Americans i els Europeus. Els partits americans no tenen llistats de membres, ni cobren quotes, ni donen carnets o targetes d’identitat, ni poden admetre o expulsar a ningú. En aquest país tots els ciutadans poden votar, però per poder fer-ho primer han de registrar-se com a votants seguint el procediment exigit per cada estat. Quan els estrangers es nacionalitzen, a la sortida del local on han prestat jurament, posen sempre una taula amb formularis per sol·licitar la inscripció com a votant, i també recullen els formularis omplerts. Una de les preguntes que cal respondre és amb quin partit t’identifiques i donen tres opcions: demòcrata, republicà o independent. Tinc entès que la majoria de votants trien “independent”. L’únic ús d’aquesta identificació és el dret a participar a les primàries del partit triat i els independents no voten. Ara bé: lliures i sobirans com són, hi ha estats que fan primàries “tancades” on hom només pot votar per l’afiliació triada (com Nova York) i hi ha estats “oberts” com Texas on pregunten a la mesa quan arribes per quin partit vols votar. En aquest cas l’afiliació a la targeta de votant no serveix de res. Un altre detall poc conegut és que hi ha estats on és molt fàcil canviar l’afiliació i altres com Nova York, on és dificilíssim i fer-ho pot trigar mesos, com acaba de passar a un amic meu a Buffalo.

Qüestions en discussió
Un problema molt seriós de les primàries és que degut a la poca participació de votants obren la possibilitat de manipulació a grups petits però apassionats que s’imposen amb relativament pocs vots a una majoria indiferent. Aquest ha estat recentment el problema dels Republicans on una minoria radical obsessionada no amb els problemes reals de la gent amb els avortaments, els homosexuals, els lavabos per transsexuals, el matrimoni gay i l’odi contra Obama i la llei de l’assegurança obligatòria contra malaltia, ja fa anys que imposa els seus candidats i els fa elegir, enmig de la indiferència total de la majoria. La gent només entenen què han fet després de l’elecció i sovint ni tan sols això. Els responsables republicans no han estat capaços de frenar aquesta marxa cap a l’extremisme de dreta i el partit està ja molt dominat per una colla estrafolària que sovint guanya. Però el nombre de votants a les primàries no augmenta i es difícil fer entendre coses a la gent. Alguna vegada a Nova York el percentatge de votants a unes primàries locals podria ser només uns decimals. No obstant, l’efecte és espectacular i el resultat acaba essent que el poble no troba bons noms a la papereta el dia de l’elecció general.

Cal recordar que no obstant el soroll i èxit de les primàries a Amèrica, al final els candidats guanyadors de les primàries no passen mai de ser una petita minoria de la població, que podria tenir majoritàriament gustos molt diferents i es queda sense haver pogut parlar. Podria ser (com passa ara sens dubte) que la majoria hauria preferit algú que no està a la butlleta. Hi ha molts ciutadans millors a la Unió. En l’elecció presidencial actual, molta gent està molt enfadada pels dos candidats bastant indignes i molts ens estem decantant pels tercers partits, molt poc coneguts però existents, sobretot el Partit Llibertari de Gary Johnson o el Partit Verd de Jill Stein, que aquest any tindran molts més votants que de costum. El sistema de les primàries ens ha gastat una broma molt desagradable.

Recordant que el vot americà és sempre per individus i no per una llista de partit, hi ha discussions serioses sobre com evitar el problema. Hi ha qui afavoreix el sistema del “ranking”: un punt per a candidat A, dos punts per a B i tres punts per C. El qui tregui més punts guanya. Que jo sàpiga els matemàtics fan sempre objeccions greus que jo no he entès mai i diuen que el problema és massa complicat. Altres proposen que simplement caldria permetre a cada votant triar tants candidats com li semblin acceptables sense ranking i comptar qui ha tret més vots. És senzill i sembla que hauria de funcionar bé tancant el pas a minories activistes i fanàtics. Potser caldria pensar-hi quan es tracta de triar per exemple un Secretari General del partit.

Resum: Les primàries representen un esforç notable i meritori però molt car per treure el poder polític de les mans d’una elit (com per exemple els “barons” de cert partit) i obrir la porta a verdadera participació popular en el govern del país. La idea és molt bona i atractiva i funciona en general bé però dóna resultats de qualitat variable. La manipulació electoral per una minoria activista és el perill més notable però a més, inevitablement els partits restableixen formes d’exercir la seva influència i control.

Afegit: L’amenaça de l’Internet
El cas del Stuxnet, el virus nord-americà-israelià-britànic que va aturar les centrífugues d’urani iranianes fa uns anys ha fet palès que és completament impossible protegir-se de hackers. Com a repressàlia, els iranians van fer sis atacs greus contra els EUA, un d’ells prenent control d’un dic de central hidroelèctrica que els hauria permès causar una inundació si haguessin volgut. No hi va haver cap repressàlia. Els EUA com Rússia, Xina, Iran, Corea del Nord i algú més poden envair altres països amb impunitat i no hi ha repressàlies per por de contra-repressàlies i ningú sap que fer. Ahir mateix vam patir l’atac contra Dyn, la firma que tradueix les adreces d’Internet que usem en números causant un incident gravíssim, perquè els hackers ho van fer utilitzant instruments connectats per gent innocent, com càmeres, accessoris, controls d’edificis, etc, els quals van començar a disparar sol·licituds de servei de Dyn des de milers de llocs gràcies a un virus fins causar per hores el col·lapse total dels ordinadors de Dyn. Ningú sap què fer. I els russos continuen fent públics documents secrets de la Hillary, molts perjudicials, intervenint en la campanya. Pot esdevenir pitjor encara? Sí que pot, durant les eleccions.

En l’actualitat, gairebé tots els estats permeten la registració individual com votant per l’internet, però, amb l’excepció d’Alaska, no pas l’exercici del vot. Ara bé: 31 dels 50 estats sí que permeten als militars (milions de persones) votar per internet, enlloc d’haver de fer-ho per correu com fins ara. Això, dissortadament, obre un forat en la seguretat que ningú sap com tapar. Què caldrà fer si hi ha un hack el dia de l’elecció? No hi ha ni lleis ni defensa coneguda.

Joan Gil

Publicat dins de eleccions, EUA politics, Hackers, internet i vot, Primàries | Envia un comentari

El 12 d’octubre als EUA i la muralla

Aquest aniversari, celebrat el dilluns més pròxim, fa anys que és una festa federal. En aquest país el govern central no pot manar observar festes com passa a altres països. Els correus i les oficines federals estan tancades però altres han de treballar.
Hi ha estats i municipis i fins i tot companyies que accepten certes festes i altres que no. És un país lliure. A Nova York, els Italians han adoptat la festa, rebatejada Columbus Day, com a dia de la immigració italiana, tan important els segles XIX i XX, i fan una gran desfilada a Manhattan. A la resta del país, poc a poc la commemoració ha esdevingut una festa dels indígenes nord-americans i també un record de la seva tragèdia, un tema sempre popular a tot el país. Com fem els Catalans, els indígenes (que no són indis com absurdament es pensaven els Castellans), celebren i memorialitzen el dia del gran desastre. Si no fos per aquest nou vessant cap als indígenes, la festa del 12 Octubre molt probablement hauria estat suprimida. A Mèxic ja fa molts anys que el dia es commemora amb una gran festa indígena al Zócalo, al centre de la Ciutat i si hom té un passaport espanyol, és aconsellable no dir-ho a ningú.

Història ridícula d’una muralla fallida i molt cara
El Sr Trump presenta el seu acudit de construir una muralla doble en llarg dels aproximadament 3,2 mil qm de frontera entre els EUA i Mèxic, a través de rius, llacs, cadenes de muntanyes impassables, terres de conreu, deserts i moltes més coses. Curiosament, ningú li recorda que els partits polítics es van posar d’acord l’any 2,006 durant el regne del gran George W Bush i van aprovar una llei donant els diners per començar aquesta obra d’art. Excedint pressupostos, creant incidents vergonyosos i patiment humà, per no parlar dels morts, el projecte va arribar a construir uns centenars de qm en una muralla doble amb carretera al mig que qui vulgui pot admirar tant a l’extrem Est (Texas) com a l’Oest (Califòrnia) amb breus segments addicionals al mig. En general la muralla està feta d’una mena de formigó armat, pintada de marró. Amb una profunditat d’uns 2 m sota terra per evitar els túnels, té una alçada d’uns 5 o 6 m i està coronada per filferro amb punxes. Volia ser una mena de nova muralla de Xina.

Fallides? No cabrien a aquest apunt. Vet aquí algunes: 1) a Texas la frontera és el Rio Grande, que és molt ondulant i la muralla seria massa llarga i lletja seguint els meandres; van decidir construir-la en línia recta, deixant territoris americans amb un camp de beisbol i un altre de golf entre la muralla i Mèxic; 2) es van adonar que un segment llarg havia estat construït metros dintre de territori mexicà i van haver d’enderrocar-lo i tornar a començar amb un cost de gairebé mil milions; 3) a un lloc no es van adonar que les defenses contra inundació d’un poble mexicà creuaven la frontera, causant un verdader desastre civil amb les primeres pluges; 4) moltes organitzacions van denunciar la pèrdua de recursos naturals a moltes espècies d’animals que no podien creuar; 5) alguns propietaris van quedar separats de parts del ranxo i moltes famílies separades. Sobretot el preu i les queixes anaven pujant més i més fins que al final el 2010, ja sota el comand de Barack Obama, el Congrés en va tenir prou i va acabar amb el projecte. La queixa pitjor? La muralla havia fet mal a molta gent però no havia resolt res. El nombre d’entrades il·legals als EUA seguia essent el mateix.

Vaig veure a un reportatge un grup de Coyotes (els guies mexicans que per diners ensenyen com creuar) rient i mofant-se de la muralla. Deien que els Americans poden fer com vulguin, però un home sempre trobarà una forma de combatre màquines. Un coyote es va deixar filmar assegut burlant-se damunt d’una muralla. Seguia essent fàcil excavar túnels i fer saltar certs llocs de la muralla. Les bandes de narcos seguien entrant i sortint com si res. El negoci anava bé: a preu cobraven $1800 per passar. Un coyote va ensenyar com es pot amagar un home sota els seients als cotxes de luxe o SUVs grans, però ell demanava $5000 pel servei. Els més pobres podien oferir-se a carregar una motxilla plena d’estupefaents i dur-la pels túnels dels narcos, confiant que la policia americana no els enxampés. Però aquesta gent no ajudaven un cop als EUA, i els immigrants quedaven abandonats a un lloc desèrtic ple de policies i guardes, a més d’un grup de voluntaris armats d’extrema dreta molt perillosos. Tècnicament, ells només poden notificar les autoritats quan troben un il·legal, però van armats i sovint es troben morts. Molts que ho havien sobreviscut tot, acabaven deportats al país d’origen, havent perdut els diners i exposat la seva vida i llibertat per no res.

Qui són els il·legals?
Curiosament, Trump i el seu partit segueixen afirmant que els homes (i algunes dones amb nens petits) són immigrants econòmics, no pas fugitius polítics, que venen a guanyar diners i que entre ells hi ha criminals, violadors i terroristes islàmics. No hi ha cap prova de res d’això i tots els periodistes i totes les organitzacions diuen coses molt diferents.

Fan notar que no són fugitius de cap guerra o dictadura. Avui en dia degut a moltes millores laborals a Mèxic i gràcies al petroli, hi ha molt pocs mexicans travessant la frontera. Els nous immigrants són centre-americans fugint del desastre econòmic, polític i social de països com El Salvador, Hondures i Guatemala, de fet estats fallits i violents, amb poca autoritat policial. Vaig veure com preguntaven a un home d’aquests països perquè s’exposava a un perill tan gran. Venia a fer diners? Amb amargura l’home responia que ell era jove, tenia una muller i fills, i que volia feina i ningú li en volia donar. Quina altra cosa podia fer? A Amèrica sí que es troba feina. Perquè el volien aturar?

Aquesta gent emprenen una caminada gairebé èpica en llarg dels 2 o 3 mil qm de costa Atlàntica de Mèxic. Utilitzen trens de càrrega que han de prendre en marxa i per sobreviure depenen de la compassió i ajut de la població civil mexicana que pateix veient la desfilada i les històries d’horror que es produeixen. Què passa quan el peu rellisca pujant a un tren cisterna en marxa? O l’immigrant mor esclafat o perd un peu o un braç. Els films ensenyant la situació toquen a fons totes les tecles de la sensibilitat i misericòrdia humana: un jove amb un peu agafat a la cama per la pell a un lloc sense assistència mèdica demanant a crits que algú expliqui a la seva família que havia fracassat però moria pensant en ells; el grup d’homes adults que es posen a plorar quan un grup benèfic els dona arròs bullit i aigua i comencen a recitar les coses que han après a l’església; el perill constant de bandes de lladres i el perill de la policia mexicana que, seguint els acords entre Obama i Mèxic els repatriarà per força, identificant-los per l’accent.

Els violadors i criminals que anomena en Trump no es troben fàcilment. Aquesta desfilada de desgraciats i morts de fam que ho posen tot en perill amb la il·lusió de poder suportar la dona i els fills ja dura molts anys i rarament acaba bé. És un desengany molt gran que el món segueixi decidit a ignorar-lo encara que sigui comparable al desastre de l’orient mig que cada dia veiem a les notícies de TV.

I s’equivoquen greument els que es pensen que aquests casos de migració massiva s’acabaran aviat quan s’acabin certs conflictes. De fet molts especialistes prediuen que l’escalfament climàtic causarà un moviment migratori enorme des de certs territoris cap al nord, que ningú sabria com tractar. Diuen que potser és la Sibèria el territori que s’hauria de preocupar més. En Putin no es lliurarà.

Joan Gil

Publicat dins de 1, Central Amèrica, Congrés dels EUA, Crisi econòmica, Estats Americans, EUA, General, Hispans, Immigració, MEXICANS, Rescuers | Envia un comentari

Recordant el PSOE de la postguerra

La defenestració de Pedro Sánchez aquest cap de setmana m’ha recordat episodis del meu jovent. La meva línia materna és castellana en el sentit estricte de la paraula, provenint d’un poble que no vull anomenar situat al centre d’allò que a les escoles franquistes es deia Castilla la Vieja, un país d’història gloriosa amb gran arrelament del feixisme. Un cosí em va ensenyar gairebé avergonyit la seva Camisa Azul, uniform de la Falange. Va explicar que en aquells temps tristos la necessitat era tan gran, que tothom hauria acceptat una peça de vestir gratis. I un amic personal dels pares escrivia cartes en un paper que deia a la capçalera Alcalde y Jefe Local del Glorioso Movimiento Nacional. En “aquel 18 de Julio” que esdevindria tan tristament famós van aplegar a un camp fora del poble el metge, el mestre i altres intel·lectuals indesitjables i els van matar llençant els cadàvers a una fossa. Tothom coneix el lloc. Jo em vaig negar a anar-hi mai. El lloc és fàcil de reconèixer perquè diuen que el blat que creix al damunt és més alt i verd i maco que als altres llocs, però no intenteu obrir el lloc i dur les víctimes al cementiri, com s’hauria fet a qualsevol país democràtic.

Una de les memòries més horribles i angunioses de la meva joventut quan tenia 21 o 22 anys es va originar quan vaig tornar pel enterrament del meu oncle F. L’oncle que jo coneixia era un bon home, un treballador ferroviari jubilat que durant la República havia estat militant, no del PSOE sinó de la UGT. Era famós perquè essent un home fort el dia del vot per al Front Popular va dur la seva mare en una cadira a votar. El 18 de julio va tenir sort perquè estava a Barcelona, altrament hauria acabat al lloc on el blat creix tan verd. El dia de l’enterrament als anys 60, els homes del poble, com era costum, estàvem a l’entrada de la casa amb el taüt damunt una taula. De sobte un home desconegut que no he pogut oblidar mai se’m va acostar i em va espetar: “Tu tío era un hombre muy peligroso y debíamos haberlo matado” Això gairebé 30 anys després de la guerra. Vaig aprendre què era la famosa Espanya negra, que no era cap invenció i vaig entendre què és l’odi. Hi ha gent que es pensa que es pot resoldre parlant. Vaig intentar prendre una de les quatre cantonades de la caixa a la meva espatlla, però un grup d’homes al darrere meu em van treure a empentes i un altre prengué el meu lloc. Jo no era un d’ells.

A París
Per uns anys i per raons molt personals anava tan sovint com podia a París. Un dia, sense que jo hagi esbrinat mai perquè ni com havia anat se’m va acostar un xicot espanyol jove que era un militant del PSOE exiliat i evidentment em volia reclutar. Ell tenia alguna relació amb el servei de notícies d’ona curta de la ORTF, la ràdio oficial francesa, la més hostil al règim feixista de tota l’Europa occidental. Vaig passar tot un dia amb ell. Em va donar tota mena de llibres i follets que no em deixava llegir perquè volia que escoltés el seu discurs polític, i entengués com la seva estimada havia estat tancada pel règim a un manicomi perquè lluitava contra el règim. Fins i tot em va invitar a anar al Cinema a veure una pel·lícula de la Brigitte Bardot, que estava prohibida a Espanya.

L’home, francament, em va fer pena. Era com un predicador religiós posseïdor de la veritat. I de Catalunya, què? Durant la guerra el PSOE havia estat hostil al nostre país. Deien al final que una dictadura militar acaba sempre després d’uns anys, mentre que la independència catalana seria per sempre. Però jo no m’hauria afiliat mai a un partit, perquè partits tenen objectius i per complir-los imposen disciplina, manen coses irracionals i ensenyen com cal pensar. El cas trist dels diputats de PSC obligats a Madrid a votar contra els interessos catalans (la LOAPA, sobretot!) en són un exemple. També en aquell temps a la Facultat un company molt admirat, que va acabar fugant-se a França, em va voler obrir les portes del PSUC subterrani i també vaig rebutjar.

A Tolosa del Llenguadoc, a l’exili
El PSOE exiliat tenia la seu a Tolosa amb la tolerància molt clara del govern de França. Jo feia teatre amb un grup d’estudiants derivat de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i un any vam fer una gira europea representant “Los Cuernos de Don Friolera”, una peça molt irreverent i anti-militar de Valle Inclán. Vam acabar fent una funció a Tolosa. Algú ingènuament va invitar el Consulat Espanyol, però ja ens van explicar que si aquests venien, cap altre espanyol vindria. El Cap del partit era en Rodolfo Llopis, un ex-ministre i cap del govern espanyol en l’exili, que era del País Valencià. Jo vaig intentar saber si en Llopis vindria a veure’ns o no, però ningú en volia parlar.

Després de mantenir la bandera ben alta i patir a l’exili, En Llopis va acabar malament, defenestrat com en Sánchez per un grup de tres militants de l’interior dirigit per un jove advocat andalús anomenat Felipe González. Aquests senyors es van alçar exitosament contra el PSOE històric, que seguia defensant una ideologia radical que Felipe ja no compartia. Els dos PSOEs enfrontats volien usar el símbol històric del PSOE i van anar a la Internacional socialista perquè arbitrés. Felipe i els seus es van quedar amb la rosa i el puny, mentre que Llopis esdevenia el cap d’un partit socialista radical marginal. Llopis, originari del País Valencià, va sobreviure el Dictador i es va presentar de candidat al Senat, patint una desfeta amarga. Se´n va tornar a morir a França.

A l’Alemanya Federal, en el món feliç i pròsper de Helmut Schmidt i Willy Brandt
El Canceller Willy Brandt, el lluitador ant-nazi que havia tornat a Alemanya en l’uniform de soldat de Noruega, una potència ocupant, va invitar Europa a acceptar i tolerar la gent que havia sortit de la Transició contra l’escepticisme de molts demòcrates. Ell i el seu amic, també canceller, Helmut Schmidt, van descobrir i adoptar políticament l’advocat andalús Felipe, amb qui es van reunir sovint explicant-li coses que encara el jove no havia entès. Marxisme com el PSOE històric? I ara! Això pels comunistes. Prou d’ideologies. Contra l’admissió a l’OTAN? Una bestiesa. Tu vols que el teu parit arribi al poder i que el teu país esdevingui ric i poderós? Doncs per tot això hi ha un club, que és l’OTAN i el Mercat Comú i si vols entrar-hi, cal pagar la quota d’entrada. L’OTAN militarista? No diguis ximpleries: no hi haurà cap guerra i els membres en trauran moltes coses.
El jove advocat Felipe va quedar convençut i ho va acceptar tot. El PSOE esdevindria un partit neoliberal, nominalment d’esquerres però disposat a fer allò que els membres del club vulguin i molt similar al PP, que necessita un pàrtner digne de confiança per fer l’alternança. Socialista encara?

Joan Gil

Publicat dins de catalunya, Espanya, Exili, General, PSOE, Socialisme, Willy Brandt | Envia un comentari

“Antigona in Ferguson”, el final digne d’una tragèdia nord-americana

Hi ha encara qui es recordi de la tragèdia que va començar a Ferguson, un suburbi de St.Louis a l’estat de Missouri? Les primeres notícies van dir que un policia havia mort a trets un jove negre desarmat, cosa que va desfermar aldarulls racials molt greus entre la policia i la població negra, reportats pels diaris, la ràdio i TV de tot el món. Particularment odiós fou que la policia va permetre deixar el mort per terra exposat a les fotos i curiositat populars per 4 hores, i és per això que el drama va recordar la tragèdia grega Antígona, escrita per Sòfocles fa uns 2.500 anys, considerada per molts com una de les obres mestres de la cultura occidental no sols per la seva perfecció estètica sinó la profunditat (i actualitat!) del tema i pels arguments que tant Antígona com el rei Creon presenten, que eren perfectament vàlids. Antígona es queixa que el rei ha prohibit enterrar el cos del seu germá. L’Antígona original ha inspirat i ha estat copiada per molts autors, entre ells el nostre gran Salvador Espriu.

Com de costum, acabat el sensacionalisme, no hi ha hagut seguiment i probablement ningú sap com va acabar. Fa pena, perquè caldria saber-ho i treure´n les lliçons. El problema dels tirotejos amb morts extrajudicials que els EUA pateixen en l’actualitat, (uns mil casos per any, gairebé sempre contra gent dolenta i perillosa) és un problema molt real, complexe, vell i complicat. El que ha canviat és que avui en dia sempre hi ha algú amb un iPhone disposat a fer un vídeo per penjar-lo a la xarxa, i que els policies mateixos duen càmeres personals a l’uniform, coses que han canviat totalment la dinàmica del conflicte i potser algun dia ajudaran a resoldre’l. Però jo voldria parlar aquí només de la tragèdia de Ferguson, advertint als lectors que els casos són molt diferents, que han de ser estudiats per separat i és millor no generalitzar res.

Com va acabar el judici contra el policia que va matar al jove negre?
Fàcil de dir: amb l’absolució total i rehabilitació del policia, un professional amb gran experiència, sense prejudicis racistes, que havia actuat dintre la llei i segons les seves instruccions. Vet aquí què havia passat. El jove que acabaria essent la víctima era un home sense feina (perquè no n’hi havia per negres) que una poca estona abans havia robat una caixa barata de cigarretes d’una botiga amenaçant el botiguer amb un ganivet. El policia en qüestió havia sentit per rádio la descripció del cas i buscava el culpable pel carrer, quan el va trobar al mig d’un carrer principal, aturant el tràfic amb un amic i molestant la gent. Al policia li va semblar que era el delinqüent que ell buscava, va aturar el cotxe i va baixar, tot sol encara, a detenir-lo. El jove era molt alt i fort, sens dubte superior al policia i enlloc d’obeir, va plantar cara acostant-se a l’agent de forma amenaçadora, no obstant els avisos i ordres que estava rebent. Una cosa que un policia no pot fer és retirar-se i fugir davant d’un home que segons havia sentit estava armat, podria estar drogat i estava causant un problema de tràfic amb perill per a ciutadans innocents, que un policia té l’obligació de protegir. Potser hauria hagut de dur un Tàser o esperar reforçaments enlloc d’acostar-se tot sol, però no tenia res d’això i va disparar, matant el jove en l’acte. El jurat li va donar la raó.

I els Federals, què van fer?
Molta gent a Catalunya no entén que els estats americans són sobirans, responsables exclusivament per gairebé totes les qüestions comuns, inclòs el dret civil i criminal. Ningú a Washington tenia poder per tocar el judici criminal contra el policia. Ara bé: s’havien fet al·legacions que la ciutat sistemàticament violava els drets civils de la població negra i això sí que era una violació de drets garantits per la Constitució Federal i el Fiscal General va manar una investigació a fons de la ciutat. Van trobar que l’ajuntament, a més de discriminar en moltes coses, operava un sistema de multes i demandes de pagaments, tot de forma perfectament legal a la ciutat, que de fet era una extorsió criminal aplicada només als negres, per la que molts funcionaris i alguns polítics foren castigats i acomiadats. Les lleis municipals eren perverses i malintencionades. Ara, han tornat a començar una nova vida en un nou sistema i probablement molta gent va aprendre coses.

La comparació amb Antígona
Se li va acudir a un autor conegut de Broadway, el qual va modificar el text per adaptar-lo, tot i respectant la duresa dels arguments, a la tragèdia de Ferguson, va contractar quatre actors negres professionals ben coneguts i va organitzar dues funcions llegides, una a la High School on havia anat la víctima, una altra davant dels policies i familiars. A les tragèdies gregues sempre hi ha un cor, i l’autor en va crear dos: un el dels negres oprimits queixant-se de la seva sort i tractament, un altre dels policies lamentant la seva impotència, la seva por de les armes que tothom tenia, i l’obligació d’obeir les ordres que rebien. Tots dos cantaven en l’estil de la cançó negra espiritual. Sobretot, em va impressionar veure els nois i noies escoltant amb els ulls oberts els arguments i raons d’Antígona i del rei amb paraules escrites fa 2500 anys que descrivien perfectament la situació, parlant d’un conflicte real mai resolt: com el rei defensava llei i ordre imposades pels seus policies i amenaçava amb l’ensorrament de l’estat i la societat si la gent desobeia la llei. Antígona, al contrari deia que damunt la llei del rei, hi havia els drets humans, la justícia, la humanitat, les lleis de Déu i que la insistència del rei en defensar una llei cruel i injusta estava dividint i destruint la seva societat.

La trama d’Antígona
L’Antígona de Sòfocles no es pot entendre sense conèixer els antecedents. Un antic rei de Tebes acabava de tenir un fillet amb la seva reina Jocasta, quan un oracle del déu Apol·lo li va fer saber que el nadó el mataria. El rei va abandonar el nadó despullat al bosc, no gosant matar-lo. Fou salvat i educat com un fill propi per gent que no en sabien res. El rei innocentment havia fet possible el compliment de l’oracle: el jove Èdip, ignorant el seu origen, va arribar a Tebes, va matar el seu pare i es va casar amb la seva mare Jocasta, esdevenint el rei. Tingueren tres fills de l’incest desconegut: Antígona i dos nois. Quan Èdip havent entès la veritat morí desesperat, els dos fills el van succeir, posant-se d’acord en alternar-se al poder: cadascun regnaria per un any. No obstant, un cop rei, el germà gran va trencar el pacte i el germà jove va haver de fugir per salvar la vida, tornant poc després al capdavant d’un exèrcit a recuperar el poder. El conflicte s’acabà quan els dos germans lluiten i es maten mútuament. Un amic del germà gran anomenat Creon puja al tro i dóna un gran funeral al seu amic, manant en canvi (i aquí comença la tragèdia) que el cos del germà més jove no pugui ser enterrat, sinó que quedarà abandonat per terra fora de la ciutat.

La tragèdia comença quan Antígona retreu a Creon la seva ordre inhumana i cruel. Sense ser enterrat, l’esperit del germà hauria de quedar-se a la terra per sempre més sense poder baixar en pau al Hades. Creon respon que allò que ell mana és la llei tant si està bé com si s’equivoca i cal obeir. Prou. Antígona li recorda el mal que està fent i la primacia de la llei dels déus i la humanitat. Al final, ella sola desobeeix al rei cobrint el cos del germà amb terra. Creon com a càstig, la fa tancar viva a una tomba. Al poc temps, per pressió de l’amant d’Antígona, el rei es penedeix i va a treure-la de la cripta. Però Antígona s’ha suïcidat.

Així s’acaba. Sòfocles va entendre que el problema de la supremacia incondicional de la llei sobre la decència i la justícia, no es podia resoldre. Ni a Tebes, ni a Ferguson, ni probablement a Catalunya.

Joan Gil

Publicat dins de Aldarulls racials, Antígona, Discriminació racial, Èdip, ferguson, Sòfocles, Tebes | Envia un comentari