Nova York és diferent

Myanmar i Aung San Suu Kyi: una altra transició poc exemplar

Publicat el 20 maig 2013 per Joanot

El President de Burma-Birmania-Myanmar, després de molts anys d’aïllament va abandonar la seva nova flamant i desèrtica capital federal de Naypyidaw i la molt més popular ciutat de Yangon-Rangun i va venir a la sessió de les Nacions Unides a Nova York, que se celebra cada any per la Mercè. Aplaudit amb entusiasme inesperat a tot arreu, fins i tot va donar una conferència a la Casa d’Àsia a la Park Ave. Quina felicitat tan gran. Una altra transició meravellosa a l’espanyola. Tot s´havia arreglat a l’antiga colònia britànica, en els darrers anys un protectorat de fet d’Índia i de la Xina per resistir el bloqueig mig indiferent dels EUA. I les coses que quedaven sense arreglar amb els militars al poder estaven pel bon camí. L’exèrcit, abans una organització una miqueta criminal havia esdevingut ara una institució benigna i protectora de la democràcia. Fins i tot la Sra. Aung San, una aristòcrata un xic autoritària, però de gran bellesa i de virtut indiscutible amb una flor al cap que havia patit molt per la pàtria, va assistir a la darrera desfilada militar í(però fent mala cara, tot cal dir-ho). I moltes més coses rares i una mica desagradables que ha fet com a parlamentària amb algun poder.

Ja només faltava algun Sr Felipe per tenir una còpia perfecta dels esdeveniments ibèrics. Amb el temps, la Sra Aung San i el seu partit acabaran fent de PSOE i algun general fundarà el PP.

Com de lluny han quedat els temps de la censura prèvia que no tolerava res, sobretot cap broma. Un cop van prohibir un article queixant-se de tenir massa mosquits, com a una referència intolerable. Els franquistes haurien fet el mateix. Ara las censura prèvia ha deixat d’existir però hi ha una cosa que de fet és una censura post publicació, que vol dir que escriguis el que vulguis, però cal anar amb compte amb el que escrius si no vols rebre.

Hi ha molts exemples il·lustrant la difícil convivència i tolerància forçada entre els militars i la Sra Diputada Federal Aung San Suu Kyi (sembla que potser caldria anomenar-la Suu Kyi, perquè el General Aung San fou el seu pare i alliberador de la pàtria, però no ho tinc clar). Vegem sinó el cas tristíssim dels ciutadans musulmans anomenats els Rohingya, que ara són uns 800,000 i viuen a l’antic regne indi de Rakhine, incorporat a Burma, víctimes repetides de genocidis i de tractament inhumà per part de molta gent. Burma reconeix oficialment unes 130 nacionalitats diferents al país, però no pas els musulmans Rohingya (Burma no és evidentment un estat tan uniform i unitari com l’Espanya del PP, però potser amb el temps sí que hi arribaran si segueixen per aquest camí). Segons l’organització de les NU per als refugiats, els Rohingya són el poble que més persecució i crueltat han patit en aquest món. Certes coses, potser algun lector les reconeixerà. No existeixen com una nació. Ni són ciutadans de Burma ni tenen cap dret de viure-hi. A vegades diuen que són descendents de nàufrags àrabs refugiats, altres vegades una barreja, però molt sovint són bengalís, originalment establerts a Bengla Desh i arribats il·legalment a Burma fa segles. Quan es volen escapar amb bots, els thais els arrosseguen a alta mar i els abandonen, disparant contra qui es vulgui girar i tornar a terra ferma.

I com que nosaltres som catalans, què passa amb la llengua? Doncs moltes coses. Estan pitjor que nosaltres. El mínim és que la llengua no existeix. Pobrets, pel lloc on viuen, han hagut d’aprendre a escriure en quatre alfabets diferents, i darrerament en un cinquè, que és el llatí nostre. Per cert, utilitzen la famosa Ñ i també la nostra Ç. La seva llengua pertany a la família indi-europea, mentre que la llengua birmana és tibetana-xinesa. Pràcticament, com que l’Alemany i el Català són totes dues llengües indi-europees, això vol dir que la diferència a Burma és molt més gran que la que hi ha entre aquestes dues llengües. Sense parlar dels cinc alfabets.

L’insult pitjor administrat per aquests peperos asiàtics és que la llengua no existeix sinó que sols és una variant del bengalí com demostraria el fet que els bengalís i els Rohingya s’entendrien perfectament. Només que no se sap d’on s’ho han tret. No s’entenen en absolut. Cap bengalí o rohingya s’ho creu.

Els Rohingya han estat víctimes de dos intents d’exterminació física nacionals dues vegades en temps moderns: el 1942 i ara recentment en ocasió de la transició actual. En aquest darrer cas, foren els monjos budistes que tant havien lluitat per la llibertat els perseguidors més acarnissats durant la dictadura militat i l’empresonament de la Sra Aung San Suu Kyi. Pel que fa al nom suposadament inventat Rohingya, diuen que se li va acudir a un periodista progressiu en un article publicat a un diari de Yangon-Rangun l’any 1950. Al poc temps, tots els Rohingya l´havien acceptat i se´l donaven un milió de persones, sens dubte per fer mal a Myanmar. Ja veurem què passa a l’Aragó i els Països Catalans

La Diputada Aug San Suu Kyi, els Rohingya i una Constitució inesperada

Els lectors a qui els agradi fer-se il·lusions, no haurien de llegir aquest final.

Pels qui hagin decidit seguir llegint, aquí van algunes sentències selectes de la senyora en una entrevista a la BBC. No són gaire originals:

*De drets civils, en tenen tots els homes, però no està clar de quin país són ciutadans els Rohingya.

*No vull parlar-ne més perquè no crec que ajudés a millorar les coses

*Violents han estat els dos bàndols (aquesta és la millor declaració de totes)

*Si jo prengués ea d’algú, crearia més animositat

Es devia descuidar de dir que no volia que vinguessin a emprenyar-la més amb aquest assumpte.

Algú es preguntarà: Com és possible que hagi canviat tant aquesta dóna. Amb un total d’unes 120,000 víctimes segons les Nacions Unides amb molts més desapareguts i gent que ho han perdut tot, I ara calla com si res? A més, un comitè que ella presideix ha aprovat una sèrie d’oleoductes cap a la Xina que pràcticament destrueixen una ciutat i comunitat Rohingya.

La seva raó és de pes i es troba a la Constitució, escrita pels militars i aprovada pel poble! Amb la Constitució no es fan bromes. Cal obeir i prou! L’article 59(f) ho posa ben clar: “Cap persona esposa, pare o mare de ciutadans estrangers podrà ser President de Myanmar” Quin gran honor tenir un article de la Constitució dedicat especialment a una sola persona, per privar- la d’arribar a Presidenta! El seu difunt marit era estranger, un ciutadà britànic i els seus dos fills d’aquella unió, Alexander i Kim encara en són. I ella sí que voldria ser Presidenta, ja ho ha dit. I per canviar la Constitució que, com l’espanyola és sacrosanta i intocable, com si fos un general de dretes donant ordres, cal tenir 75% dels vots, que és molt difícil! La política és així i a qui no li agradi que es busqui un altre ofici. Els catalans ja sabem com hom se sent en aquests casos.

Com diu un article de la darrera New York Review of Books, òrgan oficial dels intel·lectuals nord-americans, l’únic altre sant polític canonitzable al món era en Václav Havel,de la República Txeca, perquè ell ho va entendre molt bé: fou un sant abans de ser un polític, ho va deixar córrer temporalment, almenys en part, al pujar al poder i va tornar a ser-ne un després de sortir del palau presidencial. Potser tothom n’hauria de prendre l’exemple.

El Vostre JOANOT

Publicat dins de Anglès, Aung San Suu Kyi, Burma, Catalonia, Constitucio Federal, Dialectes, Nova York, Pronunciació, Rohingya, massacre | Envia un comentari

L’or del món està guardat a Nova York

Publicat el 23 gener 2013 per Joanot

Hi ha moltes coses dels Americans que són difícils d’entendre pels estrangers que no coneixen a fons ni la història i la mentalitat nord-americanes, ni la desesperació dels llibertaris del Tea Party per haver perdut l’estàndard d’or del dòlar (que ja han tingut anys per anar-se acostumant però es veu que no poden per raons ideològiques) Diuen, com tanta altra gent, que pagar amb bitllets de banc és un robatori i una estafa i que caldria ficar a la presó o executar tots els funcionaris de la Banca Federal a Washington per fer de lladres imprimint notes de banc, que són paper mullat sense vàlua. Això ja dura segles de lluita contínua que no s’acaba mai, com allò del dret de tothom a comprar armes. De fet el Congrés va tancar el primer i el segon bancs federals negant-se a allargar la llicència de 10 anys atorgada inicialment pel govern per poder obrir fent de bancs. És difícil que torni a passar però ja veurem, sobretot si l’extrema dreta torna al poder. Parlen sempre d’executar en Bernanke, Governador del Banc Federal per traïció al seu país, no se sap si seriosament o no. En qualsevol cas, vegeu el comentari al final.

Un país independent necessita moneda. Els Americans, com els Anglesos abans, s´ho van passar malament perquè no s´havien trobat mines ni d’or ni de plata als territoris americans. En la mentalitat del temps, un home honrat ha de pagar deutes amb silver o or amb un canvi acceptable però mai amb paper o metalls barats. En aquests moment es van presentar els encunyadors de monedetes del Mèxic, els cèlebres “conquistadores”que van descobrir que era possible enviar vaixells carregats de monedes de plata i d’or mexicanes als ports del nord, els quals tornarien carregats de productes i d’articles bons i interessants. Aquest tracte semblava bo, però a la llarga era molt millor pels Americans que pels Espanyols. Això no tenia res a veure amb la independència i va seguir funcionant després de la marxa dels Anglesos

Però no podia durar per sempre.llEvidentment va arribar el moment que calia tenir denominacions de diners altes per pagar preus elevats (diguem per comprar una casa) Els bancs privats van començar a imprimir notes firmades pel director banc oferint el pagament al portador de diguem mil dòlars en al canvi oficial de 20$/onça, que estava imprès. Molts ciutadans, insultats, respongueren que això de l’equivalència en or s’ho creuria potser la seva tieta però ells no. I hi va haver almenys una execució d’un ciutadà que es va negar a acceptar paper. Amb el temps cada dia hi havia més institucions que oferien cèdules contra préstecs cobertes pels depòsits en or (o no) i el govern no tenia més remei que oferir notes federals impreses per bancs federals. Però aquest sistema no funcionava, degut a l’hostilitat i desconfiança de la ciutadania.

Or, or, or i tothom canta feliç

Malgrat tota l´hostilitat contra el paper i les monedes de llauna, a primers del segle XX evidentment els pagaments en or ja no eren comuns, però fins als temps del President Franklin D Roosevelt (FDR) la llei permetia a qualsevol creditor exigir el pagament del deute de més de $100 en or. Com queda dit, el ciutadà podia anar al seu banc i canviar els seus diners per bulló d’or (en monedes d’or) al preu fixe d’uns $35 per onça. En cas d’una gran depressió, com la del 1929, evidentment tothom volia canviar el paper per or i es formaven cues davant

+-de les institucions financeres. Per tant una de les primeres mesures de Roosevelt per combatre la creixent fallida bancària durant la Gran Recessió després de la seva elecció fou eliminar el canvi lliure de l’or.

L’hora del famós decret executiu, infame per a molta gent que encara no s´ho han empassat (una mena de”REAL DECRETO”) #6102 amb data del 5 d’abril de 1933 contra l’acumulació d’or havia arribat. Aquest decret de fet prohibia el canvi de paper per or, l’ús d’aquest metall per transaccions i de fet comprar o tenir a casa depòsits d’or. Les caixes de depòsit serien segellades pels bancs i no es van poden obrir per anys sinó per vendre l’or al govern federal.

Aquesta mesura va valer a Franklin Roosevelt l’odi inexhaurible de la dreta americana per sempre més. No fa gaire anys va circular a l’Internet la mentida que Roosevelt havia encautat el contingut de totes les caixes de dipòsit, cosa que era el robatori més gran de la història del país. No se sap bé d’on va sortir la mentida sinó és de gent afiliada amb el Tea Party que ho veuen com un acte greument inconstitucional, com si fos atribuïble a Catalunya. Fins ara ningú ha trobat proves. Es coneixen només dues apropiacions del contingut de caixes de dipòsit contra la voluntat dels propietaris degut a ordres judicials. Altrament, Roosevelt fou classificat immediatament com cap de l’esquerra americana i sens dubte comunista o socialista o europeu, que és tot el mateix com sabem els supervivents del franquisme i en van treure la conclusió tràgica que tot el nostre govern actual de lladres comunistes arribant fins a l’Obama és inconstitucional. Que ens tornin l’or!, criden sense esperança.

És que n´hi ha molt d’or a Manhattan. I d’això mateix voldria parlar, de quant or hi ha, què en fan i on està.

Or Americà i Or Estranger

Així és com es responen moltes d’aquestes preguntes. Si l’or és de propietat estrangera, els lingots (“builló”) d’or estan emmagatzemats a 32 Liberty Street, a la Ciutat Vella de Downtown, més o menys al nivell del Ground Zero però a l’altre costat de Broadway, com el gratacels de 80 tants pisos fet per en Gehry, ocupant un bloc sencer de la ciutat. És un edifici relativament venerable de primers del segle XX, d’estiu italià renaixença. La part més important no són evidentment les oficines damunt del sòl sinó les cambres cuirassades subterrànies que mesuren de profunditat 80 peus (24 metres) sota el nivell del terra i 50 peus (15 m) sota el nivell de l’aigua, ben propera. Hi ha unes quantes portes més aviat petites i els garatges tenen portes d’acer. Potser algú se´n recordarà de la peli de 1995 Die Hard with a Vengeance de Bruce Willis i Jeremy Irons que pretenia escenificar un robatori absurd. No s´ha intentat mai. Diuen que l’edifici, anomenat formalment Banc de la Reserva Federal de Nova York conté un 80% de les reserves d’or conegudes del món occidental, dipositades voluntàriament. Com que aquests països utilitzen el dòlar com a moneda de reserva, els EUA no cobren pel dipòsit (els lingots estan identificats individualment com cotxes al garatge) però sí per examinacions i estudis especials (concentració, puresa, pes, etc) Cobren uns $1.75 per lingot. Tot plegat hi ha unes 7,000 tones d’or. No es pot passar la porta sense autorització prèvia. Els camions per exemple, han d’anar a una revisió a un garatge a poca distància abans d’acostar-se a l’edifici, altrament les portes d’acer es tanquen. No obstant, contràriament al que tothom esperaria, les visites són permeses, però cal organitzar-les per grups a dates concertades. A vegades fins i tot donen records i deixen veure l’or des de molt aprop. No es pot, en canvi, acostar-se i comprar una entrada. Els americans no són els únics que accepten prendre lingots en custòdia. Els Francesos i els Anglesos també ho fan d’ençà de la II Guerra Mundial però tenen poc. Dels Suïssos no se sap res, perquè no en volen parlar.

L’Or de Propietat Americana descansa a Fort Knox, Kentucky

Fort Knox a l’Estat de Kentucky és una antiga base militar transformada en una Cambra Cuirassada que, de forma molt sorprenent, conté tots els lingots de propietat americana a més d’articles molt cars que no tenen cap altre lloc segur (per exemple la corona de St Esteve dels Hongaresos, depositada allí perque no la prenguessin els soviètics). Al darrer cens publicat fa uns anys hi havia unes 4,600 tones contra les 7,000 a Downtown Manhattan. Aquest or el va començar a acumular en Roosevelt amb la seva confiscació i el seu decret executiu (si és que hi va a haver confiscació, que el govern americà segueix negant) però a més a més aviat hi va haver una gran discussió sobre la necessitat de comprar or addicional al mercat lliure. Aquesta decisió, presa per FDR en persona, que va resultar en el comiat de gent al seu equip financer, estava basada en la idea que l’acumulació d’or pel govern evitava la deflació, la caiguda de preus que es veu que calia evitar a qualsevol preu. Potser en parlarem un altre dia però amb això en Roosevelt va augmentar molt considerablement la quantitat d’or present a la reserva nord-americana amb gran ràbia de la dreta, perquè evidentment calia apujar el preu o si no, ningú volia vendre. Fins el dia d’avui ningú sap si la compra d’or va tenir algun efecte o no sobre la deflació.

Quan els Alemanys recorden el Rheingold!

Agafeu-vos, que venen voltes!, avisen molts conductors quan el cotxe entra a una regió de muntanya amb moltes voltes a la carretera. Quan no es tracta de salvaguardar els passatgers d’un automòbil, el problema podrien ser no les voltes sinó els banquers alemanys preocupats pel seu or. L’amor que els ciutadans d’aquest país senten pel seu or no és avarícia, sinó un sentiment d’arrels molt profundes, com el d’un nen per les seves joguines més estimades o fins i tot per la mare. Es com el sumari de tota la seva feina, de tots els seus sacrificis, el resultat dels seus estalvis. De primer sentien una cosa similar pel Mark Alemany i probablement sense tenir l’or com a consol no haurien acceptat mai el canvi en euros. En l’actualitat tenen uns 183 mil milions de $ americans en builló d’or. D’on han sortit? Al final de la guerra quedava molt poc or al III Reich i el poc que quedava va desaparèixer misteriosament i encara hi ha qui el busca al fons de llacs o coves. Particularment memorable és el transport d’or nazi a la Península Ibèrica via Canfranch i , acabant sigui en els braços acollidors del Generalíssimo Franco o a Portugal a Can Oliveira Salazar. No s´ha sabut mai i és poc probable que se sàpiga. Si es troba quelcom, potser es podria usar per finançar el corredor interior que volen els espanyols. L’or actual germànic ve de la gran superproducció d’articles de gran qualitat per l’Alemanya de la Postguerra. El món occidental, fins i tot els EUA es barallava per comprar productes alemanys. I a Europa sempre hi havia el perill, una miqueta imaginari, d’una invasió soviètica. Evidentment els bancs centrals americans semblaven el lloc més escaient i segur.

Per sort, després de la guerra ja hi havia un Banc Central Americà, la Fed o Banc de Reserva. No fou gens fàcil tenir-ne una degut a la constant oposició dels polítics i el Congrés que només ho veien com un esquema per robar i malbaratar els estalvis del poble americà. Els banquers en canvi entenien molt bé que amb política o sense, calia tenir un banc central i havien anant fundant bancs de reserva regionals a dotze grans regions geogràfiques. La mes important i prominent fou sempre la Reserva de Nova York. Un cap de setmana es van reunir en privat els governadors dels 12 sistemes regionals i van fundar sobre base exclusivament privada el Banc Federal de Reserva. Evidentment cal tenir un Banc Central, tant si els polítics ho volen com si no.

El Governador (en Bernanke ara) seria nomenat pel President i confirmat pel Senat. El VicePresident seria sempre el cap de Nova York, que igualment esdevindria el braç executiu del Banc Central Federal. Els polítics no van tenir més remei que confirmar-ho tot. Així segueix encara. A Washington només hi ha les oficines i la gent que dirigeix la política financera però quan volen fer alguna cosa han de telefonar a Nova York perquè es faci.

Tornant als Alemanys, en l’actualitat els seus 184 mil milions els tenen distribuïts: el 50% a Nova York, el 13% a Londres, un 11 % a París i la resta a casa a Frankfurt. Un dia al Bundestag se´n va armar una de grossa amb diputats cridant que ningú s’0cupava de l’or alemany i que el Govern ni sabia si estava ben cuidat o no i potser fins i tot s´havia perdut o robat. Quin escàndol tan gran! Van iniciar un estudi del seu or que està durant anys i no s’acaba mai. En un moment van muntar una demostració a Frankfurt ensenyant als diputats els instruments que tenen i com es fan els mesuraments i tothom es va tranquilitzar. Ara el NYTimes acaba de publicar un article dient que els alemanys estan a punt de retirar tot l’or de França, reduiran una mica l’or britànic i reduiran a la meitat l’or que tenen a Nova York.

Perquè ho fan això? Serà possible que no es fiïn dels seus amics i aliats? I l’Estat Espanyol, què? Quants lingots tenen? Perquè no en parla mai ningú? Què se sap de l’or alemany després de la Guerra Mundial?

JOANOT

Publicat dins de General | Envia un comentari

Els Jutges del Tribunal Federal Suprem i el Matrimoni Gay. Victòria Final o Gran Bunyol?

Publicat el 27 desembre 2012 per Joanot

Fa unes setmanes el Tribunal Suprem Federal dels EUA (altrament anomenat als diaris SCOTUS=Supreme Court Of The United States) va acceptar dictar sentència aquest any judicial en dos casos de gran importància per a la Comunitat Homosexual de Califòrnia i ( si els Suprems així ho decideixen) per a tots els Estats Units i probablement per a tota la societat nord-americana sobre el cas dels matrimonis gays als EUA.

Un dels dos casos és tan clar que ningú dubta com acabarà. Al començament de l’ona d’extremisme de dreta que afecta el país en l’actualitat, els parlamentaris de Washington, sabent que no tenien l’autoritat per anul.lar els matrimonis gays als estats on havia estat autoritzat sigui pels jutges locals o pel vot popular o per la llei local, van voler fer alguna cosa religiosa que estigués d’acord amb a seva interpretació de la Bíblia i van escriure una llei negant el reconeixement d’aquests matrimonis a nivell federal. Conseqüències? Moltes i molt greus! Per exemple els companyons gays retirats o morts no rebrien la Seguretat Social, ni tindrien dret a Medicare, l’assegurança de malaltia que tenim els vellets, ni dret a la representació d’un malalt greu a l’Hospital, ni drets testamentaris. Aquesta llei absurda, producte del fanatisme i digna del PP serà sens dubte tombada per SCOTUS, essent com és un disbarat monumental. Si hom està casat a una jurisdicció vàlida, els federals ho han de reconèixer, perquè la llei matrimonial és competència exclusiva dels Estats.

El cas interminable del matrimoni gay a Califòrnia i la Proposició 8

Això sí que és complicat… i perillós per a la comunitat gay.
Originalment el matrimoni gay fou introduït a l’estat de Califòrnia per decisió judicial… bastant més d’una vegada, degut a les controvèrsies i discussions interminables. Califòrnia és un Estat que reconeix un dret al referèndum gairebé il.limitat. Potser en aquest moment a Catalunya a molta gent li podrien semblar tota mena de referèndums polítics el no va més de la democràcia, cosa que sovint és una equivocació. Les lleis les ha de fer el Parlament però hi ha casos quan un referèndum és l’única forma de resoldre o acabar amb un problema difícil que està dividint i que no sembla com si es pogués resoldre políticament degut als interessos i coses sempre estranyes que passen a la Capital. Un Referèndum és com l’alcohol: en dosis prudents i quan l’ocasió s’ho val està molt bé. A vegades sí que troba la sortida a un problema greu; altres vegades, en canvi, esdevé una eina de la gent que no volen cedir de cap manera i pot esdevenir una notícia còmica als diaris internacionals. En el cas de Califòrnia, gent sense educació política n’han fet una eina perillosa, responsable per moltes crisis financeres de les que l’estat no se’n pot sortir, clarament l’obra de gent mal educada, demagogs i irresponsables. A mí tampoc m’agrada pagar impostos i voldria que no fes tanta calor a l’estiu. Els referèndums californians, com els suïssos, produeixen automàticament i sense necessitar confirmacio parlamentària un canvi constitucional, que vol dir que si s’aproven no hi ha res a fer. El poble sobirà de Califòrnia ha canviat la seva Constitució aprovant un referèndum originat pels ciutadans. Hi ha altres estats amb referèndums però amb ciutadans més civilitzats.

I el poble votant gràcies a les meravelloses oportunitats dels referèndums, amb la Proposició 8 va abolir el matrimoni gay introduït pels jutges. Naturalment, el cas no es va acabar. I els processos judicials van tornar. Al començament de la vista, es va produir un cas ben rar. Com que es tractava d’un atac contra una llei vàlida estatal, seria el govern de l’estat qui l’hauria de defensar. Però primer el minstre de justícia d California i després el Governador Schwarzenegger es van negar a fer-ho, al.legant que la Proposició 8 era una bestiesa indefensible i que seria contra lpqeea seva consciència fer-ho. El jutge Warren es va dirigir al comitè privat que havia organitzat el vot a favor de a Proposició 8 i els va manar que sense excusa es presentessin al tribunal a defensar-ho. Els gays van tornar a guanyar. Si el matrimoni és un dret fonamental, no es pot suprimir ni per Constitució ni llei ni res. Recordeu la famosa afirmació que l’existència de Déu no es pot aclarir amb un referèndum? El jutge estatal Warren, en un procés modèlic, com n’hi ha pocs, va dir que la gent de la Proposició 8 només tenien una motivació religiosa i que la Proposició era ilícita i el resultat invàlid i que el matrimoni gay quedava restaurat. Però sabent com són les coses i l’estat d’ànim popular es va negar a posar en força la seva sentència abans que el tribunal de cassació de Califòrnia ( el Suprem de Califòrnia) la confirmés, de fet exigint una revisió judicial de a seva pròpia sentència. Pocs jutges ho haurien fet això.

Fa unes setmanes, els Suprems de l’Estat van coincidir amb el jutge Warren. El cas semblava acabat a Califòrnia. Van posar data a la reintroducció del matrimoni gay. Al.leluiah! Tots reien sense mirar-se els únics que debò tenien dret a riure. Cas resolt. Cap complicació més.

No tan depressa. Curiosament el cas fou presentat i defensat conjuntament per dos advocats cars i famosíssims que fa anys havien defensat adversariament les dues parts oposades del cas electoral Bush vs. Gore, que fa anys va donar el triomf electoral presidencial a Bush II. Ara els dos homes ja famosos, els advocats David Boies and Theodore Olson, volien generosament i pagant de la seva butxaca restaurar el matrimoni gay a Califòrnia i, sense por, probablement a tots els EUA, via Tribunal Suprem. Grandiós, molt Americà… i massa arrogant. Què en volien treure? La glòria, que ells tots sols van acabar amb el drama. I si perdien, qui es quedaria amb la m… resultant?

Ai, Ai, Ai, van cridar molts. perquè us empatolleu, desgraciats? Mireu, les coses, tal com són, van bé. L’opinió pública, abans tan hostil, ha afluixat molt, el nombre d’estats que estan d’acord augmenta, els jutges locals cada dia són més favorables. Ara algun desgraciat inevitablement anirà als Suprems Federals. (Els dos propugnants deien clarament que ho farien). Si ells estan a favor (i si ho volen) establiran el matrimoni gay per sempre a tota Califòrnia però també, sempre si ells volen, el podrien prohibir per sempre més a tota la Unió per arguments federals i el cas s’haurà tancat molt malament per sempre més o per molts anys sense que s’hi pugui fer res. Veieu com és imprudent i perillós voler arreglar les coses que no estan espatllades? Hauria estar molt millor deixar que el cas prengués el seu curs natural.

SCOTUS durant l’any 2013 haurà de fer una audiència pública amb representats de les dues parts (cosa que els Jutges Constitucionals espanyols no fan mai) i dictaran sentència al final del curs. Segons ells vulguin la sentència podrà ser limitada a Califòrnia ( si volen ser prudents i respectar la voluntat popular) o ser aplicable a tota la Unió. En l’actualitat, el perfil dels 9 jutges suprems federals és clarament conservador. Dels 9′ n’hi ha quatre de conservadors (inclòs el President del Tribunal) i tres de progressius als bàndols que per tant tenen una majoria reaccionària permanent. Dels nou, queden al mig dos jutges més que semblen lliures i oberts a tot i són els que decideixen els casos fent de pèndol segons dicti la seva consciència.

La cosa no està gens, però gens clara. És prudent demanar-los una sentència? Perquè no anar al Casino a jugar amb daus, que és més entretingut?

Com acabarà? Espereu!

Mentre tant, Bon Any Nou a tothom!

JOANOT

Publicat dins de General | 1 comentari

Des de Nova York, amb ràbia

Publicat el 28 novembre 2012 per Joanot

Sí, amb ràbia, no pas amb desencís, com si una colla de bandits haguessin entrat a casa per prendre’m allò que a molts ens semblava com si fos nostre. I era nostre perquè la Declaració d’Independència Nord-Americana en parla: que creiem que tots hem nascut amb drets inalienables, com el dret a la llibertat i a la Justícia. I a l´autodeterminació com a poble d´homes lliures, jo afegiria. Enlloc d’una Introducció absurda, pensada per llençar-la al cap dels malaventurats Catalans, com diu la Constitució, i que és molt millor que la que tenen els espanyols: Nosaltres, el poble dels Estats Units, per tal de formar una unió més perfecta, establir-hi la Justícia, assegurar la tranquil·litat interior, establir la defensa comú, promoure el benestar general i assegurar-nos les benediccions de la llibertat per a nosaltres i la nostra posteritat, proclamem i establim aquesta Constitució. Veieu, no diu ximpleries sobre nacions i nacionalitats, ni anomena qui són o com s´hi identifiquen ¨Nosotros, los Demócratas¨ni anomena les llengües obligatòries, ni la submissió d’uns Estats als altres, ni posa cap jutge per damunt dels nostres. I fa més de dos-cents anys que fou proclamada. I tothom l’adora, perquè expressa i protegeix tan bé els drets legítims de tothom, a diferència de la del 78 a l’Estat.
Què cal en aquest país per fer dimitir uns polítics?

Un home que rep una patacada tan forta com la que el poble català ha administrat al Sr. Mas, igual que al Sr Navarro, que ni tan sols sabia què volia, com és que es volen quedar i seguir determinant el nostre futur? Que són els nostres propietaris? Jo em pensava que eren els Espanyols només i que amb la Independència seríem lliures. Però es veu que no. El Sr Mas ni tan sols ens veia capacitats per assabentar-nos dell nostre futur que ell ens volia anar comunicant poquet a poquet. Ell contra l’unionisme, però el seu col.laborador més pròxim, no. El poble volia referèndum abans de Setembre 2014, però ell no, només dintre de quatre anys. El poble estava per la Independència total, però ell no, sinó ara per ser una colònia com Puerto Rico, o potser una Confederació dependent amb Espanya, o potser una associació dintre la UE, o potser el que sortís de les seves negociacions secretes amb gent important. Però és que sabeu què voleu? Ja us ho diré després, quan jo ja hagi repetit el Pacte de la Moncloa. Això no es fa, gran senyor Mas. No preferiríeu tancar la campanya amb una relació de les coses que hem patit recentment, dels abusos i vexacions que hem sofert en silenci, de les nostres aspiracions i frustracions més íntimes? Ai no, només del 1714 i les hores glorioses de Catalunya. Es van descuidar de dur-vos una espasa? Ell ja es veia no pas com un Companys de res (revoltat i ben afusellat) o un Maciá, fundador de l’ERC, sinó com un nou Conseller Rafel Casanova, home benestant o potser com el gran heroi Jaume I, o potser fins i tot de Mariano Rajoy de Warwick, tots ells homes de la noblesa entenedors de la funció de guies espiritual i material del poble que la noblesa i els nostres burgers han d’assumir perquè els escau.

Adéu-siau, Sisplau

I si el problema de la vergonyosa carència de finançament del partit us portés a situacions estranyes on gent malvolent us podria acusar falsament de robatori i espoli, perquè no en parleu en públic? Us refieu de complicitats cíniques dels adversaris?

No, Sr Mas, no teniu cap dret a robar-nos les il.lusions! El poble us ha castigat de valent. Que surti un altre a fer tot allò que nosaltres esperàvem del guia verdader. No teniu cap dret de prendre’ns les il·lusions. Recordeu aquell dia abans de la gran manifestació quan vós anàveu insistint que malgrat tot us manifestaríeu i els donaríeu suport moral i polític només pel pacte fiscal i que per res més mentre els altres seguien repetint i escrivint als cartells que amb ells us manifestaríeu per la Independència i el que no la volgués, que es quedés a casa perquè ells no el volien? Els avisos no us han impressionat mai perque sabeu com és de curta la memòria de la plebs i ho vàreu prendre tot sense donar res: hi vàreu anar sense voler la Independència i ho vau deixar tot sempre fosc, ignorant la paraula que us molestava. No torneu a començar ara, sisplau. Jo, personalment, ja en tinc prou.

JOANOT

Publicat dins de Barcelona, Catalonia, Congres America, Constitucio Federal, Espanya, Estats Americans, General, Jutges, Nova York, Tribunal Suprem, Tribunals espanyols | Envia un comentari

Independència, o una altra sardineta al cove?

Publicat el 2 novembre 2012 per Joanot

Escric aquest apunt perquè a vegades m’interesso pels llibres de text i revistes universitaris de les escoles de relacions internacionals, sobre tot en la disciplina de Govern. Govern és una disciplina que cal estudiar. Per practicar Medicina no n’hi ha prou d’interessar-se per la salut. En els darrers anys el món ha canviat moltíssim. Podríeu començar amb la Transició, per seguir amb les repúbliques sud-americanes, les noves metodologies per extreure oli, el món post-soviètic, l’esfondrament de Iugoslàvia, l’anomenada primavera àrab, l´escalfament de la terra. I els ordinadors i les eines socials com Facebook i Twitter, sortides del no-res, han esdevingut instruments molt útils pels que volen lluitar per la llibertat i el canvi, tant pacífics com violents.
Què cal per fer caure una dictadura? Abans la resposta era fàcil: un líder determinat, estimat pel poble i intel·ligent. Però cada dia se’n troben menys d’aquests, potser perquè amb la tele el veiem massa prop. Qui pot creure creure en un home després de veure la seva roba bruta interior o escoltar els seus errors?
Molts es desesperen perquè l’heroi no apareix enlloc Aquell que buscava un home amb una llanterna i no el trobava no s’equivocava. És just això?
Potser no tothom pot encetar una revolució, però no se sap mai. Penseu en les primeres xiulades contra la bandera dels altres a un estadi d’esports: potser un s’hi ha afegit veient un xicot desconegut que ho fa. I què diríem dels ciutadans magnífics d’Arenys de Munt i de l’Associació Nacional de Catalunya, que prou es mereixerien una estàtua? Hi ha gent, sobretot periodistes i polítics professionals que es burlen perquè tots aquests que he anomenat no tenen líder i només tenen un programa molt simple. Volem ser independents. Atureu-vos i espereu!

Dubtes i Malsons a la Nit
Perquè estic escrivint això en mig de la rauxa per l’independentisme? Ja sóc gran i m’he passat la vida esperant la independència. Ara hi crec i si me la prenen, no sé que faré.
És del President Mas de qui no em fio tant com caldria.

Recordant una Transició que més valdria oblidar
És evident que malgrat tot l’entusiasme i totes les falses esperances, la Transició va acabar com un desengany trist, si no tràgic. No em posaré ara a analitzar-la full per full en la infinitat de detalls i incidents. Només em vull referir a un sol defecte cabdal que un estudiant de tècniques de govern sense interès per la política espanyola identificaria fàcilment.
Està establert molt clarament que el grup que pren el poder a la caiguda d’una dictadura s’ha de limitar a convocar eleccions constituents per anomenar un govern elegit per la majoria i al mateix temps escriure una Constitució. Però (i això ha de quedar molt clar) mai podria escriure lleis destinades a efectuar els canvis que el poble espera, com per exemple quines llibertats, organització de la judicatura, forma dels sindicats, facultats de governs territorials. Per repetir-ho: només ha d’introduir el vot universal legítim com a única font de poder i escriure una nova Constitució, aguantant la pau fins que hi hagi un nou govern elegit per fer els canvis demanats pel poble. Però així és com van anar les coses a l’Espanya de Suàrez, que encara era la de Franco. Els que van introduir el vot universal van decidir com serien les coses al nou govern en els anys venidors. Com el Dictador volia, efectivament va quedar tot atado y bien atado. No hi hauria cap transició. Els mateixos que havien reconegut que era temps de canviar, decidirien com i quant, perquè, i en quina direcció calia canviar. Els tabús de la Dictadura quedarien garantits per la nova llei, potser la mateixa llei que ens tiren pel cap als catalans quan no fem bondat. El el canvi seria només de forma, no pas de fons.
La segona prescripció que cal obeir absolutament per dissoldre una dictadura és que en cap moment, ni provisional ni permanent, cal admetre al poder institucions de jure, mai elegides, com ara l’exèrcit o la religió o la noblesa, o l’alta finança

Cal obeir cegament la Constitució i les Lleis parlamentàries?
Quina pregunta! La majoria de lectors creuen en la llei, que confonen amb la justícia i s’oposen a l’anarquisme polític. Als que vam viure tants anys sota el franquisme, la pregunta no ens fa tanta angúnia com als crescuts sota la semi-democràcia actual. En Franco tenia lleis, tant de bones com de dolentes, aprovades per un parlament que feia obeir i jutges que les imposaven, com les havien tingut Hitler, Mussolini, Stalin. Gairebé tothom (però amb excepcions que molts recordem bé) que acabava tancat, havia violat alguna llei feixista aprovada pes Procuradors de les Cortes Nacionales del Glorioso Movimiento Nacional. Les organitzacions de drets humans internacionals han fet notar el problema molt sovint: als ciutadans de països lliures ens ho pensem que un protegit ha estat empresonat arbitràriament, però si hom s’ho mira amb detall, resulta que el perseguit ha violat les lleis del país on viu. Es dirà que les lleis poden i sovint són injustes. A Nuremberg ja es va decidir que la necessitat d’obeir la llei no excusava cap crim ni cap inhumanitat. Ah! Qui ho ha de decidir això? Al jutge li està terminantment prohibit substituir el seu criteri pel dels legisladors i no pot canviar res! I la Constitució? Ni en broma! És com la Bíblia. Els militars juren deixar-se matar ans de violar-ne ni un sol article. Hi ha països on la Constitució és flexible i s’adapta als canvis socials, però això només ho poden decidir els jutges dels Alts Tribunals, els quals són elegits precisament per la seva ideologia i fidelitat als qui manen. Els Nord-americans serien un model d’evolució d’una Constinuci’o promulgada al Segle XVIII i encara en plena forca.
Mal assumpte si t’acusen d’estar contra la Constitució. Hi ha opcions, però són sempre del govern, mai de l’acusat, a qui només pot tocar rebre.
En un país clarament democràtic, el conflicte no passaria mai. Les regles del llibre estan escrites no sols per garantir es drets individual (cosa que la Constitució actual espanyola fa relativament bé) sinó també la convivència i harmonia dels pobles i grups que formen part de l’Estat. I és aquí on la Constitució, que enlloc d’això estableix de forma inapel·lable la sobirania i domini de Castella, rep carbasses. Si no volem ser espanyols, caldria que no hi haguéssim votat a favor. Els “pares” de la Constitució tenien la pretensió inaudita que els Catalans, després de llegir el text, ens sotmetríem voluntàriament a tot allò que el Caudillo imposava amb la seva policia.
No, el ser elegit és una condició necessària però insuficient per atorgar a una llei o articul constitucional legitimitat. Cal més: ha de respondre a la voluntat popular i ha de servir els interessos del poble per qui esta escrita. Si no, el poble té el dret de resistir-se i demanar-ne el canvi, tant en els temps de Franco, com ara. Malauradament, però, cal recordar que l’estat té el poder de fer-la respectar, tant si és justa com si no.

Tornant al meu Malson.
Perquè el President Mas no parla mai de la Independència, sinó sols d’autodeterminació? Perquè diu que el referèndum es podria fer en potser quatre anys? El poble té mala memòria política i ho oblida tot molt de pressa. Se’n recordarà tothom de l’extraordinària Mani de l’11s? Quin any vam començar a parlar del nou Estatut? Perquè va repetir abans de la gran mani del 11s2012 que ell hi estava a favor només per les finances? Perquè queixant-se d’ell en Rajoy no diu mai que va demanar la Independència durant la seva entrevista? Perquè en Mas a vegades es posa a parlar de la colònia de Puerto Rico o d’altres sistemes no independents? Ai las, ai as! Em feu patir, President.
Allò que interromp el meu somni a aquelles nits llargues de les que parlo és sempre el President Mas repetint el Pacte de la Moncloa per acabar anant-se amb la cua entre les cames, amb un peixet petit, potser una sardina o una gamba al cove tan vella com en Jordi Pujol. Jo tinc la mania que els homes no canvien mai. Potser ell es pensa que pot prendre la revenja i repetir amb èxit allò que en Rodríguez Zapatero més expert, millor manipulador i mentider amb més experiència li va negar. En sortiria amb un peix autodeterminat enorme, grandiós del Palau de la Moncloa, del que només hom veuria la cua de l’exterior, que sellejaria per sempre l’amistat entre dos pobles, un triat per Déu per manar, l’altre per esdevenir un model i una guia de laboriositat, lleialtat i feina. Sense necessitat de ser independent. Amb un collaret al coll

JOANOT

Publicat dins de Barcelona, Catalonia, Constitucio Federal, Crisi econòmica, Dialectes, Extrema dreta, General, Nova York, Republicans, Tribunal Suprem, Tribunals espanyols, UE | Envia un comentari

Pep Guardiola: de Santpedor a l’Upper West Side

Publicat el 9 octubre 2012 per Joanot

L’única cosa que coneixia de la vila de Santpedor és que era la llar ancestral del Timbaler del Bruc (suposant que aquest personatge hagi existit de debò), però després de les transmissions d’en Puyal que tan sovint es referia a Pep Guardiola com “el de Santpedor”, ara ja conec dos personatges molt admirats nadius d’aquest indret. Tots dos tenien moltes coses en comú. Eren joves pacífics i patriòtics que guanyaven batalles i guerres sense disparar ni un sol tret ni vessar sang humana, ni amenaçar, ni vestir-se d’uniform. Els catalans n’hem tingut alguns d’aquests, però mai se’n poden tenir prous per la glòria de Santpedor i de tota la nació. Tant de bo els espanyols també en això ens haguessin imitat.

No sé perquè però sempre m’han interessat les cases on la gent famosa viuen o han viscut. De petit, em vaig passar una setmana buscant el pis de Pitarra. M’imagino les ombres dels gras herois del nostre país, amb el seu esperit identificat amb el d’una Catalunya derrotada i impotent, esperançats malgrat la bandera forastera a la que calia saludar com a l’òpera “Guillem Tell”. Però aquests fantasmes tristos mai s’aturaven a parlar amb mi. Perquè deu ser? Potser perquè no sóc un dels seus? O perquè els molesten els desconeguts? O perquè van acompanyats de guàrdies de seguretat? O perquè no inspiro confiança? Ara que quan hi penso, resulta que també he topat pel carrer amb gent encara viva, no sols morta i igual de famosa i he pogut aguantar la seva mirada als meus ulls per un o dos segons. Com a científic que jo era durant la meva vida activa, sovint he publicat a revistes importants observacions científiques inesperades, rares o difícils d’entendre. Podria publicar que un dia em vaig trobar pel carrer durant segons en Woody Allen, la Meryl Streep, la Scarlett Johansson, i alguns altres novaiorquesos. Tot axò és veritat, però serà important? Fa una diferència si el personatge està viu o mort?

Una introducció molt llarga, tot plegat per escriure que no em vaig poder aguantar més i vaig prendre l’autobús per anar a veure el Ardsley, que és el nom de l’edifici on en Guardiola ha llogat un pis moblat per, segons diu la premsa de Madrid, sempre tan discreta, per la quantitat de $31,000/ mes, amb la intenció, segons diuen, de viure-hi amb la família per un any que per molta gent, i espero que per ell podria ser meravellós.

L’Edifici Ardsley a l’Upper West Side (Central Park West i carrer 92)

T’ho miris com vulguis, és un edifici notabilíssim, un agregat de torres cuboidals, amb una alçada màxima de vint pisos amb habitatges d’un fins tres dormitoris i balcons amb vista directa a l’oest del Central Park, prop de l’angle nord-oest.p L’edifici és d’un estil que aquí s ‘anomena Art Deco, equivalent o similar a l’arquitectura europea de l’Art Nouveau, renovat a fons amb detalls molt notables, construit per l’aquitecte d’origen hongarès Roth.

No sé perquè, molts periodistes deien que està a un dels barris residencials millors i més cars de Manhattan, que no és veritat. Està a 320 Central Park West que vol dir que un dels fronts està a l’endavant del parc, al costat oest i els periodistes asseguren que efectivament el de Santpedor disfruta pel preu d’aquesta visió meravellosa.

L’edifici és una cooperativa on els pisos són propietat de la corporació dels residents però estan “llogats” als propietaris que tinguin un cert nombre d’accions, cosa que és molt diferent de la propietat horitzontal més coneguda a Barcelona. Sobretot té l’avantatge que la corporació, o sigui els ja propietaris, poden controlar qui es vol ficar a viure-hi i dir sí o no. A la ciutat tothom ha sentit històries bèsties de negatives a acceptar gent important sense donar explicacions (el President Nixon és un cas que se m’acut; fa poc l’Antonio Banderas i la dona foren rebutjats per ser ell hispà i perquè tenien por que l’home voldria comprar marihuana). Tornant al nostre edifici, l’Ardsley, segons diuen, quan el temps és bo es poden reunir residents coneguts a la lobby, entre ells l’Steve Spielberg, l’artista Bono, en Dustin Hoffman o la Barbra Streisand. Cal advertir no obstant que aquesta mena de gent sovint tenen molts habitatges, un d’ells sempre a Manhattan.

El Ardsley és allò que s’anomena un edifici de “guant blanc” que es refereix als guants dels porters de gran luxe que tenen a l’entrada. No és fàcil entendre com es justifiquen els preus extravagants de les propietats a Manhattan. Una cosa importatíssima és això dels guants que es refereix a la qualitat, fortuna i reputació de la gent qe hi viu. Ningú voldria per exemple gangsters o gent que han guanyat la loteria. Ara que gents de Wall Street i banquers famosos, per molt lladres que siguin, mentre s’escapin de la presó estan bé. A moltes cases de guants blancs pel Nadal cal pagar propines d’uns $10,000, que se li donen al super de l’edifici perque els distribueixi pel seu compte segons la feina que fan i com estan de contents els residents.

Una altra cosa que costa molts diners és la vista. El de Santpedor sens dubte paga una fortuna per la vista, però val la pena perquè tothom ho sap i valua com cal. Es pot presumir i molts obren la boca amb enveja. Una altra cosa és l’adreça. La de l’Ardsley és Central Park West que és molt però no és la millor part de Central Park West perquè està ja massa al nord. I finalment, l’única cosa que comptaria si el món fos racional, que és a veure que hi ha dintre del pis, si està ben cuidat, renovat recentment, amb bones connections elèctriques, bons banys, una cuina moderna, armaris grans, etc

En general, el preu i el nom de la gent que compra habitatges es fan públics, encara que hi ha excepcions quan tot es queda fosc. A l’Ardsley, la darrera vegada que es va vendre un pis, es van pagar uns $6,25 milions i un lloguer de $31,000 és moderat i raonable, tot i que caldria saber coses que no són públiques.

Pisos cars

Pisos d’aquests preus extraordinaris, en general es compren per l’ús personal i no pel negoci d’especular però això depén també de circumstàncies que potser no seran conegudes mai. Hi ha pisos famosos que no poden ser valorats. Com diuen els americans, una cosa val tant com un comprador estigui disposat a pagar i abans de posar-la en venda, no se sap quant serà.

En John Rockeffeler pare, el bandit, havia viscut amb la família a una casa relativament modesta (per ell, s’entèn) situada al lloc on avui en dia s’alça el MOMA, el Museu d’Art Modern. Arribat el temps de la jubilació, ell s’en va anar a una casa-palau anomenada Kikuyt, que avui en dia es pot visitar, a un suburbi de Nova York, vora el riu Hudson. El seu fill John Jr va passar la propietat de la vella casa familiar a la fundació del MOMA que la va enderrocar en l’acte. Tota la colla des Rockeffeler es va desplaçar al famós pis 740 Park Avenue, que eren dos pisos comunicats amb un total de 23 cambres i 12 banys i allí es van quedar. Se suposava que era el pis palacial més car del món. A la mort de Junior, el va adquirir un industrialista de l’assegurança molt famós, el qual es va arruinar. No se sap per quant s’ha venut o llogat. No hi té res a veure, però de petita hi havia viscut uns anys també la nena Jacqueline Kennedy-Onassis, néta del constructor, la qual va mudar-se al final a la casa pairal del seu pare a la platja de Long Island, com molts altres milionaris, on va acabar de crèixer.

Un altre habitatge famosíssim fou la residéncia del Duc i la Duquessa de Windsor a Nova York. El Duc era el rei Eduard VIII, d’Anglaterra, que va abdicar als pocs mesos de pujar al tro per casar-se amb una divorciada (dues vegades, ex-marits vius) nordamericana de credencials dubtoses. El pis està a les torres Waldorf, prop del carrer 42 i les Nacions Unides. Amics monàrquics li van arreglar molt. Fins i tot, per alegrar-los una miqueta les estades a NY (altrament vivien a París i eren tots dos pro nazis hitlerians), un mecenas els va prestar un Renoir de debò perquè les parets no es veiessin tan buides.

Quan els Srs Ducs van abandonar aquest món de luxe, sopars d’estat i altres patiments, un senyor jove començant una carrera política, interessat en luxes i sopars d’estat anomenat John F Kennedy va comprar el pis. Una de les coses que l’interessaven molt era una piscina molt amagada per fer-hi festes, que li agradaven molt. Després d’ell va passar a gent amb molts diners però menys coneguts i al final a quelcom que va pagar $9,5 milions. Va resultar que no podien ocupar el pis per raons privades i van intentar llogar-lo per $250,000 al mes. Era la crisi i tampoc podia ser llogat a un preu tan bo. Al final fa un mes el van llogar només per $150,000, que és com si l’haguessin donat de franc. Un verdader robatori! Quina oportunitat! Aquestes oportunitats s’haurien de publicar millor. Potser a La Vanguàrdia?

Fins a la pròxima

JOANOT

Publicat dins de General, Metro Nova York, Nova York | 2s comentaris

Charlotte NC, els Demòcrates i la Bomba Nuclear

Publicat el 7 setembre 2012 per Joanot

La ciutat de CHARLOTTE (Shàrlot) a l’Estat lliure i sobirà (com tots) de Carolina del Nord on es reuneixen aquests dies els Demòcrates és força maca i molt important. Té uns 700 a 800.000 residents i una regió metropolitana amb un total d’uns 1.7 milions. Perquè té un nom de dóna? La ciutat fou fundada en temps colonials poc després del casament del rei anglès George III amb la princesa alemanya Charlotte de Mecklenburg. El comtat on rau la ciutat fou anomenat Mecklenburg i avui en dia l’ajuntament parla de la “Ciutat Reina” i la policia circula amb corones reials pintades al cotxe, que són precioses.

Els Charlottencs es guanyen molt bé la vida. Originalment s’hi van trobar mines d’or que no eren gran cosa però foren explotades per més de cent anys. Avui en dia, seguint i cultivant l’interès tan sa dels avantpassats pels diners, la ciutat és la seu de dos bancs importants d’àmbit federal i de molts fons d’inversió grans. De fet en certs aspectes, sobretot volum dels dipòsits, la ciutat, malgrat ser poc coneguda, supera centres tan coneguts com Chicago i Los Angeles, i és segona només a Nova York. Potser haureu notat la Skyline de la ciutat, amb gratacels impressionants.

Però jo volia parlar de la bomba del Comandant Howard Richardson dissortadament desapareguda durant els anys tristos i sinistres de la Guerra Freda. Algú que potser ho sap tot em retreurà que l’artefacte tan amenaçador no desaparegué a Charlotte sinó prop de Savannah, damunt una illa a l’entrada del port. De fet Charlotte és una ciutat interior sense port a una distància respectable de Savannah. Però tot això està al famós Sud dels EUA, on la gent parla amb el mateix accent deliciós. Algú també es podria pensar que l’incident fou similar al de Palomares, molt més conegut però jo diria que no. Jo era petit quan va passar allò de Palomares. La darrera explicació que vaig sentir al Diario Hablado de Radio Nacional és que la Internacional Comunista i l’Anti-Espanya roja de sempre anaven escampant pel món mentides i difamacions sobre un petit accident militar ja perfectament controlat. Tot era fals. Als EUA el Govern tampoc va donar moltes més explicacions. En qualsevol cas durant la Guerra Freda, en l’època quan les bombes sortien a passejar-se en avió entre l’Occident i la URSS, van ser perdudes unes trenta bombes nuclears, gairebé totes sobre l’ocèan, algunes recuperades. Com a Palomares, hi va haver explosions, però només dels detonants, mai bolets nuclears. Ara que l’ensurt devia ser igual de dolent. I com que no se’n sabia res fins ara d’aquests incidents, tothom vivia tan tranquil. Els habitants de Savannah i els turistes en qualsevol cas no se n’han preocupat mai de la bomba que tenen.

L’accident
Era el 5 de Febrer de 1958, en el moment més àlgid i perillós de la Guerra Freda. El Comandant Richardson , pilot d’un bombarder nuclear del tipus B-47 estava fent un vol de prova d’una distància similar a la que hi havia entre les bases americanes i punts estratègics soviètics. El comand militar insistia en el realisme absolut de la prova i per això els bombarders que hi participaven duien una bomba d’hidrògen gegant del tipus Mark 15 amb un pes de 3,500 quilograms. Segons el destí i l’objectiu, a vegades aquests avions duien una sola bomba molt gran, altres vegades multiples bombes més petites. En aquest cas, l’artefacte era dels més grans. Quant al detonador, el comandant assegurava que la seva bomba no en tenia cap; la força aèria, en canvi, afirmava que sí que en duien perquè es volia un exercici realista. Al final el Pentàgon va declarar que segur que no, perquè en aquells anys degut a preocupacions tècniques, cap vol amb detonadors s’havia autoritzat, cosa que els països occidentals protegits pel programa contra l’ós soviètic probablement no van saber mai, perquè no feia falta.

El vol fou tranquil fins a les dues de la matinada. A aquesta hora tot era fosc (com és costum a aquestes hores) i en aquells anys els instruments electrònics de detecció no servien de gran cosa. El Comandant no va veure mai com s’acostava el caçabombarder sortit del no res que va topar contra la seva ala esquerra fent-hi un forat i deixant un dels dos motors penjant.

El Comandant Howard Richardson estava ben preparat per assumir a responsabilitat en un cas tan evidentment greu i perillós. Havia de protegir la bomba, si es podia, però també la vida de la població civil, de la seva tripulació i la seva pròpia. Després d’experimentar amb manobres per estudiar l’estat de l’aparell, va comunicar-se amb a seva base amb un punt de vista molt clar: ell no tenia clar si podria aterrir sense provocar l’explosió i hi estava en contra de provar-ho. Es donava el cas que coneixia la regió que tenia a sota i li constava que degut a dipòsits fluvials procedents d’un riu, l’aigua no era profunda i la recuperació de l’artefacte infernal seria fàcil. Volia desprendre la bomba damunt del Wassau Sound (un sound és un braç d’aigua entre terra ferma i una illa) més o menys sobre l’illa de Tybee. Així ho va fer, només que la va haver de deixar caure manualment a una altura de 2,200 metres i una velocitat de 370 qm/hora. Quina precisió tindria aquesta operació? On va caure?

No hi havia testimonis a terra perquè era molt fosc. L’avió va aterrir feliçment sense víctimes a un aeroport militar pròxim (i el pilot del caçabombarder també es va salvar) i en Richardson va rebre una medalla militar molt important.

Però la bomba no fou trobada mai, malgrat tres setmanes de feina intensiva amb maquinària pesant, envoltades de l’obscurantisme oficial més misteriós. Va trigar temps fins que els locals en sabessin alguna cosa. I allà al sound segueix fins al dia d’avui, potser esperant l’Obama… O els seus demòcrates, chi lo sa! Ara fa poc, amb motiu del 50è aniversari (!), es va repetir la cerca intensiva amb el mateix resultat. Aquest cop es van fer articles de diari i documentals de TV i molts documents secrets van ser declassificats i publicats.
Un d’ells és tan surreal (o potser melodramàtic) que no em puc estar de parlar-ne:
Del comandant del programa de vols nuclears al Pentàgon: “Hem perdut una bomba d’hidrògen Mark15. En voldríem una altra de replaçament”

Bona Diada i quina sort que teniu de poder anar a la manifestació.

El vostre

JOANOT

Publicat dins de Eleccions Americanes, Estats Americans, General, Obama, Rescuers, Treballadors de salvament, contaminació aigua | Envia un comentari

La Tragèdia d’Arthur (una tragicomèdia estival)

Publicat el 26 agost 2012 per Joanot

L’escena s’il.lumina a mitges. Al fonds, molt quiet i silenciós es veu la imatge del Cavaller Arthur, il.luminat per un raig de claror celestial a l’interior del qual s’esbrinen les quatre barres. Els altaveus toquen música sagrada. El cavaller parla:
-Jo tenia dret a rebre el mateix tracte que el meu predecessor George, fundador de la Casa de Pujol i estudiós de la doctrina del Peix al Cove i del regnat fins la vellesa. Amb mí, la nació hauria hagut de seguir endavant amb pas ferm i segur, acceptant el regal dels peixos periòdicament i seguint el camí tranquil de l’autonomisme fins que al final els amos quedessin ben convençuts que som bona gent capaços de guiar-los i salvar-los de la seva imbecil.litat. Però ai las
-(Chor invisible, gemegant) Ai las, pobre Catalunya, pàtria estimada, ai las.
-(Arthur) Ai las, ai las
-(Chor invisible) ai las, ai las
-(Arthur) Prou. Va resultar que ens robaven, i que tal com anàvem ens quedaríem pelats. Que no pagaven ni els diners que ens devien. I quan els vam voler denunciar, va resultar que els lladres eren també la policia i els jutges. Ara sí, torneu-hi
-(veu d’Andrew Colell) Ai las! Quina vergonya! No podem ni pagar sous. Totally unacceptable! Unamerican!
- I aviat, Andrew, no hi haurà greix ni subvencions per als nostres polítics i partits.
-(Tots) Això sí que no. Guerra, guerra, guerra
-(Arthur) ( mirant de treure l’espasa, que no li surt perquè està oxidada) El català de seny, tot i estant segur de la seva superioritat amb les armes, prefereix la pau.
-( El chor de cavallers del consell executiu de la taula de l’Arthur apareixent al voltant seu i canten:) Això mateix. La pau perquè l’enemic ens fa pena. Els donarem peixet!!! Ole, ole!
-Jo exigiria dels castanyols un concert econòmic com el que tenen els bascos. Els espanyols desseguida entendran que la nostra demanda és justa i necessària per a la seva pròpia salvació i ells farien aquesta concessió i les aigües es calmarien i tot arreglat.
-(Andrew Colell) Què n’ets de viu, Arthur. No se m’hauria acudit mai.
-Calla, calla, Andrew, que encara em faries sortir els colors. Doncs, sabeu què? Enfileu-vos al cavall i cap a Madrid, a presentar la demanda a l’Emperador Mario Franco Racoi, altrament anomenat Gran Pepero
Tots en camí (Crits generalitzats d’entusiasme) Us seguirem, cavaller Arthur. Endavant

€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€

L’escena és el Pati dels Tarongers. El Cavaller Arthur i l’Andrew Colell entren emmascarats
-(Arthur) Necessito el teu consell, savi i noble Andrew. Què faríeu al meu lloc?
-(Andrew) Què faria al vostre lloc? Això és fàcil de respondre. Evitaria a qualsevol preu posar- me al vostre lloc
-La vostra saviesa m’enterbola, com sempre. Com puc resoldre el problema dels calers si els espanyols no paguen?
-És que han de pagar. Tots dos junts hem esbrinat cent motius racionals que han de tenir per pagar, per acabar amb el maleït cafè per a tots i concedir-nos el concert. No hi ha cap altra sortida racional, Cavaller Arthur. Els caldrà cedir en tot.
-(Arthur, vacil.lant) Sí, però… I si… I si no obstant la nostra formulació i apel a la racionalitat… I si ells són burros i ignorants i malgrat tot… I si refusen fer ni una ni cap concessió.
-(Andrew, xisclant) Ah, ah, ah,ah! Això mai, mai de mai de mai. Ah, ah, ui, ei! ( Andrew apreta a córrer i desapareix tot i cridant Ostres!)
(Arthur tot sol. Al poc temps en Pere Boter Varro, vestit de negre, el cap cobert, apareix amb un feix de papers)
-(Pere Boter Varro) Nobles ciutadans d’eixa província espanyola! Teniu seny, com els vostres pares tenien. Voteu amb el nostre partit pel Corredor Central!!!
-(Arthur, empipat) Què dieu, ximple? No sabeu de què parleu!
-(Pere Boter, avergonyit) Corredor Central, he dit? Ai, perdoneu-me, Cavaller, que m’he equivocat. Volia dir Corredor Mediterrani (desapareix corrent)
-(Arthur, enfonsat en els seus pensaments) Ai de mí! Ai de la pàtria que en George em va confiar. Prou que m’ho ha explicat tot el Mestre Homs. Tal com he amenaçat els del PP a Madrid, m’ho negaran tot i em quedaré amb el cul en l’aire davant de tothom, si no puc donar-los una lliçó. Quina lliçó els puc donar, Mestre Homs, si no tinc exèrcit ni jutges ni feixistes al carrer com ells. No, Mestre, això mai. Jo sóc de dretes i no m’afegeixo a revolucions socials! Què puc fer, doncs? I ell m’ho va explicar pristinament: em caldria convocar eleccions i fer una de dues: o fer-les com si fos un plebiscit per formar una assemblea constituent que declararia la independència, o fer eleccions amb el mandat de proclamar un vot mandatari d’autogovern. I en tots dos casos, ai Homs, el cor em batega. Jo, independentista sense sortida? Mai! Que algú em digui com sortir-me’n sense baixar-me els pantalons? Tinc por, molta por. És que no seria el primer català que acaba a la presó. Vull un bon pla B i si pot ser, C i fins i tot D.
(Una dona meravellosa apareix penjada d’un oranger, envoltada de llum angèlic)
-Sóc, Bell Cavaller Arthur dels meus somnis i de la meva religió, sóc la resplendent Princesa Alícia del Macho, disposada a lluitar per la teva mà, els teus votants i alguns dels teus ideals, que comparteixo. Nascuda a Catalunya però impregnada de la dolenta llet de l’imperi espanyol i bilingual per convicció, jo vaig entendre de joveneta sota el sol meravellós de la Costa Brava la virtut i els mèrits d’una Catalunya defensora de la llengua castellana i de la passada glòria d’Espanya. Deixa’t abraçar per mi, deixa’t besar castament per la meva boca. No et vaig aprovar els Pressupostos? Perquè et gires contra mí, Arthur?
-(L’Arthur fa com un que s’ho pensa molt) Prou que us havia vist amb els ulls del cor i l’anhel de l’amor cast entre els companys de la dreta. Potser la nostra inclinació mútua seria verdadera si poguessim aplanar alguns malentesos. Digueu, celestial senyora, no podríeu parlar amb l’Emperador Mario Franco Racoi? No podríeu fer-li entendre qui i com som, i que molts catalans el podríem estimar tant com l’Espanya Negra. Només caldria una petita concessió, potser semblant al Concert o una miqueta menys, en un acord o pacte per salvar cara. Potser el cafè per tothom es podria convertir en un Cacaolat a la Catalana per a tothom. L’emperador és molt diferent de Rodriguez Majadero. Només una miqueta de seny i de comprensió i tot quedaria arreglat. I nosaltres en sabem més que no pas ell d’economia i us podríem ensenyar el camí, com hem fet tantes vegades. El meu Andrew sap de tot i és molt millor que el teu Guindos. Aquesta baralla és un malentès. Som tots iguals…
-(Princesa Alícia del Macho) Potser sí, però jo sola no et puc prometre res. Com a catalana, naturalment, us entenc molt bé però heu ofès l’Emperador masses vegades i no us heu declarat mai lleials a Castanya, a diferència d’en George. I em diuen que està emprenyat perquè enlloc d’obeir-lo, inviteu a la desobediència i ignoreu els objectius de la dreta castanyola, a la que pertanyeu.
-Us ho prego, blanca princesa de pell tan blanca i meravellosa. Treieu-me de l’embut aquesta vegada i viurem junts per sempre, sempre al’endevant de la Dreta castanyola, pegant puntades de peu als d’ERC
-Hi vaig ara mateix.

€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€

A la Sala de Recepcions de l’Emperador Gran Mario Racoi, altrament anomenat El Gran Pepero
El Gran Pepero seu al tro. Du una corona d’or i una túnica molt alegre amb una bandera de l’arc iris al pit i sabates roges, com el Sant Pare de Roma. Al seu costat la Secretària Bicèfala Sans de Cappedal.
- Y quien dices que ha solicitado audiencia, sierva? No será un periodista?
- Por uno de esos no os habría quitado de dormir la siesta castañola, Monseñor. Vuestra fiel servidora Dama Alicia del Macho. Ya le habeis otorgado una dispensa por haber nacido en Catalunya y nombrado castanyola de honor, fiel a la patria.
- Pues que pase
Entra Doña Alicia del Macho. Es tira de genolls i avença arrossegant-se cap al tro del Gran Pepero
- Saluts Emperador i Gran Pepero, únic substitut i hereu legítim del Caudillo, responsable només a Déu i la Història per completar l’obra del llorado Generalíssimo. Mas, perdonadme por mi insensatez. No os volveré a hablar en ese dialecto atroz y anticastanyol.
- Ah, pues mira, que ya me estabas cabreando. Te he perdonado haber nacido catalana como se lo perdonamos a Samaranch, pero cuidado a donde llegas. Acabaré la obra vertebradora empezada por el Caudillo creando una patria uniforme presidida por la ancha meseta de Pastilla hablando la misma lengua sublime.
-Señor y Maestro, conocedor del Bien y del Mal, verdadero Pepero, me han pedido que interceda en su favor. Dice el Cavallero Arthur que después de todo él también es español y se las está pasando muy moradas y si le permitiérais salvar la cara con alguna concesioncilla sin significado, se tiraría a vuestros pies perfumados y os ayudaría en todo. Si no, dice que hay gente mala a su alrededor, nacionalistas desbocados que…
- (El Gran Pepero suelta una carcajada tan fuerte que hace que la Secretaria Bicéfala deje caer un bolígrafo al suelo) Una amenaza a mí. Uy, qué alegría! Esa m… de catalán vil y bellaco? No me hagais reir, pitufa. Le vaciaré la tripa y le patearé los cojones por la Castellana. Lo tengo ya todo preparado. La humillación le hundirá a él y a todos los suyos para siempre y los dejaré desangrarse en medio de nuestras carcajadas hasta que todos los nacionalistas pidan perdón. Y haré construir un AVE desde la Moncloa a mi casa de verano en Ourense por catalanes detenidos por rojoseparatistas. Y tú, Alicia, no te da vergüenza haberle aprobado los pesupuestos? Tu tenías un futuro en el partido y hasta podrías llegar a ministra. Cómo osas? Ach!
(El Gran Pepero y la secretària bicèfala surtende l’escenari igual d’indignats, mentre se sent al Pepero dir:) Y tú, Sans de Cappedal, no te olvides de provocarlos cada mañana con todos los periodistas que encuentres.
-(Surt a l’escenari en Pere Calder de Varro, vestit de negre i s’acosta a la princesa) Que sou la Princesa Alícia? Us interessaria parlar de negocis? El meu Amo i Mestre Rubalcabra el Calb ofereix un pacte per lluitar contra els Separatistes. Què us interessaria?
-(Alícia del Macho) Ves a fer punyetes i no m’emprenyis més, Pere, que tots et coneixem

€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€

El mateix escenari, el Palau del Gran Pepero. La Secretària Bicèfala Sans de Cappedal està parlant amb el Cavaller Arthur, envoltat dels seus consellers.
(Secretària) Veieu, Cavaller, ja fa mitja hora que em repetiu cada vegada la història trista i lacrimògena de les vostres finances. Hi ha molta gent a Castanya que està igual. Què voleu que l’Emperador faci? Ni el Caudillo ho va aconseguir tot abans que s’haguessin tornat a introduir les eleccions.
(Pere Boter de Varro apareix entre els consellers vestit de negre, com sempre. Diu) Bona tarda i bona sort, benvolguts amics i companys. Permeteu-me parlar-vos avui d’un partit nou, socialista i castanyol, que vol diferenciar-se del PSOE i està disposat a votar de forma diferenciada en alguns casos.
-(Crits entre el grup de consellers:) Qui és aquest ximple? Què vol? Sempre diu el mateix.
Els consellers envolten en Pere i es treuen pals. Claven llenya a Pere Calder com fan les titellles al dimoni al teatre de politxinellis. Al final el mantell negre cau per terra descubrint l’home. En Pere Boter té peu roja i dues banyes visibles al cap. S’ensorra sota terra enmig de fum i pudor de sofre. Tots els consellers riuen i es freguen les mans.
-(Cavaller Arthur, que ha seguit parlant amb la Secretària Bicèfala i no s’ha deixat distreure) Però senyora meva, la nostra situació és molt pitjor. Que us ho expliqui si no l’Andrew. On està l’Andrew?
-(Veu d’Homs) Fa estona que no el veig.
-(Arthur) I tot el que ens passa és culpa de vosaltres, els castanyols.
-(Secretària Sans de Cappedal) Culpa nostra, desgraciats, desagraïts? I això voleu dir a l’Invicte Emperador?
Llum fortíssima a l’escenari, sobretot damunt del tro. El Gran Papero apareix amb cara de pocs amics)
-(Gran Pepero) Qué pasa, coño? Es que ni ganando las elecciones se puede dormir en este palacio?
(Tots s’inclinen i el Cavaller Arthur parla) Señor, si em permeteu anomenar-vos Mario per la nostra afinitat amb la Dreta. Hem vingut a retre-us homenatge i…
-(Segon flash de llum. El Pepero es posa la cara vermella i crida:) No, prou!. No quiero ver catalanes hasta la próxima Cuaresma. (S’esvaeix per sempre més)
-(La Secretària) Veieu què us deia? L’heu posat de mal humor i ara no podreu parlar ni amb mi (S’en va de l’escenari)
Un silenci de mort ha pres possessió dels enviats. Es miren esverats l’un a l’altre. Poc a poc els que estan prop de la sortida comencen a anar-se’n
-(El Cavaller, desesperat) Estimada meva, princesa Alícia, què faig ara? On està el pla B? Qui el te? Penseu en tots els qui volen anar a la mani l’onze. Què els diré? Jo volia el Pacte, però d’Autodeterminació i d’Independència, res, no fotem.
-(Un conseller, tímidament) El pla B el tenia en Puig, però havia d’anar a prendre el primer AVE cap a la frontera. Diu que ha de cremar o amagar a Perpinyà certs papers. I jo també, sí que em sap greu però mira…
El Cavaller es queda tot sol, rumiant la seva situació.
-París val una Missa, digué el Rei Henri. Quant val Barcelona?

^*+^*+^*+^*+^*+^*+^*+^*+^*+^*+^*+^*+^*+^*+^*+^*+^*+^*+^*+^*+

En Joanot, que va escriure aquest apunt durant les vacances amb un iPad però sense llibres de consulta ni diccionaris de paper, us demana perdó per totes les pífies de vocabulari, ortografia i gramàtica i us desitja una bona tornada a la feina. Si pot ser i us ho permeten.
Comentaris benvinguts
Adéu

JOANOT

</ins

Publicat dins de Anglès, Bancs, Catalonia, Crisi econòmica, Espanya, Extrema dreta, General | 1 comentari

A Nord-Amèrica, el mal temps pot ser molt dolent

Publicat el 10 juliol 2012 per Joanot

Me´n vaig anar a passar unes setmanes amb la família a un suburbi de Washington DC que va poder acabar molt malament per culpa d’un dels excessos meteorològics que aquest país pateix de tant en tant. Una franja de territori enorme estesa des de Carolina del Nord a Nova Jersey amb centre a Washington va patir sota els efectes d’un derecho, una tempesta estival molt rara que en general només es forma a l’Oest, sobre tot a l’estat de Nou Mèxic. A la sortida del sol, quedarien uns 40 morts, gairebé tots víctimes d’arbres caiguts i una apagada de llum que a alguns llocs arribaria a durar una setmana degut als pals elèctrics destruíts.

Un Avís de la Tele

Per ara, el temps no es pot influenciar ni canviar i les tempestes arriben amb molt poc avís. El servei d’avisos d’emergència del Govern federal funciona força bé, però no disposa de prou temps per alertar. Ningú pot avisar d’una cosa que ni existeix ni encara es pot veure. Diuen que gràcies a instruments de radar Doppler van fent progrès.

Eren ja dos quarts d’onze i jo estava mig adormit al meu cottage (una casona petita situada a un racó del jardí, fora de la casa principal) estirat a una butaca mirant la Tele. Feien a la CBS el “Blue Bloods” un programa de dretes destinat a glorificar la policia novaiorquesa. Vaig veure com sortia una franja roja al peu de la pantalla amb un missatge que no em vaig molestar a llegir. Sovint porta anuncis de tràfic i problemes que mai m’afecten. Però la franja no desapareixia i se li va afegir un so estrany, com de clàxon de cotxe, que no deixava entendre el programa, i lletres grosses es movien per sobre de l’escena, molestant-me. I això ara què és? Però l’alerta no va arribar a despertar-me del tot i vaig seguir mirant el programa. Que pleguin fent aquests sorolls, pensava.

De sobte un quadrat roig va ocupar gairebé mitja pantalla i un locutor va aparèixer. Va explicar que una formació tempestuosa molt perillosa s’havia format als cels damunt la nostra regió i que el servei aconsellava sortir immediatament del carrer, assegurar la casa contra temporals si es podia i si no, fugir, i baixar al celler a protegir-se. Jo, adormit encara, vaig pensar: Apa, ximples, deixeu-me acabar de veure la peli!

Però no em van deixar. Aviat ens vam quedar a les fosques, jo tot sol al meu cottage. Vaig sentir una pluja fortíssima dirigida contra les finestres i portes. Feia por fins i tot anar al llit. Vaig sentir una ventada esfereïdora i cops molt forts com martellades picant sobre la teulada, que eren causats per branques d’arbre caient. I ara què? De moment la primera necessitat era trobar una llaterna. I anar al llit. El sostre no es va ensorrar i fora tot era molt fosc amb aigua per terra. I malgrat la tempesta feia calor i havíem perdut l’aire condicionat.

El derecho, identificat i presentat al públic de Washington

L’endemà, per la ràdio de piles vaig sentir que la tempesta fou identificada com un derecho, una cosa que ningú recordava haver vist mai a la regió. No ho sabia de segur ningú, però sembla que el nom fou donat per colonialistes europeus a l’oest volent contrastar i marcar la diferència amb els tornados, molt més comuns i generalment perillosos. (Vegeu una nota meva sobre això al final) Rars a Europa, aquí els derechos apareixen a un corredor que va desde el Golf de Mèxic i Califòrnia al Nord-Est Atlàntic, on visc jo. Vegem què són les dues formes de tempesta:

Tornado. Un tornado sembla com si fos un embut amb parets rotatòries fetes de material de núvol. Comença amb un núvol relativament baix i paral.lel a la terra del qual, en un moment surt una mena de cilindre fet de núvol que té una cavitat al centre i comença a allargar-se cap al sòl, semblant-se cada moment més i més a un embut o potser a una d’aquestes llaunes tancades de lubricar amb oli. En el moment que toca terra, la formació esdevé un tornado oficial. La paret de l’embut consisteix, com queda dit, de núvol: vapor d’aigua, aigua, materials diversos, etc i gira a una velocitat extraordinària, com si fos una perforadora, però amb una obertura cilíndrica a l’interior que va des del sòl probablement fins al núvol, com si fos una palla. L’obertura és relativament petita (potser 1 o 2 qm) i està envoltada d’un buit molt fort generat localment. I com que sobre el sòl la pressió és o alta o normal, el buit de l’embut funciona degut a la diferència de presió com una aspiradora treballant de terra cap amunt que ho aixeca i llença tot per l’aire. Potser algun lector haurà vist films de vaques i camions volant per l’aire sota la punxa de l’embut. Hi ha pocs tornados tan poderosos, però cal no oblidar el perill tan gran que hi ha sempre. El tornado va saltant d’un lloc a l’altre com si fos una peça d’un joc de dames i destrueix tot allò que toca. El grau de destroça en aquest moment està només en mans del cel. Encara que la formació és perillossísima, la majoria d tornados no progressen gaire sobre el sòl, potser només un parell de quilòmetres. El tornado pitjor registrat als anys 1920′ no obstant va arribar a marxar prop de 400 qm abans de disoldre’s causant danys immensos. Tot això vol dir que per molt més aviat que es poguessin detectar els tornados, un cop vist no es pot fer gran cosa per predir quant de mal farà ni encara menys per aturar-lo o desviar-lo. Hi ha gent que pretenen haver vist l’interior (l’ull) del tornado i diuen que és un lloc preciós amb llum i estrelles. Qui sap, però els homes de ciència es pensen que l’interior de l’ull deu ser completament fosc com la nit degut a la impenetrabilitat per la llum de les parets.

Doncs això no és el que va passar durant la meva estada a Washington però deixeu-me aclarir quelcom que tothom ha entès sempre malament: l’origen del nom tornado, que és castellà però no té res a veure amb la rotació perquè es deia originalment per escrit tronado, en referència a l’aparell de llamps i trons que l’acompanyen sempre, paraula que en aquells temps era d’ús freqüent. Però com que era molt evident que el vent i l’aigua es giraven (en sentit contrari a les agulles del rellotge a l’hemisferi nord) els indis sotmesos a la immersió lingüística escolar encara incompleta, el va convertir en tornado, mot inventat que invocava el moviment. Per a les tempestes que no es giraven, a l’inrevès, va quedar la designació derecho Hem arribat

Derecho. Això és el que vam patir tots nosaltres aquell vespre a Washington, un derecho. Com que els Americans no saben pronunciar-ho, en diuen quelcom que se sembla a darishu, que jo voldria preservar per accentuar la proximitat creixent entre la llengua anglesa i la del PP.

Un darishu és com el nom indica, una tempesta horitzontal, sense parts que girin. Es gairebé estacionari (amb totes les excepcions que volgueu) i el nostre era com una catifa màgica volant, format per l’enganxament d’unes nou tempestes d’estiu que quedaven com cosides una a l’altre. Per dir-ho més clarament, al final és com si en període d’una o dues hores nou tempestes fortes descarreguessin al mateix temps damunt el mateix territori, causant el dany que hom es pot imaginar per l’aigua i les caigudes d’arbres i branques. Deixant de banda les morts, la destrucció al sòl no passava de moderada. El problema era la temperatura d’estiu (entre els mig 80 i els 100 Fahrenheit) i la manca d’aire condicionat domèstic que va fer partir molt a tothom i podia ser perillosa per a la gent d’edat, els malalts crònics i els nens menuts. Fou molt fotut haver d’aguantar 4 dies.

En un moment donat el primer dia, carregats amb ordinadors, revistes i llibres, i sobretot un xic preocupats pel benestar del nen petit que tenim a casa vam decidir anar a un refugi de la Creu Roja al nostre barri. No hi havia gaire gent, i els pocs eren hispans o negres. S´hi estava bé. Hi havia aire condicionat molt fort, tota mena de jocs per als nens, màquines venedores de begudes fredes, dutxes amb aigua calenta i la Red Cross fins i tot distribuïa menjar, cafè i altres begudes. Tenien per tot arreu una mena de llits de campanya pels que hi volien passar la nit. Una dona negra amb nens es va acostar prop meu al mostrador. Va preguntar amb angoixa evident quant calia pagar per dia. Va respirar fortament en sentir la resposta. A mí ni se m’havia acudit que potser caldria pagar però els pobres sempre acaben obligats a pagar en efectiuper tot. La dóna que sembla dirigir l’operació és una senyora de la raça blanca, d’uns cinquanta, amb un somriure molt ampli que desarma. Res, lady, aquí no es paga per res i tenim coses que potser l’interessarien. Què estan bé els nens? Que els falta alguna cosa? Quin món tan terrible. Vaig fer bé de no voler prendre la pizza que oferia la Creu Roja.

El segon dia, un parent que viu a Virgínia, al Sud del Districte de Colúmbia, ens va trucar dient que ja tenia corrent a casa seva i a més havia decidit anar-se amb la seva muller a les muntanyes d’un Parc Nacional a passar’hi la festa del 4 de Juliol. Si volíem, posava la seva casa a la nostra disposició. No ens ho va haver de repetir dues vegades. El darishu s’havia acabat.

Adéu-siau

JOANOT

Publicat dins de General | Envia un comentari

Així han parlat els jutges del Tribunal Suprem dels EUA: una diferència ben clara

Publicat el 30 juny 2012 per Joanot

El Tribunal Federal dels EUA va sentenciar ahir, Dijous 28 de Juny, de forma ben clara i convincent la llarga disputa sobre la constitucionalitat de la nova llei federal que estableix l’assegurança de malaltia quasi universal a la nació. Cal que cada ciutadà que pugui pagar compri obligatòriament, però amb ajuts si cal, una pòlissa d’assegurança d’una deles companyies privades que l’ofereixen. Si algú prefereix no comprar-la, li caldrà pagar un impost-multa (perquè els altres bé han de pagar pels no assegurats que viuen feliçment a bon preu fins que es posen malalts). L’opinió política estava molt dividida. L’esquerra estava a favor, malgrat la falta d’una opció de poder-se assegurar amb el govern, com es fa amb Medicare, l’assegurança de malaltia dels ancians que no es toca; la dreta en canvi havia desfermat una campanya ferotge i exagerada en contra, en part tan absurda i fora de la ratlla, que prefereixo ni repetir els arguments, farcits de mentides i absurditats inconcebibles que potser farien riure al lector.

El Tribunal Suprem va acabar amb la disputa i voldria repetir aquí alguns dels arguments admirables presentats pel Justícia John Roberts, President del Tribunal. Si a altres països volguessin aprendre quin és el paper dels jutges constitucionals dintre d’una democràcia… Per si de cas, dono la paraula al Justícia Roberts, que ha donat una lliçó a qui vulgui escoltar i aprendre: (El text és del NYTimes, la traducció és meva)

“NO ÉS LA NOSTRA FEINA PROTEGIR AL POBLE DE LES TRIES POLÍTIQUES MAL FETES”
Moltes decisions “han de ser deixades per als polítics elegits de la nació, que poden perdre el càrrec si el poble no està d’acord amb ells”
“Hi ha jocs de paraules que van massa lluny, penetrant el terreny prohibit del sofisme”
“Hi ha decisions reservades als líders polítics elegits de la nació, perquè nosaltres no tenim ni els coneixements ni el dret de prendre decisions polítiques”

En Roberts és un jurista molt de dretes, amb qui els republicans, que són semblants a la famosa Espanya Negra havien comptat. S’havien equivocat molt. En Roberts segueix essent de dretes, però no es pensa que tingui el dret d’escombrar lleis simplement perquè no li agradin i sap que si ho fes la gent perdria el respecte que tenen per als jutges i la Constitució Federal, a la que ningú va escriure el dret de tombar lleis per raons ideològiques o polítiques.

Episodi Divertit: La CNN i Fox News prematurament donen la llei per anul.lada

I com és que va passar això? Tothom tenia un exèrcit de periodistes molt ben entrenats davant de l’edifici, al que no els deixaven entrar.
La sentència constava de 13 pàgines sense sumari, distribuïdes al moment que Roberts començava a llegir-les. Tots els advocats i constitucionalistes pagats per la TV l’estaven suant negra, desesperats. Cal entendre una cosa: a diferència de certs països europeus, quan una jurisdicció no està anomenada, l’autoritat cau sempre damunt l’estat on els ciutadans i legisladors viuen. O sigui que l’estat sempre té jurisdicció, excepte en els casos comptats quan la Consitutució Federal se la dóna al govern de Washington. Els EUA (la Federació) només poden tenir autoritat sobre les coses quan la Constitució Federal explícitament diu que la tenen a l’inrevés de l’estat ibèric que veu les autoritats i Constitució federals sempre com un superior autoritzat a decidir-ho tot i fer callar a tothom. En aquest cas, els enemics de la llei havien dit que l llei violava les provisions del’anomenada regla del Comerç Entre els Estats, que segons la Constitució Federal faria l’obligació de pagar una multa quan et negues a comprar una assegurança de malatia inconstitucional. Si els jutges hi haguessin estat d’acord haurien anul.lat la llei i hi havia hagut discussions molt complicades sobre el cas. En Roberts va començar la seva justificació parlant d’aquesta provisió i arribant a la conclusió que el Congrés no tenia dret a escriure aquesta llei degut a les provisions en la clàusula del Comerç Entre Estats. En llegir o sentir això, els desgraciats de la CNN i de FoxNews es van posar a cridar que per tant, la llei estava tombada i així ho van anunciar en viu. Fins i tot el pobre Obama ho va sentir dir dintre la Casa Blanca i gairebé va tenir un infart de miocardi. Però en dos paràgrafs més endavant, en Roberts va anunciar que en canvi les provisions constitucionals de cobrar impostos a tots els ciutadans sí que donava als Federals el dret de fer aquesta llei, que per tant quedava aprovada. I aleshores tothom ho va acabar d’entendre bé i la felicitat i la ràbia que al començament havien ocupat llocs equivocats van tornar a on els corresponia estar. I per molts anys.

JOANOT

Publicat dins de Constitucio Federal, General, Tribunal Suprem dels EUA | Envia un comentari

Myanmar i Aung San Suu Kyi: una altra transició poc exemplar

L’or del món està guardat a Nova York

Els Jutges del Tribunal Federal Suprem i el Matrimoni Gay. Victòria Final o Gran Bunyol?

Des de Nova York, amb ràbia

Independència, o una altra sardineta al cove?

Pep Guardiola: de Santpedor a l’Upper West Side

Charlotte NC, els Demòcrates i la Bomba Nuclear

La Tragèdia d’Arthur (una tragicomèdia estival)

A Nord-Amèrica, el mal temps pot ser molt dolent

Així han parlat els jutges del Tribunal Suprem dels EUA: una diferència ben clara

Arxius

Comentaris recents

Blogroll

Comentaris brossa blocats