Grans Projectes Econòmics del President Trump

El divendres passat, amb la desfeta del projecte de llei sanitària a les mans del seu propi partit, la Casa Blanca va patir una de les humiliacions més grans de la seva història. Trump estava tan enrabiat com Obama fa 8 anys quan els Republicans ja es van negar a discutir el projecte de l’Obamacare, i va assegurar que plegava i ja no en volia parlar més. Havia intentat les seves arts negociadores i havia fallat tan desastrosament com Obama. Ara diu que vol posar en marxa el seu pla econòmic i fiscal per enfortir la indústria nord-americana i crear la feina que ell va prometre als treballadors. A veure si oblidem el desastre de l’Obamacare

El President Trump, elegit sense saber res de govern i poc de política, intenta realitzar els consells dels seus col·laboradors, sobretot els del seu estratega James Bannon, antic editor del web radical de dreta Breitart.com (Grans Projectes Economics del President Trump) el qual sembla voler dur-lo a la perdició. Vet aquí el model econòmic que Bannon i l’Speaker (President de la Cambra de Representants) Paul Ryan van discutir i acceptar. Es tracta de restablir el Proteccionisme. Es cobrarien i apujarien en un 20% els aranzels de tots els articles importats (que seria un cop gairebé de mort a Mèxic i un problema molt seriós per a la Xina), mentre que es retallarien els Impostos de tots els exportadors americans. Amb els diners extres ingressats, es reduirien els impostos corporatius de les empreses, en particular totes les despeses en noves inversions es podrien deduir dels beneficis al 100% el mateix any que es fan. Se suprimiria totalment l’impost de successió (els drets “reials” com es deia a Espanya). No és que l’impost de successió sigui molt alt en l’actualitat: només existeix per herències de més de 5 milions, sigui qui sigui el beneficiari. Amb aquest projecte tan genial la indústria americana, molt limitada en l’actualitat, renaixeria i s’obriria una nova època daurada. Amèrica tornaria a ser gran un altre cop.

Sona més aviat com una ximpleria digna de nens d’escola i jo espero que el Congrés tindrà el seny de rebutjar el projecte, encara que sí que rebaixaran els impostos corporatius. Estaria bé si algun economista volgués escriure un comentari, però jo veig el mot Retaliació escrit en grans capitals.

Obamacare, la llei odiada pels Republicans
Probablement molts europeus troben difícil entendre com va anar aquesta bestiesa tan fenomenal. La llei sanitària d’Obama és molt conservadora, perquè posava milions d’Americans, tots els qui no reben una assegurança de l’empresa on treballen, en mans de companyies d’assegurança amb consellers delegats que guanyaven de 16 a 20 milions de $ a l’any. De fet tots els grups progressius, com Bernie Sanders, demanaven que enlloc d’això s’obrís l’assegurança federal obligatòria de malaltia per als que tenim més de 65 anys, anomenada MEDICARE a tothom poc a poc. El cas va arruinar la relació d’Obama amb els progressius dels EUA. Però els Republicans què en tenien en contra? Projectes molt similars havien estat proposats per organitzacions molt conservadores.

Els Republicans absurdament i contra tota raó en van fer la seva bandera perquè Obama l’havia fet aprovar amb la majoria que tenia contra la seva oposició. Deien ximpleries intolerables i falses: que el govern controlava la salut dels Americans, que deixava morir als vells per estalviar diners, que estava fallant, que el poble americà no ho podia aguantar, que era massa generosa amb els pobres que no volien treballar i moltes coses més. De fet la majoria de la població estava a favor. Per 7 1/2 anys (!!!) el Partit Republicà va cridar a tots els seus mítings que abolir Obamacare i tornar el control de la seva salut als Americans seria la seva prioritat més gran quan guanyessin el poder. Feien moltes manifestacions locals amb pancartes insultants i quan un congressista cridava que volia abolir Obamacara, la gent cridava entusiasmada formant un cor.

Durant la Campanya Presidencial Trump repeteix que aboliria Obamacare el primer dia del seu mandat
Prometia establir una nova assegurança, fent l’assistència mèdica universal, barata i accessible a tothom, oblidant recomanar a la gent escriure-ho a Santa Claus per Nadal. No donava cap detall de com acompliria aquest miracle. És curiós i difícil d’entendre, però en 7 anys de parlar-ne dia i nit (la Cambra fa fer uns 60 vots simbòlics en contra) no va sortir ningú amb un projecte de llei diferent (!!!!). Només repetien que ho farien millor, sense dir com. Ni ells ho sabien, perquè no tenia res de fàcil.

El preu de l’assegurança Obamacare havia anat pujant, perquè els preus i les despeses mèdiques i farmacèutiques no estaven regulades, afectant tant les primes com sobretot els deductibles astronòmics, que per a una família comprant la pòlissa més barata podien arribar als 8,000 $ per any. Cal recordar que la majoria d’americans reben l’assegurança de l’empresa o el sindicat. L’Obamacare afectava una minoria, però eren molts milions. A més, és difícil d’explicar però els pobres estaven inclosos en la llei.

El projecte de llei preparat per Ryan deia que obria l’assegurança comercial totalment unregulada a tots els ciutadans sense obligació, eliminant el càstig, la multa, per als que no la volien (però anirien sens dubte a l’hospital si tenien un càncer i acabaria pagant el govern). Problema evident? Si feu això, la gent jove en bona salut no s’asseguraria, mentre que els vells o malalts sempre ho farien, amb la conseqüència que la gent gran hauria de pagar un preu astronòmic com a prima. Van establir algunes categories escalonades de preus segons la bossa de cada ciutadà: la gent gran naturalment haurien de pagar molt més perquè són un risc pitjor segons les lleis del mercat lliure. El nombre de gent coberta per MEDICAID, el pla per a la gent pobre, quedaria dramàticament reduït. Permetrien a les companyies oferir pòlisses bàsiques que no cobririen maternitat, ni malalties mentals, ni dependència de drogues, ni cap dels serveis ordinaris per petites malalties. Però aquí les companyies van tornar a intervenir: només els joves comprarien aquestes pòlisses, mentre que els vellets haurien de pagar una fortuna per la manca d’assegurats joves. Cap companyia firmaria, perquè perdrien diners. Al final, l’Oficina de Pressupostos del Congrès va anunciar que uns 25 milions d’americans perdrien l’assegurança. No era ben bé allò que els Republicans i Trump havien promès.

Els diputats americans mantenen una oficina d’ajut als ciutadans al seu districte i sovint hi tornen per fer town-meetings, reunions amb ciutadans per escoltar-los. Després de més de 7 anys d’escoltar promeses del paradís, la ciutadania havia ensumat la veritat i hi va haver verdaders aldarulls als town-meetings. En van ensenyar alguns a la TV i valia la pena mirar la cara que feien els congressistes republicans, acostumats als crits d’entusiasme. Molts congressistes van tornar a Washington espantats. Calia anar amb compte.

Fa uns anys els radicals al Congrés eren el Tea Party, cada dia més ignorat. Ara és el Caucus de la Llibertat, un grup parlamentari de Congressistes molt radicals. Hi ha qui falsament els anomena extrema dreta, que no és veritat. El que són és llibertaris de dreta que voldrien reduir al govern al no res (i en això es diferencien de la dreta, que vol un estat fort). Diguem que són una mica com anarquistes de dreta. Aquesta gent a vegades diuen coses com que si no hi ha diners, no es pot ser tan generós amb els ancians. No volen donar beneficència a ningú que no treballi. I no volen que ningú rebi diners del govern ni hagi de pagar impostos, ni hagi de pagar per protegir el clima o el medi ambiental i que el Govern no té cap dret de regular que fa una companyia ni prohibir cremar carbó. Cal recordar que arrels llibertaries han existit sempre al país. Diuen que el primer govern federal només s’ocupava de la defensa i els correus.

I el Secretariat d’Estat (Afers Estrangers) què
Trump els vol tallar el Pressupost en un 28% i ha nomenat un Secretari que era el Cap d’Exxon i no té experiència ni coneixements diplomàtics. A més Trump s’ha negat a nomenar els dirigent importants subordinats al Secretari que el podrien aconsellar i sabrien de què va. El President diu que això dels Afers Estrangers s’ha d’acabar i no cal perdre temps negociant amb ningú. Si passa alguna cosa perillosa, hi enviarà els Marines però de perdre el temps negociant res de res.

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Tossuderia i Raó

La tossuderia és una actitud molt humana creada pel nostre cervell de la que gairebé tothom pateix o ha patit en algun cas. Qui no li agradi el nom, pot dir-ne Obstinació o Pertinàcia, en castellà Terquedad o com deien els feixistes Lealtad inquebrantable (reservada només per al seu Caudillo). La seva característica important és la resistència a la raó i l’evidència quan comprometen les creences or actituds del tossut.
Molta gent pensen que la tossuderia és un defecte del caràcter d’una persona, o potser fins i tot una mena de malaltia. Ben al contrari, qui llegeixi aquest apunt veurà que és una característica inevitable de la natura humana que cal acceptar i aprendre com confrontar-la. Trobarem tossuts a tots els bàndols d’un conflicte o disputa. És particularment evident en política, però s’estén a qualsevol àrea d’interacció social.

Els humans, gent molt irracional
La capacitat de pensar i treure’n conseqüències lògiques és una de les qualitats que més ens distingeixen dels animals que ens van precedir en l’evolució. Però encara que sí que la tenim, la fem servir? Podeu anar a una escola postgrau de Psicologia i els estudiants us ensenyaran moltes proves de la irracionalitat profunda dels humans. Fa ja anys, foren els psicòlegs de la Californiana Stanford University els primers que ho van demostrar.

Van buscar un grup d’estudiants explicant que volien estudiar actituds sobre la pena de mort. La meitat creien que aquest càstig està bé i serveix per prevenir crims i l’altre meitat estava en contra. Els van donar a llegir dos articles que semblaven d’una publicació seriosa però que eren falsos i havien estat escrits per professors. Un d’ells afirmava que la pena de mort era molt eficaç, i l’altre deia el contrari. Tots dos estudis contenien proves en forma d’estadístiques igualment contundents i convincents, a favor i en contra que si haguessin estat veritat haurien provat la conclusió sense cap dubte (eren també mútuament excloents, cosa que ningú va notar). Els estudiants van escriure comentaris, acceptant cadascun només l’article que confirmava la seva opinió prèvia, que quedava reforçada i ridiculitzant i denunciant les falsedats i feblesa de l’altre article. I així va tot. Les proves convencen només quan confirmen allò que el lector ja creu i accepta.

Als EUA tenim el problema que moltes famílies es neguen a vacunar els nens d’escola, cosa que posa en perill la comunitat i sobretot la gent, tant menuda com gran, que no poden ser vacunats i depenen de què els altres ho estiguin. La comunitat científica, la literatura i tots els pediatres ho recomanen sense fractures, però els que es neguen diuen que el govern es vol ficar en coses que no l’importen. Era una decisió exclusivament familiar. N’hi ha encara també que segueixen creient que les vacunes causen autisme, una afirmació d’un estudi fraudulent, no obstant haver estar negat contundentment fins i tot per la revista que ho havia publicat.

I l’escalfament global? El nou cap de l’Autoritat Federal de Protecció Ambiental (EPA), Trump i probablement milers o milions de persones no hi creuen, no obstant les proves tan clares. I també segueix havent gent que no creuen que els homes hagin trepitjat la lluna.

Què passa quan hom gosa confrontar un tossut
Prou que ho veiem en aquests que cada dia entren als fòrums internet del país insultant els Catalans. El tossut en general accepta o ignora i rebutja les notícies de diari o d’on sigui que el contradiuen, però accepta les que el suporten; ell prefereix fer la seva sense parlar-ne però respondrà durament a qualsevol comentari que se li faci; rebutjarà qualsevol prova que se li presenti atacant qualsevol petit error que hi trobi o simplement la font, acusada de ser falsa i mentidera; si la baralla no s’ha acabat començarà a atacar l’honradesa i amor a la veritat de l’interlocutor i acabarà tractant-lo de fals i estúpid. Contràriament a allò que molta gent es pensa, el senyor tossut en general creu de debò en tot el que diu.

Cal parlar també del famós “bias de la confirmació”que vol dir que acceptem i confirmem les notícies que ens agraden i rebutgem o ignorem les que no. Ho fem molts.

Una cosa semblant va passar amb el web “Breitbart.com” del conseller Steven Bannon, del què Trump fa molt cas. El Breitbart pren notícies verdaderes i en fa cites fora de context, afegint-hi alguna invenció i alguna notícia completament falsa. Els Trumpistes hi creien cegament, Trump inclòs, i va ajudar molt a guanyar les eleccions. La falsedat i absurditat transparents del web no els perjudicaven. I molts experts que surten a la TV a explicar coses, en general són gent amb opinions molt fortes que trien arguments a favor del que diuen, més que analitzar proves. I si us trobeu amb un grup d’amics a parlar de les guerres a l’Orient Mig, de la política americana i l’Iraq, el més probable és que no tingueu idea de què parleu. No fa gaire, en 2014 algú va invitar un grup a parlar de la crisi a Ucraïna i què haurien de fer els EUA. A més van demanar als participants que identifiquessin Ucraïna a un mapa sense fronteres. Tots els que la van identificar a més de dos mil qm de distància eren partidaris d’una invasió militar.

Qui s’hi interessi pot llegir el llibre Denying to the Grave: why we ignore the facts, per Jack i Sara Gorman, Oxford Press

Perquè els éssers humans pateixen d’Obstinació?
Això és l’aspecte més interessant del problema. Tot allò que som i tenim prové de l’evolució de la nostra espècie, però d’on va sortir i de què serveix una característica gairebé universal que sembla perjudicial? Ens en parla el llibre The enigma of reason, de Hugo Mercier i Dan Sperber, Harvard Press, Aquests autors ens traslladen al moment on els nostres ancestres van aparèixer a la terra, fa molts milions d’anys, quan l’única forma de sobreviure era formar un grup, banda o tribu i marxar pel món, sempre endavant, caminant, per la terra buida, recollint herbes i fruites per menjar i sobretot caçant animals amb cap o poques eines. Molta gent en els nostres dies ha creat grups. Oi que són difícils o impossibles de mantenir? Amb els Antics, seria igual. En cas de perill o problemes, tothom preferiria córrer per salvar-se ell mateix. Si hagués estat així, no existiríem. Hi som perquè els avis van aprendre a cooperar, a ajudar-se els uns als altres, a patir quan calia per la comunitat, a obeir el cap, a acceptar el repartiment de responsabilitats. Poderosa com era l’evolució, com es podia fer possible això? La raó sola, simplement aconsellaria només fugir. Aquests autors ho expliquen com la introducció del “bias dels meus” que vol dir una determinació absoluta d’identificar-se i acceptar com a propis els problemes dels companys, de ser socials i fer allò que la comunitat demana. Els primers tossuts havien aparegut al món. Els d’altres tribus no eren importants i no calia ni escoltar-los. La raó, com la tossuderia, són característiques adquirides durant l’evolució. La tossuderia seria el ciment que solidifica els lligams socials entre els membres d’un grup. Sense tossuts, pocs grups o associacions existirien.

Quan estem disposats a acceptar la raó?
Hi ha coses al món que serien molt diferents si no fos per l’obstinació i perseverança humanes: per exemple l’exèrcit, els partits polítics, la religió i moltes cosetes en la nostra petita biografia personal. Els estudis demostren que l’extrema dreta és molt més tossuda que l’esquerra, que en general està formada per gent millor educada i/o més intel·lectual.
Cal concloure que la raó no serveix de res? I ara! Si això fos veritat, no tindríem ni medicina, ni llei, ni indústria, ni tecnologia.

Probablement algun lector quedarà sorprès per la resposta, que és l’única conclusió que es pot derivar del text anterior:

La raó i les proves només són acceptades per la pròpia gent de qui les formula,

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

La Festa de la Independència de Texas

Va ser un dia feiner, però ahir el Govern, la premsa i la ràdio van commemorar el dia 2 de Març de 1834, quan Texas va declarar la independència de Mèxic a un lloc divertidament anomenat Washington-on-the-Brazos (el Brazos és un riu). Ahir mateix un dels Senadors per Texas va llegir al Senat Federal la carta tan emocional y patriótica escrita pel comandant de El Álamo pocs dies abans de la massacre. La declaració d’independència de la República de Texas fou signada també per alguns mexicans i el Parlament es va reunir a un local gran agricultural amb un President que treballava a una casa particular. Aviat un gran exèrcit mexicà es va posar en marxa contra els texans angloparlants rebels, que no tenien gaire defensa. Els EUA es van declarar neutrals. Sam Houston fou nomenat General… sense exèrcit.

Sam Houston, heroi nacional
La ciutat més gran de Texas s’anomena Houston, però ell era un nord-americà de Tennessee, militar de carrera… i indi de vocació. Es va ajuntar i va viure per anys amb una tribu indígena amiga, de la que ho va aprendre tot i va seguir practicant les danses i cerimònies tribals en secret per molts anys. Va anar a la guerra contra una sublevació índia hostil als EUA on fou ferit per una fletxa i es va fer amic del President dels EUA. Es va casar amb una noia índia, la qual dissortadament preferia un altre senyor i es va divorciar afirmant que la ferida de guerra patida per Sam a un lloc sensible li impedia complir les seves obligacions. Més tard en Sam es va tornar a casar i va tenir 5 o 6 fills. Va decidir emigrar al territori de Texas, en aquell moment sota sobirania mexicana.

Com es va arribar al conflicte
A la fi de la dominació colonial de Mèxic, Texas, actualment l’estat més gran de la Unió Americana després d’Alaska, estava buit, amb algunes poblacions, sobretot San Antonio, sempre al sud, prop de l’actual frontera. Hi havia moltes tribus indígenes, però la pitjor i més intractable eren els Comanxes, que havien reeixit en formar al centre de Texas un verdader reialme enorme amb molts pobles, la “Comanchería”, impenetrable i que robaven i assassinaven colonistes. Entrar a la Comanchería era una sentència de mort. La guerra contra ells duraria moltíssims anys. Als mexicans se’ls va acudir firmar amb certes companyies americanes de propietat immobiliària tractats permetent-hi la immigració i establiment permanent de nord-americans angloparlants a Texas. El volum inesperat d’aquesta immigració legal va estabornir a tothom. Una autoritat local va escriure en va a Mèxic que s’havia d’acabar o si no, malament. En el moment de la independència hi havia 30,000 anglos i només uns 7,800 mexicans.

La famosa fortalesa El Álamo a San Antonio havia estat una Missió, dedicada a l’educació i adoctrinació (amb rentat de cervell) dels indis, que aprenien la religió, abandonaven la seva llengua, filosofia, religió, creences i vida tradicional, esdevenint mexicans súbdits de Su Majestad madrilenya i s’establien a un poble. La Missió romania sempre propietat de l’estat i als 70 anys la feina dels frares missioners es considerava feta i l’havien d’abandonar. El govern sovint entregava els edificis als militars.

Texas de moment va acceptar la independència de Mèxic. El problema fou la pujada al poder d’un General-President anomenat Santa Ana, un dictador militar cruel, autoritari i antidemocràtic que va abolir la Constitució i intentà restablir el centralisme espanyol. Va aixafar brutalment totes les sublevacions i es va posar en marxa cap a Texas amb molt males intencions.

La Guerra de la Independència
Va començar a un petit poble anomenat Gonzales. El comandant del Àlamo havia prestat un petit canó, un tub sense rodes, als colonistes perquè es defensessin dels Comanxes i algun temps després va enviar un destacament a recuperar-lo. El van rebre a trets. La primera bandera texana era blanca volent representar aquest canó, no sempre fàcil de reconèixer, malament dibuixat, al centre.

Els patriotes, verdaders camperols descamisats amb una escopeta i cap entrenament militar, van ocupar dues antigues missions al sud, a Gilead i San Antonio. El General-President va despatxar un destacament cap a Gilead. Els voluntaris del Álamo, espantats per la proximitat de Santa Ana, havien demanat als companys de Gilead que vinguessin a ajudar i reforçar-los. Els desventurats de Gilead ho van intentar i van formar una columna amb carros tirats per bous que es va desorganitzar i mig destruir intentant creuar un riu. Per saber dirigir una columna cal haver estudiat a una escola militar. Es van tornar a Gilead notificant al Álamo que no podien anar-hi. El destacament mexicà poc després va conquerir fàcilment Gilead fent 300 presoners. Santa Ana va manar matar-los a tots. El general de Gilead, esverat, li va escriure que era difícil matar a 300 presoners però Santa Ana va insistir. Els van fer formar una columna amb soldats mexicans als dos costats, que van obrir foc contra els detinguts.

Poc abans del desastre, el nou General sense exèrcit Sam Houston es va presentar al Álamo advertint que la lluita heroica i patriòtica que planejaven contra un exèrcit professional ben armat era absurda i que serien massacrats tots per res. El que havien de fer era abandonar el lloc i anar amb ell al nord a fer la instrucció. El van ignorar. Santa Ana va atacar a les fosques de matinada i la lluita va durar molt poc. Tots els supervivents foren executats. Santa Ana va apilar el cadàvers a l’exterior i els va cremar fora del Álamo sense deixar-los enterrar.

L’arrogància i menysteniment de Santa Ana pels Texans fa de Texas una nació liure
Santa Ana i el seu exèrcit van iniciar la persecució de Houston cap al Nord. Aviat van arribar al territori dels colonistes, que Santa Ana va poder fàcilment prendre i destruir sense confrontacions. Els texans fugitius es volien sublevar contra Sam Houston que ho permetia tot sense defensar-los i el tractaven de covard i traïdor. Sam pensava només que si ell permetia en aquell lloc la destrucció segura del seu exèrcit, tot s’hauria acabat per Texas i va aguantar els insults i amenaces de destitució.

El seu dia va arribar el 2 Abril de 1836 vora el riu San Jacinto, prop de la ciutat llavors inexistent de Houston, després de més de dos anys de guerra. Santa Ana havia acampat al costat molt agradable del riu i esperava reforçaments. Els texans, en nombre molt inferior, estaven a distància, al davant seu, a un campament més alt situat al final d’una plana ascendent molt llarga. Tothom entenia que la batalla final s’acostava. Santa Ana va fortificar els accessos pel costat del riu però olímpicament va ignorar la plana al seu costat que el separava de l’enemic. Va pensar que com que ell era molt més fort, no gosarien mai atacar frontalment. Pobret.

Sam Houston va convocar un consell de guerra. Tots es van posar d’acord. L’exèrcit mexicà amb els reforçaments i l’equipament que tenien era invencible. Havien de recular i fortificar-se a una muntanya que tenien a prop. En Sam s’ho va escoltar. En sortir, va anar directament als subordinats anunciant que es preparessin perquè havia decidit atacar Santa Ana l’endemà a migdia, amb ell al capdavant.

L’endemà al matí el campament mexicà estava rebent els reforçaments. Tots reien contents i s’abraçaven. Menjaven, feien la migdiada, nedaven, netejaven les armes, s’entretenien amb les dones que els seguien…

A migdia, els Texans van atacar estil indi, amb una línia molt ampla amb tots els homes que tenien, acostant-se a tota velocitat. La manca de defenses a la plana entre els atacants i el campament i la manca de vigilància i preparació dels soldats mexicans foren desastroses. L’exèrcit clarament inferior de Sam Houston, que fou ferit, va destrossar en molt poca estona l’exèrcit mexicà. Els sobrevivents es van donar a la fuga. Santa Ana, entre ells, es va vestir en uniform de soldat pelat i va ser enxampat pels texans que sense reconèixer-lo el van ficar al camp de presoners, on els soldats, sorpresos, es van posar a cridar “EL PRESIDENTE”. Els soldats texans el volien penjar però Houston el va salvar. Com a President Santa Ana acabaria signant en nom de Mèxic un tractat reconeixent la independència de Texas. A Mèxic, no obstant fou destituït en absència i l’estat texà no fou reconegut a la capital.

Sam Houston, nou President de Texas, no volia la independència sinó, com molts altres, la integració a la Unió, on tots els estats ja no eren independents però seguien essent lliures i sobirans, amb moltíssimes atribucions exclusives, cosa que segueix essent igual el dia d’avui. Ho va aconseguir en 1845 deu anys després de la seva victòria esdevenint el primer Senador dels EUA per Texas.

La venjança de Santa Ana contra tot el món
D’una conseqüència d’aquella contesa hem patit tots. Com que el General-Ex-President no podia tornar a Mèxic, els EUA li van atorgar l’asil i es va establir a Nova York. Santa Ana, un home molt social, es va fer amic d’industrials, als qui va exposar una idea seva. Al seu lloc de naixement hi havia un indret anomenat “Xiclet” on es trobava una substància tova quan estava mullada que s’enduria molt després d’assecar-se i que en la seva opinió seria un producte barat i magnífic per substituir el ciment a la construcció. Ho van provar però els totxos eren massa febles i no servien de res.
Però a algú se li va acudir ficar-se un tros a la boca i li va semblar que amb una mica de sucre i algun extracte estaria molt bé. El Chiclet, la goma de mastegar, s’estendria, ai las, per tot el món.

Joan Gil

I

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

“Roe vs Wade”, el Suprem i la Legalització de l’Avortament

Aquesta història tingué lloc a la ciutat de Dallas. En 1970 dues advocades joves, feministes i progressives d’aquesta ciutat, Sarah Weddington i Linda Coffee, contra tota probabilitat van anar als tribunals federals exigint l’eliminació de la llei texana que prohibia l’avortament excepte en cas de perill de mort. Tres anys després van guanyar al Tribunal Suprem. Van triar com a exemple de la injustícia i com a titular nominal del procés una dona anomenada Norma McCorvey, que acaba de morir prop de Dallas fa uns dies als 69 anys. La Norma, ja embarassada de cinc mesos, va firmar un document jurat assegurant que havia demanat una terminació i li havia estat negada degut a la llei. Com que no era cas d’exposar-la a l’opinió pública, li van canviar el nom per “Jane Roe“, un nom genèric americà per una dona de nom desconegut. La queixa i el procés estaven dirigits contra el Fiscal General de Dallas, Henry Wade, que pel seu càrrec tenia l’obligació de defensar les lleis de l’estat de Texas.
El cas ROE CONTRA WADE havia nascut i faria mundialment famosos els dos noms oposats. Potser per sempre.

Les accions legals van durar tres anys i la Norma no va ser informada de res ni fou invitada a cap sessió dels tribunals. Es va assabentar del resultat llegint el diari i per deu anys, en vista de les reaccions violentes li va semblar prudent no donar la cara. El seu embaràs va acabar en el naixement d’una nena que va donar per adopció. Curiosament, no se sap que hagués tingut mai un avortament.

Biografia de Norma McCorvey, feta famosa com a “Jane Roe”
La Norma fou una pobre nena molt desgraciada, víctima de condicions socials dolentes i de la misèria. Fou una nena no desitjada i mal tractada, filla de pares divorciats i una mare alcohòlica. Als deu anys fou enxampada robant diners a una gasolinera i ficada a una institució per delinqüents juvenils. Fou alliberada per la intervenció d’un parent que la va endur a casa seva només per violar-la a plaer fins que ella es va escapar, per casar-se als 16 anys, ja engrescada amb alcohol i drogues. Es guanyava la vida fent feina domèstica o de cambrera a restaurants. Després del divorci, va quedar embarassada tres vegades per homes diferents (potser per violació). Després del primer part va dur la filleta a la seva mare i va desaparèixer, seguint amb les drogues i l’alcohol. A la tornada fou arrestada per haver abandonat un bebè. Ja alliberada, va firmar papers permetent a la mare que adoptés la criatura, que era neta seva. Va donar el segon i tercer fill per adopció. Havia estat sempre bisexual i arribada a la maduresa va triar una dona lesbiana com a companyona fins la seva mort.

Deu anys després hi va haver grans moviments feministes en defensa del “Roe vs Wade” i va decidir revelar-se per enjoiar la glòria (encara que no havia fet res tret de firmar un paper i de fet només havia estat utilitzada). Ho va pagar car. Els enemics violents de la dreta religiosa la van perseguir. Va rebre escopinades a la cara, insults i amenaces i algú va disparar trets de carabina a la seva finestra. No obstant això, va pujar a la plataforma a una manifestació de 300,000 dones presidida per la Gloria Steinem amb Jane Fonda i Glenn Close i va escriure un llibre una mica vulgar que probablement no s’hauria hagut de publicar, trobant feina de consellera a una clínica d’avortaments per a dones pobres a Dallas.

Una cosa extraordinària va tenir lloc. Jane Roe es va passar a l’adversari. Els Baptistes que bloquejaven i molestaven les dones que volien entrar, van llogar un local al costat mateix de la clínica on Norma treballava i un Pastor va començar a parlar amb ella i la va convertir a la causa contra els avortaments. Va ser batejada seguint el ritus dels Baptistes i va esdevenir una “nascuda per segona vegada” esdevenint una militant activa protestant contra la causa anterior i va escriure un segon llibre, aquesta vegada contra les morts de bebès. Després d’algun temps, va determinar que els Baptistes eren massa donats a confrontació i fins i tot violents (hi ha hagut assassinats de metges per ser assassins de bebès) i va abandonar aquesta denominació per fer-se Catòlica, una església que també s’oposava als avortaments però de forma més tranquil·la. Al final de la seva carrera va anar a diverses manifestacions contra Obama, anomenant-lo “assassí de babies”.

Els arguments del Tribunal Suprem
Les dues advocades a l’arrel de Doe vs Wade van donar dues justificacions per la seva querella:
1) violació del dret a la intimitat (“privacy” explicat més abaix) i
2) violació de la igualtat de drets.
El primer dels dos arguments guanyaria el dia.

La “privacy” dels Americans és només en part igual a la nostra “intimitat“, que inclou només coses com ara la prohibició de fer públics secrets o coses confidencials d’una persona, o fer publicitat per destruir injustament la reputació d’algú o apropiar-se del nom o fotografia d’una altra persona.

La “privacy” en canvi inclou en primer lloc “la interferència intrusiva i no desitjada en els nostres afers personals” Hi ha coses molt personals que només l’afectat té el dret de decidir, diguin el que diguin els altres, per exemple si hom vol casar-se i amb qui, quina professió tria, si vol acceptar una religió o no, i moltes altres coses. El concepte religiós del pecat cau dintre aquest grup. I aquí tornem a la dona embarassada. Una de dues coses ha de decidir: si termina l’embaràs o si el continua fins el naixement i NINGÚ fora de la dona té cap dret a decidir per ella. Per això l’avortament no es pot prohibir. Què és això que l’estat mani a una dona tenir un fill? Si és moral o no o contrari a la religió ho ha de decidir la dona per ella sola.

El dret a la “privacy” no està formulat a la Constitució dels EUA, però hi apareix en esperit i intenció moltes vegades, com els Suprems han determinat. La noció fou introduïda explícitament a la jurisprudència americana pel famós justícia Brandeis, jutge del Suprem, en 1890 i identificat com un Dret Natural. Igualment la privacy està inclosa a la Declaració Universal dels Drets de l’Home.

El Tribunal Suprem dels EUA (els Americans per costum en diuen així enlloc de Federal) va decidir seguint aquest argument per 7 a 2 el 22 de gener de 1973 i el Justícia Blackmun va escriure l’opinió molt explícita del Tribunal. Es tractava d’embarassos “que no eren desitjats per una o més raons com conveniència, planificació familiar, economia, desinterès per fills, la vergonya de la il·legitimitat…” Això és seguit per la bomba “Qualsevol dona té dret a un avortament si ho demana i troba un metge disposat a fer-ho”. I encara més clar: “La majoria del Tribunal manté aquest punt de vista: durant el període abans que el fetus esdevingui viable, la Constitució del EUA valora la conveniència, disposició emocional o capritx de la mare putativa més que la vida o vida potencial del fetus” Wow!

Va afegir, no obstant que a mesura que el fetus creix cap a la viabilitat, que podria arribar a les 20 0 22 setmanes, l’estat podria adquirir un interès legítim en la seva protecció i que lleis en aquest sentit serien permissibles, cost que va obrir un fenomenal forat per atacs dels adversaris. Hi ha molts estats que han imposat regulacions abusives que fan difícil o impossible l’avortament. El Sr Vicepresident Pence com a Governador d’Indiana ha estat un dels lluitadors més temibles, creatius i inflexibles inventant barreres per fer molt difícils o impossibles els avortaments. Que Déu preservi la vida del President Trump.

Els Suprems havien abrogat només la llei de Texas, però les feministes tenien un segon procés en marxa al Tribunal dels EUA a Geòrgia, exigint l’eliminació de les lleis contra terminacions de l’embaràs que tenien 24 estats. Aquest tribunal havia dubtat, però després de llegir l’argumentació del Suprem, van anular en l’acte les 24 lleis i a més van declarar que l’ordre s’estenia a tots els estats de la Unió. L’avortament havia quedat legalitzat.

Els arguments dels adversaris
Es troben a les files de la comunitat protestant dels Baptistes, fortíssima al Sud i moltes altres parts de la Unió que practiquen una metodologia molt agressiva i perillosa i no cedeixen mai. L’Església Catòlica hi participa plenament però sense violència. En temps del Papa Wojtyla, l’oposició militant a l’avortament era un dels criteris que ajudaven a ser bisbe o cardenal i els nous nomenats sovint apareixien en públic per primera vegada fent sermons fervorosos en contra i intentant manobres polítiques, cosa que sembla haver acabat amb el Papa Francesc, que manté la doctrina però ha acabat amb l’obsessió.

L’argument que tenen és sempre el mateix: que la nova vida comença a la concepció i que qualsevol avortament és un assassinat d’un bebè i per tant els metges que ho fan són criminals que a vegades es mereixen la mort.

Jo diria que la vida, fàcil de reconèixer però impossible de definir, només es va iniciar a la terra d’un cop per tots fa molts milions d’anys i ha estat transmesa d’un individu a l’altre i d’una espècie a l’altre sense interrupció, o sigui que ni s’ha acabat mai ni pot començar de nou. Totes les cèl·lules del cos, incloses les dels òrgans que treu un cirurgià són tan humanes com un ou fecundat però cal un grau d’organització considerable i un cervell que funcioni fins que es pugui parlar d’un nou individu, cosa que arriba només amb la viabilitat.

El cas de l’avortament ara ja des de fa més de 40 anys ha causat una interminable divisió dintre del poble americà en tot: vida comunitària, religió, política, eleccions, programes de ràdio i televisió i no hi ha indicis que s’estigui acabant. Els Republicans insisteixen en massa en nomenar un nou jutge suprem disposat a abolir el Roe vs Wade, que serà difícil però no impossible.

Joan Gil

Per més informació llegiu l’article “As Jane Roe, she symbolized abortion divide” al NYTimes del 19 Febrer 2017 que conté moltes referències i d’on he tret algunes dades.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

El professor obsessionat que va cometre un crim

La feblesa humana i sobretot les obsessions sexuals han estat l’objecte de molts llibres i pel·lícules. Hi estan per damunt les persones molt educades? Al segle XIX, un professor de Harvard va assassinar un altre per un assumpte de diners i va cremar el cadàver a l’incinerador de la Universitat. Moltes vegades les emocions guanyen al seny. Jo vaig conèixer en Bill Douglas l’any 1977 quan jo estava passant un any a un laboratori de la Universitat de Miami dirigit per un vell amic. El lloc tenia una plaça vacant per a un candidat molt qualificat i em van demanar que fes les entrevistes. Això consistia en una llarga conversa sobre la feina del candidat, un dinar a Kay Biscayne i, si el visitant volia, un petit passeig en cotxe per Miami o Miami Beach, seguit per l’entrevista amb el cap.

Bill Douglas

Jo només n´havia sentit parlar per un sol article que havia publicat amb resultats que semblaven importants, encara que em sorprenia que hagués estat publicat a una revista poc prestigiosa (veieu comentari al final). En aquell moment seguia treballant a un laboratori de Citologia situat a la petita ciutat turística de Lake Placid, estat de Nova York, on probablement guanyava poc. Era massa gras, alt, amb entrades grans als cabells i una veu fina.
Uns mesos després em va trucar al meu despatx a la Universitat de Pennsylvania, a Philadelphia. Volia saber perquè el Director de Miami no li havia donat la plaça. Ni ho sabia ni tenia cap intenció de ficar-m’hi. Va ser el meu darrer contacte amb ell. Però 5 o 6 anys després vaig rebre notícies seves llegint com cada dia el Philadephia Inquirer:

Bill Douglas, un home de 53 anys, ja Professor a la Facultat de Medicina de Tufts University a Boston, casat i amb tres fills, havia assassinat a cops de martell al cap una noia de 21 anys El cas va produir una gran sensació. A més dels articles als diaris i revistes s’han publicat dos llibres, Hollywood en va fer un film i a la TV jo he vist dos programes, el darrer (dolent) de Discovery Channel. Qui vulgui, pot informar-se més al Google.

Robin Benedict (també anomenada Nadine)c
No hi he estat mai, però Tufts University està situada prop de l’anomenada Combat Zone de Boston, que era allò que en Català es diu un barri molt dolent i sens dubte perillós, que havia fascinat en Bill Douglas, originari d’una ciutat petita.
La Robin era una noia molt atractiva de 20 anys que havia estudiat disseny gràfic i tenia una feina regular, però es veu que els seus pares eren immigrants sud-americans i li faltaven diners i per això treballava els vespres. El bar on en Bill la va conèixer es deia Good Times, un nom que té connotacions explícites en anglès, amb una passarel·la on sortien a ballar dones poc vestides. En Bill, admirat per la seva joventut i bellesa, la va prendre per una persona regular i es va sorprendre quan la mossa li va citar les seves tarifes. Però la relació entre els dos va començar.

Obsessió fatal
En Bill va començar a obsessionar-se amb la prostituta, de la que cada dia demanava més i més atenció i serveis. Al final ella va acabar cobrant un total de 1,000 $ per dia, una suma monstruosa l’any 1982. Bill havia perdut l’enteniment. Poc a poc Bill va començar a demanar coses fora de les obligacions usuals d’aquestes dones, com anar a passejar a un parc, anar al cinema i menjar a restaurants. La noia seguia acceptant els seus pagaments però li repetia constantment que la seva relació era purament “professional” i que no es pensés res més. Va esdevenir gelós i Bill va entrar d’amagat al pis de la Robin, robant la màquina de respondre per telèfon per escoltar els missatges. Va demanar perdó, però enlloc de tornar la màquina li va regalar una altra nova, que li enviava un beep cada cop que hi havia un missatge i li permetia sentir-lo. Al mateix temps, oblidant la seva feina, Bill practicava allò que en anglès s’anomena stalking, és a dir seguiment pel carrer i llocs públics, i observació constant d’una persona, que a gairebé tots els estats és il·legal perquè molesta molt, fa por i sovint acaba malament.

La qüestió econòmica
Bill, que tenia una muller i tres fills a més d’una casa a un suburbi amb hipoteca, no podia permetre´s pagar els diners que Robin exigia. Sembla que la noia va arribar a cobrar en els 11 mesos que va durar l’afer, uns 67,000 $. D’on els va treure? Dels seus estalvis primer i després del crèdit per a la investigació al seu laboratori que la indústria li havia donat, i al final de la Universitat. Va aconseguir assignar a la Robin un sou com a “field co-worker”, una assistenta empleada que treballava fora de la Universitat i Bill va arribar a robar equipament car del seu laboratori per vendre’l i també a exigir pagament per viatges i despeses falses. No va trigar gaire fins que la Universitat va iniciar una investigació que li costaria el càrrec i la seva dona ja parlava de divorci. I la Robin li seguia dient que les seves relacions eren només professionals. O pagava, o res.

El crim
Va tenir lloc el 5 de març de 1983 al vespre. Cal tenir en compte llegint-lo que al procés, l’advocat defensor el va presentar com a un home innocent victimitzat per una prostituta dolenta i cobejosa i també que no hi havia testimonis de res.
Bill Douglas va explicar que un vespre, amb la família fora però a punt de tornar, la Robin es va presentar a casa seva duent un mall a la mà exigint pagament de 5,000 $ que segons ella Bill li devia per haver-li subministrat cocaïna. El va amenaçar i es va mostrar indiferent a la possible tornada de la família. Va alçar el mall per ferir-lo, però Bill li va prendre, matant-la amb tres cops de mall al crani. Va prendre la roba sanguinada de la dona, llençant-la a un barril pel carrer, on la policia la va trobar desseguida. Va ficar el cadàver al portamaletes del cotxe de la Robin i el va endur a una obra enorme a l’estat veí de Rhode Island, llençant-la a un vessador d’escombreries, on no seria trobada mai. Va abandonar el cotxe a Nova York prop de l’estació de tren i va enviar postals a la família dient que estava de viatge i que no es preocupessin d’ella. Però com la majoria de crims de passió, tot estava molt mal preparat i la policia el va enxampar molt aviat. La muller va declarar que de fet havia tornat a la casa durant el temps probable de l’assassinat i veient el cotxe de la Robin a l’exterior, se’n va anar sense voler entrar. I a un armari es van trobar sang i restes del cervell de la víctima.

El judici i la presó
No obstant les proves, el fiscal va tenir el problema que el cos no havia ni ha estat trobat mai i que no hi havia testimonis de res. Era només el que deia Bill. La llei criminal és competència exclusiva des 50 estats individuals, però en general se sembla molt a tot arreu. Condemnar un acusat per assassinat sense cadàver és pràcticament impossible. És molt difícil fer desaparèixer un mort, però Bill Douglas ho havia aconseguit. Al final Bill fou condemnat només per homicidi (una mena de mort involuntària per accident), no per assassinat, però el jutge li va imposar el màxim. Va ingressar a una presó, on va esdevenir un model d’obediència i virtut, donant classes de College als altres presidiaris. La seva muller naturalment es va divorciar però en Bill va trobar una altra dona lliure que participava als seus cursos i es van casar mentre estava encara empresonat. El van alliberar per bona conducta als nou anys i va declarar que tornaria a fer recerca mèdica. Viu amb la segona dona a algun lloc i no se n’ha sentit dir res més.

Anys després del cas, em vaig trobar amb el meu amic de Miami i li vaig preguntar perquè no havia acceptat en Douglas. Va respondre que havia telefonat científics interessats i li van explicar que ningú podia reproduir els resultats del seu famós treball, despertant la sospita de frau.

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Barack Obama: Anatomia del Fracàs d’un Home Honest

Anunci publicat al NYTimes del diumenge 22 Gener 2017

Qui és Obama?
És un home negre, nascut de mare blanca i pare musulmà kenyà divorciat de la mare, crescut a Indonèsia i Hawaii, dotat d’una intel·ligència extraordinària, amb un diploma d’advocat de Harvard i intensament protector de la seva intimitat familiar volent ser el marit i pare que a ell li va faltar. Va gaudir sempre d’un nivell altíssim de respecte i suport popular i tothom el veu com potser el president amb més dignitat i respectabilitat dels temps moderns. No va tenir en vuit anys ni un sol escàndol (!)

Doncs perquè l’odiaven tant sobretot els llibertaris del Partit Republicà, la gent del Tea Party i del Caucus of Liberty congressional? Obama fou un polític una mica inepte. Els seus altíssims principis no es van compaginar bé amb la realitat de la vida política i no va saber com respondre. Un dels pocs èxits van ser les regulacions (no pas lleis) que va publicar amb ordres sobre protecció ambiental i el problema climàtic, que Trump ja ha començat a destruir també amb ordres presidencials hores després del jurament i desapareixeran. Coneix el lector allò de “parlant la gent s’entén“? Obama ho creia molt. Per ell l’èxit que esperava havia de ser bipartisà i el volia aconseguir seient a la taula, exposant arguments i fent arribar a la conclusió lògica. Quina equivocació tan gran. Així un polític no aconseguiria arreglar res gairebé mai. Li agradava molt anar a townmeetings, discussions amb gent comú a moltes ciutats petites per explicar la seva política i queixar-se del boicot republicà, però no li va servir per popularitzar la seva opinió. Una cosa que fatalment no sabia o no volia fer, van ser els famosos onliners, els slogans breus simplifics que resulten en titulars, com ara “els mexicans són criminals“, que tenen molta força propagandística. Obama no acabava sovint als titulars, a diferencia de Trump, per exemple, que va saber ocupar les primeres planes de franc per mesos.

El començament del drama
Va passar literalment el primer dia. La seva elecció havia resultat en una gran explosió d’alegria i entusiasme. Jo no em vaig poder estar d’anar a Harlem, però la gent blanca estaven igual de contents. Al seu jurament es van presentar uns 800’000 ciutadans.
Els Republicans, en minoria al Congrés es van esverar, tement que Obama els escombraria. Alguns dirigents, desesperats, es van reunir a un Restaurant. Un grup va proposar intentar el bloqueig i la dissensió contra Obama. No ho sabia ningú, però el Tea Party acabava de néixer.

La gran crisi bancària del 2008 i els desnonaments
La crisi s’havia desfermat durant les darreres setmanes del govern de George W. Bush. Tothom estava espantat sense saber què fer. L’economia mundial estava en perill. Bush va intentar fer aprovar una llei donant fons als bancs i companyies d’hipoteques. El seu Congrés es va negar. Els llibertaris, cada dia una fracció republicana més poderosa, no acceptarien mai que el govern fes pagaments a companyies.
Obama, arribat dies després, va acceptar, com havia fet Bush, el camí de l’ajut als bancs i les fàbriques d’autos i va poder guanyar al Congrés gràcies a la seva majoria Demòcrata. Al poc temps, la premsa va anunciar que malgrat el desastre causat per ells, els banquers havien rebut milions en primes, sens dubte amb diners del govern, i per tant trets dels impostos. El poble es va enrabiar molt i els banquers principals van ser cridats a la Casa Blanca. Espantats, van fer una reunió prèvia decidint fer totes les concessions que calgués. Però a Obama li semblava, en línia amb el seu parit Demòcrata, que calia col·laborar amb aquests senyors en benefici del país sense humiliar-los i no va exigir res. Aquesta seria la primera topada amb els Progressius que l’havien dut al poder.

El moviment popular contra Wall Street a Nova York
Els de l’Occupy Wall Street, amb una organització perfecta i extraordinària, van ocupar per molt de temps una plaça molt cèntrica de Manhattan on van rebre moltíssims visitants, relativament prop de Wall Street i va quedar molt clar que tenien un suport popular enorme. Deien, per primera vegada, que el Govern regalava milions als rics i no es preocupava per la majoria de la població ni la classe obrera,, que ho pagaven tot amb desnonaments, pèrdua de la feina i caiguda del nivell de vida. Van obrir moltes orelles. Essent novaiorquesos, és poc probable que fossin llibertaris de dretes, però aquests també estaven escoltant. El moviment popular que 7 anys després portaria Trump al poder ja havia sortit al carrer. Ningú volia ajudar la classe treballadora. Calia prendre el poder i fer fora a tothom. El Tea Party va saber organitzar moltes manifestacions anti-Obama, sempre a nivell local, apuntant directament a la base. Aviat, els consellers de Trump ho van escoltar i li van explicar com parlar a la gent descontenta amb poca educació, una art que ell sabria perfeccionar. Obama, en canvi, seguia utilitzant el llenguatge racional i complexe que pocs treballadors amb poca educació entenien.

Obamacare
L’assegurança mig obligatòria de malaltia, anomenada Obamacare en burla pels Republicans, però un mot que Obama va acceptar ell mateix, significaria la fi a la seva activitat legislativa encara als primers quatre anys. Després de presentar el projecte de llei al Congrés, per ensenyar bona voluntat, va anar en persona al Capitoli a parlar amb els dos partits i poder aprovar una bona llei, per la que hi havia suport popular. Obama, segur de la seva posició i raó, volia explicar-ho tot i estava disposat a acceptar millores en els detalls. La reunió fou un fracàs total. Al final d’hores de disputa vana, Obama va anunciar que ell ja en tenia prou i que havia guanyat les eleccions i faria aprovar la llei pels seus Demòcrates, cosa que va fer sense un sol vot republicà. Els progressius (l’esquerra) es van indignar amb Obama perquè enlloc d’oferir l’assegurança universal amb el Medicare que tenim els vellets, o almenys lluitar per establir-la, van regalar el negoci a companyies d’assegurança privades. Però qui no oblidaria mai van ser els Republicans. Empesos pel Tea Party van encetar una campanya brutal d’insults, ridículs i mentides grolleres contra Obama i la nova llei que no s’aturaria més fins l’arribada de Trump que vol derogar la llei sense substitució.
Obama havia fet aprovar legislació per darrera vegada. Poc després els Republicans van recuperar la majoria a la Cambra baixa i no hi hauria res a fer. Rebutjarien absolutament tot que vingués d’ell. El sistema del boicot total funcionava.

L’assassinat de 20 nens petits a Connecticut
Va demostrar la impotència del govern Obama. Un noi jove esquizofrènic havia pres un fusell semi-automàtic, assassinat la seva mare, anat a una escola primària, mort a trets un mestre i 20 nens del primer i segon grau abans de suïcidar-se. Hi va haver una gran commoció a tot el país.
Obama, sabedor del suport popular va enviar al Congrés un projecte de llei no gaire radical introduint certs controls en la venda d’armes. El dia del debat va fer venir a Washington els pares i els va fer seure al balcó de la Cambra. La llei fou rebutjada per dos vots. Els Republicans deien que enlloc de regular la venda d’armes, el que calia era armar a tothom perquè pogués defensar-se, a més de millorar l’assistència psiquiàtrica. Obama va aparèixer en TV davant les càmeres amb els pares i es va posar a plorar de tristor. No va tornar a provar mai més però feia discursos cada vegada que passava una altra barrabassada amb fusells automàtics, cosa bastant freqüent, afegint que no li deixaven fer res.

Els serveis secrets
Obama fou un gran defensor de moltes formes de vigilància electrònica i va introduir càstigs duríssims a qualsevol persona com Ed Snowden que violés secrets d’estat, i en algun cas va ficar a la presó gent que havien denunciat certes coses. Sense dubte moltes d’aquestes directives violaven drets civils i aquesta vegada el desencontre amb tots els progressius fou final.

El cas dels immigrants
Hi ha molts il·legals mexicans al país, però en l’actualitat la immigració il·legal mexicana ha baixat a zero, substituïda per l’arribada de centre-americans espantats per les condicions intolerables a Hondures, El Salvador i Guatemala. Obama va començar a pagar a Mèxic per fer allò que Turquia fa amb els sirians. En l’actualitat, Trump diu que vol construir una muralla (wall) de més de 2,000 milles per uns 150 mil milions per substituir les 700 milles de tanca (fence) que Ja existeix a llocs de Texas, Arizona i Califòrnia. Es veu que hi ha una gran diferència entre wall i fence, és a dir muralla i tanca.
Obama va escriure una magnífica llei d’immigració, probablement la millor, i la va enviar al Congrés que la va rebutjar amb insults i mentides. El lector recordarà que a diferència d’Europa, tots els Americans llevat dels pocs indígenes som immigrants o descendents, o sigui que aquestes coses les veiem de forma diferent dels europeus.
Incapaç de fer aprovar lleis, Obama va recórrer a l’ús d’Ordres Executives, la legitimitat constitucional de les quals era molt dubtosa. Ho va intentar per darrera vegada amb el seu projecte d’immigració. Fou anul·lada pel Tribunal Federal Suprem.

Les relacions racials
Curiosament, Obama fou poc actiu en problemes racials, que molts havien vist com el seu punt fort, i només va actuar sota pressió. Tampoc li va anar bé. El primer cas poc després de la primera elecció fou un incident ridícul prop de la Universitat Harvard. Un policia acabava de detenir i emmanillar a un home negre que estava intentant entrar a una casa, només que el senyor negre era un Professor de Harvard i el propietari de la casa. Obama va decidir ficar-s’hi per fer pedagogia de com resoldre tensions racials i va invitar al senyor negre i al policia a venir a la Casa Blanca a prendre una cervesa i parlar cara a cara. Ell hi creia molt en aquestes coses. La TV va ensenyar una escena ridícula, amb Obama, Biden i els dos protagonistes asseguts a una tauleta amb cares de circumstància i poca amistat.
El segon i ja molt dolent cas, fou l’assassinat de Trayvon, un jove negre que havia sortit de casa per comprar snacks i fou assassinat sense cap raó per un ¨vigilant¨aficionat que no tenia dret a anar armat. Obama va comentar que ell hauria pogut ser Trayvon feia anys, però l’assassí se’n va sortir.
Això fou seguit de molts incidents on joves negres desarmats foren abatuts pel policia. Tots els incidents foren presentats gràcies a vídeos fets amb iPhone, que van revelar una cosa que passava molt sense que ningú en volgués parlar. Obama no es va lluir gaire. Activistes, trencant amb ell perquè no ajudava, van fundar el moviment “Black lives matter.” Però què hauria pogut fer el President, un advocat, sinó defensar la policia, i els jutges (l’anomenada “Llei i Ordre”)?

Resum
Barack Obama, convençut de la seva rectitud, capacitat d’orador i devoció a la justícia, creient religiosament en el diàleg racional, va fallar perquè un home com ell es va negar a caure en el parany dels slogans, les mentides, violacions de promeses i les negociacions brutes a porta tancada. Ell i el seu partit van sucumbir desastrosament a un moviment populista principalment dirigit per llibertaris que mentia, deformava i l’insultava contínuament, que ara vol destruir fins i tot la memòria dels seus vuit anys, els seus esforços protegint els drets de les dones, els gays, transsexuals i el dret d’aquests ciutadans al matrimoni.
Penso sovint que un problema dels Catalans entenent les circumstàncies de la pujada al poder del President Trump consisteix en que els populistes tant a Catalunya com a l’estat són d’esquerres, mentre que Trump i els seus, com la majoria dels populistes europeus són de dretes. Hi ha al món llibertaris de dreta i d’esquerra, que són gent molt diferent, i Trump és molt de dretes, a més de no tenir cap ideologia coherent.

Obama va fer un gran discurs de comiat a Chicago, sens dubte un dels millors productes de la ciència política americana, que sobreviurà. Voldria acabar amb una cita d’aquest article que reflecteix molt bé la seva fe i personalitat:

“Enlloc d’insultar a l’Internet gent desconeguda, mireu de parlar cara a cara amb els vostres adversaris”<

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , | Envia un comentari

Cotxes autònoms: Somni o realitat prematura?

Èxits i Fracassos
Fa relativament pocs anys que Google va anunciar per sorpresa que estava treballant en el desenvolupament d’un cotxe completament autònom. Apple va seguir l’exemple i ens vam assabentar que la majoria de les grans companyies automobilístiques, tant a Europa com als EUA, ja feia anys que treballaven en secret en el mateix projecte. Perquè volien emprendre tots de sobte un projecte tan difícil com car? La resposta que rebia tothom que preguntava era sempre la mateixa (per qui la vulgui creure): es tractava només de millorar la seguretat, d’acabar amb els milers de morts, accidents materials i desgràcies que tant ens afecten. Era veritat…també.

Hi ha hagut bons resultats: la càmera de vídeo per la visió enrere quan l’auto recula, el fre automàtic davant d’un obstacle o una persona, l’avís quan el cotxe se surt de les línies del carril. De moment, aquestes coses ja s’ofereixen en autos cars, però costen extra i hi ha autoritats i organitzacions de consumidors que demanen que siguin obligatòries, cosa que probablement arribarà. Una cosa que seia útil i fàcil d’implementar però sembla tenir poc èxit és l’aparcament automàtic. Hi ha algun model d’auto que ho pot fer pel carrer, cosa molt fàcil en vista de l’equipament, però del que es tractaria seria d’aturar-se davant la porta de l’edifici i manar al cotxe que anés a aparcar tot sol i que torni quan sigui trucat per un iPhone. Un dels grans avantatges seria que permetria aparcar molts més autos que ara, perquè caldria deixar molts pocs centímetres entre cotxe i cotxe.

Tot això està molt bé i qui vulgui ho pot tenir amb moltes marques per un preu extra. Però i els cotxes completament autònoms que obeirien ordres de dur-vos tots sols des de la Plaça Espanya a ca una tieta que viu a Vic? O a Figueres?

Avís dels Experts
Molts investigadors eminents en intel·ligència artificial han escrit articles avisant que l’intent és prematur, que arribarem sens dubte a aquests cotxes sense conductor, però que trigarem anys encara. La raó és que les tècniques d’ intel·ligència artificial no són prou dignes de confiança. És fàcil d’entendre perquè. Jo fa anys treballava al laboratori amb un programari comercial de Neural Networks, que nosaltres volíem entrenar perquè reconegués tot sol biòpsies de càncer. Calia començar ensenyant-li una col.lecció didàctica de casos ben diagnosticats perquè l’ordinador entengués quins eren els criteris utilitzats que ell sabia extreure; després hom podia ensenyar-li desconeguts per veure si els diagnosticava. La veritat és que sovint sí que ho feia, però a vegades sospitàvem que l’ordinador havia memoritzat coses i les super-imposava als casos desconeguts. Molt bé, però què faria quan se li presentava un cas que ell no coneixia? Feia un diagnòstic sense avisar que acabava de fer una cosa absurda, un disbarat perillós. El sistema no sabia tractar amb coses desconegudes.

No tinc cap dubte que en els anys passats des del meu temps la Intel·ligència Artificial deu haver millorat moltíssim, però els experts diuen que no prou per posar un monstre que pesa tones a gran velocitat pel carrer confiant en que el programari protegeixi tothom. En general el cotxe ho farà molt bé en totes les situacions que coneix, que són gairebé totes, però els humans i certs esdeveniments causen situacions úniques i imprevisibles que l’ordinador del cotxe no coneix ni sap què fer. Què farà en aquest cas? Potser molts lectors podrien explicar coses molt inesperades que els han passat anant per cotxe, o perills que han previst i evitat gràcies a la seva experiència i prudència.

El cas de Mercedes
Fa poc aquesta companyia ens va facilitar la resposta a un dels més grans dilemes ètics de la humanitat. Què cal fer quan hom està encarat amb una situació on cal decidir entre matar algú o sacrificar la pròpia vida? O matar a dos enlloc de tres? i si un dels tres té fillets petits?
Anant en cotxe, diguem que de sobte un grup de nens apareix davant del cotxe sense distància per frenar. Seria possible no obstant, girar a la dreta i caure a un barranc, on el conductor podria morir. Què cal fer? Atropellar els nens o triar la mort pròpia?

La resposta de Mercedes en els seus cotxes automàtics? Salvar la vida pròpia i matar o ferir els nens. Algú coneix una resposta més escaient? Mercedes va causar un escàndol, però com s’ho fan els altres? Hi ha coses de les que ningú vol parlar.

Exemples actuals
El cas més sensible fou el del conductor d’un Tesla que va morir quan estava al seient del xòfer llegint un diari mentre el seu cotxe circulava amb conducció automàtica. La companyia Tesla va afirmar immediatament que el conductor havia violat les instruccions deixant anar el cotxe tot sol per un lloc perillós, i que això, encara que evidentment possible, no estava ni previst ni autoritzat.

L’exemple més agosarat ens l’està donant UBER, que té taxis automàtics a la ciutat de Pittsburgh (Pennsylvania) i a San Francisco. En tots dos casos, la companyia posa un xòfer, el qual en principi observa sense fer res, i el servei està limitat a certes parts de la ciutat. A San Francisco s’han empatollat amb la policia de tràfic que ho volia prohibir. En qualsevol, el futur d’aquesta innovació dependrà molt de com s’ho prenen el públic i les autoritats a més de les companyies d’Assegurances.

El Futur
Que perquè dedicar tants diners i esforç a aquesta empresa tan immadura? Treballen per un futur que fa salivar d’alegria els empresaris i grans companyies, que s’imaginen com els taxis, camions i autobusos de línia podran circular en un futur pròxim tots sols sense xòfer i estalviar-se molts dinerets. Per ara només UBER ho està assajant, però potser aviat veurem el dia quan monstres de vuit rodes carregats circulin tots sols pel carrer.

Això ens porta al problema de l’automatització creixent i la pèrdua progressiva de feina ben pagada. El Sr Trump es pensa que això és degut als EUA al pacte nord-americà de comerç lliure (NAFTA) que s’ha emportat tota la feina bona a Mèxic, però en realitat té més a veure amb la proliferació de robots a la fàbrica. Igual passa amb els gegants del comerç per Internet, com Amazon. Quan funden un centre de distribució, prometen més de 10,000 treballadors i no menteixen: podrien fins i tot arribar a més. El problema és que prenen la feina a tants empleats de botiga o més. Hi ha organitzacions que estudien formes de re-entrenar o si no es pot, per exemple perquè el treballador es massa vell, pagar un suplement per fer-lo acceptar una feina pitjor. Ja veurem

Afegit 21 Gener 2017. Finalment, després de set mesos,una agència federal ha publicat el resultat de la mort a la Florida d’un automobilista, quan un Tesla conduït automàticament es va estavellar a una velocitat de 115 qm/h contra un camió que estava creuant la carretera. L’informe ha absolt Tesla i el seu programari de tota culpa. L’accident va passar per una imprudència del conductor que es va posar a llegir al volant sense vigilar la carretera,cosa inacceptable que Tesla havia desaconsellat. En aquell cas l’autopilot va confondre el color del camió amb el cel. El sistema no pot funcionar en tots els casos perquè no sap què fer en situacions inesperades. Això es resoldrà algun dia però no pas ara. Cal tenir un conductor.

Joan Gil

Publicat dins de autos autònoms, intel·ligència arificial, Tesla | Etiquetat com a , | Envia un comentari

Mirant enrere: els 8 anys d’Obama

Barack Obama és un intel·lectual, un orador extraordinari i un home d’intel·ligència poc comú amb poca capacitat pel diàleg. Mentre que ser un intel·lectual és una necessitat per ensenyar a la Universitat, pot ser una càrrega feixuga per un polític. N’hi ha pocs. Diuen que és un home una mica arrogant, autoritari i orgullós, sovint de tracte difícil, incapaç de negociar quan topa amb resistència, capaç de sacrificar alguns principis quan li sembla que cal fer-ho gràcies al seu enteniment superior de la situació.

Problemes greus que no va saber resoldre
El primer és sens dubte l’odi i oposició total i inflexible dels membres republicans del Congrés, que per anys li van bloquejar sense discussions absolutament tots els projectes de llei i decisions, sense considerar per res els interessos dels EUA. En part fou degut a la presa de control de la delegació republicana per extremistes de dreta obsessionats amb coses com la lluita contra els gays, contra l’avortament, demanant retallada dels impostos (que són baixos en comparació amb Europa) i reducció del nombre de funcionaris federals i de l’autoritat de les seves agències. Guanyen les eleccions sovint malgrat la desesperació del Partit, que sap que la majoria dels ciutadans no comparteix aquesta ideologia, gràcies a la seva hàbil manipulació del sistema de primàries i la disponibilitat de grans sumes de diners.

Què va fer l’Obama per superar aquesta situació? No és la primera vegada que passa en la història. Hi ha molts exemples des del començament de la República. Jo em recordo sempre de la batalla campal que el President Lyndon Johnson va haver de lliurar contra el seu Congrés per fer aprovar la Llei Federal de Drets Civils, i després la llei del dret a votar, avui en dia orgulls de la nació. Fins i tot els congressistes demòcrates del Sud hi estaven en contra. Quan hom topa amb un problema, és fàcil culpar els adversaris, però les baralles són sempre un esport compartit. Obama va recórrer a l’activació a vegades insòlita i dubtosa del poder executiu, una tàctica sovint exitosa però que molts jutges federals, inclosos els Suprems, van tombar.

El segon problema que jo triaria, fou el desencontre insoluble amb l’esquerra del país, els progressius, que no obstant haver estat essencials en la seva pujada al poder, es van sentir enganyats i traïts per algunes de les raons exposades més abaix.

Obama va fer un discurs magnífic a la Universitat de Cairo explicant que als EUA, ni les lleis, ni les creencies, ni la història ni la Constitució eren enemics de l’Islam. Potser això podria canviar amb Donald Trump.

Tal com havia promès, va intentar de debò tancar la presó de Guantànamo, però el Congrés li va prohibir per llei traslladar aquests detinguts a una presó al sòl nord-americà. Aleshores ell va provar d’enviar-los a països amics estrangers amb resultats parcials no gaire bons. La presó seguirà oberta el proper 20 de Gener.

Obama establirà un nou rècord presidencial: serà l’únic mandatari que ha tingut el país en guerra del primer al darrer dia de la seva administració. I el final encara no es veu.

Es va mostrar molt sensible al problema de la manca de regulacions de les armes de foc i va intentar unes quantes vegades enviar projectes de llei al Congrés. Molt escandalosament, tots van ser rebutjats amb poca discussió.

Èxits
Cal anomenar dos, ara tots dos en perill per l’amenaça Trump: la seva lluita contra l’escalfament global (en la què ni Trump ni la majoria de Republicans creuen) i la creació de moltes àrees protegides en defensa de la natura, contra les perforacions petrolieres, i d’espècies animals en perill. Ha creat, sempre per vies executives sovint dubtoses, més parcs nacionals i zones de propietat pública que tots els Presidents anteriors.

El cas de l’Obamacare, l’assegurança de malaltia obligatòria
Obama la veia com l’èxit més gran de la seva presidència, acabant amb la situació caòtica i hostil a la població pobre que hi havia. Els Republicans van jurar destruir-la des del primer dia, ressentint sobretot l’obligació de comprar una pòlissa (sovint amb subvenció federal per als pobres) o haver de pagar una multa. Deien a més, sense cap raó, que el govern governava l’administració de la medicina. És una acusació absurda.

La llei era molt necessària, sobretot certes disposicions (per exemple prohibint a les companyies d’assegurança negar assegurança a la gent amb malalties pre-existents) però a molts ens va costar entendre perquè obligava a la gent a acceptar una pòlissa privada amb co-pagaments i deductibles enormes (en l’actualitat, citant casos extrems, hi ha famílies que han de pagar $8,000 abans de tocar un benefici, però deductibles de més de 2,000 són comuns). En Bernie Sanders ho va explicar molt bé: hauria pogut simplement estendre el Medicare, l’assegurança federal dels que tenim més de 65 anys, a tothom, que funciona molt bé. Enlloc d’això va lliurar milions de ciutadans emmanillats en les mans de companyies privades dirigides per consellers delegats que cobren entre 16 i 20 milions a l’any i sobretot sense cap mena de control ni del preu de la cura mèdica ni dels medicaments. Ja veurem què passarà ara. Els Republicans per ara la volen suprimir però no està gens clar si la volen substituir o no. Prepareu-vos a sentir-ne parlar molt. Molts ciutadans tenen por.

Immigració
Potser molts europeus no ho entenen bé comparant el problema amb la immigració musulmana d’ara però és que els Nord-Americans som tots, excepte els indígenes, una nació d’immigrants i el problema és molt emocional i de fet encara hi ha feina per tothom que arriba. Ho veiem de forma molt diferent dels Europeus. El rècord d’Obama és mixt: per una part va intentar fer aprovar una nova llei d’immigració que estava bé, probablement hauria estat la millor de la història, però el Congrés com sempre es va negar a processar-la. Obama va intentar fer-la passar com a ordre executiva, cosa molt dubtosa, que els jutges federals van rebutjar.

Pel costat dolent, sense explicar res. Obama ha fet deportar més de dos milions i mig d’immigrants il·legals, més que tots els altres presidents plegats.En l’actualitat pocs mexicans intenten creuar la frontera del sud. Gairebé tots els il·legals són centre-americans fugint de la tragèdia d’Hondures, El Salvador i Guatemala, que tenen el problema d’haver de pujar milers de qm per la costa Atlàntica de Mèxic abans d’arribar als EUA. Obama ara paga a Mèxic per aturar el flux i repatriar els immigrants, com fa la UE a Grècia amb Turquia.

Les guerres
Va pujar al poder oferint una nova campanya a l’Afganistan com una “guerra de necessitat”, va tornar a empatollar-se a l’Iraq i sobretot, la seva conducta a la guerra de Síria fou desastrosa. Està clar que és fàcil parlar, però és difícil considerar la tragèdia siriana sense culpar a tots, sobretot els diversos estrangers, que hi estan participant. Durant el temps com a Secretària d’Estat de la Clinton, el món va empitjorar molt sense que ella fes gran cosa. Kerry, en canvi, verdaderament ha lluitat per bones causes. En qualsevol cas, el tractat amb l’Iran, que ara Trump vol derogar, va estar molt bé. Netanyahu, essent tècnicament incapaç de bombardejar com ell volia la central nuclear iraniana de Natanz, va intentar que els EUA ho fessin, però això hauria estat més una bogeria tràgica de resultats imprevisibles que un error. Els congressistes van invitar Netanyahu a venir a Washington a fer un discurs al Capitoli contra el Govern americà (!!!!) i l´home anava repetint insults i grolleries contra Obama. Com a premi, el govern Obama li ha concedit un nou acord d’assistència per 32 mil milions de $. Deu ser que paga la pena insultar.

Un altre aspecte de l’actuació militar d’Obama, que els historiadors jutjaran, fou el seu impuls a l’ús de drons per objectius militars, cosa que havia començat en George W Bush. En certes ocasions, sembla que ell mateix exigia aprovar-los personalment. Ja hi ha alguns periodistes i observadors que han escrit sobre el munt de problemes constitucionals i legals produïts, sense parlar de la mort d’innocents a la rereguarda, lluny del camp de batalla, molt diferent de la forma d’actuar de l’exèrcit. Aquest tema molesta molt i pocs en volen parlar. El problema està molt lluny d’haver-se acabat i pot tenir moltes derivacions perilloses. Ja veurem.

La vigilància electrònica
És aquí on hom troba sobretot l’arrel del seu conflicte amb els progressius. Obama va suportar totes les mesures de vigilància practicades, incloses les trucades telefòniques que molts veien com violacions de drets civils. A més va implementar mesures i ordres per acabar i empresonar els “whistleblowers”, la gent com Snowden, que denunciaven en públic abusos i actes il·legals del govern. El Cyber Command que entre altres coses emplea els hackers estatals nord-americans fou fundat per George Bush però ha estat fortament suportat i promogut per Obama i pocs saben què fan. I ha repetit moltes vegades que Snowden, considerat per molts com un heroi, hauria de ser jutjat i empresonat per traïdor. En això, com en altres coses, va seguir les passes del seu predecessor GW Bush.

Hi ha un aspecte curiós del problema dels drets civils que fou un tema en el moment de la seva elecció per acabar en no-res. Molta gent deia que Obama promouria els drets civils i benestar de la població minoritària i les diferents races del país. No ha passat. De fet sota el seu mandat hem vist aparèixer el problema molt considerable de les execucions extra-judicials de negres per la policia. Sembla en canvi haver simpatitzat molt (com la majoria de ciutadans americans) amb els indígenes, com acaba de demostrar fa poc en el cas de la pipeline en construcció a Dakota del Nord que hauria violat territoris sagrats dels Sioux i posat en perill la salut dels residents d’una reserva. Probablement molts europeus no entenen que les tribus índies, sense ser independents, són entitats sobiranes amb un gran nivell d’autogovern que van firmar tractats de pau d’igual a igual amb els EUA i només reconeixen l’autoritat dels Estats Units, mai les lleis o autoritat de cap Estat. El govern mira de respectar-los gairebé sempre.

Avui, primer dia feiner de l’any, molts càrrecs i el nou Congrés han pres possessió i la família Obama, que tindrà una casa molt maca a Chicago, deu estar empaquetant.

I com diuen sempre els polítics, “God bless the United States of America” (Déu protegeixi els EUA), com tots desitgem. I necessitem ara que Trump s’acosta

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , | 2s comentaris

Les Guerres dels Hackers del Govern: Recordant el virus STUXNET

Fa uns mesos va ser estrenat un documental sobre l’origen, autoria i el significat del virus Stuxnet, tan admirat fins i tot per les seves víctimes, que en 2010 va destruir un 10% de les centrifugues iranianes que purificaven urani per fer bombes nuclears i tot seguit es va escampar fent mal a moltes parts del món. La pel·lícula, anomenada Zero Days va tenir poc èxit, que és molt trist per la importància del cas. Ara l’ensenyen a Showtime. Mentre que el programari del virus fou una obra mestra de la informàtica que molt poca gent podria escriure, entendre el problema i les conseqüències no és gens difícil.

Els polítics americans en aquest moment s’entretenen demanant una investigació sobre si els russos van influenciar l’elecció presidencial. Està clar que sí, tothom ho sap. És impossible trobar les persones responsables ni molt menys saber si treballen per Putin o no, però ja fa temps que se sap que l’origen de l’atac que va exposar els e-mails secrets del Comitè Demòcrata Nacional i de la Iniciativa Global de Clinton provenia d’uns ordinadors situats a les muntanyes de l’Ural, propietat d’un empresari que lloga ordinadors i va dir a periodistes que li van pagar en efectiu i que no sap qui eren aquella gent, ni l’importava. En traurà més la CIA?

Aquell atac va enviar a Wikileaks secrets poc favorables a Hillary Clinton, la veracitat dels quals no ha posat ningú en dubte. Què li retrauran als russos? Potser que van dir la veritat i ensenyar coses amagades al poble americà? A més, els grans diaris i els mitjans no van cobrir gaire el contingut, que poca gent va conèixer. En canvi, jo dubto que haguessin intentat canviar els nombres de vots durant l’elecció. Això es podria interpretar com un acte de guerra per posar un titella al govern i els hackers per ara no ho fan. Massa perillós. Les eleccions federals estan completament en mans dels estats i no del govern federal i això no ha passat mai. Hi ha hagut recomptes que no han exposat mai a cap estat més de 500 vots de diferència. Cal fiar-se’n

Estem acostumats a mirar els hackers com a gent desagradable que ens amenaça, ens pot robar i suplantar la nostra identitat, o ens espatlla l’ordinador per entretenir-se. En general, aquests individus estan buscant feina: si són prou bons algun representant potser de Google, Apple… o del Govern apareixerà a la seva porta oferint feina legal, ben pagada i sempre secreta. Molts governs, aviat probablement tots, han desenvolupat grups de hackers capaços d’atacar i entrar a fer mal a països hostils i ja fa temps que ho fan. Hom anomena en aquest context sobretot els EUA (ben protegits per Obama, que segueix repetint que Ed Snowden és un traïdor que hauria d’anar a la presó), però també Rússia, la Xina, l’Iran i Corea del Nord. I molts altres menys exitosos. I potser aviat tots.

Tenen potencialment la possibilitat de fer coses com fer caure tota la xarxa elèctrica, aturar els motors de tots el avions a terra o en vol, o de tots els cotxes, obrir les portes de pantans, paralitzar fàbriques… Molts fan notar que tot això es molt semblant a la situació amb els coets nuclears durant la guerra freda: els dos bàndols en tenien i si algú els disparava no hi havia forma d’aturar-los, però els altres farien el mateix abans de ser destruïts. L’expressió durant la Guerra Freda fou “Destrucció Mútua Assegurada”. Això mateix passa amb els atacs informàtics: no es poden aturar. Es possible, en canvi, represaliar els culpables, cosa que ja s’ha fet molt, però això sovint resulta en un contraatac. Que cal fer?

L’Equation Group
Hi ha moltes companyies grans treballant en qüestions de seguretat per ordinadors, no sempre conegudes pel públic, com ara la casa dels grups que van identificar i estudiar (sens dubte amb sorpresa i admiració que no es molestaven en amagar) l’Stuxnet, un virus terrible i magistral que tenia espantat a mig món, descobert per un laboratori a Belarús i caracteritzat per dos homes de la nord-americana Symantec i pels Laboratoris Kapersky, establerts a Moscou però de propietat britànica.

Kapersky ja feia temps que havia identificat un grup extraordinari de hackers d’uns 60 membres, anomenat per ell el Equation Group, per la forma com utilitzaven equacions dificilíssimes d’encriptació al programari. Els anava seguint per molts hacks exitosos que feien per tot el món i eren els autors sobretot un virus d’espionatge molt semblant a l’Stuxnet que sortia a tot arreu. No hi ha forma de saber qui eren aquesta gent i seguríssim que no s’identificaven mai, però en aquest cas, la religió pot ser molt útil. Cal recordar una cosa que ens ensenya l’Evangeli: Per les seves obres els coneixereu El Group ataca sempre al servei d’interessos nord-americans, sobretot a llocs com l’Iran, Síria, Iraq, Rússia, etc. A més, resulta que els programaris inevitablement contenen marques del temps i resulta que el grup treballa de 9 a 5 hora de l’Est dels EUA, de dilluns a divendres, cosa que no passa a qualsevol dels altres països amb capacitats de fer la guerra. I alguna vegada, els polítics n’han fet referències i sempre hi ha gent que parla en secret. Hom creu que el grup són els hackers del Cybercommand de la National Security Agency, basats a la base militar de Fort Myers.

Stuxnet
Els iranians en 2010 estaven a punt de tenir prou urani per fer bombes atòmiques, concentrant l’urani amb unes ultracentrífugues Siemens que havien obtingut probablement de Pakistan. Perquè se’ls va acudir un disbarat semblant? Diuen que la guerra dels EUA contra Iraq per les armes de destrucció massiva imaginàries els va espantar. Poc temps abans, l’Iran havia estat en guerra contra Saddam Hussein per vuit anys i no havia pogut guanyar. Ara havien vist amb horror com arribaven els americans i destrossaven l’exercit iraquià en un parell de setmanes. Van veure les bombes nuclears com una forma de protecció. Els israelians, tal com havien fet abans en altres països, volien bombardejar, però els seus avions no tenien prou abast i sense col·laboració dels EUA no podien passar. Van insistir que els americans ataquessin, però era un disbarat: els EUA ja estaven embolicats a més de dues guerres i l’Iran era massa dur, fort i perillós. Aleshores, durant el regne de George W. Bush algú va entrar a l’Oficina Oval amb la proposta de fer l’Stuxnet.

Era un projecte molt difícil. La fàbrica iraniana a Natanz era subterrània i totalment inaccessible i no en sabien res, ni tan sols els models de centrífugues ni de computers. Van tenir ajut inesperat d’un verdader imbècil gairebé còmic anomenat Ahmadinejad que era el President de la República Islàmica de l’Iran. Desafiant com era, se li va acudir visitar el lloc acompanyat de càmeres de TV d’alta definició en color i en va fer publicar l’enregistrament. Meravellós. He vist el vídeo a un canal americà i el disbarat és verdaderament inconcebible i increïble. No el va avisar ningú? Els EUA i el Mossad israelià van veure i poder identificar les cares dels enginyers principals que l’acompanyaven, un dels quals fou assassinat al poc temps, el model de les ultracentrífugues Siemens, hom va poder veure el nombre de rengles que tenien i de centrífugues a cada rengle i fins i tot al final el President va seure davant el comand principal deixant veure el model de l’ordinador. Va facilitar molt la feina. La resta el Grup de les Equacions la van identificar amb atacs a altres laboratoris perifèrics fins que en van saber prou.

Perquè l’Stuxnet era tan diferent? Va costar molta feina identificar-lo perquè s’amagava al disc dur, sovint dintre de Windows, no es deixava ni veure ni esborrar però s’esborrava tot poc després de fer la feina i no feia el mal en l’acte sinó que esperava 13 dies emmagatzemant informació diària dels dies normals, que transmetria durant als atacs fent pensar als controladors que tot anava bé. A més els atacs eren variables, alternant amb molt temps de diferència velocitats de les centrífugues molt ràpides amb molt lentes, amb temps de descans entre les dues condicions, mentre les pantalles de l’ordinador indicaven que no passava res. El resultat és que els tubs de metall de les centrífugues es dilataven esdevenint inútils. Des del primer dia, els observadors van notar que l’atac implicava coneixements de coses que només serien accessibles a una entitat governamental i mai a grups de hackers particulars o industrials.

El truc
A primera vista, els efectes de l’atac semblen impossibles. Entrar a ordinadors es fàcil d’entendre, però espatllar màquines (van destruir un 10% de totes les centrifugues) és molt diferent. A casa podem rebre un virus a l’ordinador, però que algú que no ens estima pugués apagar els llums de l’habitatge o calar foc al forn o a la rentadora o espatllar l’auto seria molt fort. És això el que Stuxnet va fer.

L’explicació és una caixa contenint una mena d’ordinador dedicat que es troba a tots els instruments automàtics moderns: el controlador programable lògic (PLC en anglès). Quan jo era petit per fer anar un motor calia prémer un botó, ajustar la velocitat manualment i per aturar-lo tornar a prémer el botó. Avui en dia, el PLC amagat fa possible aturar i engegar diferent elements, fer seqüencies, aplicar diferent programes i moltes coses més. I n’hi ha un a tots els instruments (i autos i avions i centrals hidroelèctriques,…). Alguns són petits chips i altres són grans com verdaders ordinadors. Cal afegir que els del Grup van usar Zero Day atacs, que és com els hackers anomenen atacs aprofitant vulnerabilitats desconegudes dels PLC, probablement plantades per ells, que els fabricants encara no coneixien. D’aquí va sortir el títol del documental. Havien determinat quin PLC tenien les centrífugues Siemens i qui els fabricava i van programar funcions absurdes i destructives que el virus sabia amagar.

Els iranians van trigar molt a entendre que patien d’un virus i van començar castigant i acomiadant enginyers per no pagar atenció a la feina. Potser cal afegir que sabent que és impossible protegir-se de hackers governamentals, dintre l’edifici no hi havia ni un sol cable d’Internet ni hi permetien mòbils. Per això mateix, l’Stuxnet només es podia transmetre per una memòria a un stick UBS. Un agent com els que hom veu a la TV es va haver de jugar la vida per ficar-lo dintre.

Un episodi fosc és perquè el virus, que estava programat només per atacar el laboratori d’enriquiment d’urani, es va poder estendre pel món. He trobat mes d’una versió, però totes coincideixen en apuntar a un acte intencional dels col·laboradors israelians. El virus venia amb un dispositiu que demanava permís a la central dels hackers abans de començar a fer mal, per evitar precisament que l’escampament indiscriminat tingués lloc i protegir els innocents, una cosa molt americana. A una versió, diuen que els israelians van canviar la contrasenya lliurant el virus del control perquè pogués atacar tantes coses iranianes com volgués, cosa que va fer, causant un verdader desastre. A una altra versió, el que van fer fou substituir la versió original per una altra versió prèvia on no hi havia encara el control. En qualsevol cas el virus va fer molt de mal a Iran i grans parts d’Àsia i Rússia, costant molts diners i arribant fins i tot a algun lloc dels EUA.

Hi va haver una revenja iraniana? Per descomptat. Els hackers del govern iranià van enviar uns sis atacs cibernètics principalment contra bancs dels EUA causant esborraments massius de dates. L’atac va aparèixer a la premsa i va costar molts milions als bancs. Fou reportat als mitjans sense identificar la font de l’atac o explicar res. Diuen que també, per avisar, van prendre control d’una presa hidràulica a l’Est dels EUA, que haurien pogut obrir inundant un territori. Només que aquest disbarat hauria representat un atac de guerra i els bombarders americans podrien haver respost. Així estem! Li sembla al lector que potser els diaris n’haurien de parlar més?

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Dient la veritat als poderosos: la dona que es va queixar a Hitler de l’Holocaust

Hi ha molts turistes que visiten Salzburg, però pocs van al lloc on estava el Berghof (casa de muntanya), la residència principal del Führer, aquí nomenat AH. Cal prendre un auto, creuar la frontera alemanya amb Baviera per una carretera secundària cap a Berchtesgaden, pujar per una carretera alpina meravellosa fins arribar a un edifici onejant la bandera de l’orgullós estat lliure de Baviera: és el Memorial Històric bavarès amb un museu i un centre de documentació i informació erigit al lloc on havia estat el Berghof, un edifici tan gran com lleig amb una terrassa sobre l’aparcament a l’entrada. De la seu hitleriana no queda res, excepte els subterranis, encara intactes, que es poden visitar. La primera brigada americana que hi va arribar, va calar foc a l’edifici. Després una brigada d’enginyers ho va arrasar tot.

Només es va salvar de la destrucció el famós Niu de l’Àguila (Kehlsteinhaus), la caseta construïda al cim d’una muntanya de prop de 2,000 m, accessible només a l’estiu per una carretera molt espectacular (oberta només per autobusos oficials) muntanya boja, el regal del Partit a Hitler pel seu 50è aniversari. Com que és impossible arribar per carretera a un cim tan petit, a l’aparcament hi ha un ascensor que puja més de 100 m. Un regal molt bo, pagat pel poble alemany! Resulta que al Führer no li va agradar mai, però hi va fer pujar molts visitants i va esdevenir famós. Avui en dia dintre la casa hi ha un restaurant obert al públic i molts turistes hi van. La vista és fabulosa, però com sap molta gent, la visibilitat als Alps és molt dubtosa. Hi ha gent que es pensa que AH vivia al lloc, una cosa absurda. És petit i accessible només uns quants mesos. Vivia més abaix, al Berghof.

Obersalzberg
Al lloc hi havia un poble d’aquest nom que agradava molt al jove AH, el qual hi passava vacances i hi convocava reunions. Va pagar malament l’hospitalitat. Arribat al poder va comprar al preu que va voler amb amenaces i xantatge tot el poble amb església i tot, el va enderrocar i s’hi va construir el Berghof, on ell viuria amb Eva Braun i la seva cort molt mes sovint que a Berlin. Al costat hi havia la caserna de la Companyia d’Acompanyament, la seva escorta militar quan anava de viatge, i als voltants va permetre que els seus capitostos més notables hi construïssin petites casones. Excepte els subterranis, no queda res, però cal visitar el museu del Centre de Documentació. A més, hi ha al costat mateix la sortida d’una pista d’esquiar molt maca

Tenien moltes coses, velles fotos i entrevistes amb vídeo de gent que ho van viure tot, però jo el que no puc oblidar és un dels pocs papers exposats oficials que queden al lloc: és un document de l’oficina del Führer manant el començament del programa d’eutanàsia que va costar la vida a uns 200,000 minusvàlids. Com de costum, no està firmat per AH, que escrivia poquíssim, sinó per un assistent descrivint una entrevista al despatx del Führer amb certs oficials, on es va decidir allò. Hi ha una petita firma d’un desconegut a la part alts esquerra amb un segell validant l’autenticitat.
Era una ordre executiva (un Real Decreto a Espanya).

Amb el programa que va conduir a l’extermini de milions de jueus europeus, probablement va anar igual. A AH no li agradava escriure. El seu famós Mein Kampf, un llibre molt desorganitzat i mal escrit, fou dictat a companys empresonats com ell, probablement Rudolf Hess, sobretot. AH va expressar moltes vegades la seva febre antisemítica, malaltissa i irracional, i no hi cap dubte que el projecte exterminador va venir d’ell en persona, però no hi ha en canvi papers traçant-lo directament a ell, simplement perquè només donava ordres verbals.

Glòria a l’única persona a Alemanya que va gosar anar al Berghof a retreure-li.

Cara a cara: L’aventura de Henriette Von Schirach

Ho sabem gràcies a la secretària personal de Hitler que va presenciar la confrontació i pel vídeo d’una entrevista que Henriette va donar a la BBC, que he vist dues vegades.

Henriette era la filla d’un fotògraf que fou un dels primers militants nazis a Múnic i AH anava freqüentment a la casa a sopar i fins i tot a tocar el piano, òpera sobretot. El va conèixer quan era una nena de 9 anys i en AH li parlava de Tu, mentre que ella el va tractar sempre de Vostè i fou una de les poquíssimes persones que l’anomenaven Herr Hitler enlloc de Mein Führer com tothom. Era una noia atractiva que fins i tot va acabar sortint amb ell unes quantes vegades, no obstant la gran diferència d’edat, uns 30 anys. Al final es va casar amb Baldur Von Schirach, cap de la Joventut Hitleriana i després governador de Viena que fou condemnat a 20 anys de presó a Nüremberg. La Henriette es va divorciar.

El destí va dur la Henriette a Amsterdam durant l’ocupació alemanya, on va presenciar des de la finestra de l’hotel una escena esgarrifosa, de soldats i policies colpejant de mala manera, maltractant i empenyent un grup de jueus per fer-los pujar a trens de mercaderies. Va baixar a preguntar què era tot allò i li van explicar. Aleshores, deia ella, un soldat alemany també indignat, va afegir que tot estava molt malament i que serviria només per fer més enemics contra Alemanya. I que la pròxima vegada que anés al Berghof, que li expliqués al Führer. Sí, home…

Henriette va fer exactament això. Arribada a Múnic, va trucar al Berghof demanant una entrevista privada a AH, que li fou concedida. El Sr Hitler, com ella deia, la va rebre a la seva oficina, no pas en privat sinó envoltat d’assistents i la secretària. Què volia?

Henriette va començar dient que havia vist una cosa que estava malament i que estava segur que ell no en sabia res i per això volia cridar la seva atenció i va descriure l’escena d’Amsterdam. El color de la cara del Führer va canviar i va respondre sarcàsticament que ja veia que ella era una dona molt sentimental. Henriette va tirar endavant i la conversa va pujar de to i degenerar, amb el Führer molt enrabiat i cridant a tot pulmó. A la BBC, Henriette va descriure com va acabar:
“Sr Hitler, això que vostè fa està malament i no ho hauria de fer”
Cada dia perdo al front 10,000 dels meus millors soldats, mentre que la gent als camps de concentració segueix vivint i això està alterant el balanç biològic europeu”

Ni la Henriette ni el seu marit van ser invitats mai més al Berghof, però en Baldur va mantenir la seva posició a Viena, on va continuar perseguint els jueus locals, fins al final.

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , | 3s comentaris