Erdogan ens recorda l’incendi del Reichstag en 1933

Els mitjans descriuen bé què està passant a la Turquia després del fallit cop d’estat. És curiós el poc temps que el President i els seus musulmans integristes han necessitat per preparar llistats de milers de persones perilloses que calia detenir, acomiadar, investigar per puresa ideològica i potser fins i tot condemnar a la pena de mort. Se’n sortirà aquest candidat absurd a esdevenir part de la Unió Europea? Sembla un intent de solidificar el seu poder personal i fer impossible qualsevol protesta o acció contra les seves decisions. Una cosa molt semblant va passar a Berlín el 27 de Febrer de 1933.

L’incendi del Reichstag
Aquell vespre el nou Canceller del Reich, que acabava de prendre el poder constitucional de mans del vell President Hindenburg no obstant la minoria del Partit Nazi al Parlament, uns dies abans, el 30 de Gener, estava sopant al pis del seu amic íntim Goebbels. Van rebre una telefonada dient que el Reichstag, la seu del Parlament del Reich (la Nació Alemanya), encara en funcions avui en dia, estava en flames. Van pujar al cotxe i es van presentar junts al lloc. L’incendi era intencional i la policia ja havia enxampat dintre l’edifici el culpable, un jove comunista holandès bastant sonat nomenat Marinus van der Lubbe, que va confessar sense demanar perdó. Un misteri mai aclarit havia començat.

Hitler, en aquest moment encara un cap de govern democràtic, va anunciar que es tractava d’un atac comunista i que calia un Decret establint l’estat d’emergència per salvar la Nació Alemanya, que ell veia en perill (i verdaderament estava en perill, però no pas pels comunistes). De moment Hitler ja havia manat en l’acte la detenció i empresonament de tots els diputats comunistes. Al President i Mariscal Paul Hindenburg, ja vell i probablement una mica senil, la llei d’emergència el preocupava però va acabar firmant. Què prohibia el Decret? Feia possible detenir gent sospitosa i empresonar-los per temps indefinit; acabava amb la llibertat d’expressió; acabava amb la llibertat de la premsa; acabava amb la llibertat d’associació i donava al govern el dret d’espiar tota la correspondència i trucades de telèfon. Tot legalment sense haver de donar explicacions de cap mena.

En vista de la crisi (que de fet no era gran cosa i no havia posat mai l’estat en perill), Hitler va convocar una reunió del Parlament per ratificar la nova llei. Els comunistes ja no hi serien perquè estaven tots a la presó; per si de cas, militants de la SA (el grup nazi de xoc pel carrer) no van permetre l’entrada als Diputats del Partit Socialista. Així és com la Llei fou aprovada per unanimitat amb gran entusiasme. Era la fi de lía democràtica República de Weimar. La democràcia i la llibertat s’havien acabat i Adolf Hitler havia esdevingut un dictador totalitari, l’únic que podia decidir què era bo i què era dolent per al país. I l’ombra d’una tragèdia immensa va descendir sobre Europa i el món. Milions d’homes perdrien la vida. La crema del Reichstag va ser molt útil i va tenir conseqüències. El paradís feixista havia començat.

Qui havia organitzat l’incendi?
En van der Lubbe no va negar mai la seva culpabilitat i es va defensar davant d’un tribunal amb el llenguatge polític de l’esquerra del temps. Però era un xicot jove, amb problemes mentals considerables, una intel·ligència modesta i que ja havia perdut la vista a un ull. En altres paraules, un home que podia ser enganyat i manipulat. El van manipular i facilitar el sabotatge agents nazis? Aquest jove no semblava particularment hàbil i calar foc a tota la sala de reunions no podia ser gens fàcil.

Com ara a la Turquia, la reacció hitleriana semblava molt ben preparada, anava molt més enllà de l’atentat i va assolir un objectiu que els procediments democràtics no haurien permès mai. També podria ser que la policia coneixia el projecte, es van preparar per controlar el resultat i van deixar a Van der Lubbe tirar endavant, enxampant-lo quan ja era massa tard.

La qüestió de la verdadera autoria ha estat debatuda moltes vegades i probablement no s’aclarirà mai. Ens haurem de quedar amb les especulacions, com probablement passarà a Turquia. Un testimoni als Processos de Nüremberg després de la guerra va declarar haver sentit dir una vegada a Göring, en aquell moment Ministre de l’Interior, que ell havia estat l’autor de l’incendi i que ningú més sabia com havia anat. Però cap dirigent nazi en va voler parlar al judici i així ens hem quedat.

L’holandès fou condemnat a mort i va ser decapitat al pati d’una presó.

Joan Gil

Publicat dins de Erdogan, hitler, Nazis, reichstag, Turquia, van der Lubbe | Envia un comentari

“Billy the Kid” i el poble mexicà dels EUA

Avui el New York Times s’obre amb un titular molt preocupant escrit en grans lletres “Una Amèrica en dol, tensa i preocupada,” i molts no entenem què està fent Obama a Europa parlant amb reis i polítics tronats enlloc de venir i combatre el perill creixent de disturbis racials. Però el poble català potser ha començat les vacances i es podria voler entretenir llegint històries verdaderes de pistolers de l’Oest. He vist un article acabat de publicar al web d’un altre diari de Barcelona. Per això estic repetint l’apunt de 2012. Només voldria afegir que és absurd i injust tractar els mexicans d’hispans. Mèxic és un  vell i gran pais amb tensions internes greus que ha patit molt per culpa d’ocupacions i invasions estrangeres i ningú te dret a diluir les seves personalitat, missatge i història amb la d’altres nacions del Continent que no tenen res a veure, simplement perquè tenen (a més de llengües indígenes) una parlança similar. Caldria ajudar més als immigrants enlloc de parlar tant de la seva llengua oficial i voler convertir-los en instruments del nacionalisme espanyol. Seran iguals també tots els que tenen la sort de parlar anglès pel món? Els EUA, Sud-Africa, Austràlia, Sud-Sudan, el Regne Unit i Kenya per exemple. Vet aquí l’apunt:
##########################################################

William McCarty, (23.11.1869-14.07.1881) anomenat Billy the Kid per la premsa sensacionalista del temps i per les novel·les d’aventures gràfiques que es venien per un dime, o sigui 10 cèntims, nasqué a Nova York de pare desconegut i mare irlandesa acabada d’arribar. Segons el testimoni unànime de tots els que el van conèixer, era un xicot ros, d’ulls blaus, alt però de constitució feble, molt simpàtic i sociable, treballador, fidel als seus amics i bromista, amb un gran carisma. No s’interessava gaire pels diners si no Çera per comprar bales i afinar la punteria. Fou detingut per primera vegada als 15 anys per robar un formatge quan tenia fam i morí abatut pel famós Sheriff Pat Garrett quan en tenia només 21. Va viure al territori (encara no estat) de Nou Mèxic, acabat de capturar de Mèxic pels EUA i va esdevenir un cowboy, pistoler, jugador, lladre de bous i de cavalls i assassí. Els diaris deien que va matar més de vint persones, però en realitat no van passar de vuit, i sempre per necessitat. Sobre la seva vida Hollywood ha fet uns 15 films, hi ha hagut 5 o 6 sèries de TV (una d’elles molt recent de la TV pública americana PBS, que seguiré aquí bastant fidelment) s’han escrit molts llibres, hi ha hagut tesis doctorals i fins i tot un congrés d’historiadors.

Potser algun lector es preguntarà a què ve tot això per un criminal? Van passar coses molt complicades que denuncien problemes de la colonització pels Anglos d’una terra que havia estat mexicana fins feia poc i les fallides escandaloses de la llei i el sistema de justícia d’aquells temps. En Billy el Jove (o potser Billy el Noi, però certament NO Billy el Nen) ha esdevingut allò que als EUA s’anomena un folk hero, una figura folklòrica, que vol dir una persona que sense tenir verdader significat històric, va capturar per alguna raó la imaginació del poble americà i és recordat amb interès i simpatia.

La mare McCarty

La Catherine McCarty havia arribat fugint de la fam a Irlanda i fou una dona notable, de molta empenta, sempre alegre i divertida, interessada en aventures, que va exercir una influència decisiva en la infància desgraciada de Billy. Terminada la guerra civil, veient que a Nova York no faria mai via, va decidir marxar com tants altres cap a l’Oest sense home, sola amb els dos fills (en Billy tenia un germà del que no se sap res). Va anar a parar a molts lloc diferents a l’Oest, encara buit d’Anglos però juntament amb el fillet Billy va desenvolupar un gran interès i simpatia pels mexicans que hi vivien. Anaven tots dos junts als locals mexicans a beure, riure i ballar amb els locals . En Billy, encara un nen d’uns deu anys va aprendre la llengua sense accent, esdevenint bilingual i fou plenament acceptat per la comunitat mexicana a tot arreu. A diferència de la majoria d’Anglos rossos com ell, ell entenia i respectava els mexicans i la seva vida familiar i cultural i tenia un caràcter molt agradable. Això li salvaria la vida sovint, perquè durant els seus anys de fugitiu seria benvingut a amagar-se quan calia a qualsevol llar mexicana sense por de ser traït. I moltes señoritas li volien fer companyia.

La mare Catherine al final es va casar i va anar a establir-se a Silver City, una ciutat minera ja al Nou Mèxic. El padrastre era un home molt treballador que no es va preocupar gaire de la família, però el seu fou un dels tres noms diferents que Billy va arribar a usar. Una desgràcia molt gran s’acostava: el pare i sobretot la mare van morir quan en Billy tenia 15 anys, deixant-lo tot sol al món i sense un cèntim. De primer va treballar a una fonda, on va estar content i fou ben tractat però el negoci es va arruïnar. Al poc temps esdevindria un fugitiu de la llei. Poc temps després de ser arrestat per robar menjar, els policies el van trobar en possessió d’articles robats per un home que vivia a la mateixa fonda que ell, que havien estat apropiats d’una bugaderia xinesa. Aquest cop el sheriff el va tancar però no el va poder dur a la presència del jutge (que sens dubte l’hauria deixat anar) perquè com que n’hi havia tan pocs, aquell jutge estava fent rotacions per la regió i potser tornaria a Silver City en un parell de mesos. En Billy va decidir que això era intolerable. El van deixar sortir de la cel·la per fer una necessitat i ell, prim com era, va entrar a una llar apagada i es va fugar escalant la ximenèia per dintre. En Billy a partir d’aquest moment als 15 anys ja seria un fugitiu fins la mort.Billy the Kid corrected.jpg

Breument al territori d’Arizona

La mala sort l’acompanyava. En Billy va trobar feina d’aprenent de cowboy però esquifit com era no podia fer feines dures com els altres i va acabar fent de cuiner i de noi per tot. A aquell camp vivia un escocès amb qui es va fer molt amic. Aquell home li ensenyaria com es fa per robar bous, com es venen i quant es podia guanyar. Ara ja en Billy va anar de debò pel mal camí. Al poble on vivia hi havia un ferrer, un home molt fort que es divertia insultant i humiliant en públic a Billy, que no tenia força per defensar-se. Un dia a un Saloon l’home va començar a colpejar en Billy que va caure per terra. El ferrer se li va tirar al damunt clavant-li cops de puny com martellades a la cara. Ningú va fer res per defensar-lo. En Billy va treure la pistola i va tirar des de terra, ferint l’atacant de mort a l’estòmac. Ara ja havia esdevingut un pistoler i un assassí. Es va fugar tornant a Nou Mèxic.

La guerra de Lincoln County fa famós al cowboy Billy

En Billy va organitzar un grup de bandits per primera vegada i van començar a robar bous i cavalls. A més, ell havia esdevingut un jugador de cartes molt bo i també hi guanyava diners. Buscat o no, podia entrar als pobles a divertir-se o jugar sense preocupar-se de res. No era encara ben conegut. La “guerra” de Lincoln County, a punt d’esclatar, el faria famós. Abans d’això va tenir una mala topada amb un Apache Comanchero. En Billy va perdre la confrontació i l’indi li va robar el cavall deixant-lo al mig del desert sense menjar ni aigua. En Billy va haver de caminar molts quilòmetres fins arribar més mort que viu a una granja on una família el va recollir com si fos un fill i li van regalar un cavall abans d’anar-se’n. Sempre era el mateix: en Billy era un jove simpàtic, ben educat, de tracte molt agradable. Tothom que el coneixia l’estimava.

La situació al districte (“county”) de Lincoln havia estat claríssima: hi havia dos homes blancs, irlandesos de naixement, que eren propietaris i tenien el monopoli de tot el comerç al districte, des de la ramaderia fins a la botiga més petita. Tots dos vivien a una casa molt gran a les afores i tothom anomenava aquest sistema (de fet un monopoli criminal violent, com una mena d’organització de gàngsters) la CASA. Això potser no preocuparia a un home com Billy però de sobte va aparèixer al Districte un competidor, un anglès riquíssim anomenat Tunstall, associat amb l’advocat McSween, un home que coneixia la llei i se les sabia totes. Van començar a competir amb la Casa. Per acabar d’arreglar-ho, els de la Casa eren irlandesos de socarrell i odiaven qualsevol anglès. En Tunstall era un home pacífic però no ingenu i va començar a contractar cowboys que sabessin disparar bé, entre ells en Billy.

Un mal dia, en Tunstall anava cavalcant tot sol quan va topar amb el Sheriff Bredy i els seus homes, de fet tots pistolers a les ordres de la Casa, que el van assassinar, a ell i el seu cavall. A més molt innecessàriament van violar les despulles del finat arreglant els dos cossos com si en Tunstall i el cavall estiguessin fent una migdiada a l’ombra.

La reacció del soci McSween i dels cowboys empleats per Tunstall, que aviat van prendre el nom de Reguladors, és fàcil d’imaginar. Els cowboys-pistolers deien que en Tunstall era un bon home que els havia tractat i pagat bé. L’advocat McSween va intentar arreglar-ho tot legalment. Va aconseguir fer als Reguladors diputats de Sheriff (policies) temporals i els va enviar a la Casa a arrestar els criminals. En van enxampar dos dient que els volien dur a la presó, només que hi van arribar dissortadament morts perquè havien intentat fugir (?). La guerra a mort entre la Casa i els Reguladors havia esclatat.

En un moment donat, en Billy que sense ser ni un dirigent ni el cap dels Reguladors estava esdevenint el més famós del grup, potser per la seva joventut i personalitat, sembla que va organitzar un grup de pistolers que van anar al poble a matar el Sheriff Bredy el qual, com queda dit, era un bandoler corrupte al servei de la Casa. L’home sortia a passejar cada matí pel carrer principal amb un guardaespatlles i així el van enxampar. Els Reguladors de Billy van matar a trets a Bredy i el seu diputat. Ja els diaris americans, sobretot la Gaseta de Las Vegas (un poble de Nou Mèxic), que es va inventar el nom Billy the Kid i el famós Sun de Nova York no parlaven de res més i en Billy va començar a aparèixer a les novel·les gràfiques que ell mateix havia llegit tant. Al poc temps qualsevol semblança de llei i ordre a Lincoln County havia desaparegut i el Districte es va ensorrar en un caos total. Antigues enemistats, odi entre Indis i Anglos, tot es va desfermar i va acabar en un caos total entre trets i assassinats freqüents. Va arribar la Cavalleria de l’exèrcit federal a restablir l’ordre i els Reguladors van fer el disbarat de disparar contra els soldats, que van tornar amb reforçaments. Al final hi va haver un assalt massiu contra els Reguladors que va acabar amb la mort de McSween, l’incendi de la seva casa i botiga i la desfeta total dels Reguladors. En Billy va fugir.

A Washington en tenen prou

Sembla mentida que el President dels Estats Units clavi un puny a la taula per una cosa que passa a una County perduda i tan llunyana com Lincoln County, però així va ser. El President Grant ja en va tenir prou i va enviar un dels seus generals de la Guerra Civil, Lew Wallace, de Governador a Santa Fe de Nou Mèxic (que encara no tenia autogovern). El General Wallace va presentar desseguida a la Lincoln County, on a lluita ja s’havia acabat però no li va agradar gens que la Casa després de la seva victòria hagués restaurat el monopoli total de tot i va manar encausar gent pel que havia passat. De moment un Gran Jurat (un grup de ciutadans) va encausar Billy the Kid per l’assassinat del Sheriff Bredy, cosa sens dubte injusta, perquè va ser tot un grup i el tal Sheriff era en realitat un bandit. El nou Governador, indiferent al problema amb Billy, es va girar contra la Casa demanant proves per ficar a la presó els dos propietaris. Això seria molt difícil per falta de testimonis però al final, oh sorpresa, en Billy es va oferir a anar a Lincoln i participar al judici, testificant contra els amos de la Casa. Es va entrevistar amb el Governador a un lloc convingut duent una pistola i una carabina a les mans, cosa que no va fer gràcia al General. En Billy demanava a canvi només l’indult incondicional que molts altres havien rebut i a ell li havia estat negat, només perquè s’havia fet tan famós. El Governador va acceptar sense intenció de complir amb l’indult. Almenys un dels propietaris de la Casa fou condemnat. El Governador se’n va anar dient al seu fiscal que absolgués a en Billy però l’home es va negar a fer-ho. En Billy va escriure un total de cinc vegades al Governador recordant-li la seva promesa, però el general mai va respondre i feia comentaris despectius. En Billy va tornar a la seva anterior vida de lladre de bestiar i jugador, ara ja organitzant colles de bandits importants

Billy demostra el seu coratge i menysteniment del perill de mort

Ara cal que el lector s’imagini un Saloon de l’Oest com els que es veuen a les pel·lícules, ple de cowboys bevent whisky, amb pistoles al cinyell i jugant a les cartes. Potser fins i tot algú toca el piano i hi ha dones amb vestits descotats. A la barra hi havia un home local que ja havia begut massa i estava parlant molt fort. “Jo no tinc por de Billy the Kid ni de ningú. Si me’l trobo, el mataré en l’acte.” A poques passes d’ell, en Billy en persona, no reconegut, s’ho escoltava . Què hauria de fer? La moral i els costums del temps semblaven exigir que desafiés l’home a un duel, o el podrien prendre per covard, però matar un home torrat no seria cap glòria ni estava bé.

[Nota que cal llegir per entendre què va fer en Billy. Resulta que les armes semiautomàtiques dels pistolers de l’Oest, freqüentment Colts eren perilloses perquè no tenien cap mecanisme de seguretat. Al tambor hi havia lloc per a sis bales, però si hom l’omplia, el martell de percussió activat pel gallet havia de descansar per necessitat damunt un cartutx viu, cosa intolerable per perillosa. El que feien era deixar buida una de les sis cambres del tambor i posar el martell descansant dintre d’aquesta posició buida sense contacte amb un cartutx. Prement el gallet, el tambor es giraria posant una bala en posició de ser disparada]

En Billy, sense identificar-se, va encetar una conversa amistosa amb l’infortunat provocador. Li va dir que tenia una pistola especial molt maca i li va demanar que li deixés veure. L’home li va deixar la pistola. En Billy la va admirar molt i quan l’individu no guaitava, li va girar el tambor una posició cap a l’esquerra. Un moment després es va identificar i va preguntar a l’home si volia alguna cosa. De moment, no, va respondre, potser espantat. En Billy li va girar l’esquena marxant cap a la porta del Saloon, quan va sentir al darrere seu el click d’un martell caient sobre un compartiment buit. El desgraciat havia intentat matar-lo per l’esquena. Ara sí que en Billy es va girar i el va matar d’un sol tret.

En Billy, en perill de ser penjat, riu i es mofa de tothom

Aquí és quan File:Pat Garrett2.jpgapareix el famós Pat Garrett. Ell i en Billy es coneixien molt bé perquè en Garrett, un antic caçador de buffalos (quan encara n’hi havia) es guanyava la vida com a barista a un Saloon freqüentat per Bill. Hi ha qui diu que eren molt amics, però no està gens clar. Només eren coneguts. Al final en Garrett es va presentar a l’elecció de Sheriff de Lincoln County i va guanyar. Amb això i amb els 500 $ que el Governador oferia per enxampar en Billy, viu o mort, en Garrett havia esdevingut el seu enemic principal.

Al final, en Garrett amb una posse (grup d’homes armats organitzat pel Sheriff per perseguir o detenir un bandit) va sorprendre en Billy i tot el seu grup a una casa abandonada i els va encerclar. Els lladres no tenien queviures ni aigua i feia molta calor i la casa no tenia sinó una sola sortida. Es van rendir i en Bill, únic home encausat per actes violents durant la guerra, fou conduit a la presó per ser jutjat. Al jove se’l veia molt tranquil exhibint el carisma habitual. Volia parlar amb tots els periodistes que el seguien i va donar una entrevista a a Gaseta de Las Vegas que havia escrit molts articles sobre ell. Billy va tornar a enviar cartes al governador exigint l’indult, que el General no es dignà mai respondre, malgrat que fins a cert punt el jove tenia raó. En Billy fou jutjat per l’assassinat del Sheriff Bredy, cosa bastant injusta, i condemnat a ser penjat. El Sheriff Garrett i dos diputats de confiança seus se’n van endur el Kid de tornada a Lincoln per penjar-lo en un mes. No seria així.

Una escapada memorable

File:LincolnNM Jail and Courthouse.jpgLa cel·la que es pot visitar si aneu a Lincoln, Nou Mèxic, estava al tercer pis de l’edifici administratiu del Districte (la Courthouse). Com passava sovint amb les cases espanyoles a la regió, les escales estaven fora. A les cel·les no hi havia allò que ara s’anomena el lavabo, sinó que calia sortir a una casona exterior amb un forat al sòl. Un dia, en Garrett estava fora del poble però havia deixat els seus dos homes encarregats de guardar en Billy. Arribat el migdia, un dels dos se’n anava a dinar a un restaurant a l’altre costat del carrer. En aquell moment, Billy va anunciar al guàrdia que havia quedat tot sol, que havia de fer una necessitat i l’home, sense adonar-se del perill, li va posar les manilles a les mans i els peus i van baixar tots dos a la caseta en qüestió. De tornada en Billy que s’havia tret les manilles i estava pujant encara l’escala pel damunt del carceller, es va girar fent-li un cop molt fort al cap, i de pas li va prendre la pistola, disparant i matant-lo en l’acte. El seu cos va caure voltant per l’escala. Quedava naturalment el problema del segon policia que seguia dinant molt aprop i que sens dubte hauria sentit el tret. En Billy va prendre un fusell carregat que hi havia a l’oficina i es va instal·lar a la finestra. Tal com esperava, el segon carceller va aparèixer preparat a tot a la porta del restaurant. En Billy cridà “Hola, Bob” i va disparar una sola vegada. Solucionat aquest problema, hi havia la necessitat de lliurar-se de les cadenes i manilles al peus, cosa que li va costar una hora de feina amb una destral. Després va sortir, va buscar molt tranquil un cavall saludant a tothom i se’n va anar cantant i molt poc a poc. El cavall va tornar tot sol al poble l’endemà.

Una noia li costa la vida

En vista de les circumstàncies, costa feina entendre perquè en Billy no es va escapar a Mèxic en aquell moment. Ell parlava la llengua, coneixia i entenia els mexicans que l’estimaven, ningú l’hauria trobat mai. La sort que havia tingut sempre se li podria acabar. Tenia, que se sàpiga, una sola raó per quedar-se al Nou Mèxic, que es deia Paulita Maxwell. La Paulita i el seu germà Pedro eren els fills d’un home ja difunt, que havia estat una mena de cacic i propietari de tot el poble de Fort Sumner, també a Nou Mèxic. Com que eren rics, vivien còmodament a la casa més gran del poble, on hi havia prou espai pel Kid. El jove estava des de feia temps molt engrescat amb la Paulita i tan cegat per la passió, que no se’n va adonar mai de com era de perillós el seu germà Pedro, el “cunyat” ric que no aprovava les relacions entre la Paulita i un pistoler fugitiu de la justícia. Resulta a més que en Pedro també coneixia personalment el Sheriff Pat Garrett.

En Garrett, un home hàbil i prudent, va rebre el primer missatge de Pedro denunciant on estava en Billy al poc temps de l’escapada memorable. S’ho va prendre amb calma i molta caució. Van seguir altres missatges. En Garrett va trigar temps a respondre però després d’uns tres o quatre mesos va formar una posse amb uns quants diputats (policies nomenats per l’ocasió) i va sortir cap a Fort Sumner. Va entrar al poble quan ja era fosc i sense deixar-se veure va anar en silenci a la casa dels Maxwell. No va atacar, sinó que va entrar ell tot sol a la casa amb una pistola carregada. En aquells temps no hi havia gaire coses per fer llum, i la casa estava a les fosques. Garrett va aconseguir trobar-se amb en Pedro i tots dos es van retirar a la seva cambra, on el Sheriff va seure al llit. El Kid, segons sembla estava fora i va tornar amb un ganivet a la mà, buscant el camí de la cuina per tallar i menjar alguna cosa. Va haver de passar per la cambra de Pedro i per un moment, quan va passar davant de la finestra, la llum de la lluna el va il·luminar. Sembla que el Kid va veure alguna cosa a l’ombra i va preguntar “Quién es?” En Pedro, esgarrifat per l’aparició tan inesperada, va dir a Garrett “Es él!” El Sheriff va disparar dos trets a molt poca distància. El primer va acabar amb la vida de Billy the Kid.

El poble sencer es va despertar en sentir la notícia. Els mexicans van venir a treure el cos de can Maxwell i el van dur al fuster que feia de funerària. El van rentar i vestir i li van fer una vetlla de tanta solemnitat com van poder amb cants i plors. A l’endemà fou enterrat i la tomba encara pot ser visitada pels turistes. Li faltaven cinc mesos per complir els 22 anys. En Garrett tenia molta por que la gent veiés el seu acte com una covardia, matant a les fosques i sense avís un home que no va poder defensar-se. El governador ja s’havia negat a pagar els 500$ de recompensa promesos. Amb l’ajut d’un escriptor “negre” va escriure un llibre, el primer de molts que van seguir, defensant-se. El llibre, no obstant, és curiosament objectiu i informatiu i aclareix moltes coses que altrament no sabríem . La vàlua turística d’aquesta història és molt gran per una regió que segueix sent pobre. En qualsevol cas, el cementiri de l’enterrament fou destruït completament per una riada. Anys després, una senyora anciana va identificar un lloc dient que és allí on estava enterrat el Kid i li van reconstruir una tomba nova amb marcador. No se sap si hi ha alguna cosa a sota o no, però els turistes fan fotos i no se’n preocupen.

Notes

1) Hi ha moltes versions similars però diferents de gairebé tots els incidents descrits. En particular hi ha tres versions més o menys dignes de crèdit de la mort de Billy a mans del Sheriff Garrett. La que jo he descrit és la que va ensenyar la Televisió Pública americana, que sembla la més probable. En qualsevol cas totes les versions descriuen un tiroteig dintre la casa i completament a les fosques.

2) La traducció “Billy el Nen o el Niño” és inacceptable. En anglès vell, un “kid” només és una cabra petitona, un cabrit, però el llenguatge dialectal dels EUA accepta referir-se afectuosament als fills i nens en general com a “kids”. Em recordo no obstant haver sentit dir a una escriptora a la ràdio que com que ella no era cap cabra no tenia kids sinó children. Que s’ho faci com vulgui però l’ús volent dir nen al menys als EUA és universal. Però cal saber que té altres significats. Si per exemple algú us presenta el seu kid brother, cal entendre que es refereix al seu germà més jove, encara que passi dels seixanta anys. I també s’usa freqüentment que per referir-se afectuosament a xicots joves sigui a casa, o a la feina, que són de companyia agradable, o estimats. El terme és sempre amistós. En aquest cas l’única traducció possible seria “Billy el Jove” o “Billy el Noi”

3) En Pat Garrett no es va poder lliurar mai de l’acusació d’haver assassinat en Billy a traició i sense avís. A més tenia mal caràcter. Va perdre moltes eleccions a Sheriff i a polític al nou estat de Nou Mèxic, al final va resoldre un crim famós, fou elegit Sheriff de Santa Ana County i va esdevenir amic del President Theodore Roosevelt, que el va anomenar cap de la Duana de El Paso. Al final en Roosevelt es va barallar amb ell i el va abandonar. Al poc temps Garrett morí als cinquanta tants anys assassinat d’un tret en una disputa amb el llogater d’un terreny seu on l’assassí hi havia ficat a pastorar cabres, cosa que Garrett considerava intolerable i una falta de respecte. Ja sabeu que les cabres tenen “kids” Fou la revenja de Billy the Kid?

Joan Gil</st

Publicat dins de Billy the Kid, Estats Americans, EUA, General, Hispans, Lincoln County, MEXICANS, Nou Mexic, Sheriff Garret | Envia un comentari

Dues tragèdies inesperades.

El 17 de juliol fou un dia molt dolent. Va començar amb la difusió d’un vídeo recent de Baton Rouge, capital de Louisiana. Es veia com dos policies abatien en lluita cos a cos un negre i el llençaven a terra. Quan l’home ja semblava indefens, el policia que estava al damunt, treia amb la mà dreta la pistola i matava al negre amb trets al pit. Diuen que la víctima era un ex-presidiari (cosa que el policia  no podia saber) i que duia una arma il·legal a la butxaca, que no va exhibir mai. Això mereixia la pena de mort?

No ens havíem recuperat quan el segon vídeo arribava d’un poble prop de StPaul, a Minnesota. St Paul i Minneapolis són pràcticament la mateixa ciutat i funcionen com capital de l’estat. La policia havia aturat un cotxe ocupat per una parella jove negra (uns trenta anys) amb una nena de 4-5 anys al seient de darrere. La raó era només que un llum al darrere estava trencat i no funcionava, una cosa que ha passat a molta gent. Un policia es va acostar a la finestra. L’home, un treballador molt estimat a una Escola Montessori, honest i sense fitxa policial, va sortir i declarar innecessàriament i en molt mala hora, que duia al cotxe (però no al damunt seu) una pistola legal i amb permís, que la llei de l’estat efectivament li donava el dret de portar. A continuació va fer el gest de treure de la butxaca els seus papers i sense més el policia, sentint-se amenaçat, va disparar quatre vegades a molt poca distància. L’home, malferit, va aconseguir tornar al cotxe i caigué inconscient al seient de davant mentre sang apareixia damunt el pit i el braç. És ara quan la dona que l’acompanyava va aconseguir posar en marxa el telèfon connectat a Facebook, transmetent en viu l’escena. El seu home només volia ensenyar al policia el carnet de conduir. Ho va descriure tot amb una serenitat i precisió extraordinàries sense cridar o insultar. El policia, com un energumen cridava fortament manant a l’home que alcés els braços, cosa que no podia fer perquè ja estava mort. L’agent movia i agitava la pistola a poca distància de la parella ignorant la nena petita. La dona va acceptar i transmetre que el seu company estava mort. La van treure del cotxe i la van fer agenollar-se per terra, però el telèfon, caigut al terra, seguia registrant i transmetent el so en viu. Va dir que l’havien emmanillat sense haver fet res i parlava com una persona amb por que la matessin. Al final es va posar a cridar. I una veu de nena petita (que per casualitat mirant al terra va aparèixer per un segon al vídeo) es va sentir clarament: “No ploris, mamà, que tot s’arreglarà.” Facebook es nega a acceptar violència i morts en viu però deixa estar les coses que han passat. El governador de l’estat, clarament espantat, va aparèixer immediatament a la TV.  Això havia d’acabar molt malament.

Al vespre quan em retirava, vaig posar en marxa la ràdio al costat del llit, on l’emissora pública a aquelles hores transmetia les notícies de la BBC. En aquell moment la locutora anunciava que durat una manifestació hi havia hagut un tiroteig al centre de Dallas, que 12 policies havien estat ferits i 4 eren morts (en van ser 5). Amb una ràbia inútil, vaig apagar la ràdio. Com fa l’estruç, a vegades hom prefereix ignorar.

Manifestacions

Com era previsible, aquell vespre s’havien organitzat manifestacions dirigides sobretot sota el lema Black lives matter (Vides negres són importants), que no és universalment acceptat perquè molts diuen que totes les vides són igual d’importants. De fet la policia mata anualment més gent blanca que negra, encara que cal considerar que els percentatges de víctimes negres d’abús policial en la població (273/100.000, comparats amb 76/100.000 per blancs) són molt més alts.

A Dallas i Fort Worth darrerament no hi ha hagut tensions racials greus i la policia és modèlica. La minoria negra és més petita que la dels mexicans i també hi ha molts vietnamites. Sobretot, Texas és un país ric i hi ha feina per a tothom, que és el problema a altres llocs. L’incident va acabar a Main Street dintre un dels edificis de El Centro College, un College Comunitari de dos anys com aquell a Miami on va anar la Carmen Chacón fa uns anys. Donen un diploma “associat” que obre algunes portes a gent que no han pogut anar al College i en general són institucions útils. El Centro dóna  sobretot diplomes per obtenir feines a l’assistència de la salut. El lloc està a unes quatre cantonades del lloc on el President Kennedy fou assassinat.

La marxa havia estat organitzada per un Pastor baptista, un home molt seriós i de bona reputació. Hi van participar uns vuit cents manifestants, alguns d’ells de diferents races. Diuen que, com que una nova llei a Texas permet dur armes en públic, alguns pocs en duien, sobretot fusells però almenys un home amb una pistola al cinyell, segons ha confirmat el NYTimes. En qualsevol cas, l’assassí, un franctirador entrenat a l’exèrcit, que havia lluitat a l’Afganistan,  s’havia acostat al lloc duent visiblement un fusell de guerra de precisió i evidentment ningú li va dir res.

La manifestació havia estat completament pacífica, legal i ordenada. Als carrers del centre al vespre no hi ha gaire gent perquè gairebé tots els edificis són negocis o oficines i hi ha bars i restaurants però pocs habitatges. Així i tot es van sentir aplaudiments, es van veure banderes i es van sentir crits de suport. La policia va preferir mirar-s’ho de lluny.

Arribats al final, el pastor va dirigir la paraula al grup, van pregar i van fer un minut de silenci. Abans de plegar, el Pastor va llegir algunes instruccions que la policia li havia donat. I la gent va començar a escampar-se cap el cotxe per tornar a casa. En aquell moment, els trets van començar a sonar a poca distància. Tothom va apretar a córrer, però no pas sense fer vídeos.

No està gens clar com va començar l’atac.  La policia ha de tenir per força enregistraments que per ara probablement no voldran ensenyar. Segons sembla va començar a una cantonada quan un policia va veure i intentar interceptar l’atacant, que el va abatre a trets i no han dit si va ser un dels morts. Tot seguit, el franctirador va aconseguir entrar a l’edifici del Centro i va córrer fins un segon edifici (jo crec que era un parking) on es va fer fort darrere les columnes de ciment i va continuar disparant. Al començament la policia es va pensar que hi va haver una triangulació, trets des de diferent direccions per fer més mal, però el tirador va dir per telèfon que ell anava tot sol i podria ser veritat, però encara no està clar. Probablement estava sol, però com a guerrer amb experiència, anava corrent d’un lloc a un altre i el garatge és molt gran.  Van detenir tres homes que segons sembla eren innocents. L’escena inicial fou aterridora. Policies al mig del carrer van haver d’avençar a peu contra una línia de foc i sense protecció, com passa a la guerra. El tirador en sabia molt. Aviat quatre agents estaven morts per terra, un cinquè s’estava morint i sis o set més estaven ferits. Cal entendre perquè aquest fusell, una arma semi-automàtica de guerra, era tan perillós. La severitat de la injúria depèn de la massa i la velocitat de la bala i aquests fusells disparen bales de gran calibre a molta velocitat i poden travessar armilles de seguretat, com sembla que els morts duien. El resultat és que la bala explota a l’interior de la víctima com si fos una bomba i la majoria de ferides són mortals. Les antigues pistoles només feien un forat, que era mortal només si tocava un òrgan essencial.

La policia no va poder o gosar assaltar la posició de l’atacant, que com a veterà de l’Afganistan verdaderament en sabia molt. Deia que també havia fet i deixat bombes per tota la ciutat (cap va explotar). Van poder parlar amb ell per telèfon per hores. Ell va assegurar que anava sol i que només volia matar policies blancs però no volia entregar-se. Li van dir que o s’entregava o el matarien i no es va entregar. Al final, per primera vegada en la història, li van enviar un dels cotxets robòtics amb càmeres utilitzats per desactivar bombes, carregat amb una bomba de la policia (trobo curiós que en tinguin) que fou activada a llarga distància al costat del criminal, matant-lo.

I tothom va tornar a casa a llepar les seves ferides. I potser a pensar en el problema del racisme, de les càmeres de vídeo omnipresents, de la violència i de la disponibilitat general d’armes tan perilloses. I a plorar pels morts.

Recordo molt bé l’escena que vaig viure a Harlem fa 8 anys, el dia de la presa de posició del President Obama, amb nens acompanyats de mestres cantant pel carrer de camí a alguna de les pantalles gegants de TV, amb gent ballant i embraçant-se dient que el problema racial s’havia acabat, tots repetint que no havien esperat veure el dia en tota la seva vida. Però no, el problema no s’havia superat.

Hi ha ja tres incidents gravíssims, causats probablement (ho dic jo) per malalties mentals de l’assassí degudes a  fusells d’assalt semi-automàtics comprats legalment. Els fusells automàtics que disparen sense aturar-se prement el gallet només una vegada són pràcticament l’única arma prohibida als civils. A l’escola de Sandy Hook, un jove transtornat va assassinar la seva mare, un parell de mestres i vint-i-tant nens petits de 1r i 2n grau. Fa poc a Orlando un sol home va ferir més de cent víctimes, matant-ne més de la meitat. Hauria aconseguit el mateix amb una pistola? La majoria eren homes joves que haurien sabut defensar-se. I a Dallas, el franctirador va poder assassinar cinc membres de la Policia protegits per una armilla de seguretat que venien preparats per possible violència. La venda d’aquestes armes va estar prohibida per una llei federal per uns anys però el Congrès les va tornar a legalitzar. Quin ús legítim deuen tenir? Ningú gosaria matar un conill, un ànec o un cèrvol d’aquesta manera. Molts diuen  que el nombre de víctimes d’aquestes armes semi-automàtiques és tan petit comparat amb els milers de morts anuals d’assalts, crims domèstics i suicidis per pistola, que  la seva prohibició no canviaria res. Jo crec que sí que canviaria alguna cosa.

Joan Gil

Nota afegida: Molts no enteníem el vídeo de l’assassinat d’un policia al començament de l’incident. Es tractava d’un policia de guàrdia tot sol prop de El Centro que estava prop i al darrere de l’atacant quan es van sentir els primers trets. Amb més coratge que seny, sense esperar reforçaments, el policia va intentar acostar-se al tirador per darrere, cobrint-se amb les columnes de ciment. Però el franctirador era un un ex-soldat massa expert, i el policia de sobte es va trobar cara a cara amb ell, que li va disparar al pit. El policia va caure per terra i va ser rematat amb un tret al cap. Efectivament, fou un dels cinc policies morts.

Publicat el per Joan Gil | Envia un comentari

Com els EUA van sobreviure una mena d’Unió Europea

Una Confederació neix a les Amèriques

Els colonialistes anglesos en general eren tolerants amb la població local permetent un grau alt d’autogovern, amb un governador elegit a Londres per defensar sobretot els interessos econòmics de la Corona. A l’Amèrica britànica les coses es van complicar degut als impostos i l’arrogància dels governadors. El problema va començar a Boston a la Província de Massachusetts, on els britànics van reaccionar contra protestes amb violència excessiva. Però de què serveixen les colònies sinó per fer diners? Les altres províncies, (n’hi havia 13 en total i totes tenien un parlament propi, però no un nom col·lectiu) es van declarar solidàries i van elegir un Primer Congrés Continental per tractar amb la monarquia. El problema era econòmic: no hi havia nacionalisme. Aquests dos Congressos Continentals de fet no eren representatius, sinó que consistien de gent enrabiada que en tenien prou i volien la Revolució. Els monàrquics s’ho van prendre malament i es van negar a renunciar res preferint continuar la repressió.  El Segon Congrés Continental va enviar un memorial de greuges i una petició per negociar a Londres, que els va ignorar. La Revolució i la Guerra Revolucionària (que així es diuen als EUA i no Guerra d’Independència) eren inevitables.

Apart d’estar situades a Amèrica, les 13 províncies tenien poc en comú i ni tan sols volien triar un nom, i va resultar que havien esdevinguts 13 nous estats lliures i sobirans embolicats en una guerra comú. Calia tenir un govern i algú que dirigís la lluita, però no es podien posar d’acord. Van decidir fundar una Confederació de nacions independents (semblant a la UE però focusada en la guerra, no pas l’economia). El Congrés va decidir escriure uns Articles de Confederació, que de fet eren una Constitució per a la nova nació. Hi va haver sis propostes i al final van acceptar la de Pennsilvània, però molt modificada.

L’article II de Confederació ja ho diu tot:

Tots els Estats segueixen sent plenament sobirans, lliures i independents” La Unió era descrita com una lliga amistosa de països lliures. La Confederació seria responsable per la defensa, els tractats internacionals i l’exèrcit, resoldria disputes entre estats membres i podria emetre moneda. Però hi havia un problema que acabaria sent fatal: el govern confederal no podia imposar impostos ni regular el comerç interior.

Els Articles i després gairebé tot havien de ser aprovats per unanimitat de tots els 13 estats, com ara a la UE. Calia elegir un parlament central, però quants diputats enviaria cada estat? La proposta original era atorgar escons segons el nombre de residents, blancs i negres. Els esclavistes del Sud es van negar. Deien que caldria comptar només els blancs. El vot estaria basat en el preu de les propietats. La solució, almenys per triar el Parlament central, fa riure una mica: cada estat podria triar entre enviar 3 i 7 representants. Segur que algun lector es pensa que això no pot ser. Ah, però és que cada estat tindria només 1 vot. Els 3 o 7 representants s’havien de posar d’acord abans de votar. Hi ha qui retreu als pares fundadors, després d’escriure que tots els homes han nascut iguals, que no es preocupessin dels esclaus. Però l’ambient no acompanyava i tenien moltes dificultats. Aquí ja es veu un altre problema: era una representació dels estats, sovint dominats per camarilles, no dels ciutadans. Un cop alliberada dels britànics, la capital seria Nova York. El President, per un any seria el del Congrés. Cap d’aquests Presidents és reconegut al llistat de Presidents nord-americans.

L’últim estat que va ratificar després de moltes baralles, fou Maryland. El Congrés, ja en sessió, va proclamar que s’anomenava el Congrés dels Estats Units d’Amèrica. Una nova nació havia nascut sota el règim de la Confederació.

Algunes coses van bé, altres molt malament

Després de perdre la batalla final de York (1782) el Parlament britànic va decidir unilateralment cessar hostilitats contra els rebels dels EUA, però a Europa la guerra va continuar entre el Regne Unit, contra França i Espanya que va aprofitar per intentar recuperar el Penyal de Gibraltar però va rebre llenya. En 1783 el nou règim confederal de Nova York va firmar el Tractat de París que reconeixia la llibertat dels EUA i acabava amb totes les guerres.

Un problema molt greu fou aturar les manies de grandesa de molts estats, que veien els territoris deshabitats de l’Oest com a expansió natural per crear un verdader imperi. Ja hi havia molts interessos financers de per mig. Els estats sense fronteres amb l’oest no ho volien  tolerar. Ho va arreglar el gran Thomas Jefferson: els nous territoris, quan arribessin, esdevindrien territoris no-incorporats (com Puerto Rico avui en dia; preferien no utilitzar el mot colònies) i quan tinguessin prou ciutadans podrien proclamar-se sobirans i ajuntar-se a la nova Unió com estats iguals. Amb aquesta llei, acabava de formar més de la meitat dels EUA moderns, perquè els estats fundadors eren 13 i ara són 50.

Hi va haver molts incidents, grans i petits, com incidents violents a les fronteres, boicots comercials, anul·lacions de lleis confederals i sobretot, negatives a pagar contribucions o impostos al govern central. El país seguia en perill: els britànics seguien fent un boicot als comerciants americans i mantenien guarnicions a llocs prohibits pel Tractat de Paris.  I hi havia moltes dificultats amb el comerç interior que el govern no podia resoldre i tampoc podien crear ni mantenir infraestructures. Altrament, el país anava prosperant.

La Confederació mor, la Constitució neix en bona hora

El desencadenant de la defunció de la Confederació fou doble: 1) una sublevació de camperols a Massachusetts (Shay’s war), que el govern de l’estat no semblava poder aturar. Va resultar que ni el govern de Nova York que no tenia els mitjans ni ningú més volia ni podia fer res. Al final Massachusetts va reclutar una milícia forta amb donacions de particulars i homes de negoci i va restaurar la pau; i 2) no obstant les moltes necessitats, el govern central no havia rebut ni la meitat de les contribucions degudes i no podia fer res. De què servia el govern central?

En els moments greus, als EUA sempre han aparegut tota la gent de seny que calia. Van convocar una reunió a Annapolis (capital de Maryland) per tractar del problema econòmic, però sols 5 dels tretze estats es van presentar. Així i tot, van trobar la solució: convocar una Assemblea constituent, dissoldre la Unió existent, modificar els Articles de Confederació i refundar el país amb una Constitució justa. Tècnicament, del que es tractava era només de reformar els Articles de Confederació, cosa que exigia que el resultat hauria de ser confirmat per unanimitat.

El Congrés hi va estar d’acord. Serà possible? Un parlament que és raonable i creu en les seves obligacions! Molts no n’hem vist mai cap.

L’Assemblea Constituent de gloriosa memòria es va reunir, com el Congrés Continental havia fet per proclamar la Independència, a la ciutat de Philadelphia. Molts estats no volien anar-hi, i calia que hi fossin tots, però al final es van reunir el 25 de Maig de 1787. Van debatre en secret, però el resultat final que van enviar a Nova York era diferent de la Confederació i l’encert més gran en la història del país. El nou règim que acabava de nàixer, va reafirmar i preservar la sobirania dels estats, només que seria compartida pel Govern Federal en certs casos. Les jurisdiccions d’estats i govern federal serien separades: certes coses serien de jurisdicció federal, però la majoria quedarien sota l’autoritat sobirana de cada estat. Els jutges vetllarien per mantenir-les separades. Sobretot, el govern federal podria imposar impostos i regular el comerç interior.

La Constitució fou ratificada pel darrer estat en 1789, dotze anys després de la Declaració d’Independència, i ha estat esmenada 27 vegades  (cosa que exigeix 2/3 del Senat i 2/3 dels Estats membres de la Unió). Devia ser bona perquè 227 anys després segueix en plena força i gaudeix del suport incondicional de la població. I mireu on han arribat els Estats Units d’Amèrica.

Comparant amb la Unió Europea

Només hi ha comparacions en que nominalment totes dues Unions eren entre estats independents que havien de votar unànimement en tot. La raó per crear la Unió americana era la guerra i les relacions exteriors mentre que el comerç i l´economia quedaven exclosos. Als EUA en canvi tota l’economia quedava exclosa de regulació. Però les picabaralles, intrigues i secretisme i poca democràcia eren iguals. El desencadenant de la crisi a Amèrica fou la ruïna del govern central que no podia pagar les seves obligacions i la sublevació intractable de Shays a Massachusetts, tots dos casos inacceptables. A Brussel·les sembla ser la crisi dels immigrants, el Brexit, la manca de democràcia i l’autoritarisme dels dirigents. Però la crisi americana fou resolta molt be. Què passarà a la Unió Europea?

Hi ha qui creu que també podria ser dissolta i una nova Unió creada creada només pels estats que creguin en el govern democràtic i vulguin aprofundir seriosament la Unió.

Joan Gil

 

 

Publicat dins de Congrés dels EUA, constitució, Constitucio Federal, Crisi comercial, Estats Americans, EUA, General, Nova York | Envia un comentari

Vivint a Fort Worth, prop de Dallas

Un pou d´extraccio de gas a Fort Worth

Un pou d´extracció de gas a Fort Worth

Estàtua noucentista al lloc on la Pantera fou vista fent la migdiada originalment després de la Guerra Civil davant la Courthouse del Comtat de Tarrant

Estàtua noucentista al lloc on la Pantera fou vista fent la migdiada originalment després de la Guerra Civil davant la Courthouse del Comtat de Tarrant

IMG_1453

 

Un nét meu admirant el Downtown de Fort Worth des del meu balcó

Un nét meu admirant el Downtown de Fort Worth des del meu balcó

Ja fa prop de tres anys que vaig deixar Nova York i visc a Fort Worth, ciutat que molts Americans coneixen només perquè l’aeroport principal es diu

Dallas-Fort Worth (DFW). Tenim moltes autopistes connectant FW amb Dallas i tenim un tren suburbà que funciona molt bé. Hom no pot dir que FW sigui un suburbi de Dallas, que està (segons on hom vulgui anar) a unes 30 o 35 milles. Per cotxe hom triga com a mínim uns 50 minuts (i com a màxim moltes hores). És més complicat que simplement tractar FW de suburbi. Dallas presideix com a cap visible una comunitat inventada pel Servei Federal d’Estadística i anomenada Metroplex. La nostra regió havia estat coneguda sempre com Texas del Nord, una zona molt rica amb grans jaciments de gas natural, molts bancs i multinacionals. El Metroplex és enorme, com mitja Catalunya i van decidir inventar-se el nom Metroplex, que fa més impressió,i està presidit per Dallas al bell mig. El Metroplex té més de set milions de residents, Dallas només un milió dos cents mil i Fort Worth per ara sols vuit cents mil però està creixent molt ràpidament. La resta viu a altres ciutats. No obstant els pocs residents, Dallas té una skyline impressionant i un tràfic odiós i desorganitzat i està mal protegida contra els desbordaments del riu Trinity. La nostra Skyline, com ensenya la foto al damunt, és molt mes modesta i el Downtown molt més avorrit, amb poques botigues, però no cal anar-hi. Anuncien molt una Plaça anomenada Sundance Square, amb petits sortidors d’aigua perquè els nens hi juguin que jo trobo kitsch. També hi ha un mural amb vaques horrorós.

Una cosa inesperada que crida l’atenció als visitants es l’existència d’interseccions, entrades i sortides d’autopistes extraordinàriament espectaculars, a vegades amb 7 o 8 pisos, que semblen verdaders gratacels altíssims. La pendent és molt gran, fa molta por d’equivocar-se i les corbes són molt fortes. Els carrils en direcció oposada passen molt a prop, a una altura lleugerament diferent i sembla emocionant com un parc d’atraccions. En qualsevol cas, les muntanyes russes del parc “Six Flags” son visibles al costat de l’autopista principal entre FW i Dallas i hom no pot estalviar-se la comparació.

La ciutat de Fort Worth és immensa, ben organitzada i molt ben protegida contra inundacions. La gent de Dallas sovint ens menyspreen i es pensen que no som res i demanen crèdit per coses que són nostres. No heu sentit dir mai que American Airlines, l’aerolínia més gran del món està a Dallas? Doncs no: la trobareu a FW. Em recordo d’una sèrie televisiva recent ambientada a Dallas. Una noia amb pocs diners demanava veure cases a una amiga que treballava facilitant habitatges de lloguer. L’amiga, veient el petit pressupost disponible, responia indignada: És que vols que t’ensenyi cases a Fort Worth? Vinga,  senyora, que ja voldria vostè viure tan bé com nosaltres!

Tenim unes quantes multinacionals. I la nit abans del seu assassinat, el President John F Kennedy va aterrir a un aeroport de FW amb la Jackie i va dormir a un Hotel que encara existeix a Main Street. L’endemà va volar de FW al Love Field de Dallas (que és com volar de Badalona a Barcelona) i va fer un passejada triomfal electoralista en cotxe descobert per Dallas. Només venia a demanar vots i deixar-se veure amb la Jackie, una dona molt popular. Fou assassinat quan el seu cotxe ja sortia de Dallas. El seu assassí jau a un cementiri de FW.

Coses més actuals? Als EUA hi ha dues fàbriques federals per imprimir tots els bitllets de dòlar. Una està a Washington DC i l’altre aquí. Vaig visitar la nostra l’altre dia. Em van ensenyar una pila de paquets al costat de la maquinària i em van assegurar que estava veient mil milions de dòlars. Només veient. No fan pagar per entrar, però no em van donar res de record, ni una mostra del producte. Oferien a la botiga de records els bitllets de dos dòlars, que són difícils de trobar, a bon preu.

Hi ha moltes bases militars a la ciutat i una tradició militarista forta. Tenim aquí la fàbrica que produeix tots els avions de les sèries F, inclòs el famós model F35, l’arma més cara en la història del país, un avió que vola a  1.8 mach i és invisible al radar. Diu que els vendran a 300 milions la peça, potser amb rebaixes per als països de l’OTAN. Quin progrés tan gran!  No és cap secret. Els diaris locals en parlen i ofereixen feina. Jo em vaig acostar a veure de lluny el lloc i em van desorganitzar el navegador Google que tinc al cotxe. No es poden fer bromes amb aquesta gent i tenen molta tecnologia. Ni tan sols m´havia acostat a la porta.

El lloc més turístic de la ciutat és l’ Stockyard, poblat per bous, bars-restaurant i cowboys en uniform i a cavall (sense pistola). La ciutat fa molts anys abans de trobar el gas, havia esdevingut un centre principal en el subministre de bous per alimentar  la població americana. Cal saber que gràcies a això la ciutat és un nus ferroviari molt important per trens de càrrega. Hi ha gent que es pensa que no hi ha trens als EUA. Hi ha una xarxa molt considerable que és propietat de les companyies de trens de mercaderies que es neguen a acceptar trens de passatgers i estableixen que aquests s’han d’aturar sempre que un tren de càrrega necessiti la via. Voldria algú establir un TGV entre Dallas i Houston (com entre Los Angeles i San Francisco, o Washington i Nova York), però hi ha molts adversaris. El país no té tants diners com Espanya.

El negoci de vendre bous es va ensorrar catastròficament al final de la Guerra Civil perquè durant la contesa havien venut només a l’exèrcit Confederat. Com que no quedava feina, la població  va caure a uns 200 residents. Un periodista famós de Dallas va venir a veure què passava i se li va acudir escriure que havia vist una pantera (!) dormint a la pols davant la casa de govern de la nostra Tarrant County. El lector deu saber que no hi ha panteres ni a Texas ni enlloc als EUA. La cosa va fer gràcia i va esdevenir famosa. Hi ha dues escultures de panteres noucentistes al lloc de l’observació i la policia du una pantera pintada a l’escut. A vegades FW s’anomena la Ciutat de la Pantera i molts equips esportius d’escoles s’anomenen Panteres.

La ciutat ja està construint un projecte faraònic desviant a un lloc el riu per crear tocant al downtown una illa artificial amb habitatges d’alta densitat, un llac, canals com a Venècia, un estadi petit de bèisbol, una marina i botigues per peatons (que són una espècie gairebé desconeguda a Texas). Us imagineu el nom de la futura illa? Segur que sí: Illa de la Pantera.

Arribem a una cosa rara que potser sorprendrà a molts lectors. FW i algunes altres ciutats del Metroplex estan damunt de la bossa de gas natural més gran de la nació. Molts residents cobren royalties de la companyia que explota el gas sota els seus jardins. Com a conseqüència els pous d’extracció estan repartits dintre del casc urbà per tot arreu. Prop de casa n’he trobat cinc, un d’ells el de les fotos (al costat d’una residència d’avis), però la companyia diu que n’hi ha 350 (!!!!). Potser us interessaran les fotos. No hi treballa ningú ni fan soroll, ni pudor. Es veuen uns tubs de ferro sortint de terra, uns quants tancs rodons de magatzematge i pantalles de sol per obtenir electricitat per a l’ordinador. Estan sempre a una mena de jardí  envoltat per una xarxa metàl·lica. No són ni macos ni lletjos però no molesten ningú. Tothom els accepta i diuen que no hi ha perill.

Jo crec que aquí a FW no cal fer fracking per obrir un pou, i no hem patit gaires molèsties, però a una altra ciutat del Metroplex anomenada Azle sí que es veu que feia falta i es van enregistrar més de 500 petits terratrèmols, alguns causant problemes estructurals a les cases. També molestaven la maquinària, el soroll i la polseguera prop de les finestres dels dormitoris. La gent en va parlar molt però ja no en parla ningú i els pous estan en marxa. I paguen dinerets.

Considereu que es tracta de gas, no de petroli.  Curiosament, l’ús domèstic del gas a la ciutat és molt limitat i tot funciona amb electricitat. Com diu el refrany, a ca’l ferrer cullera de pal. Els propietaris expliquen que gràcies al nostre gas, les centrals elèctriques de Texas ja no cremen carbó. Sens dubte, el gas és més net, pero segueix produint CO2 i encara que millori el problema, no el resol. A més diuen que també exporten molt de gas a Mèxic, que sembla que té molt petroli però poc metà.

Una part molt gran de la ciutat al sud-oest  sobretot és una verdadera ciutat jardí molt verda, amb grans cases molt maques i jardins amb flors. Els carrers importants van envoltats per parcs enormes molt ben cuidats amb gespa, arbres i flors i gràcies al riu Trinity i les vies de tren a vegades es circula en cotxe per qms pel centre sense interseccions. Altres parts de la ciutat són com la resta de Texas. En general estan bé però hi ha carrers que no estan igual de bé.

Tenim molts barris mexicans i de restaurants i tavernes mexicanes n’hi ha per tot arreu. Hi havia hagut històricament poca població negra, però després de l’huracà Katrina a Nova Orleans, molts negres se’n van anar de Louisiana refugiant-se a Houston i no hi van voler tornar. Per ara, hi ha feina per a tothom. També Dallas fou un centre d’acollida per a vietnamites fugitius després d’aquella guerra tan terrible. Segueixen tenint dos canals de TV en llengua vietnamita.

I em deixo pel final la raó per la que visc aquí: la Texas Christian University, TCU. Veient el nom d’aquesta gran universitat algú a Catalunya es pensaria que és una entitat religiosa, que no és veritat. Moltes universitats americanes velles (Harvard, Brown, Columbia, Chicago, etc) van ser fundades per comunitats religioses sobretot baptistes que necessitaven instrucció pels seus ministres. La majoria van acabar canviant el nom i són laiques però a llocs tan conservadors com Texas no hi va haver forma. En canvi, hi ha universitats confessionals molt religioses com ara Baylor que no ho ensenyen al nom. Recordem també les universitats jesuites. En qualsevol cas TCU (com la Southern Methodist University SMU de Dallas, on està la llibreria del President George W Bush) és una institució laica on dos membres de la meva família són professors titulars de Literatura Anglesa. En aquest moment (2016) la matrícula anual costa prop de 33,000 dòlars, la gran tragèdia de la que parlava Bernie Sanders. Però sorprenentment, hi ha bufetades per entrar. Es poden permetre triar cada any entre molts milers de sol·licitants de tota la nació i fins i tot en part de l’estranger, que hi volen estudiar. Com s’ho fa la gent per pagar? Hi ha molts milionaris aquí. Els ciutadans no somnien amb tenir fills genials o intel·lectuals a Harvard o Stanford: ells prefereixen que tinguin una bona educació a TCU i prenguin el negoci familiar. Quins objectius millors pot tenir un home senzill?

(Aquest apunt és disponible també com a una pàgina)

Adéu-siau

Joan

Publicat dins de Dallas, Dolar, Fort Worth, Gas natural, TCU, Trens Americans | 1 comentari

Votant per Internet: l’experiència als EUA

Els Catalans de l’exterior ho tenim molt difícil per poder exercir el nostre dret al vot si el procés exigeix presentar-se personalment en algun moment a un Consolat de l’estat. En el meu cas, em caldria anar a Los Angeles, a uns milers de qm. El problema de la registració pel vot en absència, els 50 estats incorporats a la Unió americana ho han resolt oferint com a mesura alternativa la distribució de credencials i instruccions per Internet. Cal anar a un web, registrar-se i hom rep al telèfon, tablet o ordinador tots els papers que fan falta i no s’entén perquè a Espanya no es fa. Ara bé: l’acte de votar és molt diferent de registrar-se i aquí sí que hi ha problemes sobretot per qüestions de seguretat.

Quan les lleis diferents no importen
Un cas memorable que il·lustra el problema? Autoritzar el vot per internet als residents al país no s’ha plantejat mai, només pels residents a l’exterior. Recordem l’anunci del Districte de Columbia (que vol dir la capital, Washington DC) que l’any 2010 volien autoritzar el vot al web electoral de tots els absents d’ultramar. Al·leluia! La companyia nord-americana principal venent sistemes de votació per Internet es diu http://www.EveryoneCounts.com per si algú desitja llegir la defensa d’un futur inescapable. Curiosament són sempre els tècnics, enginyers i programadors els qui diuen que és impossible fer el vot amb garanties.  Un aspecte molt complicat que no es discuteix aquí pero és fonamental, és que autoritats independents haurien de tenir l’oportunitat de fer recomptes i verificar els resultats, que és molt més díficil de fer que de dir.

Tornem al DC de l’any 2010. L’agència que dirigia el vot, visiblement irritada per l’oposició a la novetat que no volia callar, va desafiar a tots els hackers del país a sabotejar amb impunitat i sense por de càstig el seu sistema de vot, protegit pel mateix sistema d’encriptació usat per l’exèrcit en temps de guerra (volien dir per exemple per evitar que un coet es girés a mig vol i anés a una base americana). La satisfacció arrogant dels wahingtonesos no va durar gaire: 47 hores després especialistes de la gloriosa Universitat de Michigan van publicar al web propi els llistats dels e-mails i vot de tots els votants, a més de canviar el vot de tothom.  Ho van deixar córrer de moment.

Recomano a qui es vulgui informar seriosament el web http://www.verifiedvoting.com. En resum, el problema, fins i tot tret el perill de hacking, és la impossibilitat de garantir l’anonimat del votant i evitar que li canviïn el vot, que identifiquin al votant o que facin votar a gent difunta o indiferent. Als EUA hi ha 8200 jurisdiccions diferents, masses per causar un problema, però és un argument absurd: qualsevol expert explicarà que hi ha uns pocs districtes claus que decideixen el resultat. El cas més recordat fou el resultat a la Florida de la lluita presidencial entre George W Bush i Al Gore, decidida per un grapat de vots. A qualsevol vot, els experts poden predir quins districtes seran decisius.

Situació actual del vot per Internet als EUA
Cal recordar que les 13 províncies sota domini colonial britànic que per no voler aguantar més els impostos injusts i l’explotació de la monarquia britànica van fer la revolució del 1776 amb una DUI, havien esdevingut després de guanyar la Guerra Revolucionària 13 estats lliures i sobirans, cosa que Gran Bretanya va reconèixer al tractat de pau.  La Constitució que van firmar al final reconeixia i mantenia la plena sobirania dels estats, que sense que quedés abolida. La passaven a compartir amb la nova Unió dels EUA, la qual només tindria autoritat sobre un nombre limitat de coses i altrament havia de respectar l’autoritat final dels estats en gairebé tot sense cap dret de tocar-la (que és com seguim).

Degut a això els sistemes, maquinàries i procediments a cada estat són molt diferents. A Nova York, com a la majoria d’estats, cal només presentar per poder votar la targeta de votant i la Mesa no pot demanar cap altre document d’identitat. A molts estats republicans (17 dels 50), en canvi, exigeixen ensenyar un permís de conduir amb foto (la identificació universal) o un passaport. Ho fan per limitar el nombre de votants negres o hispans (que per raons difícils d’explicar, sovint no en tenen i moltes vegades voten pels demòcrates). Un altre problema és l’afiliació amb un dels partits: la targeta de votant té escrit sempre si ets demòcrata, republicà o independent. Això és important per les primàries. Només deixen votar per un partit, naturalment, però aquí a Texas, com a uns quants estats, la Mesa pregunta simplement per quin dels dos partits vols votar; a Nova York en canvi només deixen votar pel partit escrit a la targeta de votant i és difícil i triga temps canviar-ho.

Després hi ha la qüestió de registrar-se per votar el mateix dia del vot, que 11 estats permeten i els altres no. Finalment, a alguns estats hi ha molts locals oberts dies abans per fer possibles els vots adelantats i a altres com Arizona hi ha molt pocs locals i cues interminables. Potser a algun lector, sobretot si es considera espanyol, li semblaria que caldria unificar la legislació, però perquè i a favor de qui? El país és molt gran i aquestes diferències estan protegides per la Constitució federal, que dona drets però no prohibeix res. Si a algun ciutadà no li va bé, pot escriure als seus representants demanant que ho canviïn.

Tornant a la qüestió de si caldria autoritzar el vot per Internet, hom s’ha preguntat si això augmentaria el nombre de votants, que seria molt desitjable. A una elecció pel Congrés, la millor participació són 39 o 40% i a una elecció presidencial molt disputada potser es pot arribar als 55%. Les enquestes mostren que gairebé 40% dels ciutadans estarien disposats a votar per Internet, només que quan el dia arribi, hi haurà molts avisos i articles als mitjans en contra que podrien fer desistir.

La registració de votants d’ultramar o molt llunyans com queda dit, sí que es pot resoldre sempre per Internet a tots els estats i no s´han trobat dificultats. Els ciutadans residents no s’han de registrar perquè tenen (si l’han demanat) una targeta de votant. En canvi, el problema mal resolt és oferir garanties acceptables per deixar votar a un web per l’internet. Hom ha proposat tres alternatives disponibles a la gent que s’ha registrat per Internet: 1) enviar el vot per e-mail com un fitxer annex ; 2) enviar un FAX; i 3) votar a un web.

En el cas dels fitxers annexes, el perill que s’hi fiqui un virus fa tremolar. I els FAX, algun empleat els ha de manipular. En qualsevol cas, els estats que ho accepten adverteixen a l’usuari que malgrat els esforços que fan, l’estat no pot garantir el dret a l’anonimat. Si l’usuari tria l’opció, ha d’acceptar el perill de perdre l’anonimat

Queda el vot a un web. Només dos estats, Alaska i Alabama tots sols ofereixen recentment aquesta opció reservada per a residents a l’estranger. En principi la mesura està pensada per afavorir el vot dels militars ara que n´hi ha tants a les guerres i a les bases estrangeres. No se sap res de com va. Molts creuen que el nombre de votants és massa petit perquè valgui la pena jugar-s’hi anar a la presó per fer una manipulació que no serveix de res.

Cal saber que qualsevol manipulació d’un vot és un crim sota la jurisdicció federal investigat pel FBI i adjudicat per un jutge federal i que la justícia federal és dura. Molts insisteixen que el sistema per votar hauria de ser sempre segur al 100% o altrament no pot ser acceptat, però hi ha molt poques coses al món que siguin tan segures. Es podria provar. Hi ha diners per pagar especialistes en encriptació i en seguretat. El dret al vot i el sistema de govern estan molt arrelats al cor dels ciutadans i són absolutament centrals. La moneda i l’exèrcit semblen estar ben protegits.

Parlant d’Estònia
Des del 2005 Estònia permet a tots els ciutadans per primer cop al món triar si prefereixen votar per l’Internet o en persona a un local. Diuen que estan contents però quan el resultat és molt ajustat, invariablement hi ha qui diu, tant si és veritat com si no, que la part del vot per l’Internet ha estat manipulada. El web identified més amunt de ¨verified voting¨ conté una declaració molt clara sobre el problema.

El sistema és atractiu perquè donen un termini de dies per votar i fins i tot permeten canviar el vot fins el dia del vot final. Amb el buscador de Google és fàcil trobar crítiques, gairebé sempre d’especialistes, que són sempre els qui estan més en contra. Es veu que només la gent senzilla hi creu. Els adversaris diuen que no hi ha forma de protegir la identitat dels votants, que seria possible plantar còmplices nocius a l’interior del sistema o manipular el resultat fins i tot des de l’estranger. I que tots els ordinadors s’espatllen. Això si que es veritat.

Joan Gil

Publicat dins de General, Internet vot, Residents exteriors, Vot EUA, Vot per Internet, Vots federals | Envia un comentari

El Virus Zika: coses que convé conèixer

El virus Zika era conegut als viròlegs com una de moltes causes virals de malalties lleugeres (n’hi ha moltes) de poca importància trobat a Àfrica, Sud-est Asiàtic i illes dels Pacífic des de mig Segle XX. Era propagat per dues especies del mosquit Aedes, un dels molts virus coneguts dels que no calia preocupar-se fins que el 2015 sobtadament es va declarar una epidèmia associada amb malformacions congènites al Brasil, que aviat es va estendre a molts altres països, on va resultar causava malformacions rares però molt greus als fills de dones afectades. Se sap que la malaltia és transmesa per dues varietats de l’Aedes, un mosquit que només pot viure a països tropicals o subtropicals i per tant no arribarà directament per exemple ni a Catalunya ni la resta d’Espanya. Als EUA el mosquit només existeix per ara a Puerto Rico i les Illes Verge i a les colònies del Pacífic però probablement arribarà a l’estiu a alguns llocs del Sud. El problema no obstant és que en els nostres dies a tot arreu hi ha malalts que s’han infectat durant una visita i també perquè com la SIDA es transmet sexualment i probablement també per transfusions.

La infecció a un home sovint ni tan sols és diagnosticada perquè sembla un refredat: febre, erupció a la pell,
ulls vermells, dolors a les articulacions. Si un home infectat manté relacions sexuals hauria de seguir les mateixes recomanacions que es fan per la SIDA, sobretot ús d’un condó. A les dones en principi igual, només que si la dona està embarassada hi ha perill de malformacions que naturalment espanta molt, no sols per microcefàlia (un cervell i cap mal desenvolupats que molt probablement causarà deficiències intel·lectuals) sinó altres problemes neurològics diversos que aniran sortint. Afortunadament això passa en casos rars. A Puerto Rico hi va haver un sol cas fins ara i la mare va triar un avortament electiu al segon trimestre després de veure l’ultrasò. Al continent nord-americà, acaba de nàixer un nadó a termini malformat a Nova Jersey. La mare havia visitat un país infectat.

Cal saber també que el problema afecta desproporcionadament la gent pobre perquè a casa no estan ben protegits contra els mosquits: sovint no tenen ni malles a les finestres ni aire condicionat.

L’única forma de combatre l’epidèmia és fer desaparèixer un dels Aedes mosquits que la transmeten exclusivament

La Salut Pública aprèn una lliçó molt dura
Deu fer uns vint o trenta anys quan els diaris locals de Nova York van reportar que una malaltia neurològica estranya havia aparegut a Queens. Aviat la causa fou identificada: era el Virus del Nil (East Nile Virus en anglès), una malaltia desconeguda als EUA transmesa per mosquits, només que Queens és on està l’aeroport JFK que rep vols diaris de tot el món. La Salut Pública s’ho va prendre molt seriosament. Havien identificat el perill molt aviat i es van posar a treballar. Dia i nit van començar a fumigar insecticides a tota l’aigua estancada a Queens. La població civil es va sublevar dient que els insecticides farien mal als nens, però els de la Salut Pública no volien afluixar. L’estiu es va acabar i també van acabar els nous casos. Havien guanyat al risc d’emmetzinar tots els nens del barri, tot per una malaltia que semblava tan poc important? Un any després, a l’estiu el virus va reaparèixer a un territori molt més gran que Queens. Van tornar a fumigar i van tornar a fracassar. Des de fa molts anys el virus del Nil és endèmic a tots els estats de la Unió. Hi ha hagut milers de casos, seqüeles i alguna mort. Fou una humiliació terrible pels que havien reconegut el perill i intentat protegir la ciutadania.

Anys després la Salut Pública va aconseguir amagar als diaris que hi havia una epidèmia de febre Dengue a Key West (anomenada Cayo Hueso sota la dominació colonial, l’illa al sud de Miami més pròxima a L’Havana). Hi viu poca gent, però ja tenien uns 83 casos confirmats. Aquesta vegada ja se sabia molt més sobre el mosquit Aedes. Tothom sap que surt de l’ou a aigües estancades però la gent es pensava falsament que viu a l’exterior. En realitat els mosquits Aedes busquen casa immediatament i estan disposats a passar el grapat de dies que viuen a l’interior d’un habitatge i fumigar a l’exterior com havien fet a Queens no serveix de res. Aquesta vegada un verdader exèrcit d’homes de la Salut Pública es va presentar a Key West amb mapes detallats. Es van concentrar a un punt de la costa i van avençar lentament casa per casa entrant a cada habitatge i buscant aigua estancada a les cuines, als patis, als testos amb plantes, a la comuna, als pneumàtics vells, a llocs que a ningú se li havia acudit. A les dues setmanes l’epidèmia ja era memòria. La Salut Pública havia aquesta vegada guanyat la guerra. Però això es pot fer a tot arreu?

Què fan els mosquits Aedes?
Cal entendre com infecten. Només les femelles piquen, mai els mascles. La raó és que les femelles necessiten les proteïnes de la sang per poder fer ous. La primera vegada que piquen, no passa res però si la víctima estava infectada, el virus penetra al mosquit i el virus, empassat, entra aviat a la circulació de l’insecte instal·lant-se aviat a les glàndules salivals. Quan la femella pica per segona vegada, aquesta vegada sí que infecta la víctima amb la saliva. Evidentment no tothom picat desenvoluparà la infecció i poques dones embarassades tenen fills malformats, però això sí que pot passar i és una amenaça terrible i molt real. Hi ha altres formes de combatre els mosquits, com xarxes a les finestres, aerosols, locions, etc. Els laboratoris d’investigació consideren altres coses per interferir amb el cicle dels mosquits, com lliurar versions de mascles amb ADN alterat.

Com se sap que el virus és responsable per les malformacions?
En aquest cas, se li va acudir a molta gent immediatament, però la història de la medicina ens ensenya molts casos quan tothom creia i veia molt clars i estaven convençuts, que van acabar sent identificat com falsos. Cal tenir proves. Per això hi ha una branca de la Salut Pública que es diu Epidemiologia i estudia la relació entre el medi ambiental i la salut humana. No sé perquè a Catalunya hi ha qui es pensa que els epidemiòlegs són metges que estudien malalties infeccioses (!!!!) que no és veritat. Pocs epidemiòlegs són metges i mai tracten malalts. S’ocupen entre altres coses d’esbrinar les causes i forma de transmissió de malalties infeccioses, però també de la medicina del treball o les malalties dels miners o l’amiant i coses similars. El que fan és establir amb proves una relació certa de causa i efecte entre un problema ambiental i una malaltia. Donen diplomes a les Escoles de Salut Pública a nivell de College, de Masters o de Doctorat. Treballen sobretot amb entrevistes, fan estudies de cartes mèdiques, dades complexes i sobretot estadístiques molt complicades.

Tornant a les malformacions causades pel Zika, en aquest cas van decidir fer allò que ells anomenen un “estudi de casos”. Per aquest propòsit van decidir anar a Colòmbia i reclutar per l’estudi unes 3,000 dones embarassades del grup en perill d’estar infectat. Aquestes participants (la gent de la Salut Pública només treballen amb subjectes informats afiliats voluntàriament com exigeix la llei nord-americana) van ser entrevistades. La Salut Pública sempre té entrevistadors professionals que saben com fer-ho sense molestar, i van seguir observant cada cas anotant totes les coses que anaven passant i els metges trobaven. I calia esperar que aquestes dones donessin llum o terminessin l’embaràs per veure si els seus nadons eren normals o no.

El pròxim pas era comparar el nombre de malformacions al grup registrat amb el nombre de malformacions de causa desconeguda a la població general de control (que és molt difícil de triar) que no estava en perill conegut. Si no hi ha cap diferència, queda demostrat que el virus no fa res i el cas queda tancat. Però en el cas del Zika sí que hi havia una diferència. Així i tot, el problema podria tenir una altra causa ambiental encara desconeguda. Per acabar l’estudi, calia comparar al grup estudiat les malformacions entre les dones del grup que resultaven estar infectades amb les malformacions entre dones que no estaven infectades i fer les estadístiques per veure si la diferència era significant o un resultat de la casualitat. I ara sí que hi havia proves.

Com queda dit, la majoria d’infeccions del Zika són banals i sense conseqüències, però hi ha no sols el perill de malformacions fetals diverses (relativament petit però molt preocupant) sinó també de casos com la Síndrome de Guillain-Barré que avui en general es pot superar però sovint acaba a la Unitat de Cures Intensives d’un hospital i podria deixar seqüeles. I algunes altres coses rares, com el porto-riqueny mort recentment d’una púrpura trombocitopènica, una reacció immunològica contra els trombòcits de la sang i algunes altres coses dolentes que encara se segueixen estudiant. Sovint, fer vacunes contra un virus es difícil. No en tenim cap contra el SIDA. Hi ha molt pocs antibiòtics bons contra virus. Verdaderament, ja teníem prou problemes sense aquest virus i ens ha deixat una situació que no sabem si podrà ser resolta o si es quedarà amb nosaltres per sempre.

Qui vulgui informar-se sobre qualsevol problema relacionat amb Zika pot visitar la web del Center for Disease Control d’Atlanta a Georgia, (CDC.gov), la central del servei de salut pública federal.

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari

Puerto Rico, maltractat pel Congrés

Estat d’afers
Vull tornar a parlar del cas de Puerto Rico perquè per primera vegada, ahir el candidat demòcrata insurgent Bernie Sanders va dir que la llei de PR presentada al Congrés seria injusta i ho empitjoraria tot. És la primera vegada que algú en parla. Com fou explicat a aquest bloc en dues ocasions anteriors, el problema és que el govern de Puerto Rico és insolvent, incapaç de re-pagar 73 mil milions de $ en deutes i que encara que ja han deixat de pagar almenys dues vegades (perquè sembla que si ho fessin no tindrien prous diners per garantir el manteniment dels serveis públics i pagar sous), el 1 de juliol hi ha un venciment enorme que afectaria creditors dels EUA. Puerto Rico, sens dubte sota pressió els darrers anys per poder vendre obligacions de seguretat dubtosa, havia establert un sistema de prioritats una mica insòlit que ho està complicant tot. No hi ha dubtes que la culpa la té una classe política inepta i molt probablement una corrupció que aviat serà investigada i tindrà conseqüències.

Evidentment, el govern nord-americà ha d’intervenir. La llei dels EUA defineix Puerto Rico oficialment com a un “territori no-incorporat“, que vol dir territori no incorporat a la Unió com a Estat. L’únic nom oficial del país és “Commonwealth of Puerto Rico”. L’illa obtingué un autogovern generós (que els Catalans no tenim) basat en les clàusules apropiades de les constitucions dels 50 estats, que són bastant semblants. La Constitució federal dels EUA conté no obstant una clàusula sobre els territoris no-incorporats (que altres països prefereixen anomenar “colònies“) dient que si cal, a aquests territoris el Congrés pot fer el que calgui. Això exactament és el que estan a punt de fer, no obstant les queixes i protestes de l’illa. Per fer la humiliació pitjor, la nova llei (si és aprovada per les dues cambres del Congrés com tothom espera) estableix que la nova llei no està limitada a PR, sinó que en cas de necessitat s’aplicaria a qualsevol altre territori no-incorporat: Guam, Samoa, les Illes Verge Americanes i les Marianas del Nord.

Bloqueig republicà a la Cambra de Representants
Els republicans no parlen dels hispans de forma tan insultant com Donald Trump, però l’actitud és la mateixa. Van dir des del primer dia, que PR se les havia d’arreglar tot sol com va fer Grècia i que els illencs només volien fer trucs per triar qui cobra i qui no (parlen del problema curiós de les prioritats del deute, creat efectivament pel govern de PR). El cas va caure dintre la jurisdicció del Comitè de Recursos Naturals de la Cambra de Representants dominat per ells, i la Casa Blanca també es va afegir a les negociacions. L’Speaker Paul Ryan (que fins ara no ha aconseguit fer aprovar cap llei) molt emprenyat pel bloqueig Republicà es va posar a fer cops de puny a la taula i va manar la seva gent treballar conjuntament amb els Demòcrates. El comitè va rebre i escoltar el representant de PR (“resident comissioner“, que és el membre elegit de la Cambra sense vot i també representants dels creditors. Al final el dimecres passat van dipositar a la Cambra un projecte de llei finalitzat que podria ser votat tan aviat com els representants acabin d’estudiar-lo. Haurà de ser aprovat per majoria absoluta per tota la Cambra i tot el Senat per separat, i els parlamentaris podrien fer canvis, però sens dubte esdevindrà la llei.

El projecte de llei
De fet anul·la i ignora parts importants de la Constitució de PR que queda en part en paper mullat i torna a posar l’illa sota un règim colonial. Quin poder té un que no té cap accès als diners? Hi ha coses malvolents, per exemple l’ordre de retallar el sou mínim que cobren molts treballadors (molt més baix que el sou mínim federal als EUA), cosa que el President Obama va denunciar però va acabar acceptant. Igualment la recent llei porto-riquenya establint un moratori que permetia aplaçar els pagaments quedarà derogada per ordres de Washington.

Hi haurà una nova Junta de set supervisors (“els homes de negre“) basada a Washington i nomenada pel President Obama, només un dels quals haurà de ser resident de Puerto Rico, amb autoritat, poder directe i absolut d’execució i d’investigació i negociació sobre tots els assumptes financers. Com la llei diu explícitament, aquest grup executiu estarà completament fora i per damunt de l’autoritat del govern i del Parlament de PR. La nova Junta seguirà en funcions per temps indefinit i quedarà dissolta automàticament només el dia que PR aconsegueixi vendre obligacions al mercat lliure, cosa que trigarà un temps considerable. Seguirà existint l’autogovern de PR?

Els creditors podran negociar la reducció del deute (acceptant cèntims pel dòlar) si no hi ha més remei i després de votar acceptant-ho, però la decisió final la prendran tots sols els set homes negres, els quals podrien imposar tot allò que els semblés oportú. A més tindran el dret de demanar i llegir documents de l’arxiu i govern de PR i podrien posar gent en mans de la justícia per corrupció, violació de la llei i abús de poder. (Una de les provisions justes de la llei.) I estudiaran les causes del desastre i perquè hi ha tantes coses que no funcionen a l’illa.

Diuen que un dels problemes durant la negociació de la llei era que els Republicans ja preveuen la possibilitat (potser caldria dir-ne probabilitat) que els Demòcrates reguanyin la majoria al Senat al novembre (però no a la Cambra) i no volien que ningú pogués millorar les condicions. Quan tenen mania a algú, tenen mania a algú.

Com a “nacionals” i no pas ciutadans, mentre visquin a l’illa els porto-riquenys no paguen impostos federals, però els impostos de PR són molt més alts i ofereixen pitjors prestacions socials i de beneficència. És la raó principal, (apart de la qüestió de la llengua que també és un problema que molts no volen acceptar), adduïda pels polítics nord-americans per rebutjar la incorporació de PR com estat, que els EUA quedarien obligats a assumir una càrrega monstruosa de la seguretat social i la beneficència de l’illa. El perill comunista que van citar fa molts anys per instal·lar l’autogovern ja ha desaparegut, però tampoc sembla que a Washington hagin aparegut partidaris de concedir la independència. Puerto Rico ja ha votat alguna vegada per canviar el règim, però ha estat sempre ignorat pel Congrés. El privilegi més gran atorgat pels EUA és el dret d’immigrar al continent sense permís ni limitacions i rebre la ciutadania el mateix dia que arriben. Ja ho estan fent milions de PRiquenys anant sobretot a la Florida.

Com acabarà? Aprendrà algú una lliçó? Aquesta nova llei es molt punitiva pero no ofereix cap mena d´ajut econòmic, ni cap plan per millorar l’economia. El futur imminent dels porto-riquenys serà molt dur. Tan negre com els set homes de Washington. I segur que els mitjans espanyols que cantaven tan feliços el règim oficial de l´Estado Libre Asociado i el progrés imaginari de la seva llengua als EUA tampoc semblen dir res. S’interessen més per la llengua que per la gent que la parla.

Joan Gil

Publicat dins de Congrés dels EUA, General, Obama, Puerto Rico, Republicans | Envia un comentari

Eleccions: comparant els sistemes dels EUA i l’estat espanyol

Els EUA tenen una Constitució aprovada el 17 Setembre 1786 (fa gairebé 230 anys) que ha estat modificada amb algunes esmenes però és l’orgull més gran del poble americà i segueix dominant fermament sense dissidència la vida política. A diferència d’altres constitucions. Va tenir un èxit sense precedents o comparació. Establí per primera vegada al món un govern legitimat exclusivament per eleccions populars, universals i secretes i sobretot va establir també per primera vegada la separació de poder entre les tres branques diferents de govern: executiva, legislativa i judicial, una qüestió que fins aquell moment sols alguns pensadors havien discutit. Igualment va deixar clar el principi cabdal que disputes entre aquestes branques havien de ser resoltes per un jutge (i no a trets o pel carrer, per exemple).

Però com a Catalans en aquest moment de la nostra història, potser ens interessaria més una cosa que no hi està escrita però dominava les discussions secretes que van tenir els diputats de l’Assemblea constituent que la va escriure. La nació en aquell moment era un agregat amorf de 13 ex-províncies ara ja esdevingudes nacions sobiranes, que s’havien sublevat contra la corona. A diferència de Sud-Amèrica, la Revolució nord-americana (sempre significantment anomenada Revolució, rarament guerra d’independència) no fou un moviment nacionalista, sinó un alçament contra un govern monàrquic anglès mig totalitari que violava els drets civils dels colons, els explotava econòmicament amb impostos injustos i es negava a negociar res. De fet la Declaració de la Independència expressa sentiment per haver estat forçats a fer una DUI. Austràlia i el Canadà i alguns altres van preferir seguir de moment dintre l’Imperi Britànic i els va anar bé.

Un cop alliberats els nous 13 estats, què havien de fer? El problema va conduir a una sèrie de discussions notabilíssimes sobre la natura, els límits i els perills pels ciutadans derivats del poder de l’estat, que tots els pares fundadors temien. Com és que a un país lliure l’estat pugui arrestar o executar ciutadans o confiscar propietats? El problema més gran era la repartició de poder entre els Estats i la nova Unió, un problema conegut a la història com a Federalisme. Només veien clar que convenia tenir una sola política exterior i una sola defensa (i un servei de correus probablement). En totes les altres coses, els nous Estats s’ho volien fer tots sols.

La revolució es va fer en 1776 però la Constitució actual no va aparèixer fins 1786. El primer intent fallit de Constitució que va durar 10 anys (i molta gent no en sap res) fou una Confederació que atorgava gairebé tot el poder als Estats i creava allò que semblava una Unió de caràcter voluntari depenent més de la bona voluntat dels Estats que de la llei (qui vulgui, trobarà fàcilment a l’internet el text de la Constitució Confederal oblidada). Era una verdadera orgia llibertària. Va fer feliç a molta gent però era un verdader desastre. Hi va haver petites guerres frontereres, ningú pagava impostos a la Confederació, i els Estats anul·laven totes les lleis confederals que volien. S’havia d’acabar. I van convocar una Assemblea constituent per tornar a començar fent-ho millor. Aquí és on els pares fundadors es van lluir de debò definint un sistema de sobirania igual però compartida entre els estats i la nova Unió. Eren gent que evidentment no es fiaven del nou govern, que veien amb por i preocupació el poder que l’estat adquiria sobre els ciutadans i van establir molts sistemes de “checks and balances” ben protegits que amb la breu excepció de la Guerra Civil (causada pel problema de l’esclavatge que els pares fundadors havien preferit ignorar) ens ha dut 230 anys de pau i estabilitat. I hegemonia.

Les eleccions federals obligatòries
El govern dels Estats Units (com diuen els ciutadans, que prefereixen referir-se entre ells al seu país com als Estats Units usant rarament la paraula federal o central per diferenciar-lo de l’estat on viuen) mana que els estats enviïn representants a Washington elegits o renovats cada dos anys i cada quatre quan es tracta d’un nou President, respectant els principis sacrosants de vot lliure, universal i secret. Altrament cada estat és lliure de fer-ho com vulgui en tots els detalls com ara districtes, màquines de votar, horaris i organització. Només que l’elecció ha de tenir lloc (o acabar-se) cada primer dimarts del mes de novembre cada segon any (els anys parells). El sistema no ha fallat mai en els darrers 230 anys, i no hi ha hagut mai cancel·lacions o anul·laments. I les baralles les ha resolt sempre un jutge.

El Congrés dels EUA és bicameral (com tots els Estats menys un). La Cambra Baixa és la Cambra de Representants, on els Diputats representen ciutadans directament. La duració del mandat és de dos anys només, que sembla poc en comparació amb els parlaments europeus, però en els temps de la fundació dels EUA i fins primers del segle XX molts càrrecs eren elegits només per un any. La Cambra no pot ser dissolta ni ha intentat mai ningú fer-ho. El termini i la legislatura expiren la mitjanit del 31 de desembre cada dos anys i els nous representants presten jurament els primers dies de gener. La data de l’elecció serà sempre per llei federal el primer dimarts de novembre.

El Senat, amb el mateix poder que la Cambra de Representants (però amb atribucions exclusives en certs assumptes com nomenaments) representa els Estats. De Senadors dels EUA, n’hi ha dos per cada Estat. Els terminis dels Senadors són de sis anys i cada dos anys cal renovar la tercera part, que vol dir que el Senat ha estat en sessió permanent des de fa 230 anys i ningú té el poder de dissoldre’l.

El cas de l’elecció presidencial és curiós perquè no és una elecció directa sinó una elecció d’un cos electoral. Hi ha molta gent a qui no agrada i preferiria una elecció directa del nou President però hi ha moltes coses a dir des del punt de vista del federalisme. Quins candidats es preocuparien d’anar a estats petits com Rhode Island o Nou Mèxic? En canvi, els candidats només farien campanya a llocs com Califòrnia, Texas, Illinois o Nova York. Fa dos segles els electors es reunien en persona (ara ho fan per correu només) i hi va haver moltes baralles i alguna bufetada. En l’actualitat, el Vicepresident sortint que és el cap del Senat, llegeix les comunicacions dels electors i proclama els nous President i Vicepresident. Per correu no hi ha mai discussions o bufetades. A més l’any 1786 hauria estat impossible fer una elecció directa. El vot amb paperetes que sí que ho permetria, no fou introduït fins el segle XIX. Es va escampar pel món amb el curiós nom de sistema australià. Al segle XVIII en general les eleccions es feien per Caucus, assemblees locals de ciutadans on es votava alçant el braç o per aclamació.

Millores recents
Jo en nomenaria dues. Les màquines de votar electròniques van ser introduïdes per molts estats després de la catàstrofe electoral del recompte de vots amb targetes IBM a la Florida per resoldre l’elecció entre George W Bush i Albert Gore, que va fallar el Tribunal Suprem a favor de Bush. Al començament hi va haver problemes de seguretat amb els ordinadors (els venedors s’entretenien demostrant com era de fàcil ficar-se als sistemes comercials dels adversaris) i també amb sistemes electrònics tan complicats o delicats que el públic no els entenia. A diferència d’Europa hi ha eleccions de jutges de totes les branques, caps de policia i molts altres càrrecs que semblen interminables. I els ordinadors no podien donar cap rebut perquè immediatament algú oferiria diners a canvi de vots. A més, a la majoria d’eleccions el contingut de la pantalla es massa llarg i difícil d’entendre, plena amb noms de gent desconeguda que no ha fet campanya. Però sens dubte aquests instruments són el futur. Potser algun dia deixaran votar des de casa. Els vots més importants sempre s’ensenyen al capdamunt de la pantalla.

L’altra millora és el vot anticipat. Els locals han de tancar el primer dimarts de novembre al vespre, però poden obrir quan cada estat vulgui. Aquí a Texas (on deixen votar al local del teu districte que vulguis) alguns locals obren durant dies feiners dues setmanes abans del dimarts, altres durant dos caps de setmana consecutius o coses similars. Això va molt bé per augmentar la participació, evitar cues i vots d’absència, i estalviar el problema del mal temps. S’hauria de fer a tot arreu. A Nova York encara només deixaven votar el dimarts i calia anar a la Mesa que t’havien donat. No entenc perquè ningú a Europa ha recullit una idea tan lògica.

L’estat amb el sistema més original i probablement prometedor és Oregon. Han abolit els locals electorals i les Meses. El que fan és enviar per correu a cada votant registrat una butlleta de paper amb un sobre. La butlleta és de la mena on només cal fer creus i els ordinadors poden llegir el vot. El ciutadà pot omplir-la a casa i dipositar el sobre amb el vot a una mena de bústies especials ben marcades que posen pel carrer a llocs cèntrics. Aquests dipositoris estan disponibles uns quants dies però es retiren el famós dimarts al vespre. Que jo sàpiga, la població està molt contenta amb el sistema i tenen porcentatges de vot elevats

Eleccions de diputats individuals, no de partits
Els Congressistes tenen cadascú un cos electoral i un territori individuals i han de trobar el balanç entre servir als seus electors, que el coneixen personalment i es poden dirigir a ell o amenaçar-lo, o fer campanya contra ell, i servir el partit. I un cop a Washington, el Caucus o fracció parlamentària de cada partit al Congrés sempre intentarà dirigir el vot, cosa que molts diputats rebutgen. En general, el cap del grup dels diputats del partit ha d’anar fent trucades de telèfon i mirar de convèncer, recollint vots individuals abans d’exposar-se a presentar una llei o resolució que els seus diputats no accepten i fer el ridícul. El sistema té els seus problemes (els diners que costa i els desigs dels donants) però evita que els representats acabin sent titelles que reben ordres sense veu o autoritat, a vegades obligats a votar contra els interessos del país que els ha elegit com passa a Madrid. Com hem vist tantes vegades que passava amb el PSC.

Les primàries
Les primàries, a diferència de l’elecció al Congrés, són un assumpte privat dels partits que es resol com ells volen, de forma diferent a cada lloc. Potser les primàries no són el paradís democràtic que molta gent es pensa perquè els partits troben sempre una forma de manipular-les. La Sra Clinton podria donar una conferència sobre el tema. Sobretot, la baixa o baixíssima participació electoral (en eleccions locals) permet manipulacions massa fàcilment mobilitzant un petit grup. Als EUA una participació del 40% a les generals és considerada molt alta. A moltes primàries purament locals podria descendre als decimals. Un vegada a Nova York se´m va acudir anar a votar a unes primàries gairebé desconegudes pel públic i ignorades pels diaris i recordo amb quina curiositat em van mirar els funcionaris avorrits de les Meses. Probablement volien saber qui era jo. I sobretot, qui m’havia enviat. Cal reconèixer però que hi ha hagut molts candidats que han aconseguit fer saltar tot l’aparell directiu del partit. Com ara Trump a cals Republicans i gairebé Bernie Sanders a cals Demòcrates. I com alguns candidats independents han aconseguit a certes demarcacions. Però es molt difícil perquè els dirigents del partit tenen molts diners i més connexions.

Joan Gil

Publicat dins de Congres America, Estats Americans, EUA, General, Referendum, Tribunal Suprem dels EUA, Vots federals | Envia un comentari

El Cinco de Mayo, els Mexicans de Texas i el General Prim

Doncs no: el Cinco de Mayo no és ni ha estat mai la festa nacional del nostre país veí, que se celebra el dia de la Independència al mes de Setembre. Avui tanquen les escoles i fan festes populars desenvolupades espontàniament, però ni tan sols és festa oficial a la majoria del territori federal. En certa manera als EUA se celebra més que a Mèxic gràcies als esforços polítics i socials de molts col·lectius representant el poble mexicà dels EUA sobretot a Califòrnia. A Texas tothom explicarà als visitants que alguns mexicans van firmar la declaració d’independència contra Mèxic i van lluitar a la guerra contra el General-Dictador-President Santa Ana que va seguir. Fins i tot alguns van morir a El Àlamo amb els patriotes Texans. I els Texans, a més de la barbacoa viuen dedicadíssims als restaurants mexicans que hi ha a tot arreu, sobretot als tacos, que són gairebé un menjar texà nacional. Tenentaqueries a tot arreu. De fet la cuina anomenada mexicana pel món és allò que els mexicans anomenen cocina norteña, originada a Texas i Nou Mèxic. Em consta que els Mexicans han tingut problemes i patit discriminació, però estan més respectats i viuen millor a Texas que a molts altres estats.

Què va passar el 5 de Maig de 1862
Va tenir lloc la batalla de Puebla. Mèxic havia patit greus commocions després de la independència. L’ordre social amb terratinents i oligarques religiosos que havia deixat Espanya era una vergonya i un desastre inacceptable. Un heroi nacional fou elegit President de la nova nació: Benito Juárez, un indígena zapoteca de pura sang natural d’Oaxaca. Juàrez, un liberal sincer i convençut, va veure que era impossible pagar els deutes exteriors i va suspendre els pagaments a l’estranger. A Europa això no va agradar gens. Els països pobres han d’aprendre que cal retornar els préstecs o si no és un robatori i un espoli. (Igual com va fer recentment la Sra Merkel amb Grècia i Espanya i els EUA fan ara amb Puerto Rico). Un cos expedicionari conjunt, espanyol manat pel General Prim, britànic i sobretot francès va desembarcar a Veracruz a donar una lliçó als Mexicans.

El que segueix és molt rocambolesc, però ho vist escrit a llibres mexicans i probablement és veritat. El lector és lliure de creure-ho o no.
Un matí, el General Prim va anar a esmorzar i es va trobar sota el tovalló una carta personal firmada pel President Benito Juárez. “Vostè, Senyor General, li espetava, a Espanya diu que és liberal i progressiu, i ara ve al meu país a fer una marranada i matar gent. No podem pagar allò que demaneu”. El Català s’ho va pensar una mica i va escriure una resposta. La va deixar a la taula sota el mateix tovalló, d’on va desaparèixer immediatament. Potser, si és veritat, es podria considerar una contribució catalana a la fundació del servei de correus mexicà. Al poc temps tant en Prim com el general britànic van concloure que Napoleó III de França havia mentit descaradament i que ell només volia posar un titella d’emperador i convertir Mèxic en una colònia. Prim va manar, pel seu compte i sense demanar permís al govern d’Isabel II, la retirada de Mèxic sense disparar un tret i els britànics van fer el mateix. Un exèrcit francès d’uns 8,000 homes, ben armat i professional, es va enfrontar a l’exèrcit mexicà manat pel General Ignacio Zaragoza, un Texà de naixement en càrrec d’uns 2,000 homes mal entrenats i amb poques armes. La victòria total mexicana, gairebé miraculosa, és allò que celebrem avui.

Els francesos, no obstant, determinats a construir un imperi colonial, van continuar la guerra, rebent reforçaments i arribant a prendre la capital, on van posar al tro l’Emperador titella Maximilià d’Àustria. Duraria només tres anys abans de morir afusellat i el gran Juárez va entrar a la Ciutat de Mèxic victoriós i en triomf. No va voler esdevenir un Dictador. Havia succeït en preservar la llibertat del seu país contra forces molt superiors i s’havia fet elegit sempre constitucionalment. Hom pot veure la seva foto penjada a la paret de totes les ambaixades i edificis oficials mexicans i van canviar el nom de la ciutat on s’havia refugiat en els pitjors moments a Ciudad Juárez.

Evidentment la gran victòria de Puebla (sense el General Prim, afortunadament) no va servir de gran cosa, però va demostrar que Mèxic sabia defensar-se.

Joan Gil

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Envia un comentari