Plorant amb Síria

25, agost de 2015 per Joanot

Si encara visqués a Nova York, estic segur que em trobaria amb el matrimoni sirià que tan bé coneixia per lamentar amb ells la destrucció i dispersió de la seva nació. Eren Cristians ortodoxos, tots dos metges i acomodats, i no em van voler explicar mai quina llengua parlaven entre ells. He vist als llibres que molts Cristians parlen el Siriac, un dialecte Arameu. En qualsevol cas, l’amiga S. es va entusiasmar veient aquella pel·lícula recent on Jesús parlava l’Arameu a la pantalla. És la meva llengua, deia ella. Tenien un país meravellós, bressol de la nostra civilització, de l’alfabet, i de dues de les tres religions monoteistes i l’han perdut. Trets de les seves llars, arruïnats i empobrits, perseguits per bàndols criminals, els sirians han iniciat sovint a peu, amb nens i sense equipatge el camí de Turquia cap a Alemanya o Suècia, on ningú els vol i ningú entendrà la seva llengua ni reconeixerà els seus estudis. De camí estan posant en prova la bonhomia i humanitat de països menys desafortunats però pobres, han creat tensions polítiques a la Unió Europea que la posen en perill perquè no els saben resoldre i han despertat moviments feixistoides. Segur que molts han mort pel camí. Li sembla a algú que això pot acabar bé? Els occidentals en principi creiem que no hem de jutjar ningú. Però jutjar i entendre són dues coses molt diferents, i si no entenem perquè aquestes coses passen, podríem acabar repetint-les.

Síria al començament de la civilització

Fa uns 10,000 anys la nostra història hi va començar. Al territori ara anomenat Síria durant l’Edat del Bronze van aparèixer per primera vegada la ramaderia i l’agricultura i s’han trobat proves del primer desenvolupament de sistemes de rec. Les primeres ciutats fortificades i els imperis militars associats amb elles van aparèixer més aviat al nord i sud de l’Iraq veí entre el Tigris i l’Eufrates, els dos famosos rius, però en qualsevol cas Damasc amb uns 5,000 anys és una de les ciutats més antigues del món.

El territori sirià fou el bressol dels pobles semítics que per tants segles competirien amb els indoeuropeus (nosaltres) per la supremacia. Els àrabs són semites.    Avui en dia només els jueus s’autodenominen semites, però aquesta fou una gran família de nacions històriques. Jo em recordo sempre dels fenicis (originalment del Líban) i les seves colònies cartagineses (incloent les Balears i Cadis). Hi ha espanyols que ens anomenen “fenicis”. Volen dir en realitat “jueus” i es pensen que és un insult. Els fenicis van inventar l’alfabet i l’escriptura fonètica, la navegació i el comerç i el vidre. Durant l’edat de Bronze la gran llengua Aramea, primer idioma amb vocació mundial, es va formar i, increïblement, se segueix parlant. De fet la majoria de texts bíblics que coneixem van ser escrits primàriament en Arameu, així com el Talmud de Babilònia, llibre fonamental dels jueus sefardites, escrit segons sembla en una variant Aramea antiga dificilíssima d’entendre. L’hebreu també fou una variant de l’Arameu, abandonada després  de   pocs segles, que sobreviuria només en la litúrgia jueva i ha renascut recentment a Israel. En temps de Jesucrist, a Palestina, part de Síria, s´hi parlava Arameu i Grec koiné.

I de religions? La religió hebrea no podria haver sorgit enlloc més i fou el primer culte dirigit a un Déu benvolent interessat en nosaltres i en la justícia, que no havia existit mai. I el Cristianisme? Encara més. Palestina era una part de Síria però molts apòstols, sobretot a l’església de Jerusalem volien fer del Cristianisme només un corrent jueu i es limitaven a predicar a les colònies jueves disperses per la Mediterrània. Però St Pau va caure del cavall i es va convertir prop de la ciutat síria d’Antioquia (ara en territori turc) i des d’Antioquia va començar a predicar i dirigir una religió nova, independent de la nació i de qualsevol poder polític-militar i oberta a tothom. La tercera gran religió monoteista, la Musulmana, no va nàixer a Síria però hi està ara ben establerta amb nutrides representacions de la Sunna i del Xiisme. Cal recordar que Damasc fou la capital de tot l’imperi àrab sota la dinastia dels Ummayads, successors del Profeta, la família probable d’Abd Er Raman I, fundador d’Al-Àndalus.

Síria no es transforma en una nació moderna i el petit Líban apareix

Seria molt avorrit descriure aquí els avatars històrics  al territori siri, sempre ocupada un darrere l’altre per tots els imperis locals i mediterranis, mai lliure i independent. Fa pena pensar en els nens d’escola aprenet història a Síria. La llengua Aramea, el gran tresor cultural, utilitzat  fins i tot  a l’immens Imperi Persa (que hauria estat ingovernable si no hagués declarat l’Arameu llengua oficial) fou desbancada com a llengua comú per l’arribada i conquestes d’Alexandre el Gran, que hi va imposar el dialecte grec que ell parlava anomenat koiné. L’Evangeli i tots els texts científics i literaris del temps foren escrits en grec koiné que va ser la llengua franca de la cultura i el comerç fins l’arribada del Llatí (i l’Anglès ara). Durant la Primera Guerra Mundial, el Regne Unit va prendre als turcs gairebé tot el món àrab, però, arribada la pau, França també va voler ficar-hi cullera com a nou poder colonial i els britànics els van cedir Síria (per civilitzar-la, es pensaven) sota un mandat de les Societat de Nacions acabada de fundar. França, que va haver de separar Palestina i tornar-la als britànics, ho va fer molt, però molt malament i el caos polític derivat no acabaria mai. Durant milers d’anys, Síria havia estat només una joia cobejada, mai un país independent. Un rei hachemita va prendre control, però va haver de fugir per canviar de país i tornar com a rei de l’Iraq. La seva família al final es va quedar amb Jordània, on encara regnen.

Perquè és el Líban un país independent de Síria?

No sembla ser fàcil d’explicar. Abans els historiadors deien que fou una invenció francesa. Al país hi ha una comunitat cristiana, els Maronites, que havia estat part de l’esglèsia oriental ortodoxa excomunicada per Roma però durant les Croades van decidir fer-se catòlics i així han quedat. Sembla que a França els feia il·lusió deixar un país amb catòlics al cor d’Aràbia, per minoritaris que fossin. Els libanesos ho neguen i fan palès que hi va haver patriotes lluitant per la llibertat del nou país. En qualsevol cas, els polítics libanesos ho van fer bastant bé creant un estat força pròsper i mig democràtic, on Beirut esdevingué el París de l’Orient. El seu secret fou la creació de 18 grups religiosos semi-independents amb membres obligatoris registrats sense separació entre església i estat: els membres de cada religió tenien lleis separades que seguien els seus preceptes religiosos sense molestar els altres, com petits estats compartint el mateix territori en un marc laic i tolerant però ignorant-se mutuament. Al final la tragèdia palestina i els atacs israelians ho van espatllar tot. Ara mateix ja fa un any que no hi ha Cap d’Estat i la caixa pública és insolvent. Síria ha estat sempre el Big Brother, que anava bé fins que, ja en temps de l’actual President sirià Bashir al-Assad, van fer assassinar al Primer Ministre.

Síria després de la Segona Guerra Mundial i la pujada al poder de la família Assad

Síria és un dels membres fundadors de l’ONU actual, però altrament els va costar molt estabilitzar-se enmig d’un caos grandiós causat sobretot per les moltes religions i manca d’experiència or desitjos democràtics, lligats amb tendències violentes, interessos estrangers i grups irresponsables. Durant la Dictadura franquista els catalans somniàvem amb la democràcia i la llibertat, però a Síria, com a l’Iraq, tenien altres esperances i preocupacions i massa tradicions violentes. El partit Baath va nàixer com un partit panarabista i socialista laic, aviat separat en dues branques, la iraquiana de Saddam Hussein i la siriana de la dinastia dels Assad. Molt absurdament, els baathistes aspiraven a fer-se comunistes, cosa poc escaient o raonable quan la majoria de la població no volia saber res del laïcisme i somniava amb la imposició de la Xaria. En qualsevol cas, la Unió Soviètica i ara Rússia es van fer amics i encara en són. El partit va abolir el Parlament decidint fer lleis dintre el partit per decret i la Constitució era paper mullat. Van patir molt pel conflicte palestí, com tothom a la regió, sobretot després del Setembre Negre.

Al final en 1970 el Capità de l’exèrcit Hafez al-Assad, pare de l’actual cap d’estat sirià, va prendre el poder per trenta anys fins la seva mort en 2000. Naturalment, Hafez era un dictador perillós que governava amb l’exèrcit gràcies al suport de la seva secta xiïta  Alawita, originària del nord del Líban i dels iranians. Sense ser Alawita no hi havia forma de treure res ni rebre un càrrec, però els Sunnites molt nombrosos seguien patint en silenci. Assad gaudia el suport no sols dels seus Alawites, sinó també de tots els Xiïtes i dels Cristians. Cal donar crèdit a Assad pare per certes coses: per primera vegada hi va va haver estat de dret i govern constitucional i va establir una societat laica amb drets civils per les dones i respecte a totes les religions. El mateix va ser el cas amb Saddam Hussein a l’Iraq veí, el qual no obstant a diferencia d’Assad governava amb els Sunnites i oprimia el Xiisme i els dos mig partits Baath s’odiaven a mort. En resum, Saddam i Hafez eren molt similars i governaven els seus paisos en un marc inestable,  laic i tolerant que per la regió, eren progressiu, només que Saddam era un Sunnita que oprimia els Xiïtes, a l’inrevés d’Assad. Tots dos, sobretot Saddam, eren dictadors desagradables, però podrien haver dit com Lluís XIV “darrere meu, el diluvi” i destituir-los sense tenir preparada una successió ben pensada i amb suport popular, era una bogeria gairebé criminal.

Hafez es va complicar molt la vida ficant-se al conflicte entre l’Iraq i l’Iran (atiat pels EUA que van engrescar a Saddam Hussein) on només podia rebre. Va patir un atac molt greu dels Germans Musulmans sunnites de l’Egipte, ja seguidors de la ideologia gihadista. Hafez va guanyar i va fer executar molta gent, alguns diuen 10,000 persones, altres 40,000. Els Germans Musulmans van perdre, però la llavor de l’islamisme ja va quedar plantada i regada. Per sempre més, evidentment.

A Hafez al-Assad li semblava natural que el poble volgués elegir unàniment com a líder el seu fill després de la seva mort. Va triar i preparar per la successió el seu primer fill, el qual es va matar en un accident de cotxe. Va haver d’acomiadar un altre fill per incompetent i ja només li quedava el jove Bashir, l’actual president, un intel·lectual moderat i poc interessat en política que havia estudiat la carrera de medicina a Damasc i vivia a Londres especialitzant-se en Oftalmologia. Diuen que no s’havien estimat gaire. Va haver de tornar de Londres a correcuita i el pare, ja malalt, va començar a explicar-li coses a la desesperada. Hafez va morir el 2000 quan Bashir només tenia 34 anys, menys dels 40 exigits per la Constitució que va haver de ser reformada per evitar la pèrdua d’un senyor tan intel·ligent i ben preparat.

En Bashir fou ben rebut al començament i va esdevenir popular, resultant ser molt més tolerant que el seu pare. Diuen que anava al cinema i es passejava pel carrer a peu amb la muller i una petita escorta. Aleshores el Primer Ministre libanès fou assassinat i tothom va acusar el règim sirià. L’ordre va sortir de l’entorn de Bashir, però probablement d’un parent per interessos financers. També va patir un bombardeig israelià poc entès. I al final va arribar la Primavera Àrab i el seu tro va trontollar. I Bashir va ensenyar al món un costat molt violent i perillós de la seva personalitat que tenia amagat i la guerra civil, crueltat extrema i un horror espantós van començar a escampar-se per tot el país.

Evolució

Com queda dit, es pot esbrinar la veritat sense necessitat de jutjar, i val la pena fer-ho. Donaré la paraula al famós milionari G. Soros: el règim d’Assad estava perdut quan el President Obama, molt vacil·lant va començar a ajudar de forma amagada alguns grups sunnites. Entenent que els EUA no enviarien tropes en cap cas, Bassir, desesperat i contra la paret, obtingué in extremis ajut militar de Rússia i de l’Iran, els amics de sempre i  va  girar la truita. Ultratjats per la intervenció iraniana, els Saudites van activar, finançar i engegar els gihadistes d’ISIL (Estat Islàmic) a Síria i a l’Iraq. Ultratjats també, els Iranians van respondre llençant els Houtis (xiïtes) a la conquesta del Iemen, situat als nassos i rereguàrdia dels Saudites, els quals van reaccionar amb el salvatgisme freqüent a la regió. L’aliança actual transparent entre Aràbia Saudita i els Gihadistes de l’Estat Islàmic és un pacte infernal entre gent que s’odien a mort.

I ara les columnes humanes van de camí a Suècia, tot l’Orient Mig està en flames i ningú veu el final.

I hi ha qui recorda els grupets de Neocons que aconsellaven al President George W Bush a la Casa Blanca. Era l’hora d’actuar! Acabada la Unió Soviètica, Amèrica era lliure d’imposar la dominació i solució militar amb democràcia a tots els conflictes del món, però sobretot al món àrab (ara s’ha acabat, però això els Republicans ho van anar dient per deu anys). I en Saddam Hussein era un malvat amagant armes de destrucció massiva i l’exèrcit americà seria rebut a Bagdad amb flors i música com una força alliberadora portadora de la democràcia i d’un temps nou. Tot canviaria.

I en això sí que van tenir raó.

Joan Gil

Sayyid Qutb, pare de la ideologia islamista

5, agost de 2015 per Joanot

Els lectors no n’han sentit parlar mai? Hi ha qui es pensa que Qutb fou el fundador dels Germans Musulmans a l’Egipte, que no és veritat: aquest escriptor tan radical, en l’actualitat rebutjat pel seu antic moviment, fou el membre amb més influencia, més reconegut i de més conseqüència del Germans Musulmans. Els seus llibres, en particular “Milestones” (Fites o Mollons en català) van constituir i són acceptades per tot el moviment com a les fundacions morals, polítiques i religioses de l’Islamisme. És impossible entendre aquest moviment sense llegir-lo perquè Qutb en va escriure el full de ruta. Per altra banda, si algun lector s’excita o indigna fàcilment, seria millor que no llegís aquest apunt. Hi ha coses que… Ho escric perquè em sembla una necessitat entendre el món i saber interpretar les coses que passen.

El món on Sayyid Qutb va nàixer

Nasqué el 1906 a un poble egipci sota el domini colonial britànic i va anar a una escola britànica. Semblava un nen prometedor de bona família amb interessos literaris, poètics i religiosos notables i va acabar fent-se mestre d’escola. Nascut sota dominació colonial, va estudiar el passat i la història de l’Imperi àrab. Aràbia havia estat una gran nació, vivint i il·luminant el món des del marc feliç creat per la Xaria, la llei alcorànica. L’imperi musulmà s’estenia per tot el món, des d’Àsia Central a la frontera francesa i va produir els savis i els artistes més grans del món en aquells temps. Els seus exèrcits i la seva tecnologia eren temuts i dominaven el món.

Què en quedava ara de tot això? La nació àrab havia estat conquerida primer per l’Imperi Otomà i ara pels Anglesos, els quals l’havien esquarterat en països artificials com Síria, Jordània, Pakistan, Iraq i molts més. Aquests països eren incapaços de promoure la unitat àrab i estaven dominats per dirigents i reis corruptes que ho controlaven tot i s’embutxacaven l’or i el petroli que eren el regal de Déu als musulmans, mentre perseguien als verdaders musulmans. Hi havia fins i tot estats absurdament laics on Religió i Estat existien mig separats, cosa que era una blasfèmia. Egipte era en aquells temps també una monarquia inventada que Qutb ajudaria a enderrocar. Seria possible encara restaurar aquell món feliç ara perdut?  A Qutb i als Germans Musulmans els semblava que valia la pena començar a lluitar per aconseguir-ho. Però hi hauria un conflicte molt gran entre la tradició i el modernisme. L’escriptor es va quedar amb la tradició i va condemnar el modernisme.

Era correcte pensar d’aquesta manera? L’Imperi Turc Otomà s’estava dissolvent en aquells moments i els països creats pel colonialisme encara estaven en vies de formació. En qualsevol cas, els Catalans ens recordem sempre de 1714. Deu passar molt això d’enyorar el passat.

Una estada fatal als EUA

El mestre d’escola Qutb ja era conegut a l’ambient de l’ensenyament públic i ja tenia més de 40 anys quan va rebre el 1950 una beca per venir als EUA a estudiar els problemes de les escoles. Tant debò no hagués vingut mai! En dos anys va estudiar a Washington DC, a Stanford University prop de San Francisco i sobretot a Greeley, a l’estat de Colorado, on hi ha una Escola de Mestres estatal de bona reputació. En Qutb ens explica en detall a un llibre com va anar.

Jo vaig viure per un temps a Colorado i no hi ha cap altre lloc on un estranger pugui ser millor tractat i rebut. Greeley és un poble conservador ple d’esglésies, on en aquells temps no hi havia cap bar ni cap cinema. La gent no poden ser més afables i acollidors; es barallarien pel privilegi de poder ajudar un visitant amb problemes i oferirien taula i sostre a qualsevol persona que ho necessités. Veient l’egipci molt sol, algú el va invitar a la reunió social per estudiants que un pastor protestant oferia els dissabtes. Feien jocs, discussions, lectures i al final acabaven sempre fent un ball. Li van dir que el pastor l’acceptaria encara que fos musulmà. Qutb va explicar a un llibre què va veure: L’escena del ball li va semblar infernal. Hi va veure noies mig despullades tocant-se amb homes, retorçant-se i ballant al so d’una música horrible, estrident i escandalosa que l’espantava. I el pitjor de tot: el Pastor, que pretenia ser un servidor de Déu no sols ho tolerava tot, sinó que a més seia ell mateix a tocar música en un petit orgue per aquesta indecència tan horrorosa!

Evidentment, Qutb no aprovava cap mena de música estrident i és curios que dediqués pàgines senceres a arremetre contra el jazz, que és l’únic estil musical genuïnament nord-americà en existència, com si fos una obra diabòlica. Acaba dient que per entendre aquesta música, cal escoltar una peça cantada perquè les notes altes demostren clarament fins a quin punt el soroll es inharmònic i intolerable i fa mal a les orelles.

Els Estats Units evidentment no li van agradar

Qutb  ja havia desenvolupat el seu principi més bàsic que va mantenir i divulgar tota la seva vida:  L’Islam ja NO existia i la comunitat musulmana estava extinta des de feia segles, havent caigut en una Godless Ignorance (ignorància sense Déu). Amb això, encara que no ho va voler aclarir mai, de fet declarava als musulmans, diguem-ne oficials, com infidels que no mereixen més respecte que els occidentals i de fet l’Islam que els oficials representen havia de ser reconquerit amb la Gihad, si calia. Prou que sentim parlar cada dia de bombes matant civils a l’Orient Mig. És cruel i absurd anar en els nostres dies a una de les mosques a l’Occident a queixar-se dels Islamistes i odiar aquesta religió, com si tinguessin la culpa de res.

L’autor va escriure una caracterització grollera de la dona americana, la seva forma de vestir i els seus costums sexuals i socials que prefereixo no repetir aquí perquè la trobo insultant. Només voldria afegir que explica seriosament una cosa que atribueix a una dona americana. Li va dir que sexe és una funció biològica que no cal complicar amb consideracions morals. Els cavalls i els bous fan el que han de fer, es reprodueixen i tot va bé i no se’n preocupen. Aquesta cita tan extraordinària ha cridat l’atenció a molta gent que fan notar que ni tan sols als anys 70 durant la revolució sexual, no hi va haver cap font, llibre o article nord-americans coneguts  que escriguessin una cosa semblant. L’autor hauria d’explicar millor d’on s’ho va treure abans de certificar que és una actitud nordamericana. En Qutb no es va casar mai no obstant dir que en tenia ganes perquè no va trobar mai una dona “amb la puresa moral i la discreció” que ell esperava. Es veu que cap dona egípcia hauria estat digna d’ell. Qutb va expressar indignació contra les lleis americanes del divorci, que per ell eren absurdament restrictives. Una dona havia de tenir dret a divorciar-se contra la voluntat del marit? I ara!

Qubt es va posicionar radicalment contra qualsevol forma de democràcia, no obstant que altres musulmans noten que l’Alcorà va establir la Shura, una mena de parlament, cosa molt progressiva al segle VIII.  Per a Qutb la democràcia és una mentida per enganyar la gent, cobrir la corrupció i continuar l’opressió i dominació dels musulmans. Per tenir un bon govern, l’única cosa que cal fer és donar el poder a polítics que entenguin l’Alcorà i prou. Estava contra totes les formes d’imperialisme, colonialisme o nacionalisme, perquè només servien per continuar la submissió dels musulmans. Creia en un antisemitisme verdaderament extrem. Estava contra qualsevol forma de socialisme o capitalisme perquè Islam prohibeix cobrar interès. Els partits socialistes europeus només eren còpies burdes del comunisme que demostraven la bancarrota d’occident. Els occidentals eren gent malvada i corrupta. Una qüestió interessant: pot un musulmà de debò anar a una escola a aprendre ciència o tecnologia d’infidels? De moment sí, però a la llarga caldrà tenir prou savis musulmans perquè no faci falta.

La restauració de l’Islam verdader s’obtindria per dos camins: conversions i eliminació de les estructures actuals ignorants de Déu (volia dir guerra contra estats musulmans). Una Gihad ofensiva seria l’única forma d’eliminar aquest estat d’afers no sols de la terra musulmana sinó de tot el món (!!!)

I sobretot i per damunt de tot: tota la humanitat hauria d’acceptar la llei sagrada de la Xaria oberta a tothom i vàlida a tot arreu que ho hauria de regular tot i portaria felicitat i harmonia al món. En Qutb tenia també una vena poètica. Al final de la seva desgraciada visita als EUA va pujar a una muntanya prop de San Francisco i emocionat per la bellesa del paisatge, es va sentir posseïdor de l’harmonia que l’obra de Déu i la Xaria durien aviat al món i la humanitat.

La fi de Sayyid Qutb

La monarquia ridícula que havia deixat el Regne Unit a l’Egipte fou enderrocada per un grup de militars dirigits pel que esdevindria un polític famós, Gamal Abdel Nasser, futur president-dictador d’Egipte per molts anys i figura mundial inoblidable del temps de la Guerra Freda, a la qual Nasser va mirar sempre de jugar la carta soviètica contra els EUA. Nasser havia estat un admirador molt gran de Qutb i dels Germans Musulmans… fins que va pujar al poder. Per molt temps, s’havia trobat gairebé cada dia amb Qutb, discutint el futur estat islàmic,  la reunificació d’Aràbia i el paper de la Xaria. Molt indignat, Qutb va reconèixer que el nou govern de Nasser sí que abraçava el Panarabisme proposant federacions amb Síria, Jordània i l’Iraq (que van ser un fracàs total) però no volia saber res d’un estat confessional islàmic. Per evitar la ruptura inevitable amb un home tan prominent, Nasser va oferir al seu antic amic qualsevol post de govern que volgués (Educació, per exemple), però en Qutb creia de debò el que deia i no hi havia res a fer quan les seves doctrines eren ignorades. Al poc temps Qubt fou empresonat enmig d’una gran persecució dels Germans Musulmans desfermada per Nasser. Després d’uns 5 anys molt durs, les condicions d’empresonament van millorar i va poder tornar a escriure, produint de fet en aquest moment la majoria dels seus 24 llibres, entre ells 30 volums de comentaris sobre l’Alcorà. I és també a la presó on va escriure Milestones, anomenada abans. No havia canviat gens. Als 10 anys fou alliberat per pressió del govern de l’Iraq però es va tornar a complicar la vida immediatament, fou detingut un altre cop i aquesta vegada va morir penjat a la forca. Per poder seguir participant en la política egípcia, els Germans Musulmans van haver de renegar de la doctrina

Una cosa bona que va deixar

Sense ell, el gran escriptor egipci Naguib Mahfouz, guanyador d’un Premi Nobel de Literatura  i una de les grans figures literàries mundials del segle XX, no hauria estat r econegut. No era cap mena d’Islamista i,  ja vell, fou gairebé assassinat per una bomba. La seva obra està traduida i, quan treballava a  una casa editora , la famosa Jackie Kennedy va editar una traducció d’una de les seves millors novel·les als EUA. En van fer una pel·lícula.

El lligam Islamista

Dir que Qutb és l’autor de la ideologia Gihadista no és cap especulació, sinó un fet reconegut per tothom que ha estudiat el fenomen islamista. Després del seu empresonament, un clèric que era germà seu va difondre molt efectivament tota la ideologia avui anomenada oficialment Qutbisme. Un dels seus deixebles destacats fou un metge egipci anomenat Zawahiri, per anys segon en comand de Qaida i en l’actualitat successor d’Osama bin Laden com a cap suprem de Qaida. Aviat Zawahiri va descriure els Germans Musulmans i els escrits de Qutb al seu company bin Laden, el qual per un temps es va instal·lar a Cairo assistint cada dia als sermons del segon Qutb. Aquesta teoria polític-religiosa fou oficialment acceptada i difosa per Qaida. Probablement, també és compartida ara per l’Estat Islàmic i, pel que es pot llegir a vegades al NY Times, sembla ser allò que els nous reclutes aprenen per Internet tant a Europa com als EUA.

I sabent tot això, li sembla a algun lector que la religió musulmana en té la culpa?  Sort que tenen si poden salvar la vida.  Es podrà resoldre el problema?

Joan Gil

 

 

 

Els Gihadistes i la Separació entre Església i Estat

25, juliol de 2015 per Joanot

Els mitjans ens recorden cada dia de la tragèdia civil i militar que continua cada dia a l’Orient Mig i que ha arribat fins casa nostra, preocupant la nostra població civil i el nostre govern. Què ens expliquen dels islamistes? Denunciar els culpables com  terroristes és correcte però no explica res ni ensenya un camí que potser algun dia pogués conduir a millorar o resoldre el conflicte. Jo penso sempre que la Reconquesta d’Al-Àndalus (Península Ibèrica en àrab) pels regnes cristians va durar 800 anys degut a la invasió successiva de dues nacions gihadistes nord-africanes, el Almoràvits i els Almohades. Tornem a anar pel mateix camí? Aquest apunt intenta presentar la diferència central de com nosaltres veiem les relacions entre estat i religió i de quina forma tan diferent les veuen ells. Molta gent diu falsament que els islamistes són fanàtics religiosos, una cosa rarament confirmada per la gent que ha parlat amb ells o n’ha conegut algun. I a les mosques d’occident hi ha creients  musulmans molt devots que no pensen en posar bombes, ni els imams ni la majoria en volen saber res. Recordo que dos dels terroristes culpables de la destrucció de les Torres Bessones havien passat el seu darrer vespre a un local nocturn bevent alcohol. Quina és la verdadera motivació? Cal mirar enrere per entendre-ho.

Les religions en l’antiguitat

A l’aura de la nostra civilització, cada estat i cada nació tenien una religió pròpia d’ells amb déus propis i limitada al seu poble. Això encara s’observa a moltes tribus aïllades que queden pel món. Aquestes religions no es limitaven a oferir un culte sinó que invariablement contenien prescripcions i lleis de natura tant individual com col·lectiva que eren la seva legislació i legitimació i formaven una part inseparable de la personalitat, història, esperances i tradicions de la nació, tant com avui en dia una bandera, un himne o un idioma. Tant si un ciutadà era religiós com si no, una apostasia era inimaginable perquè hauria representat una traïció al seu poble. Proselitisme als estrangers seria una cosa absurda i ningú podia renegar de la religió. Amb certa lògica, alguns països musulmans castiguen l’apostasia amb la pena de mort.

Quan hi havia guerres, els déus hi participaven sempre i protegien al seu poble. El país perdedor, sovint esclavitzat i deportat, també perdia els ses déus, que eren més febles que els del poble vencedor i quedaven destruïts i oblidats. Els Romans tenien una actitud oberta poc comú: ja van apropiar-se dels déus grecs al començament de la seva expansió i després van seguir acceptant com a seus molts déus estrangers que anaven trobant.

El Cristianisme és diferent

La religió cristiana predicada per Sant Pau va diferir de totes les religions anteriors en un punt completament original que esdevindria fonamental: declarava ser universal, afirmava que tots els homes de qualsevol nació, raça, edat o gènere lliures o esclaus, eren iguals i podien ser convertits i acceptats a la nova religió que  no quedaria exclusivament vinculada a cap nació ni a cap autoritat. Això no s´havia sentit dir mai. Per deixar-ho encara més clar, l’Evangeli posa aquesta declaració inconfusible a la boca de Jesucrist: al Cèsar allò que és del Cèsar, a Déu allò que és de Déu. No hi podia haver cap discussió: església i estat eren coses diferents que havien de quedar separades. No ho havia dit ningú abans i era un canvi fonamental que poc a poc en el curs dels segles les societats civils i en el nostres dies la legislació  i constitució de la majoria de països d’arrels cristianes va anar incorporant i en els nostres dies és un principi intocable i suportat per tothom.

Naturalment a l’Església hi ha hagut sempre més pecadors que sants i les coses no han anat sempre com haurien d’haver anat. La història conté molts crims i abusos, guerres, persecucions, clericalisme, corrupció, imposicions, antisemitisme, etc. A Espanya cal recordar el tractament dels indis americans i la Inquisició, i més recentment el nacionalcatolicisme de Franco (Com deia el No+Do “el Caudillo Franco y la egregia dama Doña Carmen Polo de Franco  entraron en el Templo bajo palio y se acercaron a la Sagrada Mesa”). Al democràtic Regne Unit el monarca és el cap de l’església anglicana. I cal parlar d’Andorra? Diuen que el Papa Francesc vol acabar amb el Bisbe-Copríncep. Contradiccions, contradiccions! N’hi ha hagut i n’hi haurà sempre, perquè només som humans. Però el principi és molt sòlid i ho sobreviurà tot.

Minories a l’estat no-confesional

Tornant al tema principal, cal pensar ara en les minories no cristianes que viuen a països que han establert fermament la separació de religió i estat, diguem per exemple a casa nostra, els Musulmans i els Jueus, que als estats propis, no separen església i estat. Com s’ho prenen? En general en els nostres dies molt bé, abans potser era diferent. N’estan contents i són paladins entusiastes del laïcisme i la llibertat de religió, però tenen sempre un problema que no es pot resoldre: que el llibre en què creuen,tant la Bíblia com l’Alcorà, conté normes i lleis que s’haurien d’aplicar a la societat, cosa que és sovint impossible al lloc on viuen com minories. Sempre hi ha incidents, que en general són modestos i es poden arreglar amb bona voluntat. A Nova York els ultraortodoxos que viuen  certs barris intenten que l’ajuntament mani certes regles que no agraden a tothom (tranquil·litat els dissabtes, espais on es pogués empènyer cotxes d’infants els dissabtes, evitar aparadors amb temes sexuals explícits, etc). I altres prefereixen anar al país on no són cap minoria i poden aplicar plenament les seves creences tal com estan escrites al seu Llibre en l’organització i lleis de la societat civil.

I els musulmans? Terrible com sona i difícil d’entendre com és, hi ha una minoria que, rebutjant totalment el sistema democràtic, veu el poble musulmà, que té memòries lluminoses d’un passat imperial gloriós i d’una ciència, una literatura i un art que il·luminaven el món, ara dominat, oprimit i subjecte a abusos per una civilització falsa i perversa, cegada pels diners,i la corrupció i les obsessions sexuals i falta de respecte a les dones, que ha destruït la seva integritat territorial i l’ha fragmentat en països artificials en les mans de polítics i reis tribals que pretenen posseir l’or i el petroli patrimoni de tot el poble àrab. I que creuen que es pot lluitar per tornar-hi. Que aspiren a restaurar un món feliç i just on el desenvolupament humà seria  possible gràcies a la implantació de la Xaria com va passar al segle VIII.

Els qui veuen les coses així, són sempre petits grups que eviten parlar amb els imams o la religió musulmana oficial on no serien acceptats mai. Depenen molt per a la seva coordinació i aprenentatge d’Internet. Obama va dir l’altre dia que els imams havien de combatre aquesta actitud. Tant de bo poguessin! És ridícul dir als predicadors d’una altra religió què  haurien de predicar a les mosques però en aquest cas, els islamistes no volen saber res d’ells i no s’interessen per la religió individual tant com pel sistema social polític  i econòmic descrits a l’Alcorà que esdevindria possible només acceptant i fent respectar plenament la Xaria en un món on església i estat no queden separats.

J. Gil

Recordant Srebernica: Vint Anys Després

10, juliol de 2015 per Joanot

La ràdio em recorda de l’aniversari de la tragèdia pitjor del drama de la desintegració de Iugoslàvia. Això va poder passar a l’ Europa civilitzada de finals del segle XX? Com que probablement molta gent ha oblidat com va anar, em permeto reproduir una part lleugerament modificada d’un apunt originalment publicat el 30 de Maig de 2011. En el temps transcorregut, molts dels culpables van ser capturats i duts al Tribunal de Den Haag. En Mladic es va morir a la presó. I ara que hi ha tanta immigració tràgica, cal no oblidar que aquestes coses poden passar.

Radko Mladic

…era un militar iugoslau de carrera nascut a un poble bosnià serbi. Després d’anys fent una carrera normal a l’exèrcit iugoslau, li va semblar que la presència de tants musulmans a la seva terra era una tragèdia històrica i un abús intolerable resultant del temps de dominació turca que calia resoldre. Els moros ni eren compatriotes ni tenien drets ni probablement eren éssers humans. Curiosament parlaven un llenguatge molt semblant al seu serbi-croata i fora d’algunes dones, anaven vestits igual que ell i no se´ls podia distingir sinó per la religió i el nom. Però eren l’enemic.

Srebrenica, el 6 de juliol de 1995

Cal entendre que els serbis bosnians viuen a la perifèria de la nova República acabada de fundar de Bòsnia-Hercegovina, com dues cireres pegades per la cua o una V a l’inrevés, amb dues cames amples tant a l’Est com a l’Oest però connectades només per una petita franja de terreny a la punxa de la V, que és el territori on encara està Srebrenica. I on gairebé només vivien Bosniaks de religió musulmana. Quan la pau al nou estat de Bòsnia es va trencar, el problema per a la nova Republika Srspka que Mladic servia amb ajut de Belgrad era molt clar. Per mantenir la unitat territorial dels serbis bosnians calia assegurar per al poble serbi tota l’àrea de Srebrenica, o sinó les dues meitats, els costats de la V, quedarien separades (com Palestina i Gaza) i la Republika no tindria credibilitat ni continuïtat territorial. El problema era real i ha passat a molts llocs. Sens dubte s’hauria pogut tractar de forma civilitzada.  Els nous responsables serbis van respondre amb la infame Directiva 7 del Govern serbi-bosnià  manant al seu flamant exèrcit fer allò que calgués per assegurar que Srebrenica persistiria com a territori serbi, no bosniak. La neteja ètnica havia començat. En Mladic va comentar que no era tan fàcil desplaçar i substituir gent com els polítics volien i va advertir en privat que allò que demanaven acabaria en genocidi.

I tant. Però Mladic va complir ordres i les seves paraules el condemnen. Un soldat decent i de carrera, ha de cometre genocidi si li manen? Contra els veïns de tota la vida?

Els serbis van començar a atacar pobles bosniaks. Venien de nit, miraven d’espantar tothom, disparaven, calaven foc les cases, mataven el bestiar i algunes persones de tant en tant i desapareixen. Les violacions de dones també eren un mitjà molt efectiu d’espantar gent. L’endemà igual, el dia següent més encara… Els Bosniaks aterrits ja en traurien les conseqüències i retornarien  a l’Imperi Otomà, que era on estaven a casa, deixant-ho tot als serbis. Cada dia tot anava pitjor i cada dia hi havia més assassinats de civils i més violència. Aquests “turcs” del territori, al començament uns 50.000, que segons el govern de la Republika Szrspa hi vivien sense cap dret, ja feia tants segles que havien sortit de Turquia, que ni sabien on anar, ni coneixen ningú a Turquia, ni parlaven turc. Per altra banda, el govern bosniak també tenia un exèrcit, que era feble, sense lideratge i amb poques armes i molt pocs militars de carrera. I hi havia guerra. La Divisió 28 de la nova República bosniak fou assignada a protegir Srebrenica. En realitat, no tenien res per protegir ningú.

Les Nacions Unides van dir prou… sense fer res. El territori de Srebrenica, al començament d´uns 900 quilòmetres quadrats fou declarat territori protegit i desmilitaritzat i un destacament holandès hi va anar a protegir els civils. Molts capitostos internacionals també van anar a la ciutat garantint-ne la seguretat. Però ningú volia complir i els Cascs Blaus holandesos tenien prohibit intervenir. Com ho veien a Nova York?  El territori ni estava protegit ni desmilitaritzat. Què havien anat a fer els cascs blaus holandesos, doncs?

Després d’unes negociacions absurdes, l’exèrcit serbi va decidir avençar a l’interior del territori en disputa. Un per un, van anar prenent totes les posicions holandeses al sud sense disparar ni un sol tret. La població aterrida, que entenia molt bé de què anava, va fugir en massa cap al nord als voltants de Srebrenica, però els serbis van seguir avançant. No hi havia res, ni provisions, ni gaire aigua, ni esperança. Tenien entre ells la feble unitat de l’exèrcit bosniak que esdevindria tràgica, la Divisió 28. Però no els servia de res. Ni, a diferència de Mladic, eren gaire bons soldats. I molts soldats ni estaven armats ni tenien uniformes. Els holandesos es van retirar sense fer res enmig de la desesperació dels civils.

Els  bosniaks van entendre clarament el perill de mort. Els serbis s´havien presentat reforçats amb una unitat feixistoide de fanàtics, els Escorpins (nom ben triat) i segons sembla una unitat grega voluntària de mentalitat similar. Volien intencionalment terroritzar i fer fugir la gent. I com ho feien! El foc i els assassinats més cruels i desvergonyits es repetien. Van aparèixer piles de cadàvers, hi va haver les primeres violacions de dones en públic per grups de soldats. Hi ha la famosa història del soldat serbi que s’havia molestat perquè un nadó plorava massa fort. La mare no va poder fer-lo callar, i el soldat es va acostar i amb un ganivet va tallar el coll del nen i es va posar a riure. Un soldat holandès s’ho va mirar petrificat sense dir ni fer res. Eren sers humans els membres de l’exèrcit de la Republika Srspka? O s ‘havien escapat de l’infern?

I la comunitat internacional va callar. Les NU havien declarat Srebernica refugi segur però no van fer res perquè ho fos. Un avió de les NU va bombardejar uns tancs serbis però el temps es va empitjorar i van plegar. Perfecte. El món no en volia sentir parlar i els serbis de Mladic tenien via lliure. En aquell moment hi havia uns 25.000 civils a l’enclave “protegit.” Hom es pot imaginar el terror. Els suïcidis de musulmans van començar i esdevenir un dels incidents més constants i pertorbadors de la tragèdia. Els empresonaments i els mal tractes es van estendre. La gent corria embogida d’un racó a l’altre, com ratolins a una trampa.

La columna

Aquí cal parlar finalment de la Divisió Bosniana 23, que gairebé no tenia res i no podia pensar en lluitar frontalment contra els serbis. No es rendiren mai perquè ja estava clar què feien amb els presoners. Els serbis els havien motivat: els presoners sense excepció eren maltractats, vexats i morts d’un tret al clatell. Molts preferien mirar de morir amb dignitat.Gairebé sense oficials professionals van decidir que perduts com estaven, intentarien aplegar tots els civils, formant una columna i mirarien de trencar el setge fugint cap a Tuzla, on estava la central del cos del seu exèrcit, que era un lloc molt segur. Però arribar a aquest port de salvació seria molt difícil. Només provarien de fer-ho els homes i els joves. Era impossible prendre les dones i els nens

Semblava una bogeria. Tuzla estava a 55 quilòmetres. La calor i el sol de justícia eren intolerables, no hi havia ni menjar ni aigua, poques municions, poca sanitat, la caminada seria a través de muntanyes aspres i poc accessibles, els serbis els podien estar esperant a tot arreu, havien minat el camí i durant el setge havien bastit fortificacions fortes que no es podien passar. Però l’alternativa era encara pitjor o sigui que els bosniaks van tirar endavant..

Es van organitzar força bé. Hi hauria comunicacions, un escamot antimines, sanitaris i soldats amb armes al davant de cada grup, els civils dividits en grups. Van decidir que només prendrien els homes i joves confiant que els serbis no matarien les dones.

Inesperadament es van posar en marxa el 10 de Juliol a mitjanit sortint del nord de Srebrenica.  Consistia d’uns 5.000 soldats nominals (molts sense armes) i més de 10 o 15.000 civils amb vint-i-tantes dones i alguns nens. Diuen que la columna tenia  12-15 qm de longitud. Amb aquesta decisió van agafar per sorpresa els serbis que no s´ho esperaven, per lògic que aquest pas era. Seria un episodi èpic, irreal. Pels serbis, una cacera de rates, o com diuen els Americans, una pesca de peixos a l’estany o una caça d’ànecs. Jo crec que ni a la Guerra Mundial havia passat una cosa així.

Hi havia un general serbi que estava molt a favor dels gasos de guerra. Al poc de sortir, un núvol groc va aparèixer damunt la columna de fugitius. Aviat els bosniaks van desenvolupar signes d’al·lucinacions, visions i deliris. A tot arreu hi havia paranys, emboscades, foc d’artilleria, malentesos. Sovint els serbis oferien coses a grups de fugitius: rendiu-vos i no passarà res, sereu presoners de guerra, us canviarem pels nostres, us enviarem nosaltres mateixos a Tulza. Tothom que s´ho va creure fou assassinat gairebé en l’acte. Fou durant aquests episodis que Mladic va exhibir davant la TV els seus intents de pacificació. Va fer distribuir xocolata d’una cistella a nens pels seus soldats (ho he tornat a veure a la TV). Va prometre que no passaria res, que se separarien i que tot acabaria molt millor per a tothom. En algun cas, van utilitzar camions abandonats i cartells i uniforms de les NU per donar falsa confiança. Mladic va arribar a beure licor i brindar amb els presoners. Va demostrar un cinisme i una mala fe extraordinaris.

La marxa era un malson: calor, fam, indefensió. Aviat van topar amb una línia sèrbia fortificada darrere una carretera asfaltada i no hi havia forma de passar.  Però la desesperació en aquests casos ajuda molt. Dos germans havien robat un walkie-talkie serbi i van aconseguir comunicar-se amb l’exèrcit bosniak a l’altre costat, que  va identificar un forat per on es podia passar. Una altra vegada la meitat de la columna va quedar copada i milers de fugitius van ser fets presoners (i després duts a Srebrenica i assassinats). Van aconseguir prendre als serbis alguns canons pesants. Van arribar a la darrera línia sèrbia, molt ben bastida, amb tres línies de trinxeres paral·leles, una darrere l’altra. S´hi van llençar a la desesperada i en van passar dues. A la tercera els serbis van fer figa i declarar que deixarien passar els civils. Era el 16 de juliol i semblava impossible que ningú seguís viu. Els serbis van obrir un passadís a travès de la seva fortificació entre les 4 i les 8 del vespre, pel qual van passar més de 5.000 homes del contingent bosniak, els que quedaven del dels 20.000 originals, la majoria civils. A l’altra banda hi havia Tuzla i la seguretat. Aquests pocs havien reeixit.

Deixant de banda les consideracions morals i humanitàries, l’actuació sèrbia fou completament absurda i motivada per emocions irracionals. Perquè no van deixar simplement escapar la columna? Era el que ells volien. I amb presoners vius en aquell moment, haurien pogut negociar obtenint molts avantatges i concessions fins i tot de les NU tan covards i indecises.

Caldria afegir que hi va haver tres o quatre intents separats per grups més petits de defugir la trampa. Algú va tenir sort, altres no.

No queden ni testimonis

Es veu que l’entrada dels supervivents a Tuzla fou un espectacle i un esdeveniment tan memorable com tràgic, però gairebé no hi havia periodistes ni testimonis a la ciutat ni les NU en volien saber res. Els fugitius eren com espectres, esquelets vivents, com fantasmes, morts vivents, despullats, amb peus sagnants, molts víctimes encara d’ al·lucinacions pel gas i la calor, tot plegat uns 5.000. Però els homes eren víctimes de l’horror i el patiment. Irracionalment alguns van començar a disparar contra els amics i companys d’odissea i van continuar els suïcidis. Molts no sabien qui eren ni on estaven. Els soldats de la 28ena retreien als membres del Cos de l’exèrcit de Tuzla covardia i falta d’acció. Tot plegat una situació dolenta, impossible d’entendre o controlar, un gran perill que alguns no van sobreviure. Uns quants líders de la 28, que al capdavall havien reeixit en salvar 5.000 dels 20.000 homes van perdre la vida ja entre els seus. Una organització sanitària va haver de buscar tranquil·litzants on van poder per calmar els supervivents. Mireu la pàgina web en anglès de la ciutat de Tuzla: es queixen de la “massacre” de 30 residents en una altra ocasió a mans dels serbis, però de l’arribada dels 5.000 no volen parlar.

Alguns cineastes locals han intentat explicar la història, però definitivament ningú en vol sentir res. Es massa fort. Al final, resulta que després de tant patiment, els bosniaks es van quedar sense herois canonitzables.

I ara és quan el genocidi va començar de debò a Srebrenica.  Fou aleshores quan els soldats serbis van començar a matar sistemàticament els homes i joves que s’havien quedat enrere o havien estat capturats. L’article de la Wikipèdia americana sobre la massacre, un verdader llibre,  ho explica tot en detall: la crueltat i propòsit, els llocs. No fou, com en tantes altres circumstàncies,  una absurditat o un accident resultant d’algun fanàtic incontrolat: l’exèrcit havia donat l’ordre, va supervisar l’operació i Mladic pot dir ara com vulgui. Durant dies i dies els soldats no van fer res més que matar i enterrar. Van caure uns 8.300 homes, alguna dona, molts noiets de menys de 18 anys i alguns nens, fins i tot nadons mentre les dones ultratjades eren traslladades d’un lloc a l’altre i subjectes a un espectacle odiós de violació, vexacions i humiliació. Els forenses han identificat fins ara unes 6.000 víctimes gràcies al ADN, que han pogut ser enterrades amb el seu nom.

Final

Probablement, malgrat totes les seves deficiències, el Tribunal de Crims de Guerra de  Den Haag seguint el model de Nürenberg és un dels pocs avenços de la civilització en els darrers anys. No hi haurà cap impunitat pels poderosos, que són els qui més culpa tenen. Els familiars de Mladic diuen que és injust, que ell no havia donat cap ordre, que la guerra sempre és cruel. Potser si, però no tant. Molts serbis es van declarar solidaris amb Mladic, dient que fou víctima de l’odi i prejudici anti-serbi que hi ha pel món. Els morts jeuen dintre de la terra.

Joan Gil

L’Estado Libre Asociado a punt de declarar-se insolvent

2, juliol de 2015 per Joanot

La tragèdia dels ciutadans de Grècia fa plorar però almenys, per una vegada, és una crisi que no té res a veure amb els EUA. Va agafar a gairebé tothom de sorpresa quan la darrera setmana el Senyor Governador de Puerto Rico en una entrevista de premsa va deixar caure que el deute de  PR està en un forat d’uns 73,000 milions de dòlars i que ja no pot pagar. PR no pot demanar préstecs a l’estranger i la majoria del deute està en forma d’obligacions exemptes d’impostos federals o estatals repartides entre fons d’inversió (per exemple comptes de jubilació) i particulars als EUA. Què farà el govern federal? Aquestes obligacions estan per terra i no en poden emetre cap més.

No és difícil entendre perquè ha passat. PR al final de la II Guerra Mundial estava en una situació desesperada i els governs tant de PR dirigit pel famós governador Luis Muñoz Marín (veieu més abaix) com dels EUA van designar un plan econòmic molt generós anomenat Bootstrap, una paraula molt americana impossible de traduir  que els hispans van batejar “Manos a la Obra” (Bootstrap és literalment l’acte de tibar dels màrgens d’una bota en direcció al genoll per col·locar el peu al fons; jo ho traduiria en aquest cas per “empenta”). El Bootstrap va durar dels 50 fins als anys 70 i fou un gran èxit fent de PR l’economia més forta de tota la Llatinoamèrica d’aquell temps. La llei americana fou extraordinàriament generosa, abolint pràcticament tots els impostos federals i garantint entrada lliure a la Unió sense aranzels de tots els productes manufacturats a PR. Era com traslladar una fàbrica a Bengladesh o les Filipines i poder vendre als EUA sense pagar impostos i amb transports barats. I tant que moltes companyies es van instal·lar a PR! Però als anys 70 les coses havien canviat i el Congrés americà va decidir que la feina del Bootstrap ja estava acabada i van abolir tots els privilegis fiscals. Els que havien vingut, se’n van anar sense haver establert ni deixar-hi res. Queda no obstant una indústria farmacèutica considerable. I PR va entrar en un procés lent d’agonia que ara està arribant a la seva fi.

“Estado Libre Asociado”? Voleu dir Commonwealth!

Puerto Rico ha estat sempre d’ençà de la seva alliberació del domini colonial espanyol un Territori No-Incorporat dels EUA. En el curs de la seva història els EUA han pres possessió de territoris on de moment no hi havia prou ciutadans per formar un nou Estat (com Colorado, las Dakotes, Louisiana, Kansas, i molts altres) o on hi vivia gent sense interès o possibilitats d’esdevenir ciutadans americans (com Puerto Rico, Illes Virgin, Illes del Pacífic, etc) que altres països anomenarien colònies. La majoria de territoris americans es van pronunciar sobirans (amb sobirania compartida amb la Unió, però igual). Encara que molts estats avui en dia accepten fer referèndums, la Constitució Federal escrita al segle XVIII no en preveu cap a nivell federal (ni s’havien inventat ni es podrien haver fet) i la sobirania i incorporació a la Unió només poden ser reconegudes pel Congrés. I què passa amb Puerto Rico?

La Llei Foraker de 1900 va atorgar a PR un modest grau d’organització interna i autonomia i la Llei Jones de 1917 el va definir com a “Territori No -Incorporat”, cosa que segueix plenament en força com a classificació amb finalitats polítiques i legals i serà la raó que obligarà a Obama a intervenir en la bancarrota. Per altra banda, aquesta classificació única i mal definida ha estat i segueix estant un dels temes més difícils de les discussions polítiques internes a Puerto Rico. De fet la qualificació fa de PR una colònia. El President Truman el dia de la festa nacional americana de 1950 va firmar una llei rebatejant l’illa Commonwealth of Puerto Rico, paraula que vol dir simplement Comunitat, enlloc de Territori com abans, però sense canviar la classificació o estatus com a Territori No-Incorporat. Això segueix en força. Sobretot, aquesta Llei Truman permetia a Puerto Rico escriure una Constitució (sense que això pogués resultar en sobirania o independència). Aquesta autorització fou simplement una llei nord-americana, no un acte de sobirania popular, i el Congrés podria suspendre la Constitució i Autonomia en qualsevol moment, si se li acudís un disbarat semblant.

Als anys 50 hi havia a l’illa una agitació independentista considerable que va resultar en atacs violents i assassinats  (com un intent d’assassinat al President Truman i un tiroteig dintre la Cambra de Representants) i per altra banda el Comitè de Descolonització de les Nacions Unides posava els americans contra la paret i calia fer alguna cosa. Els incidents entre el FBI i la població esdevenien cada dia més freqüents.

La Constitució de la Commonwealth of Puerto Rico.

El govern americà va reconèixer que convenia concedir un nivell limitat d’autogovern que canviés les relacions amb les autoritats americanes i sens dubte ho van saber fer molt bé. Es van fixar encertadament en Luis Muñoz Marín, President del Senat porto-riqueny impotent que hi havia  a l’illa des de feia anys. En Muñoz havia estat un independentista tota la seva carrera però el van convèncer que si PR es declarava independent, esdevindria una altra illa comunista i que això no ho acceptarien mai i insistir-hi només resultaria en vessament de sang i més misèria. En canvi, desenvolupant l’associació amb els EUA, hi hauria un autogovern molt considerable protegit per una constitució i que sobretot hi hauria l’ajut econòmic molt considerable del bootstrap amb millora del nivell de vida i  Muñoz segur que podria seguir de Governador. Què diu Sr Muñoz? Es fa dels nostres o què?

Muñoz va convocar una assemblea constituent per aprovar (en teoria per escriure) la constitució, amb gran irritació i desengany dels independentistes que se sentien traïts, i es van negar a presentar candidats. L’original havia de ser en anglès o altrament el Congrés americà no l’aprovaria mai. Discretament el Departament d’Estat de Washington va indicar a Muñoz que ells en sabien molt d’escriure constitucions i que estaven disposats a ajudar. Muñoz va acceptar la imposició demanant no obstant que fos ell (era advocat) qui la traduís a l’espanyol i la va anant introduint capítol per capítol dirigint la discussió a l’assemblea constituent. El cop mestre de Muñoz Marín fou l’assumpte de la traducció del nom oficial  ”Commonwealth of Puerto Rico” i fou ell qui es va inventar (sense canviar res, només per fer callar els adversaris independentistes) el títol grandiós de “Estado Libre Asociado.” A Washington li van respondre que si això feia feliç a la gent, endavant, però que l’únic nom vàlid que ells reconeixerien era Commonwealth. I així es va quedar. La Constitució fou aprovada per referèndum i atorgada pel Congrés nord-americà al poble porto-riqueny. El breu debat al Capitoli de Washington només va canviar dues coses. No obstant, no passa de ser una llei interior dels EUA

Tanta il·lusió com això de l’”Estado Libre Asociado” sembla fer a certs catalanistes partidaris de la Tercera Via, potser els interessaria saber que noms i títols no volen dir res si no venen acompanyats d’una definició i explicació detallada i que a un restaurant un nom interessant d’un menjar no diu de què està fet ni garanteix que ens agradi.

Altrament la constitució porto-riquenya està bé i demostra la generositat nord-americana. Se sembla molt a les Constitucions dels 50 Estats membres de la Unió, que comparteixen moltes coses, traient certs passatges. Estableix clarament la supremacia de la Constitució dels EUA però intel·ligentment no exigeix adhesió a la Constitució americana sinó a l’esperit d’aquella Constitució, cosa que qualsevol home demòcrata a la terra respectaria. I estableix que la justícia havia de ser exclusivament local, sense poder apel·lar mai al Tribunal Suprem dels EUA.

Què és un “nacional” dels EUA?

Els porto-riquenys tenen equips esportius propis, poden fer moltes coses pel seu compte i jo crec que tenen molt més autogovern que Catalunya. El govern americà té una curiosa solució lingüística sobre el tractament dels nadius dels territoris. Diu que no són ciutadans dels EUA sinó “nacionals” i per tant ni paguen impostos federals ni participen en les eleccions presidencials o al congrés, al que només envien representants sense vot. També hi ha duanes quan venen de visita als EUA. En canvi, tenen el dret absolut de ser representats per les ambaixades i consolats americans pel món i poden, si volen, emigrar al territori dels EUA sense cap mena de tràmits ni autoritzacions, esdevenint ciutadans el moment que trepitgen per primera vegada sòl americà, tenint dret al vot i a ser elegits sense formalitats. Visiteu qualsevol museu americà sobre la immigració i no hi trobareu mai res sobre els porto-riquenys que legalment, no eren immigrants. Respecte a les llengües, la constitució porto-riquenya només diu que adopta totes dues cultures. L’espanyol està sens dubte arrelat però l’anglès el saben parlar gaire tots, (probablement una mica menys que els catalans parlant castellà), amb accent nord-americà. I als EUA hi ha gent per tot, però al govern federal no se li ha acudit mai, ni fa cap falta, dir a la gent quina llengua han de parlar. I és transparent que tothom necessita l’anglès.

I Puerto Rico segueix essent la Commonwealth of Puerto Rico, un territori organitzat, però no-incorporat dels EUA

Joan Gil

Afegit 1: Diuen que el govern de Puerto Rico està ja demanant permís per declarar-se en bancarrota. He escrit a l’apunt que la Casa Blanca haurà de fer alguna cosa però un amic m’ha comentat que probablement no. Hi ha hagut ja algun estat i sobretot moltes ciutats que han hagut de suspendre pagaments, la darrera Detroit (que ja se n’ha sortit). Als 70 la gran ciutat de Nova York va fer bancarrota total. En tots aquests casos, el Govern federal s’ha negat a fer res. En el cas de Nova York, hom atribueix al President Ford una vulgaritat (“Drop dead!”). El procediment que hauran de seguir és anar a un jutge, que nomenarà un comitè d’homes de negre que prendran tot el poder dels polítics elegits, tallaran les despeses tant com calgui i negociaran amb els propietaris de les obligacions sota l’autoritat del jutge. La gent-patirà molt,però al final tot s’arreglarà

Afegit 2: Ja hem sentit les primeres reaccions de Washington, relativament amistoses dels Demòcrates i amenaçadores dels Republicans. De rescats federals, ni en broma. Obama voldria deixar declarar l’anomenat Capítol 11, el govern de PR  aniria a un jutge amb un plan de reorganització i pagaments negociats, quedant protegit de moment dels deutes vells, mentre que deutes nous (per poder tirant endavant) tindrien prioritat i podrien ser pagats abans que els vells. Si el jutge no creu en el plan de reorganització, només queda la bancarrota i els homes de negre prenent el poder. La desesperació a PR és tan gran, que ja hi ha una fugida massiva de residents cap als EUA, aquest cop molt més a Miami i Philadelphia que a Nova York. Diuen que el 70% dels ciutadans podria anar-se’n gairebé immediatament.

Afegit 3: Que n’és de trist ser pobre! Ahir dilluns es van reunir a NY amb els acreedors i no en va sortir res. No tenen cap plan per sortir-se’n. I sí: la majoria d’obligacions estan garantides per la Commonwealth. La Casa Blanca calla i no ha donat permís per anar a un jutge. I al Congrés, com de costum, hi ha veus desagradables exigint un Comitè Federal per prendre control immediatament (els homes de negre). I s’ha sabut una cosa nova: resulta que la sequera a l’illa ja és tan greu que hi ha restriccions d’aigua diàries fins i tot a les residències. La causa? Els darrers anys no han tingut diners per drenar i aprofundir els llacs. Per tot això, tothom vol anar-se a la Florida. Com deiem abans, és molt trist ser pobre!

Marihuana als EUA: la situació

22, juny de 2015 per Joanot

Els estats nord-americans són absolutament sobirans amb autoritat sobre tot llevat de les poques coses que la Constitució Federal reserva a Washington. No comparteixen jurisdicció: ho decideix tot l’un o l’altre de forma final. I és per això que l’embolic amb la marihuana existeix. Els EUA que generalment rebutgen adherir-se a lleis internacionals van acceptar fa molt de temps la classificació de la WHO per substàncies restringides, assignant marihuana a la classe I, reservada per a substàncies com la heroina sens cap ús legal, prohibint de fet qualsevol possessió o utilització de la marihuana, recerca mèdica inclosa. La legislació sobre medicines és clarament una atribució federal, però els estats no veuen que la marihuana sigui un medicament i ja molts (potser uns 14) l’han legalitzat, la majoria per finalitats mèdiques (que sovint són una burla) i altres, començant amb Colorado, també per objectius recreacionals. Això ha creat un conflicte entre els federals i la policia estatal. Fa anys, policies a Califòrnia van plantar cotxes davant d’un edifici bloquejant els federals que volien fer un raid d’un negoci que a Califòrnia era legal. Tots dos combatents tenen por d’anar al Tribunal Federal Suprem. Conscient de la pressió política sembla que la Casa Blanca ha manat als seus agents deixar-ho córrer, però la prohibició segueix en força. Aquest apunt sumaritza uns quants fets coneguts d’interès.

La ciència

El fum de la planta conté, com el de tabac, moltes substàncies químiques d’efectes desconeguts, però l’únic element efectiu responsable pels efectes es diu tetrahidrocabinol, sovint anomenat TCH. Des de fa anys una forma sintètica molt efectiva existeix com a medicament perfectament legal i pot ser receptada per metges. Jo he preguntat dues vegades a oncologistes i m’han respost sempre que només va bé quan el malalt havia fumat marihuana abans de caure malalt, altrament és inefectiu. Vol dir que si algú ho necessita mèdicament, el metge ho pot receptar sense comprar ni fumar coses il·legals.

El TCH és efectiu perquè activa receptors presents a l’exterior de moltes cèl·lules del cervell. Jo comparo els receptors al butons d’un ascensor. Només cal prémer un (diguem una molècula de TCH arribant prop d’una cèl·lula) i l’ascensor tanca dues portes, posa en marxa el motor evitant sotracs, atèn usuaris a altres pisos, atura el motor i obre les dues portes. Sovint li deixo fer a un nét meu molt petit. La resposta és complicada però per posar-ho en marxa només cal tocar un botó i el meu nét sap fer-ho molt bé. No totes, sinó sols algunes cel·lules nervoses tenen aquest receptor, i els efectes de prendre TCH reflecteixen el potencial d’aquestes cèl·lules. Vet aquí un llistat de les coses que els usuaris de marihuana experimenten.

* Sentits alterats, sobre tot veure els colors més brillants

*Pèrdua del sentit del temps

*Canvi de l’estat d’ànim, sobretot més deprimit, altres vegades més alegre o trist

*Dificultats fent certs moviments amb el cos (potser caminant)

*Dificultats pensant i resolvent problemes

*Pèrdua de memòria (sovint no recorda res d’aquesta activitat)

*Alteracions de l’apetit

*Sovint insensibilitat al dolor.

*Augment de la freqüència cardíaca, sovint doblant el número de batecs del cor (cosa que sovint causa angoixa i pot desfermar un infart)

*Al·lucinacions

*Paranoia (desconfiança excessiva dels altres)

*Si el fumador té una malaltia mental, empitjorament

Respecte al pulmó, hi ha la qüestió dels efectes a llarg temps com passa amb el tabac, que es fan palesos als vint-i-tants anys. El fum de marihuana conté més òxid de carboni i més quitrà que les cigarretes de tabac i no es veu perquè els efectes haurien de ser diferents (càncer de pumó i gola, bronquitis, enfisema, atacs de cor, ateriosclerosi, càncer de bufeta urinària i moltes altres condicions que ja han costat milions de morts al món).

Jo tinc poca inclinació a dir a la gent què han de fer, però sense coneixement no hi ha llibertat. Que cadascú estudïi la paleta d’efectes descrita més amunt i que prengui la decisió decidint si paga la pena o no.

Una cosa sobretot està molt ben estudiada i provada tant en animals com en adolescents humans: el cervell dels nens i dels adolescents deixa de desenvolupar-se normalment. El cervell dels nadons està molt poc desenvolupat. Fins als anys vint més o menys les cèl·lules nervoses es multipliquen augmentant en nombre i desenvolupen milions de connexions. Els menors exposats a marihuana pateixen de defectes greus, canvien la personalitat i no són normals. De fet és una renúncia de l’adolescent a ser com hauria pogut ser.

Els efectes sobre la salut

La marihuana ha estat utilitzada per certes formes de medicina popular per anys, potser segles. Probablement hauria calgut estudiar fa temps si té efectes útils, però degut a la classificació com a substància de la classe I, això s’ha pogut fer només a l’estranger. Aquí, fins ara, es podria haver presentat la policia federal a tancar el laboratori i arrestar els investigadors. Afirmacions populars sobre cures miraculoses han de ser preses amb reserva i no és possible que cap autoritat s’ho prengui seriosament. En primer lloc la gent parla de casos que no han vist personalment i poden existir o no, després hi ha molts casos d’histèria col·lectiva (gent per exemple que diuen veure la verge i resulta en pelegrinacions en massa, o bolets amb efectes meravellosos, o cures pel càncer). Però el problema principal és allò que al món dels experiments clínics es diu l’efecte placebo. Aproximadament la meitat de la gent que estan apuntats a un experiment d’un medicament nou per tractar una malaltia, reben pastilles que semblen igual que el medicament però que només contenen sucre i si l’estudi és cec ningú, ni els metges ni els malalts han de saber quin malalt rep el medicament i quin rep el placebo. El codi no es trenca fins al final de l’estudi. Doncs bé, comparats amb els malalts no tractats i fora de l’estudi, els malalts que reben el placebo sempre milloren, sovint considerablement i cal fer estadístiques per estar segur que no milloren més que no pas amb la medicina. Això vol dir que el nostre cervell és molt poderós. N’hi ha prou de creure que t’estan ajudant i ja et sents millor.

Hi ha casos on autoritats mèdiques raonables sí que sospiten que la marihuana podria tenir un efecte favorable (tot i recordant, com escrit abans, l’efecte placebo):

1) Glaucoma, una malaltia de la cambra anterior de l’ull, que pot produir la ceguera parcial o fins i tot total

2) Al SIDA, control de les nàusees i millora de l’apetit per recuperar el pes perdut. També control de la nàusea durant quimioteràpia

3) En certs casos d’epilèpsia greu, fins i tot en nens, millora i control del nombre de convulsions

4) Múltiple esclerosi, on podria controlar els espasms musculars

Sobre la cura del càncer, no gran cosa, però llegeixo al National Geographic que un grup al Regne Unit ha afegit TCH a un còctel de 3 o 4 agents en el tractament d’un tumor cerebral que per ara no té cura. No es coneixen encara els resultats.

Si aquestes sospites es poguessin confirmar, seria un resultat magnífic per millorar les condicions de vida miserables dels malalts. Però a aquests malalts no els caldria fumar ni prendre cap oli de marihuana, sinó que un cop identificats els receptors escaients, alguna firma farmacèutica se sortirà amb un producte sintètic millor, que vendran, com de costum, a un preu extravagant.

El negoci

S’hi ha muntat al voltant del conreu i venda de marihuana i els seus productes un negoci amb moltíssims diners que, als estats permissius, sobretot Califòrnia i Colorado, ha resultant en conreus gegants, altament automàtics i moderns, amb relativament pocs productors petits i barats. Hi ha problemes: en aquests temps de sequera i baralles per l’aigua, marihuana per crèixer en necessita molta. Pitjor encara és el problema dels bancs i dels diners en efectiu. En un temps quan tothom treballa amb diners de plàstic, aquests comerciants han d’exigir efectiu. La raó són els bancs, que es neguen a acceptar els seus diners o processar targetes de crèdit. La raó és transparent: un banc pot ser llicenciat pels federals o per l’estat on treballa, i gairebé tothom s’estima més una carta federal. Com que el negoci per als federals és il·legal, acceptar els diners podria ser vist com un crim federal i els bancs no en volen saber res. Els negocis tenen piles de bitllets de banc, que no poden dipositar. A més, molts es pregunten quant temps trigarà abans que el crim organitzat i els negociants de narcòtics, que estan acostumats als diners en metàl·lic i al blanqueig de capitals, s’hi fiquin a fons. Són molts diners!

Final

En una cosa, els partidaris entusiàstics de la marihuana lliure tenen raó: a diferència del que passa amb la morfina o la cocaina, els usuaris de marihuana pateixen poques morts de dosi excessiva. Això passa perquè al centre respiratori del cervell que ens fa respirar tots sols, desperts o adormits, no hi ha receptors per TCH, però n’hi ha molts per les altre drogues com l’heroina o morfina que causen un atur respiratori. D’això molts en treuen la conseqüència completament absurda que la marihuana és inofensiva. És un non-sequitur. Causa menys morts per OD, i això és tot.

Diuen que la marihuana no és més perillosa que el tabac. Però tampoc és menys perillosa i probablement és més addictiva. La gent que vigilen i protegeixen la salut pública són lents i sempre escèptics. I no es deixen impresionar per moviments polítics o crides emocionals. Podran evitar que marihuana esdevingui aviat un problema tan gran i tan mortífer com el tabac?

Joan Gil

“Catalonia” als EUA i a la Unió Europea

9, juny de 2015 per Joanot

Confesso que d’ençà que hi ha Internet al món llegeixo (o miro almenys) el portal de l’ABC de Madrid. M’ha semblat sempre que val la pena llegir qualsevol cosa escrita i que és molt important entendre els altres. No em deixo enrabiar mai i més d’una vegada m’han fet riure. Però a les meves lectures hi he reconegut un tret que sembla fonamental en la personalitat espanyola: que els agrada viure d’il·lusions que no toquen la realitat. Víctimes de la seva propaganda, sovint s’ho creuen. Els redactors de l’ABC, com els ministres espanyols diuen coses absurdes, les repeteixen i tornen a repetir fins que al final decideixen que són veritat i que tothom les ha acceptat. Un exemple constant: els comentaris i declaracions dels corresponsals de l’ABC als EUA. No fa gaire, un periodista va afirmar al portal web que segons certes enquestes, la popularitat de Ronaldo als EUA ja havia superat la de Messi. Quina imaginació! Messi, un jove fotogènic, d’aspecte agradable i somriure fàcil, és probablement l’únic futbolista del món verdaderament popular als EUA. Des de fa anys, la seva foto apareix sovint a anuncis i reportatges. L’Obama va dir una vegada en broma a un grup de periodistes que ell (jugant al bàsquet) no era cap Messi. Tots els diaris importants en parlen. Jo no dubto que els afeccionats al soccer americans, que ja n’hi ha molts, sobre tot entre els hispans, coneguin en Ronaldo, però no gaire més.

Una altra bestiesa gairebé inconcebible, és dir que els EUA podrien declarar la llengua espanyola oficial. No ho han fet ni amb l’anglès. Disbarats d’aquesta magnitud se senten només rarament. Com és que ningú respon  mai en aquests casos a les amenaces buides, invencions, petulància i manies de grandesa de Madrid?

Lliçó d’Anglès: “Catalan” o “Catalonian”?

Tots els Catalans, parlant l’Anglès, ens anomenem Catalans  i això ens ha perjudicat sempre perquè la gent de nivell educatiu baix o mitjà no associen aquest gentilici amb Catalonia, com probablement farien si ens anomenéssim Catalonians. En Anglès no hi ha cap acadèmia de la llengua però els dos diccionaris autoritaris, l’Oxford al Regne Unit i el Webster als EUA, accepten totes dues formes. Degut al meu accent, em pregunten sovint d’on sóc. Jo sempre responc que vaig nàixer a Catalonia. Sentint-ho,  sovint fan una cara de perplexitat. Aclareixo que C és un estat al NE de la Península Ibèrica i que jo sóc de Barcelona. Ah, Espanya! Per fer una gràcia, intenten dir un parell de mots en castellà apresos a l’escola fa molts anys,  la qual cosa sempre tallo explicant que els Catalans parlem i preferim una altra llengua. Si la persona té un nivell universitari o molta educació sovint farà un gest de complicitat, volent dir que ja entén de que va, però la majoria de gent per ara no entenen. En general el govern americà més aviat simpatitza amb nosaltres. Llegiu si no, el resum d’història espanyola de la Llibreria del Congrés o de la CIA. Entenen bé els problemes diferencials que tenim. La gent que mana, en canvi, per ara no en saben res, però si arribés el cas, serien aquests els llocs on trobarien informació.

Sens cap dubte, Barcelona i Catalonia no atansen un nivell comparable de prestigi i és una llàstima. La Barcelona del franquisme era una ciutat gris i trista que no entusiasmava. Com oblidar com el personatge principal de La Nàusea de Sartre sent la nàusea per primera vegada passejant per la Rambla de Barcelona! La percepció de la nostra ciutat ha canviat dramàticament en els darrers anys i no és fàcil entendre perquè. Factors evidents serien l’arquitectura de Gaudí, l’Olimpíada, els èxits repetits del Barça, el seny publicitari de l’Ajuntament, la pel·lícula de Woody Allen. Sigui com sigui, avui en dia Barcelona és una ciutat amb prestigi extraordinari que cap altre lloc d’Espanya comparteix. Surt sovint als anuncis de televisió de molts productes, és una destinació molt anomenada a sèries de televisió i films. Quan jo vivia a NY, pràcticament tots els meus amics l’havien visitat. Allò de París, Londres i Barcelona ja no feia riure. En canvi, tots els turistes, si hi havien estat, parlaven de Madrid amb irritació.

Catalonia és molt més coneguda que abans i de tant en tant, es poden llegir bons articles al NYTimes i altres revistes sobre nosaltres, però no tant com caldria. Els jugadors del Barça són sovint els Catalans (malgrat que de fet pocs en són). D’Espanya ja no es parla com abans, quan la gent la identificava amb el menjar i els costums mexicans però no ha arribat mai a un nivell alt de prestigi comparable amb el de Barcelona ni amb el d’altres països europeus. La situació queda ben sumariada a l’encontre fallit (però enregistrat en vídeo) de Mariano Rajoy amb el President Obama a una trobada dels 20. Rajoy, veient l’emperador assegut tot sol a una cambra, s’hi va acostar a fer conversa i va intentar tocar amb la mà la seva espatlla. El President, visiblement irritat, es va aixecar dient que ja aniria més tard a la recepció. Aquesta és la situació del govern espanyol al món en l’actualitat. Que no és com l’ABC es pensa.

La qüestió de la permanència de Catalunya a la UE

M’és difícil entendre perquè els diaris i la premsa no rebaten amb més energia les amenaces tan absurdes com simplistes d’expulsió de Catalunya en cas d’una DUI. Tampoc entenc que la Unió toleri ser utilitzada per fer por en una qüestió de política interior que per ara no els afecta. Val la pena parlar-ne perquè evidentment els espanyolistes han aconseguit espantar el sector econòmic i financer del país que no voldria sortir-se’n. Troben els espanyols al Tractat Constitucional de la Unió una sola sentència que sembla amenaçar Catalunya i ja està. Cas clos. Ja no es pot ni parlar-ne. Com en el cas de l’intent de fer-se amic de l’Obama, el Sr Rajoy sembla sobreestimar el seu poder, estatus i influència als òrgans de la Unió. Si la DUI es produís, vol dir això que la Unió aplicaria aquest rengle de text sense preguntar a Espanya perquè no ha negociat abans, confiant enlloc que la Unió li resoldria un problema intern com ell vol?  Probablement en privat ja tots els que tenen pes li han dit que cal negociar i ell els ignora. Ha considerat Espanya que la Unió perdria més de set milions de ciutadans amb bona economia i les pèrdues que això representaria? Tot perquè el Sr Rajoy no vol negociar. El Presidente es troba en una posició molt fluixa.

Molta gent ja han notat que el govern de la Unió no és gens democràtic i és ridícul creure que tots els membres són iguals i tenen la mateixa influència. Com van anar les admissions sense discussions dels països de l’òrbita comunista després de l’esfondrament de l’estat soviètic? És que no van ser admesos simplement per la pressió nord-americana amb el suport de l’eix Berlin-Paris? Hi va haver un sol vot en contra? I ara qui fa les negociacions amb la Turquia, Sèrbia, Macedònia, etc? Quines opinions té el govern espanyol sobre la matèria? Pregunten pel sentiment popular d’algú? Es pensa el Sr Rajoy que pot ficar-hi cullera? O que algú s’interessa per les seves opinions? O que ell pot trucar a Brussel·les i fer expulsar a Catalunya simplement fent una referència a la famosa frase triada per ell?

Preguntant a la UE

Quan el govern PP va introduir aquest argument de la possible expulsió de Catalunya, tant ells com els representants de Catalunya es van dirigir a personalitats triades per les seves relacions amistoses, dient que sí o que no. Al final el Gobierno central va declarar en triomf que faria que la Unió expulsés a Catalunya (fent la seva feina bruta de franc i sota les seves ordres). Però tot això només eren les opinions individuals de polítics i els espanyols es van guardar molt d’anar a l’administració de Brussel·les i demanar un peritatge oficial als seus experts, que hauria pogut ser molt diferent. Per cert, el govern britànic tampoc ho va voler fer amb Escòcia, probablement per les mateixes raons. Per por que sortís malament. Considerem dos punts:

1) Aquesta clàusula d’expulsió no s’ha utilitzat mai i caldria aprovar i introduir instruccions sobre la seva implementació (en català, caldria que els poders reals clavessin un cop de puny a la taula i expliquessin què vol dir)

2) És evident que la pèrdua de Catalunya, si es produís,  perjudicaria la Unió i per tant cal mirar d’evitar-la o resoldre-la immediatament. Es podria evitar l’expulsió, o readmetre-la amb un procediment accelerat o en el pitjor cas firmar un tractat d’associació lliure com ara Suïssa o Noruega. En cap cas deixar-la anar.

La UE no acceptaria un dany econòmic simplement perquè Espanya no vol negociar. Pel que fa a l’Euro, ara estem veient la feina que fan a Frankfurt per evitar que un soci tan problemàtic com Grècia se’n surti. Voldrien els de Frankfurt acceptar la pèrdua de Catalunya perquè Rajoy ho exigeix?

En resum, sense ser gaire més que un país petit, la nostra posició al món es molt millor del que la gent es pensa. Caldria perdre els complexes i respondre en veu alta i amb arguments contundents a les amenaces gratuïtes. Catalunya es quedarà dintre la UE passi el que passi i en algun dia poc llunyà el nostre representant seurà al costat del d’Espanya al Consell de Ministres. I a menys que hi hagi reformes, tots dos seguiran tenint molt poca autoritat. No, Srs de l’ABC. El món no és ben bé com vosaltres i el PP us penseu.

Saluts

Joan Gil:

Els terratrèmols del “fracking”

9, maig de 2015 per Joanot

La cerca de gas i petroli sota terra, poc productiva al començament del segle XXI no obstant l’amenaça d’una crisi energètica greu i imminent, fou capgirada per la re-introducció de la tècnica del fracking, que anys abans havia estat descartada pel preu excessiu. Ara en canvi aquest mètode ha canviat radicalment l’estat de l’aprovisionament de reserves. En aquest moment els preus de la gasolina cauen perquè n’han trobat massa. Deixant de banda que aquesta energia mineral no és renovable i que l’escalfament del món s’accelera, dos petits detalls que no interessen a la indústria totpoderosa, ara el problema que tenen molts ciutadans que viuen a prop dels pous és que el fracking causa terratrèmols. Aquí intentaré explicar perquè.

Com es fa el fracking

No és massa difícil d’explicar. Cal perforar un pou molt fons, potser de 3 qm o més que ha de quedar alineat per una tubera metàl·lica (quan això no es feia, hi va haver contaminacions de la taula d’aigua subterrània). Quan la perforació arriba a la capa (sovint de pissarra) on saben que hi pot haver gas o petroli, canvien la direcció horitzontalment per uns 90 graus, cosa que el permet explorar per uns quants qm aquesta capa d’interès paral·lelament a la superfície sense travessar-la ni sortir-se’n. Aleshores fiquen i explosionen càrregues a intervals a la perforació horitzontal i tot seguit introdueixen a gran pressió aigua barrejada amb certs productes químics misteriosos, uns quants milions de litres. La feina ja està acabada i el petroli o  el gas sortiran tots sols o ajudats per bombes. Han d’aspirar primer l’aigua a l’exterior; a més dels productes secrets afegits aquest líquid conté moltes altres  coses igualment misterioses i inesperades recollides a l’interior, sovint fins i tot radioactivitat. Aquest líquid el emmagatzemen temporalment a una mena de bassa. Fins fa pocs anys deien que o s’evaporava tot sol o el transportaven a plantes de purificació i que el netejaven i no hi havia cap problema. Això ho devien dir de broma. Qualsevol químic us explicarà que per eliminar un contaminant cal saber exactament què és, una condició que no es dona en aquest cas, i que a vegades ni així es pot. De moment l’única cosa que serveix per tractar aquesta mena de residus és l’anomenada “Membrana Koch”, molt lluny de ser perfecta. Jo un got d’aquesta aigua purificada no me’l beuria. Aleshores se’ls va acudir injectar aquesta aigua bruta uns quants qm dintre de la terra i no preocupar-se’n mai més. I els terratrèmols van començar.

Les petrolieres ho neguen tot del tot

A l’àrea metropolitana de Dallas on jo visc hi ha hagut sempre terratrèmols, però pocs, rars i fluixos. En general a l’escala Richter que en decideix la gravetat, la gent normal rarament s’adonen quan hi ha ha un terratrèmol grau 3 i no hi ha danys materials. Si és de 4 o 4 1/2 (que és molt diferent perquè el sistema Richter és logarítmic) gairebé tothom ho nota i ja hi ha pèrdues estructurals modestes. Doncs a una localitat anomenada Azle l’any passat van passar dels 400, alguns d’ells Richter grau 4 1/2 amb cases malmeses. Casualment, sense que, d’acord amb les petrolieres hi hagi cap mena de lligam, la ciutat d’Azle ha tingut recentment una activitat perforadora extraordinària. A la nostra zona al nord de Texas no hi ha petroli, però hi ha dipòsits enormes de gas natural. Segueixen perforant a tota la regió. A Fort Worth tenim uns 300 pous actius escampats per la ciutat; n’hi ha un al centre entre dos gratacels i tres prop de casa meva. La torre en general la desmunten tan aviat com troben el gas deixant’hi només equipament, un dipòsit d’emmagatzematge i pantalles de satèl·lit, però cap treballador. Segueixen perforant i ara han començat els terratrèmols d’escales 3 i 4 a Irving, prop dels estadis de beisbol i futbol americà de Dallas. I a l’estat d’Oklahoma? En els darrers cinc anys, n’hi han comptat uns 4.500! Aquest cas feia molta il·lusió a la indústria,  perquè a Oklahoma s’ha fet poc fracking!  Veieu com no té res a veure? deien ells. Seguiu llegint sisplau, perquè amagaven un petit detall. Amb unes penques dignes de causa millor, afegeixen que no hi ha cap prova  que el fracking en tingui la culpa. No obstant que es neguen a aprovar, encarregar o tolerar estudis de cap mena, segueixen repetint que no hi ha cap publicació científicament sòlida que provi una relació. De fet hi ha ja deu o dotze articles competents escrits per científics de bona reputació publicats a bones revistes denunciant l’associació. I fa només dies, el Servei Federal Geològic ho va confirmar: el fracking causa terratrèmols, fins ara lleus, amb perill  considerable però incert de cara al futur.

El cas de l’Arsenal de les Muntanyes Rocalloses després de la Guerra  Mundial

Durant la segona guerra mundial l’Estat va fabricar coses horribles, com ara gasos de guerra. Arribada la pau, aquests productes constituïen un problema molt gran i un perill públic. Van decidir concentrar aquests materials, tan difícils de destruir, a un arsenal prop de Denver. Després de molts estudis, van acabar enterrant-los  a una gran profunditat. Al mateix temps els geòlegs van estudiar què passava i perquè aquestes perforacions de quilòmetres necessàries inesperadament provocaven terratrèmols i gràcies a això entenem una mica el problema actual. L’associació de la perforació amb el sisme era transparent i innegable: l’epicentre estava sempre al pou, però no el produïa la perforació sinó la INJECCIÓ DE FLUID, deixant-lo per sempre a l’interior a gran pressió.  Per evitar-los calia fer dues coses: 1) no perforar mai prop d’una fractura geològica de plaques tectòniques i 2) evitar perforar formacions de roques sòlides. Vigilar evitant aquestes dues coses reduïa molt el perill… sense suprimir-lo.

Els pous moderns

Durant el fracking injecten milions i més milions d’aigua al pou, però probablement no és aquesta la causa dels sismes. El que passa és que han de treure el líquid després de la compressió i fer-ne alguna cosa. Segons sembla han decidit que el millor és tornar a injectar-lo sota terra a gran profunditat i pressió, com es feia a l’Arsenal de Denver i sembla que és fent això com s’originen els terratrèmols, més que durant l’exploració.

 

El cas curiós d’Oklahoma

La situació ha deixat perplex molta gent, perquè la majoria de pous petroliers a Oklahoma van ser abandonats per ser poc productius fa alguns anys i hi ha hagut poc fracking. No obstant, és l’estat on hi ha hagut més terratrèmols, sempre a la zona petroliera. Resulta que els pous antics van ser abandonats perquè el petroli sortia barrejat amb massa aigua i era massa difícil i massa car purificar-lo. Darrerament en canvi un mètode barat de separar l’aigua del petroli gastant pocs diners existeix i és per això que les petrolieres han tornat a obrir vells pous tancats sense cap necessitat de fer molt fracking. Problemes amb això? No faltaria més: el procés resulta en l’alliberament a la superfície de milions i milions de litres d’aigua bruta i per fer-la desaparèixer la injecten a gran profunditat. I la injecció produeix els terratrèmols. Els periodistes es queixen de les grans dificultats que van tenir entenent què passava. Oi que sembla fàcil d’explicar? Les petrolieres, que sens dubte ho sabien, no volien explicar ni ensenyar res, tot i repetint contínuament que calia fer més estudis abans de concloure res.

La generositat tan interessada dels super rics

Hi ha països encara al món on per robar diners cal fer coses simples, però grolleres i que poden dur el culpable a la presó, com ara la corrupció i els suborns. Hi ha formes millors i molt més avençades. Ja deia el gran dramaturg Bertolt Brecht que el robatori d’un banc no es res comparat amb la fundació d’un banc. Els diputats tant estatals com federals han de ser elegits o reelegits individualment cada dos anys i els senadors cada sis i això costa moltíssims milions i resulta que els grans milionaris són la font principal de finançament. Diuen que això ho fan per facilitar el bon govern però que no demanen cap contrapartida. És clar que no, i ara! A més, el Tribunal Suprem Federal ha reconegut la llibertat dels rics d’expressar les seves opinions en públic a la ràdio i TV sense límits (sempre que no ho facin coordinant amb cap candidat) i les eleccions presidencials són de llarg les més cares del món. I no cal dir, que tots pretenen que les donacions són filantròpiques, per amor al país

A l’estat d’Oklahoma passava una altra cosa i l’estat ni investigava els terratrèmols ni tan sols es facilitaven les queixes dels ciutadans que havien sofert pèrdues. Enlloc de finançar-ho tot amb imposts, tenien un sistema pervers on totes les Universitats, institucions culturals, la beneficència i moltes agències públiques depenien de les donacions financeres generoses d’un grapat de multimilionaris que feien saber què volien, cosa perfectament legal. Oposar-s’hi exposaria l’estat i molts individus a la pèrdua de llocs de treball i d’institucions. La dominació de les institucions a vegades fa somriure tristament o plorar: van fer introduir un impost punitiu contra l’energia renovable (el sol i el vent) amb l’argument que els propietaris utilitzen la xarxa elèctrica de franc i no van permetre a la Universitat treballar en els problemes del fracking. No és que això sigui únic: se sap que un governador de la Florida va arribar a prohibir utilitzar la paraula “escalfament global” a cap document o discurs oficial. I després que una ciutat a Texas prop d’on visc prohibís el fracking al centre urbà de la població amb un referèndum, el Parlament acaba a retirar als municipis el poder de dir res en qüestions d’exploracions petrolieres.

I ara que tot això s’ha aclarit i que tothom actua estrictament dintre de la llei, hi ha esperança que el problema es resolgui? No a menys que algú a Washington aconsegueixi fer aprovar lleis que regulin el fracking.

Un afegit

Dies després de la publicació d’aquest apunt, acabo de llegir cartes a l’editor d’una revista obrint un altre problema. Als EUA s’han fet intents de generar electricitat amb energia geotermal (la calor venint del centre de la Terra que genera volcans i geysers) que a alguns llocs es troba a profonditats accessibles. A Califòrnia del Nord ja hi ha plantes geotermals en operació. Doncs resulta que això, generalment considerat una tècnica verda molt prometedora, també produeix terratrèmols. Es veu que el planeta no vol que juguem amb les seves capes. Els experts diuen simplement que la indústria hauria d’establir un fons de compensació per als damnificats. L’estat d’Oklahoma està discutint en l’actualitat establir una assegurança especial per a ciutadans contra terratrèmols. I diuen que més val que ens hi acostumem.

Afegit #2

Una correcció. Més munt, vaig escriure que a la ciutat de Forth Worth on jo visc hi ha 300 pous d’extracció de gas actius escampats per la ciutat que amb 800.000 residents  té una àrea urbana molt gran. Degut a un problema del que s’ha parlat recentment, un representant oficial de la companyia petroliera ha explicat que són uns 2.000!! Deu ser no obstant que aquí no fan desaparèixer l’aigua bruta sota terra, perquè fins ara no hem sentit parlar de terratrèmols.

Joanot (Joan Gil)

 

El Primer de Maig de 1886

22, abril de 2015 per Joanot

El Primer de Maig és festiu a gairebé tots els països industrialitzats excepte a la nació on la tragèdia commemorada tingué lloc. L’anomenat “aldarull del Haymarket” a Chicago, com en diuen, fou oficialment repudiat pel Congrés com a festa comunista fa molt anys, quan va establir enlloc la Festa anual del Treball celebrada el primer dilluns de Setembre. El socialisme sovint intenta apropiar-se’n, que també és injust perquè els anarco-sindicalistes que van morir lluitant per les 8 hores de feina al dia creien en els mercats lliures i abominaven l’estat poderós benvolent somniat pel Marxisme. Podeu llegir tot seguit, sis plau, com va anar  (Apunt publicat originalment l’Abril de 2008)

Antecedents: la situació social era dolenta

La revolució industrial als EUA va tenir lloc a les grans ciutats, on la patronal trobava un nombre suficient de treballadors, gairebé sempre immigrants. Des del punt de vista dels propietaris de les fàbriques, ells tenien dret a fer allò que volguessin a l’empresa. Si a un treballador no li convenia, que s’en anés a un altre lloc. A diferència del Regne Unit, als EUA no hi va haver mai una setmana de set dies, però als sis que eren feiners feien treballar diàriament de 10 a 12 hores. A més no hi havia cap mena de prestacions socials, assegurances o proteccions i les condicions de treball eren sovint  perilloses. Aviat moviments obrers en defensa dels drets dels treballadors es van estendre per totes les ciutats industrials grans dels EUA: Nova York, Pittsburgh, Buffalo, Philadelphia, Milwaukee…però sobretot Chicago. Per entendre la situació dels immigrants a finals del S XIX caldria llegir les novel·les de Theodor Dreiser, ell mateix fill d’un immigrant alemany.

Aquesta història té lloc al temps poc després de la Guerra Civil, quan el país estava esdevenint una gran potència industrial i la població augmentava ràpidament. Era l´hora dels sindicats. I dels anarquistes, els millors organitzadors sindicals mai vists als EUA.

Els anarco-sindicalistes lluiten per les Vuit Hores

Només vuit hores de treball diàries, era la imatge d’un paradís impossible de la classe obrera en aquells temps, una reivindicació inassolible. Vuit hores de treball, vuit hores de descans i esbarjo amb la família, vuit hores per a dormir, aquest era el somni més cobejat. No se sap qui ho va plantejar per primera vegada, però als EUA la idea tenia molta empenta gràcies als esforços dels anarquistes. La patronal es resistia: calia plantar-se o si no aviat demanarien altres coses. Aquesta oposició era exagerada. Molta gent ja  havien entès i acceptat que no estava bé obligar a 12 hores de feina física 6 dies a la setmana: tant el Govern Federal com molts Governs d’estat ja havien adoptat les vuit hores feineres i no passava res. Però la patronal controlava  molts diaris i més polítics i el seu poder augmentava cada dia. En aquesta matèria, eren inflexibles.

Tragèdia: a la ciutat de Chicago, el 1 de Maig de 1886

Hi ha hagut llibres i articles sobre l’incident. Jo recomanaria en aquest cas  http://www.chicagohistory.org/dramas/                                                                                                                     que té fotos i documents de tots els participants. Els organitzadors anarquistes eren bons de debò i se les jugaven contínuament. Imagineu-vos que aquell 1 de Maig, dia que no havia estat triat per cap raó especial, malgrat la dificultat de les comunicacions a un país tan gran, s’havien declarat en vaga entre 300.000 i 500.000 treballadors a tota la nació en suport de les vuit hores. I aquell divendres 1 de Maig, uns 90,000 manifestants van desfilar pels carrers de Chicago dirigits per Albert Parsons, un antic tipògraf molt pacífic ja acomiadat i amenaçat de mort pel cap de policia.

La organització fou perfecta. Totes les vagues i manifestacions van ser absolutament pacífiques, sense incidents ni amenaces. Aquell 1 de Maig, que acabaria essent tan famós  va acabar molt bé per als sindicalistes, que tenien molt clara la necessitat d’evitar a qualsevol preu violència i provocacions. Potser algun dels membres de la patronal es va mirar la manifestació amb ràbia mal continguda, pensant que havia arribat l’hora d’escarmentar els treballadors de valent.

En Parsons, un orador magnífic, sempre ben vestit, que entusiasmava era un americà de socarrell, nascut a Texas però d’una família molt antiga. Els anarquistes tenien poca afecció al protagonisme individual, però en Parsons està considerat com el cervell i probablement el cap de tot el moviment. A més, probablement era l’únic dirigent que parlava bé l’anglès, perquè gairebé tots els altres líders del moviment eren alemanys de naixement, residents a Chicago que tenien diaris propis en alemany, clubs socials, i escoles. El més notable entre aquests era sens dubte l’August Spies, un tapisser que de fet no era un treballador perquè tenia un negoci propi, però estava profundament dedicat a l’anarquisme (que no té res contra la propietat privada i els petits negocis) i era l’editor de l’Arbeiter-Zeitung i a més l’impressor de tots els pamflets.

El començament de la topada

Tot es va espatllar el dilluns 3 de Maig. L´Spies va anar a la tarda a fer un discurs animant ells treballadors en vaga de la fàbrica McCormick, que feia maquinària agrícola. El míting tingué lloc prop de la fàbrica i inesperadament es va sentir la campana anunciant la fi de la jornada. Molts participants a la reunió van decidir anar-hi a imprecar els esquirols que sortirien. Spies no els va aturar, però els va advertir que calia anar amb compte i evitar provocacions. Si haguessin cregut…

Ai las, ai las!

La fàbrica estava protegida pels detectius privats de la companyia Pinkerton, els quals van atacar primer amb porres i després van obrir foc amb els seus fusells i van matar sense cap raó dos treballadors.

Spies, profundament enrabiat va anar al seu despatx a l’Arbeiter-Zeitung, on sense pensar-s’ho gaire va escriure una editorial emocional menys assenyada que la majoria dels seus escrits. Per empitjorar-lo encara més, un col·laborador, sense demanar-li permís, hi va afegir la paraula venjança (“Vergeltung”, en alemany), que Spies no havia utilitzat en cap idioma.

Un grup independent mentre tant es reunia a un local anarquista planejant una resposta. Van decidir  organitzar una trobada reivindicativa de masses l’endemà a la Plaça del Haymarket (mercat de la palla), que de fet era només una intersecció molt ampla entre els carrers Randolph i DesMoines, on els pagesos venien a vendre els seus productes. La plaça existeix encara avui en dia i hi ha un monument en record de la tragèdia, però fou molt malmesa                             per una autopista que la talla. El grup sindicalista va convocar una gran reunió a la Plaça del Haymarket l’endemà a les 7:30 del vespre. Algun imprudent va escriure al pamflet, mig en anglès i mig en alemany, que els treballadors haurien de presentar-se armats. Spies ho va veure. Ell sabia molt bé que no es podia ni preconitzar ni amenaçar la violència. A ca’ls anarquistes oficialment no manava ningú, però ell va dir ben clar que o treien aquesta crida a les armes o no hi anava. Així ho van fer (però tots els diaris de la patronal van reproduir l’original amb les amenaces de resposta armada, que no havia vist gairebé ningú). Segons va explicar el diari hostil Chicago Tribune, els volants van ser distribuïts a la ciutat per un “home misteriós a cavall”. Potser era un dels genets de l´apocalipsi.

La confrontació

No obstant la reputació dels anarco-sindicalistes de ser grans organitzadors, el míting del Haymarket fou un desastre total d’organització difícil de creure. A més estava plovent de mala manera. A quarts de vuit ja es feia  fosc i hi havia poca il·luminació. Havien convocat uns 20.000 vaguistes, però se’n van presentar menys de 2.000.

Algú s’havia descuidat de notificar els oradors anunciats, que no en sabien res. Una hora després, al final a algú se li va acudir anar a l’Arbeiter-Zeitung, on estaven fent una tertúlia. L’Albert Parsons hi va anar tot seguit. Es va enfilar mullat i bastant a les fosques a la plataforma d’un carro espatllat que per casualitat hi havia (immortalitzat al monument actual) però va fer un discurs molt conciliador, com tots els altres que el van seguir. Prou que tots els dirigents entenien que amb violència no es guanyaria res i que el moviment fins aquell moment anava bé. S’hi havia presentat també a provocar l’alcalde de la ciutat de Chicago, que estava a la primera fila encenent un puro repetidament amb llumins perquè tothom el veiés. Potser la pluja li apagava el cigar. Al poc temps veient que no passava res, es va avorrir i s’en va anar. La policia s’ho mirava tot a una distància.

La bomba

Eren les deu del vespre, seguia plovent i gairebé tothom se´n havia anat. Un dels organitzadors, en Samuel Fielden, va reconèixer que tot plegat la trobada era un fracàs total. Seguia plovent i només li quedaven menys de dos cents espectadors. Va pujar al carro a parlar.

A pocs minuts d’una tragèdia que acabaria costant li la vida, potser hauria hagut de recordar tothom els ideals anarquistes del futur món feliç sense coerció ni ambicions artificials, amb estat i força policial mínimes, amb mercats lliures, amb pagament als treballadors de tot el valor del seu treball, amb associacions polítiques voluntàries sense supervisió, amb governs municipals forts… Però ningú sap què va dir.

El capità de la policia se li va acostar i va exigir que dissolgués la reunió en l’acte. En Fielden va respondre que perquè, que tenien permís i la reunió era legal, i que en qualsevol cas estava plovent i ell acabaria en un parell de minuts i tothom aniria a casa. Perquè els volia dissoldre? Era una xuleria.

El capità va repetir que prou i que el míting s’havia acabat. Disgustat però disposat a obeir, en Fielden va baixar del carro.

I en aquell moment una bomba amb metxa encesa va volar per l’aire, probablement llançada des d’un pis. No se sabrà mai qui la va llençar malgrat les moltes especulacions i auto-acusacions que hi va haver. Podria haver estat fins i tot un provocador pagat dels Pinkertons. L’artefacte va aterrir a poca distància de Fielden i el capità de policia, matant en l’acte el jove agent de policia Matthias J Degan.

Tota la policia va obrir el foc contra els treballadors al mateix temps, en l’acte. El caos a les fosques en la pluja i amb el fum fou horrorós. Alguns es van escapar com van poder. Un home va anar pels carrers de Chicago cridant exageradament que la revolució mundial havia esclatat.

Al final, deu policies i dos o quatre anarquistes (segons les fonts) van quedar morts a trets per terra, molt probablement la majoria o tots víctimes de les armes policials i la foscor. Prop de cent persones (o més, sempre segons les fonts) van ser ferides.

A les poques hores la repressió es va posar en marxa. Ben aviat tots els líders laborals coneguts estaven detinguts.

El procés

Enmig de la gran jubilació de la premsa majoritària, les autoritats van dictar auto de processament contra vuit dirigents anarquistes, demanant per tots la pena de mort. Un dels vuit, el més important, Albert Parsons estava desaparegut. L’advocat defensor fou el Capità Black, un home molt competent i seriós, que no era membre del moviment anarquista però sens dubte els entenia i creia en la justícia. Tots els acusats van fer cara al jutge i el jurat amb orgull i convicció. A mig procés en Parsons va decidir tornar a Chicago i entregar-se voluntàriament. Sens dubte ho va fer per solidaritat però també per arrogància perquè era un home molt segur d’ell mateix, conscient de les seves dots oratòries i la seva habilitat, convençut que podria fer declarar innocent a tothom si el deixaven parlar. S’ho creia prou per jugar-s’hi la vida. Es va presentar dramàticament durant una sessió del tribunal. El Capità Black volia entregar-lo de forma teatral al jutge, però li van aixafar la guitarra. El fiscal, que ho sabia tot per un espia, es va girar el moment que Parsons entrava a la sala i el va assenyalar amb el dit cridant que un criminal buscat havia aparegut i que en demanava l’arrest immediat. Tot havia d’anar molt malament.

El procés va ser un verdader ultratge contra el sentit comú, la decència i qualsevol noció de jurisprudència. Van considerar prop de mil jurats per acabar triant-ne vuit representats dignes de confiança de l’establiment comercial, polític i religiós. Els prejudicis ho dominaven tot i el defensor no va poder fer res. Un testimoni, per exemple, va declarar que ell era l’expert en explosius de la policia i que havia trobat dinamita al local de l’Arbeiter-Zeitung. I com ho sabia que era dinamita? Perquè en va prendre una mica, la va portar a la vora del llac de Michigan, i va explotar. No hi havia cap dubte. Testimonis tampoc. Així d’estrictes van anar totes les proves. Van ser acusats d’anti-americanisme. Tècnicament, com que no es podia provar que haguessin fet res, la càrrega era d’haver incitat a la insurrecció i la violència, cosa que certament no havien fet. Era evident que cap dels deu era culpable dels fets del Haymarket, però així i tot, set van ser condemnats a mort.

Van apel·lar al Tribunal Suprem de l’Estat d’Illinois que va fallar contra ells. Després van apel·lar al Tribunal Suprem dels EUA que va respondre que en aquell cas la jurisdicció era exclusivament de l’Estat i que no els tocava ficar-s’hi . Diuen que al Regne Unit, on el cas se seguia apassionadament, en George Bernard Shaw va declarar que si volien executar a algú, ja tenien aquests jutges per començar.

No obstant l’horror d’Europa, molt sensible a l’abús de la justícia, una data fou fixada per a l’execució de cinc anarquistes, mentre que dos van ser commutats. Aquest temps final a la presó no va deixar de tenir les seves curiositats. Tots podien donar entrevistes a periodistes que escrivien articles melodramàtics. A un dels condemnats li va nàixer un fillet. En Spies es va casar per poders amb una núvia, en Parsons va vendre les seves memòries a un periodista i per ajudar la família, va  fer un bot de fusta amb un ganivet (!) que es va vendre per $150. Més incomprensible encara és la forma com es va poder suïcidar el dia abans de l’execució un dels sentenciats: algú li va portar un explosiu que ell es va ficar a la boca i va explosionar.

L’execució dels quatre sobrevivents tingué lloc  l´11 de Novembre de 1887. Els condemnats van ser conduits a la forca vestits en túniques i caputxes blanques. Tots van cridar Hooray for Anarchy!, el crit de combat de l’anarquisme militant a Amèrica. En Parsons va intentar dir unes paraules finals però van obrir la plataforma i van quedar tots penjats abans que pogués acabar la primera sentència. Hi havia uns 170 testimonis. A l’exterior, co-religionaris cantaven la Marsellesa. La Chicago Tribune ho va resumir tot: “Van morir com a Infidels i Anarquistes”. El cap de policia de Chicago es va vanagloriar: havia decapitat els moviments reivindicatius obrers per 50 anys. L’home era massa modest: havia eliminat l’anarco-sindicalisme als EUA per sempre.

Enterrament. L’odi s’institucionalitza

Un xic incongruentment, les autoritats van permetre una gran processó funeral des del centre de Chicago fins al cementiri alemany de Waldheim (avui en dia a Forest Hills, en cas que algú vulgui anar-hi). Hi havia banderes, pendons, cors, cançons alemanyes i americanes, etc. Al cementiri, el Capità Black, l’advocat defensor, va pronunciar una eulògia commovedora. Fou seguit per discursos funeraris en alemany i anglès.

Com va acabar tot? No ha acabat encara. Dos enemics s’havien trobar cara a cara, i tots dos havien vessat sang i volien tenir raó. El Haymarket aviat fou embellit amb una gran estàtua de bronze del primer policia mort representat amb un braç en alt, inaugurada pel seu fillet petit. Va ser molts anys abans del salut feixista, però aquest braç molestava a tothom.  El lloc va esdevenir el centre d’una commemoració anual de la dreta a favor de l’ordre i la llei. Els policies hi dipositaven flors, corones, disparaven salves d’escopeta, feien discursos. Les famílies dels policies morts sempre hi assistien. El monument del policia esdevingué un símbol, un magnet per als dos bàndols. A primers del S XX un tramviaire va fer xocar intencionalment el seu tramvia amb l’estàtua i la va enderrocar. Ja en tenia prou de veure-la cada dia amb el braç enlaire, va explicar. La ciutat la va reconstruir. Després van venir les pintades, la brutícia. Durant la guerra del Vietnam, radicals van explosionar una bomba entre els peus i la van fer malbé. La ciutat la va reconstruir per segona vegada. El mateix grup la va tornar a fer saltar. Fou reconstruïda per tercera vegada, però aquesta vegada la van posar al pati de l’escola de policia de Chicago, on segueix fins al present. Al final… ja ho veurem després.

També el cementiri  de Waldheim esdevingué un lloc de pelegrinatges i homenatges anuals, aquest cop de l’esquerra. Hi van construir un monument amb una escultura de la justícia amb el cap cobert per una caputxa en horror. Fou inaugurat pel fillet de l’Albert Parsons. El paral·lelisme amb el policia del Haymarket era palès. L’esquerra també hi anava cada any.

Al final el govern va decidir que després de 80 0 90 anys, més valia fer les paus. Els Federals van posar una placa al cementiri declarant que els fets del Haymarket tenien interès històric nacional en la història dels moviments pel treball als EUA. I la ciutat va bastir al Haymarket un monument als sindicalistes: una reproducció del carro des del que havien parlat aquell vespre tan fatal. I el policia lleig amb el salut pre-feixista del braç alçat es va quedar per sempre a l’escola de policia.

Després d’això i amb la Guerra Freda ja agonitzant, un grupet d´historiadors va anar als arxius a estudiar els documents del cas. Es van endur una sorpresa memorable: no en quedaven  perquè en circumstàncies desconegudes havien estat traslladats a un altre arxiu a la ciutat de Berlin Oriental, capital de la desapareguda República Democràtica Alemanya. Com va anar això? Un altre misteri

Jane Addams o el Paternalisme Triomfant

La Jane Addams era una noia de paternalisme notable,  filla d’un banquer molt ric, que al final va arreglar el problema de les vuit hores a Chicago. S’estimava molt les dones de la classe obrera. A vegades menjava amb elles i es passava un dia treballant a una fàbrica. Sempre deia que tot es pot resoldre amb amor, bona voluntat, comprensió i caritat. Enlloc de confrontacions i violència, calia parlar bé amb els responsables i fer-los entendre com són les coses, pobrets obrers. Al poc temps, la Chicago Tribune ja declarava que ara sense anarquistes ja es podia parlar seriosament de les vuit hores. I així, gràcies a aquesta santa dona, el problema de les vuit hores va quedar resolt a Chicago.

El resultat de tot

Del Haymarket i de les execucions se’n va parlar a tot el món excepte als EUA en general amb una simpatia considerable deguda a la causa justa de les vuit hores. La víctima més gran fou sens cap dubte el moviment anarquista, que havia anat de pujada fins aquell moment. Els seus enemics van aconseguir retratar-los en la visió popular com a gent violenta, anti-americana i sense seny. La caricatura tan exitosa de l’anarquista com a un home amb gorra de treballador duent una bomba encesa a la mà dreta, que tothom coneix, ho va dir tot i ha marcat la percepció d’aquest moviment fins al present. Avui en dia anomenen sovint ¨anarquistes¨a la TV qualsevol organització violenta. No és que no hi hagués hagut mai gent violenta entre els anarquistes, que sí que en va haver, però aquesta caracterització no la mereixen més que diguem els socialistes que van produir molts terroristes i en qualsevol cas els del 1 de Maig no havien fet res.

Entre els intel·lectuals i professors d’Universitat queden avui en dia molts pensadors familiars amb les obres publicades del corrent, només que ara prefereixen anomenar-se llibertaris i ja fa molt de temps que van trencar tota mena associació amb l’esquerra política. Proablement Noam Chomsky és la figura llibertària d’esquerres més coneguda. Quant als llibertaris de dreta, que també sempre n’hi ha hagut, estant a favor del comerç lliure i sobretot de les llibertats individuals, als EUA s’han establert fermament com a corrents radicals però minoritàries dintre del Partit Republicà. La seva forma més visible és el moviment anomenat Tea Party. En aquest moment els Senadors federals Rand Paul, Marc Rubio i Ted Cruz, tots tres candidats a la Presidència amb poques possibilitats, en són exemples. Els Americans són un poble immigrant que va venir a treballar i vol que el deixin sol sense les ideologies, guerres i autoritats que hi havia a Europa. I vol quedar-se amb els diners que guanya i no li agrada reconèixer funcions estatals. Per això el llibertarianisme (sobretot de dretes) és tan fort al país. El seu centre intel·lectual és el poderosíssim Cato Institute a Washington.

El 1 de Maig, festa del treball

El 1889, el cap de la nova confederació americana del treball AFL, Samuel Gompers va escriure al Congrés de la Segona Internacional, que s’acabava de reunir a Paris que havia decidit organitzar una gran manifestació a tots els Estats Units a favor de les vuit hores que tindria lloc el proper 1 de Maig en memòria dels “màrtirs” de Chicago i que demanava que el Congrés de la Internacional s’hi afegís. Els assembleistes van aprovar immediatament. Havia de ser una festa lúdica del treball allò que volien, però era evident que tots tenien a la memòria la tragèdia recent del Haymarket, i la tria del dia era una commemoració dels americans morts. Les manifestacions del 1 de Maig a tot el món industrialitzat van ser un èxit tan aclaparador que es va decidir repetir-les anualment.

El 1889 ja hi havia una dissensió creixent i irreparable entre socialistes i anarquistes, que ja era oberta i pública i els anarquistes no eren ja membres de la Internacional.

Amb el temps molta gent ha intentat apropiar-se la memòria dels homes del Haymarket: primer els anarquistes que aviat desapareixerien de l’escena, després els comunistes i els socialistes. Què devien voler aquests del Berlin Oriental que es van quedar amb tota la documentació? Quan el 1 de Maig esdevingué festa oficial a la Unió Soviètica stalinista, el Congrés Americà va dedicar el 1 de Maig com a ”Dia de la Lleialtat” (durant la Guerra Freda “lleial” era una paraula codi volent dir anticomunista) i va confirmar que la festa americana del treball (Labor Day) se celebraria per sempre més el primer dilluns de Setembre, marcant la fi de l’estiu.  Avui en dia, pocs americans saben res del cas del Haymarket. Si pregunteu, us respondran sempre que el ”May Day” és una festa comunista. Després Pius XII la va convertir en la festa de Sant Josep Artesà i fins i tot un Dictador espanyol el nom del qual no vull ni recordar, en va fer una festa oficial amb jocs obrers que tenien lloc davant seu a l’estadi de Chamartín del Real Madrid. I molts partits socialistes del món es pensen i afirmen per hostilitat a l’anarquisme que la diada es deriva de la festa popular anglesa del Maypole que tenia els seus orígens en temps prehistòrics i que fins i tot els primers immigrants a Amèrica ja la celebraven.

Però el drama de les vuit hores, almenys a la mateixa feina, ja s´ha acabat.

JOANOT  (Joan Gil)

 

Depressió i la tragèdia de Germanwings

7, abril de 2015 per Joanot

 

Hem sentit parlar massa i sense prou coneixement del paper que una malaltia mental ha pogut tenir en la recent tragèdia d’aviació. El resultat pot haver empitjorat encara més el sofriment dels pacients que en pateixen amagats i en secret, ja arraconats  per les dificultats en trobar ajut i tractament eficaç i estan exposats a tota mena de discriminacions i burles,  a les què ara caldria afegir la por de que puguin ser criminals i que cal protegir-se d’ells. Una malaltia mental no és diferent d’una malaltia del cor o del fetge i hauria de ser molt més fàcil trobar assistència sense necessitat d’amagar-se ni de patir recriminacions absurdes (“hauries de fer un esforç”, “només et falta la voluntat”, i molts altres disbarats).

La depressió,una malaltia freqüent

És poc probable que hi hagi  lectors que no hagin patit mai un episodi depressiu. Passen coses dolentes en la vida: desavinences greus amb la parella, una pèrdua econòmica, una mort sobtada, un accident… Com que tots sabem que cal superar l’episodi, ens en recuperem, però tots tenim familiaritat amb  la tristor i el desànim que aquestes coses produeixen, l’insomni, les premonicions, el desinterès pels esbarjos que abans ens agradaven… La majoria de gent se’n surten tots sols però sempre hi ha un grup que no pot i queda empresonat i aïllat  dintre un episodi depressiu que no li permet resumir vida normal. Als Països nòrdics tenen la depressió hivernal, que els ataca quan hi ha poc llum. Alguns d’aquests pacients podrien beneficiar-se d’alguna psicoteràpia que els ajudés a reestructurar els seus pensaments allunyant-los de les conclusions falses, a aprendre com identificar i rebutjar associacions negatives, a entendre millor les reaccions i punts de vista dels altres. El problema és trobar aquest tractament i perdre la por de quedar estigmatitzat com a malalt mental (com a un boig perillós, potser) per tota la vida.

Quan la depressió és greu o molt greu

Evidentment, la majoria d’episodis de depressió poden ser dolents però no són sempre greus. N’hi ha, no obstant, que en són i molt. Aquests casos, com sempre, són el resultat de factors genètics, ambientals, de l’educació i també d’algun incident desencadenant. El desventurat malalt veu literalment com la  llum del món i el sol s’apaguen i queda tancat en un món de tristor, desesperança, sentit de culpabilitat, pèrdua d’interès en tot, cansament, pèrdua de concentració, insomni o el contrari, pèrdua d’apetit i de pes o el contrari, i moltes vegades, plans de cometre suïcidi. En canvi, contràriament al que certs comentaristes semblen pensar, els malalts de depressió profunda no planegen matar ni fer mal a ningú si no és a ells mateixos. Sovint hi ha diferències entre els símptomes de les dones (sovint dominades per tristor i falsa culpabilitat) i dels homes (més irritables i amb més insomni). El tractament mèdic ha progressat considerablement i és possible ajudar a molts d’aquests malalts. A més, alguns episodis arriben només un cop en tota la vida, encara que també poden esdevenir crònics.

Això ens  porta al cas de l’aviador. Un problema és que els seus metges no poden parlar-ne. Als EUA el secret professional és una cosa molt seriosa amb lleis federals severes, però no sobreviu al malalt. Un cop mort, el metge, com qualsevol persona que ha conegut coses íntimes degut a les seves activitats professionals, ha de seguir sent discret sense difondre secrets del difunt però l’obligació absoluta del silenci professional ja ha caducat amb el traspàs del patient i a aquest país els metges poden parlar amb la policia i els jutges (que també tenen l’obligació de ser discrets). Ens quedarem probablement sense saber quina era la malaltia del co-pilot, que, a més de la depressió, podria haver patit  d’altres malalties mentals addicionals, cosa que és freqüent. Si el pacient no hagués aconseguit amagar la seva malaltia als metges de la companyia d’aviació, li haurien hagut de donar una llicència per volar? No, de cap manera. No és perquè la depressió sigui una malaltia perillosa, sinó perquè és impossible confiar una feina perillosa i de tanta responsabilitat a un home malalt, la ment del qual podria estar ocupada o bloquejada o alterada per medicines que pren en un moment de perill. Simplement, no es pot confiar en què pugui respondre a una emergència com cal. Segons sembla, el co-pilot s’havia recuperat del tot d’un episodi de malaltia mental durant la seva formació. Fins i tot, assumint que aquesta informació sigui verdadera, que la recuperació fos completa, cosa perfectament possible en el cas de la depressió, no se li pot donar la llicència perquè podria tornar a recaure en un segon episodi i amagar-ho, donades les conseqüències.

Els criminals serials i les malalties mentals

Els depressius no són perillosos, si no és per a ells mateixos. Altres malalties, en canvi, en ocasions rares sí que podrien ser perilloses. El problema és molt difícil d’estudiar perquè la investigació mèdica depèn d’observar molts casos i d’això n’hi ha pocs. Potser el lector recordarà com un noi jove armat fins les dents, després d’assassinar la seva mare va entrar a una escola primària a Connecticut i va començar a disparar contra nens petits, assassinat-ne uns quants. En aquest tristíssim cas, l’atacant havia estat diagnosticat amb esquizofrènia paranoide. El problema seria explicar com és que tenia accés a armes de foc de combat. El mateix sembla haver  passat  en el cas del  xicot que vestit de Batman va obrir foc a l’interior d’un cinema a Denver, matant espectadors després d’haver estat diagnosticat. Cal afegir no obstant que el diagnòstic d’esquizofrènia paranoide és relativament freqüent, violència és rara i que no hi ha una base racional per tenir por de la immensa majoria d’aquests pacients. Per als  professionals, el repte seria tenir una forma d’identificar els pocs que són potencialment perillosos. Vull canviar de tema, perquè esquizofrènia  és un  tema molt difícil del que no parla aquest apunt.

Els desordres de la personalitat

Sempre m’ha interessat el tema dels assassins serials, la gent que sense cap raó durant un període molt llarg, sovint anys cometen crims contra gent desconeguda, sense explicació. Quina és la relació entre aquests casos i la condició mental dels perpetradors? Sembla que gent normal no podria fer mai aquestes coses. Hi ha alguns estudis seriosos  publicats i també  investigadors que en parlen en públic. El problema és el de sempre: no hi ha prou casos estudiats per estar segur  de res. Sovint hom llegeix o escolta que hi ha gent “malvada” Si que n´hi ha, però és molt difícil definir què vol dir exactament aquesta paraula. Aquest autor no seria mai capaç d’explicar breument que són els desordres de la personalitat. Diguem això: tots tenim una personalitat, que la família, els amics i els companys a la feina coneixen. A vegades fins i tot es pot predir què farem en una situació  concreta i els amics saben quines coses ens agraden o no. Intuïtivament, doncs, tothom entén  què vol dir personalitat. La personalitat que tots tenim és el resultat de la interacció dels gens rebuts dels pares, del nostre entorn i també de l´educació. Una altra cosa que tothom sap,és que costa molt o es impossible canviar els trets bàsics de la nostra personalitat individual. Tots som com som. Com Déu ens ha fet, diuen alguns, que creuen més en la genètica.

Hi ha casos quan la personalitat d’una persona té característiques que fan perillós un individu o el posen en conflicte constant amb la societat. Viuen al món, però l’engranatge o l’encaix no funcionen i la situació  pot acabar malament. Potser algú recordaria un personatge de TV que ho va fer cèlebre: Dexter. A la series explicaven molt be el problema bàsic de la seva personalitat anormal. El problema no era que hagués adquirit una malaltia, sinó la forma com era. Dexter era generalment un home simpàtic i intel·ligent (com són sempre els psicòpates de la seva natura), però no podia sentir res pels altres. Tothom ha mort una formiga o una mosca. En sentim remordiment? A ell li passava igual matant éssers humans. No li feia res i ho feia simplement perquè podia fer-ho. Reconeixent el problema, el seu pare, amb una saviesa extraordinària havia aconseguit imposar-li un codi de conducta: només podria assassinar la gent que s’ho mereixia. Dissortadament, en la vida real hi ha Dexters sense codi moral inhibitori que se senten autoritzats a fer mal per entreteniment. Alguns psiquiatres han volgut introduir una nova categoria de psicopaties, anomenades psicopaties criminals, però aquesta novetat no ha estat admesa al llistat oficial de condicions que poden ser diagnosticades. Els casos greus son un problema molt gran, perquè malgrat els seus drets constitucionals, apart de ficar-los per sempre a una gàbia per evitar el perill que representen, no s’hi pot fer gran cosa. Hi ha formes no tan extremes de la condició. No assassinen ningú però es fiquen, si poden, als cossos de policia, a l’exèrcit o a posicions on poden exercir el poder que necessiten.

La BBC va fer entrevistes recents amb gent qualificada que havien volgut estudiar el problema dels assassins en massa. Un d’ells afirmava que el trastorn bàsic d’aquesta gent és el desordre de personalitat anomenat “narcisista” que és una sobrevaloració greu de la importància i intel·ligència de l’individu. Ell es pensa que es un nou Einstein o Steve Jobs o Leonardo Da Vinci, o Messi, una persona extraordinària que farà contribucions decisives a la Humanitat  i acabarà reconegut com un geni. Sembla que el co-pilot va fer una declaració en aquest sentit a una nòvia. Un dia o un altre, el malalt acaba de veure que aquesta glòria tan esperada no arribarà mai i s’enrabia per la indiferència o imbecil·litat del món on viu i planeja una sortida en flames per donar una lliçó a tots aquells que li van negar una oportunitat i al mateix temps immortalitzar el seu nom.

Psiquiatria es una ciència molt complicada i amb molts problemes mal resolts i condicions difícils de tractar. Però una cosa clara és que molt pocs malalts mentals són perillosos. La resta de la gent en són molt més.

 

Joan Gil