“Antigona in Ferguson”, el final digne d’una tragèdia nord-americana

Hi ha encara qui es recordi de la tragèdia que va començar a Ferguson, un suburbi de St.Louis a l’estat de Missouri? Les primeres notícies van dir que un policia havia mort a trets un jove negre desarmat, cosa que va desfermar aldarulls racials molt greus entre la policia i la població negra, reportats pels diaris, la ràdio i TV de tot el món. Particularment odiós fou que la policia va permetre deixar el mort per terra exposat a les fotos i curiositat populars per 4 hores, i és per això que el drama va recordar la tragèdia grega Antígona, escrita per Sòfocles fa uns 2.500 anys, considerada per molts com una de les obres mestres de la cultura occidental no sols per la seva perfecció estètica sinó la profunditat (i actualitat!) del tema i pels arguments que tant Antígona com el rei Creon presenten, que eren perfectament vàlids. Antígona es queixa que el rei ha prohibit enterrar el cos del seu germá. L’Antígona original ha inspirat i ha estat copiada per molts autors, entre ells el nostre gran Salvador Espriu.

Com de costum, acabat el sensacionalisme, no hi ha hagut seguiment i probablement ningú sap com va acabar. Fa pena, perquè caldria saber-ho i treure´n les lliçons. El problema dels tirotejos amb morts extrajudicials que els EUA pateixen en l’actualitat, (uns mil casos per any, gairebé sempre contra gent dolenta i perillosa) és un problema molt real, complexe, vell i complicat. El que ha canviat és que avui en dia sempre hi ha algú amb un iPhone disposat a fer un vídeo per penjar-lo a la xarxa, i que els policies mateixos duen càmeres personals a l’uniform, coses que han canviat totalment la dinàmica del conflicte i potser algun dia ajudaran a resoldre’l. Però jo voldria parlar aquí només de la tragèdia de Ferguson, advertint als lectors que els casos són molt diferents, que han de ser estudiats per separat i és millor no generalitzar res.

Com va acabar el judici contra el policia que va matar al jove negre?
Fàcil de dir: amb l’absolució total i rehabilitació del policia, un professional amb gran experiència, sense prejudicis racistes, que havia actuat dintre la llei i segons les seves instruccions. Vet aquí què havia passat. El jove que acabaria essent la víctima era un home sense feina (perquè no n’hi havia per negres) que una poca estona abans havia robat una caixa barata de cigarretes d’una botiga amenaçant el botiguer amb un ganivet. El policia en qüestió havia sentit per rádio la descripció del cas i buscava el culpable pel carrer, quan el va trobar al mig d’un carrer principal, aturant el tràfic amb un amic i molestant la gent. Al policia li va semblar que era el delinqüent que ell buscava, va aturar el cotxe i va baixar, tot sol encara, a detenir-lo. El jove era molt alt i fort, sens dubte superior al policia i enlloc d’obeir, va plantar cara acostant-se a l’agent de forma amenaçadora, no obstant els avisos i ordres que estava rebent. Una cosa que un policia no pot fer és retirar-se i fugir davant d’un home que segons havia sentit estava armat, podria estar drogat i estava causant un problema de tràfic amb perill per a ciutadans innocents, que un policia té l’obligació de protegir. Potser hauria hagut de dur un Tàser o esperar reforçaments enlloc d’acostar-se tot sol, però no tenia res d’això i va disparar, matant el jove en l’acte. El jurat li va donar la raó.

I els Federals, què van fer?
Molta gent a Catalunya no entén que els estats americans són sobirans, responsables exclusivament per gairebé totes les qüestions comuns, inclòs el dret civil i criminal. Ningú a Washington tenia poder per tocar el judici criminal contra el policia. Ara bé: s’havien fet al·legacions que la ciutat sistemàticament violava els drets civils de la població negra i això sí que era una violació de drets garantits per la Constitució Federal i el Fiscal General va manar una investigació a fons de la ciutat. Van trobar que l’ajuntament, a més de discriminar en moltes coses, operava un sistema de multes i demandes de pagaments, tot de forma perfectament legal a la ciutat, que de fet era una extorsió criminal aplicada només als negres, per la que molts funcionaris i alguns polítics foren castigats i acomiadats. Les lleis municipals eren perverses i malintencionades. Ara, han tornat a començar una nova vida en un nou sistema i probablement molta gent va aprendre coses.

La comparació amb Antígona
Se li va acudir a un autor conegut de Broadway, el qual va modificar el text per adaptar-lo, tot i respectant la duresa dels arguments, a la tragèdia de Ferguson, va contractar quatre actors negres professionals ben coneguts i va organitzar dues funcions llegides, una a la High School on havia anat la víctima, una altra davant dels policies i familiars. A les tragèdies gregues sempre hi ha un cor, i l’autor en va crear dos: un el dels negres oprimits queixant-se de la seva sort i tractament, un altre dels policies lamentant la seva impotència, la seva por de les armes que tothom tenia, i l’obligació d’obeir les ordres que rebien. Tots dos cantaven en l’estil de la cançó negra espiritual. Sobretot, em va impressionar veure els nois i noies escoltant amb els ulls oberts els arguments i raons d’Antígona i del rei amb paraules escrites fa 2500 anys que descrivien perfectament la situació, parlant d’un conflicte real mai resolt: com el rei defensava llei i ordre imposades pels seus policies i amenaçava amb l’ensorrament de l’estat i la societat si la gent desobeia la llei. Antígona, al contrari deia que damunt la llei del rei, hi havia els drets humans, la justícia, la humanitat, les lleis de Déu i que la insistència del rei en defensar una llei cruel i injusta estava dividint i destruint la seva societat.

La trama d’Antígona
L’Antígona de Sòfocles no es pot entendre sense conèixer els antecedents. Un antic rei de Tebes acabava de tenir un fillet amb la seva reina Jocasta, quan un oracle del déu Apol·lo li va fer saber que el nadó el mataria. El rei va abandonar el nadó despullat al bosc, no gosant matar-lo. Fou salvat i educat com un fill propi per gent que no en sabien res. El rei innocentment havia fet possible el compliment de l’oracle: el jove Èdip, ignorant el seu origen, va arribar a Tebes, va matar el seu pare i es va casar amb la seva mare Jocasta, esdevenint el rei. Tingueren tres fills de l’incest desconegut: Antígona i dos nois. Quan Èdip havent entès la veritat morí desesperat, els dos fills el van succeir, posant-se d’acord en alternar-se al poder: cadascun regnaria per un any. No obstant, un cop rei, el germà gran va trencar el pacte i el germà jove va haver de fugir per salvar la vida, tornant poc després al capdavant d’un exèrcit a recuperar el poder. El conflicte s’acabà quan els dos germans lluiten i es maten mútuament. Un amic del germà gran anomenat Creon puja al tro i dóna un gran funeral al seu amic, manant en canvi (i aquí comença la tragèdia) que el cos del germà més jove no pugui ser enterrat, sinó que quedarà abandonat per terra fora de la ciutat.

La tragèdia comença quan Antígona retreu a Creon la seva ordre inhumana i cruel. Sense ser enterrat, l’esperit del germà hauria de quedar-se a la terra per sempre més sense poder baixar en pau al Hades. Creon respon que allò que ell mana és la llei tant si està bé com si s’equivoca i cal obeir. Prou. Antígona li recorda el mal que està fent i la primacia de la llei dels déus i la humanitat. Al final, ella sola desobeeix al rei cobrint el cos del germà amb terra. Creon com a càstig, la fa tancar viva a una tomba. Al poc temps, per pressió de l’amant d’Antígona, el rei es penedeix i va a treure-la de la cripta. Però Antígona s’ha suïcidat.

Així s’acaba. Sòfocles va entendre que el problema de la supremacia incondicional de la llei sobre la decència i la justícia, no es podia resoldre. Ni a Tebes, ni a Ferguson, ni probablement a Catalunya.

Joan Gil

Publicat dins de Aldarulls racials, Antígona, Discriminació racial, Èdip, ferguson, Sòfocles, Tebes | Envia un comentari

El President Obama i la Immigració

Ara fa vuit anys uns EUA i fins i tot una humanitat que ansiava un món millor van admirar un home negre sortit gairebé del no res que feia discursos meravellosos en un anglès magnífic i ens oferia esperances d’una vida i un futur millors, en pau i justícia. Molts ens vam afegir a la festa veient-t’hi, sense cap raó, el renaixement de l’esquerra nord-americana i Obama va guanyar el Premi Nòbel de la Pau. Vuit anys després Obama es retira a fer diners enmig de l’odi descarnat de tota la Dreta que boicoteja tots els seus projectes i jura desfer tot allò que ell ha fet, i el menysteniment d’amant desenganyat de tota l’esquerra que el veu com un traïdor (manifestat clarament en l’increïble èxit de Bernie Sanders i en el moviment de la joventut contra la candidata sense principis, ambiciosa, mentidera i oportunista que Obama afavoreix). Aquest apunt parla només de l’actuació presidencial en el cas de la immigració.

El Deporter-in-Chief: 2.5 milions de deportats
Ja fa algun temps dels 2.5 milions de deportats fins ara: segur que passarà dels tres milions quan plegui. Es tracta de més deportacions que les manades per tots els altres Presidents anteriors d’ençà que hi ha estadístiques. Hi ha certa inconseqüència amb allò que fa, com si es tractés de casos separats on cal clavar llenya o somriure segons el cas, enlloc de tenir una línia basada en principis i moralitat

La Immigració il·legal actual
Tots els Republicans criden que la frontera mexicana està desprotegida amb pas massiu d’immigrants mexicans perillosos. De què parlen? La frontera i les carreteres pròximes semblen ocupades militarment per milers de guardes armats fins als dents amb tota mena de maquinàries electròniques, i hi ha muralles dobles altíssimes a les costes texana i californiana. Creuar és dificilíssim, molt perillós i avui en dia ho fan molts pocs mexicans, cosa que sembla associada amb les millores econòmiques que el petroli ha portat a Mèxic. La majoria d’il·legals són centre-americans d’Honduras, Guatemala i El Salvador, països en la misèria on llei i ordre s’han ensorrat i els habitants viuen exposats a la brutalitat extrema de bandes criminals d’assassins que actuen amb impunitat, portant els residents pobres al bord de la desesperació.

Curiosament, el país allunyat d’aquest desastre és la Nicaragua de l’ex revolucionari Sandinista Daniel Ortega. No obstant les acusacions constants de corrupció grandiosa, i abús del poder per part de la seva muller i col·laboradora i de l’embolic amb el nou Canal xinès que diu diu que vol construir (s’ho creuen poca gent), Nicaragua, a diferència de tots els veíns, no contribueix cap emigració il·legal als EUA.

El Camí als EUA
És molt difícil i cal tenir resistència per poder descriure com va. Apart de rars articles de periodistes aventurers, la millor font d’informació són els films de grups progressius locals sovint produïts amb diners d’universitats americanes o del govern de Nova York, que amb sort HBO o certs cinemes ensenyen. Comencem amb una família a Honduras, capital mundial del crim. L’activitat de les bandes criminals és incontrol·lable. Sovint després d’un assassinat tornen per més i escarneixen les víctimes impotents i acaben robant-ho tot. Desesperats, molts pares i mares intenten enviar el fill, fins i tot sol, amb els estalvis que tenen, a algún relatiu o amic que viu als EUA.

El Camí Tradicional
Creuar la frontera mexicana del sud no és cap problema i els emigrants (jo en diria fugitius) intenten pujar per la costa atlàntica fins a la frontera dels EUA, que són milers de qm. Hi ha diferents possibilitats: el sostre i vagons de trens mexicans de càrrega, comptant amb la benvolència del personal, camps de refugiats, organitzacions benèfiques que donen aigua i menjar, autobusos, sempre amagant-se de la policia federal mexicana que els tornaria al seu país (distingeixen els accents). Problema greu? Les bandes de lladres que esperen a cada cantonada, capturant les dones o nenes que desapareixen per sempre (molt poques dones arriben als EUA; sovint intenten passar per homes) robant els diners en efectiu, apallissant o matant a qui es queixi. Si arriben vius a la frontera: què passa? Sembla que malgrat tots els esforços nord-americans, queden coyotes que saben com creuar, ara ja amb molts sacrificis i grans perills, però demanen molts diners i els hondurencs els han perdut pel camí. Hi ha un altre recurs: gent que els ofereix creuar de franc sempre que cadascú dugui a l’esquena una motxilla plena de… Ja sabem de què. Si la policia americana els enxampa, aniran a la presó per molts anys. Aquesta gent sovint tenen túnels. Un cop dintre els EUA els prenen les motxilles que carreguen a un cotxe i sovint els deixen abandonats a peu en un lloc desconegut. Hi ha bandes que capturen aquests immigrants, sobretot els nens i els treuen el número de telèfon dels parents on volen anar, els quals rebran una telefonada exigint un rescat o si no matarien el presoner. I en Trump encara els vol fer més mal?
Els residents i agricultors legals de la frontera es queixen de moltes coses. No és terrible haver de recullir gent morta o malferida i haver d’enterrar-los o dur-los a un hospital? La policia no ajuda amb aquestes coses i els residents locals són els que ho han de fer. També hi ha organitzacions nativistas amb homes que disparen a matar amb fusells d’alta precisió. I no recullen els morts.

El camí de la droga als EUA
Les bandes de drogues sempre busquen formes de fer encara més dòlars i van ensumar un negoci explotant el terror i angúnia dels pares que volien enviar nens als EUA, oferint, a preu considerable, una mena d’agència de viatges de la frontera mexicana amb Amèrica Central a l’interior dels EUA més enllà de la frontera aprofitant els seus vehicles, grups armats i túnels. Qui voldria confiar un nen jove a la custòdia d’un grup criminal? Tot depèn de com desesperats els pares estiguin. Un cop creuada la frontera, els nens que només parlen llengües indígenes o el dialecte castellà regional haurien de trucar el número que tenen o han après de memòria perquè els familiars vinguin a buscar-los, però i si algú els deté i els roba el número? Els relatius rebran una trucada amb amenaces exigint un rescat. Al final la policia d’immigració enxampa gairebé sempre a tots aquests nens i hi ha presons federals desagradables sobretot si hi ha mare. Segons la llei, els EUA no poden repatriar un menor sense ordre judicial (que acaben obtenint). El govern Obama en 2015 va deportar 200,000 centre-americans immigrants al país d’origen. Un esforç tan car i tan perillós que no va servir de res.
Curiosament, els EUA han enviat gent i diners a fer coses que no havien fet mai: anuncis a la ràdio i TV locals avisant dels perills i la inutil·litat i organitzacions i programes socials per afeblir les bandes criminals. Gairebé tots els joves hondurencs en són membres o sigui que és impossible empresonar-los. Han tingut molt d’èxit subvencionant esports i partits de futbol. Ara juguen al futbol enlloc d’assassinar i robar. La criminalitat enorme d’Honduras ha caigut en picat.

La contribució del President Obama
El govern americà ha subscrit un tractat amb el govern federal mexicà: la policia mexicana actuant a tot el territori nacional aturarà i retornarà al país d’origen tots els il·legals centre-americans de camí a la frontera nord-americans. Va molt bé, és el mateix que ha fet la UE amb Erdogan contra els fugitius siris. Els nombre d’immigrants il·legals que arriben vius a la frontera també ha caigut en picat.

El poder presidencial, el Congrés i el Tribunal Suprem
No cal oblidar que els EUA són una nació d’immigrants. Hem tingut històricament moviments nativistes anti-immigrants que mai han triomfat. Les víctimes haurien estat els pares o avis dels americans actuals. D’una forma o altre, els immigrants som tots.

Ja en 2014 el Congrés va rebutjar per prejudicis anti-obamistes una de les reformes millor preparades i més racionals del projecte de llei sotmès per l’administració que volia esdevenir la nova Llei d’Immigració i s’ha negat ni tan sols a considerar cap altre dels projectes presidencials. No, no, no i no. Digues com vulguis, la resposta és sempre no. Bye, Obama. Amb tu, res.

En aquesta situació, Obama va decidir amb l’ajut dels seus advocats que podia invocar els seus poders executius per imposar una ordre que acabaria amb el perill i la por de deportació d’il·legals molt decents que han treballat i pagat impostos per anys i tenen fills nascuts aquí que són menors d’edat però ciutadans dels EUA i són uns quatre milions, tan útils i treballadors com els nadius. L’ordre executiva (una mena de Decreto-Ley nord-americà) fou ben rebuda pels Demòcrates i els progressius, molt malament pels Republicans que afirmaven que excedia la seva autoritat constitucional envaint privilegis del Congrés. 26 estats (n’hi ha 50) amb govern republicà dirigits per Texas va presentar la querella contra el President al Tribunal Federal del Districte, situat a Louisiana, que Obama va guanyar però fou seguit per una apel·lació al Tribunal Federal Suprem, on els Republicans van guanyar. Obama havia excedit la seva autoritat i la directiva quedava suprimida.

Joan Gil

Publicat dins de Amèrica Central, Congres America, Congrés dels EUA, Constitucio Federal, EUA, ill·legal, Immigració | Envia un comentari

Teresa de Calcutta i la mort

La canonització de Teresa, servidora dels més desemparats i destacada per l’amor i caritat envers la gent que vivia en la misèria i acabaven morint tots sols i sense atenció pel carrer a la ciutat de Calcutta, que és com es deia abans Kolkata, fa pensar en allò del que pocs volen pensar: la mort. Hi ha molta gent que no volen sentir-ne parlar, cosa molt il·lògica, perquè la mort és inevitable. Si algú ho prefereix, és el moment de sortir del blog i tornar al Barça. A més de celebrar la memòria de Teresa, és també el moment de reflexionar sobre el que ella feia i probablement les Missioneres de Caritat que ella va fundar, segueixen fent.

Hospicis als EUA
No sé res de com està organitzat a Catalunya, però als EUA quan el metge decideix que ja no hi ha res a fer i el pacient morirà dintre de quatre mesos, pot demanar ingressar-lo a un Hospici, i les assegurances, inclòs el Medicare, l’assegurança federal dels séniors de més de 65 anys, ho accepten i paguen. Alguns Hospicis són verdaders hospitals, però altres plans permeten als pacients quedar-se a casa amb visitadors entrenats. A vegades tractar la família és la part més difícil de la situació i cal saber com fer-ho.

L’Hospici té metges i infermeres, està regulat pel govern i ja no administra als pacients cap tractament dirigit a la causa de la malaltia, cosa que faria patir inútilment i ja no serveix de res. El tractament es limita a combatre el dolor i patiment, millorant la qualitat de vida de la recta final. Però també tenen gent que saben parlar i escoltar. Aquí és quan hom recorda Teresa.

Sa o malalt, tothom té problemes per dintre i hi ha molta gent que no pot parlar de res important amb la família. Això esdevé important quan el final s’acosta.

La paraula “Espiritualitat” entre Catalans es refereix sempre a la religió, però també té un significat més ampli: espiritualitat és la preocupació per coses immaterials, com diguem el significat de la vida i la mort, perquè hem nascut, la raó de viure, els lligams humans, la justícia… Sovint cal parlar d’algunes d’aquestes coses que preocupen a molts malalts i la família no farà. La religió i les pregàries naturalment estan incloses, si el malalt ho vol.

Hi ha llistats publicats de les coses que preocupen més: vergonya i penediment per alguna cosa, preocupacions econòmiques causades per la malaltia i la mort imminents, falta de previsió pel futur, explotació i mals tractes rebuts, esperances sense base realista, desitjos de reconciliació, custòdia d’un menor, baralles familiars que no s’han pogut reconduir, coses sense acabar, incidents i separació d’un familiar, projectes frustrats. Evidentment el terapeuta no podrà resoldre res d’això, però pot ajudar a recordar el passat sense ràbia, amb serenitat i realisme i treure’n conseqüències que permeten restaurar la pau interior. Pel que es refereix a la situació mèdica, hi ha pacients que volen saber exactament què passarà (cosa que cal discutir sobretot amb la família que no entén el sistema) i hi ha pacients que en volen saber res. Tot s’ha de respectar.

Cal reconèixer que aquesta feina tan emocional “crema” molt als terapeutes i consellers, que sovint es veuen obligats a plegar per protegir la seva sanitat emocional.

Tornant als carrers de Kolkata
Religiós o no, seria molt difícil negar reconeixement a l’obra humanitària i la solidaritat i respecte a la condició humana demostrades per Teresa i està bé que sigui honorada i recordada, cosa que no exclou certes consideracions crítiques sobre la seva forma d’actuar.

L’orde de les seves Missioneres està estesa per molts països del món i no tinc dubtes que fan el que han de fer de formes diferents segons on treballin. Em voldria limitar a la seva institució original que segueix admetent visites i estades temporals de voluntaris a la ciutat de Kolkata. Qui vulgui, pot informar-se i apuntar-se l’Internet. Mentre que la majoria de visitants en surten colpits i convençuts, hi ha qui critica alguns aspectes i han triat parlar-ne.

El desig i el plan de Teresa era clar i contundent: ajudar als pobres i desemparats a morir amb dignitat i redimir-los en aquell temps final del mal tracte que la societat i el sistema de castes havia imposat. Donava Amor a desconeguts, sovint d’altres religions, que s’estaven morint al carrer tots sols sense assistència, com si fossin animals. Esdevenia la seva darrera família que aquesta vegada l’estimaria i el cuidaria abans d’acomiadar-lo.

Però estem al segle XXI i cal reconèixer que el sistema ha produït una institució mèdica que hauria de complir certs mínims i estar subjecta a inspeccions i lleis. Però no és així com funciona.Algun visitant ha criticat les condicions higièniques, la manca d’instruments que no són separats i protegits com cal, les agulles d’injecció utilitzades per més d’un pacient, la manca i els límits excessius d’assistència mèdica, la falta de mesures protectores. De fet, la Institució que visiten els voluntaris ha esdevingut un museu de la pobresa i misèria humanes, enlloc de ser una denúncia lluitant pels drets dels pobres en una situació tan dura com inevitable. L’humanitarisme de Teresa no incloïa elements de crítica o millora social. Un visitant explica que havia vist com les monges netejaven i banyaven un home en una banyera, però els escalfadors d’aigua eren insuficients i les monges acabaven omplint la banyera amb aigua freda. El visitant, esverat, els va oferir que sabria com obtenir ajut per comprar escalfadors millors, però una monja li va respondre que no, que ho feien tot com Jesús voldria. Sense ser important o representatiu, aquest cas simbolitza la situació. El que caldria seria una institució amb participació de metges i infermeres a l’estil dels Hospicis occidentals. I la caritat, dedicació i treball de les monges seguirien essent necessàries i no farien nosa.

La qüestió dels diners
Avui en dia, l’orde fundat per la Mare Teresa és molt gran i admirat i rep donacions molt importants de tot el món administrades des del Vaticà. No se’n sap res. Tristament és molt difícil fer entendre a les monges, que haurien de saber- ho tot sobre la misèria humana, que el perill de corrupció és tan gran dintre les obres de caritat com entre els polítics. Un dia o altre, un senyor o senyora acaben decidint que amb la feina tan important que fan i els milions que troben, també es mereixerien alguna recompensa. Ha passat moltes, moltes vegades i seria fàcil trobar exemples i el secretisme de la Cúria Vaticana és perillosíssim. No se sap res ni ensenyen comptes.
Si no canvien i no es fan públics, que Déu els protegeixi.

La qüestió dels miracles

La llei canònica vigent exigeix un miracle atribuït a la intercessió del difunt per a la beatificació i un altre després de la beatificació per a la canonització que ha rebut avui Teresa de Calcutta. El segon miracle de la Mare Teresa és controvertit. Es tracta de la curació d’un càncer a una dona índia. Algun metge va dir que no era cap tumor maligne sinó un quist i que havia estat eliminat pel tractament mèdic. El marit es va manifestar en suport d’aquesta interpretació. L’Església diu sempre que hi ha investigacions profundes abans d’acceptar el miracle, però resulta que quan consulten un expert independent no pregunten mai si hi ha un miracle, sinó si hi ha una explicació natural de la curació. És molt diferent. Els metges podrien escriure llibres amb coses que han passat o ells han vist i ningú pot entendre. Ara el marit ja s’ha corregit i diu que sí que era un miracle. No seria més digne canonitzar, quan cal, sobre la base de què un home o dona candidats han dit i fet en vida? La Mare Teresa en tindria prou.

Joan Gil

Publicat dins de Calcutta, espiritualitat, hospici, Mare Teresa, mort | 2s comentaris

Quan van intentar robar el cos del President Lincoln

L’estiu, ai las, s’està acabant però encara en tenim per uns dies. Potser algú voldria entretenir-se llegint els disbarats monumentals, gairebé còmics, associats amb l’intent de robatori de la mòmia de l’heroi nacional Abraham Lincoln. La història originalment publicada a aquest blog el 25 maig 2009 és totalment autèntica.

===================================================================
Cal enterrar el gran Lincoln

L’Abraham Lincoln, heroi nacional, salvador de la pàtria, emancipador dels esclaus, l’home que va refer la Unió en la seva imatge, fou el President més important i admirat de la història del país. No era cap angelet, sinó un adversari temible amb una astúcia i una habilitat política poc comuns, però sempre fidel als seus ideals. Home d’orígens molt modestos, estava dotat d’una llengua privilegiada que el feia un orador admirable i dominava l’anglès com potser cap altre President (fins Obama). Però Lincoln escrivia els seus discursos, Obama té professionals que ho fan per ell.

Morí assassinat al Districte de Colòmbia. El desig de la família era enterrar-lo al Cementiri d’Oak Ridge a Springfield, Illinois, una ciutat modesta on no havia nascut però on havia treballat i viscut per molts anys. Springfield era i segueix essent la Capital de l’Estat d’Illinois i Lincoln, com Obama, havia estat membre del Parlament estatal .

Els Americans tenien i segueixen tenint en els nostres dies la mania, absurda i cara, d’embalsamar tots els cadàvers. Diuen que van començar a fer-ho durant la Guerra Civil, per enviar a casa els difunts i li va agradar a tothom perquè dóna temps a fer venir tota la família i tots els amics a visitar el mort. En qualsevol cas en Lincoln havia de ser embalsamat no sols per costum sinó també perquè se’l van endur per tren i els trens eren lents i calia exhibir-lo entre altres llocs a Nova York, Chicago i finalment a Springfield. Tot va anar molt bé. El cos fou dipositat a un mausoleu provisional a Springfield que estava lliure esperant que li construïssin un monument final damunt un turó. Van nomenar un home local molt patriòtic guardià de la tomba. Fixeu-vos en el nom, que era John Carroll Power, perquè al final tornarà a sortir.

Els Falsificadors de Dòlars

Lincoln havia estat preocupat per la qüestió dels falsificadors de moneda que estaven basats a Chicago, en aquell temps capital industrial del país, i va fundar el Servei Secret per empaitar-los (no pas per protegir el President, com també fan ara). El cap de la colla de falsificadors més important era un home anomenat Big Jim Kinealy, que tenia al damunt la càrrega feixuga d’haver de pensar. El Servei Secret els va propinar un cop terrible i un disgust molt gran amb l’arrest del seu gravador de bitllets, que fou tancat a la presó per molts anys. El cop era fatal, perquè no hi havia cap altre gravador de qualitat i s´havia acabat imprimir dòlars falsos. Kinealy trobava la situació intolerable i a més estava perdent diners. Com que era impossible treure el seu home de la presó, va concebre la idea de fer xantatge a l’estat: volia robar el cos sacrosant del gran Lincoln i amagar-lo fins que el govern alliberés el gravador com a rescat. A tothom li va semblar que la idea era fantàstica i no podia fallar. Seriosament.

El primer intent acaba per culpa d’una imprudència

El problema del cap Kinealy era que ningú de la seva colla havia robat mai cap cadàver i que no coneixia Springfield. Va triar dos dels seus criminals més intel·ligents i els va enviar a Springfield amb diners per estudiar com es podria fer . Els dos homes van anar al barri de pitjor anomenada de Springfield i van obrir allò que avui es diu un local “d’altern” amb un bar i un saló de ball.

Els homes van anar al cementiri i es van posar en contacte amb el guardià, el qual innocentment els va explicar tot: que no hi havia policia, a quines hores hi havia visitants, que la cripta només tenia una tanca de barres de ferro des de la que es veia el sarcòfag de marbre, i cap altra porta i en general tot allò que els bandits volien saber.

Però l’intent no va arribar enlloc perquè en un moment d’entusiasme, un dels dos malvats ho va revelar tot a una prostituta local, la qual va procedir a explicar-ho a tothom, inclòs el cap de policia, que també era client seu. Veient l’enrenou que va seguir, els dos homes van decidir tancar el local i desaparèixer. Les autoritats en canvi no en van fer cas, perquè li va semblar a tothom que el projecte era massa absurd. S’ho pensaven.

A la llar dels conspiradors: el bar de mala reputació “The Hub” (294 West Madison, Chicago)

En Kinealy, que fins aleshores no havia viscut a Chicago va decidir anar en persona al Hub, del què era propietari en part i organitzar el sacrilegi en persona. Va triar dos homes, un d’ells el propietari principal i taverner del Hub, que era un criminal sinistre digne de Dickens, el qual hi aniria a fer la barbaritat amb dos homes més, un dels quals un borratxo gens de fiar. Però tenien el problema que cap d’ells havia robat mai un cadàver i no sabien com es feia.

Aquí és on entra el primer snitch conegut de la història dels EUA, en Lewis Swigles, agent del Servei Secret i conegut a certs ambients per l’àlias “Jim Morrissey“. Ara a totes les pel·lícules americanes surt sempre un snitch: un criminal de segona que informa a la policia a canvi de pagaments i també de certa impunitat. La idea fou un invent genial del primer cap del Servei Secret a Chicago. En Swigles, un agent del Servei Secret, fou despatxat al Hub perquè s´havia ensumat que hi havia falsificadors de moneda. Del projecte de robatori en canvi no en sabia res ningú fins aquell moment.

Vet aquí que en Swigles va encetar una conversa amb el sinistre propietari del bar, Terrence Mulen amb el propòsit d’identificar-se com a criminal professional i establir les seves credencials, quins crims havia comès, quant de temps havia estat a la presó i coses així. A en Mulen li quèia la baba de satisfacció. Aquesta era la mena de clients que ell volia per al seu establiment. Al final va preguntar de què vivia en aquell moment. A en Swigles se li va acudir respondre que robava cossos humans per vendre´ls als Hospitals i estudiants de Medicina.

Aquí cal fer una pausa per explicar que en aquell moment robar cadàvers (tots embalsamats, recordeu) era molt corrent i que a l’Estat d’Illinois no hi havia cap llei que ho prohibís. Era perillós perquè moltes famílies pagaven guàrdies armats per protegir els seus difunts. En Swigles va triar la resposta perquè semblava escaient i sinistra però no havia robat mai cap tomba.

El taverner va somriure feliç. Coneixia un senyor que pagava bé i precisament estava buscant un lladre de tombes. Li va presentar els conspiradors. Aleshores en Swigles també va sentir-se feliç. I el Servei Secret aviat també.

Com s´ho veia el Servei Secret

Un lector ingenu que no coneix el món potser es pensaria que ara el Servei Secret procediria a arrestar tots aquests criminals i acabar amb el projecte (i amb la banda de falsificadors). No era tan fàcil. En primer lloc voler robar un cadàver, ni que fos el d’en Lincoln, no era cap crim. Potser els podrien arrestar per voler destruir el mausoleu, però si anaven a un jutge amb aquesta acusació, el jutge imposaria una multa i prou.

El SS va prendre una resolució fatal: els deixarien tirar endavant i els enxamparien in fraganti, al cementiri

El Pla madura

Amb l’arribada de Swigles, el cap de la banda ja ho tenia tot arreglat: tres homes anirien amb en Swigles per tren a Springfield, on els esperaria un carro amb cavalls (el carreter per cert seria un segon policia trobat per en Swigles, portant el total de l’expedició a tres lladres i dos policies). Robarien el cos la nit del 7 de Novembre de 1876, que era una nit electoral quan la gent estaria votant o esperant notícies de qui seria el nou President i se l’emportarien amb el carro a unes dunes de sorra a l’Estat veí d’Indiana, on l’enterrarien. Aleshores (fixeu-vos bé, que té gràcia) el cap de la banda mateix aniria a veure el Governador a demanar-li $200.000 d’or (cap falsificació) i la llibertat del gravador pres a canvi d’indicar on estava amagat el cos de Lincoln que es podria recuperar. Per demostrar que l’home era un missatger en contacte amb els profanadors, deixarien a la tomba un fragment d’una pàgina de diari i ell es presentaria amb la resta de la pàgina. Es pensava que aquest pla ridícul tenia totes les probabilitats de reeixir.

La pàgina en qüestió la va contribuir en Swigles i en van trencar un fragment tots plegats, bevent amb gran alegria. La resta de la pàgina fou amagada dintre d’un bust de Lincoln que presidia la taverna del Hub. Hi va haver rialles d’anticipació.

El Servei Secret va decidir que uns quants agents s’amagarien a una cripta propera abans que els criminals arribessin i que quan estiguessin dintre, en Swigles donaria un senyal amb un encenall i cridaria Wash! Els policies amagats sortirien i tots serien arrestats.

A l’Oak Ridge Cementiri de Springfield, la nit del de 7 de novembre de 1876

La nit era fosca. Dintre el cementiri, entre els monuments funeraris quatre ombres criminals trontollaven cap a la tomba del gran Lincoln. Els seus perfils a vegades es podien veure contrastats contra la lluna. El vent bufava i es veien llampecs al cel. Llops ululaven. Ocellots negres volaven per l’aire. La policia estava amagada, disposada a tot. Sacrilegi i tragèdia es mastegaven en l’aire.

Els lladres van arribar davant la porta de barres de ferro que tancava l’accés al tresor que buscaven. Tallar la cadena era massa difícil, o sigui que havien decidit rebentar el cadenat. Un dels bandits duia unes tenalles tallaferros però se li van trencar. No havia passat res, perquè l´home també duia una llima. Amb la llima es podria també obrir només que trigaria temps i faria soroll… i els policies amagats patirien molt. El cadenat al final va saltar.

Van entrar dintre la cripta. En aquell moment, l’espia Swigles hauria hagut de sortir i donar el senyal però li havien encomanat la feina d’aguantar l’única llanterna que tenien i si ell sortia es quedarien a les fosques. Els homes van procedir a aixecar la llosa de marbre que cobria el sarcòfag. Era molt pesada i van patir. Al final va caure a terra fent un soroll considerable que potser va espantar els policies amagats. Sort que no hi havia ningú mes al cementiri (fora dels policies s’entén). Aleshores ja només calia extraure el taüt i obrir la tapa. No tan de presa. Resulta que el taüt era metàl·lic i cabia exactament, o sigui que pels costats no es podien ficar ni les mans ni cap instrument. Un cop molt dur després de tanta feina. No hi havia forma de treure´l.

Els bandits van decidir fer saltar la paret de marbre anterior del sarcòfag amb la inscripció al difunt per millorar l’accés. Aquesta vegada sí que van reeixir. Van aixecar el taüt i van exposar part de la mòmia.

En aquell moment en Swigles finalment va veure una oportunitat per sortir i fer el senyal. Va sortir fora, va encendre un llumí i finalment va cridar Wash! abans d’anar-se corrent i desaparèixer de l’escena.

Els policies van sortir corrent cap a la cripta presidencial… on no van trobar ningú. La raó era evident: els lladres havien treballat per hores, estaven cansats i havent aconseguit un progrés substancial, havien sortit fora com Swigles a refrescar-se. Van observar els policies acostant-se a la cripta oberta des d’un lloc segur i van decidir que dissortadament calia tocar el dos.

Els policies van començar una cerca del cementiri a les fosques i sense guia. El cap del grup va veure una ombra sospitosa i va disparar les dues pistoles que duia. L’ombra va respondre al foc. Quan el tiroteig es va acabar, gràcies a Déu ningú estava ferit, perquè els tiradors eren dos policies. Els bandits havien desaparegut. El cos de Lincoln seguia a la cripta però havia estat profanat. Tothom s’havia cobert de glòria.

Els lladres havien quedat separats de l’espia Swigles, al qual seguien sense identificar com a membre del Servei Secret. Probablement tenien por que en Swigles estigués en mans de la policia i cantés. Quina alegria veure’l en llibertat. Si haguessin tingut només un xic de seny, no s’haurien hagut d’acostar per res a la taverna, però de substància gris al cervell en tenien ben poca.

En Swigles evidentment havia tornat al Hub a veure què passava o si sentia dir alguna cosa. Al poc temps es van presentar tots els membres de la banda. Quina alegria tornar-se a trobar! Es van abraçar, van beure whisky, van cantar i celebrar. Van fer una festa espontània tan gran que quan la policia avisada per Swigles es va presentar a interrompre-la i se´ls va endur emmanillats, van seguir cantant.

El Procés Judicial

La premsa estava preocupada amb l’elecció presidencial perquè els recomptes van durar tres mesos i hom va parlar relativament poc del cas. els falsificadors van ser portats a judici. En Robert Lincoln, fill del difunt, es va presentar a Chicago i va pagar els advocats més cars a veure is es podia escarmentar la colla. No va tenir gaire èxit. Tres dels lladres van ser condemnats a un any per violar propietat federal però intentar robar el cadàver no era cap crim. El cap de la banda se´n va sortir absolt.

El Sr. John Carroll Power, custodi de la tomba, entra inesperadament en acció.

L’incident no s’havia acabat.

L’endemà de la profanació, Mr Power, un gran patriota, un adorador de Lincoln i la seva memòria, es va mirar el sarcòfag amb horror més que indignació. El cos del Salvador de la Pàtria exposat i tocat per mans criminals! I això tornaria a passar una i altra vegada perquè el mausoleu final trigaria anys fins que estigués fet. Calia prendre acció.

Hom havia decidit portar el cadàver a una segona cripta provisional, més gran i una mica més protegida i van refer el sarcòfag de marbre.

Abans que poguessin ficar-hi la caixa amb el cos, el custodi Power va robar tot sol la venerablement mòmia, ficant-la a una altra caixa. El taüt que fou baixat al sarcòfag estaria buit.

El Sr. Power havia decidit enterrar d’amagat en Lincoln a un lloc secret on ningú el pogués trobar i, evidentment, sense que ningú ho sabés. Es veu que va triar un racó amagat de la cripta. Hi ha qui diu que se´l va endur al celler de casa seva, però sembla que no és veritat. La seva intenció era excavar una tomba a terra dintre el mausoleu de dos metros de profunditat , com és costum als EUA, però no va poder perquè la taula d’aigua era massa alta a tot arreu on provava. Al final va posar la caixa, coberta a un racó molt superficialment per trossos de fusta i escombraries per dissimular. Així es passaria el Gran President dos o tres anys, cobert d’escombraries i per terra.

En Power no havia previst com passa el temps i com eren de lentes les obres de la nova tomba. Li va semblar que ja no podia carregar amb el pes del seu secret i tenia por de morir-se i que el President fos perdut per sempre més. Va parlar en privat i va convocar a una reunió secreta un grup selecte de senyors de Springfield, tots patriotes dedicats als EUA i la memòria de Lincoln, als que va explicar la situació. El grup va prendre el nom de Lincoln Guard of Honor i van jurar guardar el secret i protegir les despulles de Lincoln amb la seva vida i llibertat (si calia, només).

L’amagatall sota les escombraries s’havia d’acabar. Amb l’ajut dels homes, van trobar al final un lloc on la taula d’aigua era baixa i en Lincoln fou enterrat a dos metros de profunditat. Pels propers vint anys, els visitants i pelegrins pagarien les seves reverències a un mausoleu buit. Sempre hi havia gent que preguntava si en Lincoln estava de debò al mausoleu, però els locals ho negaven tot.

Un incident final va posar a prova el seny i la devoció dels membres de la Guard of Honor. Mary Todd Lincoln, la vídua boja del President va morir expressant el desig de jeure al costat del marit. Fou efectivament enterrada amb una certa pompa, però els guardians es van quedar preocupats. No estava bé, perquè la difunta ara mateix no estava al costat del seu marit com havia volgut. Calia intervenir.

I sí, sí: van robar també el cos de la Mary i la van enterrar efectivament al lloc secret al costat de l’Abraham. Tots dos estaven segurs. Tan segurs que es va quedar al lloc secret més de vint anys.

Abans del trasllat de les despulles al monument final, on Lincoln està enterrat en els nostres dies, el fill Robert es va assabentar de tot. Molt indignat, va decidir que sabia com aconseguir que deixessin els seus pares en pau: va fer excavar una tomba molt profunda, que va omplir amb cement reforçat amb acer. Després que el cos fos reconegut per testimonis, el taüt va ser baixat i cobert com queda dit amb dos metros de ciment amb acer. Ara segur que ningú tornarà a profanar el cos.

Diuen no obstant que hi ha fantasmes de Lincoln a molts llocs: la Casa Blanca, el cementiri, el Capitoli de Springfield, a una residència seva …

JOANOT</strong

Publicat dins de EUA, Falsificadors, General, Lincoln, Robatory de tombes, Springfield | Envia un comentari

El poble nord-americà que va fer una Fuenteovejuna, eliminant un home dolent

Els EUA son un país que accentua la llibertat i drets individuals per damunt de les necessitats del col·lectiu. Són els Americans capaços d’ajuntar-se per eliminar un home intolerable? Per ajudar a passar l’estiu, ofereixo una historia verdadera publicada a aquest blog originalment el 4/3/2011
===============================================================================================

Quien mató al Comendador?
Fuenteovejuna, Señor!
Y quién es Fuenteovejuna?
Todos a una!

Probablement, cap lector ha sentit mai parlar de Skidmore (Missouri). És molt natural. Al darrer cens de 2010, aquesta petita ciutat agrícola al nord de St Louis comptava 342 residents. Però no era un d’aquests pobles on no passa mai res. La primera cosa digna de menció és que fou la residència final del famós bandit Jesse James. Potser algú va veure la pel·lícula i se’n recorda que en Jesse fou assassinat per l’esquena per un còmplice quan estava enfilat a una cadira penjant un quadre a la paret. Però ja fa més d’un segle d’això. Fa 30 anys va tornar a passar una altra de molt grossa.
Acompanyeu-me, si us plau, a Skidmore (Missouri), a la fi de l’any 1980 a veure com va anar.

Ken Rex McElroy, un mal home
Era el rufià del poble i tothom li tenia por. Quan arribava a qualsevol lloc, molts ciutadans preferien allunyar-se per evitar topades. Era un home de quaranta-tants anys, veí del poble des de sempre, divorciat amb nens i una segona dona, bevedor, blasfem, violent, lladre, violador, pederasta, amenaçador, groller, mentider. Aquests eren els atributs d’un dolent de pel·lícula, que no tenia amics i era odiat per tothom.

La llista de barrabassades era interminable: havia molestat a totes les noies i dones del poble, en algun cas havent arribat a la violació; tenia 10 fills extramatrimonials amb diverses dones, algunes menors d’edat; sovint s’entretenia disparant armes de foc sense raó a llocs perillosos; havia calat foc a alguns edificis; havia fet malbé equipaments agrícoles i màquines; havia apallissat a molta gent, era arrestat però sempre sortia als pocs dies; havia rebentat festes; feia soroll els vespres, havia perseguit a gent que li plantava cara, els robava i havia amenaçat amb una escopeta. Després de molts anys d’aguantar, la ciutadania ja no podia més. En total aquest individu fou detingut i processat 22 vegades i va ser sempre absolt per falta de testimonis. Tothom li tenia por.

El Sheriff

Aquest és qui tenia tota la culpa per no haver sabut fer res que fos efectiu. Sembla que els ciutadans tenen dret a ser protegits i això fallava. Ell havia detingut el bully manta vegada, però com queda dit, no hi havia mai proves o testimonis i encara el denunciant podia acabar rebent una altra vegada. El Sheriff sempre explicava molt bé a tothom que calia respectar la llei i que a vegades no es podia fer res. Parlava amb el malefactor, que no servia de res, i feia callar als que es queixaven. Proves, proves, doneu-me proves com exigeix la llei. Si hi ha problemes, paciència però no preneu la justícia en les vostres mans. Parleu amb ell i ja veureu com al final tot s’arreglarà. Però no s’arreglava. El Sheriff dormia tranquil. Els ciutadans no

L’incident final. Fins aquí hem arribat!

Va passar el Desembre de 1980. Com que el poble era petit i els pagesos gairebé sempre tenen menjar, només hi havia una sola botiga de queviures al poble i el propietari era un home vellet molt estimat i respectat de 70 anys. Un dia aquest propietari va observar com una nena volia endur-se una llaminadura sense pagar i hi va haver una escena, que en el primer moment no semblava gran cosa. Aquests casos passen sovint, però la culpable era una de les filletes d’en Ken Rex McElroy. El papà s´ho va prendre molt malament i es va declarar insultat. Es va presentar a la botiga amb una escopeta carregada. Hi ha haver una lluita amb crits i empentes i l’escopeta es va disparar ferint el botiguer al coll. Això encara no havia passat mai i la ràbia va començar a bullir al cor dels ciutadans

Com és natural, el dolent fou arrestat pel Sheriff i conduït a la presència del jutjat del districte. Aquesta vegada en Ken Rex rebria de valent i aniria a la presó per molts anys, perquè hi havia testimonis. Això s’ho pensava tothom.

S’equivocaven. Fou jutjat i pronunciat culpable aquesta vegada per primer cop però com que era la primera vegada i no tenia precedents i el botiguer s’havia recuperat, el jutge li va imposar una sentència suspesa i el va deixar anar. No se sap si li va fer un petonet també.

Ràbia, fúria, indignació!!! I ara què fem, senyor Sheriff?

Tenir paciència i sobretot respectar la llei. Era el gener de 1981 i el bandit estava a punt de tornar al poble. El Sheriff va convocar tots els homes a una sala de conferències i va parlar amb ells. Cal tenir paciència i seny. I va ensenyar als participants una sèrie de trucs i mètodes que podrien usar si es trobaven amb l’individu. Mentre tinguessin paciència, tot s’arreglaria.

El Sheriff va veure moviment i agitació a certes parts de l’auditori. Un home havia anunciat que en Ken Rex ja havia tornat i acabava de ser vist al poble. L’enrenou i l’agitació eren visibles. Ser Sheriff és molt difícil perquè hi ha gent que no el respecten. Ofès, el senyor va sortir del local per tornar a la seva oficina a ocupar-se de coses més importants. Ja se les arreglarien, que és com va acabar passant

Pum, pum, pum!

Un parell d’hores després el policia seguia al despatx. Ningú el va trucar. Ell va sentir els trets assegut a la taula. Sospirant, es va preguntar quina nova bestiesa hauria fet en McElroy. Va prendre el cotxe i va anar en la direcció d’on havien sortit els trets. No li va costar gaire trobar el lloc. Era a una cantonada, davant d’una taverna. La camioneta de McElroy estava aparcada, ell mateix estava per terra enmig d’una bassa de sang, mort a trets, la seva muller agenollada al costat cridant.

Però allò que de debò era estrany, és que el lloc del crim estava envoltat d’uns seixanta residents del poble, que s’ho miraven tot en silenci. Semblaven mes interessats en el Sheriff que en el mort i no deien res ni semblaven excitats. Què ha passat aquí? Qui ha disparat? On estan les armes? Què heu vist? preguntava el policia.

No hem vist res, no sabem res, no hem vist cap arma de foc, responien. Quan sonaven els trets, jo estava mirant en una altra direcció i no vaig veure res. I jo vaig arribar després del tiroteig. Em sap greu però no el podem ajudar. Pregunti a qui vulgui.

Això no acabarà així. Us donaré una lliçó fins que apreneu a respectar la llei. Una llei que no havia pogut fer res per acabar amb el suplici dels ciutadans de Skidmore durant anys i anys.

El món descobreix Skidmore MO

Amb aquest final sí que es va armar una de molt grossa. Es van presentar al poble periodistes i càmeres de TV de tota la República i de molts països del món. Hi va haver una pel·lícula per a la tele, comentaris editorials a tot arreu i s’en va parlar molt. Molta gent al país creu que les coses són o blanques o negres. El famós President George W Bush sempre deia que ell tenia claredat moral, volent dir que sabia distingir entre el be i el mal. Quan li volien explicar una cosa complicada, sempre tallava l’interlocutor: digues simplement quins són els nostres amics i quins són els nostres enemics. No hi ha res que sigui complicat. Els tons grisos no han estat mai populars. La fallida de la llei i del Sheriff que no va protegir els ciutadans era claríssima, però tenien el dret de matar a trets en Ken Rex McElroy en públic davant de la seva família com si fos un gos rabiós? Ni el fiscal, ni la policia de l’estat ni al final l’FBI ho acceptaven. Els ciutadans no poden imposar la pena de mort ni encara menys executar-la. Els linxaments estaven prohibits

Finalment, la llei es mobilitza

Després de tants anys de dir a la gent que tinguessin paciència, que tot acabaria bé, d’absoldre repetidament un criminal incorregible sense fer res, ara si que volien castigar a qui el va matar. Va resultar que la víctima, si se’n pot dir, va morir amb trets disparats per dues armes que no van ser trobades mai, o sigui que hi havia almenys dos botxins. Al primer moment, la muller de la víctima, que ho havia vist tot de molt a prop, va identificar imprudentment un dels dos assassins, un home del poble que s’havia barallat amb el mort més d’una vegada. Tothom dóna per fet que era un dels tiradors. Però resulta que dos ciutadans de bona reputació van jurar que aquest home havia estat caçant amb ells tot el dia o sigui que de matar a ningú, res. Se’n va sortir de la investigació sense ser acusat i fa uns anys va morir en pau a casa seva. El segon culpable no va ser identificat mai. La vídua, que es va tornar a casar amb un home millor, encara viu però no diu una paraula ni que la matin.

Pel que fa a la investigació, de primer va provar el Sheriff, perquè la policia americana sempre és local. Quan fou evident que no se’n sortiria, va cridar a la policia estatal de Missouri que té més gent i recursos, però aquests també van topar amb la muralla del silenci. És curiós amb quina constància van intentar enxampar els culpables. Perquè no ho feien abans?

Com que no volien plegar de cap manera, desesperats van trucar l’FBI. En principi l’FBI, que és la policia federal no té cap jurisdicció en un crim d’aquesta natura, que ha de ser resolt només per l’Estat, però és que ells tenen molts més recursos. I aquesta agència gairebé sempre està disposada a ajudar qualsevol policia local que els hi demani simplement per l’interès del govern central en fer complir la llei a tot arreu.

Els agents federals van arribar i van interrogar a tothom. Van reduir el nombre de persones al lloc de l’assassinat de 60 a 32, creant confusió. Durant setmanes van emprenyar a tothom al poble, però com en l’obra de Lope de Vega, ningú va cantar. Al final van anar al fiscal del districte presentant un informe que segons ells permetria obrir un procés. El fiscal s´ho va mirar, s’ho va estudiar i no va voler fer-ho. Al seu parer, l’acció judicial fallaria i els ànims s’escalfarien massa.

Era la fi. Els ciutadans de Skidmore havien guanyat una pau que seguirien gaudint per anys.

Coses que passen a aquesta ciutat tan sinistra

Tothom parla encara del bandit Jesse James, com es va amagar i morir al poble. Però al final tot s’oblida. Hi ha coses que passen… i tornen a passar… i una altra vegada.

L’any 2001 la ciutat fou commoguda per un cas de desaparició d’un jove, que havia dit a un amic que necessitava prendre els cables de connexió per a bateries de cotxe que tenia al garatge. No va tornar a ser vist mai. Els cables no hi eren… però als pocs dies van reaparèixer misteriosament al lloc on el desaparegut els guardava. Es veu que hi havia vigilància. El cas no s’ha aclarit mai.

I el 2004 encara fou pitjor. Una dona embogida per la pèrdua d’un fill va assaltar a casa seva una altra dona embarassada i tot seguit li va obrir la panxa i va desaparèixer amb la criatura. Aquest cas sí que es va resoldre. La mare no viu, però el nen sí i està essent educat pels avis mentre la dolenta està a la presó. Es veu que hi ha alguns crims que sí que es resolen . De tant en tant.

Per allò que diuen que un Català que es cuidi pot durar molts anys, de moment jo potser preferiria no anar a visitar Skidmore.

Dues Notes
Resulta que en realitat la casa on va morir Jesse James no estava a Skidmore sinó a un poble veí més gran nomenat Saint Joseph. Han preservat l’edifici tornant-lo en un Museu on es veu un forat de bala a una paret. Diuen que ajuda molt al turisme.
El cas tan horrorós de la dona, sens dubte malalta del cap, que va assassinar una altra senyora encinta fent-li una cesàrea i endunt-se la filleta a casa, és complicat. Resulta que casa seva, on va mantenir el nadó robat uns dies, estava no a Missouri sinó a l’estat de Kansas. Com que el crim afectava dos estats diferents, la jurisdicció federal va prendre el cas, i un jurat federal va imposar la pena de mort. La dona segueix encara tancada a la Death Row d’un presidi i ha perdut totes les peticions. Resulta no obstant que la Unió rarament executa a ningú i fa molts anys de la darrera vegada que van matar una dona. Diuen que estan a punt de prendre una decisió.

JOANOT

Publicat dins de General, Justicia col.lectiva, Skidmore | Envia un comentari

Mirant d’explicar què és la Unió Europea

Avui en dia es parla molt de la Unió Europea i no sols pel Brexit. Europa ha estat sempre el destí de molt somniadors, els que hi veien una protectora democràtica imaginària dels drets i esperances de tots els ciutadans, en el seu dia, dels drets laborals contra el Neoliberalisme exitós de la Primera Ministra Thatcher, i ara per nosaltres, possible defensora del nostre dret d’autodeterminació. La Unió actual fou creada sobre un acord preexistent dels anys 50 amb el Tractat de Maastricht de 1992 per Helmut Kohl i François Mitterrand, els quals pel seu compte i sense suport o consultació populars van obrir les portes als estats de l’antic Pacte de Varsòvia, fent impossible cap profundització política futura de la Federació i enfortint l’Europa dels Estats eternament dominada per Alemanya i França que tenim ara.

Potser un punt favorable per a Catalunya és el principi de la Supremacia establert inesperadament pel Tractat Constitucional de Lisboa de 2009, que va reformar el de Maastricht. Vol dir que els estats membres tenen l’obligació de defensar i protegir les obligacions, tractats i lleis de la Unió fins i tot si estan en conflicte amb lleis i (fins a cert punt, aclareixen) provisions constitucionals nacionals (!). De fet la Unió està adherida a moltes declaracions de drets civils i humans que protegeixen els drets de minories (què és això de dir que els espanyols tenen dret a votar sobre els drets dels catalans?)

Intentant entendre l’organització de la EU
És dificilíssim d’entendre com funciona la Unió. Als EUA els estudiants d’escoles elementals aprenen l’esquema de com funcionen els governs federal i estatals dels Estats Units. Els detalls potser són complicats, però l’organigrama és molt senzill i el coneixen tots els ciutadans. Entén algun lector com funciona la UE? La culpa la tenen ells. Amb les publicacions i webs passa el mateix, i sobretot ningú parla o discuteix la qualitat democràtica del sistema. Si algú ho dubta, pot provar a llegir l’article sobre la Constitució de la Unió a la Wikipedia i bona sort.

Ells diuen sempre que la Unió té set organismes principals. Deu ser així però jo ho faré més senzill, amb només tres, que probablement fan entendre com funciona.

El Parlament Europeu
Com a única organització europea elegida lliurement pels ciutadans, ostenta la jerarquia suprema. Si la UE fos un estat, el President del Parlament seria el Cap d’Estat. Consta de 753 diputats organitzats seguint la seva afiliació als partits, amb majories com a Espanya, del Partit Popular i del Socialista i amb interpretació simultània de 23 llenguatges, amb el català essent sols semi-oficial: ens el deixen parlar i podem escriure a qualsevol autoritat en català i les lleis han de ser traduïdes. La llengua més parlada a la Unió és l’anglesa, però si el Regne Unit s’en va, només quedarà Irlanda i ja veurem. L’espanyol es la cinquena o sisena llengua més parlada (depenent de Polònia)

La seu del Parlament és Straßburg, a Alsàcia (França) amb el Secretariat permanent establert a Luxemburg i una segona nova sala de sessions a Brussel·les, on se celebren regularment moltes assemblees. Quan es pregunta, tots els diputats voldrien anar a Brussel·les i prou.
Sobre la legislació cal saber dues coses que poca gent sembla conèixer: 1) encara que el Parlament discuteix i vota sobre lleis europees NO POT INICIAR CAP LEGISLACIÓ. Per poder ser considerada, una llei ha de ser proposada primer per la Comissió Europea (veieu abaix); ara han aprovat una disposició establint que encara que no puguin iniciar cap llei, el Parlament pot escriure a la Comissió demanant per favor que presentin un projecte de llei; 2) per ser aprovades, les lleis han de ser confirmades pel Consell d’Europa (veieu abaix), que segons el Tractat de Lisboa hauria de funcionar una mica com a segona cambra legislativa representant als estats com ara el Senat dels Estats Units, que és allò que alguns somniadors proposen per al Senat de Madrid. No obstant això, veient les notícies i llegint diaris, tothom es pensa que el Consell d’Europa és el verdader executiu i no legislatiu, com fa creure l’activitat i les declaracions de la Cancellera Merkel que no parla com si fos una senadora. Si publiquen quantes lleis que han confirmat o potser rebutjat, jo personalment no ho he pogut trobar enlloc. El Sr Rajoy, que hi assisteix de “convidado de piedra” sense poder parlar amb ningú, tampoc ho ha explicat mai.

Resum: el Parlament fa lleis quan i si la Comissió Europea ho permet i a més les lleis han de ser confirmades pels caps de govern que seuen al Consell d’Europa.
En principi el President de la Comissió Europea és elegit pel Parlament i la darrera vegada els populars van fer elegir al Sr Juncker. Això va molestar a tanta gent, que ara han revisat el reglament perquè no torni a passar.
I el Parlament també aprova els Pressupostos.

El Consell d’Europa
No s’ha de confondre amb el Consell de la Unió, que és molt diferent i no en vull parlar. Sembla mentida que hi hagi qui confon dues coses tan diferents. Parlem del grup format pels Caps de Govern, el que surt sempre a la Tele, augmentat per certes grans autoritats europees. El Tractat Constitucional de Lisboa sembla que el veu com un cos legislatiu (la segona lectura de lleis aprovades pel Parlament) similar a un Senat, i també com a òrgan de consultació i resolució de conflictes entre estats membres, però si s’entén bé, no sembla que hauria de tenir poder executiu, no obstant la impressió que hom treu dels butlletins de notícies. Sembla més aviat un consell de ministres presidit per la Sra Merkel.
L’única executiva de la UE és la Comissió Europea (abaix) però verdaderament no sembla així i no ho expliquen. Aquest consell és on existeix el dret de veto individual de tots els estats, del que parlen sempre amb il·lusió els espanyolistes. Hom es pregunta com deu funcionar això darrere les portes sempre tancades. La Sra Merkel tindrà la mateixa autoritat com Malta o Xipre? O Espanya? En qualsevol cas, molts estats com Polònia, Hongria, Eslovàquia defensen posicions obertament antieuropeistes. Se’n parla? Com van les negociacions actuals per admetre Montenegro? I la Turquia? Consideraran el Consell i la Sra Merkel l’hostilitat evident dels pobles europeus contra l’admissió de Turquia o no tindran res a dir com en els cassos anteriors?

La Comissió Europea de Brussel·les
Aquest és teòricament l’únic govern executiu de la Unió. Si la Unió fos un estat, el President Juncker, elegit pel Parlament, seria el Cap de Govern. Un espectador es preguntaria quina autonomia tenen considerant el paper i activitats de les potències europees que s’hi interessen. També cal afegir que aquí és on rau i creix la burocràcia excessiva que molesta a tanta gent. Com queda dit, tenen el dret exclusiu d’aprovar quines lleis pot fer el Parlament.

Altres coses:
He buscat on he pogut, però no he pogut entendre d’on surten els diners de la Unió i quant paga cada estat i segons quins criteris. Només he pogut saber que els diputats que cobren més de €8.000 al mes han de pagar impostos europeus. Hi ha altres impostos directes? No crec que sigui un secret, però estaria bé que ho expliquessin.

Defensa: els tractats originals preveien la formació d’un exèrcit europeu de defensa i resposta ràpida que podria intervenir al món. Fa uns anys hi va haver alguna desfilada conjunta de diferents exèrcits (molt poques i molt febles) però al final va quedar clar que la OTAN, presidida i sens dubte dirigida per una potència extra-europea, assumia totes les funcions militars, com s’ha vist en més d’una ocasió. No obstant, només 22 membres de la Unió estan dintre la OTAN. Els altres són neutrals. Neutrals entre els EUA i qui? Algun lector estarà sorprès de saber que uns “grups de batalla europeus” han participat a conflictes com ara Kosovo.

Curiosament durant els conflictes espanyol amb Catalunya i britànic amb Escòcia, cap dels dos estats, que amenaçaven en públic amb expulsió de la UE als secessionistes van demanar mai un peritatge oficial a Brussel·les sobre la matèria, probablement per por que el peritatge fos negatiu pels Estats o acabés indicant quins camins estaven oberts per la readmissió. Ni els Catalans ni els Escocesos tenen dret a demanar-ho perquè no són estats membres. Els espanyols es van limitar a publicar opinions personals anti-catalanes d’amics, atribuint falsament una declaració pro-espanyola d’origen desconegut al President Juncker. La Unió és sobretot una associació econòmica i la continuada presència tant d’Escòcia com de Catalunya els convé i no combregarien amb les coses emocionals que explica el Sr Rajoy.

No és fàcil en aquest moment desenvolupar una opinió sobre el conjunt de l’obra de la UE.El propòsit original en els anys 50 fou desenvolupar lligams econòmics entre França i Alemanya, que havien fet tres guerres terribles en menys d’un segle. Sens dubte van aconseguir la fraternització de les dues potències. Molts observadors creuen que el mercat comú creat funciona bé i ha estat favorable. Sobre la creació de l’euro, hi ha hagut sempre opinions diverses. La protecció dels consumidors contra abusos de grans companyies ha estat exemplar, millor que als EUA.
El fracàs estrepitós ha estat en el terreny polític. Citem alguns casos: la crisi econòmica al Sud d’Europa, sobretot a la pobre Grècia, la desintegració de Iugoslàvia i les guerres i crims que en van resultar, la fallida de denunciar i inacció contra els governs antidemocràtics i antieuropeus de Polònia i Hongria (diuen que Hongria rep subvencions de Rússia per fer de Cinquena Columna). Ara hi ha la gran crisi de la immigració i el seguidisme a una potència exterior en el cas d’Ucraïna. El Canceller alemany Helmut Kohl va fer admetre els estats d’Europa oriental dient que li calia augmentar la mà d’obra alemanya i els polonesos eren blancs, bons treballadors i patien pobresa, però l’admissió d’aquests països, gairebé tots amb règims fortament nacionalistes va canviar el caràcter de la Unió i va fer impossible l’enfortiment polític de la Unió que molts ingenus desitjaven. On va la Unió? L’estructura actual impideix qualsevol augment del poder polític i sense voler exagerar, cada dia sembla menys democràtica.

Nota Final
Potser algun lector recorda el meu previ apunt (28 juny 2016) sobre els dotze anys que va durar la Confederació dels Estats Units de trista memòria sortida de la revolució i la victòria contra el Regne Unit, que no passava de ser una mena de tractat d’amistat entre 13 estats independents amb dret de veto. Va acabar molt malament i potser hauria pogut ensorrar la nova nació, però al final va donar lloc a una Assemblea Constituent que va acabar escrivint la que és probablement millor Constitució de la història de la democràcia. Segueix en força i compta amb la lleialtat de tot el seu poble americà després de més de 230 anys. La Confederació nord-americana va esdevenir finalment fins el dia d’avui una Unió Federal on la sobirania dels estats membres quedava preservada però passava a ser compartida amb la Unió.

Serà aquest el destí de la Unió Europea?

Joan Gil

Publicat dins de comissió europea, Congrés dels EUA, consell d'europa, constitució, Constitucio Federal, parlament europeu, unio europea | Envia un comentari

Erdogan ens recorda l’incendi del Reichstag en 1933

Els mitjans descriuen bé què està passant a la Turquia després del fallit cop d’estat. És curiós el poc temps que el President i els seus musulmans integristes han necessitat per preparar llistats de milers de persones perilloses que calia detenir, acomiadar, investigar per puresa ideològica i potser fins i tot condemnar a la pena de mort. Se’n sortirà aquest candidat absurd a esdevenir part de la Unió Europea? Sembla un intent de solidificar el seu poder personal i fer impossible qualsevol protesta o acció contra les seves decisions. Una cosa molt semblant va passar a Berlín el 27 de Febrer de 1933.

L’incendi del Reichstag
Aquell vespre el nou Canceller del Reich, que acabava de prendre el poder constitucional de mans del vell President Hindenburg no obstant la minoria del Partit Nazi al Parlament, només uns dies abans, el 30 de Gener, estava sopant al pis del seu amic íntim Goebbels. Van rebre una telefonada dient que el Reichstag, la seu del Parlament del Reich (la Nació Alemanya), encara en funcions avui en dia, estava en flames. Van pujar al cotxe i es van presentar junts al lloc. L’incendi era intencional i la policia ja havia enxampat dintre l’edifici el culpable, un jove comunista holandès bastant sonat nomenat Marinus van der Lubbe, que va confessar sense demanar perdó. Un misteri mai aclarit havia començat.

Hitler, en aquest moment per pocs dies encara un cap de govern democràtic, va anunciar que es tractava d’un atac comunista i que calia un Decret establint l’estat d’emergència per salvar la Nació Alemanya, que ell veia en perill (i verdaderament estava en perill, però no pas pels comunistes). De moment Hitler ja havia manat en l’acte la detenció i empresonament de tots els diputats comunistes. Al President i Mariscal Paul Hindenburg, ja vell i probablement una mica senil, la llei d’emergència el preocupava però va acabar firmant. Què prohibia el Decret? Feia possible detenir gent sospitosa i empresonar-los per temps indefinit; acabava amb la llibertat d’expressió; acabava amb la llibertat de la premsa; acabava amb la llibertat d’associació i donava al govern el dret d’espiar tota la correspondència i trucades de telèfon. Tot legalment sense haver de donar explicacions de cap mena.

En vista de la crisi (que de fet no era gran cosa i no havia posat mai l’estat en perill), Hitler va convocar una reunió del Parlament per ratificar la nova llei. Els comunistes ja no hi serien perquè estaven tots a la presó; per si de cas, militants de la SA (el grup nazi de xoc pel carrer) no van permetre l’entrada als Diputats del Partit Socialista. Així és com la Llei fou aprovada per unanimitat amb gran entusiasme. La democràtica República de Weimar sorgida de la Primera Guerra Mundial acabava de morir. La democràcia i la llibertat s’havien acabat i Adolf Hitler havia esdevingut un dictador totalitari, l’únic que podia decidir què era bo i què era dolent per al país. I l’ombra d’una tragèdia immensa va descendir sobre Europa i el món. Milions d’homes perdrien la vida. La crema del Reichstag va ser molt útil i va tenir conseqüències. El paradís feixista havia començat.

Qui havia organitzat l’incendi?
En van der Lubbe no va negar mai la seva culpabilitat i es va defensar davant d’un tribunal amb el llenguatge polític de l’esquerra del temps. Però era un xicot jove, amb problemes mentals considerables, una intel·ligència modesta i que ja havia perdut la vista a un ull. En altres paraules, un home que podia ser enganyat i manipulat. El van manipular i facilitar el sabotatge agents nazis? Aquest jove no semblava particularment espavilat i calar foc a tota la sala de reunions no podia ser gens fàcil.

Com ara a la Turquia, la reacció hitleriana semblava molt ben preparada, anava molt més enllà de l’atentat i va assolir un objectiu que els procediments democràtics no haurien permès mai. També podria ser que la policia coneixia el projecte, es van preparar per controlar el resultat i van deixar a Van der Lubbe tirar endavant, enxampant-lo quan ja era massa tard.

La qüestió de la verdadera autoria ha estat debatuda moltes vegades i probablement no s’aclarirà mai. Ens haurem de quedar amb les especulacions, com probablement passarà a Turquia. Un testimoni als Processos de Nüremberg després de la guerra va declarar haver sentit dir una vegada a Göring, en aquell moment Ministre de l’Interior, que ell havia estat l’autor de l’incendi i que ningú més sabia com havia anat. Però ni Göring ni cap dirigent nazi en va voler parlar al judici i així ens hem quedat.

L’holandès fou condemnat a mort i va ser decapitat al pati d’una presó.

Joan Gil

Publicat dins de Erdogan, hitler, Nazis, reichstag, Turquia, van der Lubbe | Envia un comentari

“Billy the Kid” i el poble mexicà dels EUA

Avui el New York Times s’obre amb un titular molt preocupant escrit en grans lletres “Una Amèrica en dol, tensa i preocupada,” i molts no entenem què està fent Obama a Europa parlant amb reis i polítics tronats enlloc de venir i combatre el perill creixent de disturbis racials. Però el poble català potser ha començat les vacances i es podria voler entretenir llegint històries verdaderes de pistolers de l’Oest. He vist un article acabat de publicar al web d’un altre diari de Barcelona. Per això estic repetint l’apunt de 2012. Només voldria afegir que és absurd i injust tractar els mexicans d’hispans. Mèxic és un  vell i gran pais amb tensions internes greus que ha patit molt per culpa d’ocupacions i invasions estrangeres i ningú te dret a diluir les seves personalitat, missatge i història amb la d’altres nacions del Continent que no tenen res a veure, simplement perquè tenen (a més de llengües indígenes) una parlança similar. Caldria ajudar més als immigrants enlloc de parlar tant de la seva llengua oficial i voler convertir-los en instruments del nacionalisme espanyol. Seran iguals també tots els que tenen la sort de parlar anglès pel món? Els EUA, Sud-Africa, Austràlia, Sud-Sudan, el Regne Unit i Kenya per exemple. Vet aquí l’apunt:
##########################################################

William McCarty, (23.11.1869-14.07.1881) anomenat Billy the Kid per la premsa sensacionalista del temps i per les novel·les d’aventures gràfiques que es venien per un dime, o sigui 10 cèntims, nasqué a Nova York de pare desconegut i mare irlandesa acabada d’arribar. Segons el testimoni unànime de tots els que el van conèixer, era un xicot ros, d’ulls blaus, alt però de constitució feble, molt simpàtic i sociable, treballador, fidel als seus amics i bromista, amb un gran carisma. No s’interessava gaire pels diners si no Çera per comprar bales i afinar la punteria. Fou detingut per primera vegada als 15 anys per robar un formatge quan tenia fam i morí abatut pel famós Sheriff Pat Garrett quan en tenia només 21. Va viure al territori (encara no estat) de Nou Mèxic, acabat de capturar de Mèxic pels EUA i va esdevenir un cowboy, pistoler, jugador, lladre de bous i de cavalls i assassí. Els diaris deien que va matar més de vint persones, però en realitat no van passar de vuit, i sempre per necessitat. Sobre la seva vida Hollywood ha fet uns 15 films, hi ha hagut 5 o 6 sèries de TV (una d’elles molt recent de la TV pública americana PBS, que seguiré aquí bastant fidelment) s’han escrit molts llibres, hi ha hagut tesis doctorals i fins i tot un congrés d’historiadors.

Potser algun lector es preguntarà a què ve tot això per un criminal? Van passar coses molt complicades que denuncien problemes de la colonització pels Anglos d’una terra que havia estat mexicana fins feia poc i les fallides escandaloses de la llei i el sistema de justícia d’aquells temps. En Billy el Jove (o potser Billy el Noi, però certament NO Billy el Nen) ha esdevingut allò que als EUA s’anomena un folk hero, una figura folklòrica, que vol dir una persona que sense tenir verdader significat històric, va capturar per alguna raó la imaginació del poble americà i és recordat amb interès i simpatia.

La mare McCarty

La Catherine McCarty havia arribat fugint de la fam a Irlanda i fou una dona notable, de molta empenta, sempre alegre i divertida, interessada en aventures, que va exercir una influència decisiva en la infància desgraciada de Billy. Terminada la guerra civil, veient que a Nova York no faria mai via, va decidir marxar com tants altres cap a l’Oest sense home, sola amb els dos fills (en Billy tenia un germà del que no se sap res). Va anar a parar a molts lloc diferents a l’Oest, encara buit d’Anglos però juntament amb el fillet Billy va desenvolupar un gran interès i simpatia pels mexicans que hi vivien. Anaven tots dos junts als locals mexicans a beure, riure i ballar amb els locals . En Billy, encara un nen d’uns deu anys va aprendre la llengua sense accent, esdevenint bilingual i fou plenament acceptat per la comunitat mexicana a tot arreu. A diferència de la majoria d’Anglos rossos com ell, ell entenia i respectava els mexicans i la seva vida familiar i cultural i tenia un caràcter molt agradable. Això li salvaria la vida sovint, perquè durant els seus anys de fugitiu seria benvingut a amagar-se quan calia a qualsevol llar mexicana sense por de ser traït. I moltes señoritas li volien fer companyia.

La mare Catherine al final es va casar i va anar a establir-se a Silver City, una ciutat minera ja al Nou Mèxic. El padrastre era un home molt treballador que no es va preocupar gaire de la família, però el seu fou un dels tres noms diferents que Billy va arribar a usar. Una desgràcia molt gran s’acostava: el pare i sobretot la mare van morir quan en Billy tenia 15 anys, deixant-lo tot sol al món i sense un cèntim. De primer va treballar a una fonda, on va estar content i fou ben tractat però el negoci es va arruïnar. Al poc temps esdevindria un fugitiu de la llei. Poc temps després de ser arrestat per robar menjar, els policies el van trobar en possessió d’articles robats per un home que vivia a la mateixa fonda que ell, que havien estat apropiats d’una bugaderia xinesa. Aquest cop el sheriff el va tancar però no el va poder dur a la presència del jutge (que sens dubte l’hauria deixat anar) perquè com que n’hi havia tan pocs, aquell jutge estava fent rotacions per la regió i potser tornaria a Silver City en un parell de mesos. En Billy va decidir que això era intolerable. El van deixar sortir de la cel·la per fer una necessitat i ell, prim com era, va entrar a una llar apagada i es va fugar escalant la ximenèia per dintre. En Billy a partir d’aquest moment als 15 anys ja seria un fugitiu fins la mort.Billy the Kid corrected.jpg

Breument al territori d’Arizona

La mala sort l’acompanyava. En Billy va trobar feina d’aprenent de cowboy però esquifit com era no podia fer feines dures com els altres i va acabar fent de cuiner i de noi per tot. A aquell camp vivia un escocès amb qui es va fer molt amic. Aquell home li ensenyaria com es fa per robar bous, com es venen i quant es podia guanyar. Ara ja en Billy va anar de debò pel mal camí. Al poble on vivia hi havia un ferrer, un home molt fort que es divertia insultant i humiliant en públic a Billy, que no tenia força per defensar-se. Un dia a un Saloon l’home va començar a colpejar en Billy que va caure per terra. El ferrer se li va tirar al damunt clavant-li cops de puny com martellades a la cara. Ningú va fer res per defensar-lo. En Billy va treure la pistola i va tirar des de terra, ferint l’atacant de mort a l’estòmac. Ara ja havia esdevingut un pistoler i un assassí. Es va fugar tornant a Nou Mèxic.

La guerra de Lincoln County fa famós al cowboy Billy

En Billy va organitzar un grup de bandits per primera vegada i van començar a robar bous i cavalls. A més, ell havia esdevingut un jugador de cartes molt bo i també hi guanyava diners. Buscat o no, podia entrar als pobles a divertir-se o jugar sense preocupar-se de res. No era encara ben conegut. La “guerra” de Lincoln County, a punt d’esclatar, el faria famós. Abans d’això va tenir una mala topada amb un Apache Comanchero. En Billy va perdre la confrontació i l’indi li va robar el cavall deixant-lo al mig del desert sense menjar ni aigua. En Billy va haver de caminar molts quilòmetres fins arribar més mort que viu a una granja on una família el va recollir com si fos un fill i li van regalar un cavall abans d’anar-se’n. Sempre era el mateix: en Billy era un jove simpàtic, ben educat, de tracte molt agradable. Tothom que el coneixia l’estimava.

La situació al districte (“county”) de Lincoln havia estat claríssima: hi havia dos homes blancs, irlandesos de naixement, que eren propietaris i tenien el monopoli de tot el comerç al districte, des de la ramaderia fins a la botiga més petita. Tots dos vivien a una casa molt gran a les afores i tothom anomenava aquest sistema (de fet un monopoli criminal violent, com una mena d’organització de gàngsters) la CASA. Això potser no preocuparia a un home com Billy però de sobte va aparèixer al Districte un competidor, un anglès riquíssim anomenat Tunstall, associat amb l’advocat McSween, un home que coneixia la llei i se les sabia totes. Van començar a competir amb la Casa. Per acabar d’arreglar-ho, els de la Casa eren irlandesos de socarrell i odiaven qualsevol anglès. En Tunstall era un home pacífic però no ingenu i va començar a contractar cowboys que sabessin disparar bé, entre ells en Billy.

Un mal dia, en Tunstall anava cavalcant tot sol quan va topar amb el Sheriff Bredy i els seus homes, de fet tots pistolers a les ordres de la Casa, que el van assassinar, a ell i el seu cavall. A més molt innecessàriament van violar les despulles del finat arreglant els dos cossos com si en Tunstall i el cavall estiguessin fent una migdiada a l’ombra.

La reacció del soci McSween i dels cowboys empleats per Tunstall, que aviat van prendre el nom de Reguladors, és fàcil d’imaginar. Els cowboys-pistolers deien que en Tunstall era un bon home que els havia tractat i pagat bé. L’advocat McSween va intentar arreglar-ho tot legalment. Va aconseguir fer als Reguladors diputats de Sheriff (policies) temporals i els va enviar a la Casa a arrestar els criminals. En van enxampar dos dient que els volien dur a la presó, només que hi van arribar dissortadament morts perquè havien intentat fugir (?). La guerra a mort entre la Casa i els Reguladors havia esclatat.

En un moment donat, en Billy que sense ser ni un dirigent ni el cap dels Reguladors estava esdevenint el més famós del grup, potser per la seva joventut i personalitat, sembla que va organitzar un grup de pistolers que van anar al poble a matar el Sheriff Bredy el qual, com queda dit, era un bandoler corrupte al servei de la Casa. L’home sortia a passejar cada matí pel carrer principal amb un guardaespatlles i així el van enxampar. Els Reguladors de Billy van matar a trets a Bredy i el seu diputat. Ja els diaris americans, sobretot la Gaseta de Las Vegas (un poble de Nou Mèxic), que es va inventar el nom Billy the Kid i el famós Sun de Nova York no parlaven de res més i en Billy va començar a aparèixer a les novel·les gràfiques que ell mateix havia llegit tant. Al poc temps qualsevol semblança de llei i ordre a Lincoln County havia desaparegut i el Districte es va ensorrar en un caos total. Antigues enemistats, odi entre Indis i Anglos, tot es va desfermar i va acabar en un caos total entre trets i assassinats freqüents. Va arribar la Cavalleria de l’exèrcit federal a restablir l’ordre i els Reguladors van fer el disbarat de disparar contra els soldats, que van tornar amb reforçaments. Al final hi va haver un assalt massiu contra els Reguladors que va acabar amb la mort de McSween, l’incendi de la seva casa i botiga i la desfeta total dels Reguladors. En Billy va fugir.

A Washington en tenen prou

Sembla mentida que el President dels Estats Units clavi un puny a la taula per una cosa que passa a una County perduda i tan llunyana com Lincoln County, però així va ser. El President Grant ja en va tenir prou i va enviar un dels seus generals de la Guerra Civil, Lew Wallace, de Governador a Santa Fe de Nou Mèxic (que encara no tenia autogovern). El General Wallace va presentar desseguida a la Lincoln County, on a lluita ja s’havia acabat però no li va agradar gens que la Casa després de la seva victòria hagués restaurat el monopoli total de tot i va manar encausar gent pel que havia passat. De moment un Gran Jurat (un grup de ciutadans) va encausar Billy the Kid per l’assassinat del Sheriff Bredy, cosa sens dubte injusta, perquè va ser tot un grup i el tal Sheriff era en realitat un bandit. El nou Governador, indiferent al problema amb Billy, es va girar contra la Casa demanant proves per ficar a la presó els dos propietaris. Això seria molt difícil per falta de testimonis però al final, oh sorpresa, en Billy es va oferir a anar a Lincoln i participar al judici, testificant contra els amos de la Casa. Es va entrevistar amb el Governador a un lloc convingut duent una pistola i una carabina a les mans, cosa que no va fer gràcia al General. En Billy demanava a canvi només l’indult incondicional que molts altres havien rebut i a ell li havia estat negat, només perquè s’havia fet tan famós. El Governador va acceptar sense intenció de complir amb l’indult. Almenys un dels propietaris de la Casa fou condemnat. El Governador se’n va anar dient al seu fiscal que absolgués a en Billy però l’home es va negar a fer-ho. En Billy va escriure un total de cinc vegades al Governador recordant-li la seva promesa, però el general mai va respondre i feia comentaris despectius. En Billy va tornar a la seva anterior vida de lladre de bestiar i jugador, ara ja organitzant colles de bandits importants

Billy demostra el seu coratge i menysteniment del perill de mort

Ara cal que el lector s’imagini un Saloon de l’Oest com els que es veuen a les pel·lícules, ple de cowboys bevent whisky, amb pistoles al cinyell i jugant a les cartes. Potser fins i tot algú toca el piano i hi ha dones amb vestits descotats. A la barra hi havia un home local que ja havia begut massa i estava parlant molt fort. “Jo no tinc por de Billy the Kid ni de ningú. Si me’l trobo, el mataré en l’acte.” A poques passes d’ell, en Billy en persona, no reconegut, s’ho escoltava . Què hauria de fer? La moral i els costums del temps semblaven exigir que desafiés l’home a un duel, o el podrien prendre per covard, però matar un home torrat no seria cap glòria ni estava bé.

[Nota que cal llegir per entendre què va fer en Billy. Resulta que les armes semiautomàtiques dels pistolers de l’Oest, freqüentment Colts eren perilloses perquè no tenien cap mecanisme de seguretat. Al tambor hi havia lloc per a sis bales, però si hom l’omplia, el martell de percussió activat pel gallet havia de descansar per necessitat damunt un cartutx viu, cosa intolerable per perillosa. El que feien era deixar buida una de les sis cambres del tambor i posar el martell descansant dintre d’aquesta posició buida sense contacte amb un cartutx. Prement el gallet, el tambor es giraria posant una bala en posició de ser disparada]

En Billy, sense identificar-se, va encetar una conversa amistosa amb l’infortunat provocador. Li va dir que tenia una pistola especial molt maca i li va demanar que li deixés veure. L’home li va deixar la pistola. En Billy la va admirar molt i quan l’individu no guaitava, li va girar el tambor una posició cap a l’esquerra. Un moment després es va identificar i va preguntar a l’home si volia alguna cosa. De moment, no, va respondre, potser espantat. En Billy li va girar l’esquena marxant cap a la porta del Saloon, quan va sentir al darrere seu el click d’un martell caient sobre un compartiment buit. El desgraciat havia intentat matar-lo per l’esquena. Ara sí que en Billy es va girar i el va matar d’un sol tret.

En Billy, en perill de ser penjat, riu i es mofa de tothom

Aquí és quan File:Pat Garrett2.jpgapareix el famós Pat Garrett. Ell i en Billy es coneixien molt bé perquè en Garrett, un antic caçador de buffalos (quan encara n’hi havia) es guanyava la vida com a barista a un Saloon freqüentat per Bill. Hi ha qui diu que eren molt amics, però no està gens clar. Només eren coneguts. Al final en Garrett es va presentar a l’elecció de Sheriff de Lincoln County i va guanyar. Amb això i amb els 500 $ que el Governador oferia per enxampar en Billy, viu o mort, en Garrett havia esdevingut el seu enemic principal.

Al final, en Garrett amb una posse (grup d’homes armats organitzat pel Sheriff per perseguir o detenir un bandit) va sorprendre en Billy i tot el seu grup a una casa abandonada i els va encerclar. Els lladres no tenien queviures ni aigua i feia molta calor i la casa no tenia sinó una sola sortida. Es van rendir i en Bill, únic home encausat per actes violents durant la guerra, fou conduit a la presó per ser jutjat. Al jove se’l veia molt tranquil exhibint el carisma habitual. Volia parlar amb tots els periodistes que el seguien i va donar una entrevista a a Gaseta de Las Vegas que havia escrit molts articles sobre ell. Billy va tornar a enviar cartes al governador exigint l’indult, que el General no es dignà mai respondre, malgrat que fins a cert punt el jove tenia raó. En Billy fou jutjat per l’assassinat del Sheriff Bredy, cosa bastant injusta, i condemnat a ser penjat. El Sheriff Garrett i dos diputats de confiança seus se’n van endur el Kid de tornada a Lincoln per penjar-lo en un mes. No seria així.

Una escapada memorable

File:LincolnNM Jail and Courthouse.jpgLa cel·la que es pot visitar si aneu a Lincoln, Nou Mèxic, estava al tercer pis de l’edifici administratiu del Districte (la Courthouse). Com passava sovint amb les cases espanyoles a la regió, les escales estaven fora. A les cel·les no hi havia allò que ara s’anomena el lavabo, sinó que calia sortir a una casona exterior amb un forat al sòl. Un dia, en Garrett estava fora del poble però havia deixat els seus dos homes encarregats de guardar en Billy. Arribat el migdia, un dels dos se’n anava a dinar a un restaurant a l’altre costat del carrer. En aquell moment, Billy va anunciar al guàrdia que havia quedat tot sol, que havia de fer una necessitat i l’home, sense adonar-se del perill, li va posar les manilles a les mans i els peus i van baixar tots dos a la caseta en qüestió. De tornada en Billy que s’havia tret les manilles i estava pujant encara l’escala pel damunt del carceller, es va girar fent-li un cop molt fort al cap, i de pas li va prendre la pistola, disparant i matant-lo en l’acte. El seu cos va caure voltant per l’escala. Quedava naturalment el problema del segon policia que seguia dinant molt aprop i que sens dubte hauria sentit el tret. En Billy va prendre un fusell carregat que hi havia a l’oficina i es va instal·lar a la finestra. Tal com esperava, el segon carceller va aparèixer preparat a tot a la porta del restaurant. En Billy cridà “Hola, Bob” i va disparar una sola vegada. Solucionat aquest problema, hi havia la necessitat de lliurar-se de les cadenes i manilles al peus, cosa que li va costar una hora de feina amb una destral. Després va sortir, va buscar molt tranquil un cavall saludant a tothom i se’n va anar cantant i molt poc a poc. El cavall va tornar tot sol al poble l’endemà.

Una noia li costa la vida

En vista de les circumstàncies, costa feina entendre perquè en Billy no es va escapar a Mèxic en aquell moment. Ell parlava la llengua, coneixia i entenia els mexicans que l’estimaven, ningú l’hauria trobat mai. La sort que havia tingut sempre se li podria acabar. Tenia, que se sàpiga, una sola raó per quedar-se al Nou Mèxic, que es deia Paulita Maxwell. La Paulita i el seu germà Pedro eren els fills d’un home ja difunt, que havia estat una mena de cacic i propietari de tot el poble de Fort Sumner, també a Nou Mèxic. Com que eren rics, vivien còmodament a la casa més gran del poble, on hi havia prou espai pel Kid. El jove estava des de feia temps molt engrescat amb la Paulita i tan cegat per la passió, que no se’n va adonar mai de com era de perillós el seu germà Pedro, el “cunyat” ric que no aprovava les relacions entre la Paulita i un pistoler fugitiu de la justícia. Resulta a més que en Pedro també coneixia personalment el Sheriff Pat Garrett.

En Garrett, un home hàbil i prudent, va rebre el primer missatge de Pedro denunciant on estava en Billy al poc temps de l’escapada memorable. S’ho va prendre amb calma i molta caució. Van seguir altres missatges. En Garrett va trigar temps a respondre però després d’uns tres o quatre mesos va formar una posse amb uns quants diputats (policies nomenats per l’ocasió) i va sortir cap a Fort Sumner. Va entrar al poble quan ja era fosc i sense deixar-se veure va anar en silenci a la casa dels Maxwell. No va atacar, sinó que va entrar ell tot sol a la casa amb una pistola carregada. En aquells temps no hi havia gaire coses per fer llum, i la casa estava a les fosques. Garrett va aconseguir trobar-se amb en Pedro i tots dos es van retirar a la seva cambra, on el Sheriff va seure al llit. El Kid, segons sembla estava fora i va tornar amb un ganivet a la mà, buscant el camí de la cuina per tallar i menjar alguna cosa. Va haver de passar per la cambra de Pedro i per un moment, quan va passar davant de la finestra, la llum de la lluna el va il·luminar. Sembla que el Kid va veure alguna cosa a l’ombra i va preguntar “Quién es?” En Pedro, esgarrifat per l’aparició tan inesperada, va dir a Garrett “Es él!” El Sheriff va disparar dos trets a molt poca distància. El primer va acabar amb la vida de Billy the Kid.

El poble sencer es va despertar en sentir la notícia. Els mexicans van venir a treure el cos de can Maxwell i el van dur al fuster que feia de funerària. El van rentar i vestir i li van fer una vetlla de tanta solemnitat com van poder amb cants i plors. A l’endemà fou enterrat i la tomba encara pot ser visitada pels turistes. Li faltaven cinc mesos per complir els 22 anys. En Garrett tenia molta por que la gent veiés el seu acte com una covardia, matant a les fosques i sense avís un home que no va poder defensar-se. El governador ja s’havia negat a pagar els 500$ de recompensa promesos. Amb l’ajut d’un escriptor “negre” va escriure un llibre, el primer de molts que van seguir, defensant-se. El llibre, no obstant, és curiosament objectiu i informatiu i aclareix moltes coses que altrament no sabríem . La vàlua turística d’aquesta història és molt gran per una regió que segueix sent pobre. En qualsevol cas, el cementiri de l’enterrament fou destruït completament per una riada. Anys després, una senyora anciana va identificar un lloc dient que és allí on estava enterrat el Kid i li van reconstruir una tomba nova amb marcador. No se sap si hi ha alguna cosa a sota o no, però els turistes fan fotos i no se’n preocupen.

Notes

1) Hi ha moltes versions similars però diferents de gairebé tots els incidents descrits. En particular hi ha tres versions més o menys dignes de crèdit de la mort de Billy a mans del Sheriff Garrett. La que jo he descrit és la que va ensenyar la Televisió Pública americana, que sembla la més probable. En qualsevol cas totes les versions descriuen un tiroteig dintre la casa i completament a les fosques.

2) La traducció “Billy el Nen o el Niño” és inacceptable. En anglès vell, un “kid” només és una cabra petitona, un cabrit, però el llenguatge dialectal dels EUA accepta referir-se afectuosament als fills i nens en general com a “kids”. Em recordo no obstant haver sentit dir a una escriptora a la ràdio que com que ella no era cap cabra no tenia kids sinó children. Que s’ho faci com vulgui però l’ús volent dir nen al menys als EUA és universal. Però cal saber que té altres significats. Si per exemple algú us presenta el seu kid brother, cal entendre que es refereix al seu germà més jove, encara que passi dels seixanta anys. I també s’usa freqüentment que per referir-se afectuosament a xicots joves sigui a casa, o a la feina, que són de companyia agradable, o estimats. El terme és sempre amistós. En aquest cas l’única traducció possible seria “Billy el Jove” o “Billy el Noi”

3) En Pat Garrett no es va poder lliurar mai de l’acusació d’haver assassinat en Billy a traició i sense avís. A més tenia mal caràcter. Va perdre moltes eleccions a Sheriff i a polític al nou estat de Nou Mèxic, al final va resoldre un crim famós, fou elegit Sheriff de Santa Ana County i va esdevenir amic del President Theodore Roosevelt, que el va anomenar cap de la Duana de El Paso. Al final en Roosevelt es va barallar amb ell i el va abandonar. Al poc temps Garrett morí als cinquanta tants anys assassinat d’un tret en una disputa amb el llogater d’un terreny seu on l’assassí hi havia ficat a pastorar cabres, cosa que Garrett considerava intolerable i una falta de respecte. Ja sabeu que les cabres tenen “kids” Fou la revenja de Billy the Kid?

Joan Gil</st

Publicat dins de Billy the Kid, Estats Americans, EUA, General, Hispans, Lincoln County, MEXICANS, Nou Mexic, Sheriff Garret | Envia un comentari

Dues tragèdies inesperades.

El 17 de juliol fou un dia molt dolent. Va començar amb la difusió d’un vídeo recent de Baton Rouge, capital de Louisiana. Es veia com dos policies abatien en lluita cos a cos un negre i el llençaven a terra. Quan l’home ja semblava indefens, el policia que estava al damunt, treia amb la mà dreta la pistola i matava al negre amb trets al pit. Diuen que la víctima era un ex-presidiari (cosa que el policia  no podia saber) i que duia una arma il·legal a la butxaca, que no va exhibir mai. Això mereixia la pena de mort?

No ens havíem recuperat quan el segon vídeo arribava d’un poble prop de StPaul, a Minnesota. St Paul i Minneapolis són pràcticament la mateixa ciutat i funcionen com capital de l’estat. La policia havia aturat un cotxe ocupat per una parella jove negra (uns trenta anys) amb una nena de 4-5 anys al seient de darrere. La raó era només que un llum al darrere estava trencat i no funcionava, una cosa que ha passat a molta gent. Un policia es va acostar a la finestra. L’home, un treballador molt estimat a una Escola Montessori, honest i sense fitxa policial, va sortir i declarar innecessàriament i en molt mala hora, que duia al cotxe (però no al damunt seu) una pistola legal i amb permís, que la llei de l’estat efectivament li donava el dret de portar. A continuació va fer el gest de treure de la butxaca els seus papers i sense més el policia, sentint-se amenaçat, va disparar quatre vegades a molt poca distància. L’home, malferit, va aconseguir tornar al cotxe i caigué inconscient al seient de davant mentre sang apareixia damunt el pit i el braç. És ara quan la dona que l’acompanyava va aconseguir posar en marxa el telèfon connectat a Facebook, transmetent en viu l’escena. El seu home només volia ensenyar al policia el carnet de conduir. Ho va descriure tot amb una serenitat i precisió extraordinàries sense cridar o insultar. El policia, com un energumen cridava fortament manant a l’home que alcés els braços, cosa que no podia fer perquè ja estava mort. L’agent movia i agitava la pistola a poca distància de la parella ignorant la nena petita. La dona va acceptar i transmetre que el seu company estava mort. La van treure del cotxe i la van fer agenollar-se per terra, però el telèfon, caigut al terra, seguia registrant i transmetent el so en viu. Va dir que l’havien emmanillat sense haver fet res i parlava com una persona amb por que la matessin. Al final es va posar a cridar. I una veu de nena petita (que per casualitat mirant al terra va aparèixer per un segon al vídeo) es va sentir clarament: “No ploris, mamà, que tot s’arreglarà.” Facebook es nega a acceptar violència i morts en viu però deixa estar les coses que han passat. El governador de l’estat, clarament espantat, va aparèixer immediatament a la TV.  Això havia d’acabar molt malament.

Al vespre quan em retirava, vaig posar en marxa la ràdio al costat del llit, on l’emissora pública a aquelles hores transmetia les notícies de la BBC. En aquell moment la locutora anunciava que durat una manifestació hi havia hagut un tiroteig al centre de Dallas, que 12 policies havien estat ferits i 4 eren morts (en van ser 5). Amb una ràbia inútil, vaig apagar la ràdio. Com fa l’estruç, a vegades hom prefereix ignorar.

Manifestacions

Com era previsible, aquell vespre s’havien organitzat manifestacions dirigides sobretot sota el lema Black lives matter (Vides negres són importants), que no és universalment acceptat perquè molts diuen que totes les vides són igual d’importants. De fet la policia mata anualment més gent blanca que negra, encara que cal considerar que els percentatges de víctimes negres d’abús policial en la població (273/100.000, comparats amb 76/100.000 per blancs) són molt més alts.

A Dallas i Fort Worth darrerament no hi ha hagut tensions racials greus i la policia és modèlica. La minoria negra és més petita que la dels mexicans i també hi ha molts vietnamites. Sobretot, Texas és un país ric i hi ha feina per a tothom, que és el problema a altres llocs. L’incident va acabar a Main Street dintre un dels edificis de El Centro College, un College Comunitari de dos anys com aquell a Miami on va anar la Carmen Chacón fa uns anys. Donen un diploma “associat” que obre algunes portes a gent que no han pogut anar al College i en general són institucions útils. El Centro dóna  sobretot diplomes per obtenir feines a l’assistència de la salut. El lloc està a unes quatre cantonades del lloc on el President Kennedy fou assassinat.

La marxa havia estat organitzada per un Pastor baptista, un home molt seriós i de bona reputació. Hi van participar uns vuit cents manifestants, alguns d’ells de diferents races. Diuen que, com que una nova llei a Texas permet dur armes en públic, alguns pocs en duien, sobretot fusells però almenys un home amb una pistola al cinyell, segons ha confirmat el NYTimes. En qualsevol cas, l’assassí, un franctirador entrenat a l’exèrcit, que havia lluitat a l’Afganistan,  s’havia acostat al lloc duent visiblement un fusell de guerra de precisió i evidentment ningú li va dir res.

La manifestació havia estat completament pacífica, legal i ordenada. Als carrers del centre al vespre no hi ha gaire gent perquè gairebé tots els edificis són negocis o oficines i hi ha bars i restaurants però pocs habitatges. Així i tot es van sentir aplaudiments, es van veure banderes i es van sentir crits de suport. La policia va preferir mirar-s’ho de lluny.

Arribats al final, el pastor va dirigir la paraula al grup, van pregar i van fer un minut de silenci. Abans de plegar, el Pastor va llegir algunes instruccions que la policia li havia donat. I la gent va començar a escampar-se cap el cotxe per tornar a casa. En aquell moment, els trets van començar a sonar a poca distància. Tothom va apretar a córrer, però no pas sense fer vídeos.

No està gens clar com va començar l’atac.  La policia ha de tenir per força enregistraments que per ara probablement no voldran ensenyar. Segons sembla va començar a una cantonada quan un policia va veure i intentar interceptar l’atacant, que el va abatre a trets i no han dit si va ser un dels morts. Tot seguit, el franctirador va aconseguir entrar a l’edifici del Centro i va córrer fins un segon edifici (jo crec que era un parking) on es va fer fort darrere les columnes de ciment i va continuar disparant. Al començament la policia es va pensar que hi va haver una triangulació, trets des de diferent direccions per fer més mal, però el tirador va dir per telèfon que ell anava tot sol i podria ser veritat, però encara no està clar. Probablement estava sol, però com a guerrer amb experiència, anava corrent d’un lloc a un altre i el garatge és molt gran.  Van detenir tres homes que segons sembla eren innocents. L’escena inicial fou aterridora. Policies al mig del carrer van haver d’avençar a peu contra una línia de foc i sense protecció, com passa a la guerra. El tirador en sabia molt. Aviat quatre agents estaven morts per terra, un cinquè s’estava morint i sis o set més estaven ferits. Cal entendre perquè aquest fusell, una arma semi-automàtica de guerra, era tan perillós. La severitat de la injúria depèn de la massa i la velocitat de la bala i aquests fusells disparen bales de gran calibre a molta velocitat i poden travessar armilles de seguretat, com sembla que els morts duien. El resultat és que la bala explota a l’interior de la víctima com si fos una bomba i la majoria de ferides són mortals. Les antigues pistoles només feien un forat, que era mortal només si tocava un òrgan essencial.

La policia no va poder o gosar assaltar la posició de l’atacant, que com a veterà de l’Afganistan verdaderament en sabia molt. Deia que també havia fet i deixat bombes per tota la ciutat (cap va explotar). Van poder parlar amb ell per telèfon per hores. Ell va assegurar que anava sol i que només volia matar policies blancs però no volia entregar-se. Li van dir que o s’entregava o el matarien i no es va entregar. Al final, per primera vegada en la història, li van enviar un dels cotxets robòtics amb càmeres utilitzats per desactivar bombes, carregat amb una bomba de la policia (trobo curiós que en tinguin) que fou activada a llarga distància al costat del criminal, matant-lo.

I tothom va tornar a casa a llepar les seves ferides. I potser a pensar en el problema del racisme, de les càmeres de vídeo omnipresents, de la violència i de la disponibilitat general d’armes tan perilloses. I a plorar pels morts.

Recordo molt bé l’escena que vaig viure a Harlem fa 8 anys, el dia de la presa de posició del President Obama, amb nens acompanyats de mestres cantant pel carrer de camí a alguna de les pantalles gegants de TV, amb gent ballant i embraçant-se dient que el problema racial s’havia acabat, tots repetint que no havien esperat veure el dia en tota la seva vida. Però no, el problema no s’havia superat.

Hi ha ja tres incidents gravíssims, causats probablement (ho dic jo) per malalties mentals de l’assassí degudes a  fusells d’assalt semi-automàtics comprats legalment. Els fusells automàtics que disparen sense aturar-se prement el gallet només una vegada són pràcticament l’única arma prohibida als civils. A l’escola de Sandy Hook, un jove transtornat va assassinar la seva mare, un parell de mestres i vint-i-tant nens petits de 1r i 2n grau. Fa poc a Orlando un sol home va ferir més de cent víctimes, matant-ne més de la meitat. Hauria aconseguit el mateix amb una pistola? La majoria eren homes joves que haurien sabut defensar-se. I a Dallas, el franctirador va poder assassinar cinc membres de la Policia protegits per una armilla de seguretat que venien preparats per possible violència. La venda d’aquestes armes va estar prohibida per una llei federal per uns anys però el Congrès les va tornar a legalitzar. Quin ús legítim deuen tenir? Ningú gosaria matar un conill, un ànec o un cèrvol d’aquesta manera. Molts diuen  que el nombre de víctimes d’aquestes armes semi-automàtiques és tan petit comparat amb els milers de morts anuals d’assalts, crims domèstics i suicidis per pistola, que  la seva prohibició no canviaria res. Jo crec que sí que canviaria alguna cosa.

Joan Gil

Nota afegida: Molts no enteníem el vídeo de l’assassinat d’un policia al començament de l’incident. Es tractava d’un policia de guàrdia tot sol prop de El Centro que estava prop i al darrere de l’atacant quan es van sentir els primers trets. Amb més coratge que seny, sense esperar reforçaments, el policia va intentar acostar-se al tirador per darrere, cobrint-se amb les columnes de ciment. Però el franctirador era un un ex-soldat massa expert, i el policia de sobte es va trobar cara a cara amb ell, que li va disparar al pit. El policia va caure per terra i va ser rematat amb un tret al cap. Efectivament, fou un dels cinc policies morts.

Publicat el per Joan Gil | Envia un comentari

Com els EUA van sobreviure una mena d’Unió Europea

Una Confederació neix a les Amèriques

Els colonialistes anglesos en general eren tolerants amb la població local permetent un grau alt d’autogovern, amb un governador elegit a Londres per defensar sobretot els interessos econòmics de la Corona. A l’Amèrica britànica les coses es van complicar degut als impostos i l’arrogància dels governadors. El problema va començar a Boston a la Província de Massachusetts, on els britànics van reaccionar contra protestes amb violència excessiva. Però de què serveixen les colònies sinó per fer diners? Les altres províncies, (n’hi havia 13 en total i totes tenien un parlament propi, però no un nom col·lectiu) es van declarar solidàries i van elegir un Primer Congrés Continental per tractar amb la monarquia. El problema era econòmic: no hi havia nacionalisme. Aquests dos Congressos Continentals de fet no eren representatius, sinó que consistien de gent enrabiada que en tenien prou i volien la Revolució. Els monàrquics s’ho van prendre malament i es van negar a renunciar res preferint continuar la repressió.  El Segon Congrés Continental va enviar un memorial de greuges i una petició per negociar a Londres, que els va ignorar. La Revolució i la Guerra Revolucionària (que així es diuen als EUA i no Guerra d’Independència) eren inevitables.

Apart d’estar situades a Amèrica, les 13 províncies tenien poc en comú i ni tan sols volien triar un nom, i va resultar que havien esdevinguts 13 nous estats lliures i sobirans embolicats en una guerra comú. Calia tenir un govern i algú que dirigís la lluita, però no es podien posar d’acord. Van decidir fundar una Confederació de nacions independents (semblant a la UE però focusada en la guerra, no pas l’economia). El Congrés va decidir escriure uns Articles de Confederació, que de fet eren una Constitució per a la nova nació. Hi va haver sis propostes i al final van acceptar la de Pennsilvània, però molt modificada.

L’article II de Confederació ja ho diu tot:

Tots els Estats segueixen sent plenament sobirans, lliures i independents” La Unió era descrita com una lliga amistosa de països lliures. La Confederació seria responsable per la defensa, els tractats internacionals i l’exèrcit, resoldria disputes entre estats membres i podria emetre moneda. Però hi havia un problema que acabaria sent fatal: el govern confederal no podia imposar impostos ni regular el comerç interior.

Els Articles i després gairebé tot havien de ser aprovats per unanimitat de tots els 13 estats, com ara a la UE. Calia elegir un parlament central, però quants diputats enviaria cada estat? La proposta original era atorgar escons segons el nombre de residents, blancs i negres. Els esclavistes del Sud es van negar. Deien que caldria comptar només els blancs. El vot estaria basat en el preu de les propietats. La solució, almenys per triar el Parlament central, fa riure una mica: cada estat podria triar entre enviar 3 i 7 representants. Segur que algun lector es pensa que això no pot ser. Ah, però és que cada estat tindria només 1 vot. Els 3 o 7 representants s’havien de posar d’acord abans de votar. Hi ha qui retreu als pares fundadors, després d’escriure que tots els homes han nascut iguals, que no es preocupessin dels esclaus. Però l’ambient no acompanyava i tenien moltes dificultats. Aquí ja es veu un altre problema: era una representació dels estats, sovint dominats per camarilles, no dels ciutadans. Un cop alliberada dels britànics, la capital seria Nova York. El President, per un any seria el del Congrés. Cap d’aquests Presidents és reconegut al llistat de Presidents nord-americans.

L’últim estat que va ratificar després de moltes baralles, fou Maryland. El Congrés, ja en sessió, va proclamar que s’anomenava el Congrés dels Estats Units d’Amèrica. Una nova nació havia nascut sota el règim de la Confederació.

Algunes coses van bé, altres molt malament

Després de perdre la batalla final de York (1782) el Parlament britànic va decidir unilateralment cessar hostilitats contra els rebels dels EUA, però a Europa la guerra va continuar entre el Regne Unit, contra França i Espanya que va aprofitar per intentar recuperar el Penyal de Gibraltar però va rebre llenya. En 1783 el nou règim confederal de Nova York va firmar el Tractat de París que reconeixia la llibertat dels EUA i acabava amb totes les guerres.

Un problema molt greu fou aturar les manies de grandesa de molts estats, que veien els territoris deshabitats de l’Oest com a expansió natural per crear un verdader imperi. Ja hi havia molts interessos financers de per mig. Els estats sense fronteres amb l’oest no ho volien  tolerar. Ho va arreglar el gran Thomas Jefferson: els nous territoris, quan arribessin, esdevindrien territoris no-incorporats (com Puerto Rico avui en dia; preferien no utilitzar el mot colònies) i quan tinguessin prou ciutadans podrien proclamar-se sobirans i ajuntar-se a la nova Unió com estats iguals. Amb aquesta llei, acabava de formar més de la meitat dels EUA moderns, perquè els estats fundadors eren 13 i ara són 50.

Hi va haver molts incidents, grans i petits, com incidents violents a les fronteres, boicots comercials, anul·lacions de lleis confederals i sobretot, negatives a pagar contribucions o impostos al govern central. El país seguia en perill: els britànics seguien fent un boicot als comerciants americans i mantenien guarnicions a llocs prohibits pel Tractat de Paris.  I hi havia moltes dificultats amb el comerç interior que el govern no podia resoldre i tampoc podien crear ni mantenir infraestructures. Altrament, el país anava prosperant.

La Confederació mor, la Constitució neix en bona hora

El desencadenant de la defunció de la Confederació fou doble: 1) una sublevació de camperols a Massachusetts (Shay’s war), que el govern de l’estat no semblava poder aturar. Va resultar que ni el govern de Nova York que no tenia els mitjans ni ningú més volia ni podia fer res. Al final Massachusetts va reclutar una milícia forta amb donacions de particulars i homes de negoci i va restaurar la pau; i 2) no obstant les moltes necessitats, el govern central no havia rebut ni la meitat de les contribucions degudes i no podia fer res. De què servia el govern central?

En els moments greus, als EUA sempre han aparegut tota la gent de seny que calia. Van convocar una reunió a Annapolis (capital de Maryland) per tractar del problema econòmic, però sols 5 dels tretze estats es van presentar. Així i tot, van trobar la solució: convocar una Assemblea constituent, dissoldre la Unió existent, modificar els Articles de Confederació i refundar el país amb una Constitució justa. Tècnicament, del que es tractava era només de reformar els Articles de Confederació, cosa que exigia que el resultat hauria de ser confirmat per unanimitat.

El Congrés hi va estar d’acord. Serà possible? Un parlament que és raonable i creu en les seves obligacions! Molts no n’hem vist mai cap.

L’Assemblea Constituent de gloriosa memòria es va reunir, com el Congrés Continental havia fet per proclamar la Independència, a la ciutat de Philadelphia. Molts estats no volien anar-hi, i calia que hi fossin tots, però al final es van reunir el 25 de Maig de 1787. Van debatre en secret, però el resultat final que van enviar a Nova York era diferent de la Confederació i l’encert més gran en la història del país. El nou règim que acabava de nàixer, va reafirmar i preservar la sobirania dels estats, només que seria compartida pel Govern Federal en certs casos. Les jurisdiccions d’estats i govern federal serien separades: certes coses serien de jurisdicció federal, però la majoria quedarien sota l’autoritat sobirana de cada estat. Els jutges vetllarien per mantenir-les separades. Sobretot, el govern federal podria imposar impostos i regular el comerç interior.

La Constitució fou ratificada pel darrer estat en 1789, dotze anys després de la Declaració d’Independència, i ha estat esmenada 27 vegades  (cosa que exigeix 2/3 del Senat i 2/3 dels Estats membres de la Unió). Devia ser bona perquè 227 anys després segueix en plena força i gaudeix del suport incondicional de la població. I mireu on han arribat els Estats Units d’Amèrica.

Comparant amb la Unió Europea

Només hi ha comparacions en que nominalment totes dues Unions eren entre estats independents que havien de votar unànimement en tot. La raó per crear la Unió americana era la guerra i les relacions exteriors mentre que el comerç i l´economia quedaven exclosos. Als EUA en canvi tota l’economia quedava exclosa de regulació. Però les picabaralles, intrigues i secretisme i poca democràcia eren iguals. El desencadenant de la crisi a Amèrica fou la ruïna del govern central que no podia pagar les seves obligacions i la sublevació intractable de Shays a Massachusetts, tots dos casos inacceptables. A Brussel·les sembla ser la crisi dels immigrants, el Brexit, la manca de democràcia i l’autoritarisme dels dirigents. Però la crisi americana fou resolta molt be. Què passarà a la Unió Europea?

Hi ha qui creu que també podria ser dissolta i una nova Unió creada creada només pels estats que creguin en el govern democràtic i vulguin aprofundir seriosament la Unió.

Joan Gil

 

 

Publicat dins de Congrés dels EUA, constitució, Constitucio Federal, Crisi comercial, Estats Americans, EUA, General, Nova York | Comentaris tancats a Com els EUA van sobreviure una mena d’Unió Europea