01 març 2024

Las Vegas (estat de Nevada), capital de l’excés

Classificat com a General

Las Vegas és una ciutat mundialment famosa però sap tothom perquè i on està? Amb un màxim variable d’uns 620,000 habitants no és massa gran però té més gratacels i rep mes turistes que moltes metròpolis, amb un aeroport amb molt tràfic. Està situada a la intersecció entre Nevada, California del Nord i Arizona, geogràficament dintre el desert de Mojave i prop del gran Hoover Dam sobre el gran Riu Colorado. Qui vulgui, pot mirar un mapa més avall. Perquè van fundar una ciutat al mig d’un desert tan gran? Potser per poder bastir i fer diners amb les atraccions per turistes? La seva història va començar l’any 1822, enmig de tensions ja creixents entre el Nord i el Sud dels EUA a un lloc que encara pertanyia a Mèxic, gràcies a un explorador mexicà anomenat Rafael Rivera, la memòria del qual és molt celebrada a Las Vegas, que enviava dades sobre llocs que descobria i detalls geogràfics a una nova societat geogràfica nord-americana que publicava mapes d’una regió molt poc coneguda. En el temps de la descoberta, en Rivera estava treballant per un comerciant de nacionalitat espanyola, co-fundador de la ciutat, Antonio Araujo que es dirigia al cap d’una caravana de 60 vagons carregats d’articles comercials propietat seva a la costa californiana. Calia travessar tot sol una part del gran desert de Mojave, molt perillós, i havia contractat en Rivera que sabia com arribar amb vida a la costa Pacifica californiana.

Potser el lector es pregunta perquè calia en aquella regió organitzar caravanes tan grans carregades d’articles generals per vendre. Fins i tot després que els Americans van adquirir de França l’immens territori (Louisiana Purchase) comprat de Napoleó, no hi havia encara cap o molt poques comunicacions entre els EUA a l’Atlántic i la costa del Pacífic, no obstant els molts vaixells interessats en el comerç que arribaven a tota la costa oest buscant i trobant articles rars i preuats, pels que pagaven be í que n’hi havia molts. El problema el tenien els ja residents blancs i potser els indígenes que trobaven moltes coses de tota mena per vendre molt cares als mariners negociants guanyant diners però malgrat omplir-se les butxaques no podien gastar els diners perquè no arribaven articles de l’Est. No podien usar per res els diners que tenien. Per això existien caravanes comercials interessades cap al Pacífic com la del Sr Araujo, esperant també omplir-se les butxaques.

En Rafael Rivera cavalcant tot sol cap al Nord en llarg d’un petit riu, va arribar a un lloc on el riu feia un meandre creant un lloc molt agradable amb aigua fresca, arbres, plantes i agricultura, cosa que els Castellans anomenen una Vega. En Rivera va trobar també, com semblava en aquell temps molt més important,  revifar, reobrir o establir camins nous o carreteres abandonades però segures per viatjants, obrint finalment l’àrea a visitants i viatgers. Las Vegas estava habitada per molts residents de la nació indígena Paiutes del Sud, que hi residien des de feia uns 10,000 anys, gent amb bona cultura agrícola i domèstica que anirien desapareixent aviat, eren membres de l’ètnia Pueblo que incloïa la majoria indígena del Sud-oest, i eren molt pacífics i treballadors. Així Las Vegas va aparèixer als mapes i els indígenes foren abandonats sense blancs per uns dos anys quan els colons van arribar i començar a fer de les seves en una forma extraordinària que semblava resumir i explicar els grans conflictes americans dels segles XIX, XX i potser XXI.

No és fàcil estar segurs de com la invasió d’europeus va començar, però probablement va ser la notícia que hom havia trobat or i plata a la regió (eren jaciments petits que aviat s’esgotaven, pero encara queden algunes mines obertes a la regió)). Amb això van aparèixer els primers nouvinguts, sempre homes solters, forts i durs, que aviat van trobar qui els oferís esbarjo de la forma que ells esperaven. Algunes mines van quedar obertes i van seguir afavorint la ciutat que creixia cada dia més i rebia més miners buscant els entreteniments de sempre: jocs de fortuna i apostes, alcohol, música i teatres, companyia femenina, armes. Semblava una ciutat de l’Oest com n’hi havia moltes. Milionaris mormons d’Utah van establir algunes línies modestes de tren entre Salt Lake City i Las Vegas i bancs i la ciutat va començar a créixer seriosament.

L’any 1905 fou molt important per la inauguració del servei d’un ferrocarril californià que completava una xarxa ferroviària important. L’ocasió fou aprofitada per incorporar Las Vegas com un municipi de l’estat de Nevada. La ciutat va organitzar per primera vegada la distribució de l’aigua (vivien a un desert!) i tot va millorar. Però parlant de l’aigua, el Govern Federal en preparava una de molt grossa: la construcció prop de Las Vegas del Hoover Dam, la presa enorme situada dintre de l’estat d’Arizona, a uns 50 qm de Las Vegas considerada en aquell temps com una de les meravelles del món modern, que creava el llac artificial Meade i esdevenia l’origen d’un sistema de distribució d’aigua i d’una central hidroelèctrica molt important (actualment en crisi degut a l’escalfament global; el Govern Federal, fart de les queixes i baralles constants de cinc estats sobre l’aigua del Riu Coloraels do va acomiadar de mala manera, assignant-los una quantitat fixa d’aigua i dissolvent l’entitat col·lectiva negociadora que tenien. Que se les arreglin entre ells com vulguin!). En qualsevol cas ja hi hauria finalment aigua per a tothom.  Les obres del Hoover Dam van començar en 1911 i van durar fins el 1931. Van canviar moltes coses. Van prohibir els casinos de joc per preservar els diners dels  treballadors aliens que necessitaven fins el 1931 amb els resultats dubtosos que cal sospitar. És que no tots els jocs d’atzar són sempre d’atzar.

L’arribada al Hoover de milers de treballadors joves solters que anaven a Les Vegas a la recerca de l’entreteniment i relaxació (les obres eren molt perilloses) que necessitaven van ajudar molt el negoci de la ciutat. La ciutat anava creixent. Després de la II Guerra Mundial el Govern Federal va començar a ficar-se en massa coses, però el turisme anava millorant. La Mafia atreta pel negoci (joc, dones, diners i moltes més oportunitats que a Nova York)  va presentar-se i va acabar dominant la ciutat i els funcionaris i policies amb suborns. Ningú podia vigilar les sales de joc.  Per primera vegada van començar a construir alguns hotels grans, però no eren cap destinació per famílies. Ara que sí que tenien idees. Els federals després de la guerra van començar a fer experiments a l’aire lliure fent explotar bombes atòmiques al desert a llocs visibles des de Las Vegas, i els encarregats del turisme en van fer propaganda per anys, anunciant els dies de la pròxima explosió que es podia observar des de balcons. Però al final van ser prohibides per sempre  a l’aire lliure, limitant-les a sota terra.
L’any 1956 un home extraordinari, gran enginyer i multimilionari anomenat Howard Hughes va arribar com molts altres, per casualitat, a passar uns dies a un Hotel i s’hi va quedar per sempre. Hughes, un senyor  bastant desequilibrat, però sempre molt bon home, un enginyer  fantàstic que va crear i dirigir una gran companyia aeroespacial encara important avui en dia,  i produïa armes de guerra, havia desenvolupat al final de la guerra l’hidroavió aquàtic més gran de la història (es pot visitar a un dels ports de Los Angeles) i com que ningú gosava ficar-s´hi per fer de pilot, ho va fer ell mateix. Per primera i darrera vegada l’avió es va alçar uns quants metres i va tornar a aterrir (o com es digui) sobre l’aigua. Com que l’Hotel Desert Inn on vivia li agradava, Hughes se’l va comprar i s’hi quedaria dintre l’habitació fins la seva mort, rebent molt poca gent, al final ningú. Sembla difícil no trobar una certa similitud entre Howard Hughes i Elon Musk. Ai, quants casos d’un espectre de l’autisme amb intel·ligència superior i incapacitat per fer contacte social hi ha pel món! Mentre tant Hughes va seguir treballant canviant el caràcter de la ciutat donant uns 300 milions (una fortuna immensa en aquells temps) volent fer-ne una ciutat cosmopolita i potser fins i tot atractiva per famílies, amb un centre turístic. Las Vegas va deixar de ser una altra ciutat de l’Oest amb vicis. Era un nou camí que va canviar moltes coses però fou acceptat només a mitges. Hi havia qui volia fer més diners.

Els grans Hotels van començar a aparèixer, el primer potser el famós Flamingo (que probablement ha desaparegut), bastit sota la direcció del temut  Bugsy Siegel, un Mafiós molt poderós (tot això s’ha vist al cine, com gairebé tot en aquest article). S’havia acabat la guerra Mundial i hi havia diners per tot arreu, inclosa la indústria turística. Interessant és també el cas de Frank Sinatra amb el seu Rat Pack. Ell, com altres artistes mundialment famosos, per molts anys s’havia quasi retirat a Las Vegas treballant-hi exclusivament, com molts altres famosos per anys a petits locals (sí, petits) però explicant als empresaris que estaria bé tenir més hotels grans amb sales de teatre o revista, restaurants cars, cambreres amb vestits atractius escaients i sales de joc i ja no li caldria quedar-s’hi per sempre. Al final molts hi van estar d’acord i els grans hotels amb sales de joc i escenaris es van multiplicar com bolets. L’Strip era una mena de suburbi d’entreteniment tocant a la ciutat. Las Vegas va intentar integrar-lo però l’estat de Nevada li ho va fer impossible i segueix essent part del Comtat.  En l’actualitat Elon Musk posseeix una companyia per perforar túnels, que n’està completant un de directe per cotxes entre l’aeroport i l’Strip, per evitar el tràfic i arribar més depressa.  Tornant a Sinatra, algun lector se sorprendrà llegint que l’home era un partidari molt fort i determinat de la igualtat entre negres i blancs, que havia admès al seu grup l’artista negre Sam Davis i va muntar un cop un gran escàndol fins que el company de color fos admès a un hotel per blancs, i va acabar embolicat en altres incidents similars.

Què portaria el futur a la Ciutat ja esplendorosa i triomfant de Las Vegas? Potser un Camp de Fútbol, o més piscines, o més reproduccions de la Torre Eiffel, la tomba de Tutankhamon, monuments romans, piràmides o de Palaus Francesos? No cal anar enlloc per visitar tots aquests llocs culturals. Pujades i baixades (com la crisi econòmica de després de l’any 2,000 que els va fer molt de mal, perquè ningú tenia diners per anar a gastar-los? Passa cada vegada que hi ha una recessió, que no es freqüent). Mireu també quina desgràcia tan horrorosa i esfereïdora fou coneguda a tot el món i va tenir lloc l’Octubre de 2017. Un adult desgraciat, diguem-ne pietosament malalt del cap sense diagnòstic, va llogar una habitació a l’Hotel Mandalay Bay. A l’exterior, més avall, a una mena de pati o jardí feien un concert de música moderna per molts turistes asseguts a cadires, els quals donaven l’esquena a qui havia vingut a assassinar-los.  L’home va desmuntar el vidre de la seva habitació per poder apuntar millor i va treure de la maleta un fusell d’assalt semiautomàtic com els que venen a les botigues, que vol dir que només disparava una bala cada cop que es premia el gallet. L’exèrcit  havia aconseguit fer prohibir els fusells completament automàtics que disparen ràfagues de trets sense aturar-se. L’assassí, no obstant, havia aconseguit comprar un dispositiu (perfectament legal als EUA) que permet transformar un fusell semi-automàtic en un de completament automàtic com els que s’utilitzen a la guerra. L’home va apuntar des de la finestra a les esquenes dels visitants del concert amb el seu automàtic. En va matar 60 i en va ferir 867, tots gent que ell no coneixia ni li havien fet cap mal. Va durar només minuts. Quan l’home va sentir policies acostant-se a la porta de la seva habitació, va girar una arma i es va suicidar. Ningú va saber mai ni entendre res de res.

La recepta evident sense paral·lel de la ciutat: l’ Excés temptador ofert per poc temps, a preus accessibles

Penseu per un moment un home patint d’una Diabetis greu i sotmès a una dieta molt dura que anant pel carrer de sobte es troba cara a cara amb un aparador d’un forn ple de dolços meravellosos,  llaminadures, pastissos i patint no es pot aguantar veient davant seu la fruita prohibida tan accessible. Probablement molts lectors, sobretot els de certa edat han vist pel·lícules, programes de TV i llegit articles de revista o diari sobre Las Vegas, una ciutat on tothom pot satisfer els seus desitjos més amagats i foscos, potser prohibits o altrament impossibles sense avergonyir-se’n si vol, al costat mateix de la seva muller, on pot viure a una habitació d’hotel de somni, pujar a un monorail o un cavall, llogar un cotxe a la porta de l’hotel i potser viatjar pel desert, veure gent famosa, banyar-se a les millors piscines, menjar àpats de somni, passejar-se per una sala de joc o una taula de restaurant codejant-se amb cambreres maques poc vestides, veure museus, veure o fumar coses de qualsevol preu, veure strip-tease, comprar vestits o roba interior escandalosa, qualsevol cosa en aquesta línia, gairebé sense límit, … sempre que pugui pagar el dia de la sortida. Fa uns anys hi havia a tot arreu cartells anunciant divorcis ràpids i casaments immediats oferts fins i tot a gent visiblement torrada. Sembla no obstant que l’Estat de Nevada va reconèixer problemes i queixes serioses amb això del matrimoni i la seva dissolució, que té massa conseqüències i ara hi ha restriccions, per exemple una obligació d’un període (bastant breu) de residència abans del divorci. Nevada és un dels pocs llocs a Amèrica on la prostitució és legal i a vegades s’havien vist edificis de la branca separats amb grans anuncis. I és molt fàcil veure artistes famosos, o futbol com el Barça, o tenistes, o qualsevol altra cosa.

I si algú no pot resistir tantes temptacions, doncs ja sap, pero l’excés no és mai bo, sinó més aviat perillós i dura massa poc temps pels diners que  costa.  L’autor d’aquest resum no ha visitat mai Las Vegas. A més, el vol és molt llarg.

 

Joan Gil

 

Em permeto afegir una foto meva ensenyant a la mà una còpia de la meva darrera novel·la en anglès, After the Water Level Rose  (Després de la Pujada del Nivell de l’Aigua) per si a algú l’interessa. Està molt bé de preu i és fàcil trobar-la, en paper o pantalla La primera de les set històries  breus descriu què passarà a les ciutats inundades per l’escalfament global a una ciutat Costanera al segle XXII. Una altra història (verdadera) recorda què li va passar (de debò) a una parella després de l’entrada dels franquistes a Barcelona el Gener de 1939

 

 

 

2 respostes

19 febr. 2024

Biden, Trump i acusacions electorals frívoles de demència

Classificat com a General

Fa molt de temps que hom utilitzava el mot senilitat per referir-se a la deterioració de les capacitats intel·lectuals dels seniors. Els Trumpistes, que constantment acusen el President Biden de ser senil a tots els seus discursos, programes de ràdio i TV, publicacions i molt més, cosa que faria possible i necessari el return triomfal de Trump a la Casa Blanca per tal de salvar el país, no saben que aquesta expressió ja no s’utilitza perquè designava simplement una forma inicial lleugera de demència i no és tolerable que una condició incurable greu s’atribueixi amb tanta lleugeresa sense que un metge ho hagi  aprovat abans. La forma més freqüent de demència és sens dubte la Malaltia d’Alzheimer, de causa final desconeguda, no obstant observacions recents, encara que hi ha almenys cinc malalties neurològiques sense relació amb l’Alzheimer´s que a vegades produeixen demències similars, en general igual de greus, amb rares excepcions de possible millores. Els Trumpistes diuen que els freqüents errors públics i patinades de Biden, així com els seus problemes amb la veu i la forma com camina, són còmics i segueixen ensenyant-los a la TV contínuament amb comentaris mal

intencionats i estan contents que Biden, un senyor molt tossut i ben educat s’hagi autoproclamat candidat demòcrata únic, fàcil de derrotar. Demostren no sols mal gust sinó falta indecent de respecte al país i al nostre govern elegit.

Biden no seria el primer President víctima de la demència, si en té una. Ronald Reagan, pare, introductor, heroi i sant de la dreta i del capitalisme neoliberal fou reelegit sense oposició republicana la segona vegada quan ja patia d’un Alzheimer diagnosticable. Un nou Cap de Personal de la Casa Blanca ho va reconèixer i, espantat, va anar a trobar-se amb el President pro tempore del Senat i l’Speaker (President) de la Cambra de Representants a demanar que activessin, com tenien autoritat i fins i tot obligació de fer, l’Esmena XXV de la Constitució Federal per destituir un President incapacitat. Tots dos dignataries van anar a parlar amb en Reagan i van tornar assegurant que res de res, que Reagan estava molt bé en tots els sentits, i la sort que tenia Amèrica. El President va seguir dormint-se durant converses i sessions del govern i sense entendre gran cosa, mentre un grup de dretistes ben introduïts va aprofitar-s’en per prendre control de tot i de fet governar. Reagan fou diagnosticat amb Alzheimer’s poc temps després de terminar el segon i final mandat. Una malaltia molt útil.

Trump i els extremistes tan nombrosos, membres fanàtics del seu moviment MAGA (Fes Amèrica Gran una altra Vegada) no volen que Biden sigui destituït, sinó que es quedi sense deixar presentar-se a cap altre demòcrata més, com ja està fent ara. I insisteixen en seguir afirmant que és senil (paraula prohibida) i irresponsable. Biden (2 anys més jove que jo) en tindria 82 el primer dia del segon termini i Trump, que té problemes similars menys visibles o freqüents tornaria a la Casa Blanca als 78 (si fa o no fa, 7 menys que jo). Un malalt dissortadament pot patir una demència algun cop quan encara és a l’edat jove però la gran majoria la pateixen després dels 65 anys amb perill existent i creixent de forma contínua fins al final de la vida, o sigui que tots dos senyors polítics estrella que volen repetir estan igual d’exposats i no és que Biden estigui en més perill que Donald J ΤTrump. Biden, un home molt ben educat, no respon massa enèrgicament a les insinuacions i insults dels Trumpistes, però en pateix moltíssim sense saber què fer. Una qüestió cabdal: té raó en Trump acusant Biden d’una deterioració cognitiva que l’incapacita per ser President? L’autor d’aquest apunt se sent capacitat per respondre.

Una de les equivocacions més freqüents de Biden és confondre els noms actuals o històrics de la gent. (Diuen que hi ha persones  als qui no ha passat mai). Veiem un cas molt recent durant una primària a New Hampshire. Se li va acudir enmig d’un discurs referir-se a un incident durant l’assalt al Capitoli protagonitzat per la seva amiga demòcrata molt lleial Nancy Pelosi (que té exactament la meva edat i era llavors Speaker de la Cambra Baixa dels Representants), el nom de la qual ell va confondre repetidament amb el de la Sra. Nikki Haley, antiga Ambaixadora de Trump a les Nacions Unides i actualment candidata (sense possibilitats) republicana a destronar Donald Trump com a candidat, o sigui una altra enemiga del Pr. Biden. La Sra Haley no en parla sovint però és una dona Índia filla d’un matrimoni immigrant de Sikhs, nascuda a Carolina del Sud, i casada amb un Sr Haley. Hi ha videos del llarg incident de la confusió que molts hem vist. Vet aquí una cosa important que cal aclarir: n´hi ha prou d’observar aquesta mena d’escenes per jutjar que Biden és incapaç de governar? Parlem abans de com funciona el cervell humà. Imaginem que un ajudant s’acosta a Biden i li diu a l’orella que éstà confonent Nancy Pelosi amb Nikki Haley. Què respon el President?  1) “Ai, quina gràcia! Sí que era la Nancy i no la Nikki, Gràcies” Doncs d’això se’n diu una Recuperació o alternativament Falta de Recuperació però no pas un Oblit, i no és diagòstic de res, li ha passat a gairebé tothom i no justifica cap diagnosis. Hom ho podria comparar amb la retrobada de dades perdudes a un ordinador Windows usant un programa de recuperació especial. Una alternativa molt diferent 2) seria que Biden respongués a l’ajudant: “Què dius? Nancy què? Qui és aquesta dona? No he sentit mai aquest nom”. Doncs això sí que seria un verdader Oblit difícil de justificar i caldria preocupar-se’n més. Molta gent ha perdut quelcom a casa o a la feina i no han sabut com retrobar-lo. Al cervell, que consisteix en milions de cèl·lules, diuen que cada memòria individual està magatzemada a una sola cèl·lula i hom es pot imaginar que la funció retrobadora ha de circular prop de totes les neurones de l’òrgan buscant una memòria amagada i difícil de trobar.

A més a més cal afegir que el problema de la demència no està limitat a la memòria, per molt que la memòria sembli el problema principal. Hi ha coses com la repetició de preguntes o frases, rialles injustificades, problemes amb cites o esdeveniments, perdent coses, no reconeixent carrers o llocs, oblidant membres de la família, dificultats analitzant problemes o fent aritmètica,  optant per males decisions, oblidant com fer coses complexes, com ara cuinar, potser vestir-se o prendre una dutxa i també canvis de personalitat com depressió, canvis d’humor, desconfiança, agressivitat o ràbia, mala son al llit, pèrdua d’inhibicions socials, falses il·lusions. Certes habilitats, en canvi, poden ser preservades per molt de temps. Tot això per dir que hom no espera normalment que l’únic problema d’un pacient realment dement sigui la pèrdua de la memòria. Als EUA si el pacient té una bona assegurança o diners i viu a una ciutat amb bons facultatius, el diagnòstic es fa sotmetent el pacient a una sèrie de tests administrats per un psicòleg de carrera i al final naturalment a un examen pel metge.

Demència o no, tothom excepte els ancians, oblida una cosa importantíssima. Si a un senior se li ofereix o troba una ocupació o responsabilitat, hi ha una certa cosa que, segons l’edat, es recordarà més tard o més d’hora: l’assumpte de la duració d’una obligació acceptada. Segurament als 60 o 65 anys, molts acceptarien i fins i tot buscarien una feina per temps llarg o il·limitat, però amb els anys hom ho veu de forma diferent i prefereix plegar. Una feina amb obligacions amb compromís de fer-ho durant anys? El President dels Estats Units és elegit per quatre anys a un càrrec sense sortida amb responsabilitats i perills extraordinaris. Ha de fer contínuament discursos, rebre gent, escoltar els empleats, viatjar i anar en cotxe parlant en públic a tot arreu, decretar accions militars, barallar-se amb el Congrés, triar tots els jutges federals i ambaixadors, estudiar projectes de llei, fer festes i recepcions públiques, ser despertat al llit per urgències, explicar en públic malalties, combatre epidèmies, vigilar la immigració, llegir informes difícils d’entendre, controlar les relacions exteriors… Un ancià amb seny i més de 80 anys a l’esquena, acceptaria comprometre’s a fer això durant quatre anys? No pas si ho veu com jo i prefereix descansar. No cal parlar sols limitant-se a la Presidència, hi ha molts llocs on això pot passar.

Recomanació? Una, només: Sotmetre els dos candidats ja tan insòlitament grans i sota el control de l’ànsia del poder a una bateria de tests psicològics i a un examen per metges especialistes abans de poder decidir si es poden presentar o no. I prou d’insults a la televisió. Si hi ha una edat mínima, perquè no poden introduir una edat màxima?

Joan Gil

No hi ha resposta

30 gen. 2024

Qui és Volodymyr Zelinskyy, President d’Ukraïna?

Classificat com a General

 

Volodymyr Zelinskyy, (anomenat a partir d’ara VZ en aquest apunt), nascut el 25 de Gener de 1978 a la ciutat de Kryvyi Rih (a l’Oblast (districte) Dnipropetrovsk, Ukraïna Central) està casat amb una companyona d’estudis a la Universitat, és un ciutadà de parla Russa (que domina l’Ucraïnés i bastant l’Anglès), amb diploma d’advocat (no va practicar mai), de professió actor de TV i cinema, també empresari molt ric, ara polític famós a tot el món i elegit com a 6è President de la República Ukraïnesa en 2019 (hauria de presentar-se a la reelecció aquest any, si és possible). Per poder entendre d’on i perquè va sortir, cal recordar abans la complexa sublevació de la Plaça Madian, a Kyiv, que en el fons assenyala el començament de la tragèdia Ukraïnesa.

La revolta de la Plaça Maidan, November 2013-Febrer 2014) Tenien un President autoritari, brutal, extraordinàriament corrupte i odiat: Viktor Janukovych. El clima polític estava molt escalfat per moltes raons, però sobretot per una que és la que al final va resultar en una mena d’alçament popular entre múltiple bàndols de diferent ideologies, sovint agresius, a la Pl. Maidan. Hi havia 5 ó 6 grups o partits diferents, disposats a tot. El problema era que el país havia de decidir entre demanar admissió a la Unió Europea com la majoria d’europeïstes demòcrates volien o acceptar ser membres de l’Euroàsia competidora recentment creada pel Govern Putin per mantenir la Unió dels antics membres de la Unió Soviètica. Ja s’havien aparentment  posat d’acord per anar a Brussel·les, quan Putin, sense voler cedir, va augmentar enormement la presió sobre l’amic Janukovych (com els europeus i els EUA feien amb la UE). La tragèdia va esclatar quan dos dies abans de demanar admissió a la UE el President va trencar inesperadament negociacions firmant per l’Euràsia russa. La ràbia es va estendre, les concentracions a la Plaça, les lluites, baralles, violència i aviat l’ús brutal de la Policia i les morts aviat foren conegudes per tot el món. Com va acabar? És difícil de dir. La unió amb Euràsia no va tenir lloc, l’odiat President Janukovych va haver de fugir sense acomiadar-se i els mitjans occidentals van declarar que era la victòria de la democràcia sobre Putin. Però havien sortit a la llum el nacionalisme exaltat, les diferències de drets entre russo- i ucaïnès-parlants, masses orientacions polítiques d’esquerra, de dreta i extrema dreta, comunistes… No havien trobat la recepta per reconciliar-se, fer-se tots demòcrates i celebrar una unió verdadera nacional. El Sr VZ, actor i ciutadà il·lustre en aquells temps, ho va veure tot… sense voler ficar-s‘hi ni declarar-se aliat de ningú. Potser el destí el guardava per fer una cosa molt diferent anys després.
Com s’ho va prendre en Putin? Malament: va annexionar la Crimea i donar el tret de sortida als residents del Donbas, que formarien un exèrcit contra els ukraïnesos i rebrien suport rus. Molts governs estrangers van començar a estudiar-ho i a ficar-s’hi com si seguíssim a la Guerra Freda.  La guerra del Donbas amb guerrillers locals i russos ja en marxa, s’empitjorava.

VZ creix i esdevé ric i famós, sobretot a Rússia, on guanyava més diners. VZ havia nascut a una ciutat petita on hi havia molt crim. Tota la família era Jueva i de parla Russa, com segons sembla la majoria d’ukraïnesos. Un oncle era el cap de la Policia, conegut com un antic militar i heroi de guerra de la Unió Soviètica; alguns membres de la seva família van morir patint la brutalitat Nazi. En VZ va voler estudiar i aprendre tantes coses com pugués a la Universitat local, la Kyiv Universitat Econòmica, on va treure el diploma d’advocat sense voler exercir. A més de casar-se amb l’Olga, ja havia descobert  la feina d’actor i això és allò que volia. No es va ficar a cap partit polític.  Però què pensava? La política el deixava indiferent, sense suportar ni condemnar ningú. Ell havia vist com grups importants a tot arreu es formaven i es barallaven i era simplement una qüestió d’entendre’s, trobar punts comuns i fer la pau. Sempre possible, sempre fàcil per ell. Ell precisament (i això cal notar-lo perquè va esdevenir molt important) era molt bo fent de mediador i havia resolt molts conflictes. A la TV va fer aviat carrera a la millor estació. Conegut a tot el país, va decidir fer pel·lícules al cine. S’hi podien guanyar molts diners projectant-les a Rússia, on sembla que va arribar a tenir locals i fou molt exitòs. Els diners van volar a la seva butxaca, més a Rússia que a Ukraïna que seguia essent pobre. Tothom el coneixia. Era un home simpàtic, agradable i gens orgullòs no obstant la seva anomenada que parlava i respectava tothom. Enviava grans donacions a obres de caritat. Es va molestar molt per l’annexió de Crimea a Rússia, però no deia res perquè guanyava més diners a Rússia que a casa. Ell havia passat moltes vacances  a Crimea, un lloc que li semblava deliciós i molt ucaïnés. També sabia com investir diners. Anys després, quan ja era President, es va descobrir que tenia inversions secretes a Amèrica Central, i a les Illes Verges americanes. Un cop va fer un viatge mig secret a Turquia pagat de la seva butxaca on va explicar que només era per parlar de negocis. Una altra qüestió ominosa de la què no parla mai és la seva amistat i els lligams amb un home de reputació dubtosa amb qui comparteix la propietat de la seva emissora de TV. Ell ho nega sempre, però s’estima més no parlar-ne mai. Una altra bona qualitat personal, és la simpatia que sent per la gent pobre i senzilla, que ell voldria sempre protegir. Una altra cosa que es faria pública i evident durant el seu govern.

Un inesperat President de la República. A més de l’estació, VZ era propietari únic d’una productora de TV, cinema i de dibuixos per nens on va decidir interpretar ell mateix la figura d’un mestre interessant que al final és proposat pels estudiants en secret com President gràcies a un discurs contra la corrupció que ha fet contra el President i guanya l’elecció sense saber-ne res. Un cop President, comença de descobrir i caracteritzar tots els defectes i problemes dels polítics. Es diu “Servidor del Poble”, té un èxit aclaparador, sense precedents, entre 2015 i 2019. En aquell moment, el President Poroshenko, elegit després del Maidan, acaba el seu mandat i VZ decideix presentar-se per substituir-lo. Empleats de VZ funden el partit “Servidor del Poble”, que esdevé el de VZ i guanyaria les primeres eleccions gairebé sense programa amb una majoria absoluta mai vista a Ukraïna, i fins ara. Què en fa ell de la divisió nacional entre els ciutadans i els que parlen dos idiomes diferents? VZ fa una cosa mai vista: es nega a prendre partit per ningú i repeteix sempre que parlant la gent s’entèn i que ell sap molt bé com resoldre baralles i satisfer a tothom. Dos mesos després de ser elegit, VZ rep el famòs cop de telèfon de Trump demanant-li un favor: que busqui roba bruta sobre Hunter Biden, el fill de Biden que sembla que està guanyant un milió de $ per seure de conseller a l’administració d’una companyia petroliera sense saber res de petroli. VZ va amb compte. Ell no es fica mai en problemes estrangers. A Ucraïna ell combat la corrupció a casa seva i prou. Tira endavant i va aprenent, però ai, quines intencions tenen els veïns totpoderosos de Moscou? VZ no sembla preocupar-se’n gaire. Abans de ser elegit, havia assegurat a la població que ell sabia com resoldre la ja guerra del Donbas, on cada dia entraven més armes tant dels russos com dels Americans.
Ell volia negociar amb els Russos i el gairebé únic país estranger que el volia ajudar era la República Federal Alemanya en aquells temps governada per Angela Merkel, que va patronitzar les primeres trobades. El contactes i les reunions de VZ i els seus amb Rússia van començar (no es pot entendre si eren públiques o no). En VZ va intentar oferir directament o sota condicions coses bones i raonables, com una promesa de neutralitat política del seu país entre Rússia i l’OTAN, que Ucraïna s’abstindria d’entrar a la UE o la OTAN, que podria ser acceptable que part del Donbas passés a Rússia. Però no hi havia res a fer. Rússia ho volia tot, però un que vol negociar ha de fer concessions i no n’arribava cap dels russos. Va arribar el dia inoblidable quan VZ es va entrevistar amb Putin en persona. VZ volia negociar però Putin evidentment no. De Crimea no es podia ni parlar. Fou una reunió desagradable perquè Putin no l’escoltava sinó que es va passar el temps queixant-se amb el puny tancat del tracte que va haver d’aguantar dels EUA i dels altres occidentals, com l’havien insultat i menystingut a ell i al país que era històric i havia estat tan poderós com ells i que ell mateix havia intentat després de l’ensorrament dela URSS fer-se amic d’ells i el van tractar a puntades de peu. Enlloc d’això els americans només havien volgut avençar a l’Est reclutant els antics països comunistes contra ell com si fos encara la Guerra Freda, ficant-los a l’OTAN i amenaçant. El President Obama ja havia dit que Rússia havia esdevingut una potència regional. En VZ sempre havia tingut una bona opinió de Putin i va quedar desencisat.

Dolor i Ràbia. Com el Cel volia, una horrorosa tragèdia va descendre damunt l’estat d’Ucraïna el Febrer de 2022 amb una invasió russa que pretenia prendre possessió de tot el país en un parell de setmanes. El President Biden es va enfadar molt i davant la TV va pronunciar l’ultimàtum a Putin: o es retirava o l’imposaria les sancions més grans que Putin ni sabia que existissin (cosa que per cert Putin ha sabut torejar bastant bé) i que l’OTAN passaria a armar i entrenar l’exèrcit ucraïnés que el derrotaria (no sembla que el govern de VZ hagués estat notificat; en qualsevol cas VZ no havia volgut creure mai que això arribaria a passar: calia negociar i tot s’arreglaria). Però Putin seguia dient absurditats: que Ucraïna no existia sinó que fou una invenció comunista, que el Donbas estava essent atacat per feixistes (cosa que parcialment era veritat per culpa de grups ultrancionalistes, però era molt exagerat i passat de rosca. Segons molts autors, la invasió directa cap a Kyiv va fallar perquè els generals russos eren una colla de vells ignorants que no sabien fer res i van enganyar el govern: es pensaven que amb el nombre tan gran de soldats n’hi hauria prou. L’exèrcit sense experiència va fer el ridícul i es va haver de retirar cap al Donbas, el territori sempre dominat per guerrillers i bons amics de parla russa. És molt probable o segur que VZ va en aquell moment reobrir negociacions, que evidentment no van anar enlloc. Hi havia una guerra de debò.

Hi ha una cosa que va afectar profundament a VZ: la massacre de Bucha, una ciutat petita prop de Kyiv on durant la seva breu estada, soldats russos van assassinar i torturar pràcticament tots els homes que van trobar, sense cap raó. Van deixar cadàvers escampats per tot arreu. A VZ li agrada molt viatjar i veure-ho tot en persona. A Bucha va quedar profundament afectat per l’espectacle, un desastre que afectava la gent petita que ell intentava sempre ajudar. N’ha parlat sempre molt.

Final Provisional. No hi ha ni necessitat ni espai per descriure aquí com ha anat la cosa en els darrers dos anys, què va passar amb l’ajut occidental, amb l’OTAN i finalment amb la fallida Contraofensiva ucraïnesa. En aquestes circumstàncies, la caiguda de la popularitat presidencial era inevitable. Però parlem de l’estat actual (Final de Gener 2024). Molts periodistes i grans diaris (però pocs polítics) ho han descrit. Hi ha una cosa nova molt greu i inesperada que hom ha viscut per primera vegada. Tots hem vist al cinema pel·lícules ensenyant assalts amb baionetes a les posicions enemigues amb suport dels canons· Per segles, era així com es conqueria terreny i es guanyaven batalles, però ja no. El que passa ara és que els atacats ho fan impossible plantant contra els atacants milers de mines per terra que fan impossible passar i complementant amb bombes, drons i projectils especials que destrossen tots els atacants, els quals poques vegades poden arribar vius a les posicions dels defensors i realitzar la seva il·lusió de conquerir les trinxeres enemigues. Els ucraïnesos han rebut aquestes armes de l’estranger, els russos de casa. I a aquests llocs és on la gran majoria del jovent de 20 anys d’Ucraïne i probablement també molts russos van perdre la vida, sense arribar a poder prendre les posicions dels altres. Els ucraïnesos van avençar durant l’estiu més aviat poc degut a aquesta raó i ara el mateix està passant als russos en l’altra direcció. Els russos guanyen ara terreny però poc a poc i amb gran esforç, i la guerra s’allarga. Molts soldats ucraïnesos es dolen de la pèrdua dels joves i entusiastes soldats. Ara només tenen homes vius de més de 30 anys sense ganes de lluitar i amb poques armes. Una generació està perduda i hom no albira cap final.

I en VZ? Sense cap tria, ha fet el paper que li tocava molt bé, inclosos els viatges i els discursos teatrals. Diuen que ha canviat molt. Fa 4 anys era un home rialler i simpàtic, ara ja no. Abans deixava la direcció de la guerra als Generals, ara ho fa ell mateix amb gran autoritat. La manca real o imminent d’armes el preocupa molt i, qui sap, potser l’amargor i rancúnia d’un que es preocupa pel futur i es veu obligat a plorar pels morts, pels milions de migrants, dones i nens a l’estranger, pels patiments de ciutadans comuns, per l’ensorrament econòmic total,  pel fred i la falta d’electricitat…  Ja ho diuen molts: LA GUERRA NO ÉS MAI LA RESPOSTA.

Joan Gil

(Petit recordatori: S’interessa algú pels meus quatre llibres publicats en anglès? L’anglès dels immigrants és en general més fàcil que el dels nadius. Els títols són: Laia’s Takeover, Drama in the Upper East Side, All Hail King Ramir (sobre Ramir II el Monjo, el Rei per cinc anys aragonès del Segle XI que se’n va sortir casant la seva filleta de dos anys amb el jove Comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, (unint Catalunya amb l’Aragó que ell ni podia ni sabia governar) i “After the Water Level Rose” una colecció de set contes, el primer dels quals ensenya què passarà a una ciutat costalera a principis del segle XXII després que l’escalfament global hagi fet pujar el nivell de l’aigua de mar. Animeu-vos, que estan molt bé de preu. Si preferiu, es poden llegir també a l’internet a un preu ridícul)

 

No hi ha resposta

18 gen. 2024

Qui és Donald Trump?

Classificat com a General

Fàcil de respondre: és l’home més famòs del món, a punt de tornar a guanyar la presidència dels EUA. Però entenen tots els lectors qui és i d’on ha sortit?
El dilluns passat, després de guanyar el vot del Caucus de l’estat agrícola d’ Iowa amb 3 milions de residents amb una victòria increïble i sense precedents per més de 50%, Trump es preparava a fer el seu discurs. Abans de la seva entrada una veu coneguda, (la d’un home ja mort) va pronunciar un discurs acabat d’escriure per l’IA: “Donem gràcies a Déu per haver posat a la Casa Blanca el President Trump perquè pogués seguir treballant ajudant-nos”. Cal saber que una de les grans columnes de suport que Trump té és la religiositat profunda dels protestants, sobretot Baptistes del Sud, membres de petites comunitats independents que són  lliures de triar el seu lideratge i pastors. En Trump religiós? Ha estat membre de 4 ó 5 religions diferents, no és gens devot (sinó un pecador) ni va a cap església. Ell afirma que l’església i la religió estan perseguides pel govern i els liberals. Així passa en moltes de les seves coses basades en la mentida, l’habilitat oratòria, l’engany, l’habilitat extraordinària per organitzar, el seu ús del popular de les masses i els grups feixistes, els seus diners, l’obediència de polítics poderosos…

Donald Trump va nàixer a Queens (ciutat de NY) en Juny de 1946 (tindria 78 anys quan entri a la Casa Blanca, si hi entra), fill de dos immigrants europeus, un pare alemany i una mare escocesa, dintre d’una família nombrosa. Diuen que va patir molt veient com un germà gran que ell estimava moria de jove d’alcoholisme i per això va deixar de beure per sempre més. Son pare va fundar una companyia d’urbanitzacions i noves constructions basada segons sembla en discriminació, molt exitosa i el noi va entendre que els forts guanyaven sempre com es mereixien i els febles perdien com també es mereixien. Ja de molt petit va començar a jugar amb el pare els jocs financers dubtosos però habilíssims que esdevindrien la fundació del seu futur financer. Ja d’adult, va demanar que el pare el fiqués al negoci. El pare dubtava que en fos capaç però va acabar dient-li que anés a treballar a un hotel de luxe mig enfonsat que tenia a una paret de l’estació de tren Grand Central, a veure què podia fer. En Donald, sense haver-ho intentat mai i molt jove, s’en va sortir amb una rehabilitació racional fantàstica que va deixar bocabadat al pare. Gran competència en urbanitzacions i developaments, com també en finances fosques i perilloses amb companyies i grans bancs (com la Deutsche Bank), on va anar per un seguit de moltes victòries i ruines catastròfiques, de les quals sempre en sortia guanyador. Fer negocies amb ell era sempre molt perillós però ell acabava sempre fent-se més i més ric i famós.

Primer es va casar amb una dona txeca molt intel-ligent i competent amb qui va tenir tres fills. S’hi va divorciar per casar-se despres d’un escàndol amb una senyoreta local amb qui va tenir un quart fill, divorciant-se als set anys, per casar-se finalment amb una model eslovena amb qui va portar al món un cinquè fill. Els escàndols i la reputació de playboy i les aparicions a la premsa van anar en augment. El seu nom, que es podia utilitzar pagant era sempre escrit en lletres negres o llums i el cobrava molt car. Anava fent coses per entretenir-se com comprar un nou equip de football d’una nova lliga hostil a la NFL oficial (que ell va intentar en va adquirir) i una companyia d’aviació. I seguia fent-se més i més ric amb les seves propietats i camps de golf que apareixien a molts llocs dels EUA. I va dirigir i actuar en persona a un programa de TV molt exitòs per molts anys. Va fundar una Universitat Urbanística que era una estafa i el govern li va fer vendre.

Un punt particularment dur és el seu cruel tracte de les famílies immigrades sense papers: detenció pels carrers, separació dels nens i de fet empresonament i mal tracte dels nens i amenaces dient que tots els migrants són traficants de drogues, terroristes o violadors.

I ara arribem al punt central: l’interessava la política? A partir de certa edat, sí. I molt. Va afiliar-se per turn amb els dos partits principals i molts de petits i va començar a fer declaracions a la premsa i en públic exposant els seus foscos plans. Una vegada va comprar una pàgina sencera del New York Times explicant la seva filosofia, però no tenia encara cap seguiment ni cap partit. Certes idees seves van ser rebudes amb burles, com quan va escriure al candidat George H Bush oferint-se de Vicepresident, cosa que Bush va explicar rient a molts llocs. Però Trump no va plegar. Ben al contrari. I al final va arribar la fatal (per a molta gent) confrontació amb la Sra Hillary Clinton, una dona corrupta (com el seu marit gràcies a una obra de caritat africana on havien fet més de 80 milions), d’ambicions enormes amb poca justificació per aspirar a la presidència, que, malgrat els esforços del marit Bill, fou incomprensiblement derrotada per Donald Trump. Aleshores va començar el verdader drama.

Hom diria que per a un foraster seria molt difícil entrar i dominar un partit molt vell i civilitzat com el Republicà, fundat pel mateix Abraham Lincoln, però Trump dominava un poder analític perfecte i va entendre que molt, sovint tot, depenia dels diners, a molts estats o districtes sovint milions, que calien per fer-se reelegir als 6 anys (els senadors) o 2 anys (els Representants). La reelecció depenia de l’habilitat d’obtenir diners segurs (per a la reelecció, no pas per a la butxaca) i en Trump en tenia molts, i també molts bons amics milionaris amb inclinacions similars. Els elegits poc a poc van caure a les seves urpes això sí, sempre amb la condició d’obeir i mai boicotejar-lo. Poc a poc fins al dia d’avui, només una petita minoria es va resistir. Trump contra totes les prediccions i amb l’ajut de grups racistes i antisemítics va acabar dominant el Partit Republicà com ningú havia aconseguit mai.

D’entrada a la Casa Blanca, va començar firmant ordres executives (decrets) ja preparades destruint projectes de protecció ambiental, aprovant oleoductes a travès de terres indígenes, fi de protecció a minories, i sobretot plans per acabar per sempre amb la llei d’assegurança de malaltia anomenada Obamacare, quasi l’única disponible de malaltia per a milions de ciutadans, escrita i publicada amb gran orgull per Obama. Trump exigia una llei d’annulació immediata escrita pel Congrés, però no deia mai com s’hauria de substituir perquè Obamacare hauria de desaparèixer sense replaçament. Ell només assegurava que hi hauria una nova assegurança molt més bona i barata, però no explicava mai com, i és dificilíssim de veure i no hi treballava ningú. Va fallar per un sol vot d’un Senador molt honrat, però Trump encara diu que tornarà a intentar-ho si és reelegit.

Va embraçar les discussions de la pandèmia del COVID sense saber de què parlava, contradient i boicotejant els experts de la Salut Pública americana i de la WHO (de la que va sortir) i al final dubtant el dret a analítics dels malalts i la necessitat de la reclusió (cosa aviat apresa per molts radicals de la dreta a tot el món). Ell en sabia molt més i fins i tot va arribar a recomanar un medicament inútil, en el què milers de malalts van creure. Va enxampar un COVID molt dolent ell mateix i va acabar hospitalitzat a l’Hospital Militar a Bethesda. Va ser seguit de brots a la Casa Blanca.

En política exterior, va esdevenir bon amic de Putin, el qual sens dubte el va ajudar amb els seus equips d’ordinadors i hackers a guanyar l’elecció. Va insultar en públic la OTAN i sota voce va indicar que podria separar-se’n (com molts esperen que faci si és reelegit). Va visitar un cementiri militar americà de la Guerra Mundial a França comentant que els morts per Amèrica eren desgraciats perdedors i que ell preferia els guanyadors (ell va aconseguir evitar anar al Vietnam). Va iniciar una política d’hostilitat contra la Xina (que Biden encara enduriria més enlla) i es va “enamorar” del dictador nord-coreà amb qui es va trobar dues vegades. Trump volia que Nord-Corea abandonés les bombes atòmiques sense prometre res abans ni fer res i els coreans es van amoscar i es van retirar. A Trump els estats totalitaris no el molesten gens. El President hongarès mateix el va anar a visitar a la Florida.

La cosa que Trump tambė va deixar molt clara era que la primera obligació de qualsevol persona elevada a un càrrec important era obeir-lo a ell sempre i incondicionalment a qualsevol preu. Si li deien que una ordre era il·legal o inconstitucional la seva inclinació era cridar advocats per demostrar que ell tenia l’autoritat per reinterpretar o canviar-ho tot. El desventurat Fiscal General Barr (ministre federal de Justícia) fou qui més va patir al final sota els insults i amenaces de Trump que li exigia que el declarés guanyador de l’elecció. Durant les manifestacions negres del Black Lives Matter Trump va intentar que l’exèrcit federal es desplegués als carrers de les ciutats contra les manifestacions de negres, generalment pacífiques. Li van respondre que era impossible, que els militars no podien fer-ho perquè estava prohibit.

Arribant a la mentida més repel·lent d’aquest home que en aquest moment segueix repetint-la,  provocant l’entusiasme, els crits d’alegria  i de gratitud enganyada de la gent senzilla,  ell repetia que sota el seu mandat l’economia havia florit i els treballadors havien millorat molt durant els seus anys, mentre que amb Biden l’economia americana s’havia ensorrat i havia causat la inflació i l’atur (quin ?). Exactament el contrari és cert. En primer lloc, si l’economia és bona o dolenta rarament depèn del govern, però sota Trump no va passar mai de regular, mentre que Biden ha sabut evitar una recessió cantada per tothom i la Fed, el banc nacional, sembla haver dominat i millorat molt la inflació mundial, sempre responsabilitat del banc central i no pas del Govern. Dient que volia reduir el dèficit, Trump va reduir els impostos de les grans companyies i de la gent molt rica, sense millorar cap salari dels treballadors. Ara en canvi sota Biden els sous dels treballadors han millorat molt. Al final Trump havia augmentat sense raó el dèficit federal en un 1 trilió de $ americà (un bilió aritmètic) fins fer pujar el total a 52% damunt del seu pressupost anterior. Molts diuen que de fet el deute va augmentar en 3 o 4 trilions. Qui sap. Repetia els jocs financers que feia abans. Al final tot s’arregla. A Trump no el va preocupar mai. I la gent pobre no va rebre res, mentre els sous dels supermilionaris van tocar el cel. Com es de fàcil mentir descaradament, si es fa de forma repetida i consistent. Em recorda molt allò que va escriure tan cínicament en Lope de Vega: “Pues el pueblo es necio/ es justo hablarle en necio/ para darle gusto.” Prou que ho sabien gent com Hitler, Franco o Mussolini, que predicaven falses veritats.

Pel que fa al “frau” electoral dels Demòcrates, és una mania molt vella de Trump. Ell ho ha anat dient cada vegada que els Demòcrates guanyaven des de fa molt de temps. Va començar fa més de 10 o 15 anys. En particular, ho va repetir moltes vegades després de les victòries d’Obama i ja s’ho tenia preparat amb la de Biden. Perquè ho fa? Repetició és la millor forma de convèncer a la majoria de gent. Avui en dia, sembla que un 35% dels Republicans afectes diuen que sí, que fou un frau ben fet dels Demòcrates i que ho volen repetir. Amb aquesta bandera Trump serà reelegit si ho és. Quan ell guanya no hi ha mai frau electoral.  Val la pena.

Tornem al vespre a Iowa, durant la seva gloriosa coronació. Repasem les coses que ha anat dient. La missió fonamental de tots els nomenats a càrrecs és la seva lleialtat incondicional i no tolerarà res més. Ell utilitzarà el Fiscal General i el Departament de Justícia per castigar tots els Demòcrates, sobretot Biden, per haver-lo perseguit amb mentides només per odi i set de venjança, i que tots anirien a la presó. Faria un Consell de Guerra al General que sense voler obeïr, li va prohibir treure els militars federals al carrer contra els manifestants negres. Aboliria immediatament la llei de l’Obamacare. Tornaria a promoure la producció petroliera (del clima en canvi sembla que no vol parlar). Que deixaria clar que la primera funció bàsica dels seus empleats és la defensa absoluta dels seus programes. Que ell acabaria amb la política econòmica infame de Biden i tornaria els treballadors a la prosperitat. Que acabaria amb les guerres estrangeres (potser l’única cosa que està bé). Que acabaria amb la guerra d’Ucraïna en poques hores. Que seguiria suportant els israelites com sempre. Que acabaria amb els canvis de sexe i matrimonis gays, contraris a les lleis de Déu. De detalls no en donava mai cap.

Pot ser elegit malgrat els gairebé infinits processos civils i criminals tant a Estats com a tribunals federals? La resposta és que sí, amb alguns petits dubtes. El fotrà molt la sentència del Tribunal estatal a Nova York per enganys i mentides als bancs sobre la valoració de les seves propietats. Ja ha estat condemnat i podria haver de pagar uns 170 milions de multa a més d’haver de disoldre i tancar tots els negocis i propietats a l’estat de NY i l’arruinaria. Amb indemnitzacions per violacions a dones només ha de pagar uns quants milions de res. La queixa que la Constitució prohibeix acceptar un càrrec a un subversiu que ha atacat el govern després i no obstant haver jurat  el càrrec,  serà desestimada pel Tribunal Suprem Federal (amb 3 dels 9 jutges nomenats per ell). L’afirmació que ell no pugui ser perseguit per res fet quan era President (immunitat absoluta pel President en funcions) serà rebutjada pels Suprems, però no passa res. Un jutge li va preguntar si això de la immunitat li permetria assassinar un adversari amb impunitat. L’acusació criminal de l’estat de Georgia per intentar falsificar els resultats electorals, serà perduda per Trump però hi haurà apel·lacions abans de l’elecció (i s’autoindultarà ell mateix després de ser president). El mateix amb el judici federal per la revolta amb morts i ferits del 6 de Gener al Capitoli, que també perdrà sense conseqüències. Per cert, l’FBI va aconseguir identificar unes 1.500 persones entre els atacants i va portar als tribunals més de 800 persones, moltes d’elles rebent petites sentències, però uns quants amb sentències molt fortes. En el cas dels documents secrets misteriosament enduts per Trump a casa seva, no se sap gran cosa. Es tracta de saber si els va utilitzar o no per profit i és un cas molt difícil. Moltes persecucions, molts diners en joc, tot patit amb el suport incondicional dels milers d’homes i dones que salten per l’aire entusiàsticament quan el veuen, que diuen que aquests processos són una persecució maligna de Biden com Trump mateix ha explicat i que el suporten incondicionalment digui qualsevol cosa que digui. I que és l’únic que parla clarament sense embuts, i l’únic en qui creuen.

AFEGIT: Algú m’ha preguntat perquè no hi va haver també una primària demòcrata a IOWA com és habitual. Resposta senzilla: perquè el President Biden, un home molt tossut i únic candidat demòcrata no ho va tolerar ni a IOWA ni el pròxim dimarts a New Hampshire, perquè s’oposa totalment a que aquests estats petits insignificants obrin l’elecció i no es va voler presentar. A IOWA ha organitzat un vot per papereta el pròxim 3 de Febrer. A New Hampshire la llei no li permet, però aquest estat té una cosa curiosa: mentre que els votants registrats com Republicans o Demòcrates només poden votar per candidats del seu partit, en canvi tots els Independents sense afiliació, que són la majoria de la població, poden votar per qui vulguin i Biden els ha demanat que escriguin a mà el seu nom a la papereta. Per segona vegada només hi haurà primària Republicana, i l’elecció començarà seriosament de debò un mes després a Carolina del Sud, amb els dos partits.

NOTA Final, sobre la Pronunciació del mot “TRUMP”. Per favor, deixeu de dir “Tramp” perquè fa mal a les orelles. Les vocals són sempre un problema per a estrangers, però es diu “TROMP”, obrint l’”o” una mica més del que es fa en català.

Joan Gil

AFEGIT: Em permeteu, si us plau, recordar que tinc escrits quatre llibres en Anglès, tots atribuïts a Joan Gil: “Laia’s Takeover”, “Drama in the Upper East Side”, “All Hail King Ramir” (biografia novel·lada de Ramir II d’Aragó, l’home que va ajuntar Catalunya amb Aragó) i “After the Water Level Rose” (sobre la inundació de les ciutats de la costa per l’escalfament a primers del segle XXII venidor amb sis contes addicionals). Es poden trobar impressos o per internet a molt bon preu a molts venedors de llibres electrònics, com Amazon i companyia. Animeu-vos. Segur que ja hi ha molta gent que pot llegir Anglès.

 

No hi ha resposta

06 gen. 2024

Passant el temps: els vestits d’alguns polítics

Classificat com a General

Avui fa mal temps a la regió de Washington amb alternant pluja i neu. És el Dia de Reis però no obstant els 1.500.000 estrangers indocumentats que van entrar il·legalment al país el darrer any, els Reis no han vingut mai. Aquí tenim pel Nadal només l’obès Santa Claus que viu tot l’any al Pol Nord amb la seva dona Ms. Claus, es passa l’any fabricant joguines per als nens i només sap dir “Ho, ho, ho”. Com escriure un apunt, si no sembla que hagi passat res de nou? En Trump ha demanat que el Tribunal Suprem dels EUA determini si ell pot presentar-se a l’elecció o no, però tothom sap que els Suprems li respondran que sí que pot. En Biden acaba d’obrir la campanya electoral amb un discurs anti-trumpià apocalíptic. És un senyor molt tossut que compliria 82 anys entre el dia d’elecció i el jurament, i no vol cedir ni tolerar que cap demòcrata més es presenti. Ha tingut resultats d’enquestes desfavorables i l’afer tan horrible de Gaza li està fent molt de mal. Molts demòcrates ensumen un desastre i estan espantats. Al final he decidit parlar dels vestits de dos polítics que he vist als noticiaris de TV3 i acabar amb fotos d’una tradició local nadalenca.

El molt honorable Senyor Pere Aragonès i Garcia, fill de Pineda de Mar, advocat i economista amb un Masters i una tesi doctoral mig acabada, deixeble de l’Escola Kennedy de Política de Harvard a Boston (EUA) i militant amb llarga història d’ERC és sens dubte un polític molt qualificat per la seva feina, que fa sempre molt bon efecte i també sap parlar molt bé.

Però allò que sempre crida l’atenció és l’aparença impecable del seu vestuari, sempre elegant però discret, la corbata, la camisa ben planxada, la cura endreçada i polida del seu cap, cabells i barba. No cal comparar-lo per exemple, amb el Sr. Oriol Junqueras, però cap dels altres vestits de polítics masculins convencionalment s’acosten al President en les seves presentacions i discursos públics.

I ara cau la pregunta: es pot interpretar aquesta presentació? S´hi pot treure alguna deducció sobre el caràcter i el nivell de confiança que es mereix? Sincerament l’autor no ho sap ni n’ha llegit mai res. El primer acudit que ve al cap és que les qualitats evidents i la cura per les aparences demostren un caràcter una mica obsesiu amb gran sentit de responsabilitat, molt concentrat i amb gran dedicació a les seves obligacions, però sense voler dir que aquests atributs siguin exclusius dels qui saben vestir-se bé. Potser algun psicòleg podria estudiar-ho.

Excel·lentíssima Senyora Yolanda Díaz Pérez, 2ª Vicepresidenta del Gobierno i Ministra del Treball. Es tracta d’una advocada laboral i política molt progressiva nascuda a la província d’A Coruña, advocada de carrera, distingida en els projectes i intervencions favorables a la classe treballadora que havia començat la carrera política al govern municipal del Ferrol i després de Galícia traslladant-se al final a Madrid ajuntant forces amb el Sr Pedro Sánchez i finalment entrant al seu govern i proseguint les seves inclinacions a favor de la classe obrera. En 2022 va registrar una nova agrupació política sota el nom “Sumar” en la qual pretenia incloure algunes agrupacions polítiques igualment progressives, sobre todo “Podemos”, que recentment va trencar desastrossament amb ella.

Sobre la seva forma de vestir poc usual es podrien escriure moltes coses. Naturalment no se la veu cada dia sinó només quan es presenta a llocs públics, però crida l’atenció perquè es vesteix cada vegada que es presenta en públic de forma diferent, alguna vegada amb indumentàries que a un observador li podrien semblar cares. Dotada d’un somriure atractiu i sabent parlar tan bé com la majoria de lletrats, li surten moltes coses bé. Però parlant de si aquesta inclinació poc corrent per les bones vestimentes revela alguna cosa especial, aquest autor no sabria què dir. Potser només una cosa: que potser indica manca d’estabilitat en algunes de les seves inclinacions i projectes (com passa sovint als advocats, ferms en certes coses i inesperadament vacil·lants en altres). Per exemple, no s’hauria pogut estalviar la baralla amb les de “Podemos”?

_______________________________

UN COSTUM NADALENC a CERTS SUBURBIS de WASHINGTON, sobretot el COMTAT de MONTGOMERY

Aquest Comtat de l’Estat de Maryland on aquest autor viu és la seu de moltes agències federals molt importantants, com tot el NIH, l’Hospital Militar Central, la Food and Drug Administration, la NASA, l’Agència de Seguretat Nacional, la Nuclear Regulatory Commission i ara estan a punt de construir-hi la nova central del FBI. El Comtat disposa de molts parcs públics de dimensions extraordinàries on es poden fer exhibicions culturals o recreatives, a més de practicar molts esports diferents. Una celebració anual és la decotació lluminosa de camins llargs envoltats per esculptures representant moltes coses, sobre tot atractives pels nens, amb túnels de neu, laberints, venda de xocolata calent i alguna vegada interiors igualment coberts de bombetes de llum. L’entrada a aquests llocs és sovint molt cara (cal treballar per mesos amb probablement milions de bombetes) però són molt estimats pels residents. Cal comprar els bitllets per l’internet amb anticipació i sovint queden esgotats. Aquest que veureu abaix és nou i és privat. El camí a peu per estudiar l’exhibició tenia una llargor de més de dos quilòmetres i s’enfilava a dos o tres turons (baixos). Estava bastant lluny de la frontera del Districte de Columbia.

IMG_0580   IMG_0580

Adeu-siau. I si us plau, recordeu algun dels meus llibres en anglès. El que ensenyo és una biografia de Ramir II, el rei aragonès que va unir Catalunya i Aragó. Molt bon preu

Joan Gil

La meva biografia novel.lada de Ramir II el Monjo

3 respostes

18 des. 2023

L’autor pateix el COVID als EUA: dades informatives

Classificat com a General

Aquest autor va deixar de publicar apunts nous fa setmanes perquè havia enxampat el COVID. Després d’agrair la seva atenció al nombre inesperat de lectors de l’escrit previ que fou llegit diàriament, voldria explicar què passa i com anem amb el famós virus als EUA, no obstant que sigui sense saber res de com va a Catalunya. És veritat que ha deixat de ser una epidèmia mundial, esdevenint com la grip (i aviat probablement el RSV dels nens) una malaltia viral estacionària, que s’agreuja cada tardor i contra la que cal vacunar. A diferència de la pandèmia, la Salut Pública rarament publica dades sobre malalties comuns, que són difícils de trobar, però no secretes. En confiança, als EU ara tenim un brot molt considerable que es va estenent. Com molts deuen saber, durant l’epidèmia vam patir aquí sols uns 103,500,000 casos amb 1,145,000 morts, cosa que fa por de recordar. Ara és molt diferent i millor. El darrer mes van ser 23,432 casos amb un augment constant del 3.1 %. Hi ha hagut morts (uns 2.9% del total de malalts), gairebé sempre de malalts complicats amb altres condicions. El COVID fa mutacions rapidíssimes, contínues. En l’actualitat el país està dominat per la variant OMICRON, igual que al final de la pandèmia, que dissortadament ja ha produït una altra subvariant, la BA-4. Això de la facilitat en que surten noves variants que ocupen el territori, és un problema dolent, però que es pot resoldre amb diners. Les farmacèutiques i la Salut Pública han d’estudiar què passa, perquè les variants es multipliquen molt ràpidament, eliminant la competició. Cal saber si les vacunes actuals fan efecte o no sobre la nou arribada. Si és que no, cal preparar a correcuita un altre vaccí, que serà molt car però útil. En general els OMICRONs són uns COVIDs molt infecciosos, però també molt més benignes que els  COVIDs anteriors. Potser la variant actual causa més infeccions,  però per sort el nombre de casos lleus, a vegades inofensius, i l’efectivitat d’una bona vacuna augmenten verticalment. Per cert, aquests virus només es transmeten amb gotetes per l’aire (i no serveix de res rentar-se les mans), sobretot als ascensors, botigues plenes de gent, llocs de treball o d’esbarjo, però poc a llocs oberts. Això vol dir que malgrat estant vaccinat probablement no pot evitar les infeccions (jo havia rebut SIS vaccins abans de trobar-me amb el virus, que ja està bé), la malaltia és molt més lleu i rarament condueix a un Hospital o a la mort. Està clar que al món queden molts Trumpistes que diuen que els tractaments violen els seus drets personals. Aquesta gent posa en perill molts ciutadans més intel·ligents, però quan ells enxampen la infecció, es quedaran molt més malalts i a diferencia dels altres podrien acabar a l’Hospital o pitjor.

Defensa ciutadana. Cal anar al metge, evidentment. És molt variable anant pels EUA però a l’estat de Maryland on visc, sota l’atenció benigna de l’Hospital de la Universitat Johns Hopkins, sovint jutjat el millor del món, i també de companyies comercials serioses, aquests poderosos han obert oficines mèdiques grans amb metges afiliats o empleats, escampades per part del territori, molt ben organitzades, sovint amb centres analítics especialitzats i fins i tot centres locals de cirurgia ambulant. Alguns sistemes de salut fins i tot arriben a comprar, modernitzar i reobrir vells hospitals locals. Va molt millor que a altres llocs, però sovint costa massa diners als pacients. Per cert, actualment els metges cobren en la mitja uns $300,000/any, si fa o no fa, cosa que no explica l’encariment. Hi ha coses mes cares. Tornant al COVID, els que estem al sistema quan pensem que el tenim hem de trucar demanant una entrevista per video, generalment amb un metge o assistent jove, que decideix si cal quedar-se a casa o anar a un altre lloc i si cal envia prescripcions mediques per correu electrònic a la farmàcia que el malalt vulgui. En molts casos això és tot: la infecció durarà 5 dies, que caldrà passar a casa i estaria bé usar una màscara per deu dies. Al final, hom ha de repetir el test i si és negatiu, hallelujah! O sigui: infecció sí, gairebé tan sovint com sense vaccí, però amb una malaltia lleu i mes benigna.

Ajut desinteressat del govern federal, i molt interessat de les farmacèutiques. Pel que vaig veure a la TV, el problema dels tests diagnòstics fou similar a tot arreu. Ara fa un tres anys, va començar amb cues interminables de vianants a peu i cotxes davant totes les estacions que oferien el test en l’acte. Després van decidir que calia aconseguir que la població aprengués a fer-ho a casa tota sola i van començar a repartir els tests de franc a tothom. Quan Biden va arribar, va decidir enviar per correu dos tests a tota la població, oferint-ne dos més també de franc a qui ho demanés. Jo els he trobat sempre un xic massa difícils de fer bé i cal tenir en compte que no son mai tan dignes de confiança com els tests d’anticossos fets als laboratoris. Però cal reconèixer que el sistema ha funcionat força bé.

Evidentment tothom hauria volgut també sintetitzar un verdader antibiòtic anti-COVID, que hauria estat la solució, però dissortadament és molt difícil fer antivirals de cap mena, cosa de la que hi ha molts exemples i és sovint impossible. Molts investigadors van decidir deixar-ho córrer. En canvi, es van poder preparar molt bones vaccines. Fa uns anys alguns investigadors, ara afiliats amb Moderna a Alemanya havien perfeccionat un mètode per preparar solucions concentrades de messenger mitocòndries, un èxit magnífic que semblava que permetria fer-ho tot, però que per molts anys no havia servit de res. A algú se li va acudir, en molt bona hora, que amb aquest material seria molt ràpid i fàcil dissenyar i produir bones vacunes. Era veritat. S’hi van posar a treballar els de Moderna i els de Pfizer i van acabar tots dos oferint ràpidament les dues millors vaccines de tots els mercats, encara que molts altres companyies amb mètodes més tradicionals també van aconseguir posar al mercat bons productes. Als EUA tothom podia triar i jo vaig voler sis vegades totes les modificacions i actualitzacions de la vacuna de Moderna, que fou celebrada com la millor. Amb el temps, va passar que els EUA es quedaven amb les millors mentre que les pitjors acabaven a països subdesenvolupats, pero eren totes utils. Tots aquests vaccins van ser gratuïts als EUA, pagats pel Govern i van ser ben rebuts per la majoria de la població, els avis preocupats sobretot, i molt malament per certs grups polítics ultraconservadors.

O sigui, hi havia bons vaccins però cap antiviral. No n’hi havia prou, perquè amb la variant COVID d’aquells temps milions de persones acabaven als Hospitals o es morien. Què es podia fer? Ja hi havia hagut sortides d’aquesta situació amb altres virus, com ara el de la SIDA: es podia intentar rebaixar la virulència i gravetat de la infecció sense destruir el virus, com ja s’havia vist que aconseguien els vaccins, encara que fos sense curar res o evitar la infecció. Tres grans laboratories s’hi van posar a treballar en una competició de velocitat i qualitat que acabaria guanyant una altra vegada Pfizer. Els tres van presentar els seus productes a la Food and Drug Administration (FDA), que està en càrrec de supervisar i acceptar o rebutjar els medicaments. No hi havia temps per un assaig clínic regular, però van aprovar temporalment i degut a l’emergència el PAXLOVID de Pfizer sense cap dubte. El medicament és molt car, però el govern va aconseguir que les assegurances, sobretot Medicare que tenim els que som grans, l’oferissin de franc, com segueix passant actualment.

Curiosament Paxlovid, que és receptat en tots els casos nous i cal prendre dos cops al dia amb tres pastilles al matí i tres més al vespre per un total de cinc dies, curiosament no és un producte únic, sinó una barreja de dos medicaments els noms dels quals em nego a repetir. No és del tot inofensiu, sinó que es una medicina dura, que pot ser perillós a certs òrgans com el ronyó o el fetge i sobretot és incompatible amb moltes de les medicines de manteniment que molts seniors hem de prendre per tota la vida. En el meu cas vaig haver d’aturar dues coses. Evidentment, és una medicina que cal administrar sempre sota vigilància mèdica. I al final dels cinc dies passats obligatòriament a casa (pels que no militen a l’extrema dreta) com quedem? En la majoria de casos molt bé. La variant actual de l’Omicron malgrat ser molt mes infecciosa que les primeres variants, es molt menys perillosa que el vell COVID que tanta gent va patir. Els vacunats potser s’infecten menys sovint o no, però en qualsevol cas pateixen menys i el Paxlovid encara disminueix més els efectes de la malaltia. Potser el test seguirà sent positiu uns quants dies, però al cinquè probablement tot s’haurà acabat. Ara bé: hi ha casos quan el COVID malgrat tot això torna a ser positiu uns dies després: què cal fer? En principi res, perquè probablement serà molt dèbil. Aconsellen tornar a quedar-se a casa per cinc dies com la primera vegada i no fer res. Si algú es troba malalt, evidentment ha de tornar a trucar i presentar-se al metge. I així anem tirant endavant.

Quan la Xina intriga o espanta. Els Xinesos s’han sortit amb un altre problema que està deixant perplexes a moltes Sanitats Públiques del món, començant per la World Health Organization (WHO). Hi ha a la Xina actualment sens dubte un nombre gran de pulmonies afectant sobretot nens, però també bastants adults i molts Hospitals tornen a estar plens, mentre que les màscares xineses també tornen a reaparèixer. Molta gent sospita als Xinesos perquè no van informar prou clarament al món al començament del COVID. Ara diuen que les malalties semblen causades per QUATRE microorganismes diferents, un bacteri i tres virus: mycoplasma pneumoniae, virus respiratori sincitial SRV), adenovirus i grip. I ara! Una epidèmia causada per quatre agents diferents coneguts, un bacteri i tres virus diferents? No ha estat mai vist i no sembla possible. La cosa més intrigant és el bacteri Mycoplasma que sovint no passa gaire de causar un refredat i provoca poques vegades pulmonies severes, però els xinesos insisteixen que sí que participa en l’epidèmia de pulmonies que pateixen. Aquest cas queda obert sense resposta i ja veurem com acaba. De moment als llocs a Europa on es viuen pulmonies infantils, com Dinamarca i ara potser Espanya, els metges pensen que són causats majoritàriament pel RSV. En qualsevol cas, el problema sembla controlable.

Joan Gil

http://joangil.pubsitepro.com

No s’interessa ningú per la meva col·lecció d’històries en anglès After the Water Level Rose que té a la coberta una ciutat mig destruïda per l’aigua i la immigració descontrolada al segle XXII, i moltes històries  més? Hi ha còpies en paper i online per molt pocs diners a llocs com Amazon o Kindle i ha estat imprès per IngramSpark.

Una resposta fins a ara

19 nov. 2023

El somni tan meravellós com inesperat de l’independentisme

Classificat com a General

Quan els resultats de l’elecció general de Juliol del 2023 van començar a ser coneguts, no hi va haver cap explosió de joia entre els independistes. Tot semblava anar molt malament, entre el poble català, al Parlament, pitjor encara a Espanya i els nostres partits perdien pes i influència, mentre l’agrupació catalana del Partit de Sánchez, dirigida a casa per un home avorrit que feia de supervisor bilingüe, un partit que havia estat catalanista amb grup parlamentari propi, seguia pujant.

L’adversari dels catalans estava molt clar: per un costat Feijóo, cap i representant del PP, partit històricament anti-Català que exigia la castellanització de Catalunya amb pèrdua d’identitat pròpia, per l’altre un Sànchez de la mateixa escola però en veu més moderada i menys feridora. Els independistes es veien sols i a una pendent de baixada, quan una cosa meravellosa, verdader regal inesperat del cel, fou descoberta: encara que Feijoo havia guanyat la majoria relativa amb Vox, el seu nou soci feixista, els seus adversaris podien tenir la majoria absoluta… si tots els petits partits, inclòs Junts per Catalunya amb 7 ó 4 diputats elegits (no he sabut mai quin dels dos) s’hi afegia. Semblava absurd i impossible: la reelecció de Sánchez requeria un acord de PSOE amb els independentistes radicals de Junts per Catalunya. Ningú s’ho volia creure, però a mesura que passava el temps, cada dia es feia més clar: Sánchez podia ser reelegit només si acceptava totes les condicions dels quatre lluitadors entusiastes de Junts, que presentaven exigències absolutes extraordinàries inacceptables per la majoria d’espanyols i no volien afluixar en res. I ho deixaven ben clar: o tot, o no reelecció de Sánchez. Prou. En els darrers tres segles d’ençà de Felipe V, que va declarar que ell s’estimava els castellans més que qualsevol altre poble i va intentar eliminar la nostra llengua, tots els Governs excepte els de la Primera República havien vist la colonització i atacs constants als trets identitaris de Catalunya com una necessitat absoluta i irrenunciable. Això resultava sempre en una hostilitat, abusos autoritaris i discriminació contra Catalunya, que no volia cessar ni donar una treva fins assolir la victòria final que esperaven. I no hi havia cap defensa efectiva. Les nostres protestes i queixes eren completament ignorades, a vegades amb burles afegides, compartides per la majoria de ciutadans espanyols.  Així i tot, no ho vam deixar córrer mai. I en aquell dia de Juliol, un destí amistós va il·luminar l’escena com si fos Nadal i els de Junts van quedar il·luminats amb la tasca sublim d’obligar un dels antics enemics a assumir demandes mai acceptades per Espanya: amnistia, concessions fiscals i discussió d’una data pel referèndum d’autodeterminació, coses necessàries pel propòsit de canviar radicalment l’actitud espanyola anti-catalana i fer legals demandes abans castigades amb persecució. Seria possible? Cal reconèixer que si fos exitosa,  la satisfacció d’aquesta demanda representaria un gir radical de 300 anys amb morts, persecucions i alguna guerra, que esdevindrien amor i tolerància. I sobre tot, era Sánchez un home capaç d’adoptar aquesta línia? O no intentaria sabotejar-lo i bloquejar-ho tot amb retards, jutges i problemes legals, com ja ha passat amb el Català a Europa? Aquesta és la gran pregunta, i ni Junts ni ERC han amagat la desconfiança. Tal com diuen alguns, la confiança com la virginitat, només es perd una vegada. Per altra banda, si aquesta millora tan històrica acabes acceptada, els quatre lluitadors inflexibles de Junts mereixerien un lloc al tauler de Catalans mes il·lustres. Potser els Catalans, massa impressionats encara pel teatre repetit cada vespre als carrers de Madrid, encara no hem assolit un bon enteniment del que ha passat.

El passat de Sánchez no és gens tranquil·litzador. És un home amb set insaciable de poder, amb un passat dur del que es va recuperar, que mai havia demostrat cap afinitat o simpatia per Catalunya i que, per damunt de tot, va acceptar la imposició de l’article 155 a Catalunya en la seva trobada amb Rajoy, sense preocupar-se’n gaire. Ja estava bé. I va presidir sobre repressió.  I va enviar Illa a Barcelona. I poc abans de l’elecció anava per Catalunya dient que la fi del Procés i les noves realitats havien fet la vida a Catalunya més feliç, sense tensions. I la seva taula de negociacions havia produït desenganys. Seria aquest el triat per la providència per la tasca història d’acabar per primera vegada amb l’hostilitat anti-catalana que havia compartit? No és ell, com altres diuen, un home maquiavèl·lic? Cal recordar que en el llibre el governant maquiavèl·lic és assenyalat com un model per tothom. Hom no pot negar certs mèrits al Sánchez dels darrers temps. Amb la seva adhesió subordinada a Biden ha aconseguit augmentar el prestigi polític espanyol tant a Europa com a la EU, i l’economia no li ha anat malament del tot. Seria capaç ara de canviar de cara una altra vegada?  No seria possible oferir als de Junts alguna coseta realitzable mes senzilla?

El Sr Feijoo en canvi, ho ha fet molt malament. Era absurd anar-se queixant contra l a re-elecció de Sánchez a la Presidencia, feta estrictament seguint la llei i els costums. És que una majoria gràcies a Junts hauria segut més il·legal que una de Feijoo gràcies a Vox? No tenia cap dret a sortir al carrer a protestar, ni a participar en les manifestacions clarament anti-catalanes dels franquistes, que usaven banderes, càntics i paraules molt pre-democràtiques i sovint il·legals. Al costat d’Abascal, Feijóo semblava un titella dominat per les accions i control de Vox. Podria aviat pagar-ho ben car amb l’avenç imparable i presa de possessió del seu PP pels feixistes, com ha passat als EUA amb el Partit Republicà i Trump que el domina. Les coses que ells diuen una i una altra vegada sobre l’Amnistia semblen ridícules. Amnistia es una mesura que un govern pot prendre per acabar amb una dissensió o problema interiors, altrament intractables, i que assegura la pau. I aquesta cridòria per una llei que ni tan sols ha estat discutida ni molt menys aprovada? La inoportunitat i absurditat d’aquesta pretensió tan cridanera són molt clares. Jo crec que Feijóo acabarà pagant les conseqüències del seu acostament a Vox, perquè un parlamentari que no té la majoria, ha d’acceptar el vot majoritari. Podria protestar després de veure el producte final i haver expressat la seva reticència, però amb seny i bona educació.

I aquest és el gran dubte. Com acabarà la lluita verbal, parlamentària i pública pels carrers en aquesta confrontació entre Catalunya i Espanya? Cal reconèixer que és un dels moments més transcendentals i amb conseqüències de la nostra història, un que no podrà desaparèixer de la memòria i que molt probablement acabarà tenint també conseqüències importants, realitzant una missió que el grup de Junts molt probablement no havia esperat. Acabarà el President Puigdemont fent una entrada triomfal a Barcelona com el President Tarradellas, anant en cotxe des de l’aeroport a la Generalitat enmig dels crits i applauds populars?

Joan Gil

Una resposta fins a ara

06 nov. 2023

Com veiem els Jueus Nord-Americans

Classificat com a General

Per moltes raons, des de fa molts segles els Jueus han estat al centre de la mirada universal. Sense que molts ho entenguin, han estat objecte d’admiració, d’odi, de l’antisemitisme més vil. Hi ha universitats on alguns estudiants demanen la mort dels jueus o els persegueixen, tirotejos amb morts a la sinagoga (ells en diuen “temple”), acusacions increïbles… Potser això passa per falta de contacte, de comprensió i de respecte. Era poc comú a Catalunya quan jo era petit, però per casualitat la meva mare tenia una bona amiga Sefardita que havia immigrat amb la família des de la Turquia entre les dues guerres mundials. Quina sort i oportunitat vaig tenir, perquè per la resta de la meva vida profesional, vivint entre científics, directors, col·legues, va resultar que per casualitat i amb una sola breu excepció TOTS els meus directors, co-autors i molts bons companys i amics van ser jueus, i vaig culminar la meva carrera amb uns 23 anys seguits treballant d’Attending, una mena de metge d’hospital facultatiu titular als EUA, al famós Hospital MountSinai a Nova York. No vaig desaprofitar l’oportunitat de tractar-me amb ells i mirar d’entendre´ls, vaig seure a les seves taules i invitar-los a la meva, vaig anar alguna vegada a cerimònies religioses pels seus fills, vaig encaixar amb alguns rabíns, els vaig felicitar per les festes. Vaig menjar i oferir-los aliments i begudes kosher.  Sovint no estan  lliures d’alguns prejudicis, potser derivats dels horrors de fa uns 100 anys que no poden ni volen oblidar. Tots en tenim. No creuen ni poden fer proselitisme, i una conversió espontània de Cristians a la seva religió podria ser prohibida. Només les comunitats ortodoxes, sobre tot les d’Israel, poden acceptar conversos.

Hi ha gent que es pensa que tots els jueus són iguals  segons van aparèixer les caricatures nazis, amb un nas lleig, color de cara fosc, i avarícia incontenible. La veritat és que com a totes les comunitats, n’hi ha de tota mena amb interessos polítics en totes les variants socials i personals, des d’amics fantàstics i estimats a tot el contrari, amb lladres i homes modèlics. N’hi ha a aquí agrada explicar coses sobre el seu passat, la seva família, els avant-passats famosos, els carrers de Tel-Aviv amb noms d’avis. Els Catalans rarament ho fem. Un em va preguntar si la meva família havia viscut a Espanya molts anys. Fou un bon amic a qui no se li havia acudit mai fins aquell moment a la cafeteria que jo no era un d’ells. N’hi ha també que són pobres i poc espabilats, però, i aquí cal ajupir-se amb admiració, han demostrat col·lectivament al món una penetració extraordinària a les grans Universitats i centres d’investigació que cal contemplar amb enveja. Tant debò poguessim tenir els Catalans un xic més d’èxit més gran en aquesta esfera. Enxufes? Sens dubte, com és molt natural, però no tants com a Catalunya. Un cop m’en van oferir un que vaig rebutjar.

Pel que fa a la seva Religió, les comunitats jueves es divideixen en tres grups o categories de “Temples”que es diferencien de les Esglésies  protestants  cristianes en un punt important molt clar: les tres direccions dels jueus creuen exactament en la mateixa teologia basada en la Bíblia, que és una situació diferent de les del Cristianisme, on segons la religió de la comunitat presenten considerables diferències de creences sovint molt clares. La Bíblia, sobre tot el Pentateuch que els jueus anomenen “Torah” és el centre absolut de gairebé totes les creences i teologia jueves. Tan aviat com els nois o noies han crescut prou, van al Temple on llegeixen davant la família i els amics o bé canten, envoltats per altres adults, fragments del text bíblic.  Un cantor s’afegirà a la celebració i hi haurà un sermó. Tornant al cas de les diferències que identifiquen i separen les tres direccions de les sinagogues,  són identificables gairebé només per la severitat amb la què s’accepten i segueixen amb fidelitat total els manaments bíblics divins expressats pels autors materials inspirats per Dèu en la Bíblia. Així passem del grups que se senten totalment integrats en el món on viuen i tenen potser una rabí  femenina, i no diuen a tothom que són jueus, sovint són progressistes i semblen molt similars a tota l’altre gent que veiem pels carrers a Nova York, i els altres dels dos grups addicionals de creients disposats a obeir i prendre en grau diferent els ensenyaments divins. La qüestió de la dieta és molt important i cal informar-se abans d’invitar una família religiosa a casa. El grup més liberal i tolerant podria ser majoritari als EUA, i és on hi ha més indiferència o fins i tot oposició a la política israeliana sobre (o sovint contra) els Palestins. Alguns quan tenen família a Israel hi van de visita però rarament amb intenció de quedar-s’hi. Si vol, cada jueu té dret a immigrar i quedar-se a Israel.

Al final de l’escala de les comunitats més observants trobem ja gairebé separats els ortodoxos, sovint gent de dreta molt estrictes que obeeixen cegaments totes les prescripcions bíbliques sobre el menjar i totes les altres coses, que crec que són una mica més de 600. Se´ls pot reconèixer sabent quins son pels vestits de carrer gairebé normals, però foscos i on una mena de tela blanca penja als dos costats de l’americana i fora del pantaló amb una cobertura al cap negra o fosca, la “kippa” (als EUA anomenada Yarmulka). Són gent estrictament religiosa, entusiastes amb Israel i amb la Dreta radical, altrament de caràcter personal variable com tothom, sovint agradable. L’únic estudiant graduat a qui vaig guiar fins obtenir el doctorat de l’escola de Mount Sinai és molt ortodox i seguim enviant-nos emails. Vam ser i seguim essent bons amics. Per poder convidar-lo a menjar, vaig haver de dur-lo una vegada a un Restaurant jueu. El menjar kosher és molt bo, però sovint més car. Al restaurant de l’Hospital sempre l’oferien i molts feien cua per comprar-lo. A vegades em fa riure llegir a un diari o revista com, rebent a una llar cristiana un grup de turistes ortodoxos jueus, aquests es neguen a prendre el menjar local que els és oferit i els hosts s’indignen perquè els sembla que haurien de fer una excepció quan van de visita.  Seria igual com demanar a un grup de monges i capellans cristians que trepitgessin una hòstia consagrada. Ningú coneix el sentit d’aquestes regles i prohibicions. Si hom pregunta a un rabí el perquè, rebrà la resposta qué és arrogant i absurd pretendre entendre la voluntat de Déu i les seves motivacions.

I ara arribem als Haredi, en plural Haredim, o jueus ultra-ortodoxos, o també anomenats Hasidic, que fan interpretacions molt literals i extremes de les lleis bíbliques i tot, i sovint creuen que tots els altres, més lliberals i tolerants, no són verdaders jueus i que ells són els únics guardians verdaders de la Torah.  (Una cosa similar passa també amb certes comunitats cristianes). La majoria són originaris d’Europa Oriental, però també n’hi ha de russos i també d’origin sefàrdic (referint-se als sephardites originaris de l’Orient mig i Àfrica del Nord, no pas als Espanyols). Estan dirigits per quasi reial famílies de Rebbes (rabís molt prominents). Molts Catalans segur que han vist o coneixen els Lubavitxers, molt prominents a Nova York. Són reconeguts pels vestits especialíssims negres amb camisa blanca i barrets sorprenents, que volen, sempre que poden, viure a cases i barris tancats exclusius per a ells, depenent sempre d’un rabí que els dirigeix i mana què han de fer en tot (inclòs com votar) inclosos els afers familiars i econòmics. Tenen molts fills que pateixen sovint malalties i deformitats pel costum de casar-se entre ells dintre d’una petita comunitat, amb escoles pròpies.  Molts dels altres jueus més tolerants i diferents, no obstant diferir en opinions i religiositat, els veuen com creients molt religiosos i més sants, similarment al que alguns catòlic pensen del capellans o monjos cristians de clausura. Històricament han patit sovint a Europa central molta discriminació, gairebé esclavatge i persecucions. Cal afegir o aclarir que la convivència amb ells no és fàcil i sovint no és desitjada. Els contactes només poden ser breus. Sovint hom admira la velocitat i cura amb què compleixen encàrrecs o fan certs favors, però altres vegades… deixem-m’ho córrer. Recentment aquest diari ha publicat que els ultraortodoxos algun cop s’oposen a Israel i el sionisme. N’he vist al Capitoli durant certes ocasions  sobre l’herba, amb cartells anti-israelians en anglès. La raó és que aquests seguidors consideren el sionisme una verdadera heretgia anti-jueva perquè l’estat israelià legítim només podria ser creat després que el Messies s’hagués revelat i hagués vingut a instal·lar-lo. Amb l’èxit creixent d’un Israel cada cop més atractiu, la majoria de grups hasídics van anar renunciant a poc a poc a aquest rebuig, que encara persisteix dintre de certs grups petits, però fa anys això ho feien tots.

Finalment, com són les relacions entre els jueus americans i Israel?

No és fàcil d’esbrinar, gens fàcil. Com a foraster, jo vaig pensar que era millor no ficar-m’hi, per la gran quantitat i barreja d’elements històrics i emocionals molt importants que jo respectava però no eren meus. Si em trobava al costat d’un grup de metges, companys o empleats que començaven a parlar-ne, preferia tancar la boca i limitar-me a escoltar. En la meva opinió, que no sé si és compartida o no, la majoria, sense ser indiferents, preferien no parlar-ne però hi ha certs mitjans revistes i publicacions que  expressen considerable reserves sobre la qüestió palestina i les activitats, sovint violentes i molt desconsiderades de Netanyahu i els seus radicals. Altres participants semblaven també allunyats i silenciosos, però contra Netanyahu no es podia parlar, i finalment la unanimitat dels ortodoxos reconeguts expressava sempre suport incondicional a Netanyahu. Aquests darrers podrien ser la majoria. Ells repeteixen sempre els slogans Israelians, dient que Israel té dret a defensar-se (que és veritat a totarreu però és absurd seguir repetint-lo monòtonament no sols per perquè tothom en té dret sinó perquè els països ocupats com Palestina també el tenen reconegut per les Nacions Unides). També repeteixen sovint que Israel no té cap partner en la discussió del problema Palestí, una falsedat intolerable. O que tots els Palestins es neguen a reconèixer Israel, cosa negada en públic per Arafat i altres PLO members fundadors de l’Autoritat Nacional Palestina en firmar el desventurat acord d’Oslo que va conduir a l’assassinat de Rabin. Molt pateixen els Palestins a Transjordània avui en dia sota el President Mahmud Abbas, de 88 anys  i les restes de desventurada Autoritat Palestina que no pot defensar ni protegir ningú contra l’agressivitat dels colons jueus a Palestina. Queixes o protestes no serveixen de res. Terreny pot ser confiscat  pels Colons amb ordres judicials per bastir nous edificis amb recursos millors que els dels Palestins.
Sobre la tragèdia mai legítima de Hamàs (perquè en una lluita entre dos homes que s’odien, ningú té cap dret a treure una pistola i matar l’altre), el 7 d’Octubre un grup de 1,000 lluitadors de Gaza van sortir molt ben organitzats en tres fases: uns van anar a peu a la muralla a mirar de volar-ne fragments i destrossar  totes les càmeres de vídeo de vigilància israelianes, un segon grup es va enlairar en una mena de velos volants i va saltar les muralles per l’aire i un tercer va sortir en barques cap a territori israelià prop de les fronteres. El que va passar és història: uns 1,400 israelians innocents foren morts i uns 240 (no se sap bé) homes, dones i nens van ser agafats per força com ostatges. Notable és un nen de 9 mesos. Un mes després, ja 10,000 palestins han mort passant fam, set, sense aigua, generalment dones i nens, tirats pels carrers sense hospitals ni tràfic motoritzat ni llocs per fugir. Al món no li ha agradat.

El paper de Biden i del Secretari d’Estat Blinken tampoc ha agradat a ningú. Per una part Biden es va presentar inesperadament a TelAviv anunciant que defensaria a qualsevol preu incondicionalment Israel amb noves armes i milions de $. Al mateix temps, però en veu baixa va començar a explicar a Netanyahu les seves preocupacions pel destí dels Palestins, exigències humanitàries, la necessitat de crear dos Estats i la brutalitat i falta de programes existents pel futur de Gaza. Què volia fer Netanyahu un cop reconquerida Gaza? No tenia cap plan. Biden i Blinken ploraven en silenci veient com més de la meitat de víctimes del exèrcit eren nens i dones i patien tant. Netanyahu, que no en volia saber res,  va acabar fent petites concessions, però va triar tirar endevant maleïnt sempre Hamàs, un aggregat d’animals perillosos, on tots els habitants de Gaza odien Hamàs (cosa poc probable) i havien de ser exterminats, encara que gent innocent també patís. Va intentar, encara comptant amb els Americans, declarar la guerra a Hezbol·là al Líban (cosa que Biden va prohibir, mentre segueix mantenint dos portaavions al Mediterrani vigilant que no hi hagués cap atac d’Hezbol·là). No obstant que el Govern Americà permet als Israelians seguir atacant Gaza, això sí amb la brutalitat una mica més reduïda, segueixen horroritzant les Nacions Unides i el Consell Europeu que criden i denuncien crims de guerra. Biden és ignorat. Natanyhu repeteix que exterminarà totalment i sense excepcions tota la gent de Hamàs a qualsevol preu, cosa que els Americans no han aconseguit mai ni amb Osama bin Laden ni amb l’Estat Islàmic. I els EUA insisteixen en la necessitat dels dos estats, cosa que estaria molt bé però que molts dubten que sigui possible ni que els Israelians ho permetin. En Blinken segueix a l’Orient Mitjà lluitant per Biden, però ja sembla impotent i en ridícul. Els aliats de la Dreta Extrema i Netayahu dintre els EUA, poderosos com són, segueixen afirmant que qualsevol atac o oposició al Govern Legítim d’Israel és un acte d’antisemitisme. Sembla com si el pobre Biden ja hagués rebut. A mí em sembla que la crítica política oberta a qualsevol govern és legítima i necessària. I als EUA se senten queixes de la gent que no reben prou assistència social i veuen com els seus diners volen a l’estranger, on el govern ni tant sols és respectat.

Fa pocs dies era Dissabte i vaig mirar al vespre el famòs programa tan antic de la cadena NBC’s “Saturday Night Live”), una mena de cabaret  d’estil alemany presentat cada setmana per un invitat prominent, amb escenes barrejant la burla política i social amb números musicals. Aquest dissabte l’invitat era un actor de cinema i TV, ben conegut, que no va voler fer d’entrada el monòleg còmic usual. Molt seriosament, davant un fons negre va anunciar que ell era jueu i que quan era nen el seu pare ja havia estat mort per un terrorista, i que estava terroritzat per tot el que estava veient. Ell desitjava pau i una solució justa tant per als jueus com per als palestins i no desitjava que morís ni un jueu ni un palestí més, sinó que trobessin una forma de conviure junts en pau. Rebé una gran ovació. En queden molts més com aquest!

Joan Gil

3 respostes

27 oct. 2023

Noves Informacions dels EUA, (27 Oct. 2023)

Classificat com a General

Escrit el Divendres 27 d’octubre a les 15.oo

 

La Guerra entre Hamàs i Israel

La tragèdia continua el seu curs. Darrerament hem tingut algunes notícies de coses abans desconegudes. Una es refereix al propòsit dels dos vaixells de guerra dels EUA estacionats davant la costa. És una mesura de seguretat perquè el govern israelià, ansiós d’envair el Nord de Gaza dient que no volia deixar escapar ni un sol membre de Hamàs, havia concentrat gairebé tot el seu exèrcit davant la frontera de Gaza, deixant desprotegit tot el mig del territori israelià, que quedaria indefens si els de Hezbollah decidien atacar des del Nord (cosa que per ara sembla poc probable).

Els israelians se senten molestos per l’alliberació de quatre ostatges d’arrels nord-americanes. Ningú sap exactament quants son, potser fins 200, tots sotmesos a la falta de medicines, gasolina, aigua, internet, i menjar. El problema és que les declaracions d’ostatges alliberats rarament es conformen amb la visió sinistra que el govern promou. Una de les senyores alliberades va arribar a dir que els seus guàrdies havien estat gent molt amable, mentre que el govern segueix descrivint-los com monstres. És la famosa síndrome d’Estocolm. L’exèrcit no vol que siguin rescatats per ningú més que per ells i sols observant les circumstàncies dictades pels israelians. En canvi, sembla que els nord-americans, amb més experiència sí que volen parlar amb Hamàs sobretot sobre la seva gent. La relació internacional dels governs amb les famílies dels ostatges acaba sovint sent molt dolenta. Israel es nega a negociar amb gent d’Hamàs, contra l’opinió americana, i no veu cap diferència entre qualsevol resident de Gaza i Hamàs i per això, sense presions nord-americans, haurien volgut fer un assalt brutal contra Gaza sense distingir entre  militants i ciutadans normals. Creien també que podien acabar totalment amb tots els membres de Hamàs per sempre, però això ni els Americans ho han aconseguit mai.

Els Estats Units segueixen negociant secretament per evitar-ho. El President Biden i el Secretari Blinken van lluitar per evitar que Israel fes una invasió prematura del Nord de Gaza, justificada sempre per la necessitat única d’extirpar i aniquilar els de Hamàs totalment. Encara no se sap de quants militars disposa Hamàs,  però segur que no arribaven als 1.5 milions  de Palestins tancats a Gaza del Nord, que amb tota seguretat en haurien de patir molt. Avisats, els Israelians van respondre que el problema era acabar amb Hamas, i prou més perquè havien assassinat al menys 1,200 israelians. Igualment es van oposar a alçar o afeblir les mesures del bloqueig total sense pietat, afectant l’aigua, el carburant, el menjar, l’electricitat, l’Internet i els medicaments. Tràgicament no creien possible distingir entre els civils i els insurgents i van acabar autoritzant només l’entrada d’un contingent màxim de 20 camions amb ajuts, però en cap cas amb gasolina de cap mena (perquè Hamas la robaria). L’ONU feia notar que en temps de pau, Gaza n’havia  necessitat 100. I així es van quedar els Hospitals, ambulàncies i maquinària per recobrar víctimes dels bombardeigs diaris nocturns sense electricitat, ni policia  i molt poca aigua o menjar, molts palestins dormint als carrers de Gaza sobre rocs i sense mantes. S’han vist coses terribles a les teles estrangeres: un home assegut al seient de darrere d’una moto amb un nen mort ficat a un sac, buscant un lloc per poder enterrar-lo; una dona a punt de donar a llum plorant que no sols no podia anar a l’Hospital, ni tan sols trobar veïnes per ajudar-la; vistes desoladores de carrers reduïts a runes sense eines ni treballadors, on era impossible desenterrar o ajudar les víctimes… Biden sembla haver-los convençut que moltes d’aquestes coses eren crims de guerra, i van afluixar, però molt poc. Avui mateix hem sentit als mitjans que Israel, no obstant la pressió nord-americana, ha començat a enviar missions de l’exèrcit per terra cap a Gaza, que semblen desembocar en una invasió total ja en marxa, o almenys s’hi sembla.  I què  volen fer quan hagin acabat amb Hamàs? Un gran misteri de molta conseqüència

Aquest brutal incident ha tornat a despertar a molts llocs l’interès pel futur dels Palestins. Hi ha, pel món més que per Amèrica qui simplement veu que amb l’estat de fet de les colònies de jueus ultraortodoxos ja establerts a Transjordània, el petit terreny que queda lliure  de l’estat d’opressió patit per la violència policial i pels mals tractes i amenaces dels residents colonistes ultraortodoxos, la repetició del Tractat d’Oslo amb la creació de dos estats separats ja ha esdevingut impossible. Què cal fer, doncs? Els de Natanyahu havien anar preparant el camí cap a la dissolució de la poca Palestina que queda i probablement també l’expulsió dels residents. Ell no ho ha dit mai, però es va oposar al Tractat d’Oslo firmat pel Primer Ministre assassinat per un ultra, Y. Rabin i ha estat molt sovint aliat amb la dreta extrema  que en parlava sempre en la llengua hebrea als llocs públics que els visitants i estrangers no entenien. Els EUA s’hi queixaven de tant en tant, però seguien pagant a Israel les subvencions militars  i ajut militar que ells demanaven. I segons informació publicada per l’Institut Hudson, un conseller extern de l’exèrcit  nord-americà, Israel disposa actualment d’unes 90 bombes atòmiques.  En Biden segueix dient en públic que ell suporta incondicionalment l’Estat d’Israel amb la seva defensa necessària però afegeix el desig d’una solució acceptable al problema palestí, un problema que molts jutgen ja insoluble, com si els palestins ja haguèssin perdut el tren. Molts veuen difícil que el Govern estatunidenc pugui proposar res acceptable i útil,  i el país queda  sota la protecció insuperable dels EUA. Fa uns dies membres de les dues Cambres del Congrés han expressat suport incondicional a Israel i el desig que aviat el Congrés  pugui aprovar els bilions de $ oferts pel President, quan la revisió del pressupost federal hagi acabat.

La Guerra d’Ucraïna

La gent de moment no hi pensa gaire, però el President hi vol enviar una injecció forta de dólars  i a més ha decidit enviar a Ucraïna coets capaços d’atançar punts molt llunyans de les seves fronteres (vol dir Rússia). La premsa darrerament també en parla poc, però alguna coseta sí que es publica. Sembla que l’ empenta del contraatac ha acabat. Van dir una vegada que havien penetrat algun punt de la muralla russa de defensa però es referien a  forats molt petits pels quals no passarien tancs ni màquines de guerra. Darrerement s’ha sentit parlar que havien obert un forat gros al punt més desitjat per poder tallar i separar l’entrada per terra a Crimea des del territori ocupat pels russos Però encara quedaven al davant dues barreres més per passar i en qualsevol cas no se’n ha sentit parlar més i sembla que el dur Hivern ja està massa prop Els russos han recuperat alguns territoris guanyats ocupats abans per Ucraïna i alguns altres que estaven fins fa poc en possessió d’Ucraïna. Sembla que algunes veus ja suggereixen la possibilitat de parlar amb Russia d’ una solució. En qualsevol cas, a la Cambra de Representats sembla que no en volen saber res i que els temes dels subsidis a Ucraïna i Israel s’haurien de separar de qüestions purament domèstiques.

Joan Gil

http://joangil.pubsitepro.com

NOTA: He notat amb consternació que fins fa poc el text del darrer apunt contenia errors gramaticals, degut a que no havia pogut passar el text per l’ordenador de taula que utilitzo per evitar-ho.  Després d’assegurar-vos que la culpa no era meva, em plau agraïr l’atenció.

No hi ha resposta

04 oct. 2023

La destitució de Kevin McCarthy, “Speaker” de la Cambra dels Representants

El Kevin McCarthy que ahir 3 d’Octubre fou expulsat del Congres, fou un Speaker difícil de caracteritzar, un home agradable per alguns i odiat per molts altres, sens dubte un verdader negociador, la carrera del qual es va acabar ahir al vespre, quan fou destituït per la majoria dels Representants. La seva funció com a Speaker probablement no està ben entesa per tothom. La posició i les seves obligacions foren ben descrites en la Constitució, però no és veritat que hagi estat mai un òrgan partidista (encara que és evidentment el partit majoritari qui cada dos anys sempre el tria). El sistema s’aparta del model europeu en què les dues cambres son igualment poderoses: el Senat representa els 50 estats membres, la Cambra de Representants en canvi representa els ciutadans. Els congressistes en principi haurien de seguir les instruccions del poble que cadascú representa enlloc d’obeir les ordres del partit (que sempre ho intenta). L’Speaker té tres funcions:

1) Explicar tant als membres de la Casa dels Representants com als ciutadans quina agenda i propòsits intenten abastar, quins comitès de recerca hi ha i quins temes s’haurien de debatre. Les sessions d’investigació a comitès poder ser vistes per la TV publica. Les oficines de tots els parlamentaris en general responen i donen explicacions a tots els ciutadans que ho demanen,

2) Control de totes les accions publiques de la Cambra, sobretot submissió de projectes de llei, el debat i els vots finals assegurant-se que les regles molt estrictes del Congrés són sempre observades.

3) Control de totes funcions de la Cambra com institució administrativa, el pressupost, empleats, salaris, obres, visites, conflictes, seguretat. Tot.

Té un vice-Speaker, en general del seu partit, encarregat sobretot de mirar quins parlamentaris no voten seguint recomanacions, cosa que sempre es lamentada i sovint recordada (sobretot quan el Representant per fer-se elegir necessita diners).
En general, l’Speaker té una posició clau explicant a la premsa i el públic què està fent la Cambra i quines discussions cal esperar.

Kevin McCarthy va néixer en 1965 a la famosa localitat californiana de Bakersfield, pròxima a Sacramento. La seva direcció en la vida i professió fou sempre claríssima. Els seus objectius perseguits acabarien sovint bé degut a la seva constància, habilitat de parlar convincentment i  accions. Després d’un breu episodi com a venedor de gelats i llaminadures, el seu destí el va lligar amb la política, on va lluitar per entrar a la Cambra de Representants i esdevenir aviat candidat al càrrec de Speaker, que va perseguir amb gran perseverança per molts anys, seguint l’exemple dels Speakers republicans amb qui havia servir. Per molts anys, esdevingué el candidat més segur i conegut per la posició, l’objectiu essencial i centre de la seva carrera, pel qual lluitaria a vida o mort amb favors, somriures, mentides i, segons alguns, poca vergonya. La seva clara oportunitat es va presentar després de l’elecció de 2020, quan el mandat de la també Californiana Nancy Pelosi va caducar després que els Demòcrates perdessin la majoria a la Casa. McCarthy era un home vist per molts com simpàtic senyor de tracte agradable i respectuós, però per altres com un mentider  que constantment canviava d’opinió, intentant enganxar-se a l’opinió dominant. En el cas dels disturbis post-electorals causats per Trump, McCarthy va començar condemnant l’assalt al Capitoli, seguit d’expressions guardades manifestant certa neutralitat i va acabar sent defensor incondicional de Trump. Així anava tot, però cal admetre que ho feia molt bé. D’uns obtenia un somriure, d’altres odi implacable. Va tenir moltes dificultats per fer-se elegir quan li va tocar, el darrer Gener, la cosa que ell desitjava per damunt de tot. Es negava a acceptar la seva desfeta, i  va perdre el vot dels Representants 15 vegades seguides, dos vots per dia sense acceptar la derrota. Al final va reconèixer que per guanyar la feina li calia afegir-se a nou representants que l’odiaven a mort, membres de l’ala més de dretes i intractable del partit, però que amb els seus nou vots, eren tot allò que ell necessitava per ser elegit. Sembla que es va arrossegar per terra per guanyar aquest grup de gent que el seguien humiliant i insultant, però no sols els va prometre fer aprovar-ho tot que volguessin, sinó que reconeixia el dret d’un sol representant de demanar a la Cambra que el fessin fora (!!).
McCarthy va guanyar l’elecció el 15è vot, esdevenint Speaker, la il·lusió de la seva vida. Com ho va fer un cop elegit? En general millor del que tothom esperava. Però en el mes d’Octubre el problema absurd d’haver d’acceptar i desemborsar individualment la distribució dels pagaments federals acabaria amb ell i els seus nou mesos de felicitat. Després del rebuig inicial a moltes de les coses demanades per l’Administració de Biden, la Casa es va negar a passar la llei autoritzant-les, pocs dies abans de la fi del termini. El problema era gravíssim. El govern federal no tindria més remei que declarar la suspensió de pagaments, però els diputats de l’extrema dreta no volien cedir en aturar els diners promesos  a Ucraïna i a molts altres fons d’interès social com la Seguretat Social, medicina, prestacions benèfiques, escola i coses semblants en les que l’extrema dreta no creia. Semblava que no hi havia solució. Els nou homes durs de la dreta no volien cedir en res i deien que la suspensió de pagaments ja s’havia fet en ocasions prèvies i no havia passat res. Aleshores, potser per primera vegada en la seva vida, en McCarthy va fer allò que era la seva obligació: posant-se en contacte amb els Demòcrates per assegurar-se els vots addicionals que li faltaven i certs Republicans li negaven, va estendre el termini fins Mig Novembre permetent que mentre tant certes sortides de diners demanades per Biden fossin satisfetes. El problema estava resolt fins Novembre. La ràbia va apoderar-se dels nou extremistes de dreta. Van dir que McCarthy havia mentit, pres decisions secretes i enganyat a tothom, fent votar una solució intolerable. Un d’ells va anunciar que tal com McCarthy havia oferit al mes de gener, la Casa dels Representants procedís a expulsar-lo en l’acte per haver mentit i per apropiar-se del contingut del vot que gairebé ningú havia acceptat. Sobretot, anar als Demòcrates havia estat inacceptable i no autoritzat. I aquest senyor va guanyar. Era la primera vegada en més de dos segles que això passava.

La qüestió de la successió de McCarthy ja ocupa la primera plana als diaris, però han sortit molts candidats al càrrec. El representant amb millors credencials seria segons l’opinió mes estesa Steve Scalise. Els diaris ja havien anunciat que aquest home està sent tractat per una leucèmia (que és fals: està sent tractat per tumors a la medul·la òssia (“bone marrow” tumors), que en recent temps s’ha  beneficiat molt gràcies a nous medicaments amb millor resultats). I una sorpresa per qui encara tingui ganes de riure: Donald Trump està també considerant presentar-se de candidat. Seria sorprenent però  no pas impossible perquè ni la llei ni la Constitució exigeixen que l’Speaker sigui membre de  la Cambra. Seria capaç d’intentar-ho. Qualsevol cosa que li doni poder i molesti a tothom

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

No hi ha resposta

Anteriors »