L’Estado Libre Asociado a punt de declarar-se insolvent

2, juliol de 2015 per Joanot

La tragèdia dels ciutadans de Grècia fa plorar però almenys, per una vegada, és una crisi que no té res a veure amb els EUA. Va agafar a gairebé tothom de sorpresa quan la darrera setmana el Senyor Governador de Puerto Rico en una entrevista de premsa va deixar caure que el deute de  PR està en un forat d’uns 73,000 milions de dòlars i que ja no pot pagar. PR no pot demanar préstecs a l’estranger i la majoria del deute està en forma d’obligacions exemptes d’impostos federals o estatals repartides entre fons d’inversió (per exemple comptes de jubilació) i particulars als EUA. Què farà el govern federal? Aquestes obligacions estan per terra i no en poden emetre cap més.

No és difícil entendre perquè ha passat. PR al final de la II Guerra Mundial estava en una situació desesperada i els governs tant de PR dirigit pel famós governador Luis Muñoz Marín (veieu més abaix) com dels EUA van designar un plan econòmic molt generós anomenat Bootstrap, una paraula molt americana impossible de traduir  que els hispans van batejar “Manos a la Obra” (Bootstrap és literalment l’acte de tibar dels màrgens d’una bota en direcció al genoll per col·locar el peu al fons; jo ho traduiria en aquest cas per “empenta”). El Bootstrap va durar dels 50 fins als anys 70 i fou un gran èxit fent de PR l’economia més forta de tota la Llatinoamèrica d’aquell temps. La llei americana fou extraordinàriament generosa, abolint pràcticament tots els impostos federals i garantint entrada lliure a la Unió sense aranzels de tots els productes manufacturats a PR. Era com traslladar una fàbrica a Bengladesh o les Filipines i poder vendre als EUA sense pagar impostos i amb transports barats. I tant que moltes companyies es van instal·lar a PR! Però als anys 70 les coses havien canviat i el Congrés americà va decidir que la feina del Bootstrap ja estava acabada i van abolir tots els privilegis fiscals. Els que havien vingut, se’n van anar sense haver establert ni deixar-hi res. Queda no obstant una indústria farmacèutica considerable. I PR va entrar en un procés lent d’agonia que ara està arribant a la seva fi.

“Estado Libre Asociado”? Voleu dir Commonwealth!

Puerto Rico ha estat sempre d’ençà de la seva alliberació del domini colonial espanyol un Territori No-Incorporat dels EUA. En el curs de la seva història els EUA han pres possessió de territoris on de moment no hi havia prou ciutadans per formar un nou Estat (com Colorado, las Dakotes, Louisiana, Kansas, i molts altres) o on hi vivia gent sense interès o possibilitats d’esdevenir ciutadans americans (com Puerto Rico, Illes Virgin, Illes del Pacífic, etc) que altres països anomenarien colònies. La majoria de territoris americans es van pronunciar sobirans (amb sobirania compartida amb la Unió, però igual). Encara que molts estats avui en dia accepten fer referèndums, la Constitució Federal escrita al segle XVIII no en preveu cap a nivell federal (ni s’havien inventat ni es podrien haver fet) i la sobirania i incorporació a la Unió només poden ser reconegudes pel Congrés. I què passa amb Puerto Rico?

La Llei Foraker de 1900 va atorgar a PR un modest grau d’organització interna i autonomia i la Llei Jones de 1917 el va definir com a “Territori No -Incorporat”, cosa que segueix plenament en força com a classificació amb finalitats polítiques i legals i serà la raó que obligarà a Obama a intervenir en la bancarrota. Per altra banda, aquesta classificació única i mal definida ha estat i segueix estant un dels temes més difícils de les discussions polítiques internes a Puerto Rico. De fet la qualificació fa de PR una colònia. El President Truman el dia de la festa nacional americana de 1950 va firmar una llei rebatejant l’illa Commonwealth of Puerto Rico, paraula que vol dir simplement Comunitat, enlloc de Territori com abans, però sense canviar la classificació o estatus com a Territori No-Incorporat. Això segueix en força. Sobretot, aquesta Llei Truman permetia a Puerto Rico escriure una Constitució (sense que això pogués resultar en sobirania o independència). Aquesta autorització fou simplement una llei nord-americana, no un acte de sobirania popular, i el Congrés podria suspendre la Constitució i Autonomia en qualsevol moment, si se li acudís un disbarat semblant.

Als anys 50 hi havia a l’illa una agitació independentista considerable que va resultar en atacs violents i assassinats  (com un intent d’assassinat al President Truman i un tiroteig dintre la Cambra de Representants) i per altra banda el Comitè de Descolonització de les Nacions Unides posava els americans contra la paret i calia fer alguna cosa. Els incidents entre el FBI i la població esdevenien cada dia més freqüents.

La Constitució de la Commonwealth of Puerto Rico.

El govern americà va reconèixer que convenia concedir un nivell limitat d’autogovern que canviés les relacions amb les autoritats americanes i sens dubte ho van saber fer molt bé. Es van fixar encertadament en Luis Muñoz Marín, President del Senat porto-riqueny impotent que hi havia  a l’illa des de feia anys. En Muñoz havia estat un independentista tota la seva carrera però el van convèncer que si PR es declarava independent, esdevindria una altra illa comunista i que això no ho acceptarien mai i insistir-hi només resultaria en vessament de sang i més misèria. En canvi, desenvolupant l’associació amb els EUA, hi hauria un autogovern molt considerable protegit per una constitució i que sobretot hi hauria l’ajut econòmic molt considerable del bootstrap amb millora del nivell de vida i  Muñoz segur que podria seguir de Governador. Què diu Sr Muñoz? Es fa dels nostres o què?

Muñoz va convocar una assemblea constituent per aprovar (en teoria per escriure) la constitució, amb gran irritació i desengany dels independentistes que se sentien traïts, i es van negar a presentar candidats. L’original havia de ser en anglès o altrament el Congrés americà no l’aprovaria mai. Discretament el Departament d’Estat de Washington va indicar a Muñoz que ells en sabien molt d’escriure constitucions i que estaven disposats a ajudar. Muñoz va acceptar la imposició demanant no obstant que fos ell (era advocat) qui la traduís a l’espanyol i la va anant introduint capítol per capítol dirigint la discussió a l’assemblea constituent. El cop mestre de Muñoz Marín fou l’assumpte de la traducció del nom oficial  ”Commonwealth of Puerto Rico” i fou ell qui es va inventar (sense canviar res, només per fer callar els adversaris independentistes) el títol grandiós de “Estado Libre Asociado.” A Washington li van respondre que si això feia feliç a la gent, endavant, però que l’únic nom vàlid que ells reconeixerien era Commonwealth. I així es va quedar. La Constitució fou aprovada per referèndum i atorgada pel Congrés nord-americà al poble porto-riqueny. El breu debat al Capitoli de Washington només va canviar dues coses. No obstant, no passa de ser una llei interior dels EUA

Tanta il·lusió com això de l’”Estado Libre Asociado” sembla fer a certs catalanistes partidaris de la Tercera Via, potser els interessaria saber que noms i títols no volen dir res si no venen acompanyats d’una definició i explicació detallada i que a un restaurant un nom interessant d’un menjar no diu de què està fet ni garanteix que ens agradi.

Altrament la constitució porto-riquenya està bé i demostra la generositat nord-americana. Se sembla molt a les Constitucions dels 50 Estats membres de la Unió, que comparteixen moltes coses, traient certs passatges. Estableix clarament la supremacia de la Constitució dels EUA però intel·ligentment no exigeix adhesió a la Constitució americana sinó a l’esperit d’aquella Constitució, cosa que qualsevol home demòcrata a la terra respectaria. I estableix que la justícia havia de ser exclusivament local, sense poder apel·lar mai al Tribunal Suprem dels EUA.

Què és un “nacional” dels EUA?

Els porto-riquenys tenen equips esportius propis, poden fer moltes coses pel seu compte i jo crec que tenen molt més autogovern que Catalunya. El govern americà té una curiosa solució lingüística sobre el tractament dels nadius dels territoris. Diu que no són ciutadans dels EUA sinó “nacionals” i per tant ni paguen impostos federals ni participen en les eleccions presidencials o al congrés, al que només envien representants sense vot. També hi ha duanes quan venen de visita als EUA. En canvi, tenen el dret absolut de ser representats per les ambaixades i consolats americans pel món i poden, si volen, emigrar al territori dels EUA sense cap mena de tràmits ni autoritzacions, esdevenint ciutadans el moment que trepitgen per primera vegada sòl americà, tenint dret al vot i a ser elegits sense formalitats. Visiteu qualsevol museu americà sobre la immigració i no hi trobareu mai res sobre els porto-riquenys que legalment, no eren immigrants. Respecte a les llengües, la constitució porto-riquenya només diu que adopta totes dues cultures. L’espanyol està sens dubte arrelat però l’anglès el saben parlar gaire tots, (probablement una mica menys que els catalans parlant castellà), amb accent nord-americà. I als EUA hi ha gent per tot, però al govern federal no se li ha acudit mai, ni fa cap falta, dir a la gent quina llengua han de parlar. I és transparent que tothom necessita l’anglès.

I Puerto Rico segueix essent la Commonwealth of Puerto Rico, un territori organitzat, però no-incorporat dels EUA

Joan Gil

Afegit 1: Diuen que el govern de Puerto Rico està ja demanant permís per declarar-se en bancarrota. He escrit a l’apunt que la Casa Blanca haurà de fer alguna cosa però un amic m’ha comentat que probablement no. Hi ha hagut ja algun estat i sobretot moltes ciutats que han hagut de suspendre pagaments, la darrera Detroit (que ja se n’ha sortit). Als 70 la gran ciutat de Nova York va fer bancarrota total. En tots aquests casos, el Govern federal s’ha negat a fer res. En el cas de Nova York, hom atribueix al President Ford una vulgaritat (“Drop dead!”). El procediment que hauran de seguir és anar a un jutge, que nomenarà un comitè d’homes de negre que prendran tot el poder dels polítics elegits, tallaran les despeses tant com calgui i negociaran amb els propietaris de les obligacions sota l’autoritat del jutge. La gent-patirà molt,però al final tot s’arreglarà

Marihuana als EUA: la situació

22, juny de 2015 per Joanot

Els estats nord-americans són absolutament sobirans amb autoritat sobre tot llevat de les poques coses que la Constitució Federal reserva a Washington. No comparteixen jurisdicció: ho decideix tot l’un o l’altre de forma final. I és per això que l’embolic amb la marihuana existeix. Els EUA que generalment rebutgen adherir-se a lleis internacionals van acceptar fa molt de temps la classificació de la WHO per substàncies restringides, assignant marihuana a la classe I, reservada per a substàncies com la heroina sens cap ús legal, prohibint de fet qualsevol possessió o utilització de la marihuana, recerca mèdica inclosa. La legislació sobre medicines és clarament una atribució federal, però els estats no veuen que la marihuana sigui un medicament i ja molts (potser uns 14) l’han legalitzat, la majoria per finalitats mèdiques (que sovint són una burla) i altres, començant amb Colorado, també per objectius recreacionals. Això ha creat un conflicte entre els federals i la policia estatal. Fa anys, policies a Califòrnia van plantar cotxes davant d’un edifici bloquejant els federals que volien fer un raid d’un negoci que a Califòrnia era legal. Tots dos combatents tenen por d’anar al Tribunal Federal Suprem. Conscient de la pressió política sembla que la Casa Blanca ha manat als seus agents deixar-ho córrer, però la prohibició segueix en força. Aquest apunt sumaritza uns quants fets coneguts d’interès.

La ciència

El fum de la planta conté, com el de tabac, moltes substàncies químiques d’efectes desconeguts, però l’únic element efectiu responsable pels efectes es diu tetrahidrocabinol, sovint anomenat TCH. Des de fa anys una forma sintètica molt efectiva existeix com a medicament perfectament legal i pot ser receptada per metges. Jo he preguntat dues vegades a oncologistes i m’han respost sempre que només va bé quan el malalt havia fumat marihuana abans de caure malalt, altrament és inefectiu. Vol dir que si algú ho necessita mèdicament, el metge ho pot receptar sense comprar ni fumar coses il·legals.

El TCH és efectiu perquè activa receptors presents a l’exterior de moltes cèl·lules del cervell. Jo comparo els receptors al butons d’un ascensor. Només cal prémer un (diguem una molècula de TCH arribant prop d’una cèl·lula) i l’ascensor tanca dues portes, posa en marxa el motor evitant sotracs, atèn usuaris a altres pisos, atura el motor i obre les dues portes. Sovint li deixo fer a un nét meu molt petit. La resposta és complicada però per posar-ho en marxa només cal tocar un botó i el meu nét sap fer-ho molt bé. No totes, sinó sols algunes cel·lules nervoses tenen aquest receptor, i els efectes de prendre TCH reflecteixen el potencial d’aquestes cèl·lules. Vet aquí un llistat de les coses que els usuaris de marihuana experimenten.

* Sentits alterats, sobre tot veure els colors més brillants

*Pèrdua del sentit del temps

*Canvi de l’estat d’ànim, sobretot més deprimit, altres vegades més alegre o trist

*Dificultats fent certs moviments amb el cos (potser caminant)

*Dificultats pensant i resolvent problemes

*Pèrdua de memòria (sovint no recorda res d’aquesta activitat)

*Alteracions de l’apetit

*Sovint insensibilitat al dolor.

*Augment de la freqüència cardíaca, sovint doblant el número de batecs del cor (cosa que sovint causa angoixa i pot desfermar un infart)

*Al·lucinacions

*Paranoia (desconfiança excessiva dels altres)

*Si el fumador té una malaltia mental, empitjorament

Respecte al pulmó, hi ha la qüestió dels efectes a llarg temps com passa amb el tabac, que es fan palesos als vint-i-tants anys. El fum de marihuana conté més òxid de carboni i més quitrà que les cigarretes de tabac i no es veu perquè els efectes haurien de ser diferents (càncer de pumó i gola, bronquitis, enfisema, atacs de cor, ateriosclerosi, càncer de bufeta urinària i moltes altres condicions que ja han costat milions de morts al món).

Jo tinc poca inclinació a dir a la gent què han de fer, però sense coneixement no hi ha llibertat. Que cadascú estudïi la paleta d’efectes descrita més amunt i que prengui la decisió decidint si paga la pena o no.

Una cosa sobretot està molt ben estudiada i provada tant en animals com en adolescents humans: el cervell dels nens i dels adolescents deixa de desenvolupar-se normalment. El cervell dels nadons està molt poc desenvolupat. Fins als anys vint més o menys les cèl·lules nervoses es multipliquen augmentant en nombre i desenvolupen milions de connexions. Els menors exposats a marihuana pateixen de defectes greus, canvien la personalitat i no són normals. De fet és una renúncia de l’adolescent a ser com hauria pogut ser.

Els efectes sobre la salut

La marihuana ha estat utilitzada per certes formes de medicina popular per anys, potser segles. Probablement hauria calgut estudiar fa temps si té efectes útils, però degut a la classificació com a substància de la classe I, això s’ha pogut fer només a l’estranger. Aquí, fins ara, es podria haver presentat la policia federal a tancar el laboratori i arrestar els investigadors. Afirmacions populars sobre cures miraculoses han de ser preses amb reserva i no és possible que cap autoritat s’ho prengui seriosament. En primer lloc la gent parla de casos que no han vist personalment i poden existir o no, després hi ha molts casos d’histèria col·lectiva (gent per exemple que diuen veure la verge i resulta en pelegrinacions en massa, o bolets amb efectes meravellosos, o cures pel càncer). Però el problema principal és allò que al món dels experiments clínics es diu l’efecte placebo. Aproximadament la meitat de la gent que estan apuntats a un experiment d’un medicament nou per tractar una malaltia, reben pastilles que semblen igual que el medicament però que només contenen sucre i si l’estudi és cec ningú, ni els metges ni els malalts han de saber quin malalt rep el medicament i quin rep el placebo. El codi no es trenca fins al final de l’estudi. Doncs bé, comparats amb els malalts no tractats i fora de l’estudi, els malalts que reben el placebo sempre milloren, sovint considerablement i cal fer estadístiques per estar segur que no milloren més que no pas amb la medicina. Això vol dir que el nostre cervell és molt poderós. N’hi ha prou de creure que t’estan ajudant i ja et sents millor.

Hi ha casos on autoritats mèdiques raonables sí que sospiten que la marihuana podria tenir un efecte favorable (tot i recordant, com escrit abans, l’efecte placebo):

1) Glaucoma, una malaltia de la cambra anterior de l’ull, que pot produir la ceguera parcial o fins i tot total

2) Al SIDA, control de les nàusees i millora de l’apetit per recuperar el pes perdut. També control de la nàusea durant quimioteràpia

3) En certs casos d’epilèpsia greu, fins i tot en nens, millora i control del nombre de convulsions

4) Múltiple esclerosi, on podria controlar els espasms musculars

Sobre la cura del càncer, no gran cosa, però llegeixo al National Geographic que un grup al Regne Unit ha afegit TCH a un còctel de 3 o 4 agents en el tractament d’un tumor cerebral que per ara no té cura. No es coneixen encara els resultats.

Si aquestes sospites es poguessin confirmar, seria un resultat magnífic per millorar les condicions de vida miserables dels malalts. Però a aquests malalts no els caldria fumar ni prendre cap oli de marihuana, sinó que un cop identificats els receptors escaients, alguna firma farmacèutica se sortirà amb un producte sintètic millor, que vendran, com de costum, a un preu extravagant.

El negoci

S’hi ha muntat al voltant del conreu i venda de marihuana i els seus productes un negoci amb moltíssims diners que, als estats permissius, sobretot Califòrnia i Colorado, ha resultant en conreus gegants, altament automàtics i moderns, amb relativament pocs productors petits i barats. Hi ha problemes: en aquests temps de sequera i baralles per l’aigua, marihuana per crèixer en necessita molta. Pitjor encara és el problema dels bancs i dels diners en efectiu. En un temps quan tothom treballa amb diners de plàstic, aquests comerciants han d’exigir efectiu. La raó són els bancs, que es neguen a acceptar els seus diners o processar targetes de crèdit. La raó és transparent: un banc pot ser llicenciat pels federals o per l’estat on treballa, i gairebé tothom s’estima més una carta federal. Com que el negoci per als federals és il·legal, acceptar els diners podria ser vist com un crim federal i els bancs no en volen saber res. Els negocis tenen piles de bitllets de banc, que no poden dipositar. A més, molts es pregunten quant temps trigarà abans que el crim organitzat i els negociants de narcòtics, que estan acostumats als diners en metàl·lic i al blanqueig de capitals, s’hi fiquin a fons. Són molts diners!

Final

En una cosa, els partidaris entusiàstics de la marihuana lliure tenen raó: a diferència del que passa amb la morfina o la cocaina, els usuaris de marihuana pateixen poques morts de dosi excessiva. Això passa perquè al centre respiratori del cervell que ens fa respirar tots sols, desperts o adormits, no hi ha receptors per TCH, però n’hi ha molts per les altre drogues com l’heroina o morfina que causen un atur respiratori. D’això molts en treuen la conseqüència completament absurda que la marihuana és inofensiva. És un non-sequitur. Causa menys morts per OD, i això és tot.

Diuen que la marihuana no és més perillosa que el tabac. Però tampoc és menys perillosa i probablement és més addictiva. La gent que vigilen i protegeixen la salut pública són lents i sempre escèptics. I no es deixen impresionar per moviments polítics o crides emocionals. Podran evitar que marihuana esdevingui aviat un problema tan gran i tan mortífer com el tabac?

Joan Gil

“Catalonia” als EUA i a la Unió Europea

9, juny de 2015 per Joanot

Confesso que d’ençà que hi ha Internet al món llegeixo (o miro almenys) el portal de l’ABC de Madrid. M’ha semblat sempre que val la pena llegir qualsevol cosa escrita i que és molt important entendre els altres. No em deixo enrabiar mai i més d’una vegada m’han fet riure. Però a les meves lectures hi he reconegut un tret que sembla fonamental en la personalitat espanyola: que els agrada viure d’il·lusions que no toquen la realitat. Víctimes de la seva propaganda, sovint s’ho creuen. Els redactors de l’ABC, com els ministres espanyols diuen coses absurdes, les repeteixen i tornen a repetir fins que al final decideixen que són veritat i que tothom les ha acceptat. Un exemple constant: els comentaris i declaracions dels corresponsals de l’ABC als EUA. No fa gaire, un periodista va afirmar al portal web que segons certes enquestes, la popularitat de Ronaldo als EUA ja havia superat la de Messi. Quina imaginació! Messi, un jove fotogènic, d’aspecte agradable i somriure fàcil, és probablement l’únic futbolista del món verdaderament popular als EUA. Des de fa anys, la seva foto apareix sovint a anuncis i reportatges. L’Obama va dir una vegada en broma a un grup de periodistes que ell (jugant al bàsquet) no era cap Messi. Tots els diaris importants en parlen. Jo no dubto que els afeccionats al soccer americans, que ja n’hi ha molts, sobre tot entre els hispans, coneguin en Ronaldo, però no gaire més.

Una altra bestiesa gairebé inconcebible, és dir que els EUA podrien declarar la llengua espanyola oficial. No ho han fet ni amb l’anglès. Disbarats d’aquesta magnitud se senten només rarament. Com és que ningú respon  mai en aquests casos a les amenaces buides, invencions, petulància i manies de grandesa de Madrid?

Lliçó d’Anglès: “Catalan” o “Catalonian”?

Tots els Catalans, parlant l’Anglès, ens anomenem Catalans  i això ens ha perjudicat sempre perquè la gent de nivell educatiu baix o mitjà no associen aquest gentilici amb Catalonia, com probablement farien si ens anomenéssim Catalonians. En Anglès no hi ha cap acadèmia de la llengua però els dos diccionaris autoritaris, l’Oxford al Regne Unit i el Webster als EUA, accepten totes dues formes. Degut al meu accent, em pregunten sovint d’on sóc. Jo sempre responc que vaig nàixer a Catalonia. Sentint-ho,  sovint fan una cara de perplexitat. Aclareixo que C és un estat al NE de la Península Ibèrica i que jo sóc de Barcelona. Ah, Espanya! Per fer una gràcia, intenten dir un parell de mots en castellà apresos a l’escola fa molts anys,  la qual cosa sempre tallo explicant que els Catalans parlem i preferim una altra llengua. Si la persona té un nivell universitari o molta educació sovint farà un gest de complicitat, volent dir que ja entén de que va, però la majoria de gent per ara no entenen. En general el govern americà més aviat simpatitza amb nosaltres. Llegiu si no, el resum d’història espanyola de la Llibreria del Congrés o de la CIA. Entenen bé els problemes diferencials que tenim. La gent que mana, en canvi, per ara no en saben res, però si arribés el cas, serien aquests els llocs on trobarien informació.

Sens cap dubte, Barcelona i Catalonia no atansen un nivell comparable de prestigi i és una llàstima. La Barcelona del franquisme era una ciutat gris i trista que no entusiasmava. Com oblidar com el personatge principal de La Nàusea de Sartre sent la nàusea per primera vegada passejant per la Rambla de Barcelona! La percepció de la nostra ciutat ha canviat dramàticament en els darrers anys i no és fàcil entendre perquè. Factors evidents serien l’arquitectura de Gaudí, l’Olimpíada, els èxits repetits del Barça, el seny publicitari de l’Ajuntament, la pel·lícula de Woody Allen. Sigui com sigui, avui en dia Barcelona és una ciutat amb prestigi extraordinari que cap altre lloc d’Espanya comparteix. Surt sovint als anuncis de televisió de molts productes, és una destinació molt anomenada a sèries de televisió i films. Quan jo vivia a NY, pràcticament tots els meus amics l’havien visitat. Allò de París, Londres i Barcelona ja no feia riure. En canvi, tots els turistes, si hi havien estat, parlaven de Madrid amb irritació.

Catalonia és molt més coneguda que abans i de tant en tant, es poden llegir bons articles al NYTimes i altres revistes sobre nosaltres, però no tant com caldria. Els jugadors del Barça són sovint els Catalans (malgrat que de fet pocs en són). D’Espanya ja no es parla com abans, quan la gent la identificava amb el menjar i els costums mexicans però no ha arribat mai a un nivell alt de prestigi comparable amb el de Barcelona ni amb el d’altres països europeus. La situació queda ben sumariada a l’encontre fallit (però enregistrat en vídeo) de Mariano Rajoy amb el President Obama a una trobada dels 20. Rajoy, veient l’emperador assegut tot sol a una cambra, s’hi va acostar a fer conversa i va intentar tocar amb la mà la seva espatlla. El President, visiblement irritat, es va aixecar dient que ja aniria més tard a la recepció. Aquesta és la situació del govern espanyol al món en l’actualitat. Que no és com l’ABC es pensa.

La qüestió de la permanència de Catalunya a la UE

M’és difícil entendre perquè els diaris i la premsa no rebaten amb més energia les amenaces tan absurdes com simplistes d’expulsió de Catalunya en cas d’una DUI. Tampoc entenc que la Unió toleri ser utilitzada per fer por en una qüestió de política interior que per ara no els afecta. Val la pena parlar-ne perquè evidentment els espanyolistes han aconseguit espantar el sector econòmic i financer del país que no voldria sortir-se’n. Troben els espanyols al Tractat Constitucional de la Unió una sola sentència que sembla amenaçar Catalunya i ja està. Cas clos. Ja no es pot ni parlar-ne. Com en el cas de l’intent de fer-se amic de l’Obama, el Sr Rajoy sembla sobreestimar el seu poder, estatus i influència als òrgans de la Unió. Si la DUI es produís, vol dir això que la Unió aplicaria aquest rengle de text sense preguntar a Espanya perquè no ha negociat abans, confiant enlloc que la Unió li resoldria un problema intern com ell vol?  Probablement en privat ja tots els que tenen pes li han dit que cal negociar i ell els ignora. Ha considerat Espanya que la Unió perdria més de set milions de ciutadans amb bona economia i les pèrdues que això representaria? Tot perquè el Sr Rajoy no vol negociar. El Presidente es troba en una posició molt fluixa.

Molta gent ja han notat que el govern de la Unió no és gens democràtic i és ridícul creure que tots els membres són iguals i tenen la mateixa influència. Com van anar les admissions sense discussions dels països de l’òrbita comunista després de l’esfondrament de l’estat soviètic? És que no van ser admesos simplement per la pressió nord-americana amb el suport de l’eix Berlin-Paris? Hi va haver un sol vot en contra? I ara qui fa les negociacions amb la Turquia, Sèrbia, Macedònia, etc? Quines opinions té el govern espanyol sobre la matèria? Pregunten pel sentiment popular d’algú? Es pensa el Sr Rajoy que pot ficar-hi cullera? O que algú s’interessa per les seves opinions? O que ell pot trucar a Brussel·les i fer expulsar a Catalunya simplement fent una referència a la famosa frase triada per ell?

Preguntant a la UE

Quan el govern PP va introduir aquest argument de la possible expulsió de Catalunya, tant ells com els representants de Catalunya es van dirigir a personalitats triades per les seves relacions amistoses, dient que sí o que no. Al final el Gobierno central va declarar en triomf que faria que la Unió expulsés a Catalunya (fent la seva feina bruta de franc i sota les seves ordres). Però tot això només eren les opinions individuals de polítics i els espanyols es van guardar molt d’anar a l’administració de Brussel·les i demanar un peritatge oficial als seus experts, que hauria pogut ser molt diferent. Per cert, el govern britànic tampoc ho va voler fer amb Escòcia, probablement per les mateixes raons. Per por que sortís malament. Considerem dos punts:

1) Aquesta clàusula d’expulsió no s’ha utilitzat mai i caldria aprovar i introduir instruccions sobre la seva implementació (en català, caldria que els poders reals clavessin un cop de puny a la taula i expliquessin què vol dir)

2) És evident que la pèrdua de Catalunya, si es produís,  perjudicaria la Unió i per tant cal mirar d’evitar-la o resoldre-la immediatament. Es podria evitar l’expulsió, o readmetre-la amb un procediment accelerat o en el pitjor cas firmar un tractat d’associació lliure com ara Suïssa o Noruega. En cap cas deixar-la anar.

La UE no acceptaria un dany econòmic simplement perquè Espanya no vol negociar. Pel que fa a l’Euro, ara estem veient la feina que fan a Frankfurt per evitar que un soci tan problemàtic com Grècia se’n surti. Voldrien els de Frankfurt acceptar la pèrdua de Catalunya perquè Rajoy ho exigeix?

En resum, sense ser gaire més que un país petit, la nostra posició al món es molt millor del que la gent es pensa. Caldria perdre els complexes i respondre en veu alta i amb arguments contundents a les amenaces gratuïtes. Catalunya es quedarà dintre la UE passi el que passi i en algun dia poc llunyà el nostre representant seurà al costat del d’Espanya al Consell de Ministres. I a menys que hi hagi reformes, tots dos seguiran tenint molt poca autoritat. No, Srs de l’ABC. El món no és ben bé com vosaltres i el PP us penseu.

Saluts

Joan Gil:

Els terratrèmols del “fracking”

9, maig de 2015 per Joanot

La cerca de gas i petroli sota terra, poc productiva al començament del segle XXI no obstant l’amenaça d’una crisi energètica greu i imminent, fou capgirada per la re-introducció de la tècnica del fracking, que anys abans havia estat descartada pel preu excessiu. Ara en canvi aquest mètode ha canviat radicalment l’estat de l’aprovisionament de reserves. En aquest moment els preus de la gasolina cauen perquè n’han trobat massa. Deixant de banda que aquesta energia mineral no és renovable i que l’escalfament del món s’accelera, dos petits detalls que no interessen a la indústria totpoderosa, ara el problema que tenen molts ciutadans que viuen a prop dels pous és que el fracking causa terratrèmols. Aquí intentaré explicar perquè.

Com es fa el fracking

No és massa difícil d’explicar. Cal perforar un pou molt fons, potser de 3 qm o més que ha de quedar alineat per una tubera metàl·lica (quan això no es feia, hi va haver contaminacions de la taula d’aigua subterrània). Quan la perforació arriba a la capa (sovint de pissarra) on saben que hi pot haver gas o petroli, canvien la direcció horitzontalment per uns 90 graus, cosa que el permet explorar per uns quants qm aquesta capa d’interès paral·lelament a la superfície sense travessar-la ni sortir-se’n. Aleshores fiquen i explosionen càrregues a intervals a la perforació horitzontal i tot seguit introdueixen a gran pressió aigua barrejada amb certs productes químics misteriosos, uns quants milions de litres. La feina ja està acabada i el petroli o  el gas sortiran tots sols o ajudats per bombes. Han d’aspirar primer l’aigua a l’exterior; a més dels productes secrets afegits aquest líquid conté moltes altres  coses igualment misterioses i inesperades recollides a l’interior, sovint fins i tot radioactivitat. Aquest líquid el emmagatzemen temporalment a una mena de bassa. Fins fa pocs anys deien que o s’evaporava tot sol o el transportaven a plantes de purificació i que el netejaven i no hi havia cap problema. Això ho devien dir de broma. Qualsevol químic us explicarà que per eliminar un contaminant cal saber exactament què és, una condició que no es dona en aquest cas, i que a vegades ni així es pot. De moment l’única cosa que serveix per tractar aquesta mena de residus és l’anomenada “Membrana Koch”, molt lluny de ser perfecta. Jo un got d’aquesta aigua purificada no me’l beuria. Aleshores se’ls va acudir injectar aquesta aigua bruta uns quants qm dintre de la terra i no preocupar-se’n mai més. I els terratrèmols van començar.

Les petrolieres ho neguen tot del tot

A l’àrea metropolitana de Dallas on jo visc hi ha hagut sempre terratrèmols, però pocs, rars i fluixos. En general a l’escala Richter que en decideix la gravetat, la gent normal rarament s’adonen quan hi ha ha un terratrèmol grau 3 i no hi ha danys materials. Si és de 4 o 4 1/2 (que és molt diferent perquè el sistema Richter és logarítmic) gairebé tothom ho nota i ja hi ha pèrdues estructurals modestes. Doncs a una localitat anomenada Azle l’any passat van passar dels 400, alguns d’ells Richter grau 4 1/2 amb cases malmeses. Casualment, sense que, d’acord amb les petrolieres hi hagi cap mena de lligam, la ciutat d’Azle ha tingut recentment una activitat perforadora extraordinària. A la nostra zona al nord de Texas no hi ha petroli, però hi ha dipòsits enormes de gas natural. Segueixen perforant a tota la regió. A Fort Worth tenim uns 300 pous actius escampats per la ciutat; n’hi ha un al centre entre dos gratacels i tres prop de casa meva. La torre en general la desmunten tan aviat com troben el gas deixant’hi només equipament, un dipòsit d’emmagatzematge i pantalles de satèl·lit, però cap treballador. Segueixen perforant i ara han començat els terratrèmols d’escales 3 i 4 a Irving, prop dels estadis de beisbol i futbol americà de Dallas. I a l’estat d’Oklahoma? En els darrers cinc anys, n’hi han comptat uns 4.500! Aquest cas feia molta il·lusió a la indústria,  perquè a Oklahoma s’ha fet poc fracking!  Veieu com no té res a veure? deien ells. Seguiu llegint sisplau, perquè amagaven un petit detall. Amb unes penques dignes de causa millor, afegeixen que no hi ha cap prova  que el fracking en tingui la culpa. No obstant que es neguen a aprovar, encarregar o tolerar estudis de cap mena, segueixen repetint que no hi ha cap publicació científicament sòlida que provi una relació. De fet hi ha ja deu o dotze articles competents escrits per científics de bona reputació publicats a bones revistes denunciant l’associació. I fa només dies, el Servei Federal Geològic ho va confirmar: el fracking causa terratrèmols, fins ara lleus, amb perill  considerable però incert de cara al futur.

El cas de l’Arsenal de les Muntanyes Rocalloses després de la Guerra  Mundial

Durant la segona guerra mundial l’Estat va fabricar coses horribles, com ara gasos de guerra. Arribada la pau, aquests productes constituïen un problema molt gran i un perill públic. Van decidir concentrar aquests materials, tan difícils de destruir, a un arsenal prop de Denver. Després de molts estudis, van acabar enterrant-los  a una gran profunditat. Al mateix temps els geòlegs van estudiar què passava i perquè aquestes perforacions de quilòmetres necessàries inesperadament provocaven terratrèmols i gràcies a això entenem una mica el problema actual. L’associació de la perforació amb el sisme era transparent i innegable: l’epicentre estava sempre al pou, però no el produïa la perforació sinó la INJECCIÓ DE FLUID, deixant-lo per sempre a l’interior a gran pressió.  Per evitar-los calia fer dues coses: 1) no perforar mai prop d’una fractura geològica de plaques tectòniques i 2) evitar perforar formacions de roques sòlides. Vigilar evitant aquestes dues coses reduïa molt el perill… sense suprimir-lo.

Els pous moderns

Durant el fracking injecten milions i més milions d’aigua al pou, però probablement no és aquesta la causa dels sismes. El que passa és que han de treure el líquid després de la compressió i fer-ne alguna cosa. Segons sembla han decidit que el millor és tornar a injectar-lo sota terra a gran profunditat i pressió, com es feia a l’Arsenal de Denver i sembla que és fent això com s’originen els terratrèmols, més que durant l’exploració.

 

El cas curiós d’Oklahoma

La situació ha deixat perplex molta gent, perquè la majoria de pous petroliers a Oklahoma van ser abandonats per ser poc productius fa alguns anys i hi ha hagut poc fracking. No obstant, és l’estat on hi ha hagut més terratrèmols, sempre a la zona petroliera. Resulta que els pous antics van ser abandonats perquè el petroli sortia barrejat amb massa aigua i era massa difícil i massa car purificar-lo. Darrerament en canvi un mètode barat de separar l’aigua del petroli gastant pocs diners existeix i és per això que les petrolieres han tornat a obrir vells pous tancats sense cap necessitat de fer molt fracking. Problemes amb això? No faltaria més: el procés resulta en l’alliberament a la superfície de milions i milions de litres d’aigua bruta i per fer-la desaparèixer la injecten a gran profunditat. I la injecció produeix els terratrèmols. Els periodistes es queixen de les grans dificultats que van tenir entenent què passava. Oi que sembla fàcil d’explicar? Les petrolieres, que sens dubte ho sabien, no volien explicar ni ensenyar res, tot i repetint contínuament que calia fer més estudis abans de concloure res.

La generositat tan interessada dels super rics

Hi ha països encara al món on per robar diners cal fer coses simples, però grolleres i que poden dur el culpable a la presó, com ara la corrupció i els suborns. Hi ha formes millors i molt més avençades. Ja deia el gran dramaturg Bertolt Brecht que el robatori d’un banc no es res comparat amb la fundació d’un banc. Els diputats tant estatals com federals han de ser elegits o reelegits individualment cada dos anys i els senadors cada sis i això costa moltíssims milions i resulta que els grans milionaris són la font principal de finançament. Diuen que això ho fan per facilitar el bon govern però que no demanen cap contrapartida. És clar que no, i ara! A més, el Tribunal Suprem Federal ha reconegut la llibertat dels rics d’expressar les seves opinions en públic a la ràdio i TV sense límits (sempre que no ho facin coordinant amb cap candidat) i les eleccions presidencials són de llarg les més cares del món. I no cal dir, que tots pretenen que les donacions són filantròpiques, per amor al país

A l’estat d’Oklahoma passava una altra cosa i l’estat ni investigava els terratrèmols ni tan sols es facilitaven les queixes dels ciutadans que havien sofert pèrdues. Enlloc de finançar-ho tot amb imposts, tenien un sistema pervers on totes les Universitats, institucions culturals, la beneficència i moltes agències públiques depenien de les donacions financeres generoses d’un grapat de multimilionaris que feien saber què volien, cosa perfectament legal. Oposar-s’hi exposaria l’estat i molts individus a la pèrdua de llocs de treball i d’institucions. La dominació de les institucions a vegades fa somriure tristament o plorar: van fer introduir un impost punitiu contra l’energia renovable (el sol i el vent) amb l’argument que els propietaris utilitzen la xarxa elèctrica de franc i no van permetre a la Universitat treballar en els problemes del fracking. No és que això sigui únic: se sap que un governador de la Florida va arribar a prohibir utilitzar la paraula “escalfament global” a cap document o discurs oficial. I després que una ciutat a Texas prop d’on visc prohibís el fracking al centre urbà de la població amb un referèndum, el Parlament acaba a retirar als municipis el poder de dir res en qüestions d’exploracions petrolieres.

I ara que tot això s’ha aclarit i que tothom actua estrictament dintre de la llei, hi ha esperança que el problema es resolgui? No a menys que algú a Washington aconsegueixi fer aprovar lleis que regulin el fracking.

Un afegit

Dies després de la publicació d’aquest apunt, acabo de llegir cartes a l’editor d’una revista obrint un altre problema. Als EUA s’han fet intents de generar electricitat amb energia geotermal (la calor venint del centre de la Terra que genera volcans i geysers) que a alguns llocs es troba a profonditats accessibles. A Califòrnia del Nord ja hi ha plantes geotermals en operació. Doncs resulta que això, generalment considerat una tècnica verda molt prometedora, també produeix terratrèmols. Es veu que el planeta no vol que juguem amb les seves capes. Els experts diuen simplement que la indústria hauria d’establir un fons de compensació per als damnificats. L’estat d’Oklahoma està discutint en l’actualitat establir una assegurança especial per a ciutadans contra terratrèmols. I diuen que més val que ens hi acostumem.

Afegit #2

Una correcció. Més munt, vaig escriure que a la ciutat de Forth Worth on jo visc hi ha 300 pous d’extracció de gas actius escampats per la ciutat que amb 800.000 residents  té una àrea urbana molt gran. Degut a un problema del que s’ha parlat recentment, un representant oficial de la companyia petroliera ha explicat que són uns 2.000!! Deu ser no obstant que aquí no fan desaparèixer l’aigua bruta sota terra, perquè fins ara no hem sentit parlar de terratrèmols.

Joanot (Joan Gil)

 

El Primer de Maig de 1886

22, abril de 2015 per Joanot

El Primer de Maig és festiu a gairebé tots els països industrialitzats excepte a la nació on la tragèdia commemorada tingué lloc. L’anomenat “aldarull del Haymarket” a Chicago, com en diuen, fou oficialment repudiat pel Congrés com a festa comunista fa molt anys, quan va establir enlloc la Festa anual del Treball celebrada el primer dilluns de Setembre. El socialisme sovint intenta apropiar-se’n, que també és injust perquè els anarco-sindicalistes que van morir lluitant per les 8 hores de feina al dia creien en els mercats lliures i abominaven l’estat poderós benvolent somniat pel Marxisme. Podeu llegir tot seguit, sis plau, com va anar  (Apunt publicat originalment l’Abril de 2008)

Antecedents: la situació social era dolenta

La revolució industrial als EUA va tenir lloc a les grans ciutats, on la patronal trobava un nombre suficient de treballadors, gairebé sempre immigrants. Des del punt de vista dels propietaris de les fàbriques, ells tenien dret a fer allò que volguessin a l’empresa. Si a un treballador no li convenia, que s’en anés a un altre lloc. A diferència del Regne Unit, als EUA no hi va haver mai una setmana de set dies, però als sis que eren feiners feien treballar diàriament de 10 a 12 hores. A més no hi havia cap mena de prestacions socials, assegurances o proteccions i les condicions de treball eren sovint  perilloses. Aviat moviments obrers en defensa dels drets dels treballadors es van estendre per totes les ciutats industrials grans dels EUA: Nova York, Pittsburgh, Buffalo, Philadelphia, Milwaukee…però sobretot Chicago. Per entendre la situació dels immigrants a finals del S XIX caldria llegir les novel·les de Theodor Dreiser, ell mateix fill d’un immigrant alemany.

Aquesta història té lloc al temps poc després de la Guerra Civil, quan el país estava esdevenint una gran potència industrial i la població augmentava ràpidament. Era l´hora dels sindicats. I dels anarquistes, els millors organitzadors sindicals mai vists als EUA.

Els anarco-sindicalistes lluiten per les Vuit Hores

Només vuit hores de treball diàries, era la imatge d’un paradís impossible de la classe obrera en aquells temps, una reivindicació inassolible. Vuit hores de treball, vuit hores de descans i esbarjo amb la família, vuit hores per a dormir, aquest era el somni més cobejat. No se sap qui ho va plantejar per primera vegada, però als EUA la idea tenia molta empenta gràcies als esforços dels anarquistes. La patronal es resistia: calia plantar-se o si no aviat demanarien altres coses. Aquesta oposició era exagerada. Molta gent ja  havien entès i acceptat que no estava bé obligar a 12 hores de feina física 6 dies a la setmana: tant el Govern Federal com molts Governs d’estat ja havien adoptat les vuit hores feineres i no passava res. Però la patronal controlava  molts diaris i més polítics i el seu poder augmentava cada dia. En aquesta matèria, eren inflexibles.

Tragèdia: a la ciutat de Chicago, el 1 de Maig de 1886

Hi ha hagut llibres i articles sobre l’incident. Jo recomanaria en aquest cas  http://www.chicagohistory.org/dramas/                                                                                                                     que té fotos i documents de tots els participants. Els organitzadors anarquistes eren bons de debò i se les jugaven contínuament. Imagineu-vos que aquell 1 de Maig, dia que no havia estat triat per cap raó especial, malgrat la dificultat de les comunicacions a un país tan gran, s’havien declarat en vaga entre 300.000 i 500.000 treballadors a tota la nació en suport de les vuit hores. I aquell divendres 1 de Maig, uns 90,000 manifestants van desfilar pels carrers de Chicago dirigits per Albert Parsons, un antic tipògraf molt pacífic ja acomiadat i amenaçat de mort pel cap de policia.

La organització fou perfecta. Totes les vagues i manifestacions van ser absolutament pacífiques, sense incidents ni amenaces. Aquell 1 de Maig, que acabaria essent tan famós  va acabar molt bé per als sindicalistes, que tenien molt clara la necessitat d’evitar a qualsevol preu violència i provocacions. Potser algun dels membres de la patronal es va mirar la manifestació amb ràbia mal continguda, pensant que havia arribat l’hora d’escarmentar els treballadors de valent.

En Parsons, un orador magnífic, sempre ben vestit, que entusiasmava era un americà de socarrell, nascut a Texas però d’una família molt antiga. Els anarquistes tenien poca afecció al protagonisme individual, però en Parsons està considerat com el cervell i probablement el cap de tot el moviment. A més, probablement era l’únic dirigent que parlava bé l’anglès, perquè gairebé tots els altres líders del moviment eren alemanys de naixement, residents a Chicago que tenien diaris propis en alemany, clubs socials, i escoles. El més notable entre aquests era sens dubte l’August Spies, un tapisser que de fet no era un treballador perquè tenia un negoci propi, però estava profundament dedicat a l’anarquisme (que no té res contra la propietat privada i els petits negocis) i era l’editor de l’Arbeiter-Zeitung i a més l’impressor de tots els pamflets.

El començament de la topada

Tot es va espatllar el dilluns 3 de Maig. L´Spies va anar a la tarda a fer un discurs animant ells treballadors en vaga de la fàbrica McCormick, que feia maquinària agrícola. El míting tingué lloc prop de la fàbrica i inesperadament es va sentir la campana anunciant la fi de la jornada. Molts participants a la reunió van decidir anar-hi a imprecar els esquirols que sortirien. Spies no els va aturar, però els va advertir que calia anar amb compte i evitar provocacions. Si haguessin cregut…

Ai las, ai las!

La fàbrica estava protegida pels detectius privats de la companyia Pinkerton, els quals van atacar primer amb porres i després van obrir foc amb els seus fusells i van matar sense cap raó dos treballadors.

Spies, profundament enrabiat va anar al seu despatx a l’Arbeiter-Zeitung, on sense pensar-s’ho gaire va escriure una editorial emocional menys assenyada que la majoria dels seus escrits. Per empitjorar-lo encara més, un col·laborador, sense demanar-li permís, hi va afegir la paraula venjança (“Vergeltung”, en alemany), que Spies no havia utilitzat en cap idioma.

Un grup independent mentre tant es reunia a un local anarquista planejant una resposta. Van decidir  organitzar una trobada reivindicativa de masses l’endemà a la Plaça del Haymarket (mercat de la palla), que de fet era només una intersecció molt ampla entre els carrers Randolph i DesMoines, on els pagesos venien a vendre els seus productes. La plaça existeix encara avui en dia i hi ha un monument en record de la tragèdia, però fou molt malmesa                             per una autopista que la talla. El grup sindicalista va convocar una gran reunió a la Plaça del Haymarket l’endemà a les 7:30 del vespre. Algun imprudent va escriure al pamflet, mig en anglès i mig en alemany, que els treballadors haurien de presentar-se armats. Spies ho va veure. Ell sabia molt bé que no es podia ni preconitzar ni amenaçar la violència. A ca’ls anarquistes oficialment no manava ningú, però ell va dir ben clar que o treien aquesta crida a les armes o no hi anava. Així ho van fer (però tots els diaris de la patronal van reproduir l’original amb les amenaces de resposta armada, que no havia vist gairebé ningú). Segons va explicar el diari hostil Chicago Tribune, els volants van ser distribuïts a la ciutat per un “home misteriós a cavall”. Potser era un dels genets de l´apocalipsi.

La confrontació

No obstant la reputació dels anarco-sindicalistes de ser grans organitzadors, el míting del Haymarket fou un desastre total d’organització difícil de creure. A més estava plovent de mala manera. A quarts de vuit ja es feia  fosc i hi havia poca il·luminació. Havien convocat uns 20.000 vaguistes, però se’n van presentar menys de 2.000.

Algú s’havia descuidat de notificar els oradors anunciats, que no en sabien res. Una hora després, al final a algú se li va acudir anar a l’Arbeiter-Zeitung, on estaven fent una tertúlia. L’Albert Parsons hi va anar tot seguit. Es va enfilar mullat i bastant a les fosques a la plataforma d’un carro espatllat que per casualitat hi havia (immortalitzat al monument actual) però va fer un discurs molt conciliador, com tots els altres que el van seguir. Prou que tots els dirigents entenien que amb violència no es guanyaria res i que el moviment fins aquell moment anava bé. S’hi havia presentat també a provocar l’alcalde de la ciutat de Chicago, que estava a la primera fila encenent un puro repetidament amb llumins perquè tothom el veiés. Potser la pluja li apagava el cigar. Al poc temps veient que no passava res, es va avorrir i s’en va anar. La policia s’ho mirava tot a una distància.

La bomba

Eren les deu del vespre, seguia plovent i gairebé tothom se´n havia anat. Un dels organitzadors, en Samuel Fielden, va reconèixer que tot plegat la trobada era un fracàs total. Seguia plovent i només li quedaven menys de dos cents espectadors. Va pujar al carro a parlar.

A pocs minuts d’una tragèdia que acabaria costant li la vida, potser hauria hagut de recordar tothom els ideals anarquistes del futur món feliç sense coerció ni ambicions artificials, amb estat i força policial mínimes, amb mercats lliures, amb pagament als treballadors de tot el valor del seu treball, amb associacions polítiques voluntàries sense supervisió, amb governs municipals forts… Però ningú sap què va dir.

El capità de la policia se li va acostar i va exigir que dissolgués la reunió en l’acte. En Fielden va respondre que perquè, que tenien permís i la reunió era legal, i que en qualsevol cas estava plovent i ell acabaria en un parell de minuts i tothom aniria a casa. Perquè els volia dissoldre? Era una xuleria.

El capità va repetir que prou i que el míting s’havia acabat. Disgustat però disposat a obeir, en Fielden va baixar del carro.

I en aquell moment una bomba amb metxa encesa va volar per l’aire, probablement llançada des d’un pis. No se sabrà mai qui la va llençar malgrat les moltes especulacions i auto-acusacions que hi va haver. Podria haver estat fins i tot un provocador pagat dels Pinkertons. L’artefacte va aterrir a poca distància de Fielden i el capità de policia, matant en l’acte el jove agent de policia Matthias J Degan.

Tota la policia va obrir el foc contra els treballadors al mateix temps, en l’acte. El caos a les fosques en la pluja i amb el fum fou horrorós. Alguns es van escapar com van poder. Un home va anar pels carrers de Chicago cridant exageradament que la revolució mundial havia esclatat.

Al final, deu policies i dos o quatre anarquistes (segons les fonts) van quedar morts a trets per terra, molt probablement la majoria o tots víctimes de les armes policials i la foscor. Prop de cent persones (o més, sempre segons les fonts) van ser ferides.

A les poques hores la repressió es va posar en marxa. Ben aviat tots els líders laborals coneguts estaven detinguts.

El procés

Enmig de la gran jubilació de la premsa majoritària, les autoritats van dictar auto de processament contra vuit dirigents anarquistes, demanant per tots la pena de mort. Un dels vuit, el més important, Albert Parsons estava desaparegut. L’advocat defensor fou el Capità Black, un home molt competent i seriós, que no era membre del moviment anarquista però sens dubte els entenia i creia en la justícia. Tots els acusats van fer cara al jutge i el jurat amb orgull i convicció. A mig procés en Parsons va decidir tornar a Chicago i entregar-se voluntàriament. Sens dubte ho va fer per solidaritat però també per arrogància perquè era un home molt segur d’ell mateix, conscient de les seves dots oratòries i la seva habilitat, convençut que podria fer declarar innocent a tothom si el deixaven parlar. S’ho creia prou per jugar-s’hi la vida. Es va presentar dramàticament durant una sessió del tribunal. El Capità Black volia entregar-lo de forma teatral al jutge, però li van aixafar la guitarra. El fiscal, que ho sabia tot per un espia, es va girar el moment que Parsons entrava a la sala i el va assenyalar amb el dit cridant que un criminal buscat havia aparegut i que en demanava l’arrest immediat. Tot havia d’anar molt malament.

El procés va ser un verdader ultratge contra el sentit comú, la decència i qualsevol noció de jurisprudència. Van considerar prop de mil jurats per acabar triant-ne vuit representats dignes de confiança de l’establiment comercial, polític i religiós. Els prejudicis ho dominaven tot i el defensor no va poder fer res. Un testimoni, per exemple, va declarar que ell era l’expert en explosius de la policia i que havia trobat dinamita al local de l’Arbeiter-Zeitung. I com ho sabia que era dinamita? Perquè en va prendre una mica, la va portar a la vora del llac de Michigan, i va explotar. No hi havia cap dubte. Testimonis tampoc. Així d’estrictes van anar totes les proves. Van ser acusats d’anti-americanisme. Tècnicament, com que no es podia provar que haguessin fet res, la càrrega era d’haver incitat a la insurrecció i la violència, cosa que certament no havien fet. Era evident que cap dels deu era culpable dels fets del Haymarket, però així i tot, set van ser condemnats a mort.

Van apel·lar al Tribunal Suprem de l’Estat d’Illinois que va fallar contra ells. Després van apel·lar al Tribunal Suprem dels EUA que va respondre que en aquell cas la jurisdicció era exclusivament de l’Estat i que no els tocava ficar-s’hi . Diuen que al Regne Unit, on el cas se seguia apassionadament, en George Bernard Shaw va declarar que si volien executar a algú, ja tenien aquests jutges per començar.

No obstant l’horror d’Europa, molt sensible a l’abús de la justícia, una data fou fixada per a l’execució de cinc anarquistes, mentre que dos van ser commutats. Aquest temps final a la presó no va deixar de tenir les seves curiositats. Tots podien donar entrevistes a periodistes que escrivien articles melodramàtics. A un dels condemnats li va nàixer un fillet. En Spies es va casar per poders amb una núvia, en Parsons va vendre les seves memòries a un periodista i per ajudar la família, va  fer un bot de fusta amb un ganivet (!) que es va vendre per $150. Més incomprensible encara és la forma com es va poder suïcidar el dia abans de l’execució un dels sentenciats: algú li va portar un explosiu que ell es va ficar a la boca i va explosionar.

L’execució dels quatre sobrevivents tingué lloc  l´11 de Novembre de 1887. Els condemnats van ser conduits a la forca vestits en túniques i caputxes blanques. Tots van cridar Hooray for Anarchy!, el crit de combat de l’anarquisme militant a Amèrica. En Parsons va intentar dir unes paraules finals però van obrir la plataforma i van quedar tots penjats abans que pogués acabar la primera sentència. Hi havia uns 170 testimonis. A l’exterior, co-religionaris cantaven la Marsellesa. La Chicago Tribune ho va resumir tot: “Van morir com a Infidels i Anarquistes”. El cap de policia de Chicago es va vanagloriar: havia decapitat els moviments reivindicatius obrers per 50 anys. L’home era massa modest: havia eliminat l’anarco-sindicalisme als EUA per sempre.

Enterrament. L’odi s’institucionalitza

Un xic incongruentment, les autoritats van permetre una gran processó funeral des del centre de Chicago fins al cementiri alemany de Waldheim (avui en dia a Forest Hills, en cas que algú vulgui anar-hi). Hi havia banderes, pendons, cors, cançons alemanyes i americanes, etc. Al cementiri, el Capità Black, l’advocat defensor, va pronunciar una eulògia commovedora. Fou seguit per discursos funeraris en alemany i anglès.

Com va acabar tot? No ha acabat encara. Dos enemics s’havien trobar cara a cara, i tots dos havien vessat sang i volien tenir raó. El Haymarket aviat fou embellit amb una gran estàtua de bronze del primer policia mort representat amb un braç en alt, inaugurada pel seu fillet petit. Va ser molts anys abans del salut feixista, però aquest braç molestava a tothom.  El lloc va esdevenir el centre d’una commemoració anual de la dreta a favor de l’ordre i la llei. Els policies hi dipositaven flors, corones, disparaven salves d’escopeta, feien discursos. Les famílies dels policies morts sempre hi assistien. El monument del policia esdevingué un símbol, un magnet per als dos bàndols. A primers del S XX un tramviaire va fer xocar intencionalment el seu tramvia amb l’estàtua i la va enderrocar. Ja en tenia prou de veure-la cada dia amb el braç enlaire, va explicar. La ciutat la va reconstruir. Després van venir les pintades, la brutícia. Durant la guerra del Vietnam, radicals van explosionar una bomba entre els peus i la van fer malbé. La ciutat la va reconstruir per segona vegada. El mateix grup la va tornar a fer saltar. Fou reconstruïda per tercera vegada, però aquesta vegada la van posar al pati de l’escola de policia de Chicago, on segueix fins al present. Al final… ja ho veurem després.

També el cementiri  de Waldheim esdevingué un lloc de pelegrinatges i homenatges anuals, aquest cop de l’esquerra. Hi van construir un monument amb una escultura de la justícia amb el cap cobert per una caputxa en horror. Fou inaugurat pel fillet de l’Albert Parsons. El paral·lelisme amb el policia del Haymarket era palès. L’esquerra també hi anava cada any.

Al final el govern va decidir que després de 80 0 90 anys, més valia fer les paus. Els Federals van posar una placa al cementiri declarant que els fets del Haymarket tenien interès històric nacional en la història dels moviments pel treball als EUA. I la ciutat va bastir al Haymarket un monument als sindicalistes: una reproducció del carro des del que havien parlat aquell vespre tan fatal. I el policia lleig amb el salut pre-feixista del braç alçat es va quedar per sempre a l’escola de policia.

Després d’això i amb la Guerra Freda ja agonitzant, un grupet d´historiadors va anar als arxius a estudiar els documents del cas. Es van endur una sorpresa memorable: no en quedaven  perquè en circumstàncies desconegudes havien estat traslladats a un altre arxiu a la ciutat de Berlin Oriental, capital de la desapareguda República Democràtica Alemanya. Com va anar això? Un altre misteri

Jane Addams o el Paternalisme Triomfant

La Jane Addams era una noia de paternalisme notable,  filla d’un banquer molt ric, que al final va arreglar el problema de les vuit hores a Chicago. S’estimava molt les dones de la classe obrera. A vegades menjava amb elles i es passava un dia treballant a una fàbrica. Sempre deia que tot es pot resoldre amb amor, bona voluntat, comprensió i caritat. Enlloc de confrontacions i violència, calia parlar bé amb els responsables i fer-los entendre com són les coses, pobrets obrers. Al poc temps, la Chicago Tribune ja declarava que ara sense anarquistes ja es podia parlar seriosament de les vuit hores. I així, gràcies a aquesta santa dona, el problema de les vuit hores va quedar resolt a Chicago.

El resultat de tot

Del Haymarket i de les execucions se’n va parlar a tot el món excepte als EUA en general amb una simpatia considerable deguda a la causa justa de les vuit hores. La víctima més gran fou sens cap dubte el moviment anarquista, que havia anat de pujada fins aquell moment. Els seus enemics van aconseguir retratar-los en la visió popular com a gent violenta, anti-americana i sense seny. La caricatura tan exitosa de l’anarquista com a un home amb gorra de treballador duent una bomba encesa a la mà dreta, que tothom coneix, ho va dir tot i ha marcat la percepció d’aquest moviment fins al present. Avui en dia anomenen sovint ¨anarquistes¨a la TV qualsevol organització violenta. No és que no hi hagués hagut mai gent violenta entre els anarquistes, que sí que en va haver, però aquesta caracterització no la mereixen més que diguem els socialistes que van produir molts terroristes i en qualsevol cas els del 1 de Maig no havien fet res.

Entre els intel·lectuals i professors d’Universitat queden avui en dia molts pensadors familiars amb les obres publicades del corrent, només que ara prefereixen anomenar-se llibertaris i ja fa molt de temps que van trencar tota mena associació amb l’esquerra política. Proablement Noam Chomsky és la figura llibertària d’esquerres més coneguda. Quant als llibertaris de dreta, que també sempre n’hi ha hagut, estant a favor del comerç lliure i sobretot de les llibertats individuals, als EUA s’han establert fermament com a corrents radicals però minoritàries dintre del Partit Republicà. La seva forma més visible és el moviment anomenat Tea Party. En aquest moment els Senadors federals Rand Paul, Marc Rubio i Ted Cruz, tots tres candidats a la Presidència amb poques possibilitats, en són exemples. Els Americans són un poble immigrant que va venir a treballar i vol que el deixin sol sense les ideologies, guerres i autoritats que hi havia a Europa. I vol quedar-se amb els diners que guanya i no li agrada reconèixer funcions estatals. Per això el llibertarianisme (sobretot de dretes) és tan fort al país. El seu centre intel·lectual és el poderosíssim Cato Institute a Washington.

El 1 de Maig, festa del treball

El 1889, el cap de la nova confederació americana del treball AFL, Samuel Gompers va escriure al Congrés de la Segona Internacional, que s’acabava de reunir a Paris que havia decidit organitzar una gran manifestació a tots els Estats Units a favor de les vuit hores que tindria lloc el proper 1 de Maig en memòria dels “màrtirs” de Chicago i que demanava que el Congrés de la Internacional s’hi afegís. Els assembleistes van aprovar immediatament. Havia de ser una festa lúdica del treball allò que volien, però era evident que tots tenien a la memòria la tragèdia recent del Haymarket, i la tria del dia era una commemoració dels americans morts. Les manifestacions del 1 de Maig a tot el món industrialitzat van ser un èxit tan aclaparador que es va decidir repetir-les anualment.

El 1889 ja hi havia una dissensió creixent i irreparable entre socialistes i anarquistes, que ja era oberta i pública i els anarquistes no eren ja membres de la Internacional.

Amb el temps molta gent ha intentat apropiar-se la memòria dels homes del Haymarket: primer els anarquistes que aviat desapareixerien de l’escena, després els comunistes i els socialistes. Què devien voler aquests del Berlin Oriental que es van quedar amb tota la documentació? Quan el 1 de Maig esdevingué festa oficial a la Unió Soviètica stalinista, el Congrés Americà va dedicar el 1 de Maig com a ”Dia de la Lleialtat” (durant la Guerra Freda “lleial” era una paraula codi volent dir anticomunista) i va confirmar que la festa americana del treball (Labor Day) se celebraria per sempre més el primer dilluns de Setembre, marcant la fi de l’estiu.  Avui en dia, pocs americans saben res del cas del Haymarket. Si pregunteu, us respondran sempre que el ”May Day” és una festa comunista. Després Pius XII la va convertir en la festa de Sant Josep Artesà i fins i tot un Dictador espanyol el nom del qual no vull ni recordar, en va fer una festa oficial amb jocs obrers que tenien lloc davant seu a l’estadi de Chamartín del Real Madrid. I molts partits socialistes del món es pensen i afirmen per hostilitat a l’anarquisme que la diada es deriva de la festa popular anglesa del Maypole que tenia els seus orígens en temps prehistòrics i que fins i tot els primers immigrants a Amèrica ja la celebraven.

Però el drama de les vuit hores, almenys a la mateixa feina, ja s´ha acabat.

JOANOT  (Joan Gil)

 

Depressió i la tragèdia de Germanwings

7, abril de 2015 per Joanot

 

Hem sentit parlar massa i sense prou coneixement del paper que una malaltia mental ha pogut tenir en la recent tragèdia d’aviació. El resultat pot haver empitjorat encara més el sofriment dels pacients que en pateixen amagats i en secret, ja arraconats  per les dificultats en trobar ajut i tractament eficaç i estan exposats a tota mena de discriminacions i burles,  a les què ara caldria afegir la por de que puguin ser criminals i que cal protegir-se d’ells. Una malaltia mental no és diferent d’una malaltia del cor o del fetge i hauria de ser molt més fàcil trobar assistència sense necessitat d’amagar-se ni de patir recriminacions absurdes (“hauries de fer un esforç”, “només et falta la voluntat”, i molts altres disbarats).

La depressió,una malaltia freqüent

És poc probable que hi hagi  lectors que no hagin patit mai un episodi depressiu. Passen coses dolentes en la vida: desavinences greus amb la parella, una pèrdua econòmica, una mort sobtada, un accident… Com que tots sabem que cal superar l’episodi, ens en recuperem, però tots tenim familiaritat amb  la tristor i el desànim que aquestes coses produeixen, l’insomni, les premonicions, el desinterès pels esbarjos que abans ens agradaven… La majoria de gent se’n surten tots sols però sempre hi ha un grup que no pot i queda empresonat i aïllat  dintre un episodi depressiu que no li permet resumir vida normal. Als Països nòrdics tenen la depressió hivernal, que els ataca quan hi ha poc llum. Alguns d’aquests pacients podrien beneficiar-se d’alguna psicoteràpia que els ajudés a reestructurar els seus pensaments allunyant-los de les conclusions falses, a aprendre com identificar i rebutjar associacions negatives, a entendre millor les reaccions i punts de vista dels altres. El problema és trobar aquest tractament i perdre la por de quedar estigmatitzat com a malalt mental (com a un boig perillós, potser) per tota la vida.

Quan la depressió és greu o molt greu

Evidentment, la majoria d’episodis de depressió poden ser dolents però no són sempre greus. N’hi ha, no obstant, que en són i molt. Aquests casos, com sempre, són el resultat de factors genètics, ambientals, de l’educació i també d’algun incident desencadenant. El desventurat malalt veu literalment com la  llum del món i el sol s’apaguen i queda tancat en un món de tristor, desesperança, sentit de culpabilitat, pèrdua d’interès en tot, cansament, pèrdua de concentració, insomni o el contrari, pèrdua d’apetit i de pes o el contrari, i moltes vegades, plans de cometre suïcidi. En canvi, contràriament al que certs comentaristes semblen pensar, els malalts de depressió profunda no planegen matar ni fer mal a ningú si no és a ells mateixos. Sovint hi ha diferències entre els símptomes de les dones (sovint dominades per tristor i falsa culpabilitat) i dels homes (més irritables i amb més insomni). El tractament mèdic ha progressat considerablement i és possible ajudar a molts d’aquests malalts. A més, alguns episodis arriben només un cop en tota la vida, encara que també poden esdevenir crònics.

Això ens  porta al cas de l’aviador. Un problema és que els seus metges no poden parlar-ne. Als EUA el secret professional és una cosa molt seriosa amb lleis federals severes, però no sobreviu al malalt. Un cop mort, el metge, com qualsevol persona que ha conegut coses íntimes degut a les seves activitats professionals, ha de seguir sent discret sense difondre secrets del difunt però l’obligació absoluta del silenci professional ja ha caducat amb el traspàs del patient i a aquest país els metges poden parlar amb la policia i els jutges (que també tenen l’obligació de ser discrets). Ens quedarem probablement sense saber quina era la malaltia del co-pilot, que, a més de la depressió, podria haver patit  d’altres malalties mentals addicionals, cosa que és freqüent. Si el pacient no hagués aconseguit amagar la seva malaltia als metges de la companyia d’aviació, li haurien hagut de donar una llicència per volar? No, de cap manera. No és perquè la depressió sigui una malaltia perillosa, sinó perquè és impossible confiar una feina perillosa i de tanta responsabilitat a un home malalt, la ment del qual podria estar ocupada o bloquejada o alterada per medicines que pren en un moment de perill. Simplement, no es pot confiar en què pugui respondre a una emergència com cal. Segons sembla, el co-pilot s’havia recuperat del tot d’un episodi de malaltia mental durant la seva formació. Fins i tot, assumint que aquesta informació sigui verdadera, que la recuperació fos completa, cosa perfectament possible en el cas de la depressió, no se li pot donar la llicència perquè podria tornar a recaure en un segon episodi i amagar-ho, donades les conseqüències.

Els criminals serials i les malalties mentals

Els depressius no són perillosos, si no és per a ells mateixos. Altres malalties, en canvi, en ocasions rares sí que podrien ser perilloses. El problema és molt difícil d’estudiar perquè la investigació mèdica depèn d’observar molts casos i d’això n’hi ha pocs. Potser el lector recordarà com un noi jove armat fins les dents, després d’assassinar la seva mare va entrar a una escola primària a Connecticut i va començar a disparar contra nens petits, assassinat-ne uns quants. En aquest tristíssim cas, l’atacant havia estat diagnosticat amb esquizofrènia paranoide. El problema seria explicar com és que tenia accés a armes de foc de combat. El mateix sembla haver  passat  en el cas del  xicot que vestit de Batman va obrir foc a l’interior d’un cinema a Denver, matant espectadors després d’haver estat diagnosticat. Cal afegir no obstant que el diagnòstic d’esquizofrènia paranoide és relativament freqüent, violència és rara i que no hi ha una base racional per tenir por de la immensa majoria d’aquests pacients. Per als  professionals, el repte seria tenir una forma d’identificar els pocs que són potencialment perillosos. Vull canviar de tema, perquè esquizofrènia  és un  tema molt difícil del que no parla aquest apunt.

Els desordres de la personalitat

Sempre m’ha interessat el tema dels assassins serials, la gent que sense cap raó durant un període molt llarg, sovint anys cometen crims contra gent desconeguda, sense explicació. Quina és la relació entre aquests casos i la condició mental dels perpetradors? Sembla que gent normal no podria fer mai aquestes coses. Hi ha alguns estudis seriosos  publicats i també  investigadors que en parlen en públic. El problema és el de sempre: no hi ha prou casos estudiats per estar segur  de res. Sovint hom llegeix o escolta que hi ha gent “malvada” Si que n´hi ha, però és molt difícil definir què vol dir exactament aquesta paraula. Aquest autor no seria mai capaç d’explicar breument que són els desordres de la personalitat. Diguem això: tots tenim una personalitat, que la família, els amics i els companys a la feina coneixen. A vegades fins i tot es pot predir què farem en una situació  concreta i els amics saben quines coses ens agraden o no. Intuïtivament, doncs, tothom entén  què vol dir personalitat. La personalitat que tots tenim és el resultat de la interacció dels gens rebuts dels pares, del nostre entorn i també de l´educació. Una altra cosa que tothom sap,és que costa molt o es impossible canviar els trets bàsics de la nostra personalitat individual. Tots som com som. Com Déu ens ha fet, diuen alguns, que creuen més en la genètica.

Hi ha casos quan la personalitat d’una persona té característiques que fan perillós un individu o el posen en conflicte constant amb la societat. Viuen al món, però l’engranatge o l’encaix no funcionen i la situació  pot acabar malament. Potser algú recordaria un personatge de TV que ho va fer cèlebre: Dexter. A la series explicaven molt be el problema bàsic de la seva personalitat anormal. El problema no era que hagués adquirit una malaltia, sinó la forma com era. Dexter era generalment un home simpàtic i intel·ligent (com són sempre els psicòpates de la seva natura), però no podia sentir res pels altres. Tothom ha mort una formiga o una mosca. En sentim remordiment? A ell li passava igual matant éssers humans. No li feia res i ho feia simplement perquè podia fer-ho. Reconeixent el problema, el seu pare, amb una saviesa extraordinària havia aconseguit imposar-li un codi de conducta: només podria assassinar la gent que s’ho mereixia. Dissortadament, en la vida real hi ha Dexters sense codi moral inhibitori que se senten autoritzats a fer mal per entreteniment. Alguns psiquiatres han volgut introduir una nova categoria de psicopaties, anomenades psicopaties criminals, però aquesta novetat no ha estat admesa al llistat oficial de condicions que poden ser diagnosticades. Els casos greus son un problema molt gran, perquè malgrat els seus drets constitucionals, apart de ficar-los per sempre a una gàbia per evitar el perill que representen, no s’hi pot fer gran cosa. Hi ha formes no tan extremes de la condició. No assassinen ningú però es fiquen, si poden, als cossos de policia, a l’exèrcit o a posicions on poden exercir el poder que necessiten.

La BBC va fer entrevistes recents amb gent qualificada que havien volgut estudiar el problema dels assassins en massa. Un d’ells afirmava que el trastorn bàsic d’aquesta gent és el desordre de personalitat anomenat “narcisista” que és una sobrevaloració greu de la importància i intel·ligència de l’individu. Ell es pensa que es un nou Einstein o Steve Jobs o Leonardo Da Vinci, o Messi, una persona extraordinària que farà contribucions decisives a la Humanitat  i acabarà reconegut com un geni. Sembla que el co-pilot va fer una declaració en aquest sentit a una nòvia. Un dia o un altre, el malalt acaba de veure que aquesta glòria tan esperada no arribarà mai i s’enrabia per la indiferència o imbecil·litat del món on viu i planeja una sortida en flames per donar una lliçó a tots aquells que li van negar una oportunitat i al mateix temps immortalitzar el seu nom.

Psiquiatria es una ciència molt complicada i amb molts problemes mal resolts i condicions difícils de tractar. Però una cosa clara és que molt pocs malalts mentals són perillosos. La resta de la gent en són molt més.

 

Joan Gil

 

La lluita per la igualtat de les dones i Gloria Steinem

10, març de 2015 per Joanot

Gloria_Steinem_2008 Llegir la resta d’aquesta entrada »

Aviat els cotxes no necessitaran conductor

26, febrer de 2015 per Joanot

El tema dels cotxes que poden circular i fer-ho tot sense accidents ni conductors humans ja fa temps que s’ha discutit als mitjans de comunicació. Un dels problemes més greus d’aquest tema és el recel tant del públic com de tots els governs que ja estan estudiant les lleis que convindrien. Fa molts anys que es va fer a Nova York una exposició del món del futur. Es pensaven en aquells temps que els automòbils anirien l’any 2,000 per les autopistes guiats i protegits fins a un cert punt per ones de ràdio o per una mena de carrils magnètics, cosa que eliminaria els accidents. Les prediccions del futur han fallat desastrosament moltes vegades. En aquest cas sembla que el contrari està passant. La gent no es vol creure que la feina de xòfer podria desaparèixer a un futur molt pròxim.

Treient el cotxe del garatge.
Un dels problemes de viure tan lluny com jo és que desconec les ofertes comercials que hi ha actualment a Catalunya o altres llocs d’Europa, però als EUA aquest any ja es veuen anuncis per TV de cotxes nous que poden aparcar tots sols i fins hi tot n’hi ha tres (Ford, Honda, Subaru) que prometen fer impossibles les col·lisions frontals. No n’he vist encara cap, però la premsa tècnica ja fa temps que parla d’aquestes coses. Una altra aplicació inevitable és l’avís al conductor quan condueix tocant o passant la línia de separació dels carrils o les direccions. En algunes aplicacions, l’auto avisaria tres vegades fent sorolls diguem en un parell de minuts i si el conductor torna a fer-ho, l’auto frenaria i aparcaria tot sol, assumint que el conductor està massa cansat o intoxicat, o està escrivint missatges. Sempre surt algú preguntant què passa quan neva o hi ha boira. La resposta és que el cotxe té programaris diferents per aquests casos o es pot negar a funcionar automàticament.

A un país on, excepte a Nova York, gairebé tothom viu a cases individuals amb garatge, una de les coses que més preocupen i fan angúnia als ciutadans amb criatures petites a l’habitatge és enxampar un nen fent marxa enrere quan el cotxe està sortint al carrer amb visibilitat limitada. És una cosa molt tràgica que ha passat moltes vegades. Sabent-ho, ja fa temps que molts autos nous, probablement la majoria, venen equipats amb una càmera de televisió instal·lada al costat de la matrícula que ensenya al conductor la imatge de darrere a la petita pantalla de vídeo que normalment s’utilitza pel navegador o el GPS (amb la funció principal d’ensenyar els mapes locals i deixar escriure o buscar l’adreça on es vol anar). Aquesta tele activada quan el cotxe recula fou possible gràcies a les mides tan petites,la qualitat i el baix preu de les càmeres modernes. Hi ha alguns cotxes que a més tenen un segon mecanisme de seguretat encara més contundent: un sistema Sonar que frena el cotxe en sec si hi ha un obstacle de qualsevol mena al darrere. Perquè només al darrere?

Treballant en secret

Fa un parell d’anys Google va anunciar que estaven treballant en un cotxe de turisme que podria circular tot sol pel carrer. Molta gent va riure, afegint que no se’n fiarien mai. Però va resultar que Google no era el primer i que pràcticament la majoria de grans marques automobilístiques ja feia temps que hi treballaven sense dir res i que tots creien que aquest desenvolupament és inevitable i desitjable. Una de les firmes més convençudes es Volvo, famosa pels estudis exhaustius que sempre han fet de tots els accidents mortals i de com s’haurien pogut evitar fent canvis a l’auto. El gran premi de l’estudi no és produir una nova joguina cara sinó REDUIR EL NOMBRE D’ACCIDENTS. Perquè hem de viure amb la por constant de conductors intoxicats, drogats, desconsiderats, ineptes o escrivint missatges? O en el temor de la mala fortuna, d’un segon d’inatenció, d’una fallida dels frens? O la temptació d’anar a una velocitat temerària? Això no es pot resoldre fent campanyes de ràdio o posant anuncis. Un dia o altre, aquestes coses s’ha d’acabar. Els ordinadors no s’equivoquen i obeeixen ordres.

La llarga distància
Resulta que és no sols factible, sinó que està pràcticament resolt, programar i equipar cotxes per anar lluny, com diguem de Barcelona a Perpinyà o València. Els instruments de navegació són cars, ocupen espai (coses que es podrien arreglar) però dissortadament el cotxe no es pot fiar de càmeres o informació originada al nivell del cotxe i necessita una mena de torre molt lletja instal·lada al sostre. Quantes vegades hem trobat que el cotxe de davant no deixa llegir ròtules amb informació o veure el semàfor? Un sistema de circulació automàtic necessita veure per endavant a certa distància, en una caravana hauria de poder estudiar què fan els 4 o 5 autos que hi ha al davant, i per això cal la torreta, si no se li acut un remei a algú.

Però de problema no en queda cap. Unes quantes companyies europees han aconseguit fer anar cotxes sense xòfer actiu des de Munic a Hamburg per autopista, sense cap problema o accident, a bona velocitat i obeint totes les lleis i avisos de precaució. Als EUA hi ha hagut èxits comparables. El problema pitjor sembla ser convèncer les autoritats perquè deixen circular per vies públiques aquests cotxes preparats, i quines condicions formulen. Ja veurem què passarà quan comencin les discussions polítiques i públiques inevitables sobre el tema. A un dels Estats Units, quan van sortir els primers cotxes motoritzats, van obligar a fer córrer un home amb una bandera avisant del perill al davant del cotxe.

I localment, què passa? Va bé, però no tant com caldria per poder fiar-se’n. El problema són les coses inesperades que passen sempre a la ciutat i els acudits que te la gent pel carrer, que no es poden preveure i és molt difícil escriure programari de reacció. En un article, un periodista explicava com va acompanyar al director d’un programa de casa seva a la feina i que hi arribava cada dia sense problemes ni necessitar intervencions humanes fins que un dia va haver de fer una intervenció d’emergència perquè el cotxe no sabia què fer. Arribat al despatx, el tècnic es va posar a treballar en l’acte en un “patch” al codi per corregir el problema dient que tots els conductors de prova tenien instruccions d’escriure els detalls de l’incident i enviar-li en l’acte. Les coses inesperades que passen als llocs on viuen i es belluguen homes, vet aquí un problema difícil.

Atropellant un ninot
Hi ha una demostració que agrada sempre molt als experts. Un periodista que va anar al laboratori de Volvo ho explica així: el van dur a una pista de proves i el van fer seure al volant d’un cotxe preparat. Un empleat va treure un ninot molt realista vestit com un nen de 10 o 12 anys i el va plantar al mig de la pista, dient al periodista que posés en marxa el cotxe i atropellés el “nen”. Fou impossible. El cotxe tot sol o s’aturava davant del nin o feia un arc al voltant i recuperava la direcció original després d’evitar-lo. Almenys per ara això s’aconsegueix gràcies a l’escombrat per un raig de sonar que registra l’existència i posició exacta de l’obstacle. En aquest moment, sembla que aquesta millora, ja existent des de fa temps per la marxa enrere, pot ser implementada de forma tan fàcil com segura, però a un preu considerable que sens dubte baixarà. Acabara essent obligatòria.

Prediccions
Ja s’ha adonat molta gent que el futur no el pot predir ningú. No obstant es pot explicar allò que els experts es pensen. Diuen que hi ha un nombre de procediments automàtics que poc a poc, com totes les innovacions, s’aniran introduint als nous models. Els motors actuals són molt diferents dels que hi havia fa vint anys. L’aparcament i la prevenció de col·lisions en són exemples clars de coses que ja es poden fer sense problemes. La qüestió del preu sens dubte reduirà la velocitat d’aquestes innovacions sense aturar-les.

I quan podrem pujar al cotxe, triar a la pantalla l’opció “A visitar en Jordi”, prémer un botó i anar-hi com si s’estigués al metro? Ells diuen que potser arribarà als anys 20, i si no als 30. Però arribarà, encara que sigui als 40, perquè les morts i altres calamitats del tràfic s’han d’acabar. Per ara, si veieu que s’acosta un cotxe amb una petita torre de metall al sostre i un conductor llegint l’AVUI, sisplau, no us poseu a córrer que no hi ha perill.

Joan Gil

El President Obama i la Islamofòbia

14, febrer de 2015 per Joanot

Tragèdia a Chapel Hill
El President Obama ja fa temps que va aconseguir desenganyar a tots els progressius (que és com l’esquerra és anomenada als EUA), sense els quals no hauria arribat mai al poder. Feia discursos fantàstics, posant-se al nivell dels millors oradors que aquest país ha conegut, va anar al Cairo a prometre una era i una política noves i la fi de la guerra impopular de l’Iraq. Un acadèmic va escriure recentment a la famosa revista Harper que ens va enredar a tots (fins i tot inesperadament al Comitè Nobel) presentant-se, abans que el coneguéssim, com una cosa que ell no era i que de fet ha resultat el President més imperialista de la història dels darrers temps. El drama tan recent a la ciutat on està situada la famosa Duke University a Carolina del Nord, ens ha tornat a fer pensar que o ell o els seus consellers o no toquen o no es preocupen per la tragèdia de la conversió al Gihadisme dels nostres ciutadans joves musulmans.

L’incident va començar a una urbanització de condominis (pisos i habitatges de propietat individual) a Chapel Hill, una ciutat molt tranquil·la amb universitats i instituts de recerca famosos. És un lloc agradable, més aviat pla i molt verd amb bon clima. Al lloc vivia un home desagradable, divorciat, de cinquanta-tants anys, que sempre publicava al seu Facebook fotos del fusell automàtic del que era propietari i de fet a vegades trucava a la porta de veïns que l’havien molestat amb el fusell a la mà. Era molt mal vist perquè confrontava als residents amb amenaces, queixes i ordres. Curiosament, ningú es va queixar mai a la policia. Sobretot semblava vigilar molt l’aparcament. Com que els habitatges són de propietat, no hauria estat fàcil treure’l fora.

L’home va veure arribar un mal dia el cotxe d’uns veïns musulmans acomodats i amb carreres, ocupat per tres joves estudiants, tots d’uns vint anys, que eren un matrimoni recentment casat i una germana de la dona. Va sortir amb el seu fusell i aviat es va desenvolupar una disputa amb els joves sobre si el lloc on havien aparcat era per residents o reservat per visitants, un tema que era una de les seves obsessions. L’home va disparar el seu fusell tres vegades i els tres joves musulmans, que naturalment anaven desarmats, van caure abatuts.

La Policia i la Casa Blanca no s’ho prenen seriosament
Per a la policia es tractava simplement d’una disputa entre veïns per un aparcament de cotxes, i van decidir ignorar el caràcter racista i xenofòbic del crim, que a tothom li semblava transparent. I si els tres morts haguessin estats negres enlloc de ser musulmans d’arrels al Pakistan? Curiosament la Casa Blanca, que fa tants sermons sobre la convivència i la tolerància tampoc s’hi volia ficar. Cal ser molt ignorant per no veure immediatament el perill, no sols pel gran nombre de musulmans que viuen al país, sinó també perquè els webs gihadistes a l’internet contínuament repeteixen al seu jovent que els musulmans són odiats i maltractats a tots els països occidentals i que no hi ha més remei que escapar per salvar la vida i lluitar a mort. El cas de la presó d’Abu Graib i les morts de civils al Mig Orient pels drons i atacs aeris dels EUA són dos dels arguments principals usats amb tant èxit pels reclutadors gihadistes que viuen entre nosaltres. Ara ja en tenen un altre.

Als dos dies del crim,i quan ja arribaven les queixes i els avisos de tot arreu, finalment a la Casa Blanca ho van entendre. Al funeral de les tres víctimes a Chapel Hill es va presentar tanta gent, que van haver de traslladar-ho a un camp de futbol. Musulmans van començar a manifestar-se a tot arreu i de sobte una multitud es va presentar fent una sessió de precs musulmans tocant el sòl amb el cap al Parc Lafayette davant de la Casa Blanca. Ara es veu que al final sí que el President ho ha entès i s’ha dignat fer una condemnació pública. Massa tard. Els gihadistes han tornat a marcar. Una disputa a un parking i si no, res?

Guerres, guerres i més guerres
El Sr Obama es va fer elegir amb la promesa d’acabar amb la guerra d’Iraq, cosa que va aconseguir molt poc a poc i tal com veiem ara, molt incompletament. Va encetar i no ha acabat mai la guerra d’Afganistan, que ja dura uns deu anys. A Palestina sí que va intentar imposar a Israel un tractat de pau, però el van fer recular amb la cua entre les cames. Noves guerres van esclatar a Síria, al Iemen, a Somàlia, al Caucas rús, al Líban, a Nigèria, a Cameroon, a Chad a Niger, a Mali, a Algèria, a Líbia, cada dia hi ha més conflictes i més règims que trontollen a Aràbia, i els israelians segueixen boicotejant qualsevol negociació am Iran, insistint en un bombardeig i una nova guerra. El Sr Obama ha presidit sobre tot això de forma molt impotent, simplement responent amb força i encara més violència. No es pot negar que certes coses necessitaven una resposta militar, però ningú viu sota la impressió que hi hagi també una resposta política contundent ni un anàlisi digne de crèdit de la situació. Seguirem veient guerres i destrucció fins i tot a l’Occident per molts anys. I l’esperit i els canvis anunciats al Cairo, on són? Tot sembla com un vaixell al mig d’una tempesta, que no pot anar on vol ni fixar la seva destinació. Si els temps feliços del President Bush poguessin tornar, quan nomes hi havia una sola guerra…

L’esquerra americana i Obama
El President no fa gaires conferències de premsa, preferint en canvi viatjar a ciutats provincials i presentar- se a”town meetings” (reunions i respostes a preguntes de gent suposadament comú, que no es preocupen d’assumptes massa complicats). No obstant, els periodistes han aconseguit preguntar-li la seva opinió sobre la hostilitat creixent dels cercles progressius a la seva política, ja tan dolenta com la dels Republicans. Ell contesta sempre de forma molt arrogant, com un emperador ofès per súbdits desvergonyits. Però, deixant de banda la qüestió completament descontrolada de les guerres gihadistes, hi ha altres coses:

Un exemple és la qüestió de la protecció de la intimitat i el magatzematge de trucades telefòniques, que ha posat els dos gegants de la indústria, Google i Apple, en peu de guerra. Imagineu-vos la seva ràbia i sorpresa quan fa unes setmanes, després de l’incident amb el Dictador Nord-Koreà, agents del govern es van presentar a la seu d’aquestes companyies a obrir físicament certs ordenadors i ficar-hi per força “chips” propis dient que els necessitaven per saber d’on havien vingut els atacs en defensa del Dictador. Tant Google com Apple han respost desenvolupant un sistema d’encriptació impossible de penetrar i negant la clau al govern sempre que el Congrés no faci una llei exigint-lo, cosa molt poc probable. I Obama segueix parlant d’Edward Snowden com un traïdor i un delinqüent que hauria d’anar a la presó per espionatge. Cada dia hi ha més gent que ho veu de forma diferent.

Un altre exemple seria l’assumpte de la llei establint l’assegurança obligatòria de malaltia, l’únic èxit legislatiu d’Obama. En principi, fou un succés notable però mirant els detalls, no sembla gens ben feta. Els qui no reben una assegurança de malaltia de l’empresa (com la que jo vaig tenir sempre durant tota la carrera) tenen l’obligació de comprar-ne una sempre d’una companyia privada, que només vol guanyar diners. Si no ho fan han de pagar una multa en forma d impostos addicionals. Ofereixen alguns plans a bon preu que exclouen moltes coses i sobre tot exigeixen co-pagaments enormes, de $7,000 en el pitjor cas (molt freqüent) Hi havia sempre l’alternativa de simplement admetre malalts més joves a Medicare, l’assegurança federal per als ancians de més de 65 anys, que funciona força bé. Enlloc d’això, el govern va oferir un negoci fabulós de milions de pòlisses noves obligatòries a una indústria privada, que segur que no farà res per controlar els preus cada dia més astronòmics. Podria ser molt be que el Tribunal Federal Suprem acabes amb un aspecte fonamental del programa ben aviat.

I l’assumpte de la falta de càstig o processaments contra els directors de bancs que van causar el desastre de 2008 i segueixen guanyant feliçment molts milions de sou? No són com l’Snowden, que cal empresonar.

Jo sempre dic que els polítics no han estat mai el millor que tenim als EUA. En qualsevol cas, ja queden menys de dos anys? Serà millor el successor? Ai, ai…

Joan Gil

Els empresonats per vida als EUA

3, febrer de 2015 per Joanot

Tornem als anys 70' als EUA. En aquell temps, el cor dels Americans, castigats per una guerra absurda, l'inici del problema de les drogues, mala situació econòmica, problemes polítics i una ona de crims, es va endurir. Tothom demanava càstigs durs, empresonament, més policia, lluita contra el problema de les drogues. Si algú trenca la llei enlloc de treballar, fiqueu-lo a una gàbia i llenceu les claus. Al poc temps una innovació horrible i inhumana fou inventada: les lleis del tercer cop, adoptades per molts estats. Qualsevol persona que fos condemnat per qualsevol delicte per tercera vegada, desapareixeria a una presó per la resta de la seva vida natural. Alguns criminals potser s'ho mereixien, però també van rebre la presó a perpetuitat pobres desgraciats que havien robat menjar per sobreviure. A Nova York hi va haver les Lleis Rockefeller: penes duríssimes per molts anys si la policia enxampava algú amb estufaents a la butxaca, per poc que fos. El resultat final de tot plegat: avui en dia als EUA hi ha uns dos milions de presoners, més per habitant que qualsevol altre país del món

Un altre problema ha estat l'èxit parcial però indiscutible dels adversaris de la pena de mort. Molts criminals que haurien estat executats reben ara sentències a perpetuitat sense possibilitat d'alliberació, el nombre dels quals augmenta. Amb això arriben molts problems. Què faran amb els vellets invàlids, amb els malalts d'Alzheimer, quins hospitals i tractaments mèdics tenen?

Diuen que la presó ha de servir tres objectius: càstig, protecció de la societat i rehabilitació. La rehabilitació no ha estat mai popular. El cas dels psicòpates criminals, sovint assassins serials que ho fan perquè els agrada i es pensen que són més intel·ligents que la policia, ho ha empitjorat tot. A ningú se li ha acudit defensar que són innocents per raó de defecte mental, perquè ells entenen la diferència entre el be i el mal i haurien hagut de saber controlar-se. No hi ha tractament psiquiàtric eficaç. No hi més remei que tancar-los per protegir-nos. Una justificació inesperada per la presó a perpetuitat. Un cas ben clar fou el d'aquest Sud-Africà dels temps de l'Apartheid acabat d'alliberar fa ben poc. L'home va fer salvatjades molt mes enllà de qualsevol limit comprensible del racisme i filonazisme sud-africans del temps. Era de fet un psicòpata criminal que havia trobat un sistema de satisfer els seus instints sense haver-se de preocupar de la llei o la policia. Aquesta gent sovint intenten ficar-se a la policia o l'exèrcit o a càrrecs poderosos. En principi, aquests òrgans ho saben i proven de protegir-se.

Molta gent tenen un petit costat morbós que les cadenes de TV coneixen i exploten. Molts programes americans han ensenyat a multituds feliçment assegudes a la saleta d'estar davant el monitor què passa a les presons d'alta seguretat on van a parar els condemnats. Hi ha dos problems principals: un és l'aïllament en solitari com a càstig adicional i el segon és l'odi i la ràbia indescriptibles dels detinguts que veuen sense esperança on són i què tenen per davant fins el dia de la seva mort.

Els éssers humans no poden viure completament aïllats. Però ara fa poc ens van fer saber que així viuen centenars de milers de presoners, alguns d'ells molt joves. És clar que tots se l'havien buscat però noi... Vaig veure fa poc a la tele una dona jove de 25 anys, despentinada, grassa i mal vestida a una cel.la petita. El llit només hi cabia en una direcció.Va dir als visitants que la tenien allà dintre d'ençà dels 17 anys. Moltes lleis americanes permeten jutjar als menors com si fossin adults, quan n'han fet una de grossa. Aquest règim de càstig adicional en general vol dir que el presoner s'està a la cel·la 23 hores al dia amb 1 hora d'esbarjo únic a una mena de pati i potser una dutxa setmanal... Per anys i anys. El resultat freqüent és un trastorn mental.

L'altre problema de l'odi als guardians es manifesta en moltes formes, sobretot violència inútil i molt perillosa contra una força superior. Una altra, més repugnant és el llençament de productes d'excreció humans als guàrdies a través dels ferros de la porta. Això passa tan sovint, que els guàrdies estan obligats a molts llocs a dur guants i una careta de plàstic transparent perprotegir la cara. Repetint-me jo mateix, els qui fan això són gent molt dolenta que se l'han buscat a fons, però és que homes no haurien de ser condemnats a perdre la dignitat humana i comportar-se com bestiar, i a molts ens costa veure en això un mecanisme acceptable de defensa de la societat. Cal fer allò que cal fer i volem viure protegits, però caldria fer-ho de forma diferent. Sense sadisme, corrupció i crueltat.

No fa gaire, un jutge de l'Estat de Califòrnia, irritat per les males condicions i sobrepoblació de les presons de l'estat, va exigir acció immediata de remei al seu govern. Quan aquest no va fer res, el jutge va manar l'alliberació immediata de la tercera part dels presoners. No he sabut mai com s'ho van arreglar al final.

Diguem que algú ha de complir vint anys a la presó i que es mereix un càstig dur. Però com era el món que va deixar fa vint anys? Com érem nosaltres fa 20 anys? I la família i els amics? I quin és el resultat de tantíssimes hores de reflexió? Què en treiem de mantenir el presoner a una gàbia i llençar les claus?

Joan Gil