Els EUA són diferents

El Govern Federal (més sovint anomenat Govern dels Estats Units, que vol dir el mateix que Federal) no organitza mai vots. Quan cal triar un nou President com aquest any, els únics que ho fan són els 50 estats, que voten individualment el mateix primer dimarts de novembre triant el seu respectiu nombre fixe de representants que envien cada quatre anys el 6 de Gener al Congrés amb els resultats finals de cada estat certificats. Aquests són lliurats al Vice-President del Senat federal i dels EUA encara en funcions,  el qual fa els comptes i proclama quins esdevindran uns deu dies després els nous President i  Vice-President. En uns 250 anys l’ex-President Donald Trump és l’únic que va intentar pervertir per força aquest procés tan simple i suplantar sense dret el President elegit, violant la venerable Constitució nord-americana. La campanya Presidencial és sempre incomparablement més cara que la dels candidats al Congrés perquè l’han de fer a tots els 50 estats i no sols a un com tots els altres. Per exemple, en aquest moment a set mesos de novembre en Joe Biden ja ha recollit donacions per 190 milions de $, mentre que en Donald Trump, forçat a gastar quantitats inconcebibles de centenars de milions en advocats, multes i indemnitzacions, sembla no tenir en mà gaire més de 30 milions. Pobret. Que consti, no obstant, que els diners no sempre han guanyat eleccions ni per Presidents ni per altres candidats.

Com que això no pot ser comparat amb Catalunya, cal considerar altres eleccions limitades a cada estat, que  es fan cada dos anys tant per triar els Representants (diputats) que aniran a lluir-se per dos anys a Washington (en nombres variables per cada estat) com els que es quedaran a la Cambra Baixa del Parlament local. Cap Congrés ha estat mai dissolt o elegit a temps different del manat, ni en temps de guerra.  Els Senadors, membres de les Cambres Altes tant estatals com federal (sempre dos senadors per estat)  reben mandats de sis anys, o sigui que hi ha alguna elecció on no s’en presenta cap. Com queda dit, els dos Senadors que van a Washington són elegits per l’estat que representen, mentre que els Senadors que es queden a la capital del seu estat, no he sabut mai de segur com són triats, però crec que representen els Comtats (Counties, una mena de Districtes o potser Províncies, perquè n’hi ha de molt grans – el nom County va sortir d’Anglaterra i Irlanda, encara que els títols aristocràtics estiguin prohibits aquí per la Constitució). Cal a més tenir en compte que des de fa molts anys només hi ha dos partits que lluitin per les eleccions i s’ho reparteixin tot entre ells: els Demòcrates i els Republicans. No és que altres estiguin prohibitis o no existeixen, és que ni remotament tenen prous diners per competir amb els dos gegants i els seus donants multimilionaris, encara que de tant en tant surt algun nou parlamentari independent o d’un tercer partit. També hi ha hagut multimilionaris que han intentat fer-se elegir exclusivament amb diners de la seva butxaca i acaben gaire sempre ensorrats i fent el ridícul.

El que queda dit no és comparable amb Catalunya, però encara hi ha una altra cosa més incompatible: que les eleccions a districtes locals sempre permetin guanyar a un sol candidat individual no sempre triat per un partit, i no pas als grups de candidats múltiples presentats per cada partit, i que per guanyar l’elecció calgui obtenir una bossa de diners  sovint enorme, de milions o en qualsevol cas de milers de dòlars, que només recaptacions  populars o donacions multimilionàries o totes dues coses poden oferir. No és tampoc ben conegut que no cal ser membre d’un partit per presentar-se a una primària i aspirar a qualsevol càrrec. Un exemple recent és l’admirat Senador progressiu Federal Bernie Sanders, dues vegades candidat seriós a la Presidència, que no ha estat mai afiliat amb el Partit Demòcrata. En els nostres dies Donald Trump és l’únic que ha aconseguit dominar totalment el Partit Republicà, sens dubte pel seu control dels diners per a la reelecció. Els dos grans Partits no tenen direcció permanent sinó que estan com els seus Consells Nacionals en mans dels ja elegits al poder polític (jo m’he preguntat sempre si els partits tenen autoritat pròpia o són simplement grups d’amics registrats amb ideals semblants). Els Consells Nacionals dels dos partits tenen sempre alguns diners, però sobretot ofereixen, o no, recomanations de gent rica disposada a financiar la campanya a un districte, no rarament en l’esperança mai escrita o promesa de guanyar accés a algú o alguna oficina que el donant generós necessita pels negocis. Els qui no semblen al Consell Nacional bons xicots(es) han de buscar els diners tots sols sense ajut del Consell Nacional, cosa difícil però no sempre impossible. Un resultat inesperat d’aquest sistema és que sembla existir poca corrupció en el sentit europeu (volent dir de gent que es vol ficar diners a la butxaca, com passa tant a la península) sinó que la verdadera corrupció innegablement present consisteix en acceptar diners per a una campanya d’elecció o reelecció de gent rica que a més d’idealisme necessita influència per assolir certs objectius, cosa sempre legal, o certes connexions o favors. Un cas ben conegut fou el de la Sra Hillary Clinton, però s’en coneixen moltíssims tots  estrictament dintre de la llei, com cal repetir sempre. Un altre punt diferent és que aquí no hi ha dies de reflexió i que si el candidat té diners pot seguir fent campanya el dia mateix de l’elecció o fins i tot davant dels col·legis de vot, sempre no obstant a certa distància de l’entrada. La policia a alguns llocs marca la distància de l’entrada on ni ell els  seus empleats de campanya poden distribuir literatura (ho fan unes passes abans). Molts estats ja permeten el vot adelantat dies abans, enviant el vot per correu, anant a certs col·legis electorals oberts dies abans, o dipositant  el vot a caixes metàl·liques vigilades dies abans o fins i tot un mes abans. Una altra diferència, és que a Catalunya com a tota Europa, hi ha molts més partits i que els Partits tenen molta més autoritat.

Una cosa tenen en comú els candidats electorals de tots els països lliures, tant dels EUA com de Catalunya. Vet aquí un exemple: el President Biden va obrir fa uns mesos la seva campanya de reelecció anunciant que ell es presentava per salvar la Democràcia d’un segon mandat de Donald Trump (cosa que segueix repetint sempre que pot) i que això seguia essent el seu motiu personal més important. Molts professionals, la gent que guanyen una fortuna dirigint i organitzant les campanyes de qui els pagui els salaris que cobren, van protestar immediatament. La declaració de Biden estava mal feta i no atreuria cap votant: la gent NO ES PREOCUPA D’IDEALS, sinó de les coses que en aquell moment els perjudiquen o els fan por. Això als EUA són per exemple la Immigració il·legal (sovint la preocupació principal), l’economia, la inflació, el preu del combustible, el crim i la inseguretat pel carrer, l’assegurança de malaltia, les tensions racials, les pensions, les armes de foc, el perill d’atur, l’ensenyament escolar, sens dubte també la preservació de la democràcia (però no en primer lloc). Després de cada elecció es publiquen enquestes ensenyant per quina raó la gent de cada grup social i posició socioeconòmica ha votat com ha votat.

Per força, això també ha de ser veritat pels Catalans i els partits haurien d’examinar-ho millor. Demanant el vot per amor a Catalunya, la seva llibertat, llengua i futur?  Aquest autor no té cap dubte que hi haurà votants que respondrien a aquest argument, però no pas prous per guanyar. Potser algun socialista que recorda els temps passats quan el PSC era un magnífic partit catalanista amb líders excel·lents, mentre ara ha quedat reduit a una agrupació provincial del PSOE dirigida per un supervisor bilingüe a les ordres de Madrid, un ex-ministre destituït que gosa aspirar a ser President de la Generalitat? Doncs ni això tampoc per una majoria. Aquest autor no té prou coneixement actual dels Catalans pel carrer, de qualsevol llengua, per saber què desitgen o esperen més que qualsevol altra cosa, probablement allunyats i indiferents als Ideals formulats per alguns partits. Hi deu haver gent, no obstant, que sí que saben com assabentar-se’n.

Desitjant la millor fortuna al Partits verdaderament Catalans, les aliances que puguin arribar a formar, i els desitjos que quedin satisfets,

Joan Gil

Tags: Eleccions Americanes, Eleccions Catalanes, Ex-President Donald Trump, Motius dels Votants, President Joe Biden

Somni de les dones enlloc de…

Dones lluitadores pel sufragi honorades a segells dels USA

Suffragists parade down Fifth Avenue, 1917.
Advocates march in October 1917, displaying placards containing the signatures of more than one million New York women demanding the vote.
The New York Times Photo Archives

Per fer un canvi, aquest post ofereix la història del final victoriós però extraordinari de la dura lluita de les organitzacions femenines americanes per obtenir el dret al vot. Està basat en articles i reportatges de televisió poc coneguts, però tot el que surt aquí va passar de debò, per sorprenent com sembli. Després d’esforços heroics per obtenir el dret al vot, el 18 Agost 1920, un petit i poc conegut Estat nord-americà va ratificar contra totes les expectacions el canvi constitucional que faria possible i obligatori el vot femení per sempre a totes les jurisdictions nord-americanes: l’ESMENA XIX de la Constitució Federal dels EUA. Com que el tema de reformar les Constitucions sembla interessar molta gent a Catalunya, potser algú voldria saber com es pot fer amb èxit  a aquest país d’ençà del 4 Març 1789.  Les dones “sufragistes” havien entès que per guanyar i obtenir el dret a votar, calia canviar la Constitució i ho van aconseguir. El lector quedarà convençut que canviar la Constitució és extraordinàriament difícil, però possible. Després de la gran Revolució de 1776 contra la Monarquia Britànica i la subseqüent victòria i independència, hom va instal·lar a les 13 províncies originals americanes governs semi-independents amb una mena de lligam molt feble, una Confederació,  representada per un Parlament i un President amb mandat per un any (tots dos a Nova York).  El desastre que va seguir es va fer palès immediatament però fins 1789 els pares fundadors no van aconseguir reunir a Filadèlfia representants de tots els 13 estats que hi havia en aquell temps per poder formar una Assemblea Constituent, de la què va sortir la tan estimada, primera i darrera Constitució dels EU existent fins el dia d’avui. Els estats seguirien essent no pas independents, però lliures i co-sobirans amb el nou govern federal. Tots van votar lliurement i sense coerció per acceptar-ho enlloc dels Estats Confederats d’Amèrica clarament fallits.

Ara bé: el món es gira molt de pressa i probablement arribarien amb el temps coses noves i perilloses encara desconegudes l’any 1789. On trobar l‘autoritat per regular-les?  Van decidir que el text original no es tocaria mai, però van introduir un sistema en forma d‘Esmenes identificades amb números llatins que es podrien afegir o treure, cosa que permetria anar clarificant o introduint a la Constitució coses noves però sense haver de tocar mai el text original. Aquestes Esmenes esdevindrien per tots els efectes parts integrals de la Constitució.  Van començar aviat. Un dels pares fundadors de la nova Constitució havia determinat que el text no oferia prous garanties individuals per protegir els ciutadans del poder excessiu dels jutges, policies, governs… i els diputats que gairebé eren els mateixos que acabaven d’escriure la Constitució original, hi van introduir ben de pressa les ESMENES I fins X, col·lectivament designades BILL of RIGHTS, en els nostres dies el centre sacrosant del Constitucionalisme i la devoció dels Americans a la llibertat descrita a la seva Constitució.

És molt difícil aprovar una Esmena. La que va atorgar finalment el vots a les dones seria l’ESMENA XIX. El dia d’avui n’hi ha només XXVII  a la Constitució. Els Congressistes no s’han privat mai de proposar contínuament noves Esmenes. Imagineu l’èxit que podrien tenir! Des del Segle XVIII han introduït al Congrés 11,848 propostes d’Esmenes noves, pero és molt difícil convèncer els Congressistes. Per cloure el tema, només cal exposar què cal fer per ratificar una nova Esmena,  cosa tan difícil que molts decideixen deixar-ho córrer. I de pas, fer notar que fins el dia d’avui, només una sola Esmena, la XVIII, que molt absurdament havia prohibit als ciutadans beure begudes alcohòliques, ha estat mai eliminada.

De primer, cal presentar el text de la futura Esmena breument escrit i en bon Anglès a les dues Cambres del Congrés dels EUA, el Senat i la Cambra de Representants. (Cal notar i recordar aquí que els Congressos (Parlaments) dels Estats individuals són també, amb una sola excepció, bicamerals i funcionen de forma semblant). Aleshores comença la regla dels 2/3: cadascuna de les dues càmeres tant les federals com les estatals han d’aprovar l’esmena amb una majoria de 2/3, i cal recordar que cap congrés estatal té cap obligació d’examinar i votar l’esmena sinó que poden llençar-la a les escombraries, però si accepten votar per ratificar també han de treure 2/3 der vots positius per separat dels vots tant dels senadors com dels representants. Això es repeteix amb cadascun dels 50 estats que hi ha actualment (en 1920 n’hi havia menys). Per declarar l’Esmena ratificada, necessita sumar una altra vegada  2/3  ratificacions de tots els 50 estats, no sols del que s’havien dignat votar. Hi ha un període màxim de 7 anys i si una Esmena no ha pogut ser ratificada en aquest temps, ja ha fracassat (hi ha Estats que no accepten aquest límit de 7 anys). Una petita nota: enlloc de fer votar a les dues Cambres de cada estat fins arribar als 2/3, també seria possible convocar un parlament constituent per acceptar l’Esmena, com el que va escriure la primera Constitució, però ningú ha gosat mai fer-ho. Ni probablement gosarà. Qui sap què decidiria fer una Assemblea constituent?

Jo no vull que la meva filla es faci votant

La lluita per permetre votar a totes les dones: començament.

La lluita va començar fa molt de temps, sens dubte ja al segle XVII, molt durament però amb èxit molt limitat i oposició general de la majoria de governs i ciutadans, contents de poder seguir dominant les seves dones. Els primers

grans èxits van tenir lloc a la Gran Bretanya més que als EUA. La raó per la qual els moviments de dones van trigar massa a impossar-se als segle XIX era molt clara: la falta d’unitat al voltant d’un sol problema. Resultava que cada grup es preocupava per coses massa diferents: l’esclavitud sobre tot, les immigracions d’estrangers no blancs, la condició dels treballadors industrials, els nens, la salut pública, les guerres, i no podien posar-se d’acord en només un sol problema, encara que les desfilades de dones ben vestides o amb carrosseries eren les que despertaven més interès públic com formes d’entreteniment. També era fàcil imaginar què deien sovint els homes: que no, perquè per damunt de tot, un marit i una dona eren una unitat inseparable que quedaria destruïda si tots dos votaven, que no tindrien temps per cuidar els menuts que en patirien molt, que aquestes mares irresponsables no cuidarien la casa com cal ni sabrien cuinar bé, que les dones no tenien suficient aprenentatge per entendre problemes polítics (potser afegint que la majoria eren tontes), que les marxes demostraven les males maneres i falta d’educació, que atacaven els policies que només volien protegir-les, que calia vigilar-les per falta de moral sexual, … sempre igual, sempre el mateix, defensant punts de vista expressats a diaris, llibres i conferències que eren inatacables i invencibles. Les dones manifestants, sovint anomenades sufragettes organitzaven també sessions informatives, conferències, articles i contestaven, però acabaven sempre perdent malgrat tots els esforços. Però estava clar que el moviment malgrat totes les baralles internes no afluixava i era molt fort. Calia esperar i seguint fent el mateix, al començament de forma molt feble i respectuosa, al final alçant la veu, usant pancartes i fins i tot anant a la presó. Tenien raó:  l’obligació seva era acabar guanyant i no hi havia cap altra opció. Cal reconèixer també que hi va haver grups polítics que sí que van acceptar molt aviat la igualtat dels sexes. Als EUA sembla ser veritat que les dones ja van participar a les primeres eleccions després de la Revolució anti-britànica, però es veu que van perdre el dret. Certes regions a Europa i als EUA també van acceptar la igualtat fàcilment (molts estats com ara Califòrnia o Kansas i alguns altres). Al final de la Primera Guerra Mundial les dones prominents del grup (la gran Susan B. Anthony, (foto adjunta) Elizabeth Cody Stanton i Lucretia Mott) van obrir el camí proposant una esmena constitucional que atorgaria el dret sagrat i permanent de votar. Van trobar Congressistes simpatitzants a les dues cambres del Congrés dels EUA, un text fou sotmès al Congrés i un primer trist vot per la ratificació en un sinistre i poc-amistós Washington DC de l’any 1918 va tenir lloc sense suport del President Wilson.  Ai las, quina nova batzacada tan forta van tornar a rebre!

La Batalla memorable per la Ratificació de l’Esmena XIX va esclatar. Es veu que no s’ho van prendre seriosament ni els Congressistes de Washington ni el President Woodrow Wilson, que es va declarar en contra i la proposta fou rebutjada per les dues cambres amb poca discussió. Al final el Comitè de les dones va aconseguir que el projecte fos sotmès una altra vegada i acceptat pels 2/3 de les dues Cambres i enviat als Parlaments dels Estats a veure si el ratificaven (o no, com es pensava tothom). En un moment donat, les dirigents dels grups de les dones van aconseguir ser rebudes per Wilson, que es va disculpar per la seva actitud l’any anterior, però que ara ja les suportava sense dubtes. En qualsevol cas, la proposta d’Esmena XIX havia estat introduïda formalment i el Congrés dels EUA havia tornat a votar ratificant-la la aquesta segona vegada per 2/3 parts dels Senat i també de la Cambra de Representants i ja estava en marxa i tots els Estats que volguessin podien votar per ratificar-la (o no) i ja estava en marxa. Ja havien començat i tot seria un problema d’aconseguir que 2/3 dels Estats votessin per la Recomanació aprovada per 2/3 dels membres com alguns ja havien fet i ja estava. En realitat tot anava molt malament. En aquell moment hi havia menys Estats que ara, però per tenir 2/3 en calien 36, que va esdevenir el número màgic però eren molts Estats tal com estava el clima. De fet, les senyores van fer notar al Sr. President que Delaware acabava de rebutjar la ratificació com havien fet recentment altres (començant amb Geòrgia i Alabama)  i 3 estats (Florida, Vermont i Connecticut) simplement es van negar a votar com era el seu dret per tal d’evitar baralles internes. Les senyores amb les seves grans discussions, actes públics i diverses accions havien aconseguit 35 ratificacions d’estats però és que en calien 36 i si no en treien una més, anys de lluita i esforç s’anirien d’orris. I sap què, Sr President Wilson, ara ja no queden més que dos estats per votar, Carolina del Nord i Tennessee, on tothom ens veu com perdedores i així s’acabarà tot després d’anys de lluita, empresonaments i diners. Què hem de fer, Sr President?

El Pr. Wilson va reconèixer que la situació era delicada, però va proposar que les lluitadores anessin a Tennessee, on els seus Demòcrates tenien la majoria. Les dones es van molestar. Tennessee era un estat del Sud, sempre en contra d’elles, on totes les enquestes sortien en contra, on no hi hauria res a fer. I a Carolina del Nord seria encara pitjor. D’on traurien l’Estat número 36 que calia per salvar-ho tot, Sr. President? No se li acudia res més? És que Wilson acabava de guanyar la Guerra Mundial. Segur que el Sr President Wilson les va acomiadar desitjant  bona sort i bon viatge cap a Nashville, capital del gran Estat de Tennessee, on potser ja les estaven esperant, perquè volien votar. Les esperava una guerra sense perdó ni treva, perquè en qualsevol cas es tractava del final de la lluita pel vot femení tant si guanyava com si perdia, i tothom ho havia entès.

Homes en contra

No seria una guerra violenta, perquè les dones això no ho feien, però sí que seria una guerra. Van llogar habitacions a un bon Hotel. Faltaven pocs dies pel vot. El Senat va votar aviat donant una gran majoria per Sí, però el problema no era el Senat sinó la Cambra dels Representants, que eren els representants directes d’un poble que estava molt dividit. No arribarien mai als 2/3. Les senyores van organitzar marxes amb uniforms i música pel carrer, van donar conferències, van discutir amb qui ho volgués. Els venedors de flors, per fer diners, havien inventat vendre roses vermelles als homes que afavorien la ratificació, roses blanques als que estaven en contra. No es parlava de res més a la ciutat però hi havia qui pujava el to, cosa que les senyores també feien. Es van pensar que tot anava bé i que potser se’n sortirien, però aleshores un grup de senyores adversàries d’una societat femenina contrària al vot de les dones (que havia existit també des de feia anys) es va presentar a un altre Hotel. Feia unes poques setmanes per casualitat que una altra esmena (la XVIII) havia estat aprovada  establint (absurdament) la llei seca amb prohibició absoluta de vendre i beure alcohol, cosa contra la qual estava tothom i desvergonyides com eren, aquelles donotes van organitzar una mena de bar al seu Hotel oferint begudes alcohòliques prohibides de franc a tots els parlamentaris que estiguessin contra la ratificació, cosa completament il·legal que no obstant comptava amb suport universal. Fou un cop molt dur. Els comptes de les dones indicaven que només els faltaven dos miserables vots a la Cambra Baixa per guanyar finalment l’Estat Nr. 36, però no hi havia forma de convèncer els Srs Representants. Amb les baralles i queixes, el vot fou retardat 9 dies, però aquell 18 d’Agost de 1920, el de la trobada amb el destí (que acabaria sent qualificat de tragicòmic) va arribar. Les dones van seure a la tribuna amb cares molt llargues. Que el Senat ja hagués votat Sí amb 2/3 de majoria no interessava a cap Diputat de la Cambra Baixa. Eren ells qui tindrien la darrera paraula sense remei. Les visitants sabien que perdrien… per dos vots i eren impotents per fer res. Ja ho havien provat tot.  35 estats havien ratificat, però ara el que feia falta s’hi negava només per 2 vots de la Cambra de Representants i l’esforç i les llàgrimes de tants anys serien per res. Tants anys de feina perduts només per dos vots a l’Estat Nr. 36. No hi havia dret.

Havia passat una cosa de la què elles no en sabien res. Un dels representants hostils era un xicot jove de 24 anys que parlava amb convicció i alçava molt la veu, i aquell dia acabava de rebre una carta de la seva mare que vivia al camp. Segons sembla, li deia que ella ja havia llegit als diaris que el seu fill, que ella es pensava que estimava la mare, s’havia pronunciat contra el vot de les dones i que era un fill desvergonyit que insultava la seva mare i volia dir que dones no tenien els mateixos drets com homes, i que ella no s’havia esperat aquest tracte i no calia que tornés mai més a casa, fill desagraït. El parlamentari es va passar hores mirant de digerir aquesta carta, però al final va decidir obeir. Ell va votar inesperadament que sí a la ratificació. Les dones espectadores ho van celebrar molt, però no quedava res resolt perquè encara els faltava un sol vot, només un, o anys de treball i devoció quedarien perduts per sempre. La votació en veu alta va continuar. Quan es va acabar finalment,  les dones van entendre que havien perdut i que el dret a votar trigaria molts anys a arribar, degut a la manca d’un sol vot entre 36 Estats! Quina tristor i quina angoixa, potser amb llàgrimes. Però aleshores… Hi ha coses (poques) que el Cel no permet.

Miracle, miracle, miracle! L’Speaker de la Cambra Baixa, que havia presidit durant el vot, es va alçar abans de tancar la Sessió, com es fa sempre, preguntant si tots els diputats havien tingut l’oportunitat de votar, que és una rutina després d’un vot a veu alçada.  Un dels Representants adversaris al vot femení, que semblava molt despistat, va aixecar la mà. No. Ell no havia pogut votar i volia fer-ho. S’ho havia pensat molt i havia decidit votar SÍ a favor de la ratificació. No hi ha naturalment cap enregistrament electrònic, però segur que el crit d’estupefacció i joia de les noies i dones presents en aquell moment va arribar i potser perforar el Cel. Desesperació i triomf apocalíptic separats només per un minut! L’Esmena XIX de la Constitució federal havia quedat ratificada pel 36è Estat, com manava la Constitució. El cas quedava tancat i les dones Americanes acabaven de guanyar per sempre el dret a votar.

Final. Molta gent es pensa que el Secretari d’Estat de Washington només s’ocupa dels Afers Estrangers, però hi ha Secretaris d’Estat a tots els Estats i tenen la responsabilitat de vigilar les eleccions. Una setmana després de l’esdeveniment, el 26 d’Agost de 1920 el Secretari d’Estat Bainbridge Colby va invitar al seu despatx oficial les vencedores triomfants principals a fer-se una foto amb ell i la Proclamació.  Duia a la mà un document gran molt maco amb lletra elegant i dibuixos fent saber a tot el país que l’Esmena XIX, havent estat ratificada com demana la Constitució dels EUA, totes les dones de nacionalitat  nord-americana havien adquirit el dret inviolable i il·limitat de votar a totes les eleccions que tinguessin lloc als Estats i Territoris de la nació. Va firmar en públic l’ordre afegint-hi a més un gran segell amb relleu. Deu estar a l’Arxiu Nacional. Era encara el mes d’Agost, pero el Novembre amb la primera elecció ja estava a la cantonada.

L’hora de la Victoria Final

Tot no quedava resolt, però les autoritats podrien anar resolvent-lo amb el temps. Per exemple, aquestes lluitadores pel dret a votar, com després les que ho van fer pels drets de les dones en general, s’havien oblidat de les dones negres. De fet, hi va haver llocs on no obstant el canvi constitucional  no deixaven entrar a votar a les negres, hispanes, xineses o japoneses. Igual amb les dones indígenes nord-americanes, malgrat que tots els membres de les nacions indígenes estaven a punt de ser finalment reconeguts com a membres i ciutadans de la societat americana, com també era el seu dret.

Joan Gil

Tags: Esmenes Constitucionals, Lluita pel vot de les dones, President Wilson, Reforma de la Constitució, Tennessee

Un metge a un dels grans centres hospitalaris de l’Estat de Nova York porta temps discutint-lo i ho ha practicat ja  moltes vegades amb èxit. De fet no té res de nou perquè ja es fa en certs casos, per exemple per ajudar una dona jove a tenir un fill després de superar tractament per un càncer i altres casos similars (seguiu llegint sisplau: la primera part del tractament es començaria abans de la quemoteràpia i/o irradiació i la reactivació fol·licular  i extensió del període reproductiu vindria després de curar el càncer). Aquest metge prominent ja ha intentat introduir la seva proposta als EUA i amb més èxit al Regne Unit, però ha topat sempre amb alguna organització professional mèdica pronunciant amb irritació la condemnació final que no accepta resposta: Ningú té dret a operar una persona que no està malalta. Prou.
Vet aquí com aniria el tractament proposat:

Als Estats Units l’edat de la menopausa més freqüent són els 51 anys, però és variable depenent de factors no sempre ben entesos i la majoria de casos es donarien entre els 45-51. A altres països podria ser diferent i no és cap malaltia. La menopausa marca la fi definitiva dels anys reproductius, perquè cessa per sempre l’alliberament o descàrrega d’òvuls dintre del conducte que els duria a la matriu, aturant de forma irreversible per sempre la capacitat reproductiva. No és aquest el lloc de discutir la funció complicada hormonal de la que depèn això, però aquest episodi de descàrrega ovular s’inicia el primer dia de fertilitat d’una dona encara adolescent, es reprodueix més o menys regularment al dia 14 cada mes següent i s’acaba el dia de la menopausa molts anys després. Les nenes neixen amb un nombre enorme d’òvuls situats sempre dintre d’un fòl·licle, un dels quals  ha d’arribar a la superfície de l’ovari i ser trencat per alliberar l’òvul contingut dintre, obrint el període de pocs dies quan la fecundació és possible. Les nenes venen al món amb moltíssims més òvuls dels que són necessaris i pocs d’ells arriben a ser activats; el nombre dels fòl·licles en bones condicions que poden ser activats va disminuint amb el temps i esdevé molt petit quan s’acosta la menopausa, que farà desaparèixer els fòl·licles activats i per tant els òvuls que poden ser alliberats. Sense òvuls, els anys reproductius haurien acabat per sempre. Llegint i entenent aquest procés, hom comprèn com un cirurgià especialitzat en tècniques reproductives pot endarrerir la menopausa per anys.

El procés ha de ser iniciat durant el període quan reproducció és encara possible en la dona, és a dir a anys abans de la menopausa, quan encara queden molts fòl·licles actius en bona condició. Un dels dos ovaris o simplement una part d’un, ha de ser remogut i congelat,  cosa que el metge pot fer guiat per instruments sense necessitat d’obrir l’abdomen com calia fer anys abans. Aquest òrgan serà guardat i mantingut en vida fins que la donant estigui arribant a la menopausa anys després i el torni a necessitar, quan el cirurgià el tornarà a introduir al cos. Si aquest ovari inicia la seva funció normalment, l’alliberament mensual d’òvuls i per tant la capacitat reproductiva seran restaurades per períodes variables d’anys sense cap anomalia, i la manopausa seria retardada per alguns anys.

Quants temps duraran aquests anys suplementaris? Depèn simplement del nombre de fòl·licles en bona condició que hi havia a l’ovari remogut. La gent que ho ha estudiat, diu que si l’ovari ha estat extret quan la dona era jove, potser de 30 anys, almenys 80%  dels fòl·licles estarien en bona condició i la dona podria viure potser 10 anys més sense menopausa amb regles com les d’abans.  En canvi si la primera intervenció per obtenir teixit de l’ovari es fa ja prop de la menopausa, amb 40 anys, el nombre de fòl·licles bons està ja molt reduït, com sembla lògic i la dona potser en podria treure només 2 o 3 anys de continuació de les regles. Potser cal aclarir que l’extirpació, temporal o final, d’un sol ovari no té cap conseqüència per a la malalta, com no en té extirpar per exemple un dels dos ronyons amb què tots naixem. Un altre punt, és que alguns metges practicants consideren que aquest procediment probablement podria ser millorat amb recerca, de fet estenent més encara el període de temps reproductiu guanyat.

Reflexions. Fer aquesta operació per protegir o restaurar la fertilitat perduda, hom no topa amb cap objecció, però sí en canvi quan es practica a una dona que no sembla malalta i està motivada esperant altres beneficis. Probablement cap assegurança acceptaria pagar el preu del tractament.  Però és legítim dir que és capritxosa la persona que demana una cosa que a ella li és important?  La vida social no pot ser més complicada ni estar en mans de la gent més difícil. Haver d’endarrerir un embaràs desitjat però impossible per les circumstàncies laborals o familiars del moment ha passat a moltes dones professionals, però les malaltes sovint es queixen també dels problemes i manifestacions que acompanyen els mesos de la menopausa, que no és cap malaltia però acaba duent moltes dones a la consulta del metge. I aquesta proposta és sens dubte un tema capaç d’atiar discussions comparables a les que han acompanyat en els nostres dies l’avortament, els canvis de sexe, les píndoles contra l’embaràs, les pràctiques sexuals, els condoms, la fecundació artificial, els embarassos surrogats,… Són problemes que hi ha qui els considera importants mentre que altres preferirien que la gent es preocupés només dels seus problemes personals. La demanda de sotmetre’s a aquest procediment sovint serà la conseqüència d’un problema reproductiu, però cal pensar de debò que no està justificat quan es tracti només de passar un nombre d’anys addicionals sense menopausa?

Joan Gil

Tags: Menopausa, Reproducció femenina, Retard de Menopausa

Las Vegas és una ciutat mundialment famosa però sap tothom perquè i on està? Amb un màxim variable d’uns 620,000 habitants no és massa gran però té més gratacels i rep mes turistes que moltes metròpolis, amb un aeroport amb molt tràfic. Està situada a la intersecció entre Nevada, California del Nord i Arizona, geogràficament dintre el desert de Mojave i prop del gran Hoover Dam sobre el gran Riu Colorado. Qui vulgui, pot mirar un mapa més avall. Perquè van fundar una ciutat al mig d’un desert tan gran? Potser per poder bastir i fer diners amb les atraccions per turistes? La seva història va començar l’any 1822, enmig de tensions ja creixents entre el Nord i el Sud dels EUA a un lloc que encara pertanyia a Mèxic, gràcies a un explorador mexicà anomenat Rafael Rivera, la memòria del qual és molt celebrada a Las Vegas, que enviava dades sobre llocs que descobria i detalls geogràfics a una nova societat geogràfica nord-americana que publicava mapes d’una regió molt poc coneguda. En el temps de la descoberta, en Rivera estava treballant per un comerciant de nacionalitat espanyola, co-fundador de la ciutat, Antonio Araujo que es dirigia al cap d’una caravana de 60 vagons carregats d’articles comercials propietat seva a la costa californiana. Calia travessar tot sol una part del gran desert de Mojave, molt perillós, i havia contractat en Rivera que sabia com arribar amb vida a la costa Pacifica californiana.

Potser el lector es pregunta perquè calia en aquella regió organitzar caravanes tan grans carregades d’articles generals per vendre. Fins i tot després que els Americans van adquirir de França l’immens territori (Louisiana Purchase) comprat de Napoleó, no hi havia encara cap o molt poques comunicacions entre els EUA a l’Atlántic i la costa del Pacífic, no obstant els molts vaixells interessats en el comerç que arribaven a tota la costa oest buscant i trobant articles rars i preuats, pels que pagaven be í que n’hi havia molts. El problema el tenien els ja residents blancs i potser els indígenes que trobaven moltes coses de tota mena per vendre molt cares als mariners negociants guanyant diners però malgrat omplir-se les butxaques no podien gastar els diners perquè no arribaven articles de l’Est. No podien usar per res els diners que tenien. Per això existien caravanes comercials interessades cap al Pacífic com la del Sr Araujo, esperant també omplir-se les butxaques.

En Rafael Rivera cavalcant tot sol cap al Nord en llarg d’un petit riu, va arribar a un lloc on el riu feia un meandre creant un lloc molt agradable amb aigua fresca, arbres, plantes i agricultura, cosa que els Castellans anomenen una Vega. En Rivera va trobar també, com semblava en aquell temps molt més important,  revifar, reobrir o establir camins nous o carreteres abandonades però segures per viatjants, obrint finalment l’àrea a visitants i viatgers. Las Vegas estava habitada per molts residents de la nació indígena Paiutes del Sud, que hi residien des de feia uns 10,000 anys, gent amb bona cultura agrícola i domèstica que anirien desapareixent aviat, eren membres de l’ètnia Pueblo que incloïa la majoria indígena del Sud-oest, i eren molt pacífics i treballadors. Així Las Vegas va aparèixer als mapes i els indígenes foren abandonats sense blancs per uns dos anys quan els colons van arribar i començar a fer de les seves en una forma extraordinària que semblava resumir i explicar els grans conflictes americans dels segles XIX, XX i potser XXI.

No és fàcil estar segurs de com la invasió d’europeus va començar, però probablement va ser la notícia que hom havia trobat or i plata a la regió (eren jaciments petits que aviat s’esgotaven, pero encara queden algunes mines obertes a la regió)). Amb això van aparèixer els primers nouvinguts, sempre homes solters, forts i durs, que aviat van trobar qui els oferís esbarjo de la forma que ells esperaven. Algunes mines van quedar obertes i van seguir afavorint la ciutat que creixia cada dia més i rebia més miners buscant els entreteniments de sempre: jocs de fortuna i apostes, alcohol, música i teatres, companyia femenina, armes. Semblava una ciutat de l’Oest com n’hi havia moltes. Milionaris mormons d’Utah van establir algunes línies modestes de tren entre Salt Lake City i Las Vegas i bancs i la ciutat va començar a créixer seriosament.

L’any 1905 fou molt important per la inauguració del servei d’un ferrocarril californià que completava una xarxa ferroviària important. L’ocasió fou aprofitada per incorporar Las Vegas com un municipi de l’estat de Nevada. La ciutat va organitzar per primera vegada la distribució de l’aigua (vivien a un desert!) i tot va millorar. Però parlant de l’aigua, el Govern Federal en preparava una de molt grossa: la construcció prop de Las Vegas del Hoover Dam, la presa enorme situada dintre de l’estat d’Arizona, a uns 50 qm de Las Vegas considerada en aquell temps com una de les meravelles del món modern, que creava el llac artificial Meade i esdevenia l’origen d’un sistema de distribució d’aigua i d’una central hidroelèctrica molt important (actualment en crisi degut a l’escalfament global; el Govern Federal, fart de les queixes i baralles constants de cinc estats sobre l’aigua del Riu Coloraels do va acomiadar de mala manera, assignant-los una quantitat fixa d’aigua i dissolvent l’entitat col·lectiva negociadora que tenien. Que se les arreglin entre ells com vulguin!). En qualsevol cas ja hi hauria finalment aigua per a tothom.  Les obres del Hoover Dam van començar en 1911 i van durar fins el 1931. Van canviar moltes coses. Van prohibir els casinos de joc per preservar els diners dels  treballadors aliens que necessitaven fins el 1931 amb els resultats dubtosos que cal sospitar. És que no tots els jocs d’atzar són sempre d’atzar.

L’arribada al Hoover de milers de treballadors joves solters que anaven a Les Vegas a la recerca de l’entreteniment i relaxació (les obres eren molt perilloses) que necessitaven van ajudar molt el negoci de la ciutat. La ciutat anava creixent. Després de la II Guerra Mundial el Govern Federal va començar a ficar-se en massa coses, però el turisme anava millorant. La Mafia atreta pel negoci (joc, dones, diners i moltes més oportunitats que a Nova York)  va presentar-se i va acabar dominant la ciutat i els funcionaris i policies amb suborns. Ningú podia vigilar les sales de joc.  Per primera vegada van començar a construir alguns hotels grans, però no eren cap destinació per famílies. Ara que sí que tenien idees. Els federals després de la guerra van començar a fer experiments a l’aire lliure fent explotar bombes atòmiques al desert a llocs visibles des de Las Vegas, i els encarregats del turisme en van fer propaganda per anys, anunciant els dies de la pròxima explosió que es podia observar des de balcons. Però al final van ser prohibides per sempre  a l’aire lliure, limitant-les a sota terra.
L’any 1956 un home extraordinari, gran enginyer i multimilionari anomenat Howard Hughes va arribar com molts altres, per casualitat, a passar uns dies a un Hotel i s’hi va quedar per sempre. Hughes, un senyor  bastant desequilibrat, però sempre molt bon home, un enginyer  fantàstic que va crear i dirigir una gran companyia aeroespacial encara important avui en dia,  i produïa armes de guerra, havia desenvolupat al final de la guerra l’hidroavió aquàtic més gran de la història (es pot visitar a un dels ports de Los Angeles) i com que ningú gosava ficar-s´hi per fer de pilot, ho va fer ell mateix. Per primera i darrera vegada l’avió es va alçar uns quants metres i va tornar a aterrir (o com es digui) sobre l’aigua. Com que l’Hotel Desert Inn on vivia li agradava, Hughes se’l va comprar i s’hi quedaria dintre l’habitació fins la seva mort, rebent molt poca gent, al final ningú. Sembla difícil no trobar una certa similitud entre Howard Hughes i Elon Musk. Ai, quants casos d’un espectre de l’autisme amb intel·ligència superior i incapacitat per fer contacte social hi ha pel món! Mentre tant Hughes va seguir treballant canviant el caràcter de la ciutat donant uns 300 milions (una fortuna immensa en aquells temps) volent fer-ne una ciutat cosmopolita i potser fins i tot atractiva per famílies, amb un centre turístic. Las Vegas va deixar de ser una altra ciutat de l’Oest amb vicis. Era un nou camí que va canviar moltes coses però fou acceptat només a mitges. Hi havia qui volia fer més diners.

Els grans Hotels van començar a aparèixer, el primer potser el famós Flamingo (que probablement ha desaparegut), bastit sota la direcció del temut  Bugsy Siegel, un Mafiós molt poderós (tot això s’ha vist al cine, com gairebé tot en aquest article). S’havia acabat la guerra Mundial i hi havia diners per tot arreu, inclosa la indústria turística. Interessant és també el cas de Frank Sinatra amb el seu Rat Pack. Ell, com altres artistes mundialment famosos, per molts anys s’havia quasi retirat a Las Vegas treballant-hi exclusivament, com molts altres famosos per anys a petits locals (sí, petits) però explicant als empresaris que estaria bé tenir més hotels grans amb sales de teatre o revista, restaurants cars, cambreres amb vestits atractius escaients i sales de joc i ja no li caldria quedar-s’hi per sempre. Al final molts hi van estar d’acord i els grans hotels amb sales de joc i escenaris es van multiplicar com bolets. L’Strip era una mena de suburbi d’entreteniment tocant a la ciutat. Las Vegas va intentar integrar-lo però l’estat de Nevada li ho va fer impossible i segueix essent part del Comtat.  En l’actualitat Elon Musk posseeix una companyia per perforar túnels, que n’està completant un de directe per cotxes entre l’aeroport i l’Strip, per evitar el tràfic i arribar més depressa.  Tornant a Sinatra, algun lector se sorprendrà llegint que l’home era un partidari molt fort i determinat de la igualtat entre negres i blancs, que havia admès al seu grup l’artista negre Sam Davis i va muntar un cop un gran escàndol fins que el company de color fos admès a un hotel per blancs, i va acabar embolicat en altres incidents similars.

Què portaria el futur a la Ciutat ja esplendorosa i triomfant de Las Vegas? Potser un Camp de Fútbol, o més piscines, o més reproduccions de la Torre Eiffel, la tomba de Tutankhamon, monuments romans, piràmides o de Palaus Francesos? No cal anar enlloc per visitar tots aquests llocs culturals. Pujades i baixades (com la crisi econòmica de després de l’any 2,000 que els va fer molt de mal, perquè ningú tenia diners per anar a gastar-los? Passa cada vegada que hi ha una recessió, que no es freqüent). Mireu també quina desgràcia tan horrorosa i esfereïdora fou coneguda a tot el món i va tenir lloc l’Octubre de 2017. Un adult desgraciat, diguem-ne pietosament malalt del cap sense diagnòstic, va llogar una habitació a l’Hotel Mandalay Bay. A l’exterior, més avall, a una mena de pati o jardí feien un concert de música moderna per molts turistes asseguts a cadires, els quals donaven l’esquena a qui havia vingut a assassinar-los.  L’home va desmuntar el vidre de la seva habitació per poder apuntar millor i va treure de la maleta un fusell d’assalt semiautomàtic com els que venen a les botigues, que vol dir que només disparava una bala cada cop que es premia el gallet. L’exèrcit  havia aconseguit fer prohibir els fusells completament automàtics que disparen ràfagues de trets sense aturar-se. L’assassí, no obstant, havia aconseguit comprar un dispositiu (perfectament legal als EUA) que permet transformar un fusell semi-automàtic en un de completament automàtic com els que s’utilitzen a la guerra. L’home va apuntar des de la finestra a les esquenes dels visitants del concert amb el seu automàtic. En va matar 60 i en va ferir 867, tots gent que ell no coneixia ni li havien fet cap mal. Va durar només minuts. Quan l’home va sentir policies acostant-se a la porta de la seva habitació, va girar una arma i es va suicidar. Ningú va saber mai ni entendre res de res.

La recepta evident sense paral·lel de la ciutat: l’ Excés temptador ofert per poc temps, a preus accessibles

Penseu per un moment un home patint d’una Diabetis greu i sotmès a una dieta molt dura que anant pel carrer de sobte es troba cara a cara amb un aparador d’un forn ple de dolços meravellosos,  llaminadures, pastissos i patint no es pot aguantar veient davant seu la fruita prohibida tan accessible. Probablement molts lectors, sobretot els de certa edat han vist pel·lícules, programes de TV i llegit articles de revista o diari sobre Las Vegas, una ciutat on tothom pot satisfer els seus desitjos més amagats i foscos, potser prohibits o altrament impossibles sense avergonyir-se’n si vol, al costat mateix de la seva muller, on pot viure a una habitació d’hotel de somni, pujar a un monorail o un cavall, llogar un cotxe a la porta de l’hotel i potser viatjar pel desert, veure gent famosa, banyar-se a les millors piscines, menjar àpats de somni, passejar-se per una sala de joc o una taula de restaurant codejant-se amb cambreres maques poc vestides, veure museus, veure o fumar coses de qualsevol preu, veure strip-tease, comprar vestits o roba interior escandalosa, qualsevol cosa en aquesta línia, gairebé sense límit, … sempre que pugui pagar el dia de la sortida. Fa uns anys hi havia a tot arreu cartells anunciant divorcis ràpids i casaments immediats oferts fins i tot a gent visiblement torrada. Sembla no obstant que l’Estat de Nevada va reconèixer problemes i queixes serioses amb això del matrimoni i la seva dissolució, que té massa conseqüències i ara hi ha restriccions, per exemple una obligació d’un període (bastant breu) de residència abans del divorci. Nevada és un dels pocs llocs a Amèrica on la prostitució és legal i a vegades s’havien vist edificis de la branca separats amb grans anuncis. I és molt fàcil veure artistes famosos, o futbol com el Barça, o tenistes, o qualsevol altra cosa.

I si algú no pot resistir tantes temptacions, doncs ja sap, pero l’excés no és mai bo, sinó més aviat perillós i dura massa poc temps pels diners que  costa.  L’autor d’aquest resum no ha visitat mai Las Vegas. A més, el vol és molt llarg.

Joan Gil

Em permeto afegir una foto meva ensenyant a la mà una còpia de la meva darrera novel·la en anglès, After the Water Level Rose  (Després de la Pujada del Nivell de l’Aigua) per si a algú l’interessa. Està molt bé de preu i és fàcil trobar-la, en paper o pantalla La primera de les set històries  breus descriu què passarà a les ciutats inundades per l’escalfament global a una ciutat Costanera al segle XXII. Una altra història (verdadera) recorda què li va passar (de debò) a una parella després de l’entrada dels franquistes a Barcelona el Gener de 1939

Tags: Hoover Dam, Howard Hughes, Las Vegas, Mead Lake, Nevada

Fa molt de temps que hom utilitzava el mot senilitat per referir-se a la deterioració de les capacitats intel·lectuals dels seniors. Els Trumpistes, que constantment acusen el President Biden de ser senil a tots els seus discursos, programes de ràdio i TV, publicacions i molt més, cosa que faria possible i necessari el return triomfal de Trump a la Casa Blanca per tal de salvar el país, no saben que aquesta expressió ja no s’utilitza perquè designava simplement una forma inicial lleugera de demència i no és tolerable que una condició incurable greu s’atribueixi amb tanta lleugeresa sense que un metge ho hagi  aprovat abans. La forma més freqüent de demència és sens dubte la Malaltia d’Alzheimer, de causa final desconeguda, no obstant observacions recents, encara que hi ha almenys cinc malalties neurològiques sense relació amb l’Alzheimer´s que a vegades produeixen demències similars, en general igual de greus, amb rares excepcions de possible millores. Els Trumpistes diuen que els freqüents errors públics i patinades de Biden, així com els seus problemes amb la veu i la forma com camina, són còmics i segueixen ensenyant-los a la TV contínuament amb comentaris mal

intencionats i estan contents que Biden, un senyor molt tossut i ben educat s’hagi autoproclamat candidat demòcrata únic, fàcil de derrotar. Demostren no sols mal gust sinó falta indecent de respecte al país i al nostre govern elegit.

Biden no seria el primer President víctima de la demència, si en té una. Ronald Reagan, pare, introductor, heroi i sant de la dreta i del capitalisme neoliberal fou reelegit sense oposició republicana la segona vegada quan ja patia d’un Alzheimer diagnosticable. Un nou Cap de Personal de la Casa Blanca ho va reconèixer i, espantat, va anar a trobar-se amb el President pro tempore del Senat i l’Speaker (President) de la Cambra de Representants a demanar que activessin, com tenien autoritat i fins i tot obligació de fer, l’Esmena XXV de la Constitució Federal per destituir un President incapacitat. Tots dos dignataries van anar a parlar amb en Reagan i van tornar assegurant que res de res, que Reagan estava molt bé en tots els sentits, i la sort que tenia Amèrica. El President va seguir dormint-se durant converses i sessions del govern i sense entendre gran cosa, mentre un grup de dretistes ben introduïts va aprofitar-s’en per prendre control de tot i de fet governar. Reagan fou diagnosticat amb Alzheimer’s poc temps després de terminar el segon i final mandat. Una malaltia molt útil.

Trump i els extremistes tan nombrosos, membres fanàtics del seu moviment MAGA (Fes Amèrica Gran una altra Vegada) no volen que Biden sigui destituït, sinó que es quedi sense deixar presentar-se a cap altre demòcrata més, com ja està fent ara. I insisteixen en seguir afirmant que és senil (paraula prohibida) i irresponsable. Biden (2 anys més jove que jo) en tindria 82 el primer dia del segon termini i Trump, que té problemes similars menys visibles o freqüents tornaria a la Casa Blanca als 78 (si fa o no fa, 7 menys que jo). Un malalt dissortadament pot patir una demència algun cop quan encara és a l’edat jove però la gran majoria la pateixen després dels 65 anys amb perill existent i creixent de forma contínua fins al final de la vida, o sigui que tots dos senyors polítics estrella que volen repetir estan igual d’exposats i no és que Biden estigui en més perill que Donald J ΤTrump. Biden, un home molt ben educat, no respon massa enèrgicament a les insinuacions i insults dels Trumpistes, però en pateix moltíssim sense saber què fer. Una qüestió cabdal: té raó en Trump acusant Biden d’una deterioració cognitiva que l’incapacita per ser President? L’autor d’aquest apunt se sent capacitat per respondre.

Una de les equivocacions més freqüents de Biden és confondre els noms actuals o històrics de la gent. (Diuen que hi ha persones  als qui no ha passat mai). Veiem un cas molt recent durant una primària a New Hampshire. Se li va acudir enmig d’un discurs referir-se a un incident durant l’assalt al Capitoli protagonitzat per la seva amiga demòcrata molt lleial Nancy Pelosi (que té exactament la meva edat i era llavors Speaker de la Cambra Baixa dels Representants), el nom de la qual ell va confondre repetidament amb el de la Sra. Nikki Haley, antiga Ambaixadora de Trump a les Nacions Unides i actualment candidata (sense possibilitats) republicana a destronar Donald Trump com a candidat, o sigui una altra enemiga del Pr. Biden. La Sra Haley no en parla sovint però és una dona Índia filla d’un matrimoni immigrant de Sikhs, nascuda a Carolina del Sud, i casada amb un Sr Haley. Hi ha videos del llarg incident de la confusió que molts hem vist. Vet aquí una cosa important que cal aclarir: n´hi ha prou d’observar aquesta mena d’escenes per jutjar que Biden és incapaç de governar? Parlem abans de com funciona el cervell humà. Imaginem que un ajudant s’acosta a Biden i li diu a l’orella que éstà confonent Nancy Pelosi amb Nikki Haley. Què respon el President?  1) “Ai, quina gràcia! Sí que era la Nancy i no la Nikki, Gràcies” Doncs d’això se’n diu una Recuperació o alternativament Falta de Recuperació però no pas un Oblit, i no és diagòstic de res, li ha passat a gairebé tothom i no justifica cap diagnosis. Hom ho podria comparar amb la retrobada de dades perdudes a un ordinador Windows usant un programa de recuperació especial. Una alternativa molt diferent 2) seria que Biden respongués a l’ajudant: “Què dius? Nancy què? Qui és aquesta dona? No he sentit mai aquest nom”. Doncs això sí que seria un verdader Oblit difícil de justificar i caldria preocupar-se’n més. Molta gent ha perdut quelcom a casa o a la feina i no han sabut com retrobar-lo. Al cervell, que consisteix en milions de cèl·lules, diuen que cada memòria individual està magatzemada a una sola cèl·lula i hom es pot imaginar que la funció retrobadora ha de circular prop de totes les neurones de l’òrgan buscant una memòria amagada i difícil de trobar.

A més a més cal afegir que el problema de la demència no està limitat a la memòria, per molt que la memòria sembli el problema principal. Hi ha coses com la repetició de preguntes o frases, rialles injustificades, problemes amb cites o esdeveniments, perdent coses, no reconeixent carrers o llocs, oblidant membres de la família, dificultats analitzant problemes o fent aritmètica,  optant per males decisions, oblidant com fer coses complexes, com ara cuinar, potser vestir-se o prendre una dutxa i també canvis de personalitat com depressió, canvis d’humor, desconfiança, agressivitat o ràbia, mala son al llit, pèrdua d’inhibicions socials, falses il·lusions. Certes habilitats, en canvi, poden ser preservades per molt de temps. Tot això per dir que hom no espera normalment que l’únic problema d’un pacient realment dement sigui la pèrdua de la memòria. Als EUA si el pacient té una bona assegurança o diners i viu a una ciutat amb bons facultatius, el diagnòstic es fa sotmetent el pacient a una sèrie de tests administrats per un psicòleg de carrera i al final naturalment a un examen pel metge.

Demència o no, tothom excepte els ancians, oblida una cosa importantíssima. Si a un senior se li ofereix o troba una ocupació o responsabilitat, hi ha una certa cosa que, segons l’edat, es recordarà més tard o més d’hora: l’assumpte de la duració d’una obligació acceptada. Segurament als 60 o 65 anys, molts acceptarien i fins i tot buscarien una feina per temps llarg o il·limitat, però amb els anys hom ho veu de forma diferent i prefereix plegar. Una feina amb obligacions amb compromís de fer-ho durant anys? El President dels Estats Units és elegit per quatre anys a un càrrec sense sortida amb responsabilitats i perills extraordinaris. Ha de fer contínuament discursos, rebre gent, escoltar els empleats, viatjar i anar en cotxe parlant en públic a tot arreu, decretar accions militars, barallar-se amb el Congrés, triar tots els jutges federals i ambaixadors, estudiar projectes de llei, fer festes i recepcions públiques, ser despertat al llit per urgències, explicar en públic malalties, combatre epidèmies, vigilar la immigració, llegir informes difícils d’entendre, controlar les relacions exteriors… Un ancià amb seny i més de 80 anys a l’esquena, acceptaria comprometre’s a fer això durant quatre anys? No pas si ho veu com jo i prefereix descansar. No cal parlar sols limitant-se a la Presidència, hi ha molts llocs on això pot passar.

Recomanació? Una, només: Sotmetre els dos candidats ja tan insòlitament grans i sota el control de l’ànsia del poder a una bateria de tests psicològics i a un examen per metges especialistes abans de poder decidir si es poden presentar o no. I prou d’insults a la televisió. Si hi ha una edat mínima, perquè no poden introduir una edat màxima?

Joan Gil

Tags: Alzheimer’s Demència, Donald Trump, Elecció presidencial, Joe Biden

Volodymyr Zelinskyy, (anomenat a partir d’ara VZ en aquest apunt), nascut el 25 de Gener de 1978 a la ciutat de Kryvyi Rih (a l’Oblast (districte) Dnipropetrovsk, Ukraïna Central) està casat amb una companyona d’estudis a la Universitat, és un ciutadà de parla Russa (que domina l’Ucraïnés i bastant l’Anglès), amb diploma d’advocat (no va practicar mai), de professió actor de TV i cinema, també empresari molt ric, ara polític famós a tot el món i elegit com a 6è President de la República Ukraïnesa en 2019 (hauria de presentar-se a la reelecció aquest any, si és possible). Per poder entendre d’on i perquè va sortir, cal recordar abans la complexa sublevació de la Plaça Madian, a Kyiv, que en el fons assenyala el començament de la tragèdia Ukraïnesa.

La revolta de la Plaça Maidan, November 2013-Febrer 2014).  Tenien un President autoritari, brutal, extraordinàriament corrupte i odiat: Viktor Janukovych. El clima polític estava molt escalfat per moltes raons, però sobretot per una que és la que al final va resultar en una mena d’alçament popular entre múltiple bàndols de diferent ideologies, sovint agresius, a la Pl. Maidan. Hi havia 5 ó 6 grups o partits diferents, disposats a tot. El problema era que el país havia de decidir entre demanar admissió a la Unió Europea com la majoria d’europeïstes demòcrates volien o acceptar ser membres de l’Euroàsia competidora recentment creada pel Govern Putin per mantenir la Unió dels antics membres de la Unió Soviètica. Ja s’havien aparentment  posat d’acord per anar a Brussel·les, quan Putin, sense voler cedir, va augmentar enormement la presió sobre l’amic Janukovych (com els europeus i els EUA feien amb la UE). La tragèdia va esclatar quan dos dies abans de demanar admissió a la UE el President va trencar inesperadament negociacions firmant per l’Euràsia russa. La ràbia es va estendre, les concentracions a la Plaça, les lluites, baralles, violència i aviat l’ús brutal de la Policia i les morts aviat foren conegudes per tot el món. Com va acabar? És difícil de dir. La unió amb Euràsia no va tenir lloc, l’odiat President Janukovych va haver de fugir sense acomiadar-se i els mitjans occidentals van declarar que era la victòria de la democràcia sobre Putin. Però havien sortit a la llum el nacionalisme exaltat, les diferències de drets entre russo- i ucaïnès-parlants, masses orientacions polítiques d’esquerra, de dreta i extrema dreta, comunistes… No havien trobat la recepta per reconciliar-se, fer-se tots demòcrates i celebrar una unió verdadera nacional. El Sr VZ, actor i ciutadà il·lustre en aquells temps, ho va veure tot… sense voler ficar-s‘hi ni declarar-se aliat de ningú. Potser el destí el guardava per fer una cosa molt diferent anys després.
Com s’ho va prendre en Putin? Malament: va annexionar la Crimea i donar el tret de sortida als residents del Donbas, que formarien un exèrcit contra els ukraïnesos i rebrien suport rus. Molts governs estrangers van començar a estudiar-ho i a ficar-s’hi com si seguíssim a la Guerra Freda.  La guerra del Donbas amb guerrillers locals i russos ja en marxa, s’empitjorava.

VZ creix i esdevé ric i famós, sobretot a Rússia, on guanyava més diners. VZ havia nascut a una ciutat petita on hi havia molt crim. Tota la família era Jueva i de parla Russa, com segons sembla la majoria d’ukraïnesos. Un oncle era el cap de la Policia, conegut com un antic militar i heroi de guerra de la Unió Soviètica; alguns membres de la seva família van morir patint la brutalitat Nazi. En VZ va voler estudiar i aprendre tantes coses com pugués a la Universitat local, la Kyiv Universitat Econòmica, on va treure el diploma d’advocat sense voler exercir. A més de casar-se amb l’Olga, ja havia descobert  la feina d’actor i això és allò que volia. No es va ficar a cap partit polític.  Però què pensava? La política el deixava indiferent, sense suportar ni condemnar ningú. Ell havia vist com grups importants a tot arreu es formaven i es barallaven i era simplement una qüestió d’entendre’s, trobar punts comuns i fer la pau. Sempre possible, sempre fàcil per ell. Ell precisament (i això cal notar-lo perquè va esdevenir molt important) era molt bo fent de mediador i havia resolt molts conflictes. A la TV va fer aviat carrera a la millor estació. Conegut a tot el país, va decidir fer pel·lícules al cine. S’hi podien guanyar molts diners projectant-les a Rússia, on sembla que va arribar a tenir locals i fou molt exitòs. Els diners van volar a la seva butxaca, més a Rússia que a Ukraïna que seguia essent pobre. Tothom el coneixia. Era un home simpàtic, agradable i gens orgullòs no obstant la seva anomenada que parlava i respectava tothom. Enviava grans donacions a obres de caritat. Es va molestar molt per l’annexió de Crimea a Rússia, però no deia res perquè guanyava més diners a Rússia que a casa. Ell havia passat moltes vacances  a Crimea, un lloc que li semblava deliciós i molt ucaïnés. També sabia com investir diners. Anys després, quan ja era President, es va descobrir que tenia inversions secretes a Amèrica Central, i a les Illes Verges americanes. Un cop va fer un viatge mig secret a Turquia pagat de la seva butxaca on va explicar que només era per parlar de negocis. Una altra qüestió ominosa de la què no parla mai és la seva amistat i els lligams amb un home de reputació dubtosa amb qui comparteix la propietat de la seva emissora de TV. Ell ho nega sempre, però s’estima més no parlar-ne mai. Una altra bona qualitat personal, és la simpatia que sent per la gent pobre i senzilla, que ell voldria sempre protegir. Una altra cosa que es faria pública i evident durant el seu govern.

Un inesperat President de la República. A més de l’estació, VZ era propietari únic d’una productora de TV, cinema i de dibuixos per nens on va decidir interpretar ell mateix la figura d’un mestre interessant que al final és proposat pels estudiants en secret com President gràcies a un discurs contra la corrupció que ha fet contra el President i guanya l’elecció sense saber-ne res. Un cop President, comença de descobrir i caracteritzar tots els defectes i problemes dels polítics. Es diu “Servidor del Poble”, té un èxit aclaparador, sense precedents, entre 2015 i 2019. En aquell moment, el President Poroshenko, elegit després del Maidan, acaba el seu mandat i VZ decideix presentar-se per substituir-lo. Empleats de VZ funden el partit “Servidor del Poble”, que esdevé el de VZ i guanyaria les primeres eleccions gairebé sense programa amb una majoria absoluta mai vista a Ukraïna, i fins ara. Què en fa ell de la divisió nacional entre els ciutadans i els que parlen dos idiomes diferents? VZ fa una cosa mai vista: es nega a prendre partit per ningú i repeteix sempre que parlant la gent s’entèn i que ell sap molt bé com resoldre baralles i satisfer a tothom. Dos mesos després de ser elegit, VZ rep el famòs cop de telèfon de Trump demanant-li un favor: que busqui roba bruta sobre Hunter Biden, el fill de Biden que sembla que està guanyant un milió de $ per seure de conseller a l’administració d’una companyia petroliera sense saber res de petroli. VZ va amb compte. Ell no es fica mai en problemes estrangers. A Ucraïna ell combat la corrupció a casa seva i prou. Tira endavant i va aprenent, però ai, quines intencions tenen els veïns totpoderosos de Moscou? VZ no sembla preocupar-se’n gaire. Abans de ser elegit, havia assegurat a la població que ell sabia com resoldre la ja guerra del Donbas, on cada dia entraven més armes tant dels russos com dels Americans.
Ell volia negociar amb els Russos i el gairebé únic país estranger que el volia ajudar era la República Federal Alemanya en aquells temps governada per Angela Merkel, que va patronitzar les primeres trobades. El contactes i les reunions de VZ i els seus amb Rússia van començar (no es pot entendre si eren públiques o no). En VZ va intentar oferir directament o sota condicions coses bones i raonables, com una promesa de neutralitat política del seu país entre Rússia i l’OTAN, que Ucraïna s’abstindria d’entrar a la UE o la OTAN, que podria ser acceptable que part del Donbas passés a Rússia. Però no hi havia res a fer. Rússia ho volia tot, però un que vol negociar ha de fer concessions i no n’arribava cap dels russos. Va arribar el dia inoblidable quan VZ es va entrevistar amb Putin en persona. VZ volia negociar però Putin evidentment no. De Crimea no es podia ni parlar. Fou una reunió desagradable perquè Putin no l’escoltava sinó que es va passar el temps queixant-se amb el puny tancat del tracte que va haver d’aguantar dels EUA i dels altres occidentals, com l’havien insultat i menystingut a ell i al país que era històric i havia estat tan poderós com ells i que ell mateix havia intentat després de l’ensorrament dela URSS fer-se amic d’ells i el van tractar a puntades de peu. Enlloc d’això els americans només havien volgut avençar a l’Est reclutant els antics països comunistes contra ell com si fos encara la Guerra Freda, ficant-los a l’OTAN i amenaçant. El President Obama ja havia dit que Rússia havia esdevingut una potència regional. En VZ sempre havia tingut una bona opinió de Putin i va quedar desencisat.

Dolor i Ràbia. Com el Cel volia, una horrorosa tragèdia va descendre damunt l’estat d’Ucraïna el Febrer de 2022 amb una invasió russa que pretenia prendre possessió de tot el país en un parell de setmanes. El President Biden es va enfadar molt i davant la TV va pronunciar l’ultimàtum a Putin: o es retirava o l’imposaria les sancions més grans que Putin ni sabia que existissin (cosa que per cert Putin ha sabut torejar bastant bé) i que l’OTAN passaria a armar i entrenar l’exèrcit ucraïnés que el derrotaria (no sembla que el govern de VZ hagués estat notificat; en qualsevol cas VZ no havia volgut creure mai que això arribaria a passar: calia negociar i tot s’arreglaria). Però Putin seguia dient absurditats: que Ucraïna no existia sinó que fou una invenció comunista, que el Donbas estava essent atacat per feixistes (cosa que parcialment era veritat per culpa de grups ultrancionalistes, però era molt exagerat i passat de rosca. Segons molts autors, la invasió directa cap a Kyiv va fallar perquè els generals russos eren una colla de vells ignorants que no sabien fer res i van enganyar el govern: es pensaven que amb el nombre tan gran de soldats n’hi hauria prou. L’exèrcit sense experiència va fer el ridícul i es va haver de retirar cap al Donbas, el territori sempre dominat per guerrillers i bons amics de parla russa. És molt probable o segur que VZ va en aquell moment reobrir negociacions, que evidentment no van anar enlloc. Hi havia una guerra de debò.

Hi ha una cosa que va afectar profundament a VZ: la massacre de Bucha, una ciutat petita prop de Kyiv on durant la seva breu estada, soldats russos van assassinar i torturar pràcticament tots els homes que van trobar, sense cap raó. Van deixar cadàvers escampats per tot arreu. A VZ li agrada molt viatjar i veure-ho tot en persona. A Bucha va quedar profundament afectat per l’espectacle, un desastre que afectava la gent petita que ell intentava sempre ajudar. N’ha parlat sempre molt.

Final Provisional. No hi ha ni necessitat ni espai per descriure aquí com ha anat la cosa en els darrers dos anys, què va passar amb l’ajut occidental, amb l’OTAN i finalment amb la fallida Contraofensiva ucraïnesa. En aquestes circumstàncies, la caiguda de la popularitat presidencial era inevitable. Però parlem de l’estat actual (Final de Gener 2024). Molts periodistes i grans diaris (però pocs polítics) ho han descrit. Hi ha una cosa nova molt greu i inesperada que hom ha viscut per primera vegada. Tots hem vist al cinema pel·lícules ensenyant assalts amb baionetes a les posicions enemigues amb suport dels canons· Per segles, era així com es conqueria terreny i es guanyaven batalles, però ja no. El que passa ara és que els atacats ho fan impossible plantant contra els atacants milers de mines per terra que fan impossible passar i complementant amb bombes, drons i projectils especials que destrossen tots els atacants, els quals poques vegades poden arribar vius a les posicions dels defensors i realitzar la seva il·lusió de conquerir les trinxeres enemigues. Els ucraïnesos han rebut aquestes armes de l’estranger, els russos de casa. I a aquests llocs és on la gran majoria del jovent de 20 anys d’Ucraïne i probablement també molts russos van perdre la vida, sense arribar a poder prendre les posicions dels altres. Els ucraïnesos van avençar durant l’estiu més aviat poc degut a aquesta raó i ara el mateix està passant als russos en l’altra direcció. Els russos guanyen ara terreny però poc a poc i amb gran esforç, i la guerra s’allarga. Molts soldats ucraïnesos es dolen de la pèrdua dels joves i entusiastes soldats. Ara només tenen homes vius de més de 30 anys sense ganes de lluitar i amb poques armes. Una generació està perduda i hom no albira cap final.

I en VZ? Sense cap tria, ha fet el paper que li tocava molt bé, inclosos els viatges i els discursos teatrals. Diuen que ha canviat molt. Fa 4 anys era un home rialler i simpàtic, ara ja no. Abans deixava la direcció de la guerra als Generals, ara ho fa ell mateix amb gran autoritat. La manca real o imminent d’armes el preocupa molt i, qui sap, potser l’amargor i rancúnia d’un que es preocupa pel futur i es veu obligat a plorar pels morts, pels milions de migrants, dones i nens a l’estranger, pels patiments de ciutadans comuns, per l’ensorrament econòmic total,  pel fred i la falta d’electricitat…  Ja ho diuen molts: LA GUERRA NO ÉS MAI LA RESPOSTA.

Joan Gil

(Petit recordatori: S’interessa algú pels meus quatre llibres publicats en anglès? L’anglès dels immigrants és en general més fàcil que el dels nadius. Els títols són: Laia’s Takeover, Drama in the Upper East Side, All Hail King Ramir (sobre Ramir II el Monjo, el Rei per cinc anys aragonès del Segle XI que se’n va sortir casant la seva filleta de dos anys amb el jove Comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, (unint Catalunya amb l’Aragó que ell ni podia ni sabia governar) i “After the Water Level Rose” una colecció de set contes, el primer dels quals ensenya què passarà a una ciutat costalera a principis del segle XXII després que l’escalfament global hagi fet pujar el nivell de l’aigua de mar. Animeu-vos, que estan molt bé de preu. Si preferiu, es poden llegir també a l’internet a un preu ridícul)

Tags: invasió d’Ucraïna, OTAN, V. Putin, V. Zelynskyy

Fàcil de respondre: és l’home més famòs del món, a punt de tornar a guanyar la presidència dels EUA. Però entenen tots els lectors qui és i d’on ha sortit?
El dilluns passat, després de guanyar el vot del Caucus de l’estat agrícola d’ Iowa amb 3 milions de residents amb una victòria increïble i sense precedents per més de 50%, Trump es preparava a fer el seu discurs. Abans de la seva entrada una veu coneguda, (la d’un home ja mort) va pronunciar un discurs acabat d’escriure per l’IA: “Donem gràcies a Déu per haver posat a la Casa Blanca el President Trump perquè pogués seguir treballant ajudant-nos”. Cal saber que una de les grans columnes de suport que Trump té és la religiositat profunda dels protestants, sobretot Baptistes del Sud, membres de petites comunitats independents que són  lliures de triar el seu lideratge i pastors. En Trump religiós? Ha estat membre de 4 ó 5 religions diferents, no és gens devot (sinó un pecador) ni va a cap església. Ell afirma que l’església i la religió estan perseguides pel govern i els liberals. Així passa en moltes de les seves coses basades en la mentida, l’habilitat oratòria, l’engany, l’habilitat extraordinària per organitzar, el seu ús del popular de les masses i els grups feixistes, els seus diners, l’obediència de polítics poderosos…

Donald Trump va nàixer a Queens (ciutat de NY) en Juny de 1946 (tindria 78 anys quan entri a la Casa Blanca, si hi entra), fill de dos immigrants europeus, un pare alemany i una mare escocesa, dintre d’una família nombrosa. Diuen que va patir molt veient com un germà gran que ell estimava moria de jove d’alcoholisme i per això va deixar de beure per sempre més. Son pare va fundar una companyia d’urbanitzacions i noves constructions basada segons sembla en discriminació, molt exitosa i el noi va entendre que els forts guanyaven sempre com es mereixien i els febles perdien com també es mereixien. Ja de molt petit va començar a jugar amb el pare els jocs financers dubtosos però habilíssims que esdevindrien la fundació del seu futur financer. Ja d’adult, va demanar que el pare el fiqués al negoci. El pare dubtava que en fos capaç però va acabar dient-li que anés a treballar a un hotel de luxe mig enfonsat que tenia a una paret de l’estació de tren Grand Central, a veure què podia fer. En Donald, sense haver-ho intentat mai i molt jove, s’en va sortir amb una rehabilitació racional fantàstica que va deixar bocabadat al pare. Gran competència en urbanitzacions i developaments, com també en finances fosques i perilloses amb companyies i grans bancs (com la Deutsche Bank), on va anar per un seguit de moltes victòries i ruines catastròfiques, de les quals sempre en sortia guanyador. Fer negocies amb ell era sempre molt perillós però ell acabava sempre fent-se més i més ric i famós.

Primer es va casar amb una dona txeca molt intel-ligent i competent amb qui va tenir tres fills. S’hi va divorciar per casar-se despres d’un escàndol amb una senyoreta local amb qui va tenir un quart fill, divorciant-se als set anys, per casar-se finalment amb una model eslovena amb qui va portar al món un cinquè fill. Els escàndols i la reputació de playboy i les aparicions a la premsa van anar en augment. El seu nom, que es podia utilitzar pagant era sempre escrit en lletres negres o llums i el cobrava molt car. Anava fent coses per entretenir-se com comprar un nou equip de football d’una nova lliga hostil a la NFL oficial (que ell va intentar en va adquirir) i una companyia d’aviació. I seguia fent-se més i més ric amb les seves propietats i camps de golf que apareixien a molts llocs dels EUA. I va dirigir i actuar en persona a un programa de TV molt exitòs per molts anys. Va fundar una Universitat Urbanística que era una estafa i el govern li va fer vendre.

Un punt particularment dur és el seu cruel tracte de les famílies immigrades sense papers: detenció pels carrers, separació dels nens i de fet empresonament i mal tracte dels nens i amenaces dient que tots els migrants són traficants de drogues, terroristes o violadors.

I ara arribem al punt central: l’interessava la política? A partir de certa edat, sí. I molt. Va afiliar-se per turn amb els dos partits principals i molts de petits i va començar a fer declaracions a la premsa i en públic exposant els seus foscos plans. Una vegada va comprar una pàgina sencera del New York Times explicant la seva filosofia, però no tenia encara cap seguiment ni cap partit. Certes idees seves van ser rebudes amb burles, com quan va escriure al candidat George H Bush oferint-se de Vicepresident, cosa que Bush va explicar rient a molts llocs. Però Trump no va plegar. Ben al contrari. I al final va arribar la fatal (per a molta gent) confrontació amb la Sra Hillary Clinton, una dona corrupta (com el seu marit gràcies a una obra de caritat africana on havien fet més de 80 milions), d’ambicions enormes amb poca justificació per aspirar a la presidència, que, malgrat els esforços del marit Bill, fou incomprensiblement derrotada per Donald Trump. Aleshores va començar el verdader drama.

Hom diria que per a un foraster seria molt difícil entrar i dominar un partit molt vell i civilitzat com el Republicà, fundat pel mateix Abraham Lincoln, però Trump dominava un poder analític perfecte i va entendre que molt, sovint tot, depenia dels diners, a molts estats o districtes sovint milions, que calien per fer-se reelegir als 6 anys (els senadors) o 2 anys (els Representants). La reelecció depenia de l’habilitat d’obtenir diners segurs (per a la reelecció, no pas per a la butxaca) i en Trump en tenia molts, i també molts bons amics milionaris amb inclinacions similars. Els elegits poc a poc van caure a les seves urpes això sí, sempre amb la condició d’obeir i mai boicotejar-lo. Poc a poc fins al dia d’avui, només una petita minoria es va resistir. Trump contra totes les prediccions i amb l’ajut de grups racistes i antisemítics va acabar dominant el Partit Republicà com ningú havia aconseguit mai.

D’entrada a la Casa Blanca, va començar firmant ordres executives (decrets) ja preparades destruint projectes de protecció ambiental, aprovant oleoductes a travès de terres indígenes, fi de protecció a minories, i sobretot plans per acabar per sempre amb la llei d’assegurança de malaltia anomenada Obamacare, quasi l’única disponible de malaltia per a milions de ciutadans, escrita i publicada amb gran orgull per Obama. Trump exigia una llei d’annulació immediata escrita pel Congrés, però no deia mai com s’hauria de substituir perquè Obamacare hauria de desaparèixer sense replaçament. Ell només assegurava que hi hauria una nova assegurança molt més bona i barata, però no explicava mai com, i és dificilíssim de veure i no hi treballava ningú. Va fallar per un sol vot d’un Senador molt honrat, però Trump encara diu que tornarà a intentar-ho si és reelegit.

Va embraçar les discussions de la pandèmia del COVID sense saber de què parlava, contradient i boicotejant els experts de la Salut Pública americana i de la WHO (de la que va sortir) i al final dubtant el dret a analítics dels malalts i la necessitat de la reclusió (cosa aviat apresa per molts radicals de la dreta a tot el món). Ell en sabia molt més i fins i tot va arribar a recomanar un medicament inútil, en el què milers de malalts van creure. Va enxampar un COVID molt dolent ell mateix i va acabar hospitalitzat a l’Hospital Militar a Bethesda. Va ser seguit de brots a la Casa Blanca.

En política exterior, va esdevenir bon amic de Putin, el qual sens dubte el va ajudar amb els seus equips d’ordinadors i hackers a guanyar l’elecció. Va insultar en públic la OTAN i sota voce va indicar que podria separar-se’n (com molts esperen que faci si és reelegit). Va visitar un cementiri militar americà de la Guerra Mundial a França comentant que els morts per Amèrica eren desgraciats perdedors i que ell preferia els guanyadors (ell va aconseguir evitar anar al Vietnam). Va iniciar una política d’hostilitat contra la Xina (que Biden encara enduriria més enlla) i es va “enamorar” del dictador nord-coreà amb qui es va trobar dues vegades. Trump volia que Nord-Corea abandonés les bombes atòmiques sense prometre res abans ni fer res i els coreans es van amoscar i es van retirar. A Trump els estats totalitaris no el molesten gens. El President hongarès mateix el va anar a visitar a la Florida.

La cosa que Trump tambė va deixar molt clara era que la primera obligació de qualsevol persona elevada a un càrrec important era obeir-lo a ell sempre i incondicionalment a qualsevol preu. Si li deien que una ordre era il·legal o inconstitucional la seva inclinació era cridar advocats per demostrar que ell tenia l’autoritat per reinterpretar o canviar-ho tot. El desventurat Fiscal General Barr (ministre federal de Justícia) fou qui més va patir al final sota els insults i amenaces de Trump que li exigia que el declarés guanyador de l’elecció. Durant les manifestacions negres del Black Lives Matter Trump va intentar que l’exèrcit federal es desplegués als carrers de les ciutats contra les manifestacions de negres, generalment pacífiques. Li van respondre que era impossible, que els militars no podien fer-ho perquè estava prohibit.

Arribant a la mentida més repel·lent d’aquest home que en aquest moment segueix repetint-la,  provocant l’entusiasme, els crits d’alegria  i de gratitud enganyada de la gent senzilla,  ell repetia que sota el seu mandat l’economia havia florit i els treballadors havien millorat molt durant els seus anys, mentre que amb Biden l’economia americana s’havia ensorrat i havia causat la inflació i l’atur (quin ?). Exactament el contrari és cert. En primer lloc, si l’economia és bona o dolenta rarament depèn del govern, però sota Trump no va passar mai de regular, mentre que Biden ha sabut evitar una recessió cantada per tothom i la Fed, el banc nacional, sembla haver dominat i millorat molt la inflació mundial, sempre responsabilitat del banc central i no pas del Govern. Dient que volia reduir el dèficit, Trump va reduir els impostos de les grans companyies i de la gent molt rica, sense millorar cap salari dels treballadors. Ara en canvi sota Biden els sous dels treballadors han millorat molt. Al final Trump havia augmentat sense raó el dèficit federal en un 1 trilió de $ americà (un bilió aritmètic) fins fer pujar el total a 52% damunt del seu pressupost anterior. Molts diuen que de fet el deute va augmentar en 3 o 4 trilions. Qui sap. Repetia els jocs financers que feia abans. Al final tot s’arregla. A Trump no el va preocupar mai. I la gent pobre no va rebre res, mentre els sous dels supermilionaris van tocar el cel. Com es de fàcil mentir descaradament, si es fa de forma repetida i consistent. Em recorda molt allò que va escriure tan cínicament en Lope de Vega: “Pues el pueblo es necio/ es justo hablarle en necio/ para darle gusto.” Prou que ho sabien gent com Hitler, Franco o Mussolini, que predicaven falses veritats.

Pel que fa al “frau” electoral dels Demòcrates, és una mania molt vella de Trump. Ell ho ha anat dient cada vegada que els Demòcrates guanyaven des de fa molt de temps. Va començar fa més de 10 o 15 anys. En particular, ho va repetir moltes vegades després de les victòries d’Obama i ja s’ho tenia preparat amb la de Biden. Perquè ho fa? Repetició és la millor forma de convèncer a la majoria de gent. Avui en dia, sembla que un 35% dels Republicans afectes diuen que sí, que fou un frau ben fet dels Demòcrates i que ho volen repetir. Amb aquesta bandera Trump serà reelegit si ho és. Quan ell guanya no hi ha mai frau electoral.  Val la pena.

Tornem al vespre a Iowa, durant la seva gloriosa coronació. Repasem les coses que ha anat dient. La missió fonamental de tots els nomenats a càrrecs és la seva lleialtat incondicional i no tolerarà res més. Ell utilitzarà el Fiscal General i el Departament de Justícia per castigar tots els Demòcrates, sobretot Biden, per haver-lo perseguit amb mentides només per odi i set de venjança, i que tots anirien a la presó. Faria un Consell de Guerra al General que sense voler obeïr, li va prohibir treure els militars federals al carrer contra els manifestants negres. Aboliria immediatament la llei de l’Obamacare. Tornaria a promoure la producció petroliera (del clima en canvi sembla que no vol parlar). Que deixaria clar que la primera funció bàsica dels seus empleats és la defensa absoluta dels seus programes. Que ell acabaria amb la política econòmica infame de Biden i tornaria els treballadors a la prosperitat. Que acabaria amb les guerres estrangeres (potser l’única cosa que està bé). Que acabaria amb la guerra d’Ucraïna en poques hores. Que seguiria suportant els israelites com sempre. Que acabaria amb els canvis de sexe i matrimonis gays, contraris a les lleis de Déu. De detalls no en donava mai cap.

Pot ser elegit malgrat els gairebé infinits processos civils i criminals tant a Estats com a tribunals federals? La resposta és que sí, amb alguns petits dubtes. El fotrà molt la sentència del Tribunal estatal a Nova York per enganys i mentides als bancs sobre la valoració de les seves propietats. Ja ha estat condemnat i podria haver de pagar uns 170 milions de multa a més d’haver de disoldre i tancar tots els negocis i propietats a l’estat de NY i l’arruinaria. Amb indemnitzacions per violacions a dones només ha de pagar uns quants milions de res. La queixa que la Constitució prohibeix acceptar un càrrec a un subversiu que ha atacat el govern després i no obstant haver jurat  el càrrec,  serà desestimada pel Tribunal Suprem Federal (amb 3 dels 9 jutges nomenats per ell). L’afirmació que ell no pugui ser perseguit per res fet quan era President (immunitat absoluta pel President en funcions) serà rebutjada pels Suprems, però no passa res. Un jutge li va preguntar si això de la immunitat li permetria assassinar un adversari amb impunitat. L’acusació criminal de l’estat de Georgia per intentar falsificar els resultats electorals, serà perduda per Trump però hi haurà apel·lacions abans de l’elecció (i s’autoindultarà ell mateix després de ser president). El mateix amb el judici federal per la revolta amb morts i ferits del 6 de Gener al Capitoli, que també perdrà sense conseqüències. Per cert, l’FBI va aconseguir identificar unes 1.500 persones entre els atacants i va portar als tribunals més de 800 persones, moltes d’elles rebent petites sentències, però uns quants amb sentències molt fortes. En el cas dels documents secrets misteriosament enduts per Trump a casa seva, no se sap gran cosa. Es tracta de saber si els va utilitzar o no per profit i és un cas molt difícil. Moltes persecucions, molts diners en joc, tot patit amb el suport incondicional dels milers d’homes i dones que salten per l’aire entusiàsticament quan el veuen, que diuen que aquests processos són una persecució maligna de Biden com Trump mateix ha explicat i que el suporten incondicionalment digui qualsevol cosa que digui. I que és l’únic que parla clarament sense embuts, i l’únic en qui creuen.

AFEGIT: Algú m’ha preguntat perquè no hi va haver també una primària demòcrata a IOWA com és habitual. Resposta senzilla: perquè el President Biden, un home molt tossut i únic candidat demòcrata no ho va tolerar ni a IOWA ni el pròxim dimarts a New Hampshire, perquè s’oposa totalment a que aquests estats petits insignificants obrin l’elecció i no es va voler presentar. A IOWA ha organitzat un vot per papereta el pròxim 3 de Febrer. A New Hampshire la llei no li permet, però aquest estat té una cosa curiosa: mentre que els votants registrats com Republicans o Demòcrates només poden votar per candidats del seu partit, en canvi tots els Independents sense afiliació, que són la majoria de la població, poden votar per qui vulguin i Biden els ha demanat que escriguin a mà el seu nom a la papereta. Per segona vegada només hi haurà primària Republicana, i l’elecció començarà seriosament de debò un mes després a Carolina del Sud, amb els dos partits.

NOTA Final, sobre la Pronunciació del mot “TRUMP”. Per favor, deixeu de dir “Tramp” perquè fa mal a les orelles. Les vocals són sempre un problema per a estrangers, però es diu “TROMP”, obrint l’”o” una mica més del que es fa en català.

Joan Gil

AFEGIT: Em permeteu, si us plau, recordar que tinc escrits quatre llibres en Anglès, tots atribuïts a Joan Gil: “Laia’s Takeover”, “Drama in the Upper East Side”, “All Hail King Ramir” (biografia novel·lada de Ramir II d’Aragó, l’home que va ajuntar Catalunya amb Aragó) i “After the Water Level Rose” (sobre la inundació de les ciutats de la costa per l’escalfament a primers del segle XXII venidor amb sis contes addicionals). Es poden trobar impressos o per internet a molt bon preu a molts venedors de llibres electrònics, com Amazon i companyia. Animeu-vos. Segur que ja hi ha molta gent que pot llegir Anglès.

Tags: Campanya, Donald J Trump, Eleccions Americanes 2024, Mentides politiques

Avui fa mal temps a la regió de Washington amb alternant pluja i neu. És el Dia de Reis però no obstant els 1.500.000 estrangers indocumentats que van entrar il·legalment al país el darrer any, els Reis no han vingut mai. Aquí tenim pel Nadal només l’obès Santa Claus que viu tot l’any al Pol Nord amb la seva dona Ms. Claus, es passa l’any fabricant joguines per als nens i només sap dir “Ho, ho, ho”. Com escriure un apunt, si no sembla que hagi passat res de nou? En Trump ha demanat que el Tribunal Suprem dels EUA determini si ell pot presentar-se a l’elecció o no, però tothom sap que els Suprems li respondran que sí que pot. En Biden acaba d’obrir la campanya electoral amb un discurs anti-trumpià apocalíptic. És un senyor molt tossut que compliria 82 anys entre el dia d’elecció i el jurament, i no vol cedir ni tolerar que cap demòcrata més es presenti. Ha tingut resultats d’enquestes desfavorables i l’afer tan horrible de Gaza li està fent molt de mal. Molts demòcrates ensumen un desastre i estan espantats. Al final he decidit parlar dels vestits de dos polítics que he vist als noticiaris de TV3 i acabar amb fotos d’una tradició local nadalenca.

El molt honorable Senyor Pere Aragonès i Garcia, fill de Pineda de Mar, advocat i economista amb un Masters i una tesi doctoral mig acabada, deixeble de l’Escola Kennedy de Política de Harvard a Boston (EUA) i militant amb llarga història d’ERC és sens dubte un polític molt qualificat per la seva feina, que fa sempre molt bon efecte i també sap parlar molt bé.

Però allò que sempre crida l’atenció és l’aparença impecable del seu vestuari, sempre elegant però discret, la corbata, la camisa ben planxada, la cura endreçada i polida del seu cap, cabells i barba. No cal comparar-lo per exemple, amb el Sr. Oriol Junqueras, però cap dels altres vestits de polítics masculins convencionalment s’acosten al President en les seves presentacions i discursos públics.

I ara cau la pregunta: es pot interpretar aquesta presentació? S´hi pot treure alguna deducció sobre el caràcter i el nivell de confiança que es mereix? Sincerament l’autor no ho sap ni n’ha llegit mai res. El primer acudit que ve al cap és que les qualitats evidents i la cura per les aparences demostren un caràcter una mica obsesiu amb gran sentit de responsabilitat, molt concentrat i amb gran dedicació a les seves obligacions, però sense voler dir que aquests atributs siguin exclusius dels qui saben vestir-se bé. Potser algun psicòleg podria estudiar-ho.

Excel·lentíssima Senyora Yolanda Díaz Pérez, 2ª Vicepresidenta del Gobierno i Ministra del Treball. Es tracta d’una advocada laboral i política molt progressiva nascuda a la província d’A Coruña, advocada de carrera, distingida en els projectes i intervencions favorables a la classe treballadora que havia començat la carrera política al govern municipal del Ferrol i després de Galícia traslladant-se al final a Madrid ajuntant forces amb el Sr Pedro Sánchez i finalment entrant al seu govern i proseguint les seves inclinacions a favor de la classe obrera. En 2022 va registrar una nova agrupació política sota el nom “Sumar” en la qual pretenia incloure algunes agrupacions polítiques igualment progressives, sobre todo “Podemos”, que recentment va trencar desastrossament amb ella.

Sobre la seva forma de vestir poc usual es podrien escriure moltes coses. Naturalment no se la veu cada dia sinó només quan es presenta a llocs públics, però crida l’atenció perquè es vesteix cada vegada que es presenta en públic de forma diferent, alguna vegada amb indumentàries que a un observador li podrien semblar cares. Dotada d’un somriure atractiu i sabent parlar tan bé com la majoria de lletrats, li surten moltes coses bé. Però parlant de si aquesta inclinació poc corrent per les bones vestimentes revela alguna cosa especial, aquest autor no sabria què dir. Potser només una cosa: que potser indica manca d’estabilitat en algunes de les seves inclinacions i projectes (com passa sovint als advocats, ferms en certes coses i inesperadament vacil·lants en altres). Per exemple, no s’hauria pogut estalviar la baralla amb les de “Podemos”?

_______________________________

UN COSTUM NADALENC a CERTS SUBURBIS de WASHINGTON, sobretot el COMTAT de MONTGOMERY

Aquest Comtat de l’Estat de Maryland on aquest autor viu és la seu de moltes agències federals molt importantants, com tot el NIH, l’Hospital Militar Central, la Food and Drug Administration, la NASA, l’Agència de Seguretat Nacional, la Nuclear Regulatory Commission i ara estan a punt de construir-hi la nova central del FBI. El Comtat disposa de molts parcs públics de dimensions extraordinàries on es poden fer exhibicions culturals o recreatives, a més de practicar molts esports diferents. Una celebració anual és la decotació lluminosa de camins llargs envoltats per esculptures representant moltes coses, sobre tot atractives pels nens, amb túnels de neu, laberints, venda de xocolata calent i alguna vegada interiors igualment coberts de bombetes de llum. L’entrada a aquests llocs és sovint molt cara (cal treballar per mesos amb probablement milions de bombetes) però són molt estimats pels residents. Cal comprar els bitllets per l’internet amb anticipació i sovint queden esgotats. Aquest que veureu abaix és nou i és privat. El camí a peu per estudiar l’exhibició tenia una llargor de més de dos quilòmetres i s’enfilava a dos o tres turons (baixos). Estava bastant lluny de la frontera del Districte de Columbia.

IMG_0580   IMG_0580

Adeu-siau. I si us plau, recordeu algun dels meus llibres en anglès. El que ensenyo és una biografia de Ramir II, el rei aragonès que va unir Catalunya i Aragó. Molt bon preu

Joan Gil

La meva biografia novel.lada de Ramir II el Monjo

Tags: Decoracions il·luminades a Olney, President Aragonès, Vestits de polítics, Yolanda Diaz

Aquest autor va deixar de publicar apunts nous fa setmanes perquè havia enxampat el COVID. Després d’agrair la seva atenció al nombre inesperat de lectors de l’escrit previ que fou llegit diàriament, voldria explicar què passa i com anem amb el famós virus als EUA, no obstant que sigui sense saber res de com va a Catalunya. És veritat que ha deixat de ser una epidèmia mundial, esdevenint com la grip (i aviat probablement el RSV dels nens) una malaltia viral estacionària, que s’agreuja cada tardor i contra la que cal vacunar. A diferència de la pandèmia, la Salut Pública rarament publica dades sobre malalties comuns, que són difícils de trobar, però no secretes. En confiança, als EU ara tenim un brot molt considerable que es va estenent. Com molts deuen saber, durant l’epidèmia vam patir aquí sols uns 103,500,000 casos amb 1,145,000 morts, cosa que fa por de recordar. Ara és molt diferent i millor. El darrer mes van ser 23,432 casos amb un augment constant del 3.1 %. Hi ha hagut morts (uns 2.9% del total de malalts), gairebé sempre de malalts complicats amb altres condicions. El COVID fa mutacions rapidíssimes, contínues. En l’actualitat el país està dominat per la variant OMICRON, igual que al final de la pandèmia, que dissortadament ja ha produït una altra subvariant, la BA-4. Això de la facilitat en que surten noves variants que ocupen el territori, és un problema dolent, però que es pot resoldre amb diners. Les farmacèutiques i la Salut Pública han d’estudiar què passa, perquè les variants es multipliquen molt ràpidament, eliminant la competició. Cal saber si les vacunes actuals fan efecte o no sobre la nou arribada. Si és que no, cal preparar a correcuita un altre vaccí, que serà molt car però útil. En general els OMICRONs són uns COVIDs molt infecciosos, però també molt més benignes que els  COVIDs anteriors. Potser la variant actual causa més infeccions,  però per sort el nombre de casos lleus, a vegades inofensius, i l’efectivitat d’una bona vacuna augmenten verticalment. Per cert, aquests virus només es transmeten amb gotetes per l’aire (i no serveix de res rentar-se les mans), sobretot als ascensors, botigues plenes de gent, llocs de treball o d’esbarjo, però poc a llocs oberts. Això vol dir que malgrat estant vaccinat probablement no pot evitar les infeccions (jo havia rebut SIS vaccins abans de trobar-me amb el virus, que ja està bé), la malaltia és molt més lleu i rarament condueix a un Hospital o a la mort. Està clar que al món queden molts Trumpistes que diuen que els tractaments violen els seus drets personals. Aquesta gent posa en perill molts ciutadans més intel·ligents, però quan ells enxampen la infecció, es quedaran molt més malalts i a diferencia dels altres podrien acabar a l’Hospital o pitjor.

Defensa ciutadana. Cal anar al metge, evidentment. És molt variable anant pels EUA però a l’estat de Maryland on visc, sota l’atenció benigna de l’Hospital de la Universitat Johns Hopkins, sovint jutjat el millor del món, i també de companyies comercials serioses, aquests poderosos han obert oficines mèdiques grans amb metges afiliats o empleats, escampades per part del territori, molt ben organitzades, sovint amb centres analítics especialitzats i fins i tot centres locals de cirurgia ambulant. Alguns sistemes de salut fins i tot arriben a comprar, modernitzar i reobrir vells hospitals locals. Va molt millor que a altres llocs, però sovint costa massa diners als pacients. Per cert, actualment els metges cobren en la mitja uns $300,000/any, si fa o no fa, cosa que no explica l’encariment. Hi ha coses mes cares. Tornant al COVID, els que estem al sistema quan pensem que el tenim hem de trucar demanant una entrevista per video, generalment amb un metge o assistent jove, que decideix si cal quedar-se a casa o anar a un altre lloc i si cal envia prescripcions mediques per correu electrònic a la farmàcia que el malalt vulgui. En molts casos això és tot: la infecció durarà 5 dies, que caldrà passar a casa i estaria bé usar una màscara per deu dies. Al final, hom ha de repetir el test i si és negatiu, hallelujah! O sigui: infecció sí, gairebé tan sovint com sense vaccí, però amb una malaltia lleu i mes benigna.

Ajut desinteressat del govern federal, i molt interessat de les farmacèutiques. Pel que vaig veure a la TV, el problema dels tests diagnòstics fou similar a tot arreu. Ara fa un tres anys, va començar amb cues interminables de vianants a peu i cotxes davant totes les estacions que oferien el test en l’acte. Després van decidir que calia aconseguir que la població aprengués a fer-ho a casa tota sola i van començar a repartir els tests de franc a tothom. Quan Biden va arribar, va decidir enviar per correu dos tests a tota la població, oferint-ne dos més també de franc a qui ho demanés. Jo els he trobat sempre un xic massa difícils de fer bé i cal tenir en compte que no son mai tan dignes de confiança com els tests d’anticossos fets als laboratoris. Però cal reconèixer que el sistema ha funcionat força bé.

Evidentment tothom hauria volgut també sintetitzar un verdader antibiòtic anti-COVID, que hauria estat la solució, però dissortadament és molt difícil fer antivirals de cap mena, cosa de la que hi ha molts exemples i és sovint impossible. Molts investigadors van decidir deixar-ho córrer. En canvi, es van poder preparar molt bones vaccines. Fa uns anys alguns investigadors, ara afiliats amb Moderna a Alemanya havien perfeccionat un mètode per preparar solucions concentrades de messenger mitocòndries, un èxit magnífic que semblava que permetria fer-ho tot, però que per molts anys no havia servit de res. A algú se li va acudir, en molt bona hora, que amb aquest material seria molt ràpid i fàcil dissenyar i produir bones vacunes. Era veritat. S’hi van posar a treballar els de Moderna i els de Pfizer i van acabar tots dos oferint ràpidament les dues millors vaccines de tots els mercats, encara que molts altres companyies amb mètodes més tradicionals també van aconseguir posar al mercat bons productes. Als EUA tothom podia triar i jo vaig voler sis vegades totes les modificacions i actualitzacions de la vacuna de Moderna, que fou celebrada com la millor. Amb el temps, va passar que els EUA es quedaven amb les millors mentre que les pitjors acabaven a països subdesenvolupats, pero eren totes utils. Tots aquests vaccins van ser gratuïts als EUA, pagats pel Govern i van ser ben rebuts per la majoria de la població, els avis preocupats sobretot, i molt malament per certs grups polítics ultraconservadors.

O sigui, hi havia bons vaccins però cap antiviral. No n’hi havia prou, perquè amb la variant COVID d’aquells temps milions de persones acabaven als Hospitals o es morien. Què es podia fer? Ja hi havia hagut sortides d’aquesta situació amb altres virus, com ara el de la SIDA: es podia intentar rebaixar la virulència i gravetat de la infecció sense destruir el virus, com ja s’havia vist que aconseguien els vaccins, encara que fos sense curar res o evitar la infecció. Tres grans laboratories s’hi van posar a treballar en una competició de velocitat i qualitat que acabaria guanyant una altra vegada Pfizer. Els tres van presentar els seus productes a la Food and Drug Administration (FDA), que està en càrrec de supervisar i acceptar o rebutjar els medicaments. No hi havia temps per un assaig clínic regular, però van aprovar temporalment i degut a l’emergència el PAXLOVID de Pfizer sense cap dubte. El medicament és molt car, però el govern va aconseguir que les assegurances, sobretot Medicare que tenim els que som grans, l’oferissin de franc, com segueix passant actualment.

Curiosament Paxlovid, que és receptat en tots els casos nous i cal prendre dos cops al dia amb tres pastilles al matí i tres més al vespre per un total de cinc dies, curiosament no és un producte únic, sinó una barreja de dos medicaments els noms dels quals em nego a repetir. No és del tot inofensiu, sinó que es una medicina dura, que pot ser perillós a certs òrgans com el ronyó o el fetge i sobretot és incompatible amb moltes de les medicines de manteniment que molts seniors hem de prendre per tota la vida. En el meu cas vaig haver d’aturar dues coses. Evidentment, és una medicina que cal administrar sempre sota vigilància mèdica. I al final dels cinc dies passats obligatòriament a casa (pels que no militen a l’extrema dreta) com quedem? En la majoria de casos molt bé. La variant actual de l’Omicron malgrat ser molt mes infecciosa que les primeres variants, es molt menys perillosa que el vell COVID que tanta gent va patir. Els vacunats potser s’infecten menys sovint o no, però en qualsevol cas pateixen menys i el Paxlovid encara disminueix més els efectes de la malaltia. Potser el test seguirà sent positiu uns quants dies, però al cinquè probablement tot s’haurà acabat. Ara bé: hi ha casos quan el COVID malgrat tot això torna a ser positiu uns dies després: què cal fer? En principi res, perquè probablement serà molt dèbil. Aconsellen tornar a quedar-se a casa per cinc dies com la primera vegada i no fer res. Si algú es troba malalt, evidentment ha de tornar a trucar i presentar-se al metge. I així anem tirant endavant.

Quan la Xina intriga o espanta. Els Xinesos s’han sortit amb un altre problema que està deixant perplexes a moltes Sanitats Públiques del món, començant per la World Health Organization (WHO). Hi ha a la Xina actualment sens dubte un nombre gran de pulmonies afectant sobretot nens, però també bastants adults i molts Hospitals tornen a estar plens, mentre que les màscares xineses també tornen a reaparèixer. Molta gent sospita als Xinesos perquè no van informar prou clarament al món al començament del COVID. Ara diuen que les malalties semblen causades per QUATRE microorganismes diferents, un bacteri i tres virus: mycoplasma pneumoniae, virus respiratori sincitial SRV), adenovirus i grip. I ara! Una epidèmia causada per quatre agents diferents coneguts, un bacteri i tres virus diferents? No ha estat mai vist i no sembla possible. La cosa més intrigant és el bacteri Mycoplasma que sovint no passa gaire de causar un refredat i provoca poques vegades pulmonies severes, però els xinesos insisteixen que sí que participa en l’epidèmia de pulmonies que pateixen. Aquest cas queda obert sense resposta i ja veurem com acaba. De moment als llocs a Europa on es viuen pulmonies infantils, com Dinamarca i ara potser Espanya, els metges pensen que són causats majoritàriament pel RSV. En qualsevol cas, el problema sembla controlable.

Joan Gil

http://joangil.pubsitepro.com

No s’interessa ningú per la meva col·lecció d’històries en anglès After the Water Level Rose que té a la coberta una ciutat mig destruïda per l’aigua i la immigració descontrolada al segle XXII, i moltes històries  més? Hi ha còpies en paper i online per molt pocs diners a llocs com Amazon o Kindle i ha estat imprès per IngramSpark.

Tags: COVID vaccins, covid-19 epidèmia, Home tests, Paxlovid

Quan els resultats de l’elecció general de Juliol del 2023 van començar a ser coneguts, no hi va haver cap explosió de joia entre els independistes. Tot semblava anar molt malament, entre el poble català, al Parlament, pitjor encara a Espanya i els nostres partits perdien pes i influència, mentre l’agrupació catalana del Partit de Sánchez, dirigida a casa per un home avorrit que feia de supervisor bilingüe, un partit que havia estat catalanista amb grup parlamentari propi, seguia pujant.

L’adversari dels catalans estava molt clar: per un costat Feijóo, cap i representant del PP, partit històricament anti-Català que exigia la castellanització de Catalunya amb pèrdua d’identitat pròpia, per l’altre un Sànchez de la mateixa escola però en veu més moderada i menys feridora. Els independistes es veien sols i a una pendent de baixada, quan una cosa meravellosa, verdader regal inesperat del cel, fou descoberta: encara que Feijoo havia guanyat la majoria relativa amb Vox, el seu nou soci feixista, els seus adversaris podien tenir la majoria absoluta… si tots els petits partits, inclòs Junts per Catalunya amb 7 ó 4 diputats elegits (no he sabut mai quin dels dos) s’hi afegia. Semblava absurd i impossible: la reelecció de Sánchez requeria un acord de PSOE amb els independentistes radicals de Junts per Catalunya. Ningú s’ho volia creure, però a mesura que passava el temps, cada dia es feia més clar: Sánchez podia ser reelegit només si acceptava totes les condicions dels quatre lluitadors entusiastes de Junts, que presentaven exigències absolutes extraordinàries inacceptables per la majoria d’espanyols i no volien afluixar en res. I ho deixaven ben clar: o tot, o no reelecció de Sánchez. Prou. En els darrers tres segles d’ençà de Felipe V, que va declarar que ell s’estimava els castellans més que qualsevol altre poble i va intentar eliminar la nostra llengua, tots els Governs excepte els de la Primera República havien vist la colonització i atacs constants als trets identitaris de Catalunya com una necessitat absoluta i irrenunciable. Això resultava sempre en una hostilitat, abusos autoritaris i discriminació contra Catalunya, que no volia cessar ni donar una treva fins assolir la victòria final que esperaven. I no hi havia cap defensa efectiva. Les nostres protestes i queixes eren completament ignorades, a vegades amb burles afegides, compartides per la majoria de ciutadans espanyols.  Així i tot, no ho vam deixar córrer mai. I en aquell dia de Juliol, un destí amistós va il·luminar l’escena com si fos Nadal i els de Junts van quedar il·luminats amb la tasca sublim d’obligar un dels antics enemics a assumir demandes mai acceptades per Espanya: amnistia, concessions fiscals i discussió d’una data pel referèndum d’autodeterminació, coses necessàries pel propòsit de canviar radicalment l’actitud espanyola anti-catalana i fer legals demandes abans castigades amb persecució. Seria possible? Cal reconèixer que si fos exitosa,  la satisfacció d’aquesta demanda representaria un gir radical de 300 anys amb morts, persecucions i alguna guerra, que esdevindrien amor i tolerància. I sobre tot, era Sánchez un home capaç d’adoptar aquesta línia? O no intentaria sabotejar-lo i bloquejar-ho tot amb retards, jutges i problemes legals, com ja ha passat amb el Català a Europa? Aquesta és la gran pregunta, i ni Junts ni ERC han amagat la desconfiança. Tal com diuen alguns, la confiança com la virginitat, només es perd una vegada. Per altra banda, si aquesta millora tan històrica acabes acceptada, els quatre lluitadors inflexibles de Junts mereixerien un lloc al tauler de Catalans mes il·lustres. Potser els Catalans, massa impressionats encara pel teatre repetit cada vespre als carrers de Madrid, encara no hem assolit un bon enteniment del que ha passat.

El passat de Sánchez no és gens tranquil·litzador. És un home amb set insaciable de poder, amb un passat dur del que es va recuperar, que mai havia demostrat cap afinitat o simpatia per Catalunya i que, per damunt de tot, va acceptar la imposició de l’article 155 a Catalunya en la seva trobada amb Rajoy, sense preocupar-se’n gaire. Ja estava bé. I va presidir sobre repressió.  I va enviar Illa a Barcelona. I poc abans de l’elecció anava per Catalunya dient que la fi del Procés i les noves realitats havien fet la vida a Catalunya més feliç, sense tensions. I la seva taula de negociacions havia produït desenganys. Seria aquest el triat per la providència per la tasca història d’acabar per primera vegada amb l’hostilitat anti-catalana que havia compartit? No és ell, com altres diuen, un home maquiavèl·lic? Cal recordar que en el llibre el governant maquiavèl·lic és assenyalat com un model per tothom. Hom no pot negar certs mèrits al Sánchez dels darrers temps. Amb la seva adhesió subordinada a Biden ha aconseguit augmentar el prestigi polític espanyol tant a Europa com a la EU, i l’economia no li ha anat malament del tot. Seria capaç ara de canviar de cara una altra vegada?  No seria possible oferir als de Junts alguna coseta realitzable mes senzilla?

El Sr Feijoo en canvi, ho ha fet molt malament. Era absurd anar-se queixant contra l a re-elecció de Sánchez a la Presidencia, feta estrictament seguint la llei i els costums. És que una majoria gràcies a Junts hauria segut més il·legal que una de Feijoo gràcies a Vox? No tenia cap dret a sortir al carrer a protestar, ni a participar en les manifestacions clarament anti-catalanes dels franquistes, que usaven banderes, càntics i paraules molt pre-democràtiques i sovint il·legals. Al costat d’Abascal, Feijóo semblava un titella dominat per les accions i control de Vox. Podria aviat pagar-ho ben car amb l’avenç imparable i presa de possessió del seu PP pels feixistes, com ha passat als EUA amb el Partit Republicà i Trump que el domina. Les coses que ells diuen una i una altra vegada sobre l’Amnistia semblen ridícules. Amnistia es una mesura que un govern pot prendre per acabar amb una dissensió o problema interiors, altrament intractables, i que assegura la pau. I aquesta cridòria per una llei que ni tan sols ha estat discutida ni molt menys aprovada? La inoportunitat i absurditat d’aquesta pretensió tan cridanera són molt clares. Jo crec que Feijóo acabarà pagant les conseqüències del seu acostament a Vox, perquè un parlamentari que no té la majoria, ha d’acceptar el vot majoritari. Podria protestar després de veure el producte final i haver expressat la seva reticència, però amb seny i bona educació.

I aquest és el gran dubte. Com acabarà la lluita verbal, parlamentària i pública pels carrers en aquesta confrontació entre Catalunya i Espanya? Cal reconèixer que és un dels moments més transcendentals i amb conseqüències de la nostra història, un que no podrà desaparèixer de la memòria i que molt probablement acabarà tenint també conseqüències importants, realitzant una missió que el grup de Junts molt probablement no havia esperat. Acabarà el President Puigdemont fent una entrada triomfal a Barcelona com el President Tarradellas, anant en cotxe des de l’aeroport a la Generalitat enmig dels crits i applauds populars?

Joan Gil

Tags: Catalunya, Feijóo, Independentisme, Junts per Catalunya, Pedro Sánchez, President Puigdemont