29 gen. 2016
Mort de la Inoblidable Mestra Christa McAuliffe el 28 Gener 1985
Ahir va fer 30 anys i tots els diaris i molts programes de TV americans ho van commemorar. Tothom recorda què estava fent quan es va conèixer la notícia: el transbordador espacial de la NASA Challenger havia explotat als pocs segons després de despegar i els set tripulants van perecer. Potser a Europa ningú va entendre perquè la notícia va estremir tant al poble americà. Em recordo que en aquell temps jo tenia empleat al laboratori un estudiant. El vaig veure acostar-se i li vaig espetar que el transbordador havia explotat i que la mestra d’escola havia mort. Em va mirar als ulls com si jo estigués boig i va sacsejar el cap enrere en horror. Me’l vaig trobar vint anys després i la primera cosa que em va dir és que recordava aquell moment. Voldria explicar perquè aquella tragèdia ens va fer patir tant a tots. Va ser per la mestra d’escola Christa McAuliffe, sens dubte.
Recordant la Guerra Freda
L’anomenada Guerra Freda no va ser mai freda. Molta gent als dos bàndols va patir i perdre la vida i els ciutadans vivien creient en la propaganda, sovint falsa, que els governs anaven explicant o amagant. Ara que s’ha acabat, ja es pot parlar lliurement de coses que aleshores eren tabú sense exposar-se a retribucions d’origen ideològic. El programa espacial soviètic fou sempre (i probablement segueix essent a Rússia ara) superior a l’americà. Els astronautes (dits cosmonautes a l’URSS) es van haver de jugar la vida en aventures molt valentes però temeràries i uns 13 americans la van perdre. I els homes de l’Apollo XIII de camí a la Lluna es van salvar pels pèls. El problema era doble: tots els coets i transbordadors eren meravelles tècniques amb parts i instruments sovint desenvolupats i construïts especialment pel transbordador contenint elements que no s’havien utilitzat industrialment mai i ningú sabia de segur com funcionarien. Pràcticament cada transbordador era desmuntat després de cada retorn a la Terra i reconstruït com si fos nou amb tecnologia acabada de desenvolupar. Amb molta raó, els soviètics, com els xinesos en els nostres dies, no van voler enviar mai homes a la Lluna, una temeritat molt espectacular i apreciada pel públic que no era necessària. El vehicle robòtic automàtic soviètic va fer bona feina i dur a la Terra tants rocs lunars com els americans. Els russos van arribar a construir un transbordador similar al Challenger completament automàtic que va volar i aterrir amb èxit sense tripulants una sola vegada (que els americans ni tan sols havien intentat fer) però no servia de res i era caríssim. I el segon problema era la pressió política: s’exigien èxits espectaculars per demostrar la superioritat tècnica de l’occident. A vegades la situació feia ignorar problemes als tècnics.
En algun moment l’Administració de Ronald Reagan va decidir que estaria bé i tindria interès simbòlic posar una mestra d’escola a l’espai i ensenyar-ho a tot el món.
Sharon Christa Corrigan McAuliffe (“Christa”)
Van anunciar el programa i 11,000 mestres s’hi van presentar. La guanyadora havia de sotmetre’s a un any d’entrenament, tenir molt bona salut, saber fer certs experiments de Física que li encarregarien fer i sobretot donar dues classes des de l’espai que moltíssims estudiants americans seguirien per televisió en directe. La tria fou perfecta. La Christa, una dona a punt de complir els 40 (la NASA només considera gent d’edat madura) era un verdader somni, una candidata ideal.
La Christa tenia un Masters en educació i va treballar per anys a una High School (una mena de Batxillerat, obligatori a tots els EUA). Ensenyava Ciències Socials, que vol dir Història, Geografia, Economia… a una High School a Concord, estat de New Hamphshire a Nova Anglaterra. Tenia dos fills i s’havia casat amb el “sweetheart,” el nòvio, que havia tingut a la High School quan hi anava ella mateixa, cosa que els Americans sempre valoren molt bé. Els que ho han fet sempre ho mencionen al Resum i ho diuen a tothom. La Christa sempre havia estat entusiasmada per la NASA i l’aventura espacial. Parlava d’ensenyar i donava classe amb un entusiasme sincer i contagiós. Queia bé a tothom que la tractava. La van invitar a molts programes televisius, on el públic la rebia i l’aplaudia amb entusiasme. Va parlar a moltes escoles, en viu i per cable. Era exactament allò que qualsevol nen espera trobar a la classe en tornar de vacances. La seva sinceritat i efectivitat eren colpidores. Per una vegada, la NASA ho havia encertat. La Christa esdevingué famosa i tot estava preparat per les dues classes des de l’espai que ella donaria als nens americans. A més d’ensenyar el transbordador, ella volia parlar de les estrelles i els planetes i ensenyaria com són d’importants la física i la tecnologia. La mestra que havia acabat segona i va ser reduïda a suplent, es va fer molt amiga seva. Al final, aquesta segona mestra va esdevenir una astronauta oficial i va arribar a volar en una missió anys després. Però el programa per a mestres s’acabaria aquell dia tràgic.
El desastre arriba
Perquè va passar? Pel fred i perquè certes anelles que haurien hagut de tancar hermèticament cambres de propulsió que contenen gas a pressió altíssima quan s’encenen els motors no havien estat mai provades en el món real abans de posar-les a un lloc crític al Challenger. Cap Kennedy (o Canaveral) té un clima bo, generalment càlid, però aquella nit de gener havia gelat i al moment de despegar feia 36 graus Fahrenheit, uns 2 Celsius i les anelles en qüestió no s’havien descongelat. Rumors diuen que un tècnic ho havia sospitat i el van fer callar. Podria ser. Tothom estava il·lusionat.
Les càmeres de TV van ensenyar com els astronautes sortien alegres de l’edifici on s’havien vestit. Anaven en fila índia, molt depresa (gairebé tots els astronautes són militars, sovint pilots de proves avessats a jugar-se la vida), un darrere l’altre, per ordre de jerarquia amb el capità primer. Un dels pilots era una dona (gairebé mai en posen més d’una, per evitar que les dones es creguin que són iguals). La Christa, tan entusiasmada com sempre, fou la darrera en sortir. Als EUA fa temps hi havia el costum arrelat que els nens portessin a l’escola una poma per menjar si tenien fam i sovint en duien una altra per regalar al mestre. Un dels empleats va tenir el detall d’oferir una poma gran, vermella, molt maca a la Christa, que la va acceptar rient i va dur visiblement a la mà mentre feia les seves darreres passes a la terra. No sabem si li van permetre ficar-la al Challenger o no.
Com de costum quan hi ha un llançament, Cap Kennedy estava ple de visitants amb prismàtics, que eren els invitats i familiars dels astronautes i molts polítics i gent famosa. A fora, de lluny, visitants sense invitació també podien observar-ho tot. Moltes cadenes de TV transmetien en directe i sobretot milers de nens estaven a l’escola mirant a les pantalles de televisió.
El transbordador explotaria en plena vista dels invitats. Les càmeres d’alguna cadena, es van girar cap als espectadors, on hi havia gent movent-se sense destinació amb la boca oberta. Què ha passat? Què vol dir això? On és el transbordador? I ningú volia respondre ni dir la veritat.
El desastre tingué lloc 72 segons després de la ignició. La nació i molts nens d’escola van veure esgarrifats com el transbordador explotava en moltes direccions. Després d’un segons de silenci, el comentador de la NASA va dir lentament “Obviously, a major malfunction” i la transmissió es va acabar.
Seria interessant saber què van explicar els mestres als milers de nens que acabaven de testimoniar en viu la mort d’una mestra. Els pròxims dies, consellers i psicòlegs van haver d’anar a les escoles a parlar de la mort. Les restes del Challenger van quedar escampades a un corredor sobre terra i una mica sobre aigua, de molt més de mil o dos mil quilòmetres. Avions, helicòpters, satèl·lits i guàrdies nacionals van buscar a la desesperada i van recuperar moltes coses, però probablement la major part dels taüts enterrats eren buits. No en van voler parlar mai.
El President Reagan parla
A les poques hores, el President Reagan va haver de fer un breu discurs a la ràdio i televisió des de l’Oficina Oval de la Casa Blanca. No podria haver ignorat la situació. Tota la nació estava en dol i s’havia posat a plorar.
Els Presidents tenen sempre un equip de redactors per escriure discursos i declaracions. Reagan probablement ja patia de l’Alzheimer, però com actor professional, seguia llegint molt bé i la breu al·locució fou una de les millors mai escoltades a la Casa Blanca. Al final, Reagan va llegir lentament el nom complet de tots els morts i va acabar dient que havien pujat a veure la cara de Déu.
Joan Gil