Etiqueta arxiu 'violència'

31 jul. 2014


La tragèdia de Palestina i les seves causes

Classificat com a General

  • Lydda fou fins tres dies al juliol de 1948 una tranquil·la ciutat agrícola o potser un poble àrab a Palestina. La guerra entre jueus i àrabs acabava d’esclatar immediatament després de la partició del país per les Nacions Unides entre les dues comunitats. Una unitat militar israeliana va entrar al poble. Més de 300 civils musulmans van ser morts, la resta aplegats i expulsats. Les cases foren destruïdes i els terrenys agrícoles abandonats sense cap mena de compensació. Fou una neteja ètnica. La població va entendre bé la lliçó i el missatge: després de molts segles els calia abandonar les llars i fugir. Altrament si els musulmans salvaven la vida, acabarien a un camp de refugiats…on els seus descendents segueixen vivint avui en dia, sense que el món se’n preocupi gaire. Tenen no obstant una agència de les Nacions Unides només per a ells per mantenir-los vius. Pel que fa a Lydda, no és gens difícil de trobar al mapa. Ara es diu Lod i és el lloc on està situat l’aeroport internacional de Tel Aviv. Però el problema que va conduir a aquell desastre no es va resoldre mai i ha resultat en més de 60 anys en desastres guerres, destrosses i crueltats indescriptibles fins al dia d’avui. No té sentit parlar de les tragèdies individualment, volent arbitrar si aquest o aquell tenia la raó en aquest o aquell cas, o qui dels dos ha començat perquè el problema de fons és sempre el mateix i és d’això que caldria parlar. Els colons jueus van crear un país nou a una terra que no estava buida i ningú va fer res, potser amb l’excepció d’unes febles Nacions Unides, per resoldre la tragèdia dels palestins. No s’hi val dir que no es pot fer res. Hi ha sempre solucions polítiques a tots els problemes polítics. A vegades millor, a vegades pitjor, però sempre es pot fer alguna cosa que serveixi a tothom.

    Fa molts anys…
    Després del Primer Congrés Sionista, el fundador Theodor Herzl va enviar una delegació de tres rabís a Palestina a veure com estava el terreny. Van escriure en un estil molt jueu dues frases que sumaritzaven llavors i segueixen sumaritzant la situació ara perfectament: “La núvia és molt maca, però dissortadament ja està casada”. Llegim sovint quina influència l’Holocaust tingué en el naixement d’Israel. Estrictament no és veritat que en tingues cap, perquè el Sionisme ha justificat sempre el seu dret a ocupar la terra exclusivament amb es lligams històrics i bíblics del poble d’Israel amb Palestina i ho van escriure aixi i van ser fundats molt abans que l’Holocaust arribes. Molts sionistes eren molt progressius i somniaven en un estat perfecte, exemplar per a tot el món. Especialment, el moviment de la vida col.lectiva als Kibbutz, avui en dia mig abandonats va influenciar molts jueus. Ara bé: la situació al món va canviar i l’Holocaust tingué un efecte molt gran en el públic americà, particularment evident després del descobriment dels camps d’exterminació nazis.

    El govern dels EUA havia rebutjat sempre la Declaració (britànica) de Balfour, que promovia la immigració jueva a Palestina. El President Roosevelt defensava una actitud equidistant entre les comunitats jueves i musulmanes a Palestina, cosa que va ser la política oficial dels EUA per molts anys. Sens dubte l’Administració Americana, considerant com estaven les coses, sobretot el subministre energètic en aquells temps, temia un efecte negatiu sobre la disponibilitat del petroli. En Truman també va seguir per anys aquesta línia. Una gran agrupació jueva antisionista americana, veient el desastre que podia tenir lloc, defensava una expulsió amb indemnitzacions dels musulmans. Finalment Truman va canviar dramàticament la seva posició esdevenint el primer President que va reconèixer la independència d’Israel. Sens dubte, la qüestió de l’Holocaust va pesar molt, encara que no tenia res a veuré amb els àrabs.

    Les Nacions Unides van dividir el país en tres, una part pels àrabs, una altra pels jueus i Jerusalem com a una mena de territori internacional obert multinacional. Els àrabs en la primera de moltes decisions unilaterals catastròfiques que prendrien, ho van rebutjar, mentre que els colons jueus acceptaven amb entusiasme. L’endemà de la partició unitats àrabs armades van atacar els colons jueus però eren molt dèbils, desorganitzades i mal armades, contràriament als jueus que havien après moltes coses de la Guerra Mundial. L’exèrcit jueu pràcticament les va esborrar del mapa en pocs dies. Aleshores en una segona fase cinc països àrabs es van mobilitzar atacant Israel des de diferent fronteres. Una unitat britànica, la Legió Àrab va lluitar amb ells, però només al territori atorgat per les NU als musulmans, cosa que va estalviar als àrabs una calamitat i humiliació encara pitjors. Els àrabs, mal armats, mal dirigits, embolicats en intrigues polítiques, baralles internes i maquinacions, foren derrotats clarament. Així i tot, Egipte, sense que hom entengui perquè, es va quedar amb tota Gaza i els Jordans van incorporar a la seva monarquia mig Jerusalem i tota Transjordània, més o menys el territori palestí dels nostres dies. La guerra va acabar amb la delimitació d’una línia de frontera “verda”, la demarcació de l’armistici que els EUA i molts altres (però no pas la poderosa Dreta israeliana) voldrien en un tractat de pau com a frontera definitiva. En canvi de la frontera de les NU no en vol saber res ningú, sobretot la idea de voler transformar Jerusalem en una ciutat internacional lliure.

    Arribant als temps actuals
    Sobre el paper, la superioritat tant territorial com pel nombre d’habitants dels àrabs sobre Israel semblava immensa però era en realitat inexistent degut a desorganització, dictadures, falta de patronatges, abusos i desavinenteses internes degudes als diferents règims. Els israelians van començar a demanar dels patrons americans diners i armes per “restaurar l’equilibri” suposadament perdut a la guerra. Amb l’ajut dels EUA els Israelians hi van reeixir plenament. Aviat Israel va esdevenir una superpotència amb un exèrcit de classe mundial invencible, amb tot pagat i de fet mantingut pels EUA. Jo afegiria que també el pais es van inclina fortament cap a la dreta i cap al militarisme, abandonant els somnis progressistes que els van motivar al moment del naixement del nou Estat. Originalment, Israel estava governat pel Labor Party al que pertanyien tots els fundadors de l’Estat, però en els nostres dies pràcticament només ha sobreviscut la Dreta, curiosament fragmentada però sempre radical. Potser molts ciutadans també han canviat i esdevingut més durs. L’únic diari progressista es el Haaretz, que es pot llegir de franc a l´internet, on el lector trobara opinions diferents de la propaganda oficial. Altrament de les polítiques esquerranes i progressives dels fundadors, queden sobretot les memòries.

    Pel que fa a la seva resistència dintre la política interior nord-americana, a Europa no sembla entendre ningú com funciona. Hi ha gent absurda (o potser antisemita de debò) que diuen que els jueus controlen tota la política americana pel món, cosa tan ridícula com impossible. L’única cosa que sens dubte controlen és la política americana a l’orient mig que els afecta, generalment a través d’organitzacions com la l’AIPAC, que al capdavall es una organització nord-americana legal i pública (podeu visitar el seu web). És impossible deixar d´admirar l’habilitat extraordinària d’aquests grups i la dedicació dels que la dirigeixen. L’AIPAC no és cap lobby perquè ni distribueix ni ofereix directament diners. Han aconseguit que tots els candidats a un càrrec federal es presentin a una entrevista explicant les seves opinions respecte a Israel i el món àrab i en general així s’acaba sovint la cosa. Que les respostes no els agraden? Per fer-se elegir a qualsevol càrrec als EUA cal finançar una campanya que costa molts milions de dòlars. El candidat imprudent amb opinions poc favorables trobarà totes les fonts d’ingressos en les que confiava tancades i seques. Si és un senyor amb closca molt dura, podria ser que fins i tot apareguessin al seu districte persones fent campanya contra ell amb acusacions d’antisemitisme i histories o historietes fosques o brutes de la seva vida anterior exposades i sortint al llum. I aquest candidat no sortirà elegit. Ja ho van demostrar almenys en dues ocasions i no els cal tornar a fer-ho. Torno a notar que això no té res d´il·legal ni amagat i que podeu visitar el seu web que és ben public. Representa un ús molt astut i hàbil de les peculiaritats de la política electoral nord-americana. Qui vulgui pot intentar-ho.

    En l’actualitat no obstant, el govern israelià ha triat seguir una línia de confrontacions directes amb el govern dels EUA. Quan Ariel Sharon era President, Israel va envair Gaza amb un exèrcit per raons similars a les actuals. El President Bush, espantat per la violència, va manar en públic i per la TV a Sharon que es retirés de Gaza. En Sharon es va negar, posant Bush en un compromís perquè no havia passat mai i l’incident era public. Els EUA paguen anualment quantitats enormes de diners a Israel. En Bush va repetir la seva ordre per segona vegada amb el mateix resultat. I ho va haver de deixar córrer davant l’actitud de Sharon. En Netanyahu ha fet coses semblants sobre tot amb les colònies al West Bank, la construcció de les quals sovint fa accelerar desafiant directament queixes nord-americanes, cosa que tant en Kerry com l’Obama han notat sovint. A més hi ha l’assumpte d’Iran, on Israel insistia en que els EUA ataquessin per aire destruint les fàbriques nuclears. Ara, en canvi, sembla que els americans volen fer pinya amb Iran i permetre’ls un ús limitat de l’energia nuclear, cosa que enrabia molt el govern de Tel Aviv. A mes els ministres israelians parlen de Kerry en públic en un to ofensiu, o francament insultant. Netanyahu juga amb foc.

    RESUM
    Al món passen desgràcies molt difícils de resoldre. Algunes són el resultat de forces naturals (els anomenats “Actes de Déu”, com es diu als EUA) i altres de problemes i accions humanes. Per altra banda ni la religió catòlica ni la moral cívica ens permeten jutjar a ningú. Jo hi estic molt d’acord i no vull jutjar. Sobre el sionisme hi ha hagut sempre moltes opinions, tant favorables com desfavorables i dintre de cadascuna d’aquests opinions, hi ha aspectes que es veuen de certes formes variables segons els temps i la gent que en parla. Al començament el Sionisme era un moviment molt progressiu, però darrerament ha esdevingut m conservatiu cosa que ha resultat en canvis sensibles de política. De fet, el Sr Netanyahu ha esdevingut un polític extraordinàriament popular i admirat a l´interior i les crítiques contra la seva política cada dia més febles. El públic israelià està amb ell.

    Jo el què veig malament és que hi hagi qui pretengui jutjar el problema basant-se en el darrer esdeveniment acabat de veure als diaris o l´internet. Tenen els Israelians dret a defensar-se o no? Més d’un lector quedarà sorprès de sentir dir que la resposta és un NO contundent, que Israel en aquest cas no té cap dret a defensar-se perquè ni la llei internacional ni les NU atorguen aquest dret a una nació ocupant contra una nació ocupada que, segons les lleis internacionals i les NU tindria en canvi molts drets a defensar-se contínuament tant com pugui sobretot del blocatge permanent dintre d´un territori minúscul que de fet es un galliner. Igual amb la negació de productes essencials i la protecció de civils. Però no es amb aquests legalismes com es pot resoldre el problema. El que cal és tornar a les arrels i mirar de trobar una solució acceptable als interessos de tots els participants o de totes les víctimes, desterrant l´odi i la mala fe i restaurant l´esperança en un futur millor, ara cruelment perduda. I mentre que no s’hi arribi, haurem de seguir posant-nos malalts cada vegada que les notícies ensenyin fotos de Palestina. Prou, per amor de Déu. Prou

    Joan

    • Tags: , , , , ,

    No hi ha resposta

    13 gen. 2014


    Després d’haver evitat un avortament

    Classificat com a General

    Un ciutadà circulava pels carrers d’un barri pobre de Fort Worth quan va veure un nen d’uns 2-3 anys caminant tot sol pel centre del carrer  L’home va trucar la policia i un cotxe patrulla es va presentar. Als policies  els va semblar que la pobre criatura estava massa bruta i semblava mal alimentada i van decidir trucar l’Agència de Protecció de Menors. Les inspectores d’aquesta agència, que té molta autoritat, són dones d’edat madura que ho saben i entenen tot sobre la vida familiar entre la gent humil. El primer que van fer, fou canviar el panyal, cosa que probablement no s’havia fet en 2 o 3 dies. Dintre hi havia insectes i escarabats. Mentre tant, els policies  ja havien trobat la mare. Era una prostituta adicta a les drogues. Va explicar que ella tenia quatre nens i que havia sortit al matí amb la canalla a prendre la fresca i es veu que s’havia descuidat un a fora. Les agents de Protecció de Menors li van prendre en l’acte els quatre nens i se’ls van endur. Això ho vaig veure pocs dies abans de Nadal a una tele local. I ara què passarà? Les agents presentaran el cas a un Jutge de Família, demanant que el jutge cancel.li la potestat paterna de la mare i entregui els quatre nens a la custòdia de l’Estat. Si està d’acord, com que no hi ha orfanatges, l’agència donarà els nens a una “foster mother”, una dona que a canvi d’un modest pagament, s’encarrega dels nens. No és fàcil de suggerir alternatives, però el sistema funciona malament (amb tantes excepcions com volgueu). Els nens dintre el sistema reben un tractament similar als residents d’una pensió. Tenen vestits, una mica de menjar a la taula, a vegades van a l’escola, on no aprenen res, però ningú els estima ni es preocupa d’ells ni vol escoltar els seus problemes,  i ho aprenen tot pel carrer. En general, creixen amargats i amb resentiments contra tothom. La majoria acaben a les capes ínfimes de la societat, potser treballant de peons, o es fan criminals i acaben a la presó.

    Un altre cas que no he pogut oblidar: quan vaig arribar als EUA fa molts anys encara quedaven alguns edificis equipats amb un incinerador de brossa (ara prohibit per raons de contaminació ambiental). Una noia molt joveneta acabava de donar llum a un bebé i, acabat l’embaràs volia reprendre la vida alegre i despreocupada d’abans. Els seus amics li van organitzar una festa de retorn i ella va pensar que buscaria un cangur i hi aniria. Però no va trobar ningú i ja li havien dit que no es pot deixar tot sol un nen petit. Desesperada, va llançar el nadó a l’incinerador i va anar a la festa.

    En el contexte d’avortaments, hom parla sovint dels perills d’una terminació d’embaràs feta per avortadors incompetents. Quan jo era estudiant, tots els metges del servei havien diagnosticat una dona ingressada com a víctima d’un mal avortament. Vaig parlar amb ella unes quantes vegades. Tenia quatre fills ja, un pis massa petit i molts pocs diners però negava en absolut estar embarassada ni haver tingut un avortament. En els temps de la dictadura, això es castigava molt durament, i per això la malalta va seguir negant-ho fins la mort, que no va trigar gaire a arribar. Vaig anar a la Secció forense de la sala d’autòpsies del Clínic perquè jo no em volia creure que fos un avortament. Sí que n’era! El metge forense ens va ensenyar una matriu completament destroçada per algun instrument groller no identificat. Ens va dir que no recordava cap avortament tan mal fet com aquell.

    Aquí als EUA els grups del complexe político-religiós de l’extrema dreta, sempre obsessionats per l’avortament, repeteixen continuament que la vida comença el moment de la concepció. Quan s’havia acabat? La vida a la Terra és una propietat que  es va originar un cop per tots fa molts milions d’anys i s’ha anat transmetent de pares a fills. Fins ara ningú ha aconseguit crear vida ni és fàcil entendre de què depén.

    Tres històries verdaderes per recordar que amb el neixement d’una criatura no s’ha acabat res, sinó que un procés llarguíssim que canvia la vida dels pares i imposa continues obligacions, acaba de començar. Els éssers humans necessitem molts anys abans d’arribar a ser capaços de viure tots sols. Naixem amb un cervell que no passa del 10% del d’un adult  i seguim sent indefensos i irresponsables fins ser declarats adults uns 18 anys després. Seria interessant demanar a una mare un llistat de les coses que ha hagut de fer per educar els seus fills i els sacrificis que ha hagut de fer. I tot això es fa de bon grat si els pares estimen al nen, si l’han acceptat, fins i tot si l’han volgut. I jo em pregunto si les dones que consideren un avortament estan disposades i tenen una posició que els permeti acceptar aquesta responsabilitat tan gran i de tant significat social. Es pot creure que ho faran bé? S’estimaran el nen? O el faran créixer en un infern? Cal considerar la indefensió total dels nens contra mals tractes. Hi va haver recentment a l’estat espanyol un govern que es preocupava molt de la violència familiar, però només parlava de les dones. Potser es pensaven que els homes que maltracten dones no fan res als nens.

    És evident que el propòsit primari dels instints i activitats sexuals és la reproducció. Potser pels nostres avantpassats i pels Neanderthals era l’únic objectiu però els homes moderns som éssers molt complicats amb estructures emocionals i intel.lectuals molt complexes que tenim una visió molt més àmplia, que sense negar la funció reproductiva, tampoc hi està sempre lligada. La gent que es nega a reconèixer això, no veuen la desproporció entre un encontre de poca importància i l’obligació d’estimar i educar un fill, patir per ell, ajudar-lo a l’escola i gastar molts diners pels pròxims 18 anys.

    JOANOT 

     

    Tags: , , , , ,

    2 respostes