30 gen. 2024
Qui és Volodymyr Zelinskyy, President d’Ukraïna?
Volodymyr Zelinskyy, (anomenat a partir d’ara VZ en aquest apunt), nascut el 25 de Gener de 1978 a la ciutat de Kryvyi Rih (a l’Oblast (districte) Dnipropetrovsk, Ukraïna Central) està casat amb una companyona d’estudis a la Universitat, és un ciutadà de parla Russa (que domina l’Ucraïnés i bastant l’Anglès), amb diploma d’advocat (no va practicar mai), de professió actor de TV i cinema, també empresari molt ric, ara polític famós a tot el món i elegit com a 6è President de la República Ukraïnesa en 2019 (hauria de presentar-se a la reelecció aquest any, si és possible). Per poder entendre d’on i perquè va sortir, cal recordar abans la complexa sublevació de la Plaça Madian, a Kyiv, que en el fons assenyala el començament de la tragèdia Ukraïnesa.
La revolta de la Plaça Maidan, November 2013-Febrer 2014). Tenien un President autoritari, brutal, extraordinàriament corrupte i odiat: Viktor Janukovych. El clima polític estava molt escalfat per moltes raons, però sobretot per una que és la que al final va resultar en una mena d’alçament popular entre múltiple bàndols de diferent ideologies, sovint agresius, a la Pl. Maidan. Hi havia 5 ó 6 grups o partits diferents, disposats a tot. El problema era que el país havia de decidir entre demanar admissió a la Unió Europea com la majoria d’europeïstes demòcrates volien o acceptar ser membres de l’Euroàsia competidora recentment creada pel Govern Putin per mantenir la Unió dels antics membres de la Unió Soviètica. Ja s’havien aparentment posat d’acord per anar a Brussel·les, quan Putin, sense voler cedir, va augmentar enormement la presió sobre l’amic Janukovych (com els europeus i els EUA feien amb la UE). La tragèdia va esclatar quan dos dies abans de demanar admissió a la UE el President va trencar inesperadament negociacions firmant per l’Euràsia russa. La ràbia es va estendre, les concentracions a la Plaça, les lluites, baralles, violència i aviat l’ús brutal de la Policia i les morts aviat foren conegudes per tot el món. Com va acabar? És difícil de dir. La unió amb Euràsia no va tenir lloc, l’odiat President Janukovych va haver de fugir sense acomiadar-se i els mitjans occidentals van declarar que era la victòria de la democràcia sobre Putin. Però havien sortit a la llum el nacionalisme exaltat, les diferències de drets entre russo- i ucaïnès-parlants, masses orientacions polítiques d’esquerra, de dreta i extrema dreta, comunistes… No havien trobat la recepta per reconciliar-se, fer-se tots demòcrates i celebrar una unió verdadera nacional. El Sr VZ, actor i ciutadà il·lustre en aquells temps, ho va veure tot… sense voler ficar-s‘hi ni declarar-se aliat de ningú. Potser el destí el guardava per fer una cosa molt diferent anys després.
Com s’ho va prendre en Putin? Malament: va annexionar la Crimea i donar el tret de sortida als residents del Donbas, que formarien un exèrcit contra els ukraïnesos i rebrien suport rus. Molts governs estrangers van començar a estudiar-ho i a ficar-s’hi com si seguíssim a la Guerra Freda. La guerra del Donbas amb guerrillers locals i russos ja en marxa, s’empitjorava.
VZ creix i esdevé ric i famós, sobretot a Rússia, on guanyava més diners. VZ havia nascut a una ciutat petita on hi havia molt crim. Tota la família era Jueva i de parla Russa, com segons sembla la majoria d’ukraïnesos. Un oncle era el cap de la Policia, conegut com un antic militar i heroi de guerra de la Unió Soviètica; alguns membres de la seva família van morir patint la brutalitat Nazi. En VZ va voler estudiar i aprendre tantes coses com pugués a la Universitat local, la Kyiv Universitat Econòmica, on va treure el diploma d’advocat sense voler exercir. A més de casar-se amb l’Olga, ja havia descobert la feina d’actor i això és allò que volia. No es va ficar a cap partit polític. Però què pensava? La política el deixava indiferent, sense suportar ni condemnar ningú. Ell havia vist com grups importants a tot arreu es formaven i es barallaven i era simplement una qüestió d’entendre’s, trobar punts comuns i fer la pau. Sempre possible, sempre fàcil per ell. Ell precisament (i això cal notar-lo perquè va esdevenir molt important) era molt bo fent de mediador i havia resolt molts conflictes. A la TV va fer aviat carrera a la millor estació. Conegut a tot el país, va decidir fer pel·lícules al cine. S’hi podien guanyar molts diners projectant-les a Rússia, on sembla que va arribar a tenir locals i fou molt exitòs. Els diners van volar a la seva butxaca, més a Rússia que a Ukraïna que seguia essent pobre. Tothom el coneixia. Era un home simpàtic, agradable i gens orgullòs no obstant la seva anomenada que parlava i respectava tothom. Enviava grans donacions a obres de caritat. Es va molestar molt per l’annexió de Crimea a Rússia, però no deia res perquè guanyava més diners a Rússia que a casa. Ell havia passat moltes vacances a Crimea, un lloc que li semblava deliciós i molt ucaïnés. També sabia com investir diners. Anys després, quan ja era President, es va descobrir que tenia inversions secretes a Amèrica Central, i a les Illes Verges americanes. Un cop va fer un viatge mig secret a Turquia pagat de la seva butxaca on va explicar que només era per parlar de negocis. Una altra qüestió ominosa de la què no parla mai és la seva amistat i els lligams amb un home de reputació dubtosa amb qui comparteix la propietat de la seva emissora de TV. Ell ho nega sempre, però s’estima més no parlar-ne mai. Una altra bona qualitat personal, és la simpatia que sent per la gent pobre i senzilla, que ell voldria sempre protegir. Una altra cosa que es faria pública i evident durant el seu govern.
Un inesperat President de la República. A més de l’estació, VZ era propietari únic d’una productora de TV, cinema i de dibuixos per nens on va decidir interpretar ell mateix la figura d’un mestre interessant que al final és proposat pels estudiants en secret com President gràcies a un discurs contra la corrupció que ha fet contra el President i guanya l’elecció sense saber-ne res. Un cop President, comença de descobrir i caracteritzar tots els defectes i problemes dels polítics. Es diu “Servidor del Poble”, té un èxit aclaparador, sense precedents, entre 2015 i 2019. En aquell moment, el President Poroshenko, elegit després del Maidan, acaba el seu mandat i VZ decideix presentar-se per substituir-lo. Empleats de VZ funden el partit “Servidor del Poble”, que esdevé el de VZ i guanyaria les primeres eleccions gairebé sense programa amb una majoria absoluta mai vista a Ukraïna, i fins ara. Què en fa ell de la divisió nacional entre els ciutadans i els que parlen dos idiomes diferents? VZ fa una cosa mai vista: es nega a prendre partit per ningú i repeteix sempre que parlant la gent s’entèn i que ell sap molt bé com resoldre baralles i satisfer a tothom. Dos mesos després de ser elegit, VZ rep el famòs cop de telèfon de Trump demanant-li un favor: que busqui roba bruta sobre Hunter Biden, el fill de Biden que sembla que està guanyant un milió de $ per seure de conseller a l’administració d’una companyia petroliera sense saber res de petroli. VZ va amb compte. Ell no es fica mai en problemes estrangers. A Ucraïna ell combat la corrupció a casa seva i prou. Tira endavant i va aprenent, però ai, quines intencions tenen els veïns totpoderosos de Moscou? VZ no sembla preocupar-se’n gaire. Abans de ser elegit, havia assegurat a la població que ell sabia com resoldre la ja guerra del Donbas, on cada dia entraven més armes tant dels russos com dels Americans.
Ell volia negociar amb els Russos i el gairebé únic país estranger que el volia ajudar era la República Federal Alemanya en aquells temps governada per Angela Merkel, que va patronitzar les primeres trobades. El contactes i les reunions de VZ i els seus amb Rússia van començar (no es pot entendre si eren públiques o no). En VZ va intentar oferir directament o sota condicions coses bones i raonables, com una promesa de neutralitat política del seu país entre Rússia i l’OTAN, que Ucraïna s’abstindria d’entrar a la UE o la OTAN, que podria ser acceptable que part del Donbas passés a Rússia. Però no hi havia res a fer. Rússia ho volia tot, però un que vol negociar ha de fer concessions i no n’arribava cap dels russos. Va arribar el dia inoblidable quan VZ es va entrevistar amb Putin en persona. VZ volia negociar però Putin evidentment no. De Crimea no es podia ni parlar. Fou una reunió desagradable perquè Putin no l’escoltava sinó que es va passar el temps queixant-se amb el puny tancat del tracte que va haver d’aguantar dels EUA i dels altres occidentals, com l’havien insultat i menystingut a ell i al país que era històric i havia estat tan poderós com ells i que ell mateix havia intentat després de l’ensorrament dela URSS fer-se amic d’ells i el van tractar a puntades de peu. Enlloc d’això els americans només havien volgut avençar a l’Est reclutant els antics països comunistes contra ell com si fos encara la Guerra Freda, ficant-los a l’OTAN i amenaçant. El President Obama ja havia dit que Rússia havia esdevingut una potència regional. En VZ sempre havia tingut una bona opinió de Putin i va quedar desencisat.
Dolor i Ràbia. Com el Cel volia, una horrorosa tragèdia va descendre damunt l’estat d’Ucraïna el Febrer de 2022 amb una invasió russa que pretenia prendre possessió de tot el país en un parell de setmanes. El President Biden es va enfadar molt i davant la TV va pronunciar l’ultimàtum a Putin: o es retirava o l’imposaria les sancions més grans que Putin ni sabia que existissin (cosa que per cert Putin ha sabut torejar bastant bé) i que l’OTAN passaria a armar i entrenar l’exèrcit ucraïnés que el derrotaria (no sembla que el govern de VZ hagués estat notificat; en qualsevol cas VZ no havia volgut creure mai que això arribaria a passar: calia negociar i tot s’arreglaria). Però Putin seguia dient absurditats: que Ucraïna no existia sinó que fou una invenció comunista, que el Donbas estava essent atacat per feixistes (cosa que parcialment era veritat per culpa de grups ultrancionalistes, però era molt exagerat i passat de rosca. Segons molts autors, la invasió directa cap a Kyiv va fallar perquè els generals russos eren una colla de vells ignorants que no sabien fer res i van enganyar el govern: es pensaven que amb el nombre tan gran de soldats n’hi hauria prou. L’exèrcit sense experiència va fer el ridícul i es va haver de retirar cap al Donbas, el territori sempre dominat per guerrillers i bons amics de parla russa. És molt probable o segur que VZ va en aquell moment reobrir negociacions, que evidentment no van anar enlloc. Hi havia una guerra de debò.
Hi ha una cosa que va afectar profundament a VZ: la massacre de Bucha, una ciutat petita prop de Kyiv on durant la seva breu estada, soldats russos van assassinar i torturar pràcticament tots els homes que van trobar, sense cap raó. Van deixar cadàvers escampats per tot arreu. A VZ li agrada molt viatjar i veure-ho tot en persona. A Bucha va quedar profundament afectat per l’espectacle, un desastre que afectava la gent petita que ell intentava sempre ajudar. N’ha parlat sempre molt.
Final Provisional. No hi ha ni necessitat ni espai per descriure aquí com ha anat la cosa en els darrers dos anys, què va passar amb l’ajut occidental, amb l’OTAN i finalment amb la fallida Contraofensiva ucraïnesa. En aquestes circumstàncies, la caiguda de la popularitat presidencial era inevitable. Però parlem de l’estat actual (Final de Gener 2024). Molts periodistes i grans diaris (però pocs polítics) ho han descrit. Hi ha una cosa nova molt greu i inesperada que hom ha viscut per primera vegada. Tots hem vist al cinema pel·lícules ensenyant assalts amb baionetes a les posicions enemigues amb suport dels canons· Per segles, era així com es conqueria terreny i es guanyaven batalles, però ja no. El que passa ara és que els atacats ho fan impossible plantant contra els atacants milers de mines per terra que fan impossible passar i complementant amb bombes, drons i projectils especials que destrossen tots els atacants, els quals poques vegades poden arribar vius a les posicions dels defensors i realitzar la seva il·lusió de conquerir les trinxeres enemigues. Els ucraïnesos han rebut aquestes armes de l’estranger, els russos de casa. I a aquests llocs és on la gran majoria del jovent de 20 anys d’Ucraïne i probablement també molts russos van perdre la vida, sense arribar a poder prendre les posicions dels altres. Els ucraïnesos van avençar durant l’estiu més aviat poc degut a aquesta raó i ara el mateix està passant als russos en l’altra direcció. Els russos guanyen ara terreny però poc a poc i amb gran esforç, i la guerra s’allarga. Molts soldats ucraïnesos es dolen de la pèrdua dels joves i entusiastes soldats. Ara només tenen homes vius de més de 30 anys sense ganes de lluitar i amb poques armes. Una generació està perduda i hom no albira cap final.
I en VZ? Sense cap tria, ha fet el paper que li tocava molt bé, inclosos els viatges i els discursos teatrals. Diuen que ha canviat molt. Fa 4 anys era un home rialler i simpàtic, ara ja no. Abans deixava la direcció de la guerra als Generals, ara ho fa ell mateix amb gran autoritat. La manca real o imminent d’armes el preocupa molt i, qui sap, potser l’amargor i rancúnia d’un que es preocupa pel futur i es veu obligat a plorar pels morts, pels milions de migrants, dones i nens a l’estranger, pels patiments de ciutadans comuns, per l’ensorrament econòmic total, pel fred i la falta d’electricitat… Ja ho diuen molts: LA GUERRA NO ÉS MAI LA RESPOSTA.
Joan Gil
(Petit recordatori: S’interessa algú pels meus quatre llibres publicats en anglès? L’anglès dels immigrants és en general més fàcil que el dels nadius. Els títols són: Laia’s Takeover, Drama in the Upper East Side, All Hail King Ramir (sobre Ramir II el Monjo, el Rei per cinc anys aragonès del Segle XI que se’n va sortir casant la seva filleta de dos anys amb el jove Comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, (unint Catalunya amb l’Aragó que ell ni podia ni sabia governar) i “After the Water Level Rose” una colecció de set contes, el primer dels quals ensenya què passarà a una ciutat costalera a principis del segle XXII després que l’escalfament global hagi fet pujar el nivell de l’aigua de mar. Animeu-vos, que estan molt bé de preu. Si preferiu, es poden llegir també a l’internet a un preu ridícul)