16 jul. 2023
La Classe Treballadora i l’Extrema Dreta
Els partits d’extrema dreta estan avançant a molts països del món, incloent Espanya i el sector fortíssim del Partit Republicà que tornaria a votar per Trump als Estats Units. Quina sorpresa tan desagradable pels que crèiem que la fi de la Guerra Freda significava el triomf final de la gloriosa democràcia basada en eleccions lliures. Cada dia hi ha més llocs governats per un home o un partit amb un sistema electoral pseudodemocràtic i manipulat on un governant es reelegit sense perill tant com vulgui, com passa a la Turquia, Hongria, Rússia, Bielorússia, Xina i altres llocs a l’Amèrica Llatina i Àfrica. Potser això podria ser en molts casos el resultat d’un sentiment d’hostilitat i menyspreu de molts sectors contra classes polítiques democràtiques sovint corruptes o ineptes que semblen fer-ho tot malament. Allò que sembla més difícil d’entendre es perquè aquest partits guanyen eleccions amb el suport massiu de votants amb mitjans econòmics limitats. Es lògic això? No sembla que aquests ciutadans en traurien mes votant per l’esquerra? Els votants treballadors en tenen prou, no voler seguir aguantant la situació i voten per gent que podria finalment canviar les coses. Volen canvi i votaran per homes forts que ho prometin. Canvi a qualsevol preu.
Els partits han de preocupar-se sempre per la gent modesta perquè aquests representen la majoria de vots. Teòricament el sistema electoral hauria de servir per poder pensar analitzant els problemes i preocupacions actuals i poder oferir un programa per resoldre aquestes dificultats i fomentar l’economia, però el resultat del vot no depèn ben bé d’això, sinó de la forma com els votants (i no els polítics) veuen la situació econòmica, el futur, l’ordre públic, l’educació i sobretot els sous i els habitatges que troben. Aquesta actitud és absurda perquè en el món actual un govern pràcticament no pot fer gran cosa per millorar l’economia i rarament és culpable de les crisis, depressions, inflació i bancarrotes que arriben puntualment. Enderrocar un govern per posar-ne un altre no canviaria gran cosa. Si de cas, caldria vigilar què fan els grans banc centrals estrangers que són els únics amb el poder de canviar la direcció de l’economia, si els convé. Resumint, el resultat electoral dependrà sobretot d’allò que la gent creu, i no pas de les opinions d’economistes experts o del contingut de la propaganda electoral. El cas històric més clar conegut es probablement el de l’Alemanya Nazi i el grup que Hitler intel·ligentment nomenava oficialment Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys. El camí al poder i realització de les idees feixistes passava primer per crear i desenvolupar un suport agraït i obedient dintre de la classe treballadora alemanya, obtingut amb millores de sou, bons habitatges, hotels i platges de vacances, vaixells creuers per anar pel món fent turisme, aviat un cotxe VW per a tothom… També van jugar una part naturalment els agents vigilants de la GESTAPO, i conferències, ràdio i pel·lícules oficials. Una vegada feta la millora, la nova felicitat garantia al Führer una posició poderosíssima al timó del país unificat que no existia abans. Els rics van prosperar i disfrutar la pau social encara més que els treballadors. Tot això era un engany ple de mentides i al final ho van haver de pagar tots molt car. Potser la gent que vota en els nostres dies per l’AfD ni hi era en aquells temps ni en sap res. Repetiran?
Expliquen alguns partits que a gairebé a tots els parlaments lliures elegits hi ha sempre dos grups adversaris disposats a jugar l’alternança en el poder per sobreviure per molts anys: 1) els conservadors (com ara el PP) que creuen en el comerç gairebé lliure i es pensen que conduirà a la prosperitat, detesten lleis però escriuen lleis i decrets durs per castigar la dissensió, voldrien mantenir costums socials antics, demanen un exèrcit fort, jutges estrictes, interés militarista moderat per guerres estrangeres amb suport limitat als milions d’emigrants i fugitius. Aquí als EUA algun polític demòcrata fa anys va resumir dient que aquests no volen fer res per la gent pobre, sinó que es pensen que els treballadors poden viure molt bé de les engrunes que cauen de la seva taula i que si els treballadors són lleials, la situació millorarà encara més i les engrunes esdevindran millors i més saboroses.
2) el segon partit o grup de partits que existeix sempre són els progressistes, com ara el PSOE o la seva sucursal catalana, que abans es deien socialistes però que després de la II Guerra Mundial i encara més després de la Guerra Freda van renegar de qualsevol ideologia socialista, limitant-se a fer promeses electorals, parlar de forma compasionada intentant ajudar a la gent senzilla i als grups socials necessitats en dificultats degut a abusos dels conservadors. Altrament la seva ideologia suposadament progressiva i els plans econòmics i polítics coincideixen amb el mapa dels conservadors. Hi ha qui diu que la seva raó d’existir és permetre l’alternança al poder, que podria resoldre pacíficament situacions abusives perilloses. Al marge d’aquests dos grups majors hi ha sempre alguns que no lliguen del tot amb l’esquema però també es presenten a les eleccions, com ara el VOX a la dreta i la CUP a l’esquerra, confiant en ser considerats per coalicions.
Un cas addicional és el dels partits interessats principalment en un problema especial únic, com l’Independentisme a Catalunya, un problema molt complicat, que ja dura més de 300 anys i ha fet impossible governar el país en pau com els dos partits principals haurien volgut, però així i tot han seguit bandejant-lo i causant problemes greus i injustícies i no pot ser tractat com un problema entre els molts que té l’estat i no mereix ser tractat amb proritat. L’estat ha recorregut a mesures com el memorable 155 manat conjuntament fa uns anys pels Srs. Rajoy i Sánchez.
Amb saluts
Joan Gil