25 jul. 2023
Applicant a Catalunya la “Teoria Racial Crítica” nord-americana
Molts intel·lectuals i universitaris s’ocupen a tot el món d’estudiar Ciències Socials que volen aclarir la formació i la conducta de grups humans. Molts lectors probablement es pensen que poca gent s’hi interessaria o ho entendria, però vet aquí el cas extraordinari de l’anomenada Teoria Racial Crítica, desenvolupada per aclarir la causa de la discriminació existent contra la població negra. Fou desenvolupada entre els anys 1970 i 1980 sobretot per tres universitaris negres, Derrick Bell, Kimberlé Crenshaw i Richard Delgado. Quan anys després al final els polítics van entendre de què anava la Teoria, se’n va armar una de molt grossa, sobretot perquè hom pretenia introduir el seu estudi a les escoles elementals obligatòries. La reacció sobretot (però no exclusiva) dels Republicans i altres grups o de gent indiferent a la discriminació contra negres aviat fou discutida i mencionada als diaris, a la ràdio i fins i tot als Parlaments estatals dominats per Republicans. Actualment 5 estats han prohibit per llei parlar-ne a l’escola i molts llibres han estat retirats de les biblioteques escolars. El tema apareix ja a les campanyes electorals iniciades. Els demòcrates en general no en parlen gaire.
Què estableix la Teoria? Triem algun exemple fàcil (una simplificació): al món hi ha gent bona i caritativa que pretèn ser justa i s’acosta a homes pobres i famílies sense diners, malalts, vivint a un mal habitatge, sense menjar assegurat i els dona ajut per caritat a canvi de res. Són els bons que no es pensen que ells són racistes. Altra gent, en canvi, és indiferent al patiment dels pobres, els explota si pot i sovint diu que ells mateixos en tenen la culpa. Aquests són segon la visió clàssica els dolents, els racistes, una minoria irredimible de gent inhumana culpable de la situació. La discriminació seria un problema creat per una minoria de gent que s’en aprofita.
És veritat aquesta formulació? No, responen els nous Crítics. De fet, tots els membres dels dos grups de gent benestant descrits al paràgraf previ són culpables del mateix racisme, discriminació i explotació que pateixen els negres. Perquè? Perquè la situació aprofita a tots dos amb diners, millors feines, millors sous, millors cases, millor educació, coses molt cares negades als pobres. Si els negres rebessin millor educació i igualtat de tracte tota la societat blanca en patiria les conseqüències econòmiques i és per això que no es tolera. Qui s’hi senti millor, que faci caritat per creure’s que és innocent, però segueix rebent els mateixos beneficis disfrutant de privilegis negats als negres.
En una discussió com aquesta, sempre s’acaba triant exemples. Veiem el cas de les línies roges al voltat de certs barris que els bancs traçaven entorn dels barris negres per negar’ls-hi hipoteques per poder comprar cases noves. Evidentment els que en patien eren els negres, que s’havien de conformar a no rebre hipoteques i acabaven amb un pis dolent i massa petit. En surtien guanyant sempre tots els blancs que tenien més fàcil accès a les hipoteques tant si eren caritatius i es negaven a acceptar que allò fos discriminatori, com si no. El punt de vista dels negres i de molts mestres d’escola és que cal explicar això als nens, perquè en prenguin consciència o si no, no s’acabarà mai. Hom pot triar altres exemples, però aquest autor no pot descriure bé la ràbia i la tensió que la Teoria està produint. Tracta d’hipòcrites i aprofitats a gent que es pensen ser honrats i religiosos. Una minoria acusa la majoria de causar el problema.
Es pot aplicar aquesta Teoria Crítica a la situació de Catalunya dintre de l’estat espanyol?
I tant que sí. El problema apareix potencialment sempre quan un cert grup s’oposa a un altre. En el cas dels espanyols existeix una oposició gairebé total i immortal a l’exercici dels drets polítics pels catalans, a l’ús del seu llenguatge, al seu poder polític, artístic i cultural, història pròpia separada, reputació al món, i fe democràtica. Per quina raó? En part deu ser hereditari perquè llegint textos històrics antics es veu que ja passava fa molts segles, i s’expressa sempre associat amb males cares, rebuig i signes de superioritat, sovint amb insults. Va cridar l’atenció fa unes setmanes com el Sr Pedro Sánchez anava cridant als grups electorals que gràcies a la seva repressió la tensió independista havia desaparegut (probablement per sempre) i tothom era feliç, cosa que hom podria traduir fàcilment com una victòria personal seva en la lluita per l’assimilació total de Catalunya amb l’ajut del seu PSOE-PSC. Sap què, Sr. Sanchez? El Caudillo Franco també s’ho pensava. Es tractava només d’un intent més amb el suport dels seu partit per destruir la identitat separada catalana per sempre amb uns quants processos judicials de càstig i entrebancs al Govern de la Generalitat seguits d’indults caritatius. En general per molts anys els espanyols han tret beneficis econòmics, polítics i culturals expressant la seva hostilitat i voluntat de submissió contra el nostre país, mentre nosaltres no teníem diners ni per trens de rodalies. Van ser ells una força imperial molt gran i molt rica i van acabar com molts altres imperis, però a Catalunya se la volien quedar, i aquest desig no canviaria per segles. Això ho veuen com un gran èxit, una glòria i un dret col·lectiu absolut dels espanyols. Si algú no ho creu, que es miri els mítings del PP, o que llegeixi ElMundo o l’ABC. Si de debò fóssim compatriotes, quin dret tindrien d’insultar-nos contínuament? Cal començar a pensar com fer entendre el contrari.
Potser els independentistes haurien de pensar més sobre com resoldre el problema. Fiar-se d’un partit? Mai, cal confiar sols en societats civils determinades a mantenir la lluita pacífica contra un poder central. I sobretot estudiar quins mitjans culturals i mediàtics hom podria utilitzar per fer entendre als espanyols quantes nacions petites s’han declarat independents d’ençà de la Guerra Mundial i que no passa res, i no hi ha cap dificultat mantenint relacions culturals i econòmiques amb un vell veí. Fa ja molts anys, el President Pujol va financiar una exposició didàctica a Madrid sobre la natura, història i desitjos del poble català. Qui sap, potser es podria repetir amb més èxit.
Joan Gil