Els EUA són diferents

Somni de les dones enlloc de…

Dones lluitadores pel sufragi honorades a segells dels USA

Suffragists parade down Fifth Avenue, 1917.
Advocates march in October 1917, displaying placards containing the signatures of more than one million New York women demanding the vote.
The New York Times Photo Archives

Per fer un canvi, aquest post ofereix la història del final victoriós però extraordinari de la dura lluita de les organitzacions femenines americanes per obtenir el dret al vot. Està basat en articles i reportatges de televisió poc coneguts, però tot el que surt aquí va passar de debò, per sorprenent com sembli. Després d’esforços heroics per obtenir el dret al vot, el 18 Agost 1920, un petit i poc conegut Estat nord-americà va ratificar contra totes les expectacions el canvi constitucional que faria possible i obligatori el vot femení per sempre a totes les jurisdictions nord-americanes: l’ESMENA XIX de la Constitució Federal dels EUA. Com que el tema de reformar les Constitucions sembla interessar molta gent a Catalunya, potser algú voldria saber com es pot fer amb èxit  a aquest país d’ençà del 4 Març 1789.  Les dones “sufragistes” havien entès que per guanyar i obtenir el dret a votar, calia canviar la Constitució i ho van aconseguir. El lector quedarà convençut que canviar la Constitució és extraordinàriament difícil, però possible. Després de la gran Revolució de 1776 contra la Monarquia Britànica i la subseqüent victòria i independència, hom va instal·lar a les 13 províncies originals americanes governs semi-independents amb una mena de lligam molt feble, una Confederació,  representada per un Parlament i un President amb mandat per un any (tots dos a Nova York).  El desastre que va seguir es va fer palès immediatament però fins 1789 els pares fundadors no van aconseguir reunir a Filadèlfia representants de tots els 13 estats que hi havia en aquell temps per poder formar una Assemblea Constituent, de la què va sortir la tan estimada, primera i darrera Constitució dels EU existent fins el dia d’avui. Els estats seguirien essent no pas independents, però lliures i co-sobirans amb el nou govern federal. Tots van votar lliurement i sense coerció per acceptar-ho enlloc dels Estats Confederats d’Amèrica clarament fallits.

Ara bé: el món es gira molt de pressa i probablement arribarien amb el temps coses noves i perilloses encara desconegudes l’any 1789. On trobar l‘autoritat per regular-les?  Van decidir que el text original no es tocaria mai, però van introduir un sistema en forma d‘Esmenes identificades amb números llatins que es podrien afegir o treure, cosa que permetria anar clarificant o introduint a la Constitució coses noves però sense haver de tocar mai el text original. Aquestes Esmenes esdevindrien per tots els efectes parts integrals de la Constitució.  Van començar aviat. Un dels pares fundadors de la nova Constitució havia determinat que el text no oferia prous garanties individuals per protegir els ciutadans del poder excessiu dels jutges, policies, governs… i els diputats que gairebé eren els mateixos que acabaven d’escriure la Constitució original, hi van introduir ben de pressa les ESMENES I fins X, col·lectivament designades BILL of RIGHTS, en els nostres dies el centre sacrosant del Constitucionalisme i la devoció dels Americans a la llibertat descrita a la seva Constitució.

És molt difícil aprovar una Esmena. La que va atorgar finalment el vots a les dones seria l’ESMENA XIX. El dia d’avui n’hi ha només XXVII  a la Constitució. Els Congressistes no s’han privat mai de proposar contínuament noves Esmenes. Imagineu l’èxit que podrien tenir! Des del Segle XVIII han introduït al Congrés 11,848 propostes d’Esmenes noves, pero és molt difícil convèncer els Congressistes. Per cloure el tema, només cal exposar què cal fer per ratificar una nova Esmena,  cosa tan difícil que molts decideixen deixar-ho córrer. I de pas, fer notar que fins el dia d’avui, només una sola Esmena, la XVIII, que molt absurdament havia prohibit als ciutadans beure begudes alcohòliques, ha estat mai eliminada.

De primer, cal presentar el text de la futura Esmena breument escrit i en bon Anglès a les dues Cambres del Congrés dels EUA, el Senat i la Cambra de Representants. (Cal notar i recordar aquí que els Congressos (Parlaments) dels Estats individuals són també, amb una sola excepció, bicamerals i funcionen de forma semblant). Aleshores comença la regla dels 2/3: cadascuna de les dues càmeres tant les federals com les estatals han d’aprovar l’esmena amb una majoria de 2/3, i cal recordar que cap congrés estatal té cap obligació d’examinar i votar l’esmena sinó que poden llençar-la a les escombraries, però si accepten votar per ratificar també han de treure 2/3 der vots positius per separat dels vots tant dels senadors com dels representants. Això es repeteix amb cadascun dels 50 estats que hi ha actualment (en 1920 n’hi havia menys). Per declarar l’Esmena ratificada, necessita sumar una altra vegada  2/3  ratificacions de tots els 50 estats, no sols del que s’havien dignat votar. Hi ha un període màxim de 7 anys i si una Esmena no ha pogut ser ratificada en aquest temps, ja ha fracassat (hi ha Estats que no accepten aquest límit de 7 anys). Una petita nota: enlloc de fer votar a les dues Cambres de cada estat fins arribar als 2/3, també seria possible convocar un parlament constituent per acceptar l’Esmena, com el que va escriure la primera Constitució, però ningú ha gosat mai fer-ho. Ni probablement gosarà. Qui sap què decidiria fer una Assemblea constituent?

Jo no vull que la meva filla es faci votant

La lluita per permetre votar a totes les dones: començament.

La lluita va començar fa molt de temps, sens dubte ja al segle XVII, molt durament però amb èxit molt limitat i oposició general de la majoria de governs i ciutadans, contents de poder seguir dominant les seves dones. Els primers

grans èxits van tenir lloc a la Gran Bretanya més que als EUA. La raó per la qual els moviments de dones van trigar massa a impossar-se als segle XIX era molt clara: la falta d’unitat al voltant d’un sol problema. Resultava que cada grup es preocupava per coses massa diferents: l’esclavitud sobre tot, les immigracions d’estrangers no blancs, la condició dels treballadors industrials, els nens, la salut pública, les guerres, i no podien posar-se d’acord en només un sol problema, encara que les desfilades de dones ben vestides o amb carrosseries eren les que despertaven més interès públic com formes d’entreteniment. També era fàcil imaginar què deien sovint els homes: que no, perquè per damunt de tot, un marit i una dona eren una unitat inseparable que quedaria destruïda si tots dos votaven, que no tindrien temps per cuidar els menuts que en patirien molt, que aquestes mares irresponsables no cuidarien la casa com cal ni sabrien cuinar bé, que les dones no tenien suficient aprenentatge per entendre problemes polítics (potser afegint que la majoria eren tontes), que les marxes demostraven les males maneres i falta d’educació, que atacaven els policies que només volien protegir-les, que calia vigilar-les per falta de moral sexual, … sempre igual, sempre el mateix, defensant punts de vista expressats a diaris, llibres i conferències que eren inatacables i invencibles. Les dones manifestants, sovint anomenades sufragettes organitzaven també sessions informatives, conferències, articles i contestaven, però acabaven sempre perdent malgrat tots els esforços. Però estava clar que el moviment malgrat totes les baralles internes no afluixava i era molt fort. Calia esperar i seguint fent el mateix, al començament de forma molt feble i respectuosa, al final alçant la veu, usant pancartes i fins i tot anant a la presó. Tenien raó:  l’obligació seva era acabar guanyant i no hi havia cap altra opció. Cal reconèixer també que hi va haver grups polítics que sí que van acceptar molt aviat la igualtat dels sexes. Als EUA sembla ser veritat que les dones ja van participar a les primeres eleccions després de la Revolució anti-britànica, però es veu que van perdre el dret. Certes regions a Europa i als EUA també van acceptar la igualtat fàcilment (molts estats com ara Califòrnia o Kansas i alguns altres). Al final de la Primera Guerra Mundial les dones prominents del grup (la gran Susan B. Anthony, (foto adjunta) Elizabeth Cody Stanton i Lucretia Mott) van obrir el camí proposant una esmena constitucional que atorgaria el dret sagrat i permanent de votar. Van trobar Congressistes simpatitzants a les dues cambres del Congrés dels EUA, un text fou sotmès al Congrés i un primer trist vot per la ratificació en un sinistre i poc-amistós Washington DC de l’any 1918 va tenir lloc sense suport del President Wilson.  Ai las, quina nova batzacada tan forta van tornar a rebre!

La Batalla memorable per la Ratificació de l’Esmena XIX va esclatar. Es veu que no s’ho van prendre seriosament ni els Congressistes de Washington ni el President Woodrow Wilson, que es va declarar en contra i la proposta fou rebutjada per les dues cambres amb poca discussió. Al final el Comitè de les dones va aconseguir que el projecte fos sotmès una altra vegada i acceptat pels 2/3 de les dues Cambres i enviat als Parlaments dels Estats a veure si el ratificaven (o no, com es pensava tothom). En un moment donat, les dirigents dels grups de les dones van aconseguir ser rebudes per Wilson, que es va disculpar per la seva actitud l’any anterior, però que ara ja les suportava sense dubtes. En qualsevol cas, la proposta d’Esmena XIX havia estat introduïda formalment i el Congrés dels EUA havia tornat a votar ratificant-la la aquesta segona vegada per 2/3 parts dels Senat i també de la Cambra de Representants i ja estava en marxa i tots els Estats que volguessin podien votar per ratificar-la (o no) i ja estava en marxa. Ja havien començat i tot seria un problema d’aconseguir que 2/3 dels Estats votessin per la Recomanació aprovada per 2/3 dels membres com alguns ja havien fet i ja estava. En realitat tot anava molt malament. En aquell moment hi havia menys Estats que ara, però per tenir 2/3 en calien 36, que va esdevenir el número màgic però eren molts Estats tal com estava el clima. De fet, les senyores van fer notar al Sr. President que Delaware acabava de rebutjar la ratificació com havien fet recentment altres (començant amb Geòrgia i Alabama)  i 3 estats (Florida, Vermont i Connecticut) simplement es van negar a votar com era el seu dret per tal d’evitar baralles internes. Les senyores amb les seves grans discussions, actes públics i diverses accions havien aconseguit 35 ratificacions d’estats però és que en calien 36 i si no en treien una més, anys de lluita i esforç s’anirien d’orris. I sap què, Sr President Wilson, ara ja no queden més que dos estats per votar, Carolina del Nord i Tennessee, on tothom ens veu com perdedores i així s’acabarà tot després d’anys de lluita, empresonaments i diners. Què hem de fer, Sr President?

El Pr. Wilson va reconèixer que la situació era delicada, però va proposar que les lluitadores anessin a Tennessee, on els seus Demòcrates tenien la majoria. Les dones es van molestar. Tennessee era un estat del Sud, sempre en contra d’elles, on totes les enquestes sortien en contra, on no hi hauria res a fer. I a Carolina del Nord seria encara pitjor. D’on traurien l’Estat número 36 que calia per salvar-ho tot, Sr. President? No se li acudia res més? És que Wilson acabava de guanyar la Guerra Mundial. Segur que el Sr President Wilson les va acomiadar desitjant  bona sort i bon viatge cap a Nashville, capital del gran Estat de Tennessee, on potser ja les estaven esperant, perquè volien votar. Les esperava una guerra sense perdó ni treva, perquè en qualsevol cas es tractava del final de la lluita pel vot femení tant si guanyava com si perdia, i tothom ho havia entès.

Homes en contra

No seria una guerra violenta, perquè les dones això no ho feien, però sí que seria una guerra. Van llogar habitacions a un bon Hotel. Faltaven pocs dies pel vot. El Senat va votar aviat donant una gran majoria per Sí, però el problema no era el Senat sinó la Cambra dels Representants, que eren els representants directes d’un poble que estava molt dividit. No arribarien mai als 2/3. Les senyores van organitzar marxes amb uniforms i música pel carrer, van donar conferències, van discutir amb qui ho volgués. Els venedors de flors, per fer diners, havien inventat vendre roses vermelles als homes que afavorien la ratificació, roses blanques als que estaven en contra. No es parlava de res més a la ciutat però hi havia qui pujava el to, cosa que les senyores també feien. Es van pensar que tot anava bé i que potser se’n sortirien, però aleshores un grup de senyores adversàries d’una societat femenina contrària al vot de les dones (que havia existit també des de feia anys) es va presentar a un altre Hotel. Feia unes poques setmanes per casualitat que una altra esmena (la XVIII) havia estat aprovada  establint (absurdament) la llei seca amb prohibició absoluta de vendre i beure alcohol, cosa contra la qual estava tothom i desvergonyides com eren, aquelles donotes van organitzar una mena de bar al seu Hotel oferint begudes alcohòliques prohibides de franc a tots els parlamentaris que estiguessin contra la ratificació, cosa completament il·legal que no obstant comptava amb suport universal. Fou un cop molt dur. Els comptes de les dones indicaven que només els faltaven dos miserables vots a la Cambra Baixa per guanyar finalment l’Estat Nr. 36, però no hi havia forma de convèncer els Srs Representants. Amb les baralles i queixes, el vot fou retardat 9 dies, però aquell 18 d’Agost de 1920, el de la trobada amb el destí (que acabaria sent qualificat de tragicòmic) va arribar. Les dones van seure a la tribuna amb cares molt llargues. Que el Senat ja hagués votat Sí amb 2/3 de majoria no interessava a cap Diputat de la Cambra Baixa. Eren ells qui tindrien la darrera paraula sense remei. Les visitants sabien que perdrien… per dos vots i eren impotents per fer res. Ja ho havien provat tot.  35 estats havien ratificat, però ara el que feia falta s’hi negava només per 2 vots de la Cambra de Representants i l’esforç i les llàgrimes de tants anys serien per res. Tants anys de feina perduts només per dos vots a l’Estat Nr. 36. No hi havia dret.

Havia passat una cosa de la què elles no en sabien res. Un dels representants hostils era un xicot jove de 24 anys que parlava amb convicció i alçava molt la veu, i aquell dia acabava de rebre una carta de la seva mare que vivia al camp. Segons sembla, li deia que ella ja havia llegit als diaris que el seu fill, que ella es pensava que estimava la mare, s’havia pronunciat contra el vot de les dones i que era un fill desvergonyit que insultava la seva mare i volia dir que dones no tenien els mateixos drets com homes, i que ella no s’havia esperat aquest tracte i no calia que tornés mai més a casa, fill desagraït. El parlamentari es va passar hores mirant de digerir aquesta carta, però al final va decidir obeir. Ell va votar inesperadament que sí a la ratificació. Les dones espectadores ho van celebrar molt, però no quedava res resolt perquè encara els faltava un sol vot, només un, o anys de treball i devoció quedarien perduts per sempre. La votació en veu alta va continuar. Quan es va acabar finalment,  les dones van entendre que havien perdut i que el dret a votar trigaria molts anys a arribar, degut a la manca d’un sol vot entre 36 Estats! Quina tristor i quina angoixa, potser amb llàgrimes. Però aleshores… Hi ha coses (poques) que el Cel no permet.

Miracle, miracle, miracle! L’Speaker de la Cambra Baixa, que havia presidit durant el vot, es va alçar abans de tancar la Sessió, com es fa sempre, preguntant si tots els diputats havien tingut l’oportunitat de votar, que és una rutina després d’un vot a veu alçada.  Un dels Representants adversaris al vot femení, que semblava molt despistat, va aixecar la mà. No. Ell no havia pogut votar i volia fer-ho. S’ho havia pensat molt i havia decidit votar SÍ a favor de la ratificació. No hi ha naturalment cap enregistrament electrònic, però segur que el crit d’estupefacció i joia de les noies i dones presents en aquell moment va arribar i potser perforar el Cel. Desesperació i triomf apocalíptic separats només per un minut! L’Esmena XIX de la Constitució federal havia quedat ratificada pel 36è Estat, com manava la Constitució. El cas quedava tancat i les dones Americanes acabaven de guanyar per sempre el dret a votar.

Final. Molta gent es pensa que el Secretari d’Estat de Washington només s’ocupa dels Afers Estrangers, però hi ha Secretaris d’Estat a tots els Estats i tenen la responsabilitat de vigilar les eleccions. Una setmana després de l’esdeveniment, el 26 d’Agost de 1920 el Secretari d’Estat Bainbridge Colby va invitar al seu despatx oficial les vencedores triomfants principals a fer-se una foto amb ell i la Proclamació.  Duia a la mà un document gran molt maco amb lletra elegant i dibuixos fent saber a tot el país que l’Esmena XIX, havent estat ratificada com demana la Constitució dels EUA, totes les dones de nacionalitat  nord-americana havien adquirit el dret inviolable i il·limitat de votar a totes les eleccions que tinguessin lloc als Estats i Territoris de la nació. Va firmar en públic l’ordre afegint-hi a més un gran segell amb relleu. Deu estar a l’Arxiu Nacional. Era encara el mes d’Agost, pero el Novembre amb la primera elecció ja estava a la cantonada.

L’hora de la Victoria Final

Tot no quedava resolt, però les autoritats podrien anar resolvent-lo amb el temps. Per exemple, aquestes lluitadores pel dret a votar, com després les que ho van fer pels drets de les dones en general, s’havien oblidat de les dones negres. De fet, hi va haver llocs on no obstant el canvi constitucional  no deixaven entrar a votar a les negres, hispanes, xineses o japoneses. Igual amb les dones indígenes nord-americanes, malgrat que tots els membres de les nacions indígenes estaven a punt de ser finalment reconeguts com a membres i ciutadans de la societat americana, com també era el seu dret.

Joan Gil

Tags: Esmenes Constitucionals, Lluita pel vot de les dones, President Wilson, Reforma de la Constitució, Tennessee

Ha sentit parlar algun lector del gran Andrew Jackson? Hi hauria raons per voler que fos

Andrew Jackson, President Populista dels EUA i Fundador del Partit Demòcrata

més recordat, sobre tot en l’era del populisme . Havent guanyat la Batalla de Nova Orleans, sense ser militar, va rebre una medalla d’or del Congrés per una fita militar grandiosa i considerat una heroi nacional, però ell va procedir a fer-ne una altra encara més grossa i espectacular, fent fora sense ordres el govern espanyol de la Florida i ocupant-la pel seu compte. També va derrotar militarment  els indígenes anomenats pels blancs Creek que en el seu dia abans que arribés Colomb havien poblat i viscut feliçment a tot l’estat de Geòrgia. Jackson va engrandir tot sol la superfície dels Estats Units, fou un dels fundadors de l’estat de Tennessee, va esdevenir Senador federal, , fou elegit dues vegades President dels EUA (1829-1837) com a independent, oposant la corrupció, acabant amb el govern de grups foscos, exigint proteccionisme econòmic, participació popular, més drets pel poble i per l’home comú i més glòria per als EUA.  Com molts populistes, va acabar fundant un partit propi, que tots els lectors probablement coneixen: El Partit Demòcrata dels EUA. Els seus enemics per ofendre’l li canviaven el nom a  Jackass enlloc de Jackson, un sinònim d’ase que en bon anglès designa simplement un ase mascle, però que és vist als EUA com un insult molt fort. Encantat, en Jackson va triar l’ase, un animal simpàtic com a símbol del seu nou partit, que l’ha mantingut fins al dia d’avui. Quina empenta tenia! Ha sortit alguna vegada al cinema i la literatura per l’extraordinari amor i devoció que va sentir sempre per la seva parella Rachel (una història molt complicada, com veureu si seguiu llegint)

Com és que hom no parla més de Jackson, sobretot quan el populisme contra l’establiment s’està estenent pel món? Potser pel seu caràcter: era un home molt fort, gairebé de ferro i invencible, en general fair i just. Només que barallar-se amb ell era molt perillós i uns quants ho van pagar amb la vida. I tenia 150 esclaus a la seva hisenda anomenada Heritage, que qualsevol turista pot visitar a Nashville, estat de Tennessee. Potser la ciutat podria bastir-hi un monument al Populisme triomfant.

Origen duríssim d’un futur heroi nacional

Nascut ja als EUA, Andrew fou el tercer fill d’un matrimoni d’immigrants escocesos que havien triat anar a la nova frontera dels EUA a crear un futur. El pare es va morir a un accident tallant arbres quan Andrew era molt petit, però la mare, una dona encara més dura i forta, va saber tirar endavant tota sola.

Durant la Revolució de 1776 (allò que a Europa hom anomena falsament Guerra de la Independència), els dos germans Jackson, encara molt joves, van lluitar amb els patriotes americans contra la monarquia anglesa i van caure presoners. Un oficial britànic va manar a Andrew que li netegés les botes, i Andrew s’hi va negar. L’oficial es va treure l’espasa i li va marcar la cara amb ferides que van deixar cicatrius visibles. Al final, els anglesos  pagarien molt car aquest ultratge. Andrew i el germà van caure malalts de la variola. La seva mare es va presentar al camp exigint el seu alliberament, que va aconseguir. Com que només tenien dos cavalls i el germà s’estava morint, Andrew, malalt com seguia estant, va seguir els cavalls de la mare i el germà a peu per més de cent quilòmetres. Arribats a casa, el germà va morir mentre Andrew sobreviuria. Al poc temps la mare va sentir que malalts de còlera s’estaven morint tots sols sense assistència a dos vaixells i es va presentar voluntàriament a fer d’infermera, cosa que li va costar la vida al poc temps. Era un família que no s’espantava de res. L’Andrew ho va aprendre.

Andrew va aconseguir aprendre l’ofici d’advocat de dos lletrats prominents i va començar a ficar-se en política amb èxit, esdevenint jutge i membre del Parlament que va fundar l’estat de Tennessee i escriure la seva Constitució. Va esdevenir Fiscal General de Tennessee. Els negocis també li van anar bé. Ningú el va poder acusar mai de corrupció però es va comprar la propietat anomenada Heritage amb només deu esclaus i aviat hi va afegir terreny pel conreu de cotó i va arribar als 150 esclaus. Els va tractar millor que altres esclavistes, però ai las si no obeïen o intentaven fugir!

Inesperadament el van anomenar Comandant en cap de la milícia (exèrcit) del nou estat, encara que no sabia res de guerres i aquest grup era una mena de societat civil d’amics importants, fins l’esclat de la primera guerra amb els indígenes Creek. El problema amb aquesta i totes les ètnies indígenes era sempre en mateix: el govern havia firmat una pau reconeixent territori exclusiu als indis, però els colons blancs s’hi ficaven a prendre possessió i l’exèrcit apareixia sempre a ajudar-los a arraconar o matar els indis. Probablement en aquest moment Jackson aprengué com es feia la guerra. Ell i la seva dona Rachel van adoptar com a fills dos nens indis. En Jackson no odiava ningú per ser indi però insistia que es sotmetessin i comencessin a viure com feien els blancs, cosa que per cert Washington ja havia dit i molts indis havien començat a fer, però no pas la majoria. El problema era que els blancs no els toleraven en cap forma.

El Problema amb la Rachel

Andrew Jackson la va conèixer durant una visita social. El problema era que ja estava casada. Tots dos van iniciar una relació i Andrew se la va endur tot seguit a l’Hermitage. Cal dir que a la frontera en aquells temps si una parella vivien junts i estaven contents, ningú es preocupava gaire de les formalitats i els semblava que casar-se no servia de res. El marit de la Rachel sembla que va anar a Virgínia a sol.licitar un divorci. El Parlament de Virginia li va respondre autoritzant-lo a demanar un divorci, cosa molt diferent d’atorgar un divorci, però Jackson va decidir que la Rachel ja estava divorciada. Va marxar amb la dona al territori encara espanyol de Louisiana i va anunciar a tothom a la tornada que s’havien casat a una Hisenda espanyola a la ciutat de Natchez. Qüestió resolta!

Res estava resolt. Algun temps després el marit va parlar amb un periodista que va publicar un article denunciant que a Natchez ningú recordava o sabia res de cap matrimoni i que la Rachel era una adúltera i una bígama. Un insult a la Rachel? El periodista s’estava jugant la vida i la perdria.

En Jackson ja havia participat en dos duels (perfectament legals) que s’havien arreglat sense vessament de sang, però el tercer amb el periodista era pitjor i havia d’acabar malament. El problema de Jackson era que el periodista era conegut com un tirador amb punteria notable i Jackson en canvi no. L’Andrew s’ho va pensar un estona: per molt bé que sapigués tirar, un home en perill de mort que es gira de cop sentint les ordres del jutge d’honor i ha de disparar en l’acte, no pot apuntar bé. Jackson va decidir deixar disparar primer al periodista, jugant-s’hi la vida. El periodista va disparar immediatament i va ferir Jackson al pit pero sense gravetat. Normalment, això hauria hagut degut marcar el final del duel, però Jackson, veient l’adversari dempeus a poques passes amb una pistola ja buida a la mà, va aixecar lentament la seva arma, va apuntar al periodista immòbil i va disparar. L’home va caure mort en l’acte.

Aquesta demostració extrema de sang freda i concentració no van passar desapercebudes. Jackson era un home perillós amb una determinació, sang freda i fe en ell mateix que pocs homes tenen. Pel seus enemics, el resultat fou una violació de les regles d’honor del duel i un assassinat. Aquest cas diu molt sobre Andrew Jackson.

Al final, el marit verdader de la Rachel va aconseguir divorciar-se i Andrew i Rachel van contraure matrimoni oficial. La devoció que ell va sentir per aquesta dona és commovedora. Rachel es va morir d’un atac de cor setmanes després de la primera elecció de Jackson a la Presidència, abans de la presa de possessió i no va poder entrar mai a la Casa Blanca. Diuen que els funeraris van haver d’arrencar l’Andrew per força i cridant del cos de la difunta. No se li coneix cap altra companyona i va triar una  neboda per fer-li de First Lady.

Jackson no havia oblidat mai els insults a la seva estimada i això va influir en la seva reacció, completament absurda, a l’anomenat “Affair dels Peticoats“, que ell va decidir veure com un altre cas de prejudici social contra una dona independent i poc convencional, una opinió molt equivocada en aquest cas. El cas serà presentat més tard descrivint la  Presidència i qui vulgui podrà llegir-hi una breu narració.

La Gloriosa Batalla de Nova Orleans

L’any 1812 els EUA havien declarat una guerra absurda al Regne Unit, que acabava de guanyar la contesa contra Napoleó i havia esdevingut ja la superpotència mundial indiscutible. Els Americans es pensaven que si Washington enviava exèrcits al Canadà, els residents se sublevarien en l’acte contra la corona anglesa. Un error molt greu. De fet els Canadencs veuen en aquesta guerra i aquest atac l’origen del Canadà com a nació. Els francòfons i anglòfons van lluitar com germans contra els exèrcits enviats pels EUA. Al Sud dels Grans Llacs els indígenes aglutinats pel gran Tecumseh i  aliats amb el regne Unit van intentar crear un estat indi lliure.

Cap al final del desastre inútil (les fronteres i gairebé tot va quedar igual) vaixells anglesos amb un exèrcit de 10,000 homes veterans de les guerres napoleòniques es dirigia a Nova Orleans. Andrew Jackson va organitzar la defensa. Va anunciar que si el Parlament de Luisiana discutia negociacions, el dissoldria i que si un polític gosava parlar amb els anglesos, el penjaria en públic. No obstant els seus bravados poc justificats no passava de tenir 5,000 voluntaris, mal entrenats, sense uniformes, amb poques armes. Va acceptar a la milícia tothom: esclaus, indis, desemparats… Era un exèrcit de descamisats abocats a un desastre total.

Nova Orleans no està a la costa del Carib sinó a l’interior. Els anglesos havien d’avençar al costat del riu Mississippi cap a la ciutat. Jackson va bastir tres muralles defensives, una darrere l’altre. Ningú li reconeixia ni la més petita possibilitat de resistir. Però diuen que la Fortuna somriu als bojos o està feta a les seves mides.

El dia de la batalla el temps era dolent i hi havia boira. El primer grup d’atacants anglesos contra la primera muralla de Jackson es va aturar inesperadament. La muralla estava ben feta i tenia dos canons. Indignat, al General anglès se li va acudir el disbarat d’anar ell en persona a la primera fila a veure perquè s’havien aturat. Un franctirador americà el va enxampar i el General va caure mort. Mentre la boira augmentava, el desgavell mes gran s’estenia per les files angleses. Ningú sabia què havia passat, qui manava, no hi havia instruccions, els contactes estaven desorganitzats. Els Americans de Jackson van saltar la muralla a l’atac i van començar a massacrar soldats britànics, que es van haver de fugar cap als vaixells. Un món incrèdul es va assabentar que Jackson amb quatre morts de gana havia destrossat un exèrcit professional britànic. No obstant les festes de celebració, Jackson va fer executar deu dels seus fugitius o desertors, cosa que hom li va retreure per molts anys.

La batalla de Nova Orleans va enorgullir molt als Americans que ho necessitaven, però havia estat inútil: el tractat de pau havia estat signat a Europa uns setmana abans de la batalla. Els morts havien caigut per res. Jackson, declarat heroi nacional, fou rebut gloriosament a Washington i va rebre una medalla d’or i aviat un segon encàrrec.

Molta gent quedarien satisfets després d’haver assolit la glòria una vegada, pero no pas en Jackson: estava a punt de fer-ne una altra encara de més grossa: conquerir pel seu compte la Florida.

Jackson allibera la Florida

Hi havia moltes queixes venint de la Florida, que seguia essent una colonia espanyola. Després de la victòria  del General Wellington contra Napoleó a la Guerra Peninsular (anomenada pels espanyols Guerra de la Independència) Espanya s’havia alliberat del jou francès quedant en canvi sota forta influència britànica i a la seva òrbita. Les autoritats espanyoles a la Florida oferien refugi als esclaus americans fugitius i ajudaven els indis Creek en la seva guerra de supervivència contra els colons nord-americans. Aquesta vegada els Creek, probablement influenciats per la memòria del ja difunt Tecumseh, l’home que havia entrat victoriosament al front del seu exercit indígena a la ciutat de Detroit, estaven molt ben organitzats, presentaven batalla ben armats en formació quasi militar i havien construït un fort que Jackson no va poder prendre tot sol (de tot això segur que el Ministre Borrell no en sabia res).

Era evident que els Creek no tenien cap possibilitat de resistir l’embranzida de Jackson, però què passaria amb les unitats militars espanyoles que els havien ajudat? Jackson no tenia ni ordres ni instruccions de fer-ho, però va atacar totes les posicions espanyoles expulsant les seves unitats militars de tot el sòl nord-americà per sempre més. Acabava de prendre la Florida a Espanya en nom dels Estats Units, deixant l’imperi espanyol al bord del precipici.

Com es van prendre a Washington aquesta notícia tan inesperada? Al començament amb indignació. Els EUA no estaven en guerra amb Espanya i Jackson no tenia l’autoritat per expulsar els espanyols i això era un afer exclusiu pel Govern federal i no pas per Jackson i els seus milicians.

Ara que ben pensat, la Florida estava molt bé i els EUA encara desitjaven més territori. Al poc temps, una Espanya sense opcions va accedir a vendre tota la Florida als Estats Units d’Amèrica.

=========================================================

Ara seguiria la qüestió del populisme militant de Jackson, la fundació del Partit Demòcrata i els seus dos mandats amb molts blanquinegres. Com que això seria molt llarg, ho descriuré la setmana vinent, si els lectors s’hi interessen. Com es va transformar el populisme victoriós d’Andrew Jackson?  Crec que valdrà la pena llegir-ho, si us plau. Us ho recomano. Continuï Llegint »

Tags: Andrew Jackson, Florida, Guerra de 1812, Partit Demòcrata, Populisme, Tennessee