10 set. 2018
Recordant la crisi del Cantó del Jura a Berna
La visita inesperada del President Puigdemont a Delémont, capital de la República i Cantó del Jura, com es diu oficialment el 26è membre sobirà de la Confederatio Helvetica (en llatí), nom oficial de Suïssa, (encara que de fet és només una Federació) m’ha despertat memòries de com va anar, perquè ja vaig viure a Berna, capital federal i del Cantó de Berna durant part de la crisi independentista del Jura, entre 1966 i 1976.
Cal explicar algunes coses sobre el Cantó de Berna. Històricament havia estat una República Aristocràtica dominada pels “Patricis” que ja no tenen cap poder però són sovint reconeguts i tenen cases grans. El Cantó era molt gran i una mica imperialista, potser com Castella, i li agradava prendre territoris. El règim dels patricis es va acabar amb l’ocupació militar de Berna per Napoleó, que per primera vegada va introduir una forma democràtica de govern que va esdevenir la de la nova Federació Suïssa amb capital a Berna.
El territori bernès és generalment de parla alemanya com la majoria dels suïssos però tenia i segueix tenint parts i ciutats bilingües o francòfones sota les muntanyes del Jura, que separen Suïssa de França. Hi ha una equivocació molt estesa: els suïsos de parla alemanya no parlen alemany si no és per necessitat, però l’entenen i el saben escriure perquè ho han après a l’escola. I per això va començar la guerra amb els francòfons del Jura.
Potser les coses han canviat una mica, però en els meus temps els Suïssos parlaven exclusivament allò que ells anomenen el “dialekt”. Per als lingüistes una llengua al territori alemany és simplement un dialecte quan tots els altres l’entenen, o una llengua diferent quan no. Puc assegurar que ni els alemanys ni els austríacs entenen el dialekt, que per tant és una llengua estrangera com per exemple l’holandès. Tinc entès que aquest dialekt és una variant del Hochdeutsch Mitjà parlat per tot el Reich alemany abans de la Renaixença. Tothom, inclosos els nens petits, el parla exclusivament i els nens aprenen alemany verdader ( Hochdeutsch) a l’escola com una llengua que cal entendre i escriure. Molta gent vella significantment anomena l’alemany “Schriftdeutsch”, la llengua d’escriure. Es parla a pocs llocs: als sermons a l’església, a les Universitats, alguna vegada a la ràdio o TV. La premsa també. A la feina em feia gràcia que les secretàries que escrivien tot el dia a màquina l’alemany, no el parlaven o ho feien malament i lenta i amb errors gramaticals pitjors que els meus. Però un verdader problema és que els altres suïssos de parla francesa o italiana, una minoria, tampoc l’entenen ni saben parlar el dialecte encara que gairebé tots coneixen els rudiments del Hochdeutsch acadèmic, i així és com va començar el drama del Jura.
A mí m‘hauria interessat aprendre el dialecte però en aquells temps era impossible per la falta de llibres i la varietat a les diferents ciutats. Alguna vegada els bernesos parlaven amb admiració i respecte d‘algun francòfon que l‘havia après, però molt poques vegades. Ara sembla que els lingüistes han fet feina. Veig a l‘internet que hi ha gramàtiques i vocabularis i fins i tot una Wikipedia en aquesta llengua alemànica. Per a mi, això seria nou i a mi em va faltar.
L‘incident de sortida va passar abans de la meva arribada. Els suïssos sovint formen govern seguint una anomenada “formula màgica“ que dona el govern i els ministres a gairebé tots els partits al Parlament proporcionalment als vots que han tingut. No cal mai negociar coalicions. Al Consell de Govern del Cantó hi havia per tant dos ministres (Räte) francòfons del territori Jura. La majoria de Consellers (que és com es diuen igual que a Catalunya) es posaven a parlar Dialect entre ells a les sessions com feien sempre però els jurassians no els entenien i van demanar que parlessin alemany, el Hochdeutsch que entenien bé, a la qual cosa es van negar. Els dos jurassians es van aixecar indignats i van abandonar el Govern de Berna. La guerra del Jura havia començat.
Quan jo vaig arribar a Berna, hi havia activitats ciutadanes com l’11 de setembre a Catalunya però també havien explotat bombes sense fer gaire mal i hi havia hagut topades violentes. A Suïssa!! Els cantons són entitats sobiranes i els Jurassians exigien la independència de Berna, no pas de la Confederació Helvètica on es viu molt bé. La reacció general del públic, inclosos els diaris bernesos i els companys a la Universitat era molt hostil i negativa (com la que patim a Catalunya) i hi havia alguna activitat policial.
Vaig patir un petit incident del que em vaig sortir bé. Els jurassians es queixaven de que la Universitat fos exclusivament alemanya. Prop nostre, al Sud, hi havia la Universitat de Freiburg/Fribourg (un cantó diferent) que era bilingual i tot el Cantó de Berna era oficialment bilingual, però nosaltres no. Un dia, fent classe, un estudiant em va interrompre per provocar, fent una pregunta en francès. Es va fer un silenci mortal a la classe, un auditori molt gran. Em vaig quedar tot sol, com Gary Cooper al film High Noon (“Solo ante el peligro”). En aquells temps, jo parlava el francès molt millor que ara. Vaig respondre en francès, resumint tot seguit la classe en alemany i no va passar res més. Vaig anar a explicar-li al Director. Li va semblar que com jo era estranger, havia fet bé d’esquivar l’incident, però va parlar de l’estudiant provocador amb ràbia i insults.
Durant el meu temps ja s’havia acabat el breu episodi de violència i probablement ja feien negociacions secretes. Només vaig pujar un cop a Delémont, però hi havia molta gent pel carrer i no vaig poder aparcar enlloc. Les muntanyes del Jura no són ni de bon troç tan altes o espectaculars com els Alps. Les carreteres feien molta pujada i em recordaven els Pirineus. A mí m’agradaven.
Vaig llegir sovint la literatura jurassiana que parlava molt de la història diferenciada de Berna i dels districtes del Jura. Jo la conclusió que en vaig treure és que el Jura havia estat part de França i robada per Berna als tractats internacionals de Viena i no van pertànyer mai l’antiga Confederació Suïssa. A mí m’agrada molt la història que és important i serveix per entendre coses, però aquesta mena de problemes han de ser resolts per la voluntat dels ciutadans vius, que al Jura hi era.
La nova República i Cantó del Jura francòfona sortida de negociacions i de molts comicis es va quedar sense poder incorporar una part considerable del territori francòfon o bilingual, que segueix al Cantó de Berna i ara volen recuperar. Jo em recordo molt bé de la petita ciutat de Biel/Bienne al peu del Jura, on jo anava tan sovint a passejar o dinar els caps de setmana, seu d‘una indústria rellotgera considerable. Eren tots bilingües i tenien una història medieval complicadíssima. Fins i tot havien intentat feia segles formar un cantó propi separat. Biel/Bienne tenia només uns 50 tants milers de residents i hi ha havia gent que només parlava dialecte o francès. Com s’entenien a una població tan petita? No semblava preocupar a ningú. Van rebutjar per referèndum afegir-se al nou Jura.
Els jurassians van assolir la independència de Berna i la sobirania per referèndum en 1979 quan jo ja no hi era i evidentment han esdevingut amics de Catalunya, cosa que em plau molt. Voldria afegir només que els Suïssos en la seva Constitució federal i costums establerts veuen la llengua com un dret personal dels residents històrics. Quan a un cantó en temps de la fundació després de les guerres napoleòniques hi havia gent que parlava dos idiomes, el Govern i el Cantó van haver d’esdevenir bilinguals, oferir escoles en els dos idiomes i publicar lleis en les dues llengües. En canvi, no esperaven mai que un ciutadà hagués de ser bilingüe, només el govern. Jo crec que el bilingüisme forçat només a una part del territori és un abús exclusivament espanyol. Les fronteres lingüístiques suïsses semblen fixades constitucionalment de forma radical i són intocables per migracions internes o externes. Una llengua, o l’altra llengua i en alguns llocs les dues. Per sempre més. Aconseguit per la voluntat d’acceptar diàleg sobre tot. Un pare no vol enviar els nens a l‘escola amb immersió lingüística del cantó on viuen? Sempre podien pagar de la butxaca una escola privada. Si la ciutat era bilingüe en canvi, sovint podia triar.
Joan Gil