18 ag. 2020
El Vaccí contra la Pòlio: Tragèdia i Triomf
Què era la Polio(mielitis)
La medicina ha millorat molt. Quan jo feia el batxillerat, tres companys de la meva classe van morir. Un d’ells va sortir de vacances un juny i no va tornar mai més. Vaig preguntar i em van dir que havia mort de la pòlio. La pòlio era una malaltia horrible que destruia les cèl·lules nervioses que fan moure els nostres muscles. La majoria de pacients quedaven paralitzats a les cames, però hi havia casos on tot el cos quedava paralitzat, fins i tot els muscles respiratoris i el malalt moria. En qualsevol cas les pèrdues de funció eren irreversibles. La majoria de malalts eren nens de menys de 5 anys però es podia enxampar a qualsevol edat. Un cas famós és el de Franklin Roosevelt que va veure la seva modesta carrera política a l’estat de Nova York interrompuda per la pòlio que el va deixar per sempre a una cadira de rodes. Va aconseguir tornar a la política i, assegut a la cadira de rodes, fou elegit President dels EUA quatre vegades, va acabar resolvent la Gran Recessió i va guanyar la II Guerra Mundial. Va investir els pocs diners que tenia en un centre de rehabilitació de malalts amb una gran piscina a l’estat de Geòrgia on finalment va morir.
El virus de la pòlio era com el Coronavirus actual un virus ARN però s’adquiria per transmissió directa humana, probablement amb el menjar degut a contaminació fecal. Entrava a la seva víctima per la paret intestinal. No hi havia epidèmies: era endèmic a tot el món. Com ara, només un 1% dels infectats desevolupaven la malaltia, però ja n’hi havia prou per terroritzar la població. Identificada a finals del segle XIX, no hi havia als anys 50 ni vaccí ni tractament i la població tenia la impressió que el problema empitjorava de dia en dia: el nombre de gent paralitzada i morta, nens i grans, augmentava. En un moment donat, la població dels EUA tenia molta por… vivien sense remei ni protecció. No es podia fer res per protegir-se.
Jonas Salk apareix
Els dos herois d’aquesta història, Salk i Sabin eren metges jueus originaris d’Europa Oriental. En Salk era novaiorquès, va fer la carrera de medicina a la New York University (perquè a diferència de les altres escoles aquesta escola no tenia quota màxima per jueus). Va trobar feina originalment per poc temps al Mount Sinai Hospital, però aviat va formar-se en virologia a altres llocs, desenvolupant interès per un vaccí contra la polio. Treballava a un laboratori universitari a Pittsburgh on es va sentir incòmode per falta de llibertat i amb donacions va aconseguir bastir el seu propi laboratori fora de la comunitat universitària. Aviat esdevindria un dels homes més famosos del món.
Ja se sabien moltes coses del virus de la pòlio. No eren un sinó tres, similars però diferents i el vaccí hauria de ser trivalent. Salk va lluitar com un lleó i va aconseguir fer un vaccí amb virus vius però desactivats en formalina que es podria administrar en múltiple injeccions. Avui en dia, hom sap que per aprovar quelcom cal assegurar-se abans que el medicament és segur (fase 1), que sembla obtenir els efectes desitjats (fase 2) i que dona la protecció esperada en la majoria dels milers de gent exposada (fase 3). Només després d’una fase 3 comparant estadísticament gent vaccinada amb el nou producte amb persones que, sense saber-ho, van rebre un líquid innocu, és possible declarar la nova substància segura i efectiva i oferir-la al públic. En aquells temps no es feia del tot així perquè el món era diferent i menys desenvolupat.
El primer problema era que el vaccí de Salk, que havia de ser trivalent, sortia de cultius de cèl·lules de ronyó de monos. Per fer un mil.lio de vaccins caldria sacrificar 1500 monos i hom no veia substituts. Segon, no hi ha havia fases 1 i 2, i Salk va acabar començant a injectar retardats i malalts mentals a veure què passava (avui en dia, hom podria acabar a la presó). Finalment calia trobar nens per fer una mena de fase 3. Això era molt difícil, però ho va resoldre una societat benèfica encara existent i igual de forta: The March of Dimes (un dime és una moneda americana de 10 cèntims)
La March of Dimes que ja havia ajudat molt a Salk, ho va resoldre tot. Van anunciar que tenien diners i mitjans per inocular amb el vaccí tots els nens d’escola dels EUA que ho volguessin. Ho van fer, guardant els resultats i observacions en el secret més absolut. Milers de nens van prendre part. Al final van convocar una gran conferència de premsa per publicar els resultats. Les ràdios i televisions van anunciar programes especials, els diaris van preparar titulars, algun parlament va aturar les sessions, esglésies es van obrir. I era un SI!! En Salk havia desenvolupat un vaccí efectiu. La gent es va abraçar pel carrer, mares van plorar, esglésies va fer repicar les campanes… Era la llibertat del terror i el retorn de l’esperança, en l’any 1953.
El problema va aparèixer uns sis mesos després. 263 nens van desenvolupar la polio immediatament després de ser vacunats i 7 van morir. El problema era que els vaccins amb virus vius son molt perillosos. Els vaccins dolents van sortir d’una fàbrica a Berkley anomenada Cutter Labs. Els altres laboratoris van comentar unànimement que no veien que a Can Cutter haguessin fet res malament. El problema sembla haver estat la tria d’un virus viu massa virulent i en aquells anys li hauria pogut passar a tothom. El govern que havia aturat les vacunacions les va tornar a permetre fins que Albert Sabin va presentar un vaccí millor i més fàcil tres anys despres.
Albert Sabin
En Salk era un senyor una mica especial i reclusiu que sempre havia treballat separat de la comunitat científica amb donacions privades. Sabin no sembla haver-lo estimat gaire i en 1956 va presentar el seu vaccí, que es prenia per la boca sobre sucre sense injeccions. Era fet també amb virus de les tres classes però atenuats fent-los passar en cultura per ratolins, i el vaccí era millor, més segur i barat. Tal com estaven les coses,els estudis requerits pel govern americà eren llargs i difícils o sigui que Sabin va anar a Sudamèrica i sobretot a Cuba a veure què passava. Estudis confirmatoris van arribar de Unió Soviètica (Estònia i Lituània) i al final Romania. I la polio gairebé ha desaparegut del mon. Gairebé?
Fins ara la OMS (de la que el desgraciat Trump es vol separar per enrabiar els xinesos) ha aconseguit eradicar i fer desaparèixer del mon només una malaltia infecciosa, la verola que ha deixat d’existir. En 1988 van anunciar una campanya per eradicar la pòlio. Com queda dit, la polio és causada per tres variants diferents. Van aconseguir eradicar-ne dues, però una de les tres va sobreviure i reapareix encara de tant en tant a algun lloc perdut a l’Àsia o l’Àfrica, cosa que desferma una resposta ràpida de la Salut Pública.
Canviant de tema, el rècord mundial de temps necessitat per produir un nou vaccí el té el vaccí contra les galteres que va trigar quatre anys perquè sempre passen coses. Moltes altres han trigat 5 o 6 anys i contra certes infeccions no s’ha pogut fer una mai. Tindran més èxit les grans companyies ensumant tants diners amb el SARS-CV-2? I com han fet les fases 1 i 2? Amb humans o simis? Sembla que ningú vol parlar-ne. N´hi tres en fase 3 als Estats Units. Com han trobat els milers i milers de voluntaris? Sembla que els xinesos utilitzen els soldats. I els russos? Volen fer-ho al Brasil i les Filipines? Quants voluntaris tenen? Molta gent avisa que bones observacions obtingudes en fases 1 i 2, descrites com “prometedores” estan basades en massa pocs individuals i no garanteixen de cap manera bons resultats finals de la fase 3. I Fauci ha rebaixat molt les esperances. Potser 50% d’efectivitat ja ajudaria, diu ara. Abans eren 70 0 80%. Tant de bo surti bé. Ens hi juguem allò que ens hi juguem.
Joan Gil