Els EUA són diferents

La feblesa humana i sobretot les obsessions sexuals han estat l’objecte de molts llibres i pel·lícules. Hi estan per damunt les persones molt educades? Al segle XIX, un professor de Harvard va assassinar un altre per un assumpte de diners i va cremar el cadàver a l’incinerador de la Universitat. Moltes vegades les emocions guanyen al seny. Jo vaig conèixer en Bill Douglas l’any 1977 quan jo estava passant un any a un laboratori de la Universitat de Miami dirigit per un vell amic. El lloc tenia una plaça vacant per a un candidat molt qualificat i em van demanar que fes les entrevistes. Això consistia en una llarga conversa sobre la feina del candidat, un dinar a Kay Biscayne i, si el visitant volia, un petit passeig en cotxe per Miami o Miami Beach, seguit per l’entrevista amb el cap.

Bill Douglas

Jo només n´havia sentit parlar per un sol article que havia publicat amb resultats que semblaven importants, encara que em sorprenia que hagués estat publicat a una revista poc prestigiosa (veieu comentari al final). En aquell moment seguia treballant a un laboratori de Citologia situat a la petita ciutat turística de Lake Placid, estat de Nova York, on probablement guanyava poc. Era massa gras, alt, amb entrades grans als cabells i una veu fina.
Uns mesos després em va trucar al meu despatx a la Universitat de Pennsylvania, a Philadelphia. Volia saber perquè el Director de Miami no li havia donat la plaça. Ni ho sabia ni tenia cap intenció de ficar-m’hi. Va ser el meu darrer contacte amb ell. Però 5 o 6 anys després vaig rebre notícies seves llegint com cada dia el Philadephia Inquirer:

Bill Douglas, un home de 53 anys, ja Professor a la Facultat de Medicina de Tufts University a Boston, casat i amb tres fills, havia assassinat a cops de martell al cap una noia de 21 anys El cas va produir una gran sensació. A més dels articles als diaris i revistes s’han publicat dos llibres, Hollywood en va fer un film i a la TV jo he vist dos programes, el darrer (dolent) de Discovery Channel. Qui vulgui, pot informar-se més al Google.

Robin Benedict (també anomenada Nadine)c
No hi he estat mai, però Tufts University està situada prop de l’anomenada Combat Zone de Boston, que era allò que en Català es diu un barri molt dolent i sens dubte perillós, que havia fascinat en Bill Douglas, originari d’una ciutat petita.
La Robin era una noia molt atractiva de 20 anys que havia estudiat disseny gràfic i tenia una feina regular, però es veu que els seus pares eren immigrants sud-americans i li faltaven diners i per això treballava els vespres. El bar on en Bill la va conèixer es deia Good Times, un nom que té connotacions explícites en anglès, amb una passarel·la on sortien a ballar dones poc vestides. En Bill, admirat per la seva joventut i bellesa, la va prendre per una persona regular i es va sorprendre quan la mossa li va citar les seves tarifes. Però la relació entre els dos va començar.

Obsessió fatal
En Bill va començar a obsessionar-se amb la prostituta, de la que cada dia demanava més i més atenció i serveis. Al final ella va acabar cobrant un total de 1,000 $ per dia, una suma monstruosa l’any 1982. Bill havia perdut l’enteniment. Poc a poc Bill va començar a demanar coses fora de les obligacions usuals d’aquestes dones, com anar a passejar a un parc, anar al cinema i menjar a restaurants. La noia seguia acceptant els seus pagaments però li repetia constantment que la seva relació era purament “professional” i que no es pensés res més. Va esdevenir gelós i Bill va entrar d’amagat al pis de la Robin, robant la màquina de respondre per telèfon per escoltar els missatges. Va demanar perdó, però enlloc de tornar la màquina li va regalar una altra nova, que li enviava un beep cada cop que hi havia un missatge i li permetia sentir-lo. Al mateix temps, oblidant la seva feina, Bill practicava allò que en anglès s’anomena stalking, és a dir seguiment pel carrer i llocs públics, i observació constant d’una persona, que a gairebé tots els estats és il·legal perquè molesta molt, fa por i sovint acaba malament.

La qüestió econòmica
Bill, que tenia una muller i tres fills a més d’una casa a un suburbi amb hipoteca, no podia permetre´s pagar els diners que Robin exigia. Sembla que la noia va arribar a cobrar en els 11 mesos que va durar l’afer, uns 67,000 $. D’on els va treure? Dels seus estalvis primer i després del crèdit per a la investigació al seu laboratori que la indústria li havia donat, i al final de la Universitat. Va aconseguir assignar a la Robin un sou com a “field co-worker”, una assistenta empleada que treballava fora de la Universitat i Bill va arribar a robar equipament car del seu laboratori per vendre’l i també a exigir pagament per viatges i despeses falses. No va trigar gaire fins que la Universitat va iniciar una investigació que li costaria el càrrec i la seva dona ja parlava de divorci. I la Robin li seguia dient que les seves relacions eren només professionals. O pagava, o res.

El crim
Va tenir lloc el 5 de març de 1983 al vespre. Cal tenir en compte llegint-lo que al procés, l’advocat defensor el va presentar com a un home innocent victimitzat per una prostituta dolenta i cobejosa i també que no hi havia testimonis de res.
Bill Douglas va explicar que un vespre, amb la família fora però a punt de tornar, la Robin es va presentar a casa seva duent un mall a la mà exigint pagament de 5,000 $ que segons ella Bill li devia per haver-li subministrat cocaïna. El va amenaçar i es va mostrar indiferent a la possible tornada de la família. Va alçar el mall per ferir-lo, però Bill li va prendre, matant-la amb tres cops de mall al crani. Va prendre la roba sanguinada de la dona, llençant-la a un barril pel carrer, on la policia la va trobar desseguida. Va ficar el cadàver al portamaletes del cotxe de la Robin i el va endur a una obra enorme a l’estat veí de Rhode Island, llençant-la a un vessador d’escombreries, on no seria trobada mai. Va abandonar el cotxe a Nova York prop de l’estació de tren i va enviar postals a la família dient que estava de viatge i que no es preocupessin d’ella. Però com la majoria de crims de passió, tot estava molt mal preparat i la policia el va enxampar molt aviat. La muller va declarar que de fet havia tornat a la casa durant el temps probable de l’assassinat i veient el cotxe de la Robin a l’exterior, se’n va anar sense voler entrar. I a un armari es van trobar sang i restes del cervell de la víctima.

El judici i la presó
No obstant les proves, el fiscal va tenir el problema que el cos no havia ni ha estat trobat mai i que no hi havia testimonis de res. Era només el que deia Bill. La llei criminal és competència exclusiva des 50 estats individuals, però en general se sembla molt a tot arreu. Condemnar un acusat per assassinat sense cadàver és pràcticament impossible. És molt difícil fer desaparèixer un mort, però Bill Douglas ho havia aconseguit. Al final Bill fou condemnat només per homicidi (una mena de mort involuntària per accident), no per assassinat, però el jutge li va imposar el màxim. Va ingressar a una presó, on va esdevenir un model d’obediència i virtut, donant classes de College als altres presidiaris. La seva muller naturalment es va divorciar però en Bill va trobar una altra dona lliure que participava als seus cursos i es van casar mentre estava encara empresonat. El van alliberar per bona conducta als nou anys i va declarar que tornaria a fer recerca mèdica. Viu amb la segona dona a algun lloc i no se n’ha sentit dir res més.

Anys després del cas, em vaig trobar amb el meu amic de Miami i li vaig preguntar perquè no havia acceptat en Douglas. Va respondre que havia telefonat científics interessats i li van explicar que ningú podia reproduir els resultats del seu famós treball, despertant la sospita de frau.

Joan Gil

Tags: Assassinat, Bill Douglas, Professor, Robin Benedict, Tufts University