16 gen. 2019
El President Andrew Jackson, el gran Populista
Una cita del President Populista Jackson:
El Congrés, l’Executiu i el Tribunal Suprem han de ser guiats per la seva pròpia interpretació de la Constitució. Els governants que han jurat obeir la Constitució, ho han fet pensant en la Constitució tal com ells l’entenen, i no com altres la interpreten. L’opinió dels jutges no té més autoritat sobre el Congrés que l’autoritat que el Congrés te sobre els jutges i en això el President és independent de tots dos. (Missatge al Senat, Juliol 1831)
En una altra ocasió, després de conèixer una nova sentència del Suprem va comentar: Si el Suprem ha fet una nova llei, ara que la facin complir ells mateixos.
Populisme i Democràcia
Enlloc de discutir què vol dir el Populisme, ens caldria debatre què és la Democràcia i si l’entenem bé o no. Els comentaristes semblen pensar que qualsevol govern o parlament elegit per sufragi universal i secret és democràtic i per un període de quatre anys té dret a fer com vulgui. El vot universal lliure és la primera condició, pero no ho és tot. Ara que els règims totalitaris dels feixistes o de Stalin ja no es poden repetir, resulta que gairebé tots els països industrialitzats del món són democratics, perquè fan eleccions: Erdogan, Putin, Maduro, Ortega, Orban, Sissi i moltíssims altres (com Espanya o Italia). I aquests governs poden comportar-se com feien altres sabent que hom pot manipular les eleccions, sigui amb abusos grollers, amb mentides, premsa controlada o amb l’Internet.
Molts obliden que només el poble i no pas els governants elegits, és i té el dret de seguir sent sobirà i no perd la sobirania entre eleccions. Mentre que les constitucions en general estableixen proteccions considerables per als drets civils individuals, cap protegeix els drets col·lectius i ètics del poble i la necessitat d’acceptar i seguir la voluntat popular. Només un filòsof ho va intentar a França al segle XIX i ningú el va voler sentir. Si la immensa majoria del poble vol quelcom i ha votat per aconseguir-lo, quin dret té el govern a rebutjar? Les enquestes d’opinió pública són una burla: només pregunten als ciutadans certes coses, pero no pas les coses candents que la gent voldria i el govern ignora sempre els resultats. És possible respectar els drets individuals de cada català i ignorar els seus desitjos col·lectius? De fet, als parlaments de l’estat, els caps de partit poden fins i tot ignorar les opinions dels seus diputats i manar com han de votar. La Constitució en general es una descripció de drets: només a Espanya se li pot acudir fer-la servir per negar drets i rebutjar negociacions. Les fronteres no haurien de ser vistes com si fossin les parets d’una presó de la que ningú pot sortir.
Jackson entra a la política federal
Reconegut a tota la nacio com al gran heroi que havia derrotat els Anglesos a Nova Orleans i conquerit tot sol la Florida pels EUA (com explicava el darrer apunt), Jackson va tornar a casa assumint molts càrrecs públics, inclos el de jutge i va esdevenint Congressista a Washington. Després de tot això l’home, exhaurit, gairebé va fer figa en 1822. Duia dues bales al cos i tossia sang. Així i tot, va acceptar el càrrec de Senador Federal per Tennessee. Seria el començament de la seva marxa a la Casa Blanca.
Jackson va reconèixer molts problemes. Els governants eren corruptes, els bancs abusaven i robaven, la gent senzilla, allò anomenat “home comú” no tenia representació, els drets dels estats eren violats, el govern afavoria comerç amb l’estranger sobre proteccionisme, els aranzels eren extravagants. Sobretot Jackson tenia mania al Banc Federal que només feia mal a tothom i havia causat una crisi econòmica gravíssima el 1819 limitant el crèdit, els diners dels impostos s’usaven per projectes inútils, ell estava contra qualsevol mena de política o relacions amb països estrangers… Calia alçar la veu en nom del poble per acabar amb una situació tan dolenta. Jackson es veia com l’únic home que podia arribar a unir tota la nació americana darrere seu.
Avui en dia molta gent veu el populisme com una reacció contra els partits, pero no pas Jackson: en aquells temps els partits que hi havia no passaven de ser clubs per debats i reunions de polítics, però no manaven. Era l’Era of Good Feelings. La gent votava pels candidats que els agradaven o els feien més feliços i el President no viatjava fent campanya sinó que es deixava representar i defensar per periodistes i amics. Jackson pensava ell mateix totes les coses que deia.
La primera campanya presidencial contra John Quincy Adams (JQA) en 1824
Adams, fill de John Adams, un dels pares fundadors de la Unió més importants i estimats, seria el seu adversari. Probablement molts lectors els coneixen sense saber-ho. Si han vist el film Libertad de Spielberg sobre la sublevació a un vaixell d’un grup d’esclaus negres de propietat espanyola de camí a ser venuts a Cuba, JQA, en aquell moment un Congressista, fou l’advocat nord-americà que els va defensar.
Les campanyes, sovint sota la influència de periodistes sensacionalistes, eren molt brutes. Jackson ja va començar a llegir insults i referències grolleres a la seva unió amb la seva estimada Rachel Donelson, que havia estat casada encara amb un altre home i sense divorci degut segons ell a una malentesa. En qualsevol cas, immediatament després de l’elecció Jackson es va pensar que havia guanyat.
La Constitució americana deixa ben clar que el President és elegit pels estats i no pas directament pel poble. En aquells temps els delegats al Col·legi Electoral eren nomenats pels Parlaments dels Estats enlloc de ser elegits pel poble com ara. Sortien sempre uns quants candidats a la Presidència, no pas dos com passa ara, i el Col·legi Electoral s’havia de reunir físicament a la Capital per discutir el vot. Els que estaven en minoria negociaven per passar el suport a un altre candidat. En Jackson va guanyar amb una considerable majoria de vots, sense arribar no obstant a la majoria absoluta. En aquest cas, la Constitució ho diu molt clar: l’elecció l’ha de fer la Cambra de Representants triant un dels tres candidats que havien estat més votats. Naturalment, tothom es pensava que Jackson guanyaria, pero no va ser així, degut a maquinacions i actuacions polítiques d’adversaris.
En aquest cas, els Congressistes no voten individualment per triar el President, sinó que s’han d’agrupar en una delegació única del seu estat amb un sol vol. Si per exemple hi ha, diguem 10 diputats de l’estat de NY, s’ho han de fer entre ells per decidir PER qui volen votar, pero només tindran un sol vot, com tots els altres estats.
Els Representants van triar John Quincy Adams enmig de l’ultratge general. En Quincy, un home conservador i bastant mediocre, partidari d’enfortir el govern de Washington contra els estats, seria un fracassat. Subvencionava carreteres i canals de navegació amb impostos federals causant indignació general i va introduir una llei d’aranzels contra importacions horrorosa que crearia un problema gairebé tràgic per al seu successor i a més seguia enfortint el Banc Federal que el poble odiava. Però quatre anys passen de pressa. La segona topada amb Jackson tindria lloc en 1828.
Jackson és elegit President en 1828 i 1832
La legislatura de Tennessee, indignada per l’elecció de JQA, va nomenar Jackson candidat a la Presidència immediatament després i Jackson es va passar tres anys fent campanya. Va patir molt pero valia la pena.
Campanyes electorals són sovint brutes però la del 1828 va superar tots els records i probablement no serà igualada mai. Els partidaris d’Adams van escriure insults personals i es van inventar les difamacions contra Jackson més impossibles. A Jackson el van ferir especialment les referències a la seva estimada Rachel (bígama, prostituta, adúltera) que no tenien res a veure amb l’elecció. A Jackson li deien que la seva mare havia estat una prostituta i el seu pare un mulato amb sang negra. Jackson, deien ells, havia estat un caníbal que es menjava la carn dels indis que havia mort en batalla i era en secret un negociant d’esclaus cruel. Hom recordava com ell havia executat deu desertors l’endemà de la batalla de Nova Orleans. Els jacksonians, més ben educats, van fer saber que quan era ambaixador a Russia, John Quincy Adams havia subministrat una esclava negra al Czar.
Jackson va guanyar amb una majoria impressionant. L’única víctima fou la seva Rachel, que havia patit molt amb els insults personals i va morir d’un atac de cor poques setmanes abans de la presa de possessió de Jackson a Washington. Jackson necessitaria una First Lady i no va voler mai tornar a casar-se. Va atorgar el càrrec i el títol a una neboda de la Rachel. L’animositat del President sortint JQA era tan gran que es va negar a assistir al jurament de Jackson. Ni tan sols va voler trobar-se i parlar amb ell.
Populisme Triomfant: El Partit Demòcrata neix
Per primera vegada, Jackson va jurar el càrrec no pas a l’interior del Capitoli, com tots els Presidents abans d’ell havien fet, sinó a l’exterior, davant del parc i dels ciutadans, com es fa fins ara. A més dels washingtonians de sempre, havien arribat molta gent del Sud i sobretot dels estats a la frontera com el Tennessee de Jackson, que es van sentir representats per primera vegada.
A Jackson se li va acudir, potser en mala hora, obrir la Casa Blanca al públic repartint begudes gratis a l’exterior. El resultat fou un aldarull amb destrosses. Probablement els efectes d’aquesta casa oberta van ser exagerats, pero es veu que Jackson va haver de comprar molts plats i gots i ganivets després de l’esdeveniment.
Durant l’elecció els camps es van anar delimitant. Els conservadors, pares del Partit república actual s’anaven agrupant al voltant del president JQ Adams, mentre que els amics de Jackson buscaven una llar nova i van acabar fundant el Partit Demòcrata. El Partit dels Treballadors, ja existent, s’hi va afegir. Jackson els va donar el burro com a emblema en memòria dels qui l’ havien anomenat jackass (ase) enlloc de Jackson.
Acció de Govern
El primer que va fer fou tancar el Banc Federal. Potser és difícil d’entendre avui pero històricament molts americans havien estat contra un Banc estatal, dient com Jackson, que monedes d’or i plata eren l’únic mitja de pagament segur i escaient i que el paper era una estafa i que amb els bancs privats ja n’hi havia prou. Va haver de superar una crisi greu amb especulació de terreny i inflació molt gran, pero ell va tirar endavant.
Va crear una cosa desconeguda fins aquell moment: el Gabinet de Cuina. Jackson va triar ignorar els caps de Departament oficials i resoldre els seus problemes amb un grup d’amics respectats, que entraven a la Casa Blanca per la cuina, les ordres dels quals els Secretaris havien d’acceptar. El Gabinet era el verdader Govern.
Un problema ridícul que va acabar en una crisi política fenomenal i molt evitable fou l’anomenat Escàndol dels Petticoats, l’Afer de les Dones d’Alta Societat, en el qual Jackson es va empatollar i complicar molt la vida sense cap necessitat. El cas era que el Secretari de Guerra s’acabava de casar amb una viuda jove que havia crescut fent de cambrera al bar molt conegut del seu pare a Washington. Les dones d’alta societat es van negar a rebre-la a ella o el marit dient que tos dos havien tingut relacions abans de la mort del primer marit i que la noia havia suplementat els seus ingressos amb prostitució. Era tot veritat, però a Jackson li va sonar malament perquè recordava com la gent havien insultat la seva Rachel per haver viscut amb ell mentre estava encara casada amb un altre home. Enrabiat va acabar destituint i fent fora a puntades de peu tots els participants al boicot social, els marits dintre del Govern, i fins i tot la seva neboda que li feia de First Lady. Va haver de formar un nou govern. Era possible?
Va resoldre força be conflictes financers existents des de feia molts anys amb el Regne Unit i França derivats de les guerres i revolucions que hi havia hagut i va aconseguir obrir al comerç molts ports britànics, que havia estat impossible.
El cas de Texas el va preocupar. La sublevació dels colons americans texans contra Mèxic estava a la vista. Jackson va oferir comprar l’estat a Mèxic, que ho va rebutjar. Durant la guerra d’independència de Texas Jackson es va negar a ajudar oficialment els compatriotes tement un conflicte militar amb Mèxic. Al final, va reconèixer la independència de Texas i hi va enviar un ambaixador.
La qüestió dels drets dels estats contra els drets i poder federals el va preocupar molt probablement a tothom en aquells temps, com passa encara. Els partidaris dels estats, sobretot al Sud, anaven prenent posicions extremes i Jackson va acabar ensumant per primera vegada el conflicte que duria a la Guerra Civil, pero en aquell moment el problema era la nulificació, que volia dir el dret dels parlaments i governs d’estats individuals a anul·lar lleis federals que no els convenien. El govern federal naturalment no podia acceptar.
El cas va arribar a l’estat de Carolina del Sud, que no podia tolerar els aranzels federals imposats a indústries de les que depenien i va nulificar al Parlament la Llei federal que els havia imposat. El Parlament i el seu governador van declarar que la Constitució els permetia fer-ho i que si Washington rebutjava, se separarien de la Unió i van aprovar fons per comprar armes i reclutar soldats. Jackson s’ho va prendre amb calma. Va enviar dos vaixells de guerra al port de Charleston però també va negociar directament. Els aranzels foren rebaixats substanciosament i la pau va tornar a l’estat de Carolina del Sud sense violència ni detinguts.
Els abolicionistes contra l’esclavatge cada dia parlaven més fort i enviaven molts pamflets per correu, que sovint el servei de correus rebutjava i no volia transmetre. Al final Jackson, ell mateix propietari d’esclaus, va accedir a prohibir aquests correus.
Va acabar amb les subvencions al transport del seu predecessor. Deia que carreteres eren un problema interior de cada estat i que ell no pagaria per obres connectant estats diferents.
Hi va haver l’afer dels anomenats SPOILS, (les coses que els guanyadors troben al terreny de batalla després de guanyar), que li va donar el dret de nomenar gent seva als càrrecs importants, cosa que se segueix fent fins als nostres dies, cada dia mes.
The March of Tears (la Marxa de les Llàgrimes)
Es sens dubte el capítol més negre del mandat de Jackson. Ell no odiava als indis i n’havia adoptat dos com a fills però li semblava sempre que els indígenes tenien l’obligació de sotmetre’s a la dominació blanca i obeir sense resistència totes les ordres que rebien, esdevenint blancs i vivint com els blancs, cosa que alguns indis acceptaven plenament, però altres no. En aquells moments el problema era l’arribada de més i més colons blancs que buscaven terra de conreu (de cotó sobretot al Sud) i minerals com or a territoris atorgats als indis per Tractat. Molts indis havien abandonat la vida anterior i s’havien establert a poblacions blanques vivint a cases i acceptant (per ordres rebudes) tenir esclaus negres, pero el racisme i la hostilitat constant creaven problemes i encara esclataven petites guerres i violència. Jackson es va plegar a l’exigència de molts blancs d’expulsar tots els indígenes que vivien a l’Est del Mississipi, obligant-los a establir-se exclusivament a un territori designat a l’oest del Mississipi, en general a Oklahoma.
Jackson i el Congrés van legislar la deportació massiva per força de tots els indis que vivien a l’Est del riu Mississipi amb certes indemnitzacions modestes. Va acabar en un episodi cruel i vergonyós recordat en els nostres dies encara pels indigenes com a la Marxa de les Llàgrimes, que sobretot va afectar als Cherokees que havien viscut per segles a Georgia. Foren expulsats del seu territori ancestral per nouvinguts. Algunes expedicions de deportats van ser dures però exitoses, moltes altres van resultar en grans patiments i morts cruels, a més de perdre el patrimoni. Fins i tot indígenes de Nova York foren deportats. La memòria d’aquell ultratge persisteix a la consciència dels milions d’indígenes americans actuals.
Final
Jackson fou un president excel·lent que verdaderament va redefinir la política americana. Cap de les tres vegades es va voler presentar al càrrec de President com a membre d’un partit pero al final tothom ho tenia clar que ell era el cap i fundador del Partit Demòcrata i que el seu successor triat per ell mateix, Martin Van Buren, seria el candidat dels Demòcrates. De fet, el bipartidisme que duraria fins al present havia nascut. El Populisme de Jackson havia acabat en la formació d’un nou partit molt fort i poderós.
Joan Gil