24 gen. 2026
L’aventura mėdica exitosa del Rei Joan II de la Corona d’Aragó
Els relats històrics com el que és presentat aquí poden ser interessants i fins i tot divertits i sovint hi apareixen participants inesperats, sobretot al segle XV, temps inicial de la Renaixença. Vet aquí quė feia el nou rei de la Casa castellaníssima dels membres de la casa governant dels nous Trastàmara i dintre de quin conflicte s’hi trobava el Rei de la corona d’Aragó. En Joan II havia nascut com molts altres recents Trastàmares a Medina de Campo. El seu germà gran, Alfons V el Magnànim havia estat coronat rei però tenia una ambició curiosa i va informar a tothom que havia decidit marxar a Itàlia per sempre més i que nomenava regent el seu germà Joan. Va pujar a un veixell i va marxar sense tornar mai. Els Trastàmares eren ambiciosos. En Joan havia estat casat i tingut fills amb la Reina Blanca de Navarra, un d’ells el Príncep de Viana, Carles. Quan Blanca es va morir va deixar la corona al seu vidu i també a Carles de Viana, també fill de la reina moribunda i el marit Joan i aquí va començar el drama perquè el Rei Joan i la seva nova muller, la Reina Juana Enríquez ja tenien nous fills, entre ells el preciós boi Fernandito. Important? Sí, sabent que aquesta criatura entraria als llibres amb el nom de Ferran el Catòlic, que tota Europa coneixeria. I el Rei volia que aquest nen petit i no pas el Príncep de Viana, havia d’esdevenir (de moment) Rei d’Aragó, de Navarra i Comte de Barcelona, cosa que el rei absolutament volia enlloc del seu primer fill Carles de Viana. I personalment per a ell mateix què desitjava Joan II? Volia també ser rei de Castella, a més de preservar la Corona d’Aragó, cosa que només el seu fillet Fernando atansaria molts anys després del seu matrimoni amb Isabel de Castella.
El metge jueu de Lleida que ho va resoldre tot.
En Joan II estava desesperat per la seva ceguera pràcticament final que cap metge sabia com tractar. Després d’informar-se tant com va poder, li van dir que hi havia un metge jueu que sabia com tractar la seguesa. La tècnica que havia après sigui dels llibres o un altre metge havia estat introduïda per un metge persa a un llibre de medicina antic però molt important. La tècnica desesperada semblava una bogeria. Calia introduir una eina o ganivet al nas i usar-lo tallant la barrera cap a l’ull des de l’interior del nas, mirant d’entrar al bloc ocular i treient fora la lent ocular cega que impedia la visió. Això era tot.
El metge se les sabia totes però li feia una por terrible fer una operació tan perillosa amb el rei o sigui que va voler agrair la visita però sense fer res. Ah, no, no. Ningú diu que no al rei. Ell li donaria monedes d’or per la feina, però tot seguit a treballar. El metge va veure que no hi havia res a fer, va acceptar i posar-se en contacte amb un rabí local per fer les pregàries i estudis de les dates i festivitats millors i va triar un dia. L’operació fou practicada i el rei es va recuperar immediatament saltant d’alegria. El metge va rebre l’or promès advertint que no operaria en cap cas al segon ull, tant si el malalt ho volia com si no, i es va tornar a Lleida. Poc temps després, com era d’esperar, va rebre l’ordre de tornar immediatament i operar el segon ull. Com no podia ignorar una ordre tan clara i li,prometien més diners, va acceptar. Increïble com algú pot trobar, la segona operació fou igualment exitosa. Joan II estava boig d’alegria i va tornar a dirigir els seus exèrcit i estudiar els seus plànols.
La mort del Príncep de Viana i la bona sort del seu pare, el Rei
EN Carles de Viana va atiar i conduir algunes guerres contra el seu pare sobretot a Navarra perquè no volia ser substituīt com a rei pel seu petit germà l’infant Fernando. Va haver de fugir a molts llocs i al final va decidir anar a Nàpols, Itália a visitar el seu oncle Alfons, també rei legítim de la Coroba d’Aragó que aviat es va morir deixant-ho tot a un fill que tambė tenia a Nàpols. En Carles se’n va tornar anar i va acabar a Barcelona no obstant les idees de violència política. El seu pare Juan II el va tornar a enxamplar i emprissonat a Saragossa fins que els Catalans el van tornar a convėncer. El Príncep as va retirar, però després de tot el que havia passat la població barcelonina estava disposada a saludar-lo entusiàsticament com a príncep hereu, a qui voldrien veure de rei. No seria així. El Príncep Carles de Viana, probable hereu legítim del tron, paseguit i maleït pel seu pare el Rei, va morir bastant sobtadament d’una malaltia pulmonar sobtada. El dolor a la ciutat fou extraordinari. El seu taüt fou dut a la gran sala medieval que s’obre a la plaça del rei, i estava envoltat de cavallers i guerrers, fins i tot amb cavalls i genets armats.
La guerra s’acostava, amb topades i insults freqüents. Ni la Reina Juana ni el petit Fernando poden evitar-ho. Havien arribat a Barcelona per residir-hi però el dia de l’arribada no estava gens clar que les portes de la muralla estiguessin obertes i es van haver de refugiar a un monestir que hi havia al carrer Valldoncella, en aquells temps encara fora de les muralles. A l’interior de Barcelona gent mig boja havien determinat que en Carles era un sant que havia pujat al cel i atorgava miracles. Es pensaven que a Roma estaven a punt de canonitzar-lo. Tant anant pel carrer com envolvant el sarcòfeg a la catedral havien robat coses de tela i quan la Reina Juana va arribar amb el nen Fernando de 9 anys, es va negar a oferir cap mena de veneració o respecte al sarcòfeg de Sant Carles. Qui sap on va anar a parar?
La situació al govern de la Generalitat i el nom de partits i demandes, detencions i execucions estava conduïnt a un final bèl·lic molt dolent. Hi participaven tots els partits i tendències, hi havia por d’assassinats. Sembla que el primer dia de la guerra la Reina el va passar a la ciutat però al segon va fugir cap a Girona a esperar la primera embestida de l’exèrcit de la Generalitat.
Potser s’interessa algun lector pel català conciliador que parlaven en algun moment de conciliació el Príncep de Viana i son Pare el Rei? Vet aquí: “Senyor, perdonaume, que jo vul esmenar e esser fill obedient”
“Si tum fas fetes de fill, you fare fets de bon pare”
Joan Gil