Els EUA són diferents

Al final de la II Guerra Mundial, un grup de milionaris americans es van acostar al President Harry Truman, successor del gran President Franklin D. Roosevelt, vencedor de la guerra però mort abans d’arribar a fer la pau. Durant la guerra, Stalin havia estat un aliat que semblava molt cautelós amb els EUA i volia tornar a les  relacions comercials que hi havia hagut abans. Els milionaris, en canvi, identificaven la Unió Soviètica i sobretot el comunisme com un gran  perill que calia neutralitzar i destruir. En Truman va acceptar plenament i el resultat d’aquesta iniciativa fou la Guerra Freda. Qualsevol comerç o intercanvi fou prohibit, un comitè, probablement a Paris, havia d’examinar i permetre qualsevol intercanvi tècnic o comercial amb la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, van iniciar una campanya d’ostracisme i persecució contra qualsevol intel·lectual domèstic, especialment a Hollywood, que hagués expressat opinions progressistes. Molts cineastes  van perdre la feina o es van suicidar. Una utilització massiva de la ràdio, televisió, cinematografia i periodisme va permetre pintar tota l’esquerra de totes les menes com a gent perillosa amb una opinió intrínsecament malvada, agressiva i perillosa, dient que pretenien prendre control dels EUA i de tot el món. Amb això, van espantar molt els poderosos a Moscou, perquè la veritat era que la URSS de fet era inferior a l’oest i als EUA en gairebé tots els aspectes i els seus dirigents vivien en la por. Es van crear i acceptar greus petits conflictes pel Tercer Món, però no hi va haver mai una confrontació directa entre els dos Superpowers probablement per la por de les bombes atòmiques. Quan tenia lloc qualsevol revolta o sublevació al tercer món, els EUA prendrien un costat i la URSS l’altre i molts militars i civils moririen. El concepte de la Guerra Freda fou molt exitós amb la població general. Fins i tot als tramvies o bars hom podia escoltar gent discutint les darreres maldats i amenaces de la URSS. Els mitjans hi insistien. Qualsevol dissensió era vista com pro-comunista. Tothom havia d’anar amb compte amb allò que es deia en públic sobretot sobre assumptes socials, perquè podria ser pres per un comunista amagat. A Espanya sempre hi havia la policia franquista vigilant. Al Dictador, la Guerra Freda li agradava.

Joe Biden fou des del començament fins al inesperat i feliç final d’aquesta contessa un home d’inclinacions militaristes amb fe profunda en els dogmes d’aquesta actitud. Valorant un home, no és raonable prendre i analitzar sols un sol aspecte. Un costat d’aquests  correligionaris era molt perillós, sobretot després del desenvolupament de les bombes atòmiques. I ha seguit sent-ho fins al seu final inevitable amb la victòria dels EUA, com no podia ser d’altra manera.

Els polítics, aliats amb l’exèrcit, havien definit un objectiu final. La URSS era una superpotència que feia concurrència contra els EUA i havia de ser eliminada no obstant les bombes atòmiques o potser per aquesta raó. Al final un dia el govern soviètic de Gorbatxov va haver d’acceptar la realitat: la URSS ja no podia seguir competint amb els EUA ni gastar tants diners en recerca i armament. El règim soviètic havia de ser abandonat a Rússia, el país s’havia de fragmentar i l’ocupació de països europeus orientals havia arribat al final. Gorbatxov, el darrer President de la URSS, interrogat sobre la humiliant decisió, va respondre que el poble hauria de tornar algun dia a lluitar per tot allò que perdien, pero en aquell moment, tot s’havia acabat.

Els EUA van trobar una situació fantàstica davant seu, una victòria contundent que els va convertir en la potència dominant del món,  sempre a favor de la democràcia i els governs elegits per vot universal. Respecte a la seguretat, els participants a les conferències de governants que van tenir lloc al final de la II Guerra Mundial en les converses entre els caps dels aliats vencedors sobre les causes de l’agressió nazi,  (Roosevelt, Churchill, Stalin) havien dictat i imposat després a les Nacions Unides la idea que la necessitat d’una integritat territorial definida i guardada per les fronteres reconegudes per les Nacions Unides eren l’element central de la preservació de la pau i la seguretat mundial. Per als qui no estan d’acord, la frontera havia esdevingut la paret d’una presó, potser creada segles abans per raons invàlides (com a Catalunya). Seria això allò que Rússia està violant ara. En qualsevol cas, la supremacia de la integritat territorial  reconeguda és un principi fonamental de l’ONU.

Al poc temps tota la trama comunista a l’Europa oriental va quedar desmuntada: Alemanya inesperadament es va reunificar, els tres països bàltics es va tornar a declarar independents, Polònia, Txekoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària van formar finalment governs independents d’orientació liberal i electoral, i noves repúbliques ex-russes es van independitzar : Ucraïna, Belarús, Geòrgia, Moldova. Els països comunistes havien tingut un sistema de defensa, el Pacte de Varsòvia, que fou dissolt immediatament. Els EUA havien fundat la NATO contra aquest pacte de Varsòvia, i tothom es pensava que seria igualment dissolta. No era aquest la intenció del govern americà. Allò que van fer fou estendre el territori de la NATO guanyant i integrant els països de l’est d´ Europa, cosa difícil però que van aconseguir plenament. Fou el famòs „moviment cap a l’Est”. Perquè això? Perquè l’objectiu americà havia estat sempre reduir la Federació Russa a un país dèbil i molt més petit incapaç de competir amb els EUA per la supremacia. El President Barak Obama ho va dir en públic de forma molt clara: “Rússia és només una potència regional”. D’això es tractava, de reduir el territori a un país sense poder ni estats clients, incapaç de reptar o posar en dubte l’homogènia nord-americana (sense considerar el poder creixent i dimensions de la Xina, que havia aparegut inesperadament de sobte i en temps rècord)

El govern de Gorbatxov fou substituït com a Primer Government de la nova Federació Russa per un alcohòlic poc competent anomenat Yeltsin, el qual va fer Primer Ministre a un altre home  encara més desconegut, Vladimir Putin que faria història i segueix en el càrrec. El seu cas és difícil d’entendre perquè té molt a veure amb la mentalitat russa. Molts russos havien quedat humiliats pel final desastrós de la URSS, i la proliferació del desordre i caos i la corrupció que van seguir i volien que això s’acabés com també les inesperades independències regionals i que la vella gloria imperial russa  retornés.Veien a Putin com exactament la mena d’home que feia falta per aturar la descomposició i desintegració del país i restaurar-lo sobretot a les regions russo-parlants a Ucraïna, Geòrgia i Moldova. Que era un Dictador? Era corrupte?  També. Era perillós per als seus enemics? Naturalment, altrament no faria por a ningú. Tots els grans governants i tsars havien estat així i son recordats i venerats als llibres d’història per les coses que van aconseguir, no pas pels pecadets comessos.  Democràcia liberal? No feia el pes a tothom. Putin probablement no ha falsificat mai un resultat electoral (apart de deixar fora els adversaris que no li agradaven). Les darreres enquestes fa un any indicaven que 60% de la població era pro-Putin i que un 80% afavoria totalment l’intentat de recuperar les zones russo-parlants perdudes.

I ara arribem a Biden, que volia acabar el projecte de fer de Rússia una potència regional. El govern americà ja feia anys que vigilava la caòtica política ucraïnesa. Despres del famós aldarull de la Plaça Maidan, un taxista de Kiev insolent va enregistrar una conversa en anglès  entre l’ambaixador dels EUA a Kiev i una dona enviada pel govern amb una llistat de candidats acceptable per la propera elecció local i ja feia temps que prometien l’oferta d’entrada a la Unió Europea (on tothom es pensa que pot esdevenir ric) i a l’OTAN (una oferta que lògicament Biden també ha estès a Geòrgia i Moldova si estan disposades a intentar recuperar les províncies actualment russes). Com és sabut, el President Zelinsky havia intentat dues vegades negociar amb Putin sense els Americans (cosa que no va impressionar a Putin), esdeveniments que cap mitja americà va explicar localment. Al final, Putin va iniciar la concentració d’un exèrcit rus de més de 100,000 soldats a la frontera ucraïnesa, sense anunciar-ho però evidentment sota els ulls de l´exèrcit nord-americà. Putin va intentar una invasió de tota Ucraïna mal organitzada, ridícula i cruel, que va forçar els russos a retirar-se de mala manera, concentrant la lluita a la regió russo-parlant (on la disposició de la població era favorable als russos i patia bastant sota les accions d’un grup ultranacionalista i del govern central) Putin hi havia enviat un grup de militants i soldats armats que havien iniciat una rebel·lió, la qual havia estat combatuda amb l’ajut d’armes estrangeres, esdevenint cada dia més greu i violenta, anticipant un desenllaç molt tràgic.

I en aquell moment, Biden va intervenir. Molt enrabiat va aparèixer a la TV gesticulant i anunciant que prou de negociacions i aturs, perquè ell disposava de les sancions econòmiques més fortes i dures mai conegudes i que la NATO i tots els seus membres (per cert sense coneixement, discussió parlamentària o informació prèvia popular dintre els països de l’OTAN) havien decidit proveir l’exercit ucraïnés amb totes les armes necessàries per derrotar Rússia. El Secretari General de la l’OTAN, un militarista nòrdic notable, va anunciar que els països membres apart de proveir armes haurien de fer segur que paguen almenys 2% del pressupost (hi ha qui diu que hauria de ser 3%) i que calia enfortir la indústria de la defensa. Biden va anunciar que era una lluita per la llibertat i la democràcia a Europa (malgrat que l’empetitement de Rússia feia anys que estava llistat entre els objectius de la política exterior americana). Sense aquest pas, Rússia podria agredir qualsevol estat europeu. Més encara?

Les sancions van fallar,  perquè Rússia segueix tenint  amics poderosos com Índia i Xina entre altres. Biden va dir que ell defensava l’ànsia de llibertat i democràcia de totes les nacions i que altrament Putin seguiria envaïnt països europeus, no obstant que els membres de l’OTAN estaven units: un atac contra un, seria un atac contra tots. Quin relleu per països com Espanya, Portugal o Itàlia. Per evitar això, milers i milers de soldats tant ucraïnesos com russos trobarien la mort. Tota la generació jove dels ucraïnesos de 20 anys ha desaparegut, milions de dones estan escampades pel món amb petits nens òrfenes. Altres ciutadans han fugit a l’estranger. Molts edificis, fàbriques i plantes d‘energia han estat destruïts causant la mort i el patiment de civils. I ara què? Molts (no pas Biden) ja insisteixen que cal negociar amb Rússia, com s’hauria fet al començament amb intencions raonables i promeses de neutralitat. Cal tenir dos participants per fer baralles. Si els governants fossin més pacifistes potser recorrerien a una votació o referèndum  local als territoris disputats amb una solució final en un parell d’anys. Però per ara, allò que estem veient són morts diaries horribles. Prou! GUERRA NO ÉS MAI LA SOLUCIÓ.

Joan Gil

Tags: Facilitant Armes, Guerra Freda, Harry Truman, Putin, Ucraïna

Hi ha hagut moltes guerres a la península de Crimea (pronunciat en anglès Craimía) que fou un dia part de l’Imperi Romà. La majoria de problemes van estar relacionats amb els diferents Imperis de la regió amb pretensions: l’imperi Otomà, l’imperi Rus, l’imperi Britànic, l’imperi Francès de Napoleó III, el Tercer Reich, l’imperi Soviètic.

Comencem la narració al segle XV: els Tàtars (no “Tàrtars”) eren un poble mongòlic que havia fundat un Regne (Khanat) independent a Crimea i fou forçat a declarar-se tributari de l’Imperi Otomà. De fet ells parlen una llengua túrquica. Quin aspecte físic tenen? Jo només conec un sol tàtar que fos famós a tot el món, un actor nord-americà ja difunt, Charles Bronson, que era fill d’un tàtar polonès i una mare lituana. Però tots els tàtars que hem vist recentment apart de no ser rossos, tenen la mateixa aparença que els russos i ucraïnesos. Les diferències són de religió, de llengua i d’història col.lectiva.

Com es guanyaven la vida els tàtars crimeans entre els segles XV i XVIII? Cal saber-ho per entendre una de les primeres causes d’odi ancestral amb els russos: capturaven homes amb raids militars a la feble Rússia, venent-los com esclaus a l’Imperi Otomà i als països àrabs. Els russos diuen que tot plegat van vendre uns dos milions d’esclaus russos. En un raid famós, en van capturar 20,000.

La Guerra de Crimea

Al final del segle XVIII tot això es va acabar perquè l’imperi Rus, que començava ser perillosament expansionista, va conquerir Crimea. I l’imperi Otomà cada dia s’afeblia més, fins que va esclatar la guerra de Crimea de 1853-1856, una de les grans sensacions periodístiques d’Europa al S XIX. Fou una mena de guerra mundial. Preguntant per la causa d’una conflagració que va costar tant als russos com als aliats (Regne Unit, França, Imperi Otomà i Sardenya-Piemont) un quart de milió d’homes per bàndol, hom rep una resposta absurda: tot va passar per defensar si les claus dels llocs sants cristians a Palestina les haurien de tenir els ortodoxos o els catòlics. La veritat fou molt diferent: els occidentals volien impedir que Rússia donés un cop de mort als Otomans, ocupant i incorporant l’est otomà d’Europa (Sèrbia, Romania, la navegació al Danubi) com ja havien fet amb Finlàndia, Polònia i els Països Bàltics, i tota la costa del Mar Negre. La guerra va començar amb la invasió pels russos de Romania i la destrucció de tota la flota otomana. Aleshores els aliats Occidentals van declarar la guerra contra Rússia desembarcant a Crimea. La tragèdia duraria uns tres anys, vistos per tots els participants com a un temps heroic. Els diaris europeus ho seguien tot amb dèria però trigaven dies a rebre notícies. Aleshores els francesos van instal.lar un fil telegràfic en territori otomà i els anglesos van produir un cable submarí fins a territori ocupat a Crimea. Les notícies van començar a arribar en hores. A una batalla es va produir la immortal càrrega de la cavalleria lleugera britànica. Degut a una confusió, la brigada va interpretar una ordre com si manés atacar frontalment una posició russa inexpugnable. Van morir més de la meitat i no va servir de res, sinó per ser recordats. L’acció principal fou el setge de Sebastopol, on estava (com ara) tota la flota de guerra russa. Aquest setge va durar un any. Al final els russos es van haver de retirar enfonsant tots els vaixells de guerra i volant per l’aire totes les defenses de la ciutat. Rússia va demanar la pau, que es va firmar a Paris. L’Imperi Otomà sobreviuria d’esma encara uns vint anys, Romania seguiria igual però la navegació pel Danubi seria obert a tothom.

Mig segle després, Crimea va veure el final de la Guerra Civil entre comunistes i blancs. Aquests darrers es van refugiar a Crimea per fer-hi el darrer acte de resistència fútil. L’Exèrcit Roig victoriós en va enxampar i executar uns 50,000, que van morir afusellats

La Guerra Mundial

Els Nazis van desembarcar també a Crimea, conquerint-la gairebé completament, excepte pels partisans a les muntanyes. Un cop vençuts els alemanys, els habitants Tàtars, sempre mal avinguts amb els russos, foren declarats per Stalin traïdors i col·laboradors amb el Nazisme i col·lectivament castigats amb el desterrament a l’Àsia Central (1944). Amb el temps van ser exonerats de l’acusació de traicio i col·laboracionisme però no van poder tornar a Crimea fins al final de la URSS (1991) quan de sobte es van presentar de tornada a la península uns 160,000, esdevenint més del 12% de la població total, anunciant que tornaven a casa. Com s’ho van prendre els russos que ja hi eren?

I al final de la Guerra Mundial, Stalin, Churchill i Roosevelt reunits a un palau tsarista de Ialta, van repartir Europa entre la URSS i el món occidental. Diuen que en Roosevelt no pagava atenció a les paraules de Stalin. Patia d’una tensió sanguínia altíssima, que en aquell temps no es podia tractar, i, ja al bord de la mort, patia absències, mals de cap i problemes de concentració.

Els Nostres Dies

Lenin havia decretat que la ciutat amb platja de Ialta a Crimea seria el lloc reservat a la classe treballadora russa per fer vacances.No s’hi admetien visitants estrangers atrets pel bon clima i platges. Però incomprensiblement en 1954 el Primer Ministre soviètic Nikita Khruschtxev, que era un ucraïnés de naixement (i famós per haver estat el Comissari Polític de l’Exèrcit Roig a Stalingrad, i perquè després fou ell qui va manar la repressió tan brutal de la Revolució Hongaresa i Alemanya i va enviar míssils nuclears a Cuba, va decidir que per celebrar el 300è aniversari de la incorporació d’Ucraïna a Rússia, ell regalava a la seva pàtria la península de clima tan agradable de Crimea, que passava de la República Federativa Soviètica Russa a la Ucraniana. Aquest canvi, molt mal rebut a Crimea, va tenir poca importància mentre la URSS existia, però va esdevenir un problema molt greu després de la seva dissolució, perquè tota la flota soviètica estava a Crimea, a Sebastopol, i hi havia moltes armes atòmiques. La pressió occidental va liquidar els míssils nuclears però el problema de Crimea era intractable i el nou govern rus de Ieltsin feble i incompetent. Els ucraïnesos s’ho havien pres seriosament que Crimea era seva i van escriure a la seva Constitució que qualsevol canvi territorial havia de ser aprovat per tots els ucraïnesos (als espanyols es veu que no se’ls va acudir mai posar-ho per escrit). Sebastopol, on estava la flota russa amb dressanes,  esdevenia una ciutat de règim especial, fora del marc d’autoritat del govern crimeà. Els russos estan ara construint una base marítima diferent al territori rus, però encara trigarà molts anys i és massa petita.

A Crimea els russos, que eren el 58% (amb 12% Tàtars, la resta ucraïnesos excepte per alguns cosacs), estaven molt disgustats i van votar un Parlament que s’ho va prendre molt a la valenta. Van escriure una Constitució el 1992 que, com el nostre desventurat Estatut, donava atribucions molt grans a la República de Crimea i no mencionava per res a Ucraïna  (al final hi van incloure una menció) i  va crear la posició de President enlloc de Primer Ministre. Els governs nacionalistes de Kiev, sempre en majoria al Parlament estatal, s’ho van prendre molt malament. Van acabar anul·lant la Constitució del 92 i després d’un període amb una Constitució provisional absurda, en van aprovar una altra molt més modesta el 1995 que està en força actualment. Durant aquest període, molta russos demanaven que Crimea seguís l’exemple dels antics territoris georgians d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, declarant la independència però amb relacions especials i íntimes amb la nova Rússia, que jo crec que serà com acabara la crisi actual. Pero de moment el Parlament de Crimea ha votat per ser annexionat a Rússia i en Putin s’ha contradit en public sobre aquest afer, que evidentment ell no esperava.

La situació era estable. Durant la crisi a Kiev, la majoria de manifestacions pro-revolucionàries a Crimea eren els Tàtars musulmans que, comprensiblement, veurien molt malament una República independent russa i de fet van tornar a casa quan Crimea era ucraïnesa. Darrerament sembla que un grup feixistoide rus de caps pelats va anar per certes ciutats marcant amb una creu russa les portes de les cases on viuen els Tàtars, com havien fet els Stalinistes durant la neteja ètnica del 1944. Els cosacs, sempre pro-russos que són majoritàriament policies o militars, també semblen molestar als Tàtars. Pel que fa als russos, la declaració de guerra  que va disparar l’agitació per fer un referèndum fou l’abolició post-revolucionària de la Llei Ucraïnesa de Llengües, que garantia els drets lingüístics dels russos (una decisió vetada pel nou president de l’estat), el primer dia després de la fugida de Iakunovitx i les notícies d’accions policials contra els russo-parlants de l’Est del país. Ucraïna és un estat unitari amb la sola República Autònoma de Crimea (com la Catalunya de la República espanyola) on la majoria de residents vol marxar-se des de sempre, no sols pels actes de Putin.

Putin queda sorprès

El NY Times informa, sense que ho negui ningú que Putin fou agafat per sorpresa pel triomf de la  revolució de la Plaça Mardan a Kiev. Cap dels seus serveis l’havia avisat o ho havia previst. Ell ja havia aconsellat a Ianukòvitx deixar que la protesta prengués el seu rumb que la gent ja es  cansaria i aleshores ell podria usar la televisió per mostrar al món participants ultres i desagradables ben triats que confessarien ser feixistes i nazis que odien els russos per culpa de a II Guerra Mundial (que es veu que en Putin s’ho creu de debò). En Putin, antic director de la KGB, es un mestre de la manipulació. Completament desorientat, en Putin enlloc de cridar la gent responsable que hi ha probablement al Kreml, va convocar els seus amics més íntims (i aduladors) a una conferència d’on van sortir les mesures militars que es coneixen.  La reacció fou massa dura i desproporcionada, sense considerar les conseqüències i ara veurem com se’n surt. S’hauria d’avergonyir de voler resoldre un problema ètnic amb mitjans militars.

No compareu Crimea amb Catalunya!

En això el President Mas tenia tota la raó. El President Obama digué davant les càmeres que el referèndum anunciat pel Parlament crimeà era il.legal i inconstitucional. Ai senyor! També s’ho podia haver pensat més perquè la Constitució de l’estat Ucraïnès fou escrita especialment contra Crimea i aixo no s’hi val. (La Constitució espanyola fou escrita també en part  per frenar les aspiracions catalanes de sempre)

Les diferències entre nosaltres i ells són notables. Primer, la demanda per una annexió a Rússia,  és vella, i té algun suport racional, però no fou espontània, sinó desfermada per una intervenció militar russa i el vot va tenir lloc sota els fusells de l’ocupació. Segon, el termini d’un parell de setmanes donat per una consulta sobre un tema tan important és intolerable. Tercer, a la Crimea hi ha un problema ètnic amb tres grups de població (amb tres idiomes i dues o potser tres religions). Aquests grups viuen en un estat de tensioi recel considerables. Les ètnies haurien de ser consultades per separat i rebre garanties. Gràcies a Déu no tenim res semblant a Catalunya. I quart, aquí és el Govern central qui no vol negociar, però a Crimea són els russos els qui no volen. A l’inrevés.

No sé perquè, els diaris han traduït falsament la segona pregunta proposada pel referèndum, com si simplement preguntés si els ciutadans es volen quedar a Ucraïna. Vet aquí el text real:

“Estaríeu d’acord amb la restauració de la Constitució de 1992 i mantenir Crimea com a part d’Ucraïna”?

És com si a nosaltres ens preguntessin si voldríem restaurar íntegrament l’Estatut que vam aprovar i fou destruït en tres estadis consecutius a la Moncloa, a les Cortes espanyoles i al Tribunal Constitucional d’Espanya. Cosa que ningú ha oferit, ni oferirà

JOAN GIL 

Tags: Berdan, Crimea, Putin, Rússia, Ucraïna