03 febr. 2015
Els empresonats per vida als EUA
Tornem als anys 70' als EUA. En aquell temps, el cor dels Americans, castigats per una guerra absurda, l'inici del problema de les drogues, mala situació econòmica, problemes polítics i una ona de crims, es va endurir. Tothom demanava càstigs durs, empresonament, més policia, lluita contra el problema de les drogues. Si algú trenca la llei enlloc de treballar, fiqueu-lo a una gàbia i llenceu les claus. Al poc temps una innovació horrible i inhumana fou inventada: les lleis del tercer cop, adoptades per molts estats. Qualsevol persona que fos condemnat per qualsevol delicte per tercera vegada, desapareixeria a una presó per la resta de la seva vida natural. Alguns criminals potser s'ho mereixien, però també van rebre la presó a perpetuitat pobres desgraciats que havien robat menjar per sobreviure. A Nova York hi va haver les Lleis Rockefeller: penes duríssimes per molts anys si la policia enxampava algú amb estufaents a la butxaca, per poc que fos. El resultat final de tot plegat: avui en dia als EUA hi ha uns dos milions de presoners, més per habitant que qualsevol altre país del món
Un altre problema ha estat l'èxit parcial però indiscutible dels adversaris de la pena de mort. Molts criminals que haurien estat executats reben ara sentències a perpetuitat sense possibilitat d'alliberació, el nombre dels quals augmenta. Amb això arriben molts problems. Què faran amb els vellets invàlids, amb els malalts d'Alzheimer, quins hospitals i tractaments mèdics tenen?
Diuen que la presó ha de servir tres objectius: càstig, protecció de la societat i rehabilitació. La rehabilitació no ha estat mai popular. El cas dels psicòpates criminals, sovint assassins serials que ho fan perquè els agrada i es pensen que són més intel·ligents que la policia, ho ha empitjorat tot. A ningú se li ha acudit defensar que són innocents per raó de defecte mental, perquè ells entenen la diferència entre el be i el mal i haurien hagut de saber controlar-se. No hi ha tractament psiquiàtric eficaç. No hi més remei que tancar-los per protegir-nos. Una justificació inesperada per la presó a perpetuitat. Un cas ben clar fou el d'aquest Sud-Africà dels temps de l'Apartheid acabat d'alliberar fa ben poc. L'home va fer salvatjades molt mes enllà de qualsevol limit comprensible del racisme i filonazisme sud-africans del temps. Era de fet un psicòpata criminal que havia trobat un sistema de satisfer els seus instints sense haver-se de preocupar de la llei o la policia. Aquesta gent sovint intenten ficar-se a la policia o l'exèrcit o a càrrecs poderosos. En principi, aquests òrgans ho saben i proven de protegir-se.
Molta gent tenen un petit costat morbós que les cadenes de TV coneixen i exploten. Molts programes americans han ensenyat a multituds feliçment assegudes a la saleta d'estar davant el monitor què passa a les presons d'alta seguretat on van a parar els condemnats. Hi ha dos problems principals: un és l'aïllament en solitari com a càstig adicional i el segon és l'odi i la ràbia indescriptibles dels detinguts que veuen sense esperança on són i què tenen per davant fins el dia de la seva mort.
Els éssers humans no poden viure completament aïllats. Però ara fa poc ens van fer saber que així viuen centenars de milers de presoners, alguns d'ells molt joves. És clar que tots se l'havien buscat però noi... Vaig veure fa poc a la tele una dona jove de 25 anys, despentinada, grassa i mal vestida a una cel.la petita. El llit només hi cabia en una direcció.Va dir als visitants que la tenien allà dintre d'ençà dels 17 anys. Moltes lleis americanes permeten jutjar als menors com si fossin adults, quan n'han fet una de grossa. Aquest règim de càstig adicional en general vol dir que el presoner s'està a la cel·la 23 hores al dia amb 1 hora d'esbarjo únic a una mena de pati i potser una dutxa setmanal... Per anys i anys. El resultat freqüent és un trastorn mental.
L'altre problema de l'odi als guardians es manifesta en moltes formes, sobretot violència inútil i molt perillosa contra una força superior. Una altra, més repugnant és el llençament de productes d'excreció humans als guàrdies a través dels ferros de la porta. Això passa tan sovint, que els guàrdies estan obligats a molts llocs a dur guants i una careta de plàstic transparent perprotegir la cara. Repetint-me jo mateix, els qui fan això són gent molt dolenta que se l'han buscat a fons, però és que homes no haurien de ser condemnats a perdre la dignitat humana i comportar-se com bestiar, i a molts ens costa veure en això un mecanisme acceptable de defensa de la societat. Cal fer allò que cal fer i volem viure protegits, però caldria fer-ho de forma diferent. Sense sadisme, corrupció i crueltat.
No fa gaire, un jutge de l'Estat de Califòrnia, irritat per les males condicions i sobrepoblació de les presons de l'estat, va exigir acció immediata de remei al seu govern. Quan aquest no va fer res, el jutge va manar l'alliberació immediata de la tercera part dels presoners. No he sabut mai com s'ho van arreglar al final.
Diguem que algú ha de complir vint anys a la presó i que es mereix un càstig dur. Però com era el món que va deixar fa vint anys? Com érem nosaltres fa 20 anys? I la família i els amics? I quin és el resultat de tantíssimes hores de reflexió? Què en treiem de mantenir el presoner a una gàbia i llençar les claus?
Joan Gil