19 nov. 2023
El somni tan meravellós com inesperat de l’independentisme
Quan els resultats de l’elecció general de Juliol del 2023 van començar a ser coneguts, no hi va haver cap explosió de joia entre els independistes. Tot semblava anar molt malament, entre el poble català, al Parlament, pitjor encara a Espanya i els nostres partits perdien pes i influència, mentre l’agrupació catalana del Partit de Sánchez, dirigida a casa per un home avorrit que feia de supervisor bilingüe, un partit que havia estat catalanista amb grup parlamentari propi, seguia pujant.
L’adversari dels catalans estava molt clar: per un costat Feijóo, cap i representant del PP, partit històricament anti-Català que exigia la castellanització de Catalunya amb pèrdua d’identitat pròpia, per l’altre un Sànchez de la mateixa escola però en veu més moderada i menys feridora. Els independistes es veien sols i a una pendent de baixada, quan una cosa meravellosa, verdader regal inesperat del cel, fou descoberta: encara que Feijoo havia guanyat la majoria relativa amb Vox, el seu nou soci feixista, els seus adversaris podien tenir la majoria absoluta… si tots els petits partits, inclòs Junts per Catalunya amb 7 ó 4 diputats elegits (no he sabut mai quin dels dos) s’hi afegia. Semblava absurd i impossible: la reelecció de Sánchez requeria un acord de PSOE amb els independentistes radicals de Junts per Catalunya. Ningú s’ho volia creure, però a mesura que passava el temps, cada dia es feia més clar: Sánchez podia ser reelegit només si acceptava totes les condicions dels quatre lluitadors entusiastes de Junts, que presentaven exigències absolutes extraordinàries inacceptables per la majoria d’espanyols i no volien afluixar en res. I ho deixaven ben clar: o tot, o no reelecció de Sánchez. Prou. En els darrers tres segles d’ençà de Felipe V, que va declarar que ell s’estimava els castellans més que qualsevol altre poble i va intentar eliminar la nostra llengua, tots els Governs excepte els de la Primera República havien vist la colonització i atacs constants als trets identitaris de Catalunya com una necessitat absoluta i irrenunciable. Això resultava sempre en una hostilitat, abusos autoritaris i discriminació contra Catalunya, que no volia cessar ni donar una treva fins assolir la victòria final que esperaven. I no hi havia cap defensa efectiva. Les nostres protestes i queixes eren completament ignorades, a vegades amb burles afegides, compartides per la majoria de ciutadans espanyols. Així i tot, no ho vam deixar córrer mai. I en aquell dia de Juliol, un destí amistós va il·luminar l’escena com si fos Nadal i els de Junts van quedar il·luminats amb la tasca sublim d’obligar un dels antics enemics a assumir demandes mai acceptades per Espanya: amnistia, concessions fiscals i discussió d’una data pel referèndum d’autodeterminació, coses necessàries pel propòsit de canviar radicalment l’actitud espanyola anti-catalana i fer legals demandes abans castigades amb persecució. Seria possible? Cal reconèixer que si fos exitosa, la satisfacció d’aquesta demanda representaria un gir radical de 300 anys amb morts, persecucions i alguna guerra, que esdevindrien amor i tolerància. I sobre tot, era Sánchez un home capaç d’adoptar aquesta línia? O no intentaria sabotejar-lo i bloquejar-ho tot amb retards, jutges i problemes legals, com ja ha passat amb el Català a Europa? Aquesta és la gran pregunta, i ni Junts ni ERC han amagat la desconfiança. Tal com diuen alguns, la confiança com la virginitat, només es perd una vegada. Per altra banda, si aquesta millora tan històrica acabes acceptada, els quatre lluitadors inflexibles de Junts mereixerien un lloc al tauler de Catalans mes il·lustres. Potser els Catalans, massa impressionats encara pel teatre repetit cada vespre als carrers de Madrid, encara no hem assolit un bon enteniment del que ha passat.
El passat de Sánchez no és gens tranquil·litzador. És un home amb set insaciable de poder, amb un passat dur del que es va recuperar, que mai havia demostrat cap afinitat o simpatia per Catalunya i que, per damunt de tot, va acceptar la imposició de l’article 155 a Catalunya en la seva trobada amb Rajoy, sense preocupar-se’n gaire. Ja estava bé. I va presidir sobre repressió. I va enviar Illa a Barcelona. I poc abans de l’elecció anava per Catalunya dient que la fi del Procés i les noves realitats havien fet la vida a Catalunya més feliç, sense tensions. I la seva taula de negociacions havia produït desenganys. Seria aquest el triat per la providència per la tasca història d’acabar per primera vegada amb l’hostilitat anti-catalana que havia compartit? No és ell, com altres diuen, un home maquiavèl·lic? Cal recordar que en el llibre el governant maquiavèl·lic és assenyalat com un model per tothom. Hom no pot negar certs mèrits al Sánchez dels darrers temps. Amb la seva adhesió subordinada a Biden ha aconseguit augmentar el prestigi polític espanyol tant a Europa com a la EU, i l’economia no li ha anat malament del tot. Seria capaç ara de canviar de cara una altra vegada? No seria possible oferir als de Junts alguna coseta realitzable mes senzilla?
El Sr Feijoo en canvi, ho ha fet molt malament. Era absurd anar-se queixant contra l a re-elecció de Sánchez a la Presidencia, feta estrictament seguint la llei i els costums. És que una majoria gràcies a Junts hauria segut més il·legal que una de Feijoo gràcies a Vox? No tenia cap dret a sortir al carrer a protestar, ni a participar en les manifestacions clarament anti-catalanes dels franquistes, que usaven banderes, càntics i paraules molt pre-democràtiques i sovint il·legals. Al costat d’Abascal, Feijóo semblava un titella dominat per les accions i control de Vox. Podria aviat pagar-ho ben car amb l’avenç imparable i presa de possessió del seu PP pels feixistes, com ha passat als EUA amb el Partit Republicà i Trump que el domina. Les coses que ells diuen una i una altra vegada sobre l’Amnistia semblen ridícules. Amnistia es una mesura que un govern pot prendre per acabar amb una dissensió o problema interiors, altrament intractables, i que assegura la pau. I aquesta cridòria per una llei que ni tan sols ha estat discutida ni molt menys aprovada? La inoportunitat i absurditat d’aquesta pretensió tan cridanera són molt clares. Jo crec que Feijóo acabarà pagant les conseqüències del seu acostament a Vox, perquè un parlamentari que no té la majoria, ha d’acceptar el vot majoritari. Podria protestar després de veure el producte final i haver expressat la seva reticència, però amb seny i bona educació.
I aquest és el gran dubte. Com acabarà la lluita verbal, parlamentària i pública pels carrers en aquesta confrontació entre Catalunya i Espanya? Cal reconèixer que és un dels moments més transcendentals i amb conseqüències de la nostra història, un que no podrà desaparèixer de la memòria i que molt probablement acabarà tenint també conseqüències importants, realitzant una missió que el grup de Junts molt probablement no havia esperat. Acabarà el President Puigdemont fent una entrada triomfal a Barcelona com el President Tarradellas, anant en cotxe des de l’aeroport a la Generalitat enmig dels crits i applauds populars?
Joan Gil