16 febr. 2026
Bombes Nuclears i un accident a Israel
L’altre dia el que us parla va engegar el televisor que estava transmetent una entrevista amb un senyor desconegut molt elegant, potser el cap actual de l’OTAN o quelcom similar i estava fent un discurs molt virulent contra Russia que en la seva opinió estava preparant-se a envair tota l’Europa Occidental, però no fou això all0 que em va aixecar de la cadira perquè jo això ja ho havia sentit moltes vegades: allò que l’entrevistat acabava de dir seriosament fou que el perill requeria que cadascuna de les nacions europees occidentals tingues una bomba atòmica a casa, que si no, no hi haurà verdadera pau quan això faci falta. Jo no ho havia sentit mai encara, però diuen que Polónia hi esta treballant molt activament, mentre que l’Iran no te ni probablement ha tingut mai cap possibilitat real i volien sobretot nomes espantar. Voldria algun lector que el nostre Estat desenvolupés bombes nuclears? On? Es podrien provar localment? Les podrien emportar a Catalunya? O a les desfilades militars de Madrid? Potser caldria també considerar els interessos d’Andorra.
Països amb bombes nuclears
En primer lloc, les bombes simplement “atòmiques” foren nomès les bombes relativament poc poderoses que van caure sobre Hiroshima i Nagasaki. (Poc poderoses! Així ho diu la tecnologia moderna). Ara ja no es fan igual i el nom més escaient es bombes “nuclears”. Son incomparablement més temibles i poderoses que les que van caure al Japó, i son sovint nomenades “d’hidrogen”. De bombes “atòmiques” ja no ennie en queden ni s’en parla.
El país que te més bombes nuclears de tota mena son sense dubte els Estats Units, seguits a distàncies poc conegudes per Rússia. Ara parlen molt de bombes dintre de coets i altres mitjans d’abast mès modestos apart de coets espacials amb destinació coneguda, tots preparats per ser utilitzades per exèrcits ja en marxa.
Diuen que els russos tenen bombes que “netegen” un cercle d’un quilòmetreal voltant. Altres països:
A Europa també hi ha bombes nuclears a la Gran Bretanya sobretot França, encara que no en parlin mai.. A l’Asia Pakistan i l’Índia també en tenen (un contra l’altre exclusivament) a més naturalment de la Xina i de Nord-Corea. I al Mig Orient només Israel.
Israel’s unexpected contact
Després d’anar a altres llocs, vaig passar els vint-i-tants darrers anys de metge pathologist a Mount Sinai, una de les dues institucions mediques( mes grans i importants de Nova York amb escoles afiliades, una d’elles la de Medicina, on hom podia continuar fent de Professor. La institució es presenta com no confessional però tothom sap que la majoria de membres son jueus i que relativament pocs érem una minoria però tot anava molt be. Un vespre, ja tard, estava assegut a la meva oficina quan de sobte es va presentar un jove estudiant evidentment realment israelià en vestiments europeus. Em va dir que venia a veure’m degut a les classes de pathologia pulmonar que jo havia donat i ell escoltat. El que passava era que el seu pare, un enginyer especialitzat en preparats nuclears, acabava de morir d’un tumor pleural de mol mal aspecte que l’havia mort ràpidament i que a la familia li semblava que era degut a un accident nuclear en la seva presencia, i que mes no sabien i no li volien donar mes explicacions.
La mare i el fill per poder seguir estudiant necessitaven diners i que l’estat tenia una obligació de pagar-los. La persona desconeguda que dirigia l’afer, els va dir que vinguessin a Mount Sinai, on havia mort el pare a obtenir un certificat explicant que l’accident havia estat la causa de la mort. Hi havia preparats patològics del tumor i teixits adjacents que jo vaig poder examinar. Hauria preferit no tenir res a veure però era un tumor verdaderament infernal i amenaçador com jo no havia vist mai cap. Vaig donar la raó probable a l’estudiant i li vaig prometre escriure la carta a un senyor misteriós i desconegut. Una setmana després el noi va tornar dient-me que el senyor misteriós havia llegit la carta però que tenia objections a certes formes gramaticals que jo uso i que ell havia marcat amb tinta roja. Normalment la reacció més frequent hauria estat enviar-lo a fer punyetes, però en aquest cas vaig preferir fer els petits canvis i tornar a firmar.
I així inesperadament la meva participació en aquest afer, del qual hom no volia sentir res més de res, va acabar, diguem, feliçment. Confio que la familia cobrés una bona compensació. El noi va tornar a Israel i no en vaig saver res mes.
Joan Gil