02 oct. 2008
Historietes de Nova York
Jo no sóc un humorista, però trobo que hi ha moltes coses que fan riure pel món i les explico. Les petites anècdotes que exposo a continuació són autèntiques (l’última potser una mica exagerada) i les he viscut de debò. Podrien aquestes coses haver passat a Barcelona? Jo no sé.
La Cafeteria a la Feina
Al lloc on em guanyo la vida tenim una cafeteria molt gran i jo hi vaig a dinar. A migdia, entre les 12 i quarts de dues està molt plena i gairebé sempre cal compartir la taula, sovint amb gent desconeguda.
Vaig decidir seure al costat de dues senyoretes joves que evidentment es coneixien bé i estaven xerrant entre elles. Una de les dues parlava molt més que l’altra i va seguir parlant tan tranquil.la ignorant la meva presència.
Aquesta noia ens estava fent saber que tenia una relació molt difícil amb un jove metge que s’havia barallat amb la seva companyona prèvia, també de la mateixa professió. I aquesta predecessora de la professió mèdica havia exercit i encara estava exercint una influència sinistra sobre el seu amic i seguia dominant-lo malgrat haver trencat amb ell. Dolenta com era el seguia trucant cada dia no pas per mirar de fer les paus, sinó per torturar-lo pretenent interessar-se per ell i dient que volia seguir essent una bona amiga. I quan el xicot al final la va excloure de trucar pel telèfon cel.lular, ella va seguir molestant-lo amb e-mails.
Sentint això, la segona senyoreta a la taula va sospirar amb horror. Jo també, però vaig seguir menjant. L’altra va tirar endavant amb les confessions: que sanglotant el noi li confessava tot plorant als seus braços que la donota el tenia completament dominat i se li havia ficat al cor i no se la podia treure ni oblidar. I que als matins, al llit, ell l’abraçava fortament demanant-li que el perdonés, però que no era capaç d’oblidar l’altra i havia pensat en ella tota la nit. La senyoreta que només estava escoltant va preguntar que si s’havia enamorat de l’infeliç. No, respongué la benefactora, no pas encara, però em podria enamorar fàcilment: un jove de tan bon parer, metge, la família està bé, el seu cor està trencat i jo l’entenc…
Jo, per desgràcia, dino poc, i arribant a a aquest punt malgrat tenir llàgrimes als ulls ja havia acabat de menjar la meva plata i vaig veure que hi havia gent buscant seients i me’n vaig anar. Potser hauria hagut de preguntar alguna coseta considerant que aquesta dona estava disposada a compartir tantes coses interessants.
Ho escric pensant que potser el Sr Benet i Jornet llegirà aquest bloc i s’interessarà per l’argument. Si vol, li donaré l’adreça de la feina. Aquest gènere s’anomena en anglès soap operas (“culebrons”). Que algú potser es pensava que aquestes coses no passen? A Nova York passa de tot.
Telèfon sinistre
La feina a vegades és una mica avorrida. Tinc una oficina per a mi tot sol i deixo gairebé sempre la porta oberta. A l’exterior hi ha una intersecció de dos passadissos i a la paret hi ha penjat un d’aquests telèfons interiors que només serveixen per trucar un altre telèfon a la casa. Un dia, vaig veure un home jove en uniform blau dels que fan la neteja que estava marcant un número. Tot seguit va començar a parlar en una llengua diferent de l’anglès que entenc però no vull identificar llevat de dir que és una llengua importantíssima, que seria la segona en nombre de parlants al mon si no fos pel xinès (no sé si mandarí o cantonès) i que ara traduiré:
-“Hola, mama, com estàs? … Jo també estic molt bé… Que vols que ens trobem al parc per dinar? … Molt bé, molt bé… Ara que et volia dir una cosa. Te´n recordes d’aquella noia morena, maca amb la que sortia? … Sí, mamà, sí, molt bona noia era. Doncs mira, et volia dir que la policia m’ha vingut a veure i no sé perquè sembla que es pensen que jo l’he matat. Ja m’havien dit que està morta, però mamà, oi que saps que jo no ho faria mai això?… Està clar… Així quedem pel dinar? T’he comprat un préssec gran, dels que tant t’agraden…”
Apa, Sr. Benet, animi´s que això és veritat. No he sabut mai el final de l’història. Probablement ja s’havia acabat.
A Brighton Beach
Probablement algun lector haurà vist Brighton Beach a la tele o a les pel.lícules. És el barri rus de Nova York, al final de dues línies de metro, a Brooklyn, molt, però molt lluny de Manhattan. El metro triga si fa o no fa una hora. Potser perque és un metro molt vell.
A mí m’agraden molt aquests barris anomenats “ètnics”. Tot està escrit en ciríl·lic i pel carrer la gent d’una certa edat parlen només rus o anglès amb un accent fort. Les botigues, més aviat barates revelen el gust rus, que a mí em sembla cursi i molt dolent. A la llibreria algun cop venen traduccions a l’anglès, però sobretot compro CDs de música clàssica que només estan tocats en rus, però no parlats com tots els DVDs.
Encara que s’ha parlat molt de Brighton Beach i els seus russos, la gent sovint no s’adona que és un barri de russos jueus, un dels pocs llocs on es pot anar de compres per Nadal i els carrers estan plens de gent. Hi va haver on moment durant la guerra freda quan, enmig d’acusacions d’antisemitisme, els russos, encara comunistes, van començar a repartir visats de sortida a tots els jueus que ho demanaven. Molts enlloc d’anar-se´n a Israel van preferir venir als EUA i n’hi havia que es van establir a Brighton Beach.
El barri està molt a prop de Coney Island, llar legendària del primer parc d’atraccions del món i lloc de naixement del hot dog. S´hi arriba o per metro o caminant per un “boardwalk” de fusta damunt la sorra de la platja, que és magnífic. Però quedem-nos a Brighton Beach.
Ignorant les venedores de menjars estranys descrits en rus que hi ha pel carrer em fico a una botiga econòmica molt gran d’aquestes que venen de tot, des de articles per a la cuina i TVs barats a vestits, tots restes de serie. El propietari és un senyor que fa la caixa darrera una taula molt alta al fons de la botiga. Duu al cap una kippa negra molt gran i esta assegut tan alt que ho deu veure tot. (A Nova York la “kippa” es diu sempre “yarmulke”, en yiddish)
L’anglès mal parlat no crida l’atenció a ningú a Nova York; veig un senyor ja d’una certa edat que intenta obtenir explicacions sobre un article d’un venedor. Dissortadament, el venedor no el pot entendre. Jo tampoc. Després d’una estona, l’empleat, acostumat a la situació pregunta “Que és rus vostè?” “No, sóc albanès” contesta el client. El dependent reflexiona, s´ho pensa i té un acudit: “Que parlen espanyol els albanesos?” La resposta és despietada i seca: “No”. El venedor arronsa les espatlles. Ja ho ha provat tot.
He de confessar que escrivint aquesta pàgina de tant en tant he de mirar a un diccionari Català-Anglès Larousse que em vaig comprar al carrer Pelai durant una visita per veure com es diu en català una paraula anglesa. Ja em veig algun dia a les Rambles preguntant: “Do Catalans speak English?” I em contesten: “No, Sir, only Spanish”
Una Cursa Perillosa
Ja ho sap tothom que els carrers són perillosos per moltes raons, però a mi em preocupen els cotxes de nens tan grans que hi ha per tot arreu. Quan et venen dos de cara, un al costat de l’altre, són com si fossin tancs. Has de saltar i sortir-te del seu camí, o si no t’atropellen. Avui tornava a peu de la feina quan vaig topar amb tres dones amb cotxet i nen petit que havien format un cercle a la vorera parlant animadament entre elles i ignoraven els vianants. Vaig haver de saltar a la calçada, on un autobús gran i amenaçador se´m va acostar intentant enxampar-me. No hi ha dret. Quan vas a peu has d’aguantar de tot a Manhattan. Les mares parlaven entre elles, però què feien els menuts entretant? Què també s’entretenien entre ells o s’estaven asseguts avorrits sense poder fer res ni veure res? Quines mares tan desconsiderades! Això dels “baby carriages” no m’ha agradat mai gens.
Un diumenge a la tarda jo caminava per un barri mirant-me les cases típiques de primers del segle XX amb quatre pisos, escales d’escap en cas de foc al davant i escaletes de pedra per entrar-hi. Sovint gent seu als graons i fumen o parlen l’un amb l’altre o telefonen. Telefonar. Es una altra cosa que em molesta perquè la gent que telefonen no fan cas de res. Un dia a les escales del metro, va faltar poc perquè em tiressin per terra. A vegades conto quanta gent dels que em venen de cara pel carrer estan telefonant, que els reconec perquè sembla com si parlessin tots sols i miro de calcular mentalment el seu percentatge comparat amb els que no ho fan. Hi ha vegades que els del mòbil guanyen.
Així va començar tot aquell diumenge per la tarda que hauria pogut esdevenir tràgic. Al davant meu hi havia una “nanny” (el diccionari pretén que se´n diu “mainadera” en català, però no m’ho crec) de la raça negra, una dona gruixuda i muscular, empenyent un cotxe de nens amb un menut dintre. Es veu molt pel carrer, perquè moltes mares que o treballen o no es volen molestar lloguen nannies per cuidar els nens i portar-los de passeig a prendre el sol. La vorera era relativament estreta i el cotxet prenia massa espai, però allò que em va molestar és que la nanny estava fent una trucada. Vaig decidir adelantar-la.
Però la nanny en qüestió, no es volia deixar passar i em bloquejava el camí. “Perdoni´m” vaig dir amablement. Com a tota resposta, la dona va penjar, va ficar-se l’aparell a la butxaca, va fer una mica d’espai a la seva dreta… i va accelerar.
Vaig decidir que aquesta a mi no em guanyaria mai. Vaig apretar el pas, però hi havia perill. El sòl estava mal asfaltat amb forats per culpa d’una obra. Veia com les rodes del cotxet giraven vertiginosament, entrant i sortint dels sots, amunt i avall. El nen que no entenia el perill, feia “Pua, pua” i reia. Vaig accelerar més, però la dona era forta. Estava a punt de passar-la perquè els bots del cotxet frenaven la meva adversària molt però vaig veure davant meu un cartell avisant d’un perill. Instintivament, vaig frenar però la nanny es veu que no sabia llegir i se’n va aprofitar per adelantar. En qualsevol cas, l’avís de perill era només pels que entressin a l’obra del costat. Vam sortir de la zona de l’obra amb lleuger avantatge de la dona i la criatura. La pista ja estava lliure. Tira endavant a tota velocitat, vaig pensar. Ara o mai. Gairebé la vaig passar abans d’arribar a la cantonada. Però en aquell moment una senyora embarassada va aparèixer sense avís per la dreta, venint del carrer de la cruïlla. Catapum!
No li vaig dir a ningú que sóc català.