Els EUA són diferents

Quan un Jurat no és jurat

Una de les obligacions més serioses i sovint desagradables dels ciutadans nord-americans és haver de respondre si es cridat per haver-se de presentar a un dels Tribunals de la justicia a veure si et volen prendre de jurat. La Constitució diu que un acusat té el dret sacrosant de ser jutjat en públic pels seus iguals. O sigui que estàs a casa tan tranquil i trobes al correu un sobre verd,  ja saps que has rebut. Cal presentar-se molt d´hora allà on et diuen amb pocs dies d’anticipació, potser una setmana o deu dies. Si no et presentes, et podrien posar una multa o fins i tot enviar-te a la presó.

Hi ha raons valides per negar-se, però no pas les que a mi em semblen mes raonables: Mirin, senyors, es que jo soc una persona de poc seny, o que els pobrets acusats sempre em fan pena o que em quedo dormit per seure  massa estona a una cadira escoltant però sense fer res mes.

No he sabut mai d’on es treuen els noms dels ciutadans afavorits amb la feina perquè no ho expliquen. Hi ha qui diu que és de les llistes de votants, altres es pensen que potser dels permisos de conduir.  En el meu cas és irritant perquè degut a circumstàncies que no són del cas, és poc probable que em prenguin.

Et fan omplir i enviar un formulari per correu als cinc dies de ser notificat. T’has de presentar puntualment on et diguin, el caldrà passar per la seguretat del jutjat com si fossis a l’aeroport i hauràs de seure i seure i seure fins que tinguin pietat.

L’empresa no et pot acomiadar per estar a un jurat, però evidentment si no et presentes a treballar, no tenen cap obligació de pagar-te el sou. Per això, las jurats estatals pots demanar que te’l paguin, el mínim almenys. Els jurats federals son molt mes generosos: et donen $40/dia, tant si l’empresa et paga com si no. A mes et fan dir on vius i et calculen ells mateixos (i reemborsen) el preu de la transportació al palau de justícia.

Per estar segurs que poden triar jurats que els convinguin, criden tres vegades més gent de la que necessiten. Et fan seure a una sala sense dir res, però et deixen anar a la comuna (gracies a Deu perquè hi ha senyors d’una certa edat) Al final una dona crida noms. Si el teu surt, cal formar en fila com al Cole i una senyora  condueix el ramat de ciutadans a una sala d’audiències. Un altre senyor treu noms d’una mena de bombo i si el teu surt, has de sortir endavant, seure a un dels seients del jurat i aguantar un interrogatori del jutge en públic i veu alta. Després d’això el jutge conferencia amb els advocats i fan fora tots els candidats que no necessiten. I cal tornar a la sala d’espera, a esperar que després d’una espera tot torni a començar.

Un cop terminat t’envien a casa i tens immunitat per quatre anys. Visca el Govern

Jutges Federals i Jutges de l’Estat de Nova York

A diferència del que passa a l’Estat on vaig néixer, els Federals no tenen cap jurisdicció sobre els assumptes de competència estatal. Gairebé totes les qüestions de dret civil, familiar i criminal han d’anar als tribunals de l´Estat, que a Nova York pomposament s’anomenen “Tribunals Suprems de l’Estat de Nova York”, encara que només són tribunals ordinaris. Si no estàs d’acord amb una sentència de l’Estat pots anar al tribunal d’Apel·lacions de l’Estat,  o fins i tot al Tribunal Suprem de l’Estat de Nova York però mai a un Tribunal Federal, que s’ocupa de coses molt diferents.

Per als ciutadans és molt diferent anar a un o a l’altre. Els jutges federals són gent molt important, anomenats per vida pel President dels EUA i  confirmats pel Senat. Els Presidents Republicans sempre trien gent ultraconservadora, que estiguin contra els avortaments, l’activisme judicial i els drets civils en general (fins al punt on es pot sense ensenyar les banyes). Aquest Jutge Federal que veig avui es jove i el Bush ha estat a la Casa Blanca vuit anys. Segur que ha estat anomenat per reaccionari. Ja m’ha caigut malament.

Els jutges estatals, que són els que surten a Law & Order i a la TV americana en general són molt diferents. Són triats pels ciutadans els dies d’elecció general. Si no passa alguna cosa rara, els candidats no són partidistes: han estat seleccionats per un comitè pels seus mèrits i el mateix nom d’un candidat a jutge surt a totes les llistes de partit. El seu termini dura uns quants anys només i s’han de presentar a la reelecció.

Tornem a la Sala d’Audiències

El cas davant nostre és una querella d’un presoner contra tres guardians de presó i contra el Fiscal General de Nova York per abús de poder. Es fàcil entendre perquè el cas ha anat a parar a un Tribunal Federal: el presoner evidentment està invocant violació dels drets civils que li atorga la Constitució. No en sabré mai els detalls.

Hi ha tribunals on els advocats interroguen els jurats potencials per triar-los. Aquest jutge d’avui no vol i ho fa només ell. Els jutges poden fer com volen. Al començament fa aixecar-se un per un perque els coneixem a tots els involucrats en el cas i els identifica per nom: el presoner s’aixeca i ens mira fixament. Aquest home em faria por si me´l trobés pel carrer a les fosques.  Que vol, que l’aplaudim? Apa, seu maco. Després els tres guardians de la presó (dos d’ells calbs)  i els seus advocats respectius, que són molts i van vestits molt millor que els guardians.  El presoner deu estar demanant una fortuna però tampoc ho sabré mai. Una de les seves advocades, com a la TV, és una senyoreta d’aspecte molt agradable i ben vestida.

El Sr Jutge es pensa que és un home graciós, però allò que es,  només és poderós. Li agrada fer brometes. Em pregunta on visc, si sóc propietari del pis o llogo, de què treballo i des de fa quants anys, si he estat ja a un jurat, si he estat víctima d’un crim, què faig al temps de lleure. Què l’importa tot això? Després em pregunta quina és la meva persona més admirada. M´ho penso. Potser en Messi o Pep Guardiola? Però aquí ningú sap res de futbol. Més val no fer bromes amb certa gent. Quan parlo els advocats prenen notes i no riuen gens. Contesto que el president Electe Obama i hi ha rialles a la sala. El jutge i els advocats també riuen. I si hagués contestat que en Fidel Castro? A part que més val no fer bromes, hauria mentit. La justícia social no ha d’estar en conflicte amb drets cívics i humans elementals. I l’Osama bin Laden? Ai no, ja soc massa gran però trobo que no m’hauria hagut de preguntar xafarderies que no fan al cas. La Constitucio garanteix el dret de lliure expressio, pero nomes serveix ples qui expressen lliurement opinions acceptades per tothom. Pel qui digui coses impopulars, hi ha mes llenya que proteccio.

Després el jutge interroga els altres candidats. Les respostes tenen un cert interès però no sé si a tothom li fa gràcia despullar-se en públic. Una senyora explica que té un fill a la presó des de fa deu anys i que el visita cada setmana. El jutge l’acomiada en l’acte. Un senyor jove molt ben vestit declara que comparteix un pis amb el seu company de tota la vida. Un senyor més gran diu que el pis el comparteix amb una amiga  molt ferma i agradable. Algun fins i tot esta casat. Un home explica que ell va estar a la preso quatre mesos pero que tot era un malentes. Dona una explicacio molt dificil d’entendre. Gairebé tots són classe obrera. Una dona diu que té parents que són guardians de presó i policies. El jutge també la fot fora en l’acte. Una dona darrere meva, amb nom clarament jueu es queixa que nomes pugui triar entre gent admirada que estiguin vius. Preferiria Moisès? El jutge la ignora i li fa triar un nom de persona viva, però no se qui es. La majoria han triat cantants o actors. Quina superficialitat.

Hi ha gent a Catalunya que es pensa que els jurats sempre tenen dotze membres. Es per culpa d’una pel·lícula de Henry Fonda. El nombre de jurats depèn. En aquest cas són vuit, sense suplents. Altres vegades són dotze o sis, amb suplents.

La interrogació ha acabat. Sembla que els advocats cars tenen consultants de jurat que es miren els candidats i escoltant les respostes decideixen si serien favorables a la querella o no. No es pot deixar res a la casualitat, a la fortuna… o a la justícia que ningú no sap que es. Hi ha un ajornament. El jutge torna a la sala seguit pels advocats. Un senyor crida que ens posem dempeus, cosa que jo faig amb certa dificultat temporal i se´m cau la gavardina per terra. Tinc por que el jutge se senti ofès. A mí no em prenen i em fan tornar a la sala d’espera. Prou que m’ho esperava.

Sortint al Columbus Park

Anant una mica despistat, surto del Palau de Justícia Federal (500 Pearl Street) per la porta de la Worth Street al Columbus Park, un dels llocs més centrals i amagats del Chinatown de Manhattan. Aquí no es veuen turistes, només cantonesos. Per als qui ens interessem per la història de la ciutat, aquest lloc és famós.

El sinistre Barri de les Cinc Cantonades

Fa uns anys, el gran novaiorquès Martin Scorsese va fer una pel·lícula monstre amb el Leonardo di Caprio, el David Lewis-Day i la Cameron Diaz que s’anomenava Els Gangs de Nova York. Fou un fracàs de públic però explicava una història verdadera. Vull dir que tenia alguna cosa de veritat, no exagerem.

Al lloc on està el parc (i en part sota l’Edifici de Tribunal de l’Estat que surt sempre a Law & Order) hi havia el segle XIX un barri principalment irlandès, de misèria, desesperació i crim anomenat “Les Cinc Cantonades” Hi havia una cerveseria, cellers foscos, crims, gangs i una història de violència. El barri esdevingué l’objectiu predilecte dels qui venien a denunciar la misèria i falta de justícia social de la nova nació . En Charles Dickens s’hi va passar temps i va escriure articles pels diaris esfereïdors i… lucratius. I altres també. Probablement venien turistes a mirar-se’l.

La ciutat de Nova York no era gens indiferent i va intentar moltes coses per arreglar-ho sense èxit. Al final un periodista local famós, en Jacob Riis va escriure la sèrie d’articles finals. Prou, va respondre la ciutat. S’havia d’acabar.

Els planificadors municipals van trobar la solució: les Cinc Cantonades fou urbanitzada fora d’existència. En el seu lloc van aparèixer carrers, aquest Columbus Park i un palau de justícia. A ja ja ningú se´n recorda. Només l´Scorsese (i jo)

Després van arribar els xinesos de Hong Kong i el barri va sofrir el seu darrer canvi.

Els Xinesos fan coses al Parc

Al bell mig del parc hi ha una cantxa de bàsquet. Al centre, una dona tota sola, però vestida amb jeans i una camisola d’aspecte oriental, balla amb una gran espasa a la mà, del mànec de la qual penja un festó. Me la miro. Ella també se’m mira. Em vol empaitar amb l’espasa, em pregunto alarmat? Potser no la mirava ningú fins ara. Un artista sense espectadors no es res. Es veu que intenta bellugar-se harmoniosament però no ho aconsegueix. Ja millorarà. En qualsevol cas, jo tinc gana.

A l’esquerra veig un edifici maco, ben fet, relativament petit que em sembla que deu ser un temple xinès. M´hi acosto. Ai, no, és un WC públic. Quin dia de desenganys!

Al final del parc s´hi veu una glorieta elevada gran amb bancs que està plena de vellets i velletes xinesos, jugant, parlant. Se´ls veu contents. Ara que hi ha molts mes vellets que velletes.

La Mort que a Tothom Espera

Al carrer, davant però fora del parc hi ha dues funeràries. Una de les dues es veu que té un enterrament de luxe. Un banda de cinc músics vestits de negre creuen el carrer i es posicionen en un rengle al parc, davant d’una de les funeràries. Toquen rítmicament dos tambors molt grans i clarinets i fan un soroll estrany, com si estiguessin rascant la panxa a algú. Fent sorolls desagradables es veu que es pensen que el difunt al final sortira.Deu ser trist haver de ser acomiadat amb aquests sorolls.  A l’esquerra, l’altra funerària té un cas més modest. Quatre homes vestits de carrer però amb una mena de faixa blanca al cinyell estan carregant flors al cotxe funerari. Riuen entre ells. Estic segur, tan aviat com apareixi el taüt canviaran i faran una cara trista.

Un dels dos difunts se´n va amb bitllet de primera i l’altre de segona… o tercera. Jo me’n vaig amb el metro.

JOANOT

Tags: Nova York. Chinatown. Jurats. Justicia