Els EUA són diferents

Qui vulgui pot tornar a llegir l’apunt que vaig publicar el 22/06/2015 descrivint els efectes d’aquesta substància sobre el cos humà. Ahir el Canadà fou després de l’Uruguay el segon país en legalitzar-ne l’ús tant per objectius medicinals com recreacionals. Les coses han canviat molt darrerament gràcies a les accions dels entusiastes i de la cobeja de grans companyies financeres amagades afirmant tota mena de coses que ningú sap si són veritat o no. Volen estendre l’ús dels seus productes. Fa anys un amic em va dir que la marihuana no era més perillosa que el tabac. Bona comparació. Cada any moren als EUA uns 150,000 ciutadans, alguns d’ells joves de càncer de pulmó, sense parlar d’altres càncers, malalties del cor i dels pulmons com emphysema. A tot el mòn podrien ser un milió. La gent que van introduir el tabac d’Amèrica no sabien res d’això, pero és que nosaltres no sabem gran cosa sobre la seguretat i  els usos de la marihuana i certs multimilionaris volen popularitzar-la.

Perills transparents

La marihuana comercial és extreta d’una planta nomenada cànem (hemp in anglès) que té o tenia usos comercials molt legítims com a font de fibres molt resistents de les que tot el món feia productes tan útils com cordes, sogues, sacs i moltes més coses similars. Hi ha unes quantes varietats de cànem i la forma femenina d’una d’elles produeix grans quantitats de les substancies euforitzants de la marihuana, cosa que ha conduït a la seva massiva cultivació actual.

Fins fa pocs anys, la marihuana s’ingeria només fumant, pero això ha canviat radicalment: les botigues especialitzades venen dolços i galetes que nens poden menjar, tintures i pomades per la pell, mel barrejada amb marihuana, infusions per fer te, píndoles… Per acabar-ho d’arreglar, la firma que gairebé monopolitza les cigarretes electròniques, ara en ven amb marihuana dintre enlloc de nicotina, sabent quants nois en fan ús a les escoles.

Dolor i marihuana

Llegireu a molts llocs  que el cannabis soluciona molts dolors, ajuda a eliminar l’ús opioids, atura les convulsions, tracta la depressió i els vòmits i moltes més coses i no sabem si és veritat o no, perquè no ha estat estudiat com cal.

A un extracte de cannabis de bona qualitat hi ha dues substancies diferents: una d’elles és diu Cannabidiol o sigui CBD, responsable pels efectes possibles sobre el dolor però que no causa cap eufòria, i Tetrahydrocannabidiol (THC) que és el constituent euforitzant que atrau els usuaris.

Una forma medicamentosa sintètica del TCH ja fa molts anys que existeix almenys als EUA i a vegades els oncòlegs la recomanen a pacients amb càncer. Dos companys m’han assegurat que va bé si el pacient havia estat usuari de marihuana o si no ajuda molt poc.

El cas del CBD, en canvi, és molt més complicat. Fa poc una companyia farmacèutica va convèncer la FDA (l’autoritat federal competent) a deixar-la vendre comercialment als EUA sota el nom Epidiolex amb l’únic ús aprovat de tractar atacs epilèptics altrament intractables. Naturalment la companyia productora recomanarà sota voce altres indicacions addionals, sense provar,  als metges que ho vulguin prescriure. A diferència del CBD contra el dolor venut pels Carter’s i les botigues, el farmacèutic té concentracions constants i cap TCH per engrescar.

El Problema als Estats de la Unió

Els EUA, que no accepten mai cap organització estrangera que no puguin dominar, va acceptar fa molts anys una classificació internacional de substancies additives: Número 1 conté productes greument additius sense cap ús acceptat, com l’heroïna o una mica absurdament la marihuana. Numero 2 són substàncies additives com la majoria d’opioids que són legítimes i legals pero han de ser controlades estrictament (sovint requerint paper de receptes de la DEA); Numero 4 són substàncies additives però menys perilloses com el Valium o Xanax. I ara ve el problema: la llei federal prohibeix estrictament cap ús, compra, venda, experimentació o possessió de substàncies Typus 1 com la marihuana. Els Estats no ho veuen així, posat que la marihuana és un producte natural, un suplement que tenen dret inviolable a regular. Hi ha hagut confrontacions estúpides entre forces federals i locals. Hom recorda un cas a Califòrnia quan l’FBI, la policia federal, es va presentar a tancar un centre de producció de marihuana i cotxes de la policia estatal van aparèixer tancant-los el pas. Al final algú els va dir que deixessin de fer el el burro i se n’anessin a casa, com van fer. Hi havia un perill que no es podia resoldre com a Espanya, perquè els Estats són sobirans en l’exercici de les seves prerrogatives. Obama finalment va manar a l’FBI i als fiscals federals exercir discreció i deixar-ho còrrer. En Trump va anunciar que tornaria a intentar intervenir a favor del FBI però no ho ha fet.

Ara que coneixem la diferencia entre CBD i THC, ja s’entén millor la posició dels 47 estats més Puerto Rico i el Districte de Columbia (Washington) que han aprovat marihuana lleis: 18 han legalitzat només el CBD suposadament contra el dolor amb ús medicinal, ara amb un producte farmacèutic (els productes que es poden comprar diuen que són CBD, però molts contenen també THC per fer feliços els clients), i 31 estats han aprovat incloure la venda lliure de marihuana incloent THC, o sigui l’ús recreacional, com acaba de fer el Canada. Els grans milionaris que han finançat la campanya s’estan fregant les mans. Quin èxit tan gran!

És el CBD útil o no?

No ho sabem perquè no hi ha hagut estudis controlats. Hi ha sens dubte alguna publicació de bones institucions acceptant certes afirmacions però el problema és que la substància que els pacient estudiats han pres no era controlada i potser contenia CHD o potser THC o totes dues i la dosis i grau de puresa era variable i desconeguda. Voldria algun lector prendre un dia una pastilla d’una medicina receptada, l’endemà tres i demà passat dues? És això el que passa amb els usuaris de marihuana: ells mateixos no poden saber què prenen i la font original no està controlada no mereix confiança. Per això ni els millors articles publicats fins ara són dignes de crèdit, que evidentment no vol dir que les conclusions siguin falses: l’usuari que s’ho creu ha d’acceptar el risc. I hi ha molta escombraria publicada en papers editats pels milionaris que se n’aprofiten.

Vet aquí què cal fer per estar segur que una nova substància és segura i eficaç:

1. l’estudi ha d’estar basat en nous malalts que pateixen la condició que es vol tractar, sense considerar per res estudis, afirmacions  o sospites anteriors.
2. L’objectiu principal és saber front estadístiques si el nou medicament millora o empitjora la condició o no canvia res, i en quina concentració.
3. Saber si els pacients toleren la medicina bè a la concentració utilitzada o si pateixen d’efectes inacceptables
4. Finalment si el nou medicament té efectes nocius permanents, com canvis al cervell, o causen càncers o altres efectes dolents. No se sap mai.

Per ara això només s’ha fet amb el CHD i només ha sorry bé pel tractament de l’epilèpsia. La resta són especulacions,

Així és com s’obté l’autorització de la FDA per vendre i promoure noves medicines. Altrament la gent estaria usant productes in-efectius o perjudicials. Sabem poc dels efectes del CHD i res dels efectes del TCH.

Por de morir?

No és pas l’únic perill d’usar drogues il·legals. El tabac rarament mata immediatament (només després de molts anys), la marihuana tampoc, l’àngel dust rarament (és el producte que feia l’home de la sèries Breaking Bad) i les amfetamines tampoc. Però caldria escriure una llista molt llarga dels problemes greus i gravíssims que se’n deriven. La substància més assassina al mercat és el fentanyl. Es tracta d’un verdader medicament molt perillós del grup Nr 2, molt útil però només als hospitals i sota supervisió medica. El problema és que es molt fácil de sintetitzar, molt barat i molts xinesos l’ofereixen a bon preu per Internet. Ús d’aquest producte sense conèixer la concentració és tan temerari com un intent de suïcidi. Molts venedors il·legals de drogues ho barregen amb coses com la cocaïna o hidrocodona per engrescar els clients i fer-los comprar més. Molts americans han pagat amb la vida. Altres opioids també són perillosos i han causat defuncions. La heroïna causa una lesió pulmonar greu. El perill augmenta quan es barregen amb altres coses com l’alcohol, o Xanax o una segona droga ilícita.

Conclusió: No hi ha cap droga inofensiva. Si de cas, l’usuari no coneix encara els verdaders efectes i perills.

Joan Gil

Tags: CBD, Drogues, marihuana, THC

Sovint els participants als fòrums catalans s’interessen per l’assumpte de la situació legal de la marihuana o haixix als EUA, entenent malament les notícies que es reben de tant en tant anunciant-ne la legalització. Sovint els EUA serveixen de model a tot el món, diuen alguns amb il·lusió gens dissimulada. Encara que jo personalment no he fumat mai marihuana, reconec que la humanitat s’ha interessat sempre i sembla que necessiti estimulants com ara el cafè, el te, la cervesa, el vi, la coca i probablement altres coses. La vida és dura i a vegades ajuda prendre’s llicències. Al capdavall fumar marihuana no és ni més ni menys perillós que fumar tabac (que per cert en els nostres dies no seria mai aprovat per l’ús lliure).  Vet aquí com està la cosa.

Fumar per tal de millorar la salut

Hom troba a tot arreu afirmacions i descripcions de les propietats curatives meravelloses dels derivats del cànnabis, la qual cosa es repeteix una i altra vegada pel propòsit principal de promoure´n la legalització. El que es diu més sovint és que combat la nàusea i el dolor que acompanya gairebé totes les formes de quimioteràpia i que tortura molt els malalts de càncer. Altrament també sembla ser un ajut combatent molts dels símptomes de la SIDA més avançada. És veritat?

La resposta és que potser sí però que no se sap de segur. Per poder saber si una substància és o no és eficaç  cal fer un clinical trial, un estudi clínic, cosa que als EUA per ara és impossible de fer (mireu més abaix perquè). A alguns països d’Europa probablement es podria fer legalment, però això costa moltíssims diners (milions de $) i anys de feina.En resum, les observacions sobre efectes beneficials del cànnabis són allò que els metges en diuen “anecdòtiques” que vol dir que  potser són veritat però no estan confirmades. Ja fa anys que als EUA es venen pastilles d’un medicament que és cànnabis purificat, la substància activa de la planta. És una medicina molt controlada (com per exemple la morfina) però els metges registrats a la DEA la poden receptar lliurement i ho fan, sobretot per a malalts que eren usuaris regulars de la droga. Què passa? Les observacions semblen indicar que alguns malalts en treuen els mateixos beneficis atribuïts a la marihuana i altres no. O sigui que és un més de tants medicaments que a vegades van bé i a vegades no però no és cap cura meravellosa.

Ara que hi ha tanta divulgació mèdica, probablement tothom ha sentit parlar dels receptors. Són molècules a l’exterior de les cèl·lules  que reconeixen el medicament i inicien la resposta cel·lular. Doncs bé: hi ha dos receptors que queden activats al fumar marihuana o prendre les pastilles que la contenen: els receptors del dolor i els receptors del plaer. Els efectes beneficials cal atribuir-los als receptors del dolor, i l’estimulació del receptors que acaben produint efectes mentals i emocionals  és una cosa molt diferent. En general en aquests casos les farmacèutiques proven de modificar la substància, si és possible,  per tal que afecti només un dels receptors desitjats i no l’altre. Jo crec, sense cap ànim de censurar ni jutjar a ningú, que és l’estimulació del plaer i benestar allò que motiva els usuaris que en demanen la legalització. Els efectes mèdics que s’addueixen, en canvi, són els derivats de l’activació del receptor del dolor. Mai fins ara havien tingut els malats greus uns advocats tan entusiastes, per sospitosa que sembli la cosa.

La situació a Amèrica: els Estats sobirans versus els US

És curiós però els Americans, parlant o escrivint entre ells no es refereixen gairebé mai al Govern Federal ni as Federals sinó als US (sempre US, mai en aquest context USA), o als United States, que és una mica desconcertant perquè sembla que parlessin d’un altre país i no del seu Govern Central. Els Estats Units no ho volen, diuen ells, com si fossin sud-americans o africans. De fet els 13 Estats originals fundadors de la Unió eren països lliures que no van perdre ni la llibertat ni la sobirania per firmar la Constitució, com no la van perdre els Estats que s´hi van afegir més tard. La jurisdicció dels Estats per tant ho cobreix tot excepte les matèries que la Constitució reserva als US, que es el contrari del que passa a a l’Estat espanyol. Com que la Constitució federal no diu res de marihuana, la jurisdicció pertany exclusivament als Estats. El consum o la prohibició de la marihuana és una d’aquestes coses que només els Estats tenen dret a regular i ja hi ha 14 que n’han aprovat l’ús, però exclusivament per aplicacions mèdiques (llegiu més abaix com funciona això).

Però en aquest cas, hi ha una complicació que ha obert les portes al govern dels EUA per embolicar-se en l’afer. Després de la II Guerra Mundial, les Nacions Unides per tal de combatre les drogues van introduir una classificació en quatre classes de les substàncies estupefaents que presenten perill d’addicció.  Els EUA tenen la tradició d’ignorar tractats internacionals, però a diferència d’altres països, aquesta classificació si que la van acceptar reservant-se el dret de classificar les substàncies en qüestió com els semblés. I la marihuana-haixix, ai las, va quedar classificada com membre de la classe I (substàncies amb poder d’addicció MOLT gran i CAP ús mèdic reconegut (com diguem l’heroïna o l’àngel dust) i que per tant no es pot receptar i els humans no la poden consumir. Ni es pot usar en”clinical trials”, ni per la investigació. De fet la impossibilitat d’obtenir la droga legalment ofegava totes els projectes d’investigació. Al final el NIH va aconseguir que la Universitat de Michigan pogués cultivar i vendre a certs investigadors marihuana. Perquè no compar-la pel carrer, que és tan fàcil? Primer perquè els US et poden ficar a la presó i segon perquè la qualitat i composició són variables i fora de control.

Durant els anys de l’enyorada Administració Bush, els agents federals a Califòrnia en un parell de casos van detenir i iniciar accions legals contra gent que havien comprat emparats en la llei de Califòrnia. Recordo una foto ensenyant cotxes de policia californians enfrontats amb cotxes del FBI, encara que no van arribar a disparar. Els casos van ser arxivats però van servir per espantar molta gent. Ara fa poc l’Administració Obama va distribuir una ordre als seus fiscals aturant aquests casos tan ridículs d’un policia contra l’altre. Els fiscals han d’imposar la llei però tenen discreció decidint quines coses s’han de perseguir judicialment i quines no.

El model de Califòrnia: els dispensaris mèdics de marihuana

Glòria a Califòrnia per l’acudit. I també a l’Oregon, un estat muntanyenc preciós, conegut per la tossuderia i originalitat dels seus ciutadans.

Com que l’argument usat pels partidaris de la legalització eren sempre els beneficis mèdics, a la Legislatura californiana se li va acudir autoritzar-ne la venda sempre i quan estigués reservada a malalts que poguessin presentar un certificat mèdic (una targeta, em penso). Per evitar que els “dispensaris” compressin de negociants il·legals o criminals de drogues, van establir certs llocs llicenciats, sovint a les muntanyes, on es permet el conreu i venta al per major de marihuana. A mes els propietaris del dispensari havien de ser corporacions sense anim de lucre, i no podien en cap cas rendir profit ni ser propietat individual.

Si aquest bloc fos interactiu, ara seria l’hora de preguntar els lectors com es pensen que això funciona en realitat a Califòrnia.  No sé si la fan a Catalunya o no, però l’any passat HBO va presentar una temporada del “Weeds”(weed és un dels noms més populars de la marihuana) centrada en una dona negociant de marihuana on es van passar l’any fent broma amb els “dispensaris”, ensenyant tot el que probablement passa. Tenien a la porta una placa amb el nom i adreça d’un metge de confiança que donava les targetes certificant malaltia i els mafiosos lluitaven pel dret de vendre als dispensaris, que eren molt bons negocis particulars enmig de la complicitat o indiferència total de la policia. A mes, a l’Estat hi ha tants dispensaris, que hom es preocuparia per l’estat de salut dels californians. No ho he vist, però m´ho crec.

Califòrnia és molt especial i és evident que cap autoritat es vol prendre el “problema” seriosament, però l’onada de descriminalitzacions ha arribat a Estats a l’Est que no fan broma mai, ni saben com fer-la, com ara el de Nova Jersey. Nova Jersey, que és lleig, massa industrialitzat i del que tothom es burla, és de fet el que té més anomenda amb lleis “socials” i de família. Acaben d’aprovar la venda de marihuana als dispensaris però han organitzat una estructura de vigilància per evitar usos alternatius que fa por. Han fet callar per descomptat tots els que anaven a l’Internet a parlar a favor dels pobres malalts de càncer. No tenen sentit de l´humor. No s´hi val.

El futur

El futur no el coneix ningú, encara que hi ha gent que s’ho pensa. Probablement la majoria d’Estats acabaran com Nova Jersey (o com Califòrnia). I a nivell dels US?

No caldria cap llei federal per acabar amb molts dels problemes, sobretot la falta d’investigació. L’administració podria avui mateix, si volgués i no tingués por dels Republicans en un any electoral, reclassificar la marihuana des de la Classe 1 a qualsevol altre. Amb això sol, gent interessada podria organitzar estudis clínics per veure què és veritat i què no ‘és i també es podrien fer estudis científics. Però no hi ha perill que ho facin. tenen altres problemes menys perillosos i més urgents. A més, la gent no ho entén la situació que queda descrita, o sigui que no s’en trauria cap capital polític.

Pel que fa als usuaris diguem-ne no mèdics, és difícil predir res. Acabaran venent marihuana lliurement als estancs? Jo ho dubto molt. En qualsevol cas la idea de legalitzar-ne als Estats individuals l’ús lliure (que s’està considerant a alguna de les nostres capitals) per ara no té ni la més remota possibilitat. Acabo de llegir que a Califòrnia, estat capdavanter en tantes coses volen fer un referèndum de debò el 8 de novembre d’aquest any amb l’objectiu de des-regularaquesta substancia i deixar-la vendre lliurement.

El cas del cafè o a la cervesa no és ben bé comparable, perquè hi ha quantitats de cafè o de cervesa que són segures i només hi ha perill quan hom abusa. En canvi la marihuana s’ha de fumar, que és sempre dolent, i no hi ha hagut mai una quantitat de tabac segura de no causar malalties. Entre els pacients que abusen la marihuana, els metges observen pràcticament totes les malalties i tots els efectes negatius que són causats pel tabac. Obrir la porta a la marihuana per a tothom probablement reproduiria la tragèdia del tabac. Els funcionaris de carrera no polítics que vetllen per la salut publica a Washington DC son professionals que no es deixen impressionar fàcilment.

I la lluita continuarà, perquè hi ha molta motivació. Vegeu el capítol pròxim

JOANOT

Tags: Estats americans, Estats Units, General, marihuana