Els EUA són diferents

Aquest any, a diferència de temps passats, la majoria de periodistes catalans han donat bones descripcions de la situació electoral, tan diferent que a vegades és difícil d’entendre per a estrangers. Imagineu-vos, una Constitució del segle XVIII! A diferència de l’espanyola, a la secció 8 del primer article trobareu un llistat de les coses encarregades i permeses al Congrés (la Unió), inclós crear una Capital. Les altres coses no citades pertanyen als Estats i no poden ser tocades per la Unió (Govern Federal) però la secció 10 de l’article 1 llista certes coses prohibides als Estats.  És el contrari de les Constitucions espanyoles que donen de mala gana el llistat de coses que els estats poden fer, sota l’autoritat suprema de Madrid. L’article II s’ocupa en detall de l’elecció i funcions Presidencials. Diu que els Estats hauran de triar delegats que votaran amb paperetes per un candidat (fent una reunió un dia al seu propi Estat). L’Estat recolliria i sumaria el total d’aquestes paperetes transmetent-les (en els nostres dies el Dia de Reis) al Congrés de la Unió reunit sota la presidència de l’encara Vicepresident. Aquest senyor comptarà els vots no obstant que tothom ha conegut el resultat per moltes setmanes  i com a Vice encara en funcions proclamarà qui és el nou President. És interessant de recordar aquest procediment perquè impulsats per l’advocat i ex-alcalde Rudi Giuliani, alternatius  personatges s’havien presentat aviat farà 4 anys a la sala del Senat amb llistes falses dels seus Estats diferents de les oficials que  haurien re-elegit Trump. Va fallar nomes perquè  el Vicepresident Mike Pence, no obstant la pressió i amenaces de Trump, com a home clau, era un individu honrat i s’hi va negar. Hauria estat un cop d’estat. Costa entendre per què Trump per aquest intent criminal i i per l’assalt al Capitoli no està encara a la presó. En Giuliani en canvi ho ha pagat molt car, en Trump no. El vot, que no s’ha d’entendre del tot com un vot federal, que no ha existit mai (no n’hi ha hagut mai cap) sinó com un vot conjunt de 50 Estats diferents, que han d’organitzar i finalitzar per ordre de la Unió i la Constitució una votació per triar un President el mateix dia cada 4 anys, i s’ha fet des del primer dia després d’aprovar la Constitució sense fallides. La data està identificada com el primer dimarts de Novembre, excepte quan el primer cau el dia 1. En aquest cas  el vot s’endarreria fins al 8 de Novembre. I com el vot és un esdeveniment estatal, cada Estat ho organitza com vol: seguint igual com abans, estenent el dret al vot per correu sense demanar justificacions, les bústies d’acer vigilades escampades per la ciutat i obertes 24 hores, vots anticipats (en algun lloc, dos mesos, en altres només setmanes o dies, en altres només el dia final. Les bústies d’acer obertes al públic amb setmanes o dos mesos d’anticipació semblen ser molt populars, perquè cada dos anys se’n veuen mes. En qualsevol cas, el dia d’avui, una data abans de la final, ja hem votat per diversos mitjans uns 76 milions de ciutadans. La papereta es rep per correu i és la mateixa  que hom utilitza pel vot postal, només  que a diferència de Correus no aquí no hi ha horaris, ni cal pagar per segells (a algun Estat com Texas), ni fer cues i hom pot votat les 24 hores dels 7 o 30 dies. Al meu Estat, el votant rep com resposta i confirmació dos e-mails: el primer reconeixent que la papereta ha estat rebuda i el segon anunciant que ha estat comptada.

Això del 76 milions de vots avançats ha preocupat molta gent, potser sobretot als pronosticadors: és molt més de la meitat resultant de qualsevol vot en anys previs. Si això vol dir, com sembla, que gent nova ha votat abans, els estimats recents fallen, perquè l’enquesta la fan sempre només amb gent coneguda d’haver votat previament, mai amb gent que no voten.  Les enquestes  semblaven molt clares:  hi havia un grup de trumpistes, la majoria gent pobre i poc educada i un grup favorable de Harris, al qual els votants sempre declaraven que tenien por de les barbaritats, historial i amenaces trumpistes. Al mig hi havia un grup relativament petit de gent que no havien triat encara,  els independents que potser votaran o no votaran demà. Naturalment, tots els analistes (que són molts) parlaven d’un empat, un cop amb la Harris un punt endavant o un punt endarrere, que no és sòlid. Què  farien els Independents? I sobretot, que faran els que no havien votat mai?

GRUPS IMPORTANTS

Els candidats tenen a la seva disposició un exèrcit de professionals del vot molt competents i cars que ho saben analitzar tot i s’interessen moltíssim pels grups, including la forma i contingut com cal parlar o fer anuncis televisius per arribar a interessar-los. Un cas esdevingut famós es el dels Musulmans a l’Estat de Michigan, uns 500,000, que són la majoria a molts llocs els quals juren que mai votaran per la Kamala Harris perquè en Biden ha  permès i  ajudat el  seu Bibi Netanyahu amb armes que només els EUA tenen i milers de milions de $ per cometre més assassinats barbàrics i horribles de Gazans i Libanesos. Pràcticament cap musulmà vol votar per Harris, la qual s’ha trobat en un conflicte impossible, sota l’autoritat de Biden que ella no volia posar en dubte. Ara bé,  cal recordar que Trump odiava i insultava els Musulmans i de fet va intentar prohibir la seva immigració als EUA. Votarien por la Sra Harris o el Sr Trump els Musulmans? No, de cap maners. Potser es quedarien a casa o triarien un tercer partit sense possibilitats, però mai la Kamala o Trump.

Les dones són un grup interessantíssim. Tot va començar amb l’absurda prohibició de l’avortament després que Trump aconseguís per casualitat nomenar tres Justícies poc coneguts per cobrir tres places vacants amb gent que no necessitem per res de bo al Tribunal Suprem. Per molts anys gairebé tot els Republicans elegits o en posicions dominants  havien exigit que l’avortament s’havia de prohibir, sense matisos, però una sentència del Suprem de feia 30 o 40 anys declarava l’avortament com un dret individual de cada dona.. El nou Suprem trumpista, enmig de l’horror majoritari, va declarar que només els Estats tenien el dret a permetre o prohibir avortaments quan i com volguessin si volien, però  el Suprem previ feia molts anys havia decidit que incloïen drets fonamentals de la dona que semblaven protegits per la Constitució i ara quedaven greument violats per la nova gent. Els Parlaments estatals, sobretot a cert Estats interiors,  estan sempre dominats pels republicans que sembla que es van pensar en aquest cas  que les dones eren seves i que obeïrien tota mena de bestieses. Aviat la Radio i TV van començar a explicar coses que passaven, sobretot a Texas. Diguem que una senyora embarassada té una hemorràgia i va al seu metge que decideix si el fetus segueix viu o no. Ara això es consideraria un intent d’avortament il·legal i cal tornar a casa a veure com acaba. Res de fer legrats. La prohibició s’estenia a greus malformacions fetals, una crueltat, van intentar prohibir el medicament que fa avortar (un jutge el va tornar a permetre), van començar a vigilar les dones que anaven a altres Estats per un avortament, exigint interrogacions policials,  prohibicions de viatge i càstigs. Darrerament estan intentant obtenir una història clínica completa de dones que han marxat a un altre Estat on es tolera aquest crim. En el primer moment després de l’infame sentència del Suprem a Texas algú va proposar 90 (noranta) anys de presó a qualsevol persona participant o assistint en qualsevol forma en un avortament (metge, marit, germana, conductor de cotxe). I moltes coses més, totes absurdes i que violaven drets fonamentals de les dones. Els partidaris de l’avortament no imposen res a ningú, però els enemics sí que prohibeixen coses personals íntimes i amenacen amb càstigs i presó a moltes dones. En en molts casos fins i tot han prohibit la terminació a una dona patint  una de certes malalties que amenacen l’embarassada de mort sense avortament Mai, sense excepcions. A algun lloc van declarar que el fetus ja és un home i matar-lo és un assassinat castigat amb presó per vida. Si la dona es mor per manca de tractament, és la voluntat del Cel (cosa que hom podria dir de tots els malalts). I els metges i l’Hospital viuen espantats amb por d’acabar empresonats a uns quants Estats. Els Republicans es pensaven que era un dia de glòria, però cal imaginar la seva sorpresa quan les enquestes van ensenyar que 55% de tots els homes Americans i gairebé 70% de totes les dones afavorien l’avortament voluntari decidit per elles. Fou un cop duríssim per als Republicans, una pífia inconcebible, que els Demòcrates  encara estan aprofitant molt i  han permès fer perdre molts escons a la dreta. Una cosa es clara: es una violació greu dels drets individuals de les dones que semblen quedar sotmeses a la voluntat de certs homes casats o no, i no sols en la seva vida privada. La Kamala està aprofitant-se’n molt i en parla a molts discursos i anuncis de TV. Ningú te dret a disposar què han de fer les dones amb el seu cos. Es un problema greu per Trump, que no sap com parlar-ne. Quants avortaments deu haver pagat ell? A mi em sap greu que el Partit Republicà fou fundat per Abraham Lincoln. Per alliberar esclaus, no pas per controlar què poden fer les dones.

Les dones formen actualment un grup majoritari molt gran i digne de confiança dintre el seguici de la Sra Harris. En canvi tots els homes d’Amèrica donen una majoria similar a Trump. Qui guanyara? Allò que passa es que moltes dones no van a votar. La majoria de les dones és considerable, però aniran a votar?

I l’economia? És un verdader problema. Trump acusa en Biden d’haver-ho empitjorat tot, cosa que no és veritat. La inflació fou una gran desgràcia que es va estendre pel món i ningú pot dir que fos la culpa de Biden. Però tal com ho veu molta gent, la darrera Administració sempre té la culpa de qualsevol cosa que hagi passat recentment i no hi ha forma d’explicar el contrari a ningú. Biden va augmentar els sous però la inflació no es va aturar i els americans pobres van acabar pitjor (I hi ha actualment certes pujades de sou resultant de vagues importants amb demandes de 40 o 50% que ho empitjoraran tot). Dintre del mateix capítol hi ha també, aquí com a Catalunya, el problema del preu del lloguer i compra-venda d’habitatges. Pel que veig, el problema es idèntic, sempre amarg i no cal explicar-ho. Ha esdevingut un problema greu per la Sra Harris, que no en té cap culpa però Trump segueix amartellant-ho amb èxit i és sens dubte un problema.

Finalment, cal considerar el cas de la immigració un-regulada, sense visat. És una cosa commovedora molt difícil de resoldre. Probablement cap lector ho faria. El seu origín cobreix gran part del món, no sols (ni majoritàriament) Mèxic, inclosos asiàtics. Les famílies ho venen tot i surten junts, pare i mare amb nens,  exposant-se a robatoris, mals tractes, segrestament i violació de les dones (sovint compren anticonceptius a farmàcies mexicanes), expulsió sense diners, violència i mort, nens desemparats. Tot això perquè no podien viure o no els deixaven viure on van néixer i preferien conscientment jugar-s’ho tot en una aventura dubtosa i molt perillosa. Prou que deuen saber que Trump els tracta a tots de lladres, violadors, assassins, fugitius de la presó, negociants de drogues… Tots. El govern rarament publica el nombre de gent admesa. He llegit a una font seriosa que és molt variable però l’any passat va arribar probablement a 4,000,000 acceptats provisionalment (que probablement no aniran mai a un jutge per fer-ho legal) amb altres 4,000,000 expulsats mes enllà de la frontera. En Trump repeteix constantment amb èxit que la Kamala havia estat “el czar de la immigració” que és completament fals. Al començament del seu termini en Biden li va manar anar a Amèrica Central a parlar amb els governs i veure si es podria atreure fàbriques, que va resultar que no i ella va veure la frontera mexicana només  una vegada. La resta ho feia Biden tot sol, i ell tampoc tenia ni idea de què fer. Qui podria? Amb crueltat com Trump? En Trump ho vol arreglar tancant la frontera amb una muralla per sempre (com s’ha fet a certes fronteres europees) i deportant milions d’il·legals. I potser faria patir als nens com va fer la primera vegada. No agradarà a ningú. Caldria admetre que l’emigració cap a nou territoris és un fenòmen de causes greus i duradores i que no s’acabarà. Hi vol fer alguna cosa algun govern?

Les esglésies evangèliques són un cas especial encara que el nombre de creients sigui relativament baix. En Trump fa teatre quan es troba amb algun i és literalment adorat per aquestes comunitats (no se sap perquè). L’altre dia vaig veure com ell deia que s’havia salvat de l’intent d’assassinat per un noi per miracle gràcies a la protecció divina i va obrir els braços mirant al cel com fent una pregària d’accions de gràcia. Amb aquest grup no hi ha res a fer. Fa poc el seu shop va vendre bíblies per fer diners. Aquest home que sempre insulta i amenaça a tothom amb un passat tan horrorós  podria ser religiós? I una església l’admet?

La qüestió final dels immigrants nacionalitzats latinx (sud-americans) o porto-riquenys (que són tots ciutanans i tenen sempre el dret venir or marxar-se o votar tant com vulguin) es resoldria fent-los votar, que en general és dificil. Tenen una mala opinió de governs en general i no volen preocupar-se’n. Aquest any la Sra Harris també ha intentat lluitar pel seu vot. Un esdeveniment inesperat fou l’altre l’insult abominable d’un suposat còmic a Puerto Rico des de Nova York’s Madison Square Garden (una bassa d’escombreres flotant anomenada Puerto Rico). Fou una badada inconcebible dels treballadors de Trump, però la majoria d’entreteniments que van seguir també van usar termes ofensius contra els latinx) i Trump no sembla haver-se molestat massa. Després d’un huracà durant el seu termini, ell va trigar temps per anar   a la illa i es va queixar de tot sense prometre res. Va parlar a una sala d’un magatzem on va descobrir piles de paper higiènic i va divertir-se llençant-les al públic davant les càmeres de TV. El partit Demòcrata va activar-se, però a quin efecte si aquests no voten i ja coneixen prou en Trump?

PUNT FINAL

Demà  al mati obriran les urnes per darrera vegada. Les bústies públiques s’hauran de tancar i la resta de mitjans pelmvot s’hauran de tancar també a les 8 del vespre, i aleshores que? Hi ha molta angoixa circulant pel país. El resultat no serà conegut al vespre, sinó com diuen potser el dijous o divendres venidors. Parts de la situació estan clares, altres gens. Cada estat te un diferent nombre d’elegits demà per votar què cal enviar a Washington pel dia de Reis. El mínim són tres vots: un per cada Senador (o sigui 2 per cada Estat), un altre pel Representant o representants a la Cambra baixa, que depèn de la població. Al final com a mínim tots els Estats tenen dret almenys a tres vots. El nombre més gran del total de 538 electors  a la Unió en Estats grans (en cal 270 per guanyar) són Califòrnia, on n’hi ha 54 (!) i Texas amb 40. Amb el mínim de tres n’hi ha uns poquets com Wyoming o Providence. En realitat hi ha també tres vots que no provenen d’un estat sinó de la capital, Washington DC. Washington té uns 750,000 residents majoritàriament negres,i  com que no és un estat només  té dret a una alcaldessa sempre sota la vigilància i autoritat del Congrés dels EUA. The washingtònians han intentat guanyar la condició d’Estat moltes vegades, cosa que sembla que només fa riure als Congressistes, però fa anys van veure que no estava bé que Washington malgrat ser la capital no pogués votar i els van autoritzar a fer-ho amb el mínim nombre de tres vots electorals. O sigui que hi ha 50 estats + 1 votant.

Hom veu fàcilment molts núvols foscos a l’exterior. Els Republicans de Trump ja han declarat que si Trump torna a perdre serà sempre  per un joc brut dels Demòcrates i aquesta vegada no ho toleraran. En aquest moment ja hi ha 90 (noranta) demandes judicials exigint una supervisió local del vot sota la direcció d’un jutge. A un Estat han intentat fer una llei que dos Representants estatals havien de comptar els vots personalment a mà. Els treballadors dels centres estan preocupats. En Trump i els seus segueixen repetint una atrocitat fenomenal: que Biden permet als immigrants entrar per fer-los votar il·legalment contra ell. És absurd i estúpid. És dificilíssim deixar votar a un non-ciutadà i tots els dirigents del sistema de la votació a cada Estat  (que són sempre els Secretaris d’Estat dels diferent Estats, sovint Republicans) coincideixen en afirmar  que és TOTALMENT impossible deixar votar als no-ciutadans. Tenen moltíssims ordinadors que han reforçat i enxampen i empresonen en l’acte a qualsevol que ho intenti. Si algú ho intenta sobretot en eleccions locals, crearia potser 1 o 2 o 3 casos entre milions de vots. Res d’això preocupa a Trump. Seria un altre frau. Ell no pot perdre. Molts governadors han activat gent d’emergència  com ara soldats de la Guàrdia Nacional mig amagats (per ara). Normalment els Guàrdies Nacionals viuen a casa seva i només es presenten quan el Governador els crida.

A la majoria dels Estats (50+1) la situació és clara i els pronosticadors saben qui guanyara i per quant. A Nova York o Illinois o Califòrnia guanyen sempre els Demòcrates, a Texas els Republicans i amb això hom podria anunciar el resultat. El que passa es que hi ha també un grup de set Estats bastant grans on els dos candidats estan empatats i són les proverbials agulles d’una escala: Arizona, Carolina del Nord, Geòrgia, Michigan, Nevada, Pensilvania, i Wisconsin. Es aquí on s’acabara l’Elecció.

Hi ha una companyia d’informació que aquest autor sempre ha respectat moltíssim que és la BBC original britànica. Ho hauria de dir? He sentit amb les propis orelles com dos comentadors feien Trump el guanyador. Jo voldria simplement respondre que això no s’ha acabat, que hi ha altres possibilitats, que ja es veurà dintre d’un parell de dies i que l’esperança que tots tenim no la perdrem insobreviurà, perquè sinó, podria haver violència i patiríem molt no sols nosaltres sinó gran part del món.

Un salut optimista però preocupat. Quan jo era petit en un cas així duríem espelmes a Santa Llúcia a la Catedral.

Joan Gil

Tags: Donald Trump, Eleccio de President, Kamala Harris

Ja només falta un mes per l’elecció i els dos candidats estan intentant publicar i fer notar al públic febleses de l’altre, cosa molt seriosa que podria canviar el resultat. La Sra. Harris pateix dues acusacions: 1) que l’economia fou millor sota Trump que en els darrers anys i 2) que la senyora era el “Tsar de la Immigració” responsable per la frontera mexicana i ho va deixar empitjorar tot. Parlant de la immigració, és veritat que va augmentar però era Biden i no Harris qui manava. El President la va enviar a una missió a petits països d’origen com ara Guatemala o El Salvador a veure si podia convèncer alguna firma a obrir-hi fàbriques, cosa que hauria estat be però fou un fracàs i fou Biden qui era responsable de tot. A més cal recordar que Trump segueix insultant els migrants que arriben no sols de Mèxic sinó de tot el món (lladres, escapats de presó, violadors de dones, assassins, contrabandistes de drogues i animals perillosos per a la personalitat i tradicions dels EUA) i diu que en faria deportar milions fins i tot agafant-los pel carrer.

L’assumpte de l’economia és molt més difícil d’explicar, encara que els trumpistes atribueixin a Biden i la pobre Sra. Harris coses que pocs governs saben o poden controlar i que de fet el país va millorar durant el mandat de Biden no obstant tot. Però que és l’Economia? En principi una ciència complicada que s’estudia a les Universitats i atorga Diplomes de Llicenciat, Masters o Doctor a més de perspectives de trobar bones feines, però no és pas d’això del que parlen en Trump, la gent pel carrer i els polítics. La gent de la classe baixa o mitjana son precisament el més sensibles a la paraula “economia” com ells l’entenen i com els afecta. Hi veuen els mals sous que cobren, alguna vegada (poc sovint) les dificultats trobant nova feina, la terrible inflació que ha fet pujar tant els preus del menjar i no sempre permet el que volen o estaven acostumats a comprar, que han de comprar menys amb molts nens a qui falten coses essencials, per a molts a qui falta una bona assegurança de malaltia el preu estrambòtic dels medicaments, hospitals i metges (que ha dut a la mort sense necessitat molta gent pobre), els sous de milions que malgrat tot això es fan pagar moltíssims Consellers Delegats (mentre els ingressos dels treballadors milloren molt poc i cauen darrere la inflació), el preu dels habitatges, tant pisos com cases, que està pujant molt i sovint acaben en desnonaments, el preu dels cotxes i la gasolina (que en aquest país a la majoria de llocs son necessitats), problemes a les escoles dels nens, pujades als transports públics, rebaixes d’impostos als rics i pujades amagades als pobres, odis polítics entre la dreta feixistoide de Trump i els altres, abusos policials… D’això en diuen “economia”. Moltes d’aquestes coses en realitat han de ser atribuïdes al temps de Trump, i no de Biden, afegint-hi el menysteniment total de l’escalfament global i la ràbia contra els cotxes elèctrics. La gent no obstant tenen poca memòria i accepten que el darrer govern sigui culpable de tot el que està passant. De fet, només els bancs centrals i no pas el govern poden fer baixar la inflació, el nombre d’aturs als EUA és increïblement baix, uns 4%, els sous han pujat una mica més que sota Trump (però no compensen per la inflació i de fet els capitostos que cobren milions també reben millores quan els sous pugen i la distància entre els dos grups s’allarga encara més). Per intentar trobar un pis a tothom, cosa de la que Trump no parla, la Kamala voldria distribuir diners pagant fins i tot a qui compri una casa per primera vegada i també intentaria bastir edificis a territoris de propietat federal. No sé. Han fet moltes entrevistes a gent d’aquesta indústria i tots se’n riuen sense fer-ne cas.

Hi ha moltes coses que sense dubte han empitjorat en els darrers 30 o 40 anys i ara la gent viu pitjor que fa algun temps. En aquells anys feliços molts treballadors eren propietaris de la casa on vivien, cobraven bons sous, tenien feina segura, autos i un gran estil de vida que era l’enveja de tot el món i deixava sempre els visitants amb la boca oberta. Hom es pregunta quina és la causa de la deterioració. Potser l’abús, avarícia i manca de responsabilitat de la classe elevada. Cal estudiar els sous que reben: no es poden comptar els molys llocs on el Cap guanya més d’un milió de $ i fins i tot costa poc trobar els llocs on guanyen més de cinc i és fàcil també trobar companyies on el Boss rep 15 o 20 milions a l’any amb casos individuals molt per damunt, no sols en Elon Musk amb els seus 500 milions/any. Ni cal dir que aquestes persones són totalment irresponsables, perquè no s’ho mereixen i han creat un món separat on es tracta sobretot de guanyar més i més dòlars sense acceptar cap responsabilitat social i pagant als empleats allò que cal perquè no es morin de fam i segueixin presentant-se a treballar i guanyant diners per la casa. La seva pobresa creixent no sembla important, pero n’és i molt.  La separació entre els grups augmenta. I són els milionaris els qui paguen els diners que fa falta tenir per guanyar qualsevol elecció al Congrés i els parlamentaris beneficiats no poden oblidar a qui li deuen tot.

La cosa es repeteix a moltes branques de negoci, amb gent amb sous multimilionaris similars a la cimera. Les companyies farmacèutiques son dignes de menció perquè els preus als EUA són inconcebiblement més cars que a qualsevol altre nació o continent. És veritat que aquestes companyies tenen èxits notables que salven vides, però sovint demanen milers de dòlars al mes per medicaments que cal prendre per tota la vida, més de cent-mil $ per mes en algun cas especial. Es veu que hi ha malalties que és millor evitar. Fa poc un periodista va entrevistar un director farmacèutic nòrdic que ven a molts països un medicament molt bo: el preu als EUA era VUIT vegades més alt del que costa als països europeus més cars. Aquest senyor hauria sobreestimat el nombre de vaques de munyir que tenim aquí. El preu dels medicaments és tan brutal que fa trontollar pels milers de milions annuals  els fonaments de MEDICARE, l’assegurança de malaltia federal pels qui tenim més de 65 anys (que en general no trobaríem mai una assegurança privada). Cal afegir que l’ambició del Cap de guanyar més d’un o dos milions també s’ha estès a les Assegurances de Malaltia privades, cadenes de farmàcia i sobretot als Hospitals, on un Director d’un Hospital important pot guanyar 4 o 5 milions. Per ara el sou mig de la majoria de metges nord-americans, que són els qui treballen de debò, s’ha quedat en els $320 – 350,000, encara que super-especialistes en guanyen molt més. Cal afegir que molts metges independents han de cobrir despeses, però n’hi ha molts, cada dia més que treballen per companyies privades les quals s’encarreguen de tot i el sou es final. Pel que fa a les infermeres titulades, la majoria semblen estar per ara als $95.000.

A molts els sembla que aquesta actitud de la classe dirigent ha dividit la societat entre 1) riquíssims que només volen diners i 2) pobres que només voldrien sobreviure, menjar bé, tenir un pis decent, educar els fills i potser fer alguna vacança. Abans molts podien tenir tot això i ara ja no, i la divisió sembla empitjorar-se i no es veu cap remei. La Borsa trontolla però acaba sempre pujant i els números de l’economia seriosa pugen molt bé.

Tornant a l’Elecció, en Trump s’havia passat més d’un any mofant-se cada dia més amb mots grollers i insultants dirigits al President Biden, un home encarat amb una desfeta seguríssima que tothom llevat d’ell veia.

Trump anunciava tranquil·lament com atacaria certes limitacions constitucionals, es carregaria jutges, castigaria i potser enviaria a la presó molts enemics, i expulsaria milions d’immigrants sense contemplacions. La Kamala Harris era una antiga Fiscal (com a Fiscal General de l’estat era al mateix temps la Ministra de Justícia de Califòrnia), va esdevenir Senadora federal per un parell d‘anyets, era poc coneguda o respectada fora de Califòrnia, famosa també per seves equivocacions i les absurditats i malentesos que a vegades repetia. En Trump s‘hi va seguir rient molt al començament però aviat es va quedar congelat. La dona sortida del no res miraculosament va començar a guanyar partidaris per tot el país i va aprendre moltes coses, potser de Biden o dels nous empleats electorals que envolten tots els candidats.  Parla amb un accent una mica estrany que aquest autor no reconeix, però parla bé, com un bon fiscal davant del jutge, sempre amb respecte, sense insults o crits, sempre dient la veritat i amb conducta ordenada i a més amb pietat i simpatia pels pobres del món i per la classe baixa on ella va néixer. I ho fa sempre rient o somrient, sempre, un cas únic. Molta gent li retreia que haver estat fiscal no era cap títol per exercir l‘ofici de President i que hi havia massa coses que ella no entenia i per això li feia por donar entrevistes. Ella va respondre seguint estudiant, escoltant i aprenent dels seus col·laboradors. En Trump va encetar com ella els seus quatre anys horribles sense saber res sobre el governament dels EUA.

En l’actualitat, Harris ha pres el lideratge a les enquestes de molts (no tots) els professionals i sens dubte és la candidata preferida amb més avantatge, però tots els professionals electorals adverteixen que la distància de Harris pel davant de Trump és massa petita per sentir-se assegurada. O sigui que ja veurem i tant de bo…. Sobretot, prou Trump. És curiós recordar què va passar amb en Trump: primer va guanyar contra pronòstic a la Hillary Clinton i quatre anys després va perdre també contra pronòstic contra en Biden. No és pas sort allò que molts li desitgem.

Joan Gil

Tags: Diferencies en sou, Donald J Trump, Elecció, Elecció presidencial, Kamala Harris

Kamala Harris, de 59 anys d’edat, és una filla de pare negre de Jamaica, professor  universitari d’Economia a  la Universitat Stanford, (encara viu), i de mare índia, interessada en l’estudi del càncer de mamella (del que va morir) on va fer un descobriment important. Els pares, ja des de sempre molt interessats en drets humans, es van divorciar aviat i la Kamala i sa germana es van ajuntar més a la mare que no pas al pare, i van passar anys treballant al Canadà i a San Francisco al laboratori per pocs diners. Entrant al tema que seria el principal de la Convenció, aquestes tres dones pertanyien a la classe mitjana baixa i trobarien difícil millorar sa posició social, on hi ha una barrera que no deixa ni pujar ni sortir-ne fàcilment a ningú. Kamala (anomenada KH, d’aquí endavant) recordava quan vivia a San Francisco a un petit pis baix amb vistes del carrer i les butxaques buides. Va aconseguir amb beques treure un diploma d’advocada i va començar a mirar com trobar una bona feina a San Francisco. Es va trobar amb un senyor negre que fou per anys alcalde de San Francisco i era un home molt poderós i bastant ric, separat de la seva dona, que va prendre la KH sota la seva protecció. Resulta que San Francisco és una ciutat amb molts aristòcrates rics que tenen el costum de reunir-se per fer festes entre ells de tant en tant, una mica com passava als Salons descrits a les novel·les del segle XIX. La KH no era cap bellesa pero era  molt intel·ligent i simpàtica i reia sempre i fou admesa a aquestes festes on es feien amics amb diners per guanyar eleccions. Va esdevenir Fiscal de Districte (vol dir Municipal) de la Ciutat de San Francisco. Pocs anys després ja havia estat elegida Fiscal General (Ministre de Justícia) de l’estat de Califòrnia on va començar a desplegar la seva personalitat com una dona que volia la justícia i respectar la llei pero es preocupava i volia saber les raons dels acusats. (Als EUA les investigacions les fan la policia i els fiscals, de cap manera els jutges que es limiten a escoltar què  diuen el fiscal i l’advocat defensor). En aquell temps va entrar a la seva vida en Doug Emhoff, un advocat jueu divorciat amb dos fills ja grans amb qui es va casar, que, com veurem, esdevingué un des homes més  exitosos i celebrats de la Convenció. I al poc temps la HR  esdevingué Senadora Federal per California (cada estat té  exactament dos Senadors a Washington) i als dos anys d’això en Joe Biden la va triar com Vice-Presidenta. En Biden segur que tenia bones intencions, pero li va donar feines mal triades, on no es lluiria, com anar a Centre-Amèrica a convèncer fàbriques estrangeres que obrissin sucursals locals per crear feina i evitar que la gent intentés entrar il·legalment als US, o ocupar-se d’aspectes fronterers de la immigració, un tema perillós i gairebé impossible de resoldre, amb moltes baralles (i insults). Només al final, després que els Jutges Suprems haguessin decidit negar el dret de totes les dones a decidir si trien i volen fer un avortament o no, fou quan la KH, indignada, es va activar de debò. Prendre aquest dret a les dones era intolerable i l’indignava. Però això també sortirà mes abaix.

La Convenció a la ciutat de Chicago

El lector ja sap que el President Biden volia fer-se reelegir pero estava perdent contra Trump de tal manera, sobretot després d’una discussió desastrosa que els Demòcrates ja veien com un desastre sense remei. No fou fàcil, però unes poques setmanes abans de la Convenció Biden va decidir plegar renunciant a favor de la KH, enlloc de a favor dels molts candidats demòcrates forts que hi havia (pels que era massa tard, perquè haurien començat a insultar-se i barallar-se entre ells no obstant el poc temps i diners que quedaven  i haurien fet riure encara més a Donald Trump. Pero la KH, encara que s’havia presentat de candidata sense èxit feia quatre anys era un advocat i un advocat, com un metge o un escriptor, no està preparat per fer de President i de fet la KH havia comés  unes quantes pífies parlant de Política i sovint no havia sabut com respondre o s’havia equivocat.  A més. el seu paper a la Casa Blanca, probablement per culpa de Biden, no havia estat brillant de cap manera. Ai, ai, ai, deien molts. Això acabarà malament. Però no: es veu que molta gent havien infravalorat molt aquesta senyora, sempre somrient i ben educada, que tant es preocupava amb compassió de la justícia i els drets dels homes (cosa poc freqüent entre polítics).

La seva tria (com la renúncia de Biden) fou ben rebuda al país, sobretot entre les dones. Les enquestes van millorar però seguien massa prop dels resultats de Trump, que repetia cada dia que la KH no era intel·ligent ni sabia de què parlava i no estava clar que pogués millorar. Allò que la KM sí que va poder fer fou començar a recollir  donacions per la breu campanya que s’acostava: ara diuen que ha aplegat prop de 600 milions de $ (!), més de mig bilió americà,  i molt més que Trump i sense problemes judicials. Sembla que 2/3 parts dels donants han estat dones i hi havia bufetades per entrar als llocs on apareixia. Esdevingué una sensació inesperada.  Amb raó, en Trump estava cada dia mes pansit. Però el resultat no estava gens clar.

Doncs calia preparar la Convenció per tal que la KH pogués acceptar oficialment la nominació a Candidat. El que va seguir serà recordat probablement com un dels esdeveniments més únics, extraordinaris i increïbles de la política nord-americana. Hom no pot tenir cap dubte seriós que la idea va sortir del cap de la KH perquè tot el que estava a punt de passar lligava amb la seva personalitat i caràcter, però sens dubte va contractar alguns professionals que sabessin com fer-ho… sense exposar-se al ridícul i en menys d’un mes. I els va trobar. L’endemà de la quarta i final sessió de la Convenció (la coronació de KH) vaig veure a la TV com una dona de l’Ajuntament de Chicago presentava per felicitar-lo a un comitè un senyor desconegut no gaire ben vestit, sense corbata que evidentment no volia sortir a la càmera ni volia que el coneixès  ningú i es girava sempre de costat. Es va acomiadar en pocs minuts, dient que ja tornaria dintre de quatre anys. Amb el tema triat, hauria estat molt fàcil fer el ridícul, per se’n va sortir fent cridar d’alegria, fent verdaderament plorar a molta gent i sorprendre i exposar tots els problemes de la gent pobre el país, dels que pocs polítics parlen. La Convenció seria una gran festa de celebració que va escampar l’alegria i va fer recuperar l’esperança i la fe política a molta gent. I serà recordada.

Aquest palau on se celebrava la festa (perque era una festa) tot és molt gran. No sé quanta gent hi cap, però segur que hi cabien molt milers omplint totes les graderies i tota la pista coberta de cadires. Hi havia una mena d’escenari amb pantalles de TV enormes amb petits grups de cantants i músics professionals i tot havia de ser una “party”. A l’exterior es van quedar els manifestants contra la guerra de Gaza. Un orador volia entrar pero no li van permetre, l’ única cosa que molts han retret a l’organització. La KH no obstant en va parlar al final fortament com no podia ser d’ altra manera. Els invitats sortien a fer els discursos a l’escenari a vegades tots sols, a vegades introduïts per nens o famílies, algun cop acompanyats per música moderna i cantants. I ara ve la cosa més important. De què van parlar els invitats?

De com pot ser de trist i dur el món de les famílies pobres d’ ells i els seus parents estimats, de com els havia anat, com havien hagut de patir i sofert no obstant viure a un país tan ric (i amb tants bilionaris, alguns dels quals es fan pagar 15 i 25 milions de sou a l’any -l’Elon Musk 500-) . La llista era llarguíssima:

Molts recordaven la feina humil del pare i la mare per guanyar prou diners, poder viure a un habitatge decent i segur (abans molts podien comprar una casa, poder pagar el lloguer que tant pujava i no ser desnonats, fer educar els fills, poder comprar menjar malgrat la inflació, pagar les factures a cal metge, no poder comprar els medicaments receptats pel preu escandalós, no poder prendre vacances, tothom amb 2 o 3 feines diferents, dolor veient com els pares i els amics no se’n sortien i com no podien mudar-se ni gairebé pagar el cotxe que necessitaven, la impossibilitat de donar carreres als fills, els mals tractes de la policia, les mentides dels polítics, els serveis militars al servei de la seva pàtria que molts havien fet voluntàriament, la insalubritat del barri, la mort dels pares per no poder permetre’s el  tractament mèdic. I recordaven que els havien faltat  coses i ningú els va ajudar, pero com ells sí que havien ajudat a tothom que ho demanés, com era l’obligació d’homes decents. Les Assegurances eren massa cares i molts no estaven assegurats i conduïen pel carrer exposats a ser detinguts. Hi va haver casos excepcionals , sobretot l’ assumpte de la prohibició dels avortaments. A Texas ho havien prohibit tot: avortaments mai, encara que l’ embarassada estigués en perill de mort (al començament volien introduir penes de 90 anys de presó a qualsevol que hagués ajudat, metges, infermera, veí,  marit, amic. Manaven coses estúpides sense saber de què parlaven, com per exemple fer arribar pregnàncies extrauterines a terme (!!!!!!). Hi havia dones que explicaven que la prohibició les va posar en perill de mort perquè els metges texans tenien por de fer una interrupció que els podria dur a la presó i per salvar-se les malaltes van haver de fugir a altres estats. Van intentar prohibir la venda de medicaments que indueixen l’avortament. Una atenció especial la van rebre els invitats de raça negra que explicaven els detalls de les coses i abusos que havien patit i la manca d’ajut i d’escola decent pels nens, cosa que fa fer posar dempeus cridant a moltes espectadores i espectadors negres. Els Republicans volien ficar-se en els ensenyaments escolars exigint què tenien l’obligació d’ensenyar els mestres als alumnes i havien prohibit molts llibres. La manca de caritat, solidaritat i compassió causada pel fanatisme era un problema greu. (Com diuen els Quàquers, “Estima el teu proïsme i tots els veïns, sense excepcions”). Altres van parlar de tractaments i ajut medical necessitat pels fills presents a l’edifici que es van aixecar agraint-lo. Altres fills o filles havien mort. El que serà Vice-President de Kamala, un senyor de 78 anys, governador de Minnessota amb una ajudant indígena (com es volen dir ara els indis americans) va parlar de la seva lluita mèdica contra la infertilitat matrimonial i identificava amb el dit la dona i els tres fills a l’audiència, que es van aixecar saludant  cridant i donant-li les gracies. Per la família i els veïns cal fer tot allò que hom pugui. En resum, hi havia falta de respecte als drets humans, a la igualtat i justícia i que s’ignorava la conclusió final: que un home lliure té dret a fer com vulgui, o almenys així s’ho pensaven els qui van escriure la Constitució. Algú es podria creure que amb aquest recital autèntic, molts trobarien aquest tema central fora de lloc o ridícul, però es van veure moltes llàgrimes al local, fins i tot entre els presentadors, perquè tot el que hom havia explicat era veritat.

Hi va haver coses divertides i moltes explicacions de detalls personals. Sobretot cal destacar el sensacional discurs de Doug Emhoff, el marit de Kamala Harris, introduït per la germana de KH, que va explicar detalls desconeguts. En Doug va parlar fent broma dels primers incidents del seu festeig, rient ell mateix  i fent esclatar l’ audiència. Qui li va donar el telèfon de la K i com ell, despistat, va trucar per primera vegada per equivocació a les 8 i mitja del mati, les coses que van passar en les seves cites i com ell es mirava com la seva dona esdevenia cada dia més i més important. De moment ell només era el segon “gentleman” perquè el títol de primer “lady o gentleman” està reservat per la parella del President, pero en Doug ja s’hi acostava. La Kamala no té fills, pero en Doug en tenia dos i la K va casar ella mateixa (que tenia autoritat per fer-ho) el fill més gran. Tots dos fills estaven a la festa rient com tothom, sobretot la filla, una noia ja gran. Doug va rebre una gran ovació i s’ha fet famós.

En un parell de cas0s, un home havia estat explicant els contactes tristos que va patir de jove i van sortir al costat seu homes vestits amb roba escaient fent-li companyia o fins i tot cantant o ballant. Però el que millor recordo fou una breu entrada a senyora negra encara jove (potser la germana de KH?) conduint a la ma dues nenes que semblaven bessones  d’uns  10 o 11 anys. La primera nena va declarar serenament que estaven allí perquè hi havia gent (en Trump) que pronunciaven malament el nom de la Kamala, i elles havien vingut a ensenyar la pronunciació correcta. La nena de l’esquerra,  mirant el públic a la seva esquerra va dir: Ara digueu tots a l’hora “Kama”, cosa que tot el públic a l’esquerra va fer i la segona nena dirigint-se als de la dreta va demanar que acabessin dient “la” com tots van fer. I tot seguit tothom va començar a pronunciar cridant “Kamala, Kamala” per molta estona. Em sembla difícil creure que això va passar de debò.

Potser molt lectors saben qui es el Sr Buttigieg, Secretari (Ministre Federal) del Transport de Biden, famós per les lliçons que ha donat per escarmentar moltes companyies d’aviació entre altres coses.  Tothom sap que ést un homosexual casat amb un senyor i que han adoptat dos fills o nenes. Doncs es va posar a parlar-ne, explicant com era de feliç i satisfactori tenir i trobar una família i fillets bessons que l’estimaven quan tornava a casa. Ho hauria fet algú a Catalunya això? Trobo que tenia raó. Tothom ha de poder fer com vulgui.

Opra Winfrey, l’actriu i presentadora de TV que diuen que ha esdevingut la dona més rica dels EUA, va oferir un discurs molt bo i més seriós que els dels altres, però se li va acudir al final posar-se a cantar el nom KAMALA HARRIS per molt de temps amb veu molt alta com si estigués a una opera.  L’audiència va respondre molt bé. Sempre ha estat una dona original i sens dubte molt intel·ligent.

També va parlar la jove i ja molt famosa Alexandria Ocasio-Cortez, filla de Puertoricans nascuda al Bronx, ara ja al tercer mandat com a membre de la Cambra Federal Baixa. Ho tenia fàcil d’explicar: va haver de treballar com a cambrera a un local del Bronx rebent propines, com ja ha explicat moltes vegades. I ha esdevingut ja el cap indiscutible de l’esquerra progressista Americana al Congrés. No accepta donatius electorals de gent rica: 3 $ ja estan bé per començar.

En Bill Clinton va declarar que ja tenia 79 anys, jove comparat amb els 81 d’en Biden. Tenia una veu molt dolenta i no va dir res interessant, però te bon aspecte. La seva dona ha engreixat i també la van deixar parlar. Sí, ella havia volgut ser la primera Presidenta.

Els dos Obamas van estar francament bé, sobretot la Michelle que va agradar molt. En Biden va parlar només al començament i se’n va anar tot seguit de vacances. Tenia una veu reforçada molt alta que no podia ser natural i cridava molt.

La Kamala fou la darrera en parlar. Pronunciava el discurs més important de la seva vida i probablement l’havia escrit un professional però sota la seva direcció. Li va sortir molt be. Els oradors sovint llegeixen el text d’una pantalleta rodona al davant seu que el públic en general no veu. Tenia tanta por d’equivocar-se que la mirava amb els ulls girats cap a la dreta contínuament, però tot va sortir perfecte. Va començar parlant com tothom de la seva pobre mare i la penúria d’aquells temps pero a mig discurs es va aturar anunciant serenament que estava molt honrada acceptant la invitació a ser candidata. En aquell moment el local es va gairebé ensorrar no d’un aplaudiment, sinó d’un rugit de milers de lleons cridant el seu nom que va durar minuts.

I quin efecte tindrà tot això? Als senyors totpoderosos pro-Trumpistes amb els milions seguríssim que els haurà fet poca impressió. Allò que els Demòcrates i la KH havien acabar de fer amb un èxit gairebé inimaginable no s’havia vist mai i era perillosíssim. La KH encara ha d’anar amb compte de no equivocar-se i de saber respondre i  presentar-se per primera vegada a un periodista o una revista important a respondre qüestions difícils com li cal fer immediatament. Jo crec que sabrà fer-ho be i en Trump s’equivoca molt dient que te una intel·ligència limitada.

Joan Gil

Tags: Convenció a Chicago, Eleccio Presidencial EUA, Kamala Harris, Solidaritat i Drets Humans