27 des. 2017
Jordi Pujol i el Palau de la Música Catalana, el 19 de Maig de 1960
Aquell vespre marcaria el renaixement del catalanisme polític que conduiria a l’establiment d’una semblança d’autogovern i llibertat a Catalunya després de la deixa del Caudillo feixista.
L’alcalde de Barcelona era un home anomenat Josep M de Porcioles, representant de la burgesia catalana de dretes i pro-franquista sortida de la guerra civil, que creia que el règim estava bé i que amb somriures i bones cares i petonets l’odi anticatalà i l’opressió cultural de Madrid es podrien millorar. Molts altres s’ho han pensat. El Dictador havia acceptat una miqueta la campanya del seu fidel servidor Porcioles i havia vingut a Barcelona a presidir un dels seus Consejos de Ministros, ens va tornat el Castell de Montjuïc per primera vegada (jo crec que el van haver de tornar moltes vegades), va acceptar una Carta Municipal i sobretot va autoritzar que tingués lloc al Palau un homenatge a Joan Maragall amb motiu del seu centenari. El Dictador no hi assistiria, això hauria estat massa, però hi va enviar ministres presidits pel futur demòcrata del PP, Manuel Fraga Iribarne, que pocs anys després començaria a referir-se als polítics catalans com pitufos. Tan importants com els de Madrid no hem estat mai, però en Fraga va acabar de pitufo gallec.
Degut a l’autoritarisme i intolerància dels governants d’aquells temps dolents, van crear un conflicte innecessari que acabaria esdevenint històric. L’Orfeó Català tenia i segueix tenint el costum d‘interpretar El Cant de la Senyera, el seu himne oficial, al final de les funcions. En aquest cas, cal recordar a més que la lletra fou escrita per Joan Maragall. Hi va haver discussions entre els dirigents feixistes, que probablement ni sabien qui era Maragall. El nivell d’opressió i vigilància que patíem en aquell temps tan terrible faria semblar el 155 actual com unes vacances primaverals. El Governador Civil del règim a Barcelona, un home difícil d’0blidar, va prohibir interpretar el Cant de la Senyera. Perquè?
Als pocs minuts de començar el concert, uns joves valents es van posar dempeus i van començar a cantar-lo repartint a més uns volants escrits per Jordi Pujol descrivint de forma escaient i acurada qui era el Caudillo Franco. Es veu que s’ho estaven esperant, perquè immediatament les portes es van obrir i els policies grisos (nacionals) amb la porra la mà van entrar repartint cops i bastonades, maltractant tant als activistes com als altres espectadors, homes i dones de qualsevol edat. El 1 Octubre de 2017 no va ser la primera vegada que policies espanyols ataquen manifestacions civils pacífiques. Només que en aquell temps vam haver de callar tots. Els diaris del règim, tant escrits com els dos Diarios Hablados que TOTES les emissores d’Espanya estaven obligades a transmetre en viu (com passa a Corea del Nord), feien només referències obliqües i difícils d’entendre a la situació i tot seguit es posaven a parlar del Glorioso Alzamiento Nacional i de com la República havia estat dominada per rojo-separatistes i com cremaven les Esglésies i assassinaven capellans i monges. Sort que el Caudillo ens va salvar d’això i de moltes més coses feia ja més de 20 anys. Calia recordar-ho tot cada dia, cada dia, cada dia, sense deixar-se’n ni un. Els assassinats de monges i capellans per Republicans malvats durarien prop de 40 anys. Quina manca d’originalitat. El Sr Rajoy Brey no pot entendre que el seu 155 no pot ni remotament reproduir l’horror dels 40 anys de dominació feixista, que ens van fer patir molt però no van aconseguir res. Està condemnat al fracàs. La Dictadura de Primo de Rivera fou substituïda per una Dictablanda, que és el paper que el Rajoy està fent.
L’acte de protesta al Palau havia estat organitzat per Jordi Pujol, un graduat de la Facultat de Medicina que no va practicar, fill de família burgesa molt afluent, educat en l’esperit militant del patriotisme català i la religió catòlica. Curiosament va presidir sobre el desenvolupament de l’ungüent antibacterià per ferides Neo-Sporin, que tothom que vulgui pot comprar en l’actualitat a qualsevol drugstore o supermercat nord-americà (però es diu Neosporin).
Pujol havia presidit ja la campanya molt exitosa contra l’adulador franquista professional i Director de la Vanguardia Española, Luis de Galinsoga, que dirigia el diari per ordres de Madrid contra la voluntat del propietari. Aquest individu va anar a missa a una església de Gràcia i, indignat pel sermó en català, va anar a la sagristia a declarar en veu molt alta que Todos los Catalanes Son una Mierda i va deixar una targeta de visita explicant que ell era Director de la Vanguardia Española i Procurador a les Cortes franquistes. Penseu com volgueu de Jordi Pujol, però va ser una de les poquíssimes vegades quan els Catalans vam ensenyar les dents i guanyar. A més de repartir les octavilles escrites per ell, va aconseguir fer un boicot comercial d’anuncis al diari. Galinsoga, veient que havia perdut i estava a punt de saltar, va publicar editorials covards negant-ho tot. Però el van engegar de mala manera. En Pujol havia guanyat.
Jo era molt jove i estava anant a un curset de Coll Alentorn sobre història de Catalunya, que es va acabar en sec. Em penso que en Coll fou detingut també. Història s‘estava fent davant els nostres ulls. Els que hi érem, tenim l‘obligació d’explicar-ho.
En Pujol no va assistir al Palau de la Música aquell vespre, però havia organitzat la protesta. Hores després fou detingut, torturat i arrossegat a un Consell de Guerra (!!) per sedició i rebelió, com segueixen fent ara, i sentenciat a 6 anys de presó a Saragossa, dels quals en va complir 2 1/2, seguits per un any de residència forçosa a Girona. Havia esdevingut un pres polític, ni el primer ni dissortadament el darrer. Em recordo que quan l’acabaven d’enpresonar i es deia que el torturaven, jo vaig participar a una manifestació davant del Bisbat exigint que l’Arquebisbe anés a la Via Laietana a protegir-lo, posat que Pujol era tan religiós. El nom de Pujol va aparèixer aviat a tot arreu per les parets dels carrers. Diuen que van ser joves militants del PSUC els que ho van fer. Gràcies a aquestes pintades, Barcelona i Catalunya van aprendre qui era en Jordi Pujol.
Perquè hom no explica tot això parlant de les acusacions sovint difícils d‘entendre de caire econòmic i sovint personal que hi ha contra ell? Jo no he he aconseguit entendre-ho mai, ni m‘interessa, però els articles que he llegit acaben afirmant al·legacions de corrupció. L’única cosa que consta és que el President no va pagar impostos sobre l’herència del seu pare. És sens dubte una violació de la llei, però als EUA es veu molt diferent. El govern federal aquest any només fa pagar quan és més de 5.5 milions. Els Republicans sempre en diuen „Death tax“, un segon impost arbitrari, perquè el propietari ja ha pagat quan va adquirir els diners i fan notar els problemes, sobretot la destrucció de petites empreses familiars per haver de pagar. Sobreles actuacions empresarials i financeresdela família, el President Trump i els seus amics han fet coses pitjors i els rics no li retreuen res. Vull dir, que tant jo com probablement la majoria de lectors trobem malament certes coses atribuïdes als Pujols, però que gent del seu grup socio-econòmic potser no ho veuen així i en qualsevol cas, no n’hi ha per tant com voldrien els espanyols. No obstant els anys d’investigació i recerca intensiva dels fiscals i tribunals de l’estat, encara no he vist enlloc un “quid pro quo” demostrat, un favor a canvi d’un altre. És curiós aquest interès per la suposada corrupció d’altri venint del PP. I no invalida el significat històric i el patriotisme del President Pujol. Només el vaig veure personalment quan va venir amb la Marta Ferrusola a NY en el marc d‘una tournée d‘acomiadaments que feia al final dels seus 23 anys de govern. Em veig assegut a la taula a pocs metros de l‘encara President mentre deia que ell només era “un enamorat de Catalunya” M’ho vaig creure. Vet aquí un home vell, políticament exhaurit, que no havia sabut retirar-se a temps, que repartia versions escrites del seu discurs mediocre i repetitiu, ombra trista del gran polític amb tanta empenta que havia sabut lluitar com un lleó per Catalunya i havia caigut abatut pel menyspreu i poder de l’Espanya que ell havia intentat servir. Jo no hauria votat mai per ell o la seva CiU però el dia de la seva visita a Nova York jo em vaig sentir orgullós de veure’l tan aprop i el meu cor es va aixecar veient per l’aire damunt el tràfic de Lexington Ave una versió inoblidable i molt gran de la nostra senyera. El President elegit de Catalunya estava a aquell Hotel.
No ha estat la primera vegada que Jordi Pujol fou atacat financerament a Madrid, no obstant ser un unionista que per anys va parlar contínuament de l’encaix ansiejat a Espanya que ell volia, probablement en forma d’un estat federal. Perquè es van negar a negociar amb ell? Perquè no li van agrair la defensa política del Gobierno durant l’odiós atac de la Guàrdia Civil al Congrés? El moment fou perillosíssim i Pujol ho va fer molt bé i va ajudar a restaurar l’ordre polític de l’Estat. El borbó pare li va dir el famós „Tranquilo, Jordi“ Ningú a Madrid el reconeix ni li va donar les gràcies. Jo estava a Philadelphia i com que ni sabíem què seria l’Internet, em passava temps escoltant l’ona curta. Un amic madrileny em va trucar desesperat a casa preguntant ni sabia alguna cosa del cop d´estat. No, vaig respondre. A Radio Nacional només tocaven música i en Pujol acabava de fer un discurs explicant als espanyols que no passava res i que tothom estigués tranquil.
Pujol va patir el primer atac financer personal de Madrid a la seva Banca Catalana, que a Madrid boicotejaven i amenaçaven contínuament. Perquè? En Pujol volia fundar un gran banc català, però no li van deixar obrir mai una branca a Madrid. Tothom sap fins a quin punt la gran banca està darrere el Govern, i les estructures de la macro-política, sense dubte espanyolistes. En Pujol era un de la seva classe social, però ell volia un banc per ajudar Catalunya, el seu poder i economia, no pas primàriament Espanya. Això no ho podien permetre a Madrid. La banca era un dels instruments de l‘espanyolisme seu. Veien a Pujol com un traïdor, que aviat esdevindria l’objectiu constant dels insults i mofes dels mitjans espanyols. „Pujol, enano, habla el castellano“ Era a Catalunya a qui volien insultar, no pas a ell.
La Banca Catalana aviat deixaria d‘existir. Un dia Europapress de forma irresponsable va anunciar que la Banca Catalana estava a punt d‘anunciar la bancarrota, cosa immediatament desmentida per altres mitjans. Era una punyalada de mort. Què cal fer si t‘anuncien que estàs a punt de perdre els estalvis de tota la vida? Ja podeu anar desmentint. Les retirades de diners van precipitar l‘ensorrament de la institució. Després es van presentar els fiscals d‘Espanya buscant amb lupa les transgressions horroroses que sens dubte en Pujol i els seus successors per força haurien comès. Només calia burxar i ja ho trobarien. Tenien tot el temps que fes falta. Busca i trobaràs. Sobretot el crim era que havien usat el banc per projectes catalanistes i no espanyols com fan a Madrid. Es veu que els bancs de Madrid no fan mai res d‘això. Deien que Pujol aniria a la presó, però el Presidente Felipe González, demostrant la indepèndencia de la branca judicial, va manar deixar-ho córrer. Ja havien fet com calia i Pujol era un home tocat que ballaria al vent i hauria d‘agafar-se al poder aguantant . Acabava de perdre un dels elements centrals de les seves ambicions polítiques i el seu projecte ja no podia ser el mateix. A vegades ho saben fer a Madrid. I potser a Madrid encara no en tenien prou.
Els homes no tenim dret a jutjar a ningú. Tothom és com és i fa com pot. Però fent una crònica històrica, cal destacar les bones obres i separar-les de les dolentes. Als EUA hom parla molt de certes barbaritats (amb òptica actual) fetes pels gloriosos pares fundadors de la república, als que devem i venerem tant. Àngels i Dimonis, blancs i negres, sol i ombra… cal recordar-los per separat. Hi ha gent que diu que volen exposar males obres, però el que volen és emmascarar les bones.
I si teniu una petita infecció a la pell, no dubteu en usar el Neosporin, que no té res a veure amb la política i està bé de preu i va molt bé. No en sé res, però dubto molt que els Pujols actualment en cobrin res.
Joan Gil