Els EUA són diferents

Molts que tenim anys hem estat sovint estabornits per l’horror, barbàrie i la crueltat de les guerres interminables que tots hem vist entre molts països del món, potser recordant a casa la guerra i la postguerra franquista i oblidant que la guerra no és mai la resposta. Quan en veiem una no és qüestió d’estar a favor o en contra d’un dels combatents, sinó en contra de tots els qui els van enviar a la mort i a favor de negociacions i acords de pau. El cas d’Israel i els Palestins és particularment cruel i difícil de resoldre, i fins i tot difícil i llarg d’explicar. El Sionisme fou un moviment originat a Europa a mig segle XIX preconitzant el retorn dels ciutadans jueus a l’antiga Palestina per colonitzar-la. El moviment es va enfortir moltíssim, com era natural, amb el salvatgisme inhumà de la persecució antisemítica hitleriana i els camps d’aniquilació. El somni de l’emigració a Palestina va esdevenir una necessitat, però Palestina ja estava inhabitada per àrabs des de feia segles, sobretot Palestinencs, que no volien marxar i a mes tot estava sota l’autoritat colonial britànica. Una lluita cruel entre els dos pobles va començar i els anglesos aviat en van tenir prou, retirant-se i deixant el cas a les noves Nacions Unides, les quals en 1948 van pronunciar una partició bastant irracional entre les dues nacions, que com era d’esperar, no es conformaven amb la partició. La guerra per la independència jueva contra la feble coalició àrab va esclatar i fou guanyada en 1949 pels jueus. El preu pagat pels Palestins fou terrible. Molts foren expulsats de la llar ancestral a l’estranger, a camps de refugiats que segueixen existint i estant encara tractant de retornar. Molts van morit, van perdre les cases, les memòries  i la terra per sempre, a més dels fills i marits. Vet aquí que al món sovint hi ha coses difícils de resoldre. Els uns recordaven l’Holocaust, els altres la pèrdua de la llar ancestral. En un cas així, preveient com el cas acabaria, les Nacions Unides o els Estats Units s’hi haurien hagut de ficar i establir la pau, però els Estats Units van triar enlloc enviar armes i molts diners a Israel i reprimir els Palestins. Aquesta política unilateralment pro-israeliana fou iniciada pel President Harry Truman i no ha parat de crèixer. Nous desastres esperarien aviat als  àrabs. En la Guerra dels Sis Dies (1967) van perdre l’altra meitat de Jerusalem, tot el Banc Oest de Palestina (conegut com  Cisjordània), la franja de Gaza, el territori siri de l’Alt Golan, i tota la península egípcia del Sinaí. A més amb la protecció transparent dels EUA els Israelians van introduir i repetir combats humiliants, lluites i petites invasions  burlesques constants. Després de la guerra de Yom Kippur en 1973, que va acabar una miqueta millor pels àrabs, Egipte va reconèixer Israel i signar un tractat de pau, recuperant el Sinaí. Encara hi va haver una altra guerra molt dolenta i cruel contra el Líban en 2006. Israel havia esdevingut un gegant invencible gràcies al suport militar i econòmic dels EUA. Fins ara entre 1946 i 2023, Israel ha rebut un total de 260 mil milions de $ del Tresor americà. En l’actualitat el govern d’Israel rep 3.3 mil milions anuals, per temps indefinit, i Biden acaba d’afegir-hi una nova donació de 20 mil milions més, gairebé tot per armes de destrucció (com si en faltessin a l’Orient Mig). Cal afegir que els EUA havien negat a Israel bombes atòmiques en temps de Kennedy però ells hi van treballar i reeixir, establint en els anys finals de l’Apartheid de Sud-Africa una cooperació, possiblement per tenir un lloc on poder fer assaigs i explotar bombes. Al final de l’Apartheid, el President Clinton va exigir al darrer President blanc Sud-Africà la dissolució del projecte i el govern va obeir. Segons sembla, Israel compta actualment amb unes 80 o 90 bombes nuclears, i hom no en sap gaire més.

La qüestió de la realitat política d’Israel ha estat molt poc discutida i es poc coneguda,  però és probablement central. Durant el començament del Sionisme, molts jueus havien afavorit formes de socialisme radical i de fet després de la independència, el país fou governat alguns anys pel Labor, el partit socialista que va introduir moltes formes de col·lectivisme com els Kibuz i ideologies d’esquerra. Ben-Gurion fou l’home d’aquest període i l’economia es va desenvolupar bé gràcies en part a les grans indemnitzacions pagades per l’Alemanya de l’Oest i amb figures notables, com Golda Meir. Tot s’acabaria en 1977 amb l’accés al poder de Menachem Begin, un antic líder dels terroristes que van lluitar contra Anglaterra, que va establir a la nació el primer govern Likud, en aquells temps de moment Centre-Dreta, però que poc a poc aniria patinant fortament cap a la dreta, on el Likud i el seu líder “Bibi” Netanyahu poc a poc van convertir Israel en un país de dreta cada dia mes radical, arrogant, militaritzat, i profundament anti-palestí. La veritat és que els governs socialistes previs ja havien començat a promoure les colònies jueves dintre de Palestina (que no han deixat de créixer i ara ocupen la gairebé majoria del territori palestí, a més creuat per carreteres que poden ser usades només per israelians, amb tota l’aigua i electricitat que volen i amb residents perillosos que usen violència, mals tractes i sovint assassinats contra els Palestins, que també poden ser empresonats (o morts) amb poques esperances de justícia. Hi ha altres Palestins que són ciutadans d’Israel però no tenen gaire drets o esperances. Netanyahu, un home sovint acusat de corrupció i capaç dels equilibris polítics més inimaginables per evitar judicis, s’oposa radicalment a un estat palestí i en canvi segueix repetint que els Palestins no reconeixen el dret Israelià d’existir, com si ell reconegués el mateix dret als Palestins. Els petits partits d’extrema dreta que el mantenen al poder, són encara més violents demanant l’expulsió de tots els àrabs i n’hi ha que promouen la violència al territori ocupat de Palestina, fins i tot distribuint de franc armes entre els colons israelians. Incomprensiblement, Republicans del Congrés han invitat Netanyahu quatre vegades a Washington a donar discursos polítics al Congrés sovint atacant principis del govern legítim americà. (Estava molt indignat que Obama volia firmar un tractat amb Iran).

Potser algú es pregunta d’on ha sortit aquest pes tan gran israelià dintre la política nord-americana? Hi ha una cosa que és important encara que en aquest moment sembla haver renunciat a la glòria i visibilitat del passat, que és l’organització AIPAC, (American-Israel Comitè d’Acció Pública. Qui vulgui pot mirar el Web AIPAC.org, que abans era molt explícit afirmant la necessitat d’educar els polítics i ciutadans Americans sobre el significat i necessitats d’Israel. Abans organitzaven mítings polítics enormes, amb discursos del President i dels polítics més importants, però ara cal trobar una app per saber què fan. No és difícil explicar-ho pero és fàcil d’entendre: com que el problema més gran dels polítics americans és trobar diners per la campanya de reelecció que pot ser caríssima (diuen que Trump i la Kamala Harris ja tenen a la butxaca uns $300 milions, i molts Senadors en necessiten també molts) i com que els diners venen nomes de subscripcions populars o de donacions de grans multimilionaris, és natural que els aspirants a ser elegits els busquin. Abans la gent de l’AIPAC invitaven candidats a una entrevista i els donaven una nota revelant si eren prou amics d’Israel o no. L’AIPAC en aquells temps (ara no ho sé) no donava diners; el que feia era donar noms de milionaris disposats a ajudar a candidats amb bona nota d’aprovat. En l’actualitat, sí que AIPAC dona diners i els dediquen sobre tot a ajudar gent per fer fora adversaris polítics amb una bona campanya. Aquest any ja ho han fet exitosament amb diputats que s’interessaven pels Palestins, i això que eren només les primàries. Quants diners oferiran quan s’acosti l’elecció? Que el lector tingui en compte que res d’això és il·legal i que ni poden ni volen amagar-ho.

Conclusió Final. La fundació d’Israel fou molt complicada i és difícil fer justícia a tothom. És que ningú va reconèixer a temps com de malament anaven les coses? Israel havia caigut en les mans de partits d’extrema dreta dirigits per un polític aventurer i perillós com Netanyahu, mentre que entre els Palestins és difícil trobar actualment personalitats esperançadores. Els Jueus i els Palestins són éssers humans vius amb drets i aspiracions. Sembla que el govern federal dels EUA hauria de trobar una sortida justa i humana diferent de regalar tones d’armes perilloses.

Una de les coses més desagradables que feia o potser encara fa AIPAC és anomenar a tothom que criticava Israel un “anti-semita” i encara ho fan amb qui intenta parlar de Palestins. Doncs no: hi ha tristament molts anti-semites verdaders pel món. Fa uns dies vaig veure a la TV un jove amb un ganivet a la ma que sense cap raó atacava tres joves jueus amb vestits típics que anaven pel carrer parlant entre ells; hi ha temples (sinagogues) que han estat atacats amb bombes i explosius; hi ha ciutadans jueus que han estat assassinats. Això sí que és verdader anti-semitisme. I cal considerar també que hi ha molts jueus dintre i fora d’Israel que estan contra les actuacions de l’extrema dreta i la guerra i ara han d’aguantar que molta gent només degut a la seva religió els molesti sense preocupar-se de què pensen.

Joan Gil

Tags: Anti-Semitisme and Zionism, Israel, Jews, Middle East wars, Palestinians, US POLITICS IN ISRAEL

Escrit el Divendres 27 d’octubre a les 15.oo

La Guerra entre Hamàs i Israel

La tragèdia continua el seu curs. Darrerament hem tingut algunes notícies de coses abans desconegudes. Una es refereix al propòsit dels dos vaixells de guerra dels EUA estacionats davant la costa. És una mesura de seguretat perquè el govern israelià, ansiós d’envair el Nord de Gaza dient que no volia deixar escapar ni un sol membre de Hamàs, havia concentrat gairebé tot el seu exèrcit davant la frontera de Gaza, deixant desprotegit tot el mig del territori israelià, que quedaria indefens si els de Hezbollah decidien atacar des del Nord (cosa que per ara sembla poc probable).

Els israelians se senten molestos per l’alliberació de quatre ostatges d’arrels nord-americanes. Ningú sap exactament quants son, potser fins 200, tots sotmesos a la falta de medicines, gasolina, aigua, internet, i menjar. El problema és que les declaracions d’ostatges alliberats rarament es conformen amb la visió sinistra que el govern promou. Una de les senyores alliberades va arribar a dir que els seus guàrdies havien estat gent molt amable, mentre que el govern segueix descrivint-los com monstres. És la famosa síndrome d’Estocolm. L’exèrcit no vol que siguin rescatats per ningú més que per ells i sols observant les circumstàncies dictades pels israelians. En canvi, sembla que els nord-americans, amb més experiència sí que volen parlar amb Hamàs sobretot sobre la seva gent. La relació internacional dels governs amb les famílies dels ostatges acaba sovint sent molt dolenta. Israel es nega a negociar amb gent d’Hamàs, contra l’opinió americana, i no veu cap diferència entre qualsevol resident de Gaza i Hamàs i per això, sense presions nord-americans, haurien volgut fer un assalt brutal contra Gaza sense distingir entre  militants i ciutadans normals. Creien també que podien acabar totalment amb tots els membres de Hamàs per sempre, però això ni els Americans ho han aconseguit mai.

Els Estats Units segueixen negociant secretament per evitar-ho. El President Biden i el Secretari Blinken van lluitar per evitar que Israel fes una invasió prematura del Nord de Gaza, justificada sempre per la necessitat única d’extirpar i aniquilar els de Hamàs totalment. Encara no se sap de quants militars disposa Hamàs,  però segur que no arribaven als 1.5 milions  de Palestins tancats a Gaza del Nord, que amb tota seguretat en haurien de patir molt. Avisats, els Israelians van respondre que el problema era acabar amb Hamas, i prou més perquè havien assassinat al menys 1,200 israelians. Igualment es van oposar a alçar o afeblir les mesures del bloqueig total sense pietat, afectant l’aigua, el carburant, el menjar, l’electricitat, l’Internet i els medicaments. Tràgicament no creien possible distingir entre els civils i els insurgents i van acabar autoritzant només l’entrada d’un contingent màxim de 20 camions amb ajuts, però en cap cas amb gasolina de cap mena (perquè Hamas la robaria). L’ONU feia notar que en temps de pau, Gaza n’havia  necessitat 100. I així es van quedar els Hospitals, ambulàncies i maquinària per recobrar víctimes dels bombardeigs diaris nocturns sense electricitat, ni policia  i molt poca aigua o menjar, molts palestins dormint als carrers de Gaza sobre rocs i sense mantes. S’han vist coses terribles a les teles estrangeres: un home assegut al seient de darrere d’una moto amb un nen mort ficat a un sac, buscant un lloc per poder enterrar-lo; una dona a punt de donar a llum plorant que no sols no podia anar a l’Hospital, ni tan sols trobar veïnes per ajudar-la; vistes desoladores de carrers reduïts a runes sense eines ni treballadors, on era impossible desenterrar o ajudar les víctimes… Biden sembla haver-los convençut que moltes d’aquestes coses eren crims de guerra, i van afluixar, però molt poc. Avui mateix hem sentit als mitjans que Israel, no obstant la pressió nord-americana, ha començat a enviar missions de l’exèrcit per terra cap a Gaza, que semblen desembocar en una invasió total ja en marxa, o almenys s’hi sembla.  I què  volen fer quan hagin acabat amb Hamàs? Un gran misteri de molta conseqüència

Aquest brutal incident ha tornat a despertar a molts llocs l’interès pel futur dels Palestins. Hi ha, pel món més que per Amèrica qui simplement veu que amb l’estat de fet de les colònies de jueus ultraortodoxos ja establerts a Transjordània, el petit terreny que queda lliure  de l’estat d’opressió patit per la violència policial i pels mals tractes i amenaces dels residents colonistes ultraortodoxos, la repetició del Tractat d’Oslo amb la creació de dos estats separats ja ha esdevingut impossible. Què cal fer, doncs? Els de Natanyahu havien anar preparant el camí cap a la dissolució de la poca Palestina que queda i probablement també l’expulsió dels residents. Ell no ho ha dit mai, però es va oposar al Tractat d’Oslo firmat pel Primer Ministre assassinat per un ultra, Y. Rabin i ha estat molt sovint aliat amb la dreta extrema  que en parlava sempre en la llengua hebrea als llocs públics que els visitants i estrangers no entenien. Els EUA s’hi queixaven de tant en tant, però seguien pagant a Israel les subvencions militars  i ajut militar que ells demanaven. I segons informació publicada per l’Institut Hudson, un conseller extern de l’exèrcit  nord-americà, Israel disposa actualment d’unes 90 bombes atòmiques.  En Biden segueix dient en públic que ell suporta incondicionalment l’Estat d’Israel amb la seva defensa necessària però afegeix el desig d’una solució acceptable al problema palestí, un problema que molts jutgen ja insoluble, com si els palestins ja haguèssin perdut el tren. Molts veuen difícil que el Govern estatunidenc pugui proposar res acceptable i útil,  i el país queda  sota la protecció insuperable dels EUA. Fa uns dies membres de les dues Cambres del Congrés han expressat suport incondicional a Israel i el desig que aviat el Congrés  pugui aprovar els bilions de $ oferts pel President, quan la revisió del pressupost federal hagi acabat.

La Guerra d’Ucraïna

La gent de moment no hi pensa gaire, però el President hi vol enviar una injecció forta de dólars  i a més ha decidit enviar a Ucraïna coets capaços d’atançar punts molt llunyans de les seves fronteres (vol dir Rússia). La premsa darrerament també en parla poc, però alguna coseta sí que es publica. Sembla que l’ empenta del contraatac ha acabat. Van dir una vegada que havien penetrat algun punt de la muralla russa de defensa però es referien a  forats molt petits pels quals no passarien tancs ni màquines de guerra. Darrerement s’ha sentit parlar que havien obert un forat gros al punt més desitjat per poder tallar i separar l’entrada per terra a Crimea des del territori ocupat pels russos Però encara quedaven al davant dues barreres més per passar i en qualsevol cas no se’n ha sentit parlar més i sembla que el dur Hivern ja està massa prop Els russos han recuperat alguns territoris guanyats ocupats abans per Ucraïna i alguns altres que estaven fins fa poc en possessió d’Ucraïna. Sembla que algunes veus ja suggereixen la possibilitat de parlar amb Russia d’ una solució. En qualsevol cas, a la Cambra de Representats sembla que no en volen saber res i que els temes dels subsidis a Ucraïna i Israel s’haurien de separar de qüestions purament domèstiques.

Joan Gil

http://joangil.pubsitepro.com

NOTA: He notat amb consternació que fins fa poc el text del darrer apunt contenia errors gramaticals, degut a que no havia pogut passar el text per l’ordenador de taula que utilitzo per evitar-ho.  Després d’assegurar-vos que la culpa no era meva, em plau agraïr l’atenció.

Tags: guerra contra Hamàs, Israel, Palestina, President Biden

Tags: Gaza, Hamas, Israel, Palestins, refugiats, violència