Els EUA són diferents

Tothom ho va veure i sentir fa poc : el Sr Sánchez s’havia equivocat, creient que els fiscals estaven sotmesos a la seva autoritat. Havia dit el contrari poc abans demanant crèdit per la monstruosa repetició de les ordres de detenció europees contra els nostres exiliats. I a la TV fins i tot havia somrigut, orgullós. Després algú li va dir que calia corregir-se, perquè els fiscals eren independents (gran sorpresa), i ho va fer.

Va descobrir el resident de la Moncloa que els fiscals teòricament son independents abans o després d’obtenir les sentències d’empresonament contra els nostres presos polítics i les euroordres? Hi ha algun que s’ho cregui de debò que ell no mana res als seus subalterns? No obstant ser Catalunya el seu problema principal, en parla com a amo colonial sense molestar-se a discutir-ho abans amb els seus subalterns fidelíssims a Catalunya. Té certa semblança amb Rajoy. Tot ho  vol decidir ell tot sol.

 Nomenament de Fiscals i Jutges

Hi ha una diferència molt considerable entre tots dos, perquè els jutges un cop triats sí que son independents mentre que els fiscals queden fatalment sotmesos als seus superiors que sovint els poden utilitzar per motivacions polítiques inconfessables. Triar un jutge en canvi és com disparar un coet de focs artificials encenent la metxa. Ja ni cal ni s’hi pot fer res més. Triat per la seva natura i inclinacions, el coet pujarà en la direcció que vol, farà jocs artificials i alguna vegada caurà a terra fent mal a algú o calant foc. És així com es reconeix si ha estat ben o mal triat. Els del PP i PSOE saben o esperen  com acabarà.

Hi ha hagut sempre discussions sobre el millor mètode de triar jutges. Als Estats de la Unió Nord-americana tant els jutges com els fiscals son triats de llistes de partit (sovint amb candidatures úniques i concertades) pel poble votant durant eleccions generals, sovint cada quatre anys, cosa que els fa sensibles a l’opinió popular. Els fiscals i fins i tot el Ministre de Justícia de l’Estat (“Attorney General“) son elegits a tots els Estats que jo conec també al  mateix temps , i el Governador  ni tria ni els poc tocar. Amb els Federals és diferent: El Ministre de Justícia dels EUA (“Attorney General, sovint anomenat “el General“) és triat pel President però ha de ser confirmat pel Senat (no per la Cambra de Representants) després d’una examinació i debat públics. Els jutges federals, inclosos els Suprems, igual: han de ser confirmats (i poden ser destituïts) només pel Senat, altrament estan nomenats per tota la vida. Els fiscals federals son triats en canvi només pel “General“.  Esdevenir Federal Attorney for the Southern District of New York, que vol dir Fiscal Federal per la ciutat de Nova York, és potser el càrrec més important al que pot aspirar un advocat americà (degut a la Màfia, Wall Street, financers i supermilionaris locals) i en general es substituït per cada nou General o Administració federal.

Dir que tot això no té res a veure amb la política, només fa riure, però és molt diferent de com van les coses a Espanya perquè les qualificacions dels candidats estan sotmeses a escrutini públic i sovint a discussió  i la desició final la fa el Senat en públic.  Hi ha jutges conservadors i progressius, però tots respecten la llei. I sobretot, son gent de prestigi provat i no han estat triats en secret pel partit governant.

Per entendre el problema dels fiscals, cal estudiar sèries televisives nord-americanes

N’hi ha hagut moltes i molt bones (però no totes) que ho ensenyen clarament. No sé si hom les ha vist a Catalunya ni amb quins noms traduïts. Jo anomenaria Hill Street Blues, NYPD Blues, Blue Bloods i sobretot la immortal Law and Order. A  Billions l’Attorney General dels EUA i el Fiscal Federal de Nova York es passen episodis  conspirant per ficar l’altre a la presó.

També hi ha films que tracten bé del tema i ara que fan tants programes ensenyant crims verdaders, alguns expliquen la situació dels fiscals. Oi que a Espanya no fan films d’aquests?

Els fiscals per descomptat, com els metges, estan obligats a complir la llei però aquí s’acaba la similitud. Els fiscals assistents que fan la feina han de demanar permís i  explicar quines intencions tenen al Fiscal elegit pel poble que aviat s’haurà de presentar a la reelecció i probablement té opinions personals sobre incidents públics que han sortit als diaris i com pot ser vist pels votants. Rep pressions de gent poderosa amb la que es tracta i que podrien retirar diners necessitats per la reelecció o fer aparèixer articles desfavorables als diaris. Sovint els assistents interpreten la llei o la Constitució de forma diferent, sense la unanimitat sospitosa dels constitucionalistes espanyols. N’hi ha que han estat avisats per un jutge sobre quines coses ell tolera o no. Però sobretot els fiscals tenen discreció, que vol dir que alguna vegada poden triar què volen fer. La raó més freqüent per no voler processar és que els sembla que no tenen prou proves per convèncer el jurat o que els seus testimonis no son dignes de crèdit, O que el resultat podria ser injust o excessiu. I si no es poden negar a processar, poden aflujar, reduint la seva càrrega i llenguatge contra els acusats.

I els polítics? A una de les darreres Blue Bloods, el Governador de Nova York es presenta a l’oficina de la fiscal Erin amb exigències. A més tant ella com el seu pare que és el cap de la policia pateixen trobades desagradables amb l’alcalde. Al darrer episodi el nou Alcalde de Nova York crida l’Erin per fer-li saber que el Fiscal de Manhattan  no li agrada (dona massa drets  als criminals) i que vol que es presenti ella a la propera elecció per substituir  el seu cap. I tractar amb gent elegida i rica es sempre difícil i perillós. I sovint es preocupen molt de la premsa, que vol dir de les opinions del poble votant.

Però el que no hi ha es un governant únic donant ordres directes d’escriure euroordres de detenció contra adversaris polítics i probablement la majoria de fiscals o jutges americans s’hi negarien o dimitirien i ho farien públic. Hom pot sobreviure i treballar molt bé en un ambient subjecte to moltes influencies i autoritats (com Andorra amb els dos co-prínceps) però sembla impossible resistir les ordres d’un sol home com Franco o Hitler, o com qui estigui a la Moncloa.

Joan Gil

Tags: Autonomia dels fiscals, Eleccio dels jutges, Euroordres, Independència judicial, Pedro Sánchez

Sempre m’ha agradat sentir notícies per la ràdio i com milions de Nord-Americans això ho faig escoltant l’emissora local de la National Public Radio (NPR). Durant el dia llegeixen un butlletí cada hora pero al vespre o la nit el que fan és difondre les notícies de la BBC cada mitja hora. Fa dos dies em van fer gràcia quan anunciaven el judici imminent a Madrid. El locutor va llegir un resum objectiu del projecte i la locutora, gairebé esverada el va interrompre: “Sedició? Rebel·lió? Això sona medieval!” El seu company gairebé va riure, encara que no hi havia res per riure. Avui, dia 12 han tornat a dedicar al tema un comentari molt llarg. El tema de la independència de Catalunya ha tornat a ser discutit. Segur que no és el que volien a Madrid.

Avui hi han tornat, explicant que una manifestació de l’extrema dreta acusava el Primer Ministre de traïció! Com es menja això? Encara no li ha dit ningú ni a Trump.

Aquest judici és un dels disbarats més absurds comès per Espanya d’ençà de la fi de la Dictadura feixista. Com els Americans diuen, s’han disparat un tret al peu. Han oblidat com van acabar les acusacions de rebel·lió i sedició presentades pel Jutge Llarena a Europa? Es pensa que algú fora del país ho acceptaria aquesta vegada? Si tinguéssin seny haurien publicat una Amnistia total per protegir la reputació del seu país i evitar el ridícul de la Judicatura. En canvi, amb aquest judici tan espectacular davant de corresponsals de tot el món s’han ficat tots sols en un embolic que ni sabran ni podran resoldre. El cas té una certa similaritat amb els “show trials” stalinistes. Només que enlloc de riure, com el món farà, nosaltres ens hem de preocupar pel benestar i la llibertat dels nostres 12 presos polítics, empresonats per haver fet allò que el seu poble volia. I el món veurà Espanya com un país a punt de caure una altra vegada en les urpes d’extremistes com Polònia, Hongria i potser aviat molts d’altres, sobretot França.

La independència judicial només vol dir que els jutges tenen el poder de dir com volen. En general qüestions civils i criminals es resolen bé a tot arreu. Casos polítics són sempre diferents, perquè els jutges van ser triats per la seva forma de pensar, una inversió molt segura que no ha canviat ni canviarà mai.

El PSOE no té un passat històric clarament democràtic. Vell con és, aquest partit no ha aconseguit produir cap figura política memorable o admirada, sobretot el partit que va quedar després que Felipe Gonzàlez eliminés el PSOE històric que havia aguantant més de 40 anys a Tolosa del Llenguadoc Hom recorda el suport a la Dictadura de Primo de Rivera, hi ha moltes coses rares i un fracàs total i tràgic a la Segona República, on de fet no van arribar mal a manar de debò, la catalanofòbia de sempre i ara, en els nostres dies amb el seu 155 han eliminat d’un cop tots els drets civils i democràtics de set milions i mig de Catalans, manant a

ls diputats de la seva agrupació local a Catalunya a afegir-s’hi. Ja fa temps que malgrat el nom, no són ni socialistes ni obrers, sinó que es presenten com un partit capitalista i globalitzador de Centre Dreta

I ara s’han equivocat i hauran de pagar un preu

Joan Gil

Tags: Independència judicial, judici a Madrid

Malgrat tot, el totpoderós Donald Trump no ha aconseguit aturar la investigació del fiscal especial Mueller sobre els seus tractes electorals probablement il·legals amb Rússia, i probablement serà citat pels seus intents d’aturar o desvirtuar la investigació (obstrucció.) I molts jutges federals han aturat algunes de les seves accions més malignes i un li ha manat reunir els nens d’immigrants amb els pares (cosa que està obeint a desgrat i només en part, havent deportat ja pares adults al país d’origin sense els nens i ha perdu els papers d‘uns 700 casos) En canvi, a l’estat espanyol, jutges com Llarena i Lamela, creient- ser sobirans es tiren tots sols damunt polítics elegits catalans pacífics, i els tanquen a la presó permetent molt poca defensa. Potser servirà d’alguna cosa preguntar-se com és que hi ha coses que passen a Espanya i no podrien passar mai als EUA. La resposta en el fons és simplement que els pares fundadors dels EUA van escriure una Constitució fantàstica que ja dura més de 200 anys que protegeix els drets i la llibertat de tothom, mentre que la mediocre Constitució espanyola el 1973 , una de les 8 oficials (n’hi ha hagut més, com la de la República Federal Espanyola que la web del Congrés intencionalment ignora). Foren moltes i molt dolentes per arribar  o adesenvolupar un espai propi en un enllarg de mig segle. Però cal aclarir detalls. Sembla com si l‘estat no fos capaç d‘aprendre res.

Independència judicial, teoria o realitat?

Teòricament, els jutges formen un de tres braços independents de l’estat. Els fiscals en canvi són membres de l’ecutiuperò no pas els fiscals que són part de l’executiu i estan molt subjectes al perill de destitució fulminant i a les pressions polítiques i financeres. La seva obligació és imposar i seguir només la llei, però a vegades ho tenen negre. Als EUA el Fiscal General és el verdader ministre de justícia. Molts fiscals, ordinaris o extraordinaris com Mueller han pogut sobreviure intents descarats de ser destituïts, cosa que Trump sens dubte té poder per fer-ho però sembla que fins ara ha seguit el consell seus advocats i no ha fet una cosa tan perillosa, que va costar el càrrec al President Richard Nixon durant la investigació del Watergate. Li podria costar el càrrec també a Trump?

I els jutges què fan? Per poder ser independent, un cos ha de ser elegit independentment i han de tenir la llibertat de plantar cara a qui sigui. Els jutges federals són proposats al Senat per l’administració, han de ser examinats en públic per un comité i confirmats en sessió plenària del Senat. Només poden ser destituïts en un judici públic al Senat, similar a l’impeachment del President. Fa molts anys del darrer cas.

Els jutges de primera instància, apel·lació i del Tribunal Suprem estatal i el Fiscal General de tots els estats, que és sempre el ministre de Justícia, han de ser elegits pel poble sovint al mateix temps que el Governador i alguna vegada el titular acaba obligat a fer campanya. Fins al final del seu termini, tenen una feina bastant segura.  Aquí a Texas i a Califòrnia i probablement a tots els estats, es permeten votacions per destituir jutges durant la pròxima elecció. (Es diu oficialment un recall i per fer-ho només cal reunir prou firmes. No estaria be que això es pogués fer en certs casos recents a Espanya? Fa unes setmanes durant les eleccions primàries els votants d’un districte californià van destituir un jutge per haver imposat una pena massa lleugera a un home que havia violat una dona inconscient. Què passaria als jutges de la Manada si això es pogués fer a Espanya?

Ha entés algun lector què cal fer a Espanya per esdevenir jutge? Ja he explicat què cal fer als EUA. Hi ha sempre opinions sobre el mètode de tria per vot secret, i tot i els homes rarament fem coses que acaben sortint perfectes. Jo afegiria una altra famosa dita de Winston Churchill: “La democràcia és la pitjor forma de govern que hi ha… excepte per totes les altres”

Els jutges no haurien d’investigar res

A l’estat se segueix el model francès del jutge instructor, deixant de banda que un investigador no és ni pot ser mai neutral. El mètode estava vist com un mecanisme progressiu. Investigacions crimals als EUA les fan la policia i els fiscals sense participació de cap jutge. La missió del jutge és seure a la taula, escoltar què diuen els fiscals i altres investigadors, escoltar l’acusat i els seus advocats i decidir qui té raó. És el millor sistema perquè el jutge no ha d’avaluar la qualitat de la seva pròpia investigació i pot reconèixer i fer respectar els drets de tothom. A Espanya el jutge és tot sol un delator, fa una investigació desigual intolerable i dicta sentències seguint i respectant només l’opinió pròpia. Al final  del procés, si l’acusat acaba declarat culpable per un jurat, el jutge, després de sol·licitar i rebre opinions  dels afectats i víctimes, imposa una sentència. En dictant la pena imposada cal recordar que la llei indica una duració de pena amb un marge considerable. Diguem per exemple que el càstig d’un cert crim ha de ser un mínim de cinc anys i un màxim de quinze. Aquí sí que el jutge té espai.Un jutge així, que no pot en general ni ser destituït ni fer carrera, sí que és independent. El dret d’un acusat a ser jutjat per un jurat del seus “peers” (gent comparable a ell) està fixat a la Constitució federal i és intocable. L’acusat, si vol i pensa que li convé, pot renunciar al jurat i sotmetre’s a un procés davant un sol jutge sense jurat. La sentència del primer tribunal no pot ser canviada per ningú en cap cas. Els tribunals més alts podrien en canvi manar al tribunal de primera instància repetir el judici. Però cap instància per alta que sigui pot canviar la decisió del tribunal original.

Amb els jutges espanyols el que passa és que els jutges superiors són triats coneixent el seu pensament i afiliacions i quan troben o se’ls dona un objectiu ja saben interpretar la llei com cal. Diguem que un ciutadà té llops que viuen a una gàbia. El propietari fica un conillet viu a la mateixa gàbia. Oi que no cal donar instruccions als llops. És així com la inpendència judicial teòrica s’esfondra.

Una altra absurditat del segle XIX que persisteix és l’aixecament de  cadàvers pel jutge d’instrucció. A països més adelantsdela tatat

Torno a repetir que en la immensa majoria de casos els tribunals d’apel·lació o suprem tant federals com estatals mai poden canviar una sentència. Un home trobat culpable per un jurat no pot ser declarat innocent per altres jutges. Ells es limiten a mirar si les lleis van ser respectades i ben interpretades i si l’acusat va rebre els seus drets constitucionals, i va tenir un advocat competent i el jutge va fer respectar les regles sense afavorir o perjudicar ningú. Si creuen que això ha passat, el que fan és identificar el problema i manar que el judici sigui repetit. Cal considerar a més que a diferència d’Espanya les atribucions dels estats i el govern federal són exclusives. Cap jutge federal pot ficar-se en un cas estatal si no és que els advocats defensors al·leguin violació de drets constitucionals de l’acusat.

Hem llegit sovint a la premsa que el tribunal Suprem federal s’ha negat a suspendre una execució. Cal entendre que el Suprem federal només pot acceptar al·legacions d’abús, representació legal incompetent o violació de drets, o que el procés fou mal fet, però en cap cas vol dir que el condemnat és innocent, perquè no tenen dret a declarar innocent un home que un jurat ha trobat culpable. Un Justícia Suprem encara en funcions, va espetat un cop a un advocat que si l’acusat era innocent o no, no tenia res a veure amb ells. En rars casos, el que poden fer també és manar que el judici es repeteixi.

Parlen molt de reformar la constitució actual de l’estat que estaria molt bé, però en vista dels esdeveniments recents que els nostres representants legítims i elegits estan patint, el que més caldria seria reformar el sistema judicial per acabar amb els nomenaments a les fosques i sobretot per acabar amb els jutges investigadors. Un jutge, per ser independent, ha de ser neutral, limitant-se a escoltar les parts abans de manar res i els investigadors no en són ni en poden ser mai. És una professió diferent.Com pot un home investigar un adversari polític, escoltar breument un advocat defensor i jutjar la seva pròpia investigació? El principi de la democràcia, igualtat de drets i protecció legal està en joc.

Un altre mecanisme propi del segle XIX és l’aixecament de cadàvers per un jutge d’instrucció. Què hi entén un jutge? Als països més civilitzats la policia sola pren control de l’escena d’un crim buscant proves i indicis. Si els sembla d’interès poden fer venir al lloc un metge forense. Un metge forense ha estudiat 4 anys medicina, ha fet 4 anys de residència a Patologia i dos anys d’internat a un servei forense aprovat. A més ha passat tres examens molt difícils. I els jutges què en saben d’estudiar crims?

Joan Gil

Tags: Drets polítics, Espanya, Independència judicial, Jutges, Tribunal Suprem