Els EUA són diferents

QUI ERA HUGO CHÀVEZ. Contrast amb el seu successor

Un dia memorable per Veneçuela: aquell 5 de Març de 2004 el militar Hugo Chávez va jurar finalment el càrrec de President. Tota  l’esquerra sudamericana va alborar un nou futur. Aquest home fou un polític molt notable que havia estudiat amb horror el destí dels  veneçolans pobres entre els quals havia sortit. Chàvez era un militar de carrera molt interessat en el joc d’escacs i el passat històric del seu pais, protagonitzat per l’heroi de la lluita per la llibertat contra Espanya, Simón Bolívar,  del qual es conservava l’espasa i altres records. Arribaria en Chávez a afegir el now missatge  “República Bolivariana”? Doncs sí. El seu Vice-President, el successor anomenat Nicolàs Maduro fent el contrari que després de la mort el  substituiria, ho va fer gairebé tot malament, fins arribar a esdevenir un dictador cruel, corrupte i criminal.  No obstant en el moment de la mort en Chávez el va nomenar successor seu (potser l’error més gran que va cometre).

Per tota la seva vida, en Chàvez va saber destacar a tot arreu i va arribar com a militar de grau mitjà a l’extrem d’organitzar una sublevació per replaçar l’ordre existent en 1994. Va fallar i Chávez fou empresonat fins 1998 quan va sortir de la presó a continuar la lluita per la pròxima presidència i la realització dels seus somnis. L’èxit s’acostava malgrat l’empresonament. Va aconseguir fer un Referèndum Presidencial en 2004.

El gran moment de Chávez en un breu time d’enorme prosperitat gràcies al petroli fou la designació d’obres i organitzacions al Nord del Pais al llarg de la costa, on la població estava patint gran pobresa i discriminació a diferència dels residents de Caracas que s’ho passaven molt millor. Cal dir que mentre van durar, les obres del Nord van ser un èxit magnífic, i la població va acabar adorant Chávez i el seu socialsme. Com sap tothom, molts pocs èxits duren per sempre i Chàvez va patir al final de la seva vida una crisi econòmica greu que va aturar en sec moltes coses…fins la seva malaltia i mort (quan tot va empitjorar).  Chàvez s’havia fet molt amic d’en Fidel Castro i a Cuba, que visitava sovint i on el drama de la seva mort va començar amb un tumor abdominal mai ben identificat, probablement del colon. Fou operat a Cuba, va rebre quimoteràpia i es va declarar falsament guarit per poc temps, morint probablement aviat a Caracas (hi ha qui creu que fou Havana) el 5 de Març  de 2013, aniverstari de la seva presa de poder i només a l’edat de 58 anys. Una empleada de la seva oficina l’havia trobat plorant desconsoladament damunt la seva taula. Li va explicar “M’estic morint tan aviat i no tinc cap successor preparat a substitur-me”. En Chàvez ho entenia tot i en això tenia moltíssima raó.

Una cosa molt notable era la filosofia de govern de Chàvez. Un dia le havien preguntat en públic si ell era socialista o comunista “Res dels dos” responguè. A ell,no l’interessaven llibres ni teories. Tot el que volia era ajudar a la gent que ho necessitava tan bé com es pogués i prou. No obstant, seguia un nombre de principis importants, sobretot contra el neoliberalisme una teoria de la dreta que sembla afavorir la llibertat individual però accepting també el poder del govern d’intervenir. En canvi, Chàvez acceptava obstant el control governamental dels recursos fonamentals com ara el petroli al seu país. També condemnava pràcticament tota la conducta econòmica dels EUA i en canvi semblava acceptar la propietat mixta del govern i inversors. Ell condemnava  fortament la pivatització d’empreses d’interès públic, tant com la desregularització dels mercats i sobretot qualsevol forma d’individualisme que per ell era la font de la pobresa i la injustícia. Així it tot, hom troba una certa complexitat amb contradictions que deixa, com queda dit, una barreja ideològica dintre del neoliberalisme. En Chàvez volia construir una economia nova i complexa, alternativa, basada en democràcia participant, cooperació Sud-Americana i més intervenció del Govern. També cal nomenar molt favorablement “missions” per proveir atenció sanitària, menjar i educació a tothom. Tot plegat, una barreja molt gran i complexa amb continguts molt diferents sortits de la boca d’un home molt autoritari. No obstant, ell va aconseguir una certa unficació d’ideologia i solidaritat llatino-americana. S’hi podria escriure un llibre molt llarg.

Sobre NICOLÀS MADURO. Un successor molt dolent.

És probablement un home més complicat que admirable. Va començar la seva vida com conductor d’autobús i líder unionista pujant aviat a càrrercs  polítics com ara Ambaixador, Ministre d’Afers Estrangers, president de l’Assemblea Nacional, Vice-President, President i actualmeng resident d’una presó americana a Brooklyn. Fou en Chàvez qui el va fer entrar en la recta final, potser veient-lo en el camí d’un alumne prometedor que li feia promeses, una equivocació greu.

En Maduro va pujar al poder enmig d’una crisi econòmica feta més greu pel bloqueig nord-americà, cada dia més dur, que Maduro apart del suport cubà no tenia gairebé res per combatre. El seu poble patia molt i el govern no podia fer gran cosa. Hi va haver una crisi horrible que va enfortir molt els seus enemics que a més amb el sistema de Chàvez permetien aconseguir sempre la majoria parlamentària i podien molestar però no destituir  al President. Així passarien anys. En Maduro era vist com un dictador cruel i perillòs, sempre envoltat per una guàrdia de seguretat cubana de franc, que ell pagava pels militars com pels mestres cubans amb petroli gratis. Què faran ara els cubans? Finalment, comptant que la  primera elecció de Maduro fou legítima però ni la segona ni la tercera, que eren estafes molt grolleres i transparents.

Hi ha la qüestió de si dirigia o no, com sempre deia Donald Trump, les organitzacions criminals de droguistes que repartirien cocaïna als americans. Cal afegir que la cocaïna ha perdut sens dubte popularitatal EUA. A molts ens sembla que la participació de Maduro en aquest negoci seria més que probable, però que sembla que el govern americà exagera el paper de la cocaïna i la mortalitat atribuïdaa la  participació de Maduro. Ja se les arreglaran quan els advocats comencin a parlar en públic durant el procés de Maduro malgrat la falta d’interés. El President americà actual havia ofert en cartells 25 milions de dòlars a qui donés informació sobre com detenir a Maduro. La detenció de la muller pels militars americans que havien entrat després de matar a trets uns 40 militars cubans de guàrdia a l’exterior del dormitori sembla exagerada. Ja s’ho faran. És transparent que els EUA han  violat lleis internacionals, però pel Sr Maduro poca gent s’interessarà.

========================================

PS. Considereu si us plau que vull afegir una cosa que no té absolutament res a veure amb Veneçuela sinó només amb la República Dominicana, governada per molts anys per un ex-militar corrupte i sense escrúpuls anomenat Rafael Leónidas Trujillo who ruled el país from 1930 until 1961. La capital es feia dir “Ciudad Trujillo” en lloc de Santo Domingo com ara i sempre s’ha dit. En Trujillo, un home força competent en negocis, els va estendre per tota la  RD, fins l’extrem d’esdevenir quasi propietary de tot. Va visitar el seu col·lega Francisco Franco i fins i tot Barcelona on tenia atracat un petit veixell de guerra de propietat seva i li van regalar un cotxe de la Hispano Suiza fet al barri de Sant Andreu. I com va acabar? L ’home, ja vellet, mantenia pel seu esbarjo una casa de nenes jovenetes que anava a visitar secretament a les afores de la “Ciudad Trujillo” molts vespres sense escorta. Un vespre, la CIA, farta de les queixes contra aquest home arribades sota la pressió de governants i funcionaris estrangers, va reunir un equip de quatre tiradors experts al voltant de la carretera on esperaven el retorn del senyor Trujilllo amb un sol xòfer. Així va morir. Darrera  pregunta: qui i com va trobar el cadàver?  Tota la policia i exèrcit van trigar més d’un dia. On estava?  El van trobar: cobert, sota  una pila d’escombreries. Una cita final sovint repetida per Trujillo? Li sabia greu ser poc important al món per haver nascut a un país tan insignificant com the República Dominicana. Si ell fos un Nord-Americà, seria molt més important.

Joan Gil

Tags: Esquerra Americana, Hugo Chavez, Nicolàs Maduro, Relacions amb Cuba

Hi ha als Estats Units una dita famosa en la què tothom creu: El camí de l’Infern està asfaltat amb bones intencions. (the way to Hell is paved with good intentions) El cas d’Hugo Chávez en seria una prova contundent.

Chávez era fill d’una família de classe mitjana nascut a un país amb un dels dipòsits més grans de petroli del món, cap altra industria, producció agrícola massa modesta on hi havia una classe semi-feudal que vivia molt bé sota la influència Nord-Americana. Les ciutats eren pròsperes i vivien bé, els camperols del nord, gens.

Ell volia ser jugador de beisbol i va entrar a l’Escola Militar perquè hi tenien un programa d’entrenament pel beisbol molt bo. Quan es va convèncer que no havia nascut per aquest esport professional, va decidir seguir a l’Escola Militar i va entrar al servei.

Una de les primeres feines fou lluitar i suprimir disturbis al nord i allí va passar una cosa inesperada: la llegenda vol que el seu germà era un dels líders de la revolta de gent pobra i ell  va explicar a l´Hugo i ensenyar com vivien la gent pobre i perquè lluitaven i li va donar per llegir literatura progressista sobre el socialisme, castrisme, comunisme, la lluita contra l’opressió espanyola, Bolívar. En Chávez va quedar impressionat.

Poc temps després esdevingué el líder i organitzador d’una revolta militar d’esquerres feble i mal preparada contra el govern central. Ja detingut, el van obliger a sortir a la tele a fer una crida a la rendició. Característicament hi va afegir les paraules: Por ahora. Va entrar a la presó per dos anys però no fou ni jutjat ni condemnat mai per pressions polítiques i al final un nou President el va indultar. La pròxima vegada Hugo Chávez es faria elegir democràticament President per una gran majoria amb un programa populista d’esquerres.

En que creia en Chávez? Segur que era d’esquerres i deia sempre que el seu amic Fidel Castro era el seu mestre i es posava al costat de tots els governs progressistes que sortien al continent. Engrescava molt a la resistència contra els EUA, cosa que Veneçuela acabaria pagant molt cara. Va fundar una associació nova d’estats diferent alternativa a l’OEA de Washington, que sempre està dominada pel país hegemònic. Va ajudar militarment els rebels Colombians, cosa que a molta gent li va semblar malament. Pel que fa a la seva ideologia, en parlava sovint amb poca consistència i a vegades hom podria dubtar el seu coneixement. A vegades deia que el seu model eren les democràcies socialdemòcrates nord-europees, altres vegades que era un marxista o un leninista, però sempre que era un Bolivarià, perquè l’alliberador era molt progressiu (cosa que els historiadors neguen amb insistència). Un dia en una entrevista se li va acudir dir que ell era un trotskista. Sabia de què parlava?

Personalment l’home tenia un dot per parlar a les multituds extraordinari. Es passava hores parlant a la TV, cantant, ballant o responent preguntes, feia abraçades i petons i al començament fou un polític molt democràtic i molt preocupat pels pobres i la injustícia social. El seu estil democràtic  va patir amb el temps però no va fer torturar o matar ningù. Potser per això segueix tenir gent que l’adoren, sobretot al Nord.

Política

Ell volia fer una revolució social estrictament democràtica però el poder presidencial estava limitat. La seva primera acció fou escriure una altra Constitució donant poders extraordinaris al President i més control dels jutges. Amb el temps es va anar tornant més i més autoritari, amb menys tolerància per la premsa i TV lliures, però el país va mantenir sempre una forma més o menys democràtica de govern. Fou diferent  de Lenin i de Castro.

La seva principal preocupació era ajudar la gent pobre del nord que no treien res del petroli. Però el petroli cada dia produïa més diners. Ell havia manat que la majoria d’accions de les companyies explotadores havia d’estar sempre en mans veneçolanes i així podia dirigir diners al govern (Cal tenir en compte que Chávez no fou acusat mai de corrupció personal, encara que al seu règim en va haver molta).

Amb els diners del petroli ell va construir coses bones com infraestructures, escoles, hospitals, cases, millores de salari, creació de feina. Tothom estava contentíssim al nord. Per tenir mestres va oferir petroli gratis a Cuba a canvi de 20,000 mestres i metges. La millora del nivell educatiu i sanitari i la millora de la literàcia foren extraordinàries. Va oferir petroli molt barat a crèdit als pobres haitians que no li can pagat encara ni un cèntim (perquè no en tenen). Amb les cases d’habitatge que volia construir se li va acudir fer-ne propietaris un comitè de residents, cosa que molt sovint acabava malament. Això no li va sortir bé.

Una cosa que passa molt amb el petroli es que el preu puja i baixa, però el preu de les despeses de les escoles, les subvencions socials i el tractament mèdic no baixa mai. Amb el preu del petroli caient, Chávez no podia seguir cobrint despeses. Sobretot l’acusació principal que se li  pot fer és que ell no va intentar desenvolupar altres indústries o fonts d’ingressos diferents del petroli. El país va seguir sent un monocultiu, en part en mans estrangeres. Poc a poc, els problemes amb l’administració americana anaven pujant de to i la població de dretes benestant que no havia rebut res de la revolució bolivariana s’anava organitzant. Els Word Bank i el Fons Monetari Internacional sota pressió nord-americana li van negar crèdits. Calia imprimir bitllets de banc i amb això venia sempre inflació.

On es va complicar la vida absurdament fou amb el suministre de menjar. Al país calia sempre importar perquè l’agricultura local era fluixa però per importar calien divises i no n’hi havia. Poc a poc van anar apareixent estanteries mig buides als supermercats. En Chávez va declarar que això era el producte dels guanys excessius del sector i va crear una cadena de supermercats estatals (que son els que es veuen buits a la TV en programes anti-chavistes) Per acabar-ho d’arreglar va crear un organisme nacional regulatiu de l’agricultura nacional i catapultam. Els supermercats privats i els estraperlistes segueixen aprovisionant quan i com poden.

Chávez fou diagnosticat amb un càncer rar gairebé intractable quan tenia uns 55 anys a Cuba i després d’una operació va tornar a Caracas dient que estava curat. A un documental recent vaig veure una dona que deia que treballava prop del despatx de Chávez i n’era bona amiga. Diu que un dia va entrar a l’oficina i va trobar plorant tot sol a Chávez que la va abraçar dient que s’estava morint i que els seus ajudants estaven dividits o eren corruptes i acabarien destruint-ho tot. Santa paraula. Es va morir als 57 anys d’edat.

Maduro

Potser buscava intencionalment el pitjor successor que necessitava i va trobar en Nicolás Maduro que li era Vicepresident. Un home sec, d’aspecte poc agradable i amb poca imaginació va iniciar el seu mandat imitant Chávez, cosa molt ridícula i difícil de fer, cantant o ballant en públic i mirant de respondre preguntes. Entretant el preu del petroli va baixar de $100 a $40 i Maduro va haver d’empitjorar la impressió de bitllets de banc, desfermant una inflació horrorosa i desesperant. Els Americans, ara representats per Trump van esdevenir públicament i agressiva hostils, imposant sancions cruels, fomentant una sublevació militar i reconeixent com a president un home poc conegut,amb pocs escrúpols i sense experiència o ideologia coneguda anomenat Guaidó, cosa absurdament obeïda per molts països inclòs el Sr Pedro Sánchez. Guaidó contribuïa al caos tant com podia i exigia l’enderrocament militar del règim. Els jutges Llarena o el Tribunal Suprem espanyol haurien acabat amb tanta sedició i sublevació i Guaidó ja estaria fa temps a la presó. Hi va haver una caiguda de tota la xarxa elèctrica que alguns atribueixen als esforços del Cybercommand nord-americà. Ja fa temps que se sap que això és possible. Trump amenaçava amb un atac militar, que horroritzaria tot el Continent però ningú explica al poble americà l’origen de tot i el paper dels EUA.

Com acabarà?

Evidentment ningú ho sap i de les organitzacions internacionals Maduro no en traurà res. La intervenció a la zona de la Xina, de Rússia, de l’Iran i el suport continuat de Cuba a més de la pujada del preu del petroli sembla tenir una influència favorable sobre la condició i patiment del malaurat poble veneçolà. Noruega, el país sempre mediador de conflictes impossibles, ha convocat una conferència per organitzar alguna mena de transició de cara a restaurar la normalitat interna i alguna mena de pacificació social amb retorn dels milions de veneçolans emigrats.

Bona sort als participants, que la necessiten.

Joan Gil

Tags: Cuba, Hugo Chavez, Maduro, Revolucio pacifica, Veneçuela