09 gen. 2020
La Bandera Catalana Apareix a Hong Kong
Reportatges a la premsa nord-americana indiquen que recentment durant els aldarulls i disturbis que per mes de set mesos segueixen tenint lloc a Hong Kong, hom ha vist alguns manifestants duent la nostra senyera, indicant la seva voluntat d’imitar la lluita de Catalunya per la democràcia i la llibertat contra un enemic poderós. Per descomptat, el nivell de violència tant ciutadana com policial la fractura social amenaçadora que existeix a Hong Kong per ara ens ha estat estalviada, però el cas demostra el ressò i importància de la causa catalana vista al mon. i també certes similituds inesperades. Aproximadament un 20% de la població de 7.5 milions (com Catalunya) està participant de forma activa als aldarulls constants, ignorant el gran perill. Miraculosament, hi ha hagut molts ferits, però cap mort fins ara. La Xina ha enfornat la policia i l’exèrcit a la frontera, però s’ha abstingut d’entrar a Hong Kong.
La raó dels aldarulls
Es difícil entendre-ho, o explicar-ho. En principi és una lluita per la democràcia, perquè l´acord entre el Regne Unit i la RP Xinesa que va tornar la colònia al domini xinès en 1997 establia una Regió Administrativa Especial amb un règim de govern híbrid. Això del govern híbrid voldria dir que uns pocs delegats al Concili d’autogovern son elegits democràticament pel poble, però molts altres son triats i imposats pel dit a Beijing. Amb el temps els xinesos han anat introduint-se a la zona i dominant més i més el govern i l’economia mentre el poble va perdent influència i poder. L’acord vigent amb la RP Xinesa preveu la fi del regim especial i l plena integració de Hong Kong a la RP Xinesa en 2047, que abans semblava molt llunyà. El conflicte va esclatar degut a una llei, ja suprimida, que hauria autoritzat l’extradició a la Xina d’acusats, però el problema verdader era la manca de llibertat i democràcia i l’augment asfixiant i progressiu del poder xinès. Res s´ha acabat amb la derogació d’una llei.
Caldria afegir també a l’anhel de llibertat, ara i en el futur, el sentit d’identitat no xinesa que sembla existir a Hong Kong i l’anticomunisme de grans sectors de la població, que ha conduït a molts ciutadans a optar per alternativa catalana i demanar la independència, cosa mai formulada fins al present.
La qüestió lingüística
Molts se sorprendran llegint això, però el problema, relativament secundari, existeix i és seriós. A la República Popular es parlen, com era d’esperar en un país tan immensament gran, moltes llengües i dialectes. La intenció del govern ha estat sempre imposar el mandarí xinès com a única llengua nacional i de fet hi ha una llei que mana l’estudi obligatori del mandarí a totes les escoles, Hong Kong inclòs. El que passa es que gairebé 95% dels habitants parlen cantonès, una llengua diferent. Els que només parlen el mandarí no la poden entendre, amb un detall curiós : tots dos grups utilitzen els mateixos ideogrames xinesos amb el mateix, o similar significat. O sigui, que pot passar que dues persones no es puguin entendre parlant però poden escriure´s cara a cara i ho entenen tots dos. Tot això és difícil d’entendre per estrangers però diuen que els cantonesos també tenen signes i ideogrames no compartits amb els qui parlen mandarí. La meitat dels ciutadans també parlen l’anglès de l’antiga potència colonial i molts, diguem-ne mandarins, potser la meitat però no tots, han après el cantonès. Hi ha un problema. Molts militants es neguen a parlar un mot de mandarí.
Fractura social
Molts ¨constitucionalistes¨ anti-catalans volen parlar de la fractura social imaginària, provocada intencionalment per ells, que diuen que existeix a Catalunya. Com si tenir altra intenció de vot fos un senyal de divisió!! A Hong Kong, sí que hi ha una fractura gravíssima entre els patriotes de Hong Kong i la minoria partidària de la RP Xinesa. L’assumpte ha creat una mena de paranoia sovint ridícula, sempre intractable. És molt difícil parlar amb un llíder que sempre insistirà en veure papers d’identitat i referències per assegurar-se que no es tracta d’un enemic, un infiltrador o agent de la policia. Si un periodista o visitant intenta iniciar una conversa política, la primera resposta és sempre: I vostè que en pensa? Un periodista nord-americà que parlava nomes mandarí va aconseguir una entrevista amb un banquer molt poderós i famós, naturalment partidari de la Xina. En sentir la primera pregunta, va fer imprimir un article que acabava de publicar a un diari, indicant que ja explicava totes les seves opinions, i prou. L’americà s’ho va llegir i va preguntar si l’home podria aclarir el significat de la seva conclusió que democràcia també requeria saber fer concessions. El banquer, molt irritat, respongué que el periodista no volia fer una entrevista sinó discutir amb ell i li va assenyalar la porta. Els activistes ferits pel carrer es neguen a anar a un hospital per por que els metges i infermeres treballin conjuntament amb el govern central.
Per qui s’estimi la història: recordant Deng Xiaoping
Es molt probable que molts lectors no hagin sentit mai parlar d´aquest senyor, però fou un dels polítics més importants del segle XX.
Nascut com tants comunistes dintre una família benestant, va viure temps a Paris, on es va fer membre del Partit Comunista. Durant la Guerra Civil va demostrar ser un home molt capacitat i intel·ligent i va esdevenir un dels col·laboradors mes íntims de Mao Tzedong. Un Mao ancià i senil, veient amenaces internes al seu regim socialista tan extrem, va desfermar l’anomenada Revolució Cultura, una barbaritat cruel que voldria declarar i solidificar la revolució permanent. Deng va caure. El seu fill més gran fou torturat i llençat a terra des d’un quart pis, quedant en una cadira de rodes. Deng mateix fou desterrat per dos anys a un lloc remot i obligat a treballar de feiner. Va aconseguir tornar a Beijing al cercle poderós de Mao, però va caure en desgràcia immediatament. Mao naturalment no podia viure per sempre i Deng va tornar a la política que aquest cop li donaria el poder absolut sobre tota la República Popular Xinesa, fins el dia de la seva mort en 1997. Recordo la seva visita als EUA. A Filadèlfia, Temple University li va atorgar un Doctorat d’honor que ell va acceptar repetint la famosa bajanada que per desgràcia ell ho havia après tot pel carrer. Molts en preguntàvem qui era, donat que no s’identificava amb cap títol. No va voler mai ser President o Primer Ministre, sinó Lider Suprem, diuen que per humilitat, però va mantenir fins la mort la presidència del Comitè Permanent del Partit Comunista, fent-lo de fet el successor de Mao… i el nou Emperador.
Va ser ell tot sol qui desviant-se de l’ortodòxia comunista, va organitzar i dirigir la transformació de Xina en temps rècord de país del Tercer Mon a una superpotència mundial temible, i tot segueix igual com Deng ho va deixar. Sovint coses es poden resoldre amb una frase ben triada. Hong Kong? Dos sistemes econòmics diferents en un sol país. Com justificar el capitalisme que ell va introduir? Molt senzill: la Xina segueix essent comunista i no hi ha contradiccions, perquè el govern protegiria el treballadors enlloc de deixar-los exposats a l’explotació del mon capitalista. La Xina no faria cap guerra però obtindria un poder militar dissuasiu. La Xina influiria de forma beneficial els països pobres com a Àfrica amb diners i plans de desenvolupament, però evitaria parlar-me massa en públic. Es exactament així com les coses marxen avui en dia. Deng segueix en vida.
I fou Deng qui va imaginar i concloure el tractat sobre la devolució pacifica de Hong Kong a la RP Xinesa, la colònia de l’agonitzant Imperi britànic.
Deng no fou cap àngel amb arrels democràtiques. Ell va aprofundir la baralla amb la moribunda Unió Soviètica. També fou responsable per la repressió del poble tibetà a la seva pàtria. I, ai las, fou ell qui va donar personalment l’ordre d’obrir foc contra els estudiants i treballadors de la Plaça Tiananmen que també somniaven amb la llibertat i van pagar amb la vida. No content amb això, Deng va castigar i empresonar el membre de Comitè Central que havia estat en contra de la massacre.
Joan Gil