10 nov. 2018
El desastre que va seguir la Primera Guerra Mundial
Quina gran festa aquest Centenari de la Gran Guerra! Fins i tot Donald Trump ha estat invitat a la gran celebració! Imagineu-vos l’esdeveniment: entre el 28 de juliol de 1914 i l’11 de Novembre de 1918 (avui commemorat), 70 milions de soldats foren mobilitzats. Nou milions de combatents i uns set milions de ciutadans civils van morir -potser alguns de la grip espanyola- i uns quants genocidis van tenir lloc. Un total de 21 milions van ser ferits.
Jo visc a una ciutat on l’exèrcit és fort i té prestigi, i un carrer pel qual passejo sovint es diu Foch en honor del Mariscal que fou comandant suprem dels exèrcits aliats victoriosos de França, el Regne Unit i els Estats Units. Hi ha qui es pensa que Foch era català, que no és veritat: havia nascut a la petita ciutat occitana de Tarba a la Gascunya, al noroest de la Vall d’Aran i al nord de Lorda. Fou ell qui va acceptar la rendició total d’Alemanya al seu vagó de tren privat aparcat al bosc Compiègne. Es mereix aquest home ser recordat en glòria i aclamat com un heroi? Cal considerar primer les conseqüències de les condicions que va dictar a Alemanya, que aviat durien a un cataclisme encara pitjor.
La Guerra
Va començar degut a un embolic horrorós tan complicat com difícil d’explicar provocat per l’assassinat per un terrorista aïllat de l’Arxiduc Ferran, hereu del tro austro-hongarès a Sarajevo. A diferencia de la Segona Guerra Mundial és difícil fins i tot entendre de què anava: França, Rússia i el Regne Unit estaven units contra Alemanya, Àustria i Itàlia, com dues colles d’enemics violents que havien decidit veure’s les cares per la dominació d’Europa. Els objectius no van estar clars mai. Era tot molt patriòtic, pero hom no pot resumir en un rengle perquè van haver de morir 16 milions d’éssers humans. Un incident notable i digne de ser recordat és que un geni de la física, enemic molt ben conegut d’Albert Einstein, va inventar i utilitzar per primera vegada els gasos de guerra, que els militars veien com una alternativa humanitària a les armes de foc.
Sembla que es difícil entrar amb un exèrcit d’Alemanya a França degut al mal terreny i per això tot va començar amb l’ocupació de Bèlgica. Després, tot fou una guerra de trinxeres. aproximadament en una línia anant de Bèlgica a Suïssa. A Rússia després de la presa de poder pels bolxevics, Lenin va firmar una pau separada molt avantatjosa per Alemanya que va poder finalment enviar tots els soldats al front francès, obrint un forat i acostant-se a Paris. La notícia notificada al poble en persona pel Kaiser va ser molt celebrada però l’alegria duraria molt poc. Les trinxeres encara funcionaven i hi quedaven soldats, però tots els generals havien vist que l’exèrcit alemany estava ja destrossat i havia esdevingut impotent mentre que els francesos, britànics i nord-americans eren cada dia més forts. El comandant alemany Ludendorff va demanar i obtenir assistència mèdica psiquiàtrica i va fugir del pais amb ulleres negres i una barba de pega. El Kaiser Guillem II va fugir d’Alemanya establint-se a Holanda i els seus militars finalment van haver de demanar a Foch les condicions d’un armistici. Tres cotxes alemanys amb la llum encesa i bandera blanca van creuar les línies alemanya i francesa acostant-se al lloc on Foch havia aparcat el seu vagó de tren, el bosc de Compiègne. Venien a demanar condicions honorables i la cessació immediata dels combats. No aconseguirien cap de les dues coses.
Les condicions del Mariscal Ferdinand Foch
- Retirada immediata i incondicional de les tropes alemanyes.
- Alsàcia i Lorena, augmentades en territori, esdevindrien províncies franceses.
- El Rheinland, un centre industrial molt important pels alemanys seria ocupat per les tropes vencedores per temps indefinit.
- Els alemanys estaven obligats a entregar immediatament als vencedors no sols tota l’amuniciò, canons, armes, vaixells de guerra, passatgers o de transport, avions, submarins sinó també 5000 camions, 5000 locomotores i 100000 vagons de tren
- Un Congrés posterior (que es va reunir a Versailles) dictaria compensacions i pagaments addicionals altíssims.
- Foch no ho va especificar, però a Alemanya es patia fam degut al bloqueig marítim total per la Navy britànica, una collita de patates fou perduda i els aliats boicotejaven tota mena d’ajut internacional fins que Alemanya firmés un tractat de pau final, sens dubte encara a molts mesos de distància. Finalment els EUA ignorant la mala voluntat dels seus aliats van distribuir tones de menjar gairebé per força. Van dir que no havien vingut a fer la guerra als nens alemanys.
Els militars alemanys van demanar un alto-el-foc immediat però Foch es va negar. Parlaven de coses com assegurar el terreny conquerit, gastar les bales i tota mena de provisions. Absurdament, la carnisseria va continuar per setmanes fins l’onze de Novembre. Foch havia decidit que la rendició i l’atur de les hostilitats tindria lloc el dia 11 del mes 11 a les 11 del mati. Li devia fer gràcia.
Conseqüències
Quan els alemanys van demanar l’armistici, tot estava ja molt clar, però Foch es va negar en absolut a acceptar l’alto-el-foc, cosa que va costar la vida inútilment a 67500 homes dels dos bàndols, mentre uns 15000 van ser ferits. Perquè? De fet les hostilitats s’havien accelerat.
Quan va arribar l’11 de novembre, els alemanys van anunciar que ho acceptaven tot a les 2 de la matinada, però Foch va fer esperar fins les 11, i aquell dia 2300 homes van caure morts per res, esperant que el rellotge toqués les 11. Fins i tot després de la firma oficial a les 11, Foch no va manar aturar les hostilitats fins 6 hores més tard. Volia donar una lliçó a l’enemic.
Hi ha memòria del darrer americà que va morir. El dia 11 tot sol va voler assaltar tot sol heroicament un niu de metralladores alemany amb la baioneta. Els alemanys li van cridar que se n’anés perquè la guerra s’havia acabat. Va morir a les 10:59.
Reacció dels alemanys
Quan els diaris van informar de les condicions, el poble alemany va quedar estabornit, perplex. Resulta que el seu govern havia mentit contínuament sense explicar com estaven les coses. El Kaiser mateix havia assegurat que el pitjor ja estava superat i l’exèrcit gloriós seguia avencant cap a Paris. Quan els militars sobrevivents es van retirar tornant a les ciutats en formacions perfectes, molts alemanys van pensar que havien estat traïts per soldats i militars covards. La ràbia i la set de venjança els van posseir. El Kaiser havia declarat la guerra, però el poble alemany havia de patir les conseqüències i la humiliació. La classe obrera no ho toleraria.
Què va passar
A St Petersburg el nou govern bolxevic presidit per Lenin esperava, seguint la seva interpretació pròpia del marxisme, que una gran revolució comunista tindria lloc immediatament a tots els països industrialitzats, començant per Alemanya. Aquesta creença era com una mena de religió i es pensaven que Marx ho havia predit.
Gairebé això va passar a Alemanya. Grups de treballadors i ciutadans van començar a proclamar la Räterepublik (que vol dir República popular dirigida per comitès locals de consellers elegits, com Unió Soviètica) a diverses ciutats i regions com havia passat a Rússia. La Räterepublik més notable i de més conseqüència fou la de Baviera. Un petit caporal sobrevivent anomenat Adolf Hitler feia de missatger i contacte entre el govern i exèrcit diguem-ne oficials i els treballadors revoltats que exercien el poder als Räte locals.
Totes les “repúbliques” foren esclafades i parlamentaris de la nova República de Weimar van escriure una constitució. Era democràtica? En principi, sí, però el caos i el desacord i partidisme eren tan grans que van afegir perilloses clàusules donant poders extraordinaris al President en cas de necessitat. El també Mariscal Hindenburg fou elegit President. Era ja gran, militar, molt conservador, aliat amb els cercles de dretes i de la indústria. No hi havia forma de formar un govern amb majoria parlamentària i acabava sempre designant ell mateix un Canceller amb pocs diputats. Al final en va triar un anomenat Adolf Hitler que no havia guanyat cap elecció però prenia el poder de forma constitucional. Semblava un home massa exaltat i una mica radical, però Hindenburg va dir a amics que ell ja sabria com controlar-lo… si és que volia fer-ho. Va morir aviat i Hitler es va proclamar Führer. Els nazis van fer seva la set de venjança. I al final el gran Foch havia obert la porta a una nova tragèdia encara pitjor.
De pas, els Imperis alemany i austro-hongarès van deixar d’existir, el comunisme es va consolidar a Rússia. Polònia, Finlàndia i de moment els Països Bàltics van esdevenir independents de Rússia, a Europa de l’Est es van desenvolupar conflictes ètnics insolubles i l’Imperi Otomà va deixar d’existir substituït per Turquia creant països àrabs artificials i conflictes interminables que encara patim.
Verdaderament l’onze de novembre a les onze fou un moment molt històric que dissortadament no va resoldre res i ningú aconseguiria oblidar.
Joan Gil