03 març 2017
La Festa de la Independència de Texas
Va ser un dia feiner, però ahir el Govern, la premsa i la ràdio van commemorar el dia 2 de Març de 1834, quan Texas va declarar la independència de Mèxic a un lloc divertidament anomenat Washington-on-the-Brazos (el Brazos és un riu). Ahir mateix un dels Senadors per Texas va llegir al Senat Federal la carta tan emocional y patriótica escrita pel comandant de El Álamo pocs dies abans de la massacre. La declaració d’independència de la República de Texas fou signada també per alguns mexicans i el Parlament es va reunir a un local gran agricultural amb un President que treballava a una casa particular. Aviat un gran exèrcit mexicà es va posar en marxa contra els texans angloparlants rebels, que no tenien gaire defensa. Els EUA es van declarar neutrals. Sam Houston fou nomenat General… sense exèrcit.
Sam Houston, heroi nacional
La ciutat més gran de Texas s’anomena Houston, però ell era un nord-americà de Tennessee, militar de carrera… i indi de vocació. Es va ajuntar i va viure per anys amb una tribu indígena amiga, de la que ho va aprendre tot i va seguir practicant les danses i cerimònies tribals en secret per molts anys. Va anar a la guerra contra una sublevació índia hostil als EUA on fou ferit per una fletxa i es va fer amic del President dels EUA. Es va casar amb una noia índia, la qual dissortadament preferia un altre senyor i es va divorciar afirmant que la ferida de guerra patida per Sam a un lloc sensible li impedia complir les seves obligacions. Més tard en Sam es va tornar a casar i va tenir 5 o 6 fills. Va decidir emigrar al territori de Texas, en aquell moment sota sobirania mexicana.
Com es va arribar al conflicte
A la fi de la dominació colonial de Mèxic, Texas, actualment l’estat més gran de la Unió Americana després d’Alaska, estava buit, amb algunes poblacions, sobretot San Antonio, sempre al sud, prop de l’actual frontera. Hi havia moltes tribus indígenes, però la pitjor i més intractable eren els Comanxes, que havien reeixit en formar al centre de Texas un verdader reialme enorme amb molts pobles, la “Comanchería”, impenetrable i que robaven i assassinaven colonistes. Entrar a la Comanchería era una sentència de mort. La guerra contra ells duraria moltíssims anys. Als mexicans se’ls va acudir firmar amb certes companyies americanes de propietat immobiliària tractats permetent-hi la immigració i establiment permanent de nord-americans angloparlants a Texas. El volum inesperat d’aquesta immigració legal va estabornir a tothom. Una autoritat local va escriure en va a Mèxic que s’havia d’acabar o si no, malament. En el moment de la independència hi havia 30,000 anglos i només uns 7,800 mexicans.
La famosa fortalesa El Álamo a San Antonio havia estat una Missió, dedicada a l’educació i adoctrinació (amb rentat de cervell) dels indis, que aprenien la religió, abandonaven la seva llengua, filosofia, religió, creences i vida tradicional, esdevenint mexicans súbdits de Su Majestad madrilenya i s’establien a un poble. La Missió romania sempre propietat de l’estat i als 70 anys la feina dels frares missioners es considerava feta i l’havien d’abandonar. El govern sovint entregava els edificis als militars.
Texas de moment va acceptar la independència de Mèxic. El problema fou la pujada al poder d’un General-President anomenat Santa Ana, un dictador militar cruel, autoritari i antidemocràtic que va abolir la Constitució i intentà restablir el centralisme espanyol. Va aixafar brutalment totes les sublevacions i es va posar en marxa cap a Texas amb molt males intencions.
La Guerra de la Independència
Va començar a un petit poble anomenat Gonzales. El comandant del Àlamo havia prestat un petit canó, un tub sense rodes, als colonistes perquè es defensessin dels Comanxes i algun temps després va enviar un destacament a recuperar-lo. El van rebre a trets. La primera bandera texana era blanca volent representar aquest canó, no sempre fàcil de reconèixer, malament dibuixat, al centre.
Els patriotes, verdaders camperols descamisats amb una escopeta i cap entrenament militar, van ocupar dues antigues missions al sud, a Gilead i San Antonio. El General-President va despatxar un destacament cap a Gilead. Els voluntaris del Álamo, espantats per la proximitat de Santa Ana, havien demanat als companys de Gilead que vinguessin a ajudar i reforçar-los. Els desventurats de Gilead ho van intentar i van formar una columna amb carros tirats per bous que es va desorganitzar i mig destruir intentant creuar un riu. Per saber dirigir una columna cal haver estudiat a una escola militar. Es van tornar a Gilead notificant al Álamo que no podien anar-hi. El destacament mexicà poc després va conquerir fàcilment Gilead fent 300 presoners. Santa Ana va manar matar-los a tots. El general de Gilead, esverat, li va escriure que era difícil matar a 300 presoners però Santa Ana va insistir. Els van fer formar una columna amb soldats mexicans als dos costats, que van obrir foc contra els detinguts.
Poc abans del desastre, el nou General sense exèrcit Sam Houston es va presentar al Álamo advertint que la lluita heroica i patriòtica que planejaven contra un exèrcit professional ben armat era absurda i que serien massacrats tots per res. El que havien de fer era abandonar el lloc i anar amb ell al nord a fer la instrucció. El van ignorar. Santa Ana va atacar a les fosques de matinada i la lluita va durar molt poc. Tots els supervivents foren executats. Santa Ana va apilar el cadàvers a l’exterior i els va cremar fora del Álamo sense deixar-los enterrar.
L’arrogància i menysteniment de Santa Ana pels Texans fa de Texas una nació liure
Santa Ana i el seu exèrcit van iniciar la persecució de Houston cap al Nord. Aviat van arribar al territori dels colonistes, que Santa Ana va poder fàcilment prendre i destruir sense confrontacions. Els texans fugitius es volien sublevar contra Sam Houston que ho permetia tot sense defensar-los i el tractaven de covard i traïdor. Sam pensava només que si ell permetia en aquell lloc la destrucció segura del seu exèrcit, tot s’hauria acabat per Texas i va aguantar els insults i amenaces de destitució.
El seu dia va arribar el 2 Abril de 1836 vora el riu San Jacinto, prop de la ciutat llavors inexistent de Houston, després de més de dos anys de guerra. Santa Ana havia acampat al costat molt agradable del riu i esperava reforçaments. Els texans, en nombre molt inferior, estaven a distància, al davant seu, a un campament més alt situat al final d’una plana ascendent molt llarga. Tothom entenia que la batalla final s’acostava. Santa Ana va fortificar els accessos pel costat del riu però olímpicament va ignorar la plana al seu costat que el separava de l’enemic. Va pensar que com que ell era molt més fort, no gosarien mai atacar frontalment. Pobret.
Sam Houston va convocar un consell de guerra. Tots es van posar d’acord. L’exèrcit mexicà amb els reforçaments i l’equipament que tenien era invencible. Havien de recular i fortificar-se a una muntanya que tenien a prop. En Sam s’ho va escoltar. En sortir, va anar directament als subordinats anunciant que es preparessin perquè havia decidit atacar Santa Ana l’endemà a migdia, amb ell al capdavant.
L’endemà al matí el campament mexicà estava rebent els reforçaments. Tots reien contents i s’abraçaven. Menjaven, feien la migdiada, nedaven, netejaven les armes, s’entretenien amb les dones que els seguien…
A migdia, els Texans van atacar estil indi, amb una línia molt ampla amb tots els homes que tenien, acostant-se a tota velocitat. La manca de defenses a la plana entre els atacants i el campament i la manca de vigilància i preparació dels soldats mexicans foren desastroses. L’exèrcit clarament inferior de Sam Houston, que fou ferit, va destrossar en molt poca estona l’exèrcit mexicà. Els sobrevivents es van donar a la fuga. Santa Ana, entre ells, es va vestir en uniform de soldat pelat i va ser enxampat pels texans que sense reconèixer-lo el van ficar al camp de presoners, on els soldats, sorpresos, es van posar a cridar “EL PRESIDENTE”. Els soldats texans el volien penjar però Houston el va salvar. Com a President Santa Ana acabaria signant en nom de Mèxic un tractat reconeixent la independència de Texas. A Mèxic, no obstant fou destituït en absència i l’estat texà no fou reconegut a la capital.
Sam Houston, nou President de Texas, no volia la independència sinó, com molts altres, la integració a la Unió, on tots els estats ja no eren independents però seguien essent lliures i sobirans, amb moltíssimes atribucions exclusives, cosa que segueix essent igual el dia d’avui. Ho va aconseguir en 1845 deu anys després de la seva victòria esdevenint el primer Senador dels EUA per Texas.
La venjança de Santa Ana contra tot el món
D’una conseqüència d’aquella contesa hem patit tots. Com que el General-Ex-President no podia tornar a Mèxic, els EUA li van atorgar l’asil i es va establir a Nova York. Santa Ana, un home molt social, es va fer amic d’industrials, als qui va exposar una idea seva. Al seu lloc de naixement hi havia un indret anomenat “Xiclet” on es trobava una substància tova quan estava mullada que s’enduria molt després d’assecar-se i que en la seva opinió seria un producte barat i magnífic per substituir el ciment a la construcció. Ho van provar però els totxos eren massa febles i no servien de res.
Però a algú se li va acudir ficar-se un tros a la boca i li va semblar que amb una mica de sucre i algun extracte estaria molt bé. El Chiclet, la goma de mastegar, s’estendria, ai las, per tot el món.
Joan Gil
I