13 gen. 2014
Després d’haver evitat un avortament
Un ciutadà circulava pels carrers d’un barri pobre de Fort Worth quan va veure un nen d’uns 2-3 anys caminant tot sol pel centre del carrer L’home va trucar la policia i un cotxe patrulla es va presentar. Als policies els va semblar que la pobre criatura estava massa bruta i semblava mal alimentada i van decidir trucar l’Agència de Protecció de Menors. Les inspectores d’aquesta agència, que té molta autoritat, són dones d’edat madura que ho saben i entenen tot sobre la vida familiar entre la gent humil. El primer que van fer, fou canviar el panyal, cosa que probablement no s’havia fet en 2 o 3 dies. Dintre hi havia insectes i escarabats. Mentre tant, els policies ja havien trobat la mare. Era una prostituta adicta a les drogues. Va explicar que ella tenia quatre nens i que havia sortit al matí amb la canalla a prendre la fresca i es veu que s’havia descuidat un a fora. Les agents de Protecció de Menors li van prendre en l’acte els quatre nens i se’ls van endur. Això ho vaig veure pocs dies abans de Nadal a una tele local. I ara què passarà? Les agents presentaran el cas a un Jutge de Família, demanant que el jutge cancel.li la potestat paterna de la mare i entregui els quatre nens a la custòdia de l’Estat. Si està d’acord, com que no hi ha orfanatges, l’agència donarà els nens a una “foster mother”, una dona que a canvi d’un modest pagament, s’encarrega dels nens. No és fàcil de suggerir alternatives, però el sistema funciona malament (amb tantes excepcions com volgueu). Els nens dintre el sistema reben un tractament similar als residents d’una pensió. Tenen vestits, una mica de menjar a la taula, a vegades van a l’escola, on no aprenen res, però ningú els estima ni es preocupa d’ells ni vol escoltar els seus problemes, i ho aprenen tot pel carrer. En general, creixen amargats i amb resentiments contra tothom. La majoria acaben a les capes ínfimes de la societat, potser treballant de peons, o es fan criminals i acaben a la presó.
Un altre cas que no he pogut oblidar: quan vaig arribar als EUA fa molts anys encara quedaven alguns edificis equipats amb un incinerador de brossa (ara prohibit per raons de contaminació ambiental). Una noia molt joveneta acabava de donar llum a un bebé i, acabat l’embaràs volia reprendre la vida alegre i despreocupada d’abans. Els seus amics li van organitzar una festa de retorn i ella va pensar que buscaria un cangur i hi aniria. Però no va trobar ningú i ja li havien dit que no es pot deixar tot sol un nen petit. Desesperada, va llançar el nadó a l’incinerador i va anar a la festa.
En el contexte d’avortaments, hom parla sovint dels perills d’una terminació d’embaràs feta per avortadors incompetents. Quan jo era estudiant, tots els metges del servei havien diagnosticat una dona ingressada com a víctima d’un mal avortament. Vaig parlar amb ella unes quantes vegades. Tenia quatre fills ja, un pis massa petit i molts pocs diners però negava en absolut estar embarassada ni haver tingut un avortament. En els temps de la dictadura, això es castigava molt durament, i per això la malalta va seguir negant-ho fins la mort, que no va trigar gaire a arribar. Vaig anar a la Secció forense de la sala d’autòpsies del Clínic perquè jo no em volia creure que fos un avortament. Sí que n’era! El metge forense ens va ensenyar una matriu completament destroçada per algun instrument groller no identificat. Ens va dir que no recordava cap avortament tan mal fet com aquell.
Aquí als EUA els grups del complexe político-religiós de l’extrema dreta, sempre obsessionats per l’avortament, repeteixen continuament que la vida comença el moment de la concepció. Quan s’havia acabat? La vida a la Terra és una propietat que es va originar un cop per tots fa molts milions d’anys i s’ha anat transmetent de pares a fills. Fins ara ningú ha aconseguit crear vida ni és fàcil entendre de què depén.
Tres històries verdaderes per recordar que amb el neixement d’una criatura no s’ha acabat res, sinó que un procés llarguíssim que canvia la vida dels pares i imposa continues obligacions, acaba de començar. Els éssers humans necessitem molts anys abans d’arribar a ser capaços de viure tots sols. Naixem amb un cervell que no passa del 10% del d’un adult i seguim sent indefensos i irresponsables fins ser declarats adults uns 18 anys després. Seria interessant demanar a una mare un llistat de les coses que ha hagut de fer per educar els seus fills i els sacrificis que ha hagut de fer. I tot això es fa de bon grat si els pares estimen al nen, si l’han acceptat, fins i tot si l’han volgut. I jo em pregunto si les dones que consideren un avortament estan disposades i tenen una posició que els permeti acceptar aquesta responsabilitat tan gran i de tant significat social. Es pot creure que ho faran bé? S’estimaran el nen? O el faran créixer en un infern? Cal considerar la indefensió total dels nens contra mals tractes. Hi va haver recentment a l’estat espanyol un govern que es preocupava molt de la violència familiar, però només parlava de les dones. Potser es pensaven que els homes que maltracten dones no fan res als nens.
És evident que el propòsit primari dels instints i activitats sexuals és la reproducció. Potser pels nostres avantpassats i pels Neanderthals era l’únic objectiu però els homes moderns som éssers molt complicats amb estructures emocionals i intel.lectuals molt complexes que tenim una visió molt més àmplia, que sense negar la funció reproductiva, tampoc hi està sempre lligada. La gent que es nega a reconèixer això, no veuen la desproporció entre un encontre de poca importància i l’obligació d’estimar i educar un fill, patir per ell, ajudar-lo a l’escola i gastar molts diners pels pròxims 18 anys.
JOANOT