15 set. 2024
El President Biden, la Guerra Freda i Ucraïna
Al final de la II Guerra Mundial, un grup de milionaris americans es van acostar al President Harry Truman, successor del gran President Franklin D. Roosevelt, vencedor de la guerra però mort abans d’arribar a fer la pau. Durant la guerra, Stalin havia estat un aliat que semblava molt cautelós amb els EUA i volia tornar a les relacions comercials que hi havia hagut abans. Els milionaris, en canvi, identificaven la Unió Soviètica i sobretot el comunisme com un gran perill que calia neutralitzar i destruir. En Truman va acceptar plenament i el resultat d’aquesta iniciativa fou la Guerra Freda. Qualsevol comerç o intercanvi fou prohibit, un comitè, probablement a Paris, havia d’examinar i permetre qualsevol intercanvi tècnic o comercial amb la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, van iniciar una campanya d’ostracisme i persecució contra qualsevol intel·lectual domèstic, especialment a Hollywood, que hagués expressat opinions progressistes. Molts cineastes van perdre la feina o es van suicidar. Una utilització massiva de la ràdio, televisió, cinematografia i periodisme va permetre pintar tota l’esquerra de totes les menes com a gent perillosa amb una opinió intrínsecament malvada, agressiva i perillosa, dient que pretenien prendre control dels EUA i de tot el món. Amb això, van espantar molt els poderosos a Moscou, perquè la veritat era que la URSS de fet era inferior a l’oest i als EUA en gairebé tots els aspectes i els seus dirigents vivien en la por. Es van crear i acceptar greus petits conflictes pel Tercer Món, però no hi va haver mai una confrontació directa entre els dos Superpowers probablement per la por de les bombes atòmiques. Quan tenia lloc qualsevol revolta o sublevació al tercer món, els EUA prendrien un costat i la URSS l’altre i molts militars i civils moririen. El concepte de la Guerra Freda fou molt exitós amb la població general. Fins i tot als tramvies o bars hom podia escoltar gent discutint les darreres maldats i amenaces de la URSS. Els mitjans hi insistien. Qualsevol dissensió era vista com pro-comunista. Tothom havia d’anar amb compte amb allò que es deia en públic sobretot sobre assumptes socials, perquè podria ser pres per un comunista amagat. A Espanya sempre hi havia la policia franquista vigilant. Al Dictador, la Guerra Freda li agradava.
Joe Biden fou des del començament fins al inesperat i feliç final d’aquesta contessa un home d’inclinacions militaristes amb fe profunda en els dogmes d’aquesta actitud. Valorant un home, no és raonable prendre i analitzar sols un sol aspecte. Un costat d’aquests correligionaris era molt perillós, sobretot després del desenvolupament de les bombes atòmiques. I ha seguit sent-ho fins al seu final inevitable amb la victòria dels EUA, com no podia ser d’altra manera.
Els polítics, aliats amb l’exèrcit, havien definit un objectiu final. La URSS era una superpotència que feia concurrència contra els EUA i havia de ser eliminada no obstant les bombes atòmiques o potser per aquesta raó. Al final un dia el govern soviètic de Gorbatxov va haver d’acceptar la realitat: la URSS ja no podia seguir competint amb els EUA ni gastar tants diners en recerca i armament. El règim soviètic havia de ser abandonat a Rússia, el país s’havia de fragmentar i l’ocupació de països europeus orientals havia arribat al final. Gorbatxov, el darrer President de la URSS, interrogat sobre la humiliant decisió, va respondre que el poble hauria de tornar algun dia a lluitar per tot allò que perdien, pero en aquell moment, tot s’havia acabat.
Els EUA van trobar una situació fantàstica davant seu, una victòria contundent que els va convertir en la potència dominant del món, sempre a favor de la democràcia i els governs elegits per vot universal. Respecte a la seguretat, els participants a les conferències de governants que van tenir lloc al final de la II Guerra Mundial en les converses entre els caps dels aliats vencedors sobre les causes de l’agressió nazi, (Roosevelt, Churchill, Stalin) havien dictat i imposat després a les Nacions Unides la idea que la necessitat d’una integritat territorial definida i guardada per les fronteres reconegudes per les Nacions Unides eren l’element central de la preservació de la pau i la seguretat mundial. Per als qui no estan d’acord, la frontera havia esdevingut la paret d’una presó, potser creada segles abans per raons invàlides (com a Catalunya). Seria això allò que Rússia està violant ara. En qualsevol cas, la supremacia de la integritat territorial reconeguda és un principi fonamental de l’ONU.
Al poc temps tota la trama comunista a l’Europa oriental va quedar desmuntada: Alemanya inesperadament es va reunificar, els tres països bàltics es va tornar a declarar independents, Polònia, Txekoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària van formar finalment governs independents d’orientació liberal i electoral, i noves repúbliques ex-russes es van independitzar : Ucraïna, Belarús, Geòrgia, Moldova. Els països comunistes havien tingut un sistema de defensa, el Pacte de Varsòvia, que fou dissolt immediatament. Els EUA havien fundat la NATO contra aquest pacte de Varsòvia, i tothom es pensava que seria igualment dissolta. No era aquest la intenció del govern americà. Allò que van fer fou estendre el territori de la NATO guanyant i integrant els països de l’est d´ Europa, cosa difícil però que van aconseguir plenament. Fou el famòs „moviment cap a l’Est”. Perquè això? Perquè l’objectiu americà havia estat sempre reduir la Federació Russa a un país dèbil i molt més petit incapaç de competir amb els EUA per la supremacia. El President Barak Obama ho va dir en públic de forma molt clara: “Rússia és només una potència regional”. D’això es tractava, de reduir el territori a un país sense poder ni estats clients, incapaç de reptar o posar en dubte l’homogènia nord-americana (sense considerar el poder creixent i dimensions de la Xina, que havia aparegut inesperadament de sobte i en temps rècord)
El govern de Gorbatxov fou substituït com a Primer Government de la nova Federació Russa per un alcohòlic poc competent anomenat Yeltsin, el qual va fer Primer Ministre a un altre home encara més desconegut, Vladimir Putin que faria història i segueix en el càrrec. El seu cas és difícil d’entendre perquè té molt a veure amb la mentalitat russa. Molts russos havien quedat humiliats pel final desastrós de la URSS, i la proliferació del desordre i caos i la corrupció que van seguir i volien que això s’acabés com també les inesperades independències regionals i que la vella gloria imperial russa retornés.Veien a Putin com exactament la mena d’home que feia falta per aturar la descomposició i desintegració del país i restaurar-lo sobretot a les regions russo-parlants a Ucraïna, Geòrgia i Moldova. Que era un Dictador? Era corrupte? També. Era perillós per als seus enemics? Naturalment, altrament no faria por a ningú. Tots els grans governants i tsars havien estat així i son recordats i venerats als llibres d’història per les coses que van aconseguir, no pas pels pecadets comessos. Democràcia liberal? No feia el pes a tothom. Putin probablement no ha falsificat mai un resultat electoral (apart de deixar fora els adversaris que no li agradaven). Les darreres enquestes fa un any indicaven que 60% de la població era pro-Putin i que un 80% afavoria totalment l’intentat de recuperar les zones russo-parlants perdudes.
I ara arribem a Biden, que volia acabar el projecte de fer de Rússia una potència regional. El govern americà ja feia anys que vigilava la caòtica política ucraïnesa. Despres del famós aldarull de la Plaça Maidan, un taxista de Kiev insolent va enregistrar una conversa en anglès entre l’ambaixador dels EUA a Kiev i una dona enviada pel govern amb una llistat de candidats acceptable per la propera elecció local i ja feia temps que prometien l’oferta d’entrada a la Unió Europea (on tothom es pensa que pot esdevenir ric) i a l’OTAN (una oferta que lògicament Biden també ha estès a Geòrgia i Moldova si estan disposades a intentar recuperar les províncies actualment russes). Com és sabut, el President Zelinsky havia intentat dues vegades negociar amb Putin sense els Americans (cosa que no va impressionar a Putin), esdeveniments que cap mitja americà va explicar localment. Al final, Putin va iniciar la concentració d’un exèrcit rus de més de 100,000 soldats a la frontera ucraïnesa, sense anunciar-ho però evidentment sota els ulls de l´exèrcit nord-americà. Putin va intentar una invasió de tota Ucraïna mal organitzada, ridícula i cruel, que va forçar els russos a retirar-se de mala manera, concentrant la lluita a la regió russo-parlant (on la disposició de la població era favorable als russos i patia bastant sota les accions d’un grup ultranacionalista i del govern central) Putin hi havia enviat un grup de militants i soldats armats que havien iniciat una rebel·lió, la qual havia estat combatuda amb l’ajut d’armes estrangeres, esdevenint cada dia més greu i violenta, anticipant un desenllaç molt tràgic.
I en aquell moment, Biden va intervenir. Molt enrabiat va aparèixer a la TV gesticulant i anunciant que prou de negociacions i aturs, perquè ell disposava de les sancions econòmiques més fortes i dures mai conegudes i que la NATO i tots els seus membres (per cert sense coneixement, discussió parlamentària o informació prèvia popular dintre els països de l’OTAN) havien decidit proveir l’exercit ucraïnés amb totes les armes necessàries per derrotar Rússia. El Secretari General de la l’OTAN, un militarista nòrdic notable, va anunciar que els països membres apart de proveir armes haurien de fer segur que paguen almenys 2% del pressupost (hi ha qui diu que hauria de ser 3%) i que calia enfortir la indústria de la defensa. Biden va anunciar que era una lluita per la llibertat i la democràcia a Europa (malgrat que l’empetitement de Rússia feia anys que estava llistat entre els objectius de la política exterior americana). Sense aquest pas, Rússia podria agredir qualsevol estat europeu. Més encara?
Les sancions van fallar, perquè Rússia segueix tenint amics poderosos com Índia i Xina entre altres. Biden va dir que ell defensava l’ànsia de llibertat i democràcia de totes les nacions i que altrament Putin seguiria envaïnt països europeus, no obstant que els membres de l’OTAN estaven units: un atac contra un, seria un atac contra tots. Quin relleu per països com Espanya, Portugal o Itàlia. Per evitar això, milers i milers de soldats tant ucraïnesos com russos trobarien la mort. Tota la generació jove dels ucraïnesos de 20 anys ha desaparegut, milions de dones estan escampades pel món amb petits nens òrfenes. Altres ciutadans han fugit a l’estranger. Molts edificis, fàbriques i plantes d‘energia han estat destruïts causant la mort i el patiment de civils. I ara què? Molts (no pas Biden) ja insisteixen que cal negociar amb Rússia, com s’hauria fet al començament amb intencions raonables i promeses de neutralitat. Cal tenir dos participants per fer baralles. Si els governants fossin més pacifistes potser recorrerien a una votació o referèndum local als territoris disputats amb una solució final en un parell d’anys. Però per ara, allò que estem veient són morts diaries horribles. Prou! GUERRA NO ÉS MAI LA SOLUCIÓ.
Joan Gil