Els EUA són diferents

El 29 d’abril tot el país va tornar a parlar de la pena de mort degut a un desastre durant una execució a l’estat d’Oklahoma, que és profundament religiós, conservador i partidari de la llei i d’ordre. Dos homes negres havien de ser ajusticiats.

El primer havia ferit d’un tret una dona molt jove i a continuació l’havia fet enterrar viva. Els adversaris de la pena de mort havien muntat una lluita ferotge basada en els medicaments obtinguts per a l’execució, perquè l’estat que cada dia trobava més difícil comprar-los degut a l’obstrucció de les companyies farmacèutiques, es negava a dir d’on havien sortit. Van arribar al Tribunal Suprem federal, que va donar la raó a l’estat i les dues execucions van tirar endavant, amb trenta minuts de diferència, amb productes químics obtinguts de font desconeguda. Però la primera execució va acabar molt malament i la segona fou suspesa pel governador per quinze dies. El condemnat va rebre a primera injecció de midazolam, un producte de la família del valium o xanax, però més fort i perillós, usat legítimament pels anestesistes, sobretot per intervencions quirúrgiques breus. Seria interessant saber com el van adquirir, perquè no es pot vendre si no és amb una prescripció d’un metge registrat amb un número a la DEA (drug enforcement administration) i el boicot de les farmacèutiques és molt efectiu. L’home va semblar perdre el coneixement, i van passar a injectar-li dues substàncies més, el pancurium bromide que paralitza la respiració i el clorur de potassi (ClK) que atura el cor. S’espera que l’acusat sigui inconscient en rebre la segona i tercera injecció, que altrament serien una tortura. Però de sobte la víctima, que tothom es pensava que estava dormit, va començar a bellugar- se i queixar-se, arribant a cridar “Oh, man!”, respirant molt malament i de forma forçada. Els botxins van suposar que l’agulla s’havia sortit de la vena i van intentar arreglar-lo, sense aconseguir-lo. Després de minuts d’angoixa i crits dels testimonis que ho veien tot per una finestra (premsa, funcionaris, parents de la víctima i del reu), va semblar que el condemnat volia aixecar-se del llit on estava lligat i els botxins van tancar la cortina perquè ningú veiés res més. No se sap bé què més va passar però als 43 minuts del drama l’home fou declarat mort d’un atac de cor (o de la injecció de ClK, diria jo). Què haurien hagut de fer? Potser dur-lo a l’hospital? Escanyar-lo? Era la segona vegada que això passava, però aquest cas fou de llarg el pitjor, farà parlar i reflexionar a molta gent, i probablement acabarà al davant de molts jutges.

Cap a els anys 70, el poble americà va començar a girar cap a la dreta i es va endurir molt demanant càstigs severs contra tots els criminals, sobretot contra els negociants de drogues, empresonament per molts anys o mort. La pena de mort havia existit sempre a tots els estats amb l’excepció de Michigan (ciutat principal Detroit), el qual des del dia que va establir l’autogovern a primers del segle XIX es va pronunciar orgullosament contra aquest càstig. Lliure i sobirà com tots els altres estats de la Unió, Michigan va escriure la prohibició d’execucions sense excepcions a la seva Constitució , on segueix. Es van haver de barallar un cop amb el Govern federal, que contra la voluntat de l’Estat hi va executar un home segons les lleis federals. Ara això ja seria impossible. Els federals si volen fer una execució, han de traslladar els reus de mort a estats on les execucions siguin legals i acceptar el protocol local. Per exemple, encara que puguin condemnar  a mort algun terrorista a Nova York, cosa que no serà gens fàcil i ja més d’un jurat ha rebutjat, hauran de fer l’execució a un altre estat.

L’entusiasme per les execucions ha disminuït molt actualment i a molts estats les execucions han estat abolides. Per exemple a Nova York i a Nova Jersey no obstant la llei que es va promulgar als anys 90 no fou executat ningú abans de ser abolida, a Connecticut només un. En total 32 estats tenen actualment la pena de mort. Els més actius són la Florida i Texas, però cal tenir en compte la seva població. Els codis penal i civil són exclusivament de competència estatal però els federals i l’exercit també imposen la pena de mort, els federals per coses com el terrorisme, la traïció, l’assassinat de polítics importants,…  L’exèrcit acaba de condemnar a mort el musulmà que fa un any va assassinar a trets uns vint militars a una base a Texas.

Els grups que lluiten en contra s´han apuntat molt d’èxit combatent i limitant el nombre d’execucions al país. Sobretot ells es van adonar que era intolerable que la culpabilitat i la sentència de mort s’establissin a la mateixa fase del mateix procés. En general tots els defensors presenten testimonis que declaren que l’acusat era bon noi i ajudava a la gent i era un bon fill, i que va patir molt de petit,… Això serveix molt en processos per robatoris o petits crims perquè acaba fent pena als jurats però en el cas d’un judici per assassinat és absurd.  Podria ser un home innocent d’un assassinat perquè havia patit mals tractes de petit? Aquests advocats van arribar al tribunal suprem demanant que les dues coses s’havien d’escoltar per separat en dues fases. A la primera només s´havia de decidir si l’acusat era culpable o no, però a la segona, en general vista pel mateix jutge i el mateix jurat, calia discutir les circumstàncies, el caràcter dels participants i la història del cas abans d’imposar o no la sentència de mort o la d’empresonament. sempre després d’haver establert la culpabilitat. Els suprems van estar d’acord i ara això és obligatori. Quan el temps de la fase de sentència del procés arriba, els advocats de l’organització viatgen on sigui i saben com es fa. Han salvat molta gent d’una execució. Però no és això sol. El Projecte Innocència fent proves d’ADN ha tret de la cel.la dels condemnats a mort 141 reus! Fa uns dos anys el governador d’Illinois es va espantar quan uns quants casos van ser trobats a les seves presons i va anular totes les execucions i va fer derogar la llei. Apart d’això, que és molt,  hi ha tota mena de problemes amb racisme, inequitat, confessions falses, malalties mentals, edat juvenil,advocats gratuïts incompetents. I les execucions, considerat tot, acaben essent massa cares i prenen massa temps al personal de la justícia.

Una altra cosa que el Tribunal Suprem federal va prohibir van ser les sentències de mort automàtiques: si has fet això, reps la sentència de mort sense discussions. Així i tot als Estats on existeix, hi ha coses que sempre acaben així, sobretot l’assassinat d’un policia o d’un testimoni innocent d’un crim per evitar que parli. Hi ha també alguns crims diferents que a alguns Estats poden ser castigats amb la pena de mort, sobretot actes sexuals especialment contra nens, quan són repetits o van acompanyats de violència. En canvi, el famós dret d’estrangers de ser visitats pel seu Cònsul no serveix de res, perquè el Govern federal no té cap autoritat per donar ordres als estats sobirans en matèries de la seva jurisdicció exclusiva (si no és que la sentència de mort és federal, cosa molt rara), i els estats no tenen relacions exteriors ni es preocupen del que pensi cap nació estrangera.

Mètodes d’execució

Si algú es deixa impressionar fàcilment, és millor que no llegeixi el que segueix, però descric un problema molt greu que el públic no sembla conèixer. La gent viuen enganyats sobre la crueltat i el barbarisme de les execucions i sovint hem vist als cinemas coses que són falses i que endolcien situacions que són molt àcides.

Històricament, les execucions antigues eren per afusellament (a l’exèrcit, sobretot), cosa relativament humana i ràpida o per penjament. La teoria del penjament és que trenca el coll i provoca la mort immediata, cosa que pot passar si el condemnat té sort, però no és freqüent. Si la víctima no és prou pesada o és molt muscular, el la columna vertebral del coll no es trenca i l’home morirà poc a poc d’asfíxia, amb els ulls sortint-se, color blau, llengua fora, esfínters relaxats i sacsejant tot el cos. El famós mètode soviètic del tret al cap, no s’ha practicat mai a Amèrica. Jo em recordaria de l’execució a Moscou del sinistre Beria, cap de la policia estalinista, ell mateix un criminal monstruós.  Quan va arribar el moment li van enviar a la cel.la un general de l’Exèrcit Roig amb una pistola a matar-lo. El garrot i la decapitació tampoc s’han utilitzat a aquest país.

La cadira elèctrica, suposadament més humana, fou inventada a Nova York en 1890 i estrenada dos anys després. En aquell temps en Tomàs Edison havia fundat General Electric i subministrava corrent contínua mentre que els seus adversaris comercials de Westinghouse enviaven a la xarxa corrent alterna. Com que la cadira anava amb electricitat alterna, Edison va intentar anomenar-la cadira Westinghouse. Algú deu haver vist execucions a la pantalla, on el reu s’estira en rebre l’electricitat i mor.  Això voldria ell. Hi ha una contracció de tots els músculs, els ulls salten sovint de les òrbites i pengen davant la cara, tots els orificis naturals s’obren, hi ha convulsions, es formen cremadures de tercer grau (s’arriba a veure l’os) i el cos s’escalfa tant que no es pot tocar. En algun cas, el cos i els seus vestits han pres foc. Sense parlar d’olors que només se senten a la cuina. Aquest mètode fou declarat inhumà i cruel pel Tribunal Suprem i declarat inconstitucional.

La cambra de gas, o sigui la mort per administració de cianur  fou proposada el 1924. La primera vegada van intentar matar el condemnat cobrint la porta de la seva cel.la  i totes les sortides amb plàstic o goma  deixant anar el gas dintre. Va fallar i aleshores van inventar les cambres. El reu seia lligat al mig d’una cambra petita de metall  a una cadira, amb una finestra per on miraven els testimonis, i el botxí obria remotament un contenidor que deixava caure una sal de cianur sòlida a una mena de galleda d’aigua, on el verí es descomposava alliberant el gas. Després de l’execució, els guàrdies havien d’entrar a la cambra amb màscares de gas. Es deia sempre que això  era un mètode molt humà, però el reu mor d’asfíxia, perquè pot seguir respirant però el cianur es lliga amb les cèl.lules roges de la sang i el fa incapaç d’assimilar l´0xígen exterior. Fa anys, un advocat defensor es va posar d’acord amb un reu que si patia durant l’execució, mouria el cap (única cosa que podia fer lligat a la cadira). Diuen que va bellugar molt el cap.

Fa molts pocs anys l’estat d’Oklahoma es va inventar el mètode suposadament humanitari de les tres injeccions, que fou utilitzat per primera vegada a Texas i ara ha estat adoptat com a mètode únic d’execució pels 32 estats justiciers. La farmàcia central de les presons de l’estat havia de comprar dels venedors habituals les tres substàncies anomenades al començament, pentotal, pancurium i ClK que s’injectarien una darrera l’altre. Totes les organitzacions mèdiques van condemnar el procediment advertint que qualsevol metge que hi participés seria severament disciplinat. L’Associació d’Anestesistes va amenaçar amb sancions duríssimes a qualsevol membre que hi participés. Aleshores els Estats van provar amb els veterinaris (!!!) que saben fer infusions i no estan tan directament compromesos amb mantenir la vida humana. Van rebre la mateixa resposta indignada de l’associació professional.

El sistema a vegades anava bé i a vegades no, perquè no sempre és fàcil ficar agulles a les venes i al final moltes injeccions acabaven sent intramusculars i el condemnat no perdia el coneixement. El verdader problema es va declarar quan el govern del Regne Unit primer i de la Unió Europea després van prohibir l’exportació de pentotal (fet per una companyia danesa i una altra italiana) als EUA, amenaçant amb càstigs severs  a qualsevol companyia que gosés fer-ho. L’única companyia americana que també en feia en vista de la situació va decidir també plegar. En treien pocs diners i massa problemes. Aleshores els Estats van intentar obtenir el pentotal de fonts secretes, cosa que va provocar molts processos legals dels activistes. Substàncies secretes comprades de fonts desconegudes? Cap tribunal ho toleraria. Aleshores van intentar substituir el pentotal amb Propofol, un anestèsic usat freqüentment (que va matar en Michael Jackson), que és utilitzat legítimament pels anestesistes. L’estat de Missouri en va obtenir un paquet però la companyia europea que el fa es va posar histèrica i els va obligar a tornar-lo. Així i tot, el Propofol s’ha utilitzat en almenys en una o dues execucions, i ells sabran d’on el van treure. En vista d’aquests problemes, alguns estats han executat gent només amb una o dues injeccions, enlloc de tres. Finalment, el desastre d’ahir a Oklahoma fou causat probablement per una dosi insuficient de Midazolam, el darrer producte trobat pels botxins, que es pot comprar bastant fàcilment i amb discreció als Estats Units. Com el propofol, és un medicament legítim que cal comprar amb una recepta. S´ha provat amb èxit en un parell d’execucions. De tots els anestèsics assajats, aquest és el que probablement podria tenir més èxit, si és que aquest mot es pot utilitzar en el context. No el poden comprar legítimament, però en aquest món hi ha gent per tot. Sense mencionar les fonts índies o xineses.

Cal dir que sense els esforços dels advocats americans i voluntaris que lluiten contra aquest barbarisme, de tot això explicat aquí no en sabríem res. Sens dubte trobaran formes d’explotar aquest tràgic incident d’ahir en un ambient polític i social que s’està girant clarament contra la pena de mort. Avui he vist a la tele una enquesta feta ràpidament a Texas. En vista del que ha passat a Oklahoma, estaríeu disposat a abolir la pena de mort? Un 82% del públic ha respost que no. Texas és Texas i els texans són com són en molts aspectes.  Pero probablement n’haurem de parlar molt encara. Ja les execucions han disminuït molt. S’acabaran aviat?

I al Fiscal General de l’Estat d’Oklahoma que haurà de defensar el seu govern davant dels tribunals de l’estat i probablement dels federals, em plau desitjar-li molt mala sort.

Per qui s´hi interessi, hi ha una web interessantíssima d’una organització contra la pena de mort que és facil de visitar. Tenen algunes traduccions al castellà     

http://www.deathpenaltyinfo.org

JOAN GIL

Tags: Estats americans, EUA, Execucions, Pena capital, Pena de mort, Tres injeccions

Sovint els participants als fòrums catalans s’interessen per l’assumpte de la situació legal de la marihuana o haixix als EUA, entenent malament les notícies que es reben de tant en tant anunciant-ne la legalització. Sovint els EUA serveixen de model a tot el món, diuen alguns amb il·lusió gens dissimulada. Encara que jo personalment no he fumat mai marihuana, reconec que la humanitat s’ha interessat sempre i sembla que necessiti estimulants com ara el cafè, el te, la cervesa, el vi, la coca i probablement altres coses. La vida és dura i a vegades ajuda prendre’s llicències. Al capdavall fumar marihuana no és ni més ni menys perillós que fumar tabac (que per cert en els nostres dies no seria mai aprovat per l’ús lliure).  Vet aquí com està la cosa.

Fumar per tal de millorar la salut

Hom troba a tot arreu afirmacions i descripcions de les propietats curatives meravelloses dels derivats del cànnabis, la qual cosa es repeteix una i altra vegada pel propòsit principal de promoure´n la legalització. El que es diu més sovint és que combat la nàusea i el dolor que acompanya gairebé totes les formes de quimioteràpia i que tortura molt els malalts de càncer. Altrament també sembla ser un ajut combatent molts dels símptomes de la SIDA més avançada. És veritat?

La resposta és que potser sí però que no se sap de segur. Per poder saber si una substància és o no és eficaç  cal fer un clinical trial, un estudi clínic, cosa que als EUA per ara és impossible de fer (mireu més abaix perquè). A alguns països d’Europa probablement es podria fer legalment, però això costa moltíssims diners (milions de $) i anys de feina.En resum, les observacions sobre efectes beneficials del cànnabis són allò que els metges en diuen “anecdòtiques” que vol dir que  potser són veritat però no estan confirmades. Ja fa anys que als EUA es venen pastilles d’un medicament que és cànnabis purificat, la substància activa de la planta. És una medicina molt controlada (com per exemple la morfina) però els metges registrats a la DEA la poden receptar lliurement i ho fan, sobretot per a malalts que eren usuaris regulars de la droga. Què passa? Les observacions semblen indicar que alguns malalts en treuen els mateixos beneficis atribuïts a la marihuana i altres no. O sigui que és un més de tants medicaments que a vegades van bé i a vegades no però no és cap cura meravellosa.

Ara que hi ha tanta divulgació mèdica, probablement tothom ha sentit parlar dels receptors. Són molècules a l’exterior de les cèl·lules  que reconeixen el medicament i inicien la resposta cel·lular. Doncs bé: hi ha dos receptors que queden activats al fumar marihuana o prendre les pastilles que la contenen: els receptors del dolor i els receptors del plaer. Els efectes beneficials cal atribuir-los als receptors del dolor, i l’estimulació del receptors que acaben produint efectes mentals i emocionals  és una cosa molt diferent. En general en aquests casos les farmacèutiques proven de modificar la substància, si és possible,  per tal que afecti només un dels receptors desitjats i no l’altre. Jo crec, sense cap ànim de censurar ni jutjar a ningú, que és l’estimulació del plaer i benestar allò que motiva els usuaris que en demanen la legalització. Els efectes mèdics que s’addueixen, en canvi, són els derivats de l’activació del receptor del dolor. Mai fins ara havien tingut els malats greus uns advocats tan entusiastes, per sospitosa que sembli la cosa.

La situació a Amèrica: els Estats sobirans versus els US

És curiós però els Americans, parlant o escrivint entre ells no es refereixen gairebé mai al Govern Federal ni as Federals sinó als US (sempre US, mai en aquest context USA), o als United States, que és una mica desconcertant perquè sembla que parlessin d’un altre país i no del seu Govern Central. Els Estats Units no ho volen, diuen ells, com si fossin sud-americans o africans. De fet els 13 Estats originals fundadors de la Unió eren països lliures que no van perdre ni la llibertat ni la sobirania per firmar la Constitució, com no la van perdre els Estats que s´hi van afegir més tard. La jurisdicció dels Estats per tant ho cobreix tot excepte les matèries que la Constitució reserva als US, que es el contrari del que passa a a l’Estat espanyol. Com que la Constitució federal no diu res de marihuana, la jurisdicció pertany exclusivament als Estats. El consum o la prohibició de la marihuana és una d’aquestes coses que només els Estats tenen dret a regular i ja hi ha 14 que n’han aprovat l’ús, però exclusivament per aplicacions mèdiques (llegiu més abaix com funciona això).

Però en aquest cas, hi ha una complicació que ha obert les portes al govern dels EUA per embolicar-se en l’afer. Després de la II Guerra Mundial, les Nacions Unides per tal de combatre les drogues van introduir una classificació en quatre classes de les substàncies estupefaents que presenten perill d’addicció.  Els EUA tenen la tradició d’ignorar tractats internacionals, però a diferència d’altres països, aquesta classificació si que la van acceptar reservant-se el dret de classificar les substàncies en qüestió com els semblés. I la marihuana-haixix, ai las, va quedar classificada com membre de la classe I (substàncies amb poder d’addicció MOLT gran i CAP ús mèdic reconegut (com diguem l’heroïna o l’àngel dust) i que per tant no es pot receptar i els humans no la poden consumir. Ni es pot usar en”clinical trials”, ni per la investigació. De fet la impossibilitat d’obtenir la droga legalment ofegava totes els projectes d’investigació. Al final el NIH va aconseguir que la Universitat de Michigan pogués cultivar i vendre a certs investigadors marihuana. Perquè no compar-la pel carrer, que és tan fàcil? Primer perquè els US et poden ficar a la presó i segon perquè la qualitat i composició són variables i fora de control.

Durant els anys de l’enyorada Administració Bush, els agents federals a Califòrnia en un parell de casos van detenir i iniciar accions legals contra gent que havien comprat emparats en la llei de Califòrnia. Recordo una foto ensenyant cotxes de policia californians enfrontats amb cotxes del FBI, encara que no van arribar a disparar. Els casos van ser arxivats però van servir per espantar molta gent. Ara fa poc l’Administració Obama va distribuir una ordre als seus fiscals aturant aquests casos tan ridículs d’un policia contra l’altre. Els fiscals han d’imposar la llei però tenen discreció decidint quines coses s’han de perseguir judicialment i quines no.

El model de Califòrnia: els dispensaris mèdics de marihuana

Glòria a Califòrnia per l’acudit. I també a l’Oregon, un estat muntanyenc preciós, conegut per la tossuderia i originalitat dels seus ciutadans.

Com que l’argument usat pels partidaris de la legalització eren sempre els beneficis mèdics, a la Legislatura californiana se li va acudir autoritzar-ne la venda sempre i quan estigués reservada a malalts que poguessin presentar un certificat mèdic (una targeta, em penso). Per evitar que els “dispensaris” compressin de negociants il·legals o criminals de drogues, van establir certs llocs llicenciats, sovint a les muntanyes, on es permet el conreu i venta al per major de marihuana. A mes els propietaris del dispensari havien de ser corporacions sense anim de lucre, i no podien en cap cas rendir profit ni ser propietat individual.

Si aquest bloc fos interactiu, ara seria l’hora de preguntar els lectors com es pensen que això funciona en realitat a Califòrnia.  No sé si la fan a Catalunya o no, però l’any passat HBO va presentar una temporada del “Weeds”(weed és un dels noms més populars de la marihuana) centrada en una dona negociant de marihuana on es van passar l’any fent broma amb els “dispensaris”, ensenyant tot el que probablement passa. Tenien a la porta una placa amb el nom i adreça d’un metge de confiança que donava les targetes certificant malaltia i els mafiosos lluitaven pel dret de vendre als dispensaris, que eren molt bons negocis particulars enmig de la complicitat o indiferència total de la policia. A mes, a l’Estat hi ha tants dispensaris, que hom es preocuparia per l’estat de salut dels californians. No ho he vist, però m´ho crec.

Califòrnia és molt especial i és evident que cap autoritat es vol prendre el “problema” seriosament, però l’onada de descriminalitzacions ha arribat a Estats a l’Est que no fan broma mai, ni saben com fer-la, com ara el de Nova Jersey. Nova Jersey, que és lleig, massa industrialitzat i del que tothom es burla, és de fet el que té més anomenda amb lleis “socials” i de família. Acaben d’aprovar la venda de marihuana als dispensaris però han organitzat una estructura de vigilància per evitar usos alternatius que fa por. Han fet callar per descomptat tots els que anaven a l’Internet a parlar a favor dels pobres malalts de càncer. No tenen sentit de l´humor. No s´hi val.

El futur

El futur no el coneix ningú, encara que hi ha gent que s’ho pensa. Probablement la majoria d’Estats acabaran com Nova Jersey (o com Califòrnia). I a nivell dels US?

No caldria cap llei federal per acabar amb molts dels problemes, sobretot la falta d’investigació. L’administració podria avui mateix, si volgués i no tingués por dels Republicans en un any electoral, reclassificar la marihuana des de la Classe 1 a qualsevol altre. Amb això sol, gent interessada podria organitzar estudis clínics per veure què és veritat i què no ‘és i també es podrien fer estudis científics. Però no hi ha perill que ho facin. tenen altres problemes menys perillosos i més urgents. A més, la gent no ho entén la situació que queda descrita, o sigui que no s’en trauria cap capital polític.

Pel que fa als usuaris diguem-ne no mèdics, és difícil predir res. Acabaran venent marihuana lliurement als estancs? Jo ho dubto molt. En qualsevol cas la idea de legalitzar-ne als Estats individuals l’ús lliure (que s’està considerant a alguna de les nostres capitals) per ara no té ni la més remota possibilitat. Acabo de llegir que a Califòrnia, estat capdavanter en tantes coses volen fer un referèndum de debò el 8 de novembre d’aquest any amb l’objectiu de des-regularaquesta substancia i deixar-la vendre lliurement.

El cas del cafè o a la cervesa no és ben bé comparable, perquè hi ha quantitats de cafè o de cervesa que són segures i només hi ha perill quan hom abusa. En canvi la marihuana s’ha de fumar, que és sempre dolent, i no hi ha hagut mai una quantitat de tabac segura de no causar malalties. Entre els pacients que abusen la marihuana, els metges observen pràcticament totes les malalties i tots els efectes negatius que són causats pel tabac. Obrir la porta a la marihuana per a tothom probablement reproduiria la tragèdia del tabac. Els funcionaris de carrera no polítics que vetllen per la salut publica a Washington DC son professionals que no es deixen impressionar fàcilment.

I la lluita continuarà, perquè hi ha molta motivació. Vegeu el capítol pròxim

JOANOT

Tags: Estats americans, Estats Units, General, marihuana