Els EUA són diferents

QUI ERA HUGO CHÀVEZ. Contrast amb el seu successor

Un dia memorable per Veneçuela: aquell 5 de Març de 2004 el militar Hugo Chávez va jurar finalment el càrrec de President. Tota  l’esquerra sudamericana va alborar un nou futur. Aquest home fou un polític molt notable que havia estudiat amb horror el destí dels  veneçolans pobres entre els quals havia sortit. Chàvez era un militar de carrera molt interessat en el joc d’escacs i el passat històric del seu pais, protagonitzat per l’heroi de la lluita per la llibertat contra Espanya, Simón Bolívar,  del qual es conservava l’espasa i altres records. Arribaria en Chávez a afegir el now missatge  “República Bolivariana”? Doncs sí. El seu Vice-President, el successor anomenat Nicolàs Maduro fent el contrari que després de la mort el  substituiria, ho va fer gairebé tot malament, fins arribar a esdevenir un dictador cruel, corrupte i criminal.  No obstant en el moment de la mort en Chávez el va nomenar successor seu (potser l’error més gran que va cometre).

Per tota la seva vida, en Chàvez va saber destacar a tot arreu i va arribar com a militar de grau mitjà a l’extrem d’organitzar una sublevació per replaçar l’ordre existent en 1994. Va fallar i Chávez fou empresonat fins 1998 quan va sortir de la presó a continuar la lluita per la pròxima presidència i la realització dels seus somnis. L’èxit s’acostava malgrat l’empresonament. Va aconseguir fer un Referèndum Presidencial en 2004.

El gran moment de Chávez en un breu time d’enorme prosperitat gràcies al petroli fou la designació d’obres i organitzacions al Nord del Pais al llarg de la costa, on la població estava patint gran pobresa i discriminació a diferència dels residents de Caracas que s’ho passaven molt millor. Cal dir que mentre van durar, les obres del Nord van ser un èxit magnífic, i la població va acabar adorant Chávez i el seu socialsme. Com sap tothom, molts pocs èxits duren per sempre i Chàvez va patir al final de la seva vida una crisi econòmica greu que va aturar en sec moltes coses…fins la seva malaltia i mort (quan tot va empitjorar).  Chàvez s’havia fet molt amic d’en Fidel Castro i a Cuba, que visitava sovint i on el drama de la seva mort va començar amb un tumor abdominal mai ben identificat, probablement del colon. Fou operat a Cuba, va rebre quimoteràpia i es va declarar falsament guarit per poc temps, morint probablement aviat a Caracas (hi ha qui creu que fou Havana) el 5 de Març  de 2013, aniverstari de la seva presa de poder i només a l’edat de 58 anys. Una empleada de la seva oficina l’havia trobat plorant desconsoladament damunt la seva taula. Li va explicar “M’estic morint tan aviat i no tinc cap successor preparat a substitur-me”. En Chàvez ho entenia tot i en això tenia moltíssima raó.

Una cosa molt notable era la filosofia de govern de Chàvez. Un dia le havien preguntat en públic si ell era socialista o comunista “Res dels dos” responguè. A ell,no l’interessaven llibres ni teories. Tot el que volia era ajudar a la gent que ho necessitava tan bé com es pogués i prou. No obstant, seguia un nombre de principis importants, sobretot contra el neoliberalisme una teoria de la dreta que sembla afavorir la llibertat individual però accepting també el poder del govern d’intervenir. En canvi, Chàvez acceptava obstant el control governamental dels recursos fonamentals com ara el petroli al seu país. També condemnava pràcticament tota la conducta econòmica dels EUA i en canvi semblava acceptar la propietat mixta del govern i inversors. Ell condemnava  fortament la pivatització d’empreses d’interès públic, tant com la desregularització dels mercats i sobretot qualsevol forma d’individualisme que per ell era la font de la pobresa i la injustícia. Així it tot, hom troba una certa complexitat amb contradictions que deixa, com queda dit, una barreja ideològica dintre del neoliberalisme. En Chàvez volia construir una economia nova i complexa, alternativa, basada en democràcia participant, cooperació Sud-Americana i més intervenció del Govern. També cal nomenar molt favorablement “missions” per proveir atenció sanitària, menjar i educació a tothom. Tot plegat, una barreja molt gran i complexa amb continguts molt diferents sortits de la boca d’un home molt autoritari. No obstant, ell va aconseguir una certa unficació d’ideologia i solidaritat llatino-americana. S’hi podria escriure un llibre molt llarg.

Sobre NICOLÀS MADURO. Un successor molt dolent.

És probablement un home més complicat que admirable. Va començar la seva vida com conductor d’autobús i líder unionista pujant aviat a càrrercs  polítics com ara Ambaixador, Ministre d’Afers Estrangers, president de l’Assemblea Nacional, Vice-President, President i actualmeng resident d’una presó americana a Brooklyn. Fou en Chàvez qui el va fer entrar en la recta final, potser veient-lo en el camí d’un alumne prometedor que li feia promeses, una equivocació greu.

En Maduro va pujar al poder enmig d’una crisi econòmica feta més greu pel bloqueig nord-americà, cada dia més dur, que Maduro apart del suport cubà no tenia gairebé res per combatre. El seu poble patia molt i el govern no podia fer gran cosa. Hi va haver una crisi horrible que va enfortir molt els seus enemics que a més amb el sistema de Chàvez permetien aconseguir sempre la majoria parlamentària i podien molestar però no destituir  al President. Així passarien anys. En Maduro era vist com un dictador cruel i perillòs, sempre envoltat per una guàrdia de seguretat cubana de franc, que ell pagava pels militars com pels mestres cubans amb petroli gratis. Què faran ara els cubans? Finalment, comptant que la  primera elecció de Maduro fou legítima però ni la segona ni la tercera, que eren estafes molt grolleres i transparents.

Hi ha la qüestió de si dirigia o no, com sempre deia Donald Trump, les organitzacions criminals de droguistes que repartirien cocaïna als americans. Cal afegir que la cocaïna ha perdut sens dubte popularitatal EUA. A molts ens sembla que la participació de Maduro en aquest negoci seria més que probable, però que sembla que el govern americà exagera el paper de la cocaïna i la mortalitat atribuïdaa la  participació de Maduro. Ja se les arreglaran quan els advocats comencin a parlar en públic durant el procés de Maduro malgrat la falta d’interés. El President americà actual havia ofert en cartells 25 milions de dòlars a qui donés informació sobre com detenir a Maduro. La detenció de la muller pels militars americans que havien entrat després de matar a trets uns 40 militars cubans de guàrdia a l’exterior del dormitori sembla exagerada. Ja s’ho faran. És transparent que els EUA han  violat lleis internacionals, però pel Sr Maduro poca gent s’interessarà.

========================================

PS. Considereu si us plau que vull afegir una cosa que no té absolutament res a veure amb Veneçuela sinó només amb la República Dominicana, governada per molts anys per un ex-militar corrupte i sense escrúpuls anomenat Rafael Leónidas Trujillo who ruled el país from 1930 until 1961. La capital es feia dir “Ciudad Trujillo” en lloc de Santo Domingo com ara i sempre s’ha dit. En Trujillo, un home força competent en negocis, els va estendre per tota la  RD, fins l’extrem d’esdevenir quasi propietary de tot. Va visitar el seu col·lega Francisco Franco i fins i tot Barcelona on tenia atracat un petit veixell de guerra de propietat seva i li van regalar un cotxe de la Hispano Suiza fet al barri de Sant Andreu. I com va acabar? L ’home, ja vellet, mantenia pel seu esbarjo una casa de nenes jovenetes que anava a visitar secretament a les afores de la “Ciudad Trujillo” molts vespres sense escorta. Un vespre, la CIA, farta de les queixes contra aquest home arribades sota la pressió de governants i funcionaris estrangers, va reunir un equip de quatre tiradors experts al voltant de la carretera on esperaven el retorn del senyor Trujilllo amb un sol xòfer. Així va morir. Darrera  pregunta: qui i com va trobar el cadàver?  Tota la policia i exèrcit van trigar més d’un dia. On estava?  El van trobar: cobert, sota  una pila d’escombreries. Una cita final sovint repetida per Trujillo? Li sabia greu ser poc important al món per haver nascut a un país tan insignificant com the República Dominicana. Si ell fos un Nord-Americà, seria molt més important.

Joan Gil

Tags: Esquerra Americana, Hugo Chavez, Nicolàs Maduro, Relacions amb Cuba

Notícia de l’Esquerra Americana

Hi ha qui es pensa que als EUA no ha existit mai una esquerra política. Es una equivocació molt gran. Union Square a Nova York fou testimoni per per molts anys de les manifestacions sindicals del 1 de Maig, quan era il.legal i perillós  fer-ho. I el 1 de Maig que observa tot el món és una commemoració de la mal anomenada “sublevació” del Haymarket a Chicago, que fou un incident anarquista. I podríeu anar per una llarga llista d’artistes, escriptors, sindicalistes, fins i tot polítics ben coneguts que a primers del S XX, abans de la Guerra eren intel·lectuals progressius, algun d’ells potser fins i tot afiliat amb el petit Partit Comunista, però generalment homes i dones que havien viscut la Gran Depressió i s’interrogaven sobre el futur. Eugene Debbs, un socialista, es va presentar a President dels EUA des de la presó, aconseguint un nombre considerable de vots. I hi va haver el cas d’Henry Wallace, elegit Vice-President frls EUA al ticket de Franklin Roosevelt el 1940, que va perdre el seu càrrec per culpa d’ un discurs fervent pro-stalinista que en mala hora se li va acudir fer. Com que el 1944 ja era evident que Roosevelt s’estava morint, les forces vivents se li van presentar i el van convèncer que si volia ser reelegit Wallace no podia seguir de Vice. Era l’hora de Truman. A la primera elecció després de la mort de FDR, en Wallace es va presentar tot sol de President contra Truman però es va negar a rebutjar les acusacions de filocomunisme que li feien i es va enfonsar. Tota l’esquerra nordamericana va ser brutalment ferida de mort amb l’esclat de la Guerra Freda i el McCarthysme que, com el General Franco, no feia cap distinció entre les diferents formes i ideologies de gent d’esquerres. La gran majoria eren simplement intel.lectuals que no feien gaire més que parlar i reunir-se en grups de discussió però per al FBI eren tots comunistes i deien que estaven sotmesos a l’obediència cega del partit comunista que volia enderrocar el govern nordamericà i establir-hi una dictadura totalitària. A vegades s’afeguia que tenien intencions d’assassinar al President dels EUA. De fet, durant uns anys, els immigrants havien de firmar una declaració jurada que no arribaven amb aquestes intencions. Pobrets, no s´ho havien merescut això. Van desaparèixer entre l’espasa de l’anticomunisme militant esdevingut doctrina d’Estat i la paret de l’Stalinisme. L’incident d’abast mondial dels Rosenberg tingué ressò a tot el mon. Potser va fer escarmentar a gent de molts països. Ja no s’acceptaria mai mes que hom podia ser al mateix temps un ciutada lleial dels EUA i tenir ideologies d’esquerra.

Qui eren els Rosenberg

Els que tenen anys sens dubte se’n recordaran d’un dels incidents més tràgics i cruels de la Guerra Freda: l’execució del matrimoni Julius i Ethel Rosenberg a la cadira elèctrica de la  presó de Sing-Sing (a Ossining, al nord de Nova York)  el 19 de juny de 1953, que va desfermar manifestacions, vagues i protestes a tot el món. Deien que els Rosenberg eren innocents i que serien executats per ser comunistes, que el cas era un exemple d’antisemitisme, un verdader cas Dreyfus americà, una execució política. Tothom va protestar, des de Pius XII i JP Sartre a Albert Einstein, inclosos tots els premis Nobel i més d’un cap de govern i polítics de totes les tendències. Es van fer vagues de solidaritat i aturs del treball per tot el món.

La commoció durant aquest festival antiamericà fou indescriptible (excepte a Espanya, on regnava Franco que els hauria agarrotat sense parlar-ne tant.) Però al final del dia l’esquerra americana  havia après la lliçó: més valia callar, fer bondat i dedicar-se a altres coses. Havien quedat escarmentats i van capçar a fons la seva impotència col.lectiva. Com la majoria d’intel.lectuals occidentals. L’URSS era l’enemic irreconciliable i tots els esquerrans eren companys de viatge.

Julius R. havia estudiat enginyeria al City College de Nova York  esdevenint més o menys allò que a Catalunya se’n diu un pèrit electricista. Va servir a l’exèrcit durant la guerra amb el radar i es guanyava la vida reparant ràdios (els joves potser potser no s’ho creuran que les ràdios espatllades es portaven a arreglar, però calia fer-ho sovint). Va conèixer l’Ethel a la Lliga Comunista Americana i van esdevenir tots dos militants comunistes convençuts. Van contraure matrimoni i es van establir a un pis modest a la Lower East Side de Manhattan, que encara existeix. Van tenir dos fills. Tota la família va continuar actuant en defensa de la causa comunista públicament.

Acusacions

El 1950, ja en plena Guerra Freda,  Julius R. fou detingut com a espia soviètic. Les acusacionseren eren que havien venut el secret de la bomba atòmica a Rússia (com anomenaven sempre l’URSS), que havien reclutat per l’espionatge no se sap quants científics i acadèmics famosos. Ja sap tothom que sí que és veritat que un espia va passar els secrets nuclears als stalinistes, però que fou el britànic Fuchs i no pas aquest desgraciat.L’Ethel fou cridada a declarar a un Grand Jury i a la sortida fou dramàticament arrestada per l’FBI a les escales del Tribunal Federal de Manhattan (que està a Centre Street, al costat de les que ensenyen a Law and Order) acusada de ser una còmplice. Cap dels dos  tornaria mai a casa.

Els dos Rosenberg ho van negar tot fins a la mort. Estaven orgullosos de ser comunistes de tota la vida, però ells eren lleials ciutadans i no havien espiat malgrat que l’URSS havia estat fins recentment  un aliat. A més,semblava un disbarat que un home conegut a tot Nova York com a comunista militant fes d’espia. Diuen que el famós Edgar Hoover, fundador de l´FBI (un home molt de dretes) tenia la mania que Amèrica estava en perill per culpa dels ciutadans jueus, que eren tots comunistes amagats, una afirmacio semblant a allò que deia la Inquisició espanyola dels Conversos. Hoover volia que els Rosenberg rebessin una sentència exemplarque es podria canviar amb la condicio  que es penedissin en públic.  Després d’això els Rosenberg es dedicarien a anar de lloc den lloc denunciant el comunisme entre els jueus per apartar-los del mal camí. Si això és veritat, en Hoover es va equivocar molt perquè Julius i Ethel, firms en les seves conviccions no es van voler  doblegar, van acceptar una sentència brutal i tot va acabar en una tragèdia horrorosa, per un bluff que havia fallat.

Això de què eren jueus sens dubte fou un element important pel Govern, perquè tots els participants, acusats, defensor, fiscal, i jutge n’eren . El fiscal, Roy Cohn, mereix una menció especial perquè fou un dels homes més odiosos i cínics que s’hagin vist mai a l’escena pública americana. Va esdevenir poc temps després del procés la mà dreta de McCarthy, en privat i davant les càmares de televisió (diuen que es va oferir perquè MacCarthy necessitava algú per tractar amb la gent de “noms alemanys”, volent dir jueus-com ell-). A més de perseguir els seus coreligionaris, tot i essent gay ell mateix va  aconseguir fer xantatge a molts gays, entre ells al mateix Edgar Hoover (que vivia en una situacio domèstica amb el seu Vice-Director a l’FBI) i actuant d’advocat privat va robar diners a una clienta. Al final de la seva vida, en una entrevista digué que McCarthy no tenia gran intel.ligència, suggerint que moltes coses que van passar les havia muntat ell. En Cohn al final esdevingué una de les primeres víctimes americanes del SIDA.

Tornant al cas Rosenberg, es va presentar a donar testimoni el germà de l’Ethel, que era un mecànic de segona al projecte de la Bomba Atòmica a El Alamo. No s’acaba d’entendre com un home de tan poques qualificacions hauria pogut explicar a ningú com es fan bombes atòmiques, però ell va trair la germana afirmant que ella escrivia a màquina (saben encara els joves que eren les màquines d’escriure) els informes d’espionatge escrits a mà pel Julius.  Anys després, abans de morir, ho va desmentir tot explicant que els fiscals l’havien fet mentir i va afirmar que l’Ethel sabia que el marit espiava però no hi va participar mai.

Després hi havia en Morton Sobell, amagat a Mèxic, un company de carrera de Julius que havia treballat a la indústria de l’armament (v. més abaix). Tot això era interessant, però on estaven les proves? El fiscal Cohn va decidir que no en tenia cap. (Potser en aquest lloc caldria advertir al lector que n’hi havia de proves, només que els serveis secrets no les van voler ensenyar: l’antiespionatge americà havia interceptat missatges entre Julius i Moscou,  poc professionals). Aleshores Cohn va decidir que només els podia acusar d´haver CONSPIRAT per fer espionatge però que no calia demostrar que fossin espies, encara que era precisament això del què els estaven acusant cada dia al tribunal. El jurat els va declarar culpables de conspiració.

El jutge Irving Kaufman els van condemnar a mort tot seguit. La seva sentència és un verdader ultratge que indigna a tothom que l’ha llegit: va escriure i va dir que els Rosenberg eren traïdors als EUA que havien donat la bomba atòmica a Rússia i que eren culpables de la Guerra de Corea i de les agressions soviètiques a tot el món (!!).  Cap d’aquestes coses s’havia demostrat al procés ni era veritat. Més tard, el jutge  va explicar en confiança a certs amics que abans de dictar la sentència havia anat a la sinagoga a pregar. Volia dir que Déu mateix aprovava l’execució.

Tot seguit van intentar convèncer els Rosenberg per separat a renegar del comunisme i denunciar-se mútuament prometent que serien indultats. No van voler i van triar morir executats tots dos el mateix dia. L’escàndol que l’execució va desfermar al món no s´ha acabat mai. L’any 2003 amb motiu del 50e aniversari de l’execucio una multitud es va reunir a un des  teatres de Nova York a recordar-los. Hi eren, com sempre, la Susan Sarandon, la gran figura venerable de l’esquerra militant a Nova York i els dos fills dels Rosenberg que han escrit llibres i lluitat tota la vida per causes progressives. Un dels dos és Professor i Chairman de Ciències Econòmiques a una petita Universitat i l’altre és un advocat que dirigeix una fundació

La Veritat

Amb el temps se sap i s’aclareix gairebe  tot. Vull dir, alguna vegada.

Julius Rosenberg era un espia de poca importància reclutat per un agent del KGB. L’Ethel no era practicament res; fou executada per saber què feia el seu marit sense denunciar-lo i no va dubtar en acceptar-ho per la  ideologia que havia fet seva.

En Morton Sobell (l’ex-company que s’havia escapat a Mèxic, on fou capturat), fou jutjat als EUA  i empresonat per 17 anys. Ara ja té 91 anys i havia negat sempre ser un espia, fins i tot parlant amb els fills dels Rosenberg però l’altre dia va cridar un periodista del Los Angeles Times i va confessar sobtadament i sense pressió de cap mena que sí que havia estat un espia igual que en Julius i que havia tramès a Julius detalls de la fabricació de sistemes d’artilleria i de radar, que al seu parer eren armes defensives. Ara s’ha quedat tranquil i morirà en pau. L’acusació que havien traït el secret de la bomba atòmica era un disbarat que no mereix comentaris. Havia reclutat gent en Julius? Hi ha qui diu que sí, hi ha qui no s’ho creu. Sembla que ell no era prou important ni tenia les connexions per apropar-se en confianca a gent important amb una proposta  tan perillosa. Quants espies tenia al seu cercle? Si se sap, no ho ha explicat ningú però llevat de Sobell i el cunyat de Los Alamos ningú més ha estat detingut o acusat mai. Eren espies, però no de primera. La lectura de les comunicacions amb Moscou, ara ja publiques,  es illustrativa del poc nivell de l’operacio. L’execució d’un espia de poca importància en temps de pau, sobretot sense proves, només per conspiració és un abus  que no s’hauria d’acceptar. La millor font per entendre el cas són les trascripcions de les comunicacions interceptades entre Rosenberg i Moscou, que es poden trobar a l’Internet. El xifratge és primitiu. Un cop, Julius es refereix al nom de la seva dona sense xifra (!). Sovint es queixa que no li paguen res i que té moltes despeses.

Altres espies petits se´n surten amb un parell d’anys i són sovint bescanviats per un altre espia de la potència adversària.Pel que fa a Ethel la seva execució fou un verdader crim polític sense fundació ni raó per obligar-la a recantar. Com que era petita, els electrodes de la cadira elèctrica no feien contacte com calia. Li van haver de donar tres descàrregues i al final de l´horror es va veure fum sortint del cap.

Ara fa molts pocs dies tambe es va morir als 91 anys l’advocat Katz,  defensor acarnissat dels Rosenberg, que per molts anys organitzava manifestacions amb pancartes davant del jutjat federal l’aniversari de l’execucio. La seva dona no li va voler dir i res de la confessio recent de Sobell  perque el difunt n’havia defensat sempre la innocencia i havia esgotat totes les sol.licituds de revisio de la sentencia i rehabilitacio dels Rosenberg

Hi ha una obra de teatre recent on es veu el fantasma d’Ethel recriminant a Roy Cohn al llit de mort: No en tenies cap necessitat…li diu

Tags: Comunistes Americans, Esquerra Americana, Guerra Freda, Julius i Ethel Rosenberg, Nova York