01 abr. 2019
El Brexit i la Gravetat del Problema d’Irlanda del Nord
oLa premsa internacional i les autoritats de la Unió Europea no semblen reconèixer la gravetat i el perill que la frontera actualment oberta entre Irlanda i el Regne Unit podria ser tancada amb duana dura i que l’horror comunament anomenat The Troubles (que jo traduïria com Els Disturbis)” podria tornar a començar. Aquest greu conflicte identitari va acabar gràcies a la mediació del Senador nord-americà George Mitchell, que es considerava libanès però era fill d’un pare irlandès. La tragèdia va culminar en l’acord de Pau del Divendres Sant. L’autogovern i moltes injustícies foren resoltes i la frontera entre l’Ulster i la República va quedar totalment oberta com si no existís. Els catòlics fins i tot van poder votar representants al Parlament de Dublin i ser elegits. Va sortir generalment bé, però no del tot i el conflicte no està ben resolt. Ni la Unió Europea ni el Govern britànic han reconegut el perill gravíssim de desesestabilització d’Irlanda del Nord si aquesta frontera fos reactivada. Només la República Irlandesa sembla preocupada.
Irlanda va haver de lluitar per la seva independència des del segle XVI, defensant-se d’uns aristòcrates d’ocupació colonial britànica corruptes i abusius. La insurrecció final començà en 1916 (amb l’alçament de Pasqua) i la nova República Irlandesa va secedir oficialmentç de la Gran Bretanya en 1922. No obstant això, el Regne Unit mal perdedor d’aquells temps va aigualir la festa identificant sis comtats al nord-est de l’illa (ara anomenats Ulster) on hi havia majoria unionista, i afegint-los al regne Unit. El cas va resultar en emigracions massives tant d’unionistes com irlandesos que van durar molts anys i van crear problemes greus. Els unionistes, tots protestants perquè el sobirà britànic és el cap nominal de l’església Anglicana, van començar i continuar la seva campanya d’hostilitat, discriminació, provocació i persecució contra els Catòlics de l’Ulster amb suport explícit i molta simpatia de la ciutadania britànica. La similitud amb altres conflictes és transparent.
Al final, els Irlandesos en van tenir prou i els Desordres, un període horrible i esfereïdor de guerrilla urbana, van començar. Per qui s’hi interessi, vull reproduir aquí el meu apunt sobre la crisi i l’assassinat d’una dona innocent publicat el 28 de Febrer de 2016, basat en un article detallat del New Yorker pel periodista Patrick Radden Keefe, que acaba d’aparèixer també en anglès com a llibre (SAY NOTHING). Aquest cas és cèlebre perquè els fills de la víctima no van voler callar
Joan Gil
======================================================
Publicat originalment el 28/02/2016
La desventurada Jean McConville “desapareguda” per l’IRA Provisional el 7 Desembre 1972, segons diuen sota les ordres de Gerry Adams és una figura inoblidable, colpidora, que simbolitza l’horror de la guerra civil i la lletjor de l’odi desfermat, irracional, absolut. Jean era una viuda pobre de 37 anys d’edat, mare de deu criatures, protestant de naixement i convertida al catolicisme després de casar-se amb un catòlic. No es tracta d’intolerància religiosa sinó de política. Tots els ciutadans eren de la mateixa raça, sols que només podien ser identificats per tenir religions diferents i pel lloc on vivien. Els protestants volien seguir per sempre al Regne Unit dintre de l’estat britànic i amb monarquia. Els catòlics, en minoria, víctimes de discriminació, provocacions absurdes, violacions de drets civils, atur, violència i reduïts a ghettos urbans tancats, volien la unificació amb la República Irlandesa. Com que la Jean i el seu marit tenien molt pocs diners, els va semblar natural quedar-se a viure amb la mare, no obstant ser catòlics al mig d’un barri de Belfast protestant i per tant unionista. Els veïns protestants, en aquells temps terribles, poc abans de l’esclat de la guerra civil, (els Troubles), no ho van voler permetre. Amenaçats i boicotejats, els McConvilles van haver de marxar. Tràgicament, només van trobar pis a una urbanització massiva per a catòlics anomenada Divis Flats. Aquesta abominació arquitectònica, un malson producte d’un arquitecte que devia estar malament del cap, consistia en una torre central de 19 pisos (molt alta per Belfast) envoltada per un asterisc de blocs quadrangulars concèntrics de 4 pisos radiant en la perifèria i comunicats per túnels i balcons. Hi havia 850 apartaments, que vol dir milers de residents. Algú va dir que era un laberint de rates i aviat esdevindria la central i probablement la seu principal dels guerrillers de l’IRA. Les forces unionistes no van aconseguir desallotjar-los mai però van ocupar els dos pisos més alts del gratacels central, als que només gosaven arribar per helicòpter. Tenien franctiradors que disparaven contra l’IRA i a vegades llençaven granades i bombes. Els residents hi estaven avesats, però quina vida tan trista! La urbanització fou enderrocada fa anys, excepte per la torre, que encara existeix.
La guerra civil, altrament coneguda com a The Troubles, els Disturbis
Hi ha qui atribueix el començament a un absurd atac a trets d’un paramilitar unionista al carrer al davant dels Divis Flats, que va acabar en la mort d’un nen de 9 anys, esdevenint oficialment la primera de les 3,500 víctimes que hi hauria. En realitat els anys 60 havien vist un augment gravíssim d’incidents i violència, cada dia més freqüents, sovint letals, i un empitjorament de la situació dels catòlics. En general els incidents començaven amb una provocació unionista seguida de revenja republicana. La tragèdia es mastegava. Molt dolenta fou la fundació d’un grup paramilitar unionista armat i violent. Aviat en va haver dos, que la policia semblava tolerar. S’accepta 1969 com el primer any oficial dels Troubles, que és un criteri molt restrictiu.
La guerra contra els catòlics republicans per part dels unionistes fou conduïda pels paramilitars, la policia i l’exèrcit britànic que van començar amb una mà massa dura, empitjorant-lo tot.
La defensa dels republicans fou assumida per la IRA (Irish Republican Army) una organització secreta dels temps de la guerra de la independència. Havien canviat molt i ja rebutjaven la violència, preferint accions civils. Probablement no tenien gaire més d’un grapat de militants. Molts joves republicans a Belfast, en canvi, no veien cap alternativa a la violència i van decidir fundar la nova IRA Provisional i van obrir el front de la guerrilla urbana, amb trets, bombes i barricades. I aquí és on apareix Gerry Adams. L’IRA oficial semblava callar.
Adams, en l’actualitat president del partit republicà Sinn Féin i diputat parlamentari a Dublin a punt de jubilar-se, sempre reelegit a un cert districte, és un senyor amb moltes penques que diu que ell no fou mai membre de la IRA. Els supervivents després de la Pau del Divendres Sant de 1999 expliquen que ell era el cap del districte IRA de Belfast i potser fins i tot el cap suprem de l’IRA Provisional (si n’hi havia). Hi ha una foto a l’enterrament d’un militant on se’l veu amb la boina negra que els servia d’uniforme, per no parlar de certes coses que va dir. Adams va regir l’IRA Provisional amb mà molt dura i sense contemplacions i ningú feia res que ell no hagués aprovat o manat. Provenia també d’una família de deu fills afiliada amb l’IRA per molts anys. Quan van veure quin paper anava assumint el fill, la família Adams va destruir totes les seves fotos. Per molts anys, els Unionistes el perseguien sense saber quina cara tenia. Adams riu d’aquella situació. Explica que per un carambolage un dia la policia va enxampar el seu gos. Creient que els conduiria a Adams, el van deixar anar tot sol amb un grup de policies armats seguint-lo. Al poc temps, Gerry Adams es va destapar també com a polític del Sinn Féin i va començar a parlar de negociacions, cosa que a qualsevol altre militant li hauria pogut costar la vida. Volien la Reunificació i no hi havia res més a discutir amb el Regne Unit. Fins i tot els seus enemics reconeixen que sense Adams probablement no s’hauria firmat mai el Tractat de Pau del Divendres Sant que va acabar (per ara) amb el conflicte. Des d’aquell dia, els unionistes durs el veuen com un traïdor. Una cosa notable es que no obstant la seva posició, no s’ha pogut demostrar que ell hagués participat mai personalment en cap acte de violència.
Dolours Price
La Dolours, que va acabar esdevenint famosa, era una noia atractiva i ben educada. Explicava que de petita havia segut a les cames del pare escoltant bocabadada com l’home recordava amb entusiasme les seves lluites, tirotejos i bombardejos a Anglaterra durant la darrera guerra. Una tieta vivia amb ells. Anys enrere, quan estava preparant una bomba, li va explotar a la cara. Va perdre la visió i les dues mans. La tenien a casa com una heroïna venerada. La Dolours li encenia cigarretes perquè pogués fumar. Finalment, la mare havia estat membre del cos auxiliar de l’IRA, cuidant guerrillers ferits. Tant la Dolours com la seva germana Marian volien lluitar també, però al carrer amb armes, no pas al cos auxiliar. Quan va complir els 19 anys la Dolours fou admesa a l’IRA com a voluntari. Sembla que va es va trobar alguna vegada amb Gerry Adams.
Les dues germanes foren un èxit molt gran. Eren atractives i ben vestides, sabien dir allò que calia, anaven amb una mini-faldilla, passaven barricades i controls per tot arreu i duien fusells amagats sota l’abric, armes de mà i bombes. Dolours Price va acabar organitzant i executant el memorable atac terrorista amb bombes a Londres. Si algú s’hi interessa, està descrit al final. Tornem a la trista història de Jean McConville.
Com Jean va desaparèixer
La Jean va perdre aviat el marit, mort de càncer, que la va deixar amb deu nens i sense diners. El govern només li va concedir una pensió miserable pel llarg servei militar del difunt amb l’exèrcit britànic. No tenia prou diners per comprar vestits, i per això duia sempre amagat un imperdible per poder ajudar en cas de necessitat a qualsevol fill que s’estripés la roba. Per guanyar-se la vida s’oferia per fer qualsevol feina domèstica: rentar, fregar, cuinar, cuidar malalts, cosir, vigilar nens…qualsevol cosa. Treballava dia i nit.
Tenia un germà que a més de ser un unionista feroç, era un imbècil: es presentava a visitar-la als Flats duent al pit la banda taronja de l’unionisme. No sols l’haurien pogut matar per res, sinó que posava en un compromís la germana, que tothom sabia que havia nascut protestant. Les visites eren molt estranyes. Qui era aquest home?
La Jean era una dona bondadosa i de bon cor. En un incident que esdevindria famós, diuen que ella va sentir un home gemegant al passadís a l’altre banda de la porta. Va obrir i va trobar per terra un soldat unionista ferit. El va confortar i li va treure un coixí esperant que els seus arribessin a buscar-lo. L’endemà, una pintada va aparèixer a la paret: Brit lover, un insult molt amenaçador! En temps de guerra, l’enemic no té dret a cap tracte humanitari. I la gent seguia traient conclusions i les sospites anaven creixent.
La Jean es permetia només un petit luxe: li agradava jugar al Bingo, on alguna vegada guanyava alguns centimets. Un mal dia, mentre estava jugant, se li va acostar un home desconegut dient que un fill seu acabava de patir un accident i que ell havia vingut a dur-la a l’hospital en cotxe. Esverada, la Jean el va seguir. La tragèdia havia començat.
Hores després una patrulla de la policia la va trobar sola i desorientada pel carrer, amb evidència d’haver patit mals tractes amb ferides i morats visibles per tota la cara. Es va negar a explicar què havia passat, però nosaltres ho sabem: l’IRA sospitava que era una espia unionista i que tenia una emissora de ràdio per comunicar-se (una cosa absurda i impossible per moltes raons, que el cap de l’escamot IRA responsable va seguir repetint després de la Pau del Divendres Sant fins la seva mort). L’havien estovat de valent i deien que la pobre dona va acabar confessant. Si no, haurien seguit apallissant-la.
Nou dies després, el 7 de Desembre del 72, la família estava celebrant que al final els havien donat un pis més gran sempre als Flats i acabaven de mudar-se. Jean havia enviat la filla més gran a comprar alguna cosa especial per menjar i ella acabava de prendre un bany. Aleshores van sentir una trucada a la porta i no era la filla.
A la porta hi havia dos homes de l’IRA (ells s’anomenaven voluntaris) i un grapat de persones vingudes a expressar suport comunitari a l’acció, alguns amb el cap amagat sota una mitja de nylon, altres amb la cara coberta, i altres que clarament eren veïns. En el fons, era una repetició del que li havia passat anys abans quan vivia entre protestants i la van fer fora. Venien a buscar-la. Jean es resistia a sortir i els nens van començar a cridar i lluitar amb els atacants. Aleshores un dels invasors va oferir al fill més gran que vingués amb ells per veure que no passava res. Tranquil·litzats, Jean i el noi van sortir voluntàriament del pis seguint els pistolers. Arribats al carrer, un dels homes va treure una pistola i prement el canó contra el cap del nen, li va manar fer-se fonedís. A través d’una escletxa a la paret, el fill va poder veure la mare per última vegada. A empentes, la van fer pujar a una camioneta VW.
Alguns voluntaris de l’IRA van fer declaracions anys després de la pau a un investigador del Boston College als EUA amb la condició que no es publiquessin durant la seva vida. Per això sabem que la Dolours estava encarregada de dur els “desapareguts” en cotxe a una casa segura a l’altre costat de la frontera, ja a la República, on l’organització executava els condemnats. Ella va explicar com havia dut la Jean al lloc i parlat amb ella pel camí, i que l’ordre segur que havia sortit de Gerry Adams.
Els nens es van quedar tots sols al pis, on van sobreviure un parell de mesos sense que les autoritats els rescatessin. Preguntes pel veïnat no servien de res. Ningú en sabia res. Segur que la Jean tornaria. Potser havia anat de viatge oblidant-se de dir-ho als nens. La policia no volia investigar res. Aviat tothom va començar a parlar del cas. Una versió pretenia que la Jean s’havia escapat amb un mariner que coneixia, abandonant els seus fills. La BBC es va presentar al pis a fer un reportatge de TV ensenyant al món fotos dels nens esparverats. Als pocs dies, un altre desconegut va trucar a la porta. Era un home que tornava els tres anells que tenia la Jean als dits i el seu portamonedes amb unes quantes monedes. Però l’home no sabia res de res. Un dels nois fou atacat amb un ganivet per altres estudiants a l’escola. Li van dir que ell no podia seguir parlant de la seva mare i que el cas estava tancat i que estava bé tal com estava. Els fills de la Jean van aconseguir sobreviure unes setmanes tots sols patint fam. Al final les autoritats els van treure i repartir intencionalment a llocs molt diferents. Un d’ells, a un internat catòlic, va patir un assalt sexual pels capellans pederastes que va acabar als tribunals i un altre va escapar per miracle del mateix a una altra institució.
Anys després: La càrrega dels fills
Els fills van poder reunir-se i van decidir lluitar per rehabilitar la mare i mirar de castigar els culpables. La seva mort no estava protegida per l’indult polític que va acabar els Troubles, perquè l’IRA negava responsabilitat i no havia entregat el cadàver, o sigui que tècnicament seria possible castigar el culpable si hi havia proves. Ho veien com un assassinat civil independent de la guerra.
Els fills es van trobar cara a cara amb el parlamentari Gerry Adams el qual seguia (i segueix) negant haver estat mai un voluntari de l’IRA. Al final, esgotat, Adams va acabar afegint en un llenguatge triat amb cura que, en cas que servís d’alguna cosa, ell demanava perdó per la mort de la seva mare. Després d’alguns anys, una font misteriosa va identificar el lloc de l’enterrament. El govern va assumir les despeses i tots els fills es van presentar a l’excavació, que va fallar i fou abandonada després d’un mes de treball sense trobar res.
L’Ombudsman de l’Ulster i el nou Parlament van conduir una investigació per saber si la Jean havia estat de fet una informant dels unionistes o no. La resposta fou negativa. Ni hi havia evidència escrita enlloc ni ningú podia recordar qui era ni havia tractat amb ella. Així i tot, l’IRA segueix repetint que la dona era una espia i no canviaran mai la seva opinió.
Final
El delator anònim del lloc de l’enterrament probablement no volia enganyar sinó que s’havia equivocat perquè el cos estava enterrat molt a prop. Un dia, després d’una pluja molt forta, una parella de ciutadans que estava passejant va trobar restes humanes que havien sortit a la superfície molt a prop de la platja i van trucar la policia. Immediatament tothom va opinar que es tractava del cadàver de Jean McConville. Havia mort d’un tret al cap i tenia ossos trencats, prova de que havia patit tortura. La policia va aplegar tots els fills a la morgue i exposant les restes del vestit a una taula, va demanar que intentessin identificar-les. Però cap fill gosava acostar-se. Al final un d’ells va dir a un policia que mirés a veure si hi havia l’imperdible que ella sempre duia pel cas que un nen s’estripés un vestit. El policia va anar i va tornar dient que no l’havia trobat. Mentre els fills, molt agitats, seguien parlant entre ells i plorant, el policia va tornar a la taula i va girar la roba. Un moment després, es va acostar al grup. Duia un imperdible a la mà.
I Gerry Adams, què? Com dit abans, alguns voluntaris, entre ells la Dolours, ja morta, havien fet declaracions al Professor del Boston College, que la institució es negava en absolut a ensenyar, perquè havien assegurat que no ho farien fins després de molts anys. Però aquestes promeses no van impressionar gens als fiscals que volien llegir-les. Un jutge va manar donar una còpia a als fiscals del Regne Unit. Poc temps després, ara fa més o menys un any, Gerry Adams fou detingut i interrogat per sospita de ser responsable de l’assassinat de Jean. El senyor va passar quatre dies i nits a la presó i se’n va sortir lliure sense cap acusació per falta de proves. El seu partit, com veiem ara als diaris, cada dia és més fort i es veu que té un futur. Els protestants segueixen essent la majoria però cada dia neixen més nens catòlics, que esdevindran votants i giraran la truita.
Apèndix: Dolours Price i l’Atentat de Londres
El Març de 1973, encara influenciada per les històries del seu pare, Dolours insistia en treure la guerra de l’Ulster i portar-la a Anglaterra. Gerry Adams va convocar una reunió per parlar del projecte. El grup va votar per acceptar-lo. Aleshores Adams va notar que els participants podrien acabar penjats a la forca i que si algú preferia no participar-hi, podia anar-se’n, cosa que molts van fer. Un grup de deu voluntaris fou triat i la Dolours lideraria l’atac.
Cinc cotxes robats van ser duts a Dublín, on van ser pintats d’un altre color i equipats amb matrícules autèntiques també robades. Van ser enviats a Londres per ferry. Els terroristes, ja a Londres, van preparar i activar el temporitzador de les cinc bombes i els 5 cotxes van ser aparcats sense cridar l’atenció a llocs molt sensibles del centre. En aquells temps no hi havia els mitjans que veiem ara cada dia a la TV i al cinema però dos policies tots sols van fer bones observacions. El primer va notar que la matrícula d’un cotxe aparcat davant la policia no podia ser verdadera perquè era més vella que el model del cotxe. Van trobar i desactivar aquesta bomba a Scotland Yard, però no sabien quantes en quedaven. Aleshores va arribar la trucada de telèfon de IRA: hi hauria explosions en una hora, sortiu dels carrers. La policia va pensar correctament que el comando de l’IRA en aquells moments estava encara a Londres però intentant fugir i van manar literalment tancar la ciutat per atrapar-los. Però buscant què, on i amb quines fotos o descripcions? No coneixien ningú. La missió semblava impossible. No pas per un policia de l’aeroport de Heathrow que estava mirant passatgers a punt d’embarcar a un avió cap a Dublin. Li va cridar l’atenció una noia joveneta que semblava donar ordres a un grup d’homes grans i els va fer arrestar.
A la Comissaria van trobar un quadern de notes buit però on es podia veure encara la imatge calcada d’un circuit de bombes. On estaven els altres cotxes? Ni la Dolours ni la seva germana Marian que també hi era, ni ningú més en volien parlar. Els temporitzadors havien d’explotar a la 1:50, però això tampoc ho sabia la policia. La Dolours es mirava el rellotge. Quan van ser les 1:50 es va alçar i mirant als policies dempeus, va aixecar el puny en l’aire. Es van sentir en aquell moment dues explosions, una d’elles davant l’Old Bailey, el Palau de Justícia. Dos altres cotxes no van explotar. Hi va haver dos cents ferits i un home va morir, segons sembla d’un atac de cor. El desgavell i el pànic a Londres van ser memorables. Les dues germanes, condemnades i tancades a una presó anglesa van exigir ser traslladades al seu país, cosa que la Primera Ministra, la Sra Thatcher, no volia permetre. Les dues van declarar la vaga de fam i van acabar alimentades per força de manera molt violenta. Al bord de la mort i fent front a mala publicitat, el govern britànic va haver de cedir i traslladar les dones a Irlanda del Nord (Ulster). La Marian, la germana més jove, va morir al poc temps. La Dolours, en canvi, va arribar a ser alliberada després de la Pau del Divendres Sant i va esdevenir una enemiga del tractat de pau i de Gerry Adams. Va morir a un hospital psiquiàtric.
Joan Gil
NB. Degut al caire tan emocional i secret dels esdeveniments, i a la possibilitat de persecució criminal, hi ha versions adulterades dels detalls, però no de la línia general. Aquest apunt ha seguit la versió de l’article “Where the Bodies are Buried” de Patrick Radden Keefe, publicat al New Yorker el 16 de Març de 2015. Aquest article mereix crèdit perquè l’autor va poder parlar extensivament en persona amb els fills de Jean McConville i amb alguns antics voluntaris de l’IRA.
Per si algú no ho sabia, aquesta història demostra l’horror i la intractabilitat d’una guerra civil entre comunitats. Els adversaris estaven separats per una muralla d’odi, de memòries dolentes i per projectes polítics i socials incompatibles que afectarien el futur i la vida de tothom. Molts lectors potser veurien els republicans irlandesos amb simpatia com un poble discriminat a qui es negaven drets i oportunitats. El Tribunal de L’Haia ha declarat que una “desaparició” és un crim contra la Humanitat, perquè a més d’una execució extrajudicial ensorra la família per sempre en un infern de dubtes i falses esperances. Quan l’IRA fa desaparèixer una dona que podria haver estat innocent o ataca amb bombes una ciutat on els residents innocents no tenen la culpa de res, fa canviar això l’opinió que teníem sobre les raons i justificacions dels republicans? En aquest cas, no cal esforçar-se molt per veure que els altres encara eren pitjors.